HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA DELS ORÍGENS A L’ACTUALITAT

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA: DELS ORÍGENS A L’ACTUALITAT DELS ORÍGENS FINS AL SEGLE XII 218 a.c. Els romans desembarquen a Empúries 476 cau l’imperi Romà d’Occident i els germànics assumeixen el poder (durant tres segles). El 813, al Concili de Tours (i altres com Reïms i Magúntia) s’acorda que la predicació es faci en llengua vulgar, ja que el poble no entén el llatí, parla romanç. VI-VIII es gesten les llengües romàniques: català, castellà, francès...

DELS ORÍGENS FINS AL SEGLE XII

218 a.c. Els romans desembarquen a Empúries

476 cau l’imperi Romà d’Occident i els germànics assumeixen el poder (durant tres segles).

El 813, al Concili de Tours (i altres com Reïms i Magúntia) s’acorda que la predicació es faci en llengua vulgar, ja que el poble no entén el llatí, parla romanç.

VI-VIII es gesten les llengües romàniques: català, castellà, francès...

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA: DELS ORÍGENS A L’ACTUALITAT DELS ORÍGENS FINS AL SEGLE XII IX-X: apareixen els primers indicis en català, noms o girs sintàctics en documents en llatí com juraments de fidelitat, actes de compra-venda, testaments... XI: apareixen frases en romanç intercalades en textos llatins. Meitat segle XII-XIII: apareixen els primers escrits en català. Les Homilies d’Organyà (sermons fragmentaris amb funció pràctica de 1204) i el Llibre jutge ( codi de lleis visigòtiques traduïdes al català del segle XII).

DELS ORÍGENS FINS AL SEGLE XII

IX-X: apareixen els primers indicis en català, noms o girs sintàctics en documents en llatí com juraments de fidelitat, actes de compra-venda, testaments...

XI: apareixen frases en romanç intercalades en textos llatins.

Meitat segle XII-XIII: apareixen els primers escrits en català. Les Homilies d’Organyà (sermons fragmentaris amb funció pràctica de 1204) i el Llibre jutge ( codi de lleis visigòtiques traduïdes al català del segle XII).

L’EXPANSIÓ I LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA (S.XIII-XIV) Els segles XIII i XIV van ser una etapa expansiva i de consolidació de la llengua catalana. S’inicià la literatura catalana medieval, que assolí la seva plenitud al segle XV. La poesia lírica continuava essent en occità, i la prosa en català tractà temes de filosofia (Llull), historiografia (cròniques), i literatura religiosa i moral (frares mendicants com Eiximenis). L’expansió territorial va canviar l’orientació a partir de 1213 (Muret), quan davant la impossibilitat d’estendre’s a banda i banda dels Pirineus, van cap al sud i est mediterrani. S’incorporen a la Corona catalanoaragonesa: Mallorca (1229), Eivissa i Formentera (1235), Menorca (1287). Els repobladors que s’hi establiren pertanyien al domini dialectal oriental. El Regne de València (1232-1244) va ser repoblat per catalans del domini occidental de Catalunya i amb aragonesoparlants. El castellà s’hi imposà posteriorment. L’Alguer, a Sardenya, fou repoblada el 1372 per catalans orientals.

Els segles XIII i XIV van ser una etapa expansiva i de consolidació de la llengua catalana. S’inicià la literatura catalana medieval, que assolí la seva plenitud al segle XV. La poesia lírica continuava essent en occità, i la prosa en català tractà temes de filosofia (Llull), historiografia (cròniques), i literatura religiosa i moral (frares mendicants com Eiximenis).

L’expansió territorial va canviar l’orientació a partir de 1213 (Muret), quan davant la impossibilitat d’estendre’s a banda i banda dels Pirineus, van cap al sud i est mediterrani. S’incorporen a la Corona catalanoaragonesa: Mallorca (1229), Eivissa i Formentera (1235), Menorca (1287). Els repobladors que s’hi establiren pertanyien al domini dialectal oriental.

El Regne de València (1232-1244) va ser repoblat per catalans del domini occidental de Catalunya i amb aragonesoparlants. El castellà s’hi imposà posteriorment.

L’Alguer, a Sardenya, fou repoblada el 1372 per catalans orientals.

L’EXPANSIÓ I LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA (S.XIII-XIV) El regne de Múrcia (1265-1268) fou repoblat amb catalanoparlants. La majoria va continuar sent araboparlant fins al segle XIV, quan s’imposà el castellà. La literatura culta en català i l’expansió territorial van afavorir l’assentament de la consciència idiomàtica catalana. A finals segle XIII i durant el XIV es consoliden expressions com catalanesc, català o llengua catalana (a la Crònica de Muntaner) La Cancelleria reial va establir una llengua oficial unitària vàlida per als usos administratius, una mena de koiné cohesionadora de la llengua catalana. Altres llengües en contacte amb el català són: llatí, occità, aragonès, àrab, castellà, sard, sicilià, grec, sabir (llengua dels mariners i comerciants de les dues ribes de la Mediterrània, barreja de llengües entre les quals hi ha el català).

El regne de Múrcia (1265-1268) fou repoblat amb catalanoparlants. La majoria va continuar sent araboparlant fins al segle XIV, quan s’imposà el castellà.

La literatura culta en català i l’expansió territorial van afavorir l’assentament de la consciència idiomàtica catalana. A finals segle XIII i durant el XIV es consoliden expressions com catalanesc, català o llengua catalana (a la Crònica de Muntaner)

La Cancelleria reial va establir una llengua oficial unitària vàlida per als usos administratius, una mena de koiné cohesionadora de la llengua catalana.

Altres llengües en contacte amb el català són: llatí, occità, aragonès, àrab, castellà, sard, sicilià, grec, sabir (llengua dels mariners i comerciants de les dues ribes de la Mediterrània, barreja de llengües entre les quals hi ha el català).

EL SEGLE XV: PLENITUD I FACTORS DE CRISI El català assoleix la plenitud territorial: es parla a la cort de Nàpols, a la cort papal dels Borja i a Roma. El segle XV esdevé el Segle d’Or de la literatura catalana: Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena, autor anònim de Curial e Güelfa. Els factors de crisi de consciència idiomàtica catalana comencen amb l’entronització de la dinastia dels Trastàmara (1412), la unió d’Aragó amb Castella (1479), que marquen l’inici d’una subordinació política i cultural de Catalunya amb Castella. El castellà es converteix en la llengua de cultura. València es converteix en la capital hegemònica econòmica i cultura mentre que Catalunya viu una greu crisi demogràfica, econòmica i política. El català de València es comença a anomenar llengua valenciana.

El català assoleix la plenitud territorial: es parla a la cort de Nàpols, a la cort papal dels Borja i a Roma.

El segle XV esdevé el Segle d’Or de la literatura catalana: Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena, autor anònim de Curial e Güelfa.

Els factors de crisi de consciència idiomàtica catalana comencen amb l’entronització de la dinastia dels Trastàmara (1412), la unió d’Aragó amb Castella (1479), que marquen l’inici d’una subordinació política i cultural de Catalunya amb Castella. El castellà es converteix en la llengua de cultura.

València es converteix en la capital hegemònica econòmica i cultura mentre que Catalunya viu una greu crisi demogràfica, econòmica i política. El català de València es comença a anomenar llengua valenciana.

LA LLENGUA CATALANA DURANT ELS REGNATS DELS ÀUSTRIA Des de Carles I (1516) fins a l’annexió de la Corona d’Aragó a Castella i l’entronització dels Borbó (1714), la comunitat lingüística catalana va viure, d’una banda, el manteniment del català com a llengua pròpia del país per a usos privats, i d’altra banda, una progressiva introducció del castellà. El català va ser l’única llengua parlada i entesa pel poble fins al segle XVII, quan el castellà es propaga entre les classes socials més altes de les ciutats. El clergat, escriptors més rellevants i la burgesia usen el català, que és la llengua de la predicació, l’administració i l’escola primària, els tractats tècnics, els testament i documents notarials.

Des de Carles I (1516) fins a l’annexió de la Corona d’Aragó a Castella i l’entronització dels Borbó (1714), la comunitat lingüística catalana va viure, d’una banda, el manteniment del català com a llengua pròpia del país per a usos privats, i d’altra banda, una progressiva introducció del castellà.

El català va ser l’única llengua parlada i entesa pel poble fins al segle XVII, quan el castellà es propaga entre les classes socials més altes de les ciutats.

El clergat, escriptors més rellevants i la burgesia usen el català, que és la llengua de la predicació, l’administració i l’escola primària, els tractats tècnics, els testament i documents notarials.

LA LLENGUA CATALANA DURANT ELS REGNATS DELS ÀUSTRIA En literatura popular es manté viva (gènere narratiu: contes, rondalles, llegendes; poesia popular amb corrandes, goigs, nadales, romanços; i el teatre religiós amb obres de Pasqua, de Nadal, cicle Marià, Bíblic i hagiogràfic. El teatre profà desenvolupa l’entremès o sainet , peces breus i burlesques amb personatges arquetipus. La literatura culta sofreix una minva en qualitat i en quantitat, per bé que destaquen Cristòfor Despuig, Francesc Vicenç Garcia, Francesc Fontanella (seglesXVI-XVII). La llengua castellana era la llengua del rei i de les seves institucions, i el francès inicia la pressió després de la guerra dels Segadors (1640-1659). El Rosselló i la Cerdanya són annexionats a França i la monarquia francesa persegueix el català.

En literatura popular es manté viva (gènere narratiu: contes, rondalles, llegendes; poesia popular amb corrandes, goigs, nadales, romanços; i el teatre religiós amb obres de Pasqua, de Nadal, cicle Marià, Bíblic i hagiogràfic. El teatre profà desenvolupa l’entremès o sainet , peces breus i burlesques amb personatges arquetipus.

La literatura culta sofreix una minva en qualitat i en quantitat, per bé que destaquen Cristòfor Despuig, Francesc Vicenç Garcia, Francesc Fontanella (seglesXVI-XVII).

La llengua castellana era la llengua del rei i de les seves institucions, i el francès inicia la pressió després de la guerra dels Segadors (1640-1659). El Rosselló i la Cerdanya són annexionats a França i la monarquia francesa persegueix el català.

LA LLENGUA CATALANA DURANT EL REGNATS DELS BORBÓ Carles II (1700) morí sense successió i els aspirants van ser dos: l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó, qui assumeix el tron i promulga els decrets de Nova Planta (1716), que establien la supressió de les lleis i les institucions pròpies en favor de les castellanes. El castellà va ser l’única llengua oficial, llevat de Menorca (XVIII), on el català era cooficial amb l’anglès, i a Andorra. Els successius reis de la dinastia dels Borbó van voler prohibir el català en els àmbits formals (justícia i ensenyament). Aquesta monarquia absolutista va desenvolupar una ideologia política que avui anomenem lingüicidi , reducció a una sola llengua en tots els territoris de l’estat. La resta de llengües van quedar marginades “ Patois ”. L’única llengua admesa era la llengua nacional. El català era una llengua minoritzada que pretenia ser substituïda pel castellà. La societat no ho acceptà i va mantenir amb gran vitalitat la llengua pròpia en l’àmbit privat: exemple de lleialtat lingüística que evitava la substitució lingüística . Les classes dirigents com l’aristocràcia, la burgesia, els intel·lectuals, la jerarquia eclesiàstica, van adoptar una actitud diglòssica que feia del castellà una llengua de prestigi.

Carles II (1700) morí sense successió i els aspirants van ser dos: l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó, qui assumeix el tron i promulga els decrets de Nova Planta (1716), que establien la supressió de les lleis i les institucions pròpies en favor de les castellanes.

El castellà va ser l’única llengua oficial, llevat de Menorca (XVIII), on el català era cooficial amb l’anglès, i a Andorra. Els successius reis de la dinastia dels Borbó van voler prohibir el català en els àmbits formals (justícia i ensenyament). Aquesta monarquia absolutista va desenvolupar una ideologia política que avui anomenem lingüicidi , reducció a una sola llengua en tots els territoris de l’estat. La resta de llengües van quedar marginades “ Patois ”. L’única llengua admesa era la llengua nacional. El català era una llengua minoritzada que pretenia ser substituïda pel castellà.

La societat no ho acceptà i va mantenir amb gran vitalitat la llengua pròpia en l’àmbit privat: exemple de lleialtat lingüística que evitava la substitució lingüística . Les classes dirigents com l’aristocràcia, la burgesia, els intel·lectuals, la jerarquia eclesiàstica, van adoptar una actitud diglòssica que feia del castellà una llengua de prestigi.

LA LLENGUA CATALANA AL SEGLE XIX Durant el segle XIX a Espanya es constitueix l’Estat contemporani. De l’absolutisme monàrquic, amb el regnat de Ferran VII (1814-1833) es passa a una etapa convulsa i canviant, amb una dinàmica liberal i constitucionalista, una estructura estatal sòlida i unitària, basada en una única sobirania nacional. L’Estat va perseguir el català i imposaven el castellà en l’ensenyament (1857), en les notaries (1862), en el registre civil (1870). La burgesia utilitzava el català en usos privats i el castellà en l’esfera pública. Es donava una distribució diglòssica dels usos lingüístics que reservava el castellà per als usos formals (juridicopolítics, cientificotècnics, socioeconòmics) i que restringia el català als usos informals (vida privada, literatura, premsa i espectables populars).

Durant el segle XIX a Espanya es constitueix l’Estat contemporani. De l’absolutisme monàrquic, amb el regnat de Ferran VII (1814-1833) es passa a una etapa convulsa i canviant, amb una dinàmica liberal i constitucionalista, una estructura estatal sòlida i unitària, basada en una única sobirania nacional.

L’Estat va perseguir el català i imposaven el castellà en l’ensenyament (1857), en les notaries (1862), en el registre civil (1870). La burgesia utilitzava el català en usos privats i el castellà en l’esfera pública. Es donava una distribució diglòssica dels usos lingüístics que reservava el castellà per als usos formals (juridicopolítics, cientificotècnics, socioeconòmics) i que restringia el català als usos informals (vida privada, literatura, premsa i espectables populars).

LA LLENGUA CATALANA AL SEGLE XIX Reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà, a partir de la revalorització del passat nacional de la llengua i cultura catalanes gràcies al Romanticisme, que propicia la Renaixença (1833), amb plenitud als anys setanta. A partir de 1875 va quallar el catalanisme, defensor de l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya, amb dos corrents antagònics que propugnaven l’oficialitat del català: el catalanisme federalista i republicà de Valentí Almirall, i el catalanisme tradicional i conservador de Josep Torres i Bages i Prat de la Riba.

Reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà, a partir de la revalorització del passat nacional de la llengua i cultura catalanes gràcies al Romanticisme, que propicia la Renaixença (1833), amb plenitud als anys setanta.

A partir de 1875 va quallar el catalanisme, defensor de l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya, amb dos corrents antagònics que propugnaven l’oficialitat del català: el catalanisme federalista i republicà de Valentí Almirall, i el catalanisme tradicional i conservador de Josep Torres i Bages i Prat de la Riba.

El segle XX es caracteritza per la reivindicació d’autonomia política respecte a l’Estat espanyol i la lluita pel manteniment del català com a llengua nacional normalitzada . El catalanisme va aconseguir dos breus períodes d’una certa autonomia política dins l’Estat espanyol: 1.- La Mancomunitat (1914-1923), regida per la Lliga Regionalista, fou el partit hegemònic del catalanisme conservador, liderat per Enric Prat de la Riba. Pretenia la modernització tècnica, cultural i lingüística. 2.- La Generalitat, durant la II República espanyola (1931-1936) i la guerra civil (1936-1939), va estar governada per Esquerra Republicana de Catalunya, partit del catalanisme progressista. Francesc Macià i Lluís Companys en van ser els presidents que donaren un nou impuls a l’autogovern i a la llengua i la cultura catalanes. LA SITUACIÓ POLÍTICA I LA SOCIETAT CATALANA FINS AL 1939 (I)

El segle XX es caracteritza per la reivindicació d’autonomia política respecte a l’Estat espanyol i la lluita pel manteniment del català com a llengua nacional normalitzada .

El catalanisme va aconseguir dos breus períodes d’una certa autonomia política dins l’Estat espanyol:

1.- La Mancomunitat (1914-1923), regida per la Lliga Regionalista, fou el partit hegemònic del catalanisme conservador, liderat per Enric Prat de la Riba. Pretenia la modernització tècnica, cultural i lingüística.

2.- La Generalitat, durant la II República espanyola (1931-1936) i la guerra civil (1936-1939), va estar governada per Esquerra Republicana de Catalunya, partit del catalanisme progressista. Francesc Macià i Lluís Companys en van ser els presidents que donaren un nou impuls a l’autogovern i a la llengua i la cultura catalanes.

Mentrestant es lluitava contra el centralisme de l’Estat espanyol i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). El creixement econòmic del principat dugué un corrent migratori intens tant d’altres territoris de llengua catalana (País Valencià i Illes Balears) com de zones castellanoparlants (Aragó i Múrcia). Consolidació d’una nova cultura de masses per la disminució de l’analfabetisme, desenvolupament de la premsa, incorporació de la dona al món laboral, laïcització progressiva i noves formes culturals com el cine, la música, l’esport, etc. Calia posar fi a la diglòssia pròpia del segle XIX. LA SITUACIÓ POLÍTICA I LA SOCIETAT CATALANA FINS AL 1939 (II)

Mentrestant es lluitava contra el centralisme de l’Estat espanyol i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

El creixement econòmic del principat dugué un corrent migratori intens tant d’altres territoris de llengua catalana (País Valencià i Illes Balears) com de zones castellanoparlants (Aragó i Múrcia).

Consolidació d’una nova cultura de masses per la disminució de l’analfabetisme, desenvolupament de la premsa, incorporació de la dona al món laboral, laïcització progressiva i noves formes culturals com el cine, la música, l’esport, etc. Calia posar fi a la diglòssia pròpia del segle XIX.

La represa de la literatura culta en català afavorida per la Renaixença va fer evident la necessitat d’establir una normativa oficial de la llengua. En la gestació d’aquesta normativa moderna hi havia dos grups: els partidaris de El català que ara es parla i els del català tradicional i conservador. La tasca fabriana va anar-se imposant progressivament i sent reconeguda arreu del territori pels usuaris del català, no sense dificultats a causa de les circumstàncies polítiques. LA NORMATIVITZACIÓ DE LA LLENGUA

La represa de la literatura culta en català afavorida per la Renaixença va fer evident la necessitat d’establir una normativa oficial de la llengua. En la gestació d’aquesta normativa moderna hi havia dos grups: els partidaris de El català que ara es parla i els del català tradicional i conservador.

La tasca fabriana va anar-se imposant progressivament i sent reconeguda arreu del territori pels usuaris del català, no sense dificultats a causa de les circumstàncies polítiques.

Pompeu Fabra en fou l’artífex, juntament amb els seus col·legues tant modernistes com noucentistes i republicans. Havia de ser una normativa moderna i fidel per a tots els territoris de llengua catalana. Les etapes més destacades d’aquest procés van ser tres: La campanya lingüística de l’Avenç (1890-1892) a favor de la reforma ortogràfica. La fundació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), que començava a actuar com una acadèmia de la llengua, reconeguda per la Mancomunitat. La publicació de les Normes Ortogràfiques (1913), la Gramàtica Catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932). LA NORMATIVITZACIÓ DE LA LLENGUA

Pompeu Fabra en fou l’artífex, juntament amb els seus col·legues tant modernistes com noucentistes i republicans. Havia de ser una normativa moderna i fidel per a tots els territoris de llengua catalana. Les etapes més destacades d’aquest procés van ser tres:

La campanya lingüística de l’Avenç (1890-1892) a favor de la reforma ortogràfica.

La fundació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), que començava a actuar com una acadèmia de la llengua, reconeguda per la Mancomunitat.

La publicació de les Normes Ortogràfiques (1913), la Gramàtica Catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

LA NORMALITZACIÓ SOCIAL DEL CATALÀ Des de la darrera dècada del segle XIX fins a la desfeta republicana del 1939, la llengua catalana va viure un procés de superació de la situació diglòssica del segle XIX, gràcies al fet de disposar d’una normativa oficial i d’uns corrents intel·lectuals i polítics favorables. La literatura culta i popular van assolir la plena normalitat. La premsa va créixer en publicacions en català amb diaris com La Veu de Catalunya, La publicitat, La humanitat, En Patufet , i revistes culturals. En el sistema educatiu, el català era només a les escoles que depenien de l’Església i va incorporar-se a l’escola pública en l’etapa de la Generalitat republicana. L’any 1899 es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, activa fins al 1939, promotora d’un ensenyament de llengua i mentalitat catalanes.

Des de la darrera dècada del segle XIX fins a la desfeta republicana del 1939, la llengua catalana va viure un procés de superació de la situació diglòssica del segle XIX, gràcies al fet de disposar d’una normativa oficial i d’uns corrents intel·lectuals i polítics favorables.

La literatura culta i popular van assolir la plena normalitat.

La premsa va créixer en publicacions en català amb diaris com La Veu de Catalunya, La publicitat, La humanitat, En Patufet , i revistes culturals.

En el sistema educatiu, el català era només a les escoles que depenien de l’Església i va incorporar-se a l’escola pública en l’etapa de la Generalitat republicana.

L’any 1899 es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, activa fins al 1939, promotora d’un ensenyament de llengua i mentalitat catalanes.

El franquisme (1939-1975) va ser el règim polític dictatorial vigent a l’Estat espanyol des que el general Franco va derrotar la República fins que va morir. Va ser una etapa mancada de llibertats individuals i col·lectives que va comportar un intent d’eliminació sistemàtica de la llengua i de la cultura catalanes (substitució lingüística per la llengua i cultura espanyoles). El català fou proscrit en l’àmbit públic: administració, justícia, ensenyament, mitjans de comunicació, religió, institucions culturals, esports, cultura, i el castellà fou imposat arreu: antropònims, topònims, entitats i associacions, etc. EL FRANQUISME: INTENT DE GENOCIDI CULTURAL I LINGÜÍSTIC

El franquisme (1939-1975) va ser el règim polític dictatorial vigent a l’Estat espanyol des que el general Franco va derrotar la República fins que va morir. Va ser una etapa mancada de llibertats individuals i col·lectives que va comportar un intent d’eliminació sistemàtica de la llengua i de la cultura catalanes (substitució lingüística per la llengua i cultura espanyoles).

El català fou proscrit en l’àmbit públic: administració, justícia, ensenyament, mitjans de comunicació, religió, institucions culturals, esports, cultura, i el castellà fou imposat arreu: antropònims, topònims, entitats i associacions, etc.

Va haver-hi tres moments al llarg del franquisme pel que fa a la situació del català: La postguerra(1939-1959): anys de penúria econòmica i social, de consolidació interior i internacional del règim franquista. Persecució més intensa del català. El desarrollismo (1960-1969): gran desenvolupament econòmic a Espanya que permeté certa obertura social i lingüística. La crisi de la dictadura (1970-1975): permeté que l’oposició política i cívica catalana associés la democratització de l’Estat espanyol amb la recuperació de l’autonomia i el respecte de la personalitat lingüística i cultural del català. El fenomen social més important d’aquest període és l’arribada de fortes onades immigratòries (més d’un milió de persones de regions castellanes: Andalusia, Extremadura, Lleó). El franquisme confiava que aquesta allau de persones provocaria la castellanització definitiva dels catalans autòctons. EL FRANQUISME: INTENT DE GENOCIDI CULTURAL I LINGÜÍSTIC

Va haver-hi tres moments al llarg del franquisme pel que fa a la situació del català:

La postguerra(1939-1959): anys de penúria econòmica i social, de consolidació interior i internacional del règim franquista. Persecució més intensa del català.

El desarrollismo (1960-1969): gran desenvolupament econòmic a Espanya que permeté certa obertura social i lingüística.

La crisi de la dictadura (1970-1975): permeté que l’oposició política i cívica catalana associés la democratització de l’Estat espanyol amb la recuperació de l’autonomia i el respecte de la personalitat lingüística i cultural del català.

El fenomen social més important d’aquest període és l’arribada de fortes onades immigratòries (més d’un milió de persones de regions castellanes: Andalusia, Extremadura, Lleó). El franquisme confiava que aquesta allau de persones provocaria la castellanització definitiva dels catalans autòctons.

Malgrat la pressió franquista, la gran majoria de la població va mantenir-se fidel a la llengua catalana (fidelitat lingüística), fins i tot els immigrants aprenien català i això era vist com una mostra d’oposició a la dictadura. Sota el franquisme es van endegar iniciatives clandestines o progressivament tolerades, base del redreçament lingüístic i cultural del català, algunes avui actives: La creació d’empreses editorials que garantissin publicacions cultes en català, de diferents gèneres literaris, traduccions i obres no literàries. Exemples: Edicions 62, Enciclopèdia Catalana. La fundació d’entitats privades, com Òmnium Cultural (1961), per a la difusió de la llengua i cultura catalanes (també a les Illes i al País Valencià). LA RESISTÈNCIA CULTURAL I LINGÜÍSTICA

Malgrat la pressió franquista, la gran majoria de la població va mantenir-se fidel a la llengua catalana (fidelitat lingüística), fins i tot els immigrants aprenien català i això era vist com una mostra d’oposició a la dictadura.

Sota el franquisme es van endegar iniciatives clandestines o progressivament tolerades, base del redreçament lingüístic i cultural del català, algunes avui actives:

La creació d’empreses editorials que garantissin publicacions cultes en català, de diferents gèneres literaris, traduccions i obres no literàries. Exemples: Edicions 62, Enciclopèdia Catalana.

La fundació d’entitats privades, com Òmnium Cultural (1961), per a la difusió de la llengua i cultura catalanes (també a les Illes i al País Valencià).

Publicacions de revistes en català, amb el suport de l’Església catòlica, com Serra d’Or (1959), de l’abadia de Montserrat; revistes infantils i juvenils com Tretzevents, Cavall Fort (1961). El moviment de la nova Cançó: creació i difusió de cançons denúncia, amb Lluís Llach, M.del Mar Bonet, Pau Riba, Joan Manel Serrat i altres. La creació d’escoles catalanes regentades per cooperatives de pares o de mestres, amb llengua i mentalitat catalanes i progressistes. Intent de fer present la llengua catalana en tots els àmbits culturals: teatre, cine, literatura. LA RESISTÈNCIA CULTURAL I LINGÜÍSTICA

Publicacions de revistes en català, amb el suport de l’Església catòlica, com Serra d’Or (1959), de l’abadia de Montserrat; revistes infantils i juvenils com Tretzevents, Cavall Fort (1961).

El moviment de la nova Cançó: creació i difusió de cançons denúncia, amb Lluís Llach, M.del Mar Bonet, Pau Riba, Joan Manel Serrat i altres.

La creació d’escoles catalanes regentades per cooperatives de pares o de mestres, amb llengua i mentalitat catalanes i progressistes.

Intent de fer present la llengua catalana en tots els àmbits culturals: teatre, cine, literatura.

LA FI DEL FRANQUISME I EL RECONEIXEMENT DEL CATALÀ i LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ La mort del dictador va ser el primer pas d’un període de transició cap a un Estat espanyol democràtic. A Catalunya es va recuperar l’autonomia política, i a les Illes Balears i al País Valencià s’aconseguia per primer cop. La Constitució espanyola 1978 i els diferents estatuts d’autonomia establien l’oficialitat del català a Catalunya (1979), al País Valencià (1982) i a les Illes Balears (1983). El reconeixement del català per part de l’Estat espanyol ha estat més teòric que pràctic, i s’han produït avenços en el coneixement i l’ús del català en àmbits concrets: escola, administració, mitjans de comunicació, etc.

La mort del dictador va ser el primer pas d’un període de transició cap a un Estat espanyol democràtic. A Catalunya es va recuperar l’autonomia política, i a les Illes Balears i al País Valencià s’aconseguia per primer cop.

La Constitució espanyola 1978 i els diferents estatuts d’autonomia establien l’oficialitat del català a Catalunya (1979), al País Valencià (1982) i a les Illes Balears (1983).

El reconeixement del català per part de l’Estat espanyol ha estat més teòric que pràctic, i s’han produït avenços en el coneixement i l’ús del català en àmbits concrets: escola, administració, mitjans de comunicació, etc.

LA FI DEL FRANQUISME I EL RECONEIXEMENT DEL CATALÀ i LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ El català és la llengua pròpia del país. L’any 2001 era entès per un 95% de la població i sabien parlar-lo i llegir-lo el 75%. El 50% el sabia escriure. Aquests avenços són conseqüència de la política de normalització lingüística de la Generalitat , i de la pròpia capacitat de la societat catalana per transmetre la llengua a les noves generacions i als nouvinguts. El castellà és l’altra llengua oficial, amb més presència a la regió metropolitana de Barcelona i en certs àmbits d’ús com el de l’empresa, el món judicial, les noves tecnologies, etc. La normalització lingüística és un procés polític de recuperació per al català del paper que li és propi en la societat catalana, com a llengua habitual amb la qual es pugui viure plenament sense lesionar els drets individuals de cap parlant.

El català és la llengua pròpia del país. L’any 2001 era entès per un 95% de la població i sabien parlar-lo i llegir-lo el 75%. El 50% el sabia escriure. Aquests avenços són conseqüència de la política de normalització lingüística de la Generalitat , i de la pròpia capacitat de la societat catalana per transmetre la llengua a les noves generacions i als nouvinguts.

El castellà és l’altra llengua oficial, amb més presència a la regió metropolitana de Barcelona i en certs àmbits d’ús com el de l’empresa, el món judicial, les noves tecnologies, etc.

La normalització lingüística és un procés polític de recuperació per al català del paper que li és propi en la societat catalana, com a llengua habitual amb la qual es pugui viure plenament sense lesionar els drets individuals de cap parlant.

Dins els territoris on no és llengua pròpia, l’estat del català és el següent: El català és reconegut a la Nacions Unides en tant que és la llengua oficial d’Andorra, estat membre d’aquesta organització des del 1993. Dins la Unió Europea, en canvi, el català no és oficial perquè l’any 1986, any d’ingrés, l’Estat espanyol només va plantejar l’oficialitat del castellà. L’any 1990 es va aconseguir un reconeixement del català gràcies a una campanya de pressió popular a la qual es van afegir el Parlament de Catalunya i el de les Illes Balears. Actualment, la Unió Europea fa servir el català a Catalunya, l’inclou en els programes d’aprenentatge de llengües i atén les comunicacions que els ciutadans li adrecin en aquesta llengua. EL MARC LEGAL DE LA LLENGUA CATALANA

Dins els territoris on no és llengua pròpia, l’estat del català és el següent:

El català és reconegut a la Nacions Unides en tant que és la llengua oficial d’Andorra, estat membre d’aquesta organització des del 1993.

Dins la Unió Europea, en canvi, el català no és oficial perquè l’any 1986, any d’ingrés, l’Estat espanyol només va plantejar l’oficialitat del castellà. L’any 1990 es va aconseguir un reconeixement del català gràcies a una campanya de pressió popular a la qual es van afegir el Parlament de Catalunya i el de les Illes Balears.

Actualment, la Unió Europea fa servir el català a Catalunya, l’inclou en els programes d’aprenentatge de llengües i atén les comunicacions que els ciutadans li adrecin en aquesta llengua.

Dins els territoris on és llengua pròpia, el català té diferents estatus jurídics, de més a menys favorable són els següents: Al Principat d’Andorra és l’única llengua oficial , però la situació sociolingüística real, amb abundant immigració espanyola i portuguesa, fa perillar l’ús de la llengua i ha obligat les autoritats andorranes a legislar per garantir i generalitzar l’ús de la llengua. A Catalunya i a les Illes Balears, el català es troba en un règim de doble oficialitat : és la llengua pròpia del territori i és oficial juntament amb l’idioma oficial de tot l’Estat, el castellà. Aquest estatus, que atorga competències en política lingüística a les comunitats autònomes, ha permès dur actuacions normalitzadores, especialment al Principat. EL MARC LEGAL DE LA LLENGUA CATALANA

Dins els territoris on és llengua pròpia, el català té diferents estatus jurídics, de més a menys favorable són els següents:

Al Principat d’Andorra és l’única llengua oficial , però la situació sociolingüística real, amb abundant immigració espanyola i portuguesa, fa perillar l’ús de la llengua i ha obligat les autoritats andorranes a legislar per garantir i generalitzar l’ús de la llengua.

A Catalunya i a les Illes Balears, el català es troba en un règim de doble oficialitat : és la llengua pròpia del territori i és oficial juntament amb l’idioma oficial de tot l’Estat, el castellà. Aquest estatus, que atorga competències en política lingüística a les comunitats autònomes, ha permès dur actuacions normalitzadores, especialment al Principat.

Al País Valencià, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat situa el català (anomenat valencià) i el castellà en règim de cooficialitat . Les mesures legals favorables al català han estat tímides. A la franja de Ponent a la ciutat de l’Alguer hi ha una legislació protectora que no permet impulsar una política de normalització real. Hi ha prevista, però, una llei sobre les llengües d’Aragó que reconegui l’oficialitat del català a la zona catalanoparlant d’aquest territori. A la Catalunya Nord, sota jurisdicció francesa, i a la regió del Carxe, a Múrcia, la situació legal és de no-reconeixement . Certes disposicions normatives toleren l’ensenyament del català, però sempre en situació de discriminació respecte al francès. El marc legal és, doncs, heterogeni i insuficient per aplicar una política normalitzadora. Cal que el català sigui reconegut en la legislació interna i externa, però de moment té l’inconvenient de ser una llengua sense estat propi que la protegeixi. EL MARC LEGAL DE LA LLENGUA CATALANA

Al País Valencià, l’Estatut d’autonomia de la Comunitat situa el català (anomenat valencià) i el castellà en règim de cooficialitat . Les mesures legals favorables al català han estat tímides.

A la franja de Ponent a la ciutat de l’Alguer hi ha una legislació protectora que no permet impulsar una política de normalització real. Hi ha prevista, però, una llei sobre les llengües d’Aragó que reconegui l’oficialitat del català a la zona catalanoparlant d’aquest territori.

A la Catalunya Nord, sota jurisdicció francesa, i a la regió del Carxe, a Múrcia, la situació legal és de no-reconeixement . Certes disposicions normatives toleren l’ensenyament del català, però sempre en situació de discriminació respecte al francès.

El marc legal és, doncs, heterogeni i insuficient per aplicar una política normalitzadora. Cal que el català sigui reconegut en la legislació interna i externa, però de moment té l’inconvenient de ser una llengua sense estat propi que la protegeixi.