Your SlideShare is downloading. ×
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Catalonia: The Moment of Truth
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Catalonia: The Moment of Truth

260

Published on

Catalonia: The Moment of Truth …

Catalonia: The Moment of Truth
Special Edition of Ara Newspaper

Source: Ara.

Date: 15.12.13.

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
260
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  1. CAP A LA CONSULTA L’HORA DE LA VERITAT DIUMENGE 15 DE DESEMBRE DEL 2013 NÚMERO 1105 2,50 EUROS Suplement trilingüe L’ARA ofereix avui un suplement de 12 pàgines amb versions en castellà i anglès de tots els articles . HISTÒRIA DEL VIRATGE CATALÀ . ARTUR MAS, EL LÍDER RESISTENT . ELS DUBTES DE LA UNIÓ EUROPEA [ ] La hora de la verdad The moment of truth
  2. 02 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 ara temadeldia suplementespecialconsulta LES CLAUS DEL PROCÉS El gran viratge en sis temps 01 Ara és l’hora de la veritat perquè les cartes estan sobre la taula: el 9 de novembre del 2014 els catalans seran cridats a definir-se sobre el seu futur de manera democràtica i tant Espanya com la Unió Europea han de decidir quina resposta hi donen. Però, com hem arribat fins aquí? Quines són les claus d’un procés que ha sorprès aquí i a fora? Crònica DAVID MIRÓ BARCELONA rimera escena. Un representant polític català puja a la tribuna d’oradors del Congrés de Diputats i pronuncia les paraules següents: “Les cartes estan sobre la taula, de cara amunt, no hi ha per part nostra ni cartes amagades ni marcades, hem parlat amb veu clara i ferma, pacíficament, democràticament, respectant les lleis. Ara els toca parlar a vostès, i els convido a fer-ho amb sentit d’estat amb majúscules, sense politiqueries de curt recorregut”. Els sona? Aquesta escena la va protagonitzar Artur Mas el 2 de novembre del 2005. És molt important, per entendre el que passa avui, situar-se en aquella jornada de fa gairebé una dècada. I recordar l’ambient d’eufòria i d’orgull legítim que sentia la població catalana pel fet que la seva classe política havia estat capaç de posar-se d’acord en la redacció d’un nou Estatut que en aquell moment iniciava el tràmit al Congrés de Diputats P amb tres discursos brillants, el de Mas, el de Josep Lluís Carod-Rovira i el de Manuela de Madre, tots amb un missatge de mà estesa. Catalunya oferia un pacte a Espanya per tancar ferides i caminar junts almenys durant una generació més. La solemnitat d’aquelles paraules, però, la magnitud del moment històric, no va quallar en les files del PP. En un moment del debat, Artur Mas va avisar directament Mariano Rajoy dels riscos de tancar la porta a Catalunya. El va avisar mirant-lo a la cara. El polític gallec va fer el desentès perquè ja havia decidit que Catalunya seria la seva palanca per tornar al poder. D’aquell error històric, del qual va ser advertit per Josep Piqué, neix la foto de Palau de dijous. Rajoy va plantar aquell dia, sense saber-ho, la llavor d’una revolta social sense parangó a Europa. Estatut La sentència del TC va suposar una humiliació col·lectiva als catalans Economia Elcaos deRodalies vaposaral descobertel maltractament econòmic amagada: l’estat lamentable de la xarxa de Rodalies catalana, sobretot en comparació amb la de Madrid. Només una dada: l’any 2009, amb només un 9% menys de població, la xarxa catalana transportava els mateixos usuaris, 400.000, que la madrilenya... l’any 1989! Durant aquests 20 anys Madrid havia construït túnels i havia doblat totes les vies mentre a Catalunya se circulava encara amb catenàries dels anys 30, tal com va reconèixer el mateix Zapatero al Congrés. Del català il·lusionat es passava al català emprenyat, que de sobte va ser conscient del maltractament econòmic de l’Estat respecte a Catalunya: autopistes de pagament, barracons a les escoles, llistes d’espera a la sanitat... L’opinió pública va fer un tomb. I tot perquè Zapatero pogués inaugurar l’AVE abans de les eleccions. Segona escena Tercera escena La tardor del 2007 el caos de Rodalies indigna la població El matí del 15 d’octubre del 2007 els usuaris de Renfe que esperaven a l’estació de Bellvitge van veure com un esvoranc provocat per les obres de l’AVE inutilitzava totes les vies excepte una. El caos que es va produir a partir d’aquell moment, que va afectar centenars de milers de persones, va posar al descobert una realitat que fins llavors havia restat Un petit municipi del Maresme inicia la revolta El 4 de juny del 2009, el ple municipal d’una localitat del Maresme de 8.000 habitants va prendre una decisió que a la llarga resultaria cabdal. Arenys de Munt va aprovar fer una consulta sobre la independència de Catalunya el 13 de setembre a proposta dels regidors de la CUP. La notícia va passar desapercebuda en aquell moment, però va agafar El gran viraje en seis tiempos P rimera escena. Un representante político catalán sube a la tribuna de oradores del Congreso de los Diputados y pronuncia las siguientes palabras: “Las cartas están sobre la mesa, boca arriba, no hay por nuestra parte ni cartas escondidas ni marcadas, hemos hablado con voz clara y firme, pacíficamente, democráticamente, respetando las leyes. Ahora les toca hablar a ustedes, y les invito a hacerlo con sentido de estado en mayúsculas, sin politiquerías de corto recorrido”. ¿Les suena? Esta escena la protagonizó Artur Mas el 2 de noviembre de 2005, en el debate de aceptación a trámite del Estatuto de Cataluña. La solemnidad de aquellas palabras no cuajó en las filas del PP. Artur Mas llegó a avisar directamente a Rajoy de los riesgos de cerrar la puerta a Cataluña. De aquel error histórico nace la foto del jueves en el Palau. Segunda escena. La mañana del 15 de octubre de 2007 los usuarios de Renfe de la estación de Bellvitge vieron como un enorme boquete abierto por las obras del AVE inutilizaba todas las vías menos una. El caos que se produjo a partir de aquel momento en el servicio de Cercanías de Barcelona puso al descubierto una realidad hasta entonces desconocida: el estado lamentable y la falta de inversiones en la red ferroviaria catalana. Tercera escena. El 4 de junio de 2009 el pleno municipal de una localidad de 8.000 habitantes del Maresme, Arenys de Munt, aprobó la celebración de una consulta sobre la independencia para el 13 de septiembre. La intención de Falange de manifestarse aquel día y el pulso judicial llevó Arenys de Munt a las porta- Estatuto La sentencia del TC supuso una auténtica humillación colectiva para los catalanes das de los periódicos y los informativos. Aquella movilización solo fue la chispa que desencadenó una oleada de consultas por todo el territorio. Cuarta escena. Una de las célebres sentencias de Sun Tzu habitualmente ignoradas por Madrid reza así: “No presiones al enemigo hasta acorralarlo. Cuando las bestias salvajes se ven acorraladas luchan con desesperación”. Este es el mensaje que le trasladó José Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero en vísperas de que el Tribunal Constitucional fallase sobre el Estatuto. Su tesis era que si un tribunal politizado y desprestigiado alteraba la voluntad de los catalanes expresada en referéndum esto sería interpretado como una humillación colectiva. Nadie le hizo caso. Quinta escena. El verano de 2012 Artur Mas tuvo que tomar una decisión hu- millante: pedir el rescate financiero al gobierno de Madrid. Después de recortar en servicios sociales en más de 5.000 millones, Mas comprobó que el autogobierno era una ficción si no disponía de los ingresos fiscales de los catalanes. Sexta escena. Se dice que uno de los principales errores de Hitler fue subestimar el valor de los soldados norteamericanos. De la misma manera Madrid no descubrió hasta la celebración de la Vía Catalana –la enorme cadena humana que cubrió el territorio de norte a sur y movilizó de forma ordenada a más de millón y medio de personas– la capacidad de organización de una entidad formada por voluntarios como la Asamblea Nacional Catalana. Por un momento incluso pareció que Madrid reaccionaría a la exhibición, pero fue un espejismo fugaz.e
  3. ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 03 temadeldia suplementespecialconsulta 02 03 magnitud tal que podria convertir el problema en irresoluble. Ningú en va fer cas. I la massiva manifestació del 10 de juny del 2010 va ser només un tast de la que vindria després, en la Diada del 2012. Sisena escena La sentència de l’Estatut: una humiliació col·lectiva Una de les màximes del general Sun Tzu habitualment ignorades pels polítics espanyols és: “No pressionis l’enemic fins a acorralar-lo. Quan les bèsties salvatges estan acorralades lluiten amb desesperació”. Segons Tzu, perseguir la victòria total i la humiliació de l’enemic se’t pot acabar girant en contra. Aquest és el missatge que, d’una manera o una altra, va traslladar el president Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero, en els mesos previs a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. La tesi de Montilla, explicitada en el seu famós discurs de la “desafecció”, era que si, després de quatre anys de rumors i de lluites intestines, un tribunal polititzat i desprestigiat alterava la voluntat d’un poble expressada en referèndum, la humiliació col·lectiva que patirien els catalans seria d’una Imatge del pacte de la consulta al Palau de la Generalitat. (2) Imatge de la manifestació de la Diada del 2012. (3) Debat a Madrid sobre l’Estatut . PERE VIRGILI volada en tornar de l’estiu quan el grup d’ultradreta Falange va anunciar una manifestació i Ciutadans va iniciar una ofensiva legal contra la consulta. Al final, l’estira-i-arronsa judicial va ocupar les portades i els informatius dels mitjans espanyols, de manera que, el dia de la consulta, hi havia desenes de periodistes estrangers acreditats per seguir la jornada, en què es va assolir una participació del 41% del cens. Les consultes es van estendre ràpidament per tot el territori en diverses onades fins a confluir el 25 d’abril del 2011 a Barcelona. Aquella mobilització va ser important bàsicament per diversos motius. El primer, perquè va posar en contacte molta gent que més tard s’enrolaria a l’Assemblea Nacional Catalana. El segon, perquè va donar visibilitat internacional al conflicte. I en tercer lloc, perquè per primera vegada l’independentisme s’atrevia, amb un simple para-sol i una urna, a fer campanya en zones de l’àrea metropolitana de població majoritàriament vinguda de la resta d’Espanya i castellanoparlant. I, en contra dels mals auguris d’alguns, no hi ha hagut fractura social. Quarta escena LA FOTO DE LA UNITAT La societat civil es posa al capdavant de la reivindicació Es diu que un dels principals errors de Hitler va ser subestimar el valor dels soldats nord-americans. De la mateixa manera, Madrid no va descobrir fins a la Via Catalana –la cadena humana que va recórrer el país de punta a punta amb més d’un milió i mig de persones al carrer en l’última Diada– el poder d’organització i convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana. Aquesta història no s’entén sense personatges com Ferran Civit i Ignasi Termes, capaços de crear la infraestructura necessària per coordinar els més de 25.000 voluntaris que hi van participar i que van convertir aquella mobilització en un exemple de civisme i de disciplina col·lectiva sense precedents. Per uns moments fins i tot va semblar que Madrid reaccionaria davant d’aquella exhibició. Va ser un miratge fugaç.e Cinquena escena Un Govern asfixiat i obligat a retallar demana el rescat L’estiu del 2012 Artur Mas va haver de prendre una decisió humiliant: demanar el rescat financer al govern espanyol. Catalunya, que representa el 15% de la població espanyola, el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, i que veu cada any com entre 12.000 i 16.000 milions d’euros van a Madrid i no en tornen, havia de pidolar per poder pagar les nòmines dels seus funcionaris. I això després d’haver fet retallades en els serveis socials per valor de més de 5.000 milions. Una de les claus de la revolta catalana és que la crisi ha posat de manifest que l’autogovern català, sense capacitat de recaptar impostos, és una ficció. Si a això s’hi suma la política recentralitzadora de l’Estat, que insta a suprimir organismes històrics com la Sindicatura de Comptes, el còctel és explosiu. A turning point in six scenes F irst scene: A Catalan political representative walks up to the rostrum at the Spanish Congress of Deputies and speaks the following words: “Our cards are on the table, face up, we have no hidden or marked cards, we have spoken in a clear, firm voice peacefully, democratically, respecting the law, now it is your turn to speak, and we invite you to do so with a true sense of state, and with no short-term politicking “. Does this sound familiar? This scene, starring Artur Mas, took place on November 2nd 2005, in the debate on the Statute of Catalan Autonomy. The solemnity of those words failed to resonate within the ranks of the Popular Party. Artur Mas even warned Mariano Rajoy directly of the risk of closing the door to Catalonia. That error resulted in the historical pho- to taken at the Palau de la Generalitat on Thursday of all the leaders of the country’s pro-referendum parties. Second scene: On the morning of October 15th 2007, a huge hole appeared at the Renfe railway station in Bellvitge, resulting from the work on the high speed train line, which left all but one track unusable. The chaos that ensued in Barcelona’s local railway system revealed a hitherto unknown fact - the sorry state and the lack of investment in the Catalan railway network. Third scene: On June 4th 2009 a plenary session of the council of Arenys de Munt, a town with 8,000 inhabitants in the Maresme, approved the decision to hold a referendum on independence on the 13th of September of that year. An attempt by the Falange to hold a demonstration on that day and the resul- Estatut Therulingof the Constitutional Courtwasa collective humiliationfor theCatalans ting legal battle put Arenys de Munt in the headlines of the country’s newspapers and news programmes. That spark triggered a wave of local referendums throughout the country. Fourth scene: One of Sun Tzu’s most famous statements, ignored by Madrid, states, “Do not push your enemy into a corner. When wild beasts are cornered they fight more desperately”. This is the message that José Montilla gave to José Luis Rodríguez Zapatero on the eve of the Constitutional Court ruling on the Statute of Autonomy. His thesis was that if a politicized and discredited constitutional court denied the will of the Catalans as expressed in the referendum it would be interpreted as a collective humiliation. No one listened. Fifth scene: In the summer of 2012 Artur Mas had to make a humiliating deci- sion: to request a bailout from the central government in Madrid. After cutting back on social services by more than 5,000 million Euros, Mas found that self-government was a fiction if it was not financed by the tax revenue of the Catalans. Sixth scene. It has been said that Hitler’s biggest mistake was to underestimate the bravery of US soldiers. In the same way, until the celebration of the Via Catalana, a huge human chain covering the territory from north to south that mobilized over a million and a half people an orderly manner, Madrid did not know about the organizational capabilities of an organization made up of volunteers called the Assemblea Nacional Catalana. For a brief moment it seemed that Madrid would react to this show of force, but it was a fleeting mirage.e
  4. 04 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 ara temadeldia suplementespecialconsulta L’IMPULS SOCIAL 60 40 40 19 14 10 3 0 Nov. 1991 23 19 18 17 5 Nov. 1992 43 39 30 17 Xifres en percentatges 55 Una com. autònoma d’Espanya Un estat independent 47 50 20 Preferència de model d’estat dels catalans Una regió d’Espanya Un estat d’una Espanya federal No sap / no contesta 19 4 17 15 16 Nov. 1993 Oct. 1994 52 53 52 51 52 39 16 15 13 4 14 5 Oct. 1995 16 14 10 12 4 Oct. 1996 Oct. 1997 15 17 16 15 12 13 4 3 Oct. 1998 Nov. 1999 18 18 14 12 4 Nov. 2000 14 13 2 Nov. 2001 17 11 46 10 41 11 24 18 12 7 17 14 7 18 17 6 6 5 3 6 3 Des. 2003 Oct. 2004 Nov. 2005 Oct. 2006 Nov. 2007 16 5 22 22 21 4 42 31 30 20 3 Nov. 2002 49 36 26 18 18 55 36 27 22 60 54 52 45 21 3 54 21 20 8 7 4 4 6 Nov. 2008 Oct. 2009 Oct. 2010 5 Oct. 2011 16 3 9 25 18 8 6 Des. Set. / Oct. 2012 2013 Font: Institut de Ciències Polítiques i Socials / Gràfic: X. Laborda L’auge independentista: un moviment de fons ciutadà fruit del bloqueig autonòmic L’escapçament de l’Estatut i la crisi han mogut la societat catalana, que ha arrossegat l’elit política Anàlisi JORDI MUÑOZ i ha una interpretació del procés català, molt estesa a Espanya, que ho atribueix tot a un capritx personal d’Artur Mas o, en tot cas, a una confabulació d’unes elits alienes a la voluntat popular de la majoria dels catalans. Alguns fins i tot afirmen aquests dies que la convocatòria de la consulta només busca garantir l’aprovació d’uns pressupostos. La realitat, però, és que tota l’evidència suggereix que els termes de l’acord pel dret a decidir es corresponen amb un moviment, profund i H de gran abast, en l’opinió pública. Durant més de dues dècades, l’estat autonòmic va obtenir el consens majoritari de la societat catalana. Evolució El 2007 el suport català al model El suport minvant autonòmic a la fórmula autonòmica Sempre hi ha hagut una àmplia vo- va assolir el luntat d’anar aprofundint en l’auto- punt màxim govern, però si mirem les dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, que elabora un sondeig anual des del 1991, s’observa com la preferència per seguir sent una comunitat autònoma era, fins fa relativament poc, molt majoritària. En els anys més durs de la segona legislatura d’Aznar (2003 i 2004) el suport es va erosionar, però aviat es va recuperar, coincidint amb el retorn del PSOE al govern espanyol i les expectatives lligades a l’Estatut. L’any 2007, el suport a l’estat autonòmic va assolir el seu màxim històric, amb un 60% dels enquestats. Generacions El suport a un estat català ara és molt transversal entre grups d’edat Des de llavors, però, el suport ha anat caient en picat, una erosió difícilment predictible. Avui, només un de cada quatre enquestats considera la comunitat autònoma com el seu model preferit. I el que ha anat pujant des del 2007 és l’independentisme, i a un ritme que es va accelerar vertiginosament a partir del 2010, coincidint amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El creixement del suport a la independència prové, fonamentalment, del canvi d’opinió de dos segments de l’electorat. D’una banda, el nacionalisme tradicional articulat sobretot al voltant de Convergència i Unió. I de l’altra, el segment més decididament federalista de l’esquerra catalana. Tots dos tenien en comú l’esperança d’aprofundir en l’autogovern en el marc espanyol, i sembla que en bona part han anat perdent les esperances que això sigui possible. El mite de l’escola com a clau de l’auge sobiranista Hi ha, encara, una altra versió àmpliament estesa en cercles espanyolistes que situa l’escola catalana com a element clau en aquest canvi. Tanmateix, si això fos cert hauríem de trobar un salt generacional important entre els que s’han educat en l’escola catalana i els que van rebre l’ensenyament nacionalcatòlic anterior a l’autonomia. De fet, tradicionalment l’independentisme era un moviment bàsicament juvenil, però en contra de la percepció general, avui ja no és així. El suport a la independència és ara molt transversal generacionalment i trobem molt poques diferències entre grups d’edat. Només els majors de 65 anys tenen uns percentatges significativament més baixos, però això possiblement està molt relacionat amb el conservadorisme propi de l’edat. Un movimiento de amplio espectro A unque a menudo se presente comounmovimientoencabezado por las élites políticas, el procesohacialaautodeterminación responde a un cambio profundo en la opinión pública catalana. Hay una interpretación del proceso hacia la autodeterminación de Cataluña, muy extendidaenEspaña,queloatribuyeaun capricho personal del presidente Artur Mas o, en el mejor de los casos, a una confabulacióndeunasélitesajenasalavoluntad popular. La realidad, sin embargo, es quetodalaevidenciaapuntahaciaunmovimiento profundo y de gran alcance en la opinión pública. Durante más de dos décadas, el estado autonómico obtuvo el consensomayoritariodelasociedadcatalana.En2007esteapoyoalcanzósumáximo histórico, con un 60% de los encuestados. Desde entonces no ha hecho más quecaerenpicado,hastael25%registrado en 2013. Y lo que ha ido subiendo no sonnielcentralismonilaalternativafederal, sino el independentismo, y a un ritmo que se aceleró vertiginosamente a partir de2010,coincidiendoconlasentenciadel TC sobre el Estatuto. Este crecimiento del apoyo a la independenciaproviene,fundamentalmente, del cambio de opinión de dos segmentos del electorado. Por un lado, el nacionalismo tradicional, articulado fundamentalmentealrededordeCiU,y,porotrolado,el sector más federalista de la izquierda catalana. Ambos tenían en común la expectativa de profundizar en el autogobierno enelmarcoespañol,yparecequeenbuenapartehanidoperdiendolasesperanzas de que esto sea posible. Hay otra versión muy extendida en círculos españolistas que sitúa la escue- Evolución Elauge soberanistaen lasencuestas hasido vertiginoso desde2010 la catalana como elemento clave en este cambio. Sin embargo, si esto fuera cierto deberíamos encontrar un salto generacional importante entre los que se han educado en la escuela catalana y los que recibieron la enseñanza nacionalcatólica anterior a la autonomía. Pero este no es el caso. El apoyo a la independencia es muy transversal generacionalmente, y presenta muy pocas diferencias entre grupos de edad. ¿Cómo podemos explicar un cambio de esta magnitud en las preferencias de los catalanes? En Cataluña se acostumbra a relacionar con la gestión que las instituciones españolas hicieron de la propuesta de nuevo Estatuto que les presentó el Parlamento de Cataluña en 2005 y, muy especialmente, de la sentencia del TC de 2010. Desde una perspectiva española se tiende a minimizar la cuestión, pero la aceleración del crecimiento del independentismo a partir de 2010 parece apuntar en esa dirección. Pero también está la crisis económica, que estalló en 2008. En el contexto actual de fuertes recortes, las consecuencias del déficit fiscal se han mostrado con toda su crudeza. Esto puede haber tenido un papel en el crecimiento del soberanismo, aunque probablemente subsidiario de la crisis de relaciones políticas que se inició con el final del proceso estatutario. Todo esto no ocurría en el vacío. La sociedad civil organizada en Cataluña ha tenido un papel activo en los últimos años. El independentismo tradicional supo actualizar su discurso y hacerlo más polifacético e inclusivo, y en los últimos años ha mostrado una gran capacidad de movilización.e
  5. ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 05 temadeldia suplementespecialconsulta L’Estatut i la crisi, els factors decisius Les dades del CIS: un viatge en direccions oposades Com s’explica un canvi d’aquesta magnitudenlespreferènciesdelscatalans? A Catalunya hi ha una interpretació força compartida que ho relaciona amb la gestió que les institucions espanyoles van fer de la proposta de nou Estatut que els va presentar el Parlament el 2005 i, molt especialment, el seu escapçament a mans del Tribunal Constitucional. Des d’una perspectiva espanyola es tendeix a minimitzar-ho, però l’acceleració del creixement de l’independentisme a partir del 2010 sembla apuntar en aquesta direcció. Però també hi juga la crisi econòmica, que va esclatar el 2008. En el context actual de fortes retallades, lesconseqüènciesdeldèficitfiscalde Catalunya s’han mostrat amb tota cruesa. La negativa del govern espanyol a negociar un nou pacte fiscal va acabar de decidir alguns sectors polítics a sumar-se a l’onada sobiranista. I és raonable pensar que la crisi ha tingut un paper en el creixement del sobiranisme. Un moviment social eficaç i actiu Tot això no passava en el buit. Els partits polítics i, sobretot, la societat civil organitzada a Catalunya han tingut un paper actiu en els esdeveniments dels últims anys. L’independentisme tradicional va saber actualitzar el seu discurs, fer-lo més polifacètic i inclusiu. L’independentisme ha mostrat, a més, una gran capacitat i una intensa activitat mobilitzadora, amb fites com les manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir del 2006 i el 2007, la protesta contra la sentència del TC sobre l’Estatut el 2010, les consultes municipals sobre la independència (2009-2011) i la manifestació de la Diada del 2012 i la Via Catalana del 2013, de la mà de l’ANC. És difícil de dir fins a quin punt les mobilitzacions han tingut efecte en l’opinió pública, però podem pensar que, com a mínim, han aconseguit cohesionar el sobiranisme i fer més intenses les preferències independentistes de cada vegada més catalans.e El suport ciutadà a la independència ha anat creixent en els últims anys i s’ha visualitzat en massives mobilitzacions al carrer. XAVIER BERTRAL Al mateix temps que Catalunya es decantava majoritàriament cap a la independència, l’opinió pública espanyola també començava un moviment de gran abast però en la direcció oposada. La crisi econòmica i la forta erosió de la confiança de la població espanyola en la classe política han donat popularitat als discursos que situen les comunitats autònomes en el punt de mira. Possiblement els primers a posar en circulació aquest relat van ser els intel·lectuals de la fundació FAES (Fundación de Análisis y Estudios Sociales), lligada al PP, però l’emergent UPyD i sectors rellevants del PSOE se n’han fet ressò. Segons aquesta interpretació, àmpliament compartida per la societat espanyola, les administracions autonòmiques són responsables de bona part del malbaratament de recursos que hauria portat Espanya a una situació econòmica tan delicada. I si les autonomies són el problema, la solució per a molts espanyols es diu recentralització. En l’últim baròmetre autonòmic del CIS gairebé el 40% dels enquestats preferien un model centralitzat o unes comunitats autònomes amb menys autogovern, enfront d’un 30% que es declarava partidari de l’statu quo. És un canvi ràpid i profund: el 2010 un 42% defensava l’estat de les autonomies, i el 2005 el suport superava el 50%. Tot plegat configura un escenari complex: les opinions públiques catalana i espanyola s’han allunyat molt en els últims anys, i la possibilitat d’una entesa s’ha anat fent cada cop més remota. Caminen en direccions oposades i això fa molt complicada una opció intermèdia. A fundamental change A lthough it is often presented as a movement led by political elites, the process towards self-determination reflects a fundamental change in Catalan public opinion. There is an interpretation of the process towards self-determination for Catalonia that is widespread in Spain, and which attributes it to a personalwhimofPresidentArturMas,or,atbest, a conspiracy of elite groups alien to the popularwillofthemajorityofCatalansociety. Thereality,however,isthatalltheevidence points to a fundamental and powerful change in public opinion. Forovertwodecades,Catalonia’sstatus asanAutonomousCommunitywassupportedbyamajorityofCatalansociety.In2007 this support reached a record high of 60% of voters surveyed. But since then support hasplummeted,reaching25%in2013.And what is rising is not centralism or the federalist alternative, but the movement in favourofindependence,andataratethathas accelerated dramatically since 2010, coincidingwiththerulingoftheSpanishConstitutional Court on the Statute of Catalonia. This growth in the support for independence comes primarily from a shift in opinionoftwosegmentsoftheelectorate.Firstly there is the traditional nationalist sector groupedmainlyaroundCiU,andsecondlythe more federalist sector of the Catalan left. Bothsharedtheexpectationofadeepening ofself-governmentwithintheframeworkof Spain,butitseemsthatthehopeofthishappening has largely disappeared. There is another explanation that is widespread in Spanish nationalist circles, which places Catalan schools as a key element in this shift. However, if this were true we would find a significant differen- Evolution Therehas beena spectacular riseinsupport forselfdetermination since2010 ce between those who have been educated in modern Catalan schools and those who studied in the pre-autonomy education system. But this is not the case. Support for independence is cross-generationalandthereareveryfewdifferencesbetween age groups. How can we explain a change of this magnitude in the political preferences of the Catalan people? In Catalonia the phenomenonisoftenassociatedtothewayin which ?Spanish institutions handled the proposed new statute submitted to them by the Catalan Parliament in 2005 and, in particular, to the ruling of the Constitutional Court in 2010. Spanish perspectives tend to play down this issue, but the acceleration of the growth in support for independencefrom2010onseemstopoint in that direction. But since 2008 there is the also the effect of the economic crisis. In the current context of deep spending cuts, the real effects of the Catalan fiscal deficitwithSpainhavebeenrevealedinall their crudity. This may have had a role in the growth of pro-sovereignty, though it is probably subsidiary to the crisis in political relations that began with the end of the statutory process. Theseeventshavenothappenedinavacuum. Catalonia’s political parties and, above all, its civil society have played an active role in the events of the last few years. The traditional pro-independence movement has been successful in updating its message and making it more multifaceted and inclusive, and in recent years, it has demonstratedanimpressiveabilitytomobilizepeople, with landmark events such as the local consultations on independence (20092011), the demonstration on September 11th2012andtheViaCatalanain2013.e
  6. 06 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 ara temadeldia suplementespecialconsulta LA REACCIÓ EUROPEA Preguntes sense resposta a Europa La Comissió diu que Catalunya hauria de demanar el reingrés en un discurs ple d’interrogants L’hemeroteca demostra que hi ha marge per trobar solucions imaginatives a casos complexos. Per exemple, la Unió va reconèixer la República de Xipre deixant en suspensió el cabal comunitari (drets i obligacions) a la part nord de l’illa, que integra la República Turca de Xipre. JOAN RUSIÑOL BRUSSEL·LES acostuma a dir que és perillós tenir més respostes que preguntes. Les institucions europees semblen havers’ho pres al peu de la lletra i segueixen sense aclarir grans interrogants sobre una Catalunya independent. Fins ara, a Brussel·les la carpeta catalana hi apareixia de manera intermitent i permetia a la Comissió Europea sortir-se’n amb un guió de traç gruixut, agradable a les orelles de Madrid. La concreció del contingut i la data de la consulta, però, ha canviat les coses. A la UE se li comencen a exigir posicionaments detallats, als quals es resisteix, mig per pragmatisme mig per la incertesa que provoca la falta de precedents. S’ 04 Què passarà amb Espanya? 01 Europa assegura que no entrarà en detallsfinsqueMadridlidemani,oficialment,unposicionamentjurídic.I això sembla llunyà, ja que Londres, que ha acordat el referèndum amb Escòcia,encaranohohafet.Lapremsa internacional, però, vol saber quin pes tindrien Espanya i el Regne Unit dins les institucions si perdessin territoris que ara són dins les fronteres. La relació de forces entre estats –els votsalConsell,elnombred’eurodiputats– molt probablement canviaria. Per què Kosovo sí i Catalunya no? 05 “Són coses que no es poden comparar”, assegurava aquesta setmana una portaveu de la Comissió quan se li demanava per què Durão Barroso estableix un llindar d’exigència diferent a Kosovo i a Catalunya. En el primer cas, la UE ha acceptat negociar un acord d’associació, i ha esquivat el veto dels estats que, com l’espanyol, no el reconeixien. En el segon, en canvi, la Comissió es mostra inflexible, i deixa clar que Espanya podria frenar les negociacions entre Barcelona i Brussel·les. 02 ¿La UE reconeix el dret a l’autodeterminació? La Unió va amb peus de plom per no esquerdar el seu joc d’equilibris. Per això, no aclareix si Europa està a favor, per principi general, del Qui té l’última paraula? dret d’autodeterminació dels pobles i es limita a emmarcar la situació catalana en un “afer intern” de l’estat espanyol. El president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, ha anat una mica més enllà i ha demanat a la Moncloa que faci les reformes necessàries per garantir la unitat d’Espanya. La seva reflexió, feta com a polític belga, evidencia la por comunitària a un “efecte contagi” entre nacions sense estat. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va rebre dijous el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, a la Moncloa. KIKO HUESCA / EFE Interrogantes en Bruselas S obre el futuro de Cataluña, en Bruselas hay todavía más preguntas que respuestas. Hasta ahora, los representantes de la UE se habían limitado a seguir un guión de trazo grueso que satisfacía a Madrid. No obstante, el anuncio de la fecha y el contenido de la consulta ha cambiado las cosas. Desde esta semana, el debate ya forma parte de la agenda mediática europea y los corresponsales acreditados en Bruselas han acercado la lupa, pidiendo detalles. Para no darlos, los portavoces de la CE se escudan en el hecho de que Madrid no ha pedido un estudio jurídico sobre la cuestión, petición que por ahora parece lejana. Ni Londres, que ha pactado la consulta con Escocia, ha dado ese paso, para evitar alentar una victoria del sí. En consecuencia, el ejecutivo de José Manuel Durão Barroso se li- mita a afirmar que se trata de una “cuestión interna” y, haciendo una lectura política de los tratados, afirma que un estado catalán tendría que pedir de nuevo la entrada en la UE. Pero los interrogantes crecen. Europa se ha negado esta semana a explicar por qué es posible negociar un acuerdo de adhesión con Kosovo y, en cambio, hay que condicionar las futuras relaciones entre Bruselas y Barcelona al veto español. Tampoco se ha querido valorar en qué situación quedaría España en la UE (peso en el Consejo, reducción de eurodiputados) ni la posibilidad de plantear desde ya salidas a una hipotética situación compleja, com se hizo en Chipre. Muy probablemente porque en la CE tienen claro que, llegado el momento, la solución será política y habrá que escuchar lo que diga el Tribunal de Luxemburgo.e 03 ¿Hi ha vies per a l’ampliació interna? La comissària de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania, Viviane Reding, ja ha avisat que si un estat català vol renegociar l’ingrés a la UE hauràdeposar-sealacuadelsqueestan esperant, com Ucraïna i Turquia. Escòcia, en canvi, confia en un accés per la via ràpida, ja que –com Catalunya– té bona part dels deures fets. La lectura que les autoritats fan dels tractatsésestrictamentpolítica,sense oblidar que Europa té interessos econòmics estratègics a Catalunya (què passaria amb infraestructures com el corredor mediterrani?). Sovint,però,evitarecordarquel’última paraulalatéelTribunaldeJustíciade Luxemburg,ambcapacitatperinterpretar, per exemple, si els catalans perdran la nacionalitat espanyola que ara els permet ser ciutadans europeus.Oeldel’Haia,encasdedeclaració unilateral. Moltes preguntes sense resposta. Enmig de tants silencis, però, és significatiu que la UE tingui coll avall que Catalunya seria un tercer estat respecte a l’estructura europea. ¿Un primer reconeixement de facto a la validesadelprocésial’acceptaciódel resultat de la consulta del 9-N?e Morequestionsthananswers Discurso La CE se limita a decir que el caso catalán es una “cuestión interna” Discourse TheEUwill onlysaythat theCatalan caseisan “internal Spanishissue” T here are still more questions than answers about the future of Catalonia in Brussels. So far, therepresentativesoftheEuropean Union have simply followed a crude script written to satisfy Madrid. However, the announcement of the date and content of the referendum has changed things. From this week on, the debate is firmly placed on the European media agenda and the accredited correspondents covering EU institutions are now taking a closer look at the issue and asking for more details. To avoid answering, the spokespeople of the Commission have focused on the fact that Madrid has not requested alegalreviewoftheissue,arequestthatseems unlikely at the moment. Not even the UK government, which has agreed to a consultation in Scotland, has taken this step to discourageavictoryfortheyesvote.Conse- quentlytheexecutiveofJoseManuelBarroso merely states that it is an “internal issue” and, making a political reading of the treaties, says that a Catalan state would have to reapply for admission to the EU. But the questions only multiply. This week Europe refusedtoexplainhowitispossibletonegotiate an accession agreement with Kosovo and,atthesametime,makethefuturerelations between Brussels and Barcelona conditional to a Spanish veto. Neither has Europe wanted to assess what Spain’s new situation in the EU would be (its weight in the Council, the reduction in MEPs) nor think of possible solutions to a complex hypothetical situation, as it did in the case of Cyprus. This is probably because it is clear to the Commission that the eventual solution will be political and that they will have to listen to what the Court of Justice of the EU in Luxembourghastosayaboutthematter.e
  7. ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 07 temadeldia suplementespecialconsulta LA SITUACIÓ DEL CATALÀ THAÏS GUTIÉRREZ BARCELONA anàlisi de les dades sobre el català i la valoració que en fan els experts ens donen com a resultat una situació lingüística complexa i plena de matisos. El català és una de les “llengües mitjanes d’Europa” però no té cap marc jurídic. Això el relega en molts aspectes a la segona divisió. Analitzem les característiques de la situació sociolingüística del català. L’ La llengua catalana sobreviu en una realitat complexa mitjana a Europa”, explica Daniel Mundet, el director de la Plataforma per la Llengua, que tot i això alerta que “pateix una anomalia”, ja que “no té ni el reconeixement ni el marc jurídic de les llengües del seu mateix nivell a la UE, tot i ser una llengua molt dinàmica i present en els mitjans de comunicació i les noves tecnologies”. El grau de coneixement s’eleva fins al 95% però només un 36% la consideren la seva llengua habitual Un model d’èxit que permet el coneixement de català i castellà Segons explica Miquel Strubell, director de la Càtedra de Multilingüisme de la UOC, en l’informe Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya, la immersió lingüística ha estat un model d’èxit al Principat que ha permès que els estudiants catalans tinguin un nivell superior a la mitjana de l’Estat –també en el coneixement de castellà– sense segregar per llengua i garantint la cohesió social. Segons diu aquest catedràtic, “els atacs que ha rebut aquest model no responen a criteris ni pedagògics ni socials, sinó merament polítics”. En aquest punt coincideixen tots els experts: el model d’immersió lingüística ha funcionat i funciona i és el que ha permès que el grau de coneixement del català sigui del 95%. Molt entès, poc utilitzat Un territori divers amb 13 milions d’habitants Actualment als territoris de parla catalana –on viuen 13 milions de persones– gairebé 10 milions parlen català, segons les últimes dades del Baròmetre de la Comunicació. Es tracta d’una de les xifres més altes de la història, i el seu grau de coneixement és de gairebé el 95%, segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics, feta el 2008. Tot i això, només un 36% la consideren la seva llengua habitual. Una contradicció que reflecteix molt bé el moment sociolingüístic de Catalunya, en el qual hi ha més gent que mai que entén la llengua, però cada cop menys gent la utilitza com a vehicle de comunicació habitual. “L’ús de la llengua és molt baix”, resumeix el catedràtic de filologia catalana de la UB Emili Boix, que explica que el català ha resistit molt bé el segle XX però que ara té al davant uns reptes que són “derivats del fet que Catalunya forma part d’un estat que no és propici al català i que no pren mesures a favor seu: això fa que estigui en una posició de segona en un mercat globalitzat”. El català en el context de la Unió Europea Més de 25 milions de parlants 9,3 suec 5,2 finès De 10 a 25 milions De 5 a 10 milions 1,3 e estonià 5,4 2,3 le letó neerlandès eerlandè r an 3,4 li lituà Menys de 5 milions anglès danès ès gaèlic 23,4 5,9 anglès 38,1 alemany l y 64,6 91,2 ,2 10,2 francès p polonès t txec 5,4 es eslovac eslovè 67,8 10,1 2,0 21,5 ro romanès Una llengua mitjana El català és una llengua mitjana comparable al grec o al txec El català és, des del punt de vista demogràfic, la novena llengua d’Europa, segons dades de la direcció general de Política Lingüística. Això vol dir que està al nivell d’idiomes com el grec, el portuguès i el txec. “El català és el que anomenen una llengua 13,5 11,6 portuguès 43,7 58,7 ca català espanyol 11,9 maltès ès s Font: Direcció General de Política Lingüística / Gràfic: E. Utrilla E pa, al nivel de idiomas como el griego, el portugués o el checo. Según Daniel Mundet, de la Plataforma per la Llengua, el catalán “sufre una anomalía”, ya que “no tiene ni el reconocimiento ni el marco jurídico de otras lenguas de su nivel en la UE, aún teniendo una importante presencia en los medios de comunicación y en las nuevas tecnologías”. El modelo de inmersión lingüística ha sido un éxito que ha permitido a los escolares catalanes tener un nivel de castellano superior a la media española sin segregar a los alumnos por lengua, de modo que se garantiza la cohesión social y la igualdad de oportunidades. En la administración el requisito lingüístico garantiza el derecho a ser atendido en cualquiera de las dos lenguas oficiales. El único espacio impermeable al catalán sigue siendo la justicia.e bú búlgar g grec 0,4 Una realidad compleja l análisis de los datos sobre el catalán y la valoración que hacen los expertos nos ofrece un resultado complejo y rico en matices. Actualmente en los territorios donde se habla catalán viven trece millones de personas, de los que casi diez millones hablan esta lengua, según el Barómetro de la Comunicación. Se trata de una de las cifras más altas de la historia, y su grado de conocimiento es de casi el 95%, según la última Encuesta de Usos Lingüísticos, hecha en 2008. Con todo, solo un 36% la considera su lengua habitual, una cifra que refleja una aparente contradicción: cada vez hay más gente que entiende el catalán pero su uso baja como vehículo de comunicación habitual. Desde el punto de vista demográfico, el catalán es la novena lengua de Euro- 7,7 i italià La immersió L’administració El dret dels ciutadans a ser atesos en qualsevol de les dues llengües Els requisits lingüístics per entrar a l’administració –en què es demana un cert coneixement del català– són, pels experts, una eina necessària per garantir-ne la supervivència a la funció pública. “El català és la llengua pròpia de les administracions catalanes i per tant és lògic que els que hi treballin el sàpiguen”, diu Strubell. “Tots els ciutadans tenen dret a ser atesos en català per les administracions. No saber-lo impediria l’exercici d’aquest dret”, diu. Boix explica: “Sense aquests requisits passaria el que ha passat amb els jutges –per als quals el coneixement del català no és obligatori–, cosa que ha provocat que gairebé tot el sistema judicial funcioni per inèrcia en castellà”.e A complex reality Escuela El modelo de inmersión garantiza el conocimiento de las dos lenguas Schools Thelanguage immersion modelensures thatstudents knowboth official languages he analysis of the data on Catalanlanguageandtheirevaluationbyexpertsofferscomplexresults that are rich in nuances. Currently, 13 million people live in the territories where Catalan is spoken, almost ten million of whom speak the language,accordingtotheBarometerofCommunication. This is one of the highest figuresinhistory,andthepercentageofpeople who have knowledge of the language is almost 95%, according to the latest Survey of Language Use, carried out in 2008. However, only 36% consider it to be their habitual language, a figure that reflects an apparent contradiction: more and more people understand Catalan but it is used less and less as a vehicle for everyday communication. Fromthedemographicpointofview,CatalanistheninthlanguageinEurope,atthe T same level as languages ??such as Greek, Portuguese and Czech. According to Daniel Mundet of Plataforma per la Llengua, Catalan “is the victim of an anomaly”, since “it hasneithertherecognitionnorthelegalframework of other languages at the same levelwithintheUE,especiallywhentakinginto consideration its presence in the media and new technologies”. The Catalan model of language immersion has proved successful in providing Catalan schoolchildren with a level of Spanish language that is superior to that of the average in Spain without segregating students by language, thereby guaranteeing social cohesion and equality of opportunities. In the public administration, regulations guarantee citizens the right to be attended in eitheroftheofficiallanguages.Theonlysector that continues to be impermeable to the Catalan language is the legal system.e
  8. 08 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 ara temadeldia suplementespecialconsulta PROTAGONISTES Francès. Aquestes dues escoles són el paradigma del darwinisme escolar i són les que en forgen el caràcter treballador i sacrificat, a banda d’imprimir-li, de sèrie, un domini del francès (el de l’anglès arribaria ja de gran) molt típic dels polítics catalans i absolutament impropi dels polítics espanyols. Poc després de llicenciar-se en econòmiques, Mas comença a encadenar càrrecs a la Generalitat, on destaca com a gestor i home resolutiu, i s’afilia a CDC. L’any 1997 substitueix Macià Alavedra com a conseller d’Economia i tot indica que ha arribat al cim de la seva carrera política. David Madí, un dels seus més fervorosos partidaris i cap de gabinet del departament d’Economia, afirma al seu llibre Democràcia a sang freda que “en aquell moment Mas no era, gens ni mica, un home a seguir”. Però la trobada entre tots dos marca el punt de partida de la seva autèntica carrera política. Mas entra de ple en la cursa successòria de Jordi Pujol, tot i ser el candidat amb menys opcions davant un Josep Antoni Duran i Lleida emergent i un Miquel Roca crepuscular però ambiciós. Contra tot pronòstic, Mas és l’escollit. Com a bon racionalista, té clares dues coses: que Espanya és una immensa nosa per a Catalunya i que Catalunya ho té molt difícil per esdevenir un estat independent. Per això opta per buscar l’escletxa entre aquestes dues idees i el procés de l’Estatut del 2006 és la gran ocasió. El seu paper en el procés és vital però perillós: pacta el redactat final amb el president Zapatero, que li promet a canvi que no hi haurà un segon tripartit. Efectivament, el primer tripartit és la primera trompada d’una carrera que fins llavors anava de cara. Guanyar les eleccions del 2003 en escons i perdre la Generalitat és el primer gran gripau que s’empassa, una expressió poc lluïda que el mateix Mas utilitza sovint. El Artur Mas El tecnòcrata que vol saltar la paret JAUME CLOTET l matí del 16 de novembre Artur Mas (Barcelona, 1956) va assistir a una jornada sobre els drets de les persones amb discapacitat psíquica que organitzava la Fundació Aspasim. Els discapacitats són una qüestió sensible per a ell i va escoltar l’enèsima reivindicació del model escolar inclusiu per als nens que pateixen algun tipus de disminució perquè no els reclogui en aules separades. Les dificultats que puguin tenir per seguir el ritme de la classe, segons aquest model, es compensen per la socialització amb la resta de nens. Aquell 16 de novembre era dissabte i Mas va participar posteriorment en el consell nacional de CDC. Davant els quadres del partit, per primera vegada, el president va anunciar que la pregunta de la consulta hauria de ser “clara i inclusiva”. El concepte de “pregunta inclusiva” ha fet fortuna i passarà a la petita història de la política catalana. Ha estat el centre del debat sobre la pregunta i ha provocat tota mena d’interpretacions. Atrapat entre el maximalisme d’ERC i els dubtes d’ICV i Unió, Mas ha sabut trobar un acord de consens que no satisfà ningú, però que inclou tots els partidaris del dret a decidir. Hi ha fet molt el caràcter del mateix presi- E dent: abstret del xivarri mediàtic, ha aprofitat l’excel·lent relació personal amb Oriol Junqueras i David Fernàndez. Amb Joan Herrera hi té menys química, però l’ha substituïda per la bona educació, un dels seus trets més característics. Amb pregunta i data sobre la taula, encara són molts els que consideren, a Madrid, que el procés sobiranista és una dèria personal seva. Per aquesta raó, hi ha veus que demanen inhabilitar-lo per aturar el moviment sobiranista. Aquesta possibilitat, que a Catalunya es veu com un exemple de miopia extrema, té cert fonament: Mas no era independentista ni se li coneixia, fins ara, cap nervi patriòtic. La seva trajectòria política i institucional responia més al clixé del tecnòcrata sense ideologia que no pas al polític vocacional amb voluntat salvapàtries. Sense substrat polític De fet, aquesta trajectòria política encaixa bé amb el seu entorn social i l’educació rebuda. Mas és fill d’una família barcelonina acomodada, una de les moltes que van transitar pel franquisme inhibintse de la política i practicant un catalanisme tan intens com casolà. Va ser educat a l’exclusiu Liceu Francès, però sovint s’oblida que va formar part del grup d’alumnes que va marxar-ne per nodrir l’escola Aula, un centre elitista que va néixer, en part, per adoptar una visió catalana i catalanista inexistent al Liceu A ORDER PERE T Perfil Artur Mas, el tecnócrata que quiere saltar la pared C on la pregunta y la fecha del referéndum de autodeterminación sobre la mesa, aún hay quien cree, en Madrid, que el proceso soberanista es una obsesión personal del presidente de Cataluña, Artur Mas. Por esta razón, hay voces que piden inhabilitarlo para detener el movimiento soberanista. Esta posibilidad es vista en Cataluña como un ejemplo de miopía extrema, pero puede tener una cierta base a ojos de sus promotores: Mas no había sido independentista hasta hace pocos años. Su trayectoria política e institucional respondía más al cliché del tecnócrata sin ideología que al político vocacional con voluntad de salvar a la patria. De hecho, esta trayectoria encaja bien con su entorno social y la educación recibida. Mas es hijo de una familia bar- celonesa acomodada. Fue educado en el exclusivo Liceo Francés y la elitista escuela Aula, centros que le forjaron el carácter trabajador, además de imprimirle un dominio del inglés y el francés muy típico de los políticos catalanes y absolutamente impropio de los políticos españoles. Poco después de licenciarse en económicas, Mas se afilió a Convergència Democràtica (CDC), el partido fundado por Jordi Pujol en las postrimerías del franquismo, y comenzó a escalar en la nueva administración autonómica catalana. En 1997 fue nombrado consejero de Economía y todo indicaba que había llegado a la cima de su carrera política. Animado por un grupo de partidarios que veían en él la renovación del partido y un posible horizonte soberanista, Mas sorprende a todos cuando se convierte en sucesor de Pujol y líder del naciona- Cambio Mas no había respaldado un estado catalán hasta hace pocos años lismo catalán. Como buen racionalista, Mas tiene claras dos cosas: que España es un inmenso estorbo para Cataluña y que Cataluña lo tiene muy difícil para convertirse en un estado independiente. El primer intento de alcanzar la presidencia, en 2003, se salda con una victoria amarga: gana las elecciones pero los partidos de izquierdas suman mayoría alternativa y ocupan el gobierno catalán. En las elecciones del 2006 se repite un escenario idéntico, pero con dos elementos nuevos. Se ha hecho un nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña y el presidente español, José Luis Rodríguez Zapatero, ha traicionado a Mas, al haberle prometido su apoyo si ganaba las elecciones. De esta traición el mandatario catalán aprende cuál es el valor de la palabra de un presidente español. A la tercera va la vencida y las elecciones de 2010 lo sitúan a la presidencia de la Generalitat. La sentencia del Tribunal Constitucional español, que pocos meses antes ha mutilado el Estatuto catalán aprobado en referéndum, provoca una reacción airada en Cataluña y el independentismo se convierte en la opción mayoritaria. La negativa de Mariano Rajoy a mejorar la financiación de Cataluña fuerza a Mas a adelantar las elecciones el 25 de noviembre de 2012 para activar el derecho de autodeterminación. Mas, que ha dado el paso definitivo al independentismo, vuelve a ganar las elecciones y ERC, el partido histórico del independentismo catalán, se convierte en segunda fuerza. Por primera vez en la historia, los dos primeros partidos catalanes apuestan por el derecho de autodeterminación y pactan un calendario para su aplicación.e
  9. ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 09 temadeldia suplementespecialconsulta segon gripau li arriba el 2006, quan Zapatero és incapaç de complir la promesa i es reedita el tripartit, tot i que Mas guanya en vots i en escons les eleccions. La travessa del desert s’eternitza i alguns, dins i fora de CDC, ja demanen que plegui. Alaterceravalavençudaileseleccions del 2010 el situen com a president. Amb Esquerra en estat de xoc, Mas comença el mandat amb una recepta antiga: un pacte amb el PP. És unpacteantinaturalsiestéencompte que pocs mesos abans s’ha produïtlasentènciadelTribunalConstitucional sobre l’Estatut que ha fet saltar el marc autonòmic i els independentistes es multipliquen com els pans i els peixos. La manifestació massiva de la Diada del 2012 i el cop de porta de Mariano Rajoy a la proposta de pacte fiscal precipiten la fi d’aquesta situació anòmala. Un lideratge que és compartit Mas convoca eleccions el 25 de novembre del 2012 per activar el dret d’autodeterminació. Reclama “una majoria excepcional”. Les eleccions, amb un aire triomfalista afavorit per uncartellelectoralnefast,sónunclatellot: CiU perd 12 escons. Tres factorshoexpliquen:elsdardsquelidispara Duran, les mentides publicades a El Mundo sobre la seva família i la irrupció d’un brillant Oriol Junqueras com a candidat d’ERC. La nit electoral és amarga, però molt més per als seus col·laboradors que per a ell. Només una persona acostumada a les grans patacades de la política pot refer-se de la desfeta i constatar que el poble català vol que el procés tiri endavant però amb lideratge compartit. Artur Mas deia fa pocs dies que se sent “odiat” a Espanya. En aquest aspecte, és un excel·lent successor de Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2010 va ser qualificat per El Mundo “com la persona més odiada d’Espanya”. A diferència de Carod-Rovira, però, Mas sembla immune a les crítiques viscerals. Té una estratègia personal per evitar el setge mediàtic. Prefereix, segons diu, copsar l’estat d’ànim del país en les trobades que té cada setmana amb agents socials, econòmics i culturals.e Oriol Junqueras L’antipolític providencial Malgrat que no va militar a ERC fins a finals del 2010, la trajectòria de l’historiador Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) ha estat una llarga i treballada preparació per protagonitzar un d’aquells moments excepcionals que les nacions només viuen molt de tant en tant. És pacient, intel·ligent, calculador i ambiciós, i li agrada guanyar les batalles polítiques de manera abassegadora. La fermesa aspra que ha exhibit en la negociació de la pregunta ha estat determinant per incloure-hi la paraula independent. Aquest excés de confiança i seguretat, rere el qual hi ha una timidesa quasi imperceptible, és l’ingredient bàsic per assolir un objectiu que només Francesc Macià, fundador del seu partit, va tenir a l’abast de la mà: l’estat català. Com l’Avi, Junqueras no és home de partit i detesta els polítics professionals; prefereix trobarse amb veïns de Sant Vicenç dels Horts, d’on és alcalde, que ser en una reunió de l’executiva. Diu que quan assoleixi el seu objectiu polític tornarà a fer allò que l’apassiona: explicar història, inclosa la que protagonitzarà. Professor Junqueras aspira a la meta de l’estat propi i a explicar-lo als seus alumnes Equilibris Herrera és el que té la militància més dividida però avança cap al sí Fernàndez La seva bona retòrica contra els poders econòmics l’ha fet molt conegut Joan Herrera L’ecologista pragmàtic Fins a l’arribada de Joan Herrera (Barcelona, 1971) al capdavant d’ICV, aquesta formació hereva del PSUC era un partit síndria: verd per fora, vermell per dins. El nou líder és al revés: vermell per fora i verd per dins. No en va, ell va incorporar l’etiqueta ecosocialista a les joventuts d’Iniciativa i després a la resta del partit. La seva militància verda (“descaradament ecologista”, com deia el cartell electoral del 2004 que el va donar a conèixer) l’ha lligat per sempre a una bicicleta, si bé aquest veí del Poblenou és més bon nedador que ciclista. Herrera no és encara independentista i no hauria pedalat mai en solitari per aconseguir un estat català, però tampoc vol despenjar-se del grup majoritari que avanci per assolir-lo. Sap que té la militància i els votants amb el cor nacional partit, i per això és el dirigent polític que més equilibris ha fet i haurà de fer durant el procés sobiranista. També sap que aquest viatge, que fa assetjat pel PSC, té un destí final; només demana a l’Estat que hi hagi una escala tècnica a l’aeroport federal, on amb tota probabilitat ni ell mateix gosarà baixar a l’hora de la veritat. David Fernàndez Puny de ferro, guant de seda A finals dels noranta, Joseba Permach i Arnaldo Otegi es van convertir en les dues cares més visibles de l’esquerra abertzale. Permach, molt ideològic i hermètic, encarnava l’ortodòxia; Otegi, més flexible i dialogant, era la cara amable de Batasuna. El repartiment de papers sembla el patró adoptat pels diputats de la CUP Quim Arrufat i David Fernàndez. La semblança de Fernàndez (Barcelona, 1974) amb la manera de fer d’Otegi té una explicació: es coneixen bé i el diputat català és des de fa anys un dels interlocutors catalans de referència de l’esquerra abertzale. Periodista de professió i sense militància de partit, Fernàndez és un puny de ferro dins d’un guant de seda, fet que explica dues coses: que tingui una popularitat extrema per la seva retòrica inflexible contra els cercles del poder econòmic i que, alhora, tingui unes relacions personals excel·lents amb el president Artur Mas, la qual cosa ha estat determinant per facilitar l’acord de la pregunta. Artur Mas, the technocrat who wants to break down the wall W ith the question and the date of the referendum on self-determination on the table, there are still those in Madrid who believe that the Catalan sovereignty process is a personal whim of the President of Catalonia, Artur Mas. For this reason, there are voices calling for him to be removed from office in order to stop the pro-sovereignty movement. This possibility is seen in Catalonia as an example of extreme myopia, but it may have some basis in the eyesofitsownbelievers;afterall,Maswas not in favour of independence until a few years ago. Furthermore, his political and institutional career responds more to the profileofatechnocratlackingpoliticalideology than to a vocational politician wishing to save his country. In fact, this career path sits perfectly with his social background and education. Masisfromacomfortably-offBarcelonafamily. He attended the exclusive Lycée Français and the elitist Escola Aula, which helpedtoforgehishard-workingcharacter, as well as providing him with a mastery of the English and French languages that, while very typical of Catalan politicians, is completelyuntypicaloftheirSpanishcounterparts.ShortlyaftergraduatinginEconomics, Mas joined Convergència Democràtica (CDC), the party founded by Jordi Pujol attheendoftheFrancoregime,andbegan to ascend in the new Catalan autonomous government.HewasappointedMinisterof Economyin1997andeverythingindicated that he had reached the peak of his political career. Encouraged by a group of supporters who saw in him a possible renewer ofthepartyandthepossiblehorizonsofnational sovereignty, Mas surprised everyo- Change Mas had not supported the idea of a Catalan state until a few years ago newhenhebecomesPujol’ssuccessorand theleaderofCatalannationalism.Asagood rationalist, Mas is very clear about two things: that Spain is a huge burden for Catalonia and that it is very difficult for Catalonia to become an independent state. HisfirstattempttobecomePresidentof the Generalitat in 2003, ended in a bitter victory: he won most votes in the election butthecoalitionofthealternativeleft-wing parties made up a majority that allowed them to occupy the Catalan government. In the election of 2006 the same scenario was repeated, but with two new factors. There was a new Statute of Autonomy of CataloniaandMashadbeenbetrayedbythe President of the Spanish government, Jose Luis Rodriguez Zapatero, who promised him his support if he won the election. This betrayal taught him just how much the word of a Spanish president was worth. But it was third time lucky for Mas, and hefinallybecamePresidentoftheGeneralitat in the 2010 election. The ruling of the Spanish Constitutional Court, which had effectively torpedoed the Catalan Statute of Autonomy a few months before the election,provokedafuriousreactioninCataloniaandindependencebecamethemajority option. Mariano Rajoy’s refusal to improvethefinancingofCataloniaforcedMas to call early elections on November 25th 2012 and activate the drive towards selfdetermination. Mas, who had taken the finalsteptowardsindependentism,wonthe election once again and Esquerra Republicana, the historic party of Catalan separatism, became the second parliamentary force. Now, for the first time in history, the first two Catalan parties are committed to self-determination and have agreed on a calendar in which to implement it.e
  10. 10 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 ara temadeldia suplementespecialconsulta LES OPCIONS JURÍDIQUES Cinc vies legals i democràtiques n una entrevista publicada conjuntament per sis grans diaris europeus dilluns, el president del govern espanyol va afirmar de manera taxativa: “No vull, però a més a més no puc [...], autoritzar un referèndum[aCatalunya]perlasenzillaraóquelasobiranianacionalcorrespon al poble espanyol”. Aquestes declaracions són, pel fet de ser incorrectes,desafortunades.AmblaConstitució i la legislació vigent a la mà, el Sr.Rajoytéeldret,efectivament,ano voler autoritzar una consulta referendàriaaCatalunya.Arabé,mésenllà de la seva voluntat personal, aquestes mateixes lleis el capaciten perconvocarunreferèndumdirectament o per permetre a la Generalitat de Catalunya organitzar-ne un. Eldretespanyolpossibilitacincviesperduratermelaconsulta.Enprimerlloc,l’article92delaConstitució preveu la convocatòria de referèndums sobre decisions polítiques de éscertquelaConstituciópermetales comunitatsautònomesdemanarque el govern central adopti un projecte de llei de reforma de la Constitució (art. 87) o trametre al Congrés una determinadaproposiciódelleiambla mateixafinalitat(art.166).I,pertant, una consulta com la que es planteja ara,dirigidaademanarl’opinióciutadana sobre una qüestió constitucional, s’ajusta a la lògica que capacita la Generalitat per començar un procés de revisió de la llei fonamental. En quart lloc, el Parlament està tramitantunalleideconsultespopulars no referendàries (definides seguint la doctrina del Tribunal Constitucional) que li ha de permetre fer aquest tipus de consultes sense necessitarautoritzacióprèviadel’Estat. Naturalment, l’Estat pot demanar al TribunalConstitucionalquesuspengui cautelarment la llei un cop aprovadaiqueladeclariinconstitucional. Ara bé, aquestes accions entrarien, un cop més, en el terreny de la voluntat política, més enllà de la legalitat. En darrer terme, la Generalitat de Catalunyapodriademanarunareforma de la Constitució que li permetés convocar la consulta. Si la Generalitatprocedísperaquestavia,l’Estatno podria rebutjar considerar-la per raons“constitucionals”sinópurament polítiques, perquè la Constitució del 1978 no conté cap clàusula d’intan- Voluntat política Les lleis espanyoles capaciten Rajoy per convocar un referèndum o permetre’n un El referent del Quebec El Canadà va assumir el compromís de reformar la Constitució si guanyava el sí “transcendència especial”, a proposta del president del govern amb prèviaautoritzaciódelCongrésdeDiputats. Com que aquest article no regula l’abast territorial de la convocatòria ni les institucions que hi podrien participar, cal concloure que encabeixreferèndumsd’àmbitautonòmic amblaparticipaciódegovernscomla Generalitat de Catalunya. En segon lloc, l’article 150.2 de la Constitució preveu la possibilitat de delegar o transferir la competència per convocar referèndums de l’Estat a les comunitats autònomes. Aquesta delegació exigeix únicament l’aprovaciópermajoriaabsoluta(que ara mateix té el Partit Popular) al Congrés de Diputats. Aquesta possibilitatés,defet,laméssemblantalcas d’Escòcia. A l’acord d’octubre del 2012, Londres va pactar amb Escòcia la delegació de la convocatòria i la celebració del referèndum, que tindrà lloc el 18 de setembre del 2014. En tercer lloc, la Generalitat pot convocar un referèndum amb autoritzacióprèviadel’Estatd’acordamb la llei catalana 4/2010 de consultes populars per via de referèndums, aprovada per “fomentar la participació i incrementar la qualitat democràtica impulsant la implementació demecanismesdeparticipacióciutadana”. És veritat que la llei autoritza laGeneralitatnomésenelsàmbitsde les seves competències. Però també gibilitat que n’impedeixi la reforma tant parcial com total. D’una manera més general, el governespanyolapel·lasovintal’article 2 de la Constitució, que afirma la “indissolubleunitatdelanacióespanyola”, per concloure que una consulta comlaquevolcelebrarelgoverncatalà és inconstitucional. Independentmentquel’article2nodefineixencap moment el territori i la població que constitueixen la nació espanyola, la posició del govern espanyol parteix d’un supòsit erroni. Com el seu nom indica, la consulta és un instrument per demanar als catalans l’opinió sobre l’estatus polític de Catalunya i no és necessàriament una eina per canviar la Constitució automàticament. LacomparacióambelcasdelQuebec és pertinent. Com va dictaminar el Tribunal Suprem del Canadà l’any 1998, tot i que la Constitució canadenca (com l’espanyola) no regula el dret d’autodeterminació, l’aplicació d’un principi general de democràcia feia perfectament legítim l’acte de consultar l’opinió dels quebequesos sota la condició que, en cas de guanyar el sí, el Canadà i el Quebec haviendenegociarunareformaconstitucional per fer possible la secessió d’aquella província. Aquesta manera de concebre l’estat de dret i la democràcia sembla perfectament aplicable a Espanya. L’únic que falta per fer-ho és voluntat política.e Opinió CARLES BOIX CATEDRÀTIC UNIVERSITAT DE PRINCETON E Una consulta per demanar l’opinió sobre una qüestió constitucional s’ajusta a la lògica que capacita la Generalitat per començar un procés de revisió de la llei fonamental. CRISTINA CALDERER
  11. ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 11 temadeldia suplementespecialconsulta Cinco vías legales y democráticas E n una entrevista publicada por seisgrandesperiódicoseuropeosellunes,elpresidentedelgobiernoespañolafirmó,deforma tajante: “No quiero, pero ademásnopuedo[...]autorizarunreferéndum [en Cataluña] por la sencilla razón de quelasoberaníanacionallecorrespondeal pueblo español”. Estas declaraciones son, por incorrectas, desafortunadas. Con la Constitución y la legislación vigente en la mano, el Sr. Rajoy puede no querer autorizarunaconsultarefrendariaenCataluña. Másalládesuvoluntadpersonal,esasmismasleyeslocapacitanparaconvocarunreferéndum directamente o para permitir a la Generalitat de Cataluña organizar uno. El derecho español posibilita cinco vías para ello. En primer lugar, el artículo 92 de laConstituciónprevélaconvocatoriadereferéndums sobre decisiones políticas de “trascendencia especial”, a propuesta del presidente del gobierno con previa autorizacióndelCongresodelosDiputados.Puesto que este artículo no regula el alcance territorial de la convocatoria ni las instituciones que podrían participar en ella, hay que concluir que abarca referéndums de ámbito autonómico con la participación de gobiernos como la Generalitat. Ensegundolugar,elartículo150.2dela Constitución prevé la posibilidad de delegarotransferirlacompetenciaparaconvocar referéndums del Estado a las comunidades autónomas. Esta delegación solo exige la aprobación por mayoría absoluta (queahoramismotieneelPP)enelCongreso de los Diputados. Esta posibilidad es, de hecho, la más parecida al caso de Escocia. En octubre de 2012 Londres pactó con Escocia la delegación de la convocatoria y la celebración del referéndum que se celebrará el 18 de septiembre de 2014. En tercer lugar, la Generalitat puede convocar un referéndum previa autorización del Estado de acuerdo con la ley catalana4/2010deconsultaspopularesporvía dereferéndums,aprobadapara“fomentar laparticipacióneincrementarlacalidaddemocrática impulsando la implementación en, estaríamos una vez más hablando de voluntad política, más allá de la legalidad. Enúltimotérmino,laGeneralitatpodría pedir una reforma de la Constitución para convocar la consulta. Si la Generalitat procediera por esta vía, el Estado no podría rechazar considerarla por razones “constitucionales”sinopuramentepolíticasporque la Constitución de 1978 no contiene ninguna cláusula de intangibilidad que impida su reforma tanto parcial como total. De una forma más general, el gobierno español apela a menudo al artículo 2 de la Constitución,queafirmala“indisolubleunidad de la nación española”, para concluir que una consulta como la que quiere celebrar el gobierno catalán es inconstitucional. Al margen del hecho de que el artículo 2 no define en ningún momento el territorioylapoblaciónqueconstituyenlanación española, la posición del gobierno españolpartedeunsupuestoerróneo.Como su nombre indica, la consulta es un instrumento para pedir a los catalanes su opinión sobre el estatus político de Cataluña, no necesariamente una herramienta para cambiarlaConstituciónautomáticamente. La comparación con Quebec es pertinente. Como dictaminó el Tribunal Supremo de Canadá en 1998, aunque la Constitución canadiense (como la española) no regulaelderechodeautodeterminación,la aplicacióndeunprincipiogeneraldedemocracia hacía perfectamente legítimo consultar la opinión de los quebequeses bajo la condición de que, si ganaba el sí, Canadá yQuebecteníanquenegociarunareforma constitucional para hacer posible la secesión. Esta concepción de la ley y la democracia parece perfectamente aplicable en España. Lo único que falta para hacerlo es voluntad política.e Five legal and democratic ways forward I naninterviewpublishedjointlybysix majorEuropeannewspapersonMonday, the Prime Minister of Spain stated emphatically that “I do not want, but am also unable to... authorize a referendum [in Catalonia] for the simple reason that national sovereignity corresponds to the Spanish people”. This statement is, due to its very incorrectness, unfortunate. Constitutionally speaking, Mr. Rajoy does, indeed, have the right to not wanttoauthorizeareferenduminCatalonia. However, leaving aside the question of his personal wishes, the Constitution does, in fact, give him the power to call a referendum directly or allow the GeneralitatdeCatalunyagovernmenttocallone. Spanish law allows for five ways to undertakeareferendum.Infirstplace,Article 92 of the Constitution provides for the calling of referendums on political decisions “ofspecialimportance”,whenproposedby the Prime Minister and following the authorization of the Spanish parliament. Sincethisarticledoesnotregulatetheterritorialreachortheinstitutionsthatcantakepart,wemustconcludethatitallowsfor referendumsattheAutonomousCommunity level and the participation of governments such as the Generalitat. In second place, Article 150.2 of the Constitutionprovidesforthepossibilityto delegate or transfer the power to call referendums to the Autonomous Communities. This delegation of powers only requires approval by an absolute majority (which is currently held by the Popular Party) in the Congress of Deputies. This possibility is, in fact, the most similar scenario to the case of Scotland. In third place, the Generalitat can call a referendum, with the prior approval of Unidad del Estado Laconsultanonecesariamente esunaherramientaparacambiar laConstituciónenelacto de mecanismos de participación ciudadana”. La ley autoriza a la Generalitat sólo en los ámbitos de sus competencias, pero también es cierto que la Constitución permitealascomunidadespedirqueelgobiernocentraladopteunproyectodeleydereforma de la Constitución (art. 87) o enviar al Congreso una determinada proposición de ley con la misma finalidad (art. 166). Y, porlotanto,unaconsultacomolaplanteada ahora se ajusta a la lógica descrita. En cuarto lugar, el Parlamento está tramitandounaleydeconsultaspopularesno refrendarias (siguiendo la doctrina del TribunalConstitucional)queletienequepermitir realizar este tipo de consultas sin la necesidaddetenerpreviaautorizacióndel Estado.Naturalmente,elEstadopuedepedir al Tribunal Constitucional que suspenda cautelarmente la ley una vez aprobada y que la declare inconstitucional. Ahora bi- Si es completés un procés d’independència, en el Parlament no només hi residiria la “representativitat del poble de Catalunya”, sinó també la sobirania del poble. A. DALMAU / EFE the central government, under the Catalan law 4/2010 of popular consultations through referendums, which was passed in order to “encourage participation and increase the quality of democracy by promoting the implementation of mechanisms of citizen participation”. It is true that the law authorizes the Government toactonlyinareaswithinitscompetence. But it is also true that the Constitution allows Autonomous Communities to ask the central government to adopt a draft lawtoreformtheConstitution(Article87) or to send a specific bill to Congress with the same purpose (Art. 166). Therefore, a referendum such as the one under debatenowprovidesaperfectfitwiththelogic that enables the Generalitat to start a process of revision of the constitution. Infourthplace,theCatalanParliament is currently debating a law regulating popular consultations other than referendums(followingthedefinitionslaiddown by the Spanish Constitutional Court) that will allow it to undertake this type of consultation without the need for prior ap- Unity of Spanish State The consultation is not necessarily a tool to change the Constitution automatically proval by the Spanish government. The Spanishgovernmentcould,ofcourse,ask the Constitutional Court to suspend the law once it is passed and to declare it unconstitutional. However, this action would, once again, be a matter of political will rather than a question of legality. Finally, the catalan government could call for a reform of the Constitution to call a referendum. The Spanish government could not refuse to consider it for “constitutional” reasons but rather for purely politicalconsiderations,sincethe1978Constitution contains no provision that would prevent its partial or total reform. Inmoregeneralterms,theSpanishgovernmentoftencitesArticle2oftheConstitution,whichspeaksofthe“undissolvable unity of the Spanish State”, in order toarguethatthetypeofconsultationthat the Generalitat wishes to hold is unconstitutional. Notwithstanding the fact that the Article 2 does not, at any time, define the territory or population that constitute the Spanish State, the position of the Spanish Government is based on an erroneous assumption. As its name suggests,theconsultationisaninstrumentto askCatalanonthepoliticalstatusofCatalonia and is not necessarily a tool to change the Constitution automatically. A comparison with the case of Quebec is pertinent here. As the Canadian SupremeCourtruledin1998,althoughtheCanadianconstitution(liketheSpanishone)regulatestherighttoself-determination,the application of a general democratic principlemadeaconsultationwiththecitizens of Quebec a perfectly legitimate act under the condition that, in the case of a victory fortheyesvote,CanadaandQuebecnegotiate a constitutional reform to enable the secession. This way of conceiving law and democracy seems perfectly applicable to Spain.Allthatisneededispoliticalwill.e
  12. 15.12.2013 15.12.2013

×