Your SlideShare is downloading. ×
  • Like
Catalunya, Camí Cap a la Independència?
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Now you can save presentations on your phone or tablet

Available for both IPhone and Android

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Catalunya, Camí Cap a la Independència?

  • 121 views
Published

Catalunya, Camí Cap a la Independència? …

Catalunya, Camí Cap a la Independència?

Font: Stiftung Wissenschaft und Politik
Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit

Data: 08.2013.

Informe elaborat per 12 experts del ministeri d'afers exteriors alemany i 12 experts més representants de la patronal alemanya (BVD) i grans empreses com Daimler Benz o Deustche Bank.

Published in News & Politics
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
121
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
1

Actions

Shares
Downloads
0
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Stiftung Wissenschaft und Politik Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit Fundació Ciència i Política Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional SWP-Aktuell 50 | Agost 2013 Catalunya, camí cap a la independència? La clau la té Madrid Kai-Olaf Lang El 26 de juliol de 2013 el cap del Govern català, Artur Mas, va remetre una carta al president espanyol, Mariano Rajoy, en què li demanava formalment obrir el procés de negociacions que permetin crear les condicions per a celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. La sol·licitud és part d’un procés en el qual la nació catalana pugui exercir el seu “dret a decidir”. Aquest procés, que promouen els partits de la coalició que governa a Catalunya des del desembre de 2012, ha de culminar en un referèndum en el qual els ciutadans de Catalunya decideixin si l’actual regió autonòmica espanyola s’ha de convertir en un nou estat d’Europa. A Catalunya, on van guanyant terreny les tendències separatistes i sobiranistes, hi ha una clara majoria a favor del referèndum. Per contra, les forces centralistes a Madrid, entre les quals hi ha el Partit Popular, que governa en solitari, rebutgen el plebiscit. Fins ara, la capital s’oposa també a la cessió de més competències, que donarien una major autonomia a Catalunya, o a una àmplia reforma del model de finançament, que permetria descarregar fiscalment aquesta regió. Si la capital continua mostrant-se tan inflexible i rebutja qualsevol diàleg, la situació entre Madrid i Barcelona s’anirà agreujant inevitablement com a conseqüència del creixent descontentament català. En els darrers anys, entre l’opinió pública i en l’estructura política de Catalunya hi ha hagut un augment notable de les forces descontentes amb la situació actual de la regió autònoma dins l’estructura de l’Estat espanyol. Tot i que en aquest procés no s’ha de subestimar la crisi financera i del deute, que també ha afectat el nord-est d’Espanya, considerar la crisi com l’única causa de la nova onada catalanista seria simplificar-ho molt, ja que les protestes a Catalunya són causa de molts factors. Baralla per les competències i mobilització catalana Les tensions actuals tenen el seu origen en les disputes sobre l’Estatut d’Autonomia modificat de 2006. Aquesta nova versió de la “quasi-constitució” de Catalunya va ser aprovada l’agost de 2006 després de moltes dificultats. Des del punt de vista dels partits més catalanistes, el resultat d’aquest Estatut va ser decebedor, ja que el Parlament espanyol va rebutjar moltes de les peticions de transmissió de més competències a Catalunya. Malgrat que els nacionalistes catalans (i els centralistes
  • 2. espanyols) es van declarar contra el nou Estatut, a Catalunya el text va ser referendat per majoria absoluta, tot i que la participació a les eleccions va ser baixa. Immediatament després de l’aprovació del nou Estatut, el Partit Popular conservador (PP) espanyol i altres forces regionals van interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut català davant el Tribunal Constitucional espanyol. En una sentència de juny de 2010, aquest Tribunal va anul·lar punts essencials del text estatutari autonòmic que afectaven, entre altres, la política financera i lingüística. Per als representants de molts corrents nacionalistes catalans, aquesta sentència va suposar el punt final a les possibilitats d’augmentar les competències catalanes dins del marc del model autonòmic espanyol —i això malgrat les esperances posades en els socialistes que aleshores governaven a Madrid, relativament més oberts respecte a una major flexibilització del regionalisme. Després de la victòria del Partit Popular, tradicionalment més centralista, a les eleccions al Parlament espanyol el novembre de 2011, els catalans van veure confirmats els seus temors, sobretot perquè el PP va aconseguir la majoria absoluta i podia governar sense dependre de cap partit regional. Alhora, arran de la crisi econòmica i financera, la posició de contribuent net de Catalunya al sistema de finançament espanyol es va convertir en un tema extraordinàriament controvertit. Al cap i a la fi, la regió, durament afectada per la crisi, paga, segons indicacions pròpies, aproximadament el 8 % del seu producte interior brut (PIB) a la resta d’Espanya, diners que es redistribueixen territorialment a altres comunitats autònomes —a diferència, per exemple, del País Basc, també econòmicament fort, que té un altre model de finançament i que no ha d’efectuar els mateixos pagaments en concepte de solidaritat interterritorial a altres comunitats autònomes. El Parlament català calcula que sense la contribució fiscal neta catalana segons l’actual sistema de finançament les obligacions en l’àmbit de consolidació serien clarament inferiors. És per això que el Govern català volia una reformulació del model de finançament i de transferència (pacte fiscal); concretament, la comunitat autònoma volia sortir del règim comú de finançament de comunitats autònomes i pactar un acord bilateral amb l’Estat central. Però les converses van fracassar en una cimera entre els caps del Govern espanyol i del Govern català el setembre de 2012. El president Mariano Rajoy va rebutjar el pacte fiscal apel·lant a la Constitució espanyola. Les desavinences i les negociacions improductives sobre competències i en matèria de diners han fet sorgir en gran part de la societat catalana la sensació de dominar cada cop menys el seu propi destí. Aquesta sensació és especialment intensa en el cas de projectes d’infraestructura o de desenvolupament regional: en l’opinió pública i en la privada estan molt arrelats casos de (presumpta) discriminació; per exemple, pel que fa a la construcció de connexions ferroviàries més ràpides. Com a conseqüència, les idees catalanistes han anat guanyant cada vegada més terreny també en aquells sectors de la societat i del paisatge polític que fins ara s’havien mantingut al marge d’aquests postulats. En els darrers anys, la crida a la sobirania i a la independència, i la clara reivindicació de l’opinió pública d’un Estat propi i de la desvinculació de l’estat actual han entrat amb força en el debat polític i en la realitat. Des de l’any 2009 s’han dut a terme en un gran nombre de ciutats i pobles “consultes per a la independència”, sense validesa legal, en què han participat unes 900.000 persones. El 10 de juliol de 2010 va tenir lloc a Barcelona una manifestació massiva com a reacció immediata a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut
  • 3. d’Autonomia sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. L’11 de setembre de 2012, amb motiu de la festivitat nacional de Catalunya es van manifestar entre 600.000 i 1,5 milions de persones pels carrers de Barcelona en una marxa per la independència sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Després del missatge de la manifestació i del fracàs de les negociacions amb el Govern de Rajoy sobre un nou pacte fiscal, el cap del Govern català, Artur Mas, va anunciar l’avançament de les eleccions. D’aquesta manera, el nou govern havia d’obtenir el mandat del poble per a celebrar el referèndum sobre la independència de Catalunya. A finals de setembre el Parlament català encara va aprovar una resolució en què reclamava aquesta opció. Les eleccions de 2012 i el camí cap al referèndum per la independència A les eleccions al Parlament de novembre de 2012 el partit governant d’Artur Mas, la federació de partits Convergència i Unió (CiU), va patir una amarga davallada, però es va mantenir com a partit més fort, mentre que la sobiranista-social Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va registrar un augment de vots considerable. En general, aquells partits que havien donat suport a la convocatòria d’un referèndum popular van obtenir una clara majoria d’escons. CiU i ERC van signar posteriorment un acord de cooperació per exercir el dret a decidir, en el qual ERC donava suport parlamentari a un govern de CiU amb minoria i segons el qual els ciutadans de Catalunya puguin decidir a través d’un referèndum si volen que Catalunya sigui un nou estat d’Europa. Els acords presos pels dos partits són, entre d’altres: Aprovar a l’inici de la legislatura una ”Declaració de sobirania del poble de Catalunya” al Parlament de Catalunya. Obrir un procés de diàleg i de negociacions amb el Govern espanyol per a la convocatòria d’un referèndum. Crear un “Consell Assessor per a la Transició Nacional “ (CATN) com a òrgan d’assessorament i de coordinació durant la preparació i la realització del referèndum que garanteixi la participació d’amplis sectors de l’espectre polític i social. Treballar fins a finals del 2013 els procediments formals, jurídics i institucionals possibles per a poder fer la convocatòria legal d’una consulta popular dins el termini de l’any següent. Des que l’equip de govern va prendre possessió del càrrec s’han dut a terme la majoria de les mesures previstes i, paral·lelament, s’han intensificat les activitats de caire social. Un tret definitori del moviment català és el seu arrelament en la societat civil, així com en els pobles i les ciutats. Grans entitats socials ciutadanes donen suport al moviment i actuen com a catalitzadors i fòrums de cooperació i tenen un gran potencial de mobilització. Entre les entitats més importants hi ha l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Fundada en l’època de Franco, aquesta darrera treballa fonamentalment per al foment de la llengua i la cultura catalanes, tot i que cada cop pren una posició més política. L’ANC va organitzar la gran marxa de protesta
  • 4. de l’11 de setembre de 2012 i actualment recull signatures per al referèndum per la independència. L’ANC i Òmnium Cultural van organitzar conjuntament un “Concert per la llibertat” el juny de 2013 a l’estadi del FC Barcelona al qual van assistir 90.000 persones. L’11 de setembre de 2013 l’ANC organitzarà una cadena humana que creuarà tot Catalunya. Malgrat que moltes d’aquestes organitzacions poden rebre diners del pressupost català, és evident que es fonamenten bàsicament en la participació ciutadana i que tenen un gran ressò. Així doncs, el “Pacte Nacional pel Dret a Decidir” va ser molt més que un simple exercici de lleialtat al Govern per part d’una sèrie d’entitats, en el qual van participar partits polítics, associacions econòmiques i organitzacions socials per demostrar llur acord pel que fa a la “transició nacional”, sinó que el pacte també va fer palès qui s’arrenglera públicament a les files del moviment per l’autodeterminació. Malgrat que el Govern català doni suport a iniciatives ciutadanes d’aquest tipus, no és ell qui les dirigeix. El paisatge polític de la qüestió nacional La creixent importància de la “qüestió nacional” és palesa també dins de l’espectre polític, el qual, a banda de les qüestions econòmiques i socials, està cada cop més impregnat del conflicte sobre la futura situació jurídico-política de Catalunya (vegeu el diagrama). Entre els partits polítics s’observa com van prenent força els corrents nacionalistes d’esquerres. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s’ha beneficiat especialment de la progressiva polarització i a hores d’ara obté la màxima valoració a les enquestes. ERC vol una república catalana com a estat independent dins la UE i, en el cas que Madrid s’oposi als desitjos d’independència de Catalunya, defensa la celebració d’un procés unilateral, i no descarta el “camí de Kosovo”. El partit, que es considera també un partit socialdemòcrata, troba cada cop més seguidors dins la fracció catalanista del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). L’esquerra radical, sobretot l’aliança entre Verds i Esquerra Unida (ICV-EUiA), reclama el dret a decidir il·limitat i vol unir “l’emancipació social i l’alliberament nacional”. Mentre que la candidatura radical d’esquerres sorgida dels municipis, la Candidatura d’Unió Popular (CUP), té com a objectiu la “independència total” i la ruptura amb la formació estatal actual, ICV-EUiA fins ara no s’ha posicionat clarament i acceptaria reformes federals, com també un camí cap a la independència. Des dels conflictes sorgits sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006, el principal grup de govern, el partit de la burgesia catalana CiU, s’ha anat acomiadant de mica en mica de la idea d’una autonomia amb un major grau de competències. Durant les eleccions al Parlament espanyol que van tenir lloc el 2011 ja es va presentar amb l’objectiu “d’obrir una nova etapa política catalana a Madrid”, basada en el reconeixement de Catalunya com a nació i en unes “relacions bilaterals” entre Barcelona i Madrid. El cap del Govern, Artur Mas, i el component liberal de la federació, CDC, s’han convertit des d’aleshores en els defensors del “dret a l’autodeterminació” dels catalans —a penes frenada pel soci minoritari, la democratacristiana UDC, el president de la qual, Josep Antoni Duran i Lleida, actua amb prudència pel que fa a la qüestió de la independència.
  • 5. El contrapunt als corrents sobiranistes el formen el conservador Partit Popular (PPC) i el Partit de la Ciutadania (Ciutadans), format per liberals i intel·lectuals. Mentre que Ciutadans s’ha dedicat a la defensa del bilingüisme i dels drets de ciutadans individuals (en lloc dels drets civils col·lectius), la posició del PPC està arrelada en l’estructura d’estat tradicional centralista dels conservadors espanyols. El PPC, que rebutja tant l’aspiració a l’autodeterminació como la creació d’una Espanya federal, defensa —vagament— una autonomia “diferenciada” o més moderna i la introducció de canvis en el sistema de finançament. Des del punt de vista del PPC, la declaració d’inconstitucionalitat per part del Tribunal Constitucional espanyol contra la declaració de sobirania aprovada pel Parlament català va ser un acte en defensa de la democràcia i de l’estat de dret. Entre els dos fronts hi ha els socialistes catalans (PSC), els quals defensen una reestructuració d’Espanya cap a la creació d’un estat federal. A principis de juliol de 2013 van arribar a un compromís d’acord territorial amb els socialistes espanyols (PSOE) —aconseguit, per cert, amb molt d’esforç (“Declaració de Granada”). El PSOE ha rebutjat, però, algunes exigències de fons del PSC, com ara la possibilitat de dur a terme un referèndum (el PSC defensa el referèndum, però faria la crida de votar en contra de la independència) o la definició d’Espanya com a estat multinacional. La recerca d’una tercera via entre independència i centralisme afavorida per la cúpula del PSC ha generat molta controvèrsia i és criticada pel sector més catalanista del partit. Tant la relació amb el PSOE com la cohesió interna del partit són fràgils. Diagrama: Posició dels partits de Catalunya d’acord amb el seu programa (segons declaracions pròpies) Unabhängigkeit = Independència Staat / soziale Gerechtigkeit = Estat / justícia social Markt = Mercat Zentralismus = Centralisme
  • 6. Opinió pública Les pugnes per l’Estatut d’Autonomia i el creixent descontentament d’amplis sectors de la societat catalana no han estat tan sols el desencadenant de la mobilització de masses i de les manifestacions de protesta, sinó també la causa del canvi considerable esdevingut en l’opinió pública. El Centre d’Investigacions Sociològiques de Madrid (CIS) va constatar en una enquesta realitzada a finals d’any que el 83 % de les persones residents a Catalunya estaven insatisfetes amb la política del govern de Rajoy respecte de Catalunya. El percentatge de persones a favor d’una consulta popular és del 70 %, una xifra quasi tan alta com el percentatge de persones que defensen la celebració de la consulta sense el consentiment del Govern central. No obstant això, tres quartes parts de les persones enquestades no volen una secessió unilateral en contra de la voluntat de Madrid. Els defensors d’una independència completa sembla que avui dia constitueixen —a diferència d’abans— una majoria relativa enfront dels que prefereixen altres opcions (federalisme, una autonomia millor, manteniment de l’statu quo). La xifra dels defensors de l’estat propi com a millor solució ha experimentat un gran creixement els darrers tres anys i se situa entre una tercera part (segons una enquesta del CIS elaborada a la tardor de 2012) i la meitat (segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió [CEO] elaborada a finals de maig i principis de juny de 2013) dels catalans. Amb tot, la relació entre els partidaris de la independència de Catalunya i els que mantindrien Catalunya dins l’Estat espanyol està força equilibrada, encara que segons les enquestes l’opció independentista ha experimentat un ascens considerable. A hores d’ara, el resultat d’una consulta popular encara és incert i serà el resultat de molts factors, entre els quals potser també hi ha la formulació de la pregunta del referèndum. Diverses enquestes han donat un resultat majoritari de vots positius en el cas que la consulta sobre la sobirania plantegi una pregunta amb una opció de resposta “sí – no”. Així doncs, per a una gran part de la societat catalana el pas cap a la independència catalana ja és un fet possible i ha deixat de ser tabú. Tanmateix, no hem d’oblidar que per a la societat catalana la qüestió de l’autodeterminació no és un tema central: l’alt percentatge d’atur, la crisi econòmica i el comportament dels responsables polítics implicats en nombrosos escàndols de corrupció són qüestions més prioritàries. Passos següents i desenvolupament posterior A la carta del 26 de juliol mencionada a l’inici, Artur Mas demana oficialment al president Rajoy d’obrir el procés de diàleg. Amb aquestes negociacions el president català vol establir les bases legals per a una consulta popular sobre la independència de Catalunya. Mas hi subratlla la voluntat de Barcelona de dialogar amb Madrid i el seu interès per trobar una solució consensuada amb la capital. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que a priori havia elaborat un ampli informe, preveu cinc possibles vies legals per a dur a terme la consulta: un referèndum regulat i convocat per la Cambra de Diputats espanyola; un nou model de referèndum establert per la reforma de la Constitució espanyola; la delegació de la consulta popular a l’àmbit autonòmic; l’aplicació de la Llei catalana de l’any 2010, que permet consultes consultives autonòmiques, o un nou marc legal per a consultes populars no
  • 7. referendàries, amb el qual es podria evitar qualsevol possible limitació legal que afecti la Llei de 2010. Encara està per decidir quina d’aquestes vies s’aplicarà. Serà difícil obtenir un consens polític per a fer una reforma de la Constitució. En cas que Madrid refusés o no reaccionés a la petició de Barcelona, aleshores serien possibles els escenaris “no negociats” següents: Una consulta unilateral per part de Catalunya. El Parlament i el Govern convoquen la consulta popular invocant la Llei del 2010 o una nova norma autonòmica. El Govern central consideraria aquest pas il·legal i apel·laria al Tribunal Constitucional, però probablement no impediria la consulta per la força. A més, Madrid podria acusar el Govern català de violar la Constitució i aïllar-la políticament i reduir al mínim la cooperació amb Catalunya. Després d’una resposta negativa per part de Madrid, es convocarien noves eleccions plebiscitàries a Catalunya contra les quals el Govern espanyol no hi podria presentar cap recurs legal. Les forces polítiques nacionalistes a Catalunya podrien seguir llur camí dins el marc democràtic per a convocar una consulta sobre el referèndum —o, fins i tot, sobre la independència. Sembla poc probable que Madrid accedeixi a convocar una consulta d’àmbit estatal. Tot i que és molt probable que el resultat a escala estatal fos negatiu, la consulta obriria les portes a Catalunya per a fer una consulta legal, en la qual segurament hi hauria una participació alta. L’esquerda política a nivell estatal seria encara més gran, ja que les forces polítiques catalanes reclamarien un alt grau de legitimitat i considerarien altres parts de l’Estat contraris de la independència de Catalunya. Tenint en compte la pressió política a Catalunya i els objectius fixats, el Govern de Mas difícilment pot fer marxa enrere en la reclamació de convocar un referèndum. Per a molts sectors de la societat catalana això suposaria la renúncia al dret d’autodeterminació, considerat un valor democràtic fonamental. És cert, tanmateix, que el transcurs del procés de la consulta té algunes qüestions encara per resoldre. Encara està pendent la data. Segons l’acord de cooperació entre CiU i ERC, està previst que la consulta se celebri l’any 2014. Com a data es podria fixar l’11 de setembre de 2014, Diada Nacional de Catalunya, en què es commemorarà el tricentenari de la incorporació de Catalunya dins l’Estat espanyol. Tanmateix, l’informe del CATN refusa aquesta data per tal de respectar la neutralitat política. El Consell Assessor recomana, per tant, fixar la data entre finals d’agost (per tal de tenir prou marge respecte de les eleccions europees) i el 18 de setembre. El 18 de setembre se celebra a Escòcia el referèndum d’independència i els resultats podrien influir en la consulta catalana. En cas que el Govern català confirmi aquest termini, aleshores les accions s’hauran de compactar, ja que s’haurien de començar a posar ràpidament en marxa els passos legals i d’organització burocràtica. No obstant això, l’acord de cooperació entre CiU i ERC preveu la possibilitat de convocar la consulta més enllà del 2014 en cas que sigui necessari per raons socioeconòmiques o polítiques. Per al procés de la consulta serà especialment important l’actuació del Govern de Madrid. La sensació que hi ha a Catalunya és que Madrid fins ara ha tingut una posició de rebuig. Polítics moderats, com per exemple el president d’UDC, Josep Antoni Duran
  • 8. i Lleida, critiquen el president Rajoy perquè defensa el lema “més Estat, menys Catalunya” i amb això fa créixer les xifres dels partidaris de la independència. Rajoy hauria de seguir l’exemple del primer ministre britànic Cameron, que, en lloc de rebutjar la petició de consulta escocesa, hi col·labora de manera constructiva. Fins ara el president espanyol no ha estat capaç de fer una oferta atractiva al poble català. Els propers mesos el Govern català farà tres passos estratègics. En primer lloc, situarà clarament en un primer pla el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret a celebrar un referèndum, no el desig d’independència. En segon lloc, intentarà negociar amb Madrid una via legal “pactada” i, d’aquesta manera, donar a conèixer tant a dins com a fora la seva voluntat de trobar una solució negociada amb el Govern central. En tercer lloc, intentarà obtenir un consens tan ampli com sigui possible amb la societat catalana per a la celebració del referèndum, ja que una majoria clara és un argument polític de pes, amb el qual es vol superar qualsevol barrera legal de Madrid. No és casualitat, doncs, que el CATN hagi subratllat que, més enllà de les vies “legals” desitjades, també hi ha possibilitats “legítimes” per a exercir el dret a l’autodeterminació. Per aquest motiu, una part del Govern està interessada de fer-ne partícips també als socialistes. Les converses amb Madrid mostraran si, en el cas que el Govern central es mantingui en la seva posició dura, la gran majoria de la societat catalana vol realment convocar una consulta popular il·legal, però legítima. Molt probablement els socialistes, l’esquerra verda i el partit de la coalició UDC no estaran disposats a defensar la consulta a qualsevol preu. Mitjançant una declaració sobre la inconstitucionalitat de la convocatòria, Madrid podria estar temptada d’aprofundir les escletxes existents a Catalunya per tal de presentar els ferris partidaris de l’autodeterminació com un més dels molts grupuscles del paisatge polític de la regió. La UE i la qüestió catalana Tot i que la qüestió catalana és en primer lloc un assumpte de política interna, té diverses dimensions europees. L’augment del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol podria comportar una crisi política interna, que repercutiria en l’economia, la consolidació pressupostària i el sector financer a Espanya. Si les exigències catalanes caiguessin en sac foradat i el Govern central s’obstinés a rebutjar qualsevol reforma territorial o financera, caldria tenir en compte que es podria produir un agreujament de la situació. En aquest cas, la UE i els Estats membres podrien arribar a plantejar-se si no és preferible una separació negociada a un estat d’inestabilitat permanent. En cas que Espanya arribés a un “punt de no retorn” jurídic intern, en què es perfila la sortida de Catalunya de l’actual estructura estatal, la UE i els Estats membres hauran d’aclarir algunes qüestions: Qui reconeixeria el nou estat de Catalunya segons el Dret internacional? Podria arribar a produir-se una segona constel·lació com a Kosovo, una divisió dels membres de la UE pel reconeixement? Com que Catalunya com a estat independent no seria declarada automàticament successora d’Espanya: de quina organització seria membre? Com caldria actuar en el cas que Catalunya hagués d’adherir-se a la UE com a nou membre que, tanmateix, seguiria implementant el cabal comunitari com fins ara i els ciutadans d’aquest estat continuarien tenint, probablement, la ciutadania europea? Possiblement, Catalunya mantindria unilateralment l’euro com a moneda de pagament, però seria financerament fràgil i no
  • 9. tindria dret als rescats de l’Eurozona: en quina situació política, econòmica i financera es trobaria el país? Com es podrien integrar Catalunya i les empreses que hi estan establertes (entre les quals hi ha 500 empreses alemanyes) sense causar friccions en el mercat interior? Catalunya genera actualment una cinquena part del PIB espanyol i una quarta part de les exportacions: davant d’aquests fets, quines serien les conseqüències d’una independència de Catalunya per a l’economia i els pressupostos de l’Estat espanyol? El problema de Catalunya amaga riscos, però també oportunitats. Si es transformés el model d’autonomies espanyol i es constituís un nou equilibri, això podria establir les bases per a un nou tipus de regionalisme dins la UE. Però, per posar-ho en marxa, cal la disponibilitat de Madrid a fi de dur a terme les reformes i una “Realpolitik” (política de la realitat) per part de Catalunya. En cas que en una consulta els catalans votessin contra la independència, la qüestió nacional (com en el cas del Quebec) desapareixeria durant anys i fins i tot dècades de l’agenda política espanyola – no seria necessàriament el cas de la qüestió de la reforma de l’ordre intern. Si el referèndum per la independència d’Escòcia previst per a la tardor de 2014 fracassés, aleshores els intents de secessió dins la UE perdrien durant molt de temps llur rellevància política. Però si el procés de separació entre Catalunya i Madrid continua endavant i a Catalunya es forma un ferm consens sobiranista durador, aleshores serà molt difícil mantenir la unitat d’Espanya. Si bé la UE hauria de seguir defensant el principi de Dret internacional dominant de la integritat territorial dels seus estats membres, també ha d’estar preparada, políticament i institucional, per al cas d’una ruptura que s’apropa. Si es donés aquesta situació, aleshores caldria esbrinar els model existents que puguin alleugerir les conseqüències negatives per a tots els implicats. Es podria plantejar, per exemple, un model invers al de Xipre: l’illa completa és membre de la UE, però el cabal comunitari només s’aplica en una part del territori; en el cas de secessió, en un primer moment només el estat successor reduït continuaria essent membre de la UE, però se seguiria aplicant el Dret europeu a tot el territori. Si es produeix o no la ruptura entre Espanya i Catalunya depèn particularment de la capacitat de les forces polítiques moderades de Catalunya d’aportar arguments convincents contra la separació. Podrien fer servir aquests arguments si el Govern central espanyol fes concessions en assumptes com ara el repartiment de competències o el pacte fiscal. Els sectors federalistes del catalanisme actual, els sectors pragmàtics dins el Govern, sense oblidar els sectors de l’economia (com, per exemple, la patronal Foment del Treball i sobretot les empreses grans que depenen del mercat espanyol) es veurien reforçats. Així doncs, si Madrid fes una oferta d’aquest tipus i la negociés amb Barcelona, aleshores molts dels votants moderats a Catalunya es decantarien probablement en contra de la secessió a pesar del seu descontentament. Perquè, en aquest cas, en la consulta popular no es tractaria solament de decidir entre la forma d’autonomia actual i la independència, sinó entre un statu quo plus i l’estat propi. La clau per a una solució constructiva de la qüestió catalana la té Madrid.