• Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
228
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
3
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. Gestació de la llengua Existeix un "poble català", el qual vertebra la seva manera désser entorn dunsquants trets que tots els qui en som membres compartim i, duna manera especial, lallengua en què tots ens entenem, que és la "llengua catalana". En principi, lesllengües són anteriors als pobles que en elles sexpressen, puix que pertot arreu hanestat el gran tret forjador de la consciència de poble, també en el cas de la "naciócatalana". No cal dir que la llengua catalana forma part de les anomenades "llengüesromàniques", les quals deriven del llatí, com a heretatge de la romanització que fouactiva durant set segles llargs a lImperi Romà (i concretament a la zona nord-orientaldHispània, bressol de la futura Catalunya). "Dun país que ja No és fàcil de dir quan la llengua catalana començà désser emprada com a anem fent". Esculturamitjà dexpressió i de comunicació entre les persones que daquesta manera es dAndreu Alfaroconvertien en "catalonòfones". El llatí parlat sanava transformant en un llenguatgeque en part encara es reconeixia com a llatí fet malbé i en part ja suggeria allò que serien noves llengües;mentrestant, hom sadonava de les transformacions operades, i, daltra banda, aquesta llarga i lenta evoluciótranscorria en una època en la qual coexistien tres mancances greus: un buit cultural enorme, labsència dematerials descriptura i la ineptitud de posar per escrit sons desconeguts, inconstants i contradictoris. Semblaque, al moment de les invasions sarraïnes al segle VIII, ja sanaven afaiçonant llenguatges romànics bastantdiferenciats els uns dels altres, però que encara no complien els requisits de llengües mínimamentorganitzades i recolzades en estructures idiomàtiques independents. No és agosarat de pensar que als segles IXi X el preromanç català ja havia adquirit consistència de llengua parlada, diferenciada de les altres llengüesromàniques, i sense trigar (en tenim constància ja al segle XI) sorgeixen els tempteigs per donar-li formaescrita. En principi aquest procés és compartit per totes les llengües romàniques, de les quals, doncs, es pot dirque tenen uns mil anys de vida. És clar que, així les coses, lideal seria de poder exhibir, per a qualsevol llengua romànica i, per tant,també per a la nostra llengua catalana, un primer text que fos, ensems, un gran text (és a dir, consistent,decisiu, modèlic). Tanmateix, la lògica ens diu que la cosa més natural i més esperable havia désser el quesha esdevingut en la realitat: els testimonis més antics de la llengua catalana que avui hem pogut anaraplegant no obeeixen a un propòsit descriure en català ni són textos sencers o congruents o rellevants. Estracta de veritables esquitxos solts en romanç, que trobem en escrits concebuts i redactats en llatí. Lescrivàque redactava un document en llatí hi posa un mot català perquè està distret i així se li escapa, o perquè enaquell moment no se li acut el mot llatí que hi correspon, o perquè ha de transcriure exactament la frase que hapronunciat la persona afectada, etc. Tampoc les mostres recollides no pertanyen a cap text literari, com hauriaestat desitjable, sinó a juraments, greuges, queixes, fragments de textos legals, etc. Ja es comprèn que nomésamb uns esquitxos i, sobretot, de mena jurídica, no fa de bon presentar una aigua meravellosa. Malgrat això, igràcies a lesperit crític, la ciència ha pogut avançar en força més dun segle la primera data de la presènciaescrita de la llengua catalana. Amb les Homilies dOrganyà la llengua catalana sestrenava en la seva modalitat literària. (Aquí calentendre aquest darrer mot amb el significat que el diccionari li atribueix en la frase llengua literària, que faaixí: "llengua que susa en escriure, amb una tendència a la unitat i a lelevació respecte al llenguatgequotidià".) Si ho hem de jutjar comparant-lo amb les mostres escadusseres i balbucients de la llengua catalanaanteriors a les Homilies dOrganyà, resta palès que aquest text inaugura quelcom nou en lús de la llengua:hom hi tendeix a emprar una estructura única i coherent i a excloure maneres personals i ocasionals, amb el fique, potser paradoxalment, en sorgeixi la que un dia pugui ésser dita la llengua de tothom.ACTIVITAT: Fes un comentari d’aquest text.Tingues en compte els documents: “Com fer un comentari de text”, “Els gèneres literaris”, “Lespropietats textuals” i els comentaris guiats que hem fet a classe