42 Voices About Open Government - Catalan version
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

42 Voices About Open Government - Catalan version

on

  • 147 views

I am part of an international project called "42 Voices About Open Government". The Catalan version was presented at the Mobile World Centre in Barcelona on April 10, 2014, with the participation of ...

I am part of an international project called "42 Voices About Open Government". The Catalan version was presented at the Mobile World Centre in Barcelona on April 10, 2014, with the participation of the Catalan writer Màrius Serra, who conducted the event. The English and Spanish versions will be coming (before summer). The Catalan version is available for download.

"The Hitchhiker's Guide to the Galaxy": In the radio series and the first novel, a group of hyper-intelligent pan-dimensional beings demand to learn the Answer to the Ultimate Question of Life, The Universe, and Everything from the supercomputer, Deep Thought, specially built for this purpose. It takes Deep Thought 7.5 million years to compute and check the answer, which turns out to be 42. Deep Thought points out that the answer seems meaningless because the beings who instructed it never actually knew what the Question was.

Statistics

Views

Total Views
147
Views on SlideShare
147
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
1

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

42 Voices About Open Government - Catalan version 42 Voices About Open Government - Catalan version Presentation Transcript

  • PARTICIPACIÓ & COL·LABORACIÓ &TRANSPARÈNCIA govern obert [ experts de tot el món l’omplen de significat ]
  • off Enxipmàrius per Màrius Serra 1/ Poden ser principals, de repar– timent o socials, de 6 lletres. 2/ Control d’una administració ideal per a melòmans, de 9 lletres. 3/ L’anotació comptable que pot ocupar un comptable, de 6 lletres. 4/ Eficàcia funcionarial que recorda el servei de correus al Far West, de 10 lletres. 5/ Pot ser pública, matemàtica o teatral, de 6 lletres. 6/ La forma verbal que més promou el govern obert, de 9 lletres. 7/ Elsectormésapreciatpelsartistes, de 6 lletres. 8/ Programes públics que han de ser presents a tots els edificis públics, 7 lletres. 9/ La demanem al govern i ens l’ofereix un vestit vaporós, de 13 lletres. 10/ La part d’una porteria de futbol que defineix el treball més coordinat, de 5 lletres.
  • on 1/ ACTORS 2/ AUDITORIA 3/ CÀRREC 4/ DILIGÈNCIA 5/ FUNCIÓ 6/ PARTICIPI 7/ PÚBLIC 8/ SERVEIS 9/ TRANSPARÈNCIA 10/ XARXA
  • Pròleg 7 1. Goven obert. Xarxa d’Innovació Pública 8 2. Participació. Luis Ángel Fernández Hermana 10 3. Cocreació de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas 12 4. Garantia d’accés a la tecnologia. José Luis Sahuquillo 13 5. Generació de dinàmiques participatives. Marta de Miguel 14 6. Creació d’espais de trobada. Genís Roca 15 7. Escolta activa. Carlos Guadián 16 8. Involucració dels agents socials. Patrick Parent i Dave G. Pelletier 17 Índex
  • 9. Recull d’idees i propostes. Jessica Day 18 10. Coordinació. David Rey Jordán 19 11. Aprofitament del potencial social. Antonio Galindo 20 12. Diàleg bidireccional entre actors. Trina Milan 21 13. Compartició. Dolors Reig 22 14. Conceptualització. Joan Subirats 23 15. Disseny de polítiques i serveis. Muchiri Nyaggah 24 16. Presa de decisions. Antoni Gutiérrez-Rubí 26 17. Millora de serveis públics. Alberto Ortiz de Zárate 27 18. Col·laboració. Francis Pisani 28 19. Coproducció de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas 29 20. Administració com a tractora. Iñaki Ortiz 30 21. Desenvolupament. Albert Cuesta 31 22. Integració. Guzmán Garmendia 32 23. Innovació. Xavier Marcet 33 24. Cofinançament. Antonio Ibáñez 34 25. Implementació. Tíscar Lara 35
  • 26. Avaluació. Mentxu Ramilo 36 27. Millora contínua. Megan Eskey 37 28. Creació de riquesa i llocs de treball. Joana Sánchez 38 29. Transparència. Ignasi Labastida 39 30. Dret a la informació pública. Victoria Anderica 40 31. Comunicació de decisions i projectes. Flavia Marzano 41 32. Aportació de respostes. M. Jesús Fernández 43 33. Control per part de la societat. Alberto Abella 44 34. Subjecció a criteris de qualitat. Mila Gascó 45 35. Claredat i rendició de comptes. David Osimo 46 36. Assumpció i depuració de responsabilitats. Till Bruckner 47 37. Obertura de dades. Alberto Cottica 48 38. Llicències de distribució oberta. Timothy Vollmer 50 39. Formats oberts. Martín Álvarez-Espinar 51 40. Interoperabilitat. Bart Hanssens 52 41. Reutilització. Pilar Conesa 54 42. Revalorització de les dades. Nagore de los Ríos 55
  • 7 L’any 2013, la Xarxa d’Innovació Públi- ca (XIP) va presentar el vídeo Govern obert, que aplega el conjunt de 42 es- tàndards que un govern ha d’atendre per ser considerat obert. El vídeo es postula com un recull bà- sic, però rigorós, per explicar tot el que fa referència al govern obert i ho fa traçant el camí en els actuals reptes socials, econòmics i polítics. A més, ha servit de base del debat dins de moltes administracions de tot el món i han sorgit diverses comunitats voluntàries per traduir-lo al castellà, a l’anglès, al francès i a l’italià. La XIP continua generant debat i di- fonent la idea de govern obert per augmentar la qualitat de les societats democràtiques, bo i incidint en les po- lítiques de transparència, de rendició de comptes i de participació efectiva de la ciutadania aprofitant les dinàmiques de xarxa de la tecnologia actual. Ara presentem una publicació col·la- borativa per definir els 42 estàndards que apareixen al vídeo de la XIP. La idea és aprofundir-ne en el coneixe- ment i facilitar-ne la difusió. Per això vam engegar el projecte Apadrina un concepte de govern obert, que ens ha portat a posar-nos en contacte amb ex- perts de tot el món que han escrit un article sobre el que els suggereix el con- cepte assignat. El resultat és un recull d’expertesa: 42 persones d’arreu del món que ens ofe- reixen el seu coneixement sobre el go- vern obert, 42 articles breus i concisos que ens donen pistes per entendre’l mi- llor i saber com avançar-hi. Gràcies a tothom! En xarxa anirem més lluny! Xarxa d’Innovació Pública Abril de 2014 Pròleg Xarxa d’Innovació Pública
  • 8 La democràcia, ideada pels grecs, di- fosa per la Independència Americana i la Revolució Francesa i desenvolupada per les constitucions liberals del segle XIX, és avui la forma de govern majo- ritària en el món. Concretament, la de- mocràcia representativa en què s’elegei- xen representants polítics que han de prendre decisions que responguin a la voluntat col·lectiva. La participació ciutadana s’articula amb mecanismes indirectes a través de la cadena formada pels partits, els representants polítics i, finalment, els càrrecs electes, que són els que exercei- xen l’acció final de govern. Al final de la cadena hi ha l’Administració, pensada perquè s’encarregui de la planificació, organització i control dels recursos co- muns per al benefici general. Durant el segle XX la democràcia re- presentativa ha estat el sistema com s’han organitzat bona part dels estats del món occidental. Al segle XXI, però, el sistema mostra símptomes de desgast per casos de malbaratament de diners públics, corrupció i en bona mesu- ra també per la forta crisi econòmica actual. Moviments com els Indignats o Occupy Wall Street, les primaveres àrabs, el cas d’Ucraïna i també altres in- cipients formes de participació ciutada- na plantegen canviar l’actual sistema de govern i el seu sistema d’Administració. Simultàniament, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) es- tan evolucionant cap a entorns més col·laboratius per l’efecte de les xarxes socials, principalment. D’una banda, podem tenir accés a gran quantitat d’in- formació, de forma fàcil i en qualsevol moment, i, de l’altra, disposem d’uns entorns que faciliten la participació de les persones i, per tant, la interacció en- tre la comunitat i els seus governants, de manera directa i fluida. Entrem, així, en un nou paradigma so- cial en què ciutadania, entitats, partits polítics, treballadors públics i càrrecs electes poden participar i interactuar en el debat, definició, creació i avalua- ció de les polítiques de govern de ma- nera directa. És el que s’anomena govern obert, amb què s’associen sovint els principis de la participació, la col·laboració i la trans- parència. Participació La participació de la ciutadania, em- preses, associacions i professionals en la definició i la creació de les polítiques i serveis que els afecten és ingredient indispensable del govern obert. Per fer-ho possible, cal garantir prèviament l’accés generalitzat a la tecnologia, a la informació i al coneixement del con- junt de tots els actors implicats. L’Administració oberta escolta activa- ment aquests actors socials, els invo- lucra, en recull les idees i fomenta el debat entre tots. L’Administració con- ceptualitza i transforma en polítiques i serveis -nous o millorats- el resultat d’aquest diàleg constant. Col·laboració La participació dels actors no es pot quedar només en el disseny de les po- lítiques de govern. L’Administració ha de ser tractora de la col·laboració entre tots per desenvolupar aquells processos dissenyats en la fase participativa i inte- grar-los amb els que ja existeixin. La innovació ha d’impregnar, neces- sàriament, les feines de coproducció de serveis, tant cercant formes perquè puguin ser finançats conjuntament pels sectors públic i privat, com per implan- tar-los de la millor manera. El procés no acaba en la implementació del ser- Govern obert 01 Xarxa d’Innovació Pública @xarxaIP és un grup de professionals de les diferents administracions públi- ques catalanes que treballen per com- partir projectes i bones pràctiques, coneixement, notícies i aprendre ple- gats i, al mateix temps, millorar i idear nous serveis amb els altres actors pú- blics (ciutadania, proveïdors…). D’en- tre els seus projectes més emblemàtics hi ha el vídeo Govern obert, que ha servit de base per a aquesta publicació. www.xarxaip.cat
  • 9 vei. És imprescindible avaluar-ne l’efi- càcia, l’eficiència i la conveniència. I aquí, novament, la participació de tots els actors és necessària per respondre a la pregunta: com podem millorar? És un procés de millora contínua per fa- cilitar la creació permanent de riquesa social i, al capdavall, per a la generació creixent de llocs de treball. Transparència El tercer concepte clau en el govern obert és la transparència. La participa- ció i col·laboració de la ciutadania no tenen sentit si la informació de què dis- posa el govern i l’Administració no és pública per a tots els actors implicats. El govern obert ha de difondre, d’entra- da, els seus plans d’actuació i les seves decisions. Donar resposta ràpida i efectiva a les preguntes de la ciutadania i altres actors és la manera de mostrar la transparèn- cia d’un govern que concep el control social com una peça necessària per al seu correcte funcionament. Per això se sotmet, de manera voluntària i sistemà- tica, a controls externs de qualitat dels seus serveis i de la claredat de les seves actuacions i comptes. Les lleis que pretenguin regular la transparència han d’incloure la publi- cació del conjunt de la informació del govern, els controls i auditories, la ren- dició periòdica de comptes i, si escau, l’assumpció i depuració de responsabi- litats. L’obertura de les dades públiques és, doncs, un punt essencial en el trajecte cap a la transparència, i és inherent a una estratègia d’obertura del coneixe- ment en general. El govern, i les empre- ses que treballin i actuïn en nom seu, han d’obrir per a tothom les dades re- sultants de la seva activitat. Les dades s’han d’oferir estructurades en arxius de format obert, interoperables i amb llicències que n’autoritzin la difusió pú- blica. L’Administració obre les dades perquè empreses, associacions i ciutadania les usin i elaborin nous productes i serveis que aportin valor i riquesa per a la so- cietat. Veure vídeo “Govern obert” >> Govern obert és aquell que reconeix les capacitats i la saviesa de la ciutadania i per això l’escolta, hi conversa i cerca la seva contribució en la definició i producció dels serveis que impulsa l’Administració. Govern obert és aquell que obre el seu coneixement i el comparteix perquèésconscientqueaixígenera valor afegit i riquesa social. El govern obert és un govern basat en la col·laboració de tothom!
  • 10 La lògica virtual. L’expansió d’In- ternet, la generació d’ingents volums d’informació, la irrupció de la web 2.0, el govern obert o les macrodades (big data) han col·locat en el centre de les preocupacions polítiques el con- cepte de la participació. La possibilitat que els ciutadans, ja sigui a títol per- sonal, professional, col·lectiu, territo- rial, empresarial, institucional, etc., intervinguin en processos polítics i de gestió de govern i d’Administració pú- blica que abans, sense la xarxa, eren difícilment imaginables, ara adquireix una actualitat indefugible, que és el que sosté el concepte de govern obert. Però la participació a la xarxa és a la categoria social que manegem habi- tualment, la qual només admet una transposició al món virtual com a im- peratiu categòric, com a prèdica. La participació que s’atén a la lògica vir- tual té lloc en un substrat tecnològic que imposa les seves determinacions i delimita clarament els camps d’actua- ció i les condicions en què això té lloc. La participació a la xarxa és el fruit d’un disseny tecnològic i conceptual, d’una metodologia i d’una construc- ció on encaixen conceptes que mode- len l’estructura tecnològica i viceversa. Del que és efímer al que persis- teix La participació a les xarxes socials està construïda com una activitat oberta, efímera, sense objectius previs, sub- jecta a vaivens d’opinions personals, difícilment recuperable, a penes sus- tentada documentalment; la parti- cipació que es pretén en el govern obert, en canvi, només usa les xarxes socials com a complement per comu- nicar els resultats d’una participació construïda com una activitat subjecta a objectius concrets, amb vocació de permanència, referenciada per opi- nions sustentades documentalment, verificable, recuperable i reutilitzable per a propòsits diferents. Els interessos La definició d’objectius en la partici- pació en el govern obert és la seva raó de ser. No tots participem dels matei- xos interessos, de la mateixa manera i en el mateix temps. La xarxa crea la il·lusió que això és possible, però no és així. Per això, quan les coses no fun- cionen, se sol culpabilitzar la falta de participació. La gestió La participació en projectes de govern obert requereix un procés continuat de gestió que permeti sintetitzar els resultats de les interaccions i extreure els productes d’informació significa- tiva i coneixement operatiu en funció dels objectius buscats. Aquests pro- ductes, a més, han d’estar elaborats de manera que es permeti aplicar-los a altres propòsits (repurposing). Nous perfils professionals Juntament amb garantir l’accés a les tecnologies de la societat de la infor- mació (TSI) i promocionar els pro- jectes de govern obert, cal promoure la formació dels nous perfils profes- sionals per dissenyar estructures vir- tuals per a projectes de govern obert, per gestionar estructures de treball col·lectiu en xarxa i extreure el conei- xement que s’hi genera, així com per desenvolupar, experimentar i aplicar les metodologies adequades a cada projecte. L’estructura virtual: xarxes de coneixement/temàtiques Per construir la participació en pro- jectes de govern obert mitjançant TSI, l’estructura virtual requereix, al- menys, la integració de tres zones fo- namentals: – El debat entre els participants. Participació Luis Ángel Fernández Hermana @luisangelfh es director del Labora- torio de Redes Sociales de Innovación (lab-rsi.com). Fundador i director d’Enredando.com (1996-2004), em- presa que va publicar la revista elec- trònica en.red.ando i va dissenyar, desenvolupar i gestionar xarxes de coneixement per a diferents entitats i empreses. Autor, entre altres llibres, d’HistoriavivadeInternet,tresvolums publicats per l’editorial de la UOC. En- tre 1982 i 1996 va ser corresponsal de ciència, tecnologia i medi ambient del diari El Periódico de Catalunya. Més informació: lafh.info. 02
  • 11 – El context dels temes a debatre: documents, dictàmens d’experts, informes, casuística, referències bibliogràfiques o webgràfiques, do- cuments audiovisuals, etc. aportats ja sigui pels gestors de la xarxa o pels mateixos participants, segons els criteris acordats i organitzats de manera transparent, accessible, cercable i transmissible. – El procés de síntesi que permeti gestionar la informació genera- da per crear productes de conei- xement, així com els canals per distribuir-los. No hi ha exemples, ni dins ni fora d’Internet, en què aquest aspecte crucial de la parti- cipació sigui assumit de forma vo- luntària de manera persistent per la totalitat o per alguns dels par- ticipants en un determinat debat o curs d’acció. Per això, és crucial una gestió professional dels inter- canvis en funció dels objectius fi- xats. Conclusió Si el ciutadà és el protagonista en la generació i gestió d’informació i co- neixement, en la definició, creació i avaluació de les polítiques del govern, i comprova, per tant, que, directa- ment o indirectament, forma part del procés de presa de decisions, alesho- res haurem superat la dificultat de la barrera tecnològica per començar a explorar les possibilitats i el potencial de les tecnologies de la societat de la informació en el govern obert.
  • 12 La idea de cocreació de serveis és una via per concretar l’anomenada inno- vació oberta en l’esfera pública i el component essencial en un govern obert. El concepte d’innovació oberta fa referència a la idea que per mante- nir o desenvolupar un determinat mo- del de gestió, l’obertura es transforma en un element vital com a manera de compartir amb els altres i invitar-los a participar mitjançant dos camins pos- sibles: a) des de l’exterior cap a l’inte- rior (quan fa un ús més gran d’idees i tecnologies externes al seu propi mo- del, la qual cosa possibilita economies d’abast); i b) des de l’interior cap a l’ex- terior (quan una organització permet que una part de les seves idees i tecno- logies siguin usades per altres, la qual cosa permet desenvolupar economies d’escala). Mitjançant la transformació dels productes en plataformes que in- corporen innovacions internes i exter- nes, i una àmplia gamma de serveis de valor afegit al voltant d’aquestes plata- formes, les organitzacions públiques poden respirar una mica davant les in- cessants pressions i demandes de la so- cietat. Per tant, la transformació de la manera en què el govern afronta i resol els desafiaments actuals està més lliga- da a la construcció d’una xarxa d’inno- vació basada en la col·laboració, que depèn directament de l’aprofitament dels recursos i capacitats de les xarxes externes i les comunitats per ampliar o millorar la velocitat i els resultats d’in- novació, i, per tant, aconseguir impac- tar positivament en el bé comú. Un cop dit això, es defineix la cocreació com un procés sistemàtic de creació de noves solucions “amb les persones, no només per a elles”, aplicant un nou mo- del de gestió del coneixement (qualita- tiu, obtingut de primera mà, en xarxa i ciutadacèntric) que se sustenta en un tipus diferent de procés (impulsat per la lògica del pensament de disseny i prototipatge). Això és fonamental en el trànsit cap a un model més deliberatiu de gestió pública, ja que només mitjan- çant la participació dels interessats en el disseny de serveis (cocreació) es pot fer que els ciutadans participin de ma- nera més activa, responsable i habitual en la seva prestació (coproducció). Cal destacar que actualment l’Estat no pot atorgar-se el monopoli i l’exclusivitat de disposar de totes les respostes als problemes i menys el patrimoni de tots els coneixements i capacitats necessa- ris per resoldre els dilemes que afron- ta. La cocreació és un enfocament per involucrar de manera molt més directa els ciutadans, empreses i altres destina- taris principals dels serveis públics en els processos d’innovació pública. Això es complementaria amb un altre tipus de recursos per aprofitar la creativitat i el potencial innovador dels ciutadans, convidant-los a presentar les seves prò- pies idees sobre com resoldre els pro- blemes públics o socials (mitjançant iniciatives de proveïment participatiu -crowdsourcing o citizensourcing-, per exemple). La cocreació no només assegura que davant els desafiaments de la vida real els usuaris finals dels serveis públics siguin més proactius, sinó que també guia la participació de tota la resta d’ac- tors interns i externs (funcionaris pú- blics, per exemple) que són crítics per a la implementació de les iniciatives generades i assegura, almenys parcial- ment, un canvi de comportament i im- pacte social que, sens dubte, redundarà en un canvi cultural i en la transició cap a un nou paradigma de governança oberta i col·laborativa. Per tant, la co- creació de serveis com a eix substantiu de l’enfocament de govern obert reco- neix les capacitats i la saviesa de la ciu- tadania, i per això l’escolta, hi conversa i cerca la seva contribució en la defi- nició, disseny i producció dels serveis que impulsi l’Administració, obrint el seu coneixement, compartint respon- sabilitats i impulsant la generació de valor públic mitjançant un procés on Cocreació de serveis 03 Álvaro V. Ramírez-Alujas @redmatriz és fundador i inves- tigador del Grup d’Investigació en Govern, Administració i Polítiques Públiques (GIGAPP), Espanya, i aca- dèmic de l’Institut d’Assumptes Pú- blics (INAP) de la Universitat de Xile. thepowerofopengov.tumblr.com es reconstitueix i revela la participa- ció, la col·laboració i la involucració cívica en la construcció del benestar col·lectiu i la consecució del bé comú.
  • 13 En un món on els negocis i l’Admi- nistració pública requereix mitjans, instruments i eines més eficients i efi- caces el bon ús de les tecnologies de la informació i comunicació és de vital importància. El món occidentalitzat ha viscut en només 15 anys el que po- dríem anomenar boom tecnològic. La nostra vida està plena de tecnologia: a l’empresa disposem de diferents dispo- sitius tecnològics que van des de la xar- xa Wi-Fi fins a desenes d’ordinadors de qualsevol tipus; al carrer la ciutadania està molt més pendent d’actualitzar el seu “estat” a les xarxes socials que del que succeeix al seu voltant, i per últim, a casa nostra disposem de tot tipus de domòtica o dispositius de connexió a Internet. Tot i això hi ha uns dèficits importants pel que fa a la societat del coneixement i la informació: 1. S’han invertit quantitats milionàri- es en el desenvolupament de la ban- da ampla fixa, però la ciutadania ara no la demana, sinó que necessita connexió ràpida mòbil. 2. La reducció del cost dels serveis de telecomunicacions és un repte a co- brir per les diferents companyies i governs perquè l’accés sigui univer- sal. 3. L’abaratiment dels dispositius mò- bils d’última generació fa que una part de la societat disposi de les darreres novetats tecnològiques i l’altra part de la ciutadania no pugui ni connectar-se a una xarxa com- partida mitjançant el seu telèfon intel·ligent. 4. Encara hi ha una bretxa ciutadana en coneixement i ús de les noves tecnologies. Ens trobem amb una ciutadania molt ben informada i coneixedora de tots els avenços tec- nològics i amb una altra part de la ciutadania que es troba en una rela- tiva analfabetització digital. Són aquestes mateixes traves o dèficits el que ens ajuda a definir el concepte de garantia de l’accés a la tecnologia, com aquell dret ciutadà i potestat pública que han de desenvolupar els diferents poders públics per facilitar als ciuta- dans, ja no només una infraestructura física innovadora i avançada, sinó tam- bé la promoció d’una alfabetització di- gital d’acord amb els temps, i l’ús i gau- diment de les aplicacions o dispositius d’última generació. Tot això farà que la ciutadania tingui una millor accessibilitat als serveis electrònics que les diferents adminis- tracions, empreses o entitats ofereixen en els seus portals web. A més, els nos- tres representants podran crear nous canals de participació ciutadana més eficaços, ràpids i innovadors que ser- veixin per canalitzar la voluntat ciuta- dana en una determinada política pú- blica. Un cop més, la voluntat política del titular de la cartera corresponent té a les seves mans que la societat actual afronti els nous reptes de la societat del coneixement. Garantia de l’accés a la tecnologia 04 José Luis Sahuquillo @jsahuquillo és president de l’As- sociació Valenciana de Politòlegs AVAPOL. Des de desembre de 2013 és director de l’Escola d’Open Go- vernment de GOBERNATIA, Escola de Lideratge i Alt Govern. Desenvo- lupa la seva activitat professional a EQUÀLITAT, participació i igualtat, on ocupa el càrrec de director exe- cutiu i on treballa per a ajuntaments com ara Torrent, Gandia o Massa- magrell (València). Ha estat elegit vicepresident del Sistema Espanyol d’Acreditació de la Transparència ACREDITRA. Recentment ha estat codirector del I Congrés Internacio- nal sobre Open Government, orga- nitzat per la Universitat de València i AVAPOL. Té diverses publicacions sobre participació ciutadana i govern obert. És professor invitat a diverses universitats valencianes.
  • 14 La participació està feta d’ànima i de cos. L’ànima de la participació és l’element fonamental que condiciona l’èxit del procés. L’àmina està composta de capa- citat per acceptar la diferència, volun- tat d’aprendre, cessió de poder que duu a apoderar els participants, sinceritat, confiança i sobretot molta, molta hon- radesa. Però, a més, a la participació se l’ha de vestir. Se l’ha de dotar d’aquells ele- ments pràctics que fan que del conflicte sorgeixi la convivència amb la diferèn- cia, que els legítims interessos parti- culars es transformin en un projecte comú o que del coneixement particular se n’obtingui intel·ligència col·lectiva. Aquests elements pràctics són els que configuren la metodologia del procés i més concretament les tècniques i dinà- miques participatives. És en aquest moment on la participa- ció obre el camí a l’artesania. És artesa- nia la combinació entre la seriositat en la planificació, que garanteixi la quali- tat del procés, davant la flexibilitat en el mètode, que mantingui la mirada sem- pre posada en la consecució de l’objec- tiu. És en aquest sentit que es diu que no hi valen receptes. Caldrà cercar tèc- niques adequades per a cada objectiu, però també per als valors i capacitats dels participants. Les dinàmiques molts cops fan que la participació sigui divertida. Rere d’aquesta lleugeresa que no és banalitat hi ha molta pedagogia fortament ar- relada en fonaments neurofisiològics. Benvinguts siguin els post-it de colors, les cartolines retallables o les peces de lego. A més, cada moment del procés exi- geix un tipus de dinàmica diferent. L’obertura i tancament del procés són moments en què necessitarem totes les eines de què disposem per exposar la informació de la manera més didàctica i propera possible. Així mateix, al llarg del procés caldrà crear les condicions perquè sorgeixin propostes que comptin amb el com- promís dels participants. No es tracta d’organitzar reunions “pel plaer de tro- bar-nos”; del procés se n’han d’extreure conclusions i plans d’acció. En aquest moment seran útils les dinàmiques que ajudin a extreure informació i que con- dueixin el diàleg de manera que s’afa- voreixi la creativitat. Per últim, i segons les característiques del procés, és força possible que s’arribi a situacions on sigui necessari negociar o utilitzar una via de mediació. Que no ens agafi per sorpresa. En definitiva, hi ha centenars de dinà- miques de participació que passen del post-it i el vot a mà alçada a les més so- fisticades eines sociològiques o del tu a tu a les eines en xarxa. Totes són vàli- des. El fonamental en triar una o una altra és l’objectiu que es pretén aconse- guir i la consideració de l’entorn en el qual es vol utilitzar. Aquests dos factors no s’han de perdre mai de vista. Generació de dinàmiques participatives 05 Marta de Miguel @mamiesp és autora de diversos ar- ticles en premsa sobre govern obert i obertura de dades. Promotora de processos de participació en admi- nistracions públiques d’Aragó. Ha impartit formació sobre innovació a les administracions públiques, in- traemprenedoria o teletreball, entre d’altres. Col·labora amb la Secretaria d’Estat d’Universitats en l’elaboració de l’Estratègia Universitat 2015.
  • 15 Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profunda- ment modificades: la demografia, l’eco- nomia, la tecnologia, la informació... i tot això impacta de manera rellevant en allò que ens defineix i que ens configu- ra com a societat. Un dels canvis és la manera com es construeix el sentiment de pertinença: la consciència d’identi- tat abans es construïa al voltant de la llengua, la nació, el territori o la religió, però ara es construeix més sòlidament allà on tenim una major teranyina de relacions i interaccions. Som d’allà on participem. I en l’actu- al context els mecanismes que tenim de participació i representativitat són clarament insuficients. La quantitat de població amb accés a la tecnologia disponible, als fluxos d’informació, als canals de comunicació... fan que els processos de deliberació, els mecanis- mes de participació tant formals com informals, i fins i tot els mecanismes de presa de decisions, hagin de ser re- visats. Però abans hem de superar l’actual etapa de participació banal que Inter- net està generant. És tan fàcil obrir un blog, posar un comentari a una notícia, fer un tuit o fins i tot esdevenir tren- ding topic, que molt del nostre poten- cial per participar s’està malmetent. En lloc de centrar-nos en el canal (on par- ticipem), hem de començar a ser més exigents en el procés de participació (com participem). La participació ha de tenir l’ambició d’influir per modificar la realitat. I això no passa per cridar més, ni a més llocs, sinó per dissenyar processos de parti- cipació. Qui promou el procés de par- ticipació, qui en decideix les regles del joc, qui hi juga, quin és el resultat, qui recepciona el resultat i què en fa... són aspectes clau que encara no es resolen prou bé en l’actual societat xarxa, d’una banda perquè els que poden prendre decisions encara no han entès el nou context, però també perquè els nous ciutadans encara estan més ocupats ex- plorant les eines que no pas dissenyant els processos. Necessitem crear espais de trobada que permetin articular aquests nous pro- cessos de participació. Espais de tro- bada neutres, sense propietari, on els grups que s’hi troben puguin disposar de les condicions necessàries per crear processos de participació amb capaci- tat d’influir. I això no passa per eines ni infraestructures, sinó per disposar de múltiples metodologies de partici- pació, saber identificar tots els nodes d’un ecosistema, o tenir la capacitat de mobilitzar els propietaris de l’agenda. L’Administració té un paper important en la constitució d’aquests nous espais de participació, ja que encara en depe- nen part dels mecanismes de gestió de l’interès comú, però ja no està a les se- ves mans liderar els processos de parti- cipació que necessitem. Ha d’acceptar un nou rol, i la ciutadania ha de fer un pas endavant. La tasca no és senzilla, però a la vegada és inevitable. Creació d’espais de trobada 06 Genís Roca @genisroca és arqueòleg. Amb més de 20 anys d’experiència en direcció d’empreses, creació de projectes a In- ternet i exploració del potencial de les xarxes, és un expert en la transfor- mació digital i el seu impacte en els entorns personals, professionals i em- presarials. És soci de RocaSalvatella, despatx de consultoria de negoci amb oficines a Barcelona, Madrid i Bogo- tà, especialitzat en la transformació digital de les organitzacions, els seus processos i els models de negoci.
  • 16 L’escolta activa implica escoltar i enten- dre la comunicació des del punt de vista de qui parla. Internet i les xarxes socials ens han portat canvis molt importants, tant en la manera de consumir i produir infor- mació, com en la manera en què la ciu- tadania es relaciona. Només cal donar un cop d’ull a les xarxes socials més ac- tives actualment (Twitter i Facebook) per veure com els usuaris opinen, fan crítiques, aportacions, queixes o felici- tacions respecte als temes més diver- sos. Aquesta informació que està a la xarxa està sent aprofitada per les empreses que volen vendre productes i serveis, i la fan servir per millorar els proces- sos d’informació i fidelització dels seus clients. Però l’objectiu de l’Administra- ció púbica no és el de retenir clients. Els seus usuaris són captius. Així, els nous models de governança que s’estan desenvolupant, com el govern obert, obliguen a canviar la manera de fer les coses si es vol continuar mantenint la satisfacció de la ciutadania. L’escolta activa pot ajudar partits i po- lítics a definir noves dinàmiques de representació per saber el que està succeint al seu territori i respondre a les reivindicacions de manera més fà- cil. Amb aquesta informació podran donar solucions a les necessitats de la ciutadania i fer-les efectives amb la seva acció de govern. Hem de tenir en compte, però, que els actors implicats en aquest nou procés inclouen la ciu- tadania, les entitats, les empreses, els partits i els treballadors públics. Aquest model implica noves formes de parti- cipació orientades a la cocreació de serveis. La velocitat que ens imprimeixen avui dia les TIC, fan del tot necessari que les administracions públiques tinguin una actitud proactiva, que practiquin l’escolta activa amb el que s’està parlant a la xarxa i demanant al carrer. Han de fer servir eines que ajudin a recollir, analitzar i gestionar aquesta informa- ció. Però, sobretot, fa falta que els res- ponsables tinguin l’actitud per incor- porar a la seva gestió aquesta dinàmica participativa. No ens oblidem que un govern obert és un govern basat en la col·laboració de tothom. L’escolta acti- va és una eina i una actitud necessària en una administració del segle XXI. Escolta activa Una eina, una actitud 07 Carlos Guadián @carlosguadian és part de l’equip d’Autoritas Consulting, empresa dedicada a proporcionar serveis d’es- tratègia en comunicació en línia mi- tjançant Cosmos. Llicenciat en cièn- cies polítiques i editor des de 2003 de K-Government. També coordina oGov, plataforma dedicada a l’Open Government i col·labora amb Sesión de Control. És membre de diferents organitzacions com l’Open Knowle- dge Foundation o la Xarxa d’Inno- vació Pública (XIP), entre d’altres. És professor de màsters i postgraus relacionats amb la comunicació polí- tica i el govern obert. Ha participat en les publicacions següents: Open Go- vernment: gobierno abierto, Demo- cracia digital, participación y voto electrónico, Libertades de expresión e información en Internet y las redes sociales: ejercicio, amenazas y ga- rantías i Manual del e-Líder.
  • 17 Un govern obert es caracteritza per la transparència de les seves accions i per una bona col·laboració entre l’Admi- nistració pública, els càrrecs electes, la ciutadania i les empreses. També es fa palès quan hi ha una participació im- portant dels diferents actors de la so- cietat civil. Aquesta implicació es pot traduir en gestos democràtics institu- cionals periòdics, com les eleccions o la participació en manifestacions. Però el compromís polític dels actors socials es concreta en el dia a dia en la recerca de solucions innovadores a problemes socioeconòmics i en la cocreació de serveis públics. L’agitació cultural i social que es viu actualment a les comunitats virtuals centrades en les ciutats il·lustra bé la importància de la implicació de la so- cietat civil i dels grups de ciutadans. Aquestes comunitats catalitzen i con- soliden projectes, esforços individuals o col·lectius, i aporten molts beneficis per als ciutadans i visitants. Tant si es tracta de dades obertes, de lluita con- tra la bretxa digital o de perfeccionar els processos democràtics municipals, provincials o nacionals, les nostres ins- titucions semblen avui més disposades a acceptar les reflexions de la societat civil i hi donen suport econòmic o po- sen a la seva disposició una gamma de recursos materials, humans i tècnics sense precedents que marcarà el futur del desenvolupament de les nostres ciutats i d’una democràcia més oberta i rigorosa. Diversos autors han posat de manifest una progressiva desconfiança de la ciu- tadania envers les institucions políti- ques, com a conseqüència de malver- sacions, prevaricacions demostrades o si més no escampades pels mitjans de comunicació i escàndols financers. Paral·lelament, la iniciativa ciutadana engegada des de fa anys per desmitifi- car, acompanyar i educar la ciutadania en l’apropiació de l’espai digital ofereix una ocasió sense precedents de recon- ciliar les institucions amb la societat ci- vil i d’ultrapassar aquestes percepcions de conflictes. Preocupat per millorar els serveis que ofereix als seus contribuents, un govern obert prefereix impregnar-se d’aquests moviments ciutadans més que no pas competir-hi. En aquest sentit, el go- vern deixa progressivament la lògica top down, que volia que les institucions s’adrecessin als ciutadans com a indi- vidus consumidors de serveis públics, i adopta la visió horitzontal pròpia del món digital, facilitant les aportacions dels ciutadans en els processos legis- latius i en les intervencions públiques. En fer-ho, el govern obert consolida i legitima els esforços dels agents d’in- novació social, donant-los els recursos necessaris i permetent així que emer- geixi tota una onada de projectes amb menys costos que reestructuren la rela- ció entre ciutadans i institucions i en- coratgen la iniciativa local, individual i col·lectiva. En això, tot condueix a pensar que el paper de facilitador exer- cit pel govern obert ens porta col·lecti- vament a una millor comprensió dels reptes i a un coneixement més acurat de les nostres zones urbanes per fer front de manera més intel·ligent als desafiaments democràtics, urbanístics i socials que se’ns presenten. Aquest compromís forma part de les condicions essencials per mantenir i renovar la democràcia, per mostrar-ne una imatge més transparent, col·labo- rativa i participativa. Involucració dels agents socials 08 Dave G. Pelletier i Patrick Parent @dgpelletier a més de ser director ge- neraldeZAPQuébec,éscofundadorde Capitale Ouverte, cofundador de Qué- bec Ouvert, administrador de Museo- mixQuébec, i membre del comitéVille intelligente. És militant compromès en projectes referents a la direcció, la repre- sentació i la gestió de projectes TIC, les comunicacions polítiques, el desenvo- lupament del govern obert, les ciutats intel·ligents, els impactes i reptes socials i polítics de la tecnologia i del web, les dades obertes i la implicació ciutadana en la comunitat. @Patmanmulder treballa en el terreny de les comunicacions digitals des de fa gairebé 20 anys. Un cop acabats els es- tudis universitaris en comunicació, es va incorporar a una nova empresa web fundada per uns amics. Era el 1994, el weberaencaraenlasevaprimeraèpoca. Més endavant, ha treballat en diverses empreseswebienmitjansdecomunica- ció. Després de deu anys com a especia- lista en comunicació digital i en govern obert al govern del Quebec, el cofunda- dor d’E-Gouv Québec s’ha incorporat a l’organisme Québec numérique com a conseller en comunicació, influència i mobilització.
  • 18 Quan es va posar en marxa la iniciativa de govern obert, es va definir a partir de tres característiques principals: la trans- parència, la col·laboració i la participació. Aquests principis signifiquen diverses co- ses diferents per als ciutadans i els respon- sables polítics, però si ens referim al recull d’idees i propostes, l’impacte que tindran les idees dels ciutadans pot ser excepcio- nal. El 2011, després d’una crisi financera, protestes i amenaces de revolució, la pri- mera dona primera ministra d’Islàndia va llançar el concepte d’una nova cons- titució participativa que reemplaçaria l’antigaconstituciódegairebésetantaanys de vigència. El procés va consistir en un projecte inicial presentat per 25 líders que convidava la ciutadania que hi fessin comentaris. El resultat va ser de 3.600 co- mentaris i més de 370 suggeriments de modificació de la constitució redactada. Un any més tard, la proposta de constitu- ció es va sotmetre a referèndum electoral i es va aprovar àmpliament. No obstant això, el recull d’idees i pro- postes funciona per a diverses iniciatives i problemes públics. Les iniciatives de govern obert poden abordar qualsevol ti- pus d’objectius, incloent-t’hi la revisió del pressupost, el suggeriment de polítiques, l’assignació d’actius, la notificació de pro- blemes, i molt més. Però la recollida d’idees i comentaris so- vint també té un altre efecte inesperat, i és que se’n pot fer seguiment a través d’una mètrica molt tangible. Quina és una de les formes més evidents en què el públic compra, literalment, la tasca del govern? Els impostos. I la recer- ca suggereix que els ciutadans que senten que les seves veus s’han escoltat també tenen un nivell de compliment tributari més alt: “Elsciutadansestanmésdisposatsapagar impostos quan perceben que les instituci- ons públiques tenen en compte les seves preferències. En aquesta línia, l’evidència suggereix l’existència d’una relació causal entre els processos de participació ciuta- dana i els nivells de compliment tributa- ri.”1 D’aquesta manera, involucrar la societat en la ideació pot tenir el benefici addicio- nal de millorar el sentiment públic. Independentment dels objectius de la ini- ciativa, hi ha algunes tàctiques clau que impacten en l’èxit d’una operació d’invo- lucració ciutadana. Les campanyes dirigides curtes són més efectives. Sovint afegir parà- metres dóna a la gent creativa la llibertat de pensar dins d’aquests límits. Afegir un termini i també formular preguntes con- cretes ajuda a agilitar el procés d’inventiva dels ciutadans. Introduir un resum atractiu. En convidar a la conversa pública, no es trac- ta només de fer una declaració coherent del problema o el desafiament, sinó de fer que es converteixi en un assumpte a nivell personal (no només de caràcter pràctic). Per exemple, en comptes de demanar no- ves maneres de reduir el dèficit, l’equip de comunicació podria demanar la manera de preservar la partida pressupostària que dóna suport a un programa d’educació que sigui ben valorat. Planificar una estratègia de re- compensesalaparticipació.Elpro- fessor de Columbia Olivier Toubia ha fet recercareferentaquinsincentiusmilloren amb més eficàcia els programes d’ideació. Els seus resultats conclouen que, més que millorar la involucració dins d’una inici- ativa, és més efectiu premiar els usuaris no només per les idees més valuoses, sinó per generar més conversa al voltant d’una idea,iquetambéestradueixenunaquali- tat superior de les idees. Tancar el cicle de retroacció. Finalment, les organitzacions que es co- muniquen a través del cicle de vida d’un govern obert són les que són capaces de mantenir un nivell sostenible de partici- pació i d’innovació en el futur. Per exem- ple, la Universitat de Yale es comunica amblasevacomunitatalmenyscadatren- ta dies per tal de proporcionar informació actualitzada sobre la idea fins que la seva implementació s’ha tancat o completat. El nivell de participació en la comunitat és de gairebé el 100%. Recull.... d’idees i propostes 09 Jessica Day @ideascale escriu sobre màrqueting i tecnologia i és editora d’IdeaScale (www.ideascale.com), una solució innovadora per a la gestió d’idees en el govern. Té un màster en escriptura de la Universitat de Washington. Tam- bé blogueja sobre innovació col·lecti- va i solucions per a la gestió d’idees a blog.ideascale.com. No obstant això, l’acció més valuosa de qualsevol iniciativa de govern obert de recull d’idees és actuar sobre les idees dels seus ciutadans. Aporta igualtat en el procésdegoverncol·laboratiuirevitalitza el diàleg públic. Després de tot, hi ha res més inspirador que veure les idees posa- des en pràctica? 1 Torgler, B. and Schneider, F. (2009) “The impact of tax morale and institutional quality on the sha- dow economy.” Journal of Economic Psychology, 30(2). pp. 228-245.
  • 19 Quan parlem de govern obert ens re- ferim d’una manera o altra a les accions empreses per avaluar, definir, dissenyar i/o desenvolupar polítiques i serveis públics de manera col·laborativa. Això implica la posada en marxa de mecanismes mitjançant els quals es faciliti la participació tant de la ciuta- dania com dels mateixos professionals públics i altres agents interessats en la política o servei públic en qüestió. Par- ticipació que requereix, per ser efectiva, la màxima transparència, incrementant el cabal informatiu i agilitant la comu- nicació. El govern obert comporta la necessitat d’implantar una sèrie de solucions no- ves, però no per això s’ha de creure que cap altra Administració no ha treballat prèviament, o està treballant, en una solució per a una necessitat o problema similar. D’aquí la importància de la co- ordinació per facilitar el coneixement dels avenços de la resta d’administra- cions i beneficiar-se mútuament de l’aprenentatge, compartint bones pràc- tiques i reutilitzant les solucions adop- tades pels que han transitat prèviament pel camí. D’aquesta manera, no només s’aconsegueix avançar més ràpid, sinó que a més a més s’estalvien recursos pú- blics. Gran part del temps invertit en el dis- seny d’un nou servei es dedica a l’esta- bliment dels requisits que ha de complir la solució. Requisits que probablement siguin comuns als del mateix servei prestat per altres administracions. No seria lògic definir-los de manera co- ordinada? Les idees aportades per un grup ampli de persones expertes en la matèria, normalment seran més com- pletes i encertades que les conclusions dels que s’hi dediquen de manera aïlla- da. Així s’aconsegueix que els esforços desenvolupats tinguin un resultat ex- ponencialment superior, útil també per a la resta d’administracions, tant si han participat en el disseny com si no. D’altra banda, no hem d’oblidar que el govern obert pretén propiciar que qual- sevol persona que vulgui col·laborar en la cerca de solucions a les necessitats o problemes públics, pugui fer-ho. El pa- per de l’Administració així s’amplia, de manera que ha d’actuar de forma coor- dinada amb totes les persones interes- sades i no només amb altres adminis- tracions. No obstant això, dues administracions no poden coordinar les seves actuaci- ons si no coneixen mútuament en què s’està treballant, de la mateixa manera que un ciutadà no pot participar en un assumpte públic si no està informat i no disposa dels mitjans per accedir a la informació ni per aportar el seu conei- xement. La comunicació és una base fonamen- tal per possibilitar la coordinació. Les administracions han d’aprendre a con- versar de forma oberta, capacitant els empleats públics en eines de comuni- cació i col·laboració i facilitant-los-hi l’accés. La coordinació necessita establir un marc que faciliti organitzar les actuaci- ons, deixant clar com iniciar una acció coordinada, com enriquir-la amb apor- tacions i com adoptar els acords, a més de comptar amb mecanismes que faci- litin la comunicació oberta, l’aportació i valoració d’idees, el treball conjunt i el seguiment dels projectes. Per actuar de forma coordinada és im- portant tenir uns objectius compartits. La definició clàssica d’una missió i una visió compartida pot ajudar a aclarir les regles del joc i evitar falses expectatives de la participació. A més, s’han de con- cretar mitjans, esforços i recursos amb què desenvolupar l’acció comuna, usant una planificació àgil i flexible, centrada en els passos més immediats i enfocada cap a la consecució dels objectius com- partits. Coordinació 10 David Rey Jordán @davidrjordan és responsable tècnic de Gestió Universitària de Postgrau i membre del grup de treball de govern obert de la Universitat Pablo de Ola- vide de Sevilla. Cofundador del grup INprenendors Públics i de l’Associa- ció Ciutadana OpenKratio. La coordinació permet multiplicar els resultats assolits per una política o un servei públic, i afavorir que els beneficis obtinguts per una solució compartida traspassin els límits de l’àmbit territo- rial o sectorial de l’Administració pro- motora.
  • 20 Aquest concepte es troba entre els més atraients del govern obert; aprofitar la capacitat que ens ofereix la intel·ligèn- cia col·lectiva per, de manera col·labo- rativa, millorar els processos i serveis que presta l’Administració pública, així com la cocreació d’altres processos i serveis nous. Mitjançant aquesta col·laboració vo- luntària, el benefici que produeix la uti- lització del coneixement dels ciutadans pot fer que els governs millorin la qua- litat dels seus serveis sense gastar més diners. Usant Internet com a platafor- ma és possible recollir idees de milers de ciutadans i organitzacions, cosa que fa uns anys semblava impensable. És necessari ressaltar que tot està con- dicionat per l’accés i l’ús de les eines ne- cessàries, tenint en compte que no tota la població està en disposició de col·la- borar amb el govern d’aquesta manera, bé perquè no pot, bé perquè no en sap o bé perquè no vol. No obstant això, és cert que molts ciu- tadans i treballadors estan disposats a compartir idees i opinions. Seria un error imperdonable no usar tot aquest talent i voluntat. Precisament una de les àrees on és més útil l’impuls d’aquestes tècniques de col·laboració és dins del mateix govern. Els treballadors públics tindrien accés als coneixements i experiència d’altres treballadors, dins de la seva pròpia ad- ministració o d’una altra, així com de professionals interessats en el sector públic; i així s’augmentaria la connec- tivitat i la descentralització del conei- xement. Connectar-se per resoldre problemes i afrontar els nous reptes, així les so- lucions a alguns debats poden estar dins de la mateixa Administració. Els remeis plantejats pels que estan a prop del problema, ciutadans i treballadors, obtindrien solucions possiblement més eficients i barates. D’altra banda, aquest concepte d’apro- fitament del potencial social té un as- pecte molt important per als governs, i és el de legitimar la seva acció. Perquè és avui qualsevol govern percebut com a font legítima de decisions representa- tives de la voluntat general? Si en el cicle de generació de les políti- ques públiques volem donar entrada a la participació ciutadana, en aquest cas portada a la potencialitat que impli- quen les plataformes socials i Internet, hem d’obrir la porta a la col·laboració en la formulació, desenvolupament i control d’aquestes polítiques. La qüestió és accedir al talent, allà on es trobi. Aprofitament del potencial social 11 Antonio Galindo @antoniogalindog és empleat pú- blic des de l’any 2000, quan comença a treballar a l’Ajuntament de Llorca com a dissenyador de pàgines web. Actualment ocupa el lloc de res- ponsable de la Unitat d’Informàtica, unitat encarregada de les webs mu- nicipals i la implantació de l’adminis- tració electrònica. Linkedin: http://www.linkedin.com/pub/an- tonio-galindo-galindo/14/9b2/307 Blog: administracionbeta.blogspot.com.es
  • 21 El govern obert neix justament com a concepte a partir del fet que els espais d’intercanvi que proporciona Internet són inabastables. Quan Internet arriba ja veiem que la informació serà múlti- ple i global; que la rapidesa serà molt superior a la que estàvem acostumats, i que hi ha multiplicitat de canals que distribueixen continguts. Amb una característica específica, tots podem ser emissors, no només receptors. I aquesta és la primera onada, la que ens permet llegir blogs de polítics, de pe- riodistes, i de ciutadans anònims que també tenen opinió i ara la poden dis- tribuir de forma àgil, barata i global. Arribem després a una segona fase, on les webs i els blogs ja no només pos- sibiliten la informació unidireccional i automàtica, sinó que amb els comen- taris als apunts i sobretot amb la ir- rupció de les xarxes socials, la web es converteix en bidireccional. És a dir, la interacció s’imposa i el missatge es veu modificat per la conversa entre iguals, siguin responsables polítics, periodis- tes o ciutadans ordinaris. I aquesta és la clau del nou concepte: diàleg bidireccional entre actors. En un model de govern obert la capa- citat d’emissió i recepció dels missat- ges està en mans de totes les persones, i aquesta possibilitat fa que sigui més necessari que mai un diàleg entre pro- tagonistes de l’acció política i governa- mental. El repte en aquest cas serà ordenar aquest diàleg, però sempre sense qües- tionar la capacitat de la xarxa per po- sar-nos en contacte amb els nostres representants i els nostres representats. Podria això modificar les estratègies comunicatives de les administracions i els partits polítics? Doncs, sí, seria de- sitjable si no obligatori, perquè les rela- cions interpersonals i de representació institucional i política es veuen mo- dificades ara ja per l’acció de la xarxa, i totes les seves capacitats. I això s’ha de llegir en clau de progrés, és a dir, en clau de millora de l’acció política i administrativa. Són de fet les eines tec- nològique les que ens donen la possibi- litat de fer que un diàleg sigui bidirec- cional, però després, i sobretot, són les persones les que ho fan, les que acon- segueixen que la pràctica democràtica i de servei millori en el context de totes les societats, sense distinció. Tenim exemples de com la bidireccio- nalitat ha trencat barreres, ha possibi- litat revolucions, ha posat de manifest les pràctiques obsoletes de les adminis- tracions, i aquest procediment ha de ser justament una eina de millora. No és només perquè tenim eines que po- den millorar la pràctica democràtica, és perquè tenim l’obligació, i aquesta sí que serà i ha estat sempre bidireccio- nal. Diàleg bidireccional entre actors 12 Trina Milan @trinamilan és antropòloga; coor- dinadora del grau de màrqueting i comunitats digitals del Tecnocampus de Mataró; presidenta d’Stic.Cat/ Premis Blogs Catalunya; consulto- ra de continguts digitals a la UOC; col·laboradora de Catalunya Ràdio, BTV Barcelona Televisió, Ràdio 4 i diaris clàssics i digitals. Professora en diversos màsters i postgraus a la Universitat Pompeu Fabra, a la Uni- versitat Politècnica de Catalunya i a la Universitat de Girona; bloguera i internauta activa a les xarxes socials.
  • 22 Compartim. El cert és que compartim més que mai als nous espais socials a la xarxa. Compartim les coses que ens interessen, les que volem que ens iden- tifiquin, tal com ho ha fet l’ésser humà des de sempre. Però ho fem més sovint, amb més cura i detall, conscients que la nostra audiència, la gent per a la qual som rellevants ha augmentat en nombre i qualitat de forma exponen- cial. No és nou que la nostra identitat pública es construeixi des d’allò que compartim, que bona part dels nostres esforços, aquells que han fet avançar la cultura, la humanitat, els fem moguts per les ganes de ser significatius per als nostres iguals, però Internet ha trencat els límits, facilitant que ens puguem sentir, compartint qualsevol cosa amb qualsevol persona del planeta, molt més integrants de la humanitat. La generositat és per a les doctrines budistes la primera de les deu perfec- cions: si en coneguéssim el poder no deixaríem passar ni un simple àpat sense compartir, sense entregar sense esperar res a canvi, ens diuen. La neu- robiologia contemporània i la psicolo- gia hi coincideixen: compartir també ens fa més feliços, el fet de donar, de ser altruistes, millora no només els lla- ços comunitaris, sinó també la nostra salut física i mental. Molts experiments recolzen la idea, com el de Scherwiqz als anys 80 que assegurava que el sim- ple pensament de la generositat ja ens alleugereix els nivells d’estrès. Tornant a la web, potser el costum ens ha portat a desvaloritzar el fenomen. En aquest sentit valoro molt positiva- ment les opinions que té la gent menys digitalitzada. Recordo haver finalitzat una xerrada fa un temps i que va ve- nir a saludar-me un senyor gran. Feia cara de sorpresa i em va fer veure, des de la seva ingenuïtat, la importància del tema: “Compartim sense demanar res a canvi a la web?, regalem la infor- mació que sempre havia estat un ele- ment clau del poder? Però això canvia el món!”. Evidentment que sí, que el tema és i ha estat important durant la història de la humanitat i serà cabdal a l’hora de canviar moltes de les coses disfuncio- nals que ens afecten. Un bon exemple és el d’un sentit de la propietat excessiu que ens ha portat a acumular produc- tes, elements materials construïts amb recursos ja escassos al planeta. Vivim, ens diria Rifkin, a l’era de l’accés a ser- veis o productes que no implica la pro- pietat: valorem les coses per la satis- facció o servei que ens proporcionen, i deixa de ser important si les posseïm en matèria. Jo en dic sovint la filosofia Spotify i co- mento que és un dels nombrosos valors que el món no digital ha importat de la xarxa. Consum col·laboratiu de recur- sos de connectivitat (guifi.net), de cot- xes (l’antic Zipcar, Blablacar), de bici- cletes a les ciutats (Bicing), han lliurat la societat postdigital del sentit exces- siu de la propietat que vam heretar de situacions de més escassetat, dels esfor- ços de la societat de consum per gene- rar-nos insatisfaccions i necessitats no- ves. El freeware, les llicències Creative Commons, portals d’intercanvi o regal com nolotiro.org o formes de finança- ment col·lectiu com el micromecenat- ge (crowdfunding) són també exemple de nous models de negoci, de noves maneres de fer coses que un dia vam pensar immutables. Parlo de tot això quan identifico la re- volució de la xarxa, de la seva potència com a eina de desenvolupament humà gairebé assimilable al llenguatge. Tren- cats gairebé tots els límits (culturals, geogràfics, fins i tot socioeconòmics) de la comunicació i col·laboració entre éssers humans, compartint sense fron- teres el millor de cadascun de nosal- tres, arribarem com a persones, com a humanitat, realment lluny. Compartició 13 Dolors Reig @dreig és conferenciant experta en xarxes socials i nova societat digital. Autora principal de l’espai El capara- zón, també treballa com a freelance en tasques de consultora, professora a diferents empreses, institucions, uni- versitats i escoles de negoci (UOC, INESDI, etc.). Forma part de diversos comitès científics, editorials en àmbits de pensament, coneixement, inno- vació, cultura i tendències a Internet i col.labora amb diferents mitjans de comunicació i consells d’experts. Lli- cenciada en psicologia social, màs- ter en inserció laboral, multimèdia i desenvolupament web, participa fre- qüentment en diferents publicacions i esdeveniments en els temes que do- mina: dinamització de comunitats, xarxes socials, web social, tendències a Internet, empresa 2.0, innovació so- cial, educació, noves professions, etc. Ha publicat Socionomia, Los jóvenes en la era de la hiperconectividad, etc.
  • 23 ¿Podem continuar entenent l’Adminis- tració pública i les tasques de govern com s’entenia ara fa cent o dos cents anys? ¿Podem imaginar que la idea de democràcia que fèiem servir en el fordisme segueix sent vàlida en plena era d’Internet? La resposta pot ser po- sitiva si fem referència als valors que la democràcia expressa: igualtat, justícia social i poder que emana del poble. Però cal ser molt més prudents si fem referència a la manera concreta com es prenen les decisions i com relacionem poders públics i societat. La democrà- cia representativa va ser la fòrmula que es va trobar per combinar legitimitat popular del poder i capacitat efectiva de prendre decisions per part dels qui, temporalment i en nom de tots, ocupa- ven els espais institucionals legalment establerts per fer-ho. Podríem dir que els “absents” (la societat) avalaven amb els seus vot els “presents” (els electes) perquè decidissin en nom de l’inte- rés general. La participació, en aquest sentit, s’esgotava amb l’exercici del dret de vot. I l’Administració era una mena de maquinària al servei dels que eren electes, que havia de portar a terme o executar el que s’havia decidit. La gran transformació tecnològica i social que representa Internet està modificant fortament aquest escenari. Com bé sabem, Internet posa en qües- tió aquells espais d’intermediació que no aporten un valor en si mateixos. Si les coses es poden fer directament (uti- litzant les noves vies que obre el canvi tecnològic), no cal fer servir instituci- ons, entitats o persones que basaven el seu estatus en el seu rol d’interme- diació. Aquesta constatació val, o pot valdre, per a agències de viatge, dia- ris, partits polítics, administracions o universitats, per posar només alguns exemples. Avui dia, “els absents” poden estar “presents” si cal, no en forma de democràcia instantània (ja que la de- mocràcia no només es decisió; també és, i sobretot és, deliberació), però sí en forma de mecanismes de consulta, debat i agregació de preferències. Co- mença a ser possible que els diputats en alguns parlaments participin des de casa o des d’un altre lloc als debats de la cambra de què són membres. Són “ab- sents”, però se’ls permet ser “presents”. Hi podríem ser la resta? Té sentit que l’Administració porti a terme les seves tasques de manera opaca i experta (és a dir blindada), quan des de la socie- tat poden haver-hi moltes alternatives i solucions disponibles que poden aju- dar a millorar els resultats globals? Participar no només vol dir ser pre- sents en les instàncies representatives. Ha de voler dir també poder ser copro- ductors de polítiques, compartir la ge- neració d’alternatives, implicar-se en el debat sobre allò que ens afecta i cercar les possibles respostes. Cada cop més, l’esfera pública no és només l’esfera de les institucions públiques. És l’esfera on col·lectivament busquem respostes a problemes comuns. Tenim suficients exemples que ens diuen que compartir és millor que competir o que limitar-se a aportacions d’experts (Viquipèdia versus Enciclopèdia Britannica o versus Encarta). Govern obert ha de voler dir govern de tots i per a tots. Cadascú des de les seves responsabilitats i des de les seves possibilitats. Participar cada dia més vol dir fer. I fer-ho entre tots és segura- ment millor que limitar-se a obeir allò que altres han decidit. El nou entorn i la nova realitat que Internet afavoreix pot generar bones i males notícies. En tenim constància cada dia. Però el que és innegable és que ofereix oportuni- tats per fer les coses de manera més oberta, transparent i participativa que en el marc que anem deixant enrere i que ha anat acumulant moltes insatis- faccions i desafeccions. Conceptualització 14 Joan Subirats @subirats9 és doctor en ciències eco- nòmiques, catedràtic de ciència polí- tica i investigador de l’Institut de Go- vern i Polítiques Públiques (IGOP) de laUniversitatAutònomadeBarcelona. És especialista en temes de governan- ça, gestió pública i en l’anàlisi de polí- tiques públiques i exclusió social, així com en problemes d’innovació demo- cràtica i societat civil, temes sobre els quals té publicats nombrosos llibres i articles. Col·labora habitualment a di- versos mitjans de comunicació. El seus darrers llibres són: Análisis y gestión de políticas públicas, Ariel, Barcelona, 2008; Otra sociedad ¿Otra política?, Icaria, 2011; Repensar las políticas ur- banas, Diputació de Barcelona, 2012; Decisiones públicas, Ariel, 2014.
  • 24 “No es pot dur a terme un canvi fona- mental sense un cert grau de bogeria.” Thomas Sankara Un govern obert com a filosofia té com a objectiu garantir la transparència, la rendició de comptes i la participació ciutadana en la gestió pública. Un go- vern obert defensa l’Estat de dret i fa especial èmfasi en la integració de les veus dels ciutadans en el seu modus operandi. Per tant, la participació pú- blica és un principi central del govern obert. Com vaig sentir dir a un partici- pant en una reunió sobre govern obert, la transparència és una finestra que permet al públic mirar a dins i veure el que està fent el govern, però el govern obert, d’altra banda, no és només una finestra, sinó una porta que permet al públic d’entrar i participar / col·laborar / interrogar tan com vulgui. Les polítiques i serveis estan dissenyats per respondre als problemes experi- mentats o previstos per l’Estat o els ciu- tadans. Emmarquen la relació que els ciutadans tenen amb el govern i entre ells. La participació pública no tracta només sobre el control ciutadà de les activitats del govern en els afers públics ni tampoc es limita a interrogatoris sobre transaccions històriques per so- lucionar decisions injustes. És una ne- cessitat per als governs a l’hora de dis- senyar polítiques i serveis com a part de l’execució del seu mandat en nom dels ciutadans. En molts països africans, ajustar el marc de formulació de polí- tiques per incloure la participació pú- blica iterativa en cada etapa del procés continu de polítiques comportarà, en molts casos, canvis fonamentals en les lleis, en les prioritats de finançament i en les regulacions. Per tant, requereix un cert pensament revolucionari entre els tecnòcrates i encara més una acció revolucionària entre la classe política. El pensament revolucionari i les ac- cions cap a canvis fonamentals en les polítiques públiques comencen al principi del cicle de vida de la política i es van desenvolupant al llarg del seu camí. Algú podria argumentar que hi ha pocs motius per considerar revolu- cionària la formulació participativa de polítiques, però permeteu-me dissen- tir. Quan el marc de referència per al disseny de polítiques o de la política que es proposa amenaça l’equilibri de poder, només el pensament revolucio- nari assegurarà que l’obertura està sal- vaguardada en el procés. No tenir en compte el canvi resultant en el poder causat per les veus dels ciutadans és imprudent i probablement una de les raons per les quals es veuen obstaculit- zats els esforços del govern obert. Una forma de donar cabuda a aquesta reali- tat és ajustar la nostra visió del cicle de vida de les polítiques públiques lluny de la suposició que es tracta d’un pro- cés força lineal amb els que participen en la formulació de polítiques, format per éssers humans racionals que pre- nen decisions racionals durant el pro- cés. La vida real demostra que aquesta suposició poques vegades es compleix. Aquests éssers racionals prenen decisi- ons basades en una varietat de conside- racions que van més enllà de l’evidèn- cia concreta i el disseny de polítiques sòlides per donar cabuda als interessos creats, les intrigues polítiques i les am- bicions i temors dels que són a la tau- la. Un enfocament obert, participatiu i basat en les proves per dissenyar po- lítiques i serveis garanteix que aquests altres factors es considerin en obert i que els ciutadans tinguin l’opció d’in- cloure’ls com a consideracions, o no. Fins i tot després d’una acurada pla- nificació, recaptació de fons i imple- mentació de programes elaborats per a la participació pública, de vegades sembla que els resultats que volen ob- tenir els professionals del govern obert no s’assoleixen. Finalment, afrontem qüestions com ara la manera de fer que Disseny de polítiques i serveis 15 Muchiri Nyaggah @muchiri exerceix com a director executiu adjunt a The Open Institute, un think/do tank que dóna suport tèc- nic i assessorament en govern obert i dades obertes. Amb experiència com a consultor en tecnologia i innova- ció, va fundar Semacraft Consulting Partners. Actualment, el seu focus d’atenció se centra en com les orga- nitzacions i els governs dels països en desenvolupament poden salva- guardar el desenvolupament inclusiu i sostenible a través de la innovació i la participació ciutadana en la gestió pública. També participa en diversos consells assessors com DEMO Africa demo-africa.com). Viu a Nairobi, Kenya, amb la seva dona i tres fills.
  • 25 els governs siguin més oberts o com aconseguir que els ciutadans partici- pin. Però la pregunta que mai hem de perdre de vista és: Per què molestar-se? Per què molestar-se amb el govern obert o la participació pública? Per què preocupar-se d’obrir dades? Per què molestar-se a sol·licitar l’opinió del pú- blic quan els experts ja són a la sala? Per què molestar-se amb tot això? Respon- dre a la pregunta per què molestar-se és important perquè perseguir les dades obertes amb la finalitat de les dades obertes no és sostenible. Tampoc no ho és perseguir el govern obert o la trans- parència o la rendició de comptes com un fi i no com un mitjà. És similar a la construcció d’un pont que no du en- lloc. Una revolució necessita una raó, i la raó, al meu parer, ha de ser la recerca del desenvolupament humà. Aquesta recerca tracta de progressar en la di- recció correcta pel que fa als mitjans de subsistència i a la qualitat de vida de les persones que viuen a l’Àfrica. Si entenem que es tracta de persones i desenvolupament, correrem un risc menor de caure en el fetitxisme de les dades obertes, la tecnologia cívica i el govern obert. Els éssers humans vi- uen els seus dies en un espai polític i el desenvolupament és per si mateix un exercici de política. Els professionals en l’espai del govern obert han d’en- tendre que mentre la ruta curta per a la rendició de comptes, que es descriu en l’Informe sobre el desenvolupa- ment mundial 2004 (WDR 2004), pot encaixar perfectament dins del nostre enfocament programàtic, pressupost i terminis, pot oferir resultats poc satis- factoris en el mitjà i llarg termini. La ruta llarga, que inclou la participació en l’espai polític dels agents de canvi, no s’ha d’ignorar, ja que representa la millor manera de convertir els guanys ràpids aconseguits a la ruta curta en canvis institucionalitzats a través de la política. Per a algunes parts interessa- des, això no és atractiu, en part a causa de la delicada relació entre els donants i els països en els quals treballen, però també en part a causa de la impacièn- cia i la cerca de guanys ràpids. Per tant, cal un canvi fonamental no només en el sector públic, sinó també entre els proveïdors de fons amb l’esperança d’aconseguir els seus objectius de go- verns oberts establerts. La revolució no s’hauria de circumscriure dins del sector públic. Tant l’Estat com els ciutadans existei- xen en un context polític, que no pot ser ignorat. Així que, encara que nor- malment no ho articulem d’aquesta manera, el govern obert, incloent-t’hi el disseny participatiu de polítiques i serveis, tracta principalment de polí- tica. De bona política. Com més aviat ens acostumem a aquesta idea, serà més fàcil progressar sent més delibe- ratius sobre com involucrem les per- sones especialment en l’era post-2015. La participació no és el final que bus- quem, sinó un mitjà per al desenvolu- pament sostenible de tothom. Thomas Sankara tenia raó; una mica més de bo- geria al nostre món pot ser just el que necessitem.
  • 26 Un dels elements clau que defineix qualsevol acció de govern és la presa de decisions. A través de les diferents me- sures que un equip de govern decideix, es respon, per una banda, al contin- gut del programa electoral sota el qual aquest equip es va presentar a la gover- nança d’una determinada Administra- ció; i, per altra, durant el transcurs del mandat s’hauran de trobar respostes a nous requeriments, necessitats... i, a través de les decisions que es resolguin, s’anirà configurant la pròpia acció de govern. El recorregut tradicional de la presa de decisions estableix un espai on el ciu- tadà té un paper passiu. La implicació ciutadana durant el procés és baixa perquè l’Administració i l’equip de go- vern corresponent estableixen quines són les millors decisions per tal de res- pondre als requeriments i necessitats que sorgeixen. D’aquesta manera, els projectes que es porten a terme respo- nen a plantejaments del propi equip de govern. Les solucions que aporten aquestes iniciatives no sempre tenen l’acompanyament ciutadà que merei- xen i, al final, el grau de satisfacció no és massa alt. En definitiva, el baix paper participatiu del ciutadà en el procés de decisions fa que la solució final no si- gui entesa com quelcom propi. L’apo- derament del ciutadà ha estat molt baix i la mesura final acaba sent fruit d’una acció de govern unidireccional. La conceptualització de la presa de de- cisions sota el prisma de govern obert és diametralment diferent. El procés participatiu del ciutadà és més alt i el grau d’apoderament en la solució final és major. Els projectes ja no sempre són plantejats per l’equip de govern i és la ciutadania la que, a vegades, planteja propostes per tal que siguin debatudes i aprovades per l’equip de govern. Du- rant el procés, els ciutadans aporten coneixement, experiència i visió so- bre la solució que es planteja. Aquesta àgora permet que els agents (empreses, organitzacions...) puguin ser partícips dels diferents debats i que aportin els seus punts de vista i solucions. Els be- neficis d’adoptar un model de presa de decisions sota els paràmetres del go- vern d’obert són que la responsabilitat de les mesures és compartida i s’apro- xima més al ciutadà, ja que aquest hi ha participat implicant-se en el procés. Altres elements i eines que configuren un govern obert complementen i faci- liten aquests processos participatius. L’obertura de dades públiques repre- senta un estímul perquè els ciutadans puguin establir noves solucions que, molts cops, no havien estat plantejades per l’equip de govern. D’altra banda, els instruments que ofereix la votació electrònica o l’ús dels espais de debat a les xarxes socials faciliten el procés d’elecció o deliberació. Durant aquest procés de presa de decisions, sota l’òp- tica del govern obert, s’obre la possibili- tat d’enriquir els processos democràtics per part de la ciutadania. L’equip de go- vern té la possibilitat de donar a conèi- xer normatives, límits pressupostaris, competències... i, per tant, la cultura democràtica del conjunt de la comuni- tat millora. Presa de decisions 16 Antoni Gutiérrez-Rubí @antonigr és assessor de comunica- ció i consultor polític. Desenvolupa la seva feina a Espanya i a Llatinoamèri- ca. Professor en màsters de comunica- ció i cursos de diferents universitats. Autor de diversos llibres, escriu habi- tualment a diferents mitjans com El Periódico de Catalunya, El País (on escriu en el seu blog Micropolítica) o Cinco Días, entre altres col·labora- cions. www.gutierrez-rubi.es
  • 27 Les paraules són meravelloses. Per exemple, del verb produir hem deri- vat producte, producció i productor(a). D’altres vegades les paraules ens dece- ben. El concepte servei no s’explica a partir del verb servir, no hi ha la servi- ció i la paraula servidor/a presenta con- notacions indesitjables. El diccionari reconeix que els serveis són difícils d’entendre. La seva gestió és escorre- dissa, perquè són intangibles i perquè la producció i el consum tenen lloc de manera simultània. A més, la qualitat de servei es defineix en funció de l’ex- periència de l’usuari, no de paràmetres purament objectius. I cada usuari és un món. Ho sabeu prou totes les persones que treballeu de cara al públic. Els serveis públics tenen, en canvi, una feliç característica: la seva funció és millorar la vida de la ciutadania. No és necessari captar i fidelitzar la clientela. Els serveis públics, a més, es distingei- xen dels privats en el fet que els seus usuaris en són coresponsables. A dife- rència dels clients d’un restaurant, que es limiten a consumir, la ciutadania té una responsabilitat en el bon funciona- ment dels serveis públics, amb el doble paper de mestressa i destinatària. Tal com vaig llegir en una pancarta a Lis- boa, “els serveis públics són del poble”. Les administracions públiques enca- ren, des de la seva fundació, el repte de disenyar serveis útils i satisfactoris. En alguns casos, s’ha aconseguit. Així, la sanitat pública espanyola és la més cost-efectiva d’Europa i una de les mi- llors del món. En altres casos, la revo- lució s’ha ajornat sine die. Després de les bones pràctiques dels anys 90, tres circumstàncies afavoriran una segona transformació dels serveis: 1. L’accés massiu a la tecnolo- gia, que permet resoldre alguns dels eterns desafiaments del màr- queting de serveis, com són l’auto- matització, la personalització i l’es- tandardització, en condicions més còmodes i més econòmiques. 2. El fenomen del prosum i, en ge- neral, l’obertura a la participació ciutadana en el diseny, prestació i avaluació dels serveis suposa, si ho aprofitem, una revolució que apro- fita la intel·ligència col·lectiva en benefici de la comunitat. 3. La posada en valor de l’in- traemprenentatge, en un con- text d’innovació pública, aspira a construir organitzacions de serveis dinamitzades per la iniciativa res- ponsable de persones que desitgen millorar cada dia. Ara és el moment. Necessitem direc- tius públics que entenguin aquesta rea- litat i contrueixin entorns favorables al canvi. Tenim les condicions per acon- seguir-ho. Fins i tot el fet de comptar amb pressupostos menors hauria de constituir, dins de certs límits, un es- peró per pensar els serveis públics de manera diferent, amb la involucració creativa de treballadors i treballadores públics i del conjunt de la ciutadania, en una xarxa de relacions que trans- cendeixi les fronteres organitzacionals. La millora de serveis, en un model de govern obert, dependrà que greixem l’engranatge de la participació per a la cocreació de millors serveis. Millora dels serveis públics 17 Alberto Ortiz de Zárate @alorza és especialista en el CANVI, amb majúsculas. Fundador d’alorza. net, plataforma des de la qual exerceix de professional in(ter)dependent. Pio- ner en l’obertura de dades públiques i en les polítiques de govern obert. Ve- terà de l’atenció ciutadana multicanal. Escriptor, docent i conferenciant. Ha estat càrrec públic, funcionari i con- sultor; ara posa la seva experiència al servei de projectes que millorin la vida de les persones.
  • 28 Els europeus ens vam posar d’acord per definir què significa un govern obert tenint en compte tres valors clau: par- ticipació, col·laboració i transparència. La transparència i la participació apa- reixen -a la majoria de llocs que ana- litzen o promouen el tema- com els elements més importants, als quals es dedica més atenció, més comentaris, més espai. La col·laboració, en canvi, sempre arriba en el tercer lloc. Fins i tot hi ha llocs de govern obert que ni tan sols l’esmenten. I no perquè sigui menys important. La transparència -essencial en la mesu- ra que ens dóna seguretat que el con- junt funciona com hem acordat- és exi- gència de tots, però, més aviat, és una tasca de l’Administració. La participació implica accions de la comunitat que poden anar des de la votació fins a l’enviament d’informa- cions; limitades sempre a un moment concret i que no requereixen involu- crar-s’hi més. La dificultat de la col·laboració radica en el fet que és el valor més exigent. Requereix que cadascun de nosaltres assumim una responsabilitat activa i constant. Per això mateix és, a la vega- da, el punt més elusiu i el més trans- cendent, el que requereix un veritable canvi de paradigma en la nostra relació amb els assumptes públics. Feliçment comptem amb les eines ne- cessàries. Internet, el web i les tecnolo- gies de la informació i la comunicació afavoreixen moltes de les accepcions del terme col·laboració: l’enviament de notes a un diari o revista, treballar amb qualsevol empresa sense pertànyer a la plantilla, fins i tot contribuir amb diners, medicaments o aliments a qual- sevol campanya o acció social. Però el que és fonamental, parlant d’un govern obert, consisteix en el fet que les TIC permeten que treballem junts per un fi comú, fins i tot amb desconeguts. Tot això és gràcies al fet que qualsevol punt d’una xarxa, connectat, pugui comuni- car-se amb qualsevol altre sense passar pel tamís de les jerarquies que eren, fins fa poc, la forma d’organització més eficient. Aquesta possibilitat, demostrada tant pel moviment dels Indignats com per la primavera àrab, facilita l’expressió popular i fins i tot l’enderrocament d’un govern repressiu. Però aquests moviments de protesta tan celebrats… s’evaporen tan bon punt assoleixen el seu objectiu. No porten a un treball de conjunt. La col·laboració, facilitada per la pene- tració de les TIC, representa un repte per a tothom. Les autoritats tradicionals, acostuma- des a girar instruccions i ordres, no saben treballar al mateix temps que els ciutadans. I nosaltres estem acos- tumats a obeir o a protestar. Ni manar ni obeir ni protestar és suficient en un món tan complex com el d’avui. Afrontar un repte amb les eines ade- quades és una oportunitat meravellosa. Col·laborar en la realització dels as- sumptes de la ciutat és la millor manera de dotar-la d’una veritable intel·ligèn- cia humana -la nostra- i de reinventar la política, que tant ho necessita. Col· laboració Francis Pisani @francispisani és escriptor, colum- nista i conferenciant. Va començar a escriure sobre les TIC durant la seva prehistòria: els anys 90 a l’Àrea de la Badia de San Francisco. Recentment ha finalitzat una volta al món (45 ciutats, 5 continents) d’innovació. El seu blog, que es publica en francès, castellà i anglès, s’està reconvertint en un llibre que es pot descarregar des de francispisani.net. Actualment treballa en ciutats intel·ligents (smart cities), participatives i innovadores arreu del món. 18
  • 29 La coproducció de serveis funciona com una nova modalitat que, basada en el principi de la participació i principal- ment en el de la col·laboració, possibi- lita el lliurament de prestacions i béns públics sobre la base d’un treball com- partit, distribuït i coordinat entre enti- tats públiques i altres actors del sector privat, societat civil, entre altres. Com a part de l’enfocament de govern obert, i facilitat per les plataformes tecnolò- giques i eines digitals disponibles, és possible promoure una dinàmica par- ticipativa que potenciï la transformació social i la millora dels processos i re- sultats de la gestió pública, coproduint valor públic. Per tant, per als fenòmens de cocreació, com la coproducció de serveis, el ciutadà transita des d’un rol d’observador passiu, usuari i especta- dor davant l’Administració a posicio- nar-se com a principal protagonista i actor clau del procés i els seus resultats (prosumidor), la qual cosa suposa pas- sar d’un model analògic, hermètic i au- toreferent de govern i gestió pública a un de digital, obert, distribuït i inclusiu. En qualsevol cas, la cocreació i la coproducció de serveis es poden consi- derar com les dues cares d’una mateixa moneda en el marc de les estratègies i polítiques de govern obert. Cocrear suposa que el focus està posat a trobar les potencials respostes a un problema públic, les opcions disponibles, l’apro- fitament del coneixement i els talents distribuïts més enllà dels límits de les entitats estatals. Té a veure amb el dis- seny, la formulació de propostes des de la complicitat, el compromís recíproc, l’interès conjunt i la confiança; funci- ona més a nivell d’idees, prototips, etc. Coproduir va més enllà i s’orienta ja no només a trobar respostes adequades a problemes socials o políticament més complexos, sinó a com concretar aques- tes propostes en el terreny pràctic. Coproduir va en paral·lel amb aprofitar al màxim les capacitats i disposició de múltiples actors per afegir valor públic en els processos de creació, lliurament i provisió de serveis públics (i fins i tot més enllà) i articula els espais de col·la- boració, cooperació i coordinació entre una xarxa d’actors múltiple. En el cas de cocreació podem dir que el focus està més posat a fomentar, pro- moure i articular espais amplis per a la participació i la involucració ciutadana (citizen engagement), sobretot en la de- finició i resolució dels problemes que els afecten o contribuint a la resolució dels desafiaments que els governs tenen i/o volen afrontar de manera conjunta amb els actors socials. En l’àmbit de la coproducció, ja no només estem davant d’un espai de participació en alguna de les seves modalitats (informativa, con- sultiva, deliberativa, etc.), sinó més avi- at en un territori on l’element catalitza- dor per a l’èxit radica, principalment, en la col·laboració, la complicitat i l’apro- fitament de capacitats i recursos dis- ponibles fora dels límits de les entitats estatals. Un exemple freqüent d’aquest tipus d’iniciatives el constitueixen els anomenats laboratoris d’innovació ciu- tadana, tallers o hubs sobre canvi i in- novació social, les hackatons de dades obertes o les plataformes per a l’empre- nedoria cívica. Tots suposen àmbits de treball no convencional (sota models d’organització híbrids), els resultats dels quals impacten positivament en la soci- etat i en el treball del sector públic, com ho han demostrat recentment les inici- atives sobre visualització de dades, l’ús de dades obertes i la reutilització d’in- formació pública per al control social o la rendició de comptes, entre d’altres. Com esmentàvem abans, ambdós con- ceptes, no obstant això, estan íntima- ment relacionats i en la majoria dels casos no és possible explicar o separar un de l’altre, ja que generalment a par- tir de processos de cocreació o codis- seny (de polítiques públiques o serveis, per exemple), s’esdevé una segona fase associada a la coproducció o responsa- bilitat compartida per la gestió, imple- mentació i lliurament de determinades prestacions. La frontera és difusa però Coproducció de serveis thepowerofopengov.tumblr.com Álvaro V. Ramírez-Alujas @redmatriz és fundador i inves- tigador del Grup d’Investigació en Govern, Administració i Polítiques Públiques (GIGAPP), Espanya, i aca- dèmic de l’Institut d’Assumptes Pú- blics (INAP) de la Universitat de Xile. thepowerofopengov.tumblr.com 19 obeeix a la lògica sistèmica que funci- ona en els espais de treball de configu- ració oberta, on l’obertura de recursos (dades, informació, coneixement, pràc- tiques, etc.), les xarxes, la participació activa, el treball col·laboratiu i la con- fiança van consolidant noves formes d’innovació amb, per a i a través de la ciutadania que transforma, de manera radical, la manera d’entendre i practicar l’exercici del govern, les polítiques i la gestió pública en el segle XXI.
  • 30 Podem caracteritzar el rol de l’Admi- nistració com a tractora de la societat en les tres dimensions següents: Lideratge Una bona Administració és un factor determinant de benestar econòmic i de cohesió social. És constatable que els països més desenvolupats econòmica- ment i socialment compten amb insti- tucions públiques sòlides, i viceversa. Efectivament, les institucions públi- ques exerceixen un rol de lideratge generant les condicions perquè les activitats econòmiques puguin desen- volupar-se adequadament i, també, or- ganitzant els mecanismes de solidaritat que afavoreixin la cohesió i la justícia social. Des de la perspectiva concreta del go- vern obert, l’Administració ha de ser tractora de la col·laboració entre els diversos agents públics i privats que intervenen en les diferents polítiques públiques. Aquest rol adquireix una importància primordial en les actuals societats complexes, en les quals cap dels agents socials té tota la capacitat, per ell mateix, per donar resposta als grans reptes socials del nostre temps i, per tant, és imprescindible articular la col·laboració en xarxa de tots els agents que puguin aportar el seu coneixe- ment, el seu treball i els seus recursos per trobar les solucions que millor sa- tisfacin els interessos generals. Innovació L’Administració ha de ser, també, mo- tor d’innovació, mitjançant l’impuls de la innovació oberta amb la participació de la ciutadania, els grups d’interès i els professionals públics i, també, mitjan- çant la utilització exemplar de les noves tecnologies com a tractora de la socie- tat de la informació i el coneixement. La innovació implica una aposta de- cidida i permanent pel canvi, antici- pació de les demandes i necessitats de la ciutadania, així com adaptabilitat i obertura a les noves idees, conceptes i processos. Exemplaritat ètica El rol tractor de l’Administració ha d’incloure, també, una dimensió ètica, perquè el canvi que les nostres institu- cions necessiten s’ha de sostenir sobre una sòlida base ètica. Els líders públics, amb el seu exemple, han d’exercir una influència positiva sobre les actituds cíviques i democrà- tiques de la ciutadania. Els principis del govern obert: trans- parència, participació i col·laboració, constitueixen una bona referència per definir aquesta base ètica. Així mateix, aquesta exemplaritat èti- ca que es reclama es pot inspirar en els valors de l’Administració proposats per Alberto Ortiz de Zárate: equitat, servei, transparència, participació, in- novació i intensitat. l’Administració com a tractora Iñaki Ortiz @balapiaka treballa al Govern basc com a tècnic d’organització des de l’any 1983. El 1995 es va incorporar a l’Oficina per a la Modernització Ad- ministrativa, com a responsable de projectes. Entre els anys 2009 i 2013 va desenvolupar el càrrec de director d’Innovació i Administració Electrò- nica. Actualment treballa com a responsa- ble de projectes a la Direcció d’Aten- ció a la Ciutadania i Innovació i Mi- llora de l’Administració (DACIMA). És coeditor del blog Administracio- nes en red des de l’any 2005. 20
  • 31 Sigui de manera proactiva o bé reacti- va, les iniciatives de govern obert gua- nyen terreny i semblen destinades a quedar-se, per a satisfacció dels impli- cats i en especial dels ciutadans. Però sense dubtar de les bones intencions dels promotors, amoïna comprovar que en la creació i el desplegament de les plataformes tecnològiques que han de canalitzar el contacte i la supervisió dels ciutadans amb l’Administració no sempre s’apliquen els principis d’efici- ència i obertura que formen part dels principis del govern obert. En concret, és habitual que s’encoma- nin desenvolupaments específics per portar a terme funcions ja disponibles en altres administracions, desaprofi- tant la possibilitat de reutilitzar desen- volupaments aliens. Sovint s’addueix l’existència de peculiaritats que no per- meten clonar de manera idèntica un al- tre desplegament, però cal demanar-se si les diferències entre els dos casos jus- tifiquen l’increment de cost i de temps. En la majoria dels casos, la resposta és negativa i l’estalvi que s’obté adoptant una solució genèrica compensa el fet de no assolir d’entrada el 100 % dels objectius funcionals desitjats. Investi- gar quines aplicacions de codi obert es troben ja disponibles a escala interna- cional en l’àmbit d’interès hauria de ser el primer requisit a l’hora de plantejar el component tecnològic de qualsevol projecte de govern obert. En qualse- vol cas, les adaptacions i desenvolu- paments específics de la plataforma genèrica que s’acabin fent s’haurien de posar a disposició de la comunitat. La popularització dels dispositius mò- bils -telèfons avançats, tauletes- ha obert un nou front tecnològic en els serveis de govern obert. I en moltes ocasions, tampoc s’afronta de la ma- nera més eficient. En concret, l’enllu- ernament amb l’amplitud dels catàlegs d’aplicacions de les dues plataformes mòbils més populars -Android i iOS-, cadascuna amb més d’un milió de tí- tols disponibles, ha fet que es dediquin recursos públics a desenvolupar per duplicat aplicacions natives per als dos sistemes citats, quan pràcticament en tots els casos es poden aconseguir les mateixes funcions adaptant correcta- ment a mòbil els llocs web existents. Una bona web per a mòbils és molt més universal -i més econòmica- que dues aplicacions privatives que, a més, s’han de distribuir mitjançant catàlegs gestionats per dues empreses privades -Apple i Google- amb seu als EUA. Però el màxim exponent d’obertura de l’Administració en l’àmbit de la tecno- logia consisteix a posar a disposició dels ciutadans les eines d’accés a la in- formació que els permetin desenvolu- par aplicacions i serveis propis a par- tir de les dades públiques. La creació d’unes API -interfícies de programació d’aplicacions- completes i ben docu- mentades és la millor inversió possible, perquè sempre acaba donant lloc a més aplicacions i millors que les que es pu- guin crear amb els recursos propis. Desenvolupament Albert Cuesta @albertcuesta és periodista, ana- lista, traductor i conferenciant es- pecialitzat en tecnologia. Les seves col·laboracions en diversos mitjans de comunicació catalans, estatals i internacionals es poden consultar a http://albertcuesta.com. Impulsor de la traducció de Twit- ter al català, des de 1997 fomenta la participació ciutadana digital amb la creació i la gestió de la llista de correu ciutadana de Cardedeu, el municipi del Vallès Oriental on viu amb la seva família. 21
  • 32 No ens enganyem, la integració és, sens dubte, l’ingredient bàsic del govern obert. És més, m’atreviria a dir que és el llevat imprescindible per expandir els conceptes de col·laboració, transparèn- cia i participació, els tres esglaons de la piràmide del govern obert. ‘Completar un tot amb les parts que falten’. La mateixa definició del concep- te integrar ho diu tot, i ens situa davant la realitat de l’estat de l’art del govern obert en el món. Aquesta nova forma de governar, imprescindible per adap- tar-se als temps i a la demanda social, ha d’aglutinar tots i cada un dels ciu- tadans, amb independència de la seva manera d’organitzar-se. Perquè aquesta unitat real tingui lloc, s’ha de comple- tar el tot, o el que és el mateix, s’han d’integrar tots i cada un dels individus que componen la societat. La realitat, tossuda en els seus plantejaments, ens adverteix que estem lluny d’arribar al tot, per això ens situa en els inicis del govern obert, un espai al qual s’hi ani- ran sumant tots i cada un dels ciuta- dans del món democràtic, però al qual actualment tan sols s’hi han sumat, in- tegrat, una selecta minoria. Una integració real ens duria al paradís del que els americans en diuen engage- ment, una simbiosi en què no es podria diferenciar l’administrat de l’adminis- trador, o el ciutadà del polític. Men- tre aquesta unió es produeix, que ho farà, per descomptat, sense distinció de classes, procedència o grau d’im- mersió digital, cal anar preparant, amb la resta de conceptes de govern obert, el terreny de joc en què, units, tots els membres de la societat construiran el seu futur. Aprofitar el potencial social, de forma directa i indirecta, és la manera d’asse- gurar-se que el millor coneixement es- tarà plasmat en l’estratègia de govern. De forma directa, amb idees i propos- tes, i de forma indirecta, amb fórmu- les d’escolta activa que extreguin les veritables demandes en el disseny de polítiques i serveis. Només així acon- seguirem la cocreació, o si no pot ser, un cop més, la integració d’idees, com- partint-les de forma transparent per a la seva avaluació, millora, adaptació i execució. La integració, tot i que té en la seva vessant personal el perfil més rellevant, també té una altra vessant important que forma part ineludible de l’acció de govern obert. L’eina que possibilita la transparència, la col·laboració i la par- ticipació és un element fonamental en la responsabilitat de l’èxit. D’entrada, l’esperit de reutilització amb què s’ha d’afrontar qualsevol desenvolupament, respon a l’autèntic propòsit d’integrar de forma global els principis de gover- nança. D’aquesta manera, la integració de qualsevol comunitat a aquesta acció de govern descartarà com a principal escull per al seu compliment el cost. Igualment, afavorir la reutilització de qualsevol element útil que es compon- gui amb objectius de transparència so- bre la base de formats oberts, és un clar senyal d’invitació a la integració. Seguint la línia dels instruments neces- saris per a la creació d’un entorn de go- vern obert real, la interoperabilitat és una mostra més d’integració. Que to- tes les administracions parlin el mateix idioma i que els ciutadans l’entenguin a la perfecció, és el facilitador de la con- versa, element bàsic en la generació de dinàmiques participatives. No obstant això, perquè en aquesta conversa, un cop més, s’hi integrin tots els membres que corresponen, aquests han de tenir al seu abast tota la informació necessà- ria per generar un marc d’opinió real. L’obertura de dades total es fa més ne- cessària que mai perquè de debò tots els actors de la conversa juguin en el mateix terreny. Sense dades, definitiva- ment, no hi pot haver mai integració. Integració, sinònim d’assimilació, ens situa tots al mateix nivell. És mes- clar-se, conjugar-se, recolzar-se, com- Integració Guzmán M. Garmendia @GuzmanGarmendia és consultor tecnològic a ORACLE per a l’Ad- ministració pública i membre de la Junta Directiva de l’Open Knowled- ge Foundation (OKFN). Després de treballar al Govern de Navarra com a director general de Govern Obert i Noves Tecnologies, assessora dife- rents administracions en estratègia de govern obert i en la construcció de les seves lleis de transparència. A més, és un col·laborador habitual a seminaris, conferències i cursos de tecnologia, política, govern obert i transparència al sector public. 22 plementar-se i moltes paraules tan boniques com útils. Feliç integració. Benvingut govern obert.
  • 33 La innovació és la capacitat de portar noves idees a la pràctica, posar-les en marxa. L’objectiu de la innovació públi- ca és resoldre de forma diferent reptes o necessitats de ciutadans, entitats o em- preses. La innovació pública s’orienta, doncs, a la creació de valor públic des- afiant inèrcies i ortodòxies consolida- des, proposant nous conceptes, assajant noves solucions, primer en un format de prototip i després buscant la seva im- plementació per a col·lectius concrets o per a tota la societat. Quan la innova- ció fa evolucionar solucions existents en noves versions l’anomenem innovació incremental, quan la innovació desplega conceptes completament nous es tracta d’innovació radical. La innovació dis- ruptiva, la que en el món privat trenca completament les regles d’un mercat existent, és menys freqüent en l’àmbit públic. Es pot innovar tant creant nous produc- tes o serveis (cas bicing com a mostra), com establint noves formes d’atenció a l’usuari (administració oberta), com creant nous models de creació de va- lor (a través d’aliances públic–privat, per exemple) o establint nous proces- sos menys burocràtics o més eficients. Allò que definirà la innovació és la seva capacitat d’impacte. Tenir idees noves no és innovar, la innovació és assolir un impacte significatiu a través d’aquestes idees. Les proves pilot, tan habituals a les administracions, no són innovació, són prototips que resulten innovació si s’acaben implementant a una escala sig- nificativa i resolent els reptes que prete- nien assolir. El procés de crear noves idees i por- tar-les a la pràctica no està exempt de risc. La gestió de la innovació és de fet un procés de mitigació del risc a través de successives fases per comprovar que les noves idees tenen realment aplicabi- litat, es basen en un model de generació de valor sostenible i comporten una so- lució nova i significativa. No hi ha inno- vació sense risc i això xoca sovint contra la cultura de les administracions en què tot ha d’estar previst als reglaments i en què costa prendre decisions en marcs d’incertesa. Per això, innovar a l’Admi- nistració pot semblar, de vegades, jugar al pòquer sobre un tauler d’escacs, com diu el professor Chesbrough. Però ni la cultura corporativa de l’Administració, ni les dificultats de la gestió del canvi, ni la rigidesa del marc jurídic, ni el des- afiament que comporta seguir les noves onades tecnològiques poden ser excu- ses per no innovar. Una administració que no innova és un rossec més que no una pas una palanca per al desenvolu- pament. Les limitacions són més un estímul per a la innovació que un im- pediment. Les administracions públiques han destacat més per recomanar la innova- ció per als altres que per aplicar-se-la a elles mateixes. I si és important que hi hagi polítiques de foment de la inno- vació per a les empreses o que s’impul- sin dinàmiques d’innovació social, les administracions han de veure’s també com el subjecte de la pròpia innovació. Cada cop hi ha sortosament més exem- ples d’administracions que despleguen models d’innovació i que promouen la cultura emprenedora i innovadora com una forma de servir als ciutadans i com una via natural per al desplegament del talent de les pròpies comunitats profes- sionals. Una innovació que es dóna de forma oberta, integrant talent extern i talent intern per crear nous conceptes i solucions. Una innovació que pregunta als ciutadans quan vol solucions no- ves incrementals, però que els observa i malda per respondre a les necessitats que tindran els seus ciutadans però que encara no expressen. La innovació pú- blica té un gran camp amb la cocreació amb els ciutadans, encara que aquests processos cocreatius tenen poc a veure amb les formes de participació ciutada- na que coneixem fins avui. Una administració que vulgui crear va- lor social al segle XXI i vulgui atreure i desplegar el millor talent no es pot per- Innovació Xavier Marcet @XavierMarcet és president de Lead To Change, consultora d’innovació amb seu a Barcelona, Boston i Santia- go de Xile. El 2013 va publicar a Xile, junt amb Marcelo Lasagna i Carmina Sánchez, Innovación pública, un lli- bre sobre com desplegar models d’in- novació a les administracions. Es po- den seguir el seus pensaments al seu blog www.xaviermarcet.com. 23 metre no innovar. Cal molt lideratge i compromís perquè la innovació de fàcil no en té res. Per a les administra- cions també és cert que no hi ha inno- vació sense risc, però que el gran risc és no innovar.
  • 34 Les administracions, en funció de les competències que tinguin atribuïdes en cada cas, tenen encomanada la tas- ca de dur a terme la posada en marxa i execució de les polítiques públiques. La prestació dels serveis ha de ser tan eficaç com eficient. Si bé la normativa existent i altres con- dicions determinen en bona mesura com s’han de prestar els serveis pú- blics, també és cert que hi ha un cert marge de maniobra. Els recursos de l’Administració són li- mitats (ho poden ser més o menys de- penent de la situació econòmica, però en tot cas no són infinits), i el repar- timent d’aquests recursos per prestar els serveis públics que té encarregats comporta haver de prioritzar, la qual cosa no s’ha de fer sense la participació ciutadana. Això implica que l’execució de certs projectes no es dugui a terme per falta de recursos o, dit d’una altra manera, per haver de destinar-los a altres tas- ques que puguin ser més prioritàries. Aquesta situació suposa que l’Adminis- tració no pugui realitzar iniciatives que considera beneficioses per a ciutadans i/o empreses, però també que aquests no puguin aprofitar oportunitats de generar valor social o econòmic per manca de recursos per portar-los a terme. El cofinançament públic-privat pot i ha de ser la solució en bona part d’aquests casos. En definitiva, un model en què tots (tant les administracions públiques com els ens privats implicats) surten guanyant, de manera que ambdues parts compleixin els seus objectius d’una manera eficient i que, sense aquesta col·laboració, probablement no s’haurien pogut dur a terme. Cofinançament Antonio Ibáñez @aibapas és enginyer superior de telecomunicacions, ha treballat a Te- lefónica I+D i a Red Eléctrica Teleco- municaciones. A la Junta de Castella i Lleó és responsable de la presència a Internet i coordina també l’estratègia de govern obert. 24
  • 35 En qualsevol procés d’innovació les fa- ses que estan dedicades a pensar, dis- senyar i prototipar són summament estimulants. És el temps dels somnis, de crear lliurement, de pensar que tot és possible. Amb la implementació ar- riba el moment de la veritat, quan te la jugues, quan les idees no només han de ser materialitzables i efectives, sinó també empeses per aquells que han de posar-les a la pràctica i per aquells que s’hi sentiran directament afectats. En la implementació les lletres salten del paper i combaten amb la realitat. És el torn de l’atenció màxima en el tre- ball en equip, de la funció d’orquestra, de detectar aquells engranatges que no sonin amb la melodia de la partitura i ser suficientment capaços per corregir sobre la marxa, cedir i negociar, reor- ganitzant el que sigui necessari per do- nar solucions ràpides i eficaces en ple vol. Massa sovint els projectes d’innovació moren en els processos d’implementa- ció. Les causes poden ser múltiples, des d’un error de disseny fins a una falta de dotació de recursos o un defecte de planificació de la temporització, però probablement tindrà a veure amb les persones, amb el seu afecte, involucra- ció i disposició a introduir canvis. Desenvolupar els mecanismes i habi- litats necessàries per comprendre les necessitats i possibles reticències és im- prescindible per fer les persones partí- cips de com la innovació pot ser-los útil, com es poden sentir protagonistes del desenvolupament i orgulloses de la seva contribució a la transformació resultant. Per això és fonamental la col·laboració entre tots els agents implicats. Parlant de govern obert, ens referim a la col· laboració estreta i sostinguda entre l’Administració, les entitats públiques i privades, els representants polítics i socials i, molt especialment, la ciu- tadania. Una col·laboració que no ha d’arrencar tard, com sol passar en els processos unidireccionals quan la in- voquen en plena implementació com a estratègia amortidora de la gestió al canvi, sinó en les seves primeres eta- pes, des del mateix disseny dels pro- jectes introduint canals i dinàmiques de participació que serveixin per a una veritable cocreació de serveis. Només d’aquesta manera es pot garan- tir que la implementació no sigui un trauma o una batalla de resistències i imposicions, sinó una fase més dins d’un projecte motivat, dissenyat i cons- truït sota les premisses de la participa- ció, la col·laboració i la transparència dins d’un model de govern obert. Implementació Tíscar Lara @tiscar és directora de comunicació de l’Escola d’Organització Indus- trial. Experta en coneixement obert i xarxes socials, fa més de quinze anys que forma professionals i organitza- cions en l’ús de les TIC per al treball col·laboratiu i la comunicació digital. http://tiscar.com 25
  • 36 Què és avaluar? La Comissió Europea definiex l’avalua- ció com la valoració de les intervencions dels organismes públics segons els seus productes i els seus impactes, en relació amb les necessitats que pretenen satisfer i orientada a proporcionar informa- ció rigorosa, basada en proves, per a la presa de decisions (COM, 2007). L’ava- luació no és un fi en ella mateixa, sinó un instrument per prendre decisions que millorin la intervenció pública que s’avaluï (BLASCO, 2009: 5). L’avaluació de polítiques és un tema clàssic de la gestió pública que és, al seu torn, l’instrument d’innovació més radical que puguem imaginar, perquè aborda el fons de la qüestió, és a dir, quina és la realitat social sobre la qual intervenim, quins objectius pretenem assolir, amb quins recursos comptem, quines accions duem a terme per fer-ho i en quina mesura estem assolint els ob- jectius plantejats (Govern basc, 2010). Per a què avaluar? L’objecte de l’avaluació és la intervenció, en totes les formes, àmbits i dimensi- ons. Es pot tractar tant de polítiques, programes o projectes que impliquin la prestació d’un servei com de regu- lacions, programes de subvencions, impostos, reformes d’institucions o de qualsevol altra forma d’intervenció sobre el funcionament o rendiment de la qual algú necessiti saber-ne alguna cosa (eficàcia, eficiència, conveniència, satisfacció, impacte, etc.) (BLASCO, 2009: 6). Avaluar és important per saber si les accions públiques en marxa donen resposta als propòsits marcats, són oportunes, es poden millorar, cal re- pensar-les o ja no és necessària aquella intervenció, etc. Les veus de l’avaluació En el nou paradigma del govern obert i relacional és fonamental comptar amb la col·laboració de tots aquells agents que poden contribuir a construir, posar en marxa i millorar de manera col·la- borativa les polítiques i els serveis pú- blics. Avui dia les organitzacions disposen de quadres de comandament amb nom- brosos indicadors i hi ha moltes eines de processament i anàlisi estadística d’ingents quantitats de dades que ens poden oferir avaluacions d’impacte, pautes de comportament, tendències, etc. sobre nombrosos àmbits d’actu- ació. No obstant això, és imprescin- dible contrastar totes aquestes dades escoltant les fonts directes, les diver- ses veus i interpretacions de la realitat de les persones, col·lectius, entitats, organitzacions i institucions implica- des (stakeholders). D’aquesta manera, combinant anàlisis quantitatives i qua- litatives, podrem tenir una visió més completa de la complexa realitat en què vivim. Entrevistes en profunditat, grups de discussió, enquestes perso- nalitzades, formularis, consultes tele- fòniques (012, 010), o a través de les xarxes socials, etc. poden ser algunes maneres d’escoltar i tenir en compte les parts implicades directament i indirec- tament en les actuacions públiques. Més informació sobre avaluació de po- lítiques públiques: Col·lecció Ivàlua de guies pràctiques sobre avaluació de polítiques públiques. Avaluació Mentxu Ramilo @mentxu09 és doctora en ciències polítiques i de l’administració (UPV/ EHU), màster en igualtat entre do- nes i homes (UPV/EHU) i màster en gestió pública (UCM). Ha publi- cat treballs sobre els impactes de les TIC en els governs i administracions públiques, societat de la informació i del coneixement, treball col·laboratiu i participació ciutadana. Més informació: mentxu.wikispaces.com/Publica- ciones 26
  • 37 El govern obert és un procés, no un producte, i la millora contínua reque- reix que els organismes governamen- tals innovin en tots els àmbits, no no- més en el tecnològic. La formulació de polítiques obertes ha de ser un aspec- te central de qualsevol pla de govern obert sòlid, però pel que sembla aquest missatge es perd en la traducció. Així que val la pena reiterar aquest missatge una altra vegada, amb més èmfasi en la reforma legislativa i garantint que les polítiques governamentals i empresa- rials internes siguin inclusives, i per- metin un procés d’obertura pel qual els contribuents puguin fer comentaris, editar i revisar les polítiques abans que entrin en vigor. Per què és això tan important? I per què la política oberta és una peça clau de la millora contínua del govern obert? La història no ha estat amable amb el ciutadà mitjà, amb la societat civil en el seu conjunt, o amb el treballador. Per tant, ens enfrontem a grans desafi- aments que inclouen creixents bretxes de riquesa a tot el món, la pobresa ex- trema en molts països, la desocupació de llarga durada, i les estructures de govern que afavoreixen els pocs ben comunicats a costa de la majoria. En moltes parts del món hem vist al- guns petits canvis en el procés legislatiu en l’elaboració de lleis basades en wikis i la possibilitat de votar i fer comenta- ris sobre la legislació abans que arribi a les mans dels legisladors. Però majo- ritàriament el procés parlamentari és un obstacle a la reforma legislativa, i els estats han hagut de mirar de tancar la bretxa de riquesa ells mateixos i tre- ballar al voltant d’un procés legislatiu dividit i divisiu en l’àmbit nacional. La corrupció es percep com a genera- litzada arreu, amb els governs treba- llant de la mà amb les empreses per fer rics els rics i els pobres més pobres. Per què és la bretxa de riquesa creixent un problema per al govern obert? Al meu entendre, és el problema central per al govern obert, juntament amb el suport als processos democràtics, i el tema central que l’Aliança de Go- vern Obert ha de promoure. Tancar la bretxa és la base per solucionar molts dels altres problemes en el món d’avui: la violència extrema, el canvi climàtic, el racisme, la intolerància religiosa, la ignorància, etc. He reunit una llista del que crec que són les 10 tendències disruptives per a aquest mil·lenni: el creixement ex- ponencial de les xarxes socials a través de les polítiques empresarials i la nor- mativa; el control d’armes i el desarma- ment nuclear; la quantificació en tots els àmbits; el govern obert; els objec- tius de desenvolupament del mil·lenni; la sostenibilitat; la diplomàcia digi- tal; el bon govern; el micromecenatge (crowdfunding), i el control de la nata- litat. És l’hora d’anar més enllà de les hacka- tons, i més enllà de la tecnologia com a tema central per al govern obert. Els millors líders oberts són models d’opti- misme 2.0. Els innovadors no conquis- ten, són pioners. Millora contínua Megan Eskey @meganesque és consultora sobre govern obert. Ha treballat durant anys al Centre de Recerca Ames de la NASA i ha estat membre del Comitè Directiu del Grup de Gestors de Con- tinguts de les Intranets Federals. Va participar en la primera llei basada en wiki dels Estats Units d’Amèrica, en un esforç per reformar les lleis de Califòrnia a través de la col·laboració ciutadana. Més informació sobre les seves pre- sentacions sobre govern obert en di- ferents fòrums: http://www.slideshare.net/meskey 27
  • 38 Internet, les noves tecnologies i les xarxes socials ens han iniciat en l’era de la intel·ligència en xarxa; amb una gran transformació social, econòmica i humanística que ens està obligant a repensar totes les nostres institucions: les corporacions, el sistema financer, la premsa, les universitats i les escoles, els governs, la democràcia, la feina, els mitjans i l’entreteniment, la ciència, la salut, l’energia, el transport, les ciutats… Una era caracteritzada per una cultura de debat públic i de ciutadans actius que requereix un nou lideratge capaç de veure les coses d’una manera absoluta- ment diferent i que també requereix que s’impulsin nous sistemes d’innovació i emprenedoria. En aquest nou entorn, la creació de riquesa passarà per les empreses que s’adaptin i es transformin perquè, amb tota la seguretat, apareixeran nous com- petidors que modificaran les regles del joc dels mercats actuals. Un exemple. La Internet industrial. Una xarxa mundial oberta que connecta per- sones, dades i màquines. L’any 2020 més de 50.000 milions de dispositius estaran connectats i donaran pas a la Internet de les coses, que inclou diferents tec- nologies com la M2M, les macrodades (big data) o la impressió 3D. La majoria d’aquestes innovacions sorgiran d’em- preses emergents (start-ups). Els nous models socials i econòmics també transformaran les relacions la- borals, la feina i l’ocupació. Però, a més, és el moment de reflexionar tant indi- vidualment com col·lectivament sobre si realment estem fent allò que ens fa feliços? I com serà la feina del futur? 1. Teletreball. La tecnologia permet que col·laboradors dispersos en el terri- tori i a hores diferents puguin treballar en equip en un mateix projecte; amb avantatges com la flexibilitat, la conci- liació, l’adquisició de talent deslocalitzat o la productivitat. 2. Noves relacions laborals i autoo- cupació. Els nous professionals han de veure la seva carrera com una evolució contínua, han de pensar en què són bons, què els apassiona fer i prendre la iniciativa de crear una activitat prò- pia. Han de planificar i desenvolupar la seva carrera professional a partir d’esta- blir metes, fer xarxa (networking), for- mar-se i assumir riscos intel·ligents. I les empreses s’han de veure com a sistemes neuràlgics que fan possible que aquests professionals es puguin sumar en mo- ments puntuals per desenvolupar-se mútuament. 3. Feina en mobilitat, espais compar- tits i sense horaris. L’espai de treball ha canviat dràsticament principalment per la feina a distància. També el format de les oficines s’està transformant amb es- pais oberts, sense taules propietàries i amb zones on inspirar-se i compartir. 4. Noves professions. Només els que s’adapten millor poden evolucionar amb els canvis. Actualment, hi ha no- ves disciplines professionals en l’àmbit digital que ocupen posicions clau en les empreses del segle XXI i que és impor- tant de conèixer. Qui diria que les noves demandes serien posicions com espe- cialista en l’experiència d’usuari (User Experience Specialist), especialista en conversió web (Web Conversion Specia- list) o analista digital (Digital Analyst), principalment per l’impacte de la inno- vació digital i la internacionalització? En qualsevol cas, estem escrivint un segle XXI impactat pels canvis i les in- certeses, però no tenim més remei que -ciutadans, professionals, líders polítics, agents socials i empresaris- perdre la por a la inseguretat, aguditzar el nos- tre ingeni, reinventar el que hem après, formar-nos de nou, explorar, innovar i creure més que mai en la possibilitat de fer realitat els nostres somnis. Creació de riquesa i llocs de treball Joana Sánchez @ejoana és presidenta i fundadora d’Íncipy, consultora d’estratègia digi- tal i Inesdi, Digital Business School. L’apassiona ajudar persones, compan- yies i institucions en la seva trans- formació digital. És vicepresidenta d’Adigital i també cofundadora de diverses companyies com Increnta, Incube, Ozongo.com, Telemaki.com i Womenalia.com. Va ser presidenta del grup Muchoviaje.com i CEO de la Divisió de comerç electrònic del Grup Planeta, entre d’altres posicions executives. 28
  • 39 Si preguntem a la ciutadania que ens digui una característica que defineixi un govern obert, segur que rebrem un nombre elevat de respostes apuntant cap a la transparència. Sembla obvi que l’obertura impliqui un grau de transpa- rència elevat, però cal que ens posem d’acord amb què entenem com a trans- parència. Potser podem pensar que un govern que ofereix una allau de dades és un govern transparent, però de vegades oferir mol- ta informació irrellevant, no actualitza- da o descontextualitzada és una pràctica d’un govern opac que no desitja que la ciutadania entengui el que fa. I aquí tenim la clau, la transparència ha de servir perquè la ciutadania pugui en- tendre la presa de decisions de qui els governa. La transparència ha de perme- tre que la ciutadania pugui formar-se una opinió fonamentada. Cal oferir les dades rellevants, en formats estàndard i comprensibles per a tots els públics. Cal que aquestes dades puguin ser analitza- des, avaluades i reutilitzades d’una ma- nera àmplia per tal de facilitar la partici- pació ciutadana en la presa de decisions. I aquest hauria de ser l’objectiu d’un go- vern transparent: tenir una societat ben informada, que participés en la presa de decisions donant una opinió fonamen- tada i a la qual retés comptes un cop hagués actuat en un sentit o un altre. La transparència ha de ser una qualitat d’un govern obert sempre que tingui una raó de ser, no perquè toca o perquè cal seguir una tendència. Caldria pre- guntar, per què es vol ser transparent? Però de fet no hauria de dependre d’una voluntat sinó que qui ens governa hau- ria de ser transparent per defecte, sense la necessitat de preguntar-se si ho ha de ser o no. Un govern transparent ha d’estar sem- pre preparat per ser avaluat, analitzat i qüestionat pels seus actes i per les seves decisions. I sempre ha de retre comptes abans que se li demani o exigeixi, i no pensar que aquesta rendició de comptes ja es farà quan finalitzi la legislatura i la ciutadania sigui cridada a les urnes. Així doncs, un govern obert, a més de ser transparent, ha de retre comptes, ha de fomentar la participació ciutadana, ha de voler governar una societat ben informada i amb una opinió ben forma- da, i ha d’oferir en obert les dades que genera o que posseeix. Tenir un govern obert i transparent en- forteix la democràcia. Com deia el pre- mi Nobel de Física Niels Bohr “L’arma més forta d’una dictadura és el secretis- me mentre que l’arma més forta de la democràcia és l’obertura”. Transparència Ignasi Labastida @ignasi és doctor en física per la Universitat de Barcelona. Actualment és el cap de la Unitat de Recerca del Centre de Recursos per a l’Aprenentage i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona des d’on dirigeix l’Oficina de Difusió del Coneixement.Desdel’any2003lidera el projecte de Creative Commons a l’Estat espanyol. És membre del Consell de Direcció del Consorci Internacional Open Courseware i del Consell d’Administració de l’Associació Europea Communia a favor del domini públic digital. 29
  • 40 El dret d’accés a la informació, la base de les polítiques de transparència El concepte de transparència relacionat amb l’activitat de les institucions púbi- ques està directament vinculat amb el concepte de democràcia. Maarten Hillebrandt assenyala en aquest sentit que es pot diferenciar la transparèn- cia com a valor ètic, que neix durant la Il·lustració, i la transparència com a normativa, com a deure concret, que evoluciona a partir dels anys 1970. La transparència com a valor lligat a la democràcia, com a conseqüència que la sobirania resideix en el poble i que és el mateix poble el que ha de decidir sobre els afers públics, implica poder disposar pràcticament de la ma- teixa informació amb què compten els governants. Aquesta és una idea que reflecteix, per exemple, el Tribunal Eu- ropeu dels Drets Humans en les seves sentències Társaság a Szabadságjo- gokért vs Hungary i Kenedi vs Hun- gary on reconeix que el dret d’accés a la informació és un dret fonamental per- què és essencial per assegurar l’existèn- cia d’un debat públic informat i perquè l’Estat té un monopoli de la informació pública que necessita la societat per poder formar les seves opinions. En la mateixa línia són molts els organis- mes internacionals que també han re- conegut el dret d’accés a la informació com a dret fonamental: el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides el reconeix a les seves observacions generals a l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i vincula el dret d’accés a la informació a la llibertat d’expressió; la Cort Interamericana de Drets Humans també ho va reconèixer a la Sentència del cas Claude Reyes vs Xile. La transparència com a norma sorgeix com l’eina per arribar a aquell valor, es- tablint obligacions concretes de trans- parència que han anat evolucionant des que es va aprovar la primera Llei d’accés a la informació a Suècia el 1766, però sobretot des de l’aprovació de la Llei dels Estats Units d’Amèrica de 1966. Actualment hi ha 96 lleis d’accés a la informació al món, i l’espanyola ha es- tat la darrera a aprovar-se (el desembre de 2013). Els estàndards internacionals en la matèria estableixen que aquestes normes han de tenir dos vessants per assegurar una garantia completa del dret d’accés a la informació: l’obligació de publicar proactivament la informa- ció essencial i el dret de tota persona a sol·licitar informació. Ambdues ves- sants han de ser aplicables als tres po- ders de l’Estat i a tots els organismes públics, sense excepció. En la pràctica, no totes les lleis cobreixen aquesta ga- rantia, l’espanyola n’és un exemple. En la pràctica, el dret d’accés a la in- formació té un efecte dissuassori i pre- ventiu sobre la corrupció. A més, té un impacte directe sobre els nostres drets democràtics més essencials com és el dret a la participació, des de la seva concepció més bàsica, que és votar en les eleccions, fins a la possibilitat que hauria de tenir la societat civil de, com a mínim, proposar alternatives a les decisions dels afers públics; el nostre dret a una premsa lliure i independent; i sobretot el nostre dret a obtenir o a exigir una rendició de comptes com- pleta de tot el que és públic. Dret d’accés a la informació Victoria Anderica @vickyande és coordinadora de campanya i investigadora legal a Access Info Europa, una organització de drets humans dedicada a la promoció i protecció del dret d’accés a la informació a Europa. Treballa en diferents projectes entre els quals hi ha el RTI global Rating (rànquing mundial de lleis d’accés a la informació), del qual és coordinadora i investigadora; Legal Leaks, una guia d’accés a la informació per a periodistes, del qual és coordinadora i formadora; i els Estàndards de govern obert, del qual també és coordinadora i investigadora. A més és professora i coordinadora del mòdul d’accés a la informaciódelMàsterenperiodisme d’investigació, dades i visualització, que coorganitzen Unitat Editorial i la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid. 30
  • 41 Quan es parla de govern obert estem parlant de la transparència, la partici- pació i la col·laboració, això és accep- tat i reconegut per totes les parts inte- ressades: els ciutadans, els polítics, les ONG, etc. Un govern obert és principalment un govern de col·laboració que ofereix als ciutadans la possibilitat de cooperar en la definició de les decisions públiques. Els ciutadans han de ser convidats a oferir les seves competències i a fer su- ggeriments, votar i fer comentaris so- bre el que els polítics estan debatent i decidint. El que encara no es comprèn ben bé és el fet que en aquest context es fa im- prescindible l’ús de les TIC i totes les eines de la web 2.0 disponibles actual- ment per tal de comunicar i informar els ciutadans sobre els processos de presa de decisions i els seus resultats. Amb aquestes perspectives, els proces- sos de comunicació han de ser repen- sats perquè tenen un fort impacte en la vida individual i col·lectiva dels ciuta- dans que participen en: – La comunitat intel·ligent – La ciutadania digital – La ciutadania intel·ligent La comunitat intel·ligent significa una comunitat que funciona, tant física- ment com en línia, com una estructura connectiva (oberta, responsable i fina- lista) i com una estructura adaptativa (capaç de generar dades i coneixement i fer sorgir oportunitats de participació activa). La ciutadania digital és una extensió natural de la “tradicional” i es basa en una reconfiguració dels drets i deures dels ciutadans, a causa del desenvolu- pament de l’Administració electrònica en general i l’ús d’Internet. El futur d’una ciutadania intel·ligent requereix qüestionar els models obso- lets de governança i comunicació per promoure solucions innovadores que abordin les qüestions fonamentals: la qualitat de vida, el dret a l’ocupació, el desenvolupament sostenible, la in- clusió dels més febles. Es tracta d’un projecte d’innovació social capaç de transformar ciutadans passius en par- ticipants actius en la vida política. Els punts cardinals de la ciutat i els ei- xos estratègics d’intervenció per a una ciutadania intel·ligent són: 1) la sostenibilitat i la resiliència 2) l’obertura i la transparència 3) la participació i la col·laboració 4) la connectivitat i la creativitat Cada punt es refereix als compromisos bàsics del govern i a les condicions es- sencials per afirmar la presència d’una ciutadania intel·ligent. Què podem fer? 1. Definir un pla general de la comu- nitat intel·ligent de la ciutat mit- jançant l’organització de conferèn- cies i la planificació de les noves formes de comunicació i dels ins- truments i mètodes d’escolta per tal de permetre el procés d’osmosi entre diferents xarxes i fluxos de co- municació; 2. Definir i monitorar el benestar dels ciutadans sobre la base d’indicadors internacionalment reconeguts; 3. Preparar i monitorar un pla estratè- gic per a la “continuïtat” de la ciutat, incloent-hi les accions de mante- niment urbà i l’adaptació al canvi climàtic; 4. Donar oportunitats a les associa- cions i comunitats locals per gestio- nar les àrees públiques com a part d’un pla per a l’expansió dels parcs públics; Comunicació de decisions i projectes Flavia Marzano @flavia_marzano és màster en informàtica, és assessora de l’Administració pública sobre govern obert i adopció de programari lliure i està implicada en la definició dels plans d’acció de govern obert. És professora de la Universitat de Roma (Tecnologiesperalesadministracions públiques), avaluadora i revisora de Projectes europeus en tecnologies de la societat de la informació, i presidenta de l’associació Stati Generali dell’Innovazione. 31
  • 42 5. Definir un pla estratègic per obrir totes les dades de la ciutat i promou- re una llei de llibertat d’informació (FOIA - Freedom of Information Act) de la ciutat; 6. El lliure accés a la xarxa Wi-Fi als espais públics; 7. Plataformes de participació per tal d’involucrar els ciutadans en els ac- tes de deliberació i en un pla per a l’alfabetització digital; 8. Promoure la col·laboració entre els ciutadans per a l’acció conjunta amb el govern; 9. Transformarleszonespúbliquesper fomentar noves formes de coneixe- ment i d’acció cultural, afavorint la relació amb la dimensió social i el sistema de producció innova- dor, creant centres de teletreball, co-working i centres d’excel·lència en les comunitats intel·ligents; 10. Promoure el valor de la creativi- tat com una palanca per al canvi, creant projectes de xarxes socials territorials i extraterritorials i cen- tres d’innovació. Tot això només es pot aconseguir si els governs aprenen a adoptar noves eines d’escolta i nous mètodes de comunica- ció, tant en l’etapa de planificació com en la fase d’implementació. En particular, és essencial permetre un procés continu d’interacció entre el go- vern i els ciutadans: això augmenta la confiança mútua i, sobretot, la possibi- litat d’intervenir a temps per reprogra- mar els programes. En una lògica de govern obert, les au- toritats posen al centre la comunicació i la col·laboració amb els ciutadans, estan oberts al diàleg, a la comparació directa amb el sector privat i a la par- ticipació en el procés de presa de deci- sions, que els permet concentrar-se en les necessitats i requeriments actuals de les comunitats locals. Un diàleg obert és molt fàcil d’aconse- guir avui en dia (més del 50 % de les persones parlen més en línia que no pas ho fan a la vida real), només hem de començar a fer-ho.
  • 43 DEMANEM una política més transpa- rent, un govern més obert, que tracti les persones com a ciutadans i ciuta- danes. Volem estar informats de les actuacions governamentals, saber què es fa amb els nostres diners i exigir res- ponsabilitats. L’Administració ha de definir processos de participació clars i creïbles l’objectiu dels quals sigui l’aportació de respostes per part de la ciutadania contribuint a millorar totes les actuacions, mesures o decisions que pren, millorant per tant les polítiques i serveis públics i perme- tent plantejar les seves pròpies propos- tes, idees o iniciatives de manera que aquestes es discuteixin entre tots i totes a través de la cocreació ciutadana. Cal destacar el paper del voluntariat de la ciutadania en l’aportació de respos- tes a les polítiques de les administra- cions públiques. Per tant, perquè la ciutadania vulgui aportar respostes i aquesta col·labora- ció sigui reeixida i derivi en resultats practicables, és necessari que confiï i cregui en el procés. El procés ha d’estar definit amb anterioritat i ha de deter- minar clarament les normes. Elements crítics: – Àmbit del procés: Vinculant, o no vinculant i si la finalitat serà infor- mar i conèixer l’opinió de la ciuta- dania, incorporant la seva apor- tació de respostes en la presa de decisions. – Donar a conèixer l’aportació de res- postes de la ciutadania, dels resul- tats dels estudis d’opinió que dugui a terme a través dels mitjans de co- municació i de la seu electrònica. – Grau de seguretat en la identitat del participant per fer aportacions a respostes i advertir de l’adop- ció d’accions contundents davant l’aportació de respostes no perme- ses. – Plantejar bé les preguntes, així tin- drem aportació de respostes per part de la ciutadania i, per tant, ens beneficiarem del seu coneixement i millorarem les polítiques de l’Admi- nistració. – Planificar totes les actuacions que es poden dur a terme per dinamit- zar, activar i motivar la ciutadania en la participació activa des de dins de la mateixa comunitat, ja que així són més a la vora, més propers als seus interessos. En aquest context d’estrès, és una opor- tunitat definir processos de participa- ció que afavoreixin que la ciutadania, a través de l’aportació de respostes clares i creïbles, formi part de la seva ciutat gràcies a la seva col·laboració en la re- solució dels problemes que sorgeixen en el seu entorn més pròxim. Aportació de respostes M. Jesús Fernández És responsable de l’Oficina de Gestió de la Seu Electrònica de l’AjuntamentdeSaragossadesde1994 (www.zaragoza.es). Des de 2010 és impulsora i gestora de les plataformes: DatosAbiertos.zaragoza.es i GobiernoAbierto.zaragoza.es. Ha format part de diversos projectes d’investigació relacionats amb l’Administració electrònica. Imparteix cursos, conferències i ha publicat treballs sobre gestió de llocs web, tecnologia semàntica, infraestructura de dades espacials, govern obert i participació ciutadana. 32
  • 44 La transparència no es pot tocar. Però es pot construir. I fins i tot s’hi pot creure. I per descomptat també es pot destruir. I normalment amb alguna cosa tant quotidiana com la indiferèn- cia. I la seva aplicació no està restringi- da als àmbits de govern, sinó a totes les nostres activitats de la vida quotidiana. El control per part de la societat és aquella força que obliga un govern a mantenir-se diligent davant les forces de la complaença, i fins i tot les de la corrupció, que assetgen la nostra so- cietat. I permet que els governs se cen- trin a resoldre problemes que realment existeixen. Però, a més, ens permet analitzar l’efec- tivitat del que hem fet fora dels àmbits autosatisfets dels òrgans de govern. I és que és veritat que quan cal explicar un resultat fora de l’àmbit que el genera és quan realment es percep l’excel·lència en l’execució. La transparència no pot existir sense la possibilitat efectiva del control de la so- cietat. I s’ha d’usar no únicament com un censor, sinó com una peça per a la millora. L’actual propensió dels gover- ns a negar els errors i a maquillar amb paraules la realitat humilia i desespera els administrats. El futur es construeix aprenent dels errors i anticipant les necessitats. Un govern no pot prescindir del control de la societat en dos sentits: com a força que obliga els governs a treure el millor d’ells mateixos i com a font de coneixe- ment per evitar errors futurs. I fins i tot m’atreveixo a dir que com a via per planificar el futur. Control per part de la societat Alberto Abella @aabella és president del grup Open Knowledge Foundation (OKFN) Spain, soci de Rooter i doctorand de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC). 33
  • 45 El control social és una peça clau i ne- cessària del funcionament del govern obert, que garanteix la seva transparèn- cia i que pot exercir-se mitjançant controls externs de qualitat dels seus serveis i de la claredat de les seves ac- tuacions i comptes. L’avaluació de la qualitat dels serveis públics s’ha desenvolupat en el passat a partir de la implementació de models de gestió de la qualitat en les organitza- cions públiques, basats en importants conceptes com els de qualitat total o millora contínua. Aquests models han suposat la incorporació d’estàndards de qualitat comuns per a sistemes clau de suport a la gestió i s’han basat en el desenvolupament d’àrees estratègiques comunes de la gestió pública amb un cert estàndard predefinit. Algunes ad- ministracions han donat un pas més enllà i han transitat vers mecanismes de certificació externa, com les normes ISO. En l’actualitat, i en el marc del govern obert, aquestes auditories de qualitat dels serveis públics esdevenen insufi- cients. L’avaluació de la qualitat també ha de tenir en compte la perspectiva ciutadana i, per tant, la identificació de les expectatives dels ciutadans i del seu grau de satisfacció amb els serveis públics. Hi ha moltes maneres d’incor- porar el ciutadà a aquests processos: els grups de discussió amb usuaris, l’anàli- si de queixes i suggeriments i la infor- mació obtinguda que arriba a través de l’experiència dels empleats públics són només alguns exemples. Més enllà de garantir la qualitat en la prestació de serveis, un govern obert també ha d’assegurar que les seves actuacions d’obertura estan sotmeses a criteris de qualitat. En el cas de les iniciatives dirigides a aconseguir més alts nivells de transparència, existeixen diferents maneres de mesurar aquesta qualitat. Així, per exemple, Access Info i The Centre for Law and Democracy han dissenyat un índex a partir del qual valoren la qualitat de les lleis d’accés a la informació. L’índex mesura 61 indi- cadors agrupats en sis àrees: drets d’ac- cés, abast, procediments de sol·licitud de la informació, excepcions i negati- ves, apel·lacions, sancions i mesures promocionals. De la mateixa manera, Transparència Internacional Espanya ha elaborat una metodologia per me- surar el nivell de transparència de di- ferents tipus d’institucions públiques basada en 81 indicadors classificats en sis àrees de transparència (informació sobre la corporació municipal, rela- cions amb els ciutadans i la societat, transparència econòmica i financera, transparència en les contractacions de serveis, transparència en matèria d’ur- banisme i obres públiques i indicadors de la nova Llei de transparència) que avaluen les dades i la informació que aquestes institucions publiquen a la seva pàgina web. També es pot mesurar la qualitat de les dades obertes. Tim Bernes-Lee ha su- ggerit una classificació de les dades en funció del seu grau d’obertura i d’usabi- litat: d’una estrella (oferir les dades en qualsevol format, tot i que siguin difí- cils de manipular, sota llicència oberta) fins a cinc estrelles (vincular les dades amb les d’altres persones, dotant-les d’un context). Així mateix, s’han pro- posat índexs de dades obertes, com el de l’Open Knowledge Foundation, que valora la qualitat dels portals de dades en funció del nombre i tipus de dades que ofereixen. Finalment, estan sortint altres iniciati- ves per garantir la qualitat de les actua- cions de govern obert. Especialment interessant és el recent Sistema Espan- yol d’Acreditació de la Transparència, un model dissenyat per fer realitat la transparència a les administracions públiques mitjançant un assessora- ment realitzat per especialistes en la matèria que pot portar a l’obtenció de l’acreditació en transparència de l’enti- tat. Subjecció a criteris de qualitat Mila Gascó @MilaGasco és llicenciada i MBA per ESADE i doctora en avaluació de polítiques públiques. És investigadora sènior a l’Institut de Governança i Direcció Pública d’ESADE on està al càrrec de la línia de recerca sobre adopció de TIC per les administracions públiques. 34
  • 46 La claredat i la rendició de comptes són principis fonamentals de la democràcia i el bon govern. No són novetats que nei- xen amb el govern obert o el moviment de govern 2.0. La rendició de comptes és un principi fonamental de la bona go- vernança, segons el Consell d’Europa i la Comissió Independent del Regne Unit en bona governança dels serveis públics. El Consell d’Europa defineix com a con- dicions per a la rendició de comptes que els responsables assumeixin la respon- sabilitat de les seves decisions i que les decisions es presentin, s’expliquin i es puguin ratificar. Per tant, la rendició de comptes és un principi fonamental de la nostra democràcia i per la seva pròpia naturalesa ha de traduir-se en accions reals (per exemple, amb la implemen- tació i sancions). És important com un element dissuasiu indirecte de compor- taments inadequats. El govern obert ha portat algunes nove- tats que augmenten el seu abast, relle- vància i impacte. En primer lloc, ha fet que la rendició de comptes sigui possi- ble “sense permís”. Avui, la rendició de comptes es pot introduir des de l’exterior amb costos molt baixos, en lloc d’esperar que el govern prengui la iniciativa. Per exemple, el govern pot millorar la ren- dició de comptes publicant els resultats de les seves enquestes internes de sa- tisfacció dels clients. Però avui dia, fins i tot els innovadors individuals (amb molt baixa inversió) poden construir llocs web com PatientOpinion on els pacients publiquen directament els seus comentaris sobre el servei rebut. Aques- ta pressió externa cap a la rendició de comptes del govern l’indueix a reaccio- nar i participar, amb la qual cosa s’acon- segueix un canvi més gran en el govern que la rendició de comptes centralitzada tradicional, que es pot controlar amb més facilitat. Els innovadors i els tercers també poden augmentar l’impacte de les mesures de rendició de comptes exis- tents, fent-les més atractives visualment com, per exemple, amb la plataforma Openspending.org. En segon lloc, la rendició de comptes és contínua en el temps. Als governs ja no se’ls demana donar compte de la seva ac- ció cada 5 anys a través de les eleccions. Ara la retroacció sobre l’acompliment públic és contínua i en temps real. En l’instant en què els pacients són tractats, proporcionen una avaluació del servei rebut. I la publicitat d’aquesta avaluació fa que el seu impacte sigui visible imme- diatament. En tercer lloc, la rendició de comptes és molt més granular. Normalment, el govern és responsable de retre comptes de les principals decisions, les “grans decisions” dels polítics. Avui, pot haver de retre comptes de cada decisió en par- ticular. Per exemple, OpenCoesione.it permet als ciutadans controlar totes les línies de despesa individual en el marc dels Fons estructurals de la Unió Euro- pea a Itàlia, i els ciutadans poden pro- porcionar retroacció sobre el rendiment de la inversió individual. No obstant això, aquestes novetats introduïdes pel govern obert no són màgiques. Hi ha riscos i desafiaments. En primer lloc, la responsabilitat de retre comptes total i immediata podria gene- rar un excés de retroacció immediata (i possiblement de baixa qualitat) que descoratjaria la presa de decisions im- populars però correctes i augmentaria la tendència al curtterminisme i la dema- gògia. Les nostres democràcies s’avalu- en amb un conjunt estable de controls i equilibris, que ja inclouen algun grau de retroacció, però no tenim els meca- nismes institucionals per gestionar una retroacció radicalment més ràpida i més abundant. En segon lloc, la rendició de comptes és un element dissuasiu indirecte que, per estimular el bon govern, ha d’anar acom- panyada de participació i atenció ciuta- dana. La publicació de totes les despeses del govern no condueix a una millor governança si ningú no utilitza i es mira aquestes dades. Fins ara, el govern obert ha tingut èxit pel que fa a l’oferta, però no tant pel que fa a la demanda. Qualsevol política de govern obert ha d’incloure un enfocament dedicat a estimular l’atenció i la participació ciutadana. CLaredat i rendició de comptes David Osimo @Osimod va cofundar el 2013 Open-Evidence.com. Té 20 anys d’ex- periència com a assessor en polítiques de la societat de la informació (al Cen- tre Comú d’Investigació de la Comis- sió Europea, al Programa de desen- volupament de les Nacions Unides, a la regió italiana d’Emília-Romanya). Combina la recerca amb la pràctica. Com a investigador polític, és cone- gut sobretot pel seu treball pioner en la web 2.0 en governs, però ha publicat sobre investigació i innovació política, govern electrònic i estadístiques de les TIC. Com a practicant de la política, ha gestionat programes governamen- tals com el Pla de benchmarking de les TIC de la regió d’Emília-Romanya i ha dissenyat diverses iniciatives de política oberta, com ara: la Declaració d’Obertura sobre Serveis Públics 2009 (http://eups20.wordpress.com), el web CommentNeelie.eu, l’estratègia de participació en línia de l’Agenda Di- gital per a Europa el 2011, 2012 i 2013. Blogueja a egov20.wordpress.com. 35
  • 47 Els polítics i els funcionaris públics so- vint pensen en la rendició de comptes com un concepte exclusivament nega- tiu. Per a ells, haver de retre comptes significa el mateix que ser criticat. Nin- gú no vol ser el responsable quan les coses surten malament -en aquest cas, la responsabilitat sempre recau en algun altre partit polític, departament admi- nistratiu o nivell de govern. En anglès, fins i tot hi ha un terme específic per de- finir aquest comportament: passing the buck, que podríem traduir com passar la pilota. Negar la responsabilitat i no voler as- sumir-la són tècniques estàndard per eludir la rendició de comptes. D’altra banda, quan alguna cosa ha estat un gran èxit, tothom de sobte comença a reclamar-ne la responsabilitat amb l’es- perança de compartir una mica de la glòria d’aquest èxit. La rendició de comptes només pot funcionar si les responsabilitats estan clarament definides i assignades a fun- cionaris o organismes específics amb antelació, abans que tingui lloc una crisi i comenci a passar la pilota. A més, perquè la democràcia funcio- ni aquestes responsabilitats han de ser transparents per als que estan fora de l’Administració. Els ciutadans no poden fer que els polítics i funcionaris retin comptes si no saben qui és responsable de què. Si el llum del carrer davant de casa meva s’ha trencat, quin departament és responsable de reparar-lo? I quina és la naturalesa exacta d’aquesta responsabi- litat? El departament és responsable en general de reparar el llum, o és respon- sable específicament de respondre a la meva queixa en un termini de 48 hores i després de reparar el llum en cinc dies hàbils? Qui és el cap del departament responsable d’assegurar que tots els seus funcionaris realitzen les tasques que tenen individualment assignades com, per exemple, respondre a la meva queixa feta per correu electrònic? Com més complex és un sistema, més difícil és per als ciutadans d’establir clarament qui és responsable de què, i per tant a qui han de demanar que reti comptes dels resultats que observen. Les diverses capes regionals i locals d’Admi- nistració, les activitats que involucren diversos departaments i la fragmentació dels serveis públics a través de la priva- tització o l’externalització a organitza- cions no governamentals poden fer que sigui molt difícil determinar les respon- sabilitats. Així, com més complex és un sistema, més important resulta definir amb pre- cisió qui és responsable de cada cosa i comunicar aquesta informació d’una manera que sigui fàcilment accessible i comprensible per als ciutadans. En un nivell superior, qui és responsa- ble de garantir que el sistema en el seu conjunt funciona? Per exemple, el cap del departament d’enllumenat públic pot tenir assignada la responsabilitat de reparar els llums trencats en un ter- mini de cinc dies, però no disposar del pressupost necessari per complir amb aquesta responsabilitat. En aquest cas, és clar que no és el responsable de no resoldre el meu problema. Qui és? Si el bus que afago per anar a la feina arriba tard cada matí, qui és el respon- sable? És el departament municipal de transports? O l’empresa privada que gestiona el servei d’autobusos en nom de la municipalitat? O l’oficina que va adjudicar la licitació a aquesta empresa? O el ministre que va decidir posar en marxa el programa de privatització? El president americà Truman tenia una resposta simple. Va posar un cartell de fusta sobre la seva taula que anunciava a tots els seus visitants que The Buck Stops Here! (Passar la pilota s’acaba aquí!). Els líders polítics poden delegar certes tas- Assumpció i depuració de responsabilitats Till Bruckner Till Bruckner és consultor acadèmic i independent especialitzat en temes de transparència i rendició de comptes. Ha treballat per Transparència Internacional i TI Geòrgia. Viu a Barcelona. linkedin.com/in/tillbruckner 36 ques o funcions als ministeris, empre- ses privades, organitzacions no gover- namentals o fins i tot a persones, però sempre continuaran sent responsables del funcionament del conjunt del sis- tema. En una democràcia, la respon- sabilitat final de tots els resultats recau en els líders polítics electes.
  • 48 Les dades obertes són qualsevol tipolo- gia de dades que es puguin reutilitzar. Poden ser les dades comptables del go- vern, o la informació sobre el nombre i la ubicació de fonts d’aigua potable a la teva ciutat; la diversitat és enorme. Aquestes dades van ser recollides per algú que les necessitava per dur a ter- me algun tipus de tasca, per exemple, el govern ha de fer un seguiment de la seva comptabilitat perquè pugui fun- cionar, el municipi ha de tenir una llis- ta de fonts per poder mantenir-les en bones condicions. Sigui quina sigui la raó per la qual es van generar en pri- mer lloc, les dades es converteixen en obertes quan s’emmagatzemen a In- ternet; documentades, de manera que tothom les pugui interpretar correcta- ment; accessibles en un format llegible per màquines, de manera que qualsevol les pugui carregar sense problemes en el seu ordinador, a punt per ser proces- sades, i amb una llicència oberta, una autorització expressa del propietari de les dades per reutilitzar-les lliurement. Les dades obertes són meravelloses, perquè s’hi poden fer moltes coses. Els investigadors les utilitzen per compro- var hipòtesis i interpretar el món; els periodistes (periodistes de dades!) les usen per investigar els fenòmens inte- ressants més enllà del mètode “ell va dir, ella va dir”; els turistes les utilitzen per guiar el seu viatge; els polítics hi dissenyen les intervencions polítiques; les empreses emergents (start-ups) construeixen aplicacions de valor afe- git sobre aquestes dades, i així creen riquesa i llocs de treball -moltes de les aplicacions mòbils que es creen avui dia es construeixen sobre els fonaments de dades obertes, com ara tots els planifi- cadors de trajectes de transport públic. Com molts altres, jo uso dades obertes cada dia. Per la meva feina com a in- vestigador, com a ciutadà a qui li agra- da mantenir-se informat, com a turista quan viatjo, etc. “Les dades són el nou petroli”, com els agrada dir als líders empresarials i a (alguns) polítics. Però per ser sincer, res d’això fa que sigui un activista de les dades obertes. M’he involucrat en el moviment de les dades obertes perquè les dades obertes produeixen ciutadans més intel·ligents, més actius. Ho he vist repetidament quan mostres a un amic com pot ac- cedir a les dades del govern, posar-les en una taula, fer-ne gràfics, interrogar sobre les dades. Suposem que estem cercant les dades del pressupost. Es comença amb una pregunta aparentment senzilla: gasta massa el govern en salut? No està inver- tint-hi prou? Com ho sabem? En quin- ze minuts, el teu amic està profunda- ment implicat, i ha anat molt més enllà de la mera consumició d’informació: ara interactua amb les dades, reagre- gant-les per produir nova informació. Potser hauríem de revisar el que està fent aquest govern en contraposició al que va fer l’anterior, o el d’algun altre país -diu l’amic. Potser hauríem de mi- rar les dades d’una manera menys agre- gada: què provoca aquesta despesa? Són els salaris de metges i infermeres? Són les màquines? O el manteniment dels edificis? Com ho sabem? Per què no tenim les dades més desglossades? Anem a Google a fer la cerca... Això és tot. Ja s’hi ha enganxat. Hi ha una espurna que s’encén als ulls de les persones quan entenen que tenen poder sobre les dades: les poden reu- tilitzar, reagregar, visualitzar, calcular, creuar-les amb diferents fonts de da- des. Aquestes espurnes assenyalen la ciutadania activa, la voluntat d’anar més enllà de la comunicació envasada, de poder discrepar, de buscar la veri- tat i actuar en conseqüència. I per què aturar-se en les dades? Les dades són només un dels diversos béns públics. Obertura de dades Alberto Cottica @alberto_cottica és economista, expert en polítiques públiques col·laboratives i participació en línia. Treballa amb el Ministeri Italià de Desenvolupament Econòmic i amb la Universitat d’Alacant. Compromès a fer el govern més intel·ligent i més obert, usant Internet per aprofitar la intel·ligència col·lectiva de la ciutadania. Emprenedor a Edgeryders. Ha estat músic de rock de bastant èxit (Wikipedia), però intenta deixar-ho. 37
  • 49 Un cop s’ha assimilat aquesta actitud, ja ets un hacker cívic. Exigiràs el ma- teix grau d’apropiació cívica i control de tots els béns públics: edificis, parcs, aqüeductes, xarxes. La cultura hacker és molt influent en la vida moderna. Els hackers cons- trueixen i mantenen la infraestructura que ens sosté, acceleren la nostra ci- vilització en una societat intensiva en ciència i tecnologia que ens té a molts de nosaltres desconcertats i en estat de xoc. Hem d’assimilar més aquesta cul- tura per ser ciutadans de ple dret del segle XXI. Tenir petites elits tècniques i polítiques que dissenyen el món que habiten grans masses de consumidors indiferenciats ja no és suficient: neces- sitem la major quantitat de persones que puguem aconseguir que cons- trueixen, que fabriquen, que fan. Per la meva experiència, el moviment de dades obertes és, de lluny, el grup que millor converteix les persones de qual- sevol edat, nivell educatiu i habilitats en hackers cívics. Per descomptat, podem i hem de fer- ho millor. La comunitat de dades obertes italiana, on faig la major part del meu hacktivisme, pirateja el ma- teix moviment de dades obertes fent- lo cada vegada més incloent, amb una innovació petita però important com les hackathons per als no-desenvolupa- dors. Tractem de mantenir una cultura d’intercanvi i d’estímul per a les per- sones que fan els seus primers passos en les dades obertes. També fem grans festes. Per ara, sembla que estem guanyant: s’ha fet un progrés increïble des que vam començar la llista de correu Spa- ghetti Open Data el 2010. Moltes més dades estan obertes. Molts més ciuta- dans es proclamen orgullosos hackers cívics. No puc predir què passarà amb les dades obertes, però estic segur que ningú no tornarà mai a ser un consu- midor passiu d’informació i serveis pú- blics. En aquest sentit, ja hem guanyat .
  • 50 La transparència de les accions del go- vern és fonamental per a una democrà- cia sana, així com l’accés sense traves a les lleis i reglaments que vinculen les societats. Cada vegada més, els gover- ns comparteixen una gran quantitat d’investigacions finançades amb fons públics, dades i materials educatius. La pregunta clau és: els organismes del sector públic comparteixen aquesta informació d’una manera que és real- ment útil per als ciutadans a qui ha de servir? I aquestes entitats governamen- tals estan maximitzant la inversió pú- blica compartint la informació d’una manera eficient i eficaç? En la majoria dels casos, la resposta és no. En general, els governs avancen cap a l’intercanvi d’informació digital en línia -des de treballs d’investigació finançats amb fons públics fins a es- tadístiques de criminalitat. Però els organismes del sector públic han de tenir en compte les implicacions legals i tècniques del que publiquen en línia. Els governs han de fer més que no pas centrar-se en les llicències de distribu- ció oberta. La distribució implica accés, però no va prou lluny en la comunica- ció dels drets legals per a la reutilit- zació de materials finançats amb fons públics. I si els ciutadans no coneixen els seus drets legals per reutilitzar els recursos finançats amb fons públics, hi haurà un efecte negatiu que es tra- duirà en el fet que els continguts es re- utilitzin menys o gens en absolut. Això contradiu l’objectiu d’invertir milers de milions de dòlars en les investigacions finançades pel govern, la recopilació de dades i els materials de formació. És per això que des de fa anys Creative Commons i altres grups han explicat als governs que si desitgen que els seus ciutadans aprofitin els beneficis dels recursos pels quals paguen, els governs han d’adjuntar declaracions senzilles i estandarditzades dels drets a aquests recursos, com, per exemple, mitjançant el marcatge dels materials com a lliu- res per ser reutilitzats legalment en el domini públic o sota una llicència de Creative Commons. Quan els organis- mes del sector públic adopten eines es- tandarditzades, es redueixen els costos de les transaccions típiques d’haver de demanar permís perquè aquestes lli- cències obertes ja comuniquen aquests drets per avançat. Els ciutadans hi guanyen perquè saben que tenen els drets legals per reutilitzar aquests ma- terials que paguen amb els seus impos- tos. El sector públic hi guanya perquè en fer-ho ajuda a promoure la reutilit- zació productiva del contingut digital per tal de donar suport a la millora dels serveis públics, permet noves oportu- nitats econòmiques i s’uneix a l’espai comú d’informació, que pot ajudar a resoldre problemes tant a casa com a l’estranger. El suport a l’obertura en la reutilització legal de les investigacions finançades pel govern, les dades i els materials educatius significa més que la sim- ple categoria de transparència. Tam- bé és beneficiós per a la participació i la col·laboració. Les llicències obertes comuniquen els drets de reutilització als usuaris i permeten a les comuni- tats formar-se i avançar al voltant de grups de continguts (hola Wikipedia). Hauríem de pensar en un sentit ampli sobre com l’obertura legal pot fluir a través de totes les peces de l’ecosistema del govern obert. Llicències de distribució oberta Timothy Vollmer @Tvol és el responsable de polítiques públiques a Creative Commons, una organització sense ànim de lucre que crea llicències de drets d’autor gratuïtes i eines legals per promoure la creativitat i l’intercanvi en línia. Coordina les posicions en polítiques públiques i assessora els responsables polítics a tots els nivells i a través de diverses disciplines com l’educació, les dades, la ciència, la cultura i el govern sobre la concessió de llicències de drets d’autor, el domini públic i l’adopció de polítiques obertes. 38
  • 51 Dins el món de l’obertura de dades es considera format les característiques i especificacions per a la representa- ció d’informació, a través de mitjans electrònics i processables de forma automatizada. Habitualment el format es correspon amb el tipus d’arxiu en què es presenta la informació –per ex., XML o HTML–, que estructura i con- diciona la forma d’emmagatzematge. A més d’això, també se sol considerar dins d’aquest concepte el mecanisme o protocol d’accés a les dades, és a dir, els serveis web i interfícies de programa- ció d’aplicacions (API) que ofereixen la informació en diferents formats finals –SOAP, WFS, WMS, etc. Per garantir el principi d’accessibili- tat universal i de no-discriminació als usuaris es recomana l’ús de formats oberts, és a dir, formats l’especificació dels quals sigui clara i de lliure accés. Sempre que sigui possible, s’han de seleccionar formats oberts estàndard i no propietaris, d’ús comú i que no tin- guin restringit l’ús per drets de marca o patents associades. Habitualment, els formats oberts són aquells als quals podem accedir i processar mitjançant eines que estan a l’abast de qualsevol usuari. Les 5 estrelles de les dades obertes (open data) Hi ha una classificació que permet quantificar la qualitat tecnològica de les dades obertes, que ofereix valors d’una a cinc estrelles en funció del format usat per representar les dades. Aquest esquema simbòlic és incremen- tal i considera com el cas bàsic –una estrella– la informació distribuïda al web a través de llicències obertes i mitjançant qualsevol format, fins i tot aquells que dificulten l’extracció de les dades que contenen (per ex., do- cuments escanejats i representats com a imatges en PDF). S’atorgarien dues estrelles a aquells conjunts de dades expressats a través de formats estruc- turats, encara que aquests poden ser propietaris (per ex., fulls de càlcul en format Excel). Es donarien tres estre- lles, si el format és obert i no propie- tari (per ex., CSV en comptes d’Excel). S’asignen quatre estrelles a aquelles dades que són identificades mitjançant URI (identificadors de recursos uni- forme), un tipus d’adreces web per- sistents que permeten fer referència a qualsevol dada a la web. L’excel·lència tècnica –cinc estrelles– s’aconsegueix quan les dades són enllaçades amb al- tres recursos de la web mitjançant me- canismes semàntics, que ofereixen una interoperabilitat plena entre diferents sistemes, i permeten una posterior reutilització molt més eficient. Formats oberts Martín Álvarez-Espinar CTIC/W3C a Espanya @espinr és enginyer en informàtica i és el responsable de l’Oficina del W3C a Espanya. Té una àmplia experiència en el desenvolupament d’aplicacions sobre la plataforma web oberta i en la creació d’estàndards. Treballa com a consultor sobre administració electrònica per a CTIC i és el director del Comitè Assessor d’ePSIPlatform, la principal eina de comunicació de la Comissió Europea en temes de dades obertes. Ha participat en la definició estratègica i tecnològica d’una dotzena d’iniciatives de dades obertes a Espanya i forma part de grups de treball del W3C i de la Comissió Europea per a l’estandardització de les bones pràctiques en govern electrònic. El 2010 va ser nomenat pel diari El Mundo com una de les 25 persones més influents d’Espanya. Ù Dades publicades en qualsevol format ÙÙ Formats estructurats ÙÙÙ Formats oberts i no propietaris ÙÙÙÙ Emprar URI per identificar les dades ÙÙÙÙÙ Enllaçar les dades amb altres dades 39
  • 52 La interoperabilitat, la capacitat dels sistemes i/o les organitzacions de tre- ballar junts, és un aspecte crucial de productes i serveis transfronterers mo- derns. Els sistemes de gestió de dades obertes no són una excepció a aquesta regla: mentre que un sol conjunt de da- des podria ser útil per si mateix, el po- der real de les dades obertes es deriva de la combinació de múltiples conjunts de dades de maneres significatives -i de vegades inesperades. El Marc Europeu d’Interoperabilitat (EIF)1 esmenta 4 nivells d’interoperabi- litat: tècnic, semàntic, organitzacional i legal. I mentre que el EIF està orientat cap als serveis paneuropeus d’adminis- tració, el mateix model es pot utilitzar en gairebé qualsevol projecte. La interoperabilitat tècnica La combinació de dades procedents de diverses fonts pot requerir alguns co- neixements de programació, sobretot quan les dades només estan disponibles en els documents amb estils, llegibles per a les persones, però que no estan destinats a ser amigables per a les mà- quines. I fins i tot quan les dades estan disponi- bles en formats oberts, la interoperabi- litat no s’aconsegueix sense esforç: una font pot proporcionar arxius CSV en ASCII, un altre sistema potser utilitza els serveis web per lliurar arxius JSON i una tercera font pot produir XML en UTF-8. No obstant això, aquesta diversitat de formats no ha de ser un obstacle perquè les organitzacions publiquin les dades obertes, no és més que un recordatori que -igual que en qualsevol altre pro- jecte- s’ha de fer un treball a l’hora de processar aquestes dades. La interoperabilitat semàntica Més difícil, potser, que connectar els punts en el nivell tècnic és aconseguir la interoperabilitat semàntica. Per exem- ple, quan dues fonts diferents propor- cionen informació sobre el salari mitjà en els seus respectius departaments, què s’entén exactament per salari? S’hi inclouen els beneficis i bonificacions addicionals? La quantitat s’expressa en euros o dòlars americans? El mateix passa amb les -sovint obli- dades- metadades associades a aquests conjunts de dades. Fins i tot els portals de dades obertes més populars tendei- xen a utilitzar propietats i categories lleugerament diferents, de manera que la cerca automatitzada i la recuperació a través d’aquests portals és menys sen- zilla. Per tant, es recomana la (re)utilització dels esquemes existents, vocabularis i convencions. Com a mínim, les orga- nitzacions haurien d’assegurar alguna informació bàsica sobre les dades que publiquen: un breu paràgraf aclarint el significat dels conjunts de dades ajuda en el camí cap a la interoperabilitat. La interoperabilitat organit- zacional La interoperabilitat organitzacional en- tra en joc quan es combinen conjunts de dades similars de diferents fonts. Els exemples típics d’això inclouen aplica- cions mòbils que accedeixen als ser- veis a nivell de ciutat o llocs web que comparen els hàbits de consum de les diferents administracions públiques: Les diferents regions proporcionen les mateixes dades? Estan recollint i actu- alitzant les seves dades més o menys al Interoperabilitat Bart Hanssens @BartHanssens és expert en interoperabilitat al Servei Públic Federal per a les TIC (Fedict) de Bèlgica. Treballa en estàndards oberts com ODF i IPv6, promou l’ús de les dades obertes i és usuari de codi obert i n’és contribuïdor de fa temps (Drupal). La seva adreça de contacte és bart.hanssens@fedict.be. 40
  • 53 mateix interval? I aquestes organitza- cions es relacionen bé quan les dades compartides s’han de corregir? Si bé no és estrany que les administra- cions alineïn els seus serveis i procedi- ments interns, el caràcter públic de les dades obertes pot accelerar aquest pro- cés, que en última instància beneficiarà tots els ciutadans i empreses. La interoperabilitat legal Pot semblar obvi, però la prioritat nú- mero u per a les organitzacions és asse- gurar-se que són de fet les propietàries legals de les dades que volen publicar (i no, per exemple, una entitat privada). Una vegada que aquesta propietat ha estat confirmada, les administracions poden optar per publicar les seves da- des en virtut d’una de les llicències existents com les llicències de bases de dades obertes2 o les llicències Creative Commons3 . Crear una nova llicència a partir de zero -a banda que sigui una llicència ben intencionada i oberta- o simplement oferir els conjunts de dades sota dife- rents llicències, pot descoratjar o fins i tot prohibir la reutilització d’aquestes dades. Les parts interessades poden no sentir-se còmodes amb la combinació dels conjunts de dades sense un avís legal addicional, i podrien enfrontar-se amb llicències incompatibles. Lectura suggerida Els lectors també poden estar interes- sats en el Marc Espanyol d’Interopera- bilitat4 , el perfil d’aplicació DCAT5 i el projecte LOD26 . Notes 1 http://ec.europa.eu/isa/documents/isa_an- nex_ii_eif_en.pdf 2 http://opendatacommons.org/llicències/ ODbL/ 3 http://creativecommons.org/ 4 https://joinup.ec.europa.eu/sites/default/fi- les/NIFO%20-%20Factsheet%20Spain%20 05-2013.pdf 5 https://joinup.ec.europa.eu/asset/dcat_ application_profile/description 6 http://lod2.eu/
  • 54 El concepte del govern obert va néixer per donar resposta a les demandes de la ciutadania i dels agents socials per una major participació i involucració en la tasca de govern. Si el govern elec- trònic tenia per objectiu una adminis- tració àgil al servei del ciutadà 365 dies l’any, el govern obert va molt més enllà involucrant la ciutadania, l’emprene- doria i els agents socials en la tasca de govern amb una visió col·laborativa. I això implica un canvi cultural i d’acti- tud sense precedents, tant dels líders polítics com de l’estructura executiva i administrativa. El govern obert implica una visió de concepte en totes direccions: – obert en el si de la mateixa admi- nistració: compartint informació i vencent les barreres d’opacitat entre departaments. – obert amb les altres administra- cions: compartint informació i re- cursos. – obert amb l’emprenedoria i les em- preses: potenciant la innovació oberta i la coproducció de serveis. – obert amb els agents socials, po- tenciant la seva involucració en un govern per a la ciutadania amb la ciutadania: WeGoverment. Per tant, el desplegament del govern obert és una tasca d’àmplia acció, que afecta tots els estaments de l’Adminis- tració i la societat. Per tal de ser efi- cients a l’hora de compartir informació a tots els nivells, però encara més per tal potenciar la col·laboració i la copro- ducció de serveis cal desplegar les ini- ciatives facilitant la reutilització tant de dades com de recursos: – Reutilització de les dades. L’ober- tura i publicació de dades té dos objectius: la consulta d’aquesta in- formació per donar resposta als requeriments de transparència, però sobretot facilitar l’ús d’aques- ta informació per altres agents: ad- ministracions, agents socials, em- prenedoria per crear nous serveis i empreses en creuar informació. Això només serà possible si la in- formació es publica pensant en la seva reutilització, en formats oberts i en estructures que ho facilitin. – Reutilització dels recursos. El govern obert implica col·laborar i compartir amb altres administra- cions i amb els agents emprenedors i empresarials. Això requereix des- plegar els recursos des d’una pers- pectiva de reutilització: que siguin reutilitzables per altres administra- cions i que, per tant, redueixin l’es- forç de ser integrats en nous serveis dissenyats des de l’emprenedoria i les empreses. Té, per tant, doble retorn, ja que redueix l’esforç tant d’altres administracions com d’al- tres agents. La reutilització no és un concepte nou ja que té tot el sentit des del punt de vista de l’eficiència, però malaurada- ment no ha estat profusament utilitzat. En l’àmbit local és on hi ha hagut una trajectòria més remarcable, però més des del punt de vista de prestació d’un servei per a un conjunt de municipis, com és el cas de la Diputació de Bar- celona. Les polítiques de govern obert reque- reixen una aposta ferma i clara del conjunt d’administracions en la reuti- lització de dades i recursos, per tal de facilitar, a més de la transparència, la col·laboració dels diferents agents en la coproducció de serveis. Reutilització Pilar Conesa @PilarConesa és fundadora de la consultora Anteverti i directora de l’Smart City World Congress. Experta internacional en smart cities i govern obert. Ha estat CIO de l’Ajuntament de Barcelona, directora general del Sector Públic a T-Systems i directiva a la Generalitat de Catalunya i als Jocs Olímpics Barcelona’92. 41
  • 55 Em tornes les meves dades, si us plau? Si és possible que gràcies a la Llei de protecció de dades els ciutadans esti- guem protegits davant de tercers, ator- gant les nostres dades a qui autoritzem personalment, no aconsegueixo enten- dre per què aquestes dades mai no ens són retornades. I no em refereixo a les dades dels meus conveïns, a les dades de les empreses o les grans dades que les administracions salvaguarden. Superat el debat internacional de l’open data, i contrastada la gran revaloritza- ció que tenen les dades, un cop que pe- riodistes, societat civil i reutilitzadors diversos hi accedeixen, crec que ha arribat el moment d’avançar per inno- var. Estem acostumats a defensar que s’obrin les dades anonimitzades per ser reutilitzades, i les dades de gestió pú- blica per a l’exercici de la transparèn- cia. Sense fer una passa enrere en tot el que s’ha aconseguit amb totes aquestes anomenades big (i open) data, parlem doncs de l’small. És a dir, de les dades personals i individuals que cadascun de nosaltres generem i que altres salva- guarden o consumeixen. Em refereixo a les meves pròpies da- des, a les de cada un de nosaltres. Per- què són meves, em pertanyen, jo he contribuït a generar-les, i hi vull tenir accés per ser més eficient, autònoma, estalviar-me processos, ser més lliure, més intel·ligent i sobretot poder pren- dre les meves pròpies decisions. De qui són les dades de les meves acti- vitats a les xarxes socials? I les que ge- nero amb els correus que envio? O les que guarda l’hospital als seus arxius? I les de la meva línia telefònica? O les que recull la meva polsera quan surto a córrer?... A vegades les puc consultar en aplica- cions, o a la factura, fins i tot algunes companyies et generen un PDF, altres te les visualitzen, però per norma ge- neral no me les puc descarregar en un format reutilitzable. Per tant, si no les puc manejar, no les puc mesclar, no les puc reutilitzar…, totes aquestes dades no m’ajuden a prendre decisions fia- bles, tan sols puc viure sota intuïcions. No cal destacar el valor i els beneficis en global que totes aquestes dades ofe- reixen si són ben analitzades. Però cada ciutadà no pot ni creuar-les ni reutilit- zar-les per al seu propi consum -tot i que insisteixo, siguin les seves pròpies dades. Alguns es qüestionaran si és molt mi- llor oferir-les ja cuinades, però la res- posta davant d’aquesta reivindicació és sempre no. Perquè no existeix l’objecti- vitat, però sí que hi hauria d’haver lli- bertat, sense filtres de tercers (si no es vol), per dret propi. Això, finalment obriria totalment la porta al naixement de nous models de negoci d’emprenedors o empreses que poguessin oferir als ciutadans aquests plats ja cuinats (si els volen), però ela- borats amb els seus propis ingredients, quantitats o fins i tot receptes. El que estic dient és que no és necessari que cada un necessitem aprendre a progra- mar, ni tan sols a entendre les bases de dades, però si recuperem les nostres pròpies dades podrem prendre deci- sions personalitzades que ara semblen impossibles. En aquest futur de lliure accés a la nos- tra pròpia identitat, cada un de nosal- tres podrem generar bones decisions que contribueixin realment al fet que les empreses i les administracions si- guin més eficients, les ciutats més inte- l·ligents, i sobretot que els ciutadans, a més de, ara sí, veritables smart citizens, siguem: lliures. Revalorització de les dades Nagore de los Ríos @nagodelos és periodista i comunicadora nata; va ser la fundadora d’Irekia, la primera plataforma de govern obert de parla hispana referent internacional. Després d’exercir com a directora de Govern Obert i Comunicació a Internet al Govern Basc és consultora sènior del Banc Mundial en materia d’small, open, big data i data i periodisme de dades. 42