Cròniques de l’edat mitjana

3,541 views
4,075 views

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
3,541
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
5
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Cròniques de l’edat mitjana

  1. 1.  Us imagineu com seria viure a l’EdatMitjana?Alumnes 2n ESOEscola Pia Nostra Senyora
  2. 2. ClaraCastilloCamperolaHelenaGómezFilla de ladida de lareinaLlorençCerdàCamperolAlbertBadesaMonjoMarinaPelaezMonjaLluísArrugaNenAlbaMiróBallarinaHelenaLlobetServenta alcastell
  3. 3. Hola Ricard,Sóc la teva avia, t’escric aquesta carta perquè m’estic morint acausa de la pesta i quan siguis més gran, ja no em recordaràs i vullque sàpigues com era la meva vida de jove. Li he dit a la teva mareque et doni aquesta carta quan ella cregui que estàs preparat perllegir-la. Quan vaig néixer, em van posar el nom d’Alba en honorde la teva besàvia. Quan tenia 11 anys, els meus pares eren moltpobres, i jo havia de treballar. Teníem una petita terra oncultivàvem el nostre propi menjar. També, la meva mare em vaensenyar a fer roba de llana, que jo li vaig ensenyar a fer a la tevamare. Quan tenia 14 anys tot va començar a anar pitjor per a lanostra família. El rei va pujar els impostos i com no teníem diners,li vam haver de donar les nostres collites i el gra per sembrar. Noteníem res per menjar i ens estàvem morint de gana fins que undia el meu pare Ricard, que en honor seu et dius així, va anar acaçar i va matar a un cérvol. Però com que la caça gran anavadestinada al rei, no sabia què fer, si donar-l’hi al rei el cérvol oquedar-nos-la nosaltres per no morir de gana. Al final, Ricard, vadecidir que ens la quedaríem nosaltres, però el xèrif del poble el vaenxampar guardant-la en el nostre petit estable. El xèrif li vacomunicar la notícia al rei, que va decidir que estaria condemnat amort. Quan el meu pare va morir, la meva mare va entrar en unagran depressió, i jo vaig haver de cuidar de la meva germanapetita. Ens anàvem mantenint com podíem.
  4. 4. Quan vaig complir 16 anys, vaig tenir l’honor de conèixer alpríncep, que des d’aquell instant, em vaig enamorar d’ell. Uns diesdesprès em va demanar per anar a sopar amb la seva família alcastell, i jo vaig acceptar. Aleshores la meva mare es va posar tantcontenta que va sortir de la depressió i va tornar a fer vida normal.Tornava al camp a cultivar, cuidava de la meva germana...El dia quevam anar al castell ens vam arreglar el màxim possible, i ens vamdutxar a fons per l’ocasió. Quan vam entrar a casa seva em vaigquedar al·lucinada, els sostres no eren de palla i a més a més erenaltíssims, les taules eren enormes...Quan ens vam trobar tots a lataula, em vaig quedar impressionada amb el banquet que havienpreparat. A la taula hi havia tot tipus de menjar que et puguisimaginar: carn, enciam, fruita...Desprès d’acabar de sopar i ensenyar-nos la seva casa, el príncepFelip, em va demanar per casar-me amb ell, aleshores vaig mirar a lameva mare que em feia si amb el cap, i per no fer-la entristir, li vaigdir que si. Quan jo tenia els 22 anys ens vam casar i la meva vida vacanviar completament. Vaig haver d’aprendre a llegir i escriure, lameva higiene i salut van millorar moltíssim, però el que mésm’agradava de ser princesa era la meva roba. El meu vestuari eramolt diferent abans anava vestida amb roba de llana que havia fet jomateixa, i havia de portar varies capes per no passar fred, a més laroba s’embrutava molt i quedava marró. Ara porto accessorisd’or, capes que abriguen, no s’embruten perquè no he de treballar alcamp, i si s’embruten tinc una persona que ho neteja. Ara dormo enun llit molt més còmode, és molt més tou i tinc mantes i s’est{ moltcalentet. També puc gaudir d’un esmorzar espectacular. Ara em pucdutxar cada dia i l’aigua est{ molt més calenta
  5. 5. Desprès d’uns quants anys el país va entrar en guerra i en Felip se’nva haver d’anar. Quan ja portava fora de casa un any, em sentiamolt sola, i sense pensar-ho un dia, vaig enganyar al meu maritamb el seu germ{. Al cap d’un mes en Felip va tornar a casa, i vadescobrir que l’havia enganyat, però com que estava moltenamorat de mi, em va decidir perdonar. Van anar passant elsmesos, i continuava fent la meva vida d’abans, però jo no podiaseguir amb ell perquè em sentia molt culpable. Aleshores vaigdecidir abandonar el rei i vaig anar-me del poble sense que ningúem veies. Al cap d’uns dies vaig arribar a un poble on vaig tornar aser pobre i tenia una petita casa. Aleshores al cap d’un mes vaigconèixer a un noi que també era pobre i quan tenia 26 anys, vamtindre una filla que es deia igual que jo, Alba, la teva mare. Amesura que anava creixent anàvem aconseguint més diners perquèella ens ajudava a sembrar el camp. Quan ella ja tenia 15 anys es vaenamorar del fill del nostre amic, que en 20 anys es van casar. Alcap de dos anys van tindre un fil, tu. Ella ho va passar moltmalament en el part. Quan vas néixer ella es va posar moltmalalta,i no se si va ser Déu, però es va salvar. Quan tu tenies 4anys, no teníem gaires diners i jo vaig agafar la pesta. Espero queen aquesta vida et vagi millor que a mi. No crec que entenguis elque vaig fer quan era més jove, però quan acabis de llegir aquestacarta vull que vagis a l’estable i que en una de les cantonades cavisuna mica. Trobaràs una cosa que era molt especial per mi, esperoque t’agradi.Amb amor,la teva {via, que t’estima molt!!!!!
  6. 6. Hola! Aquests són els meus primers pensaments. Acabo denéixer i crec, pel que he sentit que em dic Helena, o això ésel que ha dit aquesta dona al veure’m. Sí, aquesta dona,segurament és la meva mare i el que plora al seu costat deuser el meu pare. Els dos em miren bocabadats i jo no entencres, què és això? On estic? Que passarà? Que faré en unfutur? Tinc fred i tinc por. Tot era millor al ventre de lamare.Fa una setmana des dels meus primers instants de vida.Visc a Gómez un feu d’Hisp{nia; estic al segle XIII, a l’any1219 i efectivament em dic Helena, Helena Gómez Avilés.Durant aquesta setmana he observat molt i molt com és lavida aquí, com és casa meva, com són els meus pares i comés la gent.Tot és tant diferent... els dies són eterns, a vegades passogana, però pel que diu la meva mare mentre m’alleta a mi i ala filla dels reis abans estàvem molt pitjor. Ara, diu que hemcreat un gran excedent agrari i per això malalties i mortscom la pesta o la falta d’aliments i proteïnes ja no són tanhabituals com fa 2 segles.Ara observo com és casa meva. Esta bé, és força gran, no empuc queixar, però és bastant fosca. Es tota de fusta i pedra.Però hi tinc una sensació aquí dins, protegida, és el meulloc. Sempre està plena de gent que ve a veure’m. Un savi,que ha vingut a visitar-me diu que tinc alguna cosa especialals ulls i que de gran faré alguna cosa memorable, que n’est{segur. També diuen que he de créixer i tenir un fill per aixíheretar el poder del meu pare.
  7. 7. Ei, mare! (penso) on ets? M’acabo de despertar i no entenc res,on estic?Només veig un llit enorme en el que estic estirada, envoltada decoixins i llençols de seda. Miro al meu voltant i totes les paretssón de marbre, impressionants (penso) no sé on sóc, però esticsegura que això no és casa meva.Miro a la finestra, veig les visites de dos o tres feus i entre ellscarrerons i camins que porten a rius i a mercats.Sento un soroll, em giro i observo com una enorme portadecorada amb sanefes brillants i magnifiques s’obre i entra lareina Isabel i una noieta jove amb una tovallola i un sabó naturala les mans.-És hora de dutxar-se petitona!- Em diu la reina.S’apropa a mi sense fixar-se gaire i em besa al front. Arrufa el nasi afegeix:-Emilia, dóna-li una bona ensabonada a aquesta nena que olora abrut, no sé què li han fet al feu de Gómez, però la meva filleta nofeia aquesta olor quan l’han portada. Em buscaré a una altradida-.· · ·He crescut, avui celebro el meu catorzè aniversari junt amb elsmeus pares; el rei i la reina. Em besen i em compren un munt deregals.Ve a visitar-me moltíssima gent del poble i de les afores, entreells, un savi que afirma llegir el futur.Li demano que llegeixi la meva mà i ell molt honrat em diu queho farà encantat, com un regal, ja que és el meu dia.Entre frase i frase em mira als ulls i diu:
  8. 8. -Aquests ulls els he vist abans, mai els podria oblidar, però no elshe vist a palau, ara no sabria dir-te a on, però sóc una personamolt detallista i... Aaaahhh ja, ja m’enrecordo. Fa uns anys alnéixer la nena dels propietaris del feu de Gómez vaig anar avisitar- la i al agafar a la petitona em vaig fixar en els seus ullsprofunds i únics. Recordo que vaig dir-li que faria alguna cosamemorable però que no sabia ven bé que era....-Estàs insinuant, que aquesta nena no és filla meva? – Diuemprenyat el rei, Mateu-lo!!!!Malgrat tothom fes veure que no, aquelles paraules vancommocionar a més d’un i principalment a mi.A partir d’aquell dia, vaig deixar de dormir bé, i si era veritat elque afirmava el savi? Així que vaig endinsar-me en el misteri ivaig dirigir-me cap al feu de Gómez.· · ·Pico a la porta i m’obren d’immediat.Observo a d’interior. Veig una casa fosca, plena d’espelmes, defusta i pedra i amb molts llibres. Ho observo tot, tot menys ladona que m’ha obert la petita porta i la que ara espera amb unsomriure a la cara alguna paraula per part meva.No m’ho puc creure, al mirar-la fixament la reconec, hi tant! Larecordo alletant-me, cantant-me un bressol, besant-me irecolzant-me molt dolçament.Sense dubtes és la meva mare i tot el que l’envolta és casa meva, elmeu racó.Senyors, senyores –començo- he estat dies i dies assajant aquestmissatge, desesperant-me i buscant una manera suau d’aclarir-hotot. Sincerament no l’he trobada, així doncs, he pensat que elmillor és dir-vos-ho a la meva manera
  9. 9. He estat buscant si era cert el que el savi va dir davant de tots,i he trobat respostes. Efectivament no pertanyo a la famíliareial, sóc filla d’Eduardo de Gómez. Ma mare Lady Merchem’alletava a mi juntament amb la reial filla dels reis: Rachel II.Amb això vull dir-vos que porto 14 anys sent la filla dels reis,pertanyent a la reialesa i per tant a la branca dels de sangdivina i dels escollits per Déu.Doncs, reflexiono i em pregunto, com és, que si teòricament lafamília reial té poder diví, jo he pogut estar tants anys ficada ala cort sense que ningú se’n adonés, ni tan sols jo mateixa.Algú és capaç d’explicar-m’ho?No, ningú perquè és inexplicable que el nostre Senyor puguiequivocar-se en alguna cosa així.O potser és que Deu no escull a ningú perquè governi persobre de tots i perquè tingui l’autoritat i la poca consciència demenysprear a qualsevol sense cap mena de càstig.Aquesta, és la realitat a la que estem sotmesos, una realitatmolt trista, injusta i miserable. Es tracta senzillament d’unagran heretgia indestructible.Els vostres desitjos són ser rics en terres i en poder. I jo penso:què ha passat? Què ha passat, senyors, amb l’empatia, lasolidaritat i l’honra? Realment som tant poc conscients per noadonar-nos-en que valors com aquests són molt mésimportants que qualsevol altre riquesa? Aquests valors sónpels quals lluito i seguiré lluitant sempre.Amb aquest discurs vaig firmar el meu pase VIP a la vida queve després de la mort. Una vida que després d’aquellesparaules no me la donarien.Ara, em dona igual aquesta vida, estic orgullosa d’haver-hodonat tot per portar la veritat al poble i per guanyar-nos lanostre llibertat. . Espero que no us oblideu mai d’aquestesparaules, ni que us oblideu de mi. Espero que lluitin pel que esmereixen. Jo lluitaré des d’aquí. Ho prometo.
  10. 10. El pare, la meva germana petita Catalina i jo anàvem cap aBarcelona. Això no era gens habitual, perquè nosaltres, gent depagès, no ens movíem gaire del nostre poble i acudíem sempreal mercat que es feia a la nostre parròquia. Normalment era lamare qui anava al mercat on comprava carn, peix, llegums iformatges i si podia venia hortalisses i ous que feien les nostresgallines. En aquella ocasió el motiu del nostre viatge eraacompanyar la Catalina que entrava com aprenenta a la casad’un artes{ important de la ciutat. Tenia deu anys i havia dequedar-se amb aquella gent estranya fins als setze per aprendrel’ofici de teixidora, perquè així, amb els diners que guanyaria,podria engrandir el seu dot que el pare amb la seva feina depagès no podria aconseguir de cap manera. A més, la partida dela Catalina significava també una boca menys per alimentarque a casa nostra es notaria molt. Les males collites dels últimsanys no deixaven altra opció al pare. Tots estàvem molt tristosper deixar la Catalina, l’estim{vem molt i sabíem que una partde la nostra vida s’aniria amb ella.Aprofitant la nostra visita a la ciutat també havíem de passarpel mercat per vendre el bestiar que portàvem. El parenecessitava diners per comprar un aixadell i tres sedassos. Enaquell breu viatge em vaig adonar que un nou món s’obria alsmeus ulls. Per mi tot el que veia era fascinant i no podia deixarde pensar que tal vegada existia alguna cosa més allà del campLa vida del pagès era molt dura. Seguíem una rutina que ensmarcava la natura. La jornada començava quan sortia el Sol.Ens aixecàvem i la mare ens preparava unes farinetes fetesd’ordi i aigua. Després, els homes de la casa ens an{vem alcamp. Les feines variaven segons l’època de l’any
  11. 11. . A la tardor recollíem les fulles dels arbres per a farratge i llit delsanimals, treball{vem la terra amb eines com la l’aixada, el c{vec il’arada, escamp{vem la llavor i després pass{vem el trill perigualar la terra i enterrar la llavor. També portàvem els porcs apasturar al bosc i tall{vem llenya per passar l’hivern. A l’hivernfèiem la matança i cap al mes de març podàvem els arbres icav{vem la vinya. A la primavera sortíem a caçar i pescar. A l’estiu,pel juny, ja quan feia calor, seg{vem l’ordi i la civada i adob{vemla terra. Al juliol seg{vem el blat. A l’agost fèiem la batuda iadobàvem les tones. I pel setembre fèiem la verema. Després detot un dia de feina tornàvem a casa amb la posta del Sol perdescansar i sopar de pa i vi o una mica de sopa. Carn nomésmenjàvem els dies de festa i peix una vegada a la setmana.Les nostres eines no eren gaire bones i això ens obligava treballarmoltes hores. Tothom que estava en condicions havia departicipar en les feines, fins i tot els nens i els vells. Tot el que josabia m’ho va ensenyar el pare, igual que la mare va ensenyar a laCatalina tot allò que necessitava saber una noia per ajudar a casa ial camp. Sí, les dones treballaven tant o més que els homes. Lamare es feia càrrec de les feines domèstiques, criava els meusgermans petits, filava, treballava al nostre hort, es feia cura delbestiar del corral i quan era necessari ens ajudava al camp. El parei la mare es van casar ben joves, crec que cap dels dos arribava als15 anysBen aviat van començar a tenir fills. En total en van tenir vuit,però només vam sobreviure cinc: el meu germà gran, jo, laCatalina i dos més petits.
  12. 12. Malgrat tot, nosaltres teníem sort, perquè el pare era lliure itenia una parcel·la que era seva. Això ens permetia sobreviure itenir algun luxe, com per exemple un llit i un forn a casanostra. A part d’això la casa era ben senzilla, feta de pedra.Només teníem dues habitacions: una feia de sala, menjador icuina i l’altre de dormitori. De mobles només en teníem elsmés necessaris: una taula, unes banquetes, algunes escudellesde fang i de fusta i un perol gros de metall per cuinar. Elbestiar estava en un espai separat.Érem pobres, però encara així havíem de pagar impostos alsenyor: el molí, la premsa, la ferreria, els prats i els boscos erenla seva propietat i havíem de pagar per utilitzar-los.El camí de tornada al poble el vam fer gairebé en silenci el parei jo. Els dos estàvem massa abraçats als propis pensaments.Recordo que el viatge se’m va fer curt, perquè davant els meusulls es va repetir tot allò que havia viscut a Barcelona. Quanvam arribar a casa encara estava ple d’emoció. Estavaconscient, que encara era massa jove, però sabia que allà forahi havia tot un món que tal vegada m’esperava.La mare va plorar molt per la Catalina, però la dura monotoniade la nostra vida no li va deixar massa temps per pensar. Amés, el meu germà gran estava a punt de casar-se i formar unafamília. Ell tenia molt clar el seu destí: seria l’hereu de lesterres del pare i continuaria la vida que sempre havia conegut.En canvi, jo somiava a conèixer altres horitzons. Barcelona emva descobrir un món que m’excitava i em fascinava. Volialluitar per forjar jo mateix el meu destí. No volia acceptar lescoses tal com eren. Però encara havia d’esperar dos hiverns idues primaveres perquè arribés la meva oportunitat.
  13. 13. Un dia calorós de juny, quan vam tornar del camp, vam trobar unavisita molt agradable: ens va venir a veure el meu tiet, el germà de lameva mare. L’oncle Grau era mestre escultor i viatjava molt. Eramolt bo, per això tenia molta feina. De tant en tant, quan teniatemps, visitava la mare i ens contava coses molt interessants delsllocs on havia estat i de les esglésies on havia treballat.Aquesta vegada però no venia només per veure’ns. Volia oferiralguna cosa als meus pares. Com que l’oncle Grau no tenia fills, nidona, volia que anés amb ell per ensenyar-me l’ofici i amb els tempspassar-me les seves eines. Els meus pares primer no volien saber resde la oferta de l’oncle Grau, però ell els va explicar que tenia unencàrrec molt important: el monjos benedictins de Ripoll volienconstruir una portalada i li van demanar que dirigeixi els escultorsque havien de treballar-hi. L’oncle Grau va explicar als pares queper fer aquesta feina necessitava molta ajuda i que era una moltbona oportunitat perquè m’iniciés a l’ofici. El meu germ{ gran jahavia format una família i els meus germans petits ja eren prougrans per treballar, per tant, el pare podia prescindir de la mevaajuda al camp i a més, els diners que algun dia podia guanyarajudarien a tota la família. Després de moltes discussions isobretot, al veure l’entusiasme que jo vaig demostrar davant lainiciativa de l’oncle, els pares finalment van donar el seuconsentiment.Jo no m’ho podia creure. El cel es va obrir per mi de bat a bat. Per fi,podia abandonar aquella vida tan dura i monòtona i començar unanova molt més interessant i plena. Estimava els meus pares i emfeia pena separar-me d’ells, però aquella aventura era massatemptadora per renunciar-hi.
  14. 14. Durant els dies següents, la mare va preparar el meu viatge. Vaigacomiadar-me dels pares i l’oncle i jo vam emprendre el viatge capa Ripoll. Durant tot el camí no deixava de fer-li preguntes.Quan vam arribar al monestir em vaig quedar bocabadat: maihavia vist un edifici tan gran i tan bonic! Nosaltres cada diumengeanàvem a la església, però allò no tenia res a veure amb aquestedifici impressionant. Però no tenia massa temps per badar, unmonjo ens venia a buscar per portar-nos davant l’abat qui voliaparlar amb el meu oncle sobre l’obra que ell i els altres escultorsdels país havien de realitzar. El projecte que l’abat tenia en mentera molt ambiciós: volia afegir a la façana principal de l’església delmonestir una portalada de forma d’arc triomfal i decorar-la ambescultures, representant escenes bíbliques i de la vida quotidiana.La portalada havia de mesurar uns 11 metres d’amplada i uns 7metres d’alçada. Era tot un repte pel meu oncle i pels altresescultors. L’abat no va fixar-se en mi fins al final de l’audiència.Llavors va demanar a l’oncle qui era i què feia all{. L’oncle li vaexplicar que era el seu nebot i aprenent. Llavors l’abat em va miraramb ulls seriosos i va dir: “Si vols menjar, aquí has de treballar devalent i mai pots faltar a la missa”.Després un monjo ens va acompanyar a la cuina per menjar algunacosa i tot seguit a l’hostatgeria on dormien els peregrins. All{estaríem allotjats durant les obres. Jo estava molt nerviós iemocionat: aquell dia va començar una nova vida per a mi.Com que ja era massa tard per fer res més, el meu oncle em vaexplicar algunes coses sobre la vida d’aquells monjos. Em va dirque eren benedictins i que la seva vida es regia per les Regles deSant Benet. Aquesta regla va determinar que la vida dels monjoss’ha de fonamentar en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oraciói el treball. “Ora et labora”, - va dir el meu oncle -, és això que t’hadit l’abat aquesta tarda”. Els monjos es dedicaven principalment apregar i meditar, però també realitzaven feines diverses, comcultivar l’hort del monestir o atendre els pobres i els malalts.
  15. 15. El monestir era una edificació molt complexa. La vida monàsticas’organitzava al voltant del claustre que era un pati quadrat i porticat alqual s’obrien les altres dependències com l’església, la sala capitular ones reunien, el refectori o menjador, la cuina, l’escriptori, etc. Eldormitori era comunitari, dormien com nosaltres a l’hostatgeria: totsjunts. A part de pregar i treballar, els monjos també dedicaven molteshores a l’estudi. Copiaven a m{ les obres de l’antiguitat grecoromana iles decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures.Al voltant del monestir hi havia molta vida. Els monjos tenien gransextensions de terra, i allà treballaven moltes famílies camperoles. Elmonestir era autosuficient, i gràcies als monjos que feien novesaportacions agrícoles, fins i tot tenien excedent del que disposavensegons els convenia.L’endem{ ens vam llevar ben d’ora per començar la feina. El meu onclees va reunir amb els monjos i els altres escultors per determinar més omenys com seria la portalada. Els monjos els van ensenyar algunsmanuscrits amb precioses il·lustracions que contaven històries del’Antic i del Nou Testament. La seva idea era crear una portalada queper una part expliqués a la gent les històries i les ensenyances de laBíblia i, per una altra part, els ensenyés també el que havien de fer alcamp durant tot l’any.El meu oncle estava molt content. La portalada era una feinameravellosa que podia compartir amb els millors escultors del país. Iper a mi significava la oportunitat de la meva vida. No hi havia millorlloc per aprendre l’ofici que cada dia m’agradava més, encara quetardaria molt tocar la pedra amb les eines. Era conscient que el camí perconvertir-me en un mestre escultor seria llarg i difícil, però em feiamolta il·lusió.Amb els mesos un dels monjos em va agafar afecte i en els pocsmoments de descans que tenia em va ensenyar llegir i amb el tempsvaig arribar a ser uns dels millors escultors de Catalunya. Però això ja ésuna altra història.
  16. 16. Hola, em dic Marina i ara que sé que em queden poques hores de vida,m’agradaria dedicar-les a deixar per escrit com he viscut, les cosesbones i dolentes que he passat. Tampoc em puc queixar, moriré amb82 anys, però l’època en què m’ha tocat viure no ha estat gens bona.Vaig néixer el febrer de l’any 477 d.C., en una família que s’haviaquedat en la misèria després de la desaparició de l’Imperi Rom{d’occident. Els meus pares vivien all{, segons el que em van explicar lesdones que van treballar amb la meva mare. Jo no la vaig conèixer. Ellsvivien a Hispania quan el meu pare es va veure obligat per lescircumst{ncies a fer fora d’aquell lloc a la meva mare embarassada demi, per assegurar-se de que no correríem cap perill, la va acompanyarun tros caminant (durant dies), després es van acomiadar sabent en elfons que no es tornarien a veure. La pobre dona va tenir que buscar-sela vida pels camins, amagant-se dels bàrbars que acabaven de destruir-ho tot i seguien fent-ho.Ella, tot i estar de sis mesos, va trobar un petit feu en el què treballantper al senyor, obtindria un lloc per dormir i podria alimentar-se millorque al carrer. Cuidava d’una part dels camps, cada cop es cansava mésfins que als set mesos i mig va parir. Va estar de part tota la nit i tresbones dones la van ajudar perquè no ho passés sola i per intentar quetot anés bé. Tot i així, va morir dessagnada , jo vaig sobreviure.Mentre era petita aquelles dones s’ocupaven de mi, em donaven la lletque podien, dormia cada nit amb una d’elles...Quan ja vaig ser prougran, amb cinc anys o així vaig començar a cultivar els camps i sobretotcuidar els animals. Fer el mateix tots els dies no m’agradava gens, lessenyores em van explicar el què li va passar a la meva mare i com elmeu pare la va deixar pels camins sola encara que fos pel seu bé. Apart, em sentia molt sola i infeliç tots els dies. Les darreres nits no vaigdescansar bé, pensava o se’m passava pel cap marxar d’aquell lloc i ferel mateix que la meva mare, anar per els camins i provar sort, tot i queno en tindria per tot el que m’havien explicat deduïa que eren tempsdifícils. Sense dormir no tenia suficient energia, treballava malament idesanimada, acabava sempre esgotada.
  17. 17. Al final vaig decidir marxar, no aguantava més en aquell lloc, voliaprovar sort i veure si podia aspirar a alguna cosa millor. No seriamai feliç allà.Les senyores que m’havien criat, estaven tristes, no volien quemarxés però em van donar aliments i una mica d’aigua perquèaguantés uns dies si no trobava feina o algun treball per fer. Vaigpassar per una quants pobles, tots molt pobres, amb moltsmalalts, no tenien gairebé menjar per la meitat dels habitants. Lamajoria de persones que habitaven els pobles vagaven per elscarrers, demanant als viatgers que passaven aliments o qualsevolcosa. A sobre se’ls feia pagar els impostos i era obvi que si notenien ni per menjar, no podien pagar. Les persones erenmaltractades pels soldats que anaven als pobles que no havienpagat els impostos.No em va agradar gens veure allò, vivim en un món ple d’injustícieson únicament els nobles tenen una bona vida, més fàcil. Fins i totara alguns tenen dificultats per viure, no moltes però en tenen.Ells no saben el que nosaltres, la gent del poble, sentim i no sabenel que arribem a patir.Durant anys vaig estar vagant pels camins i pobles que trobava almeu pas, vivia d’allò que trobava per algun lloc, dormia darrere deles cases, als carrers i si un dia trobava un estable amb palla queestigués cobert, aquella era una bona nit, ja que descansavamillor, mes còmoda i calenta. Vaig passar molta gana i em vaigrefredar molts cops, per sort res greu que amb unes herbes quealguna dona em recomanava em curava, la tos se’m va quedarpermanent durant uns mesos i em costava una mica mésrespirar, però anava al bosc i amb l’aire pur millorava bastant.Així vaig seguir fins als vint-i-dos, vaig treballar en algun petithostal de cuinera i d’aquesta manera també m’alimentava millor idormia allà.
  18. 18. Quan vaig seguir el meu camí sense destí, vaig trobar un convent demonges. Com no em sentia a gust amb la meva i no era feliç, vaigdecidir dedicar la meva vida a Déu, començar a creure veritablementen ell, podria únicament pensar en ser una bona creient i deixar depensar en lo sola que estava. Volia viure millor del que ho havia fet finsara.Totes les monges que vivien allà eren molt bones amb mi, sempretenien interès per el meu estat d’{nim i físic, si estava feble o cansada.Em van ensenyar a servir bé a Déu, em van dir les coses que no podriafer a partir d’aquell moment perquè eren considerades heretgia i emvan aconsellar moltes coses, sobre com sentir-me millor amb la mevavida i amb mi mateixa.Durant molts anys vaig estar servint a Déu, treballant de valent i detant en tant rebent recompenses, allà vaig aprendre a llegir i escriuregràcies a totes les monges i a la mare superiora que tot i ser la més vellaera la més intel·ligent.Per primer cop em sentia feliç, no me’n recordava tant de que no teniapares i de què estava sola.Mesos més tard, la mare superiora del convent es va posar malalta, alser bastant gran, la malaltia va poder amb ella. Em vaig posar trista,però si Déu la volia al cel jo no era ningú per portar-li la contra, era elque tocava.Les monges van decidir que jo podia ser la seva successora, em vaagradar que em triessin a mi per portar el convent , van dir quepensaven que prendria sabies decisions. Déu començava a escoltar-me,em tractava millor i em deixava gaudir més de la vida.Amb el pas dels anys arribaven noves dones al convent, totes havienpatit, però havien après a servir bé al nostre senyor i poc a pocs’oblidaven de les seves males èpoques. Vam aconseguir fer més gransels camps del convent i totes unides, que ens donessin més gra perconrear.
  19. 19. Amb el pas dels anys el convent estava millor, de tant en tantpodíem permetre’ns el luxe de reparar algunes coses, construirnoves sales que ens serien útils...Teníem que cuidar-lo molt pertal de conservar tots els anys de feina.La meva vida no és molt interessant, no m’ha passat resmeravellós i tampoc res exageradament dolent, el pitjor va serno conèixer als meus pares, sentir-me sola i no haver poguttenir fills. La meva vida ha estat dedicada a Déu, ara se que noha estat per ningú més. En aquests moments em vol al seucostat, tampoc li portaré la contraria. Per fi podré estar amb elmeu senyor.
  20. 20. Bé, per començar m’agradaria dir més o menys on estic en aquestperíode històric: jo sóc un pobre artesà que visc a Itàlia segonsm’han dit alguns serfs del meu senyor, últimament estic sentintrumors d’ una possible tercera croada i tinc un greu problema.Com ja sap tothom la guerra porta la violència i com aconseqüència final la pobresa, m’han dit alguns de la vila que elscroats anglesos vindran i se’ns emportaran per lluitar a la croadaperò no ho entenc, diuen que és per la voluntat de Déu, però Déuel nostre Gran Pare no crec que digués que ens hem de fer mal ibarallar-nos, ell va dir que seguéssim bondadosos, que donéssimals pobres menjar, no fer-nos mal... Tot i això els reis només parlend’honor i que és perquè ho ha dit Déu: Perquè el m{ximrepresentant de Déu ens fa pagar d’aquesta manera tan cruel?Però tampoc tinc gaires possibilitats de poder sobreviure, el menjarfalta, les collites són dolentes i jo no estic venent suficient... Peròtinc una alternativa, podria anar a un burg petit per la Toscana,diuen que per allà comença a haver-hi comerç. I de seguit si diuenla veritat podria anar a Florència a veure, però en temps de crisi notinc suficients diners, a més tindria sort de sobreviure dels banditspel camí ja que ni tinc diners per comprar-me una espasa digna.Passi el que passi, les tropes de Ricard arribaran i el meu senyor jaha donat un centenar d’ homes per lluitar contra la causa de Saladí.Diuen que jo si me n’hi vaig seré l’escuder d’un noble cavalleranomenat ser William de Roberhide, la mà dreta de Ricard.Abans d’entrar a la vertadera història m’agradaria presentar-mecom realment em dic: soc Claudio Ponticelli, sóc un artesà de tretzeanys que viu a Villa Nareggi, fa quatre anys que estic en l’ofici desque el meu pare va morir en la guerra i la meva mare també morta,just després d’haver nascut jo. Tot i que respecto les religions i ensóc practicant d’una, estic en contra d’algunes coses, encara que hoamago hi ha coses que em posen una mica dubtós.
  21. 21. Al final no vaig trobar solució els croats ja eren aquí, em va entrarpor fins que vaig veure una figura que ressaltava entre les altres, siera el rei Ricard Cor de Lleó després d’unes hores a mi em vanportar amb ells, és més em van segrestar i jo estava destinat a serun escuder.No vaig tindre temps ni d’acomiadar-me de la meva vila i estavasol... Vaig començar a parlar amb un croat que li havia passat elmateix que a mi, era un home que havia viscut a l’illa de Còrsega,aquell era Pablo Reeps i ens vam començar a fer amics. Em vaexplicar que quan van començar la marxa eren uns 650 cavallers i1.300 escuders, una curiositat que em va explicar però que va serinteressant.Van passar molts mesos i jo estava cansat d’anar passant d’illa enilla pel Mar Mediterrani, ara estava a la illa de Xipre, allà es suposael punt de trobada entre el rei Ricard i Frederic Barba-roja uns diesdesprés en el campament van anunciar l’avís de la seva retirada. Joestava intranquil si encara no havia començat la batalla de debò,no sabia el que m’esperava. Per cert, no ho he comentat però l’illade Xipre la van conquistar uns croats de Ricard, i després va vendrel’illa al servei de l’ordre del Temple, no m’ho acabava de creure nonomés atacaven els ideals religiosos sinó que els reis tambéconquerien terres sense sentit algun, ara estava començant a veureel verdader significat de la guerra.No he parlat gaire sobre la meva nova vida com a escuder, la veritatno fa tanta gràcia William, em tracta com un gos li porto les armes,li netejo els peus, l’ajudo en qualsevol cosa... però després veig quenomés soc un altre servent del noble, però es que a sobre li he detractar com si ell fos un gran senyor quan en veritat no crec que essàpiga posar la camisa.
  22. 22. Tres mesos després jo segueixo aquí amb les forces angleses a laconquesta d’Acre, el que us explicaré ara potser per vosaltres seranparaules escrites però per mi va ser com si em clavessin una dagaen el cor, després de la conquesta vaig veure tot tipus de matancessense sentit, alguns nens i dones plorant com bojos i sent mortsper cavallers croats sense cor i homes sent executats per altres. Dedebò era aquest el meu senyor? Un senyor que matava per religió?Però diuen que l’altre rei, el rei musulm{, Saladí, doncs diuen queés tot un senyor, un honorable cavaller. Però de debò ho era o ésque és una altra farsa?Després d’aquest horrible fet em vaig adonar que el rei francès vaabandonar la guerra tant bon punt, el rei germànic i el rei francèso eren uns traïdors o és que són dèbils.Ara ja vàrem desembarcar a terres desconegudes Pablo em vaavisar sobre que aniríem al port de Jaffa el millor lloc per accedir aTerra Santa. Tot estava molt tranquil mentre jo portava carregatarmament del meu senyor, em vaig fixar que els vaixells anavenparal·lelament en la mateixa direcció que nosaltres estàvemprotegits però en aquell moment vaig veure una fletxa travessar lapanxa d’un croat, era una emboscada musulmana hi havia moltssoldats venint a nosaltres jo no sabia que fer vaig agafar una deles espases de les que portava, em vaig adonar de que pesava molt,massa fins i tot, però jo fort amb totes les meves forces em vaigllençar a l’atac, no sabia el que feia vaig començar a mourel’espasa les fletxes em rosaven i em tallaven amb força però joseguia lluitant com podia, però vaig veure alguna cosa que val lapena reflexionar-hi, m’hi vaig fixar amb Pablo un dels homes mésformals que havia conegut fins al moment, ara no el veia com unguerrer sinó com un assassí, vaig veure l’odi en ell en travessar laseva espasa contra els musulmans i vaig veure que algú tant bocom és ara en acció de guerra, tot un assassí.Després de la dura batalla jo també vaig lluitar i ja nomésquedaven uns pocs centenars d’homes però Ricard encara seguíamb la fe de recuperar la ciutat Santa.
  23. 23. Vàrem parar a una ciutat anomenada Bait Nuba, a vint Kilòmetres deJerusalem, es també la ciutat que va ser conquistada i també vaigveure imatges de les que no vull parlar ara. Cada vegada queavançàvem més el rei estava més cansat, sobretot els que anaven apeu, finalment el rei es va rendir davant les forces islàmiques deSaladí, més tard entre ells van firmar un acord: des de Tiro fins a Jaffaserien terres cristianes i Jerusalem seguia en mans musulmanes, peròoberta a pelegrins, a més Ricard tenia assumptes pendents amb Joanel sense Terra ja que se l’acusava de traïció al seu germ{Bé, us preguntareu que serà de mi, doncs ara us ho explicaré, perquècom diuen: Que fa el soldat sense la guerra? Doncs bé, el que vaig ferno va ser fàcil i ni ho explicaré, per on he passat per tornar a la mevapàtria.Vaig creuar tota Europa de poblat en poblat, i aquest viatge em vacostar uns vint-i-sis anys que com ja he dit no penso explicar. Araestic aquí, en un feu al costat de la ciutat de Florència escrivintaquesta novel·la sobre la meva vida en les croades/guerra, però usexplicaré com és que estic escrivint aquest relat, si més no abans eraun pobre artesà.Vaig decidir fer-me monjo per no ser una altra vegada esclau de laguerra, la meva feina no és senzilla almenys la iniciació: vaig tindreque aprendre a llegir i escriure i, per suposat, una mica de cultura.Em reuneixo cada dia amb els meus companys a predicar per lavictòria dels croats en la quarta croada, que per cert n sé si us ho hedit estic en l’any 1.202 dc i ara les tropes cristianes es dediquen a laconquesta de Terra Santa. Ara visc bé tinc menjar, vida, casa i sóc undels millors monjos.Espero que us hagi agradat la meva història i recordeu-ho sócClaudio Ponticelli el monjo.
  24. 24. Els meus pares van viure a la ciutat de Londres tota la sevajoventut. El meu pare era artesà i es guanyava molt bé lavida. Un dia, al mercat, va conèixer a la meva mare i es vanenamorar, però ella s’acabava de casar per conveniència ambun cavaller anomenat Telmo de Champagne, d’origenfrancès. La meva mare era conscient de que Telmo era malvati cruel, i que si se n’assabentava de l’amor que hi havia entreels meus pares, ell era capaç de prendre vides. El meu pare iella van intentar fugir de la ciutat per poder viure junts en unpetit territori amagat, lluny de la ciutat i del malvat Telmo,que havia descobert el meu pare i on s’hi podia construir unapetita casa i cultivar la terra per viure lluny de la ciutat i delmalvat Telmo. Ell, però, els va enxampar i va aconseguir,gr{cies a “l’amistat” que conservava amb la filla del rei, queproclamessin al meu pare pròfug de la llei. El meu pare vahaver de marxar de la ciutat sense la meva mare, mentre ellaes quedava amb en Telmo. Un temps després, Telmo se’n vaanar a combatre a la Tercera Croada, i la meva mare vaaprofitar la seva absència per marxar de la ciutat i anar aviure amb el meu pare. La meva mare i el meu pare vancomençar a viure al mas i jo vaig néixer. S’ha de dir que mais’ha sabut del cert si sóc fill biològic del meu pare o va ser elmalvat Telmo qui em va engendrar, però preferim pensar queva ser el meu pare. Tres anys més tard, Telmo va tornar aLondres, però no va poder localitzar a la meva mare.Ara han passat catorze anys des del meu naixement i, persort, encara podem seguir vivint a la masia, ningú hadescobert les nostres petites terres. Treballem força persubsistir. Cada dia me’l passo treballant durament el poc trosde terra que encara és fèrtil, perquè no ho deixi de ser. Elmeu pare se’n cuida del petit ramat que tenim i m’ajuda ambla terra, i la meva mare s’encarrega de la masia.
  25. 25. És molt dur viure en les condicions en les que vivim, però al menyspodem viure. Jo he anat pocs cops a la ciutat, però quan hi he anathe vist que allà hi ha molta gent sense terres i que no té on estar, ies passen els dies vagant pel carrer, i normalment acaben agafantmalalties com la lepra; no m’agradaria acabar així... Per cert, ara quepenso en anar a la ciutat, l’altre dia vaig sentir parlar als meus paresde que la terra començava a no ser fèrtil i que haurien de prendremesures greus, jo no entenc massa de terra perquè només faig elque em diu el meu pare per treballar-la, però aviat vaig pensar quesi no era fèrtil el que donaria resultat seria plantar-hi noves llavors,així que vaig decidir que aniria a la vora de la ciutat per aconseguir-ne en algun mercat.Avui ha arribat el moment d’anar a buscar les llavors. Els meuspares no ho saben, així que hi aniré d’amagat. M’he emportat unapetita bosseta per portar les llavors, m’he hidratat i he sortit cap a laciutat. El camí no és difícil, després de 5 minuts caminant en líniarecte respecte a la porta de la masia i un cop has travessat un petitturó, ja es comença a veure la ciutat. Dec haver trigat una hora méso menys. No acostumo a fer tants quilòmetres seguits, ja quenormalment no surto del nostre terreny. Un cop he arribat a la vorade la ciutat he observat que per aconseguir les llavors no fa faltaentrar a la ciutat, ja que a fora la muralla ja hi ha algunes tendes.Després m’he adonat de que no venen llavors en aquelles tendes.De sobte, he vist passar per davant meu una carrossa que entrava ala ciutat i he pensat que podria aprofitar-ho i colar-me a la carrossa.Un cop a dintre la ciutat, he baixat de la carrossa al mateix tempsque el clergue que anava en ella, i malauradament m’ha enxampat.Li he intentat explicar la història de les llavors però no semblavaque em fes gaire cas, estava massa enfadat. M’ha estat parlant unaestona enfurismat, però tot i així m’ha perdonat i m’ha proposatacompanyar-lo a casa tot dient que allà em donaria llavors, i jo heacceptat.
  26. 26. Quan hem arribat a casa seva ens hem trobat amb un home quel’esperava. Anava molt ben vestit, crec que era un noble. El clerguem’ha demanat que mesperés un moment i tots dos han anat a parlara una altra habitació. Jo he anat sentin tot el que deien; discutiensobre alguna qüestió del rei. Crec que el noble era el conseller delrei. No vaig entendre gaire cosa més, però crec que l’assumpte no eralegal. Quan van acabar i el noble va marxar, vaig comprendre queallà el clergue no tenia llavors i que les seves intencions respecte ami no eren gaire bones, així que em vaig escapar com vaig poder.Llavors em vaig trobar sol, en una ciutat que no coneixia, i sensesaber com tornar a casa. Vaig recórrer gran part de la ciutat i cadacop estava més perdut. Vaig arribar a un barri més fosc, més trist,més quiet i més marginal que els altres. Vaig sentir una veu d’homegran que em va preguntar: -Qui ets?-. No vaig tindre temps derespondre, quan ja va fer-me una altre pregunta: -Que t’has perdut?-Aquella veu m’agradava, em resultava familiar. Vaig buscar entre lafoscor lemissor d’aquella veu i vaig veure a un home aparentmentvell, que portava la cara tapada i el cos envoltat de roba. Em vaigasseure al seu costat i li vaig respondre que sí, que m’havia perdut.Ell em va respondre que m’havia allò era el barri dels leprosos. Emvaig espantar, però la seva veu em va tranquil·litzar:-No tinguis por. Què busques? –em va preguntar-. Unes llavors, hevingut a la ciutat a buscar unes llavors perquè la meva terra ja no ésfèrtil -vaig contestar-. Doncs estàs de sort -va dir l’home- Aquí tincunes quantes que jo no les utilitzaré, te les regalo. L’home em vadonar una bosseta bruta amb llavors. Vam estar parlant tota la nit.Em va explicar tota la seva vida: que ell havia sigut un noble cavallerque li havia tocat casar-se per conveniència amb una dona més joveque ell i, quan se’n va anar a la Tercera Croada, ella el va abandonar.
  27. 27. També em va dir que entenia completament el per què d’aquell fet:en aquella època ell era molt egoista, egocèntric, avar, violent, isense escrúpols. Quan la seva estimada el va abandonar ell se’n vaadonar que havia de canviar algun aspecte de la seva vida, i ho vafer; mica en mica va començar a ser més positiu, més generós, mésobjectiu, més pacífic, més coherent i amb valors, però sobretot,més feliç. Aquests últims nou anys de la seva vida han sigut elsmillors, tot i que no estava al costat de la dona que estimava i alvuitè va començar a tindre lepra. Ell ja sabia que la seva estimadaera feliç amb el seu enamorat, i això ja era suficient, i pel que fa a lalepra, ell ja tenia assumida la mort. Ell, fa temps, era noble, i ara ésun marginal, em va explicar que això es deu a la seva malaltia i a lestraïcions, corrupció, interessos polítics i injustícies que va viureaquest últims nou anys. Jo li vaig preguntar com es deia, i ell em varespondre: Jo... Em dic Champagne, Telmo de Champagne.... Enaquell moment el meu cor va començar a bategar tan fort quelúnica reacció que vaig saber mostrar va ser un petit somriure...No li vaig explicar que jo era el fill de la seva “estimada”, però nocrec que en cap moment fes falta. Per últim em va explicar que ellja sabia on s’amagava el seu amor, però preferia deixar-li fer la vidaque ella desitgava. Li vaig demanar que m’indiqués com anar allloc on vivia la seva enamorada; ell, amb molt de gust m’ho va dir, ijo, amb les llavors a la mà, vaig tornar a casa.
  28. 28. Em dic Alba i tinc 14 anys. Visc en un feu al nord de la PenínsulaIbèrica.Tinc una família no massa nombrosa. Som 5 germans, tots noismenys jo, l’única noia.Vivim en una casa petita, a les vores del feu i tenim un petit hort, iun petit remat, gràcies a Déu!La meva mare està malalta i molt dèbil, no sé quants dies mésaguantarà, té uns 35 anys ja és doncs una dona gran. El meu pare ésel cap de la família, però també és gran, per això no va haver d’anar ales croades, tot i que el meu germ{ gran va haver d’anar-hi en el seulloc. No sabem res d’ell des de fa 5 anys. El meu pare no pot fer gairecosa, però és qui s’encarrega de pasturar el ramat i de vegadess’encarrega de l’hort.Els meus dos altres germans grans es passen el dia treballant alcamp i no arriben fins la nit a casa, en canvi jo n’estic allí quasi tot eldia, em dedico a cuidar a la meva mare, cuinar (normalment el quehi ha, però sol ser pa i cervesa que ens dona proteïnes i energia) i fertotes les feines laborals, ja que la meva mare no pot. Vigilo i cuido almeu germ{ petit, l’haig d’educar i començar a ensenyar tot el que josé, tenim sort es un noi molt fort i sà, ens serà molt útil i ajudaràmolt. També faig feines més artesanals: amb cuir o amb llana emdedico a fer-nos la roba. També faig recipients per guardar l’alimentamb ceràmica.La meva vida és del tot normal, tot i que passem per una etapa decrisi, tots hem de treballar el doble perquè les collites no han estatles adequades i no tenim el suficient menjar.A més, la meva mare va cada dia empitjorant i per més que vagi a laesglésia a pregar, Déu sembla que no m’ajudi. Una noia del meu feuem va parlar d’unes herbes que pot ser ajudarien a la meva mare i lacurarien. Era un remei utilitzat per els seus avantpassats i que s’haanat passant de generació a generació. Pot ser funcionaria per aixòvaig decidir-ho provar.
  29. 29. No vaig dir res als pares, potser no estarien d’acord, les herbesles vaig posar amb el pa perquè no se n’adonés.Així va ser, s’ho va prendre i unes setmanes més tard ja feiamillor cara, era màgia!Tot i que els nobles es van assabentar i van castigar a mort a lanoia per heretge, i desconfiar de Déu, Nostre Senyor.Per sort a la meva mare no la van matar, però com ja no teníemmés herbes, al cap d’uns mesos va morir.Vaig estar una temporada molt malament, la meva marem’havia ensenyat molt, tot el que sabia, era la millor dona quehavia conegut mai, m’he l’ estimava molt, moltíssim..., peròDéu se l’havia emportat a l’altre món, on per sort, me l’hatrobaré.Quan ja semblava que ho superàvem, van pujar els impostosque havíem de pagar. Seguíem sense excedent, que aixòprovocava que no ho poguéssim pagar. A més, en un feuproper una noia havia agafat la pesta i havia provocat una greuepidèmia que la patia gairebé tot el feu.Per això no teníem més remei que treballar com bojos perpoder-ho pagar, sense poder fer intercanvis amb altres feus jaque podria ser perillós.Veritablement era molt mala època, però no tot era dolent, undia en una festa del feu, quant estava ballant, cosa quem’encantava, des de ja ben petita, em va cridar l’atenció un noique ballava molt bé i de físic era atractiu. Era un noi alt i fortamb els cabells castanys i els ulls blaus, guapíssim.Ens vam intercanviar un parell de mirades però aquella nit novaig atrevir-me a dir-li res. Es veia que tenia un paperimportant per la manera en que parlava, i la roba queportava, semblava un noble o algú important, per això vaigpensar que com una noia vulgar com jo podia parlar amb algúcom ell? (Tot i que no era vulgar del tot)
  30. 30. Els meus avantpassats ja que un va ser monjo van tenir la sortde aprendre a escriure i a llegir i els pocs coneixements quetenien els hem anat heretant, generació a generació).Vaig notarque el noi es va sentir atret, suposo que pels meus movimentsque no eren igual que els altres, ja que me’ls havia inventat jo.Unes setmanes més tard quan havia anat a collir blat per ferfarina, me’l vaig trobar, i va començar la conversa dient-me:Hola, ets la de l’altre dia , a la festa qui ballava d’aquella maneratan espectacular?Jo molt avergonyida, vaig respondre: Si, suposo. Tu tambéestaves ballant oi?Ens vam mirar i vam somriure, tots dos sabíem que significava,aquell noi m’agradava, i m’agradava molt.Vam continuar parlant una bona estona fins que em vaigadonar de que el sol estava a punt de pondre’s, ja era gairebé denit! I no havia preparat el sopar, un dels àpats més importantsdel dia! Em vaig donar pressa per tornar a casa el més aviatpossible, estaven tots a casa, a taula, esperant-me. Cansada emvaig disculpar, però sol vaig sentir la veu ronca del meu paredient-me que tenia un assumpte molt seriós que parlar amb mi.Espantada, vaig obeir.Em va dir que havia de plantejar-me el fet de formar unafamília. M’havia de casar i començar a tenir fills.Jo ja esperava que algun dia d’aquests em vingués amb aquestaidea al cap...Havia conegut a una família que no estava malamenteconòmicament no passaven per cap crisi, i els pares són d’unafamília respectada.El meu pare n’estava segur, ell volia el millor per mi, i sabia queformant part d’aquella família no passaria gana.
  31. 31. Amb aquell noi, el meu futur marit, em portava 10 anys, eraun noi gran i no gaire atractiu, de moment no tenia moltesganes de casar-m’hi. Davant dels pares em tractava ambrespecte, però quan est{vem a soles m’utilitzava i emmaltractava si no feia el que ell volia. M’havia de casar amb unnoi que ni tan sols conec, i sé que la vida al seu costat no seràgaire agradable, però jo davant la paraula del meu pare nopodia dir res.Jo volia estar amb en Joan, que així es com es deia el noi quem’agradava.D’amagades anava quedant amb en Joan, cada cop emfascinava més.Em va explicar a que es dedicava, era Joglar, que era una menade ballarí per gent noble, per això la seva imatge de lanoblesa, però ell com a persona no hi tenia res a veure.Tenia somnis i una visió del món diferent a la que jo i la restadel poble tenia.Em va demanar que anés amb ell i balléssim els dos de feu enfeu, ens guanyaríem la vida amb el que guanyéssim, i nopagaríem impostos a aquell noi que es fa dir rei, l’únic que faés robar-nos els pocs diners que tenim. Estava al·lucinadaamb el pla, però a la vegada tenia por de la reacció del meupare.Va notar a la meva mirada el temor a la superioritat i nomésva dir-me:-Tranquil·la-.I em va donar un petó que va fer calmar-me.Al arribar a casa, vaig fer el menjar i vaig preparar-ho totperquè quan vinguessin estigués tot a punt.
  32. 32. Vam seure tots a taula, i per trencar aquell silenci tan incòmodevaig comentar-los que havia conegut a un noi, i que creia quem’agradava.La cara del meu pare va canviar de sobte, i es va dirigir a mi amb unto estrident:-Alba, calla’t! Far{s el que jo et digui, et casar{s amb en Robert,tens sort de tenir una mica de diners per poder menjar ambcondicions, així que no se’n parli més!Jo vaig saltar molt furiosa i vaig començar a cridar-li, cosa que maim’havia atrevit a fer. A mi m’agradava en Joan, i volia tenir una vidaamb ell, volia ballar i complir els meus somnis al seu costat.El pare es va aixecar i va dir:-Tu el que vols és morir de fam? O per una infecció?! Per l’amor deDéu, quines bestieses dius! Com tornis a mencionar-lo... A partird’ara tens prohibit veure’l. La por em corria per les venes i perorgull vaig dir cridant que no, no era just, el veuria. El meu pare esva aixecar i em va començar a pegar, cosa que no era la primeravegada. Jo sense pensar-m’ho dos cops, vaig aixecar-me i vaig sortircorrents, volia escapar d’aquell lloc tan espantós.Ara sí que ho tenia decidit, però per si de cas, abans de prendre ladecisió definitiva, preferia anar a preguntar-li a Déu que lisemblava, i per veure si estava amb mi.En entrar a l’església, aquell lloc fosc, fred i brut, vaig dirigir-mecap una absidiola, concretament la de Santa Rita, patrona delsimpossibles. Era la preferida de la meva mare, i d’allí ve el seu nom.Al arribar vaig començar a pregar. En aquell moment vaig notarque estava fent el correcte, i de sobte em vaig notar molt méssegura, cosa que mai ho havia sentit.Al acabar, ràpidament vaig anar a casa a acomiadar-me dels meusgermans, per sort el pare no hi era a casa, segurament estariabevent alcohol o alguna cosa per l’ estil. Segurament no els tornariaa veure mai més, això si, vaig demanar-li que no diguessin res,m’ho van jurar.
  33. 33. Després vaig anar on es trobava el Joan i així, tots dos vam començaruna aventura. No sabíem com ens anirien les coses, si tindríem sort ono, tot era un misteri i n’estava espantada, però em donava igual si eraal seu costat.Ens dirigíem cap a un feu del sud de França on hi vam trobar feina,vivíem gaire bé, no passàvem molta gana, i el millor de tot, vivia amb elnoi dels meus somnis.Tot no podia anar millor fins que un dia, va venir el xèrif del feu i ens vacomunicar que estava condemnada a mort per no pagar impostos i feraltres pecats (la qual cosa, no se a quins es referia...)Segurament haviasigut el meu pare qui m’havia denunciat.No podia fer res contra les lleis, la qüestió es que dintre d’unes horesestaria morta, a més em decapitarien i no aniria a la vida eterna amb lameva mare, no em trobaria als meus amics ni germans, i el pitjor de tot,no tornaria a veure mai més a en Joan.Tenia por, no podia fer res més.Era la meva fi, i les meves últimes paraules abans de fer l’espectacle vanser:-Jo només volia ballar, ser diferent, però Déu no m’ha deixat.
  34. 34. Em trobo al segle XII a Anglaterra, són temps difícils i encaraestem castigats per aquesta terrible crisi.Quant jo tenia només vuit anys era filla d’una família pagesaque es deixava la vida a les terres per poder sobreviure. Peròaixò no va ser suficient, no em van poder mantenir i encararecordo aquell dia com si fos ahir. La meva mare amb llàgrimesals ulls em va anar a vendre al mercat a algun noble que empogués mantenir i així jo pogués viure una mica millor del queells mai podran viure.Em van portar al mercat i els meus rissos de color platí llargsfins la cintura i els meus ulls mel no van trigar gaire a cridarl’atenció d’algun noble. Se’ns va acostar una vella vestida ambun vestit enorme i una faldilla també enorme que duiapreciosos brodats d’or. La part de dalt del vestit era moltajustada amb un escot prominent que atreia les mirades dequalsevol home que passés per allà. També duia una corona deroba al cap i el cabell recollit amb unes trenes recollides sota lacorona. A més de tota aquesta mudada vestimenta anava totaguarnida amb joies brillants.La vella em va observar atentament de dalt a baix i tot seguitens va mirar a les dues amb indiferència. Va obrir una bossetaque duia enganxada a la faldilla i que era de la mateixa roba queel vestit i en va treure deu monedes d’or. A la mare se li vanil·luminar els ulls en veure aquelles monedes. La vella va deixarcaure aquelles monedes sobre la mà de la meva mare i quanella la va mirar amb aprovació la vella em va agafar i se’m vaemportar fora del mercat mentre jo mirava enrere i mica enmica s’anava esvaint l’ultima imatge que em quedaria de lamare.
  35. 35. Vam pujar en un carro tirat per cavalls. El carro per dintre estavafolrat amb teles vermelles lluents, hi havia un banc a banda i banda.Era bastant luxós però l’interior era molt fosc, quasi bé no hi haviallum. La vella es va asseure a un dels bancs i em va indicar amb la màque m’assegués a l’altre i el criat ens va tancar la porta i va pujarsobre el cavall i va engegar el carruatge. El camí no era pla i el carroanava tremolant. La vella em va preguntar el meu nom i li vaigcontestar amb la màxima educació possible: em dic Meyer,Gwendolyn Meyer. Ella tot seguit se’m va presentar: Jo sóc Lady Vande Kamp, el meu nom és Madeleine. Estem anant cap a Lincoln, capal meu castell. Un cop all{ t’instal·lar{s i et donaré les teves primeresinstruccions.Vam estar una hora en aquell trontollós carro fins a arribar a la portadel castell. Era una fortalesa enorme envoltada de grans muralles.Allà hi vivien Lady Van de Kamp, la seva família i totes les personesque estaven al seu servei. S’accedia a través d’un pont llevadís queaccedia a la barbacana que donava pas a la fortalesa. Vam creuar laporta principal i vam passar per el pati d’armes des d’on es podiacontemplar la residència senyorial, la torre d’homenatge, les cutinesi el saló principal. En el saló principal hi havia bastanta llum i unataula llarga per celebrar-hi banquets, una altra taula sobre unatarima on hi seia el senyor i la família i dirigien el banquet assegutsen cadires i les parets estaven molt decorades amb trofeus de caça,armadures i obres d’art. El terra era de fusta i al sostre les biguestransversals també eren de fusta.Vam pujar a les habitacions i em va portar a una petita cambrabastant fosca. Era molt senzilla, només hi havia un llit, un armari iuna cadira. All{ és on dormiria. Després d’això Madeleine em vaportar a la sala d’estar i em va donar les meves primeres instruccions.Jo seria la seva m{ dreta. Havia d’anar sempre amb ella. Seria com laseva servent personal i faria qualsevol tasca que m’assignés Lady Vande Kamp.
  36. 36. Un cop em van informar de quina seria la meva tasca en aquellaenorme fortalesa em va portar a fer una visita per les seves terres. Enveure les grans extensions de terra que tenia Lady Van de Kamp vaigdeduir que devia ser una dona poderosa. Hi havia moltíssimes personestreballant en aquelles terres. Les terres eren la font de riquesa delsnobles.Vaig tenir una petita estona de descans abans de l’hora de sopar i vaigestar parlant amb una de les criades de la casa, Amber. Em va explicarmés sobre la família de Lady Van de Kamp. El seu marit se’n va anar adonar suport al rei a la segona croada i no va tornar més. Després d’aixòMadeleine es va quedar en aquesta fortalesa amb el seu fill Lionel i elseu nebot Geremy, fill de la seva germana que va morir ja fa anys dediftèria. Diftèria és una malaltia que es presentava amb vòmits,pal·lidesa, febre, ulceració a la boca, nafres pestilents i aparició defalses membranes a la gola que produeixen sufocació, i acaba provocantla mort per asfíxia.Va ser molt tràgic això per aquella família però Madeleine era una donaforta i va aconseguir tirar aquella família endavant.Amber era simpàtica, era morena i portava el cabell curt i llis per lesespatlles. Tenia quinze anys i era filla d’uns que treballaven a les terresde Lady Van de Kamp.Vaig anar a sopar amb la meva senyora i vaig poder veure la seva famíliaasseguda a taula mentre el cuiner servia mongetes amb ou i pa.Madeleine seia al cap de taula, a la banda dreta de la taula seien Lionel iGeremy, i jo estava dreta al costat de Lady Van de Kamp. Tot i estardreta al costat de la taula no estava inclosa en cap de les converses jaque al cap i a la fi jo era una servent. Lionel tenia el cabell pèl roig i elduia llarg. Recollit amb una cua baixa fins l’espatlla. Tenia els ulls d’unnegre intens i les seves faccions de la cara eren bastes. Tot i que Lionelera bastant atractiu jo perdia els ulls per Geremy. Era de pell pàl·lida ide cabells foscos. Tenia els ulls verds i unes galtes pigades.
  37. 37. Les seves faccions eren més delicades i no era tan corpulent de coscom Lionel. Geremy era un any més petit que Lionel, ell en tenia dotzei Lionel tretze. Tot i la fredor de Madeleine es veia el clar favoritismecap a Lionel, el seu perfecte fill. Els dos duien la mateixa vestimenta:mitges i camises llargues de colors vius decorades amb brodatspreciosos. De sabates duien unes manoletines o botins senzills.Després de set anys servint a Lady Van de Kamp coneixia tota aquellafortalesa com el palmell de la meva mà. Tot i que Madeleine era unadona molt freda i distant tenia bon cor, gràcies aquells anys al seucostat vaig aprendre a llegir i a escriure. També vaig conèixer bé aLionel, un autèntic presumptuós. M’irritaven els seus aires de senyorperfecte i orgullós però tot i això intentava fer-li bona cara, malgratque m’espiava quan me n’anava a dormir. Jo ja tenia quinze anys ipodia deduir que Lionel anava ben boig per mi. Mentre Lionel rebiales seves di{ries classes particulars jo m’escapava pels magatzems de lafortalesa amb en Geremy. Era molt dolç i no podia evitar que semencenguessin les galtes cada vegada que el veia.Tot i ser una servent podia viure i observar la vida dels nobles. LadyVan de Kamp acostumava a passar-se el dia filant i desprésl’acompanyava al mercat. Cada setmana també acompanyava a lafamília Van de Kamp a nombroses misses. També seguia mantenint lameva amistat amb Amber, que s’havia casat amb un camperol.Admirava a Amber per la de coses que havia de fer. A part de servir elsmatins a casa Lady Van de Kamp havia de mantenir casa seva, cuidarl’hort, cuidar algunes gallines que tenien per alimentar-se, recollirherbes i fer les tasques de la casa. Amber vivia en la misèria i havia demantenir a quatre fills que havien començat a treballar al poble des deben petits per no morir de fam.Jo era bastant feliç fins que Lionel em va demanar per casar-m’hi ambell. Normalment els nobles es casaven amb altres nobles però tambépodia existir aquesta possibilitat. I en el cas de que jo em casès amb elljo hauria de deixar la meva feina i convertir-me la dona d’un noble.
  38. 38. Tot i que potser Madeleine hagués preferit que Lionel es casésamb una noble no s’oposava a aquesta idea de que jo em casésamb ell. No tenia elecció. M’anava a casar amb Lionel i nopodia dir que no en una cerimònia davant de Déu.Em vaig prometre amb Lionel i vaig deixar de servir a Lady Vande Kamp per seure a taula com una més de la família. Però aixòno es va quedar aquí. Em vaig quedar embarassada de Geremy id’aquí un temps ja no seria possible amagar-ho. Havíem comésuna heretgia i el més provable era que acabés morta o amb unamica de sort perseguida per la llei fins també acabarcondemnada.Geremy i jo vam fugir cap a França amb un carro de cavalls iuna simple maleta per poder sobreviure durant el viatge.Vam anar a parar a la fortalesa del cosí de Lady Van de Kamp.Un home molt vell que vivia sol amb els seus servents. No eratan poderós com Lady Van de Kamp però tenia terres suficientsper mantenir la vida d’un noble. Aquell home vivia sol a lesmuntanyes i no tenia vida social.Ni la seva família li enviava cartes. Geremy tot just sabia del’existència d’aquell home.Sr. Alexandre tenia el Foc de Sant Anton. Una malaltia en quelafectat sentia com si un foc li abrasés per dintre fins a fer-loembogir de dolor.Sr. Alexandre vivia en un llit, estava ben boig i la seva malaltiaanava cada vegada a més. Degut a la invalidesa de Sr.Alexandre, Geremy va haver de tornar la vida a tota aquellafortalesa que havia quedat pràcticament abandonada.Al cap d’un any Sr Alexandre va morir. El Foc de Sant Antónproduïa la gangrena de les extremitats, amb el desprenimentdels membres i finalment la mort.Tant Geremy com jo vam haver de treballar molt dur per podersobreviure en aquella fortalesa abandonada. Vam tenir sis fills imai vam poder tornar a Anglaterra.

×