Monica I Diana
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Like this? Share it with your network

Share

Monica I Diana

on

  • 1,438 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,438
Views on SlideShare
1,202
Embed Views
236

Actions

Likes
0
Downloads
11
Comments
0

2 Embeds 236

http://etpcantologiapoetica.wordpress.com 235
http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Monica I Diana Presentation Transcript

  • 1. El Modernisme Català Mònica Serrano Diana Domínguez CT2
  • 2. L’Albatros
    • Sovint, per esbargir-se, els homes d'equipatge
    • capturen uns albatros, magnes ocells marins,
    • que, indolents companyons, segueixen el viatge
    • de la nau que s'esmuny sobre els avencs salins.
    • Tot just entaforats en la insòlita escena,
    • aquests reis de l'atzur, maldestres i porucs,
    • per la coberta es mouen arrossegant amb la pena
    • les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
    • L'alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
    • Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
    • L'un excita el seu bec amb la pota de fusta,
    • l'altre un alacaigut imita fent-se el coix!
    • El Poeta és semblant al rei de les altures,
    • veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
    • exiliat en terra i blanc de les censures,
    • ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
    • Charles Baudelaire. Les fleurs du mal. 1858(Traducció de X. Berenguel)
  • 3. L’Albatros
    • El poeta es compara amb l’albatros.
    • L’albatros és el símbol de la llibertat.
    • El poeta modernista es veu reflectit en el rei de les altures.
    • Enveja el seu caràcter de viatger lliure.
    • Vol trencar amb l’opressió i censura de la societat.
    • Fugir de l’exili de la terra.
    • Ser lliure com el magne ocell marí.
  • 4. Oda a Espanya Escolta, Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua - no castellana; parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: en'questa llengua - pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa - dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries - i eIs teus records, records i glòries - només de morts: has viscut trista. Jo vui parlar-te - molt altrament Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes - vida és la sang, vida peIs d'ara - i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves - en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies - a mort els fills, te satisfeies - d 'honres mortals, i eren tes festes - els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos - marxar replens deIs fills que duies - a que morissin: somrients marxaven - cap a l'atzar; i tu cantaves - vora del mar com una folla. On són els barcos? - On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, - no tens ningú. Espanya, Espanya - retorna en tu,arrenca el plor de mare! Salva't, oh! salva't - de tant de mal; que el pló et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? - No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desapres d'entendre an els teus fills? Adéu Espanya! Joan Maragall. 1898
  • 5. Oda a Espanya
    • Pertany a l’etapa modernista de 1898-1911
    • Dins d’aquesta trobem vitalitat, simbolisme i complexitat.
    • Pertany alhora a la tendència de l’espontaneisme.
    • Sentiment, emoció, espontaneïtat i autenticitat.
    • La natura i el paisatge són la principal font d’inspiració, encara que no es vegi reflectit en aquest poema.
    • Valora la poesia popular.
    • La temàtica és patriòtica o nacionalista
    • lligada a un dolor personal o col·lectiu.
    • En l’actitud del poeta es fa present
    • el rebuig enfront les guerres, la societat
    • i la voluntat de lluita.
  • 6. Desolació
    • Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
    • que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta,
    • mes branques una a una va rompre la tempesta,
    • i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
    • Brots de migrades fulles coronen el bocí
    • obert i sense entranyes, que de la soca resta;
    • cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
    • al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
    • I l'amargor de viure xucla ma rer esclava,
    • i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
    • i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.
    • Cada ferida mostra la perdua d'una branca;
    • sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
    • jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
    • Joan Alcover. Cap al tard. 1906
  • 7. Desolació
    • Mètrica:
    Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, 6+6 12 A que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta., 6+6 12 B mes branques una a una va rompre la tempesta, 6+6 12 B i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 6+6 12 A Brots de migrades fulles coronen el bocí 6+6 12 C obert i sense entranyes, que la soca resta., 6+6 12 D cremar he vist ma llenya., com fumerol de festa, 6+6 12 D al cel he vist anar-se’n la millor part de mi. 6+6 12 C Il’amargor de viure xucla ma rel sclava, 6+6 12 E i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, 6+6 12 E i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort. 6+6 12 F Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca., 6+6 12 E sens mi, res parlaria de la meitat que em manca., 6+6 12 E jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort. 6+6 12 F
  • 8. Desolació
    • L’arbre representa a l’home.
    • Reflexa les ferides, l’amargor, el patiment mitjançant les branques trencades per la tempesta, la soca migpartida i la llenya cremada.
    • Reflexa l’esperit de la poesia intimista de l’etapa modernista que va del 1892 al 1898.
    • Representa l’espontaneisme a través del sentiment i l’emoció que tenen la seva base en la temàtica de la natura i el paisatge, que són la principal font d’inspiració d’aquest corrent.
    • Un sonet consta de dos quartets i dos tercets amb versos d’art major (decasíl·labs o alexandrins), amb mètrica variada.
    • L’esquema sol ser:
    • ABBA, ABBA, CCD, EED (els tercets poden oferir altres variants)
    • L’argument del sonet es redueix a expressar la desesperació de l’home.
    • En els últims versos del poema trobem
    • una declaració a la poesia, en la qual Joan Alcover i
    • ntenta transmetre la
    • importància de les seves composicions
    • poètiques per a fer aflorar els seus sentiments.
  • 9. Aigües encantades
    • CECÍLIA: Deixeu-me parlar!
    • MOSSÈN: No, com més parleu, més us exciteu tots junts. Els uns i els altres us heu de respectar...
    • CECÍLIA: Què més vull jo...?el respecte...¡Trobo la violència...Se’m tanca amb clau com una boja...o una fera...Eh!això no és un pare!
    • AMAT: Encara n’he fet poc!
    • MOSSÈN: Calleu!
    • JULIANA: I quina culpa hi tinc jo amb això?I tampoc m’estimes...Jo li he dit:no ho facis...
    • CECÍLIA: Vós, no sou ningú, no sou res...com totes les dones...! Treballeu en el vostre racó i prou...! Sofriu, ploreu per les penes de tots i no podeu canviar res... Us heu deixat matar, enterrar per ells... els monstres...!
    • MOSSEN: Prou, Cecilia, no digui això que no té sentit.
    • AMAT: A qui diu monstre?
    • MOSSEN: A ningú. La dona, Cecilia, la mare, l'esposa, és feta per l'amor...
    • CECÍLIA: Mentida! Pel dolor, pel sacrifici estèril... Del seu cor brolla amor per tot i només troba autoritat, passió brutal, domini...
    • MOSSEN: La religió cristiana, catòlica, ha dignificat la dona...
    • CECÍLIA: No! No...! Som esclaves com sempre! Oh...! No en parlem més! Tot se revolta dins de mi...!(...)
    • CECÍLIA: I estimar...! Sí que us estimo, mare. Però no com vosaltres ho enteneu... en el meu amor hi ha odi...
    • JULIANA: Odi...!filla...!Per què?
    • CECÍLIA: Contra vós, contra totes les dones que no sou res.
    • JULIANA: Som com som, filla meva!
    • AMAT: Deixa-la estar!
    • CECÍLIA: I elles també me’n tenen a mi d’odi...me troben dolenta...!Les vinc a despertar i no ho volen. Vosaltres mateixos m’estimeu com a filla, de certa manera instintiva...però com a dona m’odieu...!
    • MOSSÈN: Quines idees, Cecília! Me fa compassió!
    • CECÍLIA: A mi em feu ràbia tots! Vostè, el mestre, el pare, l’església, les llegendes, els miracles...la vostra misèria...són les anelles d’una cadena, que em fa mal i vull rompre...!
    • Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter
  • 10. Aigües encantades
    • El trencament: Els modernistes consideren que les bases d’una cultura moderna i nacional no es poden construir sobre els criteris del passat. En aquest cas, la dona es nega a seguir sota les normes de l’antiga societat.Sotmesa a l’home.
    • Actitud vitalista: Incomformisme, força de l’instint i voluntat de lluita de l’individu.
    • Conflicte artista- societat: S’enfronta a la societat burgesa catalana, que rebutja les propostes de renovació i modernitat.
    • Enfrontament amb la societat: Es topa amb el rebuig de la societat.
    • Individualisme i messianisme: La protagonista se sent portadora d’uns valors superiors als de la resta de la societat, per això es veu a si mateixa com una guia capdavantera de la renovació ideològica i moral.
    • A partir d’aquestes característiques modernistes, veiem reflexada la intenció d’aquesta obra. En la que se’ns mostra com la protagonista pretén lluitar contra les normes establertes d’una societat que viu anclada en el passat, i es nega a acceptar que els temps estan canviant.
  • 11. FI FI