1. Volta de la Capella
Sixtina i El Judici
Final

2. 1480, interior de la Capella Sixtina abans de ser pintada per M. Àngel.

3. Documentació general
Títol: Volta de la Capella
Sixtina i Judici Final.
Autor: Miquel Àngel
(Caprese, 1475- Roma,
1564).
Cronologia: 1508-
1512/1536-1541.
Tècnica: fresc.
Mides: 13 x 36 (volta); 13
x 12 (Judici Final).
Estil: Renaixentista.
Tema: bíblic.
Localització: Capella Sixtia
del Vaticà (Roma).

4. Anàlisi foral: Elements plàstics
Estudi minuciós de cada detall i cura en la preparació dels dibuixos., per
tant la línia és important.
Coneixement perfecte del cos
humà, gràcies a la seva faceta
d’escultor.
Figures representades amb una
naturalitat extrema.
Els colors originals, restaurats a
finals del segle XX, eren molt
forts i lluminosos.
Malgrat la variada policromia, hi
predominen el verd i el violeta
(colors litúrgics de la missa). Miquel Àngel dona una dimensió
espiritual als seus dibuixos.

5. Recreació en els tendons, braços ben
tornejats, torsos amples, cames en
tensió, postures complicades...
Concepció plenament escultòrica de
la figura humana.

6. Perfecta representació de l’anatomia i el volum del cos humà.
Personatges robusts, gegantins, musculosos. Són escultures pintades.
Incorpora les lleis de la tradició clàssica de l’escultura. Els cossos, modelats amb
el clarobscur, són volums plens de força.
Dinamisme i expressivitat, com en La creació d’Adam, on amb pocs, però
expressius gests, explica un moment transcendental del llibre del Gènesis i de
tota la història de la religió juedocristiana.

7. Anàlisi formal: composició de la volta
El sostre de la volta es dividí, amb 10 arcs faixons pintats, en 9 sectors
transversals, que al seu torn es divideixen en 3 registres separats per
falses cornises
1 registre
2 registre
3 registre
L’arquitectura pintada és el fons sobre el que
Arcs faixons pintats estan distribuïdes totes les figures de la volta.
A les escenes centrals hi ha fons amb paisatges
senzills o monocromàtics.

8. La creació d’Adam és un dels temes més famosos de la volta. Ocupa la part
central del quart registre. Hi podem veure les arquitectures pintades, amb les
falses cornises, nens-cariàtides, que simulen marbre i aguanten les cornises, i
les llunetes i els triangles.
Aquesta estructura de registre s’alterna amb altres sense les llunetes. La
composició dels frescos es considera la més complexa de tot l’art occidental.

9. Profeta Joel Sibil·la dèlfica
Embriaguesa
de Noé
Diluvi universal
Sibil·la eritrea
Sacrifici de Noé Profeta Isaies
Pecat original i
Expulsió Paradís Avantpassats
Medalló
Profeta Ezequiel Creació d’Eva Sibil·la cumana
Ignudis
Creació d’Adam
Separació terra
Sibil·la pèrsica i aigua Profeta Daniel
Creació dels astres
Separació de llum Sibil·la líbica
Profeta Jeremies i tenebres

10. El contingut de la volta és un extens programa
iconogràfic bíblic (Antic Testament).
El papa Juli II li va fer l’encàrrec a Miquel Àngel i
morí un any després de la inauguració de la volta. El
significat del conjunt de la pintura no queda clar. Per
alguns aquest papa volia reflectir les seves
aspiracions de poder polític, recordant la salvació de
Roma gràcies al poder papal, o el poder del papa
davant la nova situació de crisi religiosa. Juli II
concentrà molt poder en les seves mans.
No està clar el paper dels ignudi, que no gosen mirar
la caiguda de l’home, però un d’ells sí que mira la
seva creació.
Per alguns historiadors a la volta hi ha tres realitats
humanes: condicions abans de la Revelació (llunetes,
petxines i triangles); el coneixement (sibil·les,
profetes i ignudi) i la relació directa amb el cel
(històries bíbliques)
http://es.wikipedia.org/wiki/B%C3%B3veda_de_la_Capilla_Sixtina

11. Als espais
centrals s’hi
representen els
orígens de la
humanitat i els
seus primers
temps, començant
per la creació.
Déu separa la
llum de les
tenebres.
Al seu voltat
quatre joves nus,
els ignudi,
semblen apartar
la vista de l’acció
de Déu pare.

12. Déu, que apareix dues vegades, de cara i d’esquena, per reflectir la direcció del
seu moviment, crea el sol i la lluna i les plantes. Déu, a la dreta, amb gest
ferm, fa aparèixer un sol groc i lluent i una freda lluna blanc. Quatre infants
surten d’entre les seves robes. A l’esquerra Déu fa aparèixer les plantes sobre la
terra erma.

13. La separació de la Terra i les Aigües. Aquesta 3a escena completa el cicle
de la creació del món. Amb les dues anteriors són les que Miquel Àngel pintà
en últim lloc, però les primeres en l’ordre cronològic. Aquí Déu vola per sobre
una zona blava que sembla el mar, amb un cel clar que es va enfosquint al
fons. L’acompanyen els àngels i al voltant tornen a haver-hi 4 ignudi.

14. La creació d’Adam
La imatge de Déu pare creada per M. Àngel s’ha mantingut al llarg dels segles
posteriors. Déu està dins un mantell en forma d'el·lipsi, simbolitzant el que és
etern (forma d’ou). Mentre que Adam està en un oval incomplet. Amb l’extensió
dels braços i el lleu contacte dels dits, el raig creador passa de l’un a l’altre. Déu
fa el primer home a la seva imatge, i crea una criatura de gran bellesa. Del grup
que està dins el mantell de Déu destaca la dona sota el braç, per a molts Eva, els
seus fills i tots els que encara no ha creat.

15. Les mirades són d’amor i confiança entre els dos personatges.

16. Els ignudi mostren
medallons de bronze
amb escenes de
l’Antic Testament.
La creació d’Eva ocupa el panell central de la volta. Té 4 ignudi. Amb postures
molt diferents, als costats. És el primer cop que M. Àngel pintà la figura de
Déu, repetint-la després en els que hem vist anteriorment. Eva sembla sortir de
les roques en comptes del cos d’Adam. Ajunta les mans adorant a Déu, que amb
la seva mà dreta la fa aixecar. Aquest està embolicat en un mantell violeta

17. El pecat original i l’expulsió del Paradís. És la sisena escena cronològica.
Consta de dues parts: el pecat i l’expulsió, amb l’arbre del Bé i el Mal al mig
amb la serp-dimoni amb aparença de dona enroscada al seu tronc. Contrasta el
fons de l’esquerra, l’arbre ple de fruits, amb el de la dreta, dessolat i desèrtic.
Fins i tot l’aspecte del primer home i la primera dona sembla haver canviat
després del pecat. Els dos es mostren temorosos, avergonyits, semblen més
grans, caminen corbats... Mentre que al Paradís es mostraven confiats, serens,
bells...

20. El sacrifici
de Noé
El sacrifici de Noé. La composició s’inspira en els
relleus clàssics. Abraham ofereix a Déu el sacrifici
d’uns animals abans de pujar a l’arca.

21. El diluvi universal
Els últims habitants de la Terra pugen als cims més alts, però la pluja
continua. Ningú no es a salvar, només aquells que anaven en l’arca de Noé,
que apareix als fons de la composició. La desolació és completa.

23. L’embriaguesa de Noé

24. Els Profetes, que anunciaren al
poble d’Israel la vinguda del
Messies, són 5 i porten el seu
nom escrit a sota. Tots sostenen
papers o llibres, com a símbol de
la seva clarividència. Tots
mediten o llegeixen. Tots són
personatges gegantins.

26. Els profetes s’alternen amb les sibil·les,
dones que van profetitzar l’arribada del
Messies entre els gentils.

28. Sibil.la Eritrea

29. Les 4 petxines de les cantonades amb escenes de la salvació del poble d’Israel.
La serp de bronze. Aquí es veu com
impressionà al pintor la trobada del
Laocoont i els seus fills el 1506. La
història explica que durant l’Èxode del
poble jueu varen ser atacats per una
David i Goliat. Mostra el moment
plaga de serps; Moisès intercedí davant
de la decapitació del gegant pel
Déu i els va salvar. Déu els manà fer una
jove David, amb la pròpia espasa
serp de bronze i que la pengessin d’un
d’aquest.
pal tot dient: “Tot el que hagi estat
mossegat per una serp i la miri viurà”.

30. Judit y Holofernes. Episodi narrat en 3
escenes. A l’esquerra un guàrdia dorm. A la
El castic d’ Amàn. El nu del centre dreta Holofermes jeu decapitat. Al centre
recorda els captius de la tomba de Juli Judit i la criada vestida de groc (representa
II, per la qual va fer el Moisès. Esther, l’Església) i Judit de blanc, símbol de puresa,
era una jueva proclamada reina de estan cobrint amb una tela la safata on porten
Pèrsia pel rei Asuero. Esther descobrí el cap d’Holofernes, el rostre del qual es diu
que Amàn, el primer ministre, intentava que és un autoretrat de Miquel Àngel.
destruir el poble d’Israel i ho va
impedir i Amàn fou crucificat.

31. El Judici Final
Pintura feta al fresc
per Miquel Àngel per
decorar la paret
frontal de la Capella
Sixtina. Fou acabat
el 1541, després de 5
anys de treball.
M. Àngel va ocupar
fins l’últim racó de la
paret, anul·lant-ne la
consistència, creant
la sensació d’un cel
sense límits, un espai
indeterminat.
Les figures humanes
van enfosquint-se a
mesura que baixem la
vista cap avall.

32. Les més de 400 figures, algunes
de les quals fan 350 cm o més, i
les més reduïdes en fan 155 cm,
semblen moure’s quan se les
observa amb atenció.
L’element principal de l’obra, el
protagonista és el cos humà,
engegantit. Miquel A. s’entreté
en pintar cada part del cos amb
el màxim detall. Les mans i els
gestos de la majoria de figures
són completament expressius.
Tractament totalment
escultòric de la figura humana.

33. Composició
El fresc es pot dividir,
horitzontalment, en 4
parts o frisos, cadascun
amb una temàtica
concreta:
1. La part celestial, on els
àngels porten els
instruments de la Passió.
2. La part on es trobem
Crist i la Verge,
envoltats de tots els
escollits.
3. La part de trànsit, on
pugen al cel els elegits
(esquerra) i on cauen o
són llençats els
condemnats (dreta).
4. La part de baix, a
l’esquerra on ressusciten
els mots el dia del Judici,
i a la dreta on els
condemnats van a parar a
l’infern.

34. Composició
Conjunt central
Jesucrist és el centre de l’obra.
Amb un gest enèrgic i aterridor
separa els justos del pecadors.
Expressió d’enuig i airada.
La Verge Maria, al seu costat,
mostra una actitud espantada, es
com si s’amagués .
Darrere hi ha una forta
il·luminació, fent que tota la llum i
l’atenció es concentri en les dues
figures centrals.
La resta de personatges,
sobretot els que envolten
aquestes figures, formen com un
remolí que gira al seu voltant.

37. Al centre del
tercer registre:
Els àngels
tocant les
trompetes del
dia del Judici
L’arcàngel San
Miquel amb el
Llibre dels
escollits
El Llibre dels
comdemnats

38. Lluneta del costat esquerre, dalt de tot. Els àngels, sense ales, porten
amb esforç els símbols de la passió: la creu i la corona d’espines.

39. Lluneta del costat dret, els àngels també porten instruments de la Passió,
com la columna de la flagel·lació i la canya amb l’esponja.

40. Part esquerra del
fresc, dreta de
Crist.
Adam com a
primer home.
Més a l’esquerra
trobem les dones
(santes, verges i
màrtirs,
juntament amb
sibil·les i heroïnes
de l’Antic
Testament)
La dona de primer
pla que sembla
protegir una noia
jove agenollada,
s’identifica
normalment com
Eva, la primera
dona.

41. Part dreta del fresc,
esquerra de Crist.
Aquí hi ha els màrtirs
de l’Església amb els
instruments del seu
martiri.
1 San Bartomeu (2) amb
la seva pell a la mà.
Santa Caterina (3) amb
la roda de punxes, San
5
Sebastià amb les
fletxes (4)...
2
El cirineu, l’home que
ajudà Jesús amb la
5 creu o Dimes, el bon
lladre(5)
3
També San Pere,
4 oferint les grans claus
del regne a Jesús. (1)

42. L’autoretrat de l’artista apareix
aquí com a San Bartomeu, amb la
seva pell, que li van arrencar en
martiritzar-lo, a la mà, i com
interrogant a Crist sobre el seu
destí.
El rostre es pot veure també a la
pell, mostra del terror de M.
Àngel al pecat i a la condemnació.
Detall dels elegits

43. La pujada al cel dels elegits, ajudats pels
àngels, a la part esquerre del fresc.

44. Els condemnats són llençats cap a l’infern. Els
cossos, les anatomies en tensió, són elements
destacables.
El personatge de sota sembla estar sofrint un
gran turment interior, potser com el propi
artista. És empès cap avall també.

45. La part més baixa, a l’esquerra, ens mostra la resurrecció dels morts

46. Caront porta els condemnats, amb la seva barca, fins la boca de l’infern.
Influència clara de Dante i de la mitologia clàssica. També del Dies Irae, de
Fra Tomàs de Celano, i sobre tot influència de les Sagrades Escriptures, de
l'Apocalipsi de San Joan.

47. El terrible rostre de Caront, que segons
la mitologia clàssica, portava les ànimes
dels pecadors davant del jujtge infernal,
Minos.
Minos, el jutge del món subterrani, amb
serps al voltant del cos, davant de
Leviatan, el monstre marí que simbolitza
el caos, descrit al llibre de Job.

48. Abans i després de la restauració

49. Funció
El papa Pau III, família Farnese, nomenà a Miquel Àngel primer arquitecte, escultor
i pintor del Vaticà. L’artista es traslladà definitivament a Roma el 1535. El 1534 li
havia encarregat el fresc del Judici Final, el qual l’acabà el 31 d’octubre de 1541.
A la volta Miquel Àngel va pintar
l'origen del món i de l’ésser humà,
tal com narra l’Antic Testament. Va
donar la seva particular visió del text
bíblic que ha transcendit al llarg de la
història.
A la paret frontal va pintar el final
del món i de l’ésser humà. És
l’Apocalipsi, l’últim dels llibres de la
Bíblia, escrit per Sant Joan, la que
narra el que passarà el dia de la fi del
món, el dia del Judici Final. Miquel
Àngel, amb aquest últim fresc, va
tancar el cicle de la vida humana, i en
donà també la seva pròpia visió.

50. La Capella Sixtina és el lloc on, quan un
papa mor, s’hi reuneixen tots els cardenals
i trien el seu successor. És per tant un lloc
important per a l’Església catòlica, ja que
aquí es decideix qui l’ha de governar.
Vasari, Tomba de Miquel
Àngel, Santa Croce,
Florència

51. Models i influències
La referència principal varen ser les escultures clàssiques, que Miquel Àngel
coneixia bé i que havien inspirat la seva obra escultòrica. Els frescos de la
catedral d’Orvieto, de Luca Signorelli també el degueren inspirar, o les obres
del Bosch, que amuntegava figures en un mateix quadre.
Les fonts literàries foren
diverses i ja han estat
esmentades.
La influència posterior ha
estat molt gran, tant en els
pintors manieristes com
barrocs i fins el segle XIX.
Luca Signorelli, L’infern ,
1499-1502