Síntesi del llibre de Joana Rubio i Francesc Puigpelat

1. SÍNTESI “COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC”
Hi ha una part de predisposició natural en l’art de parlar en públic, però hi ha una altra part, més
important, que és tècnica i que es pot aprendre. En aquesta síntesi, intentaré desxifrar els tecnicismes
que em semblen més importants per a realitzar una bona exposició oral.
Una de les coses que m’ha quedat més clara és que per executar un bon discurs cal passar per tres
fases: preparació, execució i auto reflexió. Cal preparar el discurs de la mateixa manera que és molt
important la manera d’executar-lo, i també és molt important realitzar una reflexió posterior al discurs
(com ha anat, què es pot millorar, adequació de les tècniques emprades,...) que ens ha de servir per a
futures exposicions orals.
En la fase de la preparació ens trobem que Quintilià, un dels grans mestres de la retòrica romana, que
distingia cinc fases en la preparació del discurs:
1) Invenció (inventio): recerca creativa de les idees i arguments que s’utilitzaran.
2) Disposició (dispositio): ordenació de les idees i arguments.
3) Elocució (elocutio): tria dels recursos retòrics.
4) Memòria: memorització de l’esquema dels discurs.
5) Acció: Manera de dir el discurs (veu i expressió corporal).
Així doncs, qualsevol persona que vulgui parlar en públic ha de respondre abans a quatre preguntes:
- Per què?: L’orador ha de concretar el seu objectiu. Fer-ho té tres avantatges:
1) Pot transmetre l’objectiu al públic des del principi de l’exposició.
2) L’orador té clar el fil conductor del seu discurs, i seguirà una estructura lògica i
coherent.
3) Permet comprovar a posteriori si s’ha assolit l’èxit.
Cada presentació és un “vestit a mida” per explicar alguna cosa.
- A qui va dirigit?: El públic és el receptor, i l’objectiu de l’orador és comunicar-s’hi i influir-hi. Per
temptejar l’audiència hi ha tres tècniques:
1) Arribar al lloc abans d’hora per estudiar el públic.
2) Preparar diversos inicis de la presentació.
3) Fer preguntes i demanar opinions.
- Què vull dir?: S’ha de fer una recerca exhaustiva d’idees i arguments i després donar-los
una estructura coherent. Cal planificar l’ordre, perquè el discurs consti d’un seguit de parts
interconnectades que han de convergir cap a l’objectiu final.
- Com ho vull dir?: Cal definir com es farà l’exposició. Els mitjans bàsics són:
- Veu i llenguatge corporal
- Recursos lingüístics
- Mitjans de suport i audiovisuals
Quant a la part de l’execució, hem de tenir en compte tot un seguit de tècniques per enfrontar-nos a un
auditori:
- Improvisació i naturalitat: Un bon discurs oral no ha de ser llegit per dos motius: Si llegim
no tenim en compte el factor “Qui”. Un bon orador improvisa i adapta el discurs al públic, s’hi
comunica, canvia sobre la marxa. I en segon lloc, el registre del llenguatge escrit és més complex
que el de l’oral.
Un bon orador és el que porta un guió que fa de carcassa del discurs, però que no és el discurs
complet. Cal parlar amb naturalitat, com ho fem quan estem amb el grup d’amics.
- Guió i memòria: L’orador que vulgui improvisar bé ha de complir dues condicions: dominar el
tema i memoritzar el què dirà. Això sí, s’ha de memoritzar la carcassa del discurs, l’estructura, les
idees principals i l’ordre, no les paraules.

2. - El “feedback”: la mirada: En una presentació l’orador s’adona de la reacció del públic davant
del que diu. Cal modificar o perfeccionar el discurs enfront d’aquesta reacció. Aquesta influència
s’anomena “feedback”. La qualitat d’un orador serà directament proporcional a la seva capacitat
de captar i interpretar correctament aquest feedback que li dóna el públic.
La mirada és la via bàsica d’intercanvi d’informació, i és essencial per dos motius: mirant s’obté
informació del públic i també es demostra seguretat.
- La importància de la veu: Hi ha quatre aspectes de la veu que l’orador ha de tenir presents:
1) Intensitat o volum: Un bon volum de veu és un factor important per captar l’atenció
de l’auditori. Cal considerar les variacions de volum entre unes paraules i frases o unes
altres, doncs és un bon sistema per variar el discurs, cridar l’atenció i posar èmfasi.
2) Velocitat de creuer: La velocitat idònia sempre vindrà donada per un terme mitjà entre
dos extrems: no ser lent per evitar que l’auditori perdi l’interès, ni anar ràpid per evitar ser
confús.
3) Vocalització i articulació: Una pronúncia diferent provoca pèrdua de claredat del
missatge, fa que l’orador no sigui entès i resta credibilitat.
4) Actitud: L’actitud, el tractament, el registre del llenguatge, la manera de fer al·lusions
personals, les anècdotes o l’humor, depenen del context.
- L’entonació: És la corba melòdica que descriu la veu. No es pot aconseguir una entonació
adient si no s’entén el que es vol comunicar. A més, una errada en una entonació o en un èmfasi
pot alterar el significat.
Cal evitar la monotonia del discurs, introduint frases exclamatives, interrogatives,...
A més, l’orador pot remarcar amb la veu les paraules o grups de paraules més importants, així
trencarà la monotonia del to i farà que el públic tingui més clares les idees clau.
- Respiració: El control de la respiració és essencial. Les dues claus per respirar millor són:
- Les pauses: l’orador que fa pauses marcades i nombroses respirarà bé i estarà relaxat.
Cal construir frases curtes, perquè així el discurs tindrà pauses, l’orador respirarà millor i
així es relaxarà.
- Respiració diafragmàtica: Inspirar l’aire i introduir-lo fins l’estómac fa que la respiració
sigui més profunda, entri més aire i evitem els tres problemes de la “respiració costal”: no
forcem la gola, s’evita l’ofec i el cansament i la veu és més atractiva.
- El silenci: La capacitat de suportar el silenci és símptoma de fortalesa de l’orador. El silenci té
tres grans virtuts:
1) Dóna a entendre clarament que l’orador no està nerviós.
2) Permet respirar millor.
3) Permet articular el discurs i remarcar les coses importants.
Per a realitzar una exposició oral, les eines amb les que compta l’orador són el llenguatge oral, el
corporal, i els mitjans audiovisuals de suport que utilitzarà.
Pel que fa al llenguatge oral, les característiques que cal tenir en compte (a més de la naturalitat, abans
esmentada) són les següents:
- Claredat: Hi ha dos trucs molt senzills que forcen l’orador a la claredat: construir frases curtes i
utilitzar un llenguatge gramatical lògic (subjecte + verb + predicat).
- Precisió: És un element clau per a la credibilitat del discurs. Facilitar dades és un element
essencial del discurs.
- Brevetat: El públic assistent a una conferència vol que es vagi al gra. L’orador ha d’explicar-se
sintèticament i plegar.
Es considera, a més a més, que un bon orador ha de tenir aquella qualitat que s’anomena “ser gràfic”. El
fet d’exposar amb exemples (entenedors) il·lumina la idea, gràcies al fet que el paral·lelisme és ben clar.

3. Per facilitar l’exemplificació, les principals figures retòriques són:
- Analogia o comparació: És buscar una analogia o comparar dues coses diferents. “Els homes
són com els clínex, d’usar i llençar”
- Paràbola o anècdota: Il·lustrar una idea abstracte amb una narració.
- Citació o refrany: Utilitzar cites famoses per a il·lustrar idees. Té molts avantatges: són breus i
sintètiques de manera que el públic pot retenir-les amb facilitat i són un reforç par a l’orador de
cara al públic. Guanya el respecte de l’auditori i una imatge de “culta”.
Respecte al tema d’utilitzar figures retòriques cal tenir en compte que s’han d’utilitzar amb naturalitat,
de tal manera que el públic no noti que l’orador les fa servir, i s’han de fer servir amb mesura ja que un
excés d’aquestes faria impossible la seva comprensió.
D’altres figures retòriques que s’utilitzen són:
- Paradoxa: Construir una frase que inclou una contradicció aparent, sota la qual hi ha una veritat
profunda. És impactant i eficaç. “Els últims seran els primers”.
- Eufemisme: No dir clarament allò a què ens referim.
- Antítesi: Definir una cosa per oposició a una altre.
- Ironia: Dir una cosa quan en realitat volem dir-ne una altra, i sabem que el públic interpretarà
aquesta altra.
- Onomatopeia: Reproduir sons de la realitat.
- Asíndeton: Suprimir connexions gramaticals d’una frase per donar-li més força. “Veni, vidi,
vinci”.
- Pregunta retòrica: Formular una pregunta al públic sense esperar resposta. Crea l’aparença
d’una relació més directa amb el públic.
- Clímax: Fer ascendir una determinada idea.
- Circumloqui: No entrar directament en un tema, sinó donar un tomb per temptejar el territori.
- Hipèrbole: Exageració. Cal vigilar amb elles, doncs un discurs massa carregat d’hipèrboles
esdevindrà poc creïble.
- Minimització: Treure importància a una cosa.
- Personificació o antropomorfisme o prosopopeia: Donar vida a un objecte inanimat.
- Sinècdoque: Identificació del tot per la part. “Espanya va guanyar el mundial de futbol”.
- Retardament o suspens: Provocar l’interès evitant donar una informació esperada.
- Anticipació o “flashforward”: Avançar el que es dirà.
- Recordatori o “flashback”: Recapitular el que s’ha dit.
- Explicació: Explicitació d’alguna cosa.
-Repetició: Insistir sobre una paraula o frase important.
Un bon comunicador i una persona que té coses a dir sap que l’humor és excepcionalment important
per establir contacte amb el públic. El sentit de l’humor de l’orador trenca barreres amb el públic, genera
identificació i confiança, i relaxa l’auditori fent-lo, alhora, més receptiu.
No cal dir que és important dominar la llengua amb què ens expressem, i sobretot en el cas del català
hem de tenir en compte dues qüestions:
- Correcció lingüística: Una persona que parla correctament, amb un llenguatge impecable, un
registre ampli una gran varietat de lèxic, demostra tenir cultura. Un altre aspecte a destacar és
que la major part de les llengües estan “despolititzades”, no impliquen cap ideologia determinada.
Cal conèixer perfectament la llengua en què ens expressem, llegint en ella, estudiant-la,...
- Dialectalismes: És un error que un orador renunciï al seua accent o a les seves formes
lingüístiques peculiars en favor d’un estàndard neutre. L’ús de dialectalismes només ha de tenir
una limitació: la comprensibilitat, és a dir, tenir en compte el factor “Qui” (a qui va dirigit).

4. Pel que fa a l’eina del llenguatge corporal cal dir que l’orador comunica amb tot el cos: la mirada, el
moviment de les mans, la postura, la distància interpersonal, l’aparença, manera de vestir,...
Quan l’orador expressa oralment, també fa servir el llenguatge no verbal: amb els gestos l’orador precisa
allò que vol dir amb paraules.
Només amb l’actitud, l’orador és capaç de ficar-se el públic a la butxaca o posar-se’l en contra. Només
amb un somriure abans de començar el discurs, l’orador transmet amabilitat de bon principi i el públic ho
agraeix. Amb el somriure diu: “estic content d’estar amb vosaltres i compartir tot el que sé”.
Un cop efectuat el somriure, ens queda tota la xerrada, vegem ara els tres temes que hem de tenir en
compte sobre el nostre cos:
- La posició del cos: L’orador parla en una determinada posició o posicions i donen al públic
missatges respecte a la seva autoritat o a la seva seguretat. L’orador captarà millor l’atenció
de l’auditori i tindrà més credibilitat en la mesura que doni imatge de seguretat. Quina és la
posició adequada? La més senzilla, còmoda i natural per a l’orador. Cal estar dret, amb els peus
separats de manera que el pes del cos descansi sobre tots dos peus. Els braços han de penjar
còmodament al costat del cos, de manera natural. Algunes recomanacions pràctiques són:
- Ensenyar el cos sencer
- Moure’s de tant en tant
- Evitar els moviments cíclics
- Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes
- No creuar els braços
-La gesticulació: Si la postura del cos dóna al públic informació sobre la seguretat de l’orador, la
seva gesticulació li’n dóna de la seva energia, de la seva convicció, de la seva sinceritat. És molt
important que compleixi quatre condicions:
- Ha de ser natural
- No ha de semblar assajada
- Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú
- No ha de ser exagerada
No hi ha cap recepta universal ni normativa rígida sobre el gest. Cadascú ha de treure la que
porta a dins i desenvolupar-la i millorar-la de forma natural.
Hi ha dues classes de gestos:
- Oberts: denoten l’absència d’una imposició i la possibilitat d’escollir. Els palmells de la
mà cap amunt són signe d’oferiment.
- Tancats: Expressen el contrari. Els palmells de la mà girats cap avall s’associen amb
poder, repressió, violència.
Alguns consells sobre gesticulació són:
- Mostrar les mans al públic: són l’eina bàsica per gesticular. Un bon truc per evitar la
temptació d’amagar-les és subjectar un full de paper amb les notes del discurs.
- Evitar els gestos que neixen de la inseguretat, els “tics”.
- Evitem fer moviments breus i ràpids amb l’avantbraç: els moviments amplis són més
elegants i denoten seguretat.
- No s’han d’acabar els gestos massa de cop.
- La mirada: Es diu que la cara és el mirall de l’ànima i els ulls són la part més expressiva del
nostre rostre. L’orador, si mira l’auditori demostra interès, i aquest interès ens retornarà en forma
de simpatia i confiança.
A més, la mirada és una font d’informació permanent, amb ella mantenim un “feedback”
permanent amb l’auditori.
El bon contacte visual s’aconsegueix en tres etapes:
1) Mirar envers les persones de l’auditori i no per sobre els seus caps
2) Aprendre a mirar els elements del públic

5. 3) S’ha “d’escoltar” el públic amb la mirada
A l’hora de controlar els nervis hi ha una teoria psicològica, el conductisme, que ens pot ser de gran
ajuda. Aquesta ens diu que si es modifica una conducta, es pot modificar la causa d’aquella conducta.
Qualsevol persona pot modificar la seva conducta mitjançant un acte de voluntat, i aquest acte de
voluntat és el que fa un bon orador. El públic sap descodificar els missatges no verbals i reacciona en
conseqüència, i una reacció positiva del públic, a través del “feedback”, és un reforç per a l’orador, ja que
li dóna més autoconfiança.
Ens queda l’altra eina bàsica de les presentacions: els mitjans audiovisuals. El que és concret impacta i
convenç el públic més que el que és abstracte. Però s’ha de fer servir com un suport, doncs l’essència, la
base del discurs, és l’orador i el seu guió. El seu ús abusiu i indiscriminat no fa sinó posar de manifest la
inseguretat de l’orador.
Els mitjans audiovisuals tenen dos avantatges:
- Permeten destacar paraules o conceptes
- Són molt útils per a un tipus concret d’informació: l’estadística.
El gràfic és una forma de presentació de dades estadístiques molt més interessant que les simples llistes
de fets i números: renoven l’atenció de l’audiència i afegeixen interès a l’exposició. Cal explicar-ne el
significat a l’audiència, la procedència, la fiabilitat i la transcendència. L’orador ha d’aprofitar la seva
posició per donar la interpretació dels gràfics que a ell li interessa. Les dades estadístiques que es donin
han de:
- Afegir alguna cosa nova
- Causar impacte
- Subratllar els punts més importants
Tipus de gràfics:
- De barres: La forma més habitual de presentar i comparar la informació. I n’hi ha de dos tipus:
- Per a presentar l’evolució d’un tema durant un cert temps
- Relació de diferents assumptes entre ells, en un període tancat.
- Lineals: Permeten mostrar les dades i identificar possibles tendències al llarg de períodes de
temps.
- Circulars o formatgets: Recurs molt atractiu quan es tracta d’expressar percentatges sobre un
total.
- Una mica apart estarien els esquemes. Són gràfics per organitzar la informació no estadística
en l’espai, i això els fa fàcils d’entendre.
El Powerpoint és el mitjà audiovisual per excel·lència, té un efecte doble ja que al públic la informació li
arriba per dos sentits: vista i oïda.
Una de les coses que distingeixen la bona retòrica de la mala és que l’orador té clar el que vol dir, va al
gra i s’explica de forma transparent. Per fer-ho, necessita saber perfectament què és el que vol dir, tenir
un guió.
El guió d’un discurs o una presentació és el conjunt d’idees que es volen transmetre posades en l’ordre
adient. S’han de destacar tres aspectes:
- És un conjunt d’idees, no de paraules.
- Hi ha dos tipus d’idees: principals (3 ó 4 idees clau), i secundàries (la resta).
- Les idees estan posades en ordre segons l’interès de l’orador de destacar-ne unes o altres.
La preparació del guió del discurs és transcendental i personal, però es pot establir un sistema que
consta de dues etapes:
- Aproximació i esquema general: Reflexionar sobre quatre coses:
- públic
- objectius del discurs

6. - idees principals
- mitjans
- Recerca d’idees, estructuració i guió definitiu
No s’ha d’escatimar temps en preparar un guió, perquè és una de les claus de l’èxit. Hi ha un
seguit de tècniques per a preparar guions que tenen una finalitat comuna: ensenyar a pensar
millor. Hi ha una relació molt íntima entre el llenguatge i el pensament, així que per millorar la manera
de parlar, cal també millorar la manera de pensar. Algú capaç de transmetre les seves idees
de forma clara, és algú que té el pensament clar.
Les tècniques per a preparar guions són:
- Tècniques de recerca d’idees: Són procediments lògics i racionals de recerca i ordenació
d’idees. En destaquem quatre:
- Documentació i coneixement del tema: cal conèixer el tema de què s’ha de parlar. La
credibilitat d’un discurs estarà lligada amb la quantitat i qualitat de documentació que
aporti i a la impressió que doni l’autor de “saber de què va el tema”.
- L’estrella: Dóna les respostes bàsiques sobre un tema determinat. Les preguntes que
es formula són: - Què?
- Qui?
- On?
- Quan?
- Per què?
- Com?
- El cub: Procediment molt eficaç per analitzar i fer valoracions sobre un tema qualsevol.
Busca la resposta a sis qüestions:
- Descriu-ho: Com el veus, escoltes, toques,...
- Compara-ho: A què s’assembla o es diferencia?
- Relaciona-ho: Amb què es relaciona?
- Analitza-ho: Quantes parts té? Quines?...
- Aplica-ho: Com s’utilitza? Per a què serveix?...
- Argumenta-ho: Què pots dir-ne a favor o en contra?
- Anàlisi FDOA: Un seguit de conceptes per analitzar una situació. Dóna una imatge
bastant objectiva del tema i té les següents parts:
- F: punts forts.
- D: punts dèbils.
- O: oportunitats.
- A: amenaces.
- Tècniques creatives: No són racionals. Tenen com a funció fomentar la creativitat de l’orador.
Les tres tècniques més importants són:
- Brainstorming: Pluja d’idees. És una tècnica que té una doble funció: explorar un tema
determinat i trobar idees creatives, inesperades, originals o sorprenents. Funciona en
dues fases:
1 ) Creació: Llançar moltes idees i anotar-les en un full.
2) Pensament lògic: Valorar, triar i estructurar les idees, ordenant-les en una
estructura coherent.
- Recerca analògica: Analitzar un problema en funció d’una altre que es planteja anàleg
al primer. Té dues etapes:
1) Cercar analogies
2) Descodificar-les
- L’atzar: Si l’orador és sensible a allò que l’envolta, segur que trobarà idees o
inspiracions per al que necessita.

7. - Tècniques per estructurar: Un cop es té la informació, aquesta s’ha d’estructurar. Hi ha dues
maneres bàsiques:
- Mapes conceptuals: Posar el tema principal en el centre i, a partir d’aquí, crear arbres
que es ramifiquen en totes les direccions.
- Esquema lineal: És la forma més clàssica. Consisteix a crear “calaixos” de diferents
nivells i treballar verticalment.
- Tècniques per valorar i sintetitzar: Quan ja s’ha estructurat, cal decidir què és el més
important i resumir al màxim. La capacitat de síntesi és un dels elements claus de la
comunicació. Es poden distingir tres nivells de síntesi:
- Donar una visió de conjunt (resum): Diferenciar què és el més important d’un tema i
articular-ho de forma coherent.
- Trobar una estructura (interpretació): Establir relacions entre les idees més importants i
interpretar-les segons relacions de: identitat, oposició o complementarietat.
- Formular una problemàtica (creació): Fer preguntes, cercar enfocaments nous, suggerir
solucions,...ser creatiu.
Quant a la valoració hem de ser capaços de distingir allò que és més important per al públic,
destacar-ho, i aprendre a ometre una idea si al públic no li interessa o no l’ha d’entendre.
- Saber escoltar: Preparar un guió és saber escoltar en un doble sentit:
- Literal: mentre dura el discurs, veure les reaccions del públic.
- Figurat: Construir el guió imaginant què és el que interessa al públic.
Saber escoltar té dos avantatges de cara a millorar la comunicació, afalaga els altres i trenca
barreres ja que té el poder de captivar, i permet obtenir informació dels altres.
- Ser positius: El guió ha d’estar pensat d’una manera que doni una imatge positiva del tema
i de l’orador. Una persona positiva és sempre més atractiva d’escoltar. Hi ha tres mètodes per
aconseguir ser positius:
- Les dues cares de la moneda: Molts esdeveniments no són positius ni negatius, però sí
ho és la seva manera d’enfocar-los.
- Amagar l’arbre negatiu en un bosc d’arbres positius: Consisteix a donar el missatge
negatiu després de missatges positius i submergit en ells.
- Evitar paraules negatives i pensar en els altres: Alguns trucs per positivitzar els
missatges són:
- Centrar-se en l’altre: orientació “vostè”
- Estil positiu: evitar les frases en negatiu
- Lèxic positiu: evitar paraules amb connotació negativa com
queixa, negar,...
- Reconèixer errors: crea empatia amb el públic.
Anem a fixar-nos ara en l’estructura del discurs, que està perfectament definida i és universalment
acceptada. Tota presentació oral ha de tenir tres parts ben diferenciades: introducció, desenvolupament i
conclusió.
Hem de tenir en compte que el públic no té sempre el mateix nivell d’atenció,i que l’atenció màxima es
produeix només en moments molt puntuals: el principi i el final. Anem, doncs, a analitzar aquestes dues
parts essencials:
- Introducció resum: Qualsevol entès pot captar ràpidament la qualitat o manca d’aquesta
d’una persona coma orador després que aquesta pronuncia les quatre o cinc primeres frases
del discurs. Un bon orador ha de buscar principis dels discursos que responguin a l’expectació
del públic, el sorprengui, commogui, diverteixi,... que li transmeti directament la idea que es vol
transmetre. Hi ha dues condicions bàsiques que una bona introducció ha de complir:
- Seduir i guanyar-se el públic

8. - Resumir els missatges principals
Hi ha quatre tècniques per guanyar-se l’interlocutor i seduir-lo:
- Assumir que tots som egoistes: Tots pensem molt en nosaltres mateixos, ens estimem i
desitgem que els altres ho facin.
- Buscar l’identificació: Trobar algun punt de contacte amb el públic quant a idees,
experiències, aficions, orígens,...
- Parlar sobre l’interlocutor: La gent agraeix ser escoltada i reconeguda.
- Elogiar i no criticar: ser positius.
Per aconseguir fer una bona introducció ens trobem amb catorze fórmules introductòries que,
podríem considerar, són les més pràctiques:
1) Una declaració dramàtica: la sorpresa. És fulminant, però cal utilitzar-la amb mesura i
convicció.
2) Demanar atenció al públic: Començar la presentació amb preguntes retòriques que
demanen una reacció del públic, que no sabem si es produirà.
3) Titulars periodístics: Esmentar un titular que faci referència al tema de la xerrada.
4) Anècdota personal
5) Bocí de vida: Explicar una anècdota no viscuda per l’orador.
6) Citacions conegudes o refranys: Citar una frase coneguda que tingui relació amb el
tema del discurs.
7) “Fa un instant, l’orador X ha dit...”: Fer referència a un orador anterior. Poc comú.
8) Suports visuals: Començar amb un gràfic, diapositiva,... que impactin i tinguin relació
amb el tema.
9) La idea principal: Començar directament amb la idea principal, sense cap preàmbul.
10) Identificació: Establir l’àrea comuna (communis) entre l’orador i el públic.
11) Posar les cartes sobre la taula: Si l’orador vol contar alguna cosa diferent del que
espera l’audiència, deixar-ho clar des del principi.
12) Analogia: Començar amb una comparació.
13) Acudits: És interessant començar amb algun acudit que il·lustri la idea principal, si
aquest es recorda fàcilment, la idea principal associada també es recordarà.
14) Combinació de mètodes introductoris.
Quant a la tria del tipus d’introducció, cal destacar tres coses:
- S’ha de tenir en compte el factor “Qui”.
- Es bo portar preparades dues introduccions, una d’arriscada i creativa i una altra de
més conservadora.
- És interessant saber de memòria les dues o tres primeres frases de la introducció.
- Les conclusions: Antifont i els oradors clàssics afirmaven que les conclusions han de tenir
dues parts: un resum del discurs, i una apel·lació als sentiments. Tanmateix trobem sis fórmules
conclusives (proposades per Sandy Linver):
- Repetir la introducció: Si s’ha desafiat el públic amb una pregunta en la introducció,
donar una resposta al final.
- Resumir els punts principals
- Crida a l’acció: només si es veu l’auditori disposat a actuar.
- Profecia
- Promesa
- Apel·lar als sentiments
Un cop efectuada la conclusió, arriba el torn del tancament i el col·loqui. És important atendre bé el
públic i tenir una visió positiva de les preguntes, ja que aquestes ens han de servir per convèncer el
públic i l’orador les podrà utilitzar per demostrar encara més els seus coneixements. Alguns consells:
- Ser honest

9. - No menysprear mai l’interrogador malgrat sembli que ha entès tot a l’inrevés.
- Aclarir i repetir la pregunta a la resta de l’auditori si no l’ha sentit bé.
- Si se li formula una pregunta embolicada o estranya, cal que l’orador la re formuli amb altres
paraules i en la direcció que li interessi.
El desenvolupament del discurs és la part més llarga i requereix una feina d’estructuració més
complexa. Es crearà tenint en compte l’objectiu, i hi ha dues classes de desenvolupament tenint en
compte aquest:
- Discurs per informar: Exposicions que volen transmetre una informació clara i objectiva a
l’auditori. La seva estructura ens la dóna el periodisme, i es distribueix en el que s’anomena
estructura de la piràmide invertida, és a dir, en tres parts essencials:
- Titular: Síntesi de la informació en una frase.
- Lid: Primer paràgraf de la notícia. Diu el més important.
- Cos informatiu: Resta de la informació.
Hi ha molts tipus de discursos informatius, però sobresurten dos grans grups:
- Presentacions descriptives: Classifiquen el discurs per temes.
- Presentacions cronològiques: El discurs segueix un ordre
temporal.
- Discursos per a convèncer: Són discursos que volen influir en el seus oients. Es poden
classificar segons la seva estructura:
- Estructura SAP o inductiva: És l’estructura bàsica de la bona argumentació convincent
i se l’anomena inductiva perquè formula la proposta al final, després de donar tots els
arguments. Les seves inicials signifiquen: Situació - Argumentació - Proposta.
- Estructura PAS o deductiva: Proposta - Argumentació - Situació.
En l’esquema PAS (deductiu), si la proposta no s’accepta de bon principi, rarament convencerà
després, així que és molt més eficaç l’estructura SAP (inductiva). Aquesta segona, es basa en
l’oposició dinàmica del sí i la del no.
A més, l’estructura SAP, reprodueix el procés mental pel qual l’interlocutor arribaria per ell mateix
a la conclusió, mentre que el PAS és viscut com una imposició externa i per això no convenç.
Hi ha, però, altres estructures inductives:
- Estructura de les 4 P: És un esquema clàssic de vendes i informes argumentatius. Té
quatre parts:
- Posició: Descriure la situació actual.
- Problema - Objectiu: Cal arribar al problema que es tracta de resoldre i definir-lo
amb precisió, així es fixa l’objectiu.
- Possibilitats - Estratègies: Diferents possibilitats per solucionar-lo, per assolir
l’objectiu.
- Proposta
- Estructura SOAP: És útil quan no hi ha alternatives clares o no interessa esmentar-les.
Situació - Objectiu - Argumentació - Proposta.
- Estructura mèdica: S’articula entorn de dos eixos: diagnòstic i teràpia. Es mira
d’esbrinar què és el que no rutlla i s’ofereixen possibles solucions.
- Problema - Causa - Solució: Estructura utilitzada en publicitat.
- Estructura SPRI: Situació - Problema - Resolució o Proposta - Informació (coses a tenir
en compte per tirar endavant la proposta).
- Estructures del Powerpoint
Un cop definida l’estructura, un bon orador ha de tenir en compte quin és el millor argument per a cada
ocasió. Hi ha cinc grans classes d’arguments:

10. - Arguments mitjançant exemples: Es tracta d’argumentar en favor d’una afirmació utilitzant
exemples en els quals es compleix. Té molta força perquè es basa en en fets concrets, però és
rebatible mitjançant contraexemples.
- Arguments per analogia: Traslladar una conclusió que és vàlida per a un cas, a un altre que
es presenta com anàleg al primer.
- Arguments per autoritat: Basats en afirmacions d’altres persones o institucions a les quals se
suposa autoritat. Dependrà de la credibilitat que tinguin aquestes per al públic.
- Arguments sobre les causes: Basats en relacions causa-efecte. El problema és definir quan
una cosa és realment causa d’una altra, o única causa, o causa determinant.
- Arguments deductius: Són arguments purs, els que donen les normes de la lògica. Els més
importants són:
- Modus ponens:
- Si P és cert, aleshores Q és cert.
- P és cert.
- Per tant, Q és cert.
- Modus tollens:
- Si P és cert, aleshores Q és cert.
- Q no és cert.
- Per tant, P no és cert.
- Sil·logisme hipotètic:
- Si P és cert, aleshores Q és cert.
- Si Q és cert, aleshores R és cert.
- Per tant, si P és cert, aleshores R és cert.
- Sil·logisme disjuntiu:
- O P és cert, o Q és cert.
- P no és cert.
- Per tant, Q és cert.
- Reducció a l’absurd:
- Volem demostrar P.
- Partim de la suposició que P és fals.
- A partir de que P és fals, arribem a una
contradicció.
- Conclusió: P és cert.
Hem comentat abans que l’atenció del públic variava durant el discurs. A la part intermèdia
(desenvolupament) és on l’atenció pot tenir més alts i baixos. Quan aquesta baixa, cal fer reaccionar els
assistents. Per fer-ho, és important saber canviar la tendència i variar el ritme de l’exposició. Alguns trucs
senzills són:
- Anunciar alguna dada sorprenent
- Fer una pregunta a l’auditori
- Elevar el volum de la veu
- Fer un silenci expressiu entorn a un tema
- Contar una anècdota graciosa
- Contar un acudit o fer una broma.
El bon orador - improvisador es distingeix perquè utilitza bones notes per a ús personal. S’ha de
distingir entre dues coses:
- Material per al públic: L’orador prepara materials adreçats al públic que donen suport a la
presentació. Només han de ser una part del que utilitza l’orador.

11. - Notes personals: L’orador té el guió complet i les possibles alternatives en diferents fases de
l’exposició. Aquestes contenen:
- El guió complet
- Ampliacions de punts que poden resultar interessants
- Acudits o anècdotes
- Respostes a possibles qüestions
En el temps que dura un discurs, el públic no té capacitat d’assimilar gaires idees. Cal repetir el missatge
principal, i no només al principi i final del discurs, com també cal anar repetint les idees principals. És a
dir, és molt important la reiteració. Hi ha algunes tècniques que permeten parafrasejar i repetir sense
que es noti gaire:
- Repetir paraules o conceptes: Després d’enunciar un concepte clau, repetir-lo una vegada.
Dóna èmfasi.
- Jugar amb les oposicions i les antítesis: Fer una oposició als contraris.
A és tal cosa.
Però A no és. A és tal cosa i B és tal altra.
A també es distingeix de C. C és tal i A és tal cosa.
En resum: A és tal cosa.
- Avançar i recular en l’argument del discurs: Recordar el que hem dit, anunciar el que direm,
recordar els missatges principals, recordar com s’articula el discurs i les seves parts,...
- Enumerar i marcar les enumeracions: “Primer tractarem això, després...” o “Els temes a tractar
seran: u,....., dos,....”
- Utilitzar connectors per articular el discurs: En resum, en conclusió, per tant, per exemple, hem
vist que, ara veurem que,...
- Posar exemples i comparacions, contar paràboles, utilitzar acudits,...
Si es pogués fer un resum, en forma de decàleg, de les característiques que ha de tenir el llenguatge
oral seria així:
1) Parlar amb frases curtes i simples.
2) Separar les frases per pauses i silencis. Marcar les pauses.
3) Fer canvis de to. Utilitzar preguntes i preguntes retòriques, exclamacions,...
4) Aprofitar l’efecte de les repeticions de paraules o conceptes.
5) Jugar amb les oposicions i les antítesis.
6) Avançar i recular en l’argument del discurs.
7) Enumerar i marcar les enumeracions.
8) Utilitzar connectors per articular el discurs
9) Posar exemples i comparacions, contar paràboles, utilitzar metàfores, baixar el que és
abstracte a una cosa concreta.
10) Utilitzar l’acudit o l’anècdota personal per aproximar-se al públic i fixar millor els missatges.