Lectura expressiva Dimitri- Joan de Déu Prats

294 views
209 views

Published on

Lectura expressiva Dimitri de Joan de Déu Prats i Rebeca Luciani
Alumnes de 3r de l'escola l'Arrabassada
Tarragona
curs 2013-14

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
294
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
71
Actions
Shares
0
Downloads
3
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Lectura expressiva Dimitri- Joan de Déu Prats

  1. 1. Dimitri, el titella, s’estava al fons del bagul, on reposava sempre que no actuava. Era un indret poblat d’una foscor aspra i humida, però allò, al titella, no li importava. Com tampoc no li molestaven els sotracs quan viatjaven, ni la soledat en què surava quan no assajaven. De cop i volta, Dimitri va sentir, dins la foscor del bagul, com donaven dues voltes al pany i s’obria la tapa amb un soroll rovellat. Tot seguit, el titellaire l’agafà amb una mà àvida, i el titella va tornar a veure la llum freda de les bombetes del camerino. Pàg. 3-4 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  2. 2. En aquella ocasió, Dimitri va actuar en un teatre fi, de butaques vellutades, bona lluminària i gent mudada que, quan acabà la funció, va aplaudir calorosament. Després, quan es va tancar el teló, el titellaire s’eixugà satisfet la suor del front i, sense compliments, va tornar a ficar Dimitri dins el bagul obscur, introduí la clau i donà enèrgicament dues voltes al pany. No sempre el titellaire tenia tanta sort d’actuar en llocs elegants. De vegades, Dimitri havia de ballar claqué en cantonades rònegues, amb sentors de claveguera, sota la claror enterbolida d’un fanal. O fer acrobàcies dins l’halo dels focus d’un trist cabaret de port. Pàg. 5-6 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  3. 3. Però, a Dimitri, poc li importava allò. Ell només obeïa l’amo i feia tot el que li demanava: simular que ballava, cantava, ensopegava, tremolava, esternudava, tocava la guitarra, i totes aquelles coses que se li acudien al titellaire... Tant li era. Tot ho contemplava amb uns ulls esbatanats, com si estigués vivint a cada moment una gran sorpresa. En realitat, però, els seus ulls no demostraven cap espurna d’emoció. Pàg. 7-8 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  4. 4. Un vespre, en una ciutat com moltes altres, en les proximitats de l’estació de ferrocarril, on hi havia un teatret, el titellaire, abans de l’actuació, va agafar Dimitri, el col·locà damunt el maquillador del camerino i li lligà un cordill al pit perquè es bellugués més bé. Després va venir la funció. Es va obrir el teló i el titella va actuar per al públic. I, com cada nit, va ballar, va saltar, va fer tombarelles, va tocar el saxòfon, va portar el pas com un soldat, va volar com un ocell... Pàg. 9-10 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  5. 5. Sí, com cada nit..., però, quan acabà la feina, va ocórrer una cosa ben estranya per primera vegada. En escoltar els aplaudiments, Dimitri se sobresaltà. Va ser com si es despertés tot d’un plegat. Allò el va trasbalsar. Mai no li havia passat una cosa així. No sabia ben bé què li succeïa. I va tremolar sense que ningú el manipulés, dins la tenebra del bagul. Pàg. 11-12 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  6. 6. Amb el pas dels dies, però, tot va tornar a esdevenir-se com sempre. No existia la nit ni el dia. El temps transcorria entre la foscor del bagul i la llum freda de les bombetes dels camerinos, les ombres dels cabarets de mala mort i les lluminàries dels bons teatres. Així es van anar seguint les actuacions. Avui en una ciutat, demà en un llogarret, demà passat en una població on no feia ni fred ni calor. Amb tot, Dimitri escoltava dins el bagul el sotragueig dels trens, sense impacientar-se, però escoltava... per primera vegada... Semblava com si la densa indiferència en la qual havia viscut s’estigués fonent... Pàg. 13-14 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  7. 7. Ben a poc a poc, el titella notà que alguna cosa dins seu se li desvetllava. Començà a sentir el fred com fiblades d’agulles de cap quan actuava a les cantonades. I un lleu pessigolleig quan l’aplaudien després dels malabarismes de l’escenari, i una mena d’amargor quan l’espectacle no agradava. Quan el titellaire girava el pany del bagul amb dues voltes de clau, la foscor l’ofegava. Dins la nit perllongada del cofre on s’estava, el titella començà a somiar horitzons més amples. Se li va despertar la curiositat per saber com eren les ciutats que visitaven... els cels de les planures i les muntanyes que travessaven... les pluges que tot ho renovaven... les nevades que tot ho embolcallaven... la xafogor que feia suar la cansalada... i com eren els habitants dels indrets on actuaven... quina vida portaven... què els neguitejava... què els alegrava... Pàg. 15-16 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  8. 8. Finalment, Dimitri ja no va suportar fer el que li dictava el titellaire durant més temps. Sentia, en el naixement dels cordills, una mena de cremor. Ja no en tenia prou, de veure les ombres borroses del públic entre els llums baixos del teatre. I, dins l’obscuritat espessa del bagul, va covar la idea de no viure mai més lligat als desitjos d’un altre. Un dia, per primera vegada, Dimitri s’atreví a moure cames i braços quan romania sol dins l’arca. I va sentir dolor. Però aquell dolor el va fer reviscolar. Les ganes de viure van ser superiors als cruiximents que patia. Mai no s’havia mogut sol. Pàg. 17-18 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  9. 9. Notava la inseguretat de decidir els moviments sense la mà del titellaire. Però, ben resolt, va exercitar-se i va descobrir una escalforeta que el reconfortava perquè el feia sentir digne i orgullós. Va continuar movent les articulacions, i cada cop el destorbava menys el dolor. Des d’aquell moment, Dimitri va estar alerta, a l’aguait, amb els cinc sentits posats. I no va perdre l’oportunitat el dia que son amo, atrafegat, no es va recordar de tancar el bagul amb les dues voltes de clau. Pàg. 19-20 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  10. 10. Havia esperat aquell descuit. Ben decidit, enxampà els cordills i se’ls arrencà d’una estrebada. Tot seguit, va obrir la tapa del bagul i, en mirar cap enfora, els seus ulls van deixar de tenir aquella mirada de sorpresa glaçada, perquè va respirar la primera glopada de llibertat. Pàg. 21-22 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  11. 11. Va fugir de la cambra tot caminant desmanegadament, i es perdé per carrers encara foscos, amb llambordes lliscoses per la humitat de la matinada, il·luminats només per la llum boirosa dels fanals. I no va parar fins que va deixar la ciutat enrere. Entestat a fugir, no s’adonava que cada vegada caminava més dret. A la fi, va arribar a un turonet i hi va pujar amb gran agilitat. I, amb cada passa que feia, sentia una lleugeresa que revifava. Quan va ser a dalt, es va aturar i contemplà les teulades de la població. També va observar com s’anava fent de dia, i va quedar meravellat en adonar-se que, realment, existien horitzons tan amples com s’havia imaginat. Pàg. 23-24 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani
  12. 12. El cel era tan extens... Els núvols el solcaven parsimoniosos... Es va emocionar i, en aquell mateix moment, va veure que encara li penjava un cordill. El cordill del pit que li havia posat l’amo per poder bellugar-lo millor. El titella el va tibar i va notar dins seu una pessigada. Llavors, Dimitri va comprendre que el titellaire li havia lligat el cordill massa endins. I, aquell fet, sense voler-ho, li havia despertat el petit cor que tots els titelles amaguen dins el seu cos de drap. Pàg. 25-26 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani A la fi
  13. 13. Ple de sentiments i d’emocions noves, i vessant alegria, Dimitri va començar a baixar el turonet, però es va aturar de sobte. Un calfred el sacsejà de cap a peus. No tot seria fàcil en la seva nova vida, va pensar amb incertesa. De seguida, però, s’espolsà el neguit, i va començar a caminar decidit i sense cordills per la vida, convençut que mai més ningú no decidiria per ell. Pàg. 25-26 Dimitri Joan de Déu Prats- Rebeca Luciani

×