18.lectures alumnes
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
No Downloads

Views

Total Views
775
On Slideshare
774
From Embeds
1
Number of Embeds
1

Actions

Shares
Downloads
11
Comments
0
Likes
1

Embeds 1

http://www.slideshare.net 1

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. PROGRAMA DE LLENGUALECTURES:Lectures dels alumnes iComprensió Escrita C.E.I.P. S’Auba
  • 2. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAa e i o upa peu pi pop mamà meumiau mapa poma neu ninanas no nua sopa sis seusí sol ala poal mula melmolí taula pota dit deudona foca fil fideu famfunda casa coca cuc calatanca canya puny muntanya panyllenya rata carro torreparra arròs raqueta caqui
  • 3. paquet gat goma guants àguila guitarragerro girafa pàgina agenda home herbahipopòtam juliol jugueta jardí jocsvaca voreravuit vent violí barca botarbre banyera bomber xarxa panxa punxolliçó calçons cançóLa mamà tanca la portaEl tio té una pilota.La noria fa voltes.Vivim a una casa que està al camp.Els peixos neden a la mar i els ocells volen.Els alumnes de l’escola juguen al pati.
  • 4. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIALA FADA SERAFINAHi havia una vegada una fada que tenia porde volar i, per això no tenia amigues, i lesaltres fades se’n reien d’ella.A la fada Serafina li encantava anar ambmoto. El vent li movia la falda. Un dia quefeia molt de vent les faldes li van tapar lacara i, la fada Serafina, va caure damuntuna paret de roques.Es va fer un bony al cap i va anar al’hospital de fades perquè la curessin. Però lafada doctora no era allà, així que la Serafinaes va tapar el bony amb un mocador benvermell passat pel cap.I les altres fades, quan la varen veure, tambévolgueren dur un mocador pel cap. Així que,na Serafina es va posar a cosir mocadors,perquè cada matí, al seu portal es trobavaamb una cua ben llarga de fades que volienun mocador.
  • 5. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA Això era i no era unes fades que voliencomprar un mocador per dur passat pel cap.Unes el volien cel, altres vermell altres verd,altres lila, altres rosa i, fins i tot, una el vavoler ben marró.Aquesta sí que era una fada de veritat, quanvolava amb la seva vareta i el mocadormarró pel cap. Però na Pimpella, que així erael seu nom, no era gens dolenta. Era unafada paraigua. Això vol dir que volavasempre amb un paraigua, i quan començavauna tormenta, i veia algú que es mullava,ella volava ben aviat fins on era la persona,i la portava amb el seu paraigua a ca sevaperquè no es mullàs i agafàs un constipat.Un dia que plovia va veure una nineta quenomia Paula, i que tenia por que sa mare lacastigàs per haver perdut el seu paraigua. NaPimpella, com que era tan bona, va anar aparlar amb la mare, i li va contar el quehavia passat. La mare la va convidar abeure xocolata calenta.
  • 6. PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ 1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIALa fada Pimpella es va fer molt amiga de lafamília de na Paula. Cada tarda anava a caseva per prendre la xocolata que tant liagradava.Però una dia que era allà va passar una cosaterrible. Pel forat de la foganya va entrar unmag, que era molt alt i gran. Era tan granque arribava fins a dalt de la paret. Na Paulaes va assustar molt i es va amagar darrerana Pimpella. El mag va treure una varetamàgica que duia dins la bossa. Era unavareta llarga i prima, amb estrelles de colornegre. Na Pimpella, ben valenta, li vademanar què volia, i el mag va dir quehavia anat allà per dur-se’n na Paula ambell, al seu castell. Na Paula va començar aplorar però na Pimpella va treure la sevavareta màgica. També era llarga i prima,però de colorins amb estrelles brillants. Vacomençar una lluita amb les varetes. Tota lacasa es va omplir d’estrelles negres i decolorins. Això va durar més d’una hora, i
  • 7. tots estaven molt preocupats perquè nosabien qui guanyaria, però passats unsminuts només es podien veure estrelles decolorins. El mag havia perdut i se’n va haverd’anar volant per la foganya, sense capestrella negra al seu voltant. Va tornar alseu castell tot sol i sense ningú.
  • 8. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 1r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEn Babà era un lleó que vivia a la selva. Havia crescutmolt, per la seva edat. Tenia les potes fortes, el cos robust,els bigotis molt drets i un cap ben gros.Només la veu era fluixa i dèbil, els seus amics s’havien deposar al seu costat per sentir-lo bé i entendre el que deia.Però n’hi havia, els que no eren tan amics seus, que esreien de Babà per la seva veu de canari. Això molestavatant el jove lleó que, un bon dia, va decidir que no sortiriade casa fins que no hagués resolt aquell problema.Tancat a la seva habitació, va assajar davant el mirall, varespirar a fons .... fins que al capdavall va aprendre a parlaramb una veu ronca poderosa.Aleshores se’n va anar a trobar els de la seva colla. Quanva començar a parlar, amb aquella veuarra, tan forta, elsaltres no s’ho podien creure. La seva veu era tan potentque s’havien de tapar les orelles. I, és clar, no se li acudia aningú acostar-s’hi massa.
  • 9. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEn Babà era un lleó que vivia a la selva. Havia crescutmolt, per la seva edat. Tenia les potes fortes, el cos robust,els bigotis molt drets i un cap ben gros.Només la veu era fluixa i dèbil. Els seus amics s’havien deposar al seu costat per sentir-lo bé, i entendre el que deia.Però n’hi havia, els que no eren tan amics seus, que esreien de Babà per la seva veu de canari. Això molestavatant el jove lleó que, un bon dia, va decidir que no sortiriade casa fins que no hagués resolt aquell problema.Tancat a la seva habitació, va assajar davant el mirall, varespirar a fons .... fins que al capdavall va aprendre a parlaramb una veu ronca poderosa.Aleshores se’n va anar a trobar els de la seva colla. Quanva començar a parlar, amb aquella veuarra, tan forta, elsaltres no s’ho podien creure. La seva veu era tan potentque s’havien de tapar les orelles. I, és clar, no se li acudia aningú acostar-s’hi massa.
  • 10. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEl lleó Babà somreia, content i satisfet, perquè tenia unaveu forta, i no fluixa com abans. Ja no hi havia ningú quese’n rigués d’ell.Però quan va veure que els seus amics no s’acostaven ni eltocaven, perquè els feia por amb la veu tan forta, li varenfugir les ganes de riure.Es va estar una estona seriós, sense dir res .... i després vatornar a parlar amb la seva veu d’ocellet. Els seus amics esvan haver d’acostar per saber què deia. Alguns van tornara riure-se’n. És clar que a Babà li era igual. Tenia els seusamics, tan a prop, que els podia sentir amb els ulls clucs itot. El lleó Babà, per a celebrar que tenia molts d’amics i jano estava tot sol, va decidir fer una festa. Primer de tot, vaescriure una llista amb tots els amics que volia convidar: elselefants, els tigres, les moneies, els ànecs, les serps ....I, el més important de tots, un pollet petit, de color groc, ques’havia perdut per la selva.
  • 11. Així que, en Babà va començar a preparar un lloc que hihavia devora un riu, per a fer la seva festa. Va decidir que,el més divertit seria jugar amb l’aigua, perquè feia moltacalor i tots els seus amics sabien nedar.L’únic que no en sabia era el pollet, que nomia Piu-piu.En Babà va provar d’ensenyar-li a nedar. Primer li va posaruna branqueta perquè s’aguantés, però en Piu-piu tenia pori s’enfonsava cada vegada que es ficava al riu. Sortia ambtotes les plomes ben banyades. I en Babà li passava lallengua perquè no es constipés.
  • 12. PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ 2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIACom que el lleó cuidava tan bé el pollet, en Piu-piul’estimava molt i amb el seu bec li portava cucs per menjar,al petit lleó. En Babà estava molt agraït, però el que voliaera que el pollet aprengués a nedar pel dia de la festa. I elpollet tenia molta por de l’aigua.Així que, en Babà va anar a buscar l’ànec que nomia Cuac-cuac i li va demanar que, per favor, ensenyàs a nedar elpollet, perquè ell no havia pogut. El pollet va seguir l’ànecfins a l’aigua, i va posar les potetes com les posava enCuac-cuac, i, quina sorpresa, va veure que podia nedar lamar de bé. Què content que es va posar el pollet. I també ellleó i l’ànec.Va arribar el diumenge, i a les cinc de l’horabaixa, vanarribar tots els amics amb el banyador posat i les ulleresd’aigua.
  • 13. Tots es volien tirar de la branca d’un arbre que pareixia untobogan. Quan queien a l’aigua feien xaf i tots els amicsreien i reien.Així va passar la tarda, fins que va sortir la lluna ben rodonai blanca. Quan sortia la lluna, volia dir que era l’hora desopar. En Babà havia preparat galetes de xocolata, pastísde poma i suc de taronja per a tots. I com que havien nedattant i tant, tots tenien molta gana. I es varen acabar tot elmenjar.El lleó Babà estava molt content amb la seva festa, perquèhi havia tots els seus amics de la selva. En haver sopat, esvaren seure vora el foc, i començaren a contar històries deriure, fins que va arribar l’hora d’anar a dormir. Cadascú ala seva cova i al seu llitet.
  • 14. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 2n CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEl dilluns, el lleó Babà no va dormir sol. El pollet Piu-piu lianava darrera perquè tenia por i, el lleó, com que l’estimavatant, el deixava dormir devora ell, perquè no tengués fred nipor.I, així, el pollet es va dormir ben tranquil i content. I abansde dormir-se va dir al lleó que l’estimava molt perquè eramolt bo, i perquè la seva veu no era com la dels altreslleons que l’assustaven, sinó que era fluixeta i suau, com elseu pèl.L’endemà el matí, en Babà va provar de parlar, una altravegada i la seva veu va sortir fluixeta i dèbil, com sempre.Però en Babà ja no estava trist. Li agradava tenir una veuque no assustava en Piu-piu ni altre animal de la selva.Quan en Babà va ser gran, va anar a una escola de cantper aprendre a cantar, ja que tenia una veu molt especial.
  • 15. I així va ser el primer lleó cantant de la selva. I quancantava tots els animals s’aturaven de fer feina, perescoltar amb atenció en Babà. El pollet també va voler anara la mateixa escola, i també va aprendre a cantar. Quantots els altres animals els varen escoltar decidiren quepodien fer una banda de músics. I així ho feren.A la banda de músics hi havia de tot: un elefant que tocavaels platets, una moneia que tocava el piano, un tigre quetocava el clarinet, un lloro que cantava, una serp quetocava el tambor, un tigre que tocava el violí, una lleonaque tocava la viola, i és clar, en Babà i en Piu-piu quecantaven.Es reunien tots els matins i començaven el dia bencontents, tocant i cantant. En acabar anaven a fer un banyal riu, i després berenaven tots junts.
  • 16. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEl dilluns, el lleó Babà no va dormir sol. El pollet Cuac-cuac li anavadarrera perquè tenia por i, el lleó, com que l’estimava tant, eldeixava dormir devora ell, perquè no tengués fred ni por.I, així, el pollet es va dormir ben tranquil i content. I abans dedormir-se va dir al lleó que l’estimava molt perquè era molt bo, iperquè la seva veu no era com la dels altres lleons quel’assustaven, sinó que era fluixeta i suau, com el seu pèl.L’endemà el matí, en Babà va provar de parlar, una altra vegada i laseva veu va sortir fluixeta i dèbil, com sempre. Però en Babà ja noestava trist. Li agradava tenir una veu que no assustava en Piu-piuni altre animal de la selva.Quan en Babà va ser gran, va anar a una escola de cant peraprendre a cantar, ja que tenia una veu molt especial.I així va ser el primer lleó cantant de la selva. I quan cantava tots elsanimals s’aturaven de fer feina, per escoltar amb atenció en Babà.El pollet també va voler anar a la mateixa escola, i també vaaprendre a cantar. Quan tots els altres animals els varen escoltardecidiren que podien fer una banda de músics. I així ho feren.A la banda de músics hi havia de tot: un elefant que tocava elsplatets, una moneia que tocava el piano, un tigre que tocava elclarinet, un lloro que cantava, una serp que tocava el tambor, untigre que tocava el violí, una lleona que tocava la viola, i és clar, enBabà i en Piu-piu que cantaven.Es reunien tots els matins i començaven el dia ben contents, tocant icantant. En acabar anaven a fer un bany al riu, i després berenaventots junts.
  • 17. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIALa professora havia organitzat uns partits entre les diferentsclasses i el dijous següent s’havia de jugar la final. Seguramentl’equip d’en Toni guanyaria. Els dos equips tenien bons jugadors.Tots els alumnes estaven molt nerviosos.Va arribar el dia i , a l’hora de matemàtiques, en Toni va agafar untros de paper, en va fer una bolla i la va llençar a la paperera com siho fes a una cistella de bàsquet. El mestre, en Joan, quan el vaveure, el va castigar sense sortir al pati i el es va enfadar. El timbreva sonar i els alumnes es van aixecar de les cadires, avorrits comsempre, com si no hagués passat absolutament res. En Toni es vaapropar al mestre Joan i li va demanar “per favor” que li canviés eldia del càstig, però aquests, inflexible, li va dir que no podia ser.El nin es va quedar assegut a la cadira mentre els seus companysmarxaven en fila cap al pati.No van passar dos minuts que el mestre Joan tornava a entrar perla porta i la va tancar darrere seu. En Toni ni el va mirar, estava tanenfadat que l’odiava profundament. Per orgull, i només per orgull, esva aguantar el plor. En Joan li va dir que s’atraqués, i quan el ninetva aixecar la vista va notar un comportament estrany. A la taula delmestre hi havia un cossiol de ceràmica, l’arbret, la caixeta de fusta,la regadora i el recipient amb les pedres, coses que el mestre teniamolt geloses i no volia que ningú les toqués.
  • 18. PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ 3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAQuan en Toni va arribar al costat del mestre Joan, va començar anotar la mateixa oloreta dolça i aquella relaxació especial que haviasentit el primer dia que s’havia atracat en aquell arbre misteriós.El mestre Joan mirava amb ulls astorats al seu alumne Toni, a lavegada que movia els llavis cantant una cançó que en Toni no li eradesconeguda.De sobte, el nin es va tirar enrere i li va explicar al mestre quel’arbre que tenia el mestre era d’una tribu de l’Àfrica, la Tamango.Que s’havia informat a la biblioteca. Que sabia que era un arbremàgic i que amb ell tenia esclavitzats els nins de la classe. Elmestre Joan li va demanar si havia explicat aquella història a algúmés i en Toni li va dir que no, però que ho volia contar tot a ladirectora.Tot just acabar de parlar, en Toni va anar directament a la porta i esva trobar amb la desagradable sorpresa que estava tancada ambclau. Es va girar i va veure com el mestre li ensenyava la clau de laporta.En Toni li va dir que botaria per la finestra. L’aula es trobava en unpis baix. Si el nin es tirava per la finestra, l’únic que es faria serienquatre rapinyades, però se sortiria amb la seva. El mestre va córrerper agafar-lo i fer-lo tocar l’arbre màgic. Si ensumava el perfum deles pedres que hi havia al peu de l’arbre oblidaria tota aquellahistòria.En Toni, fugint d’en Joan, va començar a córrer per la classe. Amesura que es trobava amb una cadira o una taula, la feia caure
  • 19. expressament a terra posant obstacles al mestre per evitar quel’agafés.I el mestre, mentre el perseguia, li deia que era una llàstima que elprimer dia que l’havia castigat no li havia pogut fer un encanteri.
  • 20. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 3r CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEl mestre no tardaria gaire a agafar en Toni, perquè corria moltaviat. Fent un darrer esforç, el nin va arribar a la taula on hi havia elcossiol de ceràmica i aquell endimoniat arbre encantat i sensepensar-s’ho gens, el va tirar per terra en el precís moment que elmestre l’agafava pel coll del jersei.Van rodolar tots dos acompanyats d’un gran renou. En veure elcossiol fet mil bocins, l’arbre amb alguna branca trencada i lespedres fetes miques, el mestre va clavar els dits a les espatlles delnin com si fos una àguila. I el va renyar per haver romput les sevescoses màgiques. Però, de sobte, el mestre va córrer tot content capa en Toni amb els braços oberts i el va abraçar, donant-li les gràciesper haver-lo ajudat a rompre el malefici. Reia i plorava al mateixtemps de tant content que estava. I li repetia que l’havia alliberat aell i a tots els seus companys. Llavonces li va explicar:Fa uns cinc anys vaig fer un viatge a l’Àfrica amb un grup d’amics. Acausa d’una ferida que em vaig fer amb una punxa , ens vam haverd’apartar de la ruta establerta. Després d’uns dies de caminar, vamarribar a un poblat molt primitiu amb unes cabanes que envoltavenun arbre, un baobab extraordinari. Com ja deus suposar, aquellpoblar era el de la tribu dels Tamango. El guia ens va deixar alsafores mentre negociava amb el cap de la tribu i els seus bruixots. Ami sempre m’han agradat molt els arbres i, sobretot els arbresgrans, monumentals, mil·lenaris.
  • 21. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEl mestre no tardaria gaire a agafar en Toni, perquè corria moltaviat. Fent un darrer esforç, el nin va arribar a la taula on hi havia elcossiol de ceràmica i aquell endimoniat arbre encantat i sensepensar-s’ho gens, el va tirar per terra en el precís moment que elmestre l’agafava pel coll del jersei.Van rodolar tots dos acompanyats d’un gran renou. En veure elcossiol fet mil bocins, l’arbre amb alguna branca trencada i lespedres fetes miques, el mestre va clavar els dits a les espatlles delnin com si fos una àguila. I el va renyar per haver romput les sevescoses màgiques. Però, de sobte, el mestre va córrer tot content capa en Toni amb els braços oberts i el va abraçar, donant-li les gràciesper haver-lo ajudat a rompre el malefici. Reia i plorava al mateixtemps de tant content que estava. I li repetia que l’havia alliberat aell i a tots els seus companys. Llavonces li va explicar:Fa uns cinc anys vaig fer un viatge a l’Àfrica amb un grup d’amics. Acausa d’una ferida que em vaig fer amb una punxa , ens vam haverd’apartar de la ruta establerta. Després d’uns dies de caminar, vamarribar a un poblat molt primitiu amb unes cabanes que envoltavenun arbre, una baobab extraordinari. Com ja deus suposar, aquellpoblar era el de la tribu dels Tamango. El guia ens va deixar alsafores mentre negociava amb el cap de la tribu i els seus bruixots. Ami sempre m’han agradat molt els arbres i, sobretot els arbresgrans, monumentals, mil·lenaris. En tots els països on he estat, isón molts, sempre m’he fet una foto o tinc un record d’algun arbreamb aquestes característiques.
  • 22. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAUna nit, quan la Raquel va entrar a l’habitació decidida a parlar amben Pipín fins que li vingués la son, va trobar el follet assegut a latauleta de nit, amb una evident expressió de mal humor. Senseesperar que la nina digués res, en Pipín va parlar-li en to enfadat.Li va demanar quan pensava complir la promesa de dur-lo al’escola, perquè feia, no sabia quants dies, que li deia i encara noho havia fet. Que arribaria el dia d’anar-se’n i no hauria conegutaquell animalot que feia la vida impossible a la Raquel.La nina li va dir que tenia raó i que no s’enfadés, però que tenia porque el descobrissin i es compliquessin les coses. Però el folletinsistia en que, si feia les coses com ell tenia pensat, no hi hauriacap perill. Li deia que el portés ben amagat a la cartera i que, quanfos a classe, el deixes col·locar de manera que ho pogués veuretot.Però la Raquel sí que hi veia problemes. Per començar voliacanviar-lo de roba per si el veia algú. I també volia que estiguésmolt quiet tot el temps i callat. I passava pena que si esternudavaalgú el sentis.Al final la Raquel es va cansar i el va deixar anar. Però el follet esva atracar al sofà on seia ella i li va dir a l’orella que podria anar-hil’endemà si ho preparaven tot.La Raquel, que sabia com podia arribar a ser de caparrut el follet,es va resignar davant l’inevitable: l’endemà portaria el Pipín al’escola. Durant més d’una hora van estar preparant-ho tot fins a laperfecció.
  • 23. PROVA DE LECTURA. 2ªAVALUACIÓ 4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAAl matí, quan el pare va entrar a l’habitació per despertar la Raquel,en Pipín, el follet ja feia més d’una hora que estava aixecat. Abansde dutxar-se, la nina va anar a la cuina i va agafar llet i galetesperquè el follet pogués berenar mentre ella es preparava.I quan la Raquel va estar preparada, en Pipín es va enfilar a una deles butxaques de la motxilla de l’escola i s’hi va col·locar a dins, tanbé com va poder.Amb la motxilla a l’esquena, la Raquel va baixar per l’escala elsquatre pisos i va sortir al carrer. Feia un matí fred, però no plovia, osigui que en Pipín podia dur el cap a fora i anar mirant tot el que hihavia al seu voltant. Quin paisatge tan diferent del que estavaacostumat a veure! Els alts edificis, els cotxes que ocupaven totl’espai, la falta gairebé total d’arbres. Només el cel era el mateix,encara que li faltés la visió del sol, tapat per les cases.Quan van arribar a una petita plaça, la Raquel va girar el cap i li vadir a en Pipín que allà era on sempre quedava amb la seva amigaAna, i que a partir d’aquell moment s’havia de començar acomportar com si realment fos un ninot.En Pipín va obeir i es va amagar dins la butxaca, de manera quepodia mirar a fora per una obertura de plàstic transparent. I així vaser com va veure arribar corrent l’amiga de la Raquel, una nena decara rodona i expressió alegre. Les dues plegades es van posar acaminar a bon pas i en ben poca estona, van arribar a l’escola.La visió del pati va deixar en Pipín impressionat.
  • 24. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 4t. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEn Pipín a penes es va fixar en els nins, perquè una dona que era ala part del davant de la classe va començar a parlar i a donarordres. Aquella havia de ser la Rosa, la mestra de que la Raquelhavia parlat tantes vegades. El follet esperà ben amagat a lamotxilla de la nina.Quan la mestra va acabar, els alumnes van obrir llibres i quaderns ies van posar a treballar. Aleshores, en Pipín es va decidir a treure elcap a fora per poder-ho observar tot millor. Però l’única cosa queveia era un bosc de sabates i de cames, i de seguida es vacomençar a avorrir.Ja començava a pensar que allò d’anar a l’escola no havia estat unabona idea, quan es va fixar que el nin situat enfront de la Raquelcomençava a donar puntades de peu a la nina per sota de la taula.Feia veure que estava concentrat escrivint, però en realitat noméses preocupava de col·locar els cops als punts més delicats de lescames de la Raquel. I, en veu baixa, però prou forta perquè la ninai el follet el sentissin, va començar a repetir un insult per molestar laRaquel.En Pipín va treure gairebé tot el cos de la butxaca i va mirar laRaquel. Esperava que la nina protestés, que li digués alguna cosa ala mestra, que semblava la responsable de posar ordre en aquellaagressió. Però l’única cosa que feia la Raquel era acotar el cap,amb la cara tota vermella, mentre els dos nins que tenia al davantcontinuaven rient-se d’ella.
  • 25. Allò no es podia consentir, era un abús. Amb moviments prudents,en Pipín va sortir de la butxaca de la motxilla i es va acostar al nintant com va poder. Després, va allargar el braç i va pessigar-lo enuna cama.El nin va cridar mentre enretirava la cama i es fregava amb la mà lapart adolorida. Va mirar cap a terra, però en Pipín havia retroceditcom un llamp i ara estava amagat entre les cames de la Raquel.Aquell era el famós Carles. I tanmateix, poca estona després vatornar a començar amb les puntades de peu per sota de la taula.
  • 26. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAEn Pipín a penes es va fixar en els nins, perquè una dona que era ala part del davant de la classe va començar a parlar i a donarordres. Aquella havia de ser la Rosa, la mestra de que la Raquelhavia parlat tantes vegades. El follet esperà ben amagat a lamotxilla de la nina.Quan la Rosa va acabar, els alumnes van obrir llibres i quaderns ies van posar a treballar. Aleshores, en Pipín es va decidir a treure elcap a fora per poder-ho observar tot millor. Però l’única cosa queveia era un bosc de sabates i de cames, i de seguida es vacomençar a avorrir.Ja començava a pensar que allò d’anar a l’escola no havia estat unabona idea, quan es va fixar que el nin situat enfront de la Raquelcomençava a donar puntades de peu a la nina per sota de la taula.Feia veure que estava concentrat escrivint, però en realitat noméses preocupava de col·loca r els cops als punts més delicats de lescames de la Raquel. I, en veu baixa, però prou forta perquè la ninai el follet el sentissin, va començar a repetir un insult per molestar laRaquel.En Pipín va treure gairebé tot el cos de la butxaca i va mirar laRaquel. Esperava que la nina protestés, que li digués alguna cosa ala mestra, que semblava la responsable de posar ordre en aquellaagressió. Però l’única cosa que feia la Raquel era acotar el cap,amb la cara tota vermella, mentre els dos nins que tenia al davantcontinuaven rient-se d’ella.Allò no es podia consentir, era un abús. Amb moviments prudents,en Pipín va sortir de la butxaca de la motxilla i es va acostar al nin
  • 27. tant com va poder. Després, va allargar el braç i va pessigar-lo enuna cama.El nin va cridar mentre enretirava la cama i es fregava amb la mà lapart adolorida. Va mirar cap a terra, però en Pipín havia retroceditcom un llamp i ara estava amagat entre les cames de la Raquel.Aquell era el famós Carles. I tanmateix, poca estona després vatornar a començar amb les puntades de peu per sota de la taula.
  • 28. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAHi havia una vegada un violinista que no tenia feina i passava moltagana. Un dia va agafar el seu violí amb molta cura, com si fos unbebè, i el va guardar dins l’estoig.Va posar l’arc a la tapa de l’estoig. Va entaforar-se un mocador aquadres en una butxaca de l’anorak, va fer cabre el faristol plegat al’altra butxaca, i es va posar la gorra.D’un munt de partitures i quaderns de música en va separar tresfulls, gastats de tant fer-los servir. Se’ls va posar sota el braç i vaagafar el violí amb la mà. Llavors va fer un xiulet al seu ca, Duki, elqual, mort de gana, mossegava les sabatilles del violinista i juntsse’n van anar cap a la catedral de Colònia.La catedral de Colònia és molt gran; per això té unes gransportalades. El violinista es va quedar al davant de les grans portes.Va subjectar les partitures entre els genolls, va deixar l’estoig delviolí als seus peus, va muntar el faristol acoblant el llarg peu i el vadeixar dret.Després, va col·locar les partitures damunt el faristol. Al damunt detot hi va deixar una partitura amb una melodia inventada feia molts imolts anys per un jove músic que es deia Mozart.Duki en tenia prou de donar una ullada a la partitura per saber quinaera; ara era el torn de Mozart. Va moure la cua, perquè era el seucompositor favorit.El violinista es va treure la gorra i la va deixar al peu del faristol,damunt les lloses del carrer. Es va treure de la butxaca de l’anorakel mocador de quadres i el va desplegar. Duki va aixecar el cap i valladrar amb impaciència. Sabia què passaria ara: de seguidacomençaria tot. En efecte: el violinista va col·locar el mocadordesplegat damunt l’esquena de Duki, perquè necessitava tenir lesmans lliures per treure l’arc i el violí de l’estoig. Duki s’estavacompletament quiet perquè el mocador no li rellisqués de l’esquena.L’estoig buit va quedar als peus del violinista. Va agafar el mocadorde l’esquena de Duki, se’l va posar estès sota la barbeta, vacol·locar-se el violí entre la barbeta i el pit i va aixecar l’arc. Duki vasaltar d’alegria. Però, abans que el violinista arrenqués la primeranota de les cordes, es va girar una ràfega de vent que es va endurles partitures.
  • 29. PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ 5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA El segon full de la partitura, que era una composició escrita per ungran músic barroc, va travessar volant la plaça de la catedral, almateix temps que els fulls de propaganda d’una nova botiga.El violinista no l’hagués recuperat mai, si no hagués estat perquè elseu ca, Duki, lladrava en direcció als fulls. La partitura s’hi haviabarrejat, i el violinista no s’havia adonat que, en agafar-la tambéarreplegava un full de propaganda. Mentrestant havia arribat a laplaça un altre ca, tres vegades més gros que Duki. Va descobrir lagorra del violinista al costat del faristol i la va ensumar pertot arreu.Va aixecar una pota i es va pixar sobre el faristol. Després es vatirar una mica enrere i amb el seu cul tan gros va tombar el faristol.El violinista no s’havia adonat de res, però Duki, que ho havia visttot, va córrer cap a aquell canot i el va fer marxar. El tercer full demúsica, el de les danses de Béla Bartók, se n’havia anat volant is’havia quedat entre els ferros que adornaven un fanal. I en un tres ino res s’hi havia quedat enganxat. Duki va començar a córrer alvoltant del fanal sense parar de lladrar, fins que el violinista va mirarenlaire i va descobrir el full. Com s’ho havia de fer, ara? El violinistatenia el segon full en una mà i l’arc a l’altra. Però Duki era allà perajudar-lo: va agafar l’arc amb la boca amb molta cura, i va guardarels fulls sota la cua estirada. Ara, el violinista ja tenia les manslliures i podia enfilar-se al fanal per recollir la partitura. Compte. Amig camí li va volar el mocador. Duki va veure que el mocador queiaa prop seu, però tenia l’arc agafat amb la boca i, sota la cua, elsfulls. Va estirar una pota per assegurar el mocador fins que elviolinista baixés del fanal amb la darrera partitura. Era molt difícilaixò de no poder moure la cua, ni saltar, ni lladrar, quan el seu amose li apropava somrient.El violinista es va acotar per agafar el mocador. Llavors Duki vaaixecar el pota. El violinista va anar a agafar les partitures, i el bonDuki va aixecar la cua. Finalment, el violinista va estirar l’arc de laboca de Duki i va acaronar el ca. Ja era hora! Per fi podria saltar alvoltant del violinista, i lladrar, i remenar la cua!. Sortosament, tots’havia solucionat. L’estoig del violí encara era al seu lloc i el violíencara era una possibilitat, i la gorra encara era a terra allà a prop.
  • 30. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 5è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAL’home de l’orguenet ni va esperar a que el violinista se n’haguésanat. De seguida, va començar a donar voltes a la maneta i elsaires d’una cançó italiana van omplir tota la plaça de la catedral. Unparell de nens s’hi van aturar al davant; volien tocar la maneta. El cadel violinista, Duki, lladrava enfadat.L’home de l’orguenet els va fer fora. Duki volia engegar-lo, però, totsol, no sabia com fer-ho. Va començar a lladrar ben fort. Udolava illadrava tan fort i, amb uns crits tan terribles que de la cançó italianagairebé no se’n sentia res. Molta gent se’n reia, d’altres l’insultaven ies tapaven les orelles. L’home de l’orguenet es va dirigir cap a Duki.Ell va saltar cap a l’altre costat, però no va parar de lladrar, fins quel’home de l’orguenet va deixar caure la maneta i, ple de fúria, vatreure el seu orguenet de la plaça de la catedral empenyent-lo endirecció a l’estació. El violinista ja s’hi podia quedar. Es va tornar atreure la gorra i la va deixar a terra. Amb un clip molt gros que vatreure de la butxaca esquerra, va subjectar les partitures al faristol.Molt ben fet! Duki movia la cua i, assegut, guaitava el violinista. Dela butxaca dreta de l’anorak en sobresortia el mocador que s’esteniasota la seva barbeta. Va treure el violí de l’estoig. El va prémer entrela barbeta i el pit, va bellugar la barbeta d’un costat cap a l’altre finsque va trobar la posició correcta per al violí, va fer un senyal a Duki iva aixecar l’arc per començar a tocar. Però el cargol del faristols’havia afluixat en la caiguda i el faristol es va començar a ferbaixet. Tant, que només Duki hauria pogut llegir la partitura. Elproblema era que Duki no en sabia, de tocar el violí. Llàstima.Totalment desconcertat, va lladrar al full que tenia davant del morro,després es va mirar el violinista. No se suposava què volia que fes.Volia que olorés aquell paper. O potser volia que el vigilés. Podiaser que volgués que se’l mengés. El violinista va sospirar. Va deixarun altre cop el violí i l’arc a l’estoig i va estirar el faristol cap amunt.Va prémer el cargol ben fort. Després va agafar el violí i l’arc, vacol·locar-se el violí sota la barbeta, va aixecar l’arc i ... Ara sí quecomençaria a tocar. Per fi. Tenia tantíssima gana. Duki encara entenia més, de gana. En realitat, en tenia tanta que s’hauria menjat elpaper. Bé, el violinista ja tocava. Però, què dimonis era el quetocava? S’havia equivocat i, al damunt de les partitures, hi haviaposat el full de propaganda de la xarcuteria i tocava d’aquell full depaper.
  • 31. PROVA DE LECTURA. AVALUACIÓ INICIAL 6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAL’home de l’orguenet ni va esperar a que el violinista se n’haguésanat. De seguida, va començar a donar voltes a la maneta i elsaires d’una cançó italiana van omplir tota la plaça de la catedral. Unparell de nens s’hi van aturar al davant; volien tocar la maneta. El caviolinista, Duki, lladrava enfadat.L’home de l’orguenet els va fer fora. Duki volia engegar-lo, però, totsol, no sabia com fer-ho. Va començar a lladrar ben fort. Udolava illadrava tan fort i, amb uns crits tan terribles que de la cançó italianagairebé no se’n sentia res. Molta gent se’n reia, d’altres l’insultaven ies tapaven les orelles. L’home de l’orguenet es va dirigir cap a Duki.Ell va saltar cap a l’altre costat, però no va parar de lladrar, fins quel’home de l’orguenet va deixar caure la maneta i, ple de fúria, vatreure el seu orguenet de la plaça de la catedral empenyent-lo endirecció a l’estació. El violinista ja s’hi podia quedar. Es va tornar atreure la gorra i la va deixar a terra. Amb un clip molt gros que vatreure de la butxaca esquerra, va subjectar les partitures al faristol.Molt ben fet! Duki movia la cua i, assegut, guaitava el violinista. Dela butxaca dreta de l’anorak en sobresortia el mocador que s’esteniasota la seva barbeta. Va treure el violí de l’estoig. El va prémer entrela barbeta i el pit, va bellugar la barbeta d’un costat cap a l’altre finsque va trobar la posició correcta per al violí, va fer un senyal a Duki iva aixecar l’arc per començar a tocar. Però el cargol del faristols’havia afluixat en la caiguda i el faristol es va començar a ferbaixet. Tant, que només Duki hauria pogut llegir la partitura. Elproblema era que Duki no en sabia, de tocar el violí. Llàstima.Totalment desconcertat, va lladrar al full que tenia davant del morro,després es va mirar el violinista. No se suposava què volia que fes.Volia que olorés aquell paper. O potser volia que el vigilés. Podiaser que volgués que se’l mengés. El violinista va sospirar. Va deixarun altre cop el violí i l’arc a l’estoig i va estirar el faristol cap amunt.Va prémer el cargol ben fort. Després va agafar el violí i l’arc, vacol·locar-se el violí sota la barbeta, va aixecar l’arc i ... Ara sí quecomençaria a tocar. Per fi. Tenia tantíssima gana. Duki encara entenia més, de gana. En realitat, en tenia tanta que s’hauria menjat elpaper. Bé, el violinista ja tocava. Però, què dimonis era el quetocava? S’havia equivocat i, al damunt de les partitures, hi haviaposat el full de propaganda de la xarcuteria i tocava d’aquell full depaper.
  • 32. PROVA DE LECTURA. 1ª AVALUACIÓ 6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAHavia arribat la primavera i quedaven lluny els records difícils de la mevaconvivència amb la Norma. El retorn a l’escola i a la rutina de cada diahavia servit per suavitzar els problemes i les tibantors que hi havia hagutentre nosaltres.I, com alguna vegada havia sentir a dir als pares, o als avis, el temps hocura tot. Vaig passar una setmana difícil, no hi ha dubte, i sé que algunsdels meus companys de classe em van criticar i es van riure de mi. Això emva doldre perquè significava que m’havia posat en evidència. Però ja estavafet i no hi havia remei. Ho vaig prendre amb resignació, i vaig pensar queprobablement era el millor que em podia haver passat.Ara, en Carles ja sabia quins eren els meus sentiments, si és que abans entenia cap mena de dubte. I tampoc no m’importava gaire el que ell poguéssentir o deixar de sentir. La tornada a la normalitat, a les classes, a lesexplicacions de la Glòria i les d’en Serra, a les actuacions del tutor perevitar que alguns dels meus companys haguessin de repetir a causa del seupoc aprofitament, tot plegat significà una bomba d’aire fresc que va netejarel meu cap de les boires que s’havien escampat i que m’impedien de veure-hi clar.Tot apuntava cap a un final de segon trimestre normal, sense entrebancs,sense problemes afegits, i cap a una arribada de les vacances de Pasqua aPollença, amb la casa de la torre, amb la companyia de la Maria els últimsquatre dies, aprofitant l’anada dels seus pares a una ciutat estrangera on elpare havia d’intervenir en un congrés de metges. Fins i tot les mevesrelacions amb la Norma havien aconseguit un caire de normalitat.Havia reprès la lectura de llibres que jo considerava importants: n’hi haviaque me’ls deixava la mare, satisfeta de veure que, gràcies a la Norma haviacomençat a capbussar-me en el món de la literatura, que era el seu; d’altresme’ls deixava la Norma, i normalment eren traduccions de llibres que ellahavia llegit en la versió original, alemanya o anglesa. En la majoria m’hitrobava reflectida, i això m’ajudava a entendre millor la vida i a entendre’mmillor a mi mateixa. La lectura m’ajudava a relativitzar el meu problema. Vaig poder constatarque era el problema de totes les noies, de totes les dones de tots els temps.Vaig adonar-me que totes les persones passaven per moments dolents, decrisi, i que de mica en mica, gràcies a l’esforç i a l’ajuda dels amics, totquedava superat. Vaig arribar a plorar amb les històries tendres de l’amorentre dos joves, em vaig emocionar en veure que de vegades la vida éscruel i no perdona.
  • 33. PROVA DE LECTURA. 2ª AVALUACIÓ 6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA I així vaig interpretar millor el que la Glòria ens deia a les seves classes,que ens recordava que el cor, per exemple, és l’únic que tenim, que el quefem en un moment determinat pot ser transcendent en la nostra històriapersonal futura.La Norma participava en els debats i sempre era brillant a l’hora de fercomparances del problema amb altres àmbits. L’admirava, la Norma. Noamb la mateixa admiració dels primers mesos, sinó amb una de més distant,no gens emotiva, purament intel·lectual. En el fons, no se m’havia curat deltot la ferida que m’havia obert durant la setmana d’esquí.Un dia, però, va succeir un fet que canviaria el rumb de la nostra amistat iel de les relacions de tots els de la classe. Un fet que convulsionà total’escola i gran part de l’opinió pública. Érem al laboratori. La Glòria enshavia deixat per primera vegada les provetes i els tubs d’assaig. Havíem fetun experiment senzill per grups: havíem escalfat aigua en un tub i havíemcomprovat com cristal·litzava la sal que prèviament hi havíem introduït.La Glòria va demanar que, un de cada grup, netejàs els tubs que havíemembrutat anant en compte de no tallar-nos.La Norma s’oferí voluntàriament a fer-ho. Jo la vaig ajudar a aclarir.Recordo perfectament que movia la baieta amb agilitat i que l’escuma delsabó feia una oloreta agradable. Al cul d’un dels tubs hi quedava algunacosa negra, i li ho vaig dir a la Norma. Ella va contestar que hi ficaria el ditgros per fer més força.Jo em vaig entretenir a aclarir el tub que havia netejat primer i, de sobte,vaig sentir que la Norma feia un crit de dolor. Vaig mirar dins de la pica ivaig veure, horroritzada, que el tub s’havia trencat i una de les arestes haviafet un tall profund a la mà de la Norma, a la banda del palmell, al lloc quedenominem Mont de Venus i que és la zona més prominent, la continuaciódel dit gros. La sang li rajava abundosament de la ferida, queia sobre la pica deceràmica blanca, hi feia nuvolets de diferents tonalitats de vermell is’escolava pel desguàs. Vaig intentar ajudar-la. Li vaig voler agafar la mà,que mantenia sota el raig d’aigua. Ell va cridar que no la tocàs, que ningú latocàs. Vaig quedar paralitzada. Va semblar que a la Norma li hagués agafatun mal sobtat i hagués canviat el caràcter. No m’esperava aquella reacciótan agressiva. Vaig insistir però em va contestar amb una reacció encaramés dura que la de la primera vegada. La Glòria li va dir que estranquil·litzés, que no podia entendre tampoc aquell comportament.
  • 34. PROVA DE LECTURA. 3ª AVALUACIÓ 6è. CURS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIAAl laboratori, la Norma, s’havia fet mal amb un vidre. Va cridar que ladeixessin sola. Les seves paraules havien estat de desesperació. I jo noarribava a entendre la seva reacció. La trobava desproporcionada i fora delloc. Instintivament, li vaig agafar el braç. Va ser un gest inconscient. Laveia desesperada i vaig creure que necessitava la meva companyia.Em mirà amb els ulls inundats de llàgrimes. Estava desolada, com si hohagués perdut tot. Plorava com les nenes que, algun cop havia vist al carrero als grans magatzems, soles, sense el pare i la mare, que s’imaginenirremissiblement perdudes. Pobra Norma. Em va fer llàstima i li vaigestrènyer més fort el braç. Aleshores, vaig recordar-me de les paraules queun dia m’havia dit a casa, de que em prometia que em faria costat, passàs elque passàs.Encara no ho acabava d’entendre, però sabia que havia arribat el moment, iem vaig dir interiorment que estaria al seu costat, passés el que passés.La cara de la senyoreta Buades havia canviat dràsticament.Va indicar a la senyoreta Glòria que s’emportés tots els nois i noies, i queella es quedaria amb la Norma. Jo vaig protestar dient que em volia quedaramb ella. Però, aquesta vegada ben enfadada, em va tornar a dir que sortís.La situació era molt tensa, però després de discutir una estona la directoraem va deixar quedar. I a més, ens va dir que, ja que quedàvem soles, el quehavíem de fer era netejar tot el que s’havia embrutat.Quan va haver tancat la porta i ens vam quedar soles, la Norma i jo,s’imposà un silenci tens. Esperava que fos ella qui el trenqués. Si no hofeia, era que encara no trobava convenient de fer-me cap confidència. Noem va deixar tocar res. Agafà els vidres, un per un, i els va anar col·locantdins d’un paper de diari. Fregà la pica amb lleixiu fins que s’haguéassegurat que havia quedat ben neta. En acabat, es posà un tros de gasa altall, i, a sobre, una tira ampla d’esparadrap.Finament, abans de sortir del laboratori, vaig fer el cor fort i li vaigdemanar que em digués el que passava. Em va contestar que no sabia sipodia explicar-m’ho. Jo vaig insistir i va callar. Li vaig veure els ullsentreoberts, amb una espurna de tristor. Una llàgrima li recorregué lesgaltes, i li quedà immòbil sobre el llavi superior. En parlar, va dir que elque em diria ens separaria. Aleshores es va quedar quieta, amb una lleuserenitat a la cara, mirant una nebulosa que se li devia haver format davantdels ulls. Entreobrí els llavis i murmurà unes paraules, en veu baixa, com sili fes vergonya el que havia de dir. Com si m’estigués dient un adéudefinitiu.