Your SlideShare is downloading. ×
Mortfranco
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Introducing the official SlideShare app

Stunning, full-screen experience for iPhone and Android

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Mortfranco

193
views

Published on

Published in: Education, Travel, Technology

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
193
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. HISTÒRIA: CATALUNYA I ESPANYA AL SEGLE XX UNITAT DIDÀCTICA SEGONA: EL FRANQUISME 3. EL FINAL DE LA REPRESSIÓ 2. LA CRISI FINAL DEL FRANQUISME (1973-1976).Govern Arias Navarro, crisi econòmica i enfortiment de l'oposició. La mort de Franco El desenvolupament de l’economia espanyola havia estat molt important durant els anys seixanta, però es mostrava molt fràgil pel gran desequilibri dels diferents sectors econòmics, pel gran desequilibri regional que havien provocat els “Polos de Desarrollo”, la gran dependència exterior i l’alta inflació que, col·locava Espanya per sobre de la mitja dels països de la OCDE. La crisi energètica de 1973 només va fer que precipitar una situació ja de per sí molt feble. El preu del petroli, principal font energètica al país (cobrint el 72% de les necessitats energètiques) passava de 4,6 dòlars el 1973 a 11,92 el 1975, amb una crisi que encara es veuria accentuada per la congelació salarial decretada aquell any. Davant aquest augment els preus van pujar, moltes empreses van fer fallida i va augmentar l’atur. La inflació va ser del 15,7% el 1974 i del 17% el 1975. Aquesta situació afectaria de forma important els índexs demogràfics amb la baixada de la natalitat i dels fluxos migratoris. Aquesta situació afectaria de forma important els índexs demogràfics i l’atur. Atur estimat a Catalunya (1971-1977) Any Total d'aturats 1971 30.058 1972 26.026 1973 17.931 1974 42.060 1975 78.792 1976 109.547 1977 102.502 Font: Banca Catalana.Evolució econòmica, 1977,Barcelona, 1978 (J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), Ed.62, B.1989/2000, p.396).
  • 2. Moviment de la població a Catalunya (1971-1976) Població a la fi Any Creixement vegetatiu Immigració bruta Saldo migratori Augment total d'any 1971 56.064 38.682 27.037 83.101 5.205.688 1972 61.941 61.852 43.233 105.174 5.310.842 1973 60.004 66.851 45.869 105.873 5.416.715 1974 66.834 85.012 56.521 123.355 5.540.070 1975 65.777 54.850 32.460 98.237 5.638.307 60.844 1976 52.820 24.062 8.134 5.699.131 Font: Instituto Nacional de Estadística (J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), Ed.62, B.1989/2000, p.396). La repercussió de la crisi sobre el sector agrícola va ser molt forta, la despesa real en infrastructures, electricitat, pinsos, etc. creix un 105%, derivat en part de la pujada del petroli, mentre que el valor de la producció agrària només puja un 21’5 % el mateix període. La crisi farà que els pagesos s’agrupin per donar resposta a la situació i neixi així la Unió de Pagesos, sindicat independent del camp que apareixerà amb el lema “Volem viure de la terra”. L’ascens de Luís Carrero Blanco a vice-president del Govern el 1967 i a President el 1973, com a representant del sectors més continuïstes del franquisme, demostra quina era la resposta del règim a la difícil situació que tenia plantejada aquells anys. L’estat d’excepció decretat el 1969, lluny d’eliminar o frenar el processos socials de lluita i canvi, van incrementar i justificar encara més els moviments d’oposició al règim. A més del creixement del moviment d’esquerres, també apareixen forces i iniciatives del centre polític al voltant de figures com Josep Pallach o Jordi Pujol. El 1971 es convoquen les segones eleccions de “procuradores en cortes” por “el tercio familiar”, opció en la que intentaran participar persones properes als dos dirigents esmentats. Una participació adreçada a afavorir la consciència democràtica. Participacions entre el 33%, el 45% o el 28% a Barcelona, demostren el fracàs de la convocatòria del 29 de setembre de 1971. Però la via d’intentar introduir-se en les estructures oficials continuarà perquè l’opció del continuïsme del franquisme sense Franco és molt clara amb Carrero Blanco. La seva desaparició el 1973, va precipitar les expectatives d’una transició on tindrien cabuda els partits polítics, i durant la primera meitat de 1974 es comencen a fer agrupacions que donaran lloc a moltes de les futures
  • 3. formacions de la transició. Molts dels moviments socials, veïnals etc. d’aquesta època es convertiran amb facilitat en manifestacions antifranquistes. Una resposta inacceptable per a un país que clamava llibertat i justícia. De fet, aquest instint totalitari i repressiu queda demostrat al llarg de la dictadura, però les execucions de Puig Antic i els cinc afusellaments de setembre de 1975, Txiqui (Juan Pardes Manot), José Luís Sánchez Bravo, Ángel Otaegui Echevarria, José Humberto Baena Alonso i Ramón García Sanz signats i aprovats per Franco dos mesos abans de la seva mort, demostren que el règim desapareixia com havia aparegut, imposat per la força i la mort. La gran repulsa d’aquests afusellaments va anar seguida d’un gran nombre de protestes a l’exterior i a l’interior. A primers d’octubre, davant els seus afectes a la “Plaza de Oriente” Franco proclamarà que “todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a ellos les envilece.” J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) (Ed.62, B.1989/2000, p.417). Aquesta situació social i econòmica va acompanyada d’una forta pressió política, tant a l’interior com a l’exterior, que donarà com a resultat una reacció del règim d’enduriment de la repressió i de retorn als principis del 18 de juliol. És a dir, als principis que van inspirar el cop d’estat de Franco contra la República i contra la democràcia. Mort el millor valedor d’aquesta política continuïsta en atemptat d’ETA el 1973, Carrero Blanco, un desacreditat i feble govern d’Arias Navarro intentava amb una llei d’associacions netejar la imatge amb una aparent democratització sense legalitzar els partits polítics. Una resposta inacceptable per a un país que clamava llibertat i justícia. De fet, aquest instint totalitari i repressiu queda demostrat al llarg de la dictadura, però les execucions de Puig Antic, el 1974 i els cinc afusellaments de setembre de 1975, Txiqui (Juan Pardes Manot), José Luís Sánchez Bravo, Ángel Otaegui Echevarria, José Humberto Baena Alonso i Ramón García Sanz signats i aprovats per Franco dos mesos abans de la seva mort, demostren que el règim desapareixia com havia aparegut, imposat per la força i la mort. La gran repulsa d’aquests afusellaments va anar seguida d’un gran nombre de protestes a l’exterior i a l’interior. A primers d’octubre, davant els seus afectes a la “Plaza de Oriente” Franco proclamarà que “todo obedece a una conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a ellos les envilece.” J.B.Cullà. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) (Ed.62, B.1989/2000, p.417).
  • 4. La situació insostenible del retorn a l’autoritarisme al final del règim, la malaltia de Franco i la incertesa de la figura de Joan Carles, converteixen la mort del dictador el 20 de novembre de 1975 (20N) en detonant d’un procés, que no sense ensurts i entrebancs, conduiria a la desaparició del franquisme, tancant una de les pàgines més negres de la història de Espanya. La gran batalla cultural va ser contra la Ley General de Educación, que en un esmena al projecte de les Corts, intentava introduir l’ensenyament de les “lenguas vernáculas”. La resposta, en boca de Adolfo Muñoz Alonso va ser “la lengua no es sólo vehículo a través del cual los hombres se comunican, porque también a través de ella se filtra el alma y, a veces, los virus virus para el alma; [per tant] no empecemos cediendo favores a aquellos que los piensen utilizar justamente en contra de la propia unidad de la patria que se los concedió. A pesar de les restriccions, la literatura catalana res consolida en qualitat i compromís. De fet, es tracta d’un anys en els quals la cultura pren uns matisos d’implicació social molt importants, des de la “nova cançó” fins el teatre o la premsa. La premsa mereix tractar-se a part perquè es va considerar una eina fonamental de la transició. Alienada amb l’oposició, el paper de denúncia constant donarà una gran rellevància als problemes plantejats quotidianament i que tant contribuirà a qüestionar el règim.