• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
La transició democràtica
 

La transició democràtica

on

  • 975 views

 

Statistics

Views

Total Views
975
Views on SlideShare
973
Embed Views
2

Actions

Likes
0
Downloads
13
Comments
0

2 Embeds 2

http://www.slideshare.net 1
http://eduportal.iescaparrella.cat 1

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    La transició democràtica La transició democràtica Document Transcript

    • HistòriaUnitat 13La Transició democràticaUNITAT 13: LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICAMort Franco, la decisió de Joan Carles I, amb el suport dun grup de polítics i militars, de desmantellar elrègim anterior, i lacceptació daquest procés pels demòcrates, donaren lloc a la transició dun regim políticdictatorial a un altre de democràtic per la via del pacte, de la tolerància i de la reconciliació. Gràcies a aquestprocés Espanya aconseguí aprovar una constitució acceptada per la immensa majoria, que canviava el modelcentralista de lEstat i configurava les comunitats autònomes. Catalunya recuperava les institucions i aprovavaun estatut dautonomia que li donava unes quotes importants dautogovern.Tres anys que van canviar Espanya (1975−1977)La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, va ser rebuda amb serenitat pel poble espanyol. No hiva haver incidents, i el sistema de seguretat que havien preparat la policia, lexèrcit i la Guàrdia Civil no vahaver de funcionar. El cadàver de Franco sexposà al Palau Reial de Madrid, per on van passar milers deciutadans i ciutadanes durant dos dies. El 23 de novembre, el general Franco, que havia governat Espanya demanera dictatorial durant trenta−sis anys, era enterrat solemnement a la basílica del Valle de los Caídos, propde Madrid. Començava un procés complicat que donaria pas a un sistema democràtic sorgit de la mateixatransformació del règim franquista.El primer govern de la monarquia: la continuïtat de la dictadura franquista sense Franco (novembre de1975 − juliol de 1976)El primer govern de la monarquia va continuar presidit per Carlos Arias Navarro, si bé shi incorporarenalguns polítics franquistes, com ara Manuel Fraga Iribnarne i José María Areilza, que propugnaven levolucióde la dictadura cap a un règim més o menys democràtic.El govern va iniciar una tímida obertura que comportà la legalització de les anomenades associacionspolítiques − no es volia ni sentir a parlar de partits− que reunissin alguns requisits, com , per exemple,acceptar les lleis franquistes.Els principals partits democràtics desquerra, alguns tolerats pel govern, reclamaven una ruptura política ambel règim franquista i, fins i tot, amb el govern continuista dArias Navarro. Aquests partits, que inicialment noacceptaven el nou règim monàrquic, exigien la llibertat per a tothom que estigués empresonat per les sevesidees o activitats polítiques contra la dictadura, reclamaven llibertats polítiques i sindicals i demanaveneleccions lliures. A Catalunya i al País Basc es demanava, a més, el reconeixement dels estatuts abolits durantla guerra civil.La major part de les organitzacions desquerra shavien organitzat en dues plataformes: la Junta Democrática,impulsada pel PCE (Partido Comunista Español), liderat per Santiago Carrillo, i la Plataforma deCoordinación Democrática, organitzada al voltant del PSOE (Partido Socialista Obrero Español), encapçalatper Felipe González. Aviat aquestes dues plataformes suniren en un sol organisme, CoordinaciónDemocrática, conegut popularment amb el nom de la Platajunta.Els primers mesos de 1976, els carrers de Madrid, Barcelona, Bilbao, València i moltes altres poblacions van 1
    • ser testimonis de nombrosos aldarulls protagonitzats per estudiants, obrers o simplement ciutadans queacudien a les convocatòries dels partits o grups desquerra per demanar llibertat política i millores socials, oper protestar contra les accions repressives de la policia. El govern va respondre endurint la repressió de lesmanifestacions i de les vagues. El clima dagitació assolí la màxima virulència a Vitòria, on el 3 de març,després de 54 dies de vaga, la ciutat quedà totalment paralitzada. Els enfrontaments entre la policia i elsvaguistes van acabar amb la mort de cinc treballadors pels trets de la policia.El juliol de 1976, Arias Navarro va presentar la dimissió en comprovar que no tenia el suport del rei JoanCarles. Aquest, de manera imprevista, va nomenar cap del govern el que havia estat fins aleshores ministresecretari general del Movimiento, Adolfo Suárez.Adolfo Suárez i la Llei de la reforma políticaLelecció dAdolfo Suárez per formar govern va ser rebuda amb moltes reticències per lopinió públicanacional i estrangera.Suárez formà un govern amb persones relativament joves, que procedien majoritàriament dels quadressecundaris del règim franquista. També es va envoltar de persones procedents dels sectors democratacristians,que havien manifestat el desig duna reforma del règim. Eren polítics que havien compres la impossibilitatdun règim franquista sense Franco, i que pretenien una sortida pacífica de la situació.Inicialment, el nomenament de Suárez despertà desconfiança tant en loposició com entre els franquistes. Enloposició, per la seva trajectòria política en la dictadura, durant la qual ocupà diversos càrrecs; entre elsfranquistes més radicals, perquè hi veien un personatge massa contemporitzador i poc fidel als principis enque shavia basat la dictadura del general Franco.La Llei de reforma política, que preveia la celebració deleccions generals amb sufragi universal directe, esva sotmetre a votació popular el 15 de desembre de 1976. Malgrat la campanya en contra de loposició, queproposava labstenció, i dels franquistes, que demanaven en no, hi hagué un alt percentatge de participació(77%) i un nombre elevadíssim de vots afirmatius (94%). Aprovada en el referèndum per una immensamajoria de la població, aquesta llei es pot considerar la frontera entre el règim franquista i la nova etapa quehavia de fer possible lestabliment dun sistema plenament democràtic a Espanya.Durant els primers mesos del 1977, hi va haver alguns problemes que semblava que podien posar en perill latransició a la democràcia. Així, grups extremistes van iniciar una campanya de desestabilització del nourègim. Lextrema dreta va assassinar un grup dadvocats que col·laboraven amb Comissions Obreres, i vacometre diversos atemptats contra llibreries i institucions socials que shavien manifestat a favor dun sistemademocràtic i autonomista. Lextrema esquerra, representada pels GRAPO (Grupos RevolucionariosAntifascistas Primero de Octubre), sorgits el 1975, i ETA, va segrestar militars i va assassinar membres de lapolicia amb dificultats, i no es va deixar arrossegar per les provocacions del terrorisme extremista.Només quedava un escull perquè loposició democràtica, representada en la Platajunta, acceptés el procés dereforma política: la legalització del Partido Comunista de España (PCE), liderat per Santiago Carrillo.Finalment, malgrat les fortes pressions dels militars en contra, durant les vacances de Setmana Santa de 1977Adolfo Suárez va prendre la decisió personal de declarar legal el PCE. Els comunistes, per la seva banda, vanmoderar les seves posicions i van acceptar la reforma aprovada en el referèndum i la mateixa instituciómonàrquica.Pel juny de 1977, es van poder celebrar les primeres eleccions lliures des de lany 1936. Els anys anteriors aaquesta cita electoral es fundaren nous partits polítics, la majoria de centre i de centredreta. Suárez va crear laUCD(Unión de Centro Democrático), una coalició que englobava quinze grups diferents de centre, i Manuel 2
    • Fraga Iribarne, antic ministre de Franco va crear Alianza Popular, partit que incorporava el franquismepossibilista.Davant daquestes dues formacions, se situaven els partits històrics: el PSOE, que havia experimentat unaugment vertiginós de la militància a partir de 1975, i el PCE (Partido Comunista de España) −a Catalunya, elPSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)−, principal organització de lluita antifranquista a la dècada de1960 i als primers anys de la de 1970. Hi havia, a més, una llarga llista de grups que, o bé van ser literalmentescombrats per les urnes, o bé es van anar integrant en les formacions polítiques més grans.Els grups nacionalistes, com ara el PNB (Partit Nacionalista Basc) i EE (Euskadiko Ezkerra), al País Basc,i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) − encara no legalitzat a causa del seu republicanisme −. CDC(Convergència Democràtica de Catalunya) i UCD (Unió Democràtica de Catalunya) − que més tardformarien la coalició CiU (Convergència i Unió)−, a Catalunya, no van obtenir una representació gaireimportant, tot i que els va permetre estar presents en la nova configuració de lEstat que es faria lany següent,quan va ser aprovada la Constitució.Finalment, lextrema dreta, representada sobretot pel partit Fuerza Nueva, es va presentar sense èxit alscomicis.Les eleccions de 1977 van donar el triomf als partits que van emprar un llenguatge més moderat i no es vanmostrar gaire radicals. La UCD, que es configurà com a coalició de centredreta, va guanyar seguida delPSOE.La Constitució de 1978La redacció de la Constitució, que havia destablir les regles de joc del nou sistema democràtic, va estar acàrrec duna ponència en la qual hi havia representats els principals grups del Congrés dels Diputats, amb tresdiputats centralistes, un de socialista, un de comunista, un de nacionalista i un dAlianza Popular. El primeresborrany va quedar enllestit el novembre de 1977, i va ser fruit dun exercici polític de comprensió igenerositat de tots els partits. El 31 doctubre de 1978, en un clima dentusiasme, fou votat favorablement perla majoria dels diputats i els senadors. Poc després, el 6 de desembre de 1978, saprovà en referèndum ambgairebé el 88% de vots afirmatius i només un 8% de negatius. El 27 de desembre, el rei jurava la Constitucióen una sessió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat. Espanya passava a ser una monarquiaparlamentària amb un sistema plenament democràtic.Els principals acords polítics recollits en la ConstitucióLa Constitució de 1978 fou fruit del consens, paraula que havia de presidir les qüestions fonamentals delsprimers anys de la vida democràtica: lesquerra renunciava a la forma republicana de lEstat, la dreta admetiael ple joc democràtic i lexistència dautonomies, els nacionalistes catalans acceptaven el terme de nacióespanyola en canvi que sels reconegués el de nacionalitat per a Catalunya, etc. El PNB, no va acceptar laConstitució i va proposar labstenció en el referèndum, tot i que després lacatà públicament com a fetdemocràtic. Per la seva banda, lesquerra abertzale en propugnà el vot negatiu.La Constitució de 1978 té tres parts: en la primera, dita dogmàtica, shi estableixen els principis bàsics, elsdrets fonamentals, els principis de política social i econòmica i les garanties dels drets i els mecanismes de laseva suspensió; en la segona, anomenada orgànica, shi desenvolupen les funcions i els mecanismes delspoders fonamentals (legislatiu, executiu i judicial), juntament amb les qüestions fiscals, dorganitzacióterritorial de lEstat i del tribunal constitucional; lúltima part es refereix al sistema per mitjà del qual shipoden introduir reformes (reforma constitucional).Els elements configuradors en la part dogmàtica de la Constitució de 1978 són els següents: 3
    • • LEstat es defineix com a social i democràtic, organitzat en una monarquia parlamentària. En aquest nou Estat, hi tenen cabuda lautogovern de les nacionalitats i les regions. En virtut daquest principi, sestableixen dos camins per arribar a lautonomia: un de ràpid, destinat inicialment a les anomenades nacionalitats històriques, és a dir, Catalunya, el País Basc i Galícia, i un de lent, aplicat a les regions que havien dassolir les competències duna manera més pausada. • LEstat deixa de definir−se com a catòlic. Encara que sexpressa la importància de lEsglésia catòlica com la més seguida entre els creients espanyols, lEstat es manté aliè a qualsevol confessionalitat i es declara implícitament laic. • Es reconeixen els drets civils de tot tipus en una enumeració minuciosa: la llibertat dassociació, de reunió i dexpressió, el dret a la intimitat, el dret a lhonor, etc. Entre aquests drets, shi inclou el dret al divorci i la supressió de la pena de mort. Pel que fa a la part orgànica, les disposicions fonamentals són les següents: • Es limiten a qüestions merament representatives els poders de la Corona, que sols ostenta al comandament suprem de les forces armades. • Sorganitza la representació política en unes Corts Generals integrades per dues cambres: el Senat i el Congrés dels Diputats. • Sestableix la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial). El poder executiu es concreta en el govern, nomenat i dirigit per un president, que incorpora els poders principals. Al seu torn, el president del govern ha de ser elegit pels diputats i les diputades.Els drets i els deures de la població i la política socialA diferència de les constitucions més explícitament liberals, la de 1978 declara el nou Estat com a social, laqual cosa significa el reconeixement dels drets ciutadans que han de ser procurats pels governs, siguin de latendència que shaurà de procurar el benestar físic i espiritual de la població.En aquesta línia, en la part dogmàtica es reconeixen, entre altres, les qüestions següents: • El dret de lEstat a intervenir en leconomia i, si és per interès general, a expropiar propietats i béns. • El dret a leducació dels espanyols/les. Lensenyament es considera un servei públic que lEstat ha de promoure i controlar. A més, els poders han de procurar la conservació i el respecte pèl patrimoni cultural i natural. • La igualtat de drets entre lhome i la dona, i la no discriminació per raons de sexe, religió o raça. • El dret a la salut i a la sanitat. Els poders públics han de mantenir un règim públic de la Seguretat Social per a tothom. • El dret a un habitatge digne i adequat. • El deure i el dret al treball i a la lliure elecció de professió o ofici. LEstat ha de fer tots els possibles perquè qualsevol ciutadà/na pugui guanyar−se la vida amb un treball retribuït. • El dret de la joventut a participar lliurement i eficaçment en el desenvolupament polític, social, econòmic, i cultural del país.Els pactes socialsLa situació econòmica i social dEspanya era, des de la meitat de la dècada de 1970, especialment delicada. Laconflictivitat laboral, amb un rerafons polític els primers anys de la transició havia augmentat. Lany 1977, lainflació havia arribat al 29%, un percentatge realment alarmant. Latur no parava de créixer des del 1974, i lainversió en els sectors productius era molt escassa.La prioritat del govern dAdolfo Suárez era aconseguir el pas del règim dictatorial al democràtic, i no shavienpres les mesures socials i econòmiques per combatre la crisi econòmica internacional, que afectava a tots elspaïsos occidentals. 4
    • La responsabilitat dels grups polítics democràtics i del govern davant daquest estat de coses es va tornar a ferpalesa. Si per primera vegada en la història dEspanya havia estat possible consensuar una constitució, aracalia rebaixar la conflictivitat laboral i acordar les mesures necessàries per aturar la inflació. Els grups polítics,les organitzacions socials el govern va assignar, el 27 doctubre de 1977, els anomenats pactes de la Moncloapels quals sacordava reduir la conflictivitat laboral, sacceptava que els augments salarials no fossin superiorsa la inflació i, com a contrapartida, que el govern elaborés un pla dampliació de serveis socials, en què esdonés prioritat a la construcció descoles i a la realització de diverses inversions públiques.Una democràcia febleUn cop aprovada la Constitució, es tornaren a convocar eleccions generals per a l1 de març de 1979. Durantels tres anys que van del 1979 al 1982, es produïren dos fenòmens de gran importància: el primerdesenvolupament legislatiu de la Constitució acabada daprovar que suposava una continuació del consensbàsic entre les forces polítiques democràtiques, i linici dun període de dificultats per al govern de la UCD, acausa de les fortes pressions dels sectors nostàlgics de la dictadura franquista, que culminà en lintent de copdEstat del 23 de febrer de 1981. Al costat de la pressió involucionista, el terrorisme dETA i dels GRAPOcontribuí a afeblir la ja dèbil democràcia que siniciava.El primer desenvolupament legislatiuDurant el període 1978−1982, es van aprovar lleis de gran transcendència per a la nova època democràticaque siniciava a Espanya. Es van votar a les Corts els estatuts dautonomia del País Basc, de Catalunya i, méstard, de Galícia, aprovats també en referèndum per les poblacions respectives. Durant els dos anys següents,van ser aprovats els estatuts de totes les altres comunitats autònomes.Des del 1933, la divisió provincial havia constituït un model de divisió territorial pensat per fer complir lapolítica que dictaven els governs que salternaven en el poder.A partir del 1980, el territori espanyol quedava organitzat duna altra manera, segons un model que trencavaamb el tradicional Estat centralista que havia forjat durant els segles XIX i XX.Encara que la divisió provincial continuava vigent, a partir de laprovació dels estatuts dautonomia lescomunitats autònomes es repartien amb el govern de lEstat una gran part de les competències polítiques iadministratives. Així, cada comunitat autònoma passava a tenir un parlament propi, amb competèncieslegislatives, i un govern sorgit de les urnes.En el terreny econòmic, durant aquests anys es va fer una important reforma de la hisenda pública, que acomportar un primer pas per apropar−se al sistema dimpostos comú als països democràtics mésdesenvolupats.També es van aprovar lleis sobre el dret a leducació, el dret al divorci, lavortament terapèutic, i daltresnormes importants que començaven a concretar als principis i mandats que es contenien en la Constitució.La normalització democràtica es va completar, lany 1979, amb la convocatòria deleccions municipals, que varenovar els governs locals de la major part de les ciutats i dels pobles dEspanya. En aquestes eleccions, elssocialistes van vèncer àmpliament a les principals ciutats. La tasca que van desenvolupar els ajuntamentsdemocràtics va ser un primer avenç de les millores sensibles que les ciutadanes i els ciutadans dEspanyahavien de percebre gràcies al nou sistema.Els enemics de la democràciaEl període 1979−1982 es va caracteritzar per la fragilitat de la democràcia a causa de les tensions a què la van 5
    • sotmetre els grups terroristes, com ara ETA, i els grups involucionistes dideologia feixista, que pretenien lareinstauració duna dictadura de caràcter militar. Pel que fa a ETA, cal dir que tenia el suport dun sectorminoritari, però significatiu, de la societat basca −al voltant dun 15% de lelectorat −, representat per lacoalició Herri Batasuna (Unió del Poble!, en basc).Lactivitat terrorista havia augmentat des de linici de la transició de la dictadura franquista a la democràcia.Malgrat que les dues lleis damnistia franquista del nou govern havien permès lexcarceració de totes lespersones empresonades per raons polítiques o per delictes terroristes, ni ETA ni els GRAPO no van acceptarel nou sistema democràtic que sancionava la Constitució. Entre el 1977 i el 1981 es va cometre el majornombre datemptats terroristes des del final de la dictadura franquista fins a lactualitat. Les accions terroristestenien com a principal objectiu la desestabilització del nou règim polític.Lextrema dreta que preconitzava una involució política actuava de dues maneres. Duna banda, preparava uncop dEstat amb lobjectiu de reinstaurar a Espanya una dictadura militar.Adolfo Suárez, acorralat per les forces involucionistes infiltrades en lexèrcit i amb el seu partit, la UCD, plede dissensions internes que limpedien prendre les mesures que considerava necessàries, va haver de dimitir el29 de gener de 1981.La dimissió de Suárez va ser aprofitada per un grup de militars, en connivència amb les forces dextremadreta,, per intentar un cop dEstat. El 23 de febrer de 1981, el dia que es votava la investidura del noupresident del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, un grup de militars i membres de la Guàrdia Civil van assaltarel Congrés dels Diputats. Els parlamentaris i el govern van quedar segrestats en mans dels colpistes durantmés de catorze hores. Lintent dinsurrecció militar només va triomfar a València,, on el capità general de laregió, Jaime Milans del Bosh, va treure els carros de combat al carrer i va ocupar diverses emissores de ràdio.Tot i que la manera com es va aturar el cop encara no està ben aclarida, sembla que va ser decisiu el missatgede Joan Carles I a través de la televisió on desautoritzava lintent colpista i ordenava a lexèrcit que respectéslordre constitucional. El resultat va ser la rendició dels colpistes i el retorn a la normalitat. La democràcia, quehavia estat en greu perill, shavia salvat.Dos dies després, Leopoldo Calvo Sotelo era elegit president del govern, però, no va poder evitar ladescomposició progressiva del partit que li donava suport, al UCD, i la seva gestió fou molt discutida: un caspolèmic va ser el de la LOAPA (Llei orgànica dharmonització del procés autonòmic), amb què es preteniaretallar les competències dels estatuts dautonomia. La majoria dels articles daquesta llei, que també va venirel suport del PSOE, van ser declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional.Un any i mig després, es van convocar novament eleccions generals. Aquests comicis van canviar de soca−relel mapa polític espanyol i van suposar linici dun llarg període dhegemonia socialista (1982−1996)Catalunya recupera les institucionsLa transició democràtica va tenir un desenvolupament especial a Catalunya. Lalt grau de mobilització populari la gram implicació de les organitzacions socials permeten afirmar que a Catalunya, en gran part, lademocràcia es va conquerir. El poble català ocupava el carrer constantment per exigir un règim democràtic.En les nombroses accions reivindicatives que hi va haver, hi van participar centenars de milers de persones. Elperíode 1975−1980 va ser, un dels moments de la història de Catalunya de més fervor popular per lesllibertats individuals, polítiques i nacionals<Llibertat, amnistia i Estatut dAutonomia!>El crit Llibertat, amnistia i Estatut Dautonomia! resumeix perfectament el clamor popular dels anys de la 6
    • transició. Llibertat recull totes les aspiracions compartides amb una gran part del poble espanyol: llibertatsindividuals, llibertats polítiques i llibertats sindicals. Amnistia és lexigència de veure en llibertat milers depresos polítics; no havia de quedar a la presó, com encara el cas, ningú que hagués lluitat contra la dictadurafranquista, Estatut dAutonomia era la reivindicació que exigia que, amb la instauració del sistema democràtic,es consideressin les llibertats nacionals, i això comportava dissenyar un règim polític que oferís importantsquotes dautogovern a Catalunya. La impulsora i difusora daquest popular eslògan fou lAssemblea deCatalunya, organisme il·legal que havia estat creat els darrers anys de la dictadura franquista (1971).La qüestió de la cultura i la llengua catalanes sabordà monogràficament en el Congrés de Cultura Catalana,iniciat el 1975 i clausurat al final del 1977, en el qual van participar les principals entitats culturals deCatalunya. Va constar de diverses sessions. Shi van elaborar nombrosos documents en què sestablien lesbases del que es pensava que havia de ser la política de normalització cultural del país i la potenciació de lallengua catalana, marginada de leducació i de lAdministració i reprimida en els àmbits social, cultural iartístic.Pel febrer de 1976, lAssemblea de Catalunya va convocar diverses manifestacions, que van ser duramentreprimides per la policia. Uns mesos més tard, l11 de setembre, el govern va autoritzar la celebració a SantBoi de Llobregat de la diada nacional de Catalunya, que va ser multitudinària, amb la participació de gairebé100.000 persones. Era la primera vegada des del 1938 que es podia fer aquesta celebració de manera pública.Lany següent, l11 de setembre de 1977, es va convocar la manifestació més grandiosa i impressionant queshavia fet mai a Catalunya. Més dun milió de persones van recórrer els carrers cèntrics de Barcelona al critLlibertat, Amnistia i Estatut dAutonomia!. Aquell acte cívic era un senyal inequívoc que larribada de lademocràcia i de lautonomia per a Catalunya tenia el ple suport de la població. Totes les forces polítiquesdemocràtiques i els sindicats obrers van promoure lassistència a la manifestació.La reinstauració de la Generalitat i el retorn del president TarradellasDesprés de la mort de Franco, a Catalunya shavia constituït el Consell de Forces Polítiques, instància queaglutinava un ampli ventall de formacions, des dels diversos grups comunistes fins a partits de centredreta,socialistes, socialdemòcrates, nacionalistes, etc.Pel febrer de 1977, representants dels diversos patits polítics es traslladaren a França per entrevistar−se ambJosep Tarradellas, president de la Generalitat republicana a lexili. La seva intenció era conèixer lopinió deTarradellas sobre la possibilitat de retornar a Catalunya com a president, si la situació política ho permetia:També es va crear, amb aquest objectiu, lOrganisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat.Uns quants mesos més tard, passades ja les eleccions del 1977, Adolfo Suárez envià un grup de persones perentrevistar−se amb el president Tarradellas. Suárez el va convidar a traslladar−se a Madrid per negociar el seuretorn de lexili i la possibilitat de reinstaurar la Generalitat. Tarradellas va acceptar, i va acudir a la reunió.Després duns difícils negociacions, va arribar a un acord amb Suárez per retornar a Catalunya i restablir laGeneralitat amb caràcter provisional mentre es redactava un nou Estatut dAutonomia.Malgrat que en aquestes converses no hi va participar el Consell de Forces Polítiques, ningú no es va oposarpúblicament al pacte entre Suárez i Tarradellas. El govern espanyol va publicar un decret pel qual es restabliala Generalitat de Catalunya, i en nomenar president Josep Tarradellas.LEstatut dAutonomiaLa Constitució aprovada el 1978 i votada per la gran majoria de la població catalana, marcava els límits quehavien de tenir els estatuts dautonomia. Amb aquesta referència, una comissió de parlamentaris catalanselegits en les eleccions de 1977, es va reunir el Parador de Sau (Osona) per redactar un projecte dEstatut, que 7
    • es va presentar a les Corts espanyoles perquè laprovessin. Després dalgunes retallades, el 25 doctubre de1979 el poble català va aprovar i ratificar el text en referèndum. LEstatut dAutonomia de Catalunya es vapromulgar el desembre daquell mateix any.LEstatut defineix Catalunya com una nacionalitat que, per accedir a lautogovern es constitueix en comunitatautònoma dacord amb la Constitució i lEstatut que determinen les institucions que han de governarCatalunya, integrades en la Generalitat, que és la institució que ha dorganitzar lautogovern.La Generalitat està integrada pel Parlament, òrgan legislatiu que representa el poble de Catalunya i que estàconstituït per diputats/des elegits per sufragi universal. Són competències del Parlament lelaboració de leslleis i laprovació del pressupost de la Generalitat. A més, exerceix les funcions pròpies de qualsevol cambrade representants, com ara el control de lacció política del govern. Elegeix entre els seus integrants una partdels senadors/res que representen Catalunya al Senat espanyol.El president de la Generalitat és un òrgan unipersonal elegit pel Parlament entre les persones que lintegren.Representa la Generalitat en el context espanyol i internacional, i nomena i presideix el Consell Executiu: siho creu oportú, pot delegat algunes tasques en un conseller.Finalment, el Consell Executiu o govern, nomenat pel president, té les funcions de qualsevol governdemocràtic: dirigeix ladministració, proposa lleis al Parlament, elabora i aplica el pressupost i dirigeix lacciópolítica del govern.A més daquests òrgans, nhi ha daltres, com ara el Tribunal Superior de Justícia, màxima institució judicialdel Principat; el Síndic de Greuges, que recull i trasllada al Parlament les queixes dels ciutadans/es sobrelAdministració o sobre el funcionament dels servei; la Sindicatura de Comptes, que intervé i certifica lacomptabilitat de la Generalitat; i , finalment, el Consell Consultiu, que sencarrega de vigilar que la legislaciósegueixi el que sassenyala en lEstatut.Les competències sobre les quals pot actuar la Generalitat es divideixen en quatre grups: les exclusives, queestableixen un àmbit en què només pot legislar el Parlament, i la seva legislació preval sobre la de lEstat; lescompartides, segons les quals es pot legislar a partir de les bases establertes en les lleis generals de les Cortsde Madrid; les recurrents, de làmbit de les quals lEstat es reserva una part i la Generalitat, laltra; i lesexecutives , en què el Consell Executiu es limita a aplicar directament a Catalunya les lleis de lEstatespanyol.Entre les competències compartides destaquen duna manera especial dos grans blocs: el de leducació i el dela sanitat, que semporten cada any gairebé el 50% del pressupost de la Generalitat. Sovint, en làmbit de lescompetències compartides, sorgeixen problemes dinterpretació entre el govern de lEstat i el de la Generalitat,que en èpoques de tensió política se solen dictaminar mitjançat els recursos pertinents en el TribunalConstitucional espanyol.Les primeres eleccions autonòmiquesEl 20 de març de 1980, amb lEstatut aprovat, se celebraven les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.Els partits polítics que shi van presentar shavien configurat els anys de la transició. Així, els diversos partitssocialistes es van unir, el juliol de 1978, en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC−PSOE), amb JoanReventós com a secretari general, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de la qual Jordi Pujolera secretari general, shavia coalitzat el 1978 amb la històrica Unió Democràtica de Catalunya (UDC),liderada per Miquel Coll i Alentorn. Lobjectiu daquesta coalició − Convergència i Unió (CiU) − eraconcentrar el vot nacionalista moderat, amb un programa de recuperació de la personalitat històrica deCatalunya, i assumir el màxim de competències admeses per lEstatut de 1979. Altres partits que va concórrera les eleccions van ser Centristes de Catalunya (CC) −branca catalana del la UCD− i el Partido Socialista 8
    • Andaluz (PSA).Dels partits històrics que tenien lorigen en la República, com ara el PSUC, de tendència comunista,lesmentada UDC, democratacristiana, i ERC, els militants dels quals van actuar durant la dictadura franquistades de lexili i en la clandestinitat només el PSUC, que havia liderat una gran part de les lluites obreres iestudiantils dels darrers anys de la dictadura franquista, mantenia una organització interna important.Els resultats de les eleccions van ser una sorpresa. A diferència de les eleccions generals, en què els socialisteshavien guanyat a Catalunya, en les eleccions autonòmiques va guanyar la coalició Convergència i Unió (CiU),liderada per Jordi Pujol.Dacord amb els resultats de les eleccions, es constituí el Parlament, del qual fou nomenat president el veteràpolític Heribert Barrera, secretari general dERC. El Parlament va elegir president de la Generalitat el líder delpartit més votat, Jordi Pujol, que tornaria a guanyar les eleccions en les quatre convocatòries següents. Pujolera el primer president de la Generalitat restablerta i el 115è de la història de Catalunya (el primer presidenthavia estat Berenguer de Cruïlles, el 1359).Durant els mesos següents, es va constituir la resta dinstitucions i de càrrecs previstos en lEstatut, i es vanconstituir la resta dinstitucions i de càrrecs previstos en lEstatut. I es va iniciar la feina de desenvolupamentde lEstatut mitjançant lelaboració de lleis i la incorporació de les competències polítiques i administratives. 9