La ColòNia GüEll
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

La ColòNia GüEll

on

  • 4,381 views

 

Statistics

Views

Total Views
4,381
Views on SlideShare
3,882
Embed Views
499

Actions

Likes
1
Downloads
38
Comments
0

12 Embeds 499

http://modernisme-fontmartina.blogspot.com 147
http://vidadecolonia.blogspot.com.es 145
http://modernisme-fontmartina.blogspot.com.es 119
http://jordibanyezmaterialshistoria.blogspot.com.es 30
http://vidadecolonia.blogspot.com 25
http://www.blogger.com 15
http://vidadecolonia.blogspot.it 12
http://jordibanyezmaterialshistoria.blogspot.com 2
http://modernisme-fontmartina.blogspot.tw 1
http://vidadecolonia.blogspot.co.uk 1
http://modernisme-fontmartina.blogspot.jp 1
http://macdudua03.blogspot.com 1
More...

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft Word

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

La ColòNia GüEll La ColòNia GüEll Document Transcript

  • LA COLÒNIA GÜELL LES COLÒNIES INDUSTRIALS L’origen del sistema de colònies com a model d’assentament industrial es situa a Anglaterra a meitats del segle XVIII. Paral·lelament es desenvolupa un nou pensament humanitari conegut com “paternalisme”, que pretén millorar les condicions de vida dels treballadors, però sempre donant prioritat a la producció Acabaran esdevenint autèntics pobles industrials, amb equipaments i serveis per tal de cobrir totes les necessitats dels obrers: escoles, tendes, metge, cafeteria,... Darrera totes les colònies industrials hi havia un argument ideològic principal: allunyar l’empresa i els treballadors dels conflictes que generen les ciutats i poguer comptar amb una societat obrera dòcil, tranquil·la i aïllada. L’obrer, a canvi d’una jornada laboral dura i pesada, té les seves compensacions amb diferents serveis i beneficis com per exemple una escola per als seus fills, un edifici social, una comunitat de monges que tenen cura de la gent gran i dels més petits, un metge i una cooperativa de consum que ofereix aliments a preus assequibles. ELS ORÍGENS DE LA COLÒNIA GÜELL (*) veure biografies adjuntes. Joan Güell i Ferrer (*), pare d’Eusebi Güell, va néixer a Torredembarra i de molt jove, com altres indianos, viatjà a Cuba y a Puerto Rico per fer fortuna. Amb 36 anys decideix tornar a Barcelona i invertir part de la seva riquesa en diferents negocis com la Maquinista Terrestre y Marítima, productora de vagons de tren i màquines de vapor. El 1848 funda la Societat Güell, Ramis i Cia., fàbrica de velluts també coneguda com “El Vapor Vell en Sants”, y per tant, situada molt a prop de Barcelona. Joan Güell mor el 1872 i el seu fill hereu Eusebi Güell i Bacigalupi (*) hereta tots els negocis i accions. Uns anys després, concretament el 1890, juntament amb el seu soci l’enginyer i economista Ferran Alsina (*), Eusebi Güell decideix tancar el “Vapor Vell” i construir una nova fàbrica de vellut i pana aprofitant la finca agrícola propietat de la família Güell de Santa Coloma de Cervelló que Joan Güell havia comprat el 1860 per tenir una residència d’estiu fora de la ciutat. La nova empresa es dirà “Colònia Güell S.A.”
  • Per entendre aquest trasllat cal fixar-se en la conjuntura històrica i social de finals de segle XIX: • A finals de segle, Barcelona viu un període d’agitació política amb períodes hegemònics d’anarquisme i lluites fratricides pel poder. • La influencia d’iniciatives europees, com el cas de la manufactura anglesa, acaben arribant a Catalunya, provocant la Revolució Industrial, promoguda majoritàriament per la classe burgesa. • El 21 de novembre de 1855 (fa justament 150 ans) es promulga una llei segons la qual s’atorguen privilegis fiscals a negocis privats que s’estableixin en zones agràries. Aquesta llei pretenia promoure nous assentaments agrícoles, ja que el camp estava quedant despoblat. Eusebi Güell aconsegueix el permís per a la construcció de la nova fàbrica el 1890, desafortunadament la llei de 1855 s’anul·la un mes abans d’arribar aquesta concessió. CRONOLOGIA 1848 – Joan Güell, després d’obtenir un privilegio per a la fabricació de velluts, funda la Sociedad Güell, Ramis i Cía, i construeix una fàbrica tèxtil a Sants (Barcelona), coneguda com el "Vapor Vell”. 1872 – Mor Joan Güell i Ferrer y es fa càrrec de l’empresa el seu Eusebi Güell i Bacigalupi, que poc després s’associa amb l’enginyer Ferran Alzina. 1890 – Eusebi Güell funda la Colònia Güell. 1936 –39 –Durant la guerra civil la fàbrica es col·lectivitza i serà gestionada pels mateixos treballadors. 1940 – Santiago Güell, fill d’Eusebi, es fa càrrec de la direcció de l’empresa. 1945 – L’empresa canvia de propietari i passa a mans de la família Bertrand i Serra que continua la mateixa línia de producció. 1973 – L’empresa tanca degut a la crisi generalitzada del sector. La fàbrica es ven i es divideix en tallers d’activitats molt diverses. Alguns edificis de la Colònia passen a mans de l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló i les cases se privatitzen.
  • UNA COLÒNIA INDUSTRIAL DIFERENT A LA RESTA Des de mitjans del segle XIX, les colònies industrials s’extenguessin al llarg de les valls dels rius Llobregat, Ter y Cardener, superant la setantena, aprofitant l’energia hidràulica. Aquest recurs energètic resultava més rentable que adquirir el carbó per moure la màquina de vapor. En canvi la Colònia Güell des dels seus inicio va utilitzar únicament la màquina de vapor. Eusebi Güell era accionista de l’empresa on se fabricaven les màquines de vapor per a la nova fàbrica. El carbó per a aquesta màquina de vapor s’importa d’Anglaterra, concretament de les mines que explota el II Marques de Comillas, sogre d’Eusebi Güell. Així doncs, per a l’Eusebi Güell resultava més rentable la màquina de vapor que l’energia hidràulica. Per tant, la ubicació de la Colònia Güell no es deguda a una qüestió tècnica, es deu a l’existència d’una finca agrícola propietat de la família Güell situada en el municipi de Santa Coloma de Cervelló. Com tota colònia obrera, la Colònia Güell està formada per un nucli residencial i una fàbrica. Es funda en el mateix període que es funden la major part de colònies industrials tèxtils de Catalunya, a finals del segle XIX. Habitualment la fàbrica es col·locava al costat de les cases dels treballadors sense cap concepte de planificació urbana. En canvi, a la Colònia Güell sí s’aplica un urbanisme racionalista. Es tracta d’un urbanisme simbòlic, a través del qual es plasma la ideologia imposada per l’empresa: La zona industrial està separada de la zona residencial per una amplia zona verda que delimita clarament els dos espais. El plànol forma dos eixos en forma de “L” amb un vèrtex monumental en el recinte industrial (el treball), i en els dos extrems de la “L” la “Cripta” (la religió), i l’escola (l’educació). Al centre de l’eix principal està la plaça Joan Güell, on hi trobem l’Ateneu, centre de la vida social. Així doncs la ideologia de l’empresa es podia resumir en tres principis bàsics: l’educació, és a dir, formar els obrers des de la infància; la religió, per tant, complir amb els preceptes catòlics; i el treball, el bon funcionament interessa tant a l’empresa com a l’obrer. Fins a cert punt aquests preceptes serien extensibles a la majoria de colònies, però en aquest cas Eusebi Güell buscava la fidelitat dels obrers amb una sèrie d’avantatges socials (ateneu, casa-bressol, economat), de manera que aquells obrers que treballaven en la Colònia Güell sabien que eren afortunats i consideraven el senyor Güell com un pare que els proporcionava aquell nivell de vida “privilegiat”.
  • La Colònia Güell és la primera on es combina el treball en la fàbrica amb el treball al camp. Totes les famílies que arribaven a la Colònia per treballar, tenien dret, a més d’una casa, a una parcel·la de terra on podien cultivar productes per al seu autoconsum. Això implicava que la jornada no acabés amb el torn de la fàbrica, si no que continuava amb la terra, però per una altra banda ja no havien de comprar aquells productes. Una arquitectura modernista Cap altra colònia industrial a Catalunya té una qualitat arquitectònica i urbanística com aquesta. En la seva construcció col·laboren arquitectes de primera fila com Gaudí, Rubió i Bellver (*) i Berenguer i Mestres (*), influenciats per la corrent modernista que triomfava a Catalunya en aquells anys. Aquest són alguns dels elements identificadors del modernisme: • Es fa servir el maó vist com reivindicació d’una arquitectura popular i tradicional catalana. El maó, a mes de ser un element estructural (parets, sostres), també adquireix un valor decoratiu. • S’incorporen noves tècniques i materials constructius com el ferro. Pel seu valor artesà el ferro forjat apareix en portes, tanques, balcons o simplement com a element decoratiu. • S’adopten elements d’aire historicista, com el gòtic o el mudèjar, basats en la recuperació d’estils del passat: torreons, torres-xemeneia, almenars, etc. • Es produeix una revalorització de l’artesania i les arts aplicades en l’arquitectura (ceràmica, ferro, vidre), tant en elements d’acabat exterior com de decoració interior. Per a la classe burgesa el modernisme va ser una eina propagandística. Per a demostrar davant la societat que tenien poder econòmic, contractaven artistes (pintors, escultors, arquitectes i músics) els quals realitzaven obres en un estil molt concret que tothom sabia identificar com l’estil patrocinat per la burgesia. Eusebi Güell, com a bon burgès, va encarregar el disseny i construcció de la colònia al seu fidel arquitecte i amic, Antoni Gaudí. A finals del segle XIX Gaudí és un arquitecte de prestigi, totes les famílies burgeses de Barcelona li fan els seus encàrrecs. És l’època més fecunda de l’arquitecte, i per això no pot fer-se càrrec de la totalitat del projecte que li proposa Eusebi Güell, opta por delegar el projecte als seus col·laboradors.
  • Així doncs, el disseny i construcció de la zona residencial de la Colònia Güell és obra de Joan Berenguer i Mestres i de Joan Rubió i Bellver, possiblement sota la supervisió de Gaudí. Gaudí s’encarregarà personalment de la construcció de l’església per a la Colònia Güell a partir del 1898, però també en aquell projecte compta amb la col·laboració de Berenguer i Mestres, la seva mà dreta. EL RECINTE INDUSTRIAL Com s’ha comentat abans, la ubicació de la fàbrica es deu a la possessió d’aquesta finca per part de la família Güell. Però també es va tenir en compte que fos un lloc ideal per a aquesta funció. Efectivament disposaven de dues coses imprescindibles: l’aigua, per al desenvolupament de la població, i el tren, mitjà de transport amb el qual arribarien els materials de producció (cotó, eines, maquinaria, etc.). El conjunt de la fàbrica té una marcada influencia anglesa (manchesteriana): edificis austers, amb poques concessions decoratives. Són construccions d’obra vista, maó, columnes de ferro, etc.; són diferents naus , pensades per cadascuna de les fases del procés productiu. A la fàbrica es realitzava tot el procés de transformació del cotó en teixit: panes, vellut i “velludets”. Estava integrada per onze edificis principals, a més d’oficines, dipòsits d’aigua, i petits magatzems, envoltats per un mur perimetral. A l’any 1908 hi treballaven 1.000 treballadors i treballadores, produïen fil 24.000 pues de filar, i funcionaven 760 telers. Tota la maquinària es movia gràcies a la màquina de vapor de 1000 cavalls construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima. Per fer arribar el vapor de les calderes fins les naus de producció es construeixen túnels subterranis, que avui en dia estan en perfecte estat. EDIFICIS PRINCIPALS: FILATURA: Edifici manchesterià o de pisos. Té una alçada de cinc pisos, amb finestres als quatre costats permanentment tancades per mantenir la humitat necessària en el interior. Aquí es on es transforma la planta de cotó procedent d’Amèrica en fil. Les màquines de filar van evolucionant des de les selfactinas fins a les contínues. TELERS: Naus de planta baixa, amb claraboies en forma de dents de serra orientades al nord per evitar l’entrada directa del sol que podria deteriorar les fibres
  • de cotó. Els telers són maquinàries molt pesades i durant el funcionament es mouen de manera considerable. Per fixar-les al terra, es col·locaven sobre planxes de plom, i aquestes absorbien el moviment del teler. Els telers també van evolucionar amb el temps: teler de Blanch, teler Northop, teler de roda, i teler Cerdà. TINT: originalment format per dos edificis. En el primer hi havia grans calderes de ferro plenes d’aigua a 80-90º i els productes químics corresponents1; a l’edifici situat enfront s’estenien les teles a través d’un sistema de guies i politges. Cada peça de tela passava per varis banys diferents: rentat – blanquejador – rentat – base per al color– color – fixador del color – rentat amb aigua freda. Aquest procés podia durar unes 4 hores. A partir dels anys 50, s’automatitza el procés i aquests dos espais de producció es fusionen en un. Aquest nou edifici tindrà dos pisos, el pis superior s’utilitzarà per al assecat, per això les parets són gelosies de maó. JERARQUIA i REPARTICIÓ DE TASQUES Els homes s’encarreguen de tasques de direcció, ostenten diferents càrrecs segons la jerarquia de la fàbrica (majordom de secció, encarregat, contramestre); també realitzen aquelles tasques que requereixen una major capacitat física o les que es consideraven perilloses (tallers, transport interior, tint). Les dones se dediquen a feines de precisió manual (filatura, telers); cobren setmanalment per peça acabada (“a preu fet”). Totes les màquines tenien comptadors de metres. Cada dia es feia la lectura del comptador i, a partir d’una determinada quantitat de metres, la teixidora rebia una prima. Una colònia modèlica – “El Fet de la Pell” La Colònia Güell fou una colònia modèlica degut a l’absència de conflictes entre empresa i treballadors. Un dels factors decisius que van contribuir a aquesta pau social va ser l’origen de las famílies obreres. La majoria d’elles provenien del camp, i per tant eren persones dòcils, sense inquietuds revolucionàries ni experiència sindical. D’aquesta manera la massa obrera era emmotllable als desitjós de l’empresa. Quan la fàbrica va entrà en funcionament, es comptava també amb la presència de tres famílies procedents del “Vapor Vell” de Sants i que havien demostrat la seva fidelitat a l’empresa. Aquests obrers transmetien als camperols acabats d’arribar la disciplina i el respecte pels 1 Veure episodi del “Pepet de la Pell”.
  • “amos”. Aquest sistema d’integració social funcionà perfectament fins a la Guerra Civil. També cal afegir que la tendència paternalisme adoptada per Eusebi Güell el convertí en un “amo” estimat i molt ben valorat per vetllar pel benestar dels seus treballadors. En aquella època la Colònia Güell es posava com a exemple de convivència i de solidaritat entre classes socials, la qual cosa era una utopia. “El Fet de la Pell” és un bon exemple d’aquest sentiment: “El 23 de febrer de 1905 Josep Caparrós, un nen obrer de 12 anys, cau en una barca de tint, es crema les cames i el metge anuncia que només un trasplantament de pell li salvarà la vida. Aquesta operació es realitzava arrencant en viu la pell del donant. El mossèn de la Colònia, Gaspar Vilarrubias, convoca els treballadors a l’Ateneu per a demanar donants de pell, essent ell el primer en oferir-se voluntari. També es presten voluntaris els dos fills d’Eusebi Güell i 40 obrers. Finalment se’n seleccionen 17 , mossèn Gaspar i els fills de l’amo, Claudi i Santiago. Els donants van ser condecorats pel mateix Papa Pius X amb la medalla Benemerenti i Alfonso XIII els concedí la Creu de Beneficència de primera classe. Immediatament tots els diaris van parlar del succés i el van presentar com un exemple de conciliació entre patrons i obrers, excepcional si tenim en compte l’ambient social del moment. EL CONJUNT RESIDENCIAL MODERNISTA L’arquitectura modernista de la Colònia Güell resulta excepcional no només per la seva excel·lent qualitat, sinó també perquè fins aquest moment el modernisme era un estil propi de les cases d’una classe social acomodada, la burgesia. Mai abans s’havia utilitzat l’estètica modernista en la construcció de cases per a obrers o edificis de serveis. La presencia d’arquitectura modernista a la Colònia Güell ens indica qui és el mecenes: Eusebi Güell, un burgès. Però també ens indica el caràcter paternalisme d’aquest “amo”, que vol dotar l’entorn dels seus treballadors de la millor arquitectura. Quin obrer no es sentiria privilegiat de treballar i viure en un lloc com aquest? Can Soler de la Torre i Capella de la Mare de Déu dels Dolors La masia data del 1622, i va ser adquirida per Joan Güell en el any 1860 junt amb la finca agrícola. Inicialment fou utilitzada com residència temporal dels Güell. En el moment en que entra en funcionament la fabrica, Eusebi Güell i posteriorment els
  • seus fills, visiten la Colònia ocasionalment. El “amo” dona tota la seva confiança amb el director. La capella va ser la única dedicada al culte fins que es va consagrar l’església com a definitiva. La masia va ser reformada, però es conserva exteriorment els trets característics de les masies catalanes: la porta dovellada, la galeria o el rellotge de sol. Actualment és una residència privada. Cases dels obrers Supervisió urbanística: Berenguer i Mestres i Rubió i Bellver. Mestres de obres: Andreu Espinalt i Agustí Arimany. Les cases dels obrers són unifamiliars de dos plantes, generalment comptaven amb quatre habitacions, menjador, cuina, jardí d’entrada i pati posterior on hi havia els serveis, el pou i el safareig. Les superfícies estaven entre 60 i 140 m2, intentant escapar de la concepció de les cases uniformes de les altres colònies. Les cornises formen un conjunt variat i harmònic d’una qualitat constructiva notable. L’empresa cedia les cases a les famílies en funció del nombre de fills que tenien i del càrrec que ostentava el pare dins la fàbrica. Quan la fàbrica va tancar les seves portes, es va donar facilitats de pagament als treballadors es van donar facilitats per tal que poguessin comprar les cases on havien viscut durant varies generacions. Escola i Casa del Mestre Arquitecte: Francesc Berenguer i Mestres (1911) L’escola es troba integrada dins el bosc, i es una bona mostra de la importància que l’empresa concedia a la formació dels seus futurs treballadors. Era només per als nens, tenien professors de qualitat notable, coneixedors de les corrents pedagògiques més progressistes del moment. L’escola de la colònia va ser una de les primeres escoles catalanes del país, actualment és una escola de primària. A més de les assignatures més tradicionals, també s’impartien classes de música, dibuix lineal i artístic, francès i nocions d’alemany. Durant uns anys a les classes de gimnàstica s’utilitzà el sistema Müller, consistent en alternar exercicis físics i banys d’aigua freda i calenta, amb l’objectiu de mantenir el cos sa. L’edifici de la casa del mestre és independent, construït poc abans que l’edifici de l’escola. Actualment és la guarderia municipal.
  • En aquest cas la casa reflexa la dignitat del personatge que l’ocupa. El mateix passarà amb la casa del metge, de l’administrador o el mossèn; l’arquitectura més ostentosa que la resta d’habitatges indica que hi viu una persona amb un nivell cultural destacat i per tant, una figura de pes en el marc d’aquesta petita societat. Convent de les germanes carmelites Arquitecte i cronologia desconeguts. Era la residència de les Germanes Carmelites de Sant Josep que es feien càrrec del malalts, del vells i també dels nens. D’aquesta manera s’assegurava l’assistència a la feina de la mà d’obra femenina. La dona no quedava lligada a la casa per una baixa de maternitat o per malaltia d’un membre de la família. Actualment funciona com centre cívic. El convent també era la casa-bressol. Els nens es quedaven sota la vigilància de les religioses i l’empresa concedia un permís dins l’horari laboral a les mares perquè criessin els seus fills. Centre parroquial Sant Lluís Arquitecte: Francesc Berenguer i Bellvei (fill del arquitecte Francesc Berenguer i Mestres) Data de construcció: entre 1915 i 1918 El aspecte general es un edifici de una sola planta realitzada amb pedra i maó vist. Aparentment senzill. Unit al convent de les monges per un pati exterior. La seva funció principal va ser allotjar l’escola de nenes. L’educació anava orientada a obtenir unes treballadores humils i religioses, amb una bona formació bàsica en treballs manuals que els permetés després manipular les màquines amb habilitat, pulcritud i velocitat. També va ser el centre social de l’entitat religiosa anomenada “Patronat obrer de la Sagrada Família”. Aquí es feia la catequesi, gimnàstica, sardanes, representacions teatrals, jocs, etc. però sempre amb el control parroquial. L’edifici ha estat restaurat, una part és Biblioteca Joaquim Folguera i pertany a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, i l’altre part són sales polivalents per les diferents entitats de la colònia.
  • Plaça Joan Güell –Monument a Eusebi Güell 2 La plaça dedicada al pare d’Eusebi Güell es troba en el centre de la “L” i representa la zona lúdica i de trobada dels obrers. Aquí es troba l’Ateneu i el Teatre Fontova. En el centre de la plaça hi ha l’escultura de l’escultor Miquel Oslé en memòria a Eusebi Güell, fundador de la Colònia, col·locada l’any 1935. Aquell acte vol ser una confirmació de la família Güell com a amos de l’empresa, i en contra de les veus anarquistes que començaven a deixar-se sentir. Durant la Guerra Civil la fàbrica es col·lectivitza, el responsable durant l’època de col·lectivització serà el sindicalista Isidre Grañé. L’escultura d’Eusebi Güell serà decapitada pels anarquistes en un acte simbòlic en contar de la burgesia. Quan la Guerra Civil acaba, la família Güell recupera el control de la fàbrica. Santiago Güell s’aproxima al regim franquista per salvaguarda la integritat dels seus negocis, però aquesta tendència política té conseqüències per als veïns de la Colònia. El règim prohibia les inscripcions públiques en llengua catalana, per això es canvien els noms d’alguns carrers, i la inscripció del monument de la plaça es castellanitza. Ateneu Unió i Teatre Fontova Arquitecte desconegut. Cronologia: entre 1890 i 1899. Aquests dos edificis són els més antics de la Colònia Güell. L’Ateneu va ser una societat recreativa fundada el 1892 per iniciativa de l’empresa, per tal que els obrers tinguessin un lloc de reunió i alhora poguessin gaudir del seu temps lliure dins els límits de la Colònia. L’Ateneu comptava amb un saló, cafeteria, billar i biblioteca, on s’hi realitzaven moltes i variades activitats: reunions, conferencies, balls i festes. També hi assajava el cor la Maquinista, agregat als Cors Clavé, avui dia encara en funcionament. Va tenir un caràcter cultural i catalanista, però sempre supeditat a las directrius de l’empresa, ja que rebia el seu ajut econòmic. L’Ateneu estava gestionat per obrers propers a la ideologia de l’empresa, és a dir, l’aristocràcia obrera: majordoms, encarregats, caps de secció... Per a entendre aquesta societat cal tenir en compte que la societat d’aquell moment estava molt jerarquitzada. Ca l’Ordal Autoria discutida entre Rubió i Bellver I Francesc Berenguer i Mestres. Cronologia: 1894. 2 Veure apartat “UNA COLONIA INDUSTRIAL DIFERENTE A LAS DEMÁS” - Arquitectura Racionalista.
  • Presenta l’estructura d’una masia catalana però amb els materials apreciats per el modernisme (maó,ferro). Els arquitectes van voler expressar en l’edifici els detalls característics d’una casa de pagès. Interiorment, està formada per tres cases independents. Estaven habitades originalment per tres famílies que se dedicaven exclusivament als treballs agrícoles, a diferencia de la resta de famílies que treballaven tant en la fàbrica com en el camp. Eusebi Güell i Ferran Alsina, el primer director de la fàbrica, pretendran mantenir el doble caràcter industrial i agrícola a la colònia. La ubicació d’aquest edifici també té connotacions simbòliques: és el primer edifici que el visitant es troba quan arriba a la Colònia, podria dir-se que és la “façana” de la colònia, i com a tal, presenta un estil purament modernista. Des del primer moment es vol transmetre la idea que darrera d’aquest projecte urbanístic i social hi ha un personatge de la burgesia catalana. Cooperativa de Consum Arquitectes: Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver. Cronologia: 1900 Funcionava en regim cooperativista, regida per una junta que s’encarregava de comprar i vendre tot tipus de productes, repartint els beneficis entre tots els socis que estaven obligats a una prestació laboral. Estava gestionada directament pels obrers, sense cap intervenció per part de l’empresa. Com associació de tipus econòmic, la Cooperativa podia oferir preus mes baixos que altres comerços. Tenien moneda pròpia, la “llauna”. El funcionament era el següent: cada família anava adquirint durant la setmana els productes que necessitava, i se’ls apuntaven en una llibreta personal. Al final de setmana, quant es cobraven els sous, es pagaven els productes adquirits durant la setmana. A part de l’economat, també tenien una biblioteca, un bar i una sala social per els socis. Actualment és un edifici restaurat, hi ha varies sales per a exposicions i és el futur centre d’interpretació de la Colònia Güell. La restauració ha respectat i potenciat els elements més purament modernistes: maó decoratiu en cornises, portes i finestres, barbacanes sota els balcons, ferro forjat en les baranes, etc. Cellers i Carboneres Situats davant de la cooperativa.
  • Local de planta baixa que depenia de la cooperativa de consum. S’ utilitzava per emmagatzemar carbó per a l’ús domèstic, per guardar el vi elaborat amb el raïm de les vinyes dels voltants o els embotits fets durant la matança del porc. Era l’espai ideal per ser celler, ja que en el pis superior s’hi van edificar cases que actuen d’aïllament de la planta baixa. Actualment és el centre d’interpretació. Ca l’Espinal (Casa de l’Administrador) Arquitecte: Joan Rubió i Bellver Cronologia: 1900 Situada en la part alta de la Colònia. Aquesta casa es coneix pel nom d’un dels administradors que va tenir l’empresa durant uns anys. La finca és propietat de l’empresa, de manera que quan arriba un nou administrador ocupa aquesta casa fins que deixa de treballar per l’empresa. Això també passa amb les cases del metge, el mestre, el director i el mossèn. Aquesta arquitectura presenta una magistral utilització del maons com a base decorativa. Els materials utilitzats són austers i recorda l’estil ja vist a Ca l’Ordal. La decoració es basa en múltiples sanefes de ritmes geomètrics, refinades i molt expressives que es combinen entre sí. També cal destacar les finestres estretes (influencia àrab-mujedar). L’accentuació de la cantonada principal mitjançant un balcó és una referència al passat medieval que pretenen recuperar els artistes modernistes. Casa del Metge Arquitecte: possiblement Joan Rubió i Bellver. Cronologia: 1910 aprox. L’existència del metge a la colònia era primordial per als obrers; el metge atenia tant als malalts com els accidentats en el treball. I a la vegada, per l’empresa era un sistema de control laboral. És una casa de dues plantes situada en la zona alta, al costat de la casa de l’administrador. La planta baixa era la consulta i el dispensari, i la primera planta era la casa del metge i de la seva família. Dins l’esquema social es un personatge destacat per el seu nivell cultural i així ho demostra la seva residència. També en aquest cas predomina la filigrana de maó a la façana. Casa del Secretari Arquitecte i cronologia desconeguts. Es coneix com casa del secretari, ja que la seva funció era allotjar el representant de l’ajuntament de Santa Coloma de Cervelló a la Colònia. La colònia tenia uns estatuts
  • diferents dins del municipi i era necessari que algú vetllés pel seu compliment. El secretari s’encarregava de fer les principals gestiones burocràtiques de l’ajuntament. En la decoració es va alternant la “senyera” i la creu de Sant Jordi, motius de connotacions polítiques relacionades amb la militància catalanista dels Güell. Sobre el balcó principal hi trobem un rat-penat, element també present en l’escut heràldic dels Güell per voluntat pròpia.3 3 En referència a la llegenda de Jaume I el Conqueridor.
  • ESGLÉSIA de la COLÒNIA GÜELL “LA CRIPTA” En un principi es va utilitzar, per al culte religiós, la capella de la Mare de Déu del Dolors de Can Soler de la Torre, però Gaudí va rebre l’encàrrec de construir una nova església i va estar treballant en el projecte entre 1898 i 1908, any en el qual comencen les obres. Segons estudis recents, entre 1911 i 1913 Gaudí va visitar les obres fins a quatre- centes vegades, en períodes de disset visites cada mes i de sis dies cada setmana. La dedicació de l’arquitecte i el seguiment a peu d’obra són extraordinaris, però necessaris ja que era un projecte excepcionalment dificultós d’executar. També explica la relació de Gaudí amb aquesta obra, en el sentit que no la considerava un simple “laboratori d’assaig” per a la construcció de la Sagrada Família, sinó que li va posar una dedicació total i frenètica. L’espai escollit per col·locar l’església es situa en un extrem elevat de la Colònia. Gaudí va escollir per la construcció de la seva obra un promontori amb un bosc de pins que li servís com a marc i en el qual pogués integrar-la plenament. Projecte Inicial L’ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronades per diverses torres laterals i un cimbori central de 41 metres d’alçada va quedar inacabada degut a que la maqueta polifunicular suspesa del sostre tenia una mida de 4,10 m a escala 1:10, es va realitzar el porxo i la nau inferior. Malgrat això la part de l’església construïda suposa una obra capdal de l’arquitectura de Gaudí perquè inclou per primera vegada la totalitat dels seus avenços arquitectònics. El 4 d’octubre del any 1908 es posa la primera pedra. El temple està construït en mig d’un bosc, en un pendent i en un punt elevat respecte el centre del poble. El temple s’adapta completament als desnivells del terreny. La maqueta polifunicular Des del 1898, any de l’encàrrec, fins la col·locació de la primera pedra, transcorren deu anys, durant els quals Gaudí estudià i elaborà el projecte en el qual utilitza una nova tècnica de càlcul d’estructures: la maqueta polifunicular o estereostàtica. La maqueta definitiva consistia en una plataforma de fusta fixada, a 4,10m d’alçada, en el sostre d’un taller construït al peu de l’església, que simulava la planta del
  • temple. Dels diversos punts que representaven l’origen dels pilars o creuers dels murs es penjaven unes cordes que duien lligats en un extrem sacs plens de perdigons, que servien per a calcular les càrregues i contracàrregues que havien de sostenir els arcs. Aquests sacs de perdigons de pesos proporcionals col·locats en diferents punts formaven la forma real de les voltes i els arcs. D’aquesta manera s’obté una maqueta de l’església invertida, a escala 1:10, amb totes les línies estructurals i punts de suport necessaris (arcs, columnes, mur) per tal que l’edifici s’aguanti. Gaudí va fotografiar-la i, un cop invertida la imatge, va procedir a pintar-la amb gouache i pastel. Els seus ajudants, Francesc Berenguer i Mestres, l’enginyer Eduard Gotes i el mestre d’obres Agustí Massip es van encarregar de la lenta i difícil elaboració de la maqueta, a partir de la qual s’aniria construint l’església. A la nau construïda hi veiem alguns detalls que discrepen de la maqueta polifunicular de Gaudí, però aquests canvis, decidits pel mestre arquitecte a peu d’obra, van ser igualment calculats minuciosament. La “cripta” Malgrat que l’església sigui popularment coneguda com la “Cripta” de la Colònia Güell, aquesta denominació és incorrecta. La nau inferior construïda no pretenia ser una cripta ni per la ubicació, ni per la forma, ni per la funció. No és un espai subterrani, ocupa la mateixa extensió que la planta superior i la seva funció és acollir petits actes litúrgics (misses de difunts, bateigs, capella de recolliment). El pis superior, degut a una diferent distribució de la planta, tindria més capacitat de públic, i estaria destinat a les grans misses: misses del diumenge i totes les festivitats del calendari litúrgic. La força expressiva de la “cripta” és resultat d’un conjunt de solucions formals totalment innovadors: les columnes estan inclinades segons les càrregues que han de suportar i les voltes i les arestes dels murs exteriors adopten forma de paraboloide hiperbòlic, utilitzada en la construcció de murs aquí per primera vegada a la història de l’arquitectura. Tècniques innovadores Un dels aspectes tècnics més importants dins de l’església, és l’ús de la cadenaria o arc Catenari, que tal com s’havia calculat sobre la maqueta li servia per simplificar el
  • problema de las càrregues i determinar l’ús dels murs exteriors en forma de paraboloides. Una altra de les grans innovacions de l’església és la introducció, per primera vegada a la historia de l’arquitectura, de les superfícies en forma de paraboloide hiperbòlic, utilitzades tant en els murs com en les voltes del porxo. Les superfícies són corbes però, al mateix temps, reglades, és a dir traçades a partir de rectes paral·leles. En el cas del porxo, a més, els paraboloides hiperbòlics permeten crear voltes que són alhora còncaves i convexes. Una fisonomia sorprenent que Gaudí recalcà amb trossos triangulars de rajola que marquen tant les paràboles corbes com les línies rectes. Segons explica Pere Vinyes en el seu diari, encara adolescent durant les obres de l’església, un cop acabat el porxo els obrers havien de retirar els encofrats, però les formes curvilínies del paraboloide els feia desconfiar de l’estabilitat del sostre. Per això Gaudí va començar desmuntar-los i així demostrà a tothom la validesa de l’estructura mai vista abans. Durant una visita d’obres li exigeixen que col·loqui més punts de suport per tal de reforçar el sostre “massa inestable”. Gaudí col·loca tres “fragments” de columna de 50 cm que pengen del sostre de la gruta, però que no arriben al terra. Així Gaudí demostra que en els seus càlculs ja havia previst els suports necessaris Exterior La forma, la textura i el color de la paret de l’església busquen la integració de l’edifici amb l’entorn natural. Els diferents nivells de les naus s’adapten a la inclinació del terreny i els materials utilitzats són similars als de la muntanya i la vegetació. • Planta baixa: maó recuit i escòria de fosa, colors marrons com els troncs dels pins. • Cúpules: revestides de “trencadís”, colors verds clars i foscos com les copes dels pins, blaus, celests i blancs com el cel amb núvols, daurats com els raigs del sol. - Cúpula central rematada amb una creu de sis braços revestida amb trencadís de color blanc. - Cúpula del àbsida rematada amb un colom revestit de trencadís de color blanc en homenatge a Sta. Coloma de Cervelló. • Murs laterals: Es poden considerar parts totalment acabades. El conjunt arrenca d’un polígon estrellat, cosa que en alguns trams de la façana es poden malentendre com contraforts, però no es així, ja que Gaudí pretenia precisament eliminar-los. En realitat, això que sembla un contrafort és un mur
  • en forma de paraboloide hiperbòlic que respon a la forma buscada a la maqueta i que aporta més rigidesa que el mur recte. • Finestres exteriors: El propi Gaudí es preocupà del disseny de les finestres. La forma molt original de les finestres ha donat peu a parlar de diverses interpretacions: motius florals, creus, papallones, pinyes. Però a part de l’estètica i la simbologia aquestes finestres són un exemple més d’integració i continuïtat. No existeixen marcs, ni llindes, ni arcs , ni ampit; és un tot continu que respon a una raó pràctica: l’expulsió controlada de l’aigua. El trencadís de ceràmica amaga aquesta funcionalitat i aporta una extraordinària expressivitat. La disposició de les finestres en el paraboloide hiperbòlic està pensada per donar una distribució de la llum interior més regular. L’orientació de l’església segueix un eix nord-sud, i no l’habitual est-oest. D’aquesta manera, i amb aquesta successió de finestres gairebé interrompudes pel mur, aconsegueix la il·luminació natural de l’interior durant tot el dia. Aquests vitralls són únics per la seva estructura, es poden obrir per permetre la ventilació de l’interior. • Porxo: en cas d’haver-se construït la nau superior, el porxo hagués servit de suport per a l’escala d’accés. Els arcs són dels tres costats rectes. Els paraboloides hiperbòlics permeten crear voltes que són alhora còncaves i convexes; és una forma totalment genial i innovadora. - “La gruta”: aquest nivell inferior del porxo situat sota l’escala es coneix com “la gruta” per ser un espai apartat, fosc i de parets tosques i abruptes. Dotat d’un banc que recorre la paret, Gaudí ofereix aquest espai perquè sigui un lloc de trobada, on conversar, fer la partida o simplement descansar. I a més, als peus de l’església. Existeix una zona del sostre ennegrida pel fum d’una antiga cuina dels milicians republicans (el Cos de Tren). Cuinaven tres vegades al dia i repartien l’escudella entre els soldats i els nens de la Colònia. En la restauració s’ha mantingut la taca de fum com a document històric. • El campanar: va ser alçat sobre la base d’una de las torres laterals de l’església. Interior La planta s’inscriu en un oval irregular i està dividida en quatre espais longitudinals separats per quatre columnes centrals de basalt i altres laterals de maó i ciment. Aquestes columnes recullen tota una sèrie de nervis irregulars de maó, mentre que una nau en girola rodeja la zona de l’altar. Gaudí buscava la centralització de l’espai.
  • Les quatre columnes de basalt que haurien d’actuar de bases del cimbori de 40 metres, són massisses, pàtries i tallades, aparentment, de qualsevol manera. Aquest material més resistent permet a Gaudí reduir el diàmetre dels pilars i aconseguir un espai diàfan. Els arcs catenaris simplifiquen el problema de les càrregues i determinen l’ús de murs exteriors en forma de paraboloide hiperbòlic. Els arcs estan nus, sense decoració, excepte en l’extrem dret, sobre l’altar de la Mare de Déu de Montserrat, on hi trobem proves de decoració fetes amb morter de ciment Portland. A més de la nau, un altre espai excepcional és el cor. Destaca per la seva col·locació excepcionalment darrera l’altar. Aquesta ubicació respon a necessitats de l’acústica. S’hi accedeix mitjançant una escala de complicada factura, i està dividit en dos nivells, l’inferior actua de zona de trànsit i el superior està destinada a la col·locació de les veus i el òrgan. El mobiliari està format per el següent elements: • Altar de la Sagrada Familia, Josep Mª Jujol (*), 1945. • Altar de la Mare de Déu de Montserrat, Isidre Puig i Boada, 1954. • Sagrari i angelets: Josep Mª Jujol, 1945. • Coixes marines (Trigadna gigas) com a piles per el aigua beneïda. Procedents de les Filipines i cedides a Gaudí per el Marqués de Comillas, sogre d’Eusebi Güell i propietari de la Cia. Transatlàntica i de la Cia. De Tabacs de Filipines. • Bancs, dissenyats per Gaudí. Es van construir vint unitats en 1913, realitzats en fusta reciclada (caixes d’embalatge de fusta de roure on guardaven els telers comprats a Alemanya) i ferro procedent dels fleixos de les bales de cotó que provenien d’Egipte. No hi ha res soldat perquè Gaudí no creia en la soldadura autògena; tot està unit amb abraçadores, cargols i bulons. Van costar 20 pessetes la unitat. Tenen forma anatòmica i un disseny únic i universal: y universal: la forma del banc està dissenyada per que dues persones ben assentades mirin cap l’altar i estiguessin còmodes; costa girar-se per parlar un amb l’altre i distreure’s mentre es celebra l’ofici religiós • La ornamentació litúrgica de l’església ha patit varies modificacions segon la pròpia cronologia dels gustos del temps i les exigències de l’església. Per exemple, el altar major ha canviat varies vegades: actualment tota la ornamentació és obre de J.Mª Jujol. L’advocació de l’església es el Sagrat Cor de Jesús.
  • Materials • Basalt: procedent de les pedreres de Castellfollit de la Roca. Són de basalt la columna central del porxo i les 4 columnes interiors centrals (bases del cimbori de 40 metres). Aquestes cinc columnes es van realitzar per parts (base, fust i capitell) i entre les unions Gaudí hi col·locà plaques de plom de 20 mil·límetres d’ample. El plom actua de junta de dilatació, permet la flexibilitat de la columna en cas de moviments de l’edifici procedent de les potes dels telers que quedaven en desús, actuava com antivibratori doncs en aquella època no s’utilitzava el cautxú per aquesta funció. • Pedra calcària: els marcs de les portes inferior i superior es realitzen amb aquest tipus de pedra procedent del Garraf. • Materials reciclats: en el mur de l’església es combina l’escòria de ferro, procedent d’una forja de L’Hospitalet de Llobregat, amb maons recremats prominents de forns de la zona de Martorell. Aquest materials s’utilitzen per el seu valor estètic. La textura i el color del mur realitzat amb aquests materials busquen la integració amb l’entorn. • El costum de reciclar que podem veure en Gaudí no es degut a una qüestió d’estalvi, sinó que té una intenció purament estètica. Aquests materials reciclats contribueixen a donar una textura tosca i un color terròs a imitació de la muntanya que envolta l‘edifici. • També s’aprofiten agulles de selfactina4 per realitzar les reixes de les finestres. Si tenim en compte que els feligresos que van fer servir l’església son els obrers de la fàbrica, es pot entendre l’ús de les selfactines com un petit homenatge a aquest grup social. • Ceràmica vidrada. Col·locada seguint la tècnica del “trencadís”. Amb aquest material es recobreix la teulada i l’interior de les finestres, es realitzen mosaics i decoració en el sostre i al voltant de les finestres. 5 Gaudí adquireix aquesta ceràmica primerament en Manises (València) però degut a una vaga de ceramistes valencians que s’eternitza, Gaudí acaba optant per fer els seus encàrrecs a la Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat. Gaudí triava les rajoles de quarta categoria perquè resultaven més econòmiques, però també tenia en compte els colors i les textures. La mà d’obra que efectuava les composicions amb trencadís resultava cara, però es compensava amb el baix cost de les rajoles de quarta categoria. 4 selfactina: agulla de les màquines de filar de Can Güell. 5 Veure apartat “Simbologia”.
  • • Cristall transparent i pintat posteriorment a les finestres. Gaudí havia previst vidres partint dels colors primaris (blau, vermell i groc) sobreposats, de diverses tonalitats per obtenir el color final. Finalment, i desprès de la seva marxa, es van col·locar vidres transparents pintats amb pintura de bombeta com es pot apreciar del despreniment en l’última finestra de l’extrem dret. • Ciment Portland. Tant com a paviment com per a morter. Gaudí utilitzà per primera vagada el ciment Portland en aquesta església. Era un material nou, es va començar a produir el 1902 a la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro (Berguedà) propietat d’Eusebi Güell. Aquest material va donar molt bon resultat doncs s’assecava molt ràpidament i no absorbia tant la humitat ambiental. Tot el ciment Pórtland emprat per Gaudí és purament ornamental. Per la unió de maons i pedra Gaudí va utilitzar argamassa (morter de cal) que era més resistent. • Gaudí utilitza morter fosc quan el trencadís és de colors foscos, i morter clar quan el trencadís és de tons clars. • Fragments de copes i ampolles de vidre en el mosaic de ceràmica del portal d’entrada. La simbologia Quant parlem de simbologia hem de tenir en compte que no tenim cap document gràfic ni escrit que ens doni indicis de per què Gaudí va col·locar aquests motius i no d’altres. Durant la Guerra Civil Espanyola es va cremar l’estudi que l’arquitecte tenia a la Sagrada Família. Per tant, tota lectura dels motius decoratius són interpretacions sempre discutibles. No obstant, la simbologia correspon a la de qualsevol temple catòlic. • Peixos: símbol d’identificació dels primers cristians a les catacumbes romanes i l’eucaristia cristiana. També guarda relació amb el nom de Crist en hebreu (ICTUS) que significa “peix”. • Alfes i Omegues: col·locades entre les finestres, representen Déu com principi i final de totes les coses, l’Apocalipsi. Les omegues es van obrint de oest a est, aquestes s’han interpretat com el cicle de la vida d’una papallona (¿). • Creus: crismons sobre les finestres, creus en aspa en el sostre. Les creus en aspa, identificable amb Santa Eulàlia o Sant Andreu, es col·loquen seguint una successió cromàtica. Partint del verd en el extrem interior del porxo, seguint pel groc, marró, negre, blau fosc i blau clar. Es podrien interpretar com un Via Crucis: l’Advent (verd), la passió (marró), la mort
  • (negre) i la resurrecció (blau). Fins aquí tenim 13 creus. La creu 14 es confondria amb el blau del cel. • Mosaic central: • Es representen elements de simbologia religiosa i altres relacionats amb els 4 elements naturals. 4 elements naturals: àncora blava (aigua), rosa dels vents (aire), torxa (foc) i elements que provenen de la terra com taronges, raïm, cireres, blat, granades, fulla de palmera, branques d’oliva, llorer (terra). També poden interpretar-se com elements de la trilogia mediterrània: el blat, el raïm i la oliva. Elements de simbologia religiosa: l’interior del octògon central “Octògon Marià) com els baptisteris i piles baptismals de forma octogonal, trobem l’anagrama de Maria (M) i dotze peus de copes de cristall identificables com les dotze virtuts de Maria. A l’interior dels quatre cercles trobem representacions de les quatre virtuts cardinals: una llàntia amb un pot per l’oli que representa la prudència (dalt a l’esquerra), una balança romana per la justícia (dalt dreta), un casc de guerrer de color bordeus i un escut per la fortalesa (baix esquerra) i un porró per la templança (baix dreta) en al·lusió a la moderació del beure. Tots quatre elements formen un quadrat. Els 4 elements de la natura: La torxa: el foc, element igni. L’Àncora: l’aigua, element líquid La Rosa dels Vents: l’aire, element gasós. La Terra: element sòlid, representat per tot el que creix a Catalunya: taronges i llimones, vinya, olives, romaní, llauré, el palmó, el blat, magranes, figues verdes, etzavara... I en la clau dels arcs central del sostre, enfrontat a l’anagrama de Maria, l’anagrama de Sant Josep o bé la Trinitat. La serra de Sant Josep o de Montserrat: manillar esquerre: la “I” de Iesus (el Fill); manillar dret: la “P” (El Pare); en la fulla dentada: la “E” (L’Esperit Sant). Una “S” envolvent color ocre segons textos: “L’Esperit Sant que uneix el Fill amb el Pare).
  • Altres aspectes Gaudí era un arquitecte integral. No deixava cap detall sense considerar, i tot ho feia per un motiu. En el moment de realitzar el projecte ja es van tenir amb compte els següents detalls:  Evacuació d’aigua: al voltant de l’església es va construir un petit passadís destinat a l’evacuació del aigua de la pluja que el mateix edifici expulsava. Aquesta canalització s’acaba en un dipòsit on es recollia l’aigua per la seva posterior utilització.  La ventilació: cambres d’aire i túnels de respiració recorren l’església per l’interior i proporcionen la ventilació necessària per un edifici que està mig soterrat. Les parets exteriors presenten boques de ventilació. L’element central de l’escala que condueix al campanar i a l’explanada de l’església superior no és una columna sinó un tub de ventilació on s’aprecien els orificis junt al pla helicoidal de la rampa de l’escala construïda amb la típica “volta a la catalana”. Aquest tub està comunicat amb les trapelles de ventilació que es veuen al terra.  L’acústica: Les caixes de ressonància col·locades sota el terra i darrera de l’altar amplien el so sense distorsionar-lo, proporcionant així una acústica excel·lent.  L’escala de la sagristia: aquesta escala comunica la nau amb la sagristia i el cor. Té una forma molt peculiar i va ser molt difícil de construir, tant que es va arribar a repetir cinc vegades fins que va quedar com Gaudí buscava. Tant l’escala com la barana de maó vist va ser construïda per J.Mª Jujol. La porta de fusta de la sagristia està realitzada amb les fustes dels encofrats del porxo.  La creu Miralles: entrant al recinte de l’església, a la dreta, ens trobem amb un rèplica del 1978 de la creu dissenyada per Gaudí el 1902 per a la finca Miralles a Barcelona. Gaudí adopta la creu de 6 braços (que molts llibres la citen com de 4 braços): 4 braços horitzontals que indiquen els quatre punts cardinals, un braç cap el zénit, el cel i un altre cap l’azimut, la terra. Aquesta creu està present en totes les seves obres, civils i religioses. On està l’ingeni de Gaudí per adoptar aquesta forma de creu? Doncs si es mira la creu en un radi de 360º tant de lluny com de prop, sempre es veu la imatge d’una creu.
  • Unes obres lentes amb un final confús. Gaudí abandona les obres el 4 d’octubre de 1914 per motius que encara ara no s’han aclarit. Aquest any Gaudí abandona tots els encàrrecs i obres en execució. Gaudí va comentar: m’he quedat sol, es va morir el mel pare, la meva neboda Rosita, el meu millor amic F. Berenguer i Mestres, la meva mà dreta i part de la meva esquerra. Recordar que dues dones li van donar carbasses; (és probable que Gaudí en comptes de caure en una profunda depressió, va caure en una profunda devoció i es dedica pura i exclusivament en cos, esperit i ànima a la seva Església dels Pobres, La Sagrada Familia. És possible que una vegada Eusebi Güell retirat, el seu fill Santiago Güell no tingués el mateix interès pel mecenatge que tenia el seu pare. Malgrat tot, es continua treballant fins el 1916. Podem assegurar que la interrupció de les obres no es degut a motius econòmics. Els capricis de l‘arquitecte no podien afectar la riquesa dels Güell. A més, l’any 1916 és un dels moments de màxims beneficis industrials degut a la neutralitat d’Espanya durant la I Guerra Mundial. El 3 de novembre de 1915 ja s’havia consagrat el temple i havia començat la seva funció religiosa. Des del 1916 fins a l’actualitat l’església ha sofert varis canvis. Aquests són els més significatius: d’una banda, les portes del segon nivell es tapien; d’alta banda, sobre la coberta es col·loca un sostre d’Uralita L’any 1970 es reorganitza l’entorn enjardinat segons els consells del Director de la Càtedra Gaudí, Joan Bassegoda i Nonell. Finalment el 1999 l’SPAL (Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona) inicia els treballs de restauració que deixen l’església com la veiem avui dia; els principals criteris de la restauració han sigut els següents: - Eliminar els elements que no pertanyen a l’època gaudiniana. - Reforçar l’estructura del sostre i crear una terrassa - Rehabilitar el portal, les finestres i els mosaics. - Canvià l’entrada principal d’accés a l’obra (accés lateral enlloc d’accés frontal). - Impermeabilitzar el sostre.
  • BIOGRAFIES JOAN GÜELL I FERRER (Torredembarra 1800 - Barcelona 1872) Fabricant i economista, brillant polemista i fugura central del proteccionisme. El 1809, amb nou anys, s’inicia en el negoci del pseu pare, el comerciant Pau Güell i Roig (Torredembarra 1769-1818), s’instala amb la seva familia a l’illa de Santo Domingo on obre un negocio i es fa ric. Les revoltes a l’illa l’arruïnen i torna a Catalunya on el seu fill Joan estudia a l’Escola de Nàutica de Barcelona. Quan mor el seu pare arruïnat, Joan Güell es trasllada a Cuba. El 1821 funda una societat mercantil i s’enriqueix. El 1836 torna a Barcelona, cap el 1840 instala una modesta fàbrica de teixits a Martorell i el mateix any funda la fàbrica de filatures EL Vapo Vell el municipi de Santa Maria de Sants (avui dia reconvertit en una biblioteca). EUSEBI GÜELL I BACIGALUPI (Barcelona 1846 – 1918) Industrial i mecenes d’artque millorà la posició econòmica de la seva familia. Estudia mecànica, economía, política, dret i ciencies aplicades a Barcelona, França i Anglaterra i continua els negocis del seu pare. El 1871 es casa amb Isabel López Bru, filla d’Antonio López y López, primer marquès de Comillas. A parrtir d’aquest moment també invertirà en les empreses de la seva dona (Banc Hispano-Colonial i Compañía de Tabacos de Filipinas) Associat amb Ferran Alzina i Parellada funden el 1890, a Santa Coloma de Cervelló, la Colònia Güell. Funda la Compañía General de Asfaltos y Portland Aslan amb plantes a la Pobla de Lillet (1901) i Montcada i Reixach (1916), que van ser les primeres fàbriques de portland de Catalunya. Desenvolupa una indústria vinícola a la seva finca de Garraf i a les muntanyes de Prades a les vinyes de Colmenar de la Peña. Va ser director de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Escollit regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, fou president del Centre Català. Propulsor de la cultura catalana, va ser president dels Jocs Florals del 1900.
  • Fou acadèmic de l’Academia Sant Jordi de Barcelona i mecenes de l’arquitecte Antoni Gaudí a qui va conèixer arrel de l’Exposició universal de París de 1878. També fou mecenes del poeta J.M. López-Pico o el novelista J. Pin i Soler. Autor del treball científic on exposa una curiosa teoria microbiològica titulada L’immunité par les Laucomaïnes (Paris 1889). El 1908 se li concedí el títol de Comte Güell per ordre del rei Alfons XIII. FRANCESC BERENGUER I MESTRES (Reus 1866 – Barcelona 1914) Fill d’un mestre d’escola que havia tingut com a alumne Antoni Gaudí. Amb quinze anys deixà Reus per iniciar a Barcelona estudis de Belles Arts i Arquitectura. Sense haver obtingut el títol d’arquitecte a partir de 1887 va trebbalr de deliniant i es va dedicar completament a la tasca d’ajudant de Gaudí establint-t’hi una gran amistat. Col·laborà intensament el l’obra de la Sagrada Familia i la Colònia Güell. El 1887 es va casar amb Adelina Bellvehí i van tenir set fills. El seu estil va ser plenament modernista i és conegut gràcies a l’arxiu de plànosl i dibuixos conservats per la familia i al Col·legi d’Arquitectes Les seves obres més importants són els Cellers del Garraf (1888-1890) actualment obra atribuïda a Gaudí, la Casa del Park Güell (1905) on va viure Gaudí entre 1906 i 1926, avui dia reconvertida en Casa – Museu. També la Torre Mateu de Llinars i la capella del Santíssim de Sant Joan de Gràcia. A la seva mort Gaudí va manifestar que havia perdut un gran amic, la seva mà dreta i part de l’esquerra. JOAN RUBIÓ I BELLVER (Reus 1871 – Barcelona 1914) Va ser un estudiant erudit, conferenciant i expert aquarelista. Una vegada obtingut el títol d’arquitecte el 1892 a la Universitat de Barcelona començà a treballar com a ajudant de Gaudí fins el 1905. Pertany a la generació final del moderisme i desenvolupa la part més important de la seva obra a partir del 1900. Compaginà la seva feina d’arquitecte de la Diputació amb la creació de diferents obres pròpies i l’escriptura de l’estudi Dificultats per a arribar a la síntesi arquitectònica (1913), dedicat a la mecànica constructiva de Gaudí.
  • Rubió i Bellver va exercir des de ben aviat una projecció pedagògica de la teoria anomenada gaudinisme centrada en la recerca en la natura i en simbolismes de formes i els espais, i al mateix temps, la racionalització d les estructures arquitectòniques. Especialista en càlculs estructurals va treballar al costat de Gaudí a la Colònia Güell on va construir la vivenda més destacable, la casa de l’administrador (Ca l’Espinal) i en els càlculs de la maqueta estereostàtica proposada per Gaudí (1900-1917). També intervingué en els càlculs estructurals del Park Güell (1900-1914) i de la casa Mila (1906-1911). El 1910 projecta la casa Golferichs a la Gran Via de Barcelona, el 1906 dibuixà el primer alçat complet de la Sagrada Familia; el 1912 construí el Sanatori del Tibidabo a partir de 1914 succeí Gaudí en les obres de la Catedral de Mallorca. Entre 1917 i 1931 projectà l’Escola Industrial de Barcelona. Deixà inèdit un estudi sobre La integritat i la distinció plàstica del temple cristià. JOSEP MARIA JUJOL I GIBERT (Tarragona 1879 – Barcelona 1949). Arquitecte, des de que acabà la carrera, treballant al costat de Gaudí. Hi col·laborà a la Pedrera, el Park Güell i en la reforma de la Catedral de Mallorca. Les seves obres més destacades són la casa Heras del carrer Tapioles de Barcelona (1907), la Torre del Ous de Sant Joan Despí (1913), Can Negre de Sant Joan Despí (1915), l’església de Vistabella (1918-1923), la casa Planelles (Av. Diagonal/Sicilia) (1923) i la font monumental de la plaça Espanya de Barcelona (1929) Fou professor de l’escola d’arquitectura de Barcelona (1910) i catedràtic (1919). Va ser l’artista més qualificat del cercle de col·laboradors de l’escola de la Sagrada Familia fundada per Gaudí, també va ser un dels dibuixants més ben qualificats dels Països Catalans juntament amb Fortuny i Picasso. FERRAN ALZINA I PARELLADA (Barcelona 1861 – Barcelona 1907) Fabricant i economista. Treblallà a la fàbrica Güell de Sants des d’un alt càrreg. Fundà a Barcelona el museu de física experimental La Mentora. Fou un dels membres del centre català, fundadors de la Lliga de Catalunya el 1887.