Your SlideShare is downloading. ×
Feixismes Europeus
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Feixismes Europeus

1,061
views

Published on

Published in: Education, News & Politics

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
1,061
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
14
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Feixisme europeu 1 L’Europa FEixista 1.LA CRISI DEL LIBERALISME Acabada la primera guerra mundial (1914-1918) i signats els diversos tractats de pau, la democràcia parlamentària, com a institució política bàsica dels estats que ja l'havien assolida, va reprendre el seu funcionament. Els autoritaris imperis austrohongarès, alemany i rus, un cop perduda la guerra enfront de les forces de la Triple Entesa, van donar pas a règims polítics diferents dels que tenien abans de l'enfrontament bèl·lic. A Àustria i a Alemanya es van establir democràcies parlamentàries, mentre que a Rússia es construïa a la pràctica, i per primera vegada, un règim comunista. Les antigues minories nacionals alliberades van formar nous estats, que van adoptar també règims parlamentaris basats en el sufragi universal i el pluralisme polític. Polònia i Txecoslovàquia esdevingueren repúbliques, i Romania i Iugoslàvia, monarquies constitucionals. En aquests països, a les assemblees parlamentàries hi entraren per primera vegada en minoria representants de noves categories socials procedents de la pagesia i del món obrer. De fet, però, en aquests nous estats el poble no havia adquirit la pràctica del règim parlamentari, la major part de la població era camperola, sovint analfabeta, subjecta a valors tradicionals arrelats al feudalisme, i per això esdevenia amb molta facilitat una joguina en mans dels demagogs o notables locals que orientaven el sentit del vot popular segons els seus interessos. Malgrat aquesta aparença de normalitat, la guerra no havia passat com si res, els sofriments havien estat enormes, les frustracions nacionals s'havien multiplicat, les reparacions per les responsabilitats bèl·liques havien causat nombrosos desequilibris econòmics, i la consciència col·lectiva havia quedat malferida i amb els valors capgirats. De tot plegat, era fàcil fer-ne responsable el model liberal, basat en el pluralisme de partits, la separació de poders i el control parlamentar¡. A més, mentre que per uns la jove Revolució soviètica era un exemple a imitar, per d'altres - especialment per les classes mitjanes i altes - era un perill terrorífic que calia conjurar per qualsevol mitjà. Per als qui confiaren ja d'entrada en el model soviètic, el sistema democràtic, basat en els valors liberals, era una tapadora del poder de les classes dominants i com a tal calia desemmascarar-lo i combatre'l. Aquesta va ser la línia política
  • 2. Feixisme europeu 2 encapçalada per la Tercera Internacional, que va exercir una gran influencia en les organitzacions comunistes d'arreu. L'atac contra la democràcia parlamentaria no va procedir només del comunisme. Tot Europa es va veure envaïda per una onada autoritària, que assolí la seva màxima expressió amb els feixismes, alguns del quals van arribar al poder aprofitant el joc electoral que els oferia la democràcia parlamentaria, com va passar a Itàlia i Alemanya, i d'altres després d'una guerra civil, com en el cas d'Espanya. A tot això cal afegir les terribles conseqüències de la crisi econòmica del 1929 i la depressió consegüent, amb la seqüela de desordre i d'inestabilitat social. 2.La naturalesa del feixisme El feixisme és un fenomen història singular aparegut a Europa entre les dues guerres mundials, que va consistir bàsicament en un moviment social d'ideologia totalitària, agressiva i anticomunista, dirigit per un cabdill carismàtic que va aconseguir seduir les masses i, en força casos, arribar al poder. Un cop al poder, els moviments feixistes van implantar una dictadura sense contemplacions i no van convocar mai eleccions lliures. Els aspectes ideològics comuns a tots els règims feixistes són els següents:  La subordinació total a l'Estat de tots els àmbits de la vida, des de l’econòmic fins a l'educatiu.  L'odi al socialisme, al comunisme i al liberalisme democràtic.  El nacionalisme agressiu, que comporta l'extermini de les minories nacionals i una política exterior imperialista.  La fe irracional en un líder que deté tot el poder i és cap de l'únic partit permès.  La justificació de l’acció violenta directa per assolir els fins decidits pel líder.  La militarització de la societat, especialment de les organitzacions estatals juvenils i del partit únic, que assegura l'ordre públic per mitjà de la repressió.  La utilització d'un vocabulari aparentment revolucionari i anticapitalista basat en un gran aparell propagandístic que coarta la llibertat de pensament.  Un sistema econòmic basat en l'autarquia, dins del model capitalista.
  • 3. Feixisme europeu 3 L'impacte de la primera guerra mundial va ser d'una importància cabdal en el desencadenament del procés que va permetre l'expansió de la ideologia feixista i el seu accés al poder. Efectivament, el conflicte bèl·lic va accelerar el declivi dels valors humanistes (creença en la raó i el progrés, respecte envers les llibertats individuals, tolerància, etc.), va deixar un pòsit de violència en els excombatents, alhora que va exacerbar el sentiment nacionalista a Alemanya i Itàlia, humiliades pels acords de pau signats al final de la guerra mundial: Alemanya va ser declarada culpable i Itàlia no va veure satisfetes les seves pretensions expressionistes a costa de l’antic Imperi austrohongarès. A aquests factors cal sumar-hi les frustracions de diversos sectors socials provocades per altres raons, com ara la falta d'aliments, la pobresa, la caiguda del valor de l'estalvi i l'atur. A tot plegat, cal afegir-hi la crisi econòmica1. Juntament amb el proletariat, les classes mitjanes van sofrir un cop molt dur, però amb la particularitat que es van trobar proletaritzades de cop i volta com a conseqüència de la crisi. D'aquesta humiliació social va néixer una hostilitat profunda envers l’Estat liberal, que no va fer res o no va poder fer res per procurar el reingrés de les classes mitjanes en la societat de postguerra. A més a més, molts d'aquests petitburgesos deselassats, homes marginats, desocupats, joves oficials de l’exèrcit i excombatents, incapaços de readaptar-se a la vida civil, van trobar en les desordenades i confuses propostes doctrinals formulades pels teories del feixisme i en les seves organitzacions una estructura d'acolliment que donava resposta a les seves preocupacions. En aquestes organitzacions, on es vivia una mena d'aventura constant impregnada de violència i on es reproduïa la fraternitat masclista de les trinxeres, s’alimentà el nacionalisme com a valor suprem en contra de les altres nacions, a les quals s’atribuïa la culpa de la situació, i s'hi barrejava un odi latent contra els qui vivien bé. En aquesta situació social conflictiva, els grups dominants formats pels grans propietaris agrícoles i els posseïdors de les fabriques, davant l’amenaça del model bolxevic i del comunisme, van recórrer a les organitzacions feixistes, o com a mínim les van tolerar, per oposar-se als sindicats i partits que representaven les capes obreres i camperoles. Les condicions òptimes per al triomf de la ultradreta feixista van sorgir:  De la confluència d'un Estat feble amb una massa de ciutadans desencantats i descontents que no sabien en qui confiar.  Uns moviments socialistes bastant forts. 1 Crac del 1929 i posterior depressió.
  • 4. Feixisme europeu 4  L’amenaça latent, per part de la Unió Soviètica, de l’expansió de la revolució proletària.  Un ressentiment nacionalista contra els tractats de pau signats al final de la guerra mundial (1918-1920)  Una gravíssima crisi econòmica. 3.El feixisme a Itàlia Itàlia, a la dècada de 1920, era un país de contrastes: el nord era industrial, modern i burgès; el sud era agrícola i arcaic. La major part de la població activa treballava al camp i era molt jove. Fins a la primera guerra mundial, l'hegemonia política havia estat compartida per la burgesia del nord i els terratinents del sud. Acabada la guerra, tot semblava retornar a la normalitat, fins i tot amb una ampliació de les llibertats i de la participació política en les institucions democràtiques. Però la guerra havia provocat conseqüències psicològiques i econòmiques particularment greus:  Pèrdua de vides humanes.  Promeses d'annexions territorials frustrades.  Crisi econòmica generalitzada .  Atur en augment.  L'estímul de l'exemple bolxevic.  La tradició de lluita de la classe obrera agrícola i industrial va desencadenar una dinàmica revolucionaria que va donar lloc a ocupacions de fabriques i de terres, i a convocatòries de vaga continuades. 3.1.L'ocupació del poder Entre l'aparició del moviment feixista i la seva presa del poder només van passar quatre anys. A les eleccions del 1919 el moviment dels fasci di combattimento no va obtenir cap diputat i el seu fundador, Benito Mussolini, només va aconseguir 4700 vots. Al final del 1920, els industrials i els propietaris agraris van finançar el moviment feixista, no pas amb la intenció de dur-lo al govern, sinó amb el propòsit de fer-lo servir com a instrument de dissuasió contra els moviments sindicals. Ben aviat, a les regions del nord i del centre d’Itàlia, els feixistes començaren a sembrar el terror entre els sindicalistes, els
  • 5. Feixisme europeu 5 militants obrers i camperols, i els membres dels governs municipals socialistes. 1921, el moviment es va transformar en partit polític: el Partit Nacional Feixista amb 700.000 militants anomenats «camises negres». A les eleccions del 1921 només van obtenir trenta-dos diputats. Des d'aleshores Benito Mussolini va maldar per accedir al poder. Mentrestant, el seu partit intensificava les accions de terrorisme contra els demòcrates amb la connivencia o la passivitat de l’Estat: la policia, l'exèrcit, els magistrats i el govern feien els ulls grossos davant tota mena de violència, amb l'esperança que el feixisme compenses l'acció dels sindicats i contrarestés l’amenaça d'una revolució comunista. En aquest clima, pel mes d'octubre de 1922, en un congrés celebrat a Nàpols, els feixistes van programar una marxa sobre Roma si no els era concedit el poder. Aquesta decisió es va presentar com un ultimàtum al rei. Davant de l’amenaça dels feixistes, el president del govern demanà al rei Víctor Manuel III que proclames l'estat de setge, però el monarca no tan sols s'hi va negar, sinó que demanà a Mussolini que es fes càrrec de la presidència del govern. Era la primera vegada que un cap de partit feixista assumia el poder a Europa. L'assumia legalment, perquè els 30.000 «esquadristes» (membres dels grups d’acció squadre di combattimento feixistes) que marxaren sobre Roma, mal armats i bastant desorganitzats, haurien estat refusats sense problemes per una unitat qualsevol de l'exèrcit. La marxa sobre Roma era la posada en escena d'un acte teatral l’acció principal del qual es va pactar entre bastidors. Era el 30 d'octubre de 1922. 3.2.Les fases polítiques del feixisme Del 1922 al 1924, el feixisme es comportà de portes enfora com una força legal i democràtica. De portes endins, en canvi, els feixistes es van preparar per assumir el poder absolut. Desprès 1924 van desenvolupar la seva tàctica:  Impediment del retorn de diputats de l'oposició al Parlament (1925).  Promulgació de les Lleis de Defensa de l’Estat (1926), mitjançant les quals el partit feixista esdevingué partit únic.  Creació de tribunals especials i d'una policia política. Des del 1930 fins a l'esclat de la segona guerra mundial, el feixisme italià continuà amb la seva línia de concentració del poder, d'enquadrament de les masses en el si d'un Estat totalitari i de control de l'economia, sobretot a
  • 6. Feixisme europeu 6 partir de la crisi del 1929, dirigí campanyes de productivitat agrària i de bonificació de terres i promogué obres publiques, com ara la xarxa d'autopistes o els treballs de condicionament de la ciutat de Roma. Mussolini esdevingué il Duce (el cabdill), font de tot poder i de tota decisió. A Itàlia tothom, en certa manera estava enquadrat en aquest Estat per mitjà de les organitzacions juvenils, del Partit o dels sindicats, que ho controlaven tot. Cap al 1938, Mussolini, impressionat per l'eficàcia alemanya, començà a imitar els rituals del nazisme del qual seria un aliat fidel durant tota la segona guerra mundial. 4.El nazisme alemàn Després que el kàiser Guillem II abdiques, a la fi de la primera guerra mundial (1918), a Alemanya es va establir una República democràtica i federal amb un Reichstag parlamento i un president. Aquest nomenava el canceller (primer ministre), responsable davant el Reichstag, el qual, en nom de la sobirania popular, l'investia o el censurava. La jove República nascuda a Weimar (d'aquí el nom de República de Weimar), durant la seva curta existència, va haver de lluitar, en un país d'escassa tradició democràtica, contra dues oposicions al seu sistema:  A l'extrema esquerra, el partit comunista, que va combatre els socialistes titllant-los de «socialtraidors» i més endavant de «socialfeixistes».  A l'extrema dreta, els nostàlgics de la grandesa imperial, que feien responsable el nou règim de la derrota militar. A més, l'aplicació de les reparacions de guerra imposades pel tractat de Versalles aviat va posar en dificultats l'economia alemanya, cosa que va ferir l'orgull nacional i va erosionar el règim polític. La República de Weimar només fou sostinguda pels socialistes, els partits burgesos moderats, el centre catòlic i els sindicats reformistes. Qualsevol circumstància que debilites aquestes organitzacions es traduïa en inestabilitat social. Hi va haver tres factors que van fer trontollar aquests sectors socials:  La inflació galopant dels primers anys, que creà una sensació d'inseguretat molt gran.
  • 7. Feixisme europeu 7  El sentiment d'humiliació nacional quan França, davant l'incompliment en el pagament de les reparacions de guerra, va ocupar la zona industrial del Ruhr (1923) en virtut del tractat de Versalles.  La crisi econòmica del 1929, les conseqüències de la qual (sobretot l'atur) van donar el cop de gràcia al règim democràtic, perquè van desestabilitzar les bases socials que li donaven suport. Mentrestant, havia nascut un petit partit, anomenat Partit Obrer Alemany, que recollia els sentiments antisemites, pangermanistes, exageradament nacionalistes i revengistes, arrelats en bona part del cos social germànic de la immediata postguerra. En la seva formulació ideològica, aquest grupuscle situava en el mateix sac la «traïció» dels revolucionaris que van obligar a posar fi a la guerra i la revolució bolxevic i el capitalisme. Adolf Hitler va destacar de seguida dins el partit, i l'any 1920 ja va aconseguir controlar-lo. D'aquell any daten el programa dels vint-i-cinc punts, caracteritzat per ser antisemita, antiparlamentari, antimarxista i anticapitalista i el canvi de nom del partit, que passà a dir-se Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (NSDAP2), nom que s’abreujà amb el mot nazi. El juliol de 1921, Hitler es va convertir en el cap del NSDAP i es va dotar de poders dictatorials. Durant l'època de relativa estabilitat de la República de Weimar, abans de la crisi econòmica del 1929, Hitler es dedicà a donar-se a conèixer en diversos ambients socials i econòmics i a dotar el partit d'un aparell fortament centralitzat i estructurat verticalment. També hi multiplica tot tipus d'organitzacions sectorials (joves, dones, advocats, estudiants), intentant així de penetrar en el teixit social. Més de la meitat dels membres del partit nazi pertanyien a la classe mitjana o petitburgesa, però també calia comptar-hi una proporció important d'obrers industrials i de camperols. 4.1.L'ascens del nacionalsocialisme al poder A les eleccions del setembre de 1930 va produir-se un fet que no s'esperava ningú: el NSDAP va depassar els sis milions de vots i va obtenir cent set diputats. Des d'aquell moment, el partit nazi començà a rebre ajudes dels grans grups industrials, els quals, com a Itàlia, veien en aquesta formació política un instrument que podia allunyar una revolució obrera i dissuadir els sindicats de les seves reivindicacions. 2 Sigla del partit nazi: Nazional Socialist Deutsch Arbeiter Partei.
  • 8. Feixisme europeu 8 Durant l'any 1932, es convocaran dues eleccions i, malgrat que el partit nazi hi obtingué més de dotze milions de vots, semblava clar que Hitler havia tocat el seu sostre electoral. El mateix any, Hitler havia suavitzat significativament els aspectes més socialitzants del seu programa i així, després de les segones eleccions, el president Paul von Hindenburg 3, pressionat per les forces conservadores de l’economia i de l'exèrcit, va cridar Adolf Hitler a ocupar la cancelleria. El 30 de gener de 1933, el NSDAP arribava legalment al poder i formava un gabinet de coalició amb altres grups dretans i centristes del Reichstag. 4.2.La nazificació d'Alemanya En el terreny polític, després d'haver obtingut el 43,9% dels vots a les eleccions del març de 1933, el primer que va fer Hitler fou posar fora de la llei el partit comunista, acusat d'haver estat el responsable de l'incendi de l'edifici del Reichstag, fet encara avui no aclarit. Hitler actuava sense reserves, i en la presentació del seu programa al Reichstag solament va demanar una llei de plens poders per a quatre anys, que li fou aprovada amb l'oposició del partit socialista. Els partits polítics i els sindicats obrers foren suprimits i d'aquesta manera el partit nazi va esdevenir l'única formació política reconeguda a Alemanya. Després de les eleccions del 1933, no se'n van celebrar més i el parlament no es tornà a reunir. Del 1934 al 1936, el partit nazi va anar absolutitzant el seu poder amb una eficàcia notable: • Va eliminar de manera sagnant la seva pròpia branca esquerrana, representada per les SA4 i els seus dirigents, assassinats per les SS5 el 30 de juny de 1934 (a l'anomenada «nit dels ganivets llargs»). • Centralitzà el Reich suprimint l'estructura federal de la República de Weimar. • Depurà els aparells de l’Estat (policia, judicatura, etc.) situant en els llocs clau persones de fidelitat provada. Quan morí el president de la república, Paul von Hindenburg (agost del 1934), Hitler reuní en la seva persona les funcions de president i canceller, decisió aprovada pel poble alemany amb el 90 % de vots afirmatius en un referèndum de fiabilitat dubtosa. 3 Antic heroi de la I Guerra Mundial. 4 Sturmabteilungen o seccions d’assalt, importants durant els primers anys del partit nazi, com a força de repressió contra els seus enemics. 5 Schutzstaffeln o brigades de protecció del partit nazi. Des del 1934 es convertiren en una poderosa policia política amb atribucions il·limitades.
  • 9. Feixisme europeu 9 4.3.El control ideològic Dins d'aquest procés de nazificació total, hi destaca l’aspecte ideològic. En efecte, sota la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, d'una manca de llibertats absoluta i d'una repressió policíaca ferotge, els nazis van multiplicar les manifestacions massives on l'individu se sentia membre d'una comunitat gegantina sota la seducció d'un discurs enardidor pronunciat per Hitler des d'una tribuna teatralment il·luminada per potents reflectors. El culte al Führer anava lligat als dogmes de la ideologia nazi (la raça ària germànica cridada a l'imperi universal, la perversitat intrínseca dels jueus, causants de tots els mals patits per Alemanya i el món, la infal·libilitat de Hitler o l'obediència absoluta a les seves ordres i als seus ritus (salutació a la romana, creu gammada - esvàstica -, uniforme marró fosc, desfilades o concentracions amb torxes). Del 1936 al 1939 es va arribar al que alguns historiadors anomenen feixisme total: • Els jueus foren perseguits, • La població fou enquadrada en institucions estatals, de manera que no s'escapava cap aspecte de la vida pública ni privada. • Finalment, l'exèrcit, la diplomàcia i els grans grups econòmics van ser posats sota el poder omnímode d'Adolf Hitler i dels seus aparells d'Estat. Per primera vegada en la historia contemporània, es va poder comprovar l’eficàcia alienadora d'una propaganda ben dirigida i manipulada en un context col·lectiu sense llibertats ni drets de crítica i d'oposició, perquè sembla provat que, en aquestes condicions, s'aconseguí que el país més culte d'Europa en aquells moments acabés donant suport majoritari a la irracionalitat del cabdill nazi, tot i que sempre hi va haver grups d'oposició clandestina. 4.4.L'economia A partir del 1936, es va reforçar el dirigisme econòmic de l’Estat per mitjà d'una política d'obres publiques, d'una orientació de la indústria cap al rearmament i de la pràctica de l'autarquia. Per tal d'evitar la possibilitat de bloquejos econòmics, no es van autoritzar importacions que no fossin absolutament necessàries per al rearmament i es van prohibir les exportacions de matèries estratègiques.
  • 10. Feixisme europeu 10 L'absorció de l'atur es va aconseguir a un preu altíssim: • Mitjançant el restabliment del servei militar obligatori durant dos anys. • El creixement de la policia i de la burocràcia dirigent. • El dèficit permanent del pressupost de l’Estat va ser absorbit per un augment progressiu dels impostos i una congelació de preus i salaris. • L'orientació de la indústria cap a la militarització a costa de la producció dels béns de consum, que van ser racionats. Biografies Benito Mussolini (Dovia di Predappio, Romanya 1883 - Giuiino di Mezzegra, Como 1945) Fundador del moviment feixista a Itàlia. Fill d'un ferrer i d'una mestra, s’inicià en política en el partit socialista. La campanya a favor de la intervenció d’Itàlia durant la primera guerra mundial li va suposar l'expulsió del partit. El 1919 va fundar els fasci dí combattimento o grups d'agitació, que es van convertir en l'embrió del partit feixista. Després de la marxa sobre Roma, l'octubre del 1922 el rei Víctor Manuel III el va nomenar cap del govern, i durant els anys següents va implantar la seva dictadura. La seva hostilitat al comunisme l’acostà a l'Alemanya hitleriana, amb la qual va signar un pacte d'amistat el 1936 (l'Eix). El 10 de juny de 1940, creient irreversibles els triomfs alemanys, declara la guerra als aliats. Pel juliol de 1943, davant els progressos dels exèrcits aliats, fou enderrocat per un cop d'Estat promogut pel rei i empresonat als Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de l’alemany Otto Skorzeny (12 de setembre), creà a la zona Itàlia sotmesa als nazis una república feixista amb capital a Saló (Llombardia). Quan s'apropaven les tropes dels aliats (l'abril del 1945) intentà fugir a Suïssa, però va ser capturat pels partisans i afusellat l’endemà mateix, juntament amb la seva amant, Chiara Petacci.
  • 11. Feixisme europeu 11 Adolf Hitler (Braunau am lnn, Àustria 1889 - Berlín 1945) Era fill d'un duaner austríac. Visqué a Linz, Viena i Munic, i ben aviat s’impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia. Lluità com a voluntari en la primera guerra mundial, arriban a ser caporal. El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, i el 1921 aconseguí la direcció del NSDAP (el partit nazi). El 1923, després d'un intent de cop contra el govern, que va fracassar (el putsch de Munic), fou condemnat a cinc anys de presó, però en complí només un. Durant l'estada a la presó dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre autobiogràfic i polític Mein Kampf (La meva lluita), on exposa les seves idees fonamentals. La crisi econòmica del 1929, entre altres causes, va facilitar l'ascensió del nazisme i el 1933 Hitler va ser designat canceller d’Alemanya. El 1934 va assumir la presidència de l’Estat amb el títol de Führer (conductor). Mentrestant, havia imposat una dictadura que eliminava tot tipus d'oposició, fins i tot al si del seu partit. La seva política annexionista (Àustria, Txecoslovàquia i Polònia) va provocar la segona guerra mundial. El 30 d'abril de 1945, envoltat per l’exèrcit soviètic a Berlín i tancat al refugi instal·lat sota la cancelleria, es va suïcidar després de contraure matrimoni amb la seva amant, Eva Braun.