• Save

Loading…

Flash Player 9 (or above) is needed to view presentations.
We have detected that you do not have it on your computer. To install it, go here.

Like this presentation? Why not share!

Espanya i Catalunya durant el franquisme

on

  • 2,111 views

 

Statistics

Views

Total Views
2,111
Views on SlideShare
2,069
Embed Views
42

Actions

Likes
1
Downloads
0
Comments
0

3 Embeds 42

http://macdudua09.blogspot.com 20
http://macdudua09.blogspot.com.es 17
http://eduportal.iescaparrella.cat 5

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Espanya i Catalunya durant el franquisme Espanya i Catalunya durant el franquisme Presentation Transcript

  • ESPANYA I CATALUNYA DURANT EL FRANQUISME (1939 - 1975)
  • Espanya i Catalunya durant el franquisme
      • Les institucions republicanes a l’exili.
      • El primer franquisme (1939-1959): evolució política.
      • El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica.
      • La demografia catalana.
      • El segon franquisme (1959-1975): evolució política.
      • El segon franquisme (1959-1975): evolució socioeconòmica.
      • L’oposició política al règim (1939-1975).
      • Les organitzacions clandestines a Catalunya.
      • La reafirmació cultural a Catalunya.
  • a) Les institucions republicanes a l’exili
    • Després de l’ocupació de Barcelona, darrera seu de la Generalitat i el govern de la República, centenars de milers de republicans van marxar a l’exili.
    • L’1d’abril acaba la guerra civil a l’estat.
    • Les institucions republicanes continuen vigents encara que a l’exili. Reconeixement dels països democràtics que no de les institucions feixistes.
    • Antics combatents de l’exèrcit republicà i militants de les associacions obreres formen el maquis , organitzat en forma de guerrilla urbana o rural. Aquesta forma d’oposició durarà fins la dècada dels 50.
    • El maquis català era d'abast urbà i rural. Aquesta forma de guerrilla urbana realitzava atracaments, sabotatges, bombes a edificis oficials... Va tenir dos noms mítics: Quico Sabaté i el Facerias.
    • El govern de la República i les institucions basques es refugien a països llatinoamericans.
    • El govern de la Generalitat de Catalunya i alguns parlamentaris es queden a Europa, esperant una ràpida victòria aliada.
    • En finalitzar la Segona Guerra Mundial els aliats no donen suport als republicans, ni a cap possible invasió. L’inici de la Guerra Freda afiançarà encara més a Franco.
    • Lluís Companys, president democràtic de la Generalitat de Catalunya és afussellat el 15 d’octubre de 1940.
    • Josep Irla assumí la Presidència de la Generalitat fins a octubre de 1954, quan el succeí Josep Tarradellas.
    • Tarradellas optarà per no formar govern i nomenarà delegats en els principals països del món, que de facto esdevenien una mena d’ambaixadors.
    Josep Irla Josep Tarradellas
  • b) El primer franquisme (1939-1959): evolució política
    • La instauració del franquisme
    • El triomf dels nacionals va permetre la instauració de la dictadura de Franco.
    • El nou règim lligat a la seva figura, es manté fins la seva mort (1975).
    • Una dictadura de difícil classificació
    • Estat fort, molt centralitzat. Les seves bases són la Unitat d’Espanya, la doctrina de l’Església i
    • l’ideari de Falange. Dictadura militar i eclesiàstica de tipus tradicional.
    • Concentració absoluta del poder en Franco:
        • Cap de l’Estat
        • Cap del govern
        • Comandant dels exèrcits.
        • Cap del Moviment
        • Caudillo .
    • Règim organitzat a partir de les LLeis Fonamentals .
    • Les diferents fases:
    • Fins 1945, dictadura totalitaria (feixista).
    • Fins 1957, dictadura catòlica.
    • Fins 1975, dictadura tecnocràtica.
  • Franco: “cruzado”, almirant i “Generalísimo”
  • b) El primer franquisme (1939-1959): evolució política
    • La coalició reaccionaria
    • La coalició reaccionaria que li va donar suport durant la guerra civil, es va mantenir entorn a dos grups:
    • Famílies institucionalitzades:
    • - L’Exèrcit, fidel durant tot el règim.
    • - L’Església, va formar part de l’estat i alguns prelats ocuparen llocs relevants.
    • - La Falange. Moviment Nacional present al Ministeri del treball, als sindicats i als mitjans de comunicació.
    • Famílies polítiques:
    • - Els Monàrquics, de Don Juan, pocs però ben connectats amb les èlits econòmiques i socials.
    • - Els tecnocràtes de l’Opus Dei . Molt conservadors, tingueren una gran importància a finals dels anys 50.
  • b) El primer franquisme (1939-1959): evolució política
    • El règim totalitari (1939 – 1945)
    • Llei de 8 d’agost de 1939: dictar normes jurídiques sense pràcticament cap condicionant.
    • SEGON GOVERN DE FRANCO (9 d’agost de 1939) : format per militars, amb algún catòlic i carlista.
    • Fins 1942 (predomini d’Alemanya) auge de la Falange, cunyat Ramón Serrano Suñer.
    • Programa Feixista (preponderància ideològica de la Falange): sindicats verticals, associacions
    • de joves i dones, Sindicato de estudiantes universitarios (SEU), Sección Femenina i Frente de
    • Juventudes.
    • Inmens aparell de premsa i propaganda: adopció de simbologia feixista.
    • 17 de juliol de 1942: LEY DE CORTES, 2ª Ley Fundamental. (1ª Fuero del Trabajo de 1938)
    • NOU GOVERN (agost de 1942) : Falange perd poder.
    • 1943: Petició de la restauració de la monarquía.
    • 1945: Manifest de Lausana , condemna del règim i monarquia de perfil no definit (Don Juan).
    • Actitud durant la Segunda Guerra Mundial
    • 1939, 4 de setembre: neutralitat.
    • 1940, juny: Inici de la no bel·ligerància (prebel·ligerància).
    • 1940, octubre: reunió de Franco amb Hitler a Hendaya.
    • 1941: enviament de la División Azul .
    • 1943, octubre: retorn a la neutralitat.
  • Lleis Fonamentals
    • Fuero del Trabajo (1938): Inspirat en la Carta di Lavoro del feixisme italià regula la vida laboral i econòmica. Embrió de la posterior legislació social, magistratura com a jurisdicció de litigis laborals, retribució... S’hi estableixen límits per a la jornada laboral o les retribucions mínimes, encara que tot estava supeditat a l’interès de la nació.
    • Ley Constitutiva de las Cortes (1942): S’elabora davant la perspectiva d’una victòria aliada i pel declivi de l’Eix. Calia dotar d’una major repesentativitat al règim. Es creen les Corts com a instrument de col·laboració i autolimitació, per preparar i elaborar lleis. Formades per tres terços: un de sindical, un altre d’entitats (col·legis professionals, acadèmies...) i un altre del Consell Nacional del Moviment.
    • Fuero de los Españoles (1945) Fixa els drets i deures dels espanyols. Tot i això, la sèrie de llibertats i drets quedaven en res, ja que sols eren possibles sempre que no atemptessin contra els principis fonamentals. S’intentava enviar un missatge de democratització a Potsdam.
    • Ley de Referéndum Nacional (1945): Estableix l’ús del referèndum per a assumptes importants. La ley de Sucesión a la Jefatura del Estado els va fer obligatoris per a modificar lleis fonamentals.
    • Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Regula la succesió. Espanya esdevé un regne. Franco queda com Cap d’Estat vitalici. Es crea el Consejo del Reino i el Consejo de Regencia.
    • Ley de Principios del Movimento Nacional (1958): Fruït d’una presència creixent de l’Opus, es promulga aquesta llei per revitalitzar el Moviment. Així, el Moviment es converteix en l’únic canal de participació política. S’hi estableixen uns principis rectors de l’ordre jurídic franquista.
    • Ley Orgánica del Estado (1967): S’enumeren les finalitats de l’Estat, es fixen els poders del Cap d’Estat i es declara la seva responsabilitat política.
  • Reunió a Hendaya de Hitler i Franco
  • La División Azul (División 250) Comiat a un contingent de la División Azul Soldats de la División Azul
  • Context internacional 1945/ 1947 - 1948 / 1957
    • La fi de la Segona Guerra Mundial
    • 1945: Conferència de Potsdam, es nega l’entrada de Espanya a l’ONU.
    • 1946: Tancament de la Frontera amb França.
    • Retirada de tots els ambaixadors de Madrid (excepte: Argentina, El Vaticà i Portugal).
    • Exclosa del pla americà d’ajudes per a la reconstrucció d’Europa: el Pla Marhall.
    • Guerra Freda i canvi d’orientació
    • 1948: Obertura de la frontera amb França.
    • 1951: Retorn dels ambaixadors.
    • 1953: Signatura del Concordat.
    • Acord Hispanoamericà.
    • 1955: Ingrès d’Espanya a l’ONU.
  • Condemna de les Nacions Unides (12-XII-1946) A) Por su origen, naturaleza, estructura y comportamiento general, el régimen de Franco es un régimen fascista, organizado e implantado en gran parte merced a la ayuda de la Alemania nazi y de la Italia fascista de Mussolini. B) Durante la larga lucha de las Naciones Unidas contra Hitler y Mussolini, Franco prestó una ayuda muy considerable a las potencias enemigas, a pesar de las continuas protestas de los aliados (...) La Asamblea General de las Naciones Unidas, convencida de que el Gobierno fascista de Franco en España (...) no representa al pueblo español (...), recomienda que se prohíba al Gobierno de Franco pertenecer a los organismo internacionales creados por las Naciones Unidas o relacionados con ellas, y participar en conferencias y otras actividades que puedan concertar las Naciones Unidas, o dichos organismos, hasta que se forme en España un Gobierno nuevo y adecuado. Además (...) recomienda que, si dentro de un plazo razonable, no se establece en España un gobierno cuya autoridad proceda de sus gobernados y que se comprometa a respetar la libertad de expresión, de religión y de reunión, y a celebrar cuanto antes elecciones en las que el pueblo español pueda expresar su voluntad, libre de coacción y de intimidación (...), el Consejo de Seguridad estudie las medidas para remediar tal situación. Asimismo, la Asamblea recomienda que todos los Estados miembros de las Naciones Unidas retiren inmediatamente los embajadores y ministros plenipotenciarios que tienen acreditados en Madrid. Resolució de l’Assamblea General de l’ONU , Nova York, 12 de desembre de 1946. Document
  • b) El primer franquisme (1939-1959): evolució política
    • El predomini dels catòlics (1945 – 1957)
    • La derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial obliga a adaptar-se a les noves circumstàncies .
    • NOU GOVERN (juliol de 1945) : predomini de catòlics de l’ Asociación Católica Nacional de
    • Propagandistas ACNP (Martín Artajo, José Mª Fernández o Joaquín Ruiz Jiménez).
    • Realitza canvis institucionals i una forta ofensiva diplomàtica.
    • Canvis Institucionals (per demostrar que no era un Estat Feixista):
    • 1945: Fuero de los Españoles : sèrie de drets però sense estar garantit el seu exercici.
    • Ley de Referéndum : sotmetre a consulta popular els decrets elaborats a les Corts.
    • 1947: Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado : monarquía autoritaria proposada per
    • Franco a les Corts.
    • Ofensiva diplomàtica (per trencar l’aillament internacional després de Segona Guerra Mundial):
    • - Relacions amistoses amb el món àrab.
    • - Sectors més conservadors d’Europa i EEUU.
    • - Recolzament de països llatinoamericans: Protocol Franco-Perón 1948 (enviament d’aliments
    • d’Argentina a Espanya).
  • c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • Capitalisme autàrquic i corporatiu
    • Després de la Guerra Civil, política d’autarquia: nació econòmicament autosuficient.
    • Intervenció de l’Estat en la vida econòmica:
    • Ministerio de Industria y Comercio; Instituto Español de Moneda Extranjera: rígid control del comerç exterior.
    • 1939: Ley de Protección y Fomento de la Industria Nacional i la Ley de Ordenación y Defensa de la Industria Nacional : impulsar el desenvolupament econòmic.
    • 1941: Instituto Nacional de Industria (INI): promoure i participar en empreses com ENDESA, SEAT, CASA, ENSIDESA, etc.
    • Servicio Nacional del Trigo y Comisaría Nacional de Abastecimiento y Transporte : obliga als productors a lliurar una part considerable dels seus productes a preus fixats.
    • 1940: Organización Sindical Española (OSE) , configurada per la Ley de Unidad Sindical i la Ley de Bases de la Organización Sindical .
    • Principis de l’organització sindical: unitat, totalitat i jerarquia; empresaris, tècnics i treballadors.
    • Sindicats verticals. Amb comandaments procedents dels Moviment Nacional.
    • Capitalisme autàrquic i corporatiu amb moltes dificultats:
    • Grans restriccions imposades al comerç exterior.
    • Excessiu intervencionisme estatal i desmesurada reglamentació.
    • L’Estat no va poder adoptar el papel modernitzador i impulsor del creixement econòmic.
    • Gran escassetat.
    • Implantació de les cartilles de racionamient.
    • Mercat negre.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
  • Cartilla de racionament
    • Els inicis de la modernització econòmica.
    • NOU GOVERN (1951) : Millorar les condicions de vida i flexibilitzar la ideologia econòmica.
    • L’obertura econòmica
    • 1953 Acord Hispanoamericà entre els EUA i Espanya. 1.500 millons de dòlars (prèstecs,
    • donacions i suport per la construcció de bases militars) i enviament de productes
    • (matèries primeres, pinsos, fertilitzants i aliments).
    • Augment de la possibilitat d’arribada de capitals estrangers però amb limitacions legals.
    • L’abandonament del dirigisme econòmic.
    • Nova Política Agrària : eliminació de cupos , superfícies obligatòries…, política que doni
    • resposta al mercat.
    • 1952: Supressió de las cartilles de racionament.
    • Liberalització de certs preus industrials i eliminació dels projectes autàrquics de l’INI.
    • La recuperació econòmica
    • 1951-1957: creixement del PIB d’un 4,5% (com Alemanya o Itàlia).
    • El comerç es multiplica per 10.
    • 1954: la renta per capita encara no era com la de 1936.
    • Desenvolupament basat en l’abundant oferta de mà d’obra barata i l’èxode camp-ciutat.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • Les bases socials
    • Dictadura amb un ampli suport de la població, però amb la classe obrera sotmesa i en precarietat.
    • Suport de grups previs a la República :
    • Els grans propietaris de terra, la burgesia industrial, l’aristocràcia financera,
    • l’èlit administrativa i els eclesiàstics.
    • Suport de la nova burgesía :
    • Empresaris i especuladros de l’autarquia. Mercat negre i corrupció.
      • Petits i mitjans camperols donen suport el 18 de juliol.
      • Nous suports:
      • Les classes mitjanes urbanes enquadrades a Falange, l’Església i l’Exèrcit .
    • La classe treballadora.
    • El franquisme negava l’existència de la lluita de classes.
    • La conflictivitat provenia de les organitzacions sindicals marxistes i anarquistes.
    • Prohibició de les organitzacions sindicals, vagues i representació de la classe obrera.
    • 1942: Ley de Reglamentación de Trabajo .
    • Condicions laborals competència exclusiva de l’Estat.
    • Contrapartida: estabilitat en el lloc de treball i protecció social.
    • Instituto de Previsión:
    • Subsidis familiars, assegurança obligatòria per malaltia, prestació per accidents de treball, etc.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • L’expansió del desarrollismo
    • Economia en expansió des de 1950, però amb desequilibris interns i externs.
    • NOU GOVERN (febrer de 1957) : política liberalitzadora.
    • Falange perd poder i ascendeixen els tecnòcrates de l’Opus Dei: Laureano López Rodó; suport de
    • Carrero Blanco.
    • Projecte tecnocràtic: modernitzar econòmica i socialment el país sense alterar les estructures
    • autoritàries.
    • El pla d’estabilització
    • Mesures preestabilitzadores:
      • Supresió del sistema de canvis múltiples i devaluació de la pesseta.
      • Congelació dels salaris, augment de la pressió fiscal.
      • Sistema més flexible de relacions laborals: Ley de Convenios colectivos (1958).
      • Incorporació a l’ OCDE , al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial
      • (1959: prèstec de 500 milions de dòlars).
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • Pla d’Estabilització
      • Controlar la inflació, estabilitat de preus i prendre mesures per reduïr el consum intern i la
      • demanda.
      • Mesures fiscals: limitació de despesa del sector públic.
      • Mesures monetàries: no realització de fons públic, limitació de crèdit bancari al sector privat.
      • Per equlibir extern: liberalització de les importacions de capitals amb un nou aranzel, devaluació
      • de la pesseta (1 dòlar= 60 Pessetes).
      • Desmontar el capitalisme corporatiu heretat i establir una economia de mercat.
      • Efecte immediat: forta recessió, però les reserves augmenten i es conté la inflació.
      • 1961: l’ economía espanyola ja estava rellançada
    • El desenvolupament econòmic
    • Considerable volum de divises (prosperitat internacional).
    • El turisme esdevé massiu als anys seixanta.
    • Emigració: 2 milions d’espanyols marxen a treballar a l’estranger entre 1960 i 1975.
    • El capital estranger. Augment de les inversions des de 1959.
    • Tres plans de desenvolupament des de 1964 a 1975 (quatriannals):
    • Primer pla (1964-67): PNB creix un 6,4% anual
    • Segon Pla (1968-71): PNB creix un 4% anual
    • Tercer Pla, creixement moderat fins 1974
    • Entre 1959 i 1975:
      • L’Agricultura passa del 23% al 9% del PIB
      • La Indústria del 34% al 42% del PIB
      • Els Serveis del 43% al 49% del PIB
    • De 1960 a 1975 7.000.000 emigren del camp a la ciutat.
    • Transformació d’Espanya.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • Les condicions de vida
    • El gran desenvolupament va transformar la vida quotidiana dels espanyols.
    • Augment del nivell de vida.
    • En els 60 Espanya quasi dobla el valor real de la renda nacional: de 613 a 2.178 milions de pts.
    • Renda per càpita, de 20.234 pts el 1960 a 145.769 Pts el 1975.
    • Poder adquisitiu comparat amb la CEE: de 58,3% el 1960 a 79,2% el 1975.
    • El consum i el benestar
    • Increment del pressupost familiar.
    • Necessitats básiques: el 1958 el 77,2%, el 1973 el 57%.
    • Béns de llarga durada: línea blanca, cotxe, televisió, etc.
    • Modificacions en les formes de vida, semblants a les europees.
    • Les reformes educatives i socials
    • 1963: Ley de Bases de la Seguridad Social . Dret de tots els espanyols a la Seguretat Social.
    • 1970: Ley General de Educación . Increment de la inversió, del número de professors, obligatorietat, formació professional, etc.
    • Cada vegada menys incidència de la religió en les pautes quotidianes.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
    • La nova estructura social
    • Enriquiment generalitzat però forta diferenciació social.
    • Grans bosses de pobresa.
    • Tendència a la concentració de rendes en una minoria acomodada.
    • La classe obrera
    • Jornalers: passen de ser el 23% de la població activa el 1960, a sols el 6,3% el 1975.
    • Obrers de la indústria i el comerç creixen fins el 40% de la població activa el 1975.
    • Tendència a la especialització i millora salarial.
    • Less classes mitjanes
    • Augmenten fins superar lleugerament a la classe obrera el 1975.
    • Noves classes mitjanes, urbanes, professions liberals, funcionaris, treballadors no manuals.
    • Las classes altes
    • El 1975 representen el 6% de la població: cercle de poder econòmic i d’influència.
    • Oligarquia terratinent; grans empresaris de la indústria; aristocràcia financera.
    • Cossos d’èlit de l’administració de l’Estat; comandaments superiors de l’Exèrcit.
    • Oligarquia terratinent perd poder; la burgesia industrial i la burocràcies foren potenciades.
    • L’aristocràcia financera és el nucli hegemònic.
    c) El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica
  • El Plan de Estabilización de 1959 Document Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su reconstrucción, que se veía retardada en aquellos momentos por la insuficiencia de los recursos y los bajos niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como consecuencia de la contienda. La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo, a través de estas etapas difíciles, España ha conocido un desarrollo sin precedente en su economía. Gracias a ese rápido proceso, nuestra economía se ha modificado profundamente. Resueltos un sinfín de problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados, tanto del nivel de vida ya alcanzado, cuanto de la evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en cuyas organizaciones económicas está integrada España. Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro proceso económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro y de ordenación del gasto. La solución que se pretende dar a aquellos problemas debe hacerse desde un planteamiento global y panorámico de los mismos, de tal manera que ni la apertura de nuestra economía hacia el exterior, ni las medidas de orden interno, produzcan efectos secundarios desfavorables. Segueix …
  • El Plan de Estabilización de 1959 Document Segueix… Por otra parte, es necesario que la nueva ordenación económica esté dotada de la debida flexibilidad para que sea susceptible de sufrir los reajustes necesarios y las revisiones oportunas a medida que los aconseje la experiencia y los postulen las circunstancias. Es este aspecto, el Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la importación de mercancías y paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta y una regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados impuestos y al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos. Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas aquellas circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra economía en una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España como miembro de pleno derecho de la O.E.C.E. La mayor flexibilidad económica que se establecerá gradualmente no supone en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y fomentar el desarrollo económico del país. Por el contrario, esta función se podrá ejercer con mayor agilidad suprimiendo intervenciones hoy innecesarias. La nueva etapa de nuestra vida comercial traerá sin duda consigo una relación adecuada de costos y precios, de acuerdo con las circunstancias reales de la demanda y la producción. De este modo, se espera obtener la estabilidad interna y externa de nuestra economía, el equilibrio de la balanza de pagos, el robustecimiento de la confianza en nuestro signo monetario y, en suma, la normalización de nuestra vida económica. Nueva Ordenación de la Economía española. (B.O.E. del 20 de julio de 1959).
  • d) La demografia catalana
    • La població a Catalunya durant la guerra:
    • En els cens de 1949 s’observa que el creixement demogràfic a Catalunya entre 1936 i 1949 va ser del -1%. Catalunya perd més població que la resta d’Espanya.
    • Durant la Guerra Civil es produeix un corrent migratori cap a Catalunya des de territoris de l’Estat que anaven sent ocupats pels feixistes. Una vegada acabada la guerra marxaran a França o es quedaran.
    • El moviment migratori en la postguerra:
    • A la dècada dels 40’s la població creix un 11%. No s’explica només pel creixement vegetatitu (2,9%), s’hi ha de sumar l’immigració que arriba atreta pels llocs de treball deixats pels exiliats.
    • A la dècada dels 50’s, es produeix un creixement del 20,3%. La indústria, especialment la construcció, i els serveis, sobretot el turisme, requerien mà d’obra barata.
    • A la dècada dels 60’s, encara existeix un corrent migratori cap a Catalunya molt intens. Aparició de barriades obreres, sense serveis, infraestructures …
    • A la dècada dels 70’s a conseqüència de la crisi, la saturació del mercat de treball produeixun afebliment del procés migratori.
  • e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
    • La dictadura del desenvolupament
    • El triomf a la guerra serví per justificar la dictadura, i l’espectacular desenvolupament també va servir per justificar la seva existència: dictadura de la victòria i dictadura del desenvolupament.
    • Des de 1957, el nombre de tecnòcrates de l’Opus Dei en els successius governs (1962, 1965 i 1969) augmenta, però mai tenen tot el poder.
    • L’estratègia dels tecnòcrates
    • Adaptar el règim a les noves realitats internes i externes:
    • - La modernització de l’administració:
    • Entre 1957 y 1965 reforma “tècnica” de l’administració pública. Objectius: garanties en
    • els drets dels administrats; eficàcia i racionalitat en el funcionament de l’Estat.
    • Aprovació de diferents lleis:
      • Ley de régimen jurídico de la Administración;
      • Ley de procedimiento administrativo;
      • Ley de entidades autónomas;
      • Ley de funcionarios civiles del Estado;
      • Ley de retribuciones de los funcionarios.
    • Nous ministeris amb secretaries tècniques.
    • - La institucionalització del règim:
    • 1967: Ley Orgánica del Estado , setena i última de les lleis fonamentals.
    • Separació de càrrecs i atribucions del Cap de l’Estat i del President del Govern.
    • Aposta per la institució monàrquica.
    • Augment dels membres a Corts i creació de procuradors familiars (escollits entre caps
    • de família i dones casades).
    • Possibilitat de crear associacions polítiques, sempre que es respectin els principis del
    • Moviment.
    • - La qüestió succesòria:
    • El 22 de Juliol de 1969, les Corts van aprovar
    • que el successor a t i tol de rei fós Juan Carlos.
    • Aquest jura lleialtat a Franco
    • i fidelitat al seu règim.
    e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
    • Els oberturistes
    • Enfrontaments entre tecnòcrates i falangistes (oberturistes).
    • Els oberturistes van intentar:
    • Regulació d’associacions polítiques.
    • Ampliació dels treballadors en els sindicats oficials.
    • 1966: Ley de Prensa de Manuel Fraga, eliminació de la censura prèvia.
    • Conflicte públic amb oberturistes:
    • 1969: Asunto Matesa (alts càrrecs de l’Opus Dei afectats).
    • Els governs de Carrero i Arias
    • 1969 NOU GOVERN (1969): amb Carrero Blanco vicepresident. Semblava monocolor (tecnòcrata).
    • 1970 Ley General de Educación.
    • Immovilisme polític i fre als petits avenços oberturistes.
    • La presidència de Carrero Blanco (juny de 1973): Carrero Blanco president de Govern.
    • Representació equilibrada de les tendències.
    • 20 de desembre de 1973 Assassinat de Carrero Blanco
    e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
  • Carrero Blanco
    • El govern d’Arias Navarro
    • Carlos Arias Navarro sucsessor com president de Govern.
    • Perfil personal baix. Govern sense presència de tecnòcrates.
    • Presentació a les Corts d’un programa de signe oberturista :
    • Sistema d’eleccions municipals.
    • Incompatibilitats per als procuradors.
    • Autogovern dels sindicats oficials.
    • Independència mútua d’Estat i Església.
    • Creació d’associacions polítiques.
    • Evolució immovilista :
    • Enfrontamnet amb monseñor Añoveros, bisbe de Bilbao.
    • Destitució general Díez Alegría com cap de l’Estat Major (entra Fernández Vallespin).
    • Estatut del Dret d’Associació Política.
    • Dimissions d’oberturistes : Pio Cabanillas (Informació i Turisme); Barrera de Irimo (Hisenda).
    • Resposta a la pressió de l’oposició i a la intensa activitat terrorista amb forta repressió:
    • 1975: afussellament de 2 membres de ETA y 3 del FRAP.
    e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
    • El govern d’Arias Navarro
    • Les reformes del règim
    • 1974: membres del règim plantegen la necessitat de profundes reformes sense arribar a un sistema democràtic.
    • Preparació per la particIpació en la vida política després de la mort de Franco.
    • Crisi notable, accentuada el 20 novembre de 1975 amb la mort del dictador.
    e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
    • La política exterior
    • 1957 – 1969: Fernando María Castiella, ministre d’exteriors
    • Criteris d’actuació: acostament a la CEE; mantenir l’estreta relació amb els EUA; recuperar Gibraltar.
    • Espanya i l’Europa comunitària
    • 1962, febrer: petició obertura de negociacions amb la CEE.
    • Informe Birkelbalk (no a l’adhesió sense democràcia).
    • 1967: Acord preferencial, signat el 1970, a Luxemburg (econòmic).
    • 1973: Protocol adicional.
    • Espanya i els Estats Units
    • 1953: Acord Hispanoamericà . Bases militars (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota).
    • 1959: Eisenhower visita Espanya.
    • 1963: Intent de canviar el pacte bilateral per un Tractat de cooperació i seguretat mútua
    • (augment de la inversió i del suport per entrar a l’OTAN i a la CEE).
    • Però prorroga del de 1953.
    • 1970: Acord d’Amistat i Cooperació (per 5 anys), amb concessions a Espanya.
    • Gibraltar i la descolonització
    • 1964: Obertura de negociacions amb Gran Bretanya.
    • 1969-1984: aillament de Gibraltar (tancament de la frontera).
    • 1968: Independència de Guinea Equatorial.
    • 1969: Devolució de l’Ifni al Marroc.
    • 1975: Sahara Occidental entre Marroc i Mauritània.
    e) El segon franquisme (1959-1975): evolució política
  • Descolonització espanyola
  • g) L’oposició política al règim (1939-1975)
    • El destí dels vençuts
    • Accentuació de la divisió entre l’Espanya catòlica i conservadora i l’Espanya laica i progressista.
    • L’exili
    • Sortida per la por a les represàlies dels vencedors. 500.000 surten per la frontera per França.
    • Els que es van quedar a França van fer la 2GM i alguns van acabar en camps de concentració.
    • Una minoria es va traslladar al nord d’Àfrica.
    • Des de França cap a: Mèxic, Xile, Cuba, Argentina, República Dominicana, Colombia.
    • A la Unió Soviètica foren enviats 3000 nens el 1937.
    • D’entre els vençuts les èlits de la classe política, dirigents, quadres... També es produeix un exili
    • cultural, on destaquen: Machado, Pàmies, Severo Ocho, Manuel Azaña, Max Aub, Luis Cernuda,
    • Luis Buñuel, Pedro Salinas, Rafael Alberti, Arturo Barea…
    • La repressió
    • Primers anys de forta acció repressiva. La por institucionalitzada com estratègia de control social.
    • Anul·lació de qualsevol tipus de dissidència. Contra els partits, contra els sindicats, contra els
    • maquis, repressió lingüística, cultural, nacional…
    • Ley de responsabilidades políticas; Ley de depuración de funcionarios; Ley de represión de la
    • Masonería y el Comunismo; Ley para la Seguridad del Estado.
      • 1939–1945:
      • executades entre 35.000 i 50.000 persones. 300.000 presos i depuració de funcionaris.
    • L’oposició antifranquista
    • La consolidació del règim va generar poques esperances i possibilitats de derrribar-lo a curt termini.
    • Anys 40:
    • Oposició a l’exili dispersa i dividida:
    • El govern de la República a l’exili es mostra ineficaç.
    • Desacord entre comunistes i socialistes.
    • Divisions dins l’anarquisme.
    • A l’interior cal destacar els maquis (guerrilla urbana i rural) que
    • I ntensifica les seves accions el 1946 i el 1947.
    • La guerrilla interior actuarà fins a 1949
    • Hi haurà intents de reconstruir a la clandestinitat partits i sindicats
    • Conspiracions monàrquiques, d’escassa envergadura.
    • Anys 50
    • El PCE creix (Carrillo, Claudín). Adopta una política de reconciliació nacional. Però encara seguia aïllat i mai es produeix la vaga general (sols algunes vagues).
    • 1956: conflictes estudiantils a Madrid. 1957: nou govern amb gent de l’OPUS DEI.
    • Entre els moviments opositors, destaca el FLP amb liberals, socialistes i cristians reivindicatius de les HOAC i les JOC.
    g) L’oposició política al règim (1939-1975)
  • Una cultura política no autoritària Durant els anys 40 i 50 la dictadura va exercir un control polític i ideològic absolut. La majoria de la població era indiferent a la política i els seus valors eren l’ordre, la tradició i el principi d’autoritat. Als anys 60, l’extensió de la dissidència va en paral·lel a l’extensió dels treballadors industrials, assalariats i estudiants universitaris. No van viure la Guerra Civil i defensen valors democràtics: pluralitat, llibertat, justicia i participació. Els hàbits de lectura i discussió augmenten, com les publicacions clandestines. Certa obertura amb la Ley de prensa de 1966. M obilització social: Difusió de valors democràtics, compromís envers la mobilització. La mobilització laboral: als inicis del desarrollismo , apareixen joves que volen anar a la vaga; afavorits per la Ley de Convenios colectivos de 1958; els sindicats històrics ,UGT y CNT, es veuen superats per CCOO (vinculada al PCE). La mobilització estudiantil: iniciada amb els fets de 1956, aleshores fou molt minoritària; 1965 liquidació del SEU (1965); aparició del Sindicato Democrático de Estudiantes Universitarios : vagues, assamblees, manifestacions … en els campus. La mobilització urbana: a barris de recent creació apareixen multitud d’ Asociaciones de vecinos . També apareixen plataformes de ciutats i provincials. g) L’oposició política al règim (1939-1975)
    • L’oposició a la dictadura
    • A finals dels 50 l’oposició exterior havia perdut força.
    • L’oposició interior comença a desenvolupar-se.
    • Organitzacions diverses amb pocs militants:
      • Democristians de Gil Robles y Manuel Jiménez Fernández.
      • Socialdemòcrates de Dionisio Ridruejo.
      • Lliberals de Joaquín Satrústegui.
      • Republicans
      • El PSOE de Rodolfo Llopis
      • Partit Socialista de l’Interior (1968) de Tierno Galván.
      • Partido Comunista de Santiago Carrillo.
    • 1962: Reunió de Munich , acte polític de l’oposició moderada (PCE exclòs) , que demana:
      • Institucions autènticament democràtiques.
      • Garanties efectives d’acompliment dels Drets Humans.
      • Reconeixement de la personalitat de les comunitats naturals .
      • Llibertat sindical.
      • Possibilitat d’organitzar partits polítics i corrents d’opinió.
    • El règim reacciona amb represàlies contra els assistents (pel règim aquest acte fou el Contubernio de Munich ).
    g) L’oposició política al règim (1939-1975)
  • Document Acord polític del Congreso de Munich de 1962 El Congreso del Movimiento Europeo, reunido en Munich los días 7 y 8 de junio de 1.962, estima que la integración, ya en forma de adhesión, ya de asociación de todos los países a Europa, exige de cada uno de ellos instituciones democráticas, lo que significa en el caso de España, de acuerdo con la Convención Europea de los Derechos del Hombre y de la Carta Social Europea, lo siguiente: 1° La instauración de instituciones auténticamente representativas y democráticas que garanticen que el gobierno se basa en el consentimiento de los gobernados. 2° La efectiva garantía de todos los derechos de la persona humana, en especial los de libertad personal y de expresión, con supresión de la censura gubernativa. 3° El reconocimiento de la personalidad de las distintas comunidades naturales. 4° El ejercicio de las libertades sindicales sobre bases democráticas y de la defensa por los trabajadores de sus derechos fundamentales, entre otros medios, por el de huelga. 5° La posibilidad de Organización de corrientes de opinión y de partidos políticos con el reconocimiento de los derechos de la oposición. El Congreso tiene la fundada esperanza de que la evolución con arreglo a las anteriores bases permitirá la incorporación de España a Europa, de la que es un elemento esencial, y toma nota de que todos los delegados presentes en el Congreso expresan su firme convencimiento que la inmensa mayoría de los españoles desean que esa evolución se lleve a cabo de acuerdo con las normas de la prudencia política, con el ritmo más rápido que las circunstancias permitan, con sinceridad por parte de todos y con el compromiso de renunciar a toda violencia activa o pasiva antes, durante y después del proceso evolutivo. Acuerdo político del Congreso de Munich (1962) Fuente: ARMESTO SÁNCHEZ, J., (et. Al.), Historia de España. Comentario de Textos históricos , Granada, Port Royal, 1.997, p. 297.
  • g) L’oposició política al règim (1939-1975) El Partido Comunista de España (PCE) fou exclòs de la reunió de Munich. En aquell moment era el millor organitzat i el més estès. Tenia el suport de CCOO, que augmenta progressivament la seva importància i està infiltrat al Sindicato Vertical. 1963: Grimau és afussellat. Als anys 60 els comunistes estan molt implantats a la universitat. Tierno Galván i Aranguren i García Calvo són separats de les seves càtedres el 1965. Euskadi ta Askatasuna (ETA) neix el 1959. 1961: primera acció violenta (intent fracasat de fer descarrilar un tren). 1968, 7 de juny: primera víctima (guàrdia civil). 1970: Consell de Guerra de Burgos. Es condemna a mort a diversos membres d’ETA, entre d’altres a Onaindía. Finalment, aquestes són commutades per la pressió internacional. Creixent oposició vers el règim a l’interior de l’ Església : Concili Vaticà II (1962-1965). Cardenal Vicente Enrique y Tarancón: president de la conferencia episcopal espanyola (1969).
    • La fi del règim
    • A partir de 1969 el malestar obrer va anar en augment. Les relacions del règim amb l’Església empitjoren. La reforma de Torcuato Fernández Miranda, amb l’avantprojecte d’associacions polítiques no es porta a terme.
    • 1969: Comissió Coordinadora de Forces polítiques de Catalunya .
    • 1970: el procés de Burgos va comportar molta pressió internacional i ressò per la causa basca.
    • 1971: Assemblea de Catalunya que engloba a tota l’oposició política i social.
    • Ley de Orden Público , amb una ETA molt activa.
    • Les tensions dins del règim entre oberturistes i el sector intransigent, el búnker , s’intensifiquen. Fracassa l’esperit dl 12 de febrer (Arias Navarro).
    • Atemptats del FRAP i ETA. 5 condemnes a mort el 1975.
    • La Marxa Verda de Hassan II al Sàhara Occidental.
    • L’oposició cada cop està més articulada.
    • 1974: Junta democrática: PCE, independents i monàrquics aliats contra el règim (París).
    • 1975: Plataforma de convergencia Democrática : PSOE,
    • amb Felipe González y Alfonso Guerra, i liberals.
    • Ambdues es fonen en la Platajunta .
    • Rúptura democràtica amb el règim a la mort de Franco.
    g) L’oposició política al règim (1939-1975)
  • h) Les organitzacions clandestines a Catalunya
    • La majoria d’organitzacions tenien la direcció a l’exili. Amb el temps perden incidència en la societat per la repressió i la distància.
    • Noves organtizacions clandestines dins dels limits de resistència i repressió.
    • 1939-40 es funda el Front Nacional de Catalunya per coordinar les activitats de les organitzacions nacionals i republiancanes. També s’organitzarà dintre de Catalunya fins a finals dels 40.
    • Cada vegada amb més força i el referent; el PSUC . Millor organització i amb més incidència social.
    • Sectors catalanistes organitzats entorn de l’Església en organitzacions com “Crist-Catalunya” que donarà més tard lloc a Convergència Democràtica de Catalunya.
  • i) La reafirmació cultural a Catalunya
    • El món intel·lectual
    • Repressió pel franquisme de qualsevol mostra de diferència nacional diferent a l’espanyola.
    • Persecució de la llengua catalana i imposició de l’espanyol, fins i tot, en les converses privades.
    • Cap als 50’s es permetran les audicions de sardanes, sempre dins de programes de “bailes regionales”.
    • Oposició cultural al règim des de l’exterior: Pau Casals a l’ONU i l’Abat Escarrè al Diari Le Monde.
    • A l’interior, als 50’s, certa permissivitat cap als “idiomas regionales”. Es recuperà lentament el català. Repercussió de la Nova Cançó a finals de la dècada i creació dels grup els Setze Jutges (1961).
    • Els recitals des Setze Jutges, o prohibits o multats. Es converteixen en actes de reafirmació catalanista i democràtica. Cançons de Raimon (Diguem no) o de Lluís Llach (L’estaca) es converteixen en emblemàtiques.
    • Creació de la Companyia discogràfic Edigsa, que edita discos en català.
    • La Caputxinada: El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el gèrmen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).
    • El món universitari
    • El moviment universitari va ser molt important en la lluita contra la dictadura.
    • A partir de 1957 l’agitació universitària va tenir rellevància.
    • El SEU tenia el monopoli de representació i enquadrament dels estudiants universitaris. Es dissol el 1965.
    • Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) Organització constituïda en l'assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966, com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra el SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo.