Literatura Selectivo Valenciano
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share

Literatura Selectivo Valenciano

  • 2,901 views
Uploaded on

www.losdemixtas.blogspot.com

www.losdemixtas.blogspot.com

More in: Education
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
2,901
On Slideshare
2,558
From Embeds
343
Number of Embeds
5

Actions

Shares
Downloads
61
Comments
0
Likes
0

Embeds 343

http://losdemixtas.blogspot.com.es 170
http://losdemixtas.blogspot.com 77
http://www.losdemixtas.blogspot.com 68
http://www.losdemixtas.blogspot.com.es 27
http://webcache.googleusercontent.com 1

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. T1 Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors ala Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa del’època.La pèrdua de la guerra comportà lextinció absoluta de les institucions republicanes ileliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucionsdemocràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sensellibertat dassociació, de premsa, de pensament ni dexpressió, la misèria intel·lectualde la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procésintens despanyolització castellanitzant.Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó.El nombre dels que escolliren lincert camí de lexili fou també considerable. Ladictadura del general Franco tallà de soca-rel lactivitat dels escriptors que haviencomençat abans de la Guerra Civil i, daltra banda, els que començaren a escriure apartir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.La falta descriptors, deditors i de públic lector, així com laïllament dels modelsexteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel alsgèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primersvint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, béresponien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, Lambició dAleix),bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: MariaIbars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, Lúltim serf), o bé transmetien inquitudscatòliques (1953: Miquel Adlert I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La donaforta)Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà larepresa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionatper l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugeraliberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot lanovel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com lareferència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de MercèRodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem enEls horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là lavida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de laMallorca rural del segle XIX.[373 paraules]http://www.3cat24.cat/video/1127339http://www.tv3.cat/videos/181542262http://vilaweb.tv/?video=5536http://www.escriptors.com/autors/villalongall/index.phphttp://www.cmvillalonga.cat/
  • 2. T2 Explica les característiques més importants de l’obra literàriad’Enric Valor.La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:(a) Les rondalles valencianes.(b) Cinc novel·les i alguns relats breus.Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narradoromniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud peldetall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral queempra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector potidentificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada,que inclou les peculiaritats valencianes.Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedènciaoral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profundatransformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions,personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contescultes, distints de les rondalles tradicionals.Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estiltreballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites pecesamoroses i sentimentals.La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques ilingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seuesexperiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seuesnovel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hitotes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, lafauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys delsegle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, ésla crònica de la Guerra Civil.En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament elmaterial de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de lessón la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i lallengua.El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i lamuntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica ocronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i senseexageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obravessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es peraixò que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics comVíctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga iMercè Rodoreda».Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literariamb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També ésl’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradiciólingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.[444 paraules]http://ddd.uab.cat/pub/expbib/2000/enrval/
  • 3. http://www.escriptors.cat/autors/valore/http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=enric+valor&gbv=2&aq=0&oq=Enric+V
  • 4. T3 La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre lapsicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració?Explica per què.La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de laSelva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia,marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obratravessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es facontemporània a partir de lexperiència de la guerra i, molt en particular, delexili.Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalanamoderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obraestà marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amorsi famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de lexili.Lexperiència de lexili amplia els límits del realisme literari, que de cap modesón suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món desdel que ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que lobra deRodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i lamor.L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodistaque entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistesa literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li handonat fama. Però la guerra representà per a ella linici del seu verdader jonarratiu, el de Aloma (1938), una novel·la dinspiració autobiogràfica quelautora reescriurà completament trenta anys més tard.Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), noté res a veure amb lexili, perquè la protagonista, Colometa, forma part,precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, lanovel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques idaprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver deviure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de França,treballant com a costurera, i després a Ginebra.En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors;1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix unventall extraordinari dexiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terrade ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleginterior en particular.Lexili travessa tota lobra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entremans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran Laplaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i Lamort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optarper escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usarlexili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertatdalterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es vadonar una gran llibertat creativa sense pensar en lèxit.http://www.vilaweb.tv/?video=5019[496 paraules]
  • 5. http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=40416http://www.tv3.cat/videos/582219/Paisatges-dautor-Merce-Rodoredahttp://www.tv3.cat/videos/250609/Especial-Merce-Rodoredahttp://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/rodoreda/capitulo.htmhttp://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=Merc%C3%A8+rodoreda&btnG=Cerca+Imatges&gbv=2&aq=f&oq=
  • 6. 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat?Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària idel context sociocultural.Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana nopresentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: “Una carència singular”).Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altresmodels del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar. 1 El 1974aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi»(Amadeu Fabregat, 1974: Assaig daproximació a “Falles folles fetes foc”) i lanovel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).La «novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procedimentstransgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològicsoposats a lordre vigent.Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del texto discurs que conformaven lescriptura mateixa, la qual no calia que tinguera unargument massa explícit. La narrativa ‘moderna’ de l’època considerava el textcom un discurs autònom, alié a l’estil realista. En les «novel·les del canvi» quetenien un argument més definit, els temes oposats a l’ordre vigent van ser 2 :  la crítica política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).  la reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de lhomosexualitat).  la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (lexaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).  el desig de modernitat i duniversalisme (el món sestava transformat a poc a poc en una aldea global).Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme,contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren unllenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara.En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen largumenten els records de la infantesa perduda. Lespai narratiu sol situar-se en làmbitrural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desaparegudaprovoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperarl’idioma. 3Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencianstingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:1Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren(Oriol Pi de Cabanyes, 1973), Ladolescent de sal (Biel Mesquida, 1975)], propostes com les del nouveauroman francés (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela),Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).2 Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada d’Amadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: RamonaRosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai dun ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979:Lanarquista nu).3 A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira(1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: MariCatúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).
  • 7.  la introducció en lensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, laparició dun nou públic lector.  la tendència a la normalització social de lidioma.  la consolidació del sector editorial i llibrer.  la coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.  la tendència a la professionalització dels escriptors.Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i lanovel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) sinicià un nouperíode en la novel·la valenciana, caracteritzat per:  la liquidació de lexperimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.  la continuació del model evolucionat del realisme.  la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.[470 paraules]http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=castellohttp://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1555637
  • 8. 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzóreflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris hofa.Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes 1 , algunsexcepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que vaconvertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millorreferència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permetadvertir el rigor de l’autor en la tècnica darmar la narració curta i la uniformitatdun estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de lesparaules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosacaptiva perquè no tendeix a lornament ni a la retòrica, sinó perquè cadaparaula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolintdaquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixende ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la detots els grans escriptors.Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bonaquantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per lespaidedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos iles contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguirqualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptaciómelodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsosquotidians del sexe i lamor amb fredor.Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporàniade la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança,lavorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia quedenreproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les caresanònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca deno se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen elsprotagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barrejaindefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitatdescriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyenl’acte de fer literatura.Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut elsuficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.[400 paraules]1 Self Service. Barcelona: Iniciativas Editoriales SA, 1977.Uf, va dir ell. Barcelona: Quaderns Crema, 1978.Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.Lilla de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.Hotel Intercontinental. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996.Vuitanta-sis contes. (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, Lilla de Maians, El perquè de tot plegat iGuadalajara). Barcelona: Quaderns Crema, 1999.El millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.Tres Nadals. Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
  • 9. http://www.vilaweb.tv/?video=5361http://www.vilaweb.tv/?video=5019http://www.tv3.cat/videos/395459/Quim-Monzohttp://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=27http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=quim+monz%C3%B3&gbv=2&aq=0&oq=Quim+
  • 10. T6 Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el períodeque va des de la postguerra fins a finals dels anys 70Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possibleconstruir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primereseditorials 1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. 2Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de laGuerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre elspoetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): unmoviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencionsestètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la personahumana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia langoixa de viure en unmón absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic depostguerra» 3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i elsentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a lescaracterístiques següents:  Allunyament de la realitat.  Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i labsurd del món i de la vida.  Punts de vista religiosos i humanistes.  Tendència a lhermetisme expressiu.El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir larealitat a través de levocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com abase dun discurs proclive a la religiositat i a lhumanisme, i distanciat de larealitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, lhermetismeexpressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, encontraposició als postulats de la generació precedent, sadscrigueren a lestèticarealista.El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista quesiniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu;Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart. 4La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciatsteòrics de lanomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al ICongrés dEscriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la1 Torre: 1943-1966, Miquel Adlert i Xavier Casp; Lletres Valencianes: 1948-1956, Ricard Santmartí i CarlesSalvador; Sicània: 1954-1971, Nicolau Primitiu Gómez Serrano; la institució Alfons el Magnànim, “Murta”:1949, “Revista Valenciana de Filologia”: 1951; LEstel: segona època, 1962.2 Esclat (1948), editada per leditorial Torre, publicà 3 únics números de 150 exemplars, monolingüe en valencià i bimensual.Mediterráneo (1943-1948), adscrita a la càtedra de literatura espanyola de la Universitat de València, bilingüe i trimestral,publicà 24 números. Verbo (1946-1953), fundada i dirigida per Josep Albi i Joan Fuster, sedità a Alacant, principalment encastellà, amb una periodicitat irregular, fins assolir un total de 33 números. Sicània (1958-1959), fundada per NicolauPrimitiu Gómez Serrano i dirigida per Vicent Badia Marín, bilingüe i mensual, publicà 18 números amb una tirada d’uns6.000 exemplars. Mijares (1951-1961), suplement literari del Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura (BSCC), dirigitper Àngel Sánchez Gozalbo, publicà 20 números; Gorg (1969-1972).3 Més simbolistes foren Xavier Casp, Joan Valls Jordà, Matilde Llòria, Emili Roca Salvador, Josep Mascarell Gosp. I mésinconformistes i existencialistes Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Maria Beneyto, Francesc de PaulaBurguera, Rafael Villar.4 Un dels principals referents daquesta nova orientació foren els llibres de Josep Maria Castellet La hora del lector(1957) i Poesia, realisme, història (1965), a més de limportant estudi-antologia que aquest crític escrigué encol·laboració amb el professor Joaquim Molas, titulat Poesia catalana del segle XX (1963), en què es preveié que laproducció poètica contemporània havia de sintonitzar amb el realisme històric.
  • 11. funció social de la literatura havien aportat els pensadors de lescola marxista(Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht). La poesiarealista dels anys 60 tingué les característiques següents:1 Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie delegit, un il·luminat oun solitari, per a identificar-se amb lentorn; passà a considerar-se una personacorrent més, solidari amb la resta.2 Sobre lexperiència poètica: lacte descriure deixà de ser una labor intimista ocríptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjuntde la societat.3 Mètode d“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de lexperiència real; noprovenia de la consideració de la paraula poètica com a font dun discurssimbòlic.4 Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per apassar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i totcol·loquial.5 El protagonista del poema: lheroi de la nova poesia passà a ser una personacorrent, immersa en lanonimat de la vida quotidiana.6 Lobjectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb lobjectiudenriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena dalienacions idopressions.7 El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista;els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en unfenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar lús públic de lidioma através de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges decontinguts antifranquistes i dorientació nacionalista. Raimon, a partir de laseua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del granpoeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i lesseues cançons assoliren un gran impacte social.[629 paraules]
  • 12. 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriurepoesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escriguédes de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Gruppoètic de postguerra» (1943-1960).Lobra poètica dAndrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica,original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebébiològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vidaquotidiana. Els seus temes són lamor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp,la dona.En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera dunsentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacionsdel poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiudun idioma, la tragèdia duna cultura, el dolor causat per una llibertat nacionaloprimida per un règim de tenebres.És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria irepressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat,i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seumón de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència deValència i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i lamor,Estellés expressa la glòria i la misèria dun país. El resultat és un discursabsolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix tempsesperançada.Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre: (a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d’Ausiàs March. (b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX. (c) la llengua col.loquial que aprengué a lHorta durant la infantesa i que mantingué viva durant tota la vida. 1La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni unrecurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet,parlant dun cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; dun cementeri,dun nínxol, dun destí d’humiliacions contínues.Però al costat de l’atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva perlamor, que es converteix en lespina dorsal de tota la seua lírica, en una gammadiversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les1 En aquest sentit, el poeta preferí sempre mots com got, eixir, agranar, poal, creïlles, meló dAlger, safa,espill, esvarar... per compte dels altres geosinònims (vas, sortir, escombrar, galleda, patates, síndria,palangana, mirall, relliscar) altres variants diatòpiques de la llengua catalana. Així mateix, escollí lesvariants morfològiques hòmens, colp, nadar, cordell, nàixer, cementeri, traure... (homes, cop, nedar,cordill, néixer, cementiri, treure), i usà expressions adverbials com al remat, a espai, tocar mare, sensedir ni pruna, etc.A vegades, la seua personalíssima elecció de les possibilitats expressives de lidioma el dugué a emprarmots col·loquials i, a més, altres possibilitats lèxiques considerades vulgars; el poeta decidí no substituiraquest lèxic escatològic pels eufemismes corresponents. Així, incorporà “materials poc nobles” i usà mots“poc lírics” com parir, collons, pixum, merda, bord, rot, etc.
  • 13. manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de lapoesia dEstellés és la forma crua com va tractar lexperiència del sexe, insòlit enla poesia catalana o valenciana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior. Engeneral, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de lamatèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens dintensitat, tant quanparla damors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.Al costat de lexpressió directa de la sexualitat o de lús sorprenent de paraulesdel registre col·loquial, la poesia dEstellés evidencia també una particularelaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatgesmetafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs,alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraulescarregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de lesèglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de laliteratura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a lús lúcid delllenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., esllig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.[631 paraules]http://www.tv3.cat/videos/220838617#http://www.youtube.com/watch?v=mnAOIH64k1Yhttp://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=45496http://www.tv3.cat/videos/220838617/Vicent-Andres-Estelles-Toti-Soler-i-Ovidi-Montllorhttp://www.escriptors.com/autors/andresv/http://www.mallorcaweb.com/magteatre/estelles/index.htmlhttp://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=671230Google: Resultats dimatges per a Vicent Andrés Estellés
  • 14. T8 Explica les característiques més importants de la producciópoètica de Salvador EspriuSalvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocionsde la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o FernandoPessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.Lobra dEspriu, caracteritzada per la mescla dun intel·lectualisme extrem i dundescriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, lacomplexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termestranscendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de lesmés importants de la literatura catalana del segle XX.En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocarel món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys deMar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores; Mrs. Death; 1954: Elcaminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.Aquests llibres tracen un camí dinteriorització que culmina amb lexperiènciamística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligatsa la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a lahumanitat.La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sensdubte el llibre de més ressonància de lautor. La poesia dEspriu, consideradametafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic del’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social deldiscurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, lajustícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre ladiversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mesclade sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter dediscurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment,així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanyajueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador duna nova actualitat del poeta,fins i tot internacional.La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes forenmusicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) vacontribuir a la popularització duna obra que es llegí, fins a pràcticament la mortdel poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societatcatalana.[413 paraules]http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=685http://www.tv3.cat/videos/222452393/Salvador-Espriu-Laura-Guiteras-Silvia-Coppulo-i-Ramon-Munthttp://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/1eratemporada/espriu/capitulo.htm
  • 15. T9 Descriu les característiques bàsiques de la poesia actualAl començament de la dècada dels 70 es recuperà lobra de J. V. Foix i es publicaren dosllibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreresdècades cap al simbolisme i lexperimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, iPoesia rasa (1970), de Joan Brossa.La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà lescaracterístiques següents: (a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, dacord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava lescriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument. (b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques descriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, lavantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme. (c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua. (d) La poesia, eina dinvestigació: la poesia fou considerada de nou com una eina dinvestigació de la subjectivitat del poeta, com un camí daccés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic. (e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i lafany duniversalisme.Lany 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que sesdevenia en la poesiacatalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà delrealisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolenganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: Lesmorteïda estela de la platja).L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poeteselaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivènciespersonals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com aformulació d’experiències personals. Definitivament sacceptà el mestratge de tots elsgrans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.Als anys 90 abandonaren la idea dactuar com a memòria col·lectiva o com a impulsorsde la transformació social, tendiren a lautobiografia i a la intimitat i sovintmanifestaren un acusat escepticisme. Al marge daltres consideracions, prevalgué lapretensió de lobra ben feta. Shi observà una tendència al recolliment del discurs, ambpoemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.[460 paraules]http://www.tv3.cat/videos/207781352/Joan-Brossa-laventura-del-poeta#http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=689
  • 16. 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressòsocial. Explica-ho i raona-ho.Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular deles darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots elspúblics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seuaconstant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que moltsdels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigentssocials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions,cosa que contribuí encara més a la seua popularització. 1Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare eramanyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys vacomençar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causad’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de laNova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membrede l’Assemblea de Catalunya.Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Elsseus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, lapoesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromísnacional, el pas del temps i el balanç de vida.La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert,exterior i social. La suma daquestes dues veus configuren en un tot la seuapoesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografiapersonal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seuaexperiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat,lautenticitat i la solidaritat.El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, ambl’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès,l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.[335 paraules]http://www.tv3.cat/videos/220839526/Miquel-Marti-i-Pol-i-Lluis-Llach#http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=6911 De tots els seus poemes, se s’han musicat 139 en 45 discos diferents. Lluís Llach ha estat un dels cantantsque ha immortalitzat llargs poemaris de Martí i Pol, com ara Un pont de mar blava i Ara mateix. Tambéaltres autors com Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Nina i Celdoni Fonoll han musicat poemes seus.