Tr pol borrellas

Catalunya 2024
Organització política de la Catalunya independent

ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE LA CATALUNYA INDEPENDENT 1
Pol Borrellas i Martín
Setembre de 2014
Tutora: Laia Aixalà
Escola Garbí

A tots els catalans que han contribuït a mantenir viu
aquest poble i a tots als que els agradaria viure aquest moment històric.


«Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats: que tots els homes són
creats igual; que són dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre
aquests hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Que per garantir
aquests drets s'institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus
poders legítims del consentiment dels governats, que quan s'esdevingui que qualsevol
forma de govern es faci destructora d'aquestes ﬁnalitats, és el dret del poble reformar-la
o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot
organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans
possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà
que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts d'antic; i, en efecte,
l'experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals
siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan
una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu,
demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el
seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per a la seva futura seguretat
i felicitat.»

Preàmbul de la declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica, 1776.


Índex

0. Introducció ................................................................................................................ 8
1. Tipus de democràcia
-Introducció ........................................................................................................... 10

-Anàlisi ................................................................................................................... 11

-Conclusions ......................................................................................................... 14

2. Forma d'estat
-Introducció ........................................................................................................... 16

-Anàlisi ................................................................................................................... 16

-Conclusions .......................................................................................................... 18

3. Forma de govern
-Introducció ........................................................................................................... 19

-Anàlisi ................................................................................................................... 20

-Conclusions .......................................................................................................... 23

4. Sistema electoral
-Introducció ............................................................................................................ 25

-Anàlisi ................................................................................................................... 26

-Conclusions .......................................................................................................... 29

5. Organització territorial
-Introducció ............................................................................................................ 37

-Anàlisi ................................................................................................................... 37

-Conclusions .......................................................................................................... 40


6. Estat del benestar
-Introducció ............................................................................................................ 47

-Anàlisi ................................................................................................................... 48

-Conclusions .......................................................................................................... 54

7. Sistema ﬁscal
-Introducció ........................................................................................................... 63

-Anàlisi ................................................................................................................... 64

-Conclusions .......................................................................................................... 69

8. Reforma constitucional
-Introducció ............................................................................................................ 75

-Anàlisi ................................................................................................................... 76

-Conclusions .......................................................................................................... 79

9. Control constitucional
-Introducció ........................................................................................................... 80

-Anàlisi ................................................................................................................... 81

-Conclusions .......................................................................................................... 84

10. Sistema judicial
-Introducció ........................................................................................................... 86

-Anàlisi ................................................................................................................... 86

-Conclusions .......................................................................................................... 88

Síntesi ............................................................................................................................ 91

Agraïments ................................................................................................................... 94
Referències .................................................................................................................. 95


ANNEX
Glossari ....................................................................................................................... 100

Entrevistes
-Josep Mª Reniu .................................................................................................. 103

-Salvador Cardús ................................................................................................. 109

-Dolors Camats (ICV-EUiA) .................................................................................. 115

-Josep Rull (CiU) .................................................................................................. 120

-Germà Bel ........................................................................................................... 126

-Santiago Vidal ..................................................................................................... 131

-Pere Bosch (ERC) ............................................................................................... 139

-Marina Geli ......................................................................................................... 143

-Joan Iglesias ....................................................................................................... 148

-Liliana Vilanova (CUP) ......................................................................................... 157


0. INTRODUCCIÓ
«Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l’he promesa al poble:
políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment
gloriosa. Que si un dia es digué d’ella que era temuda per terres i per mars, per
terres i per mars digui’s ara volguda i admirada»
Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, al
recentment restaurat Parlament de Catalunya el 14 de desembre de 1932.

Imaginem Catalunya l'any 2024. Com és? Catalunya és un estat independent: els
catalans tornem a governar-nos nosaltres mateixos centenars d'anys després. Però, de
què ha servit fer aquest pas? Quins canvis s'han dut a terme? Com s'organitza la
Catalunya Estat? Catalunya és una república o una monarquia? Com es forma el seu
govern? Com es divideix territorialment? Quin sistema electoral utilitza?

Jo em vaig fer aquestes preguntes i vaig decidir de respondre-les. El resultat d'aquesta
profunda reflexió és aquest treball de recerca: un document rigorós que il·lustra
l'organització política de la Catalunya independent. El treball ha estat dividit en deu
apartats que analitzen les diferents opcions que té Catalunya a l'hora d'organitzar-se en
diferents àmbits, cadascun dels quals ha estat contrastat i meditat a consciència fins a
trobar la millor elecció, la més ideal però alhora realista, la més justa, la més democràtica,
la més adequada. I sempre tenint en compte l'opinió dels experts: un doctor en ciències
polítiques, un sociòleg i doctor en ciències econòmiques, un doctor en economia, un
jutge i l'encarregat de definir el nou model d'Administració tributària de Catalunya, a més
de comptar també amb l'opinió de representants dels partits polítics catalans que han
acceptat la meva invitació per a parlar sobre la Catalunya del futur: CiU, ERC, PSC , ICV-1
EUiA i la CUP.

Aquest treball no és un pamflet nacionalista, ni un brindis al sol, ni mostra una Catalunya
independent idíl·lica: aquest document explica com es podria organitzar políticament la
La diputada del PSC Marina Geli va acceptar l'entrevista a títol personal.1

Catalunya Estat a deu anys vista tot intentant que esdevingui una de les democràcies
més avançades i amb més benestar d'Europa. Crec fermament que el nostre país pot
esdevenir la terra que voldríem per als nostres fills. Amb la independència, tindrem les
eines per a fer-ho possible i, aleshores, només ens caldrà la voluntat.

Tenia pensat fer una retrospecció en la història de Catalunya dels últims tres-cents anys
en aquesta introducció per a argumentar que tenim dret a l'autodeterminació com a nació
però, avui, no crec que faci falta ni que convingui: els catalans som aquí, units, alçats,
reclamant pacíficament amb els ulls brillants i carregats d'il·lusió i d'esperança ser amos
del nostre futur. I amb això ja n'hi ha prou. No cal invertir temps en demostrar el que vam
ser, sinó que cal fer-ho en explicar a tothom el que podem arribar a esdevenir. I llavors,
només caldrà que el poble s'expressi lliurement a les urnes. És per això que vaig decidir
de fer aquest treball de recerca: per comprovar que podem convertir-nos en un país més
democràtic, més just, més eficient i amb més benestar.

Les persones que estem vivint aquest moment tenim sort, molta sort: tenim l'oportunitat
de construir un país nou per a tothom! Tot està per fer i ens caldrà la força de tots per a
recórrer aquest camí ple d'adversitats. Però, sincerament, crec que valdrà la pena. D'aquí
a deu anys espero trobar-me per casualitat aquest treball ple de pols al traster de casa i
poder dir, satisfet: ho hem aconseguit.


1. TIPUS DE DEMOCRÀCIA

«Una gran democràcia ha de progressar o aviat deixarà de ser gran o democràcia»
Theodore Roosevelt (1858-1919), 26è president dels Estats Units.

1. Introducció
«Democràcia» és una paraula polisèmica que eludeix caracteritzacions simples i que al
llarg de la història ha anat associada a diferents deﬁnicions, conceptes, teories, models i
organitzacions institucionals alhora tan variades com contradictòries. Vivim en l'època de
la democràcia, però també en la de les seves crisis. Malgrat que, actualment, el concepte
de «democràcia» ve acompanyat d'un puixant prestigi semàntic (no hi ha cap règim
polític al món que no s'autoproclami democràtic), això no ha estat sempre així, es tracta
d'una situació relativament recent. De fet, va ser un concepte desprestigiat durant molts
segles i ha servit per tractar de legitimar tant sistemes de caràcter liberal com sistemes
totalitaris o autoritaris allunyats del liberalisme polític a través d’adjectius tan diversos
com democràcia popular i democràcia orgànica, entre d'altres.

Atesa la varietat de formes concretes que pot assolir la idea de democràcia, tot seguit
analitzaré quatre parells de nocions o concepcions genèriques (que no són
necessàriament excloents) de «tipus ideal» habitualment tractades en els debats sobre la
democràcia: democràcia republicana i democràcia liberal; democràcia representativa i
democràcia participativa; democràcia de negociació i democràcia deliberativa;
democràcia majoritària i democràcia de consens.


2. Anàlisi
Democràcia republicana i democràcia liberal
Es tracta de dues concepcions genèriques del terme «democràcia» en l’àmbit polític. La
primera, la republicana, és la que va donar origen a les democràcies de l'antiguitat i tenia
com a pilars la independència econòmica i la participació del ciutadà en la presa de
decisions col·lectives. Seguint aquests principis, les grans concentracions de riquesa o
de poder polític en poques mans eren considerades amenaces per a la llibertat política
republicana i, en conseqüència, l'organització institucional de les repúbliques clàssiques i
de les primeres democràcies buscava evitar les acumulacions de poder tant com podien.
Per a prevenir la república de corrompre's, van idear el mecanisme de la participació, en
què tots els ciutadans estaven implicats en la presa de decisions col·lectives.

Per la seva banda, les primeres repúbliques modernes, com són la francesa i la nord-
americana, es van basar en aquestes idees però van afegir-hi els principis del liberalisme
polític, el nou corrent ﬁlosòﬁc de l'època. Com a resultat, aquestes democràcies no es
van concentrar tant en dispersar el poder i assegurar la participació ciutadana, sinó que
van primar que el poder estigués limitat i que garantís certs drets individuals . Per2
aconseguir això, el liberalisme polític va establir la separació de poders en executiu,
legislatiu i judicial, que es regien a partir d'una constitució escrita. A més, no es perdia la
tradició de participació ciutadana per mitjà del dret a vot.

Aquestes democràcies han anat evolucionant i han incorporat progressos, com són el
sufragi universal i el dret d'associació, que han dut els experts a denominar-les com a3
democràcies liberals tot i els seus pilars republicans.

Democràcia representativa i democràcia participativa
A l'hora de parlar sobre democràcia representativa i democràcia participativa, cal
remuntar-nos de nou a l'Antiga Grècia, on les polis democràtiques com Atenes prenien4
L'origen d’aquest dos principis liberals es troben en la reforma protestant i les guerres de religió que van2
assolar Europa durant els segles XVI i XVII.
Vegeu el Glossari, pàgina 101.3

les decisions col·lectives a l'Assemblea, on tots els ciutadans es reunien i hi tenien dret a
vot. Aquesta primera forma de democràcia participativa, que era totalment directa, era
possible, bàsicament, gràcies a la petita dimensió d'aquestes unitats polítiques, que en
cap cas superaven els 250.000 habitants.

Els estats democràtics moderns, per la seva banda, acostumen a agrupar milions de
persones, fet que fa impossible una democràcia directa com la de les antigues polis. Per
contra, utilitzen la democràcia representativa, en què els ciutadans escullen per mitjà de
votacions uns representats que governen en nom seu. Ara bé, aquest sistema, en els
últims anys, ha estat criticat per alguns sectors de la societat que perceben la classe
política com un estament aïllat de la realitat controlada més pels poders econòmics que
no pas per l’electorat.

Com a resultat, s'ha formulat el concepte de democràcia participativa, que agrupa
diferents propostes: la més radical proposa substituir la democràcia representativa per un
sistema alternatiu de votacions directes, mentre que d'altres proposen crear mecanismes
de participació ciutadana.

Democràcia de negociació i democràcia deliberativa
Entre els col·lectius que han de prendre decisions gairebé sempre existeixen diferents
opinions, interessos i identitats que porten a un procés de debat, que pot ser de
negociació o de deliberació.

La negociació es produeix quan els participants inicien el procés de presa de decisió
amb preferències poc alterables, amb interessos propis, que poden arribar a variar
segons el poder de què disposin per a vèncer els altres. Aquest poder de negociació pot
tenir a veure amb diners, amb la força física o militar, amb el poder mediàtic o amb el
suport electoral del participant. El principal inconvenient que presenta aquest mètode en
política rau en el fet que, utilitzant la seva força, el grup amb més poder oprimeixi el més
feble. Per altra banda, com a exemple pràctic trobem les negociacions comercials, on els
participants utilitzen, per norma general, el seu poder de negociació sobre l'altre per a
afavorir els seus interessos privats.


Per contra, en les deliberacions es tenen en compte els interessos generals, com poden
ser la "veritat" i la "justícia", i les raons públiques que poden beneficiar a més ciutadans.
Un bon exemple són els debats científics on, malgrat els intel·lectuals tinguin interessos
particulars, sempre es tenen en compte els arguments d'interès general a l'hora de
prendre decisions. El principal problema que presenta aquest mètode el trobem a l'hora
de determinar de manera imparcial quin és el veritable interès general.

Per acabar, en política i, en concret, en la presa de decisions democràtiques, hi són
presents tant la negociació com la deliberació en diferents proporcions. Quan els
parlamentaris arriben a acords entre bastidors, a porta tancada, i tenint en compte només
els seus interessos electorals o els dels grups econòmics que representen, és quan han
entrat en retòrica de negociació. Per contra, quan discuteixen en un ple al Parlament o
davant dels mitjans de comunicació, apel·len a raons d'interès públic per a argumentar
les seves propostes i persuadir els ciutadans , utilitzant així la retòrica de deliberació.
5

Democràcia majoritària i democràcia de consens
Arend Lijphart descriu la democràcia majoritària com aquella societat en què governa «la6
majoria dels ciutadans», altrament, defineix la democràcia de consens com aquella
societat en què el govern representa a «tants ciutadans com sigui possible».
7

Queda palès doncs, que són dos models molt diferenciats: la democràcia majoritària,
usada en estats com el Regne Unit, compta amb un disseny institucional (sistema
electoral, control judicial de constitucionalitat, grau de descentralització...), que afavoreix
que una sola facció política governi en solitari, sense tenir en compte les minories.
Aquest model és adequat per a països molt homogenis en termes d'identitat i de religió,
però és perillós en estats diversos internament, on la democràcia de consens, que té en
compte les minories, és molt més adequada per tal d'evitar la discriminació i la tirania de
la majoria. Un bon exemple d'això és el disseny institucional de Suïssa, que compta amb
A vegada, els polítics utilitzen raonaments d'interès general de forma pública per a emmascarar que han5
pres una decisió per a afavorir interessos privats.
Arend Lijphart és un politòleg especialitzat en la política comparada, els sistemes electorals i els sistemes6
de votació, les institucions democràtiques, i l'etnicitat.
Lijphart, Arend. Modelos de democracia, Ariel, 2000. Pàgines 13-14.7

mecanismes que permeten a totes les comunitats lingüístiques de participar en els
governs del país.

3. Conclusions
A l'hora de dissenyar l'organització política de la Catalunya independent cal tenir en
compte els conceptes analitzats anteriorment. Malgrat cap d'ells sigui excloent, és a dir,
tots es poden aplicar alhora en diferent mesura, és recomanable marcar bé quin tipus de
democràcia volem per a la Catalunya Estat.

Primerament, a l'hora de bastir el sistema de govern democràtic de Catalunya, és
imprescindible tenir en compte la tradició de les democràcies representatives d’arrel
liberal, introduint-hi, això sí, mecanismes de participació directa ciutadana. Convé
ressaltar que les institucions representatives són insubstituïbles: tant les dimensions dels
estats moderns, com el caràcter altament especialitzat de la política actual, fan
necessària l’existència d’òrgans representatius que s’ocupin d’elaborar, executar i vetllar
les lleis. Tanmateix, és erroni limitar la participació ciutadana al vot periòdic a unes
eleccions, ja que fomenta l’allunyament entre la ciutadania i la política. Per aquesta raó és
necessari introduir mecanismes de participació . D'aquesta manera, es preservarà el8
necessari sistema representatiu on el poder és limitat per una constitució, alhora que
s'aproxima la presa de decisions als ciutadans.

Per altra banda, és important i necessari combinar la negociació i la deliberació en el
futur sistema polític català. La retòrica de negociació, que sempre existirà, s'ha de regular
per mitjà d'un disseny institucional que obligui al consens entre una gran majoria de les
forces polítiques per tal de protegir els drets de les minories. Per altra banda, és
convenient afavorir la deliberació pública dels governants per reduir la capacitat de certes
faccions, tan polítiques com econòmiques (l'anomenat establihsment), d'utilitzar el seu
poder de negociació per a decidir per sobre del bé comú.

Finalment, cal insistir en tenir sempre en compte la democràcia de consens a l'hora de
dissenyar les institucions de la Catalunya independent perquè, en una societat com la
nostra, que ja presenta un alt grau de diversitat i pluralisme intern (especialment en
Vegeu l'apartat del Sistema electoral, pàgina 86.8

l'àmbit lingüístic), resulta molt adequat acordar els grans temes de país de forma
consensuada per tal de garantir la cohesió social.


2. FORMA D'ESTAT
«Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu.
Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble
que no volgué reis, sinó prínceps, que «eren el primer entre iguals, elegits per
ciutadans que, de dret, eren lliures»»
Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, al
recentment restaurat Parlament de Catalunya el 14 de desembre de 1932.

1. Introducció
Monarquia i república són dos dels sis termes polítics estudiats i classificats a l'Antiga
Grècia per Plató i Aristòtil per designar els diferents règims polítics de l'època. D'aquests
sis tipus, els que han adoptat les democràcies liberals, tot modificant-los per adaptar-los
a les noves realitats socials, són dos sistemes similars però molt diferents alhora. Dos
models antagònics, cadascun amb les seves virtuts i inconvenients, que s'han enfrontat
nombroses vegades durant els últims segles a tot el món.

A continuació analitzo els arguments a favor i en contra que presenten les dues opcions i
destrio el sistema que més s'adequa per a la Catalunya independent.

2. Anàlisi
Monarquia parlamentària
La monarquia parlamentària, sorgida de la Revolució Anglesa de 1688, és el sistema
adoptat per un bon nombre d'estats europeus: el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca, Països
Baixos, Noruega, Suècia i l’Estat espanyol. En aquests territoris el cap d'estat (un rei o
una reina) regna però no governa. És a dir, la figura del monarca ha perdut quasi totes les
funcions polítiques executives, legislatives i judicials de períodes anteriors i ha esdevingut
el representant de l'estat i una eina per evitar bloquejos constitucionals. D'altra banda, cal
remarcar que el poder i les funcions del rei estan establertes per la constitució o les lleis
de cada territori.

Els principals avantatges que presenta aquest sistema són que l'estat disposa d'una ﬁgura
neutra, independent dels partits polítics i allunyada de la política quotidiana, per a arbitrar
possibles conﬂictes polítics o bloquejos institucionals. D’altra banda, els defensors de la
forma de govern parlamentària esgrimeixen una raó addicional: la monarquia constitueix
una salvaguarda d’aquesta forma del govern en relació al presidencialisme .
9

Com a inconvenients té que el càrrec és vitalici i hereditari, característica que fa aquest
sistema incompatible amb la idea de democràcia avançada ja que el poble no decideix
quin és el seu cap d'estat, com passa actualment a l'Estat espanyol.

República
La república, sorgida arran de la revolució americana de 1776 i la francesa de 1789, és
un sistema que es caracteritza pel fet que el càrrec de cap de l'estat no és hereditari sinó
escollit per un període limitat de temps. La manera d’escollir aquest president (directa o
indirecta), així com les seves funcions varien segons es tracti d’un sistema
presidencialista (EUA), semipresidencialista (Estat francès) o parlamentari (Alemanya i
Itàlia).

Els principals avantatges que presenta aquest model són que els ciutadans escullen el
seu cap d'estat, ja sigui de forma directa o indirecta. Això ja comporta que sigui un model
més congruent amb els valors liberal-democràtics que un cap d’estat hereditari i que
l'acosti al que denominem una democràcia perfecta.

Per altra banda, els inconvenients són que els presidents de repúbliques parlamentàries
acostumen a ser persones lligades a la vida política quotidiana i als partits polítics, fet que
els podria privar de ser imparcials a l'hora de prendre algunes decisions en la funció de
cap de l'estat. Ara bé, si el candidat és consensuat per una majoria àmplia de diputats i/o
de ciutadans, aquest fet no hauria de produir-se.

L'any 1981, el rei d'Espanya Joan Carles I va salvaguardar el sistema democràtic rebutjant el cop d'estat9
del general Tejero.

3. Conclusió
La Catalunya del segle XXI és ﬁlla del catalanisme polític dels últims dos segles que,
durant els seus inicis i a partir de la Segona República, ha estat majoritàriament
republicà . Tenint en compte aquesta herència política i la voluntat dels catalans de10
convertir Catalunya en una de les democràcies més avançades del món, no hi ha cap
mena de dubte que el sistema republicà és el que s'ha d'adoptar. Primer de tot, perquè és
l'únic model que garanteix que el poble tingui la sobirania a l'hora d'escollir el seu cap
d'estat i, en segon lloc, perquè és el que més s'adequa per al naixement d'un nou estat
que vol ser garant de la màxima qualitat democràtica.

Vegeu Valentí Almirall al segle XIX i Francesc Macià i Lluís Companys al segle XX.10

3. FORMA DE GOVERN

«El suport d’un poble no es guanya simplement governant-lo segons els seus
interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a
seduir la seva imaginació»
Thornton Wilder, Els idus de març

«El poder és una càrrega feixuga i el seu pes anirà corrompent aquell qui el suporti»
Ji Junxiang, s. XIII, L'orfe del clan dels Zhao

1. Introducció
El principi institucional de la separació de poders és la base de qualsevol democràcia
liberal representativa que s'organitzi o es vulgui organitzar avui en dia en estat. Seguint la
idea aristotèlica de la conveniència d’establir una separació de funcions en diversos tipus
d’institucions de la democràcia antiga (assemblea, magistratures...), Locke (Segon tractat
del govern, 1662) i, posteriorment, Montesquieu (L’esperit de les lleis, 1748), estableixen
dissenys institucionals que instauren una relació entre els poders legislatiu i executiu,
primer, i entre aquests i el poder judicial, després. Aquests models proposats durant el
segle XVIII han evolucionat ﬁns a l'actualitat, on els nous estats han d'escollir entre un
model presidencialista, amb els poders executiu i legislatiu separats (com als EUA), un
model parlamentari, amb el primer poder, l’executiu, escollit pel segon poder, el legislatiu,
(com a Alemanya) o un model híbrid semipresidencialista, amb un president escollit
directament pel poble i un primer ministre escollit pel poder legislatiu (com a França).


2. Anàlisi
Forma de govern parlamentària
El model parlamentari, resultat de la llarga evolució europea des de la monarquia
constitucional fins a la monarquia parlamentària, és el sistema adoptat per estats com
Alemanya, Canadà, Dinamarca, Bèlgica, Islàndia, Suècia o l’Estat espanyol. Ara bé,
l'exemple clàssic de parlamentarisme és el model Westminster del Regne Unit.

En aquest model el cap de govern és escollit pel Parlament i, en conseqüència, ha de
retre comptes amb aquesta cambra, que té el poder per a destituir-lo o ratificar-lo per
mitjà de mocions de censura i de confiança respectivament. Aquest mecanisme
d'elecció, a més, comporta que la divisió de poders entre legislatiu i executiu es dilueixi
de forma notòria, prenent poder de decisió als ciutadans. Per altra banda, aquest sistema
implica que el cap de govern estigui separat de la figura de Cap d'Estat, posició que
ocupen els monarques en el cas de les monarquies parlamentàries i personalitats
allunyades de la vida política quotidiana en les repúbliques.

Com a principal avantatge destaca la política de pactes, acords i coalicions que, a causa
de la necessitat d'assolir una majoria absoluta per a investir el primer ministre, ha acabat
sent inherent a aquest model. S'ha de tenir en compte, per altra banda, que aquesta
situació es repetirà cada vegada que un govern que no tingui majoria al Parlament hagi
d'aprovar alguna llei. Un altre punt fort és el fet que el govern, el primer ministre sobretot,
ha de passar comptes amb el Parlament periòdicament el qual, a més, té el poder, com ja
he apuntat, per a destituir-lo.

Com a inconvenients cal ressaltar que, amb aquest sistema, el cap del govern no és
escollit pel cos electoral, pels ciutadans, sinó que és el Parlament l'encarregat de
designar-lo. Això provoca que no estigui tan legitimat com en el sistema presidencialista i
que, a vegades, el candidat del partit guanyador no esdevingui primer ministre. D'altra
banda, quan es formen governs sense una majoria parlamentària sòlida és més probable
que s'acabin convocant eleccions anticipades, que comporten inestabilitat i períodes
d'inactivitat política. Un altre punt feble el trobem a l'hora de formar els gabinets: en el
model parlamentari els ministres acostumen a ser persones provinents del món polític i,
molt sovint, també són diputats. Per últim, cal tenir en compte que la majoria d'estats

que opten per aquest model no tenen cap mena de limitació de mandats i, en
conseqüència, s'hi pot donar el cas que, aproﬁtant-se la majoria parlamentària de què
disposa, el primer ministre es mantingui en el càrrec durant molts anys, amb els efectes
indesitjats que això comporta .
11

Forma de govern presidencialista
El model presidencialista, fruit de la revolució americana de 1776, és present en països
com Costa Rica, Colòmbia i Argentina, malgrat l'exemple per excel·lència són els EUA,
que van ser els primers a adoptar el model presidencialista modern.

En aquest sistema el president és escollit directament pels ciutadans a través d'una
votació popular (en alguns casos a través de compromissaris), i no pas a través del
Parlament. En conseqüència, el president escollit ha de passar comptes amb el cos
electoral i no amb la cambra de representants, la qual, per norma general, no pot fer
mocions de censura. Ara bé, en casos excepcionals, com podria ser una conducta
delictiva (el que en política comparada s'anomena impeachment ), el Parlament sí que12
pot destituir-lo.

Els principals avantatges que presenta aquest sistema són, en primer lloc, que la
separació de poders entre el legislatiu i l’executiu és molt més marcada que en els
sistemes parlamentaris ja que, en aquest cas, el parlament ocupa una funció institucional
més destacada i autònoma. En segon lloc, que la majoria d'estats que l'adopten
acostumen a gaudir de força estabilitat institucional, com ha estat, històricament, el cas
dels Estats Units. D'altra banda, el president gaudeix de molta més legitimitat atès que
són els ciutadans els qui l'han escollit directament. Així mateix, els integrants dels
gabinets acostumen a ser de perﬁl professional ja que el govern es troba més allunyat del
Parlament i, en conseqüència, acostumen a ser més especialitzats. A més, els mandats
són limitats, evitant així personalismes.

Ha quedat pal·lès en molts casos que acaparar poder durant un llarg període de temps acaba propiciant11
l'aparició d'actituds corruptes en els governants.
Consulteu el Glossari, pàgina 100.12

El model presidencialista, però, no es troba exempt d'inconvenients. El principal és que,
en la majoria d'estats, ha creat un sistema de partits bipartidista ja que només dos
aspirants arriben a la segona volta d'elecció i això provoca que es creï una polarització
del vot . Per últim, el president pot desentendre's del Parlament aprofitant que no el pot13
destituir, fet que pot comportar problemes.

Forma de govern semipresidencialista
Aquest model, present a l'Estat francès, és un híbrid entre els dos sistemes descrits
anteriorment. La característica principal és que el president de la república és escollit per
votació directa per part del cos electoral, com és el cas del model presidencialista, però
el parlament també escull un cap de govern, com en el model parlamentari. El resultat és
un poder executiu bicèfal, tenint més poder el cap de govern que el president en cas que
pertanyin a partits polítics diferents.

El principal avantatge que presenta és el fet de poder mantenir un primer ministre escollit
pel parlament que s'ocupa, principalment, de la política interna i de disposar, a més, d'un
president de la república escollit directament pels ciutadans amb un paper fonamental en
política exterior, donant lideratge i visibilitat internacional a l'estat.

Per altra banda, el major inconvenient que presenta és el fet que és complex dividir les
competències entre les dues figures i sovint s'originen conflictes. És per això que els
estats que adopten aquest model han de determinar de forma molt precisa a la
constitució quines són les competències del president de la república i quines les del
primer ministre.

Els Estats Units d'Amèrica són un bon exemple d'aquest inconvenient. En aquest estat només els dos13
partits hegemònics, el republicà i el demòcrata, tenen opcions de guanyar la presidència.

3. Conclusions
Catalunya necessitarà, sobretot durant els primers anys de la independència, una figura
forta i legitimada al capdavant de la nació. Establir relacions amb tots els estats de la
comunitat internacional i bastir les estructures d'estat requerirà d'estabilitat institucional,
situació que s'aconseguirà més fàcilment amb la implantació del model presidencialista.

D'entrada, l'adopció d'aquest model permetrà que Catalunya disposi d'un president de la
Generalitat (que alhora actuarà com a Cap d'Estat de la República Catalana), carregat de
legitimitat ja que serà escollit directament per una majoria qualificada de ciutadans, fet
que, a la pràctica, es traduirà en què l'escollit serà una persona consensuada i amb el
suport de la majoria de partits o fins i tot una persona independent amb un ampli suport
popular . D'aquesta manera, l'Estat Català es dotarà d'una figura que donarà al Govern14
de Catalunya el lideratge i la visibilitat internacional que necessitarà per afrontar els
primers passos de la Catalunya independent. Convé ressaltar, també, que el model
presidencialista permetrà al president d'escollir el gabinet amb el qual treballarà amb
criteris més professionals i, en conseqüència, serà format per ministres amb un perfil més
tecnòcrata, personalitats allunyades de la vida política i experts en les carteres que
ocuparan. Això serà possible atès que el Govern no estarà tan lligat al Parlament com
seria en el cas de la implantació d'un sistema parlamentari.

D'altra banda, la tria d'aquest model comportarà una absoluta divisió de poders i dotarà
de més poder de decisió els ciutadans, dues qüestions molt positives. A més, per evitar
un mal ús del poder per part del president, el Parlament podrà obligar-ne la
compareixença amb el suport de dues cinquenes parts dels diputats i destituir-lo a través
d'una moció de censura si obté el suport de quatre cinquenes parts de la cambra.
D'aquesta manera, el Parlament podrà fer caure qualsevol president que faci una mala
gestió o que abusi de la seva posició.

Per últim, cal remarcar que la limitació del mandat serà de dues legislatures, és a dir, de
vuit anys. Com a variació del model estàndard, a Catalunya no només el president estarà
sotmès a aquesta norma, sinó que també ho estaran els alts càrrecs i els batlles, amb un
Per a més informació sobre el procediment d'elecció del President de Catalunya, vegeu l'apartat sobre el14
sistema electoral, pàgina 86.

límit de dotze anys, i els diputats i els regidors, que en el seu cas la limitació serà de cinc
mandats, és a dir, de vint anys, com desenvolupo i argumento a la pàgina 31.

També voldria comentar que, a llarg termini, un cop l'Estat Català hagi estat implantat en
la seva totalitat, si els seus ciutadans ho desitgessin, Catalunya podria adoptar el model
semipresidencialista recuperant, així, la funció del Parlament d'escollir un primer ministre
que s'ocupi de la política interna i dividint, així, la càrrega de poder que tindrà el
President de Catalunya en el model presidencialista.


4. SISTEMA ELECTORAL
«El dret a vot és un dret que res ni ningú pot treure als ciutadans»
Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778.

1. Introducció
Catalunya, actualment, no disposa de llei electoral pròpia. Aquest fet és francament
preocupant tenint en compte que el Parlament ha disposat de més de trenta anys per a
elaborar una norma pròpia que regeixi els nostres comicis. La pluralitat de partits al
nostre país, cadascun amb els seus interessos polítics, ha impedit, de moment, una
entesa i ha provocat que encara avui utilitzem la llei electoral preestablerta per l'Estat
Espanyol.

La llei electoral, amb el seu propi sistema electoral, és una estructura d'estat. No és pas
cap minúcia: és la norma que ha de traduir el vot dels ciutadans en representació política
institucional. És per això que, quan Catalunya es constitueixi en estat independent, serà
de vital importància que els partits polítics abandonin els seus càlculs partidistes i actuïn
tots a l'una per a crear una llei electoral justa i adequada tenint en compte les
característiques del país. Sols així Catalunya podrà esdevenir un autèntic estat
democràtic.

A continuació analitzo els diferents tipus de sistemes electorals que existeixen en la
política comparada per a escollir el poder lesgislatiu i en destrio un, el qual adapto a la15
realitat de Catalunya.

El sistemes que s'utilitzaran en les eleccions presidencials, les municipals, les consultes i els referènfums15
seran tractats direcament a les conclusions.

2. Anàlisi
Els sistemes electorals intenten buscar un equilibri entre diversos objectius que no
sempre resulten compatibles i que sovint són contraposats: parlem de representativitat,
proporcionalitat, territorialitat, governabilitat, legitimitat democràtica, claredat, estabilitat i
transparència. En conseqüència, existeixen molts tipus de sistemes electorals, tots
vàlids, cap perfecte. Triar-ne un o altre dependrà, especialment, de les característiques
del territori on s'hagi d'aplicar. Cada democràcia liberal té el seu propi sistema electoral
però, a grans trets, pot dir-se que existeixen dos grans grups de sistemes electorals: el
majoritari i el proporcional, cadascun amb les seves variants internes.

Entre els components bàsics i comuns dels diferents sistemes electorals es troben la
circumscripció o districte electoral, que és la unitat territorial del vot ciutadà; el tipus de
candidatura, que pot ser uninominal o plurinominal; el tipus de vot, el qual pot variar en
diferents aspectes; la fórmula electoral, que és la fórmula matemàtica que tradueix el
nombre de vots rebuts per cada candidatura en representació política institucional i, en el
cas dels sistemes proporcionals, el llindar mínim de vots per a entrar en el repartiment de
representants. En conseqüència, els resultats pràctics de cada sistema no depenen d’un
sol element sinó del conjunt.

El debat entre els avantatges i els desavantatges dels sistemes majoritaris i proporcionals
és quasi interminable, amb aferrissats defensors i crítics en ambdues bandes.

Sistemes majoritaris

Els sistemes electorals majoritaris es caracteritzen, principalment, per afavorir governs
molt estables i la formació de majories absolutes del partit o coalició guanyadora. A més,
acostumen a provocar que els partits tendeixin al centre, tot defugint d'extremismes, ja
que es necessita una gran quantitat de vots per a guanyar unes eleccions d'aquest tipus.
D'altra banda, si es combina aquest sistema amb circumscripcions uninominals, com és
el cas de la Cambra dels Comuns al Regne Unit, s'estableix una relació més directa entre
representant i representats ja que es poden adreçar peticions al teu diputat, es facilita el
compliment de responsabilitats i s'allunya el representant de l'aparell central del partit tot
acostant-lo més als ciutadans. Malgrat això, un dels principals inconvenients és el fet que

només els partits grans poden entrar a la cambra i, en conseqüència, són estats que
tendeixen al bipartidisme, com és el cas dels EUA i del Regne Unit. A més, és molt més
complicada l'entrada de partits nous i, en aquest sentit, aquests sistemes tendeixen a
diﬁcultar l’accés de les demandes de les minories en el procés de presa de decisions
col·lectives. Per últim, aquest model, combinat amb circumscripcions uninominals, pot
afavorir el clientelisme i el caciquisme electoral ja que els lobbies, aproﬁtant el seu poder
econòmic, podrien accedir al poder directament mitjançant candidats sota el seu control.

Sistemes proporcionals

Els sistemes electorals proporcionals es caracteritzen per tenir la capacitat de canalitzar
millor el pluralisme de la societat ja que permeten l'entrada de minories a les cambres de
representants. Aquest és un argument de pes en societats molt plurals en termes
nacionals, lingüístics, religiosos o ètnics vist que la representació d'aquests col·lectius
permet que el debat parlamentari estigui enriquit amb moltes i diverses opinions que, a
més, afavoreixen la democràcia de consens, tot al contrari del que passa amb els
sistemes majoritaris. D'altra banda, els principals punts febles són la major inestabilitat
governamental i l'excessiu pes que a vegades tenen les minories radicals en la presa de
decisions perquè són claus a l'hora de formar majories, com passa a Israel. A més, com
que els diputats acostumen a ser escollits en circumscripcions plurinominals i a partir de
llistes elaborades habitualment per la direcció dels partits, es produeix un allunyament
dels electors respecte dels candidats i, conseqüentment, es dilueix la responsabilitat
política dels representants.

Sistema de representació proporcional personalitzada
Alguns països han creat sistemes electorals que combinen elements de caràcter
majoritari i de caràcter proporcional amb l'objectiu d'obtenir un major equilibri i
compensar els punts febles que presenten ambdós sistemes. Són els coneguts com a
sistemes de representació proporcional personalitzada: la distribució d’escons és de
caràcter proporcional però es combina amb circumscripcions uninominals per acostar els
candidats als electors.


Aquest és el cas d'Alemanya i d'Escòcia, que combinen districtes uninominals i
plurinominals en el seu sistema electoral. Cada elector té la possibilitat d’emetre dos
vots: a) un vot a un candidat, que ha d'escollir entre els diversos candidats que es
presenten pel seu districte uninominal; i b) un vot de llista, que ha de triar entre les
diferents llistes proposades pels partits en una circumscripció territorial més gran. Aquest
darrer tipus de vot és el més important ja que és el que decideix el nombre de
representants atribuïts proporcionalment a cada partit d’acord amb una fórmula electoral
concreta, que en els països esmentants és la fórmula de Hare . Per la seva banda, a les16
circumscripcions uninominals, la representació és pel candidat que obté la majoria
relativa de vots. En conseqüència, si a un partit li corresponen més representants dels
que ha obtingut en les circumscripcions uninominals, la diferència es cobreix atorgant
representació a candidats de la llista presentada pel partit a nivell de la circumscripció
plurinominal. Si, per contra, el partit obté més diputats per les circumscripcions
uninominals que els que li corresponen a partir de la distribució proporcional, no se li treu
cap escó, sinó que s’augmenta el nombre d’escons institucionals. Referent a aquets últim
punt, el sistema electoral alemany exigeix obtenir un mínim del 5% de vots a nivell de tot
l’estat per tal d’entrar en el repartiment de representants, si bé també participen en
aquest repartiment totes les forces que hagin obtingut un mínim de tres escons directes
encara que no hagin obtingut el 5% de vots a nivell de tot Alemanya.

Cal dir que aquest sistema no es troba exempt d'inconvenients. El principal dels quals és
la complexitat dels sistema de vot i de repartició d'escons que, segons l'Enquesta Social
Europea , alguns ciutadans no acaben d'entendre bé, fet que pot provocar una distorsió17
del resultat. A més, es podria donar el cas que un partit obtingués més representants via
circumscripcions uninominals que els que li pertocarien proporcionalment.

Per a més informació sobre l'Enquesta Social Europea, consulteu http://www.upf.edu/enoticies/17
1314/0108.html#.VBdSu9oaySM.

3. Conclusions
A la Catalunya independent els ciutadans seran cridats a les urnes sovint: en les
eleccions presidencials, en les eleccions legislatives, en les eleccions municipals i en les
consultes i referèndums que se celebrin ocasionalment. Cadascun d'aquests comicis
estarà regit per un sistema electoral propi que detallaré tot seguit.

Abans, però, cal esmentar els elements que es repetiran en totes les eleccions, siguin del
tipus que siguin. En primer lloc, tots els comicis, consultes i referèndums se celebraran,
per norma general, en diumenge. D'aquesta manera s'aconsegueix que la majoria de
ciutadans pugui acudir fàcilment als col·legis electorals sense haver de fer ús del permís
que tindran les persones que treballin durant la jornada electoral. En segon lloc, qualsevol
elecció, consulta o referèndum haurà de ser convocat amb una antelació mínima de
quaranta dies abans de la data de celebració i haurà d'estar separat de qualsevol altre
comici per un mínim de tres mesos. Així s'evita una distorsió del resultat de les eleccions
posteriors i no es barregen les dues campanyes. A més, la Sindicatura Electoral de
Catalunya haurà de realitzar una campanya institucional d’informació de la data dels
comicis i de les condicions per exercir el dret de vot per així fomentar la participació. Per
la seva banda, el President de Catalunya i el Parlament podran avaluar en cada cas
concret els avantatges i els inconvenients d’un allargament de l’horari de votació i d’una
ampliació de la jornada electoral a dos dies consecutius. En aquest sentit, els electors
podran votar anticipadament a les oficines de Correus de la seva circumscripció
electoral, les quals disposaran de paperetes i sobres en condicions que garanteixin la
llibertat i el secret del vot, des de l’inici de la campanya electoral fins a dos dies abans de
la jornada electoral. Així mateix, es permetrà el vot per correu dels catalans residents a
l'estranger a les ambaixades i als consolats catalans i, atès que hi ha ciutadans amb
problemes per a desplaçar-se, la Sindicatura Electoral de Catalunya organitzarà urnes
mòbils en cada circumscripció electoral i programarà visites a residències de gent gran,
hospitals, centres penitenciaris i altres institucions per tal que hi puguin votar les
persones amb aquest tipus de dificultats. També es continuaran distribuint sobres en
Braille per facilitar el vot de les persones invidents com ja es fa des de les últimes
eleccions. En quant al vot per internet o electrònic, s’introduirà com a forma de vot
anticipat sempre i quan la Sindicatura estableixi unes condicions tècniques suficientment
segures d’acreditació del votant, de secret del vot i de fiabilitat del recompte de vots. Per
votar via internet, els electors podran demanar la documentació necessària a la

Sindicatura Electoral, des de la convocatòria de les eleccions fins a deu dies abans de la
jornada electoral.

Per altra banda, l’administració electoral organitzarà l’enviament d’un sol sobre a totes les
llars de Catalunya on s’inclouran les paperetes, la informació sobre els candidats i els
compromisos contrets per les candidatures amb representació parlamentària. En cas de
ser una consulta o un referèndum, es rebrà el posicionament dels partits envers la
qüestió preguntada. A més, els costos de les campanyes dels partits no podran superar
una xifra determinada per la Sindicatura Electoral, que tindrà en compte el nombre
d'habitants als quals s'ha d'informar depenent de si es tracta d'unes eleccions
presidencials, legislatives, municipals o una consulta a nivell nacional o local. La idea
central és reduir els diners que els partits inverteixen en aquestes activitats per obtenir
més igualtat d'oportunitats entre les formacions polítiques grans i les petites. En relació a
aquest apartat, cada partit tindrà un compte electoral únic en el qual no es podran
abonar despeses electorals en metàl·lic ni a càrrec d’altres comptes bancaris diferents de
l’establert i declarat davant la Sindicatura Electoral. A més, no estaran permeses
aportacions amb finalitats electorals procedents de fundacions o organitzacions que
estiguin vinculades als partits ni d’empreses públiques ni d’empreses privades que
mantinguin contractes vigents amb administracions públiques. Convé ressaltar que
qualsevol donació privada que percebi qualsevol partit haurà de ser feta pública en els
seus comptes acompanyat del nom del donant, en cas de ser una persona física, o del
nom de l'empresa en cas de ser una persona jurídica. Aquesta norma només s'aplicarà a
les donacions majors de mil euros, ja que no tindria sentit publicar el nom de tots els
militants dels partits. Per altra banda, seguint l'exemple dels EUA, es regularitzaran els
lobbies i se'n farà pública la llista i les seves accions. D'aquesta manera els electors
sabran qui ajuda els partits a qui voten i es podran evitar casos de corrupció, sobretot els
casos d'adjudicació arbitrària de concursos públics. Amb aquestes dues mesures els
electors gaudiran de molta més informació a l'hora de votar. En aquest sentit, no he
cregut oportú la prohibició total de donacions privades als partits ja que, encara que es
perseguís, continuarien existint i dificultaria molt l'entrada al Parlament dels partits
extraparlamentaris.
18

La majoria d'aquestes propostes van ser estudiades i suggerides l'any 2007 per un conjunt d'experts en la18
matèria, entre els quals s'hi trobava el professor Josep Mª Reniu. Podeu consultar íntegrament l'informe per
a la llei electoral de Catalunya aquí: http://www.gencat.cat/governacio-ap/pub/sum/dep/Lleielectoral.pdf

Per últim, una altra novetat remarcable serà la limitació de mandats. Seguint l'exemple
suís de polítics milicians , el president tindrà una limitació de vuit anys en la seva19
activitat. Per la seva banda, els batlles i alts càrrecs la tindran de dotze anys ja que les20
transformacions profundes de municipis requereixen de temps, i els diputats i els
regidors la tindran de vint anys doncs l'experiència és clau per a agilitzar tràmits.
D'aquesta manera, es facilitarà la rotació a les capes més altes del poder, que servirà per
reduir els casos de corrupció (que tendeixen a augmentar a mesura que una persona es
manté al poder) i s'aconseguirà que el pas de qualsevol persona per la política sigui
temporal. Dit d'una altra manera, no hi haurà polítics de professió, sinó economistes,
juristes, metges..., que temporalment faran de polítics. Així obtindrem una classe política
més sana i més transparent que no podrà aferrar-se al càrrec.

Eleccions presidencials
Les eleccions presidencials se celebraran puntualment cada quatre anys amb l'objectiu
que els ciutadans escullin directament el President de la Generalitat de Catalunya, que
actuarà, mentre no es canviï la forma de govern presidencialista a la semipresidencialista,
com a Cap de l'Estat i del Govern.

Aquesta elecció es durà a terme amb un sistema a dues voltes, és a dir, passaran a la
segona ronda (que se celebrarà dues setmanes després sempre i quan en la primera
volta cap candidat aconsegueixi el 50% més un dels vots vàlids emesos) els dos
candidats més votats. D'aquesta manera s'aconsegueix que el President compti amb el
suport de més de la meitat de la població per afrontar el seu mandat d'una manera
estable.

S'ha de tenir en compte, a més, que el president tindrà una limitació de mandat de vuit
anys marcada per la constitució. Així, s'evitaran personalismes i possibles casos de
corrupció, com he comentat abans.

Entenem com a alts càrrecs els ministres, el president del poder judicial i el president del parlament.20

Eleccions legislatives
Les eleccions legislatives se celebraran cada quatre anys a partir del sistema electoral de
representació proporcional personalitzada. He triat aquest model perquè combina la
relació directa entre representant i representats que ofereixen els sistemes majoritaris
basats en districtes uninominals amb el repartiment proporcional de la globalitat d’escons
que corresponen a cada candidatura a nivell nacional. Així, s'aconsegueix apropar els
polítics als ciutadans (fet que és importantíssim), sense perdre en cap moment la
necessària proporcionalitat que fa el sistema just.

D'altra banda, per a millorar la representativitat dels territoris poc poblats evitant
perjudicar les zones amb més densitat de població a l'hora de distribuir els districtes
uninominals, fóra bo d'augmentar el nombre d'escons del Parlament de 135 a 150.
D'aquesta manera, els ciutadans de territoris com el Pirineu podran disposar de
representants directes sense provocar que la Regió Metropolitana tingui molts menys
diputats via cirumscripció uninominal dels que li pertocarien si no es tingués en compte la
forta heterogeneïtat en la distribució demogràﬁca de Catalunya, situació que es pot
observar en el següent mapa:

Mapa 1. Mapa anamòrﬁc de població de Catalunya
NOTA: L'àrea de cada comarca és proporcional a la seva població.

FONT: Generalitat de Catalunya, Participació, representació, transparència - Informe per a la Llei electoral
de Catalunya.


Si bé la decisió d'ampliar el nombre de diputats va en contra del principi de
racionalització de l'estructura institucional, crec que és molt necessària per la raó
exposada.

Seguint les normes del sistema triat, la votació es durà a terme amb dues urnes i dos
vots per persona. El primer servirà per a escollir el diputat del districte uninominal de
cada ciutadà, que serà escollit per majoria simple, i el segon (el més important) servirà
per determinar la quantitat d'escons que cada partit ha de tenir al Parlament utilitzant la
fórmula de Hare, que és més proporcional que la d'Hondt . En conseqüència, si a un21
partit li corresponen més representants dels que ha obtingut en les circumscripcions
uninominals, la diferència es cobrirà atorgant representació a candidats de la llista
presentada pel partit a nivell de la circumscripció plurinominal. Si, per contra, el partit
obté més diputats per les circumscripcions uninominals que els que li corresponen a
partir de la distribució proporcional, no se li treurà cap escó, sinó que s’augmentarà el
nombre d’escons institucionals. D'altra banda, per entrar al Parlament caldrà superar el
3% dels vots emesos. Aquesta mesura, encara que sembli injusta, és necessària per
evitar un fraccionament exagerat del Parlament que en dificulti la seva activitat regular. En
cas que un candidat aconsegueixi la majoria en la seva circumscripció uninominal però el
seu partit no aconsegueixi superar el llindar del 3%, es farà com en el cas alemany i no
podrà entrar al Parlament a no ser que hagi obtingut representació en un total de tres
circumscripcions. Així s'evita l'entrada de lobbies que, aprofitant el seu poder econòmic,
podrien aconseguir d'entrar a la cambra utilitzant un territori afí. D'altra banda, convé
ressaltar que per a presentar-se com a candidat d'una circumscripció uninominal serà
indispensable d'haver estat empadronat en algun dels municipis que la conformen per un
mínim de cinc anys. Sols així s'aconseguirà que cada territori estigui realment representat
per algú que el coneix correctament, que sap quins problemes i necessitats té.

Per últim, aquest sistema anirà acompanyat de llistes desbloquejades. Per tant, els
electors podran marcar amb una creu al requadre corresponent els candidats de les
llistes plurinominals als quals dóna el seu vot preferent. Es podran seleccionar fins a un
total de tres candidats, nombre que s'indicarà clarament a la papereta. En cas que el
votant no marqui cap candidat, el vot es comptarà únicament per a la candidatura. Per
altra banda, si una papereta inclou un nombre de vots preferents superior a l’admès, el

vot es comptarà també únicament per a la candidatura. En aquest sentit, les llistes
electorals que es presentin a les eleccions per a escollir els diputats del Parlament de
Catalunya hauran de tenir una composició equilibrada d’homes i dones, de manera que,
tant en el conjunt de la llista com en cada tram de cinc noms, hi hagi com a mínim un
40% de candidats de cadascun dels dos sexes. Vegeu-ne un exemple a continuació:

Gràﬁc 1. Model de papereta per a la 2a urna
FONT: Participació, representació, transparència - Informe per a la Llei electoral de Catalunya. Generalitat
de Catalunya 2007. (Imatge adaptada)

En l’escrutini de les eleccions es comptaran, en primer lloc, els vots a les
circumscripcions uninominals. Després els de les llistes, a partir dels quals es farà
l’assignació del nombre d'escons a cada formació segons el percentatge de vots
aconseguits. A continuació, pels partits que necessitin sumar diputats per a completar
els escons al Parlament, es comptaran les preferències als candidats individuals de les
seves llistes de la següent manera: de cada llista seran elegits els candidats que hagin
obtingut un nombre de vots preferents superior al 5% dels vots de la candidatura en què
apareguin, en ordre decreixent pel nombre de vots obtinguts, ﬁns a cobrir el nombre
d’escons assignats a la llista. Per als escons assignats a una candidatura que no hagin
estat adjudicats a candidats pels vots preferents, seran elegits els candidats en l’ordre en

què apareguin a la llista. En cas que no hagi estat elegit cap candidat pels vots
preferents, per a tots els escons assignats a la candidatura seran elegits els candidats en
l’ordre en què apareguin a la llista. En cas d’empat de vots preferents entre candidats,
seran elegits els candidats situats en un lloc més alt a la llista.

En conclusió, queda palès que les eleccions legislatives patiran un canvi radical tot
aproximant el Parlament de Catalunya als ciutadans que, com veiem, tindran molt més
poder de decisió a l'hora d'escollir els seus representants.

Eleccions municipals
Les eleccions municipals se celebraran cada quatre anys i es regiran pel sistema electoral
actual. Malgrat he reﬂexionat molt sobre la possibilitat d'elegir de forma directa l'alcalde
amb un sistema a dues voltes que li donaria majoria absoluta i plena estabilitat per a dur
a terme el seu programa, he primat el fet que Catalunya té una dilatada tradició pactista a
nivell municipal. Així doncs, encara que actualment els alcaldes que governen en minoria
hagin de fer malabarismes per a tirar endavant propostes, crec que és important
continuar amb aquest model de consens. Cal veure el pacte no com una feblesa, sinó
com un enfortiment i un enriquiment del govern municipal.

Per tant, es continuarà amb l'actual sistema que es basa en unes eleccions en què es
reparteixen els regidors del municipi, els quals han de sumar una majoria per investir el
batlle. Ara bé, com a principal canvi hi ha l'adopció de la fórmula de Hare en detriment de
la d'Hondt, ja que és més proporcional. D'altra banda, s'introduiran les llistes
desbloquejades que permetran als ciutadans poder fer entre un i tres vots preferents. El
nombre variarà segons la quantitat de regidors a escollir. Per últim, es mantindrà el llindar
del 5% com a mesura per evitar l'excessiu fraccionament dels consistoris i garantir-ne,
així, l'estabilitat.

Consultes i referèndums
Les consultes i els referèndums han de ser eines de participació ciutadana directa
freqüents. Sols així els ciutadans s'aproximaran de nou a les institucions i tornaran a
percebre que realment, qui mana, són ells. Per aconseguir-ho, caldrà dotar-se d'una llei

de consultes populars no referendàries i una altra de referèndums. En el cas d'aquests
últims, només el President de Catalunya i el Parlament (amb el suport de la meitat més un
dels diputats) podran convocar-ne, ja que els referèndums, que són consultes vinculants
jurídicament, es reservaran només per a qüestions d'alta transcendència. En el cas de les
consultes, però, els ciutadans podran forçar-ne la convocatòria si s'acompleixen les
següents premisses:

1- Per demanar una consulta popular en l’àmbit de Catalunya caldrà un mínim de 50.000
signatures vàlides.

2- Per a demanar una consulta popular en l’àmbit local calen les signatures vàlides
previstes a la normativa pròpia de l’ens local i, en defecte de previsió especíﬁca, les
corresponents:

a) al 20% dels habitants de l’àmbit territorial de la consulta, quan aquest sigui de 5.000
habitants o menys.

b) a 1.000 habitants més el 10% dels que excedeixen els 5.000, en els àmbits territorials
de 5.001 a 100.000 habitants.

c) a 10.500 habitants més el 5% dels que excedeixen els 100.000, en els àmbits
territorials de més de 100.000 habitants.

Per norma general, totes les peticions de consulta seran dutes a terme, malgrat el
President i el Parlament es reservaran el dret de no celebrar-ne alguna per trobar-la de
temàtica inapropiada. Per altra banda, al no ser votacions vinculants, la seva aplicació no
és obligatòria encara que, el sentit comú dels governants serà el d'aplicar-ne el resultat
sempre i quan se superi el 55% de participació i el vot aﬁrmatiu assoleixi la meitat més
un dels vots vàlids emesos.

En aquest sentit, la llei de consultes populars no referendàries aprovada pel Parlament de
Catalunya el 19 de setembre de 2014 compleix correctament totes les condicions que22
trobo imprescindibles en la qüestió de les consultes populars. En conseqüència, cal
mantenir-la com a llei a la Catalunya independent.

Per consultar la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana íntegrament, vegeu22
http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715/1373014.pdf.

5. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL
«Res del que pugui fer la societat no ho ha de fer l'administració, res del que pugui
fer un nivell pròxim d'administració no ho ha de fer un altre de més llunyà»
Aforisme

1. Introducció
Catalunya necessita una profunda reforma territorial. L'actual model, marcat per
l'autoritat de l'Estat espanyol des de fa tres segles, reﬂecteix un comportament provincià
i resulta molt poc efectiu. Els nivells administratius s'han anat solapant tot creant una
densa xarxa d'estructures administratives que impedeix el bon funcionament del sistema;
serveix per encobrir males pràctiques polítiques i suposa una considerable càrrega
pressupostària. Amb l'objectiu d'acabar amb aquesta situació i de fer molt més eﬁcient la
funció que tenen les administracions subgovernamentals, que són vitals per al correcte
funcionament de molts dels serveis dels que gaudeixen els ciutadans, he ideat
l'organització territorial de la Catalunya independent des de zero després de fer una
profunda anàlisi de les diferents alternatives que es poden adoptar.

2. Anàlisi
En aquest apartat analitzaré de manera sintètica els tres models territorials existents en la
teoria política i comparada: centralitzat, regional i federal.

Model centralitzat
El model centralitzat es caracteritza per seguir la lògica territorial dels estats preliberals i
el seu màxim representant és l’Estat francès. En aquest cas, la França revolucionària va
optar per radicalitzar el model centralitzat de la monarquia absolutista que va enderrocar
i, encara actualment, organitza el seu vast territori en cent-un departaments
administratius, cinc d’ultramar. Aquestes unitats desconcentrades de la mateixa
administració estatal, els membres de les quals no són escollits directament pels
ciutadans que viuen en el territori que administren, reten comptes a l’administració

central de la que depenen i no disposen de potestat legislativa. És a dir, són mers òrgans
d'aplicació de les decisions preses des del govern central i el parlament al territori.

Aquest model té com a principals avantatges l'homogeneïtzació que presenta el territori
legislativament i la ràpida aplicació que tenen les decisions preses pel poder executiu i
legislatiu a la totalitat de l'estat. Per contrapartida, aquest model no té en compte les
diferències nacionals que puguin existir entre diferents parts d'un estat. El resultat és un
model que es caracteritza per la seva eficiència.

Model regional
El model regional incorpora principis, institucions i procediments de decisió que actuen
en un sentit descentralitzador. Aquest procés de descentralització, que majoritàriament
s'associa a l’evolució d’un estat previ de caràcter centralitzat, pot estar o no garantit en
termes constitucionals. En cas que no ho estigui, les institucions del poder central
mantenen la sobirania de la que procedeixen els poders de les regions dotades
d’autogovern i, en conseqüència, es tracta d’un procés de descentralització de caràcter
reversible. És el cas, per exemple, del Regne Unit i els seus processos de devolució
política a territoris específics: Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. En l'altre cas, de
garantia constitucional, es regula un procediment d’arbitratge, preferentment judicial, per
resoldre els conflictes de competències o les possibles inconstitucionalitats legislatives,
com passa a l'Estat espanyol.

D'altra banda, el procés de descentralització política pot fer-se per totes les regions de
l’estat o només per a algunes. En ambdós casos, a més, el grau de descentralització pot
ser diferent segons les regions específiques. En aquest cas parlem d’un doble nivell
d’asimetria: d’una banda, només algunes regions tenen autogovern polític i, de l'altra, el
grau d’autogovern d’aquestes regions és diferent. Per últim, cal esmentar que la
descentralització regional acostuma a incloure principalment el poders legislatiu i
executiu, mentre que el poder judicial acostuma a mantenir les característiques bàsiques
dels estats centralitzats.


Model federal
El federalisme va més enllà d'un simple arranjament institucional. A l'hora d'establir un
estat federal es parteix d’una concepció associativa totalment diferent a la d'estats
regionals. En aquest cas, aquesta unió es basa en un pacte establert a partir de l’acord
entre parts iguals, tal i com expliquen en assajos el nord-americà James Madison i altres
pares fundadors de la federació dels EUA, el primer estat federal de l’era contemporània.
En conseqüència, de manera general els acords federals es basen en l’«autogovern de
les parts federades més el govern federal compartit per les parts», o dit en l'anglès
original: «self-rule plus shared rule».

Ara bé, la complexitat d'aquest model ha generat un ampli ventall de models territorials,
tant pel que fa al grau de descentralització com pel que fa al grau de federalisme i a les
concrecions institucionals respectives.

En termes generals, els estats federals es caracteritzen per tenir una constitució que
estableix la distribució de competències i dels tres poders bàsics (legislatiu, executiu i
judicial) entre els dos nivells de govern. A més, per a mantenir el poder constituent dels
seus membres (que disposen d’una constitució interna), disposen d'una cambra de
representació territorial: el senat. Aquesta cambra, que en principi no està relacionada
amb el nombre d’habitants dels estats federats, té la funció de donar veu per igual a totes
les parts a l'hora de decidir sobre temes legislatius i de reforma constitucional. Per últim,
comentar que la majoria d'estats federals acostumen a incloure la totalitat del territori i no
contemplen la possibilitat de secessió d'una part.

Altres tipus d'acords federals
A part dels estats federals estrictes existeixen altres tipus d’acords federals. En primer
lloc les confederacions, que es distingeixen de les federacions, bàsicament, pel fet de ser
entitats institucionals on estats independents transfereixen algunes funcions o
competències, generalment de caràcter econòmic i/o militar, pel beneﬁci mutu dels
signants de l’acord. Aquest acord no crea un estat i una constitució comuna, sinó que
s'estableix a partir d'un tractat internacional. A més, els estats integrants poden
abandonar-les lliurement fet que, basats en fets històrics, ha fet de les confederacios
estructures institucionals poc estables, algunes de les quals han evolucionat a estats
federals (EUA) i d'altres a estats centralitzats (Països Baixos).

En segon lloc existeixen relacions asimètriques especials entre entitats molt petites,
normalment insulars com ara les illes Cook o Puerto Rico, i una entitat estatal molt més
gran, com Nova Zelanda i EUA respectivament, que s'acostumen a anomenar estats
associats.

3. Conclusions
Abans de configurar l'organització territorial de la Catalunya independent és
indispensable preguntar-nos quins objectius perseguim amb tal divisió. Sense saber què
busquem, què volem aconseguir, mai no podrem adoptar el model més adequat. En el
meu cas, els set criteris que tinc presents a l'hora de destriar el model territorial de la
Catalunya independent són l’eficiència, l’eficàcia, la democràcia, la proximitat, la
territorialitat, la distribució demogràfica de la població catalana en el territori (una de les
més heterogènies de la política comparada) i el de l’acomodació de les minories
històrico-culturals, l’Aran.

L'eficiència i l'eficàcia han de ser les paraules que defineixin la Catalunya independent.
Partint d'aquesta base, el model federal d'organització territorial ja queda descartat:
suposaria una gran despesa pressupostària innecessària i, tenint en compte que
Catalunya serà un estat uninacional (amb excepció de l'Aran) i de petites dimensions, no
tindria massa sentit adoptar aquest sistema.

En conseqüència, el model més adequat és una barreja entre el centralitzat i el regional.
Proposo un triple nivell administratiu: municipis, vegueries i estat. Aquesta reforma
comportarà un replantejament del mapa comarcal i l’eliminació de les províncies i de les
diputacions provincials, establertes pel govern espanyol el 1833, i dels consells
comarcals, accions necessàries ja que és indispensable eliminar duplicitats i l’excés de
nivells administratius. Això suposarà que les comarques passin a ser una divisió
geogràfica sense competències. D'altra banda, aquestes accions, probablement, haurien
d’anar de la mà d’una reducció del nombre de municipis i la revisió del mapa comarcal23
No desenvoluparé en aquest treball la reestructuració del poder local a la Catalunya independent ja que23
és un tema complex que inclou tant aspectes tècnics com de caràcter identitari i de reclamacions territorials
amb diferents graus d’arrelament i de consens popular.

malgrat algunes de les seves previsibles dificultats: se superposen aspectes històrics,
d’identitat i de path dependency .
24

Nivells administratius
Estat
L'Estat, amb el govern de la Generalitat de Catalunya al capdavant, serà el primer i
principal nivell administratiu de la Catalunya independent. Malgrat la seva importància,
l'objectiu és que als ciutadans no els faci falta d'acudir-hi per a fer la gran majoria de les
gestions, sinó que ho puguin fer a través del seu municipi o vegueria. L'Estat s'haurà
d'encarregar d'aspectes de gran envergadura, els quals no poden ser desenvolupats
eficientment per les institucions subgovernamentals. En conseqüència, les seves
funcions es concentraran més en marcar les línies polítiques d'acció i a aplicar les lleis
que aprovi el Parlament, a més d'encarregar-se de recaptar tots els impostos (amb
excepció dels municipals); d'elaborar els pressupostos; de la defensa nacional; de la
gestió de ports i aeroports i de la construcció de grans infraestructures, entre d'altres.

Vegueries
El nou model d'organització inclou com a novetat la desconcentració de la Generalitat a
través de les vegueries , funció principal de les quals és la d'actuar com a administració25
que promou i coordina la cooperació local intermunicipal. És a dir, les vegueries han de
servir per a proposar i arbitrar processos de mancomunació de serveis entre ajuntaments
per tal de fer-los més eficients i reduir-ne el cost. A més, com que són les administracions
que coneixeran millor cada territori, tindran competències d'assumptes que afectin
directament el seu territori, com són les tasques administratives de suport a les
infraestructures, d'urbanisme i habitatge, d'arranjament de camins rurals i locals,
d'instal·lacions esportives i d'actes esportius, de coordinació dels Centres d'Atenció
Primària (CAP), de benestar social, de cultura, de creació i administració de biblioteques i
del servei de bibliobús, de medi ambient, de prevenció d'incendis, de promoure el
desenvolupament econòmic al seu territori i de recuperació de zones d'interès turístic
local i de la seva senyalització, entre d'altres.


Internament, les vegueries estaran formades pel Consell de Vegueria, els integrants del
qual seran tots els batlles dels municipis que formen la vegueria en qüestió i
representants de la Generalitat de Catalunya. Aquesta serà una funció inherent dels
batlles, fet que no els suposarà en cap cas un sobresou. D'altra banda, el Consell de
Vegueria escollirà el veguer, la funció del qual serà la de representar i coordinar la
vegueria i les decisions que prengui el Consell, a més de ser el portaveu del territori
davant del President de Catalunya i del govern, amb els quals es reunirà periòdicament
per comunicar precs i demandes.

Per últim, el meu model compta amb un total de set vegueries i l'Aran, cas apart. Són les
següents :
26

-Alt Pirineu, amb capital compartida entre Tremp, la Seu d'Urgell i Puigcerdà, comprèn els
municipis de les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà
i el Pallars Sobirà.

-Regió Metropolitana de Barcelona, amb capital a Barcelona, comprèn els municipis de
les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme,
el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

-Catalunya Central, amb seu compartida entre Manresa, Vic i Igualada, comprèn els
municipis de les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona, i el Solsonès.

-Girona, amb capital a Girona, comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Empordà,
el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva.

-Ponent, amb capital a Lleida, comprèn els municipis de les comarques de les Garrigues,
la Noguera, el Pla d’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.

-Camp de Tarragona, amb capital compartida entre Tarragona i Reus, comprèn els
municipis de les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès,
la Conca de Barberà i el Priorat.

-Terres de l’Ebre, amb capital compartida entre Tortosa i Amposta, comprèn els municipis
de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Vegeu la nova divisió en el següent mapa:

Divisió d'acord amb la Llei de Vegueries aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 2007, amb la26
diferència que l'Aran tindrà la possibilitat, si així ho desitja, de formar la seva pròpia administració.

MAPA 2. Mapa de vegueries
FONT: Elaboració pròpia.

No he inclòs en aquesta divisió la possible vegueria del Penedès o la de l'Alt Ter ja que
crec que no convé fraccionar tant el territori, sinó que cal fer-lo el màxim d'eﬁcient i evitar
despeses innecessàries. D'altra banda, he optat per a designar capitalitats compartides
per ajudar a descentralitzar i a vertebrar el territori alhora que s'eviten tensions entre
ciutats.


Municipis
Les entitats bàsiques d'organització territorial són els municipis, les funcions dels quals
seguiran sent les mateixes que les actuals amb l'objectiu a llarg termini d'augmentar el
gruix de competències de què disposen per apropar al màxim l'administració al ciutadà,
sobretot en educació i sanitat. Entre les competències actuals figuren la seguretat
ciutadana; l'ordenació dels trànsit de vehicles i de persones a les vies públiques; la
protecció civil; l'ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística; la promoció i gestió
del l’habitatge; el manteniment i la creació de parcs i jardins; el manteniment de les vies
públiques; la protecció del medi ambient; la creació, coordinació i manteniment de
mercats, d'escorxadors i de fires; la defensa dels usuaris i consumidors de béns i serveis
per garantir la salut, la seguretat i els legítims interessos econòmics d'aquests); la
protecció de la salubritat pública (higiene dels aliments, desratització, desinfecció i
desinsectació); la participació en la gestió dels Centres d'Atenció Primària (CAP); el
manteniment dels cementiris i la prestació de serveis funeraris; la prestació de serveis
socials, de promoció i de reinserció social; el subministrament d’aigua; el manteniment
del sistema de clavegueram i el tractament de les aigües residuals; l'enllumenat; la neteja
viària i la recollida i tractament de residus; el transport públic de viatgers; la construcció,
manteniment i promoció d'instal·lacions culturals, esportives i ocupació del lleure; la
promoció turística del municipi i, per últim, el manteniment de les escoles públiques i la
participació als consells escolars.

La Catalunya independent, a curt termini, continuarà tenint els 946 municipis actuals.
Tenint en compte les dificultats que tindria intentar fusionar-ne els més petits per motius
històrics, la millor solució serà la de potenciar les mancomunitats de municipis propers.
Aquestes associacions serviran per a cooperar a l'hora d'executar obres i per a la gestió
dels serveis comuns, fet que els repercutirà en un estalvi.

Desplegament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Per últim, i d'acord amb la llei vigent 31/2010 del 3 d'agost de 2010, proposo el
desplegament de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, una entitat que agrupa els municipis
que constitueixen el continu urbà on viu més de la meitat de la població de Catalunya.
Aquesta és una mesura de racionalitat política i una necessitat per organitzar els serveis
públics municipals d'aquesta complexa zona. D’aquesta manera, en un sol organisme
s’inclouran les tres entitats metropolitanes existents: la Mancomunitat de Municipis,

l’entitat del Transport, i l’entitat del Medi Ambient. A més, s’afegiran totes les
competències urbanístiques legalment vigents, assumint d'aquesta manera les
competències de la Subcomissió d’Urbanisme de Barcelona, que quedarà dissolta. El
govern i l’administració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona correspondran al Consell
Metropolità que estarà format pels batlles dels municipis de l’Àrea Metropolitana, que en
seran membres inherents.

Formaran part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona els 36 municipis que actualment
formen part d’alguna de les tres entitats existents. Aquests són:

Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Castellbisbal,
Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, Cornellà de
Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, l’Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei,
Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, la Palma de Cervelló, el Papiol, el Prat de Llobregat,
Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant
Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí,
Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de
Gramenet, Tiana, Torrelles de Llobregat i Viladecans.

Aran
D’altra banda, caldrà establir un règim especíﬁc d’autogovern per a l’Aran de caràcter
asimètric. Proposo una asimetria institucional i competencial que quedaria molt
destacada dins del conjunt del sistema. El grau competencial l'hauran de decidir el propis
aranesos a través d'una proposta que farà el Consell General d'Aran i que es durà a
referèndum en aquest territori. A més, la constitució de Catalunya reconeixerà el dret a
l'autodeterminació de l'Aran.

Amb aquesta reforma es millorarà i s'aprofundirà en el necessari equilibri territorial que
necessita Catalunya. Tot plegat amb l’objectiu de millorar la qualitat i l’eﬁciència en la
prestació dels serveis, aprofundir en el benestar de la ciutadania i oferir garanties per a la
cohesió social i la vertebració territorial.


GRÀFIC 2. Nivells administratius de Catalunya
FONT: Elaboració pròpia.


6. ESTAT DEL BENESTAR

«Si no hi hagués injustícia, ignoraríem fins i tot el nom de la justícia»
Heràclit

«L’autèntica llibertat individual no pot existir sense seguretat econòmica i
independència»
Franklin D. Roosevelt, Discurs de l’Estat de la Unió (1944)

1. Introducció
La Catalunya autonòmica disposa d'un bon estat del benestar tenint en compte els
resursos dels que disposa. Malgrat això, en els últims anys han aparegut les carències
del sistema i els seus punts febles. La Catalunya independent ens brinda l'oportunitat de
reformar, ampliar i, sobretot, fer sostenible l'estat del benestar català.

Si bé fins avui hem gaudit d'uns serveis socials, d'una sanitat i d'un sistema educatiu
prou eficients i de força qualitat, la ferotge crisi econòmica dels últims anys ha deixat a la
vista els problemes estructurals que pateix l'actual estat del benestar i que el fan inviable
a llarg termini. L'actual model, desplegat durant els anys setanta i vuitanta, és
extremadament rígid i no s'ha adaptat als canvis demogràfics ocorreguts a Espanya i a
Catalunya en els últims vint anys. Aquest fet, sumat a la potent crisi econòmica que
pateix el país i que està canviant la societat i les polítiques dels governs, fan inviable
l'actual estat del benestar a llarg termini, tal i com ha apuntat l'economista Santiago Niño
Becerra diverses vegades.
27

Catalunya, amb la independència, disposarà de les eines necessàries per a reestructurar
el seu estat del benestar de dalt a baix tot fent-lo flexible per a aconseguir que sigui
Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) és un economista català i, des de l'any 1994, és catedràtic27
d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, on actualment és professor.

sostenible a llarg termini. Els 11.600 milions d'euros nets de més dels que disposarà la28
Generalitat de la Catalunya independent han de servir per a convertir l'estat del benestar
català en un model que s'imiti arreu del món; un model realista que, com defensava
Roosevelt, doni llibertat individual als ciutadans tot garantint-los seguretat econòmica i
independència i que els protegeixi adequadament. A més, ha de ser un sistema que
redistribueixi la riquesa i acosti Catalunya als nivells de benestar i igualtat social dels
països amb un coeficient Gini més elevat. En resum, un model del qual els catalans se'n29
sentin orgullosos i que tingui com a pedra angular un sistema educatiu d'alta qualitat.

A continuació analitzaré els diferents tipus d'estat del benestar que existeixen i destriaré
el que millor s'ajusta a Catalunya tenint en compte els objectius que he marcat.

2. Anàlisi
El terme estat del benestar inclou el conjunt d’intervencions socioeconòmiques que
les democràcies liberals han dut a terme, predominantment des de mitjans del segle
XX fins a dia d’avui, per tal de garantir un millor funcionament econòmic, així com uns
drets socials i unes condicions materials bàsiques pel conjunt de la ciutadania.
L’estudi comparat dels estats de benestar i de l’anomenada economia social de
mercat ens mostra l’existència de quatre tipus ideals: el liberal, el conservador, el
socialdemòcrata i el mediterrani.

Model liberal o anglosaxó
El model liberal, present a estats com els EUA, Suïssa, Canadà, Austràlia o el Japó, està
enfocat fonamentalment a estimular l'activitat del mercat i, en conseqüència, les
interferències de l’Estat són mínimes i destinades únicament a corregir els errors del
mercat. Per tant, l'assistència a les persones amb un un nivell baix d'ingressos és només
provisional, reduint al màxim els incentius per a romandre fora del mercat laboral. A més,
FONT: Informe 18 del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la viabilitat fiscal i financera28
d’una Catalunya independent i Bosch, N. i Espasa, M. (2014), “La viabilidad económica de una Cataluña
independiente”, Revista de Economía Aplicada, 64, vol. XXII, pàg. 135-162 i taules 2 i 3.

Podeu consultar l'informe 18 del CATN en el següent enllaç: http://presidencia.gencat.cat/web/.content/
ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_18_viabilitat_fiscal_financera.pdf

les transferències de renda universals, és a dir, les que no controlen la renda de qui
percep la transferència, són modestes. En conclusió, aquests estats tenen un nivell baix
de despesa pública i una cobertura pobra en els serveis als ciutadans.

TAULA 1. Estat del benestar dels EUA
FONT: Departament d'Educació dels EUA i Departament de Salut i Serveis Humans dels EUA. Dades de
recaptació: OCDE any 2012.

Com es pot observar a la taula, els Estats Units opten decididament pel model liberal
d'estat del benestar: les ajudes als més desafavorits són minses i, majoritàriament,
insuﬁcients. A més, aquesta xarxa d'ajudes només cobreix les persones en situació de
pobresa extrema, deixant sense subsidis la classe mitjana-baixa que queda sense
cobertura pública i no es pot permetre assegurances privades. Succeeix el mateix amb
l'assistència sanitària, actualment en reforma, que deixa sense cobertura mèdica un 16%
dels americans. D'altra banda, es demostra la manca d'ajuts quan analitzem l'apartat
d'habitatge, on els subsidis són nuls. Per últim, però, cal destacar que l'educació dels 6
als 16 anys és gratuïta i que tots els alumnes menors d'edat es poden acollir al programa
que garanteix esmorzar i dinar gratuïts als infants. Aquest fet ens indica que l'esperit
liberal dels Estats Units continua vigent, ja que només si tots els ciutadans tenen accés a
Model liberal - EUA Recaptació d'impostos = 24,3% del PIB
Educació
Escolarització obligatòria i gratuïta entre els 6 i 16
anys. S'ofereix esmorzar i dinar gratuït o a preu
reduït, depenent dels ingressos familiars, a tots els
menors d'edat.
Les universitats públiques subvencionen poc el seu
cost i els estudiants han de pagar una matrícula
entorn als ~18.500$ per any.
Sanitat
La sanitat pública només atén a jubilats,
discapacitats (Medicare) i a les persones sense
recursos (Medicaid). En conseqüència, 46 milions
de persones de classe mitjana-baixa
(majoritàriament autònoms) no disposen
d'assistència mèdica pública ni privada.
-Actualment el sistema s'està reformant per donar
cobertura a més americans.
Prestacions socials
Malgrat existeixen subsidis per viduïtat, d'atur i un
sistema de pensions voluntari pels treballdors que
han cotitzat a la seguretat social, les ajudes varien
segons els estats, són majoritàriament temporals i,
normalment, acostumen a ser reduïdes.

l'educació i a una alimentació suficient per a poder aprendre correctament s'arriba a la
situació d'igualtat d'oportunitats, la meritocràcia, un dels pilars del liberalisme.

Model conservador, corporatiu o continental
El model conservador, propi de l’Estat francès, Alemanya, Bèlgica o Àustria, només actua
quan els altres mecanismes de solidaritat social, com ara la família o els agents socials,
no resulten suficients per assolir determinats objectius, com el d'un alt grau de cohesió
social o el d'eliminar la pobresa. Per tant, es caracteritza per tenir un nivell alt de despesa
pública, els efectes de la qual, però, no comporten un canvi en l’estratificació social, és a
dir, es tracta d’un sistema reproductor de les desigualtats socials que no redistribueix la
riquesa. En conseqüència, les polítiques públiques no són universals sinó selectives i els
nivells de cobertura varien depenent, sobretot, de la posició dins el mercat laboral.

TAULA 2. Estat del benestar de França
FONT: Ministeri d'Afers Exteriors, The Economy Journal i Cleiss. Dades de recaptació: OCDE any 2012.

Com demostra la taula, França és un bon exemple de model continental d'estat del
benestar: malgrat recapti molts impostos, la majoria de serveis (com la sanitat),
requereixen de copagaments i, a més, la majoria de prestacions només es donen com a
últim recurs, fet que comporta una minsa redistribució de la riquesa i, en conseqüència,
que sigui complicat canviar d'estrat social. Per altra banda, el sistema de pensions
Model conservador - França Recaptació d'impostos = 45,3% del PIB
Educació
Escolarització gratuïta i obligatòria dels 6 als 16
anys amb centres públics de preescolar i batxillerat.
Les universitats públiques tenen un cost d'entre els
700-2.700€ per any i s'ofereixen diverses beques.
Sanitat
Cobertura sanitària universal amb copagament
d'entorn del 10% del cost de serveis com la
consulta d'especialistes, que la majoria de
francesos acostumen a completar amb una
assegurança privada.
Prestacions socials
El sistema de pensions té una part obligatòria i una
de voluntària que es comença a cobrar a partir dels
62 anys, edat de jubilació. A més, existeixen
diverses prestacions a famílies per paternitat o
viduïtat i prestació d'atur entre d'altres ajudes.

només és obligatori en una petita part, donant llibertat als ciutadans per a decidir si volen
ampliar-ne la cobertura de forma privada.

Model socialdemòcrata, nòrdic o escandinau
El model socialdemòcrata, localitzat a estats com Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Noruega
o els Països Baixos, té com a principal objectiu la reducció de les desigualtats
socioeconòmiques mitjançant la universalització de transferències i de determinats
serveis a les classes mitjanes i treballadores. En conseqüència, la despesa pública i la
implicació de l’Estat a l'economia del país és força important. D'altra banda, cal remarcar
que les polítiques socials no són considerades de caràcter subsidiari, sinó com a drets
intrínsecs dels ciutadans. En conclusió, és el règim que presenta més transferències de
tipus universal (malgrat que els subsidis s’estableixin a partir del control d’ingressos), i el
que garanteix un grau més elevat de protecció social.

TAULA 3. Estat del benestar de Suècia
FONT: Study in Sweden (web a càrrec del govern suec), Ambaixada espanyola de Suècia, Diari ABC i Canal
pensión. Dades de recaptació: OCDE any 2012.

Model socialdemòcrata - Suècia Recaptació d'impostos = 44,3% del PIB
Educació
Escolarització gratuïta i obligatòria dels 7 als 16
anys que inclou esmorzar i dinar per a tots els
infants. A més, compta amb centres públics
preescolars i de batxillerat públics també gratuïts.
Les universitats públiques també són gratuïtes i fins
i tot es donen beques als estudiants per a què
s'emancipin.
Sanitat
Sistema sanitari de cobertura universal d'alta
qualitat. Durant els ingressos hospitalaris, els
ciutadans perceben el 80% del sou. Ara bé,
existeixen límits anuals de despeses en consultes i
fàrmacs.
Prestacions socials
El permís de paternitat és d'un total de 480 dies
entre els dos progenitors i es reben ajudes per tenir
fills. La prestació d'atur és proporcional a l'últim sou
rebut i, en cas que finalitzi, existeix un subsidi
mínim. El sistema de pensions pot ser públic o mixt,
en qualsevol cas, la xifra percebuda es calcula
tenint en compte la suma total de les aportacions
més els interessos generats per aquests, com si fos
un compte bancari. Existeixen nombrosos ajuts als
ciutadans amb dificultats.

Tr pol borrellas

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Tr pol borrellas

Similar to Tr pol borrellas (20)

More from lluís nater

More from lluís nater (20)

Tr pol borrellas