Textos aniversari llibresper llegir pdf
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Textos aniversari llibresper llegir pdf

on

  • 778 views

Joc aniversari llibres per llegir en què els participants havien d'endevinar el nom de l'autor de cada fragment.

Joc aniversari llibres per llegir en què els participants havien d'endevinar el nom de l'autor de cada fragment.

Statistics

Views

Total Views
778
Views on SlideShare
778
Embed Views
0

Actions

Likes
0
Downloads
2
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Textos aniversari llibresper llegir pdf Textos aniversari llibresper llegir pdf Document Transcript

  • TEXTOS ENDEVINALLA LLEGITS DINS L’ANIVERSARI DE LLIBRES PER LLEGIR
  • 1 Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant.“Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltesvegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, iels trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt dela Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii...hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. Ila Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaigvoler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribaruna mica més dhora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me larespiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també nhihavia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant,sen van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixantunes quantes plomes i ombra. Quatre més, sen van anar cap a la galeria de pressa, depressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es vangirar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar abuscar els nens fins i tot per sota dels llits i mels vaig trobar a lhabitació fosca on, quanlAntoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda aterra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hiprenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i vanalçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. Ila feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms dallà dintre... ¡I la gran comèdia!Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora.Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven alcolomar fent la volta.”Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant
  • 2 Paul AusterEt penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona al móna qui cap d’aquestes coses no passarà mai, i llavors, una per una, et comencen a passartotes, de la mateixa manera que passen a tothom. Els peus descalços al terra fred quansurts del llit i camines fins a la finestra. Tens sis anys. A fora cau la neu, i les branquesdels arbres del pati del darrere són cada cop més blanques. Parla ara abans no siguimassa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir.El temps s’acaba, després de tot. Potser val més que de moment deixis de banda lesteves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia querecordes ser viu fins a aquest.Paul Auster, Diari d’hivern
  • 3 Wislawa SzimborskaUn gat en un pis buit.Morir és una cosa que no se li fa a un gat,Perquè ¿què voleu que faci un gatEn un pis buit’?Grimpar esgarrapant les parets.Refregar-se contra els mobles en passar.(...)Se senten passes a l’escla,Però ja no són aquelles passes.La mà que posa el peix al platetNo és tampoc la que el posava.(...)Només cal que torni,Només cal que es presenti.Prou que s’assabenteràQue així no és manera de tractar un gat.Ens hi acostaremCom qui no vol la cosa,A poc a poquet,Sobre unes potetes molt ofeses.I cap salt ni cap festa al començament.Wislawa Szimborska
  • 4 Josep Pla“Escriure. Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanquesquartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. Lavirginitat de les «quartel·les» —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa peranomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriureperd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir iels mitjans dexpressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrduesde virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abansde posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol dun ocell.”Josep Pla, El quadern gris
  • 5 Shakespeare[Parla Benedicte] “Em meravella que un home, veient fins a quin punt un altre esconverteix en un beneit quan fa que tots els seus actes estiguin al servei de lamor, ellmateix, després dhaver-se rigut de les vanes follies dels altres, es converteixi,enamorant-se, en lobjecte de les seves pròpies burles. Claudio nés un, daquests. Jo elvaig conèixer quan per ell no hi havia cap altra música que la del timbla i el pifre, i arasestima més el tamborí i la flauta dolça. El vaig conèixer quan hauria fet deu milles a peuper veure una bona armadura, i ara es passaria deu nits de vetlla dissenyant la formaduna nova geca. Solia parlar senzill i anar al gra, com un home honest i com a bonsoldat, i ara parla com un diccionari: fa servir unes paraules tan enrevessades quesemblen plats estranys dun banquet fantàstic. ¿Mhi podria convertir jo, en una cosa així,i veure les coses amb aquests ulls? No ho puc pas dir, però em sembla que no. No pucpas jurar que lamor no em converteixi mai en una ostra; sí que juro que mentre no emconverteixi en una ostra no em farà ser tan beneit. Si una dona és bonica, jo tranquil. Siuna altra és assenyada, jo tranquil. Si una altra és virtuosa, jo tranquil; però fins que totesles gràcies no es trobin en una de sola, cap dona no obtindrà la meva gràcia. Rica, hohaurà de ser, això sí; intel·ligent també, o si no res de res; virtuosa, o no mhi jugo elsdiners; bonica o no me la miraria mai; dolça, o no voldré que se macosti; noble, o no endonaria ni cinc; que tingui una bona conversa, una excel·lent educació musical, i elscabells, que siguin del color que Déu vulgui.”William Shakespeare, Molt soroll per no res
  • 6 Vladimir NabokovI em vaig retrobar sol, conduint sota la pluja del dia que agonitzava, i leixugavidre anavaa tot drap però era incapaç destroncar les meves llàgrimes.[...]Penso en els bisons i els àngels, en el secret dels pigments perdurables, en els sonetsprofètics, en el refugi de lart. I aquesta és lúnica immortalitat que tu i jo podemcompartir, Lolita meva.[...]Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo.Li. Ta.Vladimir Nabokov, Lolita
  • 7 Haruki MurakamiPerò fins que no se mapareix la seva cara passa una bona estona. I com més anyspassen, més llarga es fa lestona. És trist, però és així. Al principi en tenia prou amb cincsegons, però aquests cinc segons es van convertir en deu, després en trenta i finalmenten un minut. El temps que tardo a recordar-la sha anat allargant com sallarguen lesombres al capvespre. Potser algun dia tot plegat ho engolirà la foscor. Sí, els meusrecords sallunyen del lloc on era la Naoko, però també del lloc on era jo. I lúnic que emve a la memòria, una vegada i una altra, és aquella imatge, la imatge daquell prat al mesdoctubre, com si fos lescena més impactant duna pel·lícula.Haruki Murakami, Tòquio Blues
  • 8 Proust
  • Marcel Proust, Pel camí de Swann
  • 9 Gustave FlaubertLes seves parpelles semblaven fetes expressament per a aquelles llargues miradesamoroses, on la pupil·la es perdia, mentre una forta alenada li eixamplava el nas fi, i liaixecava la comissura carnosa dels llavis, que a la llum es veien ombrejats per una micade borrissol negre. Semblava com si un artista hàbil en corrupcions li hagués disposatsobre la nuca els cabells: s’enrotllaven en una massa espessa, descuradament, i segonsels atzars de l’adulteri, que els desfeia cada dia. La seva veu ara adquiria unes inflexionsmés flonges, i la cintura també; fins i tot dels plecs del seu vestit i la corba del peu esdesprenia una cosa subtil que arribava a penetrar. Charles, com en els primers temps decasats, la trobava deliciosa i del tot irresistible.Madame Bovary no havia estat mai tan bonica com en aquella època; tenia aquellabellesa indefinible que resulta de l’alegria, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinól’harmonia del temperament amb les circumstàncies. Les ànsies, les penes, l’experiènciadel plaer i les il·lusions sempre joves, igual que les flors en un femer sota la pluja, elsvents i el sol, l’havien desenvolupada de mica en mica, i per fi s’expandia en la plenitudde la seva naturalesa.Gustave Flaubert, Madame Bovary
  • 10 Victor CatalàPassat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, ambganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de lamuntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguidalloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells,sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feiasemblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li haviacontat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitjahoreta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret delpoble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quartllarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a lapobra dona.Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquenaarrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, iagafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol delmocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora quela resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitarles belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.Víctor Català, Solitud
  • 11 Edgar Allan PoeEl castell on el meu criat s’havia arriscat a penetrar per la força, abans que permetre’m,greument ferit com estava, passar la nit al ras, era una d’aquelles acumulacions demalenconia i magnificència barrejades que durant tant temps han sotjat els Apenins, nomenys en la realitat que en la fantasia de la senyora Radcliffe. Segons totes lesaparences l’havien abandonat de manera provisional i molt recentment. Ens vaminstal·lar en una de les estances més petites i menys profusament moblades, en unatorreta aïllada del castell. La decoració era sumptuosa, però deteriorada i antiga. Lesparets estaven recobertes de tapissos i engalanades amb nombrosos i diversos trofeusheràldics, així com amb una quantitat insòlita de pintures modernes molt vívides demarcs daurats plens d’arabescos imaginatius. Aquestes pintures —que penjaven no tansols de la part principal de les parets sinó dels molt racons que originava l’arquitecturaextravagant del castell— m’havien interessat poderosament, potser a causa del deliriincipient; de manera que vaig manar a Pedro que tanqués els gruixuts porticons de lacambra (ja era de nit), que encengués les espelmes d’un canelobre alt que hi havia sobrela capçalera del llit i que descorregués del tot les cortines rivetades de vellut negre queembolcallaven el jaç. Tot això ho volia per poder-me lliurar, si no al son, almenys a lacontemplació d’aquelles pintures i a l’examen d’un petit volum que havia trobat damunt elcoixí, que n’anunciava l’anàlisi i la descripció.Edgar Allan Poe, El retrat oval
  • 12 Pere CaldersL’hora en puntLa mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vósno us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, iquedarem per una data.—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb lafeinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinccompromisos inajornables.I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No lihavia passat mai.Altres dimensionsPer necessitats d’espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, elrebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de noésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i uncobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquèja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quansurto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.Pere Calders, contes (molt) breus. Extrets de Rodamots: Invasió subtil i altres contes, Deteves a meves, Tot s’aprofita i L’honor a la deriva
  • 13 Salvador EspriuCANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT (fragment) El sol ha anat daurantel llarg somni de l’aigua.Aquests ulls tan cansatsdel qui arriba a la calmahan mirat, han comprés,oblidaven.Lluny, enllà de la mar,se’n va la meva barca.De terra endins, un cantamb l’aire l’acompanya:«Et perdràs pel camíque no té mai tornada.»13 BIS Llibre de Sinera XXI fragmentQuan la llum pujada des del fons del mara llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Quan per la muntanya que tanca el ponentel falcó s’enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Mentre bleixa l’aire malalt de la niti boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Quan la pluja porta l’olor de la polsde les fulles aspres dels llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Quan el vent em parla en la solituddels meus morts que riuen d’estar sempre junts, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Mentre m’envelleixo en el llarg esforçde passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.Salvador Espriu .
  • 14 Maria Mercè MarçalVols venir a la meva barca?-Hi ha violetes, a desdir!anirem lluny sense recançadallò que haurem deixat aquí.Anirem lluny sense recança-i serem dues, serem tres.Veniu, veniu, a la nostra barca,les veles altes, el cel obert.Hi haurà rems per a tots els braços-i serem quatre, serem cinc!-i els nostres ulls, estels esparsos,oblidaran tots els confins.Partim pel març amb la ventada,i amb núvols de cor trasbalsat.Sí, serem vint, serem quaranta,amb la lluna per estendard.Bruixes dahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar.Arreu sescamparà la vidacom una dansa vegetal.Dins la pell de l’ona saladaserem cinc-centes, serem mil.Perdrem el compte a la tombada.Juntes farem nostra la nit.Maria Mercè Marçal CANÇO DE FER CAMÍPer a la Marina