DELS TELERS ALS CANONS
(1690-1714)
Nom: Miquel
Cognoms: Torres i Oncino
Data: 21/05/2014
Assignatura: Història
Curs: 3r d'...
ÍNDEX
Personatges - - - - - - - - pàgina 3
Paraules - - - - - - - - - - pàgina 8
Llocs - - - - - - - - - - - - - pàgina 11...
PERSONATGES
Narcís Feliu de la Penya: va ser descendent d'una important nissaga de
pagesos de Mataró, va ser cronista, adv...
d'Espanya. La legitimitat de Josep Ferran provenia de la seva àvia materna, la
infanta Margarida d'Espanya, filla del rei ...
Duc de Vendôme: fou un dels soldats més notables en la història de l'exèrcit
francès. Tenia, a més a més de l'habilitat i ...
signar el Pacte dels Vigatans amb el Regne d'Anglaterra, que facilitaria ajuda
militar enfront Felip V de Castella i respe...
diverses onades de gent fresca. Davant l'espantosa carnisseria que estaven
patint les tropes franceses en el sector del Ba...
PARAULES
Convent de les Magdalenes és com es coneix a una sèrie d'institucions també
anomenada per dones caigudes, la majo...
Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia
paramilitarde caràcter mercenari o voluntari,
La Gue...
de la Guerra de Successió Espanyola. Això comportarà que Castella ocupi
elRegne de València per dret de conquesta, i així ...
LLOCS
La Rambla, també anomenada incorrectament les Rambles, és un passeig
emblemàtic de Barcelona que discorre entre lapl...
alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha
convertit en un punt de pelegrinatge per a c...
Assaonadors, Blanqueria, Corders, Flassaders,...) i es trobava a tocar de la
plaça del Mercadal (actual plaça de l'Àngel)....
RESUM LLIBRE
Aquest llibre tracta la situació viscuda a Europa en els anys previs a la Guerra
de Successió.
A la segona me...
Amb l'arribada de la Guerra de Successió hi ha un conflicte important bèl·lic
internacional que afectà Europa i Amèrica de...
Visita al Born Centre Cultural
El Born és un barri o un sector de la ciutat de Barcelona que s'estén al voltant
del Passei...
diferent, una exageració veient que avui dia com a màxim trobem 10 tipus de
sucre al supermercat.
Més endevant vam veure e...
Entrevista a l'Oriol Vergés
Com a cloenda de tema i per conèixer una mica més d'aprop l'autor que ens va
fer viatjar a la ...
CONCLUSIÓ
Gràcies al treball coneixem més bé el passat de Catalunya, la mateixa que viu
actualment una situació complexa d...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Miquel Torres Dels telers als canons

300 views

Published on

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
300
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Miquel Torres Dels telers als canons

  1. 1. DELS TELERS ALS CANONS (1690-1714) Nom: Miquel Cognoms: Torres i Oncino Data: 21/05/2014 Assignatura: Història Curs: 3r d'E.S.O.
  2. 2. ÍNDEX Personatges - - - - - - - - pàgina 3 Paraules - - - - - - - - - - pàgina 8 Llocs - - - - - - - - - - - - - pàgina 11 Resum del llibre - - - - - pàgina 14 Visita al Born - - - - - - - pàgina 16 Entrevista O.Vergés - - pàgina 18 Conclusió - - - - - - - - - pàgina 19
  3. 3. PERSONATGES Narcís Feliu de la Penya: va ser descendent d'una important nissaga de pagesos de Mataró, va ser cronista, advocat, economista, publicista i membre de l'orde de Santiago. Va representar intel·lectualment els interessos de la burgesia catalana, especialment els tèxtils, en un moment d'inici de la recuperació econòmica després de la crisi del segle XVII, i ell mateix va participar en la fundació de la companyia tèxtil Duc de Noailles: Lluità en la Guerra de Successió Espanyola, per al fallit setge de Barcelona de 1706 i comandant la invasió francesa del nord de Catalunya l'any 1711 que finalitzà amb el Setge de Girona. Posteriorment fou president del Consell de Finances de França entre 1715 i 1718. Es distingí en la Guerra de Successió polonesa. Complí en la Guerra de Successió Austríaca i se'l nomenà comandant de les forces franceses el març de 1743. Fou derrotat a la Batalla de Dettingen el juny de 1743 i perdé l'oportunitat de derrotar totalment l'exèrcit austríac mentre estava creuant el Rin. Antoni de Peguera: Prengué part en l'atac de les forces austriacistes a Barcelona (setembre del 1705), i quan aquestes entraren a la ciutat, el rei arxiduc el nomenà coronel del regiment d'infanteria de les Guàrdies Catalanes, al capdavant del qual defensà la ciutat en el setge del 1706. Alçat aquest, lluità a Aragó, però, ferit, hagué de retirar-se a València on moriria l'any1707. Josep Ferran de Baviera: Nascut a la ciutat de Viena, es traslladà a Munic, capital de l'Electorat de Baviera, essent fill del duc Maximilià II Manuel de Baviera i de l'arxiduquessa Maria Antònia d'Àustria. Josep Ferran era nét per via paterna del duc Ferran I de Baviera i de la princesa Enriqueta de Savoiai per via materna de l'emperador Ferran III, emperador romanogermànic i de la infanta Maria Anna d'Espanya. Abans de la Guerra de Successió d'Espanya, Josep Ferran fou el candidat recolzat per Anglaterra i els Països Baixos per succeir al rei Carles II
  4. 4. d'Espanya. La legitimitat de Josep Ferran provenia de la seva àvia materna, la infanta Margarida d'Espanya, filla del rei Felip III d'Espanya. Duc de Berwick: L'últim esdeveniment important en què va participar el duc de Berwick durant la Guerra de Successió Espanyola va ser el setge de Barcelona, on s'incorporà el juliol de 1714.[2] Va arribar a Barcelona amb permís reial per executar tàctiques més agressives, i són conegudes les seves trinxeres en ziga-zaga per poder posar morters arran dels murs. El seu exèrcit llençaria més de 40.000 bombes només durant el mes d'agost. El seu atac feroç suposà la derrota de l'11 de setembre de 1714, i després de la qual va ser nomenatcapità general de Catalunya. Són conegudes les seves declaracions a Rafael de Casanova i a Antoni de Villarroel tot negociant les condicions un cop rendida la ciutat Duc de Pòpuli: El 29 de juliol va despatxar el Duc un missatger a la Diputació de Barcelona advertint que si la ciutat no li obria les portes, sotmetent-se a l'obediència del seu legítim rei i acollint-se al perdó que generosament li oferia, es veuria obligat a tractar-la amb tot el rigor de la guerra, a la qual cosa la Diputació va respondre que estava determinada a resistir. Popoli va avançar des Martorell fins a l'Hospitalet de Llobregat, començant el bloqueig de Barcelona el 25 d'agost, gràcies a l'arribada de les topes de Sicília al comandament delMarquès de los Balbases, el darrer governador de l'illa, evacuació feta segons l'estipulat en el Tractat d'Utrecht. Popoli va decidir no intentar l'assalt a causa de la penúria dels seus mitjans. Veient la tenacitat de la revolta catalana, Felip V va ordenar enviar a les tropes de Flandes i Sicília per posar setge formal a Barcelona. Així, després d'11 mesos de bloqueig, el 6 de juliol de 1714 Popoli va ser substituït pel James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, iniciant-se el setge de 61 dies que culminaria amb la presa de la capital catalana. Sant Josep Oriol: va ésser un prevere barceloní. És venerat com a sant per l'Església Catòlica i té una particular devoció a Barcelona. Era un barceloní de soca-rel que, tot i que era una persona molt espiritual, vivia plenament la realitat del seu temps. Es diu que tenia poders profètics i miraculosos. Se li atribuïren curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i la resurrecció de morts.
  5. 5. Duc de Vendôme: fou un dels soldats més notables en la història de l'exèrcit francès. Tenia, a més a més de l'habilitat i la imaginació fèrtil del veritable líder d'un exèrcit, el valor brillant d'un soldat. Però el secret genuí del seu èxit uniforme era la seva extraordinària influència sobre els seus homes. Participa a la guerra de successió espanyola al capdavant de diversos fronts Jordi de Hessen-Darmstadt El 1700 fou coronat rei d'Aragó el francès Felip de Borbó, que no simpatitzava amb els austriacistes que havien recolzat la candidatura de l'Arxiduc Carles. La tensió anà pujant fins que el rei va destituir el Príncep Jordi el 1701. Al juliol de 1704 va dirigir, juntament amb Sir George Rooke, l'atac britanico- neerlandès a Gibraltar que donà el Penyal al Regne d'Anglaterra. Pocs dies després, el 4 d'agost, el Príncep Jordi era nomenat Governador de Gibraltar, càrrec amb el qual va dirigir la defensa de la plaça forta contra els repetits intents franco-espanyols de prendre el Penyal. Antoni de Villarroel: En el curs de la guerra va haver de vigilar l'estat de les febles defenses de Barcelona. Per rebutjar els assalts parcials que patia la ciutat (agost del 1714), va organitzar, juntament amb Josep Bellver i Balaguer, una sortida ràpida. Els atacs felipistes van obrir noves bretxes, fet que va fer decidir Villarroel a convocar un consell de guerra (1 de setembre), a esquena dels consellers de la ciutat, en el qual va suggerir, en vista de l'estat desesperat de les defenses, la conveniència de capitular i d'acceptar l'oferiment del duc de Berwick. Rafael Casanova i els consellers s'hi van oposar, i Villarroel va intentar dimitir. Però davant l'assalt decisiu de l'11 de setembre va mantenir-se al capdavant de les forces catalanes. Va preparar la seva columna per desallotjar l'enemic del pla d'en Llull, i es va situar al davant per tractar de contrarestar, en un darrer esforç, el densíssim foc de barrera. Francisco de Velasco: Durant el regant de Felip V, en el període 1703-1705. Va començar aquest període substituint a Jordi de Hessen-Darmstadt i durant el seu mandat va aconseguir que gran part de la comunitat catalana l'odiés. El 17 de maig de 1705 Els Vigatans s'aplegaren a l'ermita de Sant Sebastià per
  6. 6. signar el Pacte dels Vigatans amb el Regne d'Anglaterra, que facilitaria ajuda militar enfront Felip V de Castella i respectar les lleis catalanes. Felip V: Els primers anys de la guerra van ser favorables l'aliança amb la presa de Gibraltar per Anglaterra. Encara que els austriacistes guanyaven adeptes, Felip V va poder mantenir-se gràcies al seu entusiasme i constància en la guerra i als esforços de la reina Maria Lluïsa i de la princesa dels Ursins. El 1711, la mort sense descendència de l'emperador Josep I va provocar que l'arxiduc Carles ascendís al tron del Sacre Imperi i això va infundir temor a Europa en veure l'agrupació dels territoris dels Habsburg sota un sol monarca com en l'època de Carles V, a la qual es va unir la possibilitat d'unió de les corones de França i Espanya, a la mort del Gran Delfí Lluís i el Lluís, duc de Borgonya, i el primogènit d'aquest, el 1712, quedant com a hereu el futur Lluís XV amb tan sols dos anys Maria Teresa d'Àustria: Filla del Felip IV de Castella i d'Isabel de França, era per part de mare néta del rei Enric IV de França. A França sempre va ser coneguda com a Maria Teresa d'Àustria (Marie-Thérèse d'Autriche), ja que era neboda d'Anna d'Espanya, mare de Lluís XIV. El fet de fer família no va evitar que França ataqués Espanya a Flandes durant la Guerra de la Devolució, ja que els interessos estatals eren massa importants. El 1660 va contraure matrimoni a Baiona amb el seu cosí, el rei Lluís XIV de França, dit el Rei Sol, en signar-se la Pau dels Pirineus. Amb aquest tractat de Pau, es cedien territoris de "la Catalunya nord" i oferia la infanta espanyola Maria Teresa en matrimoni al rei de França, fet que significava la renúncia d'aquesta als seus Drets de la Corona espanyola. Rafael de Casanova: participa al setge de barcelona. A les 4:30 h del dimarts 11 de setembre més de quaranta batallons borbònics van llançar l'assalt final sobre Barcelona L'assalt general es va llançar pels tres fronts simultàniament tal com narrà el borbònic marquès de San Felipe tots alhora van muntar la bretxa, espanyols i francesos, el valor amb què el van executar- ho no cap en la ponderació. Més patiren els francesos perquè atacaren el més difícil La defensa fou obstinada i ferotge, abatent els assaltants borbònics abans que aquests aconseguissin arribar fins a la muralla i obligant a llançar
  7. 7. diverses onades de gent fresca. Davant l'espantosa carnisseria que estaven patint les tropes franceses en el sector del Baluard del Santa Clara, el tinent general general Cilly va ordenar al coronel Châteaufort que abandonés l'atac al reducte de Santa Eulàlia i va sol·licitar al mariscal Lescheraine, del centre francès, que l'auxiliés amb el gruix de les seves tropes format pels regiments Normadie, Auvergne, i la Reine per assaltar la bretxa contigua al baluard de Llevant Pere Joan Barceló: fou un soldat miquelet partidari del partit austriacista durant la Guerra de Successió espanyola. Amb la seva partida de miquelets, hostilitzà els municipis governats per partidaris dels borbons a les comarques més meridionals. Derrotats els austriacistes, continuà la resistència un cop acabada la guerra. Lluís XIV: Va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat sóc jo"), tot i que els historiadors consideren que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de deixar palès l'estereotip d'absolutisme que ell representava. Lluís XIV, conegut com El Rei Sol (Francès: Le Roi Soleil) i com Lluís el Gran (en francès Louis le Grand), regnà a Françadurant setanta-dos anys: el regnat més llarg de la història dels monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra francoholandesa, la Guerra dels Nou Anys, i la Guerra de Successió Espanyola.
  8. 8. PARAULES Convent de les Magdalenes és com es coneix a una sèrie d'institucions també anomenada per dones caigudes, la majoria d'elles dirigides per l'Església Catòlica a Irlanda sota la custòdia de les Germanes de la Misericòrdia. En la majoria dels asils, les internes havien de fer durs treballs físics, especialment en bugaderies. A Irlanda la majoria d'aquests asils van ser coneguts també com les bugaderies de les Magdalenes. El barri de la Ribera va ser el centre econòmic de la ciutat entre els segles XIII i XV, quan la riba del mar arribava realment a tocar el barri, quan el que avui coneixem com la Barceloneta encara era una illa (l'illa de Maians). Els grans mercaders hi van fer els seus palaus, com els que encara es conserven al carrer de Montcada. El Consell d'Aragó, o Consell Suprem d'Aragó, procedent del Consell Reial o curia regia de la Corona d'Aragó, fou l'òrgan de la monarquia encarregat dels afers dels regnes de la Corona d'Aragó en temps deFerran el Catòlic, El Consell de Cent era una institució de govern a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII i va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l'origen al nombre dels seus membres, que eren cent. Actualment també és el nom d'un important carrer a la ciutat deBarcelona. La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. Té el seu origen en les diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de les Corts als diferents territoris de la Corona d'Aragó i que donaren lloc a la Diputació del General del Principat de Catalunya (1359), a la Diputació del General del Regne d'Aragó (1362) i a la Diputació del General del Regne de València (1412). La seva seu oficial és el Palau de la Generalitat de Catalunya a la ciutat de Barcelona. Els Miquelets o Micalets, també anomenats regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers
  9. 9. Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren els membres de la milícia paramilitarde caràcter mercenari o voluntari, La Guerra dels Segadors és el conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 entre Espanya i França, que alienava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya, que passaren així a mans franceses. La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona, amb finalitats defensives. Formada en bona part per artistes i menestrals, s'organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat, encarregada de la defensa de la ciutat amb el privilegi militar de custodiar dels portals i muralles fins al 1714, quan fou desarmada i abolida després del darrer setge de la guerra de Successió espanyola, passant a partir llavors a estar custodiada per l'exèrcit reial. Botifler és el malnom amb què es va titllar a Catalunya i al Regne de València als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots» o «Vigatans», els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III. De la mateixa manera que a Catalunya, El cant dels ocells és una cançó tradicional catalana de Nadal. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l'exili del 1939. Per això és considerada un símbol nacional de Catalunya.[2] L'any 1705 una versió paròdica d'El cant dels ocells va ser impresa en fulletons degut a l'arribada a Barcelona de l'arxiduc Carles III. Pau Casals va popularitzar la versió més coneguda de la cançó, la qual interpretava al començament de tots els seus concerts des del seu exili, l'any 1939. La seva versió s'adapta al ritme de bressolar i per això, segons Joan Amades, és utilitzada com a cançó de bressol En la Batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes de Felip V (nét de Lluís XIV de França) derroten les de l'arxiduc Carles d'Àustria en el context
  10. 10. de la Guerra de Successió Espanyola. Això comportarà que Castella ocupi elRegne de València per dret de conquesta, i així aquest perd tots els seus furs concedits fins aleshores i li són imposats els Decrets de Nova Planta. Durant l'edat moderna catalana la Junta de Braços era una institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona. La decisió de convocar la Junta de Braços l'havien de prendre els tres diputats i els tres oïdors que conformaven la Diputació del General. Es constituïa seguint el mateix exemple de les Corts catalanes, és a dir, reunint els membres dels tres braços estamentals: l'eclesiàstic format pel clergat, el militar format per la noblesa i el popular format per les viles i ciutats del país. La Bandera o penó de Santa Eulàlia fou una destacadíssima bandera que representava la ciutat de Barcelona durant l'edat moderna. Aquesta ensenya, usualment allotjada a la sala del trentenari de la Casa de la Ciutat, era treta i passejada en els actes solemnes, tant laics com religiosos, i a l'hora de fer la crida a sometent (sota el privilegi Princeps namque) que incitava a tots els ciutadans a la lluita armada contra invasors estrangers. Segons la descripció del Dietari de Jeroni Pujades el 1601 la bandera de Santa Eulàlia estava constituïda per un camper de color carmesí, amb la imatge de Santa Eulàlia pintada al mig.
  11. 11. LLOCS La Rambla, també anomenada incorrectament les Rambles, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre laplaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell. La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249. Una rambla és, per tant, una riera otorrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. Portal de sant pere - La construcció del baluard de Sant Pere data del darrer quart del segle XVI. Les muralles medievals de Palma eren insuficients davant les armes de pólvora evolucionades, i van haver de reforçar-se amb baluards per combatre l'artilleria enemiga, permetre el moviment de l'artilleria pròpia i poder veure el camp enemic. S’emprèn el reforç amb la realització de noves murades ideades per l’enginyer italià Giacomo Palearo Fratín en 1574, El Baluard de Santa Clara fou un episodi destacable del setge de Barcelona durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya. Fou el segon intent borbònic seriós d'assaltar la ciutat de Barcelona. Santa Maria del Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, és una església gòtica de Barcelona, al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, [1] tot i que un dels campanars no s'acabà fins al segle XIX. La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, és moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembrede 1929, Monument Històric Artístic Nacional. Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una
  12. 12. alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals. El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants. un tercer carrer senyorial, amb el plus que era el que tenia més pedigrí, ja que era a dins del perímetre de l'antiga muralla romana. Ha tingut diversos noms al llarg de la història. Actualment en el nomenclàtor figura com a carrer de Lledó. La seva sort va ser que va quedar fora dels plans de monumentalització del centre de la ciutat impulsats per les autoritats a cavall dels segles XIX i XX per posar Barcelona al mapa del turisme. L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional es un dels carrers mes antics de Barcelona i hi ha moltes sospites sobre l'origen del seu nom, Regomir, però cap de segura. Hi ha un arc que el travessa i sota aquest arc hi ha un oratori amb una làpida al costat de la porta que en data l'antiguetat. L'església del Pi està documentada des del 987. Tot i que hi ha la tradició de que existia en el mateix lloc una capella dedicada a Santa Maria ja en el segle IV. Situada en la confluència de l'antiga riera d'en Malla amb la via sepulcral dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino, anava cap a la zona de Sarrià (Barcelona), en un lloc anomenat des d'antic Palma del Pi o Pino. La Bòria fou una antiga barriada de Barcelona formada al voltant de la via romana (via Franca) que portava a França. Aquesta via, eix vertebrador d'aquest barri, era el carrer de la Bòria-Carders i era una zona eminentment comercial, ja que aglutinava l'activitat textil alsegle XII-XIII (carrers
  13. 13. Assaonadors, Blanqueria, Corders, Flassaders,...) i es trobava a tocar de la plaça del Mercadal (actual plaça de l'Àngel). La fusina era una part de La Ribera que és un nucli del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera del districte de Ciutat Vella de Barcelona. És un dels nuclis o barris tradicionals del centre històric de Barcelona i és un dels tres que dóna nom al barri administratiu. Montjuïc, per la seva situació estratègica –al peu del Mediterrani, i al costat d'una important via de comunicació fluvial com és el riu Llobregat-, fou el bressol de la ciutat deBarcelona. En els darrers anys s'han dut a terme descobertes arqueològiques que han capgirat la visió de la història de Barcelona, fruit de diversos projectes urbanístics d'arranjament i millora de tot aquest espai. Les Drassanes Reials de Barcelona són un edifici militar d'estil gòtic emplaçat a la façana marítima de la capital de Catalunya. Es varen començar a bastir al final del segle XIII durant el regnat de Pere el Gran i des del seu origen es van destinar a la construcció de les galeres de l'armada del rei d'Aragó. La fortalesa de Roses és una fortificació renaixentista (amb modificacions posteriors) situada al NO de l'actual vila de Roses(Alt Empordà) i que domina la badia del mateix nom. El nom popular de ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d'una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses. El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener. Les seves joies són la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l'església romànica de Sant Vicenç. El monument pertany a la Xarxa de Museus i Monuments d'Història de Catalunya.
  14. 14. RESUM LLIBRE Aquest llibre tracta la situació viscuda a Europa en els anys previs a la Guerra de Successió. A la segona meitat del segle XVII a Europa hi ha quatre estats poderosos que mantenen una pugna oberta pel predomini de un estat sobre l'altre o bé sinó per l'equilibri que busquen entre ells. D'una banda hi trobem França. La França que és governada pel rei Lluís XIV, el rei Sol, que fou arquetip de l'absolutisme, manté un seguit de guerrers amb la finalitat de conquerir territoris, per aconseguir així ampliar la seva influència comercial i cultural o, senzillament, de prestigi. Lluís XIV havia aconseguit reunir a la ciutat de Versalles tota la noblesa per així tenir-la ben dominada i poder exercir un control rigurós sobre el seu país. Alguns d'aquests nobles col·laboraven en les empreses militars al capdavant d'un exèrcit ben preparat i amb una eficaç artilleria i una eficaç capacitat de moviment. En quan es referiex a l'aspecte econòmic, França es mostrava avançada i tenia la sort que el seu comerç s'estenia a d'altres paiïsos, com és el cas de Catalunya. En la novel·la, l'autor aconsegueix que aquest aspecte en concret sigui representat per allò que en podríem dir ''espionatge industrial'' de'n Narcís Feliu de la Penya, amb el fet de l'entrada de contraban de telers, i en la figura del mercader Janot i en els seus viatges també. A Anglaterra, les revolucions i els conseqüents canvis de dinastia feien que es portés un sistema parlamentari, i on els monarques havien de sotmetre totes les seves pròpies decisions a la noblesa i a la burgesia de tipus comercial. Anglaterra aconseguia afermar-se en el domini de tot el que envlota la navegació i d'aquesta manera iniciava els establiments que allà mateix ja tenien, a d'altres continents. La idea d'Anglaterra era poder aconseguir un cert equilibri de forces al continent Europeu per poder continuar i proseguir amb la seva pròpia política que tan bé els anava i la mateixa de la qual, això sí més tard, aconseguiria recollir-ne els seus propis fruits. Holanda era el petit país on es notava la gran influència de la burgesia comercial que també seguia les rutes del comerç marítima més del territori propi, tenia l'Imperi alemany des que Espanya n'havia perdut el domini.
  15. 15. Amb l'arribada de la Guerra de Successió hi ha un conflicte important bèl·lic internacional que afectà Europa i Amèrica del Nord. En aquesta Guerra, doncs, es va lluitar la successió a la corona hispànica i també la qüestió d'equilibri de poder entre les diferents potències europees. Es considera un dels primers conflictes globals.
  16. 16. Visita al Born Centre Cultural El Born és un barri o un sector de la ciutat de Barcelona que s'estén al voltant del Passeig del Born, el Mercat del Born i l'església deSanta Maria del Mar. Administrativament és al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera al districte de Ciutat Vella. És delimitat pel Passeig de Picasso, el carrer de la Princesa fins al carrer del Rec, el Passeig del Born, Santa Maria del Mar, el Pla de Palau i l'avinguda del Marquès de l'Argentera. Ens van fer una visita explicant-nos la història d'aquell jaciment de més de 300 anys d'antiguetat. Una alegre i breu passejada per aquell indret ens va servir per aprendre una mica més de la història de la nostra ciutat. Hi ha una quantitat important d'informació degut a que Catalunya és el segon lloc del món amb més informació després del Vaticà. Després de la Guerra de Successió, a l'any 1717, es varen enderrocar les cases de la zona per construir-hi la Ciutadella, sota ordre de Felip V, però d'aquell lloc en quedaren les bases. 100 anys més endevant es va fer un mercat sense saber res de les restes d'aquestes cases que encara seguien d'empeus. Finalment s'acaben trobant els jaciments a causa d'una excavació feta amb l'intenció de construir una biblioteca. Davant aquesta sorpresa s'acaba decidint aturar la construcció i conservar el que avui dia encara podem visitar. Mentrestant, a la ciutat de Barcelona al s.XVIII mor la meitat de la població per culpa de la pesta negra, caracteritzada principalment per una mostra de taques fosques a la pell, d'aquí provindria el seu nom. El recorregut que vam fer per allà ens van ensenyar primer de tot el pont de la carnisseria que creuava el rec comtal i allà al costat es podia veure un pati i el lloc on es trobava l'Hostal de l'Alba que constava de tretze habitacions, el que indica que no era massa gran. La curiositat d'aquest hostal és que quan es va revisar tot s'hi van trobar tot de pipes de fumar i això va indicar que els propietaris eren la família Duran que eren amos d'una drogueria i eren família adinerada. Per aquells temps una drogueria no sols constava de cosmètics pintures i d'altres, sinó que apart venien menjar, begudes, focs artificials, etcètera. La curiositat d'aquesta tenda era que hi venien 42 tipus de sucre
  17. 17. diferent, una exageració veient que avui dia com a màxim trobem 10 tipus de sucre al supermercat. Més endevant vam veure el que fos el carrer dels corders de viola on vivia José Corrales que era un corder de viola i va ser l'encarregat de representar-los a la Coronela i també va comandar-la. És una de les persones que aconsegueix sobreviure a la guerra. El mateix José va muntar un altra negoci a casa seva aprofitant que hi tenia espai. Es va decidir per posar-hi un triquet, el que seria avui dia un casino, cosa que a l'època era legal però hi posaven molt control. Sol es permetien aquests tipus d'establiments en lloc aïllats que eren com polígons indústrials ja que solen provocar aldarulls i volien mantenir-los allunyats. De la família Duran destacar també que el seu fill Vicenç Duran fou el representant dels droguers a la Coronela. El carrer Bonaire era la frontera entre la Ribera i la zona comercial. És on s'hi troba la casa buixadors, família petita i noble que quan les guerres comencen marxen de Barcelona i hi venen els cònsols d'Holanda i viuen a la casa aquesta i s'enriqueixen fent aiguardent per exportar precisament al seu propi país. La casa buixadors pasa a ser una fabrica d'aiguardent. Un cop enriquits, els cònsols marxen de Barcelona direcció al sud, direcció Tarragona. Després de la Guerra de Successió, com que en Vicenç Duran ha mort a la Coronela, la casa la habiten dos homes francesos que són constructors de la Ciutadella. Un cop en marxen els últims habitants, que foren els francesos, s'enderroca aquell edifici. El que destaca també de l'època i vàrem veure més endevant fou la casa de la neu, que s'anomenà així degut al seu aspecte exterior, ja que el gel que la cobria semblava neu. És un lloc de venta de gel que aleshores s'emprava per moltes coses, com per baixar la febre. Però era exitòs ja que la gent el comprava per picar-lo i posar-lo a les seves begudes i fer-ne una espècie de granizats, beguda molt popular. El gel és extret del Montseny, a un pou de gel que l'hi desaven palla per conservar la temperatura. Es solia transportar del Montseny a la botiga en mula (8 hores, tota la nit). Per acabar vam veure el carrer joc de la pilota que s'anomenava així perquè era on jugava tothom a un joc que utilitzava el rebot de les parets i una línia al mig feta de corda com a camp. Es colpejava la pilota amb la mà.
  18. 18. Entrevista a l'Oriol Vergés Com a cloenda de tema i per conèixer una mica més d'aprop l'autor que ens va fer viatjar a la Catalunya assetjada fa gairebé 300, vam acudir junt amb altres escoles a una entrevista amb l'Oriol Vergés. Un home de setanta-cinc anys que va respondre de la millor manera que va saber totes les preguntes que lo formulàrem. Van sortir temes diversos ja que hi havia preguntes de tots els tipus. Ell preferia ls històriques ja que és la seva especialitat i va contestar-les totes. Jo em vaig quedar sense resposta degut a què no va haver-hi temps per formular totes les preguntes. La meva qüestió era la següent: -Per què va ser Cardona l'última població en caure? Adjuntaria una resposta de l'autor però no en tinc. Recordo que vam parlar, en quan a història es refereix, dels orígens de la paraula botifler o de per què Catalunya va quedar allunyada dels centres de decisió. Però la part més interessant va ser quan sortí el tema del referèndum i de les eleccions independents. El bon home ja deixà al descobert els seus pensament envers la situció amb l'americana que duia posada ja que aquesta era decorada amb una estelada brodada sobre el pit a mode d'escut. Tot i això, va sortir la pregunta sobre el seu vot el 9 de novembre i per fer-ho més obvi si calia ell va afirmar que votarà que sí. El seu desig és veure una Catalunya independent pero la seva manera de respondre dubitativament em fa pensar que sap els riscos i perills que implica una certa independència. Va ser, crec, la pregunta que més temps va estar-se responent, ja que volia deixar clars els seus pensaments davant tothom. Va ser un gran orgull poder tornar a casa amb l'autògraf d'un autor d'aquesta experiència i voluntat i poder compartir amb ell algunes paraules sobre el llibre i poder així conèixer-lo més.
  19. 19. CONCLUSIÓ Gràcies al treball coneixem més bé el passat de Catalunya, la mateixa que viu actualment una situació complexa davant el comportament del Govern Espanyol, els quals impedeixen i compliquen el futur de Catalunya. Actualment la situació política a Espanya no és la més exemplar perquè ells es puguin permetre el luxe d'anar decidint si Catalunya està preparada o no per a viure sense dependència de cap Estat ni territori major. Per mi catalunya és una població però moralment és un Estat, suposo que ja ha quedat suficientment clar que es val per si sola. Esclar que no va tot perfecte a terra nostra però de totes se'n surt i sols s'aconseguirà. Ara el problema que ens posen pel mig és el permís necessari per celebrar aquesta consulta als catalans per saber si volen ésser independents. Fins al moment i, veient els resultats de l'últim sondeig fet al Govern per permetre el referèndum (299 en contra, 47 a favor), es veu difícil la celebració, però amb aquest restringiment d'expressió l'única cosa que aconseguiran és que s'alcin més les veus i es tingui més ganes d'independència. Així que al cap i a la fi surten ells perdent. De cara al futur, depenent dels resultats de la suposada consulta el futur de Catalunya serà un o un altre, esclar. De moment hem de veure que no és celebrarà i que seguirà essent part del territori Espanyol. Si Catalunya segueix unida a un altre Estat l'única cosa que no hem de fer és rendir-nos perquè encara que sigui per esgotament, però l'independència arribarà. Durant aquest temps de lluita que ens queda per endevant penso que el millor serà conviure a bones amb els de dalt, amb el Govern, ja que sempre seran ells qui decideixin i només fent el que manin ja anirem bé. Penso i suposo que si es miren els números, la història i es fa una mica de reflexió de tot plegat, el més just és una independència, el més just és tornar a aquell Estat que trobàvem abans del setge de 1714 el qual Catalunya va deixar de ser-ho. Si bé tornem a ser com abans aquests 300 anys no haurien estat res més què un parèntesi a la història eterna de Catalunya. Un parèntesi ple de problemes, de setges, de victòries però també de derrotes. Un llarg parèntesi, perquè 300 anys es diu ràpid però són molts anys, i sobretot un parèntesi havent de soportar estar a les ordres d'altres, ja sigui una República, una Dictadura o una Democràcia. Però, com tots els parèntesi, té un final.

×