Your SlideShare is downloading. ×
De Lantiguitat Tardana Al MóN Medieval
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

De Lantiguitat Tardana Al MóN Medieval

1,583
views

Published on

Història de l'art

Història de l'art

Published in: Education

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
1,583
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
17
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Sebastià Roglà Recatalà GHAU3 De l'antiguitat tardana al món medieval Història de l´art I aula 2 De l'antiguitat tardana al món medieval Index: 1-Art cristià medieval 2-Estils -Art bizantí -Art romànic -Art gòtic 3-Fonts d'informació. -Bibliografia i enllaços externs
  • 2. ART MEDIEVAL L'art medieval és un gran període de la història de l'art que cobreix un llarg període de temps per a una enorme extensió espacial. L'Edat Mitjana-del segle V al segle XV suposa més de mil anys d'art a Europa, l'Orient Mitjà i Àfrica del Nord. Inclou moviments artístics principals i diferents períodes, arts nacionals, regionals i locals, diferents gèneres, períodes de floriment als quals s'ha anomenat renaixements, les obres d'art, i els propis artistes (que en l'Alta Edat Mitjana romanien al anonimat d'una condició artesanal de poc prestigi social, com els altres oficis establerts en règim gremial, mentre que en els últims segles de la Baixa Edat Mitjana, sobretot al segle XV, arribaran a la consideració de cultivadors de les belles arts, augmentant en consideració social i preparació intel·lectual). Els historiadors d'art classifiquen l'art medieval en períodes i moviments: art paleocristià, art pre-romànic, romànic, gòtic (a Europa Occidental-la cristiandat llatina-), art bizantí (a l'Imperi Bizantí-la cristiandat oriental-) i art islàmic ( en el món islàmic), amb influències mútues. A més cada "nació" o cultura a l'edat mitjana van desenvolupar estils propis diferenciats, com l'art visigot, l'art anglosaxó o l'art víking. L'art medieval inclou molts mitjans d'expressió a través de disciplines artístiques, tècniques i gèneres diferents: arquitectura, escultura, orfebreria, manuscrits il·lustrats (la miniatura i la cal·ligrafia), frescos, pintura a taula, mosaics, i un llarg etcètera, al que s'inclouen arts i oficis no incloses habitualment en les belles arts, com la confecció de la indumentària medieval. L'art medieval va superar l'herència artística clàssica de l'Imperi Romà a través de la seva barreja amb les aportacions del cristianisme primitiu i de la vigorosa cultura "bàrbara" d'Europa del Nord per produir una notable síntesi artística. La història d'art medieval pot ser vista com la història de la interacció entre els elements de l'art clàssic, paleocristià i pagà. A l'hora d'encarar les obres d'art medievals cal tenir en compte que en aquesta època no existeix el concepte de l'art com a fi en si mateix o de la bellesa com a únic objectiu de l'artista. L'objecte artístic medieval té, en el si de la societat en què és produït, un caràcter bàsicament funcional. En opinió del medievalista francès Georges Duby, l'obra d'art medieval compleix tres comesos: * El de ser una ofrena a Déu i als sants o als difunts, per tal d'obtenir la seva gràcia, la seva indulgència * El de ser intermediaris entre el món sobrenatural i l'humà, fent visible aquí les realitats divines, * El de ser una afirmació de poder: d'una banda, del poder de Déu i de l'Església que reclamava el seu delegat al món, de l'altra, del poder d'aquells que tenen els mitjans suficients per encarregar obres d'art. Moviments artístics i períodes principals Alta Edat Mitjana *L'art paleocristià cobreix el període des del segle III (abans d'aquest no han sobreviscut mostres d'art cristià), fins a l'inici de l'art bizantí (segle V). Durant aquest període les obres d'art cristianes van adoptar les diferents tècniques romanes de pintura, mosaic, talla i treball dels metalls. * L'art bizantí. Durant el període d'iconoclàstia (730-843) la gran majoria d'icones va ser destruïda; només han sobreviscut alguns exemples, destacadament els mosaics de Ravenna. Després de la represa de producció d'icones a 843-1.453 la tradició bizantina d'art va continuar amb relativament pocs canvis, malgrat, o a causa de, la disminució lenta de l'Imperi. És considerat l'art més refinat de l'edat mitjana en termes de qualitat de material i habilitat, amb la producció centrada a Constantinoble. L'assoliment suprem de l'art bizantí era els frescos monumentals i mosaics dins d'esglésies abovedades, la major part de la qual no han sobreviscut a causa de catàstrofes i l'apropiació d'esglésies per a la seva conversió en mesquites. * L'art islàmic durant l'edat mitjana, a més de la producció arquitectònica (les altres arts plàstiques tenen un desenvolupament menor en no permetre la representació de figures) cobreix una àmplia
  • 3. varietat d'artesanies incloent manuscrits il·lustrats, tèxtil, ceràmica, treball en metalls i vidre . Són la mostra de la cultura material islàmica al Pròxim Orient * L'art preromànic cobreix el període del segle V al segle X a l'Europa Occidental. Les influències clàssiques i les germàniques són activament són absorbides i es desenvolupa la llavor de la que més tard sorgiria l'art romànic. Les imatges següents són un exemple d'aquests moviments arreu del món: Baixa Edat Mitjana Dos estils internacionals marquen l'època, dividint-la en dues meitats: l'art romànic dels segles XI i XII i l'art gòtic, que comença a França a mitjans del XII i es va imposant a la resta d'Europa Occidental al segle XIII i el XIV . El segle XV significarà el final de l'Edat Mitjana i la irrupció del nou art de l'edat moderna. El nom romànic és utilitzat a partir dels historiadors d'art del segle XIX, per comparar-lo amb l'arquitectura romana antiga, mentre que el terme gòtic és un despectiu utilitzat pels artistes i tractadistes d'art del Renaixement per a designar a tot l'art medieval ( inclòs el que avui anomenem preromànic i romànic), que consideraven una degeneració de l'art clàssic de Grècia i Roma contaminat pels gots (per tant, gòtic). Durant tot el període, l'art italià és una excepció dins d'Europa Occidental, caracteritzada per la influència bizantina (molt visible a la Basílica de Sant Marc (Venècia) i l'herència clàssica (Púlpit del baptisteri de Pisa de Nicola Pisano), que, encara que produeixi exemples paradigmàtics d'un estil internacional (el romànic de la Catedral de Pisa o el gòtic de la catedral de Milà) sempre ho fa des de l'adaptació a una visió pròpia, més horitzontal i harmònica (vegeu Arquitectura romànica a Itàlia). L'arquitectura a Alemanya, en canvi, es va caracteritzar per una major recerca de l'alçada. A la Península Ibèrica, els regnes cristians alternar entre una gran influència d'Itàlia (Corona d'Aragó)
  • 4. o França i Flandes (Corona de Castilla), i la constant influència de l'art islàmic (art mudèjar), mentre que els regnes musulmans desenvolupaven l'art almohade o l'art nassarita. A França també es va produir una gran diversitat estilística (entre Île de France, Provença, Alvèrnia, Aquitània, Bretanya o Borgonya) i en algun cas, com el de Normandia, es va exportar Les dues grans èpoques: *En l'arquitectura romànica els edificis es caracteritzen per els seus massissos murs i contraforts per sostenir una robusta volta de canó, basada en l'arc de mig punt. Les estructures, per comparació amb el gòtic, són d'escassa altura i amb poques obertures, el que implica una menor entrada de llum, que s'intenta compensar amb el abocinat de les arquivoltes de pòrtics i finestrals. Subordinada al suport arquitectònic, la profusa decoració escultòrica (capitells, timpans) i pictòrica (frescos en els absis i parets interiors), de línies molt marcades i colors plans, formes geometritzants i hieràtiques, convertia els temples en veritables evangelis dels illetrats. * L'arquitectura gòtica neix a mitjans del segle XII a la regió francesa d'Ile de France, amb la renovació de l'església de l'Abadia de Sant Denís: la introducció de l'arc apuntat, la volta de creueria i els arcbotants que desplaçaven el pes de les voltes a contraforts exteriors, deixant la possibilitat d'alleugerir els murs per aconseguir construccions d'una alçada extraordinària i plenes de llum. L'escultura gòtica també es pot associar al gòtic arquitectònic francès que es va estendre a tot arreu d'Europa. El segle XIII permet parlar d'un estil internacional substituint l'art romànic. El gòtic internacional caracteritza el període d'aproximadament 1.360-1.430, després del qual el gòtic a diferents parts d'Europa va combinant-se amb aportacions del Renaixement que està sorgint a Itàlia, encara que en molts llocs continuen fent-se edificis gòtics fins al segle XVI, denominats amb diferents noms d'estil (al nord d'Europa gòtic flamíger, gòtic tardà o Flamboyant i estil Tudor, i en la Península Ibèrica gòtic isabelí plateresc i manuelí). Els canvis pictòrics no van començar a ser suficients per parlar d'un estil diferent al romànic fins a començaments del segle XIII, caracteritzat per una major expressió de sentiments i un major realisme o naturalisme en la representació de la realitat. La utilització del suport taula i la tècnica del temple es fa molt extensiva, produint retaules, díptics, tríptics i polítptics, que permetenm en més o menys mesura, la possibilitat d'un art moble i la seva comercialització, responent a l'augment dels clients del mercat d'art, que ja no es redueixen a les institucions eclesiàstiques, sinó que inclouen les monarquies, les cases nobles ia la puixant burgesia. Al final del període s'introdueix la innovació tecnològica del gravat, que va permetre el naixement d'un nou mitjà de comunicació a través de les múltiples còpies. Al segle XV apareixerà la pintura a l'oli, que permet un extraordinari detallisme. A continuació podem veure alguns exemples:
  • 5. Arts liberals El concepte d'art liberal, heretat de l'antiguitat clàssica, fa referència al seu cultiu per "homes lliures" en oposició a les "arts servils". El terme arts liberals designava els estudis que tenien com a propòsit oferir coneixements generals i destreses intel·lectuals abans que destreses professionals o ocupacionals especialitzades, les trucades Arts Manuals, Arts Menors. Les set arts liberals que s'ensenyaven a l'antiguitat comprenien dos grups d'estudis el trivi i el quadrivi. Eren aquestes: -La gramàtica --> La llengua -La dialèctica --> La raó -La retòrica --> Les figures -L'aritmètica --> Els números -La geometria --> Els angles -L'astronomia --> Els astres -La música --> Els cants En les teories educatives medievals el quadrivi seguia el treball preparatori del trivi. Encara que l'esquema del trivi i quadrivi de vegades es coneixen com a educació clàssica, això es correspon fonamentalment amb un desenvolupament medieval que arriba fins als segles XII i XIII El trivi agrupa les disciplines literàries i el quadrivi les disciplines científiques relacionades amb les matemàtiques ESTILS -ART BIZANTÍ Art nascut a l'Imperi romà d'Orient, monumental i sumptuós, allunyat de l'utilitarisme romà. Els artistes bizantins van fusionar les influències de l'art grec, l'oriental i el romà, i van destacar principalment en arquitectura i l'art del mosaic. Va tenir un impacte considerable en l'art medieval europeu, especialment en la pintura italiana dels segles XIII i XIV. L'any 622 marca l'inici d'una nova religió, l'islamisme. Un segle més tard, tots els territoris compresos entre l'Indus i l'Ebre van quedar integrats sota un mateix sistema polític, units per forts llaços culturals i religiosos.- Aquest vast imperi va donar lloc a un art propi, centrat bàsicament en l'arquitectura i en les art decoratives, i aquestes van passar la arquitectura a segon pla a causa de la prohibició de representar imatges. Arquitectura: - Arquitectura solemne adequada per al culte i la litúrgia -Planta basilical, amb cúpules grandioses sobre petxines i voltes de maó -Perviuen elements paleocristians com l'atri (pati obert, lloc de purificació on pot accedir tothom), el nàrtex ( mena de pòrtic, els fidels que es preparen per rebre el baptisme) i el presbiteri (lloc reservat als sacerdots, està separat de la nau central per l'iconòstasi). -Obres:Basílica de Santa Sofia de Constantinoble (532-537) -Icones i arts decoratives:Desenvolupament del mosaic per dissimular la pobresa dels materials constructius. -Rigidesa de les figures disposades en composicions sumptuoses. -Cromatisme viu i convencionalisme iconogràfic -Obres:Pantocràtor de la catedral de Cefalú (s.XII) -Mosaic de Justinià i la seva cort de San Vitale de Ravenna (547). -Art islàmic: Arquitectura:Edificis en pedra de maçoneria, guix i maó, recoberts amb magnífics treballs ornamentals. -Utilització de la columna, el pilar, l'arc de mig punt, de ferradura i polilobulat, la volta de canó i d'aresta.
  • 6. -Interiors sumptuosos decorats amb treballs de guix policrom i ceràmica. -L'edifici més característic és la mesquita, que consta de pati porticat, sales de columnes i minaret. -Tipologies :basilical o hipòstil . Naus perpendiculars quibla. - persa. Pati quadrangular amb construccions als costats i un gran iwan - turc. Planta central amb sala d'oració quadrada. Influència de Sta. Sofia. -Obres: Mesquita Aljama de Còrdova (tipus hipòstil) (s. VIII-X) Alhambra de Granada (s. XIII-XIV)
  • 7. Arts decoratives: - Element indissociable de l'arquitectura: murs decorats amb motius geomètrics, en decoracions epigràfiques, treballs de guix, rajoles vidriades, mocàrabs, ataurics... -Objectes de metall de gran perfecció tècnica, treballats en relleu i incrustacions amb dissenys ornamentals extraordinaris. Exemples: L'atribut pantocràtor (del grec panto-krator = totpoderós), es va aplicar a Zeus a la mitologia grega. En la cultura cristiana s'utilitza per referir-se al Déu Pare omnipotent o a Crist. En concret, en l'art bizantí i romànic, amb el terme pantocràtor es designa la imatge amb què es representa el Totpoderós, Pare i Fill, és a dir, Creador i Redemptor. També rep el nom de Maiestas Domini. La figura, sempre majestàtica, mostra a una o una altra persona divina en similar actitud: amb la mà dreta aixecada per donar la benedicció i tenint a l'esquerra els Evangelis o les Sagrades Escriptures. En ocasions, es representa només el bust; altres vegades, la figura completa entronitzada que, quan es tracta del Pare, sosté als seus genolls a Crist fill. Dos són els llocs habituals per exhibir el pantocràtor a les esglésies: a l'exterior, als timpans de les portalades, esculpit en pedra; o a l'interior, pintat a les voltes dels absis. En tot cas, se sol emmarcar en un cèrcol oval conegut com a màndorla (de l'italià mandorla = ametlla) i ocupen l'espai adjacent les quatre figures del tetramorf, és a dir, al·legories dels quatre evangelistes. -ART ROMÀNIC L'art romànic es desenvolupa a l'Europa Occidental del segle X al XIII, després de la descomposició de l'Imperi Carolingi. A part de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirats amb els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals. El nou estil s'estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap els països del Rin i endinsant-se per tota la Península Ibèrica. En un principi l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures. Molt sovint amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt. A finals del segle XI es produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells... Serà ara, al segle XII, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars, claustres... Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l'estil gòtic.
  • 8. Podem veure dos exemples que són el Timpà de Sant Pere de Moissac i la Mare de Déu de Ger. L'art Romànic a Catalunya Com a la resta d'Europa, la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca en el segle XI i la compartimentació dels territoris musulmans en regnes de taifa, són clarament perceptibles en l'arquitectura romànica catalana. Com a d'altres àrees, aquí s'entra aviat amb característiques pròpies com l'aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus, les voltes d'arcs ogivals en els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. Però se segueix la mateixa evolució de la rusticitat de les masses petrees amb finestres cegues fins al virtuosisme arquitectònic i escultòric ben entrat el segle XIII. En aquests primers temps la influència és de filiació llombarda, que es caracteritza per l'ús general d'un aparell de pedres allargades, segurament arrebossades, i una decoració exterior amb lesenes i arcuacions. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada. És l'estil de principis del segle XI a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès. L'Abat Oliba és un dels primers promotors de la campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic que després s'estén a la resta. Així van néixer les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040) o de Sant Pere de Casserres (1050). També són d'aquesta època la Catedral de Girona i la de Vic i els monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes i de Breda. L'austeritat d'aquesta primera etapa desencallà, a la segona meitat del segle XI, amb una major perfecció de l'aparell dels murs gràcies a petits blocs regulars de pedra, a espais més amplis i equilibrats com el monestir de Monestir de Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Miquel de Fluvià (1066), la catedral d'Elna (1069) i Sant Esteve d'Olius (1079). Malgrat divers intents cistercencs de tornar a l'austeritat, l'esclat del romànic segueix a la segona meitat del segle XII amb obres de canonges augustinians com Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Besalú. I arriba el moment més majestuós que allargà el període fins ben entrat el segle XIII amb l'esclat escultòric de la portada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, i sobretot amb els claustres de Ripoll mateix, de Sant Pere de Galligants, del Monestir de Sant Cugat del Vallès, de la Catedral d'Elna, de la Catedral de Girona, de Sant Pau del Camp, de Sant Benet de Bages i Santa Maria de l'Estany. Arquitectura L'arquitectura és la característica principal del romànic català. Es caracteritza principalment pels sostres baixos i les parets molt gruixudes. A les esglésies destaquen: •Una distribució en forma de creu llatina, i la part principal dividida en 3 naus: nau esquerra, central i dreta. La central és la més alta i ampla. Les naus es delimiten per les columnes i parets.
  • 9. •La seva distribució és molt simètrica. Parets gruixudes amb espitlleres (finestres petites i generalment a l'est, l'oest o al sud tapades amb alabastre) i/o ulls de bou (finestres petites i rodones). •Columnes amples, algunes decorades als capitells (normalment les de l'absis) i d'altres no (les que més pes aguanten, com les que delimiten les naus). •Les columnes s'uneixen amb arcs ogivals (apuntats) o amb arcs de mig punt. •Els sostres de la nau central en volta de canó i els de les naus centrals en forma de mitja volta de canó. •Un absis al final de la nau central, a vegades rodejat per un girola. •El capitells decorats amb animals mitològics i escenes bíbliques. Les esglésies tenien poques finestres per evitar que s'ensorrés el sostre, i les poques que tenien estaven orientades cap el recorregut del sol i tapades amb alabastre (no havien descobert el vidre). L'interior quedava molt fosc, que contribuïa a la por que donava a la gent. Nomenclatura utilitzada en la descripció de l'arquitectura romànica •Interior: •nau: •Planta d'una sola nau •Planta de creu llatina •Planta basilical •Presbiteri •creuer •Transsepte •Nínxol •Volta de canó •Exterior: •Absis •Absidiola •Portalada •Finestra d'una esqueixada •Finestra de doble esqueixada •Torrelló •Ull de bou •Lesena
  • 10. •Arc cec Pintura La pintura té els mateixos temes iconogràfics que l'escultura. Però a més, hi trobem les il·lustracions de llibres que apareixen per comentar els textos, com el "Beat Liébana". Hi ha també pintura mural, encara que es conserva malament i n'hi ha poca. Però, la pintura va ser molt important, ja que tots els edificis devien estar policromats. La pintura se situava preferentment en l'interior. L'absit principal era el centre organitzador del programa iconogràfic. Es varen pintar, a més, les bovades i els murs. Entre els temes predomines: el tetramorf, el pantocràtor, els apòstols i els sants. En els murs apareixen els temes narratius, tant del Antic com del Nou Testament, però també apareixen les vides dels sants, sobre tot si tenen relació amb el camí que els fidels han de recórrer per obtenir la Salvació. Igual que l'escultura, la pintura té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més, d'estètic. Apareixen el mateix tipus de convencionalismes: frontalitat, carència de volum i profunditat, formes geomètriques i esquemàtiques, adaptació al marc arquitectònic, antinaturalisme i hieratisme, encara que això es compensa amb una gran expressivitat de les figures. Té una força influència de l'art bizantí. Predomina el dibuix, amb línia grossa, colors plans i sense volum. L'espai es crea per la distribució de les figures en l'espai. La tècnica més utilitzada és la del fresc, el que requereix una certa preparació del mur: estucat. Els colors també poden aplicar- se al temple. Donada l'amplitud dels murs, la composició de l'escena adquirirà una importància singular. També es pintà sobre una taula, per posar en els altars. La composició seguia les convencions del relleu. En la pintura romànica sobresurt la miniatura. La miniatura esta realitzada per gent lletrada, pensada per decorar llibres, per la gent que sap llegir, per que no té la intenció didàctica de les altres obres. Freqüentment es creen models que després models que després apareixen en murals i taules. Es pinten Bíblies, llibres d'hores, vides de sants, llibres científics, etc. En ells les miniatures ocupen els marges de les fulles, de manera de vinyeta, pàgines plenes i les inicials del començament del text. -ART GÒTIC L'art gòtic és l'estil predominant a la Baixa edat mitjana europea, entre els segles XII i XIV. A l'Illa de França es comencen a construir les primeres catedrals gòtiques i, al segle XIII, el nou
  • 11. estil adopta un caràcter internacional difonent-se pel Sacre Imperi, Anglaterra, els regnes de la península ibèrica i de manera més autòctona als territoris que actualment conformen Itàlia. L'art gòtic és un estil artístic que es va desenvolupar a l'Europa occidental des del segle XIII fins a la implantació del Renaixement. El terme "gòtic" va ser utilitzat per primera vegada al segle XVI per l'italià Giorgio Vasari, gran historiador de l'art. Amb aquest terme es referia, de manera pejorativa, a l'art dels bàrbars gots davant del gloriós passat de l'Antiguitat Clàssica. Posteriorment se somia amb un renaixement de l'art medieval, omplint-se de nou contingut al terme "gòtic" que comença a distingir-se i separar-se clarament del romànic. L'entusiasme romàntic i l'historicisme, porta a terme àmplies restauracions d'edificis medievals, arribant-se a crear l'estil neogòtic, arquitectura realitzada a imitació de la gòtica medieval. Exemples: -Anunciació i visitació de Reims L'Anunciació i la Visitació de Reims són dos grans conjunts escultòrics situats a la façana del creuer de la catedral de Reims. Dic dos conjunts escultòrics perquè en aquesta imatge podem apreciar l'evolució en les figures, ja que unes pertanyen a l'època de principi del gòtic (l'Anunciació), que són les dues figures de l'esquerra, i l'altra part de la fase clàssica del gòtic (la Visitació), que són les dues figures de la dreta. Tot i que pertanyin a etapes diferents, en els dos grups escultòrics podem veure que són figures exemptes, ja que s'alliberen de la seva condició de suport arquitectònic. Pel que fa a la tècnica, predomina el tallat i el material utilitzat és la pedra. En aquesta obra podem apreciar molt la verticalitat en els vestits. El motiu que es representa és, com vaig dir abans, un conjunt escultòric on apareixen: En l'Anunciació, la Verge i l'àngel somrient, que insinua el moviment a partir de la gesticulació dels braços. En canvi, Maria manca d'expressió; les seves vestidures, de modelat superficial i plecs rectes, assenyalen la verticalitat. A la Visitació, es dóna la trobada de Maria i Isabel, embarassades. Ambdues comparteixen la postura del contrapposto; seus caps s'inclinen i les seves mans gesticulen, els rostres són expressius i diferenciats, la roba, modelats i de plecs profunds, envolten els cossos, que es troben sota la roba. Les dues es relacionen entre si. En aquesta escultura, la tècnica d'acabat predominant és la policromia i és una obra on es desenvolupa un creixent naturalisme i realisme. Les figures van adquirint trets i actituds cada cop més realistes. Es tornen més humanes, és a dir, senten i reflecteixen sentiments, les cares tenen expressivitat (encara que els trets de Maria no tenen expressió) ... A més, a la roba desapareixen els plecs esquemàtics i es veuen els trets més naturals. També es desenvolupa molt el dinamisme en les figures de la dreta, amb la postura del contrapposto. Les figures es disposen en un primer pla atenent a les lleis de perspectiva. L'estat d'ànim de les estàtues és malenconiós, excepte el de l'àngel que somriu semblant estar alegre. L'obra té una funció pedagògica i una temàtica religiosa. Pel que fa a les característiques de l'època, aquest conjunt escultòric es troba a la brancal dreta de la façana occidental de la catedral de Reims, a França. El seu autor és desconegut i les seves figures van ser executades entre 1230 i 1260, il·lustren el trànsit del Romànic (l'Anunciació) al naturalisme gòtic (la Visitació). És una obra d'estil gòtic. Aquest estil va néixer a la segona meitat del segle XII, quan els arquitectes medievals van decidir substituir l'arc de mig punt pel ogival o apuntat, i la volta de canó per la de creueria. Aquest canvi va coincidir amb una sèrie de canvis de l'Europa medieval: *El despertar de l'Humanisme, procés en el que va influir Francesc d'Assís, que va predicar una major atenció a la Natura i a les seves criatures, sent l'home una d'elles. Es considera que el cos és una obra de Déu que s'ha de cuidar. D'aquesta manera es desperta l'amor a Déu i la Natura,
  • 12. apreciant un gir cap al naturalisme. *El desenvolupament de les ciutats dóna lloc a l'aparició d'un nou grup social: la burgesia. Es desenvolupa ara un gòtic artesanal i burgès, on el monestir aïllat al camp és substituït per la catedral urbana. *La reforma cistercenca impulsada per Sant Bernat, defensa un retorn a l'austeritat decorativa L'art gòtic es va desenvolupar a Europa des de mitjans del segle XII fins al segle XVI. El seu lloc de naixement és França. Tanmateix, la seva acceptació no és coetània a tots els països, mentre que a Espanya i Anglaterra és ràpidament acceptat, a Alemanya trigarà més temps, i a Itàlia tindrà un període de pervivència molt breu. -Timpà del judici final de Bourges La catedral de Sant Esteve de Bourges, construida entre la fi del segle XII i la fi del segle XIII és la seu de la diòcesi de Bourges i considerada una de les joies de l'art gòtic francès. El seu disseny únic, el seu timpà, les seves escultures i els seus vitralls són particularment destacables. Admirable per les seves proporcions i la unitat de la seva concepció, testimonia, més enllà de la seva bellesa arquitectural, la potència del cristianisme a la França medieval. Molt de temps ignorada, es distingeix de totes les altres catedrals sense tenir res a envejar al prestigi de la Reims, de la Chartres o de la Notre-Dame de París. Va ser consagrada el 13 de maig de 1324. Com totes les esglésies construïdes abans de la separació de l'Església i de l'Estat, pertany ara a l'Estat francès. Ha estat classificada monument històric des de 1862. L'exterior La cara occidental és la més ampla dels edificis gòtics de França (més de 41 m), amb cinc portades, totes de doble porta, corresponent exactament a les cinc naus, de les quals les escultures són particularment magnífiques. La portada central ofereix la destacada escena del judici final. Des d'un punt de vista arquitectural, Bourges ha tingut una influència sobre altres catedrals europees: La catedral de la Notre-Dame de París (construïda anteriorment, però l'encorbament de la nau serà realitzada després de l'èxit d'una innovació tècnica de Bourges:l'arcbotant), Le Mans,
  • 13. Coutances i, a la península Ibèrica, Toledo, però sobretot, catedral de Burgos. Aquests arcbotants són extraordinàriament inclinats pel gran desnivell existent entre l'altura de la nau major i els laterals. T També destaca l'extremadament complex rellotge astronòmic, dissenyat el 1424 per l'astrònom Jean Fusoris i decorat per Jean Grangier. L'interior Amb cinc naus, 124 m de llarg, 41 d'ample i 37 d'altura, l'edifici resulta impressionant per l'època de la seva construcció. La catedral de Bourges sorprèn tant per la seva absència de creuer com pel seu doble lateral. Aquesta particularitat ofereix una perspectiva longitudinal continua que en les altres construccions trenca el tall tradicional d'un creuer. El tall transversal ofereix un perfil piramidal. Aquesta disposició original descobreix un volum interior unificat. Els vitralls Un conjunt immens de vitralls, de "llibres de llum", il·lustren l'ensenyament de l'església, la vida dels sants i dels màrtirs, les corporacions d'oficis. La majoria de vitralls són del segle XIII. Al segle XVI es van afegir noves vidrieres, realitzats per l'artista de Bourges Jean Lecuyer. Les capelles laterals dels segles XV al XVII, estan decorades amb vidrieres subvencionades per les famílies dels notables de Bourges: Tullier, J Cor, Montigny.El conjunt de vitralls és força important i es troba en un relatiu bon estat de conservació, malgrat haver sofert restauracions en els darrers segles que han afectat l'obra original. Els vitralls s'estenen en diversos espais de la catedral, però segurament el conjunt més important és el que es troba als finestrals del deambulatori, tant per la seva qualitat, el bon estat de conservació i la facilitat en la seva lectura degut a la proximitat. Aquest conjunt de vitralls està format per vint-i-dues peces distribuïdes en 10 finestrals que s'obren directament en el mur del deambulatori i la resta en les absidioles radials, tres a cada una d'elles, tenint en compte que la capella central va perdre els vitralls originals. Gòtic català El gòtic català és l'art gòtic desenvolupat a Catalunya, Balears i el País Valencià, encara que fora de Catalunya es considera al gòtic valencià com un estil independent. Presenta unes característiques particulars, especialment en arquitectura, que el diferencien del gòtic europeu
  • 14. d'influència francesa. També comparteix algunes característiques amb el gòtic desenvolupat al sud d'Occitània. El seu origen es troba en el manteniment de molts trets de l'arquitectura romànica i en les construccions monàstiques de l'Orde del Cister o Cistell. A la mort de Pere el Gran, Jaume el Just és l'hereu del Regne de Sicília, per la mort del seu germà major Alfons el Franc esdevé una sonomalitat el cap del Casal de Barcelona heretant també la Corona d'Aragó. Jaume el Just és el rei que propicià l'entrada del gòtic a Catalunya, a Sicília s'ha amarat d'una nova sensibilitat on l'art serà emprat per donar prestigi a la Corona d'Aragó. Jaume el Just estava casat amb Blanca d'Anjou que per tradició familiar participava d'aquesta cultura refinada de la cort. El monestir de Santes Creus esdevindrà un símbol programàtic d'aquesta transformació estètica. L'arquitectura catalana del període gòtic presenta, evidentment, diversos elements comuns amb el gòtic internacional, però l'ambient general és molt diferent i hom es pregunta si és adient l'adjectiu de «gòtica» a aquesta arquitectura. Òbviament la majoria d'elements formals i l'estructuració espacial provenen del gòtic europeu, però diverses influències converteixen el gòtic català en una cosa molt diferent, amb una austeritat de línies i formes totalment allunyada del decorativisme internacional i amb un gust especial per crear espais unitaris i diàfans. Les característiques principals del gòtic català, comparades amb el gòtic internacional, són: Gòtic català Gòtic internacional Espais unitaris Espais compartimentats Formes exteriors a diverses Formes exteriors compactes i llises profunditats Grans superfícies llises on els cossos Manca de superfícies llises de l'estructura només es marquen amb motllures Ús de cobertes de fusta sobre arcs diafragma Poc ús d'aquesta tècnica Horitzontalitat Verticalitat Torres acabades en terrats plans Pinacles i agulles Parella de campanars a la façana Campanar independent, o cap al creuer o l'absis occidental Gran puresa formal Decorativisme i agitació estructural
  • 15. Quasi eliminació de transseptes Transseptes prominents Contraforts Arcbotants Capelles entre els contraforts Contraforts exteriors Terrats Teulades Predomini de plens sobre buits Predomini de buits sobre plens Poca importància dels vitralls Gran importància dels vitralls Igualació d'alçades de les tres naus Gran diferència d'alçada entre naus Gust per les naus úniques Poc ús de la nau única Gran separació entre pilars Poca separació entre pilars Ús de l'arc de mig punt, a més de l'apuntat Ús gairebé exclusiu de l'arc apuntat Planta octogonal per a elements (pilars, torres, Poc ús de la planta octogonal cimboris, etc.) Exemples: -Mare de Déu dels Consellers La mare de Déu dels Consellers, anomenada també la Verge dels Consellers, era el retaule de la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Aquesta capella es va acabar de construir el 1410 i el govern municipal va voler decorar amb ornaments i mobiliari. L'any 1443 es va acordar encarregar un retaule al millor pintor que es pogués trobar, que va resultar ser el valencià Lluís Dalmau. La composició està centrada per la Verge asseguda en un tron, amb el Nen a la falda. A cada costat del tron hi ha dos grups de consellers agenollats i vestits amb la indumentària pròpia del seu càrrec. Els acompanyen santa Eulàlia, patrona de la ciutat, i sant Andreu, patró dels consellers. Tal com exigia el contracte, els consellers estan retratats del natural. Al fons, un grup d'àngels que canta. Tota l'escena es situa en un interior imaginari i a través de les finestres es veu un paisatge igualment imaginari, en lloc del fons daurat que inicialment s'havia previst. El terra està enrajolat amb l'escut de la ciutat i als peus del tron hi ha inscrit el nom de l'autor i la data. Aquesta obra és un testimoni fidel del que Dalmau va veure i va aprendre durant el seu viatge a Flandes i, sobretot, del seu coneixement directe de l'obra de Jan Van Eyck. Molts detalls semblen extrets del políptic de Gant, l'obra més important de l'artista flamenc. Les acusades influències flamenques d'aquesta obra, així com l'ús de la pintura a l'oli, converteixen aquesta peça en una manifestació primerenca, i fins a cert punt aïllada en el context català de la difusió dels corrents flamenques que van predominar en l'art del segle XV.
  • 16. -Pietat Desplà Aquesta Pietat també és coneguda com Pietat del canónigo Desplá o La pietat de l'arcediano Lluís Desplá, realitzada per a la catedral de Barcelona. Es conserva en el Museu catedralici de Barcelona. Data de 1490. Aquesta pintura sobre taula és obra de maduresa. Molt expressiu. Destaca el seu paisatge, ampli i profund. A "La Pietat amb sant Jeroni i l'ardiaca Lluís Desplà" hi ha representada la Mare de Déu amb el seu fill mort en braços. A banda i banda hi ha sant Jeroni i l'ardiaca Lluís Desplà, que va encarregar aquesta obra a Bermejo. Les figures del quadre tenen un aire escultòric i el paisatge que les envolta n'intensifica l'efecte. Bermejo aconsegueix detalls sorprenents, com el profund dolor que expressa la cara de la Mare de Déu o el domini de l'efecte de la transparència. Lluís Desplà hi apareix retratat amb molt realisme. Pel que fa a sant Jeroni, Bermejo el pinta llegint i amb un lleó als peus, que, segons la llegenda, ell mateix va curar. Sant Jeroni va ser el traductor de la Bíblia al llatí i havia estat cardenal, per la qual cosa Bermejo el va pintar amb la túnica escarlata.
  • 17. FONTS D'INFORMACIÓ -BIBLIOGRAFIA •La enciclopedia del estudiante.Historia del arte. Santillana, Madrid 2005 •NOVA, Enciclopèdia catalana de l'estudiant. Història, mitologia i religió. Carroggio, Barcelona 1999 •Nuevo Arterama. Historia del arte. Editorial Vicens Vives S.A.. Barcelona 2006 -ENLLAÇOS EXTERNS •http://ca.wikipedia.org/wiki •http://es.wikipedia.org •http://www.xtec.cat •http://www.uoc.es •http://www.romanicocatalan.com

×