1. La crisi de l’Antic Règim (1788-1833) Lluís Francesc Núñez de Castro i Vallès. “ Promulgació de la Constitució de 1812 ”
2.
3.
4. 1759 1788 1808 1814 1833 Josep Bonaparte La Guerra del Francès Cadis: primera experiència liberal Despotisme il·lustrat Absolutisme 1820-23 Trienni liberal 0 .- Cronologia i etapes Invasió napoleònica Carles IV Carles III Ferran VII
5. L’Antic Règim Privilegiats Noblesa i clergat No privilegiats Burgesia i les classes mitjanes Classes baixes - Concentració de poder en el rei - Origen diví Noblesa Propietat terra Poder econòmic Poder polític Règim senyorial 1.- L’ANTIC RÈGIM I LA IL·LUSTRACIÓ (Liberalisme) Els revolucionaris francesos de la fi del XVIII anomenaren Antic Règim al sistema d’organització polític, social i econòmic que van enderrocar per imposar-ne un altre de nou basat en les idees de la Il.lustració. Societat estamental Monarquia absolutista
6. 1.- L’ANTIC RÈGIM I LA IL.LUSTRACIÓ (Liberalisme) Liberalisme Constitució Drets i deures dels ciutadans Sobirania Divisió de poders Assemblea Nacional Lliures i iguals Eleccions Aquesta determina Fa els ciutadans Crea les lleis A França es desenvolupà el moviment cultural i polític de la Il·lustració , que es difongué per Europa i posà les bases del liberalisme , una doctrina que defensava la llibertat de l’individu, tant en l’àmbit polític com en l’econòmic. Es caracteritza per elaborar una El poder del poble es manifesta en Legislatiu Judicial Executiu Montesquieu Voltaire Rousseau Per constituir una
10. 2.-LA CRISI DURANT EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) José Aparicio Inglada Godoy presentant la Pau a Carlos IV
11.
12.
13. 2.-LA CRISI DURANT EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) Vaixell anglès Victori a la batalla de Trafalgar. Almirall Nelson Tinent General Gravina
14. 2.-LA CRISI DURANT EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) “ Tractat de Fontainebleau”(1807) amb els francesos Després de l’èxit de la campanya de Napoleó per França, el 1804 es autoproclamat emperador. Fracassa la invasió anglesa, ara vol el bloqueig econòmic del Regne Unit i necessita neutralitzar a Portugal (aliada de UK) PLA: envair Portugal des d’Espanya amb tropes franceses i també espanyoles. Espanya signa el Tractat de Fontainebleau (1807) amb Napoleó: s’acorda la invasió i el repartiment de Portugal (el sud per a Godoy) Febrer 1808 les tropes franceses, sota les ordres de Murat, entren a Espanya i ocupen les fortaleses de les ciutats; exèrcit francès es comporta com a conqueridor Pla secret de Napoleó: incorporar el NE d’Espanya a França i estendre la frontera fins l’Ebre GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
15.
16. 3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) La carga de los mamelucos , Goya. Fusilamientos del dos de mayo, Goya. Motin de Aranjuez (1808)
17.
18.
19. 3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) El desenvolupament del conflicte. Guerrila Exèrcit regular, org. per Junta Suprema Resistència Fases de la guerra A) Juny - novembre de 1808 B) Novembre 1808 - juny 1812 C) Juny 1812 - desembre 1813 Napoleó treu tropes per dur-les a la campanya russa. Ofensiva aliada (Wellington) Batalla Arapiles (1812 ) Arribada de Napoleó (amb 250.000 soldats) Caiguda de Girona(1809) Derrotes militars espanyoles I consolidació francesos, menys Cadis Acció guerrillera també Milícies provincials Miquelets i Sometents a Cat. Actuació poc eficaç Pocs efectius, armes i disciplina Coneix terreny Col.laboració població civil Sabotatges i emboscades Èxits resistència Fi de l’ocupació francesa i Napoleó reconeix a Ferran VII com a rei d’Espanya Castell de Valençay Tractat de Valençay, 1813 Derrota francesa i Batalla Bailèn (Juliol, 1808) Derrota a Catalunya: pas del Bruc Resistència a Girona
20. 3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) El desenvolupament del conflicte.
21. 3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) El desenvolupament del conflicte. Castaños rep honors del mariscal Dupont a Bailén Wellington al capdavant del front del contingent anglo-espanyol a Los Arapiles.
22. 3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) El desenvolupament del conflicte: Catalunya, de l’ocupació a l’annexió Entre 1809 i 1810 van caure les principals ciutats catalanes. La darrera fou Tarragona, el juny de 1811 Campanyes duríssimes i forta repressió; control del territori. Aproximació als catalans (=oficial l’ús del català) i el 1812 Napoleó ordena l’annexió de Catalunya a l’Imperi : creació de 4 departaments , nous funcionaris per organitzar-los segons model francès i intents de reformes i millores jurídiques, fiscals i administratives; col·laboració dels il·lustrats reformistes catalans. Resistència popular i la guerrilla contra els francesos va mantenir un estat de guerra que va frustrar els intents però Desembre1813 Napoleó posa fi al conflicte amb els espanyols (Tractat de Valençay); i marxen les tropes franceses i el maig de 1814 marxaren les darreres tropes de Catalunya.
23.
24.
25. 4.- LES CORTS DE CADIS: UNA REVOLUCIÓ LIBERAL Composició de la Corts a Cadis
26. 4.- LES CORTS DE CADIS: UNA REVOLUCIÓ LIBERAL Monument a les Corts de Cadis, a Cadis. Juraments dels diputat de les Corts de Cadis a l’església major de San Fernando. Exposat en el Congrés de Diputats de Madrid. Promulgació de la Constitució de Cadis. Reunió de les Corts a Cadis Constitució de 1812 (portada i primera pàgina)
27.
28.
29.
30. 5.- CAP A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM: EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Manifest del perses La noblesa sempre aspira a distincions; el poble sempre intenta igualtats: aquest viu amb recels que aquella arribi a dominar; i la noblesa tem que aquell no la iguali: si, doncs, la discòrdia consumeix els governs, el que es fonamenta en tan desunits principis, sempre ha d’estar amenaçat de la seva fi [...]. La monarquia absoluta [...] és una obra de la raó i de la intel·ligència; està subordinada a la llei divina, a la justícia i a les regles fonamentals de l’Estat; va ser establerta per dret de conquesta o per al submissió voluntària dels primers homes que elegiren els seus Reis. Així que el sobirà absolut no té facultat d’usar sense raó la seva autoritat (dret que no va voler tenir el mateix Déu). Per això ha estat necessari que el poder sobirà fos absolut per prescriure als súbdits tot allò que mira a l’interès comú i obligar a l’obediència els qui s’hi neguen. El desig comú que hem de demanar, traslladant al paper els nostres vots, i el de les nostres províncies és, d’acord amb les lleis, furs, usos i costums d’Espanya [...]. Que a aquest fi es procedeixi a celebrar Corts amb la solemnitat i en la forma que se celebraren les antigues [...] que es suspenguin els efectes de la Constitució i decrets dictats a Cadis, i que les noves Corts prenguin en consideració la seva nul·litat, la seva injustícia. Manifest dels Perses (12 d’abril de 1814). [Traduït del castellà]
31.
32. 5.- CAP A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM: EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Ferran VII jura la Constitució de 1812 en la sessió d’apertura de les Corts celebrada el 9 de juliol de 1820 en el palau de Maria d’Aragó (Madrid; antiga església del Reial Monestir de l’Encarnació i acutal edifici del Senat) Ruta dels Cent Mil Fills de Sant Lluís Duc d’Angulema.
33.
34.
35. 5.- CAP A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM: EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Criolls a les Índies espanyoles Simon Bolívar José de San Martín Batalla de Ayacucho (1824) Antonio José Sucre (“Gran Mariscal de Ayacucho) Monument Batalla de Ayacucho
36. 5.- CAP A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM: EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Conseqüències per a la Corona Espanyola Pèrdues econòmiques Mercats colonials Matèries primeres Pèrdua de prestigi mundial Pèrdua d’influència internacional
37. 5.- CAP A LA FI DE L’ANTIC RÈGIM: EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) La independència de les colònies americanes (1810 - 1824)
38.
Editor's Notes
ESPANYA (S.XVIII): Il.lustrats eren minoria i no feien cap crítica a l’Antic Règim. Despotisme il.lustrat: reformes però sense el poble (“Tot per al poble però sense el poble”). Van fer reformes socials i econòmiques que milloraren les condicions de vida de la població i les finances de l’Estat però CAP transformació radical de la societat. Carles III (1759-1788): política de reformes (desenvolupament de la indústria, reorgantizar l’exèrcit, ref. Agricultura, sistema educatiu,...) però FRACÀS de la política de reformes degut a : Execessiu poder de l’església i l’aristocràcia Organització estamental (privilegiats (nobles i clergat) i no privilegiats (burgesia, classes populars i pagesos)) NO permetia que la burgesia augmentés el seu poder econòmic. Serà la burgesia la que s’identificarà amb les polítiques de la Il.lustració.
França : estiu de 1792 Lluís XVI es suspès de les seves funcions i la seva família es encarcelada. La Revolució Francesa liquida la monarquia i proclama la República. Europa : esclata la Guerra: Àustria i Prússia, ambdues monarquies absolutes, declaren la guerra a la Revolució. Espanya aposta per la neutralitat perquè no està preparada pel conflicte. GODOY : fill d’un regidor de l’ajuntament de Badajoz; nomenat primer ministre amb 25 anys; membre de la Guàrdia de Corps (servei d’escorta a la família reial). Té la confiança del rei i la reina però no té recolzaments polítics. El regnat de Carles IV està unit a la de Godoy. La Guerra Gran té bona acollida en la població espanyola però Espanya no esta preparada ni econòmicament ni militarment. L’església mobilitza les masses i la guerra es planteja com una creuada davant l’ateisme francès. Després d’unes victories inicials espanyoles en sòl francès, aviat es convertiran en derrotes (els francesos penetraran per Catalunya i el País Basc. Després de dos anys de guerra i malestar de la població, Godoy s’apropa a França després de la moderació i aburgesament de França. El 1795 signen la Pau de Basilea: a canvi de la colònia de Sto Domingo, Espanya recupera el territori nacional ocupat per França. Godoy ho va presentar com un èxit però fou una derrota militar; Carles IV dóna a Godoy el títol de Príncep de la Pau.
La Pau de Basilea és un conjunt de dos tractats firmats respectivament entre la França i Prússia , i entre França i el Regne d'Espanya el 1795 , pels quals ambdós països firmaven la pau amb la França revolucionària, abandonant així la Primera Coalició . El segon tractat es va firmar després, entre França i Espanya, i va significar el final de la coneguda com Guerra Gran o guerra de la Convenció , que enfrontava a ambdós països des de 1793. Aquesta guerra, encara que s'havia iniciat de forma favorable per als interessos espanyols, havia suposat un dur revés per a les armes espanyoles i la invasió del territori espanyol per Catalunya , País Basc i Navarra (arribant fins i tot a ocupar Miranda de Ebro ).
La Pau de Basilea és un conjunt de dos tractats firmats respectivament entre la França i Prússia , i entre França i el Regne d'Espanya el 1795 , pels quals ambdós països firmaven la pau amb la França revolucionària, abandonant així la Primera Coalició . El segon tractat es va firmar després, entre França i Espanya, i va significar el final de la coneguda com Guerra Gran o guerra de la Convenció , que enfrontava a ambdós països des de 1793. Aquesta guerra, encara que s'havia iniciat de forma favorable per als interessos espanyols, havia suposat un dur revés per a les armes espanyoles i la invasió del territori espanyol per Catalunya , País Basc i Navarra (arribant fins i tot a ocupar Miranda de Ebro ).
Batalla de Trafalgar: esquadra franco-espanyola amb 33 vaixells (15 d’espanyols) i els anglesos (comandat pels Nelson) amb 27 vaixells. La batalla comença al migdia i a mitja nit els anglesos la guanyen. Espanya perd 1000 espanyols així com l’esperança de seguir comerciant amb les colònies; l’Atlàntic passa a ser de domini absolut anglès i l’enfonsament econòmic d’Espanya s’accelera. Els anglesos perden a Nelson.
Batalla de Trafalgar: esquadra franco-espanyola amb 33 vaixells (15 d’espanyols) i els anglesos (comandat pels Nelson) amb 27 vaixells. La batalla comença al migdia i a mitja nit els anglesos la guanyen. Espanya perd 1000 espanyols (entre ells lo millor de l’armada espanyola, com Gravina, Churruca, Alcalà Galiano,..) així com l’esperança de seguir comerciant amb les colònies; l’Atlàntic passa a ser de domini absolut anglès i l’enfonsament econòmic d’Espanya s’accelera. Els anglesos perden a Nelson.
El MOTÍ dirigit per la noblesa i el clergat, contra Godoy i el mateix Carles IV, evidencià una profunda crisi dins de les més altes institucions del país. GODOY mal vist per l’alta noblesa i per l’església pel seu origen plebeu, i pel seguit de reformes que intentaven modernitzar el vell model de l’Antic Règim: intents de desamortitzacions de les terres de l’Església, reducció del poder i de l’activitat de l’Inquisició, protecció dels intel.lectuals i dels artistes,... Tampoc no era ben vist pels sectors reformistes i il.lustrats de l’època de Carles III, que havien estat desplaçats del govern per ell. El princep hereu Ferran també l’odiava perquè veia en ell un possible competidor en favor del seu pare. ABDICACIONS DE BAIONA: Carles IV, confiant en el suport de les tropes franceses que havien entrar a Madrid, es va retractar de l’abdicació, però el seu fill no va acceptar. Napoleó es va convertir en àrbitre: al maig els va citar a tots dos a Baiona i els va pressionar perquè renunciessin als seus drets a canvi de suculentes rendes i una vida còmoda a França. Així va traspassar la corona d’Espanya al seu germà Josep, que va regnar com a Josep I. A més, en un intent de legitimar l’usurpació i d’obtenir el suport dels reformistes espanyols, va aconseguir que un grup de notables espanyols, reunits a Baiona entre juny i el juliol de 1808, aprovessin una carta atorgada, anomenada Constitució de Baiona. REVOLTA 2 DE MAIG 1808: els madrilenys veuen com des del Palau d’Orient surten els darrers membres de la família reial (fins i tot el fill menor del rei: l’infant Francesc de Paula) direcció a Baiona. Els acusen de segrestar a la família reial, i esclata l’odi contra els francesos,i el motí popular s’estén per tota la ciutat. A la Puerta del Sol (Madrid) hi ha el xoc amb els mamelucs (mercenaris egipcis a les ordres dels francesos). Els crits a la calma per part de les autoritats no son escoltats. L’aixecament del dos de maig es esclafat pels francesos. Davant la incapacitat de reacció de les autoritats superiors, les autoritats inferiors, com l’alcalde de Móstoles, va declarar la guerra als invasors. Així comença a Espanya la Guerra de la Independència i al mateix temps una revolució burgesa que situa a Espanya en l’era contemporànea. Però el primer de tot serà la repressió dels francesos (quadre “Fusilamientos” de Goya). RESISTÈNCIA CATALANA: va començar espontàniament, sobretot des que es va saber l’aixecament del 2 de maig, tot i que des d’abril havien tingut lloc incidents contra les noves autoritats, simptoma de descontentament de la població, que encara recordava la Guerra Gran contra França.
El MOTÍ dirigit per la noblesa i el clergat, contra Godoy i el mateix Carles IV evidencià una profunda crisi dins de les més altes institucions del país. GODOY mal vist per l’alta noblesa i per l’església pel seu origen plebeu, i pel seguit de reformes que intentaven modernitzar el vell model de l’Antic Règim: intents de desamortitzacions de les terres de l’Església, reducció del poder i de l’activitat de l’Inquisició, protecció dels intel.lectuals i dels artistes,... Tampoc no era ben vist pels sectors reformistes i il.lustrats de l’època de Carles III, que havien estat desplaçats del govern per ell. El princep hereu Ferran també l’odiava perquè veia en ell un possible competidor en favor del seu pare. ABDICACIONS DE BAIONA: Carles IV, confiant en el suport de les tropes franceses que havien entrar a Madrid, es va retractar de l’abdicació, però el seu fill no va acceptar. Napoleó es va convertir en àrbitre: al maig els va citar a tots dos a Baiona i els va pressionar perquè renunciessin als seus drets a canvi de suculentes rendes i una vida còmoda a França. Així va traspassar la corona d’Espanya al seu germà Josep, que va regnar com a Josep I. A més, en un intent de legitimar l’usurpació i d’obtenir el suport dels reformistes espanyols, va aconseguir que un grup de notables espanyols, reunits a Baiona entre juny i el juliol de 1808, aprovessin una carta atorgada, anomenada Constitució de Baiona. REVOLTA 2 DE MAIG 1808: els madrilenys veuen com des del Palau d’Orient surten els darrers membres de la família reial (fins i tot el fill menor del rei: Francesc de Paula) direcció a Baiona. Els acusen de segrestar a la família reial, i esclata l’odi contra els francesos,i el motí popular s’estén per tota la ciutat. A la Puerta del Sol (Madrid) hi ha el xoc amb els mamelucs (mercenaris egipcis a les ordres dels francesos). Els crits a la calma per part de les autoritats no son escoltats. L’aixecament del dos de maig es esclafat pels francesos i comença a Espanya la Guerra de la Independència i al mateix temps una revolució burgesa que situa a Espanya en l’era contemporànea. Però el primer de tot serà la repressió dels francesos (quadre “Fusilamientos” de Goya)
La Junta Suprema Central , también llamada la Junta Suprema o Junta Central Suprema y, oficialmente, Junta Suprema Central y Gubernativa del Reino fue el órgano que acumuló los poderes ejecutivo y legislativo españoles durante la ocupación napoleónica de España . Se constituyó el 25 de septiembre de 1808 tras la victoria en la batalla de Bailén y después de que el Consejo de Castilla declarase nulas las abdicaciones de Bayona . [1] [2] Estuvo vigente hasta el 30 de enero de 1810 . Fue formada inicialmente por los representantes de las Juntas Provinciales, tuvo su sede en Aranjuez y estuvo presidida por el conde de Floridablanca , con 35 miembros en total. [3] En pocas palabras, la misión de la Junta fue la de asumir el poder del Estado durante la ausencia del rey, Fernando VII . Al disolverse la Junta , fue creado el Consejo de Regencia de España e Indias
Exercit espanyol: 100.000 soldats Exèrcit francès: 110.000 soldats FASES DE LA GUERRA: Juny –novembre 1808: De manera inesperada,els exèrcits francesos van patir un seguit de derrotes inicials; les més importants van ser les del Bruc (6 i 14 de juny de 1808) i la de Bailen (Jaén) el 19 de juliol de 1808. A més, Saragossa va aconseguir alliberar-se del primer setge,mentre que la ciutat de Girona n’havia patit dos entre juny i juliol (degut a la fam, malalties i accions militar, Girona, que no va caure fins al 1809, va morir el 50% de la població, uns 4.000 habitans). Un sector dels espanyols, els afrancesats, no es va oposar a l’ocupació francesa, fet que alguns historiadors parlin d’una guerra civil entre espanyols. Novembre 1808-Juny 1812: Les primeres derrotes franceses van enfurir Napoleó, i a principis de novembre de 1808, va entrar a la Península amb 250.000 homes, i l’avanç no el va aturar ningú. La resistència espanyola estava quasi dominada al final de 1808 i l’emperador torna a França deixant al seu germà consolidat com a rei. La incapacitat de l’exèrcit regular espanyol per sostenir una guerra convencional contra els francesos va comportar el desenvolupament de la guerra de guerrilles. La guerrilla constituïda per partides formades per burgesos, pagesos o capellans, organitzades en quadrilles amb un cap al davant, lluitaven en petits grups, sempre sobre terreny conegut i amb recolzament de la població. Fustigaven l’exèrcit, en destruïen les instal·lacions o assaltaven els carregaments de proveïment. Aquest resistència va fer difícil el control d’Espanya per part dels francesos i va mantenir viu el sentiment antifrancès. Les actuacions de desgast de la guerrilla van afeblir l’enemic, però per guanyar la guerra va ser necessària la col.laboració de l’exèrcit britànic, dirigit per Arthur Wellesley (futur duc de Wellington), que estava molt interessat en derrotar la França napoleònica. Portugal i Regne Unit actuen com aliats d’Espanya. Juny 1812-Desembre 1813: Des de mitjan de 1812 la guerra comença a ser desfavorable pels francesos, destacant la derrota francesa a Los Arapiles (Salamanca; juliol 1812).La necessitat de Napoleó de concentrar els esforços militars a la guerra contra Rússia, va afavorir la victòria final dels britànics i dels espanyols a la Península. El 21 de juny de 1813, la batalla de Vitòria consumava la derrota francesa i obligà a Josep I a creuar la frontera. Cinc mesos després es va signar a França el tractat de Valençay (residència de Ferran VII a França): Napoleó reconeix la derrota, posa fi a l’ocupació i obre les porten al retorn de Ferran VIII. Els francesos no van marxar de Catalunya fins al maig de 1814.
Des del començament de la guerra, les Juntes provincials o regionals enviaren representants per tal de formar la Junta Suprema Central que coordinés les accions bèl.liques i dirigís Espanya durant la guerra. Floridablanca i Jovellanos eren els membres més il.lustrats d’aquesta Junta. La Junta va reconèixer Ferran VII com a rei legítim d’Espanya i va assumir, fins al seu retorn, l’autoritat màxima de l’Estat. En produir-se els avenços del francesos la Junta va fugir d’Aranjuez cap a Sevilla i després s'instal·là el 1810 a Cadis, l’única ciutat que, ajudada pels anglesos, resistia al setge francès. Les opcions ideològiques que s’oposaven a l’invasor (jovellanistes, liberals, absolutistes) vam formar un bloc unit en el front bèl.lic (Partido Patriótico Nacional). Hi havia fortes discrepàncies entre elles a l’hora de decidir el destí polític de la nació. La Junta Central, dominada pels jovellanistes, havia fracassat en l’organització de la guerra i, aïllada a Cadis, va decidir autodissoldre’s el 1810 i encarregar a una regència (formada per cinc persones) la convocatòria de Corts que decideixin l’orientació del país. Dos triomfs dels liberals: 1r.- Les especials circumstàncies d’ocupació de la major part del territori espanyol van fer que moltes províncies no hi poguessin enviar diputats i que per comptes d’aquests fossin escollits entre els residents a Cadis, normalment clergues i burgesos progressistes. De manera, que en obrir les Corts el 24 de setembre de 1810 a la illa de León (Cadis), la majoria dels diputats eren representants del sector liberal (Doc.16 pàg. 33) 2n.- els liberals aconsegueixen que es formi una cambra única (un home, un vot) davant l’opció estamental (un estament, un vot). Això atorga a la reunió el caràcter d’assemblea nacional. Ràpidament es posà de manifesta la seva voluntat revoluacionària, ja que les Corts es van proclamar sobiranes, el que comportà l’enfrontament amb els absolutistes. Entre 1810 i 1813, les Corts van dur a terme una tasca legislativa important que pretenia substituir el model social i polític de l’Antic Règim per un de liberal. La majoria liberal, aprofitant-se de l’absència del rei, va iniciar la primera revolució liberal burgesa a Espanya, amb dos clars objectius: adoptar reformes que acabessin amb les estructures de l’Antic Règim i aprovar una Constitució que cambiés el règim polític del país. Principals reformes: Llibertat d'impremta (1810). Va possibilitar l’aparició d’una premsa amb clara vocació política. Abolició del règim senyorial : tot i la supressió dels senyories jurisdiccionals, la noblesa va mantenir la propietat de quasi totes les seves terres. Supressió de la Inquisició (1812): fou un dels debats més acalorats que van fer els absolutistes, en l’intent de mantenir viu un dels puntals de l’Antic Règim. Els debats es centraren en els mètodes portats a termes pels tribunals de l’Inquisició; això només és la punta del problema ja que els liberals pretenen amb la desaparició de l’Inquisició, acabar amb la policia de l’Antic Règim. Abolició dels gremis. Llibertat econòmica , comercial, de treball i de fabricació (1813) Tímida desamortització d’alguns béns de l’Església . Les Corts de Cadis van aprovar la primera constitució de la història d’Espanya el 19 de març de 1812, diada de Sant Josep, d’on deriva la denominació popular de la Pepa. La nova constitució (384 articles) va determinar un model liberal d’estat: es basa en al sobirania nacional , encara que el sufragi era indirecte i censatari (= votaven els homes majors de 25 anys, escollien els seus compromissaris que a la seva vegada escollien als diputats) La sobirania nacional significa el final de l’AR ja que acaba amb el poder real d’origen diví. El rei perd molts dels seus poders i s’instaura una monarquia parlamentàri a fonamentat en la divisió de poders: Legislatiu : recau en les Corts (el rei podia intervenir en el procés d’elaboració de les lleis proposant-ne i sancionant-les, i també podia suspendre una llei durant dos anys exercint el dret de vet suspensiu). Poder de les Corts: elaboració de lleis, decisions respecte a la successió de la Corona, aprovació de tractats internacionals, fixació anual de contribucions i les forces de l’exèrcit,.... Les Corts s’havien de reunir anualment durant tres mesos i es renovava la totalitat dels diputats cada dos anys. Els vots dels diputats són individuals (recordeu que a les corts tradicionals el vot era per estament). La residència constitueix la única condició per ser elector i candidat unit al nivell de renda (vot censatari). Executiu : Rei. Posseix la direcció del govern i l’administració i intervé en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, posseint vet suspensiu durant dos anys. El rei nomena als ministres, però aquests són responsables davant les Corts. Limitacions: no pot suspendre o dissoldre les Corts, abdicar o abandonar el país sense permís d’elles, portar una política internacionals no supervisada per la Cambra, imposar tributs... Malgrat el caràcter moderat de la constitució els absolutistes la consideraven inacceptable per a la monarquia; la titllaven de radical, i la intentaran abolir diverses vegades al llarg del primer terç del segle XIX Judicial: competència exclusiva dels tribunals. La Constitució prohibeix la intervenció de les Corts i el rei, i assegura els principis fonamentals de l’Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial per tot el país El catolicisme és l’única confessió religiosa permesa : 1/3 dels membres de les Corts de Cadis eren eclesiàstics, i a més calia comptar amb la col.laboració del clergat en la lluita contra els francesos i explica aquest tret que xoca amb l’esperit avançat de la Constitució. Igualtat dels ciutadans davant la llei: representa la fi dels privilegis estamentals. Reconeixment de drets individuals: a l’educació, llibertat d’imprempta, a la lliberat i a la propietat, inviolabilitat del domicili. S’estableix un exèrcit permanent sota l’autoritat de les Corts i una Milícia Nacional Local, per a reforçar i servir de defensa de l’Estat Liberal. Punt de vista fiscal, els tributs els pagarien tots els espanyols sense distició ( igual que el servei militar) Els país es divideix en províncies i s’estableix l’elecció popular dels alcaldes. considera iguals a tots els espanyols dels dos hemisferis, tot i que no s’accepten com a tals als descents de mescles ètniques que hi ha a Amèrica. Per acabar dir que les idees bàsiques d’una constitució liberal han nascut amb la Declaració de la Independència dels Estats Unitat (4 de juliol de 1776) i al Revolució Francesa, que en ambdos casos recullen les idees dels il.lustrats del segle XVIII. En el llarg procés per a establir una Estat liberal, la Constitució de 1812 va esdevenir un model i un símbol per als liberals espanyols, i fins i tot va influir en el moviments liberals d’Itàlia i l’Amèrica Llatina.
L’emperador Napoleó signà el tractat de Valençay (1813) amb Ferran VII [el rei havia estat retingut durant la guerra en el Palau de Valençay (centre de França)] que va permetre al monarca espanyol recuperar la corona sense la intercessió de les Corts de Cadis. Ferran VII havia marxat d’Espanya com a monarca absolut i tornava com a monarca constitucional. Les seves intencions es van mostrar contraries a aquesta aceptació i s’obrí un període d’enfrontament entre els defensors de l’asbolutisme i els del liberalisme . El març de 1814, Ferran VII entrà per la frontera de Girona. Tots desitgen la tornada del monarca (el Desitjat), encara que per diferents motius. El liberals per a que juri la Constitució de 1812 i segueixi amb les reformes. Els absolutistes, també anomenats realistes, perquè són partidaris d’enfortir el poder reial i volen que tornin les institucions tradicionals. I, finalment, el poble, que després d’una guerra devastadora volen que el rei consegueixi una pau duradora i solucioni els greus problemes econòmics. Tots el reben amb entusiasme. Durant el seu viatge cap a Madrid, el mes d’abril, a la ciutat de València, rep l’escrit d’un grup de diputats absolutistes (cent), el Manifest dels Perses , advocant per la restauració del poder absolut i la derogació de la legislació liberal. Si se li suma el fervor popular que acompanya el recorregut del rei i el recolzament de l’església, es compren perquè decideix proclamar el decret del 4 de maig a València mitjançant el qual anul.la la Constitució i la tasca feta a Cadis. Un cop establert a Madrid, després de dissoldre la Regència i les Corts (ambdues, les màximes autoritats del país), el rei va restaurar el règim absolutista anterior al 1808. Els liberals més destacats van ser detinguts, processats i empresonats; d’altres van exil.liar-se a França. Es va restaurar tota la legislació anterior al 1808, es restablia el tribunal de la Inquisició i el règim senyorial. Fou un veritable cop d’Estat absolutista, en el qual van convergir de nou els grans poders tradicionals: monarquia, Església i noblesa. La reacció absolutista espanyola va ser afavorida per la Restauració europea antirevolucionària. Tot i la repressió, la persecució i l’ exili, els liberals no van abandonar les seves idees. La maçoneria (te com objectiu la cera de la veritat a través de laró i fomentar el desenvolupament intel.lectural i moral de l’ésser humà, així com el progrés social)la van servir d’aixopluc per prosseguir la lluita contra l’absolutisme. La maçoneria acabaria tenint un paper revolucionari i liberal que abans no tenia. El govern d’aquells sis anys era inoperant per la impossibilitat de portar a endavant aquest sistema polític. La guerra havia agreujat els problemes de la Hisenda i aquests problemes no tenien solució si no es canviaven les estructures de l’Antic Règim. A més els intents reformistes van fracassar: reducció de les rendes de l’estat provocada per la devolució de les terres desamortitzades i pel fet que la noblesa i el clergat deixessin de pagar impostos al recuperar els seus privilegis. També els aixecaments a Amèrica Llatina comporten despeses militars i la fi de l’arribada d’ingressos d’ultramar. O s’implantaven les reformes propugnades pel liberalisme (abolició del règim senyorial, reforma dels impostos, llibertat d’empresa,...) o era impossibles millorar la situació econòmica. Els liberals, forçat a la clandestinitat, van recórrer als cop insurreccionals ( pronunciamientos ), i obligar al rei a acceptar al Constitució de 1812. Es van recolzar en els sectors liberals de l’exèrcit sorgits de la guerra contra Napoleó. Recordar que els antics cap guerrillers ara són oficials de l’èxèrcit; es parla d’exèrcit nacional i no reial. Fins el 1820 la major part dels pronunciamientos (a Pamplona, A Corunya, Barcelona,o València) van fracassar i el responsables pagaran amb la seva vida. L’únic que va triomfar fou el protagonitzat pel tinent coronel Rafael del Riego a Las Cabezas de San Juan ( 1820) davant les tropes que estaven esperant per embarcar cap a America per fer front als moviments independentistes de les colònies. S’alça en armes contra l’absolutisme i proclamà la Constitució de 1812. La revolució va triomfar a la Corunya, Oviedo, Múrcia, Barcelona i Saragossa, entre d’altres capitals L’acció combinada de l’aixecament de Riego, els aldarulls liberals a les principals ciutats i la impotència del govern de Ferran VII per fer front a la insurrecció va fer que el 9 de març de 1820 el rei prometés acatar la Constitució de 1812 i digué “vayamos todos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional”. Es dona lloc al Trienni Liberal (1820-1823)
El 1823, i gràcies a l’enviament de tropes, la Santa Aliança va ajudar a Ferran VII a recuperar tots els poders absoluts. L’acabament del Trienni Liberal, entre la indiferència de la majoria de la població, va obrir les portes a un període complex, de deu anys, batejat posteriorment pels liberals com a Dècada Ominosa. El període es caracteritzà per la repressió , el retorn a les polítiques absolutistes i l'aparició d’un corrent ultrareialista procarlí , a favor de Carles Maria Isidre, germà del rei, contrari a l’absolutisme moderat practicat per Ferran VII al llarg de la dècada. El nom d’ominosa procedeix de la literatura liberal, degut a la brutal repressió del Rei a instàncies del qual es crearen juntes de purificació que estengueren el terror per tot Espanya, sent l’exemple més destacat l’execució de Riego el 1823. La Guerra dels Malcontents fou una insurrecció armada de caràcter absolutista radical que es va desenvolupar el 1827 a Catalunya , i en menor mesura al País Valencià , Aragó , País Basc i Andalusia contra el que es consideraven mesures desencertades del govern de Ferran VII , com el no restabliment de la Inquisició . Guerra dels Malcontents : En un primer moment, el març i abril de 1827, van aparèixer algunes partides en diverses zones de Catalunya, però la seva acció va resultar un fracàs i, a l'abril, es van acollir a un indult reial. Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada part del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital a Manresa , on el 29 d'agost van establir una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar El Catalán Realista i que tenia com a lema «Visca el rei i mori el mal govern!». El 28 de setembre de 1827 , Ferran VII va arribar a Tarragona desactivant la revolta, i la majoria dels seus líders van ser executats o van exiliar-se a França . Conflicte dinàstic: del quart matrimoni de Ferran VII (amb Maria Cristina de Dues Sicicilies ), neix la primera descendència, Isabel. Segons la Llei Sàlica (d’origen francès i implantada per Felip V) impedia l’accés al tron de les dones. Però Ferran VII, influït per la seva esposa Maria Cristina, promulgà la Pragmàtica Sanció, que derogava la Llei Sàlica i obria el camí al tron a la seva filla i hereva, Isabel II. Els partidaris de Carles (carlins) es negaren a acceptar la nova situació i influiren, el 1832, sobre el Monarca greument malalt, perquè fos reinstaurada la Llei Sàlica. En el fons es tractava de la lluita per imposar un model de societat. Al voltant de Carles s’aplegaven les forces partidàries de l’Antic Règim, que s’oposaven a qualsevol forma de liberalisme. Maria Cristina, comprengués que, si volia salvar el tron per a la seva filla, havia de buscar suports en els sectors més propers al liberalisme. Nomenada regent mentre durés la malaltia del rei, formà un govern de caire reformista, decretà una amnistia que va representar la tornada de 10.000 exiliats liberals i es preparà per enfrontar-se als carlins. El 1833, Ferran VII va morir, però reafirmà en el seu testament la seva filla Isabel, de tres anys d’edat, com hereva del tron, i nomenà Maria Cristina com a regent fins a la majoria d’edat de la seva filla. El mateix dia, Carles es proclamà rei i comença un aixecament absolutista. Era l’inici de la primera guerra carlista.
Criolls: descendents d’espanyols nascuts a Amèrica. Tenien riqueses i cultura, però l’accés vetat als càrrecs polítics de les colònies, que estaven en mans dels peninsulars. Etapes independència: L’esclat de la guerra contra Napoleó a Espanya (1808), amb l’abdicació de Ferran VII, suscita també a les colònies, un moviment de Juntes (1810) que encara que en un principi tenen el mateix caràcter de resposta a la invasió estrangera que les de la península, molt aviat es van convertir en organismes de govern que es van declarar independents d’Espanya. La força més gran la tenien les de Mèxic (aixecament d’Hidalgo i Morelos), la de Veneçuela (amb Simon Bolívar) i el virregnat de la Plata (amb José San Martín; el 1810 proclamà a la ciutat de Buenos Aires la independència de la República d’Argentina). Les Corts de Cadis, tot i que formalment consideraren les colònies territoris espanyol i pretengueren reconèixer els drets dels criolls, eren incapaces d'afrontar-se al moviment independentista, atès que amb prou feines podien fer complir la seva legislació al territori hispà. L’any 1814, acabada la guerra hispanofrancesa, el govern de Ferran VII, en comptes de buscar l’acord amb els americans, va respondre amb la tramesa d’un exèrcit de 10.000 homes que aconseguiren pacificar Nova Granada i Mèxic, però es mostrà impotent al virregnat del Riu de la Plata: Paraguai (1810) i Argentina (1816) es consolidaren ja com a nacions independents . A partir de 1816 el moviment emancipador s’estén. San Martín, argentí fill d’espanyola, dirigeix una expedició que travessant els Andes derrota els espanyols a Chacabuco (1817) i propicia la independència de Xile. Bolívar des del nord, després de derrotar les tropes a Boyacà (1819) i Carabobo (1821), posa les bases per a la formació política de la Gran Colòmbia (els actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà). Finament, entre 1820 i 1824 es va produir la fallida del domini espanyol. La derrota espanyola a la Batalla de Ayacucho (1824; Perú; ) va marcar la fi de la presència espanyola al continent. En acabar el regnat de Ferran VII, només Cuba i Puerto Rico al Carib i les Filipines al Pacífic restaven sota el domini espanyol. En vint anys, totes les colònies del continent americà havien assolit, finalment, la independència.
![[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object],[object Object]]()