1. Metodologia de l’anàlisi de la
imatge.
CELIA HERRERA, JUDIT HERNÁEZ, JUDIT PEREZ,
NOEMÍ MARTÍNEZ, CRISTIAN MONFORTE
2. Punt 1. La semiòtica
ORIGEN DE LA PARAULA:
PROVÉ DEL GREC I EN TERMES GENERALS S’OCUPA DE
L’ESTUDI DELS SIGNES.
“SEMEÎON” (SIGNE) + “SEMA” (SENYAL)
3. Punt 1. La semiòtica
Breus consideracions històriques.
Kant
Descartes
Plató
Aristòtil
Estoics
Sant Agustí
Robert Bacon
Guillem d’Ockham
4. El signe segons Plató.
La idea de signe segons Plató és conseqüència de la
seva teoria metafísica sobre les idees.
Plató planteja dos mons: el sensible i el de les idees
(més endavant Descartes proposarà el concepte de
res cogitans i res extensa)
5. Sant Agustí d’Hipona (Tagaste 354- Hipona 430)
El fet que se situï en naixement de la semiòtica a partir
del seu pensament rau en que proposa una distinció
entre:
- signes naturals (un núvol que anuncia pluja, una
fumarada que indica la presència de foc)
-signes convencionals, així com entre la funció dels
signes en homes i animals.
7. Punt 1. La semiòtica
Què és la semiòtica? Segons Pierce…
“ és una doctrina formal que passa de la observació dels signes concrets,
a l’ abstracció de les seves característiques generals”
Què és la semiologia? Segons Saussure...
“Ciència que estudia la vida dels signes en el sí
de la vida social”
“Estudia la relació entre el significant i el significat en signes
humans i de la natura”
8. Punt 1. La semiòtica
El pes de les dues escoles.
- L’Escola Francesa o semilogia: pes del racionalisme
francès.
- L’Escola Anglosaxona o semiòtica: pes de
l’empirisme britànic.
9. Punt 1. La semiòtica
Per tant...
La semiòtica és doncs, la ciència que
estudia els signes en el sí de la societat.
La semiòtica intenta demostrar com tot missatge
reposa en una convenció establida socialment.
A més...
Té una gran rellevància en la comunicació
no verbal.
10. Punt 2. La semiòtica de la imatge
La semiòtica de la imatge permet conèixer...
- Com es presenten a la vida social certs processos
visuals i comunicatius
- Quins efectes de sentit tenen les seves construccions
- Quines relacions es poden establir entre aspectes
estètics i culturals.
11. Punt 2. La semiòtica de la Imatge
1)La imatge. Una imatge està composada per dues
parts fonamentals:
- Significat: concepte o idea al que obtenim del
significant. És la idea o imatge mental que ens fem
d’una paraula.
- Significant: la seqüència de sons i/o lletres que
formen una paraula.
12. Punt 2. La semiòtica de la Imatge
2)Exemple pràctic. Campana
Significant: C-A-M-P-A-N-A
Significat: esglèsia, cerimònia, notícia, religió, etc.
16. Punt 2. La semiòtica de la Imatge
3)Què és la semiòtica de la imatge?
- És l’estudi del signe icònic i els processos de
significat-significació a partir de la imatge.
- Tenint en compte les convencions socials i
culturals preexistents en l’àmbit de treball.
- És l’anàlisi connotatiu de la imatge. Aporta informació
del “perquè” dels elements sintàctics de la imatge, el seu
significat i sentit.
17. Punt 2. La semiòtica de la Imatge
4)La importància de l’estudi de la imatge.
La imatge és un component fonamental de la cultura,
la vida social i política. Estudiar la imatge és
reflexionar com es construeix socialment el sentit de
les coses en certs processos de comunicació visual.
18. Punt 3. L’escola Francesa
La orientació semiològica del terme s’associa a
l’estructuralisme francès i té el seu àmbit d’influència
a França.
Té el seu inici formal amb els treballs de Lévi
Strauss amb les seves obres sobre els sistemes de
parentesc i l’estudi de la literatura i certes formes
socials que funcionen a manera de llenguatges
(moda, mites, clans socials, etc)
Té una forta càrrega racionalista. Es basa en l’estudi
teòric dels conceptes (Cartesians contra empiristes).
20. FERDINAND DE SAUSSURE
Va nèixer a Ginebra l’any 1857. Va començar a estudiar
Ciències a la Universitat de Ginebra l’any 1875 però un
any més tard es va traslladar a Berlin per estudiar
lingüística. L’any 1880 es va doctorar en Leipzig amb la
teses “De l’emploi du génitif absolu en sanskrit” i es va
traslladar a França on treballar a l’Escola d’Alts Estudis
de Paris. L’any 1891 va retornar a Ginebra on va ocupar
fins l’any 1913 la càtedra d’Història i lingüística
Indoeuropea comparada.
Una de les principals aportacions de Saussure és haver
organitzat tot el coneixement anterior per construir la
teoria més coherent i acceptada sobre el signe lingüístic.
21. Breus apunts sobre Saussure...
Saussure considera la llengua com a institució social, la veu com
un sistema de signes que expressa
La seva obra consolida una imatge dualista a nivell llingüístic:
- Primera dicotomia: significat/significant
- Segona dicotomia: llengua/parla
- Concepte de Diacronia/sincronia
Considerarem la llengua com a conjunt de símbols en
base a unes normes preestablertes, en base a unes
convencions socials.
22. La primera dicotomia
Separa el signe lingüístic en dos: significant i
significat.
Saussure ens mostra la idea de signe lingüístic com
una moneda de dues cares: significat i significant. És
una entitat psíquica de dues cares:
a) Significat= imatge conceptual d’una idea.
b) Signifiant= imatge acústica de la idea/conjunt de
sons, part física.
23. La segona dicotomia
Saussure ens parlarà sobre la diferència entre
llengua i parla.
Llengua = llenguatge com a sistema social
Parla = Llenguatge com a ús diari, individual
La llengua és el més importants de tots els
sistemes de comunicació.
24. Unió arbitrària entre significat i significant
Significat y significant s’uneixen de forma
arbitrària, és a dir, sense cap norma aplicable a
aquesta unió. El significant no guarda cap vincle
concret amb el significat , el vincle es fixa per
convenció social, per la convenció entre una
seqüència de sons i un significat.
25. Llengua com a conveni: el dualisme lingüístic.
La idea de Significat i significant es deu a que la
llengua és un conveni, un acord en comú, inconscient
i col.lectiu.
Significant i significat queden units de forma
convencional, per una convenció social acceptada
socialment.
26. Diacronia/Sincronia
La sincronia estudia el moment present de la
llengua, l'ús actual.
La diacronia s'ocupa de l'anàlisi històrica i evolutiva,
mitjançant documents i inferències a partir de
comparacions amb altres llengües.
27. El dualisme en Saussure
La idea de dualitat impera a tota la lingüística
saussuriana.
Significat/significant
Sintagma-llengua/Paradigma-parla
Diacronia/Sincronia
32. L’exemple del joc d’escacs
- L’exemple del joc d’escacs.
Hi ha un sistema anomenat “joc d’escacs”; dues vegades setze
peces, cada grup constituït per uns poders ben definits, el que
els jugadors retenen a la seva ment de cada peça no és el seu
aspecte exterior, sinó el seu poder, el seu valor i finalment la
seva funció. Un alfil no és un tros de fusta de forma més o
menys estranya, és una “força obliqua”. La torre és una certa
capacitat de marxar linealment. La regla del joc és una
espècie de “gramàtica”; després el que existeix, paraules i
expressions concretes, són les situacions. Cada jugada té
repercussions en tot el sistema; al jugador li resulta
impossible prevenir els límits exactes d’aquest efecte. Els
canvis de valor que resultaran d’aquests, seran segons el cas
nuls, molt greus o d’importància mitjana.
33. L’exemple del joc d’escacs
La imatge del joc d’escacs és un símil de la
llengua en sí: la llengua és un sistema en que
totes les parts poden i deuen ser considerades
en la seva solidaritat sincrònica (Millet i
D’Ainvelle, 1972)
34. Conclusions sobre Saussure
La gran importància de la llengua, fa que puguem
concebre una ciència que estudiï la vida dels signes
en el sí de la vida social, formant part de la psicologia
social i denominada SEMIOLOGIA.
La Semiologia doncs, ens mostrarà en què
consisteixen els signes i quines lleis els regeixen.
La lingüística que defensarà Saussure no és més que
una part més de la ciència general, i les seves lleis
seran aplicables a la lingüística i es trobarà definit
pel conjunt de convencions humanes.
35. El grito, Edvard Much (1893).
En aquesta obra del noruec Edvard
Much es representa un home modern
en un moment de plena angoixa i
desesperació existencial. És una de
les màximes referencies de
l’expressionisme.
Podem observar l’ús de colors amb tonalitats molt variades,
conjugant de manera adequada tonalitats càlides i fosques.
El punt geomètric de la imatge se situa lleugerament per
sobre del punt o focus d’atenció de la mateixa
Ús evident de les línies corbes.
Ús de la perspectiva. Desproporció simètrica de la imatge.
Realitat abstracta fins a cert punt.
Bon ús de la llei dels 3 terços.
36.
37. VA SER UN LINGÜISTA I
INVESTIGADOR FRANCÈS, QUE VA
REALITZAR IMPORTANTS
APORTACIONS A LA TEORIA DE LA
SEMIÒTICA, CREANT UNA
SEMIÓTICA ESTRUCTURAL
INSPIRADA EN FERDINAND DE
SAUSSURE I LOUIS HJELMSLEV.
Algirdas Julius Greimas
38. SEMIÒTICA
• Teoria semiòtica estructural:
“relació fundamental entre el subjecte
coneixedor i el subjecte conegut”.
S’encarrega de l’estudi dels sistemes de significació.
Coincideix amb Saussure amb la importància del
concepte de sistema:
“un signe aïllat no té significat”.
39. SEMIÒTICA NARRATIVA
Es va ocupar especialment en un tipus de matèria
significant: els discursos narratius.
Discurs: forma textual en la que es relacionen
diferents components del text, que s’articulen amb
una determinada coherència.
Els components del discurs despleguen uns certs
valors que estaràn en continua transformació.
40. ELEMENTS DE LA TEORIA
Recorregut generatiu:
construcció teòrica que
intenta modelar la manera
com es genera i s’articula el
sentit en un text.
Estructures discursives.
(DENOTACIÓ)
Estructures semi-narratives.
(CONNOTACIÓ).
41. ESTRUCTURES DISCRUSIVES
Procediments d’actorilització.
Procediments de temporalització.
Subcomponents:
De la programació temporal, que converteix l’ordre lògic narratiu
en ordre temporal pseudo causal.
De la localització temporal, que ubica en un temps succeptible de
ser segmentat els programes narratius.
De la aspectualització, que transforma les funcions narratives
(lògiques) en processos evaluats per un observador, dóna lloc a
conformacions corresponents al punt de vista.
42. ESTRUCTURES DISCURSIVES
Procediments d’espacialització: la narrativitat es
desenvolupa concretament en un espai definit;
Localització espacial, construeix l’espai que serveix de marc als
programes narratius.
Programació espacial, disposa linealment els diferents espais
parcials que es van construint en el discurs.
43. ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subnivell profund: nivell on tenen lloc les primeres
articulacions del sentit, hi apareixen els termes
menys elaborats i més elementals de la significació:
bo / dolent / masculí / femení / vida / mort
Les unitats mínimes, de la semàntica fundamental,
s’organitzen d’acord amb oposicions elementals que
poden ser descrites mitjançant un esquema universal
el qual la teoria denomina quadrat semiòtic.
44. QUADRAT SEMIÒTIC
Un text, en el nivell
profund pot pensar-se
com una xarxa de
significacions elementals
articulades per:
Relacions contràries
(vida i mort, i no-vida i
no-mort).
Relacions subcontràries
(vida i no-mort, i mort i
no-vida) denominades
relacions d’implicació.
45. ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subcomponent taxonòmic del nivell profund.
La generació de termes nous a partir d’unitats
mínimes donades, és el producte de l’acció d’un
subcomponent operatori de la sintaxis fundamental.
P.ex:
a partir de “bo” es genera la contradicció
“no-bo”(gràcies a la negació).
46. ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Un altre subcomponent operatori és:
Aserció: permet l’aparició de termes situats als
contraris i subcontraris.
P.ex:
la aserció de la negació de “bo” [“no-bo”], crea el
terme “dolent” que és el seu contrari.
la aserció de la negació “no-dolent” crea el
terme “no-bo”, que és el seu subcontrari.
47. ESTRUCTURES SEMI-NARRATIVES
Subnivell de superfície: s’hi expressa la narrativitat.
Els significats elementals anteriors, es manifiesten
amb valors a l’interior d’enunciats narratius.
Per exemple:
valor: bo ----- dolent (nivell profund)
conversió: el que és bo ----- el que és dolent
(nivell superfície)
La narrativitat està caracteritzada per la presència de
transformacions: la oposició entre el que és bo iel
que és dolent és expressada a través d’una
transformació.
48. E. NARRATIVES DE SUPERFÍCIE
El seu anàlisis es fa mitjnçant l’estudi dels enunciats.
Poden ser:
Enunciants d’estat: aquells que expressen els estats dels
subjectes en la narració i els que expressen les transformacions
entre aquests estats. Neixen de la relació entre el subjecte
d’estat i l’objecte.
Aquests actants poden trobar-se entre sí en conjunció (subjecte
realitzat) : SÙO
Quan es troben en disjunció (subjecte actulitzat): SÚO
49. E. NARRATIVES DE SUPERFÍCIE
A partir de la formulació dels enunciats narratius és
possible arribar al estudi de les transformacions
narratives.
Greimas abans considerava quatre transformacions
possibles, ara considera l’existència de vuit
transformacions.
50. TRANSFORMACIONS NARRATIVES
Manteniment de l’estat realitzat: histories que es
desenvolupen al voltant de una circumstància de
defensa.
Creació de l’estat realitzat: transformació típica de
Hollywood.
Creació de l’estat actualitzat: transformació típica
de tots els “finals tràgics”. Hi ha “formes
d’història”: la història patètica i la història
punitiva.
51. TRANSFORMACIONS NARRATIVES
Manteniment de l’estat actualitzat: descripció de
circumstàncies d’estançes.
Aparició de l’estat actualitzat: històries
d’abandonament personal.
Conservació de l’estat actualitzat: històries de
fatalitat.
Conservació de l’estat realitzat: relats de
vinculacions inextinguibles (adiccions).
Aparició de l’estat realitzat: dificultat de la
separació entre dos persones, entre una persona i
un objecte o una conducta.
52. MODEL ACTANCIAL
Permet conèixer l’articulació dels diferents actants
en el relat.
“Actant” és una forma de ser i estar en el text; es
refereix a aquell que encarna en un relat particular
una o varies formes de ser o de fer.
Estructura que fixa las relacions recíproques i el mitjà
d’existència comú dels actants. Cada actant ocupa
necessàriament un lloc en alguns dels eixos que està
present en tota narració o aconteixement discursiu.
53. MODEL ACTANCIAL
a) Subjecte (A1) i Objecte (A2): la relació que els
uneix és de desig.
ex: l’heroi (A1) busca el tresor (A2).
l’enamorat (A1) busca l’amor d’algú(A2).
b) Destinador (A3) i Destinatari (A4): (eix de la
comunicació), s’uneixen entre ells per la transmisió i
la comunicació d’un objecte.
ex: el Rei (A3) “que mana” al príncep (A4) a
recuperar un tresor per poder-se casar amb la
princes.
54. MODEL ACTANCIAL
c) Ajudant (A5) i l’oponent (A6): (eix de
participació circumstancial), en sentit favorable o
desfavorable a l’acció del desig o de la comunicació.
ex: en una història d’amor, l’ajudant seria un
tercer que dóna suport al subjecte a aconseguir
l’amor de la seva estimada; mentre que l’oponent,
seria el pare de l’estimada que s’oposa a la relació.
56. És un pensador francès l'obra del qual arriba als camps de
la crítica literària, la comunicació, la filosofia i la sociologia.
Influenciat per els lingüistes: Ferdinand de Saussure, Émile
Benveniste, Jakobon i Claude Lévi-Strauss.
Barthes va fer de la semiologia una ciència de l'estudi en
general, més enllà de la lingüística.
El seu anàlisi semiològic va arribar a la fotografia la
publicitat, la moda, etc.
57. 3 Etapes en la seva producció
- “Etapa del deslumbramiento por el
lenguaje” on ubica a Mitologías (1957) y Grado
Cero de la escritura (1953)
- “Etapa de cientificidad”, on desenvolupa
Semiología (1964) y Sistema de la Moda(1967)
- “Etapa del placer del texto(del
significante)”
on escriu : Análisis estructural del
relato(1966); S/Z (1970); El placer del texto (1973)
i La lección inaugural (1977).
58. EL MISSATGE FOTOGRÀFIC
-La fotografia de premsa és un missatge:
Font emissora: grup de tècnic que formen la
redacció del diari.
Medi receptor: el públic que llegeix el diari.
Canal de transmissió: un conjunt de missatges
concurrents que tenen a la fotografia com a centre,
però el seu entorn esta constituït per diferents
elements.
59. ELEMENTS CANAL EMISSIÓ
Titular
Peu de foto
La compaginació
Denominació del diari:
Sport As
60. Fotografia de premsa: és un objecte treballat,
escollit, compost, elaborat, tractat de acord amb
unes normes professionals, estètiques o
ideològiques, que constitueixen factors de
connotació, per altre part, aquesta mateixa
fotografia no solament es percep, es rep, sinó que
també es llegeix.
El públic que la consumeix, la remet, més o
menys conscient, a una reserva tradicional de
signes i tot signe suposa un codi.
61. L’estructura de la fotografia manté comunicació
amb el text.
2 estructures:
-Estructura verbal o lingüística: (text)
Substància del missatge constituïda per paraules.
(missatge connotat).
-Estructura fotogràfica o imatge: Composta
per línies, superfícies i tons. (missatge denotat).
Sustenten el total d’informació
62. Contingut missatges fotogràfics. Què és el que
transmet la fotografia?
La imatge: és una analogia de la realitat i
aquesta perfecció analògica defineix la fotografia.
l’estil de producció: sentit secundari on el seu
significat consisteix en un determinat tractament
de la imatge sota la acció del creador. Del qual el
significat estètic o ideològic remet a una
determinada cultura de la societat al rebre el
missatge.
63. MISSATGE DENOTAT/CONNOTAT
Totes aquestes “arts imitatives” tenen dos missatges:
-Missatge denotat: la pròpia analogia. La
representació objectiva de la imatge.
-Missatge connotat: el mode en que la societat
ofereix al lector (en el cas de diari) la seva opinió
sobre aquella imatge.
64. El codi Denotat
Està constituït per:
-Sistema de símbols universals
-Una retòrica de una època
-Una sèrie d’estereotips
-Esquemes, colors, grafismes, gestos, expressions,
agrupacions d’elements...
65. PARADOXA CODI DENOTAT
Té una estructura paradoxal, ja que per ell el
missatge denotat, no té un codi, ja que és objectiu
( es limiten a copiar la realitat).Encanvi el connotat
sí.
66. Connotació fotogràfica:
Codificació de l’analogia fotogràfica de una manera
que s'elabora al llarg dels diferents nivells de
producció de la fotografia:
-Elecció
-Tractament tècnic
-Enquadrament
-Compaginació
67. El codi de la connotació no és verosimilment, ni
natural ni artificial, sinó històric, millor dit,
cultural.
Els signes del codi de connotació són gestos,
actituds, expressions, colors o efectes dotats de
certs sentits en virtut dels usos de una determinada
societat: la relació entre el significat i el significant.
El codi de connotació depèn del saber del lector.
68. Procediments de connotació (tècniques)
es produeix mitjançant:
1. “trucaje”:
El interès que presenta com a mètode resideix en el
fet que pretén passar per pla de denotació, utilitzant
la credibilitat de la fotografia, quan en veritat és un
missatge connotat amb molta força. S’amaga darrera
la objectivitat de la denotació.
70. Procediments de connotació (tècniques)
2. “Pose”:
La pròpia postura del personatge dona peu a la
lectura dels significats de connotació: juventud etc..
En aquest metode entren els estereotips de cada
cultura etc...
72. Procediments de connotació (tècniques)
3. Objectes (postura dels objectes)
Parlem de connotació ja que el fotògraf va tenir la
oportunitat, la ocasió de disposar els objectes de
mode artificial davant d’un objectiu. El iterés
resideix en que aquests objectes són inductors
habituals de associacions de idees.
74. Procediments de connotació (tècniques)
4. “Fotogenia”:
El missatge connotat esta en la mateixa imatge
embellida, es a dir, sublima en general, per les
tècniques d’il·luminació, impressió i reproducció.
79. El text i la imatge:
Les paraules completen de significats secundaris les
imatges. Abans les imatges il·lustraven el text (el feia
més clar), ara és el text el que li afegeix pes a la
imatge, la grava amb una cultura, una moral, una
imaginació... tot i que el text a vegades s’inventa els
significats, altres vegades pot contradir la imatge.
82. 07/04/13
Origen de la paraula semiòtica
Del grec semeion, semeiótica.
Significa signe, distintiu o senyal
Apareix en l'àmbit anglosaxó com a
semiotic i semiotics
Semiòtica: teoria general dels signes
83. 07/04/13
Pare de la pragmàtica
americana i fundador de
l'Escola Anglosaxona.
William James i John Dewey
Charles Sanders Peirce
84. 07/04/13
Concepte important: la pragmàtica de Peirce
Pensament pragmàtic: tot allò que es pugui
dur a la pràctica és veritable
Pragmàtica semiòtica: estudia la relació entre
els signes i els contextos en els quals l'home
utilitza aquests signes.
85. 07/04/13
La semiotica segons Peirce
És una teoria que intenta explicar l'apropiació
significativa que l'home fa de la realitat.
Aquesta teoria formula que el signe té 3
elements principals:
signe o representamen
objecte
actor
90. 07/04/13
Concepció triàdica en altres àmbits
Ciència: inducció, deducció i abducció
Signes icònics: imatge, diagrama, metàfora
Nivells de signes: icona, índex i símbol
Matemàtiques: un, dos, tres
92. 07/04/13
Concepte important: la metaciència de Morris
Morris creu que la semiòtica és una ciència de
dues cares (metaciència):
És una ciència per sí mateixa
És un instrument de la ciència
93. 07/04/13
Teoria dels signes
El signe és allò que fa referència a alguna cosa
•
Vehicle signic (S) -
representamen
•
Designatum (D) - objecte
•
Intèrpret (I) - actor
94. 07/04/13
Aportació de Morris a la semiotica
Teoria dels signes
Tres àrees d'aplicació en l'estudi dels signes:
Sintaxi: estudi de les relacions de coherència entre els
signes (gramàtica)
Semàntica: estudi de les relacions que corresponen
entre vehícle del signe, significat i objecte (dialèctica)
Pragmàtica: relacions d'ús entre els vehícles del signe i
els usuaris o parlants, actors (retòrica)
95. 07/04/13
Per què els signes s'agrupen en aquest ordre?
Quins significats i sentits tenen els signes?
Quins usos d'aquests signes fan els actors de
la comunicació?
97. 07/04/13
Un cas a part: UMBERTO ECO
Recull diferents teories de la
història de la semiologia per
investigar fenòmens
comunicatius
Gran influència de Peirce
Es centra en la semiologia
literària
És la figura més important de
la semiologia actual
