• Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
  • Muchas gracias, este power es lo que buscaba, gracias a ti pobre sacar buena nota. Esta perecto
    Are you sure you want to
    Your message goes here
No Downloads

Views

Total Views
1,009
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3

Actions

Shares
Downloads
13
Comments
1
Likes
1

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. ELS PROCESSOS GEOLÒGICS EXTERNS UNITAT 6 1r de Batxillerat Ciències de la Terra i del medi ambient
  • 2. 1. Introducció ● ● ● ● ● Què son els processos geològics? Són una sèrie de transformacions d'uns objectes geològics en uns altres de diferents. I els processos geològics externs? Els processos geològics externs tenen lloc a la superfície terrestre, les fonts d’energia que els posa en marxa són: el sol i la gravetat. Anomenem processos geològics externs a: la meteorització, l’erosió, el transport i la sedimentació.
  • 3. ● ● La Meteorització: és la alteració de les roques per acció de l'atmosfera sense que es produeixi transport de materials. Tenim dos tipus de meteorització: Meteorització física o mecànica: descompressió, gelifracció, canvis de Tª dia/nit, acció dels eevv. Meteorització química: hidròlisi, descarbonatació, hidratació, oxidació..
  • 4. ● Meteorització física o mecànica: ● Es produeix per diferents factors: ● ● ● ● La descompressió: si les roques arriben a la superfície deixen de patir la pressió litostàtica Gelifacció:es produeix quan l'aigua es congela dins de les esquerdes de les roques i fa un efecte de palanca que pot provocar la desintegració de la roca Canvis en la temperatura entre el dia i la nit: que provoquen dilatacions i contraccions de les roques Provocada per essers vius: arrels d'arbres que actuen com a folques.
  • 5. ● Meteorització quimica ● És produeix per diferents factors: ● ● ● ● Hidrolisis: trencament de determinats enllaços químics per l'acció de l'aigua Descarbonatació: l'aigua quan es combina amb el dióxid de carboni es forma ácid carbonic i s'assosia amb l'io carbonat Hidratació: absorció d'aigua per les xarxes cristal·lines sense que hi hagi una combinació o un canvi d'ions que origini un nou mineral Oxidació: reacció de l'oxigen dissolt en l'aigua amb els ions bivalents d'elements com el ferro o el manganès, que formen part dels minerals
  • 6. 2.Acció geològica de les aigües continentals ● Les aigues d'aixaragallament: les aigues que circulen per la superfície terrestre procedents de les precipitacions són l'agent més important en gairebé totes les regions, l'acció de l'aigua de la pluja varia considerablement segons el tipus de terreny i la cobertura vegetal. L'aigua de la pluja pot provocar diferents estructures :d'erosió: ● Solcs, canals de mida centimètrica. ● Xargalls, canals de mida mètrica ● Barrancs, canals de mida decamètrica. ● Els terrenys argilosos i amb escasa vegetació solen presentar un paisatge característic anomenat bad-lands.
  • 7. La intensitat de l'erosió depent de dos factors: Erosivitat o capacitat erosiva de l'agent, serà més gran com més quantitat d'aigua es posi en moviment en un temps reduït. Erosionabilitat o facilitat del terreny per ser erosionat, depen de diverses característiques: La presència de vegetació La naturalesa del terreny Com més pendent més erosionabilitat
  • 8. 2.1 Torrents Són cursos d’aigua amb llera fixa, poca longitud, fort pendent, permane nts o estacionals, aquest s amb període d’estiatge. Un cas extrem són les rieres, per on circula l’aigua de pluges torrencials.
  • 9.  L’acció geològica és sobretot erosiva, lleres en V amb ràpids i cascades.  Els blocs que giren atrapats originen marmites de gegant.
  • 10. 2.2 Els rius Els rius són corrents d’aigua més estabilitzats i constants que els torrents. L’acció geologica, depèn de l’energia cinètica de l’aigua, aquesta resulta de la transformació de l’energia potencial, màxima al neixement i mínima a la desembocadura. L’energia s’utilitza per: superar el fregament, erosionar la llera i transportar materials. Capacitat de transport, quantitat màxima de sediments que pot transportar. Més gran com més cabal i velocitat. Càrrega, quantitat de materials que transporta en un moment determinat. Càrrega≤capacitat de transport, el riu erosiona Càrrega≥capacitat de transport, el riu sedimenta
  • 11. Perfil d’equilibri i nivell de base dels rius Perfil longitudinal, representació gràfica de l’alçada sobre el nivell del mar de cada punt del riu. El pendent disminueix a mesura que ens allunyem de la capçalera i ens acostem al nivell base, amb això també disminueix la capacitat erosiva.
  • 12. Perfil d’equilibri, corba teòrica en que la capacitat de transport és igual a la càrrega, per tant, ni erosiona ni sedimenta, només s’utilitza l’energia per vèncer el fregament. Si el nivell de base dismineix comença una erosió a la desembocadura i es propaga aigües amunt. És l’erosió regressiva o remuntant, el riu i els seus afluents es van encaixant. Si ascendeix el nivell de base es produeix una sedimentació remuntant.
  • 13. Formes fluviales El curs d’un riu es divideix en tres trams: curs alt, curs mitja i curs baix. A mesura que el riu va arribant a la seva desembocadura va perdent pendent i com a conseqüència, velocitat.
  • 14. Curs alt: En aquest tram el riu es comporta torrencialment, i té una erosió molt alta. Són freqüents: ràpids, cascades, marmites de gegant, gorges, llacs, valls encaixades en V. En aquests trams es poden produir captures, una conca hidrogràfica envaeix una conca veïna perquè l’erosió regressiva és més intensa a la primera que a la segona.
  • 15. Curs mitjà: Aquests trams són trams amb unes pendents suaus. L'energia del cabal s'utilitza per transportar sediments i finalment dipositar-los, es formen planes d’inundació. Habitualment el riu circula per un canal, la llera, en cas d'inundació la cobreix tota i els materials més gruixuts són dipositats al marge del canal formant murs naturals, i els materials més fins s'escampen per tota la plana i es sedimenten quan l'aigua es comença a retirar, o s'infiltren.
  • 16. Segons el tipus de càrrega el riu pot tenir possibles traçats sobre la plana d’inundació. Si són materials gruixuts, forma cursos anastomòtics, en canals d'aquest tipus queden acumulacions de graves anomenades barres longitudinals. Els cursos anastomòtics són mecanismes reguladors del riu, aquest s'adapta a les condicions variables del medi que produeixen variacions de cabal i de la càrrega.
  • 17. Si els materials son més fins, es formen meandres.
  • 18. La majoria dels rius de zones temperades i humides presenten terrasses, graons topogràfics que queden a banda i banda de la llera. Es formen a conseqüència dels darrers períodes glacials que van originar fluctuacions del nivell del mar
  • 19. Transport i evolució dels cursos fluvials Durant el transport les partícules s’arrodoneixen i es separen per mides, això provoca una maduresa textural o composicional del sediments fluvials.
  • 20. Efecte Hjülstrom  Les sorres es mobilitzen més fàcilment que les argiles, però aquestes necessiten una velocitat de flux unes deu vegades més gran per ser tranportades, tot i tenir una mida més reduïda.  És degut a que les argiles constitueixen un sediment més cohesiu que la sorra.
  • 21. Evolució dels cursos fluvials  Estadi de joventut, caràcter torrencial, formació de cascades, ràpids, gorges, aprofundiment de la vall per erosió vertical. Perfil longitudinal amb moltes irregularitats.  Estadi de maduresa, meandres, planes d’inundació, eixamplament de la vall per erosió lateral.  Estadi de vellesa, proper al perfil d'equilibri  Estadi de Rejoveniment, prodüit per les davallades del nivell de base. S’inicia un nou cicle d’erosiósedimentació: -Procès d'erosió regresiva aigües amunt si baixa el nivell del mar. -Formació de terrasses fluvials si puja el nivell del mar.
  • 22. La desembocadura dels rius Delta, desembocadura de forma arquejada o enforma de pota d’ocell. El riu talla els seus propis sediments i es bifurca en múltiples canals formant petites elles. Són necessaris: Delta del Riu Nil Factors oceanogràfics, mars tranquils, sense marees ni forts corrents. Factors tectònics, que la conca ha de tenir capacitat de subsidència. La majoria estan a sobre de grans fractures. Delta del Riu Ebre
  • 23. Estuari, desembocadura on no s’acumulen grans quantitats de sediments, ho fan als laterals i al fons. No es formen illes ni es deforma la costa. Són exemples les desembocadures del Tajo a Lisboa i el Duero a Oporto.
  • 24. 2.3 Les glaceres Gruixudes masses de gel que s’origina en la superficie terrestre per acumulació, compactació i recristalització de la neu. Hi ha de dos tipus: Glaceres alpines o de muntanya, cobreixen depressions de valls, congosts, etc. Tenen gruixos de poc més de 100 m i velocitats de cm/dia. Glaceres continentals o de casquet, pròpies de les zones polars on s’acumula gran quantitat de glaç en forma de lent biconvexa. Gruixos de milers de m i velocitats de desenes de m/dia.
  • 25. Com actua una glacera? Com passa amb qualsevol altre agent geològic, l’erosió que fa un glaciar és més intensa sobre materials disgregats que compactats. En l’erosió intervenen dos mecanismes diferents: • El desgast produït pels materials transportats pel gel contra la superfície sobre la qual circula. Origina superfícies llises perquè hi ha una fina capa d’aigua entre el gel i el substrat. • La glacera arrenca fragments rocosos del substrat. En aquest cas com no hi ha aigua entre el gel i el substrat, es generen superfícies rugoses.
  • 26. Formes d’erosió glacial Circ: grans depressions excavades al peu dels cims més alts. Quan dos circs estan junts, deixen entre ells una cresta molt aguda, aresta. Si es tracta de diversos circs, al centre queda un pic anomenat agulla glacial o horn, de cares gairebé verticals
  • 27. Valls glacials: valls amb un perfil en forma de U, amb fons pla i parets verticals. L’angle que es forma entre les parets i les zones més suaus s’anomena espatllera glacial. Valls penjades: petites valls que desemboquen a les valls principals. Nunataks: equivalent a les agulles glacials en els casquets glacials.
  • 28. També trobem estries a les parets de les valls i roques moltonades i arrodonides, amb estries longitudinals. Tots aquests paviments estriats ens indiquen la direcció del gel. Llengua: part de la glacera que entra en una vall, és a dir, des de el circ fins que es fon. Morena: són els materials i sediments barrejats amb neu que són empesos per la llengua d'una glacera.
  • 29. Transport i sedimentació de les glaceres. La càrrega d’una glacera prové del material dels circs, dels que cauen de les parets de la vall i dels que arrenca el gel al seu pas. La càrrega d’una glacera es distribueix morenes laterals, centrals i de fons.
  • 30. Tipus de Morenes. • Morenes laterals • Morenes centrals • Morenes de fons • Morenes marines • Morenes frontals o terminals
  • 31. En un casquet glacial o inlandsis, el front glacial pot coincidir amb la línia de la costa o superar-la i fragmentar-se en icebergs, grans masses de gel. Quan es fonen deixaran caure sobre el fons marí els sediments que portaven, són les morenes marines També són freqüents els blocs erràtics, materials que han estat transportats per les glaceres fins a l’indret on es troben actualment
  • 32. 2.4 Les aigües subterrànies La seva acció geològica està condicionada per l’existència de roques calcàries o evaporítiques que es dissolen a l’infiltrar-se l’aigua i formen un paisatge característic, els carst. Les reaccions químiques responsables de la dissolució dels carbonats són les següents: H2O + CO2 ↔ H2CO3 La dissociació aquosa de l'àcid carbònic: H2CO3 + H2O ↔ H3O+ + HCO3Atac àcid dels carbonats : H3O+ + CaCO3 ↔ Ca2+ + HCO3- + H20 Reacció completa: CO2 + H20 + CaCO3 ↔ Ca2+ + 2 HCO3-
  • 33. L’aigua s’infiltra per les esquerdes de les roques calcàries i les dissolt, formant-se regions àrides sense cap curs superficial, però sí corrents subterranis que transporten ions. Aquests precipiten en coves o en rius on desemboquen. En el balanç dissolució-precipitació intervenen factors climàtics. En zones tropicals (T elevada i vegetació abundant), cartstificació molt activa. En climes temperats i humits, carst normal.
  • 34. Rasclers Dolines Formes exocàrstiques Pòlie Toves Carsts Avencs Formes endocàrstiques Galeries Tavertins
  • 35. Formes exocàrstiques  Causades per l’erosió/dissolució de la superfície i en determinen l’aspecte extern. A les regions calcàries, com que són molt consistents es formen gorges de parets verticals.
  • 36. Formes exocàrstiques  Quan l’aigua circula per la superfície de roques solubles, es formen rasclers/lapiaz. Els rasclers o lapiaz són un conjunt d’estries de dissolució.
  • 37. Formes exocàrstiques  Les dolines són depressions circulars. En distingim dos tipus segons la seva formació:  Si s’han format per dissolució, tenen forma d’embut.  Si s’han format per enfonsament del sostre de les cavernes, el fons de la dolina és pla i recobert d’argila.
  • 38. Formes exocàrstiques  Un pòlie, és una gran plana tancada, de fons pla i parets escarpades.
  • 39. Formes exocàrstiques  Les toves són acumulacions de roca calcària que s’han format per la precipitació de carbonat càlcic en la vegetació aquàtica de llacs i aiguamolls.
  • 40. Formes endocàrstiques  Són els conductes de l’interior del carst.  Per sobre del nivell freàtic, on l’aigua circula verticalment, s’hi formen avencs (cavitats que s’obren a l’exterior mitjançant un pou o conducte vertical).
  • 41. Formes endocàrstiques  Per sota del nivell freàtic, per on l’aigua flueix lateralment, s’acostumen a formar galeries, el fons de les quals acostuma a estar cobert d’argila, sorra i graves. Hi ha una zona de fluctuació en que les galeries pot ser que estiguin submergides o no depenent del nivell que assoleixi l’aigua segons l’estació de l’any a la que ens trobem
  • 42. Formes endocàrstiques A les cavitats que no estan mai submergides, s’hi formen estalactites i estalagmites a causa de la precipitació del carbonat de calci present a l’aigua que s’infiltra.
  • 43. 3. Acció geològica del mar Els processos costaners són azonals, estan poc influïts pel clima. Les onades són un agent universal que canalitza grans quantitats d’energia cap a la costa. La costa, gràcies a l’acció de les marees, no és una línia sinó una franja d’amplitud variable. En el modelatge de les costes influeixen factors diversos: alçada i direcció de les onades, tipus i disposició de les roques, intensitat de les marees i els corrents, etc.
  • 44. Formes d’erosió Fiord, vall sotmesa a una forta erosió glacial i que posteriorment ha estat invaïda pel mar. Ria: part inferior d'una vall o d'un sistema de valls profundament envaïda pel mar
  • 45. L’energia que actua sobre les costes prové fonamentalment de les onades i marees. Les onades exerceixen la principal acció erosiva, per elles mateixes, mitjançant els materials que remouen. Les marees amplien el camp d’actuació de les onades en variar la línia de la costa.
  • 46. Les formes d’erosió més característiques són els penya-segats i les plataformes d’abrasió. Quan les onades incideixen sobre una costa formada per roques dures, destrueixen la base i utilitzen els fragments que en resulten per continuar destruint la formació rocallosa, així es forma un penya-segat i la zona plana situada sota, s’anomena plataforma d’abrasió, lleugerament inclinada cap al mar perquè les onades tenen més energia a la zona exterior de la plataforma.
  • 47. Les plataformes d’abrasió són intermareals, i durant la marea baixa una bona part queden al descobert. Els fragments procedents de l’erosió, un cop triturats per l’acció de l’aigua es dipositen després de la plataforma d’abrasió i formar una terrassa d’acumulació amb grans fragments rocallosos que l’aigua ja no pot desplaçar, també es pot formar una platja. Quan la plataforma d’abrasió és àmplia, la força de les onades és tant petita que ja no pot retrocedir més el penya-segat. L’erosió diferencial (més intensa sobre el materials més tous) és també molt important en la morfologia costanera.
  • 48. En costes accidentades l’energia es concentra en els sortins i origina corrent de deriva lateral que transporten sediments cap als entrants, badies i cales, formant platges. El material que participa en els processos costaners arriba majoritariament transportat per rius, glaceres i el vent.
  • 49. Transport i sedimentació El balanç entre la quantitat de sediments que arriben i la capacitat dels corrents per transportar-los mar endins origina les platges, formes d’acumulació de material detrític fi. Els remolins generats quan trenca una onada aixequen partícules que són arrossegades cap a terra i dipositades a la zona de batuda. En retornar, l’onada arrossega una part, però no tota perquè part de l’aigua s’infiltra i no pot transportar i perquè xoca amb la nova onada i es frena. Així cada onada aporta a la platja material nou. Una cosa semblant passa amb les marees, l’alta diposita material i la baixa no té prou força per emportar-se’l tot, formant-se les planes de marea.
  • 50. Sovint es formen barres de sorra paral·leles a la costa que deixen una llacuna o albufera. De tant en tant estan interrompudes per canals de marea. Les barres poden estar submergides o emergides i així formar diverses estructures: fletxes, unides al continent, tòmbols, petites penínsules, illes barrera, etc. A les albuferes i a les planes de marea es formen zones pantanoses amb una rica biodiversitat, els aiguamolls. Si el front de l’onada no és paral·lel a la costa s’origina deriva de platja o riu de sorra, avanç real dels grans de sorra.
  • 51. Evolució de les costes Està regida per 4 fenòmens: emersió, enfonsament, erosió i sedimentació. Els perìodes d’erosió es manifesten en penya-segats i plataformes d’abrasió, els de sedimentació en l’augment de la superficie emergida. Les costes escarpades tindran promontoris on domina l’erosió i entrants on domina la sedimentació. Les regressions són emersions del continent. Les transgresions són immersions del continent. Actualment, a causa de l’elevació del nivell del mar, la majoria de les costes són en fase d’enfonsament.
  • 52. L’evolució de les costes també depèn de processos interns: Costes de tipus pacífic, presenten plegaments paral·lels a la costa. Els sinclinals queden coberts per l’aigua i els anticlinals sobresurten en forma d’illes paral·leles. Costes de tipus atlàntic, presenten estructures geològiques perpendicularsa la costa. Els anticlinals originen promontoris i els sinclinals badies.
  • 53. 4. Acció geològica del vent El vent és l’agent menys eficaç de tots, ja que no té prou força per excavar formes importants de relleu. Principalment realitza una acció eficaç sobre zones desproveïdes de vegetació i amb materials disgregats.
  • 54. Erosió i transport eòlics El vent desplaça les partícules soltes:  Les més grans per arrossegament sobre la superficie.  Les sorres per saltació.  Les argiles en suspensió, però fins i tot poden tapar el Sol durant les tempestes de pols. Així el vent produeix deflació, pèrdua dels components del sòl fins a convertir-se en un desert de pedres, reg. El bombardeix de partícules produeix corrasió sobre els obstacles, que serà més intensa sobre els materials més tous.
  • 55. Sedimentació eòlica Els grans de sorra arrencats s’acumulen en altres llocs originant planes sorrenques , associacions de dunes amb superficies ondulades, ripples, ergs o camps de dunes de kilòmetres d’extensió. La superposició de dunes origina un sediment tìpic amb laminadures encreuades.
  • 56. Les dunes presenten un pendent suau al costat d’on ve el vent amb ripples i un abrupte en forma de talús. Amb el moviment dels grans de sorra la duna avança en la direcció del vent. Segons la direcció del vent, les dunes poden ser:  Barcanes, forma de mitja lluna, si la direcció és constante.  Piramidals, en cresta de gall, etc, si és variable.
  • 57. En regions properes als cercles polars, amb forts vents, morenes i sense vegetació, es produeix una important deflació. El sediment eòlic format per llims groguencs s’anomena loess. Per tant, l’acció del vent és independent del clima. Es necessita una superficie disgregada, sense vegetació i fort vent, situació que es dóna en deserts càlids i freds, zones polars, continentals o costes sorrenques.
  • 58. 5. Fenòmens de vessant o inestabilitats gravitatòries  Són processos naturals provocats per l'acció constant de la gravetat i l'afebliment progressiu dels materials per processos de meteorització.  El paper de l’aigua és fonamental a l’hora de facilitar o accelerar aquests fenòmens, ja que actua com un factor que incrementa la massa del sòl, com un element lubricant i exerceix una acció de meteorització.
  • 59. Caigudes, despreni ments de blocs amb recorregut per l’aire. Es produeixen pel socavament originat per un riu, el mar, o bé, per la gelifracció en zones d’alta muntanya, on origina tarteres
  • 60. Lliscaments, moviments de masses o blocs a través d’una superficiede lliscament. Aquestes poden ser plans d’estratificació, d‘esquistosit at, fractures, pendents. Lliscaments rotacionals, si el moviment és giratori. Lliscaments translacionals, si és a favor d’una superficie més o menys plana
  • 61. Moviments de masses, els materials es comporten plàsticament perquè són poc consistents (margues, argiles, sediments recents) o perquè tenen molta humitat. Aquest comportament es pot veure afavorit per vibracions: sismes, estampides. Poden pendre velocitats d’alguns m/s, com un fluid.
  • 62. 3 tipus: Reptació, moviment gravitacional del sòl causat per períodes d’hidratació i deshidratació. 1-2 cm/any en zones temperades; 3-6 cm/any en tropicals Solifluxió, fluxos lents i viscosos de sòls saturats d’aigua. Freqüents en primavera en zones de desglaç. Colades de fang, es produeixen quan gran quantitat d’aigua satura materials molt fins (argiles, cendres volcàniques) que flueixen fàcilment com un gel vessant avall