Unitat 15   2013 - 14 - organització política i territorial d'espanya i catalunya
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Unitat 15 2013 - 14 - organització política i territorial d'espanya i catalunya

on

  • 555 views

 

Statistics

Views

Total Views
555
Views on SlideShare
259
Embed Views
296

Actions

Likes
0
Downloads
32
Comments
0

2 Embeds 296

http://serramarinageobat.blogspot.com.es 295
http://www.serramarinageobat.blogspot.com.es 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Unitat 15   2013 - 14 - organització política i territorial d'espanya i catalunya Unitat 15 2013 - 14 - organització política i territorial d'espanya i catalunya Presentation Transcript

  • UNITAT 15. L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA I TERRITORIAL D'ESPANYA I CATALUNYA IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero
  • Les societats s'organitzen segons diversos criteris tant a a nivell territorial i administratiu com polític. El model d’Estat actual està constituït per tres pilars bàsics: Els estats constitueixen les unitats bàsiques de l’organització política del món. L'Estat és una “unitat político-administrativa independent, establerta en un territori delimitat, habitada per una població, i amb un poder jurídic institucionalitzat”. el territori. la població el sistema legal i jurídic.
  • El territori, delimitat per unes fronteres estatals, és on l'Estat exerceix la seva sobirania. Bàsicament parlem de sistemes polítics democràtics o dictatorials. La població és formada pels ciutadans de l’estat. El sistema legal jurídic i polític regula la forma de govern, així com els drets i les obligacions dels ciutadans. En els sistemes democràtics, cal fer referència a la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), i a les institucions que els encarnen: Parlaments, Governs i Tribunals de justícia.
  • Els estats s’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar unes funcions relacionades amb la sobirania com: la defensa del territori l’ús de la força la recaptació de tributs i impostos l’administració de justícia la representació internacional l’ordenació interior de l’economia ensenyament públic la sanitat pública l’ordenació territorial la construcció de grans infraestructures
  • La Nació és un “conjunt de persones (poble) amb fonaments ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua, amb el mateix context cultural, amb el mateix sistema de vida i història comuna”. Als elements de l’Estat la nació hi afegeix la consciència de pertànyer a (l'orgull nacional, identitat nacional, sentiment nacional). El nacionalisme té com a projecte polític un Estat per a una nació.
  • Relacionant Estat i nació obtenim: Estat nacional (identificació total entre estat i nació) Islàndia. Estat plurinacional (amb minories nacionals identificables) RFRussa Nacions sense Estat. Kurds.
  • La Frontera és el “límit entre dues formacions político – territorials o dos estats”. Sempre són productes històrics, tot i relacionar-se amb accidents geogràfics. Són essencials. El món és un món d’Estats, és un món de fronteres. La frontera, en limitar el territori permet l'existència de la base física de l’Estat (identifica on exerceix la sobirania, el seu àmbit administratiu i jurídic). Són el resultat d’un acord o d’una imposició.
  • La tipologia morfològica varia depenent dels criteris de la seva delimitació. La frontera natural és aquella marcada o recolzada en un accident físic, com ara un riu (Miño) o una montanya (Pirineus). La frontera contractual és aquella en la qual la voluntat de l’home és l’element determinant (tot i que sempre ho és). Això origina, de vegades, formes arbitràries (geomètriques). Són les fronteres artificials, en base a latitud i longitud. Es troben sobretot a la perifèria del sistema (Àfrica), i generen grans problemes.
  • La funcionalitat considera la frontera com a element organitzador de l’espai. Frontier Parlem d'un element segregador o integrador. Boundary La frontera és un element segregador, que separa, és un obstacle. És la frontera límit (frontera EUA-Mèxic). Frontera com a element integrador, que afavoreix les relacions a tots els nivells (frontera entre EUA i Canadà). Evidencia conflictes fronterers (frontera Corea del N i del S).
  • L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I POLÍTICA DELS ESTATS Estat unitari (França, Portugal, Txèquia, Finlàndia). La seva forma d’organització és el centralisme. L'acció política / administrativa rau en un govern únic (central). Existeix un únic centre de poder, que actua sobre el territori amb els funcionaris. Una sobirania
  • Estat descentralitzat (Espanya, Itàlia, Irlanda). Model intermig entre el federal i l’unitari. Hi ha un poder d’àmbit nacional. A la vegada existeixen poders d’àmbit regional (amb certes competències atorgades). Hi ha unitats territorials autònomes, però una única sobirania (de l’Estat).
  • Estat Federal (R.F.Russa, RFA, EUA). El poder es divideix en dos nivells de govern, el de la federació (govern federal) i els dels estats. Cada autoritat, dins el seu àmbit té plena sobirania. Govern federal Àmbit internacional (política exterior, defensa, comerç internacional). Temes d’interès comú (política monetària). Dues sobiranies
  • Confederació (Confederació Helvètica). Pacte internacional entre Estats, creant una unió permanent. S'estableixen lligams per regular i coordinar afers comuns. El principi bàsic és la igualtat de cadascun dels Estats. Cada Estat manté la seva sobirania i independència.
  • LA JERARQUIA ENTRE ESTATS Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions entre els diferents estats. Cal considerar una combinació d’elements, com ara: Recursos naturals Grau de desenvolupament tecnològic Població, quantitat i grau de qualificació Posició geogràfica Absoluta, coordenades geogràfiques Relativa, context socio-econòmic de la zona on es troba
  • Al món, actualment, es donen diversos conflictes geopolítics. - A causa de la diversitat cultural. Aquests conflictes tenen diverses causes: Per exemple a Europa podem analitzar conflictes nacionals com el belga entre Flandes i Valònia. A nivell mundial esmentar els xocs entre israelites i palestins o el problema del poble kurd. - A causa dels desequilibris de recursos.
  • - A causa de qüestions religioses (conflicte a Nigèria entre cristians i musulmans). - A causa del problemes fronterers (mala delimitació fronterera, per exemple entre Índia i Paquistan). - A causa de repressions polítiques (Síria).
  • L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA D'ESPANYA L'ORGANITZACIÓ POLÍTICO - TERRITORIAL D'ESPANYA I CATALUNYA Amb la mort de Franco (1975) s’inicia el procés de transició política de la dictadura a la democracia que culmina amb l’aprovació de la Constitució el 1978. Aquesta defineix Espanya com un estat social i democràtic de dret, i la forma de govern és la monarquia parlamentària (el rei arbitra, modera i representa).
  • El sistema polític espanyol La Constitució és la llei fonamental del país. Com a democràctica, estableix la sobirania nacional i la separació de poders. La democràcia espanyola no és directa sinó representativa. Els majors de 18 anys voten i deleguen en uns representants.
  • Convocatòries electorals: Eleccions generals (Congrés -President del govern, Govern- i Senat). Eleccions autonòmiques (Parlament - President, Govern-). Eleccions municipals (Ajuntament - Alcalde, Govern municipal-). Eleccions europees (Parlament europeu).
  • A Espanya s'aplica per repartir els escons un sistema de representació proporcional. S'usa el que s'anomena la regla D'Hondt modificada. Només s'atorguen escons als partits que han superat un determinat percentatge de vots (3%), denominat barrera electoral. Es divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura per 1, 2, 3, etcètera, fins a un nombre igual al d'escons assignats a la circumscripció. S'atribueixen els escons a les candidatures que obtinguin els més grans quocients per ordre decreixent.
  • Com a exemple, assignarem en una circumscripció electroral 8 diputats. Partits eliminats. No superen la barrera electoral. Repartiment dels escons. En cas d’empat, obté l’escó la llista més votada.
  • En els Estats democràtics el Parlament és la seu del poder legislatiu. A Espanya el Parlament són les Corts Generals. Formades pel Congrés dels Diputats i el Senat.
  • El Congrés (cambra baixa). Està format per 350 diputats. La província és la circumscripció electoral. Un cop triats, el rei (prèvia consulta amb els diversos partits parlamentaris) proposa un candidat a la Presidència del Govern. Regula i controla el Govern (fins i tot pot provocar una moció de censura). Aprova les lleis. Aprova els pressupostos de l'Estat. Tria el president del govern.
  • El Congrés tria el President del Govern. Aquest nomena els seus ministres, configurant així el poder executiu. Aquest governa, però és controlat per les Corts Generals. Ara bé, el President del Govern està facultat per dissoldre les Corts i convocar noves eleccions.
  • El Senat (cambra alta) teòricament és una cambra de representació territorial. El Senat pot revisar les propostes legislatives que prèviament han passat pel Congrés dels Diputats. Ara bé, és el Congrés qui aprova els textos definitivament. En política exterior, el Senat pot autoritzar o denegar la ratificació de tractats internacionals. A la pràctica duplica pràcticament les funcions del Congrés.
  • El Consell General del Poder Judicial és l'òrgan de govern dels jutges i magistrats encarregats d'administrar justícia segons la legislació del país. L'integren el president del Tribunal Suprem i vints membres designats per les Corts Generals i nomenats pel rei per a un període de cinc anys Els tribunals més importants a Espanya són: Tribunal Suprem. Audiència Nacional. Tribunal Constitucional.
  • L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D'ESPANYA Tots els estats tenen divisions més petites dins els seus territoris. Les divisions administratives són eines de l’Administració a l’hora d’impulsar un model concret d’organització territorial, per això varien al llarg de la història. A Espanya al segle XIX, amb la creació de l'Estat liberal, continuà la tendència centralista. El 1833 es creà la divisió provincial de J. de Burgos, base de l'actual. Volia afavorir el centalisme i l'administració, uniformitzant.
  • La divisió provincial de Javier de Burgos de 1833, basada en criteris topogràfics i d’extensió i població homogènia. Aquesta divisió s’ha mantés pràcticament sense canvis fins l’actualitat. A finals del segle XIX apareixen demandes descentralitzadores. Primer federalistes (primera República). Després autonomistes (catalanistes).
  • Ja al segle XX, els moviments polítics i culturals nacionalistes qüestionen l’Estat centralista. Amb la II República arribà un intent de descentralització. Es parlava d'un Estat integral, que oferí la possibilitat d'aconseguir l'autonomia. Va ser atorgada a Catalunya, País Basc i Galícia. CCAA històriques.
  • Divisió provincial franquista El Franquisme significà la tornada del centralisme (“una, grande y libre”). La Dictadura franquista ignorà la realitat regional i practicà un exaltat nacionalisme espanyol, unitarista i excloent. L’estat dictatorial, unitari i centralista, reprimí durament qualsevol forma de nacionalisme i regionalisme i l’ús de llengües pròpies distintes del castellà.
  • La tornada de la Democràcia possibilità un nou intent de descentralització. Es reconeix la plurinacionalitat de l'Estat, que quedà dividit en 17 autonomies (17+2). La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre l'estat unitari i el descentralitzat. Espanya és un “Estat unitari, amb autonomia de les nacionalitats i les regions”.
  • L'Estat és: Unitari, car la unitat nacional és un principi suprem de la constitució. Descentralitzat, ja que el principi d’autonomia s’aplica a tots els nivells (autonòmic, provincial i municipal). El títol VIII de la Constitució, “sobre l’organització territorial d’Espanya”, estableix que Espanya s’organitza territorialment en municipis, províncies i CCAA. Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública, la local, l'autonòmica i la central .
  • Els municipis són “l'ens menor territorial primari”. La constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que tenen personalitat jurídica plena. Els ajuntaments governen i administren els municipis. Són formats per alcaldes i regidors (varien en funció dels habitants) triats per tots els empadronats en el municipi, majors d’edat. Les seves competències venen recollides en la “Llei de Bases de Règim Local”.
  • Mapa termes municipals de Catalunya (2007)
  • Així, són competència dels municipis: - Organitzar l'administració pública municipal - Recaptar i administrar els ingressos municipals - Atorgar llicències (en les seves competències) - L'ordenació territorial i l'urbanisme - L'enllumenat públic - La recollida de residus i la neteja - La gestió dels cementiris - La gestió dels mercats - El control del trànsit dins el terme municipal - El transport públic - Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries i esportives - ... / ...
  • Les competències municipals es centren bàsicament en: L’ordenació territorial. La seguretat en llocs públics. El transport d’abast municipal La salubritat. Obres i serveis. La protecció del medi ambient. Es poden crear mancomunitats de municipis. A finals del 2013 es promulgà la Llei de Racionalització I Sostenibilitat de l’Adminsitració Local. Les CCAA assumeixen els serveis socials i sanitaris dels Ajuntaments
  • La província és una “entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis”. Actualment les províncies: - Són la divisió territorial de l'administració perifèrica de l'Estat. - Són l'entitat local de rang més alt. - Són la circumscripció electoral de l'Estat.
  • Són la divisió territorial per a que l’Estat pugui complir les seves activitats. Són la divisió territorial de l'administració perifèrica de l'Estat. L’Estat hi exerceix les competències exclusives sobre 32 matèries, com ara emigració, defensa, hisenda general... De les quals s’encarrega el subdelegat del govern. Les Delegacions i Subdelegacions del Govern i dels diferents Ministeris són òrgans de l’Administració de l’Estat que tenen un marc d’actuació provincial.
  • Són l'entitat local de rang més alt. Del govern de les províncies s'encarreguen les diputacions provincials o d’altres corporacions de caràcter representatiu. La diputació provincial és un òrgan intermedi de caràcter representatiu i d’elecció indirecta. És formada pels diputats provincials, triats pels càrrecs municipals de la província.
  • Ha de coordinar els serveis municipals entre si. Ha de cooperar amb els municipis. Ha d’assistir als municipis de menor capacitat econòmica. Ha de prestar serveis públics supramunicipals. Per tal de complir aquestes funcions municipis i diputacions es financien: Fonamentalment amb tributs propis i amb la participació en els de l’Estat i les CCAA. Sempre són proporcionals a la seva població.
  • Distribució escons per província, 2012 Són la circumscripció electoral de l'Estat.
  • A banda de municipis i províncies, també existeixen altres entitats territorials locals. - Poden donar-se mancomunitats de municipis i corporacions metropolitanes. - A les illes, existeixen els cabildos (Canàries) i els consells insulars (Balears). - A Catalunya existeixen les comarques.
  • Les comunitats autònomes són “ens públics territorials amb facultats d’autogovern i autonomia legislativa”. Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del 78. Tracta de donar resposta a la qüestió de la pluralitat nacional de l’Estat. El principi d'autonomia es va estendre a tot el territori (“cafè per a tothom”). Ara tenim les anomenades 17 + 2: Catalunya, Aragó, València, Balears, Navarra, Galícia, Astúries, Extremadura, Múrcia, País Basc, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Madrid, Canàries, més Ceuta i Melilla.
  • Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es poden diferenciar en tres grans grups, considerant com aconseguiren la seva autonomia. Comunitats que van accedir a l’Estatut per l’article 151, que corresponen al que s’anomena comunitats històriques (via ràpida, aplicada a Catalunya, País Basc i Galícia). Comunitats autònomes que van ser assimilades a aquest article (Andalusia). Comunitats autònomes a través de l’article 143 (via lenta). Cal citar també les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
  • S’utilitzà en gran mesura l’organització històrica existent en l’Edat Moderna. Fonamentant-se en els regnes medievals: Catalunya, País Basc, Galícia, Navarra, Andalucia, Aragó, P. Valencià, Balears, Astúries… En el cas d’altres comunitats s’utilitzaren criteris geogràfics. Per delimitar les comunitats autònomes: Cantàbria, La Rioja… Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la gran unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris històrics, geogràfics o polítics (Madrid)
  • Les principals institucions de les CCAA són: Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades per els seus estatuts. Parlament o Assemblea, triat per sufragi universal, legisla en allò que té competències (exclusives, compartides o executives). Consell de govern, que executa i administra. Presidència. És el cap del govern autònom, amb poder executiu. És la màxima representació de l’autonomia. Tribunals superiors de justícia.
  • Les CCAA desenvolupen les competències que el govern central delega en elles. Competències exclusives. Tant del govern central com de les CCAA Aquests poden exercir tot el poder. Competències concurrents. l'Estat pot aprovar una llei bàsica o de línies generals. Les CCAA poden desenvolupar-la. Competències compartides. Tota la legislació, reglamentació i normativa correspon a l'Estat, Les CCAA només apliquen la llei Una competència és la potestat (executiva i legislativa) que s’exerceix en una matèria.
  • Després de més de 30 anys de funcionament, a nivell d’organització territorial hi ha tota una sèrie de qüestions pendents, que caldria resoldre cercant una organització més racional. Caldria millorar: La comarcalització El tema dels enclaus territorials La qüestió de les àrees metropolitanes L'excessiu nombre de municipis. Cal una reducció per aconseguir entitats viables en relació als seus habitants i a la seva capacitat econòmica.
  • Mapa província de Burgos Condado de Treviño Dins del territori d’Àlaba Una altra província i CCAA
  • En època medieval va ser dividida en vegueries i sotsvegueries. El veguer era un funcionari reial.. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments. Napoleó dividí el territori en 4 corregiments, per després annexionar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments. El 1833, arribà la divisió provincial. Catalunya es dividí en 4 províncies, cadascuna amb un governador civil. Catalunya no es reconeixia com a unitat política. El 1834 es crearen els partits judicials.
  • Amb la II República, Pau Vila creà la divisió comarcal, amb 38 comarques i 9 vegueries. No va ser aplicada per la guerra civil. La nova divisió territorial i l’assignació de la capital comarcal considerà: - El nombre d’habitants (com a mínim, 50.000). - La tradició administrativa del nucli principal (pe: cap partit judicial). - La vinculació tradicional de les poblacions a una determinada zona. - La necessitat dels habitants d’anar i tornar en un dia a la capital comarcal.
  • L'actual règim autonòmic començà amb la instauració de la Generalitat provisional, el 1977. Posteriorment s'aprovà l'Estatut de Sau, el 1979. Ara està en vigor el nou Estatut del 2006. L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca i la província. Actualment a Catalunya: El govern central manté la divisió provincial (manté les diputacions). El govern autonòmic utilitza la divisió comarcal. Duplicitats
  • La comarca és una entitat local creada pel Parlament de Catalunya. La Llei de 1987, de comarcalització, crearà 41 comarques. S’afegeixen 3 al projecte de Pau Vila. Pla de l’Estany Pla d’Urgell Alta Ribagorça La comarca dóna suport als municipis (sobretot petits, amb menys capacitat) en les seves competències. Les comarques són dirigides pel Consell Comarcal, triat entre els regidors de la comarca.
  • El Consell Comarcal té competències en els següents àmbits: - Cultura - Esports - Urbanisme - Ordenació territorial - Afers socials - Ensenyament - Polítiques ambientals - I allò que delegin els municipis
  • Des de la concessió de l'autonomia a Catalunya, a nivell territorial s'ha produït alguns canvis. Destaquen principalment la creació de comarques i la modificació de certs límits municipals. Agregar o fusionar municipis (en les zones deprimides demogràficament). Segregar-los (en les zones més dinàmiques). La darrera segregació, aprovada l'abril del 2010 segregà La Canonja, a Tarragona.
  • Ara a Catalunya hi ha 945 municipis. El 70% tenen menys de 2000 habitants. El 40% menys de 500. Els problemes del que tenen poca població és proveir de serveis als seus habitants. El problema s'accentua en municipis molt extensos, amb població envellida... Cal recordar que el pressupost es troba molt condicionat per la seva població.
  • L'any 2000 es creà la Comissió d'experts per a la revisió del model territorial de Catalunya. Elaborà l'Informe Roca. Aquest informe va ser polèmic, car proposava: La desaparició dels municipis amb menys de 250 h. (agregacions de municipis). La creació de vegueries. Ampliar el nombre de comarques. Crear l'àrea metropolitana de Barcelona.
  • El Parlament ha aprovat la creació de 7 vegueries.
  • L’Àrea Metropolitana de Barcelona funcionà del 1974 al 1987. Ara existeix la corporació metropolitana de Barcelona. Des del 2006 funciona la Carta Municipal de Barcelona. Atorga a l'ajuntament de Barcelona un règim especial, amb més competències (vivenda, serveis socials....)
  • L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA UE La UE presenta importants desequilibris regionals. Per tal de corregir-los i afavorir el desenvolupament de les regions més desafavorides s'ha creat la política regional i la política estructural i de cohesió. La classificació territorial de la UE, amb poques excepcions, segueix la divisió administrativa de cada Estat. La UE ha creat els NUTS (Unitats Territorials Estadístiques), establint-se 3 nivells territorials. Aprofitant-la
  • Són el primer nivell de desagregació territorial dins els Estats. Són, per tant, grans unitats territorials. En aquest grup trobem casos molt diferents, com els Länder alemanys (amb gran poder) o les agrupacions de CCAA a Espanya (amb una funció estadística, poc operativa). Espanya té 7 NUTS 1 Espanya té 18 NUTS 2 Són el segon nivell de desagregació territorial dins els Estats. Es tracta d'un nivell més operatiu, base de la política regional de la UE, car coincideix amb la veritable divisió regional. 17 CCAA més Ceuta i Melilla.
  • Espanya té 52 NUTS 3 50 províncies més Ceuta i Melilla. Els NUTS 3 són els tercer i últim nivell de desagregació territorial dins Estats. És l’àmbit més local.
  • Les regions dins la UE es poden classificar seguint diversos criteris. Índex de Perifericitat. Mesura l’aproximació o llunyania al centre d’activitat econòmica, considerant el PIB regional. Regions centrals (interiors i exteriors) Regions intermèdies Regions perifèriques (interiors i exteriors). Estableix
  • El principal problema d'aquestes classificacions és que no defineixen blocs geogràfics precisos, amb certa solució de continuïtat. Les classificacions serveixen per dissenyar la política regional europea. S'agrupen les regions en nivells semblants de desenvolupament. Teòricament tenen una realitat semblant, amb problemes semblants. Això planteja problemes
  • Cal planificar polítiques d’àmbit supranacional, car ja des del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans desequilibris econòmics regionals. Aquests suposen un greu perill, ja que poden dificultar el procés d’integració. Aquesta situació ara és més clara, amb l'ampliació a 28 estats.