Unitat 12 descolonització i subdesenvolupament

Descolonització i subdesenvolupament

La descolonització http://www.historiasiglo20.org/GF/descolonizacion.htm

Després de la IIª Guerra Mundial La crisi dels imperis colonials Que va tenir com a causes Que va dur a les Va fer emergir l’anomenat antigues colònies a Tercer Món 1.- L’evidència que els “blancs” podien ser La independència Prooccidental amb tres vençuts. tendències Procomunista a la qual van accedir 2.- Moviments per tres vies No alineats nacionalistes dels països colonitzats. provoquen la 3.- Anticolonialisme de la - La guerra - La negociació La conferència de Nehru, població europea. Tito, Zou 4.- Voluntat política dels - La combinació de Bandung (1955) Enlai, EUA i l’URSS totes dues Nasser... que va assumir cinc punts: tot i que no va resoldre 1.- Respecte a la sobirania i a la integritat nacionals. - La dependència de les 2.- La igualtat de les races i de nacions. antigues metròpolis o de 3.- El principi de no-agressió. les noves potències 4.- La no-ingerència en assumptes (neocolonialisme) . interns d’altres països. 5.- La coexistència pacífica. - El subdesenvolupament

El món de postguerra 1945-1973 Etapes i principals fets de la descolonització Àsia Indonèsia Holanda 1947 Sud-est asiàtic (Vietnam) França Índia Gran Bretanya Àfrica 1950-1965 Egipte, Sudan Gran Bretanya Líbia, Tunísia, Marroc.... Algèria (1962) França Àfrica negra ( Kenya, Nigèria...) Gran Bretanya Angola, Moçambic... Namíbia (1990)Portugal

Independència de l’Índia Partit del Congrés, fundat el 1885, reivindicava la independència. Va créixer molt sota lideratge de Nehru i Mahatma Gandhi, amb incorporació de pagesos i classes populars urbanes. Mahatma Gandhi: teoria de lluita i resistència No violència Desobediència civil Moviment de les masses hindús de resistència i enfrontament al domini britànic. 1942 P. Congrés il·legalitat i fortament reprimit. Mohammed Ali Jinnah creà la Lliga Musulmana, volia crear un Estat propi, musulmà. 1945: C. Attlee primer ministre britànic, partidari de la descolonització. Inicia les negociacions, amb lord Mounbatten, darrer virrei. http://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_de_Independencia_indio

El virrei, el P del Congrés i la Lliga Musulmana acorden el procés de cessió. 15 agost de 1947 l’Índia es declarà independent, quedant dividida l’antiga colònia en: Unió Índia, amb majoria hindú, i Pakistan, musulmà. Nehru rep a Lord Mountbatten

Jinnah, el líder musulmà del futur Pakistan i Lord Mountbatten saludat per Nehru Musulmans dirigint-se a Pakistan, 1947 http://www.historiasiglo20.org /IMAG/gf-descolonizacion-03.htm

Independència d’Indonèsia Colònia holandesa ocupada pels japonesos durant la II Guerra Mundial. Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, proclamà la independència quan Japó es rendí (agost 1945). Holanda hi envià tropes, però les pressions internacionals dugueren a l’inici de negociacions a l’Haia. El desembre de 1949 Holanda reconegué la independència d’Indonèsia.

La guerra de Vietnam 1a La guerra de Vietnam 1946 1954 França Guerra de descolonització Moviment independentista Viet-minh (Ho Chi Minh) Derrota francesa Dien-Bien-Phu Acords de Ginebra (1954) Divisió del Vietnam Nord comunista (Hanoi) Sud Capitalista (Saigon)

2a La guerra de Vietnam 1957 1975 EE.UU. Vietnam del Sud Dictadura militar capitalista Ajuda militar americana 500.000 soldats Vietnam del Nord Règim comunista (Viet-Minh) Guerrilla comunista al sud (Viet-cong) Moment clau: 1968 Ofensiva del Têt 1973 Retirada americana 1975 Derrota del Sud i unificació del Vietnam

La guerra de Vietnam Sobre la Guerra del Vietnam http://www.learnhistory.org.uk/vietnam/usdefeat.htm

El naixement de la República Popular Xina La Xina es converteix en república 1911: Revolució antidinàstica i antiimperialista derrocà l’últim emperador, Pu Yi, i proclamà la República de la Xina. L’ideòleg i primer president va ser: Sun Yat-zen fundador del Guomindang (P. del Poble) democràtic liberal. Molts territoris eren independents, presidits pels senyors de la guerra, enfrontats constantment. 1927-1937: Chiang Kai-shek, cap del govern i del partit, implantà una dictadura sense fer cap reforma.

1921: Fundació del Partit Comunista Xinès a Xangai, enfrontat al govern. Chiang Kai-shek ordenà la seva persecució i extermini. Passen a la clandestinitat. Mao Zedong, líder dels comunistes, cerca suport camperols. Forts a Canton. 1934: forta repressió del govern. Marxa dels comunistes del sud al nord i interior, la Llarga Marxa, unes 100.000 persones que redorreren 10.000 km a peu entre 1934-35.

La invasió japonesa i la revolució comunista 1937: Japó envaí gran part de Xina. Guomindang i comunistes units als aliats per derrotar-los. Després de la caiguda de Japó el 1945, a la Xina tornà la guerra civil. 1947: Gran ofensiva comunista des del nord i zones rurals. 1 d’octubre de 1949 ocuparen Pequín, proclamant la República Popular de la Xina. Nou país incorporat al bloc comunista. El Guomindang i Chiang Kai-shek crearen una república nacionalista a Formosa (Taiwan), fins avui.

El règim comunista xinès va iniciar una sèrie de transformacions: -S’acabà amb la propietat privada -Reformaren els costums ancestrals vinculats a la religió, el matrimoni, la família i la dona. -Iniciaren un procés de reforma de l’escriptura, simplificant-la. -Tota l’estructura política la controlava el Partit Comunista, i perseguia els dissidents. -Miraren de mantenir el debat i evitar la burocratització del règim. -S’orientaren cap els països del Tercer Món. -El 1954 ocuparen el Tibet.

Del model soviètic al capitalisme La República Popular de la Xina, nascuda en plena guerra freda, no fou reconeguda per la majoria de països occidentals, es decantà cap a l’URSS. Adaptà el model soviètic: col·lectivització de la terra i prioritat indústria pesant. No funcionà, creant-se un dèficit alimentari i descontent popular. 1958: Ruptura entre Xina i l’URSS. Mao anuncià el gran salt endavant: el pagesos els protagonistes de la revolució. Es crea la comuna. En elles es combinava l’agricultura, l’artesania tradicional i les petites indústries. L’bjectiu era mobilitzar tota la població (riquesa humana).

Resultats catastròfics del gran salt endavant, tensions i crítiques internes. 1965: Revolució Cultural, que enfrontà dos sectors: - Mao i els partidaris de radicalitzar la revolució - Els que volien una política de conciliació i enfortir l’economia (Deng Xiaoping) La Revolució durà fins el 1969, i costà milers de víctimes. Mao guanyà la batalla, i organitzà la guàrdia roja, amb les masses juvenils. 1976: Mort Mao, Deng Xiaoping acaba amb la Revolució Cultural. Incorpora pràctiques econòmiques capitalistes, però sense canviar el règim polític.

Deng Xiaoping (1904-1997)

El procés de descolonització del món àrab Els conflictes al Pròxim Orient: la creació de l’Estat d’Israel Fi I Guerra Mundial Desaparició Imperi Turc Nova situació a l’Orient Mitjà Estats independents (Turquia, Iran i Iraq) Egipte (presència militar britànica: Suez) Protectorats internacionals: França Síria i Líban Gran Bretanya Palestina Fi II Guerra Mundial Holocaust jueu Necessitat reagrupar-se els jueus. Volen anar a Palestina, territori àrab, habitat per 600.000 jueus. 1945: Haganah (milícia jueva) Agitació i atemptats contra Gran Bretanya 1947: Resolució de l’ONU partició de Palestina en dos Estats Estat jueu Estat palestí (30% població) (70% població) (55% territori) (45% territori) http://es.geocities.com/quierosabertodo/israel/index.html

El 15 de maig de 1948, Ben Gurion, cap del govern provisional jueu, proclamà unilateralment l’Estat d’Israel, sense el reconeixement internacional.

Els conflictes àrabo-israelians Dispersió comunitat jueva Antisemitisme provoca Necessitat d’un Estat Emigració jueva a Palestina 200.000 fins l’any 1947 Això provoca la partició en 2 Estats per Creació de l’Estat d’Israel (1948) Proclamat i presidit per David Ben Gurion

Els conflictes àrabo-israelians 1948-49: La Lliga Àrab Egipte, Síria, Líban, Transjordània, Iraq, Ataca Israel Iemen i Aràbia S. Aquesta primera guerra acaba amb la: Victòria israelita Ocupació de Palestina (Menys Cisjordània i Gaza) La derrota de la Lliga Àrab té conseqüències: A Egipte, Nasser enderroca la monarquia i proclama la república (1952). El 1953 aconseguí que britànics abandonin Sudan. El 1956 nacionalitzà el Canal de Suez. Altres països àrabs van anar aconseguint la independència en els anys posteriors (pàg. 255). Sorgí un moviment panarabista, que tenia un objectiu comú en l’oposició a Israel.

Els conflictes àrabo-israelians Els països àrabs no acceptaren la nova situació de 1949. Milers de palestins abandonaren les seves terres. No tenien Estat propi. L’Orient Pròxim es convertí en zona de tensió i enfrontament internacional. En aquest context esclatà la 2a guerra. 1956: Crisi de Suez Guerra anglo-francesa contra Nasser A causa de nacionalització del canal Israel intervé al costat d’anglesos i francesos Israel ocupa el Sinaí Aquesta segona guerra acaba amb la: Intervenció de l’URSS, EE.UU. I ONU Els cascos blaus ocupen el Sinaí

Els conflictes àrabo-israelians 1967: Guerra dels Sis Dies Atac d’Israel ocupa Gaza, Cisjordània, Sinaí i provoca els Alts del Golan (Síria) Expulsió de palestins L’OAP (Yasser Arafat) Crearan 1964 1973: Guerra del Yom Kippur Atac de Síria i Egipte Contraatac d’Israel (amb ajuda dels EE.UU) Aquesta quarta guerra acaba amb la: Intervenció de l’ONU (proposà iniciar negociacions) L’OPEP provoca la crisi del petroli

El problema palestí Palestins víctimes principals (sense terres, camps de refugiats , sota autoritat d’Israel... Sense Estat propi). Es crearen diferents organitzacions. Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), dirigida per Yasser Arafat, el 1964. Accions terroristes contra Israel i col·laboradors. Suport països àrabs, refugi dirigents... Reacció d’Israel: atac al Líban i a camps de refugiats palestins. Als anys 70 l’OAP canvia de tàctica, abandona el terrorisme i es reconeguda per l’ONU el 1974. Golda Meir governà Israel de 1969 a 1974. Intentà negociar amb els països àrabs. La matança de Munic el 1972 ho va frustrar (pàg. 256-257)

Acords diplomàtics 1978: Signen els acords de Camp David on Anwar al-Sadat, president d’Egipte, reconeix l’Estat d’Israel i aquest abandona el Sinaí. Sadat, Jimmy Carter i Menajem Beguin, a la foto La intifada o guerra de les pedres El 1987 l’OAP promou la insurrecció civil dels territoris ocupats per Israel.

El 1991 s’inicien negociacions a la Conferència de Madrid. La demanda palestina: “pau per territoris” va dur als Acords d’Oslo el 1995, on s’acordà crear dues zones autònomes palestines: Cisjordània i Gaza, governades per l’autoritat nacional palestina. Era l’etapa de transició cap a la creació de l’Estat Palestí. Els incompliments d’Israel donaren lloc a la Segona intifada (2000) i al creixement d’organitzacions radicals: Gihad Islàmica i Hamàs. (Cercar-ne informació) La Declaració de principis, signada a Washington el 1993 en presència de Isaac Rabin, Primer ministre israelià, de Yaseer Arafat, President del comitè executiu de l‘OAP i de Bill Clinton, President dels EE.UU., posà una base per un autogovern palestí temporal de 5 anys que havia d'acabar amb la creació d'un Estat palestí a Cisjordània i Gaza. El procés d'Oslo es completà al maig de 1994, amb l'Acord de Gaza i Jericó. Finalment, l'acord interí sobre Cisjordània i la Franja de Gaza se signà a Washington el 1995, preveia les primeres eleccions del Consell Legislatiu Palestí i una retirada militar negociada.

La independència del Magrib MARROC I TUNÍSIA protectorats de FRANÇA. Ficció de govern indígena (Soldà de Marroc i Bei de Tunísia) Moviments nacionalistes (Istiqlal al Marroc i Neo Destur a Tunísia) Primer repressió francesa, després 1956: independència del Marroc, negociació, arribant a acordar rei Mohamed V 1957: independència de Tunísia. Bourguiba expulsà el Bei, es proclamà la República de Tunisia.

Independència d’Algèria Territori agrícola molt important per França, poblat per molts francesos. 1954: Ben Bella i un grup de nacionalistes fundà el Front d’Alliberament Nacional (FLN), que inicià una insurrecció el mateix any. França hi envià un fort contingent militar. La guerra fou criticada internacionalment, i pels matixos francesos (Sartre). Crisi política, De Gaulle al poder el 1958, que reconegué el dret a l’autodeterminació del poble algelià el 1959. La població francesa de la colònia es revoltà, però fou vençuda i es reconegué la independència (referèndum a la metròpoli). El juliol de 1962 es proclamà la República Popular i Democràtica d’Algèria, presidida Ahmed Ben Bella per Ben Bella, amb trets socialistes. Desfile de les tropes del FLN argelino

Espanya tenia 4 territoris a l’Àfrica: Ifni, Sàhara Occ., Guinea Equatorial i Rif (Nord Marroc). El 1956 s’accepta que el Rif s’incorpori al regne del Marroc i el 1969 Ifni també. El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà. El Sàhara continuà unit a Espanya fins el 1975 en que fou cedit a Marroc i Mauritània, que hi renuncià. El Front Polisario proclamà la República Àrab Saharauí Democràtica, incitant el conflicte amb el Marroc, fins avui.

La descolonització subsahariana

La descolonització subsahariana Independència països africans entre 1955 i 1965. Àfrica britànica: La majoria de territoris independència pactada: - 1957: Ghana (Nkrumah) - 1960: Nigèria. - 1961: Sierra Leone i Tanganyika. - 1962: Uganda. La independència de Kenya fou violenta. Insurrecció del grup Mau-Mau (1950-53) provocà uns 40.000 mots. Independència el 1963 sota Jomo Kenyatta. Jomo Kenyatta i el seu primer govern

Àfrica francesa Madagascar: 1947, l’única insurrecció popular, sufocada amb duresa. 1958: De Gaulle (president de la República Francesa) proposà crear la Comunitat Francesa, amb 2 opcions: a) Autonomia dins la Comunitat. Acceptat per la majoria: Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad... Al final no funcionà. El 1960 independents. b) Independència, sense cap ajut francès. Només Guinea ho va votar. Líder: Sékou Touré. Keita, Modibo, primer Celebració de la independència president de Mali a Senegal

Congo Belga: fou un dels llocs més conflictius. El 1958 el Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, reclamà la independència. Bèlgica l’acceptà el 1960, però també donà suport al moviment separatista de Moïse Tshombé, a la rica zona minera de Katanga. Lumumba fou assassinat el 1961. Esclatà la guerra civil i l’Onu hi hagué d’intervenir. El 1965 Mobutu donà un cop d’estat instaurant el seu poder en tots dos territoris. El 1966 el país pren el nom de Zaire. Mobutu amb el president Nixon. Va governar dictatorialment, però va rebre el suport de la majoria de líders occidentals.

La tardana descolonització de l’Àfrica Austral Sud-àfrica: 1961 independència de Gran Bretanya, pels colons blancs. Consoliden un règim d’apartheid (segregació racial) respecte a la població majoritària negra (70%). La lluita per posar-hi fi durà 30. Paper decisiu Nelson Mandela i el seu partit Congrés Nacional Africà. El 1990 s’inicià el procés, per la pressió i les sancions internacionals. S’alliberà a Mandela, es derogaren les lleis discriminatòries i es redactà una nova constitució. 1994: primeres eleccions multiracials. Victòria de Mandela i el seu partit. Frederik de Klerk junt a Nelson Mandela

Rhodèsia del Nord es convertí en Zàmbia el 1964. Rhodèsia del Sud: els blancs proclamaren la independència i van instaurar-hi un règim d’apartheid, mantingut fins al 1980, quan la majoria negra agafaren el poder i es convertí en Zimbabwe.

Les colònies portugueses van ser les últimes a independitzar-se. El 1961 s’estengué la revolta a totes les colònies. La dictadura de Salazar s’erosionà amb les guerres colonials. Es produí la Revolució dels Clavells el 1974, en la qual un grup d’oficials colonials instauraren la democràcia. El nou govern d’Angola donà suport als moviments independentistes de Namíbia, sota el control de Sud-àfrica, la qual aconseguí la independència el 1990, després de les primeres eleccions lliures.

Bandung i el naixement del Tercer Món Líderes afro-asiáticos en la Conferencia de Bandung, 1955 Nasser, Nehru y Tito en Brioni, 1961

El món de postguerra 1945-1973 Característiques del subdesenvolupament 1.-Alt nivell de creixement demogràfic 2.-Subalimentació i nutrició insuficient 3.-Baix nivell d’industrialització 4.-Baix nivell de producció Renda per càpita molt baixa

El món de postguerra 1945-1973 Característiques del subdesenvolupament 5.-Hipertròfia del sector terciari Burocratització de l’Estat Petits oficis Molt atur 6.-Accelerat creixement de les ciutats. Mancances d’infraestructura 7.-Mancança de serveis sanitaris i socials Analfabetisme

El món de postguerra 1945-1973 Característiques del subdesenvolupament 8.-Grans diferències de riquesa entre grups socials 9.-Tensions polítiques. Freqüent inestabilitat. Corrupció No hi ha llibertats democràtiques Sovintegen les guerres civils 10.-Intervenció de les potències en els afers interns 11.-Problemes d’identitat nacional i territorials Guerres ètniques Conflictes entre països

El món de postguerra 1945-1973 El Tercer Món a través de S. Salgado Etiòpia, Sudan

El món de postguerra 1945-1973 El Tercer Món a través de S. Salgado Mali

El món de postguerra 1945-1973 El Tercer Món a través de S. Salgado Mèxic

http://ccsocials.blogspot.com	588
http://ccsocials.blogspot.com.es	511
http://hmcserramarina.blogspot.com	70
http://www.slideshare.net	56
http://elcubell.blogspot.com	27
http://atenea1x1.educat1x1.cat	23
http://hmcserramarina.blogspot.com.es	13
http://iesllompart.cat	8
http://jserraferre.blogspot.com.es	5
http://www.google.es	5
http://jserraferre.blogspot.com	5
http://elcubell.blogspot.com.es	4
http://translate.googleusercontent.com	1
http://www.ccsocials.blogspot.com	1
http://moodle.assumpciobadalona.com	1

Unitat 12 descolonització i subdesenvolupament

by jordimanero on Apr 21, 2010

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

15 Embeds 1,318

Statistics

Unitat 12 descolonització i subdesenvolupament — Presentation Transcript