Unitat 15 - El món en l’actualitat

3,197
-1

Published on

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
3,197
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
15
Actions
Shares
0
Downloads
124
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Unitat 15 - El món en l’actualitat

  1. 1. Història  del  Món  Contemporani       IPM  /  Jordi  Manero  
  2. 2. A partir del 1973 el món va viure una profunda recessió econòmica: Crisi energètica (Crisi del petroli). Crisi del sistema monetari internacional (inflació del dòlar). Aquest context de crisi coincidí amb les converses de desarmament entre les dues superpotències i el final de la guerra del Vietnam. La Guerra Freda arribava a la seva fi? A partir del 1979, el conflicte es reactiva! Revolució Iraniana. Revolució Sandinista. Invasió soviètica d’Afganistan. Tornada de la tensió entre els blocs Boicot als Jocs Olímpics de Moscou (1980) i Los Ángeles (1984).
  3. 3. Es desplegaren nous míssils i els Estats Units decidiren iniciar el projecte de la Guerra de les Galàxies. La cursa d’armaments es reactivava. Anys 80: EUA: URSS: Conservadurisme i patriotisme (R. Reagan). Intervencions militars a Grenada, Hondures, Panamà... Discurs profundament anticomunista. Guerra de les Galàxies. P r o f u n d a c r i s i econòmica i social (Gorbatxov). Reformes (Perestroika). Converses de pau amb els EUA.
  4. 4. Finalment, el bloc comunista caurà, a partir del 1989, desintegrant-se la mateixa URSS (1991). El poder internacional de la Federació Russa, hereva de l’URSS, es va veure disminuït. Igualmant, patí una profundíssima crisi econòmica. Es donaren profundes reformes econòmiques. Es passà del comunisme al capitalisme “salvatge”. Una minoria molt beneficiada. Oligarques russos. Misèria generalitzada de la majoria de la població.
  5. 5. La Federació Russa, després de Boris Ieltsin ha passat a estar controlada per Vladímir Putin. Al poder des del 2000. Rússia, teòrica democràcia, a la pràctica es controlada amb mà de ferro pel seu president i el seu partit (Rússia Unida). Persecució sistemàtica i violenta de crítics i opositors. El líder opositor Borís Nemtsov va ser assassinat el febrer del 2015.
  6. 6. Vladímir Putin ha recuperat el d i s c u r s d e c i m o n ò n i c expansionista rus. Rússia ha de recuperar el seu imperi i occident és l’enemic. D’aquesta manera: S’amaga una situació política pseudo-democràtica. S’amaga una situació econòmica molt complicada. Annexió de Crimea (2014), intervenció a l’est d’Ucraïna. Excessiva dependència de l’exportació de gas i petroli. L a b a i x a d a d e preus provoca un caos econòmic.
  7. 7. La Federació Russa: Veu amb recel l’expansió occidental (UE, OTAN) en les Països Bàltics i l’est d’Europa (tradicionals zones d’influència russa). Ha rebut sancions econòmiques per l’annexió de Crimea i el recolzament als pro-russos de l’est d’Ucraïna. Veu com ha baixat molt el preu del gas i del petroli (en determinats moments pot continar fent-ho –fracking-). T o t p l e g a t f a augmentar el discurs bel·licista rus. Retorn de la Guerra Freda?
  8. 8. La qüestió és què comportaria una desestabilització total de la Federació Russa: Estat amb multitud de conflictes ètnics i polítics: Segona potència nuclear del món. Txetxènia, Ossètia, Daguestan... Inmensos recursos naturals (combustibles fòssils) Alguns clarament vinculats amb l’integrisme islàmic.
  9. 9. Una de les grans novetats geopolítiques de les darreres dècades del segle XX i inicis del XXI va ser el brutal creixement de la importància econòmica i política de Xina. La futura superpotència del segle XXI? - Enorme potencial demogràfic. - Importants recursos naturals. -  Brutal creixement econòmic en les darreres dècades. - Important desenvolupament tecnològic. - ...
  10. 10. El 1911 una revolució antidinàstica i antiimperialista derrocà l’últim emperador, Pu Yi, i proclamà la República de la Xina. L’ideòleg i primer president va ser Sun Yat-zen fundador del Guomindang (P. del Poble) democràtic liberal. Entre el 1927 i el 1937, Chiang Kai-shek, cap del govern i del partit, implantà una dictadura sense fer cap reforma. El 1921 es fundà el Partit Comunista Xinès a Xangai, enfrontat al govern. Chiang Kai-shek ordenà la seva persecució i extermini.
  11. 11. La repressió del govern obligà a la marxa dels comunistes del sud al nord i interior (Llarga Marxa) U n e s 1 0 0 . 0 0 0 p e r s o n e s recorreren 10.000 km a peu entre 1934 i 1935. El 1937 Japó envaí gran part de Xina. El Guomindang i els comunistes s’unirem als aliats per derrotar-los. Després de la caiguda de Japó el 1945, a la Xina tornà la guerra civil.
  12. 12. L’1 d’octubre de 1949 els comunistes de Mao ocuparen P e q u í n , p r o c l a m a n t l a República Popular de la Xina. El Guomindang i Chiang Kai- shek crearen una república nacionalista a Formosa (Taiwan), fins avui en dia. Nou país incorporat al bloc comunista, tot i que el 1958 Mao trencà a l’URSS. República de Xina o Xina Taipei.
  13. 13. El règim comunista de Mao inicià tota una sèrie de reformes adreçades a transformar Xina en un país comunista. Es pretenia deixar enrera la Xina ancestral, modernitzar-la. A partir del 1950 s’ocupà el Tíbet, considerat actualment per Xina una província més. Repressió brutal sobre els tibetans.
  14. 14. La RPX adaptà el model soviètic de col·lectivització de la terra i prioritzar la indústria pesant. No funcionà, creant-se un dèficit alimentari i descontent popular. El 1958 Mao anuncià el Gran Salt Endavant: el pagesos serien els protagonistes de la revolució. Es crearen les comunes. En elles es combinava l’agricultura, l’artesania tradicional i les petites indústries.
  15. 15. Els resultats catastròfics del gran salt endavant (milions de morts per la fam) generaren importants tensions internes: - Mao volia radicalitzar encara més la revolució. -  Altres líders comunistes (Deng Xiaoping) volien certs canvis polítics i econòmics. Entre 1966 i 1969 es produí l’anomenada Gran Revolució Cultural Proletària, que enfrontà els dos sectors. Mao acabà imposant-se, en bona mesura gràcies a la creació de la Guàrida Roja. El conflicte però ocasionà un gran nombre de víctimes.
  16. 16. Mao Morirà el 1976, essent substituït per Deng Xiaoping, que acabà amb la Revolució Cultural. S’inicaren profundes transformacions econòmiques, incorporant pràctiques econòmiques capitalistes. Ara bé, no es modificà el règim polític. S’arribà a la Xina Actual. - Economia capitalista. - Dictadura comunista.
  17. 17. Es crearen àrees especials situades en la zona costanera, com ara Xangai, que havien d'atreure inversió estrangera i promoure el comerç exterior. S’impulsà la política de portes obertes. Tot i que l'Estat mantenia la seva funció planificadora, amb el PCX, es començà a fomentar la creació d'empreses privades. Igualment, es volia fomentar l'entrada de capital estranger, necessari per tal de crear les infraestructures i la base industrial que necessitava la Xina, en aquell moment encara molt pobre.
  18. 18. La mesura va ser un èxit total, i els inversors estrangers van arribar en massa a la Xina: Condicions laborals “avantatjoses”: S a l a r i s b a i x o s , a b s è n c i a d e conflictivitat laboral, manca de drets... Grans avantatges legals: Manca de regulación mediambiental, impostos baixos... Reducció despesa productiva. Millora brutal del transport i de les comunicacions. El món s’inunda de productes “Made in China”.
  19. 19. En molt poc temps, el PIB xinès es disparà:
  20. 20. E n m o l t p o c t e m p s l ’ e c o n o m i a x i n e s a començà a assolir uns nivells de creixement molt destacats, i que encara es mantenen Així, avui en dia: Segon PIB mundial. Primer país en producció de béns industrials. País més contaminant del món.
  21. 21. La Xina s’ha convertit en un gegant exportador, la qual cosa li permet tenir un important superàvit econòmic, que inverteix sovint en deute públic occidental (Espanya).
  22. 22. El creixement econòmic és inqüestionable. Ara bé, també presenta importants problemes: Grans diferències de desenvolupament entre les regions costaneres i les interiors. Brutals diferències socials. Corrupció política destacadíssima. Gran impacte ambiental.
  23. 23. La celebració dels Jocs Olímpics del 2008 a Pequín posà de manifest el poder creixent de la Xina
  24. 24. Tot i aquests canvis econòmics, que han introduït el capitalisme a la Xina, en matèria política l'estancament és total. Aquest fet fou evident amb els fets de la Plaça de Tiananmen, el 1989. El PCX continua controlant el poder i ofegant tot intent d'oposició o dissidència. Durant la primavera d'aquell any, es concentraren en aquella plaça mil·lers d'estudiants reclamant millores socials i una obertura política (democràcia).
  25. 25. Deng Xiaoping envià l'exèrcit, que acabà amb la revolta a sang i foc. L’actual president de la Xina és Xi Jinping. Ha estat nomenat pel partit, sense cap mena de pràctica democràtica. La Xina continua sent u n a d i c t a d u r a , denunciada per les contínues violacions dels drets humans i la manca de llibertats.
  26. 26. La Xina es convertirà en la propera superpotència? La seva força provoca recels en els EUA i Europa: Estan negociant un gran acord de lliure comerç. La Xina està desenvolupant un gran programa d’armament, per exemple naval. A llarg termini, la manca de democràcia i les desigualtats socials poden ser un problema.
  27. 27. La Xina vol acompanyar la seva força econòmica d’un major poder geopolític a nivell regional i global. Per això ha incrementat la presència en algunes zones del món, com ara l’Àfrica: Recerca de primeres matèries, imprescindibles per a la seva indústria. Ha augmentat les reclamacions sobre alguns territoris en disputa amb alguns veïns, com ara el Japó o Vietnam.
  28. 28. Tot i l’impuls xinès i l’intent de recuperació de la Federació Russa: Van haver de replantejar-se la seva política internacional: Defensa del model econòmic capitalista. Defensa del model polític democràtic. Teòricament: La defensa d’aquests m o d e l s p e r m e t l’intervencionisme militar: Guerra del golf, 1991; Bòsnia i Herzegobina, 1995; Guerra K o s o v o , 1 9 9 8 ; G u e r r a d’Afganistan, 2002; Guerra d’Iraq, 2003. Els EUA resten com a única superpotència.
  29. 29. Molt actiu i diversificat (nacionalista, islamista radical, antisistema,...). Sorgeix un nou enenemic: Terrorisme internacional: L’11 de setembre de 2001 van tenir lloc els atemptats de les Torres Bessones, a Nova York. Els atacs ràpidament s’atribuïren a l’integrisme islàmic d’al-Qaeda. C a l r e d e f i n i r l’estratègia militar: La lluita contra el terrorisme internacional passà a ser una prioritat.
  30. 30. Així, el mateix 2001 iniciaren la guerra d’Afganistan (controlat pels talibans i que donava refugi a Bin Laden). A Afganistan, un cop enderrocat el règim prosoviètic, els talibans es van fer amb el poder (1996). S’instaurà aleshores un règim integrista islàmic, basat en la seva interpretació de la sharia, amb clares connexions amb el terrorisme internacional. Els EUA tenien com a objectius: “Democratitzar” Afganistan. Karzai   Expulsar els talibans del poder.
  31. 31. Els EUA van rebre el recolzament de diversos països en aquesta intervenció (Espanya).   Malauradament, la situació al país continua sent molt convulsa.   El 2014 el president Obama declarà la guerra finalitzada.   La presència militar es mantenia però, amb la intenció d’ajudar i entrenar el nou exèrcit afganès.   Ghani   El règim “democràtic” afganès és molt d è b i l , i e s q ü e s t i o n a l a s e v a supervivència un cop es retirin les tropes internacionals.  
  32. 32. La Invasió de l'Iraq de 2003 va ser una guerra entre l’Iraq i una coalició de països liderats pels EUA.   Va causar la caiguda del govern de Saddam Hussein.   Va suposar l'ocupació d’Iraq per part de tropes nord- americanes i de la coalició.   Després de la guerra entre Iran i Iraq (1980-1988), la situació iraquiana era desesperada.   Guerra del Golf (1991).   A m b u n a e c o n o m i a col·lapsada, el règim de Saddam optà per envair Kuwait (2 d’agost de 1990).  
  33. 33. El 16 de gener de 1991 una coalició internacional liderada pels EUA i sota mandat de l’ONU inicià la intervenció militar.   La Guerra dels Golf va ser breu, i acabà amb la desfeta militar total dels iraquians.     Tot i la desfeta i les sancions internacionals, el règim de Saddam continuà al poder. La principal raó era la incertesa que provocava la seva caiguda: Es dividiria Iraq? Començaria una guerra civil? Es desestabilitzaria tota la regió?...
  34. 34. El president d'Estats Units G.W. Bush va situar a L'Iraq dins del que va anomenar ”eix del mal”, acusant al govern de l'Iraq de mantenir una gran quantitat d’armes de destrucció massiva. Els EUA impulsaren una coalició internacional, que el 20 de març de 2003 va començar la invasió de l‘Iraq. La ràpida caiguda del règim de Saddam Hussein (jutgat i executat el 2006), portà la coalició liderada per Estats Units a proclamar la seva victòria. La realitat era molt diferent.
  35. 35. Tot i l'èxit militar de la invasió en si, s'ha produït una llarga postguerra que dura fins a l'actualitat. L'exèrcit ocupant va patir gran quantitat de baixes entre morts i ferits a mans de la resistència iraquiana i de grups estrangers vinguts a combatre contra els americans. Les tropes internacionals abandonaren el país el 2011. Tot i això, la situació a l’Iraq és molt inestable. Els atemptats són continus. Tensions ètniques (kurds). Te n s i o n s r e l i g i o s e s (sunnites i xiïtes).
  36. 36. D’altra banda, el terrorisme islamista radical ha utilitzat la invasió i posterior ocupació de l'Iraq com a argument en els seus atacs arreu del món, en especial a Madrid i Londres. Aquest terrorisme actua en tot el món.
  37. 37. A b a n d a d e l e s intervencions en Iraq i Afganistan, un altre factor clau de desestabilització ha estat la guerra de Síria. Inicialment (2011) una revolta pro-democràtica contra el dictador, Baixar al-Àssad. Actualment, situació molt complexa. Intervencions estrangera (encobertes). Augment importància Estat Islàmic. Sagnant guerra civil (més de 200.000 m o r t s , m i l l i o n s d e r e f u g i a t s i desplaçats).
  38. 38. Així, la guerra de Síria s’està convertint en una guerra a diverses bandes: Partidaris del govern de Baixar al-Àssad. Rebels contraria a Baixar al-Àssad. Estat Islàmic. Kurds.
  39. 39. Darrerament, la situació s ’ h a c o m p l i c a t a m b l’aparició de l’ISI. L’aparició de l’Estat Islàmic cal ha desestabilitzat profundament una regió ja molt convulsa. Radicals sunnites. Forta presència a Síria i Iraq. Han proclamat un califat, amb aspiracions d’estendre’l per tota la regió.
  40. 40. Persecucions i matances è t n i q u e s c o n t r a l e s minories religioses de la zona, especialment els yazidites i els cristians. Radicals sunnites, amb una interpretació molt rigorosa de l’Islam: Inicialment vinculats a Al-Qaeda. Ara, desvincultas d’Al-Qaeda, són dirigits per Rashid al-Baghdadi.
  41. 41. A Nigèria, el grup radical islàmic Boko Haram, ha p r o c l a m a t l a s e v a submissió al califa Rashid al-Baghdadi. Boko Haram significa "l'educació occidental o no- islàmica és un pecat“. Fou fundada al nord de Nigèria el 2002 per Mohammed Yusuf. Avui en dia està dirigida per Abubakar Shekau. S’ha fet tristament famòs pels segrestos de dones i nenes.
  42. 42. Un dels conflictes que més distorsiona les relacions entre el món musulmà i occident és el que enfronta a palestins i israelians. Des de la partició de Palestina en dos per part de l’ONU (1947). 4 guerres: Tota Palestina sota autoritat israeliana (palestins sense Estat). Els Palestins lluitaren amb organitzacions com l’OAP (dirigida per Arafat), que practicava el terrorisme.
  43. 43. Els Palestins tenien el recolzament dels altres països àrabs. Creació d’una “franja de seguretat”. Israel atacà els campaments de refugiats palestins al Líban, que finalment envaí del 1982 al 2000. Les accions terroristes (com la Matança de Munic de 1972), feien el diàleg impossible. L’OAP, als anys 70, decidí deixar la lluita armada i va ser reconeguda per l’ONU, el 1974.
  44. 44. Tot i l’evident conflicte entre àrabs i israelians, es donaren també moments de distensió, que propiciaren l’acord històric entre Egipte i Israel. Amb els acords de Camp David, Egipte (Anwar al- Sadat) reconeixia Israel (Menajem Beguin), i aquest abandonava el Sinaí. Malauradament, els radicals d’ambdues parts no volen realment aturar el conflicte.
  45. 45. El 1987 l’OAP impulsà als territoris ocupats de Palestina una insurrecció popular anomenada Intifada (la guerra de les pedres). La Intifada ocasiónà un reposicionament de l’opinió pública internacional. D’altra banda, el món s’encaminava cap a la fi de la Guerra Freda. Era possible iniciar veritables converses de pau entre palestins i israelians.
  46. 46. El 1991 s’iniciaren les converses amb la Conferència de Madrid. S ’ a c o r d à c o n t i n u a r l e s negociacions, que fructificaren en els Acords d’Oslo (1993) “Pau per territoris”. Els palestins renuncien a la violència i a la destrucció d’Israel. Israel atorga un govern a u t ò n o m a G a z a i Cisjordània (ANP). El procés de pau havia de conduir a la creació d’un Estat Palestí.
  47. 47. Existian problemes, que encara perduren, que fan que els acords no hagin prosperat: - Qui controlarà les fronteres del futur estat palestí? - Què passarà amb els colons jueus que viuen a Gaza i Cisjordània? - Què passa amb els refugiats palestins? - Quina serà la situació de Jerusalem? - …/… Cap dels dos bàndols hi vol renunciar.
  48. 48. Malgrat els acords, i davant alguns incompliments per part d’Israel, l’any 2000 es donà la segona intifada. El detonant va ser la visita del polític conservador Ariel Sharon a la zona de la mesquita al-Aqsa. E l p r o c é s d e p a u e s t a v a naufragant. Molts a Israel creien que no garantia la seva seguretat.
  49. 49. Els radicals d’amdues bandes sabotejaren els acords. Isaac Rabin, primer ministre israelià, va ser assassinat el 1995. Organitzacions terroristes com Hamas i la Gihad Islàmica continuaren actuant. El 2002 Israel reocupà Gaza i Cisjordània. L a t e n s i ó v a e n f o r t i r l’organització Hamas, en detriment de l’OAP. Entre el 2008-2009, i un altre c o p e l 2 0 1 4 I s r a e l bombardejà Gaza.
  50. 50. La situació al món islàmic és molt diversa. Tot i això, presenta problemes comuns: Governs autoritaris. Dependència tecnològica. Endarreriment econòmic. Manca de llibertats (dones). Inestabilitat social. Grans contrastos socials.
  51. 51. Una part important del món islàmic pateix governs autoritaris i corruptes. Contra ells s’inicià el 2011 la “Primavera Àrab”.
  52. 52. La població, que pateix en general una situació de manca de llibertat i pobresa, demandava canvis. Les protestes s’inicaren a Tunísia, extenent-se ràpidament. Cauen les dictadures de Tunísia, Líbia i Egipte. Ben Alí (Tunísia). Gaddafi (Líbia). Mubarak (Egipte).
  53. 53. En alguns països les revoltes van ocasionar tímides reformes (Marroc) o desembocaren en un conflicte molt important (Síria). Malgrat les espectatives, els resultats no han estat els esperats. -  La democratització ha fracassat. -  La millora social no s’ha produït. -  La situació econòmica sovint ha empitjorat. Com a exemple, Morsi, p r i m e r p r e s i d e n t democràtic d’Egipte, va ser deposat pel general Al Sisi i condemnat a mort.
  54. 54. Egipte, des del 1981, era governat dictatorialment per Hosni Mubarak. La corrupció, la pobresa generalitzada… propiciaren fortes protestes el 2011, que obligaren Mubarak a deixar el poder. Es celebraren eleccions democràtiques, 2012, que guanyà Mohamed Morsi, dels Germans Musulmans. Teòricament, Egipte era governat per un partit islamista “moderat”. A la pràctica, el govern de Morsi va ser breu, condicionat per la crisi econòmica i social, així com per reformes legals que tendien a augmentar el seu poder i “islamitzar” Egipte.
  55. 55. El 2013 la situació es tensà, amb massives i violentes manifestacions anti i pro-Morsi. La situació podia acabar en un conflicte civil. Finalment, el mateix 2013, el cop militar del general Al Sisi acabà amb la presidència de Morsi. L’experiència democràtica egípcia ha fracassat. - Torna ha haver-hi un govern dictatorial. - El primer president democràtic es troba en la presó condemnat a la pena de mort.
  56. 56. El fracàs de la Primavera Àrab ha donat ales a l’integrisme islàmic. Els exemples més clars es troben en Síria i Líbia. A Líbia, el 1969 un cop d’estat derrocà el rei i instaurà un nou govern, liderat per Gaddafi. Instaurà un règim d’orientació socialista. Donà recolzament a diversos grups terroristes que actuaven a occident.
  57. 57. A inicis dels 80 del segle passat els EUA trencaren relacions amb el règim libi. El 1986 Reagan ordenà bombardejà objectius militars i terroristes a Líbia. El 1988 la relació es tensà més degut a l’atemptat terrorista de Lockerbie, obra d’agents libis. EUA i els seus aliats, juntament amb l’ONU, decretaren tota una sèrie de sancions econòmiques sobre Líbia.
  58. 58. A finals dels 90 Líbia acceptà l’entrega dels responsables de l’atemptat. Poc després acceptà indemnitzar les víctimes (2004). Les sancions cessaren. Les relacions diplomàtiques es normalitzaren.
  59. 59. El 2011, amb la primavera àrab, s’iniciaren a Líbia tota una sèrie de protestes. Una part de la població líbia s’aixecà contra el dictador, que respongué amb atacs indiscriminats contra la població civil. El país iniciava una violenta guerra civil. La salvatge repressió serví d’excusa per a una intervenció militar exterior, liderada pels EUA, GB i França. Bombardejaren posicions de l’exèrcit libi.
  60. 60. La intervenció militar internacional propicià la caiguda del règim de Gaddafi. El 2011, el mateix coronel va morir assassinat. Des del 2011 fins a l’actualitat la situació a Líbia és molt inestable. Diverses faccions lluiten pel control del país. De fet, existeixen dos governs que s’autoproclamen legítims.
  61. 61. Especialment, la guerra civil es va endurir a partir del 2014. Situació de desgovern, amb diverses faccions enfrontades que proclamen ser el govern legítim. Intervenció internacional d’EAU (bombardejà posicions integristes) i Qatar (armà i financià aquests grups). Les milícies integristes, vinculades a Estat Islàmic cada cop són més poderoses.
  62. 62. El descontrol libi afavoreix el drama dels refugiats que intenten deixar Àfrica i navegar fins a Itàlia.
  63. 63. En el proper i mitjà orient, a banda d’Israel, destaquen dues potències regionals, amb un destacat paper en l’estabilitat regional. Iran (Xiites). Aràbia Saudita (Sunnites). Clar enfrontament per aconseguir l’hegemonia regional. Iemen.
  64. 64. La República islàmica d’Iran és una potència regional degut a la seva força demogràfica (80 milions d’habitants) i econòmica (gran productora de petroli, d’on obté la major part del seu PIB).
  65. 65. Iran és una república amb un sistema polític particular. El poble iranià vota el seus representants i president republicà, però per sobre d’ell hi ha el Líder Màxim, triat per l’Assemblea d’Experts (clergues xiís). A la pràctica el control polític és en mans de clergat xií. Alí Jameneí, Líder Màxim. Hassan Rouhani, president. A la pràctica això es tradueix en una manca de llibertats i drets de la seva població.
  66. 66. En la regió, Iran sempre ha tingut relacions tenses amb Iraq i amb Aràbia Saudita. Igualment, les relacions amb Israel tampoc són fàcils. Acusa Iran de financiar grups terroristes anti-israelians, com Hezbollah. Acusa Iran de desenvolupar un programa nuclear per aconseguir bombes nuclears. Per això els EUA decretaren sancions sobre Iran, que formava part de l’Eix del Mal.
  67. 67. Actualment (2015), i després d’anys de negociació els països occidentals (EUA) i l’Iran han arribat a un acord base: -  Iran renuncia al seu programa nuclear militar. -  Els països occidentals acaben amb les sancions. Israel però, desconfia d’aquest acord.
  68. 68. El Regne d’Aràbia Saudita sorgí el 1932, i ocupa una gran part de la península aràbiga. Tot i tenir poc més de 30 milions d’habitants, la seva gran producció de cru i, sobretot, les seves reserves provades de petroli, li confereixen una gran força econòmica i estratègica. Igualment, té una gran importància per al món islàmic, car en el seu territori hi és la Meca. L’Aràbia Saudita practica el wahhabisme, una variant molt rigorosa de l’islam sunnita. Única religió que es pot practicar en el país.
  69. 69. Políticament parlant, és encara una monarquia absoluta. Es basa en una aplicació molt rigorosa de la sharia. Les llibertats més bàsiques es troben prohibides o molt limitades: -  Les dones no poden conduir soles. -  L’homosexualidad es condemna amb la mort. - …/… El país rep denúncies contínues per la violació dels drets humans.
  70. 70. La seva importància estratègica fa que, tot i la manca de drets i llibertats, sigui un aliat vital per als EUA i la UE. Aràbia Saudita mai ha celebrat unes eleccions. D’altra banda, es considera un dels països més corruptes i que més penes de mort executen del món.
  1. A particular slide catching your eye?

    Clipping is a handy way to collect important slides you want to go back to later.

×