12   organització administrativa i territorial
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

12 organització administrativa i territorial

on

  • 11,522 views

 

Statistics

Views

Total Views
11,522
Slideshare-icon Views on SlideShare
4,143
Embed Views
7,379

Actions

Likes
3
Downloads
203
Comments
0

34 Embeds 7,379

http://ccsocials.blogspot.com.es 3264
http://phobos.xtec.cat 1477
http://ccsocials.blogspot.com 1178
http://agora.xtec.cat 479
http://montbui.portaledu.cat 368
http://serramarinageobat.blogspot.com 260
http://socialsdavidripoll.blogspot.com.es 76
http://racodesocials.blogspot.com.es 62
http://nomadacer.blogspot.com 39
http://nomadasol.blogspot.com 29
http://racodesocials.blogspot.com 29
http://www.slideshare.net 25
http://nomadacer.blogspot.com.es 24
http://ccsocials.blogspot.fr 12
http://jmocienciessocials.blogspot.com 10
http://nomadasol.blogspot.com.es 7
http://ccsocials.blogspot.co.uk 7
http://www.institutguindavols.cat 7
http://ccsocials.blogspot.com.br 3
http://ccsocials.blogspot.be 3
http://ccsocials.blogspot.it 2
http://ccsocials.blogspot.com.ar 2
http://ccsocials.blogspot.de 2
http://ccsocials.blogspot.nl 2
http://www.google.cat 2
http://www.racodesocials.blogspot.com.es 2
http://ccsocials.blogspot.ae 1
http://www.ccsocials.blogspot.com.es 1
http://ccsocials.blogspot.no 1
http://ccsocials.blogspot.jp 1
http://translate.googleusercontent.com 1
http://webcache.googleusercontent.com 1
http://www.serramarinageobat.blogspot.com 1
http://ccsocials.blogspot.pt 1
More...

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    12   organització administrativa i territorial 12 organització administrativa i territorial Presentation Transcript

    • UNITAT XII. POLÍTICA I TERRITORI
    • Cal en primer lloc situar els conceptes de: Territori, Estat, Nació i Frontera. El Territori es recolza en l’espai, encara que no són termes equivalents. És una “part de la superfície terrestre, limitada socialment o política mitjançant fronteres administratives o barreres sòcio-culturals, i ocupada per una determinada població”. Territori es relaciona amb territorialitat, que consisteix en l'actitud de pertànyer a un territori i defensar-lo com a propi, o bé en el control d’un espai sobre el qual exerceix l’Estat el seu domini polític (no hi ha Estat sense territori)
    • El territori és resultat d’un procés històric (fronteres). És bàsic, car normalment més territori vol dir més recursos. Gràcies al territori es poden classificar els Estats, des dels més grans (macroestats), als més petits (microestats). L'Estat és una “unitat político-administrativa independent, establerta en un territori delimitat, habitada per una població, i amb un poder jurídic institucionalitzat”. Els estats constitueixen les unitats bàsiques de l’organització política del món. El model d’Estat actual està constituït per tres pilars bàsics: el territori, la població i el sistema legal i jurídic.
    • El territori, delimitat per unes fronteres estatals, on l'Estat exerceix la seva sobirania. La població, formada pels ciutadans de l’estat. El sistema legal jurídic i polític que regula la forma de govern, els drets i les obligacions dels ciutadans. En els sistemes democràtics, cal fer referència a la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial), i a les institucions que els encarnen: Parlaments, Governs i Tribunals de justícia. Els estats s’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar unes funcions relacionades amb la sobirania com: la defensa del territori; l’ús de la força; la recaptació de tributs i impostos; l’administració de justícia; la representació internacional; l’ordenació interior de l’economia; a més de proporcionar diversos serveis a la població i a les activitats econòmiques com l’ensenyament públic, la sanitat pública, l’ordenació territorial, la construcció de grans infrastructures, etc.
    • La Nació és un “conjunt de persones (poble) amb fonaments ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua, amb el mateix context cultural, amb el mateix sistema de vida i història comuna”. Als elements de l’Estat la nació hi afegeix la consciència de pertànyer a (l'orgull nacional, identitat nacional, sentiment nacional). Així, el nacionalisme té com a projecte polític un Estat per a una nació. Relacionant Estat i nació obtenim: - Estat nacional (identificació total entre estat i nació) Islàndia. - Estat plurinacional (amb minories nacionals identificables) RFRussa - Nacions sense Estat. Kurds.
    • La Frontera és el “límit entre dues formacions político – territorials o dos estats”. Són essencials. El món és un món d’Estats, és un món de fronteres, car la frontera, en limitar el territori permet l'existència de la base física de l’Estat (identifica on exerceix la sobirania, el seu àmbit administratiu i jurídic). Sempre són productes històrics, tot i relacionar-se amb accidents geogràfics. Són el resultat d’un acord o d’una imposició. En geografia cal considerar la seva tipologia morfològica i la seva funcionalitat.
    • La tipologia morfològica varia depenent dels criteris de la seva delimitació. La frontera natural és aquella marcada o recolzada en un accident físic, com ara un riu (Miño)o una montanya (Pirineus). La frontera contractual és aquella en la qual la voluntat de l’home és l’element determinant, tot i que sempre ho és. Això origina, de vegades, formes arbitràries (geomètriques). Són les fronteres artificials, en base a latitud i longitud, que es troben sobretot a la perifèria del sistema (Àfrica), i que generen grans problemes.
    • La funcionalitat considera la frontera com a element organitzador de l’espai. En aquest sentit, parlem d'un element segregador o integrador. Parlem de boundary, considerant la frontera com a element segregador, que separa, és un obstacle. Això evidencia que no hi ha bones relacions. És la frontera límit, que allunya (frontera EUA-Mèxic) i evidencia conflictes fronterers (frontera Corea del N i del S).
    • Parlem de frontier si la considerem com a element integrador, que afavoreix les relacions a tots els nivells (intercanvis econòmics, culturals ...). És aleshores un element de convergència, cooperació... (frontera entre EUA i Canadà).
    • L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I POLÍTICA DELS ESTATS Estat unitari (França, Portugal, Txèquia, Finlàndia) La seva forma d’organització és el centralisme. L'acció política / administrativa rau en un govern únic (central). Aquest absorbeix les funcions pròpies dels organismes locals. Així, existeix un únic centre de poder, que actua sobre el territori amb els funcionaris. No hi ha unitats menors amb personalitat pròpia. Ara bé, no hi ha estats unitaris purs, car sempre hi ha certa descentralització (pe.: ajuntaments).
    • Estat descentralitzat (Espanya, Itàlia, Irlanda, Suècia, Regne Unit)) És un model intermig entre el federal i l’unitari. Existeix un poder d’àmbit nacional a la capital; a la vegada però, existeixen poders d’àmbit regional. Aquests, són centres de decisió política subsidiària, amb certes competències atorgades. D'aquesta manera, hi ha unitats territorials subestatals, políticament autònomes, però una única sobirania (de l’Estat).
    • Estat Federal (R.F.Russa, RFA, EUA, Mèxic) Es produeix una repartició del poder entre l'estat central i els diversos estats o territoris federats. Això implica l’acord de divisió del poder en dos nivells de govern, el de la federació (govern federal) i els dels estats. Cada autoritat, dins el seu àmbit té plena sobirania. El principal problema és la delimitació de competències, que venen delimitades per la constitució federal. El govern federal és subjecte sobirà en l’àmbit internacional (política exterior, defensa, comerç internacional) i en temes d’interès comú (política monetària).
    • Els governs estatals actuen en afers més locals, com ara l'educació, la cultura, la vivenda ... Confederació (Confederació Helvètica) És un pacte internacional entre Estats, que crea una unió de caràcter permanent. S'estableixen lligams per regular i coordinar afers comuns. El principi bàsic és la igualtat de cadascun dels Estats. Cada Estat manté la seva sobirania i independència. És un sistema poc utilitzat actualment, en crisi des del segle XIX. De fet la Confederació Helvètica (Suïssa) ara és més aviat un estat federal. Alguns creuen que s'acabarà aplicant a la UE.
    • LA JERARQUIA ENTRE ESTATS Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions entre els diferents estats. Cal considerar una combinació d’elements, com ara: - Recursos naturals - Grau de desenvolupament tecnològic - Població, quantitat i grau de qualificació - Posició geogràfica - Absoluta, coordenades geogràfiques - Relativa, context socio-econòmic de la zona on es troba
    • Al món, actualment, es donen diversos conflictes geopolítics. Aquests conflictes tenen diverses causes: A causa de la diversitat cultural.. Per exemple a Europa podem analitzar conflictes nacionals com Euskadi, Catalunya, Bretanya, Còrsega, Escòcia, Flandes i Valònia, el cas d’Iugoslàvia o l’ex- URSS), o bé a nivell mundial esmentar els xocs entre israelites i palestins; el problema del poble kurd, els tàmils, els hutus i els tutsis, els berbers o els talibans, etc.
    • A causa dels desequilibris de recursos (Àfrica subsahariana). A causa de qüestions religioses (fonamentalisme islàmic). A causa del problemes fronterers. A causa de repressions polítiques.
    • L'ORGANITZACIÓ POLÍTICO - TERRITORIAL D'ESPANYA I CATALUNYA Tots els estats tenen divisions més petites dins els seus territoris. Les divisions administratives són eines de l’Administració a l’hora d’impulsar un model concret d’organització territorial, per això varien al llarg de la història.
    • A ESPANYA Els romans van dividir el territori en províncies. En època Medieval es crearen regnes peninsulars, que van ser units en l'època dels Reis Catòlics, creant-se una federació d’Estats. En època Moderna, amb la nova dinastia dels Borbons s'impulsà el model centralista.
    • Al segle XIX, amb la creació de l'Estat liberal, continuà la tendència centralista. Així, el 1833 es creà la divisió provincial de J. de Burgos, base de l'actual. Volia: - Servir a l’Estat central - Afavorir l’administració del territori - Uniformitzar (amb les mateixes capacitats administratives, tot i que es parlava de regions històriques que en realitat no tenien cap mena de sense funció)
    • La divisió provincial de Javier de Burgos de 1833, basada en criteris topogràfics i d’extensió i població homogènia. Aquesta divisió s’ha mantés pràcticament sense canvis fins l’actualitat. A finals del segle XIX apareixen demandes descentralitzadores, primer federalistes (primera República) i després autonomistes (catalanistes).
    • Ja al segle XX, els moviments polítics i culturals nacionalistes qüestionen l’Esta t centralista. Per això, amb la II República arribà un intent de descentralització. Es parlava d'un Esta t integral, que oferí la possibilitat d'aconseguir l'autonomia. Aquesta va ser atorgada a Catalunya, País Basc i Galícia (CCAA històriques).
    • El Franquisme significà la tornada del centralisme (“una, grande y libre”). La Dictadura franquista ignorà la realitat regional i practicà un exaltat nacionalisme espanyol, unitarista i excloent. L’estat dictatorial, unitari i centralista, reprimí durament qualsevol forma de nacionalisme i Divisió provincial regionalisme i l’ús de llengües del franquisme pròpies distintes del castellà.
    • Amb la mort de Franco (1975) s’inicia el procés de transició política de la dictadura a la democracia que culmina amb l’aprovació de la Constitució el 1978. Aquesta defineix Espanya com un estat social i democràtic de dret, i la forma de govern és la monarquia parlamentària (el rei regna, però no governa). El sistema polític espanyol
    • La Constitució és la llei fonamental del país. Com a democràctica, estableix la sobirania nacional i la separació de poders. Ara bé, la democràcia espanyola no és directa sinó representativa. Els majors de 18 anys voten i deleguen en uns representants A Espanya hi ha quatre tipus de convocatòries electorals: • Eleccions generals (Congrés -President del govern, Govern- i Senat). • Eleccions autonòmiques (Parlament -President, Govern-). • Eleccions municipals (Ajuntament -Alcalde, Govern municipal-). • Eleccions europees (Parlament europeu).
    • En els Estats democràtics el Parlament és la seu del poder legislatiu. A Espanya el Parlament són les Corts Generals, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés (cambra baixa) té el poder de legislar. Està format per 350 diputats. La província és la circumscripció electoral. Un cop triats, el rei (prèvia consulta amb els diversos partits parlamentaris) proposa un candidat a la Presidència del Govern. El Congrés regula i controla el Govern (fins i tot pot provocar una moció de censura), aprova les lleis i els pressupostos de l'Estat.
    • El Senat (cambra alta) és una cambra de representació territorial, que duplica pràcticament les funcions del Congrés. El Senat pot revisar les propostes legislatives que prèviament han passat pel Congrés dels Diputats. Ara bé, és el Congrés qui aprova els textos definitivament. En política exterior, el Senat pot autoritzar o denegar la ratificació de tractats internacionals. El Congrés tria el President del Govern. Aquest nomena els seus ministres, configurant així el poder executiu. Aquest governa, però és controlat per les Corts Generals. Ara bé, el President del Govern està facultat per dissoldre les Corts i convocar noves eleccions.
    • El Consell General del Poder Judicial és l'òrgan de govern dels jutges i magistrats encarregats d'administrar justícia segons la legislació del país. L'integren el president del Tribunal Suprem i vints membres designats per les Corts Generals i nomenats pel rei per a un període de cinc anys
    • La tornada de la Democràcia possibilità un nou intent de descentralització. L'actual Constitució reconeix la plurinacionalitat de l'Estat, que quedà dividit en 17 autonomies (17+2).
    • La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre l'estat unitari i el descentralitzat. Espanya és un “Estat unitari, amb autonomia de les nacionalitats i les regions”. L'Estat és unitari, car la unitat nacional és un principi suprem de la constitució, però a la vegada és descentralitzat, ja que el principi d’autonomia s’aplica a tots els nivells (autonòmic, provincial i municipal). El títol VIII, “sobre l’organització territorial d’Espanya”, estableix que Espanya s’organitza territorialment en municipis, províncies i CCAA. Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública, la local, l'autonòmica i la central .
    • Els municipis són “l'ens menor territorial primari”. La constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que tenen personalitat jurídica plena. Els ajuntaments governen i administren els municipis. Són formats per alcaldes i regidors (varien en funció dels habitants) triats per tots els empadronats en el municipi, majors d’edat. El terme municipal és l’àmbit on exerceix les seves funcions. Les seves competències venen recollides en la “Llei de Bases de Règim Local”. es centren bàsicament en l’ordenació territorial, la seguretat en llocs públics, el transport d’abast municipal, la salubritat, obres i serveis i la protecció del medi ambient.
    • Així, són competència dels municipis - Organitzar l'administració pública municipal - Recaptar i administrar els ingressos municipals - Atorgar llicències (en les seves competències) - L'ordenació territorial i l'urbanisme - L'enllumenat públic - La recollida de residus i la neteja - La gestió dels cementiris - La gestió dels mercats - El control del trànsit dins el terme municipal - El transport públic - Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries i esportives - ... / ... Es poden crear mancomunitats de municipis.
    • Mapa termes municipals de Catalunya (2007)
    • La províncies és una “entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis”. És la divisió territorial per a que l’Estat pugui complir les seves activitats. Cal recordar que l’Estat hi exerceix les competències exclusives sobre 32 matèries, com ara emigració, defensa, hisenda general ..., de les quals s’encarrega el govern civil. Les Delegacions i Subdelegacions del Govern i dels diferents Ministeris són òrgans de l’Administració de l’Estat que tenen un marc d’actuació provincial.
    • Del govern províncies s'encarreguen les diputacions provincials o d’altres corporacions de caràcter representatiu. La diputació provincial és un òrgan intermedi de caràcter representatiu i d’elecció indirecta. És formada pels diputats provincials, triats pels càrrecs municipals de la província. La diputació provincial ha de coordinar els serveis municipals entre si, l’assistència als municipis de menor capacitat econòmica i la prestació de serveis públics supramunicipals. Per tal de complir aquestes funcions municipis i diputacions es nodreixen fonamentalment de tributs propis i de la participació en els de l’Estat i les CCAA (sempre són proporcionals a la seva població).
    • Per últim, a Espanya les províncies també tenen una funció electoral, cat són circumscripcions electorals.
    • Les comunitats autònomes són “ens públics territorials amb facultats d’autogovern i autonomia legislativa”. Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del 78, que tracta de donar resposta a la qüestió de la pluralitat nacional de l’Estat. El principi d'autonomia es va estendre a tot el territori (“cafè per a tothom”). Ara tenim les anomenades 17 + 2: Catalunya, Aragó, València, Balears, Navarra, Galícia, Astúries, Extremadura, Múrcia, País Basc, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Madrid, Canàries, més Ceuta i Melilla.
    • Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es poden diferenciar en tres grans grups, considerant com aconseguiren la seva autonomia. • Comunitats que van accedir a l’Estatut per l’article 151, que corresponen al que s’anomena comunitats històriques (via ràpida, aplicada a Catalunya, País Basc i Galícia) • Comunitats autònomes que van ser assimilades a aquest article (Andalusia). • Comunitats autònomes a través de l’article 143 (via lenta). Cal citar també les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
    • La configuració definitva de les Comunitats Autònomes recull en gran mesura l’ organització històrica existent en l’Edat Moderna, fonamentant-se en els regnes medievals (Catalunya, País Basc, Galícia, Navarra, Andalucia, Aragó, P. Valencià, Balears, Astúries… ) En el cas d’altres comunitats s’utilitzaren criteris geogràfics: Cantàbria, La Rioja… Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la gran unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris històrics, geogràfics o polítics (Madrid)
    • Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades per els seus estatuts. Les principals institucions de les CCAA són: - Parlament o Assemblea, triat per sufragi universal, legisla en allò que té competències (exclusives, compartides o executives) - Consell de govern, que executa i administra. - Presidència. És el cap del govern autònom, amb poder executiu. És la màxima representació de l’autonomia. - Tribunals superiors de justícia.
    • Les CCAA desenvolupen les competències que el govern central delega en elles, com ara ordenació territorial, sanitat, educació, medi ambient, gestió patrimonial... Les competències poden ser de diversos tipus: - El govern central dicta la llei marc i la CA la desenvolupa (compartides) - El govern delega totalment una competència en la CA (exclusives) - La CA únicament executa una llei totalment desenvolupada per l’Estat (executives)
    • Després de 25 anys de funcionament, a nivell d’organització territorial hi ha tota una sèrie de qüestions pendents, que caldria resoldre per tal de buscar una organització més racional. Caldria millorar: - La comarcalització - El tema dels enclaus territorials - La qüestió de les àrees metropolitanes - L'excessiu nombre de municipis. En aquest tema, cal una reducció per aconseguir entitats viables en relació als seus habitants i a la seva capacitat econòmica. Mapa província de Burgos
    • A CATALUNYA En època medieval va ser dividida en vegueries i sotsvegueries (sXIV-XVIII). El veguer era un funcionari reial. El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments. Napoleó dividí el territori en 4 corregiments, per després annexionar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments. El 1833, arribà la divisió provincial. Catalunya es dividí en 4 províncies (governador civil). Cadascuna havia de negociar sola davant el govern central.
    • El 1834 es crearen els partits judicials. Amb la II República, Pau Vila creà la divisió comarcal, amb 38 comarques i 9 vegueries. Aquesta però, no va ser aplicada per la guerra civil. La nova divisió territorial i l’assignació de la capital comarcal considerà: - El nombre d’habitants (com a mínim, 50.000). - La tradició administrativa del nucli principal (pe: cap partit judicial). - La vinculació tradicional de les poblacions a una determinada zona. - La necessitat dels habitants d’anar i tornar en un dia a la capital comarcal.
    • L'actual règim autonòmic començà amb la instauració de la Generalitat provisional, el 1977. Posteriorment s'aprovà l'Estatut de Sau, el 1979. L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca i la província. Actualment a Catalunya el govern central manté la divisió provincial (manté les diputacions). Per la seva banda, el govern autonòmic utilitza la divisió comarcal. La comarca és una entitat local creada pel Parlament de Catalunya. La Llei de 1987, de comarcalització, crearà 41 comarques. Així, s’afegeixen 3 al projecte de Pau Vila (Pla de l’Estany, Pla d’Urgell i Alta Ribagorça).
    • La comarca dóna suport als municipis (sobretot petits, amb menys capacitat) en les seves competències. Les comarques són dirigides pel Consell Comarcal, triat entre els regidors de la comarca. El Consell Comarcal té competències en els següents àmbits: - Cultura - Esports - Urbanisme - Ordenació territorial - Afers socials - Ensenyament - Polítiques ambientals - I allò que delegin els municipis
    • Des de la concessió de l'autonomia a Catalunya, a nivell territorial s'ha produït alguns canvis. Destaquen principalment la creació de comarques i la modificació de certs límits municipals. Es tracta d'agregar o fusionar municipis (en les zones deprimides demogràficament) o de segregar-los (en les zones més dinàmiques). La darrera segregació, aprovada l'abril del 2010 segregà La Canonja, a Tarragona. Ara a Catalunya hi ha 945 municipis. El 70% tenen mens de 2000 habitants, i el 40% menys de 500. Els problemes del que tenen poca població és proveir de serveis als seus habitants. El problema s'accentua en municipis molt extensos, amb població envellida...
    • Mapa dels termes municipals de Catalunya. Cal recordar que el pressupost es troba molt condicionat per la seva població.
    • L'any 2000 es creà la Comissió d'experts per a la revisió del model territorial de Catalunya, que elaborà l'Informe Roca. Aquest informe va ser polèmic, car proposava: - La desaparició dels municipis amb menys de 250 h. (agregacions de municipis). - La creació de vegueries. - Ampliar el nombre de comarques. - Crear l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta ja funcionà del 1974 al 1987. Ara existeix la corporació metropolitana de Barcelona, i des del 2006 la Carta Municipal de Barcelona, que atorga a l'ajuntament de Barcelona un règim especial, amb més competències (vivenda, serveis socials....)
    • El Parlament ha aprova t recentment la creació de 7 vegueries.
    • L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA UE La UE presenta importants desequilibris regionals. Per tal de corregir-los i afavorir el desenvolupament de les regions més desafavorides s'ha creat la política regional i la política estructural i de cohesió. La classificació territorial de la UE, amb poques excepcions, segueix la divisió administrativa de cada Estat. La UE ha creat els NUTS (Unitats Territorials Estadístiques), establint-se 3 nivells territorials.
    • Els NUTS 1 són el primer nivell de desagregació territorial dins els Estats. Són, per tant, grans unitats territorials. Ara bé, dins aquest grup trobem casos molt diferents, com els Länder alemanys (amb gran poder) o les agrupacions de CCAA a Espanya ( 7 NUTS , amb una funció estadística, poc operativa). Els NUTS 2 corresponen al segon nivell de desagregació territorial dins els Estats. Es tracta d'un nivell més operatiu, base de la política regional de la UE, car coincideix amb la veritable divisió regional. A Espanya són les CCAA (18 NUTS 2, 17 CCAA més Ceuta i Melilla).
    • Els NUTS 3 són els tercer i últim nivell de desagregació territorial dins Estats. És l’àmbit més local. A Espanya les 50 províncies, més Ceuta i Melilla conformen 52 NUTS 3.
    • Les regions dins la UE es poden classificar seguint diversos criteris. Destaquen l'Índex de Perifericitat i el Potencial de Desenvolupament Regional. L’índex de perifericitat mesura l’aproximació o llunyania al centre d’activitat econòmica, considerant el PIB regional. Així hi ha regions centrals (interiors i exteriors) regions intermèdies i regions perifèriques (interiors i exteriors). Espanya amb l'Europa dels 15 tenia totes les seves comunitats autònomes considerades com a perifèriques (Catalunya i Madrid, interiors; la resta, exteriors). Això ha variat amb la darrera ampliació.
    • El potencial de desenvolupament regional (PDR) es calcula en funció de la situació geogràfica, l'estructura urbana, l'estructura productiva, la dotació d’infraestructures … Espanya té el PDR més elevat a la zona suddoriental. El principal problema d'aquestes classificacions és que no defineixen blocs geogràfics precisos, amb certa solució de continuïtat. Les classificacions serveixen per dissenyar la política regional europea, car s'agrupen les regions en nivells semblants de desenvolupament. Teòricament tenen una realitat semblant, amb problemes semblants.
    • Cal planificar polítiques d’àmbit supranacional, car ja des del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans desequilibris econòmics regionals. Aquests suposen un greu perill, ja que poden dificultar el procés d’integració. Aquesta situació ara és més clara, amb l'ampliació a 27 estats. D'aquesta manera, el 1975 es creà el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). Amb ell es posa en marxa la política regional europea, que té com a principal objentiu corregir les excessives divergències en el nivell de desenvolupament de les diverses regions.
    • El 1993, amb la signatura del tractat de Maastricht, es donà un nou impuls a la política regional. Es crearen els Fons de Cohesió per als membres amb els nivells de renda més baixos (amb un nivell de renda inferior al 90% de la mitjana europea). Des d'aquell moment, els països més beneficiats van ser Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia.
    • La política regional europea té diversos instruments. Els econòmics són els Fons Estructurals i els Fons de Cohesió. Els Consultius bàsicament corresponen al Comité de les Regions. Els principals Fons Estructurals són: - FEDER - Fons Social Europeu (per formar i fomentar l’ocupació) - FEOGA - IFOP
    • Els Fons de Cohesió tenen com a objentius: - Fomentar el desenvolupament de les regions menys desenvolupades. - Ajudar a la reconversió industrial. - Combatre l’atur de llarga durada. - Inserir laboralment alguns col·lectius més vulnerables. - Afavorir l’adaptació laboral dels treballadors - Fomentar el desenvolupament de les zones rurals, millorant les estructures agràries i pesqueres
    • El 1994 es creà el Comité de les Regions. És un organ consultiu. Maastricht estableix que s’ha de consultar per qüestions com la política regional, sanitària, la xarxa de transports ... Ha de salvaguardar el principi de subsidiarietat. Això vol dir que la UE intervé per ajudar al desenvolupament dels estats membres; ara bé, la intervenció es produeix si pot actuar de manera més efectiva que els Estats o les regions. El Comité s'organitzada en comissions i en subcomissions de diversos àmbits (desenvolupament regional, ordenació territorial ...).
    • Els seus membres són els càrrecs públics més propers als ciutadans, com ara presidents regionals, alcaldes, governadors... Ara que es planteja la reforma de la UE, el Comité demanda més poder per elaborar i decidir polítiques.