1. teoria. pintura del segle xx
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Like this? Share it with your network

Share
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Be the first to comment
    Be the first to like this
No Downloads

Views

Total Views
338
On Slideshare
338
From Embeds
0
Number of Embeds
0

Actions

Shares
Downloads
5
Comments
0
Likes
0

Embeds 0

No embeds

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
    No notes for slide

Transcript

  • 1. PINTURA DEL SEGLE XX. 1 Fins la 1a Guerra Mundial  Fauvisme Cubisme Noucentisme Inst. Montsacopa. olot
  • 2. SIGNIFICACIÓ DE L’ART D'AVANTGUARDA En el món de l’art apareixen grups d’artistes que, de manera conscient, es plantegen desenvolupar experiències comunes que publiquen en forma de MANIFESTOS i altres publicacions. Aquests moviments artístics reben el nom d’avantguardes o ”ismes” i neixen de la necessitat d’anar més enllà, de cercar nous camins per un art que no es pot basar només en imitar la realitat, ja que la fotografia i el cinema ho aconsegueixen més fidelment, i amb moviment. L’essència de les avantguardes és la innovació, la modernitat, el trencament amb el que s’havia fet fins aleshores, i això mateix explica la rapidesa amb què es succeeixen els moviments: la novetat deixa de ser-ho quan és acceptada i reconeguda per una gran part del públic. Les avantguardes del XX es divideixen en dos grans períodes: •Les primeres avantguardes que es desenvolupen fins el 1945 i parteixen de les experiències del POSTIMPRESSIONISME. Són, en general, grups de plantejaments molt definits , per bé que els grans genis (Picasso o Miró) costen de classificar en algun moviment concret, ja que tendeixen a allunyar-se dels plantejaments inicials i elaboren llenguatges propis. • Les segones avantguardes, de 1945 a 1980, són menys definides, menys estructurades, i sovint parteixen de moviments avantguardistes anteriors. El centre es trasllada a Nova York, on s’havien refugiat durant la 2a GM artistes que fugien de les persecucions nazis i feixistes contràries a jueus, però també a intel·lectuals crítics. •Finalment, no es pot entendre l’art actual sense la mercantilització de l’art: la influència que crítics i galeries exerceixen sobre la cotització de l’art ( art inversió).
  • 3. EL FAUVISME EN RELACIÓ ALS SEUS PRECEDENTS Van Gogh Els límits de l'impressionisme no el satisfeien. Va prescindir de la investigació atmosfèrica de la llum i va donar una altra connotació al color i a la pinzellada. Volia que, tant el color com les formes suggerissin emocions i per això els arbres, el blat,... tenien una pinzellada angoixada, violenta, pesada. Gauguin La recerca va ser una constant en la seva obra: una mirada oberta el va portar a tastar camins diferents: va reprendre la investigació del color on l’havien deixat els vitrallistes medievals, es va deixar influir per les arts orientals i primitives i va buscar el vessant espiritual dels pintors impressionistes. La seva pintura té també un vessant d’evasió, tant física com estètica. Buscava crear un art nou que superés els límits de la tradició de l’art occidental, massa tancat en ell mateix i amb menyspreu pel diferent. Gauguin no fugia cap a l’exotisme, sinó cap a la ingenuïtat i la puresa. Fauvisme Buscaven una forma diferent de descriure el món. Utilitzaven el color al límit perquè entenien l’art com impuls vital i el color era el mitjà que tenien al seu abast per transmetre'l. Derain deia que els colors eren, per a ells, com cartutxos de dinamita.
  • 4. CÉZANNE I EL CUBISME La idea central del cubisme era -com en els realistes i en Cézanne- que l'art pot servir per investigar la realitat. L’objectiu de l'art no ha de ser descriure com els humans percebem el món (cosa que ja havien fet els impressionistes i tota la tradició pictòrica obsessionada per la perspectiva), ni fer una recerca introspectiva sobre les sensacions que la sensibilitat de l’artista pugui copsar (com havien fet els artistes fauvistes i els expressionistes, o abans els romàntics) , SINÓ INTENTAR ACOSTAR-SE AL CONEIXEMENT DE QUINA ÉS L’ESSÈNCIA DELS OBJECTES. Cézanne s'havia avançat als cubistes en la investigació de la descomposició de la realitat. i en els objectius i procediments, el cubisme era hereu de Cézanne. Però si aquest es movia per intuïció, els cubistes plantejaren una planificació reflexiva; el que per a Cézanne era un centre d’interès, es convertí en el cubisme en una investigació sistemàtica; mentre Cézanne explorava sol, els cubistes treballaven en equip. L'inici del cubisme se sol considerar el 1907, l'any que Picasso pinta Les senyoretes del carrer d'Avinyó. Una obra que va impactar profundament en els pintors de l’època. Només cal comparar la pintura fauvista de Braque abans de veure l'obra del pintor malagueny amb les seves obres posteriors. Picasso havia passat el 1907 pel xoc emocional d'entrar en contacte amb l'obra de Cézanne i amb l'art africà, i era conscient que la seva obra era un manifest per a una nova època. Es tractava d'una obra de llarga maduració, de mida i plantejaments insòlits en relació amb el que Picasso havia fet fins aleshores (més relacionades amb l'expressionisme o el simbolisme, sobre el món de la pobresa a l’època blava o els estudis sobre la malenconia a l’època rosa) . Per a Picasso, l'art no era la joie de vivre dels fauvistes, sinó un problema que l'artista havia de resoldre amb reflexió, investigació i esforç d’elaboració lenta, i amb molts esbossos.
  • 5. EL CUBISME Moviment o estil pictòric pertanyent a les denominades primeres avantguardes, i en aquesta òrbita, al llenguatge racional i normatiu, en oposició a altres moviments també avantguardistes que, com l'expressionisme, van optar per la intuïció i l'expressivitat com a llenguatge característic. Els seus principis estètics van ser descrits i teoritzats pel poeta Guillaume Apollinaire. El sentit marcadament revolucionari i rupturista de les seves consecucions convertirà el cubisme en una veritable revolució de les arts plàstiques. En el seu desenvolupament, cal assenyalar diverses fases: 1- Cubisme analític (1907-1912). Descomposició dels elements plasmats en el quadre en diferents formes geomètriques o bé a través d'estructures cúbiques que se superposen, amb la qual cosa s'elimina tota mena de sensació volumètrica fins que no queda més que una mera trama reticular de línies sobre un fons, el color del qual es reduirà a les dues gammes cubistes. Dues obres ben significatives del cubisme analític són Dona amb mandolina (1910), de Braque, i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), de Picasso. Els temes represen-tats amb més freqüència en aquesta fase seran les natures mortes, en les quals instruments musicals, partitures, pipes, taules, cadires, gots o ampolles ofereixen angles de visió nous. 2- Cubisme sintètic (1912-1915). Les composicions d'aquests anys, malgrat que presenten una geometritz-ció evident, permeten que l'espectador pugui captar fàcilment les formes globals que hi són representades. El tret que més clarament caracteritza aquesta etapa és la incorporació d'una tècnica que serà àmpliament utilitzada en la pintura posterior: el collage. En un primer moment, es tractava d'enganxar papers retallats i integrar-los a la superfície del quadre; més endavant, però, es van emprar tota mena d'elements de la vida quotidiana, com ara etiquetes, retalls de roba, cartes de joc o trossos d'hule. Les obres es van anar treballant amb plans més amples i la gamma de colors es va enriquir com veiem, per exemple, en les dues obres de Picasso Vive la France i Els tres músics. 3- Cubisme òrfic (a partir del 1913). Els cubistes òrfics van incloure en el seu llenguatge pictòric el color i les línies corbes. El representant més característic d'aquesta tendència és Robert Delaunay, i una de les seves obres més significatives és La torre Eiffel. 4- Corrents derivats del cubisme. La influència del cubisme es fa palesa en tres corrents avantguardistes posteriors: el futurisme italià, el suprematisme rus i el neoplasticisme holandès, en el qual excel·leix la gran figura de Piet Mondrian.
  • 6. TRETS DISTINTIUS DEL CUBISME Les senyoretes del carrer d'Avinyó va ser un cop de geni. Els cubistes van entendre que calia una investigació metòdica per assimilar per parts la magnitud del canvi que proposava. Per això començaren una recerca pacient, freda i sistemàtica, a partir dels principis següents: * Fer una recerca conjunta. Picasso i Braque, als quals s'afegiren Juan Gris i altres, formaren un veritable equip d'investigació, que treballi en una sola direcció, intercanviant idees, intentant definir i teoritzar procediments i objectius. Sovint les obres de tots ells resulten difícils de distingir. * Contra la il·lusió de la perspectiva i contra la sensació de l'impressionisme, es proposaren captar l'ob-jecte en ell mateix. La il·lusió de representar les tres dimensions havia estat l'obsessió fonamental de la pintura des de l'invent de la perspectiva al segle XV, però en canvi els cubistes no s'interessaven ni per la perspectiva ni per l'estudi de la llum. Treballaven sobre un espai pla, on es confonien el tons i les figures. En tot cas, aspiraven a investigar la “perspectiva mòbil”: dividien l'espai en plans geomètrics canviants que els permetien representar simultàniament aspectes del mateix objecte. * Restringir la temàtica: per aproximar-se al problema calia reduir la complexitat. Es dedicaren fonamentalment a pintar objectes fàcilment simplificables a formes geomètriques: “experiments de laboratori”, en deien els seus crítics.
  • 7. NOUCENTISME Moviment cultural, artístic i literari que va néixer a Barcelona al voltant de la figura d'Eugeni d'Ors, i que aplegava escriptors, artistes plàstics i periodistes que van donar a conèixer les seves primeres propostes o aspectes teòrics l'any 1906. Des de La Veu de Catalunya es reivindicaven uns nous ideals basats en la conjunció de classicisme i modernitat, que havien de construir una nova societat catalana. El nom mateix amb què els seus partidaris van batejar el moviment defineix la voluntat que tenien d'apel·lar al classicisme renaixentista: van prendre el nom del 1900, el segle que just començava, amb la qual cosa imitaven la nomenclatura que s'havia emprat per al Renaixement. Quant als aspectes estètics, es tractava d'una reacció contra el modernisme i contra les tendències avantguardistes. Pretenien fer una ordenació dels valors artístics basant-se en la mediterraneïtat i en el classicisme. Oposats a l'abstracció, valoraven el ritme, la proporció i la norma. En pintura, valoraven el dibuix i les composicions tancades. L'any 1911 va tenir lloc la segona fase de la difusió del moviment: D'Ors va publicar Almanac dels noucentistes i la novel·la La ben plantada. Sunyer, d'altra banda, exposava a Barcelona una sèrie d'obres que li van valer ser classificat com l'artista que millor s'identificava amb el moviment. Paradoxalment, D'Ors no l'havia inclòs entre els noms dels qui formaven part del grup. Oficialment, el pintor que, en teoria, representava millor el grup era Joaquim Torres-Garcia.
  • 8. Primera meitat del S. XX.2  Expressionisme Abstracció Neoplasticisme Surrealisme
  • 9. EXPRESSIONISME El terme expressionisme té dues accepcions. D'una banda, i en sentit ampli, es refereix a tendències artístiques d’èpoques molt diferents en que l’artista deforma la realitat ¡ pretén comunicar al públic sensacions i emocions personals, no pas realitats objectives. De l’altra, i en sentit restringit, s'entén per expressionisme un corrent pictòric, literari i cinematogràfic nascut a Alemanya entre el 1905 i el 1925, dins el marc general dels moviments anomenats primeres avantguardes. Es va desenvolupar en diverses fases i en diversos centres geogràfics mentre transitaven en paral·lel amb altres corrents que també pertanyen al mateix marc artístic. Aquest marc de les primeres avantguardes sol dividir-se, per tal de comprendre'l millor, en dos tipus de llenguatges, que agrupen, cadascun d'ells, les característiques que els són més afins. Així, distingim entre un llenguatge on predomina la intuïció i l’expressivitat, i un altre que es basa en la raó i en la normativa. El primer inclou el fauvisme, l’expressionisme i l’abstracció lírica. El segon inclou el cubisme, el futurisme i els moviments d'abstracció geomètrica, com el suprematisme, el constructivisme i el neoplasticisme. L'expressionisme va ser, entre tots els corrents del llenguatge intuïtiu, el més radical i corrosiu. Es desenvolupà a Alemanya, constituïda en estat independent des del 1871, que iniciava un conflictiu període històric d'expansió-contracció de conseqüències tràgiques.
  • 10. ABSTRACCIÓ Tendència no imitativa o no figurativa que es desenvolupa entre l'any 1910 (data aproximada en què Kandinski va pintar la primera aquarel·la abstracta) i el 1933, any en què es va dissoldre a Alemanya l'escola del Bauhaus. Els dos corrents abstractes són 1.- l'abstracció lírica, expressionista i intuïtiva de KANDINSKI –tendència que es decanta per la llibertat imaginativa o la suggestió anímica de l'artista i de l'espectador–, 2.- i l'abstracció geomètrica –recerca d'un mètode científic aplicat al llenguatge artístic–, en què destaquen MALEVIC i el suprematisme, els constructivistes russos, els neoplasticistes i diversos membres del Bauhaus. Els iniciadors dels dos corrents abstractes, Kandinski, MONDRIAN i Malevic, justificaven la recerca d'aquest nou llenguatge no imitatiu o anecdòtic per la seva visió espiritual i filosòfica molt purista. Els dos primers van ser membres de la Societat Teosòfica (1909): les seves preocupacions eren similars, encara que no ho semblessin. Tots ells tenien en comú plantejaments universalistes i profunds d'un nou idealisme.
  • 11. NEOPLASTICISME El moviment neoplasticista va sorgir de les experiències dels fundadors del grup De Stjil –PIET MONDRIAN I THEO VAN DOESBURG–. Les seves idees, així com les dels altres membres del grup – Georges Vantongerloo, Antoine Kok i Jacobus J. Oud–, van ser recollides en els manifestos que van publicar en la revista que duia el mateix nom del grup. Es caracteritza per l'eliminació absoluta de tot allò que és superflu, amb l'objectiu que només romanguin els aspectes elementals. Els artistes, tant si són pintors com escultors, arquitectes o dissenyadors, només empren les formes geomètriques regulars –el quadrat i el rectangle– i els angles rectes. Pel que fa al color, utilitzen els colors primaris –groc, vermell i blau– juntament amb el blanc, el negre i el gris. Les seves composicions no se serveixen mai de la simetria, però cerquen l'harmonia i l'equilibri. En el camp de l'arquitectura, el representant més significatiu és Jacobus J. Oud. També Gerrit T. Rietveld, arquitecte i interiorista, va dur a terme dissenys que van tenir molta repercussió. Els artistes del grup De Stijl van mantenir una relació molt estreta amb els artistes alemanys del Bauhaus, amb els quals van desenvolupar activitats conjuntes, fet que explica la proximitat de les seves manifestacions artístiques. El nom de neoplasticisme és manllevat del teòsof M. H. Shoenmaekers, el qual, a través del seu llibre La nova visió del món, va influir profundament en el pensament de Mondrian.
  • 12. SURREALISME Es corrent artístic que comprèn diversos de camps –literatura, cinema, pintura, moda, publicitat, etc.–a diferència d'altres «ismes» que s'havien centrat en les arts plàstiques. Cronològicament, és el darrer dels moviments artístics denominats primeres avantguardes. L’any 1924, a París, s'havien reunit en torn del poeta Breton un grup d'intel·lectuals joves, la majoria literats, que se sentien fastiguejats per les funestes conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Com els dadaistes anys enrere, consideraven que el sistema polític burgès –la democràcia parlamentària– i el sistema econòmic corresponent –el capitalisme– eren els responsables de la darrera crisi bèl·lica. Desconfiaven del racionalisme optimista de la burgesia en el poder i estaven convençuts que la industrialització, la mecanització i el progrés material, tal com ho estaven fent els governs burgesos, conduirien a una humanitat deshumanitzada i enfrontada en nombroses guerres, com la que s'acabava de viure. Pensaven que la cultura burgesa era la responsable d'una societat en la qual les persones havien perdut la veritable essència, condicionades i dominades per factors econòmics o socials, i que només en els somnis aflorava la veritable essència de l'home, atès que tots els seus actes i pensaments conscients estaven contaminats pel sistema. D'aquí l'interès dels surrealistes pel món dels somnis i per l'esfera de l'inconscient i en un pla teòric, la seva aproximació a la teoria de la psicoanàlisi de Freud.
  • 13. D'altra banda els surrealistes confiaran en l'atzar, la casualitat o la sort, més que en el raciocini: si tot pensament humà ens porta a accions de resultats funestos, més val confiar en la justícia d'allò que no és racional, en la sort. Per això, en el procés creatiu d'una obra artística, deixaven que hi intervingués, en gran manera, l'atzar. Si bé en la crítica contra el sistema polític i econòmic hi participen altres grups avantguardistes, el surrealisme intenta –a diferència, per exemple, del nihilisme propi del dadaisme– cercar solucions per a la societat, i propugna, en algun moment de la seva evolució, que els seus membres s'afiliïn a partits socialistes per tal d'ajudar a derrotar el sistema burgès. Hi va haver dos vessants clarament diferenciats entre els pintors surrealistes, amb tècniques diferents. 1.- El primer, anomenat sígnic, més automàtic, propugna la importància de l'atzar en el procés creatiu. Hans Arp, Max Ernst o, en menor grau, Joan Miró en són els representants principals. La seva proposta serà recollida, uns quants anys després, per Pollock, ja en plenes segones avantguardes.
  • 14. SURREALISME ONÍRIC 2.- La segona tendència o escola surrealista, l'onírica, insistirà en la representació del món dels somnis i practicarà una pintura figurativa de gran qualitat i detallisme. René Magritte i Salvador Dalí en són dos dels representants més importants. La producció surrealista abraça un període de temps que va des de l'any 1924 fins al 1966, any de la mort de Breton. En l'evolució d'aquest moviment artístic, podem distingir-hi unes quantes etapes, que tot seguit comentem. 2 A.-Inicial (1924-29). Breton publica el Primer manifest surrealista (1924). Es caracteritza pel predomini de l'«automatisme sígnic» com a forma de creació artística. El procediment d'elaboració d'una composició pictòrica era tan important com l'obra enllestida: es valorava més la intuïció momentània de l'artista que no pas la reflexió prèvia s’imposava a la reflexió prèvia. El valor de la gestualitat i la riquesa de textures de les obres preludiava el que seria, en les segones avantguardes, l'action painting de Pollock. En aquesta etapa els surrealistes es van arrenglerar al costat dels partits comunistes europeus, per bé que, ben aviat, l'ortodòxia marxista va topar amb la llibertat creativa que els artistes reclamaven: es produïren, aleshores, abandonaments i expulsions.
  • 15. 2 B.- Expansió (1929-39). El grup, encapçalat per Breton, va dur divulgar la seva proposta per tot Europa amb conferències i exposicions, sorgint el grup belga, amb Magritte al capdavant, i els artistes espanyols Salvador Dalí, Luis Buñuel i Óscar Domínguez, a més del suís Alberto Giacometti. El moviment es va estendre amb la creació de subgrups al Japó i a Txecoslovàquia. 2 C.- Surrealisme a Nova York. Arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el grup parisenc es va haver de dispersar. L'any 1941, Breton es va traslladar als Estats Units d'Amèrica, on ja s'havien instal·lat Ernst i Masson. El 1942 es va celebrar a Nova York una exposició en la qual va intervenir com a decorador l'artista que havia estat l'ànima del grup dadaista, Marcel Duchamp. Aquesta exposició va obrir nous camins a allò que actualment es practica com a reclam en certes reunions o en sales de festa: pluges purificadores, espais trucats, jocs de llum, etc. SURREALISME ONÍRIC
  • 16. TÈCNIQUES DE LA PINTURA SURREALISTA 1. Automatisme rítmic. Breton denominava l'escriptura automàtica «un dictat sense cap mena de control per part de la raó». Es tracta de l'abandó pur i simple a la força de l'impuls gràfic. Hi predomina el signe, el traç i el dinamisme. Aquesta tècnica es pot apreciar en els «dibuixos llampec» de Masson. Va constituir el fonament teòric de l'expressionisme abstracte posterior. 2. Automatisme simbòlic. És la fixació d'imatges oníriques. Implica un menor automatisme i l'ús d'una tècnica més elaborada. Hi predomina la imatge i la manca de moviment en les composicions, i un figurativisme o objectivitat en la representació. És la tècnica de Magritte i de Dalí. 3. Cadàver exquisit. Realització plàstica o literària de diferents components surrealistes que consisteix a dibuixar alguna figura o objecte, o bé a escriure una paraula en un paper. El paper es tapa o es doblega a fi que una altra mà continuï el dibuix o l'escrit, sense saber allò que s'hi ha posat prèviament. I, així, successivament. 4. Collage. És la introducció en el quadre d'objectes com ara papers, teles, fustes, etc. Aquesta tècnica ja s'havia inventat en el cubisme, però pintors surrealistes com Ernst la van incorporar al seu estil.
  • 17. 5. Decalcomania. Tècnica deguda al pintor surrealista canari Óscar Domínguez. Consisteix a distribuir irregularment pintura diluïda sobre una superfície, a la qual s'aplica, mitjançant una pressió suau, un full de paper que, després, s'alçarà amb molt de compte. El pigment queda distribuït capritxosament amb formes estranyes i aleatòries. 6. Frottage. Tècnica d'Ernst. Es transfereix al paper o tela, amb l'ajut d'un ombrejat de llapis, el vinçat d'una superfície rugosa com ara el d'un tros de fusta o el d'una fulla seca. 7. Grattage. Tècnica elaborada també per Ernst, que consistia a repartir colors d'una manera arbitrària damunt una taula de fusta. Un cop eixuts, amb una ganiveta raspava la superfície acolorida de la mateixa manera i, a l'últim, realçava arbitràriament llums i ombres per tal de delimitar les figures obtingudes. 8. Rayografia. Tècnica pròpia del fotògraf surrealista nord-americà Man Ray, també coneguda com a fotograma. El mètode paranoic-crític Dalí defineix el mètode "paranoico-crític", com un mètode"espontani de coneixement irracional, basat en l'associació interpretativo-crítica de fenòmens delirants".