2. “Vaig néixer el dia de sant
Antoni, el dels enamorats, en
una casa amb pati al darrere.
Un pati ple de gats i de
geranis. En una casa
d’aquestes on no fa ni fred ni
calor; amb olor de sofregit, al
celobert, i amb canonades de
l’any de la picor, que
s’esbotzen cada dos per tres”
3. • Montserrat Roig és la sisena de set germans
• Pertany a una família de la petita burgesia del barri
de l’Eixample de Barcelona.
• Família relacionada intensament amb la vida cultural
catalana d’abans de la guerra.
4. Vaig començar a
escriure perquè el meu
pare em fes cas, l’havia
de seduir i li deixava els
primers contes –que
eren esgarrifosos-
damunt la taula del seu
despatx... I ell me’ls
tornava corregits
5. “Jo vaig descobrir el masclisme a la Universitat;
no el vaig descobrir a casa meva. A casa, amb
una mare amb opinió pròpia i amb
personalitat, i amb una àvia també amb
opinió pròpia, i amb el meu pare que mai,
mai, no va fer cap judici de valor contra les
dones.”
6.
7. ó
• L’any 1961 es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.
• El 1963 inicia els estudis universitaris. Estudia Filosofia i Lletres a la
Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1968.
• El 1966 participa en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants a
Barcelona. La Caputxinada.
• El 1968 ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
• A finals dels anys seixanta, guanya els primers premis literaris.
- Jocs Florals de Caracas,
-Jocs Florals de Sant Adrià
-Reportatges de Serra d’Or per a Escriptors
Joves.
• El 1970, guanya amb <<Aquella petita volta blava>> el premi de narració
Recull de Blanes.
8. “Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu,
revenja. O miracle. Tant se val. Perquè
sempre hi haurà un altre ésser, escindit i
perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, ens
farà una obra més gran, quasi perfecta, una
obra diferent. I aleshores comença el plaer
del lector i s’acaba la nostra feina.”
9. Escriure, doncs, per escapar de la mort, però també per
alliberar les paraules de la presó. De totes les presons.
No escrivim sobre les coses, sinó sobre els seus noms, i
així les coses, nosaltres, no ens morim.
Els escriptors són fills del que queda, de l’esplendor i de la
derrota..., sí, però quan ja ha estat oblidat. Encara que els
objectes, les imatges, s’entestin a tornar una i altra
vegada com fantasmes errants que no troben repòs enlloc.
Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el
nom de les coses és innocent.
10. • Participa en una tancada al Monestir de Montserrat
per protestar pel “Procés de Burgos” contra setze
militants d’ETA en què sis van ser condemnats a
mort,
• Durant la tancada, s’assabenta que ha guanyat el
premi Víctor Català amb el recull de narracions
Molta roba i poc sabó...i tan neta que la volen
(1971)
• 1972 apareix la 1a novel·la: Ramona, adéu
• 1976, El temps de les cireres, que guanya el premi
Sant Jordi.
• M.Roig combina la idea de viure de la literatura amb
la docència a diferents universitats estrangeres com
la de Bristol, Phoenix...
11. A l’escriptura, hi pots dir allò que no diries mai
en veu alta. Després, intentes, sense gaire
sort, de posar ordre al caos, i és que t’has fet
adulta. Has esdevingut l’arquitecte que
construeix els plànols dels teus desigs i les
teves obsessions.
12. “ Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la
meva atenció: l’un d’ells és Catalunya […] ; l’altre,
l’alliberament de la dona.
Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar
la qüestió nacional amb la qüestió social. […]
Durant força temps creia que escrivint, demostrant
que podia fer la mateixa feina que un home, ja era
feminista. Ara penso que no.”
13. Narrativa de ficció:
– 1980, L’hora violeta (llibre que tanca la trilogia iniciada
amb Ramona,adéu)
• - 1982, L’òpera quotidiana
• - 1987, La veu melodiosa
• 1989, El cant de la joventut (recull de contes marcats per un
to malenconiós)
Narrativa de no-ficció:
• 1985, L’agulla daurada, extraordinari document periodístic
del setge de
• Leningrad a la Segona Guerra Mundial.
• 1980, ¿Tiempo de mujer?
• 1987, Barcelona a vol d’ocell
• 1988, 100 pàgines triades per mi
14. • 1991, Digues que m’estimes encara que sigui mentida,
llibre de proses literàries.
• 1992 (de publicació pòstuma), Un pensament de sal, un
pessic de pebre, recull els articles publicats al diari Avui fins
als darrers dies de la seva vida.
• Al llarg de la seva carrera, va col·laborar també, entre
d’altres, a Serra d’Or, Oriflama, Presència, L’Avenç, Els
Marges, Cavall Fort, Avui, Destino, Mundo, Cuadernos para
el Diálogo, La Calle, Mundo Diario, Arreu, Triunfo,
Vindicación Feminista.
• La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals
llengües europees, al búlgar, l’hongarès, el neerlandès,
l’hebreu, el rus i el suec.
• El 10 de novembre de 1991, diumenge, un càncer molt
agressiu estronca la vida d’una escriptora que encara tenia
molt a dir.
16. “Una de les seves virtuts més clares va ser la de
saber comunicar-se amb els seus lectors.
Poques vegades he vist autors que poden
despertar tant entusiasme entre els lectors
com ella” Josep Maria Castellet, antic director
literari d’Edicions 62.
17. • Es va publicar al
1971.
• Va guanyar el
premi Víctor Català
al 1970.
18. • Es va publicar a l’any 1972.
• Va ser la seva primera novel·la.
19. • Es va publicar al
1977.
• Va guanyar el
premi de la Crítica
Serra d'Or.
20. • Es va publicar en el
1977.
• Va rebre el premi de
Sant Jordi en el
1978.
21. Natàlia Miralpeix, la protagonista, retorna a la seva ciutat, a
la Barcelona dels anys setanta, després de dotze anys
d'haver viscut a França i Anglaterra. El retorn es produeix
pocs dies després de l'execució de Puig Antich
Des de l'inici fins al final de la història només transcorre una
setmana, durant la qual Natàlia retroba el passat i el present
de la seva família: uns personatges que busquen
desesperadament el sentit de les seves vides.
El temps de les cireres és una crònica de l'època
franquista, d'una època sense esperança i sense futur,
que reflecteix la crisi de valors provocada per la repressió i
la manca d'un pensament polític i ideològic.
22. Una novel·la tan sucosa com el seu títol, que com tots ja
sabem està tret del poema de Jean Baptiste Clément,
que és tot un simbolisme de l'innocent paradís de la
infantesa, la primavera de la felicitat, el desig de tothom de
que hi arribi el seu temps de les cireres:
Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au coeur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.
