• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Apunts vegetacio 2010 11
 

Apunts vegetacio 2010 11

on

  • 2,264 views

Vegetació de Catalunya

Vegetació de Catalunya

Statistics

Views

Total Views
2,264
Views on SlideShare
1,777
Embed Views
487

Actions

Likes
2
Downloads
28
Comments
1

4 Embeds 487

http://lescienciesdelanaturadelllido.wordpress.com 459
http://agora.xtec.cat 25
http://www.google.es 2
http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel

11 of 1 previous next

  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
  • Felicidades por el trabajo y, gracias por la información. Cuando hago senderismo me gusta interpretar la flora y el medio fisico. Y tu estudio me interesa.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Apunts vegetacio 2010 11 Apunts vegetacio 2010 11 Document Transcript

    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Apunts de Vegetació Curs 2010-2011IES HORTICULTURA i JARDINERIA Reus 1
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipINDEXLes comunitats vegetals...................................................................................................................................... 4 Les comunitats vegetals.................................................................................................................................. 4 La sistemàtica de les comunitats .................................................................................................................... 6 Manual dels hàbitats de Catalunya ................................................................................................................. 7 Comunitat climàcica, comunitat permanent i comunitat secundària .............................................................. 8 Dinàmica i successió secundària .................................................................................................................... 9 Simplificació estructural i diversitat paisatgística ........................................................................................ 11La vegetació ..................................................................................................................................................... 12 Vegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actual......................................................................... 12 Principals tipus de vegetació ........................................................................................................................ 13 Conjunts i formacions vegetals..................................................................................................................... 19Els dominis bioclimàtics................................................................................................................................... 20 Zones bioclimàtiques.................................................................................................................................... 20 El diagrama ombrotèrmic ............................................................................................................................. 21Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàtics ................................................................................................. 22 Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)................................................................... 22 Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals (pluviisilves subtropicals i montanes)............... 22 Zona de les sabanes i gramenets tropicals .................................................................................................... 23 Zona dels subdeserts i deserts subtropicals .................................................................................................. 23 Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals .............................................................................. 24 Zona dels boscos perennifolis temperats ...................................................................................................... 24 Zona dels boscos caducifolis temperats........................................................................................................ 24 Zona de les estepes i praderies temperades .................................................................................................. 24 Zona dels subdeserts i deserts temperats ...................................................................................................... 25 Zona dels boscos aciculifolis boreals ........................................................................................................... 25 Zona de la tundra àrtica ................................................................................................................................ 26 Estatges freds de les altes muntanyes ........................................................................................................... 26Regnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la Terra. ............................................................................. 27La mediterrània................................................................................................................................................. 29 El clima ........................................................................................................................................................ 29 El truc de l´esclerofil·lisme........................................................................................................................... 30 Les formacions esclerofil.les de la conca mediterrània ................................................................................ 31 Les formacions esclerofil.les californianes................................................................................................... 32 Les formacions esclerofil.les xilenes............................................................................................................ 32 Les formacions esclerofil.les capenques....................................................................................................... 32 Les formacions esclerofil.les australianes .................................................................................................... 33Regions biogeogràfiques .................................................................................................................................. 34 Domini, zona i estatge .................................................................................................................................. 35 Correlacions altitudinals: l´exposició ........................................................................................................... 36 Ambients azonals ......................................................................................................................................... 37Les unitats de vegetació als Països catalans ..................................................................................................... 38La terra baixa mediterrània............................................................................................................................... 38 Clima ............................................................................................................................................................ 39 Fisiognomia i característiques de la vegetació ............................................................................................. 40 La zona dels alzinars (Quercion ilicis) ......................................................................................................... 41 La zona de les màquies i dels espinars ......................................................................................................... 62La muntanya mitjana plujosa............................................................................................................................ 63 Clima ............................................................................................................................................................ 64 La zona de les rouredes i pinedes muntanyenques seques............................................................................ 65 La zona de l´avellanosa i el pì roig (Deschampsio-Pinion) .......................................................................... 69 La zona de les rouredes humides i de les fagedes......................................................................................... 71L´alta muntanya sub-alpina i boreo-alpina ....................................................................................................... 76 Clima ............................................................................................................................................................ 76 Els boscos aciculifolis o aciculo-planifolis de l´estatge subalpí................................................................... 78L´estatge alpí .................................................................................................................................................... 84 2
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipMapa de vegetació de Catalunya ...................................................................................................................... 85 Els Pirineus................................................................................................................................................... 86 El territori catalanídic central ....................................................................................................................... 89 La vegetació de les muntanyes de Prades..................................................................................................... 91BIBLIOGRAFIA.............................................................................................................................................. 95 3
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Les comunitats vegetalsLes comunitats vegetalsLes característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat, etc.)dibuixen una matriu d´elements ecològics que és únicament compatible amb les exigènciesd´un cert nombre d´espècies. Només podem esperar de trobar en aquest indret, doncs, el lotd´espècies que hi són adequades, i això encara si motius d´història biològica no hoimpedeixen.Cada espècie vegetal té uns marges de tolerància per a cada una de les condicions del medi,més enllà dels quals li resulta impossible de viure. Podem pendre, per exemple, el factortemperatura, i imaginar que una hipotètica espècie-test prospera més o menys bé entre 5ºC i42ªC; això equival a afirmar que els indrets sotmesos a temperatures superiors als 42ºC oinferiors a 5ºC són indrets vedats a aquesta espècie.Com a factors particularment decisius hom pot esmentar en primer lloc els de tipus climàtici/o meteorològic (temperatura, disponibilitat hídrica subsegüent a la pluviositat, acció delvent, insolació, etc.), i en segon lloc els relacionats amb el substrat on arrelen les plantes(natura química dels elements inerts, acidesa, riquesa en elements nutritius, textura, etc.).Però una cosa són els marges de tolerància d´una planta i una altra els marges òptims devida. Ésser capaç de viure entre 5ºC i 42ºC no vol dir fer-ho amb igual facilitat en qualsevolde les temperatures compreses entre aquestes dues cotes. Una planta capaç de viure entre5ºC i 42ºC pot no ésser capaç de viure a plena eficàcia més que entre 10ºC i 28ºC. Aixòsignifica que el conjunt d´espècies susceptible d´ésser trobat en un indret no és, en termesd´eficàcia de vida, homogeni. El lot pot contenir espècies en el límit de llurs possibilitatsecològiques i espècies en la plenitud de llur adequació al medi. Quan calgui competir per lasubsistència, les espècies òptimament adaptades prevaldran sobre les simplementcompatibles. Els marges de tolerància, d´adequació al medi si voleu, són realment forçagrans; els d´optimació, més aviat petits. Si això no fos així l´agricultura i la jardinerias´enfrontarien amb problemes gravíssims, car és en base de l´àmplia tolerància de lesespècies, alliberades de tota competència per la mà del pagès o del jardiner, que és possibledifondre amplament tota mena de conreus.En efecte, en un lloc determinat podem esperar de trobar les espècies que hi sónecològicament compatibles, sempre que històricament hagin tingut la possibilitat d´arribar-hi. Molts dels ambients que sovintegen a la perifèria mediterrània tenen característiques bensemblants a les d´ambients propis de Califòrnia o de l´Àfrica austral. Moltes espèciescalifornianes o sud-africanes són perfectament compatibles amb les matrius ecològiquesmediterrànies. I, no obstant això, es tracta d´espècies desconegudes entre nosaltres: és uncas d´incompatibilitat històrica. Això es repeteix, a un nivell més modest, entre els Pirineusi els Alps, o entre la Serra mallorquina i els sistemes orogràfics valencians, per exemple. I,per això, la compatibilitat històrica és tan important com l´ecològica a l´hora deconfeccionar els lots d´espècies esperables a cada indret determinat.Resumint: les característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat,etc.), dibuixen una matriu d´elements ecològics (descriuen unes condicions ambientals),únicament compatible amb els requeriments d´un cert nombre d´espècies, només una partde les quals, a més, ultra compatibles en resulten òptimament adequades; solament 4
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipaquestes darreres espècies, i segons com també les simplement compatibles, podranconviure espontàniament a l´indret, i això només si llur història biològica els hi ha fetcoincidir.Si imaginem totes les espècies ecològicament i històricament compatibles amb un indretdeterminat colonitzant, efectivament, aquest indret, ens serà fàcil pensar que, d´una banda,s´establiran fenòmens de competència d´elles amb elles, i, d´una altra, apareixeranmodificacions ambientals subseqüents a la mateixa presència d´aquestes espècies (ombra,modificacions en el sòl, etc.). Del conjunt inicial seleccionat per raons ecològiques ihistòriques, serà eliminat un subconjunt d´espècies, incapaces de suportar la competència oles modificacions ambientals introduïdes per l´altre subconjunt. Aquest subconjunt eliminates nodrirà, en bona part, de les espècies simplement però no pas òptimament compatiblesamb el medi escollit, però n´hi haurà també d´altres. En definitiva haurem arribat al´eliminació de part del lot inicial –no per incompatibilitat primària, sinò per ineficaciacompetitiva o per incompatibilitat secundària- i a la consolidació del reduït nombred´espècies romanents. Aquestes espècies romanents (deu, trenta, cent, però no pas més),capaces no solament de viure en l´indret escollit, sinò d´explotar-lo eficaçment i de suportarles interaccions d´elles amb elles, constituiran una comunitat vegetal, unitat que, doncs,haurem de definir en funció de la composició florística (qualitativa i quantitativa) i delscondicionaments ecològics en què prospera. Sense cap preconcepció científica, ja elsnostres pagesos parlen de fageda o de bardissa, saben on se fan (marc ecològic) l´una il´altra, i quines plantes (composició florística) poden esperar de trobar-hi o no.Distribució esquemàtica de sis espècies, en funció del gradient de precipitacions (de 500 a1000 mm any) i d´un canvi de substrat (calcari a la dreta, silícic a l´esquerra); la dispersióde cada espècie és la lògicament esperable donant una aparent barreja sense sentit, un“continuum”, però és obvi que hi ha tres agrupacions dominants que, a més, tenen sentitecològic, o sigui tres comunitats: Aa, Bb i Cc. 5
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipHi ha escoles botàniques que dubten de l´existència de les comunitats o simplement lesneguen. Hom pot pensar, efectivament, que els factors ecològics varien independentmentels uns dels altres i que, per tant, el nombre de combinacions possibles és enorme. Tanenorme com el nombre de combinacions florístiques subsegüents. Si hom tabula amb cura,metre per metre, les espècies que surten sobre una línea que vagi dels Pirineus fins el mar,per exemple, sempre tindrà l´evidència que cada metre s´assembla a l´anterior i que mai noapareix una ruptura clara, indicadora d´un canvi de comunitat, i això perquè mai (o quasimai), les condicions del medi no canvien bruscament i en bloc: les comunitats vegetals,doncs, serien una fantasia.Aquesta manera de pensar continuista, força extesa entre algunes escoles anglosaxones, ensevidència la complexitat del fenomen i ens recorda el caràcter convencional de lescomunitats vegetals.Cal insistir en l´aleatorietat d´ocupació d´un indret per a explicar la composició florística dela comunitat vegetal que el deté en un moment determinat. Més enllà de solemnes barreresbiològiques, una espècie pot mancar d´un lloc on previsiblement podria ésser simplementperquè una ventada poc propícia n´ha allunyat les granes en el moment de la dispersió,perquè un animal se l´ha menjada selectivament, etc. A l´inrevès, una espècie tolerant deles condicions del lloc, però no pas especialment adequada, pot introduir-se en la comunitattípica de l´indret a causa de l´espai que transitòriament li ha deixat l´atzarosa clarianacreada per un roc desprès.L´element bàsic per a l´estudi de la vegetació i les comunitats és l´inventari.El primer factor a tenir en compte és la superficie de la zona inventariada, que pot variarsegons la biocenosi a estudiar, però que està sobre els 100 m2. S´ha de procurar que sigui elmés homogènia possible.S´han d´indicar també les dades més importants de la localitat i de l´ambient (situació,altitud, pendent, orientació, sòl, etc.).Observarem, doncs, la dotació florística indicant l´abundància (número d´individus odominància) o grau de recobriment segons una escala normalitzada que va de l´1 al 5 on el5 significa que es recubreix més de ¾ parts de la superfície, el 4 recubreix entre ½ i ¾, el 3entre ¼ i ½, el 2 entre 1/20 i 1/4, i l´1 menys de 1/20; el signe + indica individus pocnumerosos i r que són molt rars. També es pot donar en % de cobertura.A vegades també és interessant donar el grau de sociabilitat en una escala del 1 al 5.La sistemàtica de les comunitatsAl llarg del segle XX han sorgit diverses escoles que s´han imposat la tasca de compendrel´estructura i la dinàmica de la vegetació i, també, arribat el cas, d´establir una tipologia deles unitats descrites. A l´Europa central i mediterrània, així com en molts d´altres punts delmón, hom ha adoptat sobretot la metodologia de l´escola dita de Zuric-Montpeller osigmatista. Ambdues denominacions estan vinculades a la persona de Josias Braun-Blanquet, botànic frisó establert a Montpeller, on funda la S.I.G.M.A. (StationInternationale de Géobotanique Méditerranéenne et Alpine).La unitat bàsica del sistema és l´associació, que és el nom que en la tipologia sigmatistapren cada comunitat vegetal elemental. Totes les poblacions d´aspecte idèntic o semblant,que viuen en un marc ecològic igual o comparable i, sobretot, que posseixen un nucli comúd´espècies dites característiques, són referibles a la mateixa associació. Hom designa les 6
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipdiverses associacions afegint el sufix –etum a una locució formada amb els noms científicsd´una o de dues espècies típiques de la comunitat, o a vegades amb noms llatins de basegeogràfica. És així que se formen denominacions com Cisto-Sarothamnetum catalaunici(de Cistus, Sarothamnus i catalaunicus), Helianthemetum guttati (d´Helianthemumguttatum), Rubo-Coriarietum (de Rubus i Coriaria), etc. El sufix –etum s´afegeix al nomgenèric, mentre que l´específic quan hi és o el geogràfic se solen posar en la forma genitiva.Hom agrupa les associacions semblants en una unitat convencional, d´abast més ampli,anomenada aliança (sufix –ion). A son torn, les aliances s´agrupen en ordres (-etalia), elsordres en classes (-etea) i les classes en divisions (-ea).També es poden diferenciar subassociacions (-etosum).Manual dels hàbitats de CatalunyaPer tal de protegir el medi natural i la biodiversitat, la Unió Europea va iniciar l´elaboracióde l´inventari dels hàbitats existents dins el territori de la Unió, que havia de donar lloc a uncatàleg oficial elaborat amb criteris uniformes i l´establiment d´una xarxa d´àrees que caliaconservar, basada en la importància i la raresa dels biòtops i en la presència d´espèciesamenaçades.Així va sorgir, formant part del programa general CORINE (Coordinació de la informaciósobre el medi natural), el projecte Biòtops CORINE (1988), el qual va establir unaclassificació jeràrquica dels principals tipus d´hàbitats naturals. Això va donar lloc a uncatàleg que, amb el nom de CORINE biotopes manual, enumera i descriu molt breumentaquestes unitats basant-se en la composició i l´estructura de les biocenosis, l´ecologia, i sis´escau, el medi físic i la distribució geogràfica.Poc més tard es va promulgar la Directiva Hàbitats que posava els fonaments per a lacreació d´una xarxa de zones especials de conservació amb el nom de Natura 2000.Com que ja existien prèviament diverses classificacions de la vegetació basades en lacomposició florística, amplament emprades pels fitocenòlegs europeus, el manual les prencom a punt de partida, reorganitzant-les o adaptant-les segons escaigui. L´esquematipològic es basa en la sintaxonomia sigmatista, un sistema que s´ha revelat prou útil per aentendre i classificar la vegetació dels països extratropicals.El Departament de Medi Ambient i Habitatge juntament amb la Universitat de Barcelona ila Generalitat han fet posible la publicació del Manual dels Hàbitats de Catalunya queconsisteix en la llista dels hàbitats presents a Catalunya prèvia adaptació del ManualCORINE al territori català. Un altra actuació complementària ha sigut la revisió de la llistadels hàbitats d´interès comunitari, important per a l´establiment de la xarxa Natura 2000.Un altre projecte que hi està relacionat és la Cartografia dels Hàbitats a Catalunya, a travèsdel qual s´han elaborat i digitalitzat els 85 fulls a escala 1:50.000 que poden ser consultats ales adreces:http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/cartografia/fitxes/habitats.jsphttp://www.gencat.net/mediamb/pn/2chabitats-2.htmEn el Manual trobareu els hàbitats classificats per: -ambients litorals i salins, -aigüescontinentals, -vegetació arbustiva i herbàcia, -boscos, -molleres i aiguamolls -roques,tarteres, glaceres, coves, -terres agrícolas i àrees antròpiques 7
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipComunitat climàcica, comunitat permanent i comunitatsecundàriaCom que el clima és sotmès a poques irregularitats capritxoses en l´espai, hom pot conclureque la hipòtesi d´una sola comunitat en tota una àrea climàticament homogènia (en tot undomini climàtic) és perfectament aceptable. Aquesta comunitat, és a dir aquest lotestructurat d´espècies adequades a les condicions d´un domini climàtic determinat, rep elnom de comunitat climàcica o simplement de clímax. El territori que ocuparia una clímaxconcreta fitocenològicament anomenat domini climàcic.Les comunitats, diferents de la climàcica, que poden romandre permanentment establertesal si d´un determinat domini climàcic són les anomenades comunitats permanents. Sónenclavaments, per un general d´extensió discreta, on es donen imperatius geològics o declima que modifiquen les condicions habituals (cingleres, fons de vall. etc.).La destrucció o alteració de la vegetació comporta la instauració d´una nova combinacióflorística, compatible amb les noves condicions ambientals: ha aparegut una comunitatsecundària o transitòria. Es tracta, doncs, de comunitats vegetals veritables i, alhora, de vidapassatgera, no indefinidament estabilitzada (a la llarga, cediran llur plaça a la comunitatpermanent o climàcica a què han substituit).El procés de colonització, de formació del sòl i de rectificació morfològica d´un cingle quemigparteix un bosc estabilitzat forneix una imatge instantània de les diverses etapes de lasuccessió primària a l´indret on l´ordre numèric que se l´hi ha assignat respecta lacronologia colonitzadora: 1 i 2 comunitats fissurícoles edafogèniques, 3 comunitats derelleixos de cingle, 4 i 5 comunitats de codina i de replans amb sòl incipient, 6 comunitatsde grans espècies rústegues, edàficament poc exigents, i 7 comunitats estables finals. 8
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDinàmica i successió secundàriaA l´empar dels microfactors creats per una comunitat transitòria, podrà instaurar-se´n unaaltra de característiques més semblants a l´originària i més ben adaptada, per tant, que laprimera, a la qual desbancarà tard o d´hora. D´aquesta manera s´haurà instaurat,gradualment, una segona comunitat transitòria. A la segona seguirà una tercera i una quartafins a completar la sèrie de comunitats secundàries o transitòries que, poc a poc, permetranla reinstauració de la comunitat climàcica o permanent originària.Qualsevol de les comunitats transitòries pot ésser objecte, mentre impera en l´espai, d´unaalteració que instauri novament la comunitat més simplificada de la sèrie.La nostra vegetació actual és més rica en elements de vegetació transitòria que no pas enelements de vegetació estabilitzada final, locució aquesta darrera equivalent a vegetaciópotencial, però emprada quan hom parla en termes de dinàmica de comunitats.El procés descrit és denominat amb el terme successió. Tota destrucció d´una comunitatsuposa una degradació del medi vegetal, davant de la qual s´engega espontàniament unasuccessió reconstitutiva. Per això les comunitats que, en succeir-se les unes a les altres,protagonitzen aquesta successió, són anomenades, comunitats transitòries. La successióreconstitutiva tendeix a transformar la vegetació actual (on solen predominar les comunitatssecundàries o transitòries) en una vegetació estabilitzada final, és a dir a dotar cada dominiclimàcic de la vegetació potencial (integrada per les comunitats estables, climàciques opermanents) que hi és esperable, vegetació potencial que correspondrà en bon nombre decasos a la vegetació primitiva que hi havia hagut.Si la degradació arriba a afectar irreversiblement els macrofactors ecològics (concretamentel substrat, car el clima no és vulnerable) la successió reconstitutiva pot aturar-se abansd´atènyer una reconstrucció completa. El cas de sòls malmesos per l´erosió després d´unatala abusiva o d´un incendi és una situació malauradament prou repetida, i no cal dir quepot comportar una ruïna forestal definitiva. Aquests foren casos clars de canvi depotencialitat d´un territori, car la vegetació estable final que s´hi instaurarà ja no serà iguala la vegetació primitiva que hom destruí. 9
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipVeieu, per exemple, la regeneració en el temps d´un bosc cremat per un incendi.A l´any de l´incendi ja tenim un prat dominat per herbes i comencen a eixir arbustos com les estepes (Cistus), les llavors dels qualsresisteixen l´incendi, i altres com el coscoll (Quercus coccifera) i el cepell (Erica multiflora), que rebroten de soca.Vint anys més tard ja són els arbustos les formes dominants i estructuren les brolles progressivament més denses formades sobretot perromer (Rosmarinus officinalis), argilagues (Ules parviflorus, Genista scorpius), cepell, estepes, etc. El perill d´incendi és molt gran.Uns quinze anys més tard tenim una brolla arbrada, amb el pi blanc (Pinus halepensis) com arbre dominant tot i no formar un boscautèntic ja que els estrats arbustius i herbaci no en depenen. El perill d´incendi continua sent molt gran.Als seixanta anys de l´incendi són els arbustos grans i densos, com el coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) els que dominen l´escena, iimpedeixen amb la seva ombra que hi prosperen els arbustos heliòfils i nous pins. Comencen a notar-se també les carrasques i/o alzines(Quercus ilex) com a arbres dominants. El perill d´incendi comença aminvar.Uns cinquanta anys després ja s´ha constituït un autèntic bosc (alzinar o carrascar, p. ex.), amb el seu microclima particular i una bonaestructuració del sòl i els sotabosc, amb estrats arbustiu lianoide, herbaci i muscinal ben definits i depenents de l´ombra de l´estrat arbori.Ara el perill d´incendi és menor que en qualsevol de les etapes anteriors. 10
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipSimplificació estructural i diversitat paisatgísticaLa degradació comporta sempre simplificació d´estructura. Així, la degradació d´un prat noengendrarà mai un bosc, però un bosc pot ésser degradat fins a desaparèixer del tot iveure´s substituït per un prat. Això és fàcil de compendre, perquè l´estabilitat de lescomunitats climàciques o permanents és aconseguida per optimació de l´eficàciad´explotació del medi: és lògic que les explotacions més eficaces siguin fetes per lesestructures més complexes.La degradació de clímaxs o de comunitats permanents diferents pot dur a l´establiment dela mateixa comunitat transitòria. Les possibilitats que això s´esdevingui solen créixer commés simplificada sigui l´estructura de les comunitats transitòries de substitució, o sigui commés avançada sigui la degradació. Això vol dir que la degradació tendeix a uniformitzar elpaisatge, a base de poques comunitats senzilles; l´estabilitat final també tendeix a fer-ho,però a base d´una clímax i d´unes comunitat permanents, d´estructura complexa. Lamàxima diversitat s´adquireix en les fases intermèdies, quan coincideixen en l´espaicontrades amb vegetació final i contrades amb tots els estadis de la successió. Aixòjustament és el que passa al nostre país.En resum, doncs, podem dir que la vegetació actual és definida per dos vectors principals.D´una banda és un mosaic de fragments de comunitats finals estables (climàciques opermanents) de comunitats secundàries inestables (transitòries) i d´elementsmomentàniament desconjuntats d´ambdós grups –conseqüència d´una agressió recent(pastura, tala, urbanització, etc.)-, elements desconjuntats que no han tingut temps encarad´integrar-se normalment en el procés de cicatrització (successió de reconstitució). I peruna altra banda és un mosaic dinàmic, en mutació permanent: ço inestable és substituït perço no tan inestable, fins a atènyer ço totalment estable i final. 11
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip La vegetacióVegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actualLes comunitats climàciques i les comunitats permanents constitueixen, en conclusió, lavegetació potencial que coincidiria sovint amb la vegetació primitiva és a dir amb lavegetació que hi havia inmediatament abans de la intervenció humana, fora del cas quel´acció destructiva de l´home hagués modificat talment l´indret que les condicionsecològiques actuals ja fossin irreversiblement diferents de les d´abans.Així doncs els conceptes de vegetació potencial i de vegetació primitiva són sovintcoincidents, però divergeixen en aplicar-se a zones fortament modificades per l´home.La vegetació actual-que és l´única de debò ponderable amb tota mena de detalls-equidista,doncs, de la vegetació primitiva i de la vegetació potencial. És alló que hi ha, resultat del´alteració d´allò que hi havia hagut, i punt de partida d´allò que hi pot haver.Seqüència imaginària de la vegetació primitiva (a dalt) d´un indret, amb tres comunitatsbàsiques (A, bosc esclerofil·le; B vegetació rupícola; C, bosc de ribera), contrastada amb lavegetació actual (al mig), la qual presenta restes de la vegetació primitiva (A, B, C),comunitats secundàries de degradació (A´, brolla; C´, bardissa), camps i edificacions, icontrastada també amb la vegetació potencial (a baix), coincident amb la primitiva excepteen els llocs edàficament arruïnats (edificacions, vores erosionades de marges, feixesagrícoles elevades, etc). 12
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipPrincipals tipus de vegetacióLa terminologia popular basada en la fisiognomia de la vegetació ha estat recuperada irevaloritzada per a designar les grans unitats homogènies quant a llur aspecte global.Així hom utilitza termes com bosc, brolla o prat, o d´altres de més precisos com roureda oboixeda.Els boscosUn bosc és un conjunt vegetal on domina un estrat arbori o diversos sobre un o diversosestrats herbacis i/o arbustius. Allò que tipifica el bosc és la dominància dels arbres. Són elsarbres els que li presten el principal caràcter fisiognòmic. Però, ultra els arbres, fan tambépart inseparable del bosc les espècies arbustives i/o herbàcies i/o lianoides queconstitueixen els altres estrats, és a dir el sotabosc.Al nostre país són comuns els boscos amb sotaboscs densos i rics (els alzinars, perexemple), però hom en pot trobar també amb sotaboscs integrats només o quasi per plantesherbàcies (les fagedes, posem per cas); d´aquests boscs privats espontàniament d´estratarbustiu i amb un estrat herbaci clar se´n diu boscanes (“bosqueril silvestre”), terme que calno aplicar a les simples arbredes o plantacions artificials d´arbres, on no es pot dir quemanqui el sotabosc perquè en realitat ni bosc no existeix (la Devesa de Girona o les pinedesde Castelldefels en foren exemples concrets).1 Bosc aciculoperennifoli amb sotabosc arbustiu baix (avetosa, pineda de pi negre, etc.)2 Boscana, bosc planocaducifoli amb sotabosc herbaci (fageda, roureda humida, etc.)3 Bosc planoperennifoli amb sotabosc arbustiu alt (alzinar).Els boscos de port migrat, integrats per arbres baixos o d´aspecte arbustiu, reben el nom debosquetons (les salzedes que es fan al bell mig del arenys fluvials, per exemple), i homanomena boscanys (“bosquetes”) els fragments de bosc que poden quedar en una zonaesdevinguda conreu, parc o jardí. Els boscos que es fan a les ribes dels rius o a les voresd´alguns estanys reben la denominació de boscos de ribera, un cas concret de boscos engaleria, locució aquesta darrera aplicada a qualsevol unitat forestal que ressegueixi, llargai estreta, algun accident geogràfic o ecològic. 13
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEn l´estat actual de transformació humana dels nostres boscos és corrent que hom assagid´eliminar el sotabosc mitjançant operacions qualificades de "neteja" o, més propiament,d´estassada. Així, és malauradament habitual sentir parlar de boscos "bruts" i de boscos"nets" en funció de l´estat del sotabosc. Hom vol imitar les boscanes, que són boscos "nets"de forma natural, sense adonar-se que la destrucció del sotabosc arbustiu dens, que s´hi fade forma espontània, mena al desequilibri. Les exigències de les explotacions forestals, elrisc d´incendi en llocs molt sovintejats, etc. potser poden en alguns casos concrets justificarla pràctica de l´estassada, però aleshores cal que sigui feta de manera eficaç i localitzada alsindrets on realment convingui. Tanmateix, les falses boscanes, poblaments desmanegatsd´arbres mitjanets mancats de llur suport arbustiu, són abundants al nostre país i finsposades com a mostra ridícula de bosc menat com cal.... Falses boscanes que mai noatenyeran la perseguida majestat de les autèntiques.Una altra transformació introduïda per l´home és la instaurada per raó de certes pràctiquesd´explotació forestal. Quan hom talla els arbres i deixa que rebrotin de soca (hi ha espècies,no pas totes, capaces de fer-ho) s´instaura una mena de bosc turmentat, format per pomellsd´arbrissons més o menys regruats eixits d´una mateixa rabassa: és l´anomenat bosc baix omenut (el "monte bajo" espanyol, el "taillis" francès, o el "Niederwald" alemany), peroposició al bosc alt o gros que fòra el típic, integrat per arbres normals nascuts de llavor (el"monte alto" espanyol, la "futaie" francesa, o el "Hochwald" alemany).El bosc gros (a l´esquerra), eixit de llavor, presenta arbres robusts i ben formats. Si hom elstalla, ixen rebolls o tanys de soca que generen un bosc menut o de rebrot (a la dreta), mésesclarissat i pobre, posat que es tracti d´arbres amb capacitat de rebrotar (alzines,castanyers, etc.).És corrent que els boscos tinguin un nom específic, generalment manllevat de l´arbre que hidomina. És així que hom parla d´una roureda o rovira, d´una avetosa, d´un alzinar, d´unafageda, d´una verneda, d´una salzeda, etc. Aquestes denominacions van més enllà de lasimple qualificació a un tipus de vegetació i s´acosten al concepte de comunitat vegetal. 14
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes bosquinesSi no hi ha arbres no hi ha bosc. D´una manera general hom sol parlar de bosquines quancal designar conjunts vegetals relativament densos i amb predomini dels arbusts (la"maleza" dels espanyols o la "broussaille" dels francesos). En funció de la densitat i del´altura de la vegetació, hom diferencia la màquia, la brolla, la timoneda, la garriga, elmatoll i la landa. Per a molts representants d´aquests tipus de vegetació hi hadenominacions específiques (boixeda, arboçar, bruguera, etc.), bé que potser no tantes comen el cas dels boscos.La màquia és un conjunt vegetal força dens desproveït d´arbres i amb predomini de l´estratarbustiu alt (1,5-2 m). El terme, que és d´origen italià, ha servit per a designar els qui lluitencom a membres d´una organització de resistència armada a l´ampar de l´amagatall naturalde les màquies. Normalment hom sol reservar-ne l´ús per als conjunts vegetals descrits,però només de la regió mediterrània, i encara hi ha autors (sobretot francesos) que holimiten a la regió mediterrània ; un arboçar, ben mediterrani, és una màquia, però no n´éspas una boixeda dels Pirineus, ni que sigui alta i densa. Màquia densa (màquies litorals de garric i margalló, d´ullastre i olivella, etc.)Al nostre país, més corrents que les màquies són les brolles. Una brolla és un conjuntvegetal esclarissat i privat d´arbres, on predomina l´estrat arbustiu baix (0,5-1 m). Aquestsconjunts de romanins, farigoles, brucs, estepes, etc., tan corrents a la terra baixamediterrània, són exemples típics de brolla (de “matorral” en castellà). S´hi assembla forçala garriga, que fet i fet és una mena de brolla caracteritzada pel predomini quasi absolut delgarric o coscoll.La timoneda és una mena de brolla molt baixa (0,2-0,5 m) i fortament esclarissada, pròpiad´indrets especialment eixuts i ingrats. En aquests indrets hom pot esperar de trobar, encara,l´espinar, que és una mena de brolla o timoneda en la qual predominen els vegetalspunxosos. Brolles, timonedes, espinars i garrigues, com passa amb les màquies, sónconjunts vegetals típicament mediterranis, tots plegats del mateix grup fisiognòmic que el“chaparral” californià.Brolla arbrada és una locució aparentment contradictòria que serveix per a designar elconjunt vegetal integrat per una brolla convencional a la qual se sobreposa un estratsecundari, més o menys esclarissat, d´arbres, generalment pins. Si hom els negabotànicament la categoria de bosc és perquè mai els arbres d´un bosc veritable sóndesplaçats pel sotabosc que aixopluguen; les brolles arbrades són sempre i per definició 15
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipetapes intermèdies d´una successió de reconstitució i, doncs, afavoreixen a la llarga ladesaparició de l´estrat arbori secundari. Brolla arbrada (pineda secundària de pi pinyer, de pi blanc, etc.)Bosquines semblants a les brolles, i encara admeses abusivament com a tals per algunsautors, són les landes i els matolls. La landa és una bosquina força densa, humida i baixa,rica en bruc, bruguerola o espècies pròximes i genísties, pròpia al nostre país dels sòls àcidsde muntanya, d´indrets que presenten condicions ecològiques semblants a les de lescontrades atlàntiques d´on la landa és veritablement típica (és la “lande” occitana i francesa,el “heath” anglés o la “heide” alemanya). Hom qualifica de matoll les landes dominadesper grans genísties arbustives com és ara la gódua o el bàlec, els matolls i les landes baixesequivalen fisionòmicament, en les nostres contrades muntanyenques, a les brolles i màquiesde la terra baixa mediterrània.Potser fóra abusiu qualificar encara de bosquina les bardisses. Les bardisses són conjuntsvegetals impenetrables, propis d´indrets humits, caracteritzats, sobretot, pel caràcter espinósdels arbusts i lianes que els integren: esbarzers, arítjols, aranyoners, rosers, etc. A l´inrevésde les bosquines pròpiament dites, no solen recobrir grans extensions, i es limiten a ferclaps o taques impenetrables, com el cas de la bardissa pròpiament dita, que és la que es faen els fons de vall de la terra baixa, dominada per l´esbarzer. 16
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip 1 Màquia esclarissada (màquia de garric i arçot, etc.) 2 Matoll (boixedes, matolls de neret, de bàlec, de ginestó, etc.) 3 Bardissa (bardissa amb roldor, de coralet, etc.) 4 Garriga .5 Brolla (brolla de romaní i bruc d´hivern, d´estepes i brucs, etc.) 6 Landa (landa de gòdua i falguera, etc.) . 7 Timoneda (timoneda de cerrell, de ruac i trincula, etc.) 17
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEls prats o herbassarsHom sol reservar el terme d´herbassar per a les comunitats herbàcies integrades sobretotper herbes de bon port i fulla més aviat grosssa, com és especialment el cas de moltes de lescomunitats ruderals; els feners foren herbassars molt rics i humits, propis de muntanya. Elterme prat, per contra, escau més a les comunitats dominades, o bé per gramínies o plantesgraminoides de fulla prima, o bé per plantes herbàcies de fulla plana i corrent, però de portdiscret o delicat; en conjunt hom sol demanar del prat que presenti un aspecte compacte ihomogeni, enfront de l´aire heterogeni i fins polimorf de l´herbassar. Els prats d´estructuramolt laxa, amb grans espais sense vegetació, propis d´indrets fortament eixuts, s´anomenenerms.Dins dels prats pròpiament dits d´acord amb la terminologia precedent, és possibled´aproximar-se a la realitat fent una sèrie de diferenciacions. Així, el pradell fóra un prat dereduïda extensió i/o escàs recobriment, integrat per plantetes menudes, com els que es fan,per exemple, en molts replanets de roca o en les codines; hom denomina gramenet(“grassland” en anglès, “Grasland” en alemany) els prats en què predominen les gramínieso plantes graminoides perennes, un cas especial dels quals fóra la gespa, gramenet integratper plantes petites i molt atapeïdes, les grans extensions de gespes, pròpies de l´altamuntanya, constitueixen els rasos, i hom anomena precisament gespet un dels méscaracterístics prats de l´estatge alpí. Amb criteris ramaders, a muntanya hom diferencia elprat de pastura, on campa el bestiar a lloure (“Alp” en alemany, d´on ve el nom dels Alps),que és sovint una gespa, del prat de dall, d´on hom sega l´herba.A cavall dels prats i de les bosquines se situen, finalment, una sèrie de comunitats per a lesquals postulariem el nom convencional de gramenets embosquinats. Són, efectivament,comunitats on abunden les gramínies i les plantes graminoides, però no hi són tampoc gensrares una sèrie de plantes subarbustives del tipus de la farigola o del barballó. Les joncedesforen un bell exemple d´aquestes formacions. 1 Herbassar o prat alt mediterrani (comunitat d´olivarda i ripoll, prat d´albellatge, fenassar, etc.) 2 Gramenet embosquinat (joncedes, etc) 3 Prat de dall 4 Gespa, prat ras (prats alpins, mulleres, etc.) 18
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipConjunts i formacions vegetalsHi ha d´altres conjunts vegetals poc comuns o molt localitzats que tenen, tanmateix, unnom específic, però que no són englobables en cap dels elements de la tipologia vista. És elcas dels canyars o dels conjunts de les terres marjalenques litorals (jonqueres halòfiles,saladars, etc.). Ja sabeu que la terminologia popular no és exhaustiva.Podem obtenir un grau de precisió descriptiva més elevat sense moure´ns dels criterisfisiognòmics i així podem parlar de boscos planocaducifolis, de boscos acicuperennifolis ode boscos esclerofil·les, integrats respectivament per espècies de fulla plana i caduca, defulla acicular i perenne, i de fulla dura, plana però petita, i també perenne. Foren boscosplanocaducifolis, la fageda, les rouredes, etc.; foren boscos acicuperennifolis, l´avetosa, lespinedes, etc; i boscos esclerofil·les, l´alzinar o la sureda.Quan hom ateny aquest nivell de precisió, ja no parla en simples termes de tipus devegetació, sinó que se situa al ni vell de les formacions vegetals. 19
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Els dominis bioclimàticsUna observació analítica i detallada de la vegetació ens ha permès d´identificar-ne lesunitats elementals, que hem anomenat comunitats o associacions. Una visió sintetitzadora,per contra, ens ha de permetre d´agrupar aquestes unitats en grans conjunts d´una certacoherència estratègica i fisiognòmica per a definir els grans dominis mundials de vegetació.Zones bioclimàtiquesMitjançant la compilació i comparació dels diagrames ombrotèrmics establerts per a totesles estacions climatològiques del món, poden fer-se agrupacions que configuren, segonsWalter, les grans zones bioclimàtiques de la Terra. • Zona equatorialLa zona equatorial s´estén a banda i banda de l´Equador. Presenta un total anual deprecipitacions superior a 2000 mm distribuïdes al llarg de tot l´any i temperatures constantsdurant tot l´any entorn dels 25-27ºC. A destacar que les variacions entre la nit i el dia sónmés accentuades que entre l´estiu i l´hivern. En resum un clima permanentment humit icalent. • Zona tropicalPrecipitacions de l´ordre de 1000 mm concentrades en una estació plujosa estival. Apareixun periode eixut i fresc (tardor i hivern), contrastat amb un altre d´humit i calent (primaverai estiu). • Zona subtropical àridaSón àrees on es produeixen singulars moviments de circulació atmosfèrica que estradueixen en una dessecació accentuadíssima de l´ambient. Extremadament eixuta icalenta amb precipitacions anuals de 100-150 mm o menys, i amb temperatures estivalsdiürnes superiors als 30ºC; l´oscil·lació tèrmica diària és molt forta. • Zona subtropical subhumidaPrecipitacions entre els 500 i els 700 mm, amb un màxim tardoral i primaveral, i unaccentuat mínim estival, mentre que les temperatures mitjanes, suaus, es mantenen entre els10 i els 25ºC. • Zona temperadaPer raó de la seva gran extensió hi són distingibles diverses subzones: la subzonatemperatada calenta, molt humida a l´estiu i poc freda a l´hivern, la subzona temperadatípica, té un hivern més fred, bé que no gaire llarg i presenta igualment una elevada humitatestival, la subzona temperada àrida, amb eixut estival i freds hivernals i la subzonatemperada freda o boreal amb hivern ja molt rigorós i llarg. • Zona àrticaTemperatures sempre per sota de zero i les precipitacions poc elevades. L´hivern és moltllarg, fred i fosc, i l´estiu molt curt i sense nits. 20
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl diagrama ombrotèrmicEs tracta d´un tipus de diagrama on es representa en abcisses els mesos de l´any (gener adesembre) i en ordenades trobem una doble escala per a precipitacions: (de 20 en 20 mm) itemperatures(de 10 en 10 ºC).Identificació de la localitata: nomb: altitud sobre el nivell del marDades fonamentalsc: nombre d´anys d´observació (temperatura-precipitacions)d: temperatura mitjana anual (en ºC)e: precipitació mitjana anual (en mm)f: temperatura mínima diària mitjana del mes més fred (en ºC)g: temperatura mínima extrema observada (en ºC)Corbes de mitjanes al llarg de l´anyh: corba de la temperatura mitjana mensuali: corba de la precipitació mitjana mensualPeríodes i episodis climàticsj (espai puntejat): episodi àrid (h per sobre d´i)k (espai ratllat): episodi humit (h per sota d´i)l (espai ple): episodi perhumit (més de 100 mm mes, escala gràfica 1/10)m (banda plena): període fred (mesos amb mínima diaria mitjana inferior a 0ºC)n (banda ratllada): període amb glaçades (mesos amb mínima absoluta inferior a 0ºC) 21
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàticsÉls factors lligats al substrat, la mateixa història biològica de la vegetació o l´impacteprovocat per l´activitat humana fan que les grans zones bioclimàtiques no coincideixinexactament amb les grans zones fisiognòmiques.Seguint els criteris de Walter distingirem una dotzena de grans zones.Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)Es tracta d´un conjunt extremadament exuberant, perennifoli, amb gran diversitatd´espècies. L´estratificació és molt remarcable (es poden trobar tres o quatre estratsarboris). La poca llum que arriba arran de terra fa difícil la vida de petites herbes o arbusts iafavoreix els epífits (bromeliàcies, orquídies, falgueres, etc) i les lianes (Calamus,Philodendron, Rubus, Ficus, etc.). La manca d´estacionalitat fa que no hi hagi un ritmefenològic solidari entre les plantes de la pluviisilva.Encara que la productivitat primària de la pluviisilva és elevada, els sòls acostumen a serpobres, car la fullaraca i la virosta són rapidament incorporades al cicle vital sense quasiarribar a formar part del sòl (la gran humitat regnant fa que les arrels siguin relativamentsuperficials).Els tres grans nuclis mundials són l´Amazònia, la conca del Zaire (o Congo) i el Sud-estasiàtic. També són importants l´Amèrica Central i el Yucatan i els fronts orientals delBrasil, de Madagascar i d´Austràlia.Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals(pluviisilves subtropicals i montanes)El fet de tenir un eixut hivernal ja marca una estacionalitat i retalla la disponibilitat d´aiguaperdent exuberància la vegetació.El domini d´aquests boscos i selves tropicals s´estén per l´India, per la Indo-xina, perl´Africa intertropical, pel sud de l´Amazònia, i per Austràlia. 22
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipZona de les sabanes i gramenets tropicalsAmplíssimes extensions tropicals es troben recobertes actualment per formacions herbàcieso mixtes, els gramenets i les sabanes. El significat d´aquests termes és imprecís, fet ques´explica per les moltes i diverses situacions ecològiques que acaben donant com a resultatformacions d´aquesta mena.Es tracta de formacions purament herboses (i aleshores s´escau millor la denominació degramenets) o bé de formacions mixtes, és a dir de conjunts herbosos esparsament poblatsd´arbusts, o fins de petits arbres, sabanes pròpiament dites, o sabanes arbrades, si tanpresent s´hi fa la vegetació arbòria, verdes només a l´època plujosa.Aquesta zona ocupa actualment extensíssimes àrees a l´Àfrica continental, de costa a costa,i a Madagascar, al tròpic sud-americà (cal no confondre´ls amb la vegetació estèpica de lapampa i molt menys amb la nord-americana, a l´Índia i Indo-xina, i a tot el centred´Austràlia.Si la sabana arbrada s´instaura per raons climàtiques es produeix una estratificació de lesarrels, que altrament ocupen tot l´espai disponible a fi d´obtenir l´escassa aigua retenida pelsòl (Dibuix: J. Nuet i Badia, a partir de Walter).Zona dels subdeserts i deserts subtropicalsHom parla de subdesert per a referir-se a les zones de vegetació magra i esclarissada pròpiade les àrees que reben entre 200 i 400 mm l´any, i ja clarament de desert quanprecipitacions anuals inferiors als 200 mm a penes si permeten l´existència de cap mena devegetació.Les plantes desertícoles ocupen un sistema radical molt desenvolupat, capaç de fer-secàrrec de tota l´aigua disponible en una bona àrea a la rodona. Les parts aèries corresponeno bé a herbes efímeres, que tenen un període vegetatiu curt i després resten latents en formade llavor (teròfits) o en forma d´òrgans subterranis de resistència (geòfits), o bé a plantesperennes singulars. 23
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes zones de desert i de subdesert subtropical més extenses són la saharo-aràbiga, que és lamés gran i extremosa, la del sud-oest africà (Namib i deserts adjacents), la del tròpic nord-americà (Baixa Califòrnia a Sonora, a cavall d´Arizona i Mèxic), la del litoral peruano-xilèi l´australiana.Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicalsA la vegetació perennifòlia més o menys forestal, amb plantes de fulla normalment petita idura, se l´anomena vegetació esclerofil·la. Entre d´altres llocs, és la pròpia de laMediterrània.Zona dels boscos perennifolis temperatsLes zones amb clima temperat, però encara prou calent a l´estiu, i fins a l´hivern,aixoplugen formacions forestals esponeroses, els boscos perennifolis temperats.Els boscos de faig de fulla perenne (Nothofagus), propi d´Austràlia, Nova Zelanda,Tasmània i centremeridional de Xile són el cas més típic d´aquestes formacions. Es tractade forestes imponents (50 i fins a 70 m), amb sotaboscs rics en falgueres arborescents,molses i epífits. A Austràlia també hi ha eucaliptus. A Xile, en l´anomenat “bosc valdivià”,amb precipitacions que superen els 2000 mm anuals, aquestes pluviisilves temperadesigualen o superen en esplendidesa les equatorials.Situacions diferents donen lloc als boscos de sequoies californians (Sequoia) que recordenels boscos aciculifolis boreals o l´anomenat “bosc laurifoli” o laurisilva, propi de lesmontanyes canàries ric en llenyoses amb aspecte de llorer.Zona dels boscos caducifolis temperatsÉs la zona dels boscos caducifolis, dels boscos de fulla plana i caduca (Fagus, Betula, Acer,Quercus, etc.) que resten despullats durant el període de freds hivernals.A la zona temperada, en efecte, l´època hostil a la vida vegetativa és l´hivern, i no pas pereixutesa, sinò pèr fred. L´estratègia de la vegetació va dirigida precisament a protegir-sed´aquests freds hivernals i aprofitar al màxim el període primaveral i estival favorable, quanles temperatures són altes i l´aigua de la fosa de les neus, i fins de les pluges d´estiu, ésabundant.Els estrats del bosc caducifoli (un magnífic estrat arbori sovint monospecífic, un estratarbustiu discret i un dens estrat herbaci) no observen pas el mateix ritme fenològic. Aixíl´estrat herbaci del sotabosc aprofita la manca de fullatge dels arbres a la primavera perculminar llur cicle vegetatiu en pocs dies.La zona del bosc caducifoli temperat s´estén per tota l´Europa mitjana, sector medioatlànticde Nord-Amèrica i el front mediopacífic de l´Àsia.Zona de les estepes i praderies temperadesQuan hom abandona els fronts oceànics humits de la zona temperada, les precipitacionsesdevenen escasses (600 mm/any i menys i tot). En aquestes condicions el bosc caducifolitroba dificultats progressives per a prosperar i cedeix gradualment la seva plaça a la 24
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipvegetació herbàcia oberta, és a dir, a la vegetació estepària o de praderia, fisiognòmicamentsemblant –però no pas climàticament- a la de sabana o gramenet tropical. En ambdós casoses produeixen dificultats d´obtenció d´aigua per part de les plantes, i per això els arbres sónrars o inexistents, però als tròpics això es degut a l´escassesa de pluges i a les elevadestemperatures, mentre que a la zona temperada continental es ocasionat per la nomésdiscreta abundància de precipitacions i sobretot per les baixes temperatures hivernals.Les estepes i praderies, efectivament, prosperen sota climes temperats continentals;mancades o escasses d´arbres, són riques en hemicriptòfits capaços de completar llur procésproductiu en quatre mesos estivals o poc més. Es tracta sobretot de plantes graminoides, ofins d´alguns xeròfits malacòfil·les.De l´Europa oriental vers l´E, penetrant profundament dins de l´Àsia temperada, l´estepadomina en grans extensions. A l´Amèrica del Nord continental apareixen formacionsherboses comparables a les estepes, les anomenades praderies. La tercera gran unitatd´aquesta zona fisiognòmica és l´estepa austral, la coneguda “pampa” de l´Argentina ialgun punt de la Patagònia.Zona dels subdeserts i deserts temperatsAl S de l´estepa euroasiàtica i de la praderia nord-americana, entre els dos sectors del´estepa austral sud-americana, una continentalització progressiva del clima porta a lainstauració de condicions inaptes per a les formacions herboses estepàries. Apareixenformacions subdesèrtiques o desèrtiques, no per calor i per evaporació excessives, com enel cas dels subdeserts i deserts subtropicals, sinò per manca d´aigua i per fred massa intens.A Europa i a Amèrica del Nord, concretament, s´instauren subdeserts temperats, ambrecobriments per part de la vegetació de només un 25-50% de la superfície de la terra, ambun clar predomini de les Artemisia. Els únics veritables deserts temperats, ambrecobriments de menys del 25%, apareixen a l´Àsia. Més dures encara són les condicionsen el deserts centrasiàtics com el de Gobi.Zona dels boscos aciculifolis borealsSi es manté un nivell relativament alt de precipitacions, però s´incrementa el rigor i ladurada dels freds hivernals entren en joc els boscos aciculoperennifolis boreals,dilatadíssima àrea que s´estén per tot el nord d´Europa, d´Àsia i d´Amèrica.Els boscos aciculifolis boreals europeus estan dominats per només dues espècies: l´avetroig (Picea abies) i el pi roig (Pinus sylvestris). La diversitat arbòria augmenta a mesuraque hom s´acosta i s´endinsa a la Sibèria; hi ha d´altres avets i pins (Picea obovata, Abiessibirica, Pinus sibirica) i apareixen els làrixs (Larix sibirica, L. dahurica); a la Sibèria, elsboscs de làrixs desplacen completament els d´avets i de pins i ocupen extensions realmentenormes: és la taigà propiament dita, bé que el terme, d´origen siberià, ha passat a designarqualsevol bosc aciculifoli boreal. La diversitat és encara més gran a l´extrem nord-orientalde l´Àsia i també a Nord-Amèrica (Canadà, sobretot); al continent americà hom troba unsens fi de coníferes boreals que pertanyen a diversos gèneres (Pinus, Picea, Abies, Larix,Tsuga, Chamaecyparis, Thuja, Juniperus, etc.). En les zones de trànsit apareixen elsbosquetons caducifolis de fulla petita, concretament de bedolls (Betula) i de trèmols(Populus tremula a Euràsia, P. tremuloides a Amèrica). 25
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl pi roig pot expandir-se en els territoris dels caducifolis a expenses de fagedes i fins derouredes, i en el territori de les avetoses boreals, havent-ne desplaçat les tremoledes i elsbedollars secundaris.Zona de la tundra àrticaLa tundra àrtica ocupa les terres més fredes de l´hemisferi boreal, per sobre del Cercle PolarÁrtic. Es tracta d´una zona no gens plujosa que no arriba a ser seca a causa dels valorsbaixíssims de l´evaporació.En llurs límits meridionals, a la zona de contacte amb el bosc aciculoperennifoli boreal, latundra esdevé més o menys boscosa a causa de la presència de bedolls a les zonesd´influència oceànica, i de làrixs o d´avets a les zones d´influència continental. Devers el N,per contra, s´empobreix gradualment fins a quedar diluïda en les neus i els glaços àrticspermanents, on tota vida vegetal resulta impossible.Estatges freds de les altes muntanyesAl si de la majoria de les zones comentades, es drecen muntanyes d´elevada altitud. Lesvariacions climàtiques lligades als canvis de cota poden ésser tan accentuades que les partsaltes d´aquestes muntanyes duen una vegetació del tot discordant amb la pròpia de la zonaen què es troben enclavades. Això és especialment cert en els estatges culminals, en lesàrees singularment enlairades, allà on el fred esdevé factor dominant, amb independènciade la latitud. És aquest el cas de les grans serralades que recorren Amèrica de cap a cap(Muntanyes Rocalloses, Andes, etc.), dels grans massissos de l´Himàlaia i del Korum, alcor mateix de l´Àsia, de l´Àfrica oriental, dels Pirineus, dels Alps i dels Càrpats a Europa,etc.Així, a Europa apareix una gran garlanda de boscos aciculifolis semblants als de la taigà,normalment entre els 1700-1900 i els 2200-2400m, afaixa les altes muntanyes europees(estatge subalpí), mentre que per sobre d´aquestes cotes s´estén una àrea de prats rasos(estatge alpí), vagament comparable a la tundra àrtica.Similarment a les Muntanyes Rocalloses nord-americanes, també apareix un estatge deboscos aciculifolis (Picea engelmannii, Abies lasiocarpa, que ateny, però, els 3700 m i mési tot. Per damunt d´aquesta altitud, prosperen gramenets semblants als prats alpins, deplantes tanmateix més robustes.Els “páramos” de l´alta muntanya andina intertropical, semblants a la vegetació de les altesmuntanyes intertropicals africanes o asiàtiques, presenten una vegetació baixa i aplicadacontra el sòl, bé que és una constant la presència esparsa de plantes molt elevades i ambfulles agrupades en roseta al capdamunt de llarges tiges o troncs erectes (Espeletia alsAndes, Senecio a l´Àfrica oriental, Anaphalis a Indonèsia) o bé de plantes altes i fortamentpil.loses, normalment en forma de ciri (Lupinus, Lobelia, Helicrysum).L´immens altiplà del Tibet i les serralades que l´envolten són molt altes i desèrtiques. 26
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipRegnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la Terra. 27
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip 28
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip La mediterràniaLa mediterrània, com la selva o el desert, és el terme que designa un dels àmbitsbioclimàtics de la Terra, o biomes. Correspon a la zona subtropical subhumidacaracteritzada pels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals.Així, hi ha mediterrània a California, al Xile central, a l´extrem austral sudafricà, al´Austràlia meridional i al voltant de la mar Mediterrània.El climaEl clima mediterrani es pot definir com un clima de transició entre el règim temperat i eltropical sec.Es caracteritza per la combinació d´una sequera estival més o menys llarga, una granvariabilitat interanual de les precipitacions, uns estius calurosos i uns hiverns frescos omoderadament freds. És un clima molt heterogeni ja que s´inclouen condicions deprecipitació que oscil.len entre 100 i 2.500 mm anuals i temperatures mitjanes que varienentre els 5 i els 18º C.La peculiaritat més important del clima mediterrani és la coincidència de l´època eixutaamb la càlida i si es deixen de banda les condicions dominades per la continentalitat i lasequera permanent, en la majoria dels règims climàtics, l´època calenta és la més humida acausa de la superior evaporació.Les àrees de clima mediterrani presenten, a l´estiu, condicions de sequedat i calor com lesque dominen en les zones subtropicals desèrtiques veïnes. En canvi, durant l´hivern, elspotents anticiclons subtropicals es retiren cap a latituds més baixes i deixen aquestes zonessota la influència de les pluges ciclonals que dominen tot l´any en les zones temperades, enlatituds més altes.Les temperaturesEn conjunt, l´oscil.lació tèrmica sota clima mediterrani es mou entre valors que noimpedeixen l´activitat biològica. La combinació de les temperatures altes amb la mancad´aigua és el factor limitant més important, ja que les baixes temperatures només actuencom a limitants en àrees de transició. Tot i això, cal no oblidar el paper de les gransfredorades ocasionals associades a les irrupcions de masses d´aire polar en una època,l´hivern, en què la vegetació es manté activa i és, per tant, molt sensible al fred.De fet, es dóna com a característica definitòria d´aquest clima la benignitat dels seushiverns, però atès que l´època més freda és la més humida, i per tant, la més favorable per al´activitat de la vegetació, les restriccions imposades per les baixes temperaturesadquireixen una importància considerable. Les temperatures properes o lleugeramentinferiors a 0ºC no signifiquen problemes seriosos per a la vegetació, adaptada a suportar-lessense patir danys, però sí que imposen greus restriccions a la seva activitat. 29
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes precipitacionsEls màxims de precipitació poden donar-se a l´hivern, a la primavera o a la tardor, segonsles característiques de cadascuna de les zones. En els llocs amb una influència oceànicamés gran, és a dir, prop de les costes influïdes pels corrents freds, els períodes de més plujaes donen a ple hivern, que és quan són més actives les borrasques i quan s´acosten més a leslatituds baixes. En canvi, en llocs allunyats d´aquestes costes oceàniques, com passa a lapart occidental de la conca mediterrània, les borrasques hi arriben molt desgastades i lespluges hivernals hi són escasses. En aquestes condicions dominen les pluges equinoccialslligades a irrupcions d´aire fred en alçada, i que són, per tant, pluges derivades de massesd´aire inestables i no pas pluges provocades pels front associats a les borrasques.Les pluges frontals no acostumen a ser de gran intensitat, sinò més aviat suaus icontinuades. En canvi, les pluges equinoccials solen ser d´una gran violència. Lainestabilització sobtada de masses d´aire a causa de les irrupcions d´aire fred en alçada, oles derivades de la interacció de l´aire fred amb les aigües marines calentes del principi dela tardor, donen lloc a pluges torrencials que poden descarregar en un dia una quantitatd´aigua semblant als valors mitjans de precipitació.El truc de l´esclerofil·lismeCada combinació de factors ambientals pot ser afrontada amb diferents estratègies, peròuna d´elles sol ser l´òptima i normalment acaba dominant. En el cas dels vegetals, elsfactors climàtics condicionen l´estructura i la durada de les fulles, caràcters bàsics deresposta en front de la distribució de temperatures i precipitacions al llarg de l´any. Enambients en què les temperatures no són limitadores en cap moment i en què l´aiguaabunda sempre, els vegetals són perennifolis i tenen fulles relativament grans i pocendurides, anomenades malacofil.les. Aquest tipus domina en biomes tropicals humits itemperats humits en què es desenvolupen, per exemple, les pluviisilves i les laurisilves.Quan el fred o la secada actuen com a limitadors en algun període de l´any, apareixenvegetals mal.lacofiles però caducifolis, és a dir, que perden les fulles durant el períodedesfavorable. Aquest és el cas dels caducifolis d´estiu de climes subdesèrtics i delscaducifolis d´hivern dels climes temperats freds. Quan el període desfavorable és moltllarg, l´estratègia anterior no funciona, ja que no hi ha temps de fabricar fulles noves iamortitzar-les en el curt període d´activitat vegetativa, i cal recórrer a una estratègia deresistència. En aquests casos, dominen els vegetals perennifolis i aciculifolis com lesconíferes, amb les fulles capaces de resistir inactives les llargues èpoques de fred excessiu,tal com succeeix en la taigà. En la major part del bioma mediterrani es donen un conjunt defactors que han provocat l´aparició d´una altra estratègia diferent, la dels perennifolisesclerofil.les. Aquesta estratègia fa front a un ambient més clarament limitador però moltsovint proper al límit, amb una irregularitat i una impredicibilitat considerables.El caràcter perennifoli de la vegetació mediterrània típica permet iniciar l´activitat tan bonpunt les condicions ambientals deixen de ser limitadores, i això pot succeir en qualsevolmoment de l´any a causa de la irregularitat climàtica inherent al bioma.Les fulles esclerofil.les es caracteritzen per cutícules gruixudes, un parènquima en palissadaespecialmenet desenvolupat, un alt contingut en materials estructurals forts com lacel.lulosa i la lignina, i un nombre reduït d´estomes situats en criptes parcialment oclosesper pèls. Aquestes fulles són poc propenses a perdre aigua per evaporació cuticular, 30
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipcontrolen de manera molt efectiva la transpiració controlant l´obertura dels estomes,resiteixen bé mecànicament la pèrdua d´aigua i suporten temperatures inferiors als 0ºCsense patir danys.Les formacions esclerofil.les de la conca mediterràniaEls boscosEls boscos esclerofil.les més típics i desenvolupats són els formats per diverses espèciesperennifòlies del gènere Quercus. En les zones més humides de l´àrea mediterràniadominen els alzinars.En les àrees de clima més continental, com a l´interior de la Península Ibèrica i en les àreesde transició cap a subclimes més àrids, es fan boscos d´alzina carrasca.Les suredes ocupen les àrees silícies i humides.A la part oriental de la conca apareixen formacions arbòries dominades per Q. calliprinos,un arbre molt semblant al garric però de talla més gran, que es presenta acompanyat d´altresespècies perennifòlies com Pistacia palaestina i la savina. Aquestes formacions arbòries,sovint laxes, són molt abundants a Síria, el Líban, Israel i Jordania.En les zones de clima submediterrani, és a dir, amb un eixut estival menys acusat i ambhivern lleugerament més fred, els alzinars i els carrascars deixen pas a boscos caducifolis osemicaducifolis dominats també per espècies del gènere Quercus. Es tracta, generalment,d´arbres marcescents, en un comportament a mig camí entre els caducifolis i elsperennifolis.Tenim a la mediterrània occidental el roure martinenc, el roure de fulla petita, el rourecerrioide, el roure reboll i el roure africà i a la mediterrània oriental Q. macrolepis, Q.ithaburiensis, Q. infectoria, Q. boissieri, Q. frainetto, Q. aegilops i el roure martinenc.També es poden trobar masses arbòries dominades per coníferes, per exemple de pi blanc(Pinus halepensis) i de pi de Calàbria (P. brutia), aquest últim relegat a la part oriental.D´altres espècies de coníferes són el pi pinyer, el pinastre, el xiprer, la savina articulada ode Cartagena (Tetraclinis articulata) i la savina pròpiament dita. En ambients de muntanyatrobem la pinassa i un pi clarament extramediterrani, el pi roig, també hi han cedres(Cedrus atlantica, C. deodara i C. brevifolia) i avets (Abies maroccana, A. pinsapo, A.nebrodensis, A. cephalonica, etc).Formacions arbustivesQuan la precipitació no ultrapassa els 400 mm anuals, el paisatge sol estar dominat percomunitats arbustives. Les condicions edàfiques poden matisar aquest esquema tan senzill.La frontera entre les formacions arbòries i arbustives no és pas clara, ja que es poden trobarestadis intermedis com ara boscos poc desenvolupats o comunitats arbustives amb un estratarbori poc dens.Les més desenvolupades reben el nom de màquies. Es tracta de formacions molt denses quepoden atenyer alçades superiors a 2 m. Hi trobem l´ullastre, el garrofer, el llentiscle (P.palaestina), la murta, l´arboç (Arbutus andrachne). Si és més baixa i dominada pel garric nidiem garriga. En molts casos poden presentar un estrat arbori lax de coníferes, sobretot depi blanc o pi de Calàbria (P. brutia) 31
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes brolles estan dominades per diferents tipus d´estepes (Cistus), brucs, argelagues iginestes i romaní.Les timonedes amb farigola, espígol, Phlomis i Helianthemum.Les formacions esclerofil.les californianesA la mediterrània californiana es reprodueix un esquema semblant de distribució de lesformacions, amb boscos esclerofil.les dominats per arbres del gènere Quercus a les partsmés humides i formacions arbustives en les zones de clima més sec.Entre els boscos de la zona mediterrània californiana cal esmentar un cas excepcional: eldels boscos de sequoia (Sequoia sempervirens) que es troben en alguns punts de la costa, enel cor de la zona de clima mediterrani. Aquests boscos són formats per arbres queassoleixen més de 50 m d´alçada, i constitueixen un cas excepcional degut a l´abundànciade boires que es formen per la incidència dels vents oceànics.Són característics el pi insigne o de Monterey (Pinus radiata) i el xiprer de Monterey(Cupressus macrocarpa).Les més famoses de les formacions arbustives mediterrànies californianes tenen caràcterarbustiu i són genèricament conegudes sota la denominació de "chaparral". Hi predominenels gèneres Adenostoma, Arctostaphylos, Ceanothus, Heteromeles, Rhus i Quercus.Les formacions esclerofil.les xilenesLa zona mediterrània xilena ofereix, també, una gran varietat de paisatges esclerofil.les.S´hi fan diverses formacions boscoses i arbustives que van des dels "encinales" fins al"matorral costero" passant pels "espinales".També hi ha una palmera endèmica, Jubaea chiloensis.Les formacions esclerofil.les capenquesA la zona mediterrània sud-africana manquen les formacions arbòries, ja que les poquesespècies de port arbori, com Leucadendron argenteum tenen àrees de distribucióreduïdíssimes. El paisatge és dominat per les formacions arbustives.Les espècies capenques, com correspon a la seva condició mediterrània, són poc exigentsd´aigua i tolerants a les males condicions edàfiques. Això, unit a la seva evident bellesa,explica l´èxit que han aconseguit en jardineria. Des dels geranis i els brucs (Pelargonium,Erica) a les gazànies i els agapants (Gazania, Agapanthus) tant corrents en forma demassissos florals en molts jardins, o dels gladiols i els lliris d´aigua (Gladiolus,Zantedeschia aethiopica) dues de les més apreciades plantes de flor tallada, bé que sotavarietats hortícoles prou apartades dels seus ancestres silvestres capencs.En el domini de les plantes crasses també hi ha espècies capenques que han fet fortuna,com els minúsculs i curiosíssims Lithops, practicament iguals a un còdol (raó per la qualhavien passat desapercebuts), o el bàlsam (Carpobrotus edulis) colonitzador eficacíssim detota mena de talussos àrids, arreu del món temperat, fins a esdevenir a vegades unaautèntica planta invasora. I, encara, és clar, les famosíssimes Protees (Protea,Leucospermum, Leucodendron,..), presents a molts rams i centres de flor seca, o les gràcilsagrelles (Oxalis), humils i alhora inextirpables invasores de camps i vores de camins. Hi ha 32
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipun centenar d´espècies del gènere Protea caracteritzades per una gorgera de grans bràctees,a vegades de tons vistents, que embolcallen la inflorescència, cosa que els confereix unaspecte com de carxofa: Protea cyanaroides, l´espècie príncep del grup i símbol nacionalsud-africà, pren el seu epítet específic justament d´aquest fet. Les espècies del gènereLeucospermum, en canvi, no tenen bràctees florals, i si uns prominentíssims estils quejustifiquen el nom popular de "pincushions" (coixinets d´agulles) amb que són conegudes.Les formacions esclerofil.les australianesLes regions mediterrànies australianes presenten unes característiques molt semblants a lesde la regió capenca, ja que a les condicions climàtiques mediterrànies s´afegeix una pobresaedàfica de nutrients molt marcada, amb sòls de caràcter també silici.La vegetació és dominada per espècies d´eucaliptus, els noms vulgars dels quals tambédesignen les formacions on predominen, tot i que també s´hi poden trobar abundantsproteàcies en l´estrat arbustiu i epacridàcies que fan el mateix paper que les ericàcieseuropees, és a dir, ocupen els sòls més pobres en nutrients. Hi ha algunes peculiaritatsflorístiques, com les monocotiledònies arborescents dels gèneres Kingia i Xanthorrhoea i lacicadàcia Macrozamia.Abunden també les Banksia, gènere que disposa d´una cinquantena d´espècies. És propi deles proteàcies tenir les flors, que són tubulars, amb quatre estams i amb un estil prominent,agrupades en inflorescències comparables als capítols de les compostes, disposició floral enla qual les bànksies es fan remarcar. Entre totes, la més espectacular deu ser Banksiacoccinea, les inflorescències de la qual arriben a tenir fins a un miler de llampants florstubulars i d´un vermell encès, perfectament arrenglerades, els elements fèrtils, moltprominents i vinclats sobre d´ells mateixos, confereixen al conjunt l´aspecte d´un treball decistelleria extraordinàriament ben executat. Les inflorescències d´altres bànksies, en canvi,són d´un groc ensofrat vivíssim, bé que igualment esplèndides. En tot cas, les fullesesclerificades, dures i perennes, recorden l´àmbit mediterrani que els és propi.Les fulles i també la pirofilia, perquè les banksies, en efecte, són piròfits reconeguts. Lesseves infrutescències són una mena de pinya extremadament reforçada que resisteixtemeperatures elevadíssimes. De fet. només l´escalfor accentuada és capaç de "persuadir-les" que alliberin les granes. Per això, els plançons de bànksia, que acabaran esdevenintarbustos de mida considerable, prosperen abassegadorament després dels incendis.A l´Austràlia mediterrània encara hi ha altres proteàcies, com la Telopea, les Hakea, o lafamosa Macadamia integrifolia, que fa una mena d´ametlla comestible oleaginosa moltapreciada i per això conreada a l´engrós tant a Austràlia com a Hawai. 33
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Regions biogeogràfiquesEn base als dominis bioclimàtics suara esmentats, i tenint en compte també d´altres factorsd´índole biogeogràfica, hom convé a considerar Europa repartida en tres grans regionsbiogeogràfiques: la regió boreo-alpina, la eurosiberiana i la mediterrània.La regió boreo-alpina o àrtico-alpina és la més septentrional de totes. A la zona àrticacomprèn els deserts boreals freds i humits, permanentment ocupats pel glaç, i elssemideserts de la tundra àrtica, poblats d´una vegetació migrada de caràcter netamentherbaci o subarbustiu com a màxim. Les condicions climàtiques d´aquesta zona àrticareapareixen, amb poques modificacions, a l´alta muntanya europea, molt especialment alsAlps i als Pirineus. Hi generen un paisatge alpí o bé de prats o rasos anomenats alpins,comparable a l´àrtic. És així com ha estat definida una regió àrtico-alpina, d´àrea claramentdisjunta, integrada pels paisatges àrtics més o menys compresos a l´interior del cercle polar(66º N aproximadament) i per paisatges alpins propis de l´alta muntanya pirinenca i alpina,si més no.La regió eurosiberiana s´estén immediatament per sota de la zona àrtica. A Europa ocupauna ampla faixa que descendeix fins a latituds de l´ordre dels 40º N. És una regió de boscosque contrasten amb les formacions herbàcies àrtiques. D´una banda cal considerar lesboscúries aciculifòlies (pins i avets) de la taigà nordeuropea o siberiana, i d´una altra elsboscos planocaducifolis tan típics de l´Europa central i atlàntica. Cal admetre que la majorpart d´Europa és compresa dins d´aquesta regió, prepotentment estesa fins a les zones mésseptentrionals del nostre país.La taigà siberiana i nordeuropea troba una rèplica en els boscos de coníferes subalpins, quesón els situats per sota dels prats alpins dels Pirineus, dels Alps, etc., prats a son tornequivalents, com hem vist, a la tundra àrtica; novament, doncs, uns paisatges del nord esreprodueixen a les muntanyes del sud.El bosc caducifoli, tanmateix, no genera un sol tipus de paisatge a l´ample faixa central queocupa a Europa. És així que hom sol distingir entre el paisatge atlàntic, els paisatgesmedioeuropeus i els paisatges submediterranis, l´àmbit dels quals és, en línies generals, elque es desprèn de llur nom.La regió mediterrània, finalment, completa el panorama per la banda meridional europea.Entorn del mar que li dòna nom, ocupa una faixa relativament estreta, del tot acotada entreels 30 i els 45º de latitud N. És la regió dels boscos i de les bosquines esclerofil·les, verdestot l´any i sempre eixutes. Hom sol distingir-hi una subregió septentrional boscosa, una demeridional, dominada per les bosquines i, encara, una de continental, pròpia dels escassosllocs (península Ibèrica) en què l´àmbit de la regió penetra continent endins.Els Paisos Catalans, efectivament, ofereixen mostres de paisatges mediterranis, de paisatgeseurosiberians i de paisatges boreo-alpins. Hi dominen, és clar, els mediterranis, mentre queels pròpiament alpins són ben escassos; també raregen fortament els subalpins. 34
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDomini, zona i estatgeEl domini ens entronca amb unitats palpables i de significació amplament popular itradicional: les diferents fagedes i rouredes, els alzinars, l´avetosa, etc., són comunitats quetipifiquen dominis concrets. Un país pertany al domini de l´avetosa quan s´hi fa l´avetosa o,si hom l´ha destruïda, alguna de les comunitats que tendeixen a refer-la. Ja hem emprat elconcepte de domini, de domini climàcic, per a designar el territori ocupat per una clímaxdeterminada.Hom sol recórrer també al concepte d´estatge, que és equiparat jeràrquicament al de zona.Estatge i zona són conceptes força correlatius. Els estatge responen a l´aparició de zonesestratificades altitudinalment. Si el país fos pla, disposaríem d´unes grans zones que sesucceirien en latitud, a mesura que el clima canviés. Com que el país ofereix un relleuaccentuat, tenim a més uns estatges que, en altitud, reprodueixen les zones altitudinals. Seràcorrent, atès tot plegat, que en referir-nos a una muntanya parlem de la zonació quepresenta, és a dir de la disposició dels diferents estatges que ens hi reprodueixenaltitudinalment distintes zones de vegetació. Ben entès, doncs: el concepte d´estatge valligat a la zonació altitudinal i reflecteix una preocupació per posar de manifest la successióde zones diferents en funció de l´altitud.Disposició relativa dels diversos estatges de vegetació a Catalunya, com a exemple delfenomen de zonació que sol aparèixer a les muntanyes prou altes. 35
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipCorrelacions altitudinals: l´exposicióPer raons d´eficàcia pràctica hom ha assajat d´establir una correlació entre les zones i elsestatges de vegetació oferts pel nostre país, i les locucions geogràfiques terra baixa,muntanya mitjana i alta muntanya.D´acord amb això, hom ha establert, a efectes biogeogràfics i per al nostre país, els següent acotamentd´altituds:Terra baixa: fins a 800 (1000) mMuntanya mitjana 800 (1000)-1600 (1800) mAlta muntanya per sobre de 1600 (1800) mD´una manera molt general hom pot dir que la nostra terra baixa porta una vegetaciómediterrània típica; per això és corrent d´associar conceptes i parlar de terra baixamediterrània. També en línies generals sol ésser veritat que a la muntanya mitjana esconcentra la nostra vegetació eurosiberiana (i més concretament la foresta caducifoliacentroeuropea) i per això és corrent de parlar de la muntanya mitjana atlàntica, o de lamuntanya mitjana medioeuropea, o de la muntanya mitjana submediterrània. I també,encara, és cert que només l´alta muntanya hostatja al nostre país vegetació boreo-alpina,ultra boscs de coníferes eurosiberians; també aquí és corrent d´associar conceptes i parlard´alta muntanya alpina o d´alta muntanya subalpina.Emprem termes biogeogràfics de manera que les altituds poden quedar relativitzades. Pertant, no és rar trobar paisatges plenament mediterranis a 900-1000 m d´altitud i més amunt itot; tampoc no és extraordinari de localitzar penetracions eurosiberianes a 300 o 400 m ifins més avall.La qüestió de l´exposició, efectivament, és de la màxima importànica en aquests casos. Elsvessants encarats al S, tradicionalment anomenats solells o solanes, reben una insolació mésintensa que no pas els encarats al N, els bacs, bagues o obacs.L´obac d´una muntanya és sempre molt més humit i fresc que el seu corresponent solell.Això fa que, en els solells, la vegetació mediterrània tendeixi a enfilar-se rostos amunt persobre de les cotes mitjanes on fóra esperable, mentre que, en els obacs, la vegetacióeurosiberiana davalli molt per sota del límit inferior que hom podria atribuir-li, i qui diuvegetació eurosiberiana i vegetació mediterrània, diu vegetació boreo-alpina i vegetacióeurosiberiana en zones més enlairades. 36
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipPodriem afegir que, si en l´obac considerat s´escola un rierol, les penetracionseurosiberianes aniran, arran del curs d´aigua, més avall encara i, si molt convé, hitravessaran tota la hipotètica zona mediterrània. Podriem parlar, encara, del fenomen de lainversió tèrmica, propi de valls tancades i cubetes, que capgira l´ordre de la zonació.Davant d´aquests fenomens hom s´adona de la relativitat de les correlacions abansindicades.Als Paisos Catalans, ultra la vegetació mediterrània esperable, apareixen elements eurosiberians i àrtico-alpins que hi fan un paper comparable al dels boscos caducifolis humits, de la tundra i de la taigà centro i nord-europees.Ambients azonalsEls ambients azonals apareixen, tant a la terra baixa, com a la muntanya mitjana, com al´alta muntanya, lligats per definició a la presència de fenòmens del substrat que s´imposenals fenòmens purament climàtics. Distingirem cinc grups d´ambients azonals: els rupestres,vinculats als roquissars aflorants; els litorals, estretament lligats a la salabror ambientalprovinent del mar; els aigualosos, en íntima relació amb els sòls amarats o assentats sobrecapes freàtiques fàcilment accessibles per a la vegetació, ambients aquests que, a l´emparade rius i aigües estanyades, es troben molt difosos, els més extensos dels azonals naturals(quasi un 2% del territori); els agrícoles, en oberta dependència de les condicions creades isostingudes per l´activitat agrària; i els ruderals, fills dels processos de nitrificació icalcigament subsegüents a la presència sostinguda per l´home en determinades àrees. 37
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Les unitats de vegetació als Països catalans La terra baixa mediterràniaAls Països Catalans, la denominació de terra baixa mediterrània és aplicada a una amplíssima àrea (80 % de lasuperficie total) que comprèn totes les terres litorals i interiors en què imperen condicions climàtiques de tipusmediterrani i on, en conseqüència, prospera una vegetació basicament perennifòlica i esclerofil·la qualificabletambé de mediterrània.Aquestes circumstàncies solen dar-se, d´una manera general, des del nivell del mar fins als 800-1000 md´altitud, bé que a les zones més eixutes (porció meridional del país) el domini mediterrani ateny els 1200-1300 m i més, mentre que en certes zones humides del nord hom pot trobar condicions extramediterrànies(submediterrànies, medioeuropeees, etc.) a altituds de l´ordre dels 500-800 m. 38
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipClimaLes pluges, no gaire abundants, es concentren a la tardor i també a la primavera; l´hivern ésmés aviat eixut i l´estiu coneix un període d´autèntica ariditat. Aquest cicle anual, tan típicdel clima mediterrani, esdevé un dels factors determinants del nostre paisatge vegetal méscaracterístic. 39
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa nostra terra baixa mediterrània rep unes precipitacions anuals que són de l´ordre dels250-300 mm (l/m2) a les contrades més àrides (migjorn valencià, illes Columbrets, perexemple) i dels 600-700 mm a les més plujoses (Montserrat o Perpinyà). És tracta d´unbioclima xerotèric típic, bé que a les zones més meridionals cal parlar ja d´un bioclimahemièric (subdesèrtic).Fisiognomia i característiques de la vegetacióEl tret possiblement més sorprenent de la vegetació mediterrània és l´escassa variació quepresenta en les diferents èpoques de l´any provocant la immutabilitat estacional del paisatgemediterrani. Els arbres, els arbustos, les mates, no perden mai la fulla, són perennifolis. Iaixò, paisatgísticament, és decisiu. La vegetació mediterrània, de fet, representa a Europa lapremonició de la vegetació subtropical i tropical, amb la qual es troba fortamentemparentada.Sota un clima més aviat càlid i no gens humit es presenta el perill de la deshidratació il´ariditat es converteix en el pitjor problema per a la vegetació. Així apareixen fulles petitesi lluents o la reducció total de la fulla, l´espinescència, les essències i les reïnes o el portdiscret dels arbres i l´abundor d´arbusts i lianes.En conjunt, doncs, a la terra baixa mediterrània predominen els xeròfits. Hom qualifica dexeròfits esclerofil·les o simplement d´esclerofil·les, els aladerns, arboços, etc. (fulla plana,dura i encerada), de xeròfits malacofil·les les estepes (fulla plana, tova i semimarcescent) ide xeròfits estenohidres algunes espècies d´indrets especialment àrids.En resum, es tracta d´un paisatge perennifoli, dominat per arbres i arbusts de fulla fosca,dura i petita, sovint espinosos o carregats d´essències, poc variable al llarg de l´any, eixut,sever. 40
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa zona dels alzinars (Quercion ilicis)El país dels alzinars constitueix l´expressió de màxima exuberància oferta per la vegetaciómediterrània.Diferenciem, però, una vegetació mediterrània septentrional, la del país de l´alzinar,oposada a una vegetació mediterrània meridional, la del país de les màquies i espinars.Els boscos esclerofil·lesL´alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) o alzinar amb marfull és el boscesclerofil·le característic per antonomàsia de la mediterrània septentrional Un boscnetament subtropical, densíssim i impenetrable, presidit per l´alzina (Quercus ilex ssp. ilex)i amb la presència d´un seguit d´arbustos i de lianes perennifolis.L´alzinar típic és una comunitat ombrívola, només discretament alta (10-15 m). Presenta unúnic estrat arbori normalment monoespecífic, bé que a vegades poden acompanyar l´alzinaalguns caducifolis o alguns pins. 41
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEn el sotabosc hom pot detectar dos estrats arbustius ben diferenciats: l´un, de 2-3 md´altura, és integrat per grans arbustos de port arbori, com el marfull, l´aladern, l´aladernfals, l´arboç, el llentiscle, etc.; l´altre, alt d´1 m o menys, duu arbustos de port discret, comel galzeran o bé petites plantes lianoides com l´esparraguera o la roja.Les lianes són els elements més característics de l´alzinar típic. Podem esmentar la ridorta,el lligabosc, l´arítjol i l´englantina.La llum arriba difícilment al terra de l´alzina i l´estrat herbaci es poc important. Hi trobemuna falguera, la falzina negra, bé que a vegades el sòl es ben recobert d´heura.L´alzinar litoral necessita un sòl relativament profund i ben constituït.La composició facilitada i el bloc esquemàtic correspondria al nucli essencial d´espèciesd´un alzinar litoral típic o amb marfull, que és la comunitat científicament anomenadaQuercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum; es fa generalment en indrets assolellats imés aviat eixuts, tant sobre substrat silíci com sobre substrat calcari, a la part septentrionalde l´àrea de l´alzinar litoral, fins a la latitud de Barcelona i Montserrat, bé que reapareixmés avall, en comptats indrets del Penedès, de les Muntanyes de Prades i de les Muntanyesde Tivissa i Vandellòs.En queden ben pocs reductes, fortament alterat com ha estat per la secular acció de l´home.L´alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum)En el Sistema Pre-litoral i en determinades àrees pirinenques i pre-pirinenques, a les zonescompreses entre els 700 i els 1200 m, sobre substrat silícic o àcid, o calcari descarbonatat,s´instaura un alzinar empobrit en espècies termòfiles mediterrànies i, per contra, enriquit enplantes eurosiberianes, majorment plantes herbàcies.Crida l´atenció la reducció dràstica de la flora lianoide i, per contra, els elevats valors derecobriment assolits per l´estrat herbaci.L´alzinar muntanyenc fa de clímax en una sanefa que corona la vegetació mediterrània entota la meitat nord del Principat, diguem des dels Pirineus fins a Montserrat. Reapareix enalgun altre punt del Sistema Pre-litoral (Muntanyes de Prades, Cardó, Ports de Tortosa) itambé en algun obac del Sistema Litoral (Montnegre, per exemple) o de les Alberes. 42
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum) és pròpia d´indrets silicis on elssòls són molt pobres en ions nutritius (oligotròfic) i més aviat àcid i això permet a la sureradesplaçar a l´alzina sota unes condicions generals de tipus mediterrani septentrional.L´ombra de la surera, molt més minça que la de l´alzina, no reix a crear un ambientnemoral per al sotabosc, en el qual, d´altra banda, tampoc no podrien viure, a causa de lanaturalesa del sòl, moltes de les espècies que són típiques de l´alzinar litoral. Per tot plegat,la sureda se´ns presenta com un bosc poc dens, totalment dominat per la surera en l´estratarbori, i posseïdor d´un sotabosc ric en arbusts tolerants de la llum i declaradamentsilicícoles.Aquesta composició correspon a una sureda “ideal”, com en resten encara alguns reductes.La gran majoria, però, són un poblament de sureres amb una brolla silicícola a sota. Sil´home no l´haguès explotat sistemàticament probablement serien comunitats més denses iestructurades que no pas les actuals.S´estén per la terra baixa mediterrània de la Selva, del Baix Empordà i del Maresme sobresòls saulonosos, de base granítica, i també pel Vallespir i l´Alt Empordà sobre esquistspaleozoics. Cap al sud reapareixen claps de sureda, refugiats, naturalment, a les muntanyes,i concretament als escassos enclavaments silícis que s´hi troben; és el cas de les suredesd´Escornalbou o als boscos de Poblet. 43
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipL´alzinar continental o carrascar (Quercetum rotundifoliae)A les nostres terres mediterrànies continentals imperen unes condicions climàtiques mésextremades que al litoral: les precipitacions són inferiors, l´estiu és calorós i eixut enextrem, mentre que l´hivern es presenta rigorosament fred. En aquestes condicionss´instal·la el carrascar.El carrascar és una comunitat pobre en espècies, d´estructura força simple. L´estrat arboriés dominat per la carrasca i el sotabosc no té, ni de bon tros l´exuberància de l´alzinar. Leslianes hi escassegen i hi són també rars els grans arbusts; l´estrat herbaci és pobre i lesespècies heliòfiles ho dominen tot.La seva gran variabilitat és ben comprensible, doncs de carrascars en trobem des del Bagesfins al migjorn valencià. La gran part de l´altiplà central català és país del carrascal més ric,el carrascar amb espina cervina de fulla petita (Quercetum rotundifoliae rhamnetosuminfectoriae).Al País Valencià apareix sobretot el carrascar amb gatosa (Quercetumrotundifoliae ulicetosum). 44
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDegradació dels alzinarsEls diversos alzinars, (muntanyenc, continental, litoral típic, amb roure, amb boix o elbaleàric, al gràfic d´esquerra a dreta), presenten vies pròpies, però a vegadesinterconnectades, en llurs sèries de degradació, les quals passen per les fases de pinedessecundàries, brolles arbrades, garrigues i bosquines diverses, etc. 45
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes bosquinesEls diversos alzinars ocupen actualment només una part discreta del territori on forenesperables. La subsegüent alteració dels boscos primitius amb tales, incendis o pasturatgereiterat pot donar lloc a vegetació espontània secundària com pinedes, bosquines de diversamena, i fins i tot prats i fenassars. Cal fer notar que són aquestes bosquines i pinedessecundàries allò que domina en el nostre paisatge espontani actual.No cal dir, que en enclavaments especialment hostils (sòl magre, vents molt intensos, etc.)algunes d´aquestes bosquines i pinedes secundàries poden representar una fase final,realment estabilitzada.La garrigaLa garriga típica és una comunitat arbustiva baixa, densa, punxent i impenetrable,fortament dominada pel garric o coscoll. Procedeix sempre de la degradació de l´alzinarlitoral o del carrascar, dels quals, en èpoques reculades, segurament deuria constituir elmantell marginal.Disposició probable de la garriga abans de la seva expansió antròpica, entre l´alzinar, elmantell marginal sec del qual devia constituir, i les brolles heliòfiles, instal·ladespermanetment sobre sòls prims i pobresLa pobresa de l´estrat herbaci és molt forta i el garric i el llistó són les dues úniquesespècies que hom pot trobar-hi invariablement i de forma abundosa; també els solen fercostat la lleteresa i el matapoll. La gran densitat i atapeïment atesos pel garric impedeixl´arribada de llum a l´estrat herbaci i la migradesa d´aquest.La garriga manca absolutament a les illes Balears, fins al punt que el mateix garric ésinexistent a Menorca i raríssim a Mallorca. 46
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Les brolles litorals i calcícoles de romaní i bruc d´hivern (Rosmarino-Ericion)L´estadi més amplament difós de degradació dels alzinars és el protagonitzat per les brolles.Sobre substrat calcari i a l´àrea litoral, des de les planes rosselloneses fins a la muntanyabaleàrica i del migjorn valencià, se succeixen diverses brolles més o menys semblants, totesamb un substrat florístic comú, diferents només per la presència exclusiva o dominància desegons quines espècies. El romaní i el bruc d´hivern hi són quasi sempre, no solamentpresents, sinó francament abundants.En el bloc esquemàtic de la brolla de romaní i bruc d´hivern (Rosmarino-Ericion) destaquem el predomini delromaní i del bruc d´hivern, la presència d´algun pi blanc, l´existència de claps cremats i la sumarietat del sòl,a través de punts del qual arriba a aflorar la roca calcària del substrat. 47
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa brolla de romaní i bruc d´hivern amb bufalaga tinctòria (Erico-Thymelaeetumtinctoriae) és la més difosa d´aquestes brolles al país de l´alzinar i penetra també al país dela màquia litoral, a l´àrea de Garraf. A més de romaní i bruc d´hivern, són hostes habitualsde la comunitat la bufalaga tinctòria, (Thymelaea tinctoria), la foixarda (Globulariaalypum), el barballó (Lavandula latifolia), les fumanes (Fumana ericoides, F. thymifolia),la farigola (Thymus vulgaris), la botja d´escombres (Dorycnium pentaphyllum), el llentiscle(Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), el garric (Quercus coccifera),l´argelaga (Genista scorpius), la gatosa (Ulex parviflorus) i encara d´altres arbusts isubarbusts perennifolis, de fulles petites i dures com les de tots els esmentats. Tal comdenuncia aquesta llarga llista encara incompleta, es tracta d´un conjunt molt ric, amb granvarietat d´espècies reunides en poca superficie, moltes d´elles aromàtiques, totes arbustivesde mig a un metre d´alçària. Les herbes hi juguen un paper molt secundari: hi ha només devegades llistó (Brachypodium retusum), sanadella (Stipa juncea) o farigola borda (Corismonspeliensis), i recobreixen molt poca superfície.De tardor a primavera floreixen la majoria dels arbusts d´aquesta brolla, i no pas de formapoc vistent; a l´estiu, quan l´eixut mediterrani imposa els seus rigors, hi ha una certacaiguda d´activitat, fins una certa marcescència.En funció de les variacions climàtiques, sobretot dels freds hivernals, i de certscondicionaments edàfics, aquesta brolla experimenta variacions en la seva composicióflorística, cosa que justifica que els fitocenòlegs en considerin subassociacions diverses.A les muntanyes tarragonines (Prades, els Ports, Llaberia) apareixen les subas.arctostaphyletosum i helianthemetosum marifolii, ambdues al país de l´alzinar litoral; a laprimera, que es fa en llocs més aviats freds i elevats, hi penetren la boixerola i l´eriçó,mentre que la segona, termòfila, duu espècies com la tufarola (Helianthemum marifolium) ola sajolida de bosc.Aquesta brolla litoral, bo i ésser d´apetències clarament calcícoles, prefereix els sòls mésaviat argilosos o margosos i profunds, poc permeables. Es fa només al Principat, alsdominis de l´alzinar litoral, del carrascar i fins de la màquia, sobretot a l´àrea de lescomarques barcelonines en sentit ampli, fins al Bages i la Segarra aproximadament. Cap almigjorn català apareix encara, però es refugia progressivament a la muntanya, dels 300-400m en amunt, fins als confins de la zona dels alzinars. No surt a les terres massa interiors,decididament continentals. 48
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes brolles continental i calcícoles de romaní i maleïda (Rosmarino-Ericion)Quan la continentalitat s´accentua, el bruc d´hivern desapareix de les brolles calcícoles i éssubstituit per la maleïda (dibuix).Aquestes brolles tenen llur òptim en el país de la màquia continental i fins en les zonesàrides de les planes de l´Ebre. Però arriben a atènyer també el país del carrascar, i fins el del´alzinar litoral. Es troba en aquest cas la menys continental de les comunitats, la brolla deromaní i maleïda amb esteperola. La maleïda (Linum suffruticosum) i la ginesta biflora(Genista biflora), al costat del romaní, passen a dominar l´estrat arbustiu. Ni l´una ni l´altreapareixen a les brolles litorals, de manera que hom constata realment algun canvi rellevant.A continuació teniu la llegenda del mapa de distribució de la pàgina següent:Brolles litorals de romaní i bruc d´hivern 1. amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum) 2. amb bufalaga tinctòria (Erico-Thymelaetum) 3. amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae) 4. amb lotus baleàric (Loto-Ericetum multiflora) 5. amb campanella lanuginosa (Convolvuletum lanuginosae) 6. amb gitam (Dictamnetum hispanici) 7. amb bruc valencià (Carici-Ericetum terminalis) 8. amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii) 9. amb lledània (Anthyllido-Teucrietum majorici) 10. amb garlanda (Erico-Lavanduletum dentatae) 11. amb farigola d´Eivissa (Erico-Saturejetum barceloi)Brolles continentals de romaní i maleïda 12. amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii) i amb sanadella (Euphorbio-stipetum junceae, només al RQ) 13. amb perdiguera (Rosmarino-Linetum suffruticosi) 14. amb espart (Fumano-Stipetum tenacissimae)Timonedes litorals 15. d´hipèric pinzell 16. d´esparbonella blanca (Stipo-Sideritetum) ni de c errell (Elaeoselino-Avenetum) 17. de farigola meridional (Sideritido-Thymetum hyemalis) 49
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDominis potencials: rouredes seques (BQ); alzinars litorals (Qg); continental (Qr); i baleàric (CQ); màquieslitorals de garric i margalló (QL); baleàriques d´ullastre (CC) i continental de garric i arçot (RQ); espinar(CR) 50
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes brolles litorals i silicícoles d´estepes i brucs (Cistion mediomediterraneum)Sobre substrat silícic, les brolles ofereixen una composició florística prou diferent a lacomentada fins ara a propòsit de les diferents brolles calcícoles.El bruc d´hivern, la foixarda, el barballó, l´argelaga i encara d´altres arbustos tancaracterístics de les brolles calcícoles són incompatibles amb un substrat silici. El romaníno defuig de forma dràstica aquests sòls pobres en carbonats o totalment mancats, però nohi pren la preponderància que és capaç d´atènyer en els altres.Els grans dominadors d´aquestes comunitats són les diferents espècies d´estepes (Cistus) ide brucs (Erica) altres que el d´hivern. Els brucs, efectivament, són en general silicícoles, iles estepes, si més no algunes de tolerants, també poden aparèixer sobre calcari, però no hifan mai cap gran paper. Estepes i brucs, juntament amb un fons florístic indiferent alsubstrat, comú per a totes les brolles, esdevenen el catàleg florístic d´aquestes bosquines. Bloc esquemàtic de la brolla d´estepes i brucs. A destacar el predomini de les estepes, els brucs i dels caps d´ase, i la presència esparsa d´algun pinyer o d´alguna surera 51
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa brolla comuna d´estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici) és la mésestesa al nostre país, bé que es troba limitada al Principat; l´escassesa o manca de substratssilícis al País Valencià i a les Balears permet de compendre la qüestió.Les espècies més habituals són: l´estepa borrera, l´estepa negra, estepa blanca, el bruc boal,l´argelaga negra (Calicotome spìnosa), el caps d´ase, la bruguerola, la gatosa, la botjad´escombres, la ginesta, la farigola,.. entre els arbusts, i en l´estrat herbaci amb unrecobriment molt més escàs: el llistó, l´albellatge i molses i líquens.La pobresa de l´estrat herbaci és encara més accentuada en aquesta brolla silicícola que enles brolles calcícoles de romaní i bruc d´hivern. Per contra, hi sovintegen els líquensfoliacis i les molses, cosa que es relaciona amb els graus més elevats d´humitat queofereixen les capes superficials del sòl, mai tan dràsticament drenades com en els indretscalcaris i més eficaçment ombrejades per les estepes.Hom diria que la tendència d´aquesta brolla d´estepes i bruc boal a facilitar la restauraciódels alzinars a què substitueix és relativament marcada. Potser podríem explicar-ho enfunció dels nivells d´humitat dels llocs on es troba, evidentment més alts que els indretscomparables però de natura calcària. La comunitat, sovint força atapeïda i alta, sobretotquan el bruc s´hi desenvolupa amb vigoria, crea, a més, unes certes condicions nemorals enel seu si. De seguida s´hi fan aleshores plantes de l´alzinar o de la garriga, com lligabosc,roja, arboç, algun marfull, matapoll, llentiscle i fins plançons d´alzina. Tampoc és rar, però,d´enfrontar-se amb situacions radicalment oposades. Això esdevé particularment evident enindrets castigats per l´incendi forestal.Efectivament, en zones calcinades sovint, la brolla sol oferir l´aspecte d´un poblament baixi força esclarissat, amplament dominat per les estepes. El pirofitisme de les estepes ésproverbial. Al fort de l´estiu entren en una certa fase de marcescència, car llurs fulles, forçagrosses, presenten una ampla superfície transpiradora i no disposen de recursos aïlladors.Mig marcides i carregades d´essències esdevenen sumament inflamables i propicienl´incendi. Passada l´ona de foc, llurs llavors incombustibles germínen per milers fins agenerar poblaments quasi purs d´estepes, amatents a repetir l´experiència al cap de ben pocsmesos; si el foc sovinteja, i els estepars ho fan prou possible, arriben a bandejar tota altreespècie. N´hi ha prou amb la presència de l´incendi cada sis o set anys perquè la nostrabrolla sigui un simple estepar, esclarissat i empobrit.Veieu aqui sota un exemple de regeneració de la brolla després de l´incendi La brollapirofítica es regenera amb una relativa facilitat, sigui rebrotant de soca, que és l´estrategiadel garric i dels brucs (1), sigui germinant amb rapidesa i abundor, que és l´estratègia de lesestepes (2) 52
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipS´ofereix amb la seva màxima esplendidesa per la primavera. Apareix en els dominis del´alzinar litoral i de l´alzinar muntanyenc, des de les Alberes fins al migjorn català, en àreeslitorals de natura primordialment esquistosa, granítica o gresosa. El seu òptim correspon ales baixes muntanyes silícies de les serralades Litoral i Pre-litoral, de manera que a lesplanes selvatana i empordanesa, bé que present, està mal constituïda.Les brolles muntanyenques i silicícoles d´estepes i brucs (Cistion laurifolii)Les muntanyes silícies del centre de la península Ibèrica presenten, en les àreesmitjanament degradades, una brolla força xeromorfa presidida per l´estepa muntanyenca.Fins als Països catalans n´arriben irradiacions. En general, però, substitueix rouredes dereboll, de manera que només molt colateralment pot ésser tractada aquí de la degradació del´alzinar.Les estepesa, estepa borrera, b, estepa negra, c, estepa blanca, d,estepa muntanyenca, e, estepa populifòlia, f, estepacrespa 53
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes pinedes secundàriesNo hi ha dubte que la vegetació forestal de la nostra terra baixa mediterrània ésfonamentalment constituïda per pinedes.La majoria de les pinedes mediterrànies són boscos secundaris; en rigor, ni boscossecundaris, car ja sabem que la sola presència d´un estrat arbori no és suficient per aqualificar de bosc una comunitat vegetal. Les pinedes mediterrànies solen ser brolles una deles espècies de les quals és el pi; altrament dit, brolles arbrades.Rarament els pins de terra baixa creen ambient nemoral, de bosc de debó. La brolla quesolen aixoplugar fa el seu curs, indiferent fins a cert punt a llur presència.Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds,en ambients més aviat eixuts, creixen molt de pressa i llur taxa de reproducció és elevada.Sotmesos a la competència d´espècies més sensibles, però també més eficaces (l´alzina, lasurera, etc,) es veuen constrets a ocupar llocs marginals que aquestes no poden colonitzar(codines, carenes ventoses, relleixos de cingle, etc.). Si per qualsevol circumstància, però,la competència remet, aleshores s´estenen amb rapidesa pels llocs que abans els eranvedats.Això s´esdevé, per exemple, després d´una tala dràstica o d´un incendi. El gran nombre depinyons que anualment disseminen els pins permeten una proliferació ràpida de plançonsque no troben, de moment, gaire competència. Llur tolerància i ràpid creixement els duu aexhibir un port respectable al cap de ben pocs anys, quan les alzines i les sureres, que volenun ambient nemoral per a germinar, encara no han reeixit a fer pujar els plançons. És aixícom s´instaura, de moment, una pineda “oportunista” que no ha necessitat per a disposard´arbres respectables de gaire més temps que l´esmerçat per les bosquines per adesenvolupar llurs subarbusts i arbusts. Però si res no altera el curs de les coses, el tempss´encarregarà d´establir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran rellegats de nou a llursprimitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament lacompetència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfilscom són, ofegats per la densitat ombrívola del bosc.Els pins disposen d´un recurs sorprenent, per a evitar que això arribi a esdevenir-se: el foc.Són, efectivament, piròfits, com les estepes. Llurs fulles petites, la gran quantitat de pinassaque produeixen i la reïna inflamable de què són portadors, els converteixen en una fontpotencial de foc. L´incendi, si es produeix, creix de pressa i progressa gràcies als pins. Eldestrueix, però anorrea també les altres plantes que feien avançar la recuperació del boscprimitiu. D´aquesta manera es torna a l´inici i una nova fornada de petits plançons de pireprèn el cicle.La pineda de pi blanc és de bon tros la més corrent a la terra baixa mediterrània. Ocupagrans extensions, tant sobre terreny calcari com sobre terreny silici. De les zones silícies,però, prefereix les de natura esquistosa i defuig les saulonoses. A les calcàries, si el sòl ésmolt prim, arriba a prosperar amb una certa dificultat.És molt corrent que les brolles litorals de romaní i bruc d´hivern duguin un estrat arbori depi blanc, a vegades prou dens. Semblantment s´esdevé amb les brolles contientals deromaní i maleïda. De les brolles silicícoles és la d´estepes i bruc boal i la d´estepes i brucsamb càrritx les més sovint recobertes de pi blanc; les altres, pròpies d´indrets més aviatsorrencs, no solen presentar-se. 54
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipÀrees on són trobables superfícies dilatades de pineda, sigui com a bosc primari, sigui coma bosc secundari. 55
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa pineda de pi pinyer mostra una decidida preferència pels indrets saulonosos. No ésimpossible que formi un estrat arbori damunt d´una brolla calcícola, però on es desenvolupabé és en llocs sorrencs, sobre brolles d´estepes i brucs. També es mostra molt capaç decolonitzar fins les reraplatges, les dunes, etc. Bé que apareix per tos els Països catalans, éssegurament en els Sistemes Litoral i Pre-Litoral, i a les contrades silícies i marítimes del´Empordà i de la Selva on les pinedes de pi pinyer es fan més ufanosament.La pineda de pinastre té un impacte sobre el paisatge general dels Països Catalansdecididament menor. Demana indrets silicis, d´una relativa humitat.La pineda de pi roig presenta la seva màxima expansió fora de l´àrea mediterrània. Aixòno obstant, en llocs obacs i alterosos (700-900 m), penetra també al país de l´alzinar. És elcas de les magnífiques pinedes de pi roig que substitueixen l´alzinar muntanyenc al bosc dePoblet, o que apareixen en prou punts enlairats de tot el Sistema Pre-Litoral català(Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Bertí, etc.), o que es fan en àrees mediterrànies delMontsant i dels Ports de Tortosa, àdhuc de les muntanyes del Maestrat.A les valls més humides de la zona silícia de l´alzinar, entre els 200-900 m, però sobretotentre els 400-800 m al domini de l´alzinar muntanyenc, és possible localitzar retalls d´unacomunitat forestal sorprenentment rica i frondosa, inesperada a la terra baixa: l´avellanosaamb falgueres. Es tracta d´un bosquetó dominat per l´avellaner, que ja és una espècie benpoc mediterrània, on prosperen també moltíssimes altres espècies desusuals en l´estatge: elpolístic (Polystichum setiferum), que és una falguera esplèndida que fa tofes d´un metre dediàmetre i més, la falguera comuna, una bella campaneta (Campanula trachelium), la violaboscana (Viola sylvestris), etc., àdhuc l´heura o l´alzina.En condicions ideals, ocupa les parts baixes, ben humides, de les valls silíciesmuntanyenques, inmediatament per sobre de la vegetació de ribera pròpia del mateix fonsde la vall, és a dir que es fa en els llocs més humits dels no inundables; per això mai noarriba a ser gaire més que una faixa d´uns quants metres d´ample.L´avellanosa amb falgueres representa la rèplica a la terra baixa de l´avellanosa amb fetgerade la franja altimontana, i àdhuc de la freixeneda típica o de la roureda de roure pènol.Penetra decididament a l´àrea mediterrània a l´empar de les condicions més o menysoceàniques que imperen al front oriental humit del NE del Principat (la Garrotxa, lesGuilleries, la Selva, Montseny).Les castanyedes, que als Països Catalans sempre són, a tot estirar, un bosc secundari,apenes arriben a aparèixer a la terra baixa mediterrània. Llur àrea d´elecció és el paíssubmediterrani de les rouredes. Aixo no obstant, arriben a fer-se al país de l´alzinarmuntanyenc, tal com s´esdevé en força punts de les muntanyes de Prades i del Montseny.La teixeda és un bosc permanent, dominat per plantes clarament extramediterrànies, que,aprofitant les condicions especials dels llocs encinglerats i alts, ocupa petits claps alsdominis de l´alzinar muntanyenc i de les rouredes seques. 56
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes bardisses (Pruno-Rubion) constitueixen un conjunt fitocenològic d´indiscutiblepersonalitat (Prunetalia spinosi), caracteritzat per l´espinositat i atapeïment dels arbusts ilianes que les integren. Les bardisses troben llur desenvolupament òptim sota lescondicions climàtiques de l´Europa mitjana, majorment a les bandes frontereres i de mitjaombra que s´instauren a les vores del bosc caducifoli (mantell marginal del bosc), bé quel´acció humana n´ha propiciat amplament l´extensió. A la nostra terra baixa mediterrània(Pruno-Rubion) tenen un paper més retringit en el paisatge, però no pas menys personalitat.Els dos trets fonamentals de les bardisses són, efectivament, llur caràcter de comunitatsarbustives i lianoides, i l´espinescència de moltes de les plantes que les integren. El conjuntpren l´aire d´un bolic vegetal inextrincable de tan atapeït i revés, impossible de travessarsense esforç. Hi prenen una significació especial diverses plantes de la família de lesrosàcies, totes punxents, d´entre les que destacaríem els esbarzers o romagueres (Rubussp.), els rosers silvestres, englantines o gavarreres (Rosa sp.) i els arços (Crataegus sp.);tant és així, sobretot a la regió mediterrània, que per als nostres pagesos, i en una relacióben comprensible, bardissa i poblament d´esbarzers és a la pràctica tot u.La majoria de les plantes que integren les bardisses són vegetals caducifolis. Aquestacaracterística, tan poc mediterrània, s´explica fàcilment si tenim present l´òptimmedioeuropeu que la distribució de les bardisses ens ofereix. I també explica així, doncs,que el nostre paisatge mediterrani les bardisses restin confinades a les fondaladesombrívoles i frescals o bé en indrets especialment humits.L´esforç d´adequació a les condicions mediterrànies ha permès la selecció d´uns vegetalsben notables quan al règim de caiguda foliar. A les bardisses de la nostra terra baixa,efectivament, arriben a dominar les plantes semicaducifòlies, com és el cas de l´esbarzercomú (Rubus ulmifolius) i del roldor (Coriaria myrtifolia). Aquests vegetal no precindeixenfatalment de llurs fulles en arribar l´hivern, sinò que en condicionen la caiguda al´escaiença d´uns rigors hivernals mínimament notables, en anys temperats, una partconsiderable del fullatge roman a la planta, tanmateix una mica marcit, i fa possible, doncs,una activitat vegetativa durant tot l´any, comparable a la de les plantes perennifòlies del´entorn. A les bardisses de terra baixa, hom pot trobar fins i tot espècies trànsfugues delsalzinars immediats, les quals semblen viure-hi sense gaire problemes.Les plantes que integren la bardissa toleren malament una ombra excessiva. Són forçaheliòfiles, però no pas xeròfiles. Aquestes condicions d´humitat i mitja ombra es donen ales clarianes i als marges del bosc. Tenim motius per pensar que, antigament, les bardisses 57
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipengarlandaven els boscos medioeuropeus i marcaven el trànsit devers comunitats herbàciesobertes. Llur espinescència queda així també satisfactòriament explicada, car era la formade defensar-se contra uns herbívors necessàriament aubndants als herbeis perifèrics delbosc, secundàriament, el bosc també es beneficiava d´aquesta espinescència, car els gransherbívors es veien privats de brostejar-ne les vores i provocar-ne, conseqüentment, unareculada progressiva.L´explotació intensiva dels boscos, sovint en règim de bosc menut, ha propiciat l´extensióanormal de les bardisses. El fenomen és palès en els boscos de ribera de la terra baixa i enqualsevol formació forestal caducifòlia de les altres àrees. Desaparegut l´ambient ombrívolnemoral, la bardissa heliòfila penetra ràpidament en el sotabosc i a les clarianes i hoenvaeix tot de seguida, car el creixement dels esbarzers és molt ràpid. L´única pràcticacapaç de frenar això fóra la plantació d´arbrissons immediatament després de l´estassada.La bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum) és sens dubte la més coneguda i estesa de lesbardisses de terra baixa.El predomini de l´estrat arbustiu i lianoide és palès. El domini correspon sobretot al´esbarzer, a l´aranyoner i a l´arç blanc (totes tres rosàcies espinoses) i al roldor, i en segonlloc a la vidalba. 58
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipAquesta estructura i composició en què domina l´esbarzer i la vidalba, correspon a lasubassociació més característica de la bardissa amb roldor (subas. Clematido-rubetosum),que és la més atapeïda i esponerosa. Quan la influència humana és intensa i la humitat nogaire alta, passa a dominar el roldor, la bardissa s´esclarissa i empobreix en espèciesarbustives caducifòlies, cosa que permet l´enriquiment de l´estrat herbaci amb plantes comel fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), l´orenga, etc (subas. Origano-coriarietosum). Sobre sòls àcids i poc nutritius, bé que humits (NE del Principat), es fa unabardissa amb roldor dominada per la falguera comuna i l´aranyoner (subas. pteridietosum).Els prats eixuts, els fenassars i les joncedesLes comunitats herbàcies, els prats, no tendeixen a dominar en el paisatge mediterrani.Només certs racons força especials, llocs amb poca terra o sòl especialment ingrat, duen unprat com a vegetació estable final. Això no obstant, l´acció de l´home ha fet canviarsensiblement aquest panorama.Efectivament, la destrucció dels alzinars no dóna únicament pas a les bosquines suaratractades. Sovint fins les mateixes bosquines han estat anorreades. És corrent aleshores detrobar prats eixuts, fenassars, remarcablement estesos.Aquests prats mediterranis no tenen ni de bon tros, la ufana dels prats humits propis deterres més septentrionals o alteroses. No arriben mai o quasi mai a formar una gespaarranada, però atapeïda, com és el cas dels prats de pastura d´alta muntanya, ni tampoc aconstituir un herbei dens i gemat com s´esdevé en els prats dalladors de la nostra terrasubalpina o altimontana. Els prats mediterranis es presenten com a comunitats forçaesclarissades en les quals dominen les herbes anuals, els anomenats teròfits.L´estiu sol contemplar una retracció espectacular d´aquests prats. D´estiu a entrada d´hivernel prat és marcescent o en simple reconstrucció vegetativa. Passades les pluges de la tardor,o durant l´hivern, es produeix la germinació de les granes. A la primavera, el pratmediterrani, sense atènyer cap gran densitat ofereix, un aspecte prou tendre i ric quan elsprats montans, subalpins i alpins apenes si apunten o encara romanen colgats de neu. Cicle anual d´un prat mediterraniLes gramínies arriben a jugar un paper important en aquests prats eixuts, però mai tanimportant com en els prats rasos alpins, per exemple. 59
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl llistonar típic (Phlomido-Brachypodietum retusi) és probablement el més estès delsprats terofítics al país de l´alzinar, i es fa sempre sobre sòls calcaris, poc profunds i secs.El llistó i el salvió blener constitueixen elles soles el gruix de la massa de la comunitat. Lesacompanyen una llarga llista de petites plantes, per un general teròfits.Bloc esquemàtic: a destacar, dins l´esclarissament general, el predomini del llistó, del salvió blener i de lacorretjola rojenca així com els afloraments del substrat calcari (poblats per crespinells) i l´aixaragallamentd´alguns llocs pendents. El llistó 60
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl fenassar típic (Brachypodietum-phoenicoidis) és un gramenet esponerós, pobre enteròfits.La dominància del fenàs de marge és total en la comunitat; les altres espècies no fan mésque acompanyar-lo. Això fa que el fenassar se´ns presenti com un gramenet força dens iatapeït, mitjanament alt, més o menys verd durant tot l´any. Vol un cert grau d´humitat, demanera que les seves formes més genuïnes no són ateses més que a les ontrades plujoses del´alzinar o fins de la roureda; no apareix al domini de la màquia. Troba un hàbitat excel·lenten els talussos i marges que queden entre els conreus, fins al punt que aquesta és, al nostrepaís, la seva localització típica.El prat sabanoide d´albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) constitueix unairradiació dels immensos gramenets africans que hom engloba sota l´apel·latiu comú desabana. Ni per l´esxtensió, ni pel port de les plantes que l´integren, aquest prat d´albellatgeno ateny la grandiositat de la sabana africana, però és cert que, en petit, en reprodueixmoltes de les seves característiques. D´altra banda, l´espècie dominant, l´albellatge o fenalde bou és tanmateix una planta d´ampla dispersió africana, present a les grans comunitatsgraminoides del continent veí.El domini de l´albellatge és total en l´estrat herbaci alt. A l´estrat herbaci baix, ladominància correspon al llistó.El prat d´albellatge prospera tant sobre substrats calcaris com sobre substrats silicis. És unacomunitat termòfila, però no xeròfila. Es localitza preferentment als solells litorals de lesàrees subhumides, és a dir a la banda costanera del Principat, sobretot entre el Llobregat i laTordera.Les joncedes (Aphyllantion) són gramenets embosquinats on la jonça sol jugar-hi un paperdestacat. Es presenten en comunitats baixes, calcícoles, discretament xeròfiles.Solen correspondre a les darreres etapes de la degradació dels alzinars humits o, sobretot,de les rouredes submediterrànies. 61
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa zona de les màquies i dels espinarsLes màquies litorals (Oleo-Ceratonion p.p.)Si exceptuem la part més extrema del migjorn valencià, que és país d´espinar, tot el litoralsituat al sud de Barcelona, i també el litoral baleàric, pertanyen al domini de les màquies.En condicions primigènies, doncs, cal pensar que aquesta ampla àrea era coberta per unmantell vegetal atapeIt, però més aviat baix, 1,5-2,5 m, per una màquia.La màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) és sens dubte la més estesa alsPaïsos Catalans. És la màquia de la terra baixa valenciana i del litoral català meridional. Estracta d´una comunitat enormement malmesa de la qual no ens resten, malgrat la dilatadacobertura dels seus dominis, més que retalls esparsos.La dominància aclaparadora del llentiscle, del garric i del margalló és el tret més acusatd´aquesta màquia. I també, és clar, la presència d´algunes espècies marcadamentmeridionals, com és el mateix margalló o el garrofer.A la màquia provençal d´ullastre i olivella (Oleo-Lentiscetum provinciale) dominen elllentiscle i l´ullastre i per contra no trobem ni el margalló ni l´arçot.L´espinar d´arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis)La màquia de garric i margalló s´atura a l´alçada d´Alacant aproximadament i es sustituidaper l´espinar d´arçot i margalló.Les precipitacions mitjanes se solen mantenir ben per sota dels 400 mm anuals, i fins persota dels 350. Llavors, l´arçot, que ja era present a la màquia, pot passar a jugar un paper degran preponderància. És així com es configura una formació predominantment espinosa,eixarreïda i clarera.Les bosquines i les pinedes secundàriesLes màquies han experimentat una reculada fortíssima a causa de la pressió humana, mésforta encara que l´experimentada pels alzinars, de manera que en llurs dominis respectiushom troba quasi sempre comunitats secundàries que les substitueixen, comunitats quesovint són bosquines o fins alguna pineda secundària.Al país de les màquies hom sol trobar només pinedes de pi blanc i encara constituïdes ambuna certa precarietat; al país dels espinars aquestes pinedes són rares i encara subsegüents arepoblació.Però això no sempre és així. És ben corrent que el pi blanc faci part de la mateixa màquia,baldament no arribi a constituir-hi un estrat arbori continu. És justament el si d´aquestesmàquies litorals un dels habitats més genuïns del pi blanc, hàbitat a partir del qual aquestaespècie ha colonitzat després les enormes extensions que actualment ocupa. En la màquiaben constituida el pi no podria gernminar, però sempre hi ha racons esclarissats que hopermetrien. 62
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip La muntanya mitjana plujosaHom parla de muntanya mitjana plujosa per a designar l´espai geogràfic sotmès acondicions climàtiques de tipus més o menys medioeuropeu que ocupa un estatgealtitudinal intermedi entre la terra baixa mediterrània i l´alta muntanya subalpina i alpina.Al Principat, la muntanya mitjana plujosa comprèn les terres situades aproximadamententre els 900-1000 m i els 1500-1700 m, bé que aquest acotament altitudinal és forçarelatiu.L´aspecte de la vegetació ens permet una subdivisió fàcil d´aquesta muntanya mitjana endos grans sectors: l´un, de tipus submediterrani o de transició, que correspon a la zona deles rouredes i pinedes muntanyenques seques, i l´altre, de tipus medioeuropeu o bé atlàntic,que correspon a la zona de les pinedes i rouredes humides i de les fagedes.Els bioclimes de la muntanya mitjana plujosa són tots de tipus axeromèric, és a dir climestemperats i força humits, que es caracteritzen per la manca, tant de mesos tèrmicamentglacials, com de mesos hídricament àrids. Les precipitacions totals anuals oscil·len entre els700-800 mm i els 900-1000 mm.La vegetació de la muntanya mitjana plujosa és, si més no potencialment, de caràcterforestal. El bosc, el majestuós bosc caducifoli, és l´autèntic dominador, bé que en certsindrets es veu substituït, ja de natural, per boscos perennifolis de fulla acicular,concretament per pindes de pì roig o de pinassa, molt esteses també secundàriament percausa de l´acció humana. La muntanya mitjana plujosa, doncs, és el domini d´aquestespinedes i, especialment, de les fagedes, de les rouredes i de les avellanoses. En qualsevolcas, sempre ens enfrontem amb grans arbres, amb abundor de comunitats higròfiles i ambun recobriment total del sòl.Els aciculifolis poblen les àrees més fredes de la muntanya mitjana plujosa i aquelles enquè els períodes estivals són més curts: en tindrien prou amb un mes a l´any que presentésmitjanes tèrmiques superiors als 10º C, mentre que els caducifolis n´exigeixen si més notres o quatre. Això explica que els aciculifolis siguin els reis de la zona subalpina o del´europa boreal, i que no penetrin a la nostra muntanya mitjana més que en les àrees mésextremes. Podriem dir que, a grans trets, planoperennifoli és correlatiu a mediterrani,planocaducifoli a medioeuropeu (o a muntanyenc plujós) i aciculoperennifoli anordeuropeu (o a subalpí). 63
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipClimaA continuació teniu diagrames ombrotèrmics de diverses estacions significatives de l´àrea montana als PaïsosCatalans. Hi destaca l´absència de cap període d´ariditat estival, contràriament a allò que passa a l´àreamediterrània. 64
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa zona de les rouredes i pinedes muntanyenques sequesLa transició entre la vegetació mediterrània esclerofil.la i la vegetació tendra i de fullatgecaduc pròpiament medioeuropea o atlàntica genera un conjunt de comunitats que sónenglobades sota lapel.latiu general de submediterrànies. Ja hi domina, certament, lavegetació caducifòlia, però hom troba encara algunes espècies perennifòlies i les fullesdecídues recorden força, per llur aspecte i dimensions, la disposició foliar mediterrània.Aquesta zona submediterrània és, fonamentalment, el país de les rouredes seques, peròtambé de les pinedes muntanyenques seques i de les boixedes (i pinedes i boixedesrepresenten encara la vegetació no caducifòlia).Les rouredes de roure martinenc i les de roure de fulla petita constitueixen el gruixde la massa forestal submediterrània als Paisos Catalans.Els boscos caducifolis (o aciculifolis) submediterranis (Quercion pubescenti-petraeae i Fagion sylvaticae)La roureda de roure martinenc (Buxo sempervirentis-Quercetum humilis = Querco-Buxetum)La roureda de roure martinenc amb boix o típica és pròpia de les comarques interiors declima fred a lhivern, on deuria ocupar grans extensions, especialment sobre substratcalcari, entre els 1000 i els 1600-1700 m.No sens ofereix mai com un poblament atapeït darbres, però no és segur que hagi désseraixí: han sofert molt limpacte humà, com veurem, i potser no ens en resta cap de benconservada. En qualsevol cas, per contra, lestrat arbustiu és molt ric en quantitat idiversitat, característica aquesta que subratlla el paper de transició assumit per lavegetació submediterrània: labundor darbusts, certament, és un caràcter ben típic delsboscos mediterranis, i prou estrany en els boscos medioeuropeus. Lestrat herbaci, a sontorn, es mostra també força dens i diversificat, circunstància, en canvi, que ensacosta a la vegetació forestal medioeuropea.En general, i malgrat tot, el conjunt sofereix com un gran bosc, alt i ric en espècies. Homha maltractat molt la roureda de roure martinenc. Malgrat lextensió del seu dominiclimàcic, és quasi impossible trobar-ne claps suficientment grans i ben conservats. Enconjunt, doncs, es tracta duna roureda molt malmesa i degradada, de la qual ens restenben poques mostres presentables.El seu domini climàcic s´estén per la muntanya mitjana de la Ribagorça, del Pallars, del´Alt Urgell, del Berguedà, del Ripollés i d´Osona, és a dir en zones submediterrànies ambuna certa tendència a la continentalitat; reapareix en punts esparsos de muntanyes mésmeriodionals (Montserrat, zona calcària culminal de les muntanyes de Prades), encastadaaleshores en d´altres dominis climàcics (l´alzinar muntanyenc i la roureda de roure de fullapetita).La subas. rusco-hederetosum, calcícola, és portadora d´un nombre important d´espèciesdels alzinars, entre les quals l´alzina, l´aladern fals, el marfull, la falzia negra, etc.; percontra, no disposa de moltes de les espècies eurosiberianes. Hi juguen un gran paperl´heura, el grèvol i la blada de fulla gran és substituïda per la blada de fulla petita. És unacomunitat de trànsit que apareix a Montserrat i a les muntanyes de Prades, punts límit iaïllats en l´àrea de la seva distribució. 65
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEn àrees silícies i sotmeses, a més, a un clima marítim, es presenten rouredes mixtes deroure martinenc i roure de fulla gran o de roure martinenc i roure africà.Bloc esquemàtic de la roureda de roure martinenc típica. Aspecte hivernal i estival. A destacar la relativafrondositat dels roures i l´abundor d´espècies arbustives en el sotabosc, entre les quals el corner i el boix.La roureda de roure de fulla petita (Violo wilkommii-Quercetum faginae)La roureda de roure de fulla petita és la rovira submediterrània típica de les àrees méseixutes de la nostra muntanya mitjana plujosa. És una comunitat calcícola de tendènciacontinental. Suporta bé els freds hivernals (cosa que no farien els alzinars mediterranis),però també fa front a períodes estivals quasi eixuts (cosa incompatible amb les exigènciesde les rouredes de l´Europa central).El seu domini potencial s´estén per tota la zona pre-pirinenca situada entre els (500)600-700 i els 1000 m, bé que, a les parts baixes, resta limitat als obacs, car els solells són encarapaís del carrascar. A l´empar dels altiplans de la Segarra i de l´Anoia, penetra profundamentdevers el sud, fins a la Conca de Barberà, de manera que mig parteix el domini delcarrascar. De forma discontinua reapareix a les parts altes dels massissos muntanyososmeridionals, concretament a les muntanyes de Prades, al Montsant, a Cardó, als ports deBeseit i de Morella, entre 1000 i 1200 m, i ja en el límit de la seva àrea, a les zonescalcàries de Penyagolosa, entre 1100 i 1400 m. 66
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipA les muntanyes de la Catalunya meridional (Prades, Montsant, Cardó, etc.) es presenta lasubas. paeonietosum. Hi és rar el boix i a l´estrat arbori, tant o més que els roures, hidominen les pinasses i les blades. L´estrat herbaci sol dur una espècie esplèndida, la peòniade muntanya que és una planta esponerosa proveïda de flors vermelles enormes que floreixa entrada de bon temps. Generalment no es tracta de grans boscos, sinó de bosquetons queaprofiten fondalades i llocs frescals, adés com a comunitat climàcica (i aleshores sí quecobreix petites bandes contínues), adés com comunitat permanent en punts humits deldomini de l´alzinar. Espècies com la boixerola o com diversos rosers boscans no hi sóngens rares. Bloc esquemàtic de la roureda de roure de fulla petita. Aspecte hivernal i estival. A destacar la feble frondositat dels roures, la persistencia de les fulles a les capçades durant l´hivern, la presència de pinasses i la relativa pobresa del sotabosc, dominat pel boix, el corner, el marxívol i les violes 67
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa roureda de roure reboll (Cephalantero-Quercetum pyrenaica) o rebollar apareixúnicament en dues localitats dels Paisos Catalans: les Muntanyes de Prades i el massís dePenyagolosa. És una comunitat del atlántic-ibèric rica en estrat herbaci i pobre en estratarbustiu que prospera sobre sòls silícics (granits i gresos), a altituds compreses entre 950 i1450 m. A l´empar de la capacitat de rebrotada de soca que presenta el reboll hom haaplicat a aquestes rouredes un tractament silvícola com si fos un alzinar, del tot inadequat.Quasi sempre apareix un estrat arbori dens de rebolls i, també, de pi roig, espècie aquestadarrera que abunda més com més alterada es troba la rovira.La pineda rovirosa de pi roig (Violo-Quercetum fagineae pinetosum sylvestris o Geo-Pinetum sylvestris)La presència de pi roig o de pinassa és més o menys constant en totes les rouredessubmediterrànies.L´estat actual del coneixement fitocenològic ens porta a creure que la pinassa noméspredomina en l´estrat arbori de les rouredes quan l´home n´ha alterat fortament l´estructura.Per contra, el pi roig pot ésser un element prepotent en les rouredes, sota segons quinescondicions naturals, sense haver necessitat cap cop de mà per part de l´home.Mentre que les pinedes de pi roig que prosperen al domini del roure de fulla petita solenésser tanmateix secundàries, però també n´hi ha de primàries.Les espècies arbustives o herbàcies són, en línies generals i amb algunes excepcions, lesmateixes que es fan a la roureda de roure de fulla petita típica.Als Ports de Beseit, aquesta pineda rovirosa ocupa extensions importants, fins al punt quecobreix quasi tot l´espai forestal submediterrani; el boix hi és molt abundant al sotaboscarbustiu.Les pinedes muntanyenques sequesLa presència de pi roig o de pìnassa és més o menys constant en totes les rouredesmediterrànies. L´estat actual del coneixement fitocenològic ens porta a creure que lapinassa només predomina en l´estrat arbori de les rouredes quan l´home n´ha alteratfortament l´estructura. Per contra, el pi roig pot ésser un element prepotent en les rouredes,sota segons quines condicions naturals. Sense haver necessitat cap cop de mà per part del´home.Les pinedes secundàries de pinassa són més aviat d´àrees calcàries i concretament aldomini de la roureda de roure de fulla petita. No tendeix a recobrir bosquines, sinó mésaviat a ésser el resultat d´una dominància en un estrat arbori pobre en roures. 68
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa zona de l´avellanosa i el pì roig (Deschampsio-Pinion)Les parts més altes de la muntanya mitjana plujosa no tenen caràcter submediterrani. Eldomini de les rouredes seques s´extingeix entorn dels 1300-1400 m, si més no als Pirineus,i abans i tot al sector oriental humit. Però així com en el sector oriental humit aquest espaipertany al domini de les fagedes i d´altres grans boscos caducifolis, en l´ampli sectoroccidental, més eixut, el domini climàcic corespon a les avellanoses i a les pinedes borealsde pi roig. És així com s´estableix una sanefa de característiques intermèdies, en certamanera, entre el submediterrani (roureda seca) i el medioeruopeu (fageda/roureda humida),i en certa manera també entre la muntanya mitjana i l´alta muntanya, sanefa que, a mig airede vessant, entre 1300-1400 m i 1600-1700 m, recorre la cara meridional dels nostresPirineus. Les condicions climàtiques d´aquesta zona (temperatures hivernals molt baixes ihumitat més aviat discreta) i també algunes de les edàfiques (substrats silícics de tendènciaàcida, sòls humífers) tenen una darrera rèplica en àrees alteroses dels masíssos meridionasde Prades, Ports de Beseit i Penyagolosa, àrees que pertanyen també al domini dels boscosboreals de pi roig.Les pinedes boreals de pi roig (Deschampsio-Pinion)A la part alta de la muntanya mitjana els boscos de pi roig tenen caràcter climàcic en bonnombre de casos. Es tracta de pinedes de tendència boreal, comparables a les que pugen ales valls interiors seques dels Alps occidentals, bé que com a conjunt marginal, del granbloc constituït pels grans boscos de coníferes subalpins i del nord d´Europa, d´on esjustifica el qualificatiu de “boreal” amb què en precisem la significació biogeogràfica.Als Pirineus, el domini de la sanefa superior de la muntany mitjana plujosa resta compartitentre la pineda molsosa i l´avellanosa amb fetgera; alguna taca de freixeneda pot fer-hi,també, acte de presència. 69
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa pineda de pi roig amb molses (Hylocomio-Pinetum catalaunicae) és una comunitatacidòfila, com totes les del grup, pròpia de les valls pirinenques menys humides del seuestatge. Apareix entre els 1300-1600 m, de la vall de Ribes devers l´W, alternada ambl´avellanosa amb fetgera (que ocupa les zones menys eixutes) i amb d´altres comunitatssecundàries o azonals.El més destacat, sens dubte, és la gran riquesa de l´estrat muscinal. Bloc esquemàtic de la pineda de pi roig amb molses i del fener d´epilobi angustifoli i gerdera (Epilobion angustifolii). A destacar l´alt entrespolat de les capçades de pi roig, amb algun pi negre intercalat, i la densa catifa molsosa que recobreix el sòl, foradada per boixos, tintorells, veròniques i descàmpsies; a la clariana frontal, el fener nitroheliòfil de gerdera i epilobi angustifoli.La pineda de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae) és una de lesrèpliques meridionals de la pineda molsosa de pi roig. Es fa únicament a les muntanyes dePrades i als Ports de Beseit, en àrees reduïdes situades entre els 1100-1200 m. Lacaracteritza l´estrat arbori de pi roig i el subarbustiu de boixerola. A les muntanyes de Prades, sobre granits força meteoritzats, en una zona relativamentplana en què conflueixen els dominis de l´alzinar muntanyenc, del carrascar i de lesrouredes seques, es presenta aquesta pineda en la subas. luzuletosum forsteri.L´estrat arbori (80-90 % de recobriment, 10-20 m d´alçada) és constituït per pi roig i tambéper roure reboll; l´arbustiu, poc important (10-20%, 0,5-1,5 m) duu ginebre i estepa demuntanya; l´estrat subarbustiu porta un tapís clar de boixerola. 70
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipAls Ports de Beseit, aquesta pineda es presenta sota la subas. buxetosum, que és calcícola, iper això mateix no té ni reboll, ni estepa de muntanya. Per contra presenta boix, fetgera,corner, argelagó, heura,..La zona de les rouredes humides i de les fagedesLes rouredes humides i les fagedes constitueixen el màxim exponent, als Paisos Catalans,de la vegetació caducifolia medioeuropea i atlàntica. És la zona dels grans boscosplanocaducifolis.En aquesta àrea tindrem rouredes humides i acidòfiles de roure de fulla gran o de roureafricà, i freixenedes i rouredes neutròfiles i humides de roure pènol, ultra, és clar, lesfagedes.Se sol situar entre els 1300-1400 m i els 1600-1700 m, bé que en alguns punts, com lamateixa plana d´Olot, i sobretot pel que fa a les rouredes, baixa fins als 599 m, a causa deles inversions tèrmiques, de la concentració de boires, etc.Les rouredes humides (Quercion robori-petraeae) i les freixenedes (Fraxinio-Carpinion)En l´àrea medioeuropea-atlàntica tindrem rouredes humides i acidòfiles de roure de fullagran o de roure africà (Quercion robori-petraeae), i freixenedes i rouredes neutròfiles ihumides de roure pènol (Fraxinio-Carpinion), ultram és clar, les fagedes (Fagionsylvaticae)La roureda de roure de fulla gran (Quercetum petraeae catalaunicum) és una rouredaacidòfila i atlàntica, però molt més exigent en quant a condicions climàtiques. Tambéapareix, certament, al front oriental humit de3l Principat, concretament en punts alterososdel Montseny, del Montnegre i de les Guilleries, però el seu òptim es dóna als Pirineus, a lavall de Ribes (Ripollès) i sobretot a la Vall d´Aran, a altituds de l´ordre dels 1000 m. 71
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris) fa part del conjunt de boscosmedioeuropeus de l´aliança Fraxinio-Carpinion que constitueixen la clímax d´enormesextensions centroeuropees. Es tracta d´una roureda humida i neutròfil, aimant de sòlsprofunds i rics en substàncies nutritives. Es fa sempre sobre substrats silícis no àcids, ensòls profunds i neutres que són una terra bruna medioeuropea.Bloc esquemàtic de la roureda de roure pènol. Aspecte primaveral i estival. A destacar, ultra el substrat, enaquest cas basàltic, la florida vernal de buixols, gatasses i avellaners, i la florida d´estiu de la resta de lesabundoses herbes de sotabosc, aixoplugades per un sotabosc arbori alt i densLa freixeneda típica (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris) se situa a les baldanespirinenques obagues situiades entre els 800 i els 1300 m, de manera que podem suposar-liuna preferència per aquestes parts baixes del vessant, on faria una sanefa intercalar entre lavegetació de ribera del fons de la vall i l´avellanosa o la pineda boreal de pi roig de les partsaltes, una posició, en summa, anàloga a la de l´avellanosa amb falgueres del país del´alzinar. 72
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipModel de successió de degradació i de reconstitució en el domini d´una rouredahumida acidòfila.Observeu que mentre es conservi el sòl, quasi totes les degradacions són reversibles. 73
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes fagedesLes fagedes són boscos estrictament medioeuropeus i atlàntics. Al vessant N dels Pirineus,que és obert a l´oceà i de clima humit, fan una garlanda continuada de cap a cap de laserralada, però al vessant S, molt més eixut, apenes tenen importància, especialment alsector abastat pel nostre pais. Les fagedes més esponeroses es troben a la Vall d´Aran; abanda els Pirineus en trobem a les Guilleries, al Montseny i un nucli relictual als Ports deBeseit.Les fagedes responen al mòdul més típic de boscana medioeuropea: un estrat arboriimposant, densíssim i ombrívol a l´estiu, i un estrat herbaci higròfil, rarament embosquinatper vegetació arbustiva, la qual, en tot cas, resulta esclarissadíssima. Són boscos caducifolisestrictes, reduits a l´hivern a la més pura desolació.Al full següent es mostra un gràfic amb la situació ecològica del faig juntament amb elsrequeriments ecològics aproximats dels principals arbres europeus en relació amb elcontingut d´aigua i l´acidesa del sòl. Observeu la tolerància del faig, la preferència del piroig i el bedoll pels sòls àcids (encara que podem trobar també al pi roig sobre calcari ensituacions d´humitat menor), i l´àrea restringida a sòls humids del vern. 74
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipHom agrupa les nostres fagedes en tres subaliances. Les fagedes típiques, les més acostadesal model medioeuropeu, que són la fageda amb joliu i la fageda amb el·lèbor verd, fanpart de la subaliança Asperulo-Fagion; les fagedes calcícoles pobres, de sotabosc migrat,que marquen el trà nsit cap a les rouredes seques, i que són la fageda amb boix i la fagedaamb prímula acaule, pertanyen a la subaliança Cephalanthero-Fagion; finalment homconsidera el cas de les fagedes acidòfiles, molt pobres, representades al nostre país per lafageda amb descàmpsia, que són agrupades en la subaliança Luzulo-Fagion. En rigor,fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum) i ambdescàmpsia (Luzulo niveae-Fagetum) són estadis d´una mateixa cosa, progressivamentempobrits.Bloc esquemàtic de la fageda amb joliu. A destacar a l´esquerra sobre esquists la riquesa herbàcia delsotabosc, a la dreta, la fageda amb boix, sobre calcàries, es nota el predomini del boix, del marxívol,..La fageda amb boix (Buxo-Fagetum) dels Ports de Beseit, representa la màxima incursiómeridional d´aquests boscos; hi ocupen extensions molt treduïdes, en vessants rostos iobacs, a 1200 m, fent de comunitat permanent en ple domini de la pineda rovirosa de piroig. 75
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip L´alta muntanya sub-alpina i boreo-alpinaRecorrem a la locució alta muntanya per a designar les terres enlairades per damunt dels1600-1700 m, seu de paisatges subalpins i/o alpins. És una zona freda i de característiquesmolt particulars, fàcilment subdivisible en dues meitats de significació inequívoca: la zonasubalpina, que és país de bosc i que no supera mai els 2100-2400 m, i la zona alpina, que ésdomini dels prats rasos i que ocupa una banda culminal per sobre d´aquestes cotes. L´àreapròpiament alpina té dificultats a superar els 3000 m. A aquestes altituds, ja realmentexcepcionals als Pirineus, la neu cobreix el terra d´una manera permanent, de manera quecal aleshores parlar d´un estatge nival, sens dubte l´àrea més desèrtica dels Paisos Catalans,i no pas per manca d´aigua, sinò per excés de fred.Als Països Catalans, únicament el Principat poseeix una alta muntanya veritable,circunscrita a la serralada pirinenca i contraforts, amb una avançada meridional moltpopular, el Turó de l´Home (Montseny).ClimaA la nostra alta muntanya imperen bioclimes del tipus anomenat axèric fred, és a dir climestotalment mancats de períodes àrids i d´estiu tèrmic, i amb diversos mesos hivernals en quèla temperatura mitjana mensual roman per sota dels 0ºC; això significa que la presència dela neu i/o del glaç és una constant durant una gran part de l´any. Aquesta situació és vàlidatant per a l´estatge subalpí com per a l´alpí, bé que el segon ofereix un increment dels tretsglacials i, paradoxalment, una més gran aridesa aparent; l´aigua, glaçada durant tant detemps, no resulta disponible moltes vegades per als vegetals.Diagrames ombrotèrmics de diverses estacions significatives de l´àrea alpina i subalpina (climes axèrics freds) als PaïsosCatalans o inmediata perifèria. Hi destaca la situació de perhumitat permanent i el predomini dels períodes freds. 76
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipFisiognomia i característiques de la vegetacióEn quant a les característiques de la vegetació a l´estatge subalpí podria anomenar-se´lestage nordeuropeu, car les avetoses i les pinedes de pi negre recorden les boscúries deconíferes del nord d´Europa i Àsia (taigà), i l´estatge alpí, comparable en molts aspectes ala tundra àrtica, admetria la denominació d´estatge boreal o àrtic.Un dels mecanismes que utilitzats per la vegetació alpina per tal d´evitar el fred éssenzillament colgar-se de neu i per això es compren que en les àrees alpines on la neu nos´aguanta (per causa del vent, per exemple), la vegetació no s´hi instaura solidament. Totplegat explica perquè les glaçades més perilloses són les de tardor i les de primavera, quanla neu no protegeix encara o ja les plantes. La neu d´altra banda evita la transpiració, com laboira, i és relativament transparent: 10 cm de neu deixen passar encara el 50 % de la llum;això fa que la represa de l´activitat pugui produir-se des d´uns quants dies abans de la fosa,quan ja resta un gruix minso de neu, cosa que explica la gran activitat vegetativa que homdescobreix l´endemà mateix de la desaparició total de la capa nívia (algunes espècies finss´aponcellen sota la neu). Diferents gruixos d´innivació mitjana condicionen la presència de diferents comunitats al llarg d´un perfil ideal de carena acidòfila pirenaica.La disponibilitat hídrica de les plantes d´alta muntanya és inferior que no fóra esperable, sihom atén només a les precipitacions enregistrades. Passa que les glaçades immobilitzenl´aigua edàfica, de manera que el sòl esdevé “eixut” per als vegetals. Si, mentrestant, lahumitat relativa es manté baixa, la transpiració pot ser alta, la qual cosa genera pèrduesirreparables d´aigua. D´aquí ve la importància de les boires i de la neu quan saturenl´immediat entorn de les plantes d´alta muntanya, car aleshores la transpiració deixa deproduir-se i l´economia hídrica no es desequilibra. En conjunt hom pot detectar un certxerofitisme en les plantes d´alta muntanya: pilositat, abundor de gramínies de fulla estreta(prats alpins), arbres aciculifolis, arbusts quasi esclerofil·les com el neret, etc.Els teròfits són raríssims a l´alta muntanya; no és gens improbable que les rigors d´un anyimpedeixin la florida o la germinació, circunstància que les plantes anuals, òbviament, nopoden afrontar. 77
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEls boscos aciculifolis o aciculo-planifolis de l´estatge subalpíL´estatge subalpí és país fonamentalment de bosc. De bosc de coníferes, és a dir de boscamb arbres de fulla perenne i acicular, concretament de pi negre i d´avet en el nostre país.Als Alps, en canvi, trobem més diveresitat d´espècies i així, el domini de la sanefasubalpina és compartida per diversos pins (el roig i el negre, sobretot), per l´avet, per lapícea, pel làrix i encara per d´altres espècies arbòries.Les avetoses (Abieti-Piceion i Rhododendro-Vaccinion)És discutible que les avetoses, que les boscúries presidides per l´avet, siguin pròpiamentsubalpines. Al vessant occità dels Pirineus, l´avet penetra amplament a l´estatge altimontà ies barreja amb el faig. Però al nostre vessant pirinenc meridional la penetració de l´avet enpaís de fageda és molt més discreta o simplement nul·la, de manera que podem considerar-lo, localment, com una espècie subalpina.Els pràctics forestals diuen que el faig vol el cap humit (boires) i els peus secs, mentre quel´avet es decanta per tenir el cap sec i els peus humits. Per això les nostres avetoses cerquenels obacs oberts, situats preferentment per sobre del nivell de les boirades. Les nostresavetoses són boscos d´ambient més sec que no pas el de les fagedes inferiors, amb lesquals, malgrat tot, arriben a barrejar-se. 78
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa més típica de les avetoses subalpines és l´avetosa amb godiera (Goodyero-Abietetum),molt ombrívola, amb el sòl encatifat de molses i els arbustos escassos i esparsos (nabiu,Vaccinium myrtillus).Bloc esquemàtic de l´avetosa amb godiera i del matoll alt de saüc racemós (Sambuco-Salicion capreae). Adestacar la manca de neu sota els avets, espai ocupat sobretot per molses, i la presència a les clarianes degerderes i saüc racemós.Ben estesa pels Pirineus occitans i, pel que fa als nostres, limitada a la Vall d´Aran. És unbosc silicícola, de trànsit entre els estatges subalpí i altimontà, que es fa entre els 1200 i els1600 m, per sota del domini del pi negre i per sobre del del faig.Al Cadí (Alt Urgell i Berguedà) i en certs punts de la Vall de Ribes (Ripollès), l´avetosaarriba a fer-se sobre substrats calcaris. En aquests casos hom parla de l´avetosa amb boix(Buxo-Abietetum albae). 79
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes pinedes de pi negre i els bedollars subalpins (Rhododendro-Vaccinion,Deschampsio-Pinion)El bosc alpí per antonomàsia és la pineda de pi negre. Representa la més agosarada de lescomunitats forestals, capaç de fer-se per damunt dels 2000 m. El nom li prové de la fusta,més fosca que no pas la dels altres pins, no pas de l´escorça, més aviat grisa.La pineda de pi negre amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae typicum) és, de totes,la més característica. És una comunitat acidòfila, amplament difosa per l´estatge subalpídels Pirineus, entre 1700 i 2400 m, preferentment en vessants més o menys obacs i denaturalesa granítica o esquistosa.Bloc esquemàtic de la pineda de pi negre amb neret. A destacar la innivació hivernal forta i la relativa densitatdel sotabosc, patent a l´estiu, amb neret, nabiu, descàmpsia, etc. tot plegat entrespolat pel pi negre i la moixerade guilla 80
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEs tracta d´un bosc poc dens, en el qual pren un relleu especialíssim i vistent un doble estratarbustiu amplament dominat pel nabiu (a sota a l´esquerra) i el neret (a la dreta)En els vessants solells, el neret arriba a mancar totalment, per contra, es fa més abundant elginebró i fins arriben a aparèixer la boixerola i la ussona (Festuca scoparia), espèciesrelacionables amb estatges inferiors que pugen fins al subalpí en aquestes zones mésassolellades i llavors parlem de la pineda de pi negre amb ussona i ginebró(Arctostaphylo-Pinetum uncinatae).Tanmateix, algunes d´aquestes pinedes, més vicinants amb la zona altimontana, tenen unestrat arbori molt més ric i dens, en el qual, al costat del pi negre, prosperen prouabundantment el pi rog i el sotabosc, a son torn, presenta una més gran riquesa en espèciesherbàcies nemorals. Hom pot parlar, aleshores, de la pineda de pi negre amb pi roig(Hylocomio-Pinetum catalaunicae pinetosum uncinatae).Ben a l´inrevés, a les àrees de clima oceànic (Vall d´Aran, alt Pallars Sobirà) i també aAndorra (obacs) la pineda de pi negre s´enriqueix amb espècies aimants de la humitat i delfred, fins el punt que el mateix pi negre relaxa la seva dominància i cedeix part de l´espaiarbori al bedoll comú i àdhuc (Vall d´Aran) bedoll pubescent. Hom parla, aleshores, de lapineda de pi negre amb bedolls (Rhododendro-Pinetum uncinatae betulo-blechnetosum),la qual arriba a esdevenir, en alguns punts de la Vall d´Aran i de la resta de la terra gascona,un veritable bosc de bedolls, el bedollar subalpí típic (Thelypteridi-Betuletumpubescentis), bosc de bedoll pubescent que cal no confondre amb els bosquetons secundarisde bedoll comú propis de l´estatge altimontà i també del subalpí. Tant el bedollar subalpítípic com la pineda amb bedolls duen un sotabosc ric en molses, nabiu i neret, i on fa actede presència algunes altres plantes característiques com el blècnum (Blechnum spicant).Els substrats calcaris no resulten favorables a l´establiment de la pineda de pi negre. Aixòno obstant, en bons obacs calcaris del Cadí (Alt Urgell i Berguedà) i de la Vall de Ribes(Ripollès), així com en punts comptats d´Andorra, ariba a constituir-se la pineda de pinegre amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae). Aquesta pineda es presentanormalment òrfana d´espècies acidòfiles com el neret o el nabiu. Per contra, conserva forçaespècies indiferents de les vistes per a la pineda de pi negre amb neret, com la moixera deguilla, les piroles, la majoria de les molses, etc., i s´enriqueix amb la seslèria (Sesleriacoerulea), amb la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina) i fins amb mates de boix. 81
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes landes i els matollsLa degradació del bosc subalpí o la impossibilitat ecològica que s´arribi a fer, mena en unprimer pas a l´establiment de matolls o de landes, dominats normalment pel neret o pelginebró.Els matolls de neret (Rhododendro-Vaccinion) són, en efecte, les més típiques d´aquestesformacions. Hom els troba dominant amples extensions de l´estatge subalpí, i àdhuc delbaix estatge alpí, fins a 2500-2600 m, adés en àrees de sòl ben format, adés en puntsrocallosos i de sòl incipient, sempre, això si, sobre substrats silícics.El matoll secundari de neret correspon a la degradació de la pineda (desaparició de l´estratarbori de pi negre). La seva composició florística, a grans trets, és la mateixa que la delsotabosc de la pineda de pi negre amb neret.El matoll primari de neret (Saxifrago-Rhododendretum typicum i hylocomietosum), encanvi, mostra una clara preferència pels pedruscams i tarteres amb po sòl o bé per les àreesliminals amb l´estatge alpí (2300-2500 m), no gens propícis a la vida del pi negre.Els matolls/landes de ginebró (Juniperion nanae) o de bruguerola (Calluno-Genistion)Les àrees assolellades i d´innivació discreta, calentes a l´estiu i exposades fortament a lesglaçades per manca de protecció nival, són taan inadequades per al neret com convenientsper al ginebró (Juniperus communis ssp. nana). En aquests indrets, doncs, hom sol trobarmatolls i landes de ginebró d´estructura i composició florística ben diferent a la dels matollsde neret suara esmentats. En aquests llocs calents a l´estiu també arriben a fer-s alguneslandes que pugen de l´estatge montà.El matoll de ginebró amb bálec i/o boixerola (Genisto-Arctostaphylletum) és unacomunitat que es fa sobre substrat majorment silici situat a cavall dels estatges subalpí ialpí, sempre que reuneixi les ingrates condicions suara exposades. Resulta especialmentcorrent a les contrades pirinenques interiors, particularment continentalitzades (2000-2400m), i reapareix, com a cosa excepcional, al cim del Turó de l´Home (Montseny) a només1700 m, on constitueix una avançada meriodional de la vegetació subalpina de singularvalor biogeogràfic.. Es tracta d´una comunitat més eixarreïda que el matoll de neret, en laqual dominen el ginebró, el bàlec (Genista purgans) i la boixerola.En aquests matolls de ginebró, alts de 20-50 cm i enterament recobridors del sòl, hom trobaencara d´altres arbusts, com la cornera (Cotoneaster intergerrima), el roser alpí (Rosapendulina) o el mateix nabiu. 82
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Disposició ideal relativa de les pinedes i dels principals matolls subalpins, en funció de l´exposició i de la natura del substrat1.P. de pi negre amb neret Si, vessant N2.P. de pi negre amb bedoll pubescent Si, vessant N, humit3.P. de pi negre amb ussona i ginebró Si, vessant S4.P. de pi negre amb seslèria Ca, vessat S/N5. Matoll de ginebró i boixerola Ca, vessat S, pedregós6.Matoll de ginebró amb bálec i boixerola Si/(Ca), vessant S7. Matoll de neret Si, vessant N, humit8.Landa d´empètrum Si, pla, humit9.Landa d´azalea procumbent Si, ventós, pedregós 83
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip L´estatge alpíL´estatge alpí és el domini dels prats rasos i de les gespes que tothom coneix sota ladenominació genèrica de prats alpins.La neu persistent durant set o vuit mesos l´any permet un període vegetatiu molt curt queúnicament la vegetació herbàcia és capaç d´aprofitar convenientment. D´altra banda elsproblemes mecànics que plategen una innivació àdhuc de diversos metres de gruix, nopoden ésser afrontats més que per espècies aplicades contra el sòl, com és el cas de lesplantes herbàcies dels prats alpins. Així doncs, en els prats alpins, fan un paperdestacadíssim les gramínies i les plantes graminoides.Els rasos acidòfils (Caricetalia curvulae)La majoria dels substrats coberts per la vegetació alpina són de natura silícia, cosa que,unida a les elevades precipitacions de l´àrea, propícia la instauració de comunitatsacidòfiles. Els rasos acidòfils, efectivament, són els més difosos a l´estage. En rigor, són elsrasos alpins per antonomàsia. 84
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipMapa de vegetació de Catalunya 85
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEls PirineusHom poot distingir als Pirineus, d´una part tres sectors que se succeeixen en el sentit del´eix de la serralada, Pirineus occidentals, centrals i orientals; i d´altra, tres grans zonesparal·leles, ordenades de nord a sud, que són la serralada principal (regió pirinenca axial) iles dues series de serres i de depressions secundàries (regió pre-pirinenca) que s´hi extenena banda i banda.El sector central pirinenc, o Pirineus centrals, correspon a la part més enasprada i alta de laserralada. Els seus límits es poden situar, per fixar-los d´alguna manera, al pic d´Anie (allímit entre Aragó i Navarra) pel costat de ponent, i a la fossa de la Cerdanya i coll dePimorent pel costat català. Hom hi ha de distingir encara dues zones ben diferents: elvessant septentrional o atlàntic, sotmès a un clima francament humit i el vessant meridionalo ibèric, molt més sec i que presenta, en el clima i en la vegetació, un grau demediterraneïtat força acusat. 86
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDes del pic d´Anie cap al Cantàbric s´estén el sector occidental. Els Pirineus occidentalssón relativament poc elevats. No ofereixen gaires contrastos entre un i altre vessant, sinòque el seu paisatge, sovint exuberant, té un caràcter atlàntic més o menys uniforme. A més,els Pirineus occidentals presenten una fesomia molt particular a causa no solament delclima i la vegetació, sinò també al fet d´estar constituïts en gran part per roques calcinals iperquè el seu relleu, tot i que presenta cretalls abruptes i algunes zones càrstiques, és forçasuau.Els Pirineus orientals s´estenen des del Cadí i la depressió cerdana, fins al Canigó, ipresenten un ramal que des de Costabona es dirigeix cap a l´Albera per anar a morir ran demar al cap de Creus. Entre els paisatges dels dos vessants oposats no es presenta un contrasttan fort com el que es dóna als Pirienus centrals. 87
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa presència dels Pirineus ens permet de recapitular al nostre país tota la gammapaisatgística europea. Els Pirineus, s´han de posar, entre les muntanyes alpines, juntament,a part els Alps, amb els Apenins, els Càrpats i les muntanyes del Caucas. En canvi, la SierraNevada i les altres grans serralades andaluses són clarament de tipus mediterrani, tot i quepresenten algun punt de coincidència amb les muntanyes alpines.L´afinitat entre les diverses serralades alpines d´Europa es manifesta tant en la flora com enla vegetació. La successió de paisatges que hom troba des de les valls fins als cims méselevats és semblant o anàloga a totes elles; i hi ha un bon nombre d´espècies, sobretot entreles típiques d´alta muntanya, que són comunes a totes les serres alpines.Aquestes coincidències són degudes, primerament, al fet que les diverses muntanyesalpines han tingut una evolució paral·lela; han estat sotmeses a variacions climàtiquesanàlogues; a totes elles han pogut arribar els grups de plantes que, procedents de les regionsboreals, varen envair l´Europa centromeridional durant les glaciacions quaternàries;l´intercanvi d´espècies vegetals entre elles ha estat també possible, etc. D´altra banda, atotes aquestes serralades es donen actualment uns tipus de clima similars i es trobenambients equivalents.A les muntanyes alpines els boscos són extensos i variats. A la part baixa solen estarformats per arbres caducifolis, com és ara roures, faigs, etc., i a la part alta estan contituïtsgeneralment per coníferes (pins, avets, làrixs…). Per sobre del límit natural del bosc, i através, de vegades, d´una zona de transició on abunden els matolls baixos, s´entra en elregne de les pastures, les quals fan una extensa catifa verda, trencada de tant en tant pelsrierols, les tarteres i els roquissars.En rigor, però, l´alta muntanya subalpina i alpina, tant als Alps com als Pirineus, presentatrets molt personals i específics. Esquema de zonació corresponent als boscos i prats pirinencs 88
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl territori catalanídic centralEl territori catalanídic central, del Llobregat a l´Ebre, pren un caràcter més meridional,incrementat per la natura calcària dels substrats, edàficament accentuadors de la cada copmés gran sequedat climàtica imperant. Els materials litològics són, doncs, els calcinals ambescasses però intenses presències de materials silícics a les Muntanyes de Prades i al Priorat(esquists i gresos sobretot), i també a Penyagolosa i al Desert de les Palmes (gresosespecialment).Els bioclimes xerotèrics, clarament mediterranis, dominen a la pràctica totalitat de la zona.Només a les màximes altituds, a les altes cotes de Prades-Montsant i de Beseit-Penyagolosa, arriba a imperar condicions discretament axeromèriques, de tipussubmediterrani però amb precipitacions encara baixes de 650-750 mm/any.Si el litoral situat al N del Llobregat és el domini dels alzinars silicícoles i de la sureda,l´emplaçat al S és l´imperi dels alzinars calcícoles, dels carrascars i de la màquia.Altrament, l´alta muntanya mediterrània fa acte de presència amb puixança.Així doncs, excepte en les àrees costaneres i les més interiors, impera el domini de l´alzinarlitoral (Quercetum ilicis galloprovinciale). En els sectors interiors s´imposa el domini delcarrascal (Q. rotundifoliae). Malgrat això sovint les úniques formacions forestals esperablessón les pinedes de pi blanc. L´àrea costanera per sota dels 100-200 m és el domini de lamàquia de garric i margalló, Querco-Lentiscetum.La prepotència d´aquests tres dominis mediterranis és total. Però els massissosmuntanyosos més importants (Prades, Montsant, Llaberia-Colldejou, Beseit-Morella,Maestrat i Penyagolosa), per damunt dels 900-1000 m arriben a portar considerablesmostres de vegetació submediterrània: és el domini de la roureda seca de roure de fulla 89
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felippetita o de la pineda rovirosa de pi roig (Violo-Quercetum faginae, Geo-Pinetum sylvestris),a les àrees calcàries, i en el cas de la pineda a les muntanyes del S de l´Ebre i de la rouredade roure reboll (Cephalantero-Quercetum pyrenaicae), a les àrees silícies de Prades iPenyagolosa. És en aquestes mateixes muntanyes, sobretot a les valentines, on apareix eldomini de les brolles d´eriçó (Xerocantho-Erinacion) i dels sabinars de muntanya (Pino-Juniperion sabinae, només a Penyagolosa), a les parts culminals. Molt localitzadament, alsmassissos més elevats, es troben encara d´altres dominis, com el domini de la roureda secade roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis, a Prades), el domini de les pinedessubhumides de pi roig (Deschampsio-Pinion i Asperulo-Fagenion, a Prades, Beseit iPenyagolosa), i fins i tot el domini de les fagedes (Cephalantero-Fagenion, a Beseitexclusivament),A la zona dels alzinars, esparsament, hom troba garrigues (Quercetum cocciferae) iboixedes a la zona submediterrània de les rouredes: la boixeda típica, Violo-Quercetumfaginea buxetosum, a Prades, Montsant, Beseit, Morella, Maestrat, i boixeda amb heura,Buxo-Quercetum pubescentis rusco-hederetosum, només a Prades.Al domini de l´alzinar, és comuna la bardissa amb roldor, Rubo-Coriarietum.Localitzadament, a muntanya, 1000 m i més, apareix la bardissa de coralet, Berberidetumaragonense, al Montsant, Morella, el Maestrat i Penyagolosa, comunitat que ve de l´interioribèric.Tanmateix però, res no domina tant en el paisatge com les brolles calcícoles de romaní. Enles terres interiors, al domini de l´alzinar sobretot, es fa la brolla de romaní i bruc d´hivernamb bufalaga tinctòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae ulicetosum parviflori).Les brolles silicícoles són quantitativament poc importants limitades com es troben a lesescasses zones silícies. La més difosa és la brolla d´estepa i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunicae). Més reduït i més muntanyenc trobem la brolla d´estepamuntanyenca i tamborino sobre 1000-1200 m, Pteridio-Lavanduletum pedunculatae, a lesmuntanyes de Prades.Cal esmentar, finalment, els molt destacables dominis dels boscos de ribera, Populetaliaalbae, i de la vegetació marjalenca, Phragmetalia, Puccinellio-Salicornietea i costaneradels deltes de l´Ebre i del Llobregat. 90
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLa vegetació de les muntanyes de PradesEs coneix com a muntanyes de Prades el conjunt de relleus tabulars de la SerraladaPrelitoral Catalana que separa les planes del Camp de Tarragona, al sud, i la Conca deBarberà, al nord. A l´est, el curs del riu Francolí a l ´estret de la Riba les separa de la serrade les Guixeres i de la serra de Miramar, mentre que a l´oest diversos colls enllacen lesmuntanyes de Prades amb les altres unitats de la Serralada Prelitoral: el coll de Vilanovaamb serra la Llena, el coll d´Albarca amb el Montsant i el coll d´Alforja amb la serra deMolló i el Puigcerver.Els rius Montsant, Siurana i Brugent subdivideixen les muntnyes de Prades en tres unitatsestructurals, que conflueixen prop del coll de Capafonts: la serra de la Gritella (entre elMontsant i Siurana), la serra de la Mussara i els Motllats (del Siurana i el Brugent cap alsud) i les muntanyes de Poblet i Rojals (del Montsant i el Brugent cap al nord).El punt més elevat de les muntanyes de Prades és el tossal de la Baltasana, al sector nord,amb una altitud de 1201 m.s.m. Les àrees més baixes, a Alcover i la Selva del Camp, ambprou feines arriben als 200 m.s.m. El gradient altitudinal és, doncs, d´uns 1000 metres, cosaque explica la variabilitat del clima que pot haver-hi entre llocs relativament propers.La superficie total de les muntanyes de Prades, enteses com a unitat geogràfica, s´acosta ales 30.000 hectàrees, repartides entre les comarques de l´Alt Camp, el Baix Camp, la Concade Barberà i el Priorat.Val a dir que el paratge natural protegit resulta més aviat escàs perquè ni tan sols inclou totel que un dia fou el famós Bosc de Poblet, avui de propietat pública especialment lesboscúries esteses pels plans de Sant Joan a llevant del coll de la Creu de lArdit), malgratque lany 1998 shi ha incorporat la reserva natural del barranc del Titllar (665 ha) i la delbarranc de la Trinitat (266ha), amb lermita daquesta advocació, però inclou, això sí enaquests vessants septentrionals de les muntanyes de Prades, i especialment en la capçalerade la vall de Castellfollit i en la de lArgentada, una vegetació tan variada com esponerosa,uns paisatges duna qualitat molt remarcables i el sempre alegre afegitó dun colla de deustant en els vessant més alts de la muntanya com als peus daquesta, tot i que, daquestesdarreres, algunes en el seu dia molt populars i concorregudes, shan estroncat o quasiperdut, com és el cas de la font del Ferro, origen del balneari de les Masies, de la font de laMagnèsia, pràcticament substituïda, ran de la carretera, per lactual i urbanitzada font delAbat Siscar, amb manantial ferruginós, i la font del Mico, darrera del que fins no fa massatemps fou lHotel de la Capella. Contràriament, i al marge de les fonts que brollen per lavall de Castellfollit, són molt remarcables les que ho fan a la part més alta de muntanya,sota mateix en la cinglera, com és el cas de la font de Deport, ben arranjada, i més enllà,també ran de la carretera forestal, la font dels Boixets, laigua de la qual té fama de ser lamés freda de la contrada.En definitiva, malgrat que fa temps que es parla del parc natural de les muntanyes dePrades, actualment tan sols podem parlar del paratge natural de Poblet com espai naturalprotegit que integra el Paratge Natural d´Interès Nacional (PNIN de Poblet), la ReservaNatural Parcial del barranc de la Trinitat i la Reserva Natural Parcial del barranc del Titllar. 91
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipGeologiaEl massís de les muntanyes de Prades està integrat per terrenys antics, secundaris iprimaris, i per roques eruptives també de consolidació molt antiga. Es tracta duna unitatgeogràfica ben definida que, des del punt de vista morfoestructural, correspon a laSerralada Prelitoral Catalana constituïda per un seguit de sistemes muntanyosos més omenys paral·lels a la costa. Pel quadrant NE, que és el que aquí interessa, el riu Francolídelimita clarament el massís que té, val a dir-ho, una acusada personalitat geogràfica.A lentorn immediat de Poblet, Vimbodí i lEspluga, els terrenys són bàsicamentoligocènics, però al bosc de Poblet i a la zona protegida, predominen els terrenys mésantics, paleozoics, amb espais de granits i diorites. Cap a la meitat del segle actual encarasexplotaven els jaciments de barita, mentre que ha quedat com una engrescadora fantasia lamina dor finíssim que pel 1830 un espluguí singular, el Fusterer, assegurava que existiaprop de la Pena. 92
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipClima de la zonaServei de Meteorologia de Catalunya INM - Catalunya Infomet (Meteosat, Radar...)El clima de les Muntanyes de Prades i Montsant està condicionat per diversos factors. Percomençar, la seva localització geogràfica fa que totes aquestes muntanyes pertanyin alclima mediterrani, caracteritzat principalment per leixut estival. A més, presenta hivernssuaus i estius càlids amb moltes hores de sol. Pel que fa a les precipitacions, aquestes sónirregulars, no molt abundants i amb màxims hivernals.Però en aquestes muntanyes, les característiques generals del clima mediterrani es matisenper diversos motius. En primer lloc, la seva posició a lest de la península Ibèrica, fa que elsvents de loest, més freqüents a lhivern, no siguin humits i que les pluges depenguin més dela mar mediterrània. Això desplaça els màxims de precipitacions a la primavera i, sobretot,la tardor. En segon lloc, la disminució de les temperatures amb laltitud fa que a les zonesaltes les temperatures siguin més baixes, amb linconvenient de les glaçades tardanes. Entercer lloc, el relleu també fa augmentar les precipitacions, especialment les tempestesdestiu, que permeten reduir la durada i intensitat de la sequera estival. En quart lloc, laposició en relació a la depressió de lEbre afavoreix el vent de mestral, vent terrer sec,especialment freqüent a lhivern. En cinquè lloc, la influència de la marinada en els vessantsque miren cap a la mediterrània afavoreix boires a les parts altes. Malgrat això, les zonesmés humides són les obagues, la majoria delles orientades cap a les terres més continentals,perquè allí la menor insolació afavoreix temperatures més baixes i humitats més altes. Enresum, el clima de les muntanyes de Prades i Montsant és típicament mediterrani a les partsbaixes, més marítim o més continental segon els casos, i és fa més fresc i humit a mesuraque es guanya altitud, especialment a les obagues i, puntualment, a les solanes afavoridesper la boira. Per últim, si les brises són els vents més característics de lestiu, a lhivern quidomina és el mestral, encara que lexposició a aquest vent varia molt duna localitat a unaaltra.A continuació donem dades de temperatures i precipitacions corresponents a l´estaciómeteorològica automàtica de Prades. L´estació pertany a la Xarxa Agrometeorològica deCatalunya i he aconseguit una sèrie de 7 anys (1996-2002), per això els seus valors no espoden considerar encara plenament representatius del clima de la zona, però si orientatius.Així, per exemple, s´observa perfectament la suavitat tèrmica de l´estiu i, pel que fa aprecipitacions, s´observa el mínim estival i els màxims a la tardor i primavera.Mesos G F M A MG J JL AG S O N DTº 3.9 4.7 7.4 8.4 12.4 16.4 18.4 19.2 14.8 11.7 5.5 3.7Dades de temperatures mitjanes de cada mes i corresponents als anys 1996-2002.Mesos G F M A MG J JL AG S O N D TOTALP(mm) 83.61 15.05 37.74 68.58 72.9 50.07 28.67 32.8 39.62 77.1 147.2 86.9 739.62Dades de precipitació mitjana per mes caiguda entre els anys 1996-2002. 93
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip A partir d´aquestes dades s´ha elaborat el diagrama ombrotèrmic següent: Prades (950 m.) 10,54º 739.62mm [7] 75 150 70 140 65 130 60 120 55 110 50 100 45 90 pluviometries 40 80 35 70 temperatures 30 60 25 50 20 40 15 30 10 20 5 10 0 0 1 3 5 7 9 11 Diagrama realitzat per Lurdes Juan al 06.VegetacióEls valors més importants de la zona són els que proporciona la vegetació, tot i les vicissituds que lesmentat bosc de Poblet haviscut al llarg dels segles, especialment del XVII al XIX, quan els seculars i espessos boscos que cobrien les altures i que erenexplotats pel poderós monestir havien de ser defensats de la gent dels pbles veïns, especialment de Vimbodí, lEspluga,Montblanc i Prades, els quals sobstinaren tostemps a anar a fer-hi llenya i a tallar fusta i troncs necessaris pels seus oficis iconstruccions.Davant aquesta situació, els abats pobletans assajaren tota mena de procediments per salvar la boscúria, incloent més dun cop larepressió violenta i omplint de llenyataires les preson de les Torres. Comptaven amb guardes jurats i més tard amb els primersmossos desquadra procedents de Valls. Concòrdies i plets amb els ajuntaments no servires de res i els bosc fou arrasat aconsciència, especialment al segle XIX amb el definitiu abandonament del monestir les lleis desamortitzadores de 1835. EduardToda, el mecenes que més feu cap els anys 30 per a la restauració de Poblet, visità el bosc de jovenet, lany 1869, i explica:".l.. contemplarem les roques nues on havia estat, el xaragalls convertits en torrenteres per falta de vegetació, ja que els arbreshavien desaparegut tots".Sortosament, el posterior pas del bosc de Poblet al Patrimoni Forestal de lEstat i una llarga tasca de repoblació ha fet que avui elparatge natural protegit presenti un bon aspecte, amb la recuperació despècies autòctones variades i la presència de bellespinedes. La Política dordenació forestal no ha estat dolenta "i els canvis en lestructura primitiva de la vegetació no shan traduïten un empobriment degradador. És així que els fragments de la vegetació natural i les masses delements introduïts de les valls deTitllar, dels Torners, de lArgentada-Castellfollit, de la Pena, etc. Representen la zona forestal de més empenta del massís" (R.Floch i E. Velasco, 1974). Ramón Amigó i Josep M. Sans, aquest en dates més recents (1983), fan menció de la riquesa botànicadels bosc de Poblet que, en molt bona part, pertany al municipi de Vimbodí, i remarca la presència de: pins com el rojalet (Pinussylvestris), pinyer (P. Pinea), blanc (P. halepensis), pinassa (P. nigra ssp. salzmannii); alzina (Quercus ilex), roure (Quercusfaginea, Q. X cerrioides, Q. canariensis, Q. petraea, Q. pyrenaica), castanyer (Castanea sativa), om (Ulmus minor), pollancre(Populus nigra), trèmol (Populus tremula), tell de fulla grossa (Tilia platyphyllos), avellaner (Corylus avellana), ginebre(Juniperus communis), xiprer (Cupressus sempervirens), serveres o servers (Sorbus domestica), etc. Així com, entre moltes altresespècies arbustives, larboç (Arbutus unedo), el boix (Buxus sempervirens), les savines (Juniperus phoenicea), i els brucs (Ericaarborea), conjunt suficient per a donar idea de la riquesa botànica del bosc de Poblet. 94
    • IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip BIBLIOGRAFIABiosfera Volum 2 Selves tropicals Enciclopèdia catalana 1993Biosfera Volum 5 Mediterrànies Enciclopèdia catalana 1993Carrillo, Empar Flora i vegetació del Parc Nacional d´Aigüestortes i Estany de SantMaurici. Grup de recerca Geobotànica i Cartografia de la vegetació. Universitat deBarcelona, juny 2002Folch i Guillèn, R. La vegetació dels Països Catalans Editorial Ketres 1981Història Natural dels Països Catalans Volum 7 Vegetació Enciclopèdia catalana 1984Lorman, Josep i Planas, Ignasi Geografia de Catalunya Editorial Claret Barcelona 1987Nuet J., Panareda J., Romo A. Vegetació de Catalunya Editorial Eumo 1991Pascual i Garsaball, Roger Montsant patrimoni natural i paisatge Editorial Carrutxa 2002Polunin, Oleg i Walters, Martin Guía de la vegetación de Europa Editorial Omega 1985Sanmarti Roset, Josep Mª Geografia de Catalunya Editorial Santillana 1979Vigo i Bonada, Josep L´alta muntanya catalana. Flora i vegetació Editorial Montblanc-Martin 1976Vigo, Josep i d´altres Manual dels hàbitats de Catalunya Departament de Medi Ambient iHabitatge Barcelona 2005 95