Apunts vegetacio 2010 11

3,057 views
2,976 views

Published on

Vegetació de Catalunya

Published in: Education
1 Comment
2 Likes
Statistics
Notes
  • Felicidades por el trabajo y, gracias por la información. Cuando hago senderismo me gusta interpretar la flora y el medio fisico. Y tu estudio me interesa.
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
No Downloads
Views
Total views
3,057
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
3
Actions
Shares
0
Downloads
41
Comments
1
Likes
2
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Apunts vegetacio 2010 11

  1. 1. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Apunts de Vegetació Curs 2010-2011IES HORTICULTURA i JARDINERIA Reus 1
  2. 2. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipINDEXLes comunitats vegetals...................................................................................................................................... 4 Les comunitats vegetals.................................................................................................................................. 4 La sistemàtica de les comunitats .................................................................................................................... 6 Manual dels hàbitats de Catalunya ................................................................................................................. 7 Comunitat climàcica, comunitat permanent i comunitat secundària .............................................................. 8 Dinàmica i successió secundària .................................................................................................................... 9 Simplificació estructural i diversitat paisatgística ........................................................................................ 11La vegetació ..................................................................................................................................................... 12 Vegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actual......................................................................... 12 Principals tipus de vegetació ........................................................................................................................ 13 Conjunts i formacions vegetals..................................................................................................................... 19Els dominis bioclimàtics................................................................................................................................... 20 Zones bioclimàtiques.................................................................................................................................... 20 El diagrama ombrotèrmic ............................................................................................................................. 21Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàtics ................................................................................................. 22 Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)................................................................... 22 Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals (pluviisilves subtropicals i montanes)............... 22 Zona de les sabanes i gramenets tropicals .................................................................................................... 23 Zona dels subdeserts i deserts subtropicals .................................................................................................. 23 Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals .............................................................................. 24 Zona dels boscos perennifolis temperats ...................................................................................................... 24 Zona dels boscos caducifolis temperats........................................................................................................ 24 Zona de les estepes i praderies temperades .................................................................................................. 24 Zona dels subdeserts i deserts temperats ...................................................................................................... 25 Zona dels boscos aciculifolis boreals ........................................................................................................... 25 Zona de la tundra àrtica ................................................................................................................................ 26 Estatges freds de les altes muntanyes ........................................................................................................... 26Regnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la Terra. ............................................................................. 27La mediterrània................................................................................................................................................. 29 El clima ........................................................................................................................................................ 29 El truc de l´esclerofil·lisme........................................................................................................................... 30 Les formacions esclerofil.les de la conca mediterrània ................................................................................ 31 Les formacions esclerofil.les californianes................................................................................................... 32 Les formacions esclerofil.les xilenes............................................................................................................ 32 Les formacions esclerofil.les capenques....................................................................................................... 32 Les formacions esclerofil.les australianes .................................................................................................... 33Regions biogeogràfiques .................................................................................................................................. 34 Domini, zona i estatge .................................................................................................................................. 35 Correlacions altitudinals: l´exposició ........................................................................................................... 36 Ambients azonals ......................................................................................................................................... 37Les unitats de vegetació als Països catalans ..................................................................................................... 38La terra baixa mediterrània............................................................................................................................... 38 Clima ............................................................................................................................................................ 39 Fisiognomia i característiques de la vegetació ............................................................................................. 40 La zona dels alzinars (Quercion ilicis) ......................................................................................................... 41 La zona de les màquies i dels espinars ......................................................................................................... 62La muntanya mitjana plujosa............................................................................................................................ 63 Clima ............................................................................................................................................................ 64 La zona de les rouredes i pinedes muntanyenques seques............................................................................ 65 La zona de l´avellanosa i el pì roig (Deschampsio-Pinion) .......................................................................... 69 La zona de les rouredes humides i de les fagedes......................................................................................... 71L´alta muntanya sub-alpina i boreo-alpina ....................................................................................................... 76 Clima ............................................................................................................................................................ 76 Els boscos aciculifolis o aciculo-planifolis de l´estatge subalpí................................................................... 78L´estatge alpí .................................................................................................................................................... 84 2
  3. 3. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipMapa de vegetació de Catalunya ...................................................................................................................... 85 Els Pirineus................................................................................................................................................... 86 El territori catalanídic central ....................................................................................................................... 89 La vegetació de les muntanyes de Prades..................................................................................................... 91BIBLIOGRAFIA.............................................................................................................................................. 95 3
  4. 4. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Les comunitats vegetalsLes comunitats vegetalsLes característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat, etc.)dibuixen una matriu d´elements ecològics que és únicament compatible amb les exigènciesd´un cert nombre d´espècies. Només podem esperar de trobar en aquest indret, doncs, el lotd´espècies que hi són adequades, i això encara si motius d´història biològica no hoimpedeixen.Cada espècie vegetal té uns marges de tolerància per a cada una de les condicions del medi,més enllà dels quals li resulta impossible de viure. Podem pendre, per exemple, el factortemperatura, i imaginar que una hipotètica espècie-test prospera més o menys bé entre 5ºC i42ªC; això equival a afirmar que els indrets sotmesos a temperatures superiors als 42ºC oinferiors a 5ºC són indrets vedats a aquesta espècie.Com a factors particularment decisius hom pot esmentar en primer lloc els de tipus climàtici/o meteorològic (temperatura, disponibilitat hídrica subsegüent a la pluviositat, acció delvent, insolació, etc.), i en segon lloc els relacionats amb el substrat on arrelen les plantes(natura química dels elements inerts, acidesa, riquesa en elements nutritius, textura, etc.).Però una cosa són els marges de tolerància d´una planta i una altra els marges òptims devida. Ésser capaç de viure entre 5ºC i 42ºC no vol dir fer-ho amb igual facilitat en qualsevolde les temperatures compreses entre aquestes dues cotes. Una planta capaç de viure entre5ºC i 42ºC pot no ésser capaç de viure a plena eficàcia més que entre 10ºC i 28ºC. Aixòsignifica que el conjunt d´espècies susceptible d´ésser trobat en un indret no és, en termesd´eficàcia de vida, homogeni. El lot pot contenir espècies en el límit de llurs possibilitatsecològiques i espècies en la plenitud de llur adequació al medi. Quan calgui competir per lasubsistència, les espècies òptimament adaptades prevaldran sobre les simplementcompatibles. Els marges de tolerància, d´adequació al medi si voleu, són realment forçagrans; els d´optimació, més aviat petits. Si això no fos així l´agricultura i la jardinerias´enfrontarien amb problemes gravíssims, car és en base de l´àmplia tolerància de lesespècies, alliberades de tota competència per la mà del pagès o del jardiner, que és possibledifondre amplament tota mena de conreus.En efecte, en un lloc determinat podem esperar de trobar les espècies que hi sónecològicament compatibles, sempre que històricament hagin tingut la possibilitat d´arribar-hi. Molts dels ambients que sovintegen a la perifèria mediterrània tenen característiques bensemblants a les d´ambients propis de Califòrnia o de l´Àfrica austral. Moltes espèciescalifornianes o sud-africanes són perfectament compatibles amb les matrius ecològiquesmediterrànies. I, no obstant això, es tracta d´espècies desconegudes entre nosaltres: és uncas d´incompatibilitat històrica. Això es repeteix, a un nivell més modest, entre els Pirineusi els Alps, o entre la Serra mallorquina i els sistemes orogràfics valencians, per exemple. I,per això, la compatibilitat històrica és tan important com l´ecològica a l´hora deconfeccionar els lots d´espècies esperables a cada indret determinat.Resumint: les característiques ambientals d´un indret determinat (clima, natura del substrat,etc.), dibuixen una matriu d´elements ecològics (descriuen unes condicions ambientals),únicament compatible amb els requeriments d´un cert nombre d´espècies, només una partde les quals, a més, ultra compatibles en resulten òptimament adequades; solament 4
  5. 5. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipaquestes darreres espècies, i segons com també les simplement compatibles, podranconviure espontàniament a l´indret, i això només si llur història biològica els hi ha fetcoincidir.Si imaginem totes les espècies ecològicament i històricament compatibles amb un indretdeterminat colonitzant, efectivament, aquest indret, ens serà fàcil pensar que, d´una banda,s´establiran fenòmens de competència d´elles amb elles, i, d´una altra, apareixeranmodificacions ambientals subseqüents a la mateixa presència d´aquestes espècies (ombra,modificacions en el sòl, etc.). Del conjunt inicial seleccionat per raons ecològiques ihistòriques, serà eliminat un subconjunt d´espècies, incapaces de suportar la competència oles modificacions ambientals introduïdes per l´altre subconjunt. Aquest subconjunt eliminates nodrirà, en bona part, de les espècies simplement però no pas òptimament compatiblesamb el medi escollit, però n´hi haurà també d´altres. En definitiva haurem arribat al´eliminació de part del lot inicial –no per incompatibilitat primària, sinò per ineficaciacompetitiva o per incompatibilitat secundària- i a la consolidació del reduït nombred´espècies romanents. Aquestes espècies romanents (deu, trenta, cent, però no pas més),capaces no solament de viure en l´indret escollit, sinò d´explotar-lo eficaçment i de suportarles interaccions d´elles amb elles, constituiran una comunitat vegetal, unitat que, doncs,haurem de definir en funció de la composició florística (qualitativa i quantitativa) i delscondicionaments ecològics en què prospera. Sense cap preconcepció científica, ja elsnostres pagesos parlen de fageda o de bardissa, saben on se fan (marc ecològic) l´una il´altra, i quines plantes (composició florística) poden esperar de trobar-hi o no.Distribució esquemàtica de sis espècies, en funció del gradient de precipitacions (de 500 a1000 mm any) i d´un canvi de substrat (calcari a la dreta, silícic a l´esquerra); la dispersióde cada espècie és la lògicament esperable donant una aparent barreja sense sentit, un“continuum”, però és obvi que hi ha tres agrupacions dominants que, a més, tenen sentitecològic, o sigui tres comunitats: Aa, Bb i Cc. 5
  6. 6. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipHi ha escoles botàniques que dubten de l´existència de les comunitats o simplement lesneguen. Hom pot pensar, efectivament, que els factors ecològics varien independentmentels uns dels altres i que, per tant, el nombre de combinacions possibles és enorme. Tanenorme com el nombre de combinacions florístiques subsegüents. Si hom tabula amb cura,metre per metre, les espècies que surten sobre una línea que vagi dels Pirineus fins el mar,per exemple, sempre tindrà l´evidència que cada metre s´assembla a l´anterior i que mai noapareix una ruptura clara, indicadora d´un canvi de comunitat, i això perquè mai (o quasimai), les condicions del medi no canvien bruscament i en bloc: les comunitats vegetals,doncs, serien una fantasia.Aquesta manera de pensar continuista, força extesa entre algunes escoles anglosaxones, ensevidència la complexitat del fenomen i ens recorda el caràcter convencional de lescomunitats vegetals.Cal insistir en l´aleatorietat d´ocupació d´un indret per a explicar la composició florística dela comunitat vegetal que el deté en un moment determinat. Més enllà de solemnes barreresbiològiques, una espècie pot mancar d´un lloc on previsiblement podria ésser simplementperquè una ventada poc propícia n´ha allunyat les granes en el moment de la dispersió,perquè un animal se l´ha menjada selectivament, etc. A l´inrevès, una espècie tolerant deles condicions del lloc, però no pas especialment adequada, pot introduir-se en la comunitattípica de l´indret a causa de l´espai que transitòriament li ha deixat l´atzarosa clarianacreada per un roc desprès.L´element bàsic per a l´estudi de la vegetació i les comunitats és l´inventari.El primer factor a tenir en compte és la superficie de la zona inventariada, que pot variarsegons la biocenosi a estudiar, però que està sobre els 100 m2. S´ha de procurar que sigui elmés homogènia possible.S´han d´indicar també les dades més importants de la localitat i de l´ambient (situació,altitud, pendent, orientació, sòl, etc.).Observarem, doncs, la dotació florística indicant l´abundància (número d´individus odominància) o grau de recobriment segons una escala normalitzada que va de l´1 al 5 on el5 significa que es recubreix més de ¾ parts de la superfície, el 4 recubreix entre ½ i ¾, el 3entre ¼ i ½, el 2 entre 1/20 i 1/4, i l´1 menys de 1/20; el signe + indica individus pocnumerosos i r que són molt rars. També es pot donar en % de cobertura.A vegades també és interessant donar el grau de sociabilitat en una escala del 1 al 5.La sistemàtica de les comunitatsAl llarg del segle XX han sorgit diverses escoles que s´han imposat la tasca de compendrel´estructura i la dinàmica de la vegetació i, també, arribat el cas, d´establir una tipologia deles unitats descrites. A l´Europa central i mediterrània, així com en molts d´altres punts delmón, hom ha adoptat sobretot la metodologia de l´escola dita de Zuric-Montpeller osigmatista. Ambdues denominacions estan vinculades a la persona de Josias Braun-Blanquet, botànic frisó establert a Montpeller, on funda la S.I.G.M.A. (StationInternationale de Géobotanique Méditerranéenne et Alpine).La unitat bàsica del sistema és l´associació, que és el nom que en la tipologia sigmatistapren cada comunitat vegetal elemental. Totes les poblacions d´aspecte idèntic o semblant,que viuen en un marc ecològic igual o comparable i, sobretot, que posseixen un nucli comúd´espècies dites característiques, són referibles a la mateixa associació. Hom designa les 6
  7. 7. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipdiverses associacions afegint el sufix –etum a una locució formada amb els noms científicsd´una o de dues espècies típiques de la comunitat, o a vegades amb noms llatins de basegeogràfica. És així que se formen denominacions com Cisto-Sarothamnetum catalaunici(de Cistus, Sarothamnus i catalaunicus), Helianthemetum guttati (d´Helianthemumguttatum), Rubo-Coriarietum (de Rubus i Coriaria), etc. El sufix –etum s´afegeix al nomgenèric, mentre que l´específic quan hi és o el geogràfic se solen posar en la forma genitiva.Hom agrupa les associacions semblants en una unitat convencional, d´abast més ampli,anomenada aliança (sufix –ion). A son torn, les aliances s´agrupen en ordres (-etalia), elsordres en classes (-etea) i les classes en divisions (-ea).També es poden diferenciar subassociacions (-etosum).Manual dels hàbitats de CatalunyaPer tal de protegir el medi natural i la biodiversitat, la Unió Europea va iniciar l´elaboracióde l´inventari dels hàbitats existents dins el territori de la Unió, que havia de donar lloc a uncatàleg oficial elaborat amb criteris uniformes i l´establiment d´una xarxa d´àrees que caliaconservar, basada en la importància i la raresa dels biòtops i en la presència d´espèciesamenaçades.Així va sorgir, formant part del programa general CORINE (Coordinació de la informaciósobre el medi natural), el projecte Biòtops CORINE (1988), el qual va establir unaclassificació jeràrquica dels principals tipus d´hàbitats naturals. Això va donar lloc a uncatàleg que, amb el nom de CORINE biotopes manual, enumera i descriu molt breumentaquestes unitats basant-se en la composició i l´estructura de les biocenosis, l´ecologia, i sis´escau, el medi físic i la distribució geogràfica.Poc més tard es va promulgar la Directiva Hàbitats que posava els fonaments per a lacreació d´una xarxa de zones especials de conservació amb el nom de Natura 2000.Com que ja existien prèviament diverses classificacions de la vegetació basades en lacomposició florística, amplament emprades pels fitocenòlegs europeus, el manual les prencom a punt de partida, reorganitzant-les o adaptant-les segons escaigui. L´esquematipològic es basa en la sintaxonomia sigmatista, un sistema que s´ha revelat prou útil per aentendre i classificar la vegetació dels països extratropicals.El Departament de Medi Ambient i Habitatge juntament amb la Universitat de Barcelona ila Generalitat han fet posible la publicació del Manual dels Hàbitats de Catalunya queconsisteix en la llista dels hàbitats presents a Catalunya prèvia adaptació del ManualCORINE al territori català. Un altra actuació complementària ha sigut la revisió de la llistadels hàbitats d´interès comunitari, important per a l´establiment de la xarxa Natura 2000.Un altre projecte que hi està relacionat és la Cartografia dels Hàbitats a Catalunya, a travèsdel qual s´han elaborat i digitalitzat els 85 fulls a escala 1:50.000 que poden ser consultats ales adreces:http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/cartografia/fitxes/habitats.jsphttp://www.gencat.net/mediamb/pn/2chabitats-2.htmEn el Manual trobareu els hàbitats classificats per: -ambients litorals i salins, -aigüescontinentals, -vegetació arbustiva i herbàcia, -boscos, -molleres i aiguamolls -roques,tarteres, glaceres, coves, -terres agrícolas i àrees antròpiques 7
  8. 8. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipComunitat climàcica, comunitat permanent i comunitatsecundàriaCom que el clima és sotmès a poques irregularitats capritxoses en l´espai, hom pot conclureque la hipòtesi d´una sola comunitat en tota una àrea climàticament homogènia (en tot undomini climàtic) és perfectament aceptable. Aquesta comunitat, és a dir aquest lotestructurat d´espècies adequades a les condicions d´un domini climàtic determinat, rep elnom de comunitat climàcica o simplement de clímax. El territori que ocuparia una clímaxconcreta fitocenològicament anomenat domini climàcic.Les comunitats, diferents de la climàcica, que poden romandre permanentment establertesal si d´un determinat domini climàcic són les anomenades comunitats permanents. Sónenclavaments, per un general d´extensió discreta, on es donen imperatius geològics o declima que modifiquen les condicions habituals (cingleres, fons de vall. etc.).La destrucció o alteració de la vegetació comporta la instauració d´una nova combinacióflorística, compatible amb les noves condicions ambientals: ha aparegut una comunitatsecundària o transitòria. Es tracta, doncs, de comunitats vegetals veritables i, alhora, de vidapassatgera, no indefinidament estabilitzada (a la llarga, cediran llur plaça a la comunitatpermanent o climàcica a què han substituit).El procés de colonització, de formació del sòl i de rectificació morfològica d´un cingle quemigparteix un bosc estabilitzat forneix una imatge instantània de les diverses etapes de lasuccessió primària a l´indret on l´ordre numèric que se l´hi ha assignat respecta lacronologia colonitzadora: 1 i 2 comunitats fissurícoles edafogèniques, 3 comunitats derelleixos de cingle, 4 i 5 comunitats de codina i de replans amb sòl incipient, 6 comunitatsde grans espècies rústegues, edàficament poc exigents, i 7 comunitats estables finals. 8
  9. 9. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDinàmica i successió secundàriaA l´empar dels microfactors creats per una comunitat transitòria, podrà instaurar-se´n unaaltra de característiques més semblants a l´originària i més ben adaptada, per tant, que laprimera, a la qual desbancarà tard o d´hora. D´aquesta manera s´haurà instaurat,gradualment, una segona comunitat transitòria. A la segona seguirà una tercera i una quartafins a completar la sèrie de comunitats secundàries o transitòries que, poc a poc, permetranla reinstauració de la comunitat climàcica o permanent originària.Qualsevol de les comunitats transitòries pot ésser objecte, mentre impera en l´espai, d´unaalteració que instauri novament la comunitat més simplificada de la sèrie.La nostra vegetació actual és més rica en elements de vegetació transitòria que no pas enelements de vegetació estabilitzada final, locució aquesta darrera equivalent a vegetaciópotencial, però emprada quan hom parla en termes de dinàmica de comunitats.El procés descrit és denominat amb el terme successió. Tota destrucció d´una comunitatsuposa una degradació del medi vegetal, davant de la qual s´engega espontàniament unasuccessió reconstitutiva. Per això les comunitats que, en succeir-se les unes a les altres,protagonitzen aquesta successió, són anomenades, comunitats transitòries. La successióreconstitutiva tendeix a transformar la vegetació actual (on solen predominar les comunitatssecundàries o transitòries) en una vegetació estabilitzada final, és a dir a dotar cada dominiclimàcic de la vegetació potencial (integrada per les comunitats estables, climàciques opermanents) que hi és esperable, vegetació potencial que correspondrà en bon nombre decasos a la vegetació primitiva que hi havia hagut.Si la degradació arriba a afectar irreversiblement els macrofactors ecològics (concretamentel substrat, car el clima no és vulnerable) la successió reconstitutiva pot aturar-se abansd´atènyer una reconstrucció completa. El cas de sòls malmesos per l´erosió després d´unatala abusiva o d´un incendi és una situació malauradament prou repetida, i no cal dir quepot comportar una ruïna forestal definitiva. Aquests foren casos clars de canvi depotencialitat d´un territori, car la vegetació estable final que s´hi instaurarà ja no serà iguala la vegetació primitiva que hom destruí. 9
  10. 10. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipVeieu, per exemple, la regeneració en el temps d´un bosc cremat per un incendi.A l´any de l´incendi ja tenim un prat dominat per herbes i comencen a eixir arbustos com les estepes (Cistus), les llavors dels qualsresisteixen l´incendi, i altres com el coscoll (Quercus coccifera) i el cepell (Erica multiflora), que rebroten de soca.Vint anys més tard ja són els arbustos les formes dominants i estructuren les brolles progressivament més denses formades sobretot perromer (Rosmarinus officinalis), argilagues (Ules parviflorus, Genista scorpius), cepell, estepes, etc. El perill d´incendi és molt gran.Uns quinze anys més tard tenim una brolla arbrada, amb el pi blanc (Pinus halepensis) com arbre dominant tot i no formar un boscautèntic ja que els estrats arbustius i herbaci no en depenen. El perill d´incendi continua sent molt gran.Als seixanta anys de l´incendi són els arbustos grans i densos, com el coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) els que dominen l´escena, iimpedeixen amb la seva ombra que hi prosperen els arbustos heliòfils i nous pins. Comencen a notar-se també les carrasques i/o alzines(Quercus ilex) com a arbres dominants. El perill d´incendi comença aminvar.Uns cinquanta anys després ja s´ha constituït un autèntic bosc (alzinar o carrascar, p. ex.), amb el seu microclima particular i una bonaestructuració del sòl i els sotabosc, amb estrats arbustiu lianoide, herbaci i muscinal ben definits i depenents de l´ombra de l´estrat arbori.Ara el perill d´incendi és menor que en qualsevol de les etapes anteriors. 10
  11. 11. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipSimplificació estructural i diversitat paisatgísticaLa degradació comporta sempre simplificació d´estructura. Així, la degradació d´un prat noengendrarà mai un bosc, però un bosc pot ésser degradat fins a desaparèixer del tot iveure´s substituït per un prat. Això és fàcil de compendre, perquè l´estabilitat de lescomunitats climàciques o permanents és aconseguida per optimació de l´eficàciad´explotació del medi: és lògic que les explotacions més eficaces siguin fetes per lesestructures més complexes.La degradació de clímaxs o de comunitats permanents diferents pot dur a l´establiment dela mateixa comunitat transitòria. Les possibilitats que això s´esdevingui solen créixer commés simplificada sigui l´estructura de les comunitats transitòries de substitució, o sigui commés avançada sigui la degradació. Això vol dir que la degradació tendeix a uniformitzar elpaisatge, a base de poques comunitats senzilles; l´estabilitat final també tendeix a fer-ho,però a base d´una clímax i d´unes comunitat permanents, d´estructura complexa. Lamàxima diversitat s´adquireix en les fases intermèdies, quan coincideixen en l´espaicontrades amb vegetació final i contrades amb tots els estadis de la successió. Aixòjustament és el que passa al nostre país.En resum, doncs, podem dir que la vegetació actual és definida per dos vectors principals.D´una banda és un mosaic de fragments de comunitats finals estables (climàciques opermanents) de comunitats secundàries inestables (transitòries) i d´elementsmomentàniament desconjuntats d´ambdós grups –conseqüència d´una agressió recent(pastura, tala, urbanització, etc.)-, elements desconjuntats que no han tingut temps encarad´integrar-se normalment en el procés de cicatrització (successió de reconstitució). I peruna altra banda és un mosaic dinàmic, en mutació permanent: ço inestable és substituït perço no tan inestable, fins a atènyer ço totalment estable i final. 11
  12. 12. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip La vegetacióVegetació potencial, vegetació primitiva i vegetació actualLes comunitats climàciques i les comunitats permanents constitueixen, en conclusió, lavegetació potencial que coincidiria sovint amb la vegetació primitiva és a dir amb lavegetació que hi havia inmediatament abans de la intervenció humana, fora del cas quel´acció destructiva de l´home hagués modificat talment l´indret que les condicionsecològiques actuals ja fossin irreversiblement diferents de les d´abans.Així doncs els conceptes de vegetació potencial i de vegetació primitiva són sovintcoincidents, però divergeixen en aplicar-se a zones fortament modificades per l´home.La vegetació actual-que és l´única de debò ponderable amb tota mena de detalls-equidista,doncs, de la vegetació primitiva i de la vegetació potencial. És alló que hi ha, resultat del´alteració d´allò que hi havia hagut, i punt de partida d´allò que hi pot haver.Seqüència imaginària de la vegetació primitiva (a dalt) d´un indret, amb tres comunitatsbàsiques (A, bosc esclerofil·le; B vegetació rupícola; C, bosc de ribera), contrastada amb lavegetació actual (al mig), la qual presenta restes de la vegetació primitiva (A, B, C),comunitats secundàries de degradació (A´, brolla; C´, bardissa), camps i edificacions, icontrastada també amb la vegetació potencial (a baix), coincident amb la primitiva excepteen els llocs edàficament arruïnats (edificacions, vores erosionades de marges, feixesagrícoles elevades, etc). 12
  13. 13. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipPrincipals tipus de vegetacióLa terminologia popular basada en la fisiognomia de la vegetació ha estat recuperada irevaloritzada per a designar les grans unitats homogènies quant a llur aspecte global.Així hom utilitza termes com bosc, brolla o prat, o d´altres de més precisos com roureda oboixeda.Els boscosUn bosc és un conjunt vegetal on domina un estrat arbori o diversos sobre un o diversosestrats herbacis i/o arbustius. Allò que tipifica el bosc és la dominància dels arbres. Són elsarbres els que li presten el principal caràcter fisiognòmic. Però, ultra els arbres, fan tambépart inseparable del bosc les espècies arbustives i/o herbàcies i/o lianoides queconstitueixen els altres estrats, és a dir el sotabosc.Al nostre país són comuns els boscos amb sotaboscs densos i rics (els alzinars, perexemple), però hom en pot trobar també amb sotaboscs integrats només o quasi per plantesherbàcies (les fagedes, posem per cas); d´aquests boscs privats espontàniament d´estratarbustiu i amb un estrat herbaci clar se´n diu boscanes (“bosqueril silvestre”), terme que calno aplicar a les simples arbredes o plantacions artificials d´arbres, on no es pot dir quemanqui el sotabosc perquè en realitat ni bosc no existeix (la Devesa de Girona o les pinedesde Castelldefels en foren exemples concrets).1 Bosc aciculoperennifoli amb sotabosc arbustiu baix (avetosa, pineda de pi negre, etc.)2 Boscana, bosc planocaducifoli amb sotabosc herbaci (fageda, roureda humida, etc.)3 Bosc planoperennifoli amb sotabosc arbustiu alt (alzinar).Els boscos de port migrat, integrats per arbres baixos o d´aspecte arbustiu, reben el nom debosquetons (les salzedes que es fan al bell mig del arenys fluvials, per exemple), i homanomena boscanys (“bosquetes”) els fragments de bosc que poden quedar en una zonaesdevinguda conreu, parc o jardí. Els boscos que es fan a les ribes dels rius o a les voresd´alguns estanys reben la denominació de boscos de ribera, un cas concret de boscos engaleria, locució aquesta darrera aplicada a qualsevol unitat forestal que ressegueixi, llargai estreta, algun accident geogràfic o ecològic. 13
  14. 14. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEn l´estat actual de transformació humana dels nostres boscos és corrent que hom assagid´eliminar el sotabosc mitjançant operacions qualificades de "neteja" o, més propiament,d´estassada. Així, és malauradament habitual sentir parlar de boscos "bruts" i de boscos"nets" en funció de l´estat del sotabosc. Hom vol imitar les boscanes, que són boscos "nets"de forma natural, sense adonar-se que la destrucció del sotabosc arbustiu dens, que s´hi fade forma espontània, mena al desequilibri. Les exigències de les explotacions forestals, elrisc d´incendi en llocs molt sovintejats, etc. potser poden en alguns casos concrets justificarla pràctica de l´estassada, però aleshores cal que sigui feta de manera eficaç i localitzada alsindrets on realment convingui. Tanmateix, les falses boscanes, poblaments desmanegatsd´arbres mitjanets mancats de llur suport arbustiu, són abundants al nostre país i finsposades com a mostra ridícula de bosc menat com cal.... Falses boscanes que mai noatenyeran la perseguida majestat de les autèntiques.Una altra transformació introduïda per l´home és la instaurada per raó de certes pràctiquesd´explotació forestal. Quan hom talla els arbres i deixa que rebrotin de soca (hi ha espècies,no pas totes, capaces de fer-ho) s´instaura una mena de bosc turmentat, format per pomellsd´arbrissons més o menys regruats eixits d´una mateixa rabassa: és l´anomenat bosc baix omenut (el "monte bajo" espanyol, el "taillis" francès, o el "Niederwald" alemany), peroposició al bosc alt o gros que fòra el típic, integrat per arbres normals nascuts de llavor (el"monte alto" espanyol, la "futaie" francesa, o el "Hochwald" alemany).El bosc gros (a l´esquerra), eixit de llavor, presenta arbres robusts i ben formats. Si hom elstalla, ixen rebolls o tanys de soca que generen un bosc menut o de rebrot (a la dreta), mésesclarissat i pobre, posat que es tracti d´arbres amb capacitat de rebrotar (alzines,castanyers, etc.).És corrent que els boscos tinguin un nom específic, generalment manllevat de l´arbre que hidomina. És així que hom parla d´una roureda o rovira, d´una avetosa, d´un alzinar, d´unafageda, d´una verneda, d´una salzeda, etc. Aquestes denominacions van més enllà de lasimple qualificació a un tipus de vegetació i s´acosten al concepte de comunitat vegetal. 14
  15. 15. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes bosquinesSi no hi ha arbres no hi ha bosc. D´una manera general hom sol parlar de bosquines quancal designar conjunts vegetals relativament densos i amb predomini dels arbusts (la"maleza" dels espanyols o la "broussaille" dels francesos). En funció de la densitat i del´altura de la vegetació, hom diferencia la màquia, la brolla, la timoneda, la garriga, elmatoll i la landa. Per a molts representants d´aquests tipus de vegetació hi hadenominacions específiques (boixeda, arboçar, bruguera, etc.), bé que potser no tantes comen el cas dels boscos.La màquia és un conjunt vegetal força dens desproveït d´arbres i amb predomini de l´estratarbustiu alt (1,5-2 m). El terme, que és d´origen italià, ha servit per a designar els qui lluitencom a membres d´una organització de resistència armada a l´ampar de l´amagatall naturalde les màquies. Normalment hom sol reservar-ne l´ús per als conjunts vegetals descrits,però només de la regió mediterrània, i encara hi ha autors (sobretot francesos) que holimiten a la regió mediterrània ; un arboçar, ben mediterrani, és una màquia, però no n´éspas una boixeda dels Pirineus, ni que sigui alta i densa. Màquia densa (màquies litorals de garric i margalló, d´ullastre i olivella, etc.)Al nostre país, més corrents que les màquies són les brolles. Una brolla és un conjuntvegetal esclarissat i privat d´arbres, on predomina l´estrat arbustiu baix (0,5-1 m). Aquestsconjunts de romanins, farigoles, brucs, estepes, etc., tan corrents a la terra baixamediterrània, són exemples típics de brolla (de “matorral” en castellà). S´hi assembla forçala garriga, que fet i fet és una mena de brolla caracteritzada pel predomini quasi absolut delgarric o coscoll.La timoneda és una mena de brolla molt baixa (0,2-0,5 m) i fortament esclarissada, pròpiad´indrets especialment eixuts i ingrats. En aquests indrets hom pot esperar de trobar, encara,l´espinar, que és una mena de brolla o timoneda en la qual predominen els vegetalspunxosos. Brolles, timonedes, espinars i garrigues, com passa amb les màquies, sónconjunts vegetals típicament mediterranis, tots plegats del mateix grup fisiognòmic que el“chaparral” californià.Brolla arbrada és una locució aparentment contradictòria que serveix per a designar elconjunt vegetal integrat per una brolla convencional a la qual se sobreposa un estratsecundari, més o menys esclarissat, d´arbres, generalment pins. Si hom els negabotànicament la categoria de bosc és perquè mai els arbres d´un bosc veritable sóndesplaçats pel sotabosc que aixopluguen; les brolles arbrades són sempre i per definició 15
  16. 16. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipetapes intermèdies d´una successió de reconstitució i, doncs, afavoreixen a la llarga ladesaparició de l´estrat arbori secundari. Brolla arbrada (pineda secundària de pi pinyer, de pi blanc, etc.)Bosquines semblants a les brolles, i encara admeses abusivament com a tals per algunsautors, són les landes i els matolls. La landa és una bosquina força densa, humida i baixa,rica en bruc, bruguerola o espècies pròximes i genísties, pròpia al nostre país dels sòls àcidsde muntanya, d´indrets que presenten condicions ecològiques semblants a les de lescontrades atlàntiques d´on la landa és veritablement típica (és la “lande” occitana i francesa,el “heath” anglés o la “heide” alemanya). Hom qualifica de matoll les landes dominadesper grans genísties arbustives com és ara la gódua o el bàlec, els matolls i les landes baixesequivalen fisionòmicament, en les nostres contrades muntanyenques, a les brolles i màquiesde la terra baixa mediterrània.Potser fóra abusiu qualificar encara de bosquina les bardisses. Les bardisses són conjuntsvegetals impenetrables, propis d´indrets humits, caracteritzats, sobretot, pel caràcter espinósdels arbusts i lianes que els integren: esbarzers, arítjols, aranyoners, rosers, etc. A l´inrevésde les bosquines pròpiament dites, no solen recobrir grans extensions, i es limiten a ferclaps o taques impenetrables, com el cas de la bardissa pròpiament dita, que és la que es faen els fons de vall de la terra baixa, dominada per l´esbarzer. 16
  17. 17. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip 1 Màquia esclarissada (màquia de garric i arçot, etc.) 2 Matoll (boixedes, matolls de neret, de bàlec, de ginestó, etc.) 3 Bardissa (bardissa amb roldor, de coralet, etc.) 4 Garriga .5 Brolla (brolla de romaní i bruc d´hivern, d´estepes i brucs, etc.) 6 Landa (landa de gòdua i falguera, etc.) . 7 Timoneda (timoneda de cerrell, de ruac i trincula, etc.) 17
  18. 18. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEls prats o herbassarsHom sol reservar el terme d´herbassar per a les comunitats herbàcies integrades sobretotper herbes de bon port i fulla més aviat grosssa, com és especialment el cas de moltes de lescomunitats ruderals; els feners foren herbassars molt rics i humits, propis de muntanya. Elterme prat, per contra, escau més a les comunitats dominades, o bé per gramínies o plantesgraminoides de fulla prima, o bé per plantes herbàcies de fulla plana i corrent, però de portdiscret o delicat; en conjunt hom sol demanar del prat que presenti un aspecte compacte ihomogeni, enfront de l´aire heterogeni i fins polimorf de l´herbassar. Els prats d´estructuramolt laxa, amb grans espais sense vegetació, propis d´indrets fortament eixuts, s´anomenenerms.Dins dels prats pròpiament dits d´acord amb la terminologia precedent, és possibled´aproximar-se a la realitat fent una sèrie de diferenciacions. Així, el pradell fóra un prat dereduïda extensió i/o escàs recobriment, integrat per plantetes menudes, com els que es fan,per exemple, en molts replanets de roca o en les codines; hom denomina gramenet(“grassland” en anglès, “Grasland” en alemany) els prats en què predominen les gramínieso plantes graminoides perennes, un cas especial dels quals fóra la gespa, gramenet integratper plantes petites i molt atapeïdes, les grans extensions de gespes, pròpies de l´altamuntanya, constitueixen els rasos, i hom anomena precisament gespet un dels méscaracterístics prats de l´estatge alpí. Amb criteris ramaders, a muntanya hom diferencia elprat de pastura, on campa el bestiar a lloure (“Alp” en alemany, d´on ve el nom dels Alps),que és sovint una gespa, del prat de dall, d´on hom sega l´herba.A cavall dels prats i de les bosquines se situen, finalment, una sèrie de comunitats per a lesquals postulariem el nom convencional de gramenets embosquinats. Són, efectivament,comunitats on abunden les gramínies i les plantes graminoides, però no hi són tampoc gensrares una sèrie de plantes subarbustives del tipus de la farigola o del barballó. Les joncedesforen un bell exemple d´aquestes formacions. 1 Herbassar o prat alt mediterrani (comunitat d´olivarda i ripoll, prat d´albellatge, fenassar, etc.) 2 Gramenet embosquinat (joncedes, etc) 3 Prat de dall 4 Gespa, prat ras (prats alpins, mulleres, etc.) 18
  19. 19. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipConjunts i formacions vegetalsHi ha d´altres conjunts vegetals poc comuns o molt localitzats que tenen, tanmateix, unnom específic, però que no són englobables en cap dels elements de la tipologia vista. És elcas dels canyars o dels conjunts de les terres marjalenques litorals (jonqueres halòfiles,saladars, etc.). Ja sabeu que la terminologia popular no és exhaustiva.Podem obtenir un grau de precisió descriptiva més elevat sense moure´ns dels criterisfisiognòmics i així podem parlar de boscos planocaducifolis, de boscos acicuperennifolis ode boscos esclerofil·les, integrats respectivament per espècies de fulla plana i caduca, defulla acicular i perenne, i de fulla dura, plana però petita, i també perenne. Foren boscosplanocaducifolis, la fageda, les rouredes, etc.; foren boscos acicuperennifolis, l´avetosa, lespinedes, etc; i boscos esclerofil·les, l´alzinar o la sureda.Quan hom ateny aquest nivell de precisió, ja no parla en simples termes de tipus devegetació, sinó que se situa al ni vell de les formacions vegetals. 19
  20. 20. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Els dominis bioclimàticsUna observació analítica i detallada de la vegetació ens ha permès d´identificar-ne lesunitats elementals, que hem anomenat comunitats o associacions. Una visió sintetitzadora,per contra, ens ha de permetre d´agrupar aquestes unitats en grans conjunts d´una certacoherència estratègica i fisiognòmica per a definir els grans dominis mundials de vegetació.Zones bioclimàtiquesMitjançant la compilació i comparació dels diagrames ombrotèrmics establerts per a totesles estacions climatològiques del món, poden fer-se agrupacions que configuren, segonsWalter, les grans zones bioclimàtiques de la Terra. • Zona equatorialLa zona equatorial s´estén a banda i banda de l´Equador. Presenta un total anual deprecipitacions superior a 2000 mm distribuïdes al llarg de tot l´any i temperatures constantsdurant tot l´any entorn dels 25-27ºC. A destacar que les variacions entre la nit i el dia sónmés accentuades que entre l´estiu i l´hivern. En resum un clima permanentment humit icalent. • Zona tropicalPrecipitacions de l´ordre de 1000 mm concentrades en una estació plujosa estival. Apareixun periode eixut i fresc (tardor i hivern), contrastat amb un altre d´humit i calent (primaverai estiu). • Zona subtropical àridaSón àrees on es produeixen singulars moviments de circulació atmosfèrica que estradueixen en una dessecació accentuadíssima de l´ambient. Extremadament eixuta icalenta amb precipitacions anuals de 100-150 mm o menys, i amb temperatures estivalsdiürnes superiors als 30ºC; l´oscil·lació tèrmica diària és molt forta. • Zona subtropical subhumidaPrecipitacions entre els 500 i els 700 mm, amb un màxim tardoral i primaveral, i unaccentuat mínim estival, mentre que les temperatures mitjanes, suaus, es mantenen entre els10 i els 25ºC. • Zona temperadaPer raó de la seva gran extensió hi són distingibles diverses subzones: la subzonatemperatada calenta, molt humida a l´estiu i poc freda a l´hivern, la subzona temperadatípica, té un hivern més fred, bé que no gaire llarg i presenta igualment una elevada humitatestival, la subzona temperada àrida, amb eixut estival i freds hivernals i la subzonatemperada freda o boreal amb hivern ja molt rigorós i llarg. • Zona àrticaTemperatures sempre per sota de zero i les precipitacions poc elevades. L´hivern és moltllarg, fred i fosc, i l´estiu molt curt i sense nits. 20
  21. 21. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl diagrama ombrotèrmicEs tracta d´un tipus de diagrama on es representa en abcisses els mesos de l´any (gener adesembre) i en ordenades trobem una doble escala per a precipitacions: (de 20 en 20 mm) itemperatures(de 10 en 10 ºC).Identificació de la localitata: nomb: altitud sobre el nivell del marDades fonamentalsc: nombre d´anys d´observació (temperatura-precipitacions)d: temperatura mitjana anual (en ºC)e: precipitació mitjana anual (en mm)f: temperatura mínima diària mitjana del mes més fred (en ºC)g: temperatura mínima extrema observada (en ºC)Corbes de mitjanes al llarg de l´anyh: corba de la temperatura mitjana mensuali: corba de la precipitació mitjana mensualPeríodes i episodis climàticsj (espai puntejat): episodi àrid (h per sobre d´i)k (espai ratllat): episodi humit (h per sota d´i)l (espai ple): episodi perhumit (més de 100 mm mes, escala gràfica 1/10)m (banda plena): període fred (mesos amb mínima diaria mitjana inferior a 0ºC)n (banda ratllada): període amb glaçades (mesos amb mínima absoluta inferior a 0ºC) 21
  22. 22. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Zones fisiognòmiques o dominis bioclimàticsÉls factors lligats al substrat, la mateixa història biològica de la vegetació o l´impacteprovocat per l´activitat humana fan que les grans zones bioclimàtiques no coincideixinexactament amb les grans zones fisiognòmiques.Seguint els criteris de Walter distingirem una dotzena de grans zones.Zona de la selva plujosa intertropical (o pluviisilva equatorial)Es tracta d´un conjunt extremadament exuberant, perennifoli, amb gran diversitatd´espècies. L´estratificació és molt remarcable (es poden trobar tres o quatre estratsarboris). La poca llum que arriba arran de terra fa difícil la vida de petites herbes o arbusts iafavoreix els epífits (bromeliàcies, orquídies, falgueres, etc) i les lianes (Calamus,Philodendron, Rubus, Ficus, etc.). La manca d´estacionalitat fa que no hi hagi un ritmefenològic solidari entre les plantes de la pluviisilva.Encara que la productivitat primària de la pluviisilva és elevada, els sòls acostumen a serpobres, car la fullaraca i la virosta són rapidament incorporades al cicle vital sense quasiarribar a formar part del sòl (la gran humitat regnant fa que les arrels siguin relativamentsuperficials).Els tres grans nuclis mundials són l´Amazònia, la conca del Zaire (o Congo) i el Sud-estasiàtic. També són importants l´Amèrica Central i el Yucatan i els fronts orientals delBrasil, de Madagascar i d´Austràlia.Zona dels boscos caducifolis o semiperennifolis tropicals(pluviisilves subtropicals i montanes)El fet de tenir un eixut hivernal ja marca una estacionalitat i retalla la disponibilitat d´aiguaperdent exuberància la vegetació.El domini d´aquests boscos i selves tropicals s´estén per l´India, per la Indo-xina, perl´Africa intertropical, pel sud de l´Amazònia, i per Austràlia. 22
  23. 23. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipZona de les sabanes i gramenets tropicalsAmplíssimes extensions tropicals es troben recobertes actualment per formacions herbàcieso mixtes, els gramenets i les sabanes. El significat d´aquests termes és imprecís, fet ques´explica per les moltes i diverses situacions ecològiques que acaben donant com a resultatformacions d´aquesta mena.Es tracta de formacions purament herboses (i aleshores s´escau millor la denominació degramenets) o bé de formacions mixtes, és a dir de conjunts herbosos esparsament poblatsd´arbusts, o fins de petits arbres, sabanes pròpiament dites, o sabanes arbrades, si tanpresent s´hi fa la vegetació arbòria, verdes només a l´època plujosa.Aquesta zona ocupa actualment extensíssimes àrees a l´Àfrica continental, de costa a costa,i a Madagascar, al tròpic sud-americà (cal no confondre´ls amb la vegetació estèpica de lapampa i molt menys amb la nord-americana, a l´Índia i Indo-xina, i a tot el centred´Austràlia.Si la sabana arbrada s´instaura per raons climàtiques es produeix una estratificació de lesarrels, que altrament ocupen tot l´espai disponible a fi d´obtenir l´escassa aigua retenida pelsòl (Dibuix: J. Nuet i Badia, a partir de Walter).Zona dels subdeserts i deserts subtropicalsHom parla de subdesert per a referir-se a les zones de vegetació magra i esclarissada pròpiade les àrees que reben entre 200 i 400 mm l´any, i ja clarament de desert quanprecipitacions anuals inferiors als 200 mm a penes si permeten l´existència de cap mena devegetació.Les plantes desertícoles ocupen un sistema radical molt desenvolupat, capaç de fer-secàrrec de tota l´aigua disponible en una bona àrea a la rodona. Les parts aèries corresponeno bé a herbes efímeres, que tenen un període vegetatiu curt i després resten latents en formade llavor (teròfits) o en forma d´òrgans subterranis de resistència (geòfits), o bé a plantesperennes singulars. 23
  24. 24. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes zones de desert i de subdesert subtropical més extenses són la saharo-aràbiga, que és lamés gran i extremosa, la del sud-oest africà (Namib i deserts adjacents), la del tròpic nord-americà (Baixa Califòrnia a Sonora, a cavall d´Arizona i Mèxic), la del litoral peruano-xilèi l´australiana.Zona dels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicalsA la vegetació perennifòlia més o menys forestal, amb plantes de fulla normalment petita idura, se l´anomena vegetació esclerofil·la. Entre d´altres llocs, és la pròpia de laMediterrània.Zona dels boscos perennifolis temperatsLes zones amb clima temperat, però encara prou calent a l´estiu, i fins a l´hivern,aixoplugen formacions forestals esponeroses, els boscos perennifolis temperats.Els boscos de faig de fulla perenne (Nothofagus), propi d´Austràlia, Nova Zelanda,Tasmània i centremeridional de Xile són el cas més típic d´aquestes formacions. Es tractade forestes imponents (50 i fins a 70 m), amb sotaboscs rics en falgueres arborescents,molses i epífits. A Austràlia també hi ha eucaliptus. A Xile, en l´anomenat “bosc valdivià”,amb precipitacions que superen els 2000 mm anuals, aquestes pluviisilves temperadesigualen o superen en esplendidesa les equatorials.Situacions diferents donen lloc als boscos de sequoies californians (Sequoia) que recordenels boscos aciculifolis boreals o l´anomenat “bosc laurifoli” o laurisilva, propi de lesmontanyes canàries ric en llenyoses amb aspecte de llorer.Zona dels boscos caducifolis temperatsÉs la zona dels boscos caducifolis, dels boscos de fulla plana i caduca (Fagus, Betula, Acer,Quercus, etc.) que resten despullats durant el període de freds hivernals.A la zona temperada, en efecte, l´època hostil a la vida vegetativa és l´hivern, i no pas pereixutesa, sinò pèr fred. L´estratègia de la vegetació va dirigida precisament a protegir-sed´aquests freds hivernals i aprofitar al màxim el període primaveral i estival favorable, quanles temperatures són altes i l´aigua de la fosa de les neus, i fins de les pluges d´estiu, ésabundant.Els estrats del bosc caducifoli (un magnífic estrat arbori sovint monospecífic, un estratarbustiu discret i un dens estrat herbaci) no observen pas el mateix ritme fenològic. Aixíl´estrat herbaci del sotabosc aprofita la manca de fullatge dels arbres a la primavera perculminar llur cicle vegetatiu en pocs dies.La zona del bosc caducifoli temperat s´estén per tota l´Europa mitjana, sector medioatlànticde Nord-Amèrica i el front mediopacífic de l´Àsia.Zona de les estepes i praderies temperadesQuan hom abandona els fronts oceànics humits de la zona temperada, les precipitacionsesdevenen escasses (600 mm/any i menys i tot). En aquestes condicions el bosc caducifolitroba dificultats progressives per a prosperar i cedeix gradualment la seva plaça a la 24
  25. 25. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipvegetació herbàcia oberta, és a dir, a la vegetació estepària o de praderia, fisiognòmicamentsemblant –però no pas climàticament- a la de sabana o gramenet tropical. En ambdós casoses produeixen dificultats d´obtenció d´aigua per part de les plantes, i per això els arbres sónrars o inexistents, però als tròpics això es degut a l´escassesa de pluges i a les elevadestemperatures, mentre que a la zona temperada continental es ocasionat per la nomésdiscreta abundància de precipitacions i sobretot per les baixes temperatures hivernals.Les estepes i praderies, efectivament, prosperen sota climes temperats continentals;mancades o escasses d´arbres, són riques en hemicriptòfits capaços de completar llur procésproductiu en quatre mesos estivals o poc més. Es tracta sobretot de plantes graminoides, ofins d´alguns xeròfits malacòfil·les.De l´Europa oriental vers l´E, penetrant profundament dins de l´Àsia temperada, l´estepadomina en grans extensions. A l´Amèrica del Nord continental apareixen formacionsherboses comparables a les estepes, les anomenades praderies. La tercera gran unitatd´aquesta zona fisiognòmica és l´estepa austral, la coneguda “pampa” de l´Argentina ialgun punt de la Patagònia.Zona dels subdeserts i deserts temperatsAl S de l´estepa euroasiàtica i de la praderia nord-americana, entre els dos sectors del´estepa austral sud-americana, una continentalització progressiva del clima porta a lainstauració de condicions inaptes per a les formacions herboses estepàries. Apareixenformacions subdesèrtiques o desèrtiques, no per calor i per evaporació excessives, com enel cas dels subdeserts i deserts subtropicals, sinò per manca d´aigua i per fred massa intens.A Europa i a Amèrica del Nord, concretament, s´instauren subdeserts temperats, ambrecobriments per part de la vegetació de només un 25-50% de la superfície de la terra, ambun clar predomini de les Artemisia. Els únics veritables deserts temperats, ambrecobriments de menys del 25%, apareixen a l´Àsia. Més dures encara són les condicionsen el deserts centrasiàtics com el de Gobi.Zona dels boscos aciculifolis borealsSi es manté un nivell relativament alt de precipitacions, però s´incrementa el rigor i ladurada dels freds hivernals entren en joc els boscos aciculoperennifolis boreals,dilatadíssima àrea que s´estén per tot el nord d´Europa, d´Àsia i d´Amèrica.Els boscos aciculifolis boreals europeus estan dominats per només dues espècies: l´avetroig (Picea abies) i el pi roig (Pinus sylvestris). La diversitat arbòria augmenta a mesuraque hom s´acosta i s´endinsa a la Sibèria; hi ha d´altres avets i pins (Picea obovata, Abiessibirica, Pinus sibirica) i apareixen els làrixs (Larix sibirica, L. dahurica); a la Sibèria, elsboscs de làrixs desplacen completament els d´avets i de pins i ocupen extensions realmentenormes: és la taigà propiament dita, bé que el terme, d´origen siberià, ha passat a designarqualsevol bosc aciculifoli boreal. La diversitat és encara més gran a l´extrem nord-orientalde l´Àsia i també a Nord-Amèrica (Canadà, sobretot); al continent americà hom troba unsens fi de coníferes boreals que pertanyen a diversos gèneres (Pinus, Picea, Abies, Larix,Tsuga, Chamaecyparis, Thuja, Juniperus, etc.). En les zones de trànsit apareixen elsbosquetons caducifolis de fulla petita, concretament de bedolls (Betula) i de trèmols(Populus tremula a Euràsia, P. tremuloides a Amèrica). 25
  26. 26. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipEl pi roig pot expandir-se en els territoris dels caducifolis a expenses de fagedes i fins derouredes, i en el territori de les avetoses boreals, havent-ne desplaçat les tremoledes i elsbedollars secundaris.Zona de la tundra àrticaLa tundra àrtica ocupa les terres més fredes de l´hemisferi boreal, per sobre del Cercle PolarÁrtic. Es tracta d´una zona no gens plujosa que no arriba a ser seca a causa dels valorsbaixíssims de l´evaporació.En llurs límits meridionals, a la zona de contacte amb el bosc aciculoperennifoli boreal, latundra esdevé més o menys boscosa a causa de la presència de bedolls a les zonesd´influència oceànica, i de làrixs o d´avets a les zones d´influència continental. Devers el N,per contra, s´empobreix gradualment fins a quedar diluïda en les neus i els glaços àrticspermanents, on tota vida vegetal resulta impossible.Estatges freds de les altes muntanyesAl si de la majoria de les zones comentades, es drecen muntanyes d´elevada altitud. Lesvariacions climàtiques lligades als canvis de cota poden ésser tan accentuades que les partsaltes d´aquestes muntanyes duen una vegetació del tot discordant amb la pròpia de la zonaen què es troben enclavades. Això és especialment cert en els estatges culminals, en lesàrees singularment enlairades, allà on el fred esdevé factor dominant, amb independènciade la latitud. És aquest el cas de les grans serralades que recorren Amèrica de cap a cap(Muntanyes Rocalloses, Andes, etc.), dels grans massissos de l´Himàlaia i del Korum, alcor mateix de l´Àsia, de l´Àfrica oriental, dels Pirineus, dels Alps i dels Càrpats a Europa,etc.Així, a Europa apareix una gran garlanda de boscos aciculifolis semblants als de la taigà,normalment entre els 1700-1900 i els 2200-2400m, afaixa les altes muntanyes europees(estatge subalpí), mentre que per sobre d´aquestes cotes s´estén una àrea de prats rasos(estatge alpí), vagament comparable a la tundra àrtica.Similarment a les Muntanyes Rocalloses nord-americanes, també apareix un estatge deboscos aciculifolis (Picea engelmannii, Abies lasiocarpa, que ateny, però, els 3700 m i mési tot. Per damunt d´aquesta altitud, prosperen gramenets semblants als prats alpins, deplantes tanmateix més robustes.Els “páramos” de l´alta muntanya andina intertropical, semblants a la vegetació de les altesmuntanyes intertropicals africanes o asiàtiques, presenten una vegetació baixa i aplicadacontra el sòl, bé que és una constant la presència esparsa de plantes molt elevades i ambfulles agrupades en roseta al capdamunt de llarges tiges o troncs erectes (Espeletia alsAndes, Senecio a l´Àfrica oriental, Anaphalis a Indonèsia) o bé de plantes altes i fortamentpil.loses, normalment en forma de ciri (Lupinus, Lobelia, Helicrysum).L´immens altiplà del Tibet i les serralades que l´envolten són molt altes i desèrtiques. 26
  27. 27. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipRegnes florístics i grans dominis fisiognòmics de la Terra. 27
  28. 28. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip 28
  29. 29. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip La mediterràniaLa mediterrània, com la selva o el desert, és el terme que designa un dels àmbitsbioclimàtics de la Terra, o biomes. Correspon a la zona subtropical subhumidacaracteritzada pels boscos i bosquines esclerofil·les subtropicals.Així, hi ha mediterrània a California, al Xile central, a l´extrem austral sudafricà, al´Austràlia meridional i al voltant de la mar Mediterrània.El climaEl clima mediterrani es pot definir com un clima de transició entre el règim temperat i eltropical sec.Es caracteritza per la combinació d´una sequera estival més o menys llarga, una granvariabilitat interanual de les precipitacions, uns estius calurosos i uns hiverns frescos omoderadament freds. És un clima molt heterogeni ja que s´inclouen condicions deprecipitació que oscil.len entre 100 i 2.500 mm anuals i temperatures mitjanes que varienentre els 5 i els 18º C.La peculiaritat més important del clima mediterrani és la coincidència de l´època eixutaamb la càlida i si es deixen de banda les condicions dominades per la continentalitat i lasequera permanent, en la majoria dels règims climàtics, l´època calenta és la més humida acausa de la superior evaporació.Les àrees de clima mediterrani presenten, a l´estiu, condicions de sequedat i calor com lesque dominen en les zones subtropicals desèrtiques veïnes. En canvi, durant l´hivern, elspotents anticiclons subtropicals es retiren cap a latituds més baixes i deixen aquestes zonessota la influència de les pluges ciclonals que dominen tot l´any en les zones temperades, enlatituds més altes.Les temperaturesEn conjunt, l´oscil.lació tèrmica sota clima mediterrani es mou entre valors que noimpedeixen l´activitat biològica. La combinació de les temperatures altes amb la mancad´aigua és el factor limitant més important, ja que les baixes temperatures només actuencom a limitants en àrees de transició. Tot i això, cal no oblidar el paper de les gransfredorades ocasionals associades a les irrupcions de masses d´aire polar en una època,l´hivern, en què la vegetació es manté activa i és, per tant, molt sensible al fred.De fet, es dóna com a característica definitòria d´aquest clima la benignitat dels seushiverns, però atès que l´època més freda és la més humida, i per tant, la més favorable per al´activitat de la vegetació, les restriccions imposades per les baixes temperaturesadquireixen una importància considerable. Les temperatures properes o lleugeramentinferiors a 0ºC no signifiquen problemes seriosos per a la vegetació, adaptada a suportar-lessense patir danys, però sí que imposen greus restriccions a la seva activitat. 29
  30. 30. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes precipitacionsEls màxims de precipitació poden donar-se a l´hivern, a la primavera o a la tardor, segonsles característiques de cadascuna de les zones. En els llocs amb una influència oceànicamés gran, és a dir, prop de les costes influïdes pels corrents freds, els períodes de més plujaes donen a ple hivern, que és quan són més actives les borrasques i quan s´acosten més a leslatituds baixes. En canvi, en llocs allunyats d´aquestes costes oceàniques, com passa a lapart occidental de la conca mediterrània, les borrasques hi arriben molt desgastades i lespluges hivernals hi són escasses. En aquestes condicions dominen les pluges equinoccialslligades a irrupcions d´aire fred en alçada, i que són, per tant, pluges derivades de massesd´aire inestables i no pas pluges provocades pels front associats a les borrasques.Les pluges frontals no acostumen a ser de gran intensitat, sinò més aviat suaus icontinuades. En canvi, les pluges equinoccials solen ser d´una gran violència. Lainestabilització sobtada de masses d´aire a causa de les irrupcions d´aire fred en alçada, oles derivades de la interacció de l´aire fred amb les aigües marines calentes del principi dela tardor, donen lloc a pluges torrencials que poden descarregar en un dia una quantitatd´aigua semblant als valors mitjans de precipitació.El truc de l´esclerofil·lismeCada combinació de factors ambientals pot ser afrontada amb diferents estratègies, peròuna d´elles sol ser l´òptima i normalment acaba dominant. En el cas dels vegetals, elsfactors climàtics condicionen l´estructura i la durada de les fulles, caràcters bàsics deresposta en front de la distribució de temperatures i precipitacions al llarg de l´any. Enambients en què les temperatures no són limitadores en cap moment i en què l´aiguaabunda sempre, els vegetals són perennifolis i tenen fulles relativament grans i pocendurides, anomenades malacofil.les. Aquest tipus domina en biomes tropicals humits itemperats humits en què es desenvolupen, per exemple, les pluviisilves i les laurisilves.Quan el fred o la secada actuen com a limitadors en algun període de l´any, apareixenvegetals mal.lacofiles però caducifolis, és a dir, que perden les fulles durant el períodedesfavorable. Aquest és el cas dels caducifolis d´estiu de climes subdesèrtics i delscaducifolis d´hivern dels climes temperats freds. Quan el període desfavorable és moltllarg, l´estratègia anterior no funciona, ja que no hi ha temps de fabricar fulles noves iamortitzar-les en el curt període d´activitat vegetativa, i cal recórrer a una estratègia deresistència. En aquests casos, dominen els vegetals perennifolis i aciculifolis com lesconíferes, amb les fulles capaces de resistir inactives les llargues èpoques de fred excessiu,tal com succeeix en la taigà. En la major part del bioma mediterrani es donen un conjunt defactors que han provocat l´aparició d´una altra estratègia diferent, la dels perennifolisesclerofil.les. Aquesta estratègia fa front a un ambient més clarament limitador però moltsovint proper al límit, amb una irregularitat i una impredicibilitat considerables.El caràcter perennifoli de la vegetació mediterrània típica permet iniciar l´activitat tan bonpunt les condicions ambientals deixen de ser limitadores, i això pot succeir en qualsevolmoment de l´any a causa de la irregularitat climàtica inherent al bioma.Les fulles esclerofil.les es caracteritzen per cutícules gruixudes, un parènquima en palissadaespecialmenet desenvolupat, un alt contingut en materials estructurals forts com lacel.lulosa i la lignina, i un nombre reduït d´estomes situats en criptes parcialment oclosesper pèls. Aquestes fulles són poc propenses a perdre aigua per evaporació cuticular, 30
  31. 31. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipcontrolen de manera molt efectiva la transpiració controlant l´obertura dels estomes,resiteixen bé mecànicament la pèrdua d´aigua i suporten temperatures inferiors als 0ºCsense patir danys.Les formacions esclerofil.les de la conca mediterràniaEls boscosEls boscos esclerofil.les més típics i desenvolupats són els formats per diverses espèciesperennifòlies del gènere Quercus. En les zones més humides de l´àrea mediterràniadominen els alzinars.En les àrees de clima més continental, com a l´interior de la Península Ibèrica i en les àreesde transició cap a subclimes més àrids, es fan boscos d´alzina carrasca.Les suredes ocupen les àrees silícies i humides.A la part oriental de la conca apareixen formacions arbòries dominades per Q. calliprinos,un arbre molt semblant al garric però de talla més gran, que es presenta acompanyat d´altresespècies perennifòlies com Pistacia palaestina i la savina. Aquestes formacions arbòries,sovint laxes, són molt abundants a Síria, el Líban, Israel i Jordania.En les zones de clima submediterrani, és a dir, amb un eixut estival menys acusat i ambhivern lleugerament més fred, els alzinars i els carrascars deixen pas a boscos caducifolis osemicaducifolis dominats també per espècies del gènere Quercus. Es tracta, generalment,d´arbres marcescents, en un comportament a mig camí entre els caducifolis i elsperennifolis.Tenim a la mediterrània occidental el roure martinenc, el roure de fulla petita, el rourecerrioide, el roure reboll i el roure africà i a la mediterrània oriental Q. macrolepis, Q.ithaburiensis, Q. infectoria, Q. boissieri, Q. frainetto, Q. aegilops i el roure martinenc.També es poden trobar masses arbòries dominades per coníferes, per exemple de pi blanc(Pinus halepensis) i de pi de Calàbria (P. brutia), aquest últim relegat a la part oriental.D´altres espècies de coníferes són el pi pinyer, el pinastre, el xiprer, la savina articulada ode Cartagena (Tetraclinis articulata) i la savina pròpiament dita. En ambients de muntanyatrobem la pinassa i un pi clarament extramediterrani, el pi roig, també hi han cedres(Cedrus atlantica, C. deodara i C. brevifolia) i avets (Abies maroccana, A. pinsapo, A.nebrodensis, A. cephalonica, etc).Formacions arbustivesQuan la precipitació no ultrapassa els 400 mm anuals, el paisatge sol estar dominat percomunitats arbustives. Les condicions edàfiques poden matisar aquest esquema tan senzill.La frontera entre les formacions arbòries i arbustives no és pas clara, ja que es poden trobarestadis intermedis com ara boscos poc desenvolupats o comunitats arbustives amb un estratarbori poc dens.Les més desenvolupades reben el nom de màquies. Es tracta de formacions molt denses quepoden atenyer alçades superiors a 2 m. Hi trobem l´ullastre, el garrofer, el llentiscle (P.palaestina), la murta, l´arboç (Arbutus andrachne). Si és més baixa i dominada pel garric nidiem garriga. En molts casos poden presentar un estrat arbori lax de coníferes, sobretot depi blanc o pi de Calàbria (P. brutia) 31
  32. 32. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipLes brolles estan dominades per diferents tipus d´estepes (Cistus), brucs, argelagues iginestes i romaní.Les timonedes amb farigola, espígol, Phlomis i Helianthemum.Les formacions esclerofil.les californianesA la mediterrània californiana es reprodueix un esquema semblant de distribució de lesformacions, amb boscos esclerofil.les dominats per arbres del gènere Quercus a les partsmés humides i formacions arbustives en les zones de clima més sec.Entre els boscos de la zona mediterrània californiana cal esmentar un cas excepcional: eldels boscos de sequoia (Sequoia sempervirens) que es troben en alguns punts de la costa, enel cor de la zona de clima mediterrani. Aquests boscos són formats per arbres queassoleixen més de 50 m d´alçada, i constitueixen un cas excepcional degut a l´abundànciade boires que es formen per la incidència dels vents oceànics.Són característics el pi insigne o de Monterey (Pinus radiata) i el xiprer de Monterey(Cupressus macrocarpa).Les més famoses de les formacions arbustives mediterrànies californianes tenen caràcterarbustiu i són genèricament conegudes sota la denominació de "chaparral". Hi predominenels gèneres Adenostoma, Arctostaphylos, Ceanothus, Heteromeles, Rhus i Quercus.Les formacions esclerofil.les xilenesLa zona mediterrània xilena ofereix, també, una gran varietat de paisatges esclerofil.les.S´hi fan diverses formacions boscoses i arbustives que van des dels "encinales" fins al"matorral costero" passant pels "espinales".També hi ha una palmera endèmica, Jubaea chiloensis.Les formacions esclerofil.les capenquesA la zona mediterrània sud-africana manquen les formacions arbòries, ja que les poquesespècies de port arbori, com Leucadendron argenteum tenen àrees de distribucióreduïdíssimes. El paisatge és dominat per les formacions arbustives.Les espècies capenques, com correspon a la seva condició mediterrània, són poc exigentsd´aigua i tolerants a les males condicions edàfiques. Això, unit a la seva evident bellesa,explica l´èxit que han aconseguit en jardineria. Des dels geranis i els brucs (Pelargonium,Erica) a les gazànies i els agapants (Gazania, Agapanthus) tant corrents en forma demassissos florals en molts jardins, o dels gladiols i els lliris d´aigua (Gladiolus,Zantedeschia aethiopica) dues de les més apreciades plantes de flor tallada, bé que sotavarietats hortícoles prou apartades dels seus ancestres silvestres capencs.En el domini de les plantes crasses també hi ha espècies capenques que han fet fortuna,com els minúsculs i curiosíssims Lithops, practicament iguals a un còdol (raó per la qualhavien passat desapercebuts), o el bàlsam (Carpobrotus edulis) colonitzador eficacíssim detota mena de talussos àrids, arreu del món temperat, fins a esdevenir a vegades unaautèntica planta invasora. I, encara, és clar, les famosíssimes Protees (Protea,Leucospermum, Leucodendron,..), presents a molts rams i centres de flor seca, o les gràcilsagrelles (Oxalis), humils i alhora inextirpables invasores de camps i vores de camins. Hi ha 32
  33. 33. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felipun centenar d´espècies del gènere Protea caracteritzades per una gorgera de grans bràctees,a vegades de tons vistents, que embolcallen la inflorescència, cosa que els confereix unaspecte com de carxofa: Protea cyanaroides, l´espècie príncep del grup i símbol nacionalsud-africà, pren el seu epítet específic justament d´aquest fet. Les espècies del gènereLeucospermum, en canvi, no tenen bràctees florals, i si uns prominentíssims estils quejustifiquen el nom popular de "pincushions" (coixinets d´agulles) amb que són conegudes.Les formacions esclerofil.les australianesLes regions mediterrànies australianes presenten unes característiques molt semblants a lesde la regió capenca, ja que a les condicions climàtiques mediterrànies s´afegeix una pobresaedàfica de nutrients molt marcada, amb sòls de caràcter també silici.La vegetació és dominada per espècies d´eucaliptus, els noms vulgars dels quals tambédesignen les formacions on predominen, tot i que també s´hi poden trobar abundantsproteàcies en l´estrat arbustiu i epacridàcies que fan el mateix paper que les ericàcieseuropees, és a dir, ocupen els sòls més pobres en nutrients. Hi ha algunes peculiaritatsflorístiques, com les monocotiledònies arborescents dels gèneres Kingia i Xanthorrhoea i lacicadàcia Macrozamia.Abunden també les Banksia, gènere que disposa d´una cinquantena d´espècies. És propi deles proteàcies tenir les flors, que són tubulars, amb quatre estams i amb un estil prominent,agrupades en inflorescències comparables als capítols de les compostes, disposició floral enla qual les bànksies es fan remarcar. Entre totes, la més espectacular deu ser Banksiacoccinea, les inflorescències de la qual arriben a tenir fins a un miler de llampants florstubulars i d´un vermell encès, perfectament arrenglerades, els elements fèrtils, moltprominents i vinclats sobre d´ells mateixos, confereixen al conjunt l´aspecte d´un treball decistelleria extraordinàriament ben executat. Les inflorescències d´altres bànksies, en canvi,són d´un groc ensofrat vivíssim, bé que igualment esplèndides. En tot cas, les fullesesclerificades, dures i perennes, recorden l´àmbit mediterrani que els és propi.Les fulles i també la pirofilia, perquè les banksies, en efecte, són piròfits reconeguts. Lesseves infrutescències són una mena de pinya extremadament reforçada que resisteixtemeperatures elevadíssimes. De fet. només l´escalfor accentuada és capaç de "persuadir-les" que alliberin les granes. Per això, els plançons de bànksia, que acabaran esdevenintarbustos de mida considerable, prosperen abassegadorament després dels incendis.A l´Austràlia mediterrània encara hi ha altres proteàcies, com la Telopea, les Hakea, o lafamosa Macadamia integrifolia, que fa una mena d´ametlla comestible oleaginosa moltapreciada i per això conreada a l´engrós tant a Austràlia com a Hawai. 33
  34. 34. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Regions biogeogràfiquesEn base als dominis bioclimàtics suara esmentats, i tenint en compte també d´altres factorsd´índole biogeogràfica, hom convé a considerar Europa repartida en tres grans regionsbiogeogràfiques: la regió boreo-alpina, la eurosiberiana i la mediterrània.La regió boreo-alpina o àrtico-alpina és la més septentrional de totes. A la zona àrticacomprèn els deserts boreals freds i humits, permanentment ocupats pel glaç, i elssemideserts de la tundra àrtica, poblats d´una vegetació migrada de caràcter netamentherbaci o subarbustiu com a màxim. Les condicions climàtiques d´aquesta zona àrticareapareixen, amb poques modificacions, a l´alta muntanya europea, molt especialment alsAlps i als Pirineus. Hi generen un paisatge alpí o bé de prats o rasos anomenats alpins,comparable a l´àrtic. És així com ha estat definida una regió àrtico-alpina, d´àrea claramentdisjunta, integrada pels paisatges àrtics més o menys compresos a l´interior del cercle polar(66º N aproximadament) i per paisatges alpins propis de l´alta muntanya pirinenca i alpina,si més no.La regió eurosiberiana s´estén immediatament per sota de la zona àrtica. A Europa ocupauna ampla faixa que descendeix fins a latituds de l´ordre dels 40º N. És una regió de boscosque contrasten amb les formacions herbàcies àrtiques. D´una banda cal considerar lesboscúries aciculifòlies (pins i avets) de la taigà nordeuropea o siberiana, i d´una altra elsboscos planocaducifolis tan típics de l´Europa central i atlàntica. Cal admetre que la majorpart d´Europa és compresa dins d´aquesta regió, prepotentment estesa fins a les zones mésseptentrionals del nostre país.La taigà siberiana i nordeuropea troba una rèplica en els boscos de coníferes subalpins, quesón els situats per sota dels prats alpins dels Pirineus, dels Alps, etc., prats a son tornequivalents, com hem vist, a la tundra àrtica; novament, doncs, uns paisatges del nord esreprodueixen a les muntanyes del sud.El bosc caducifoli, tanmateix, no genera un sol tipus de paisatge a l´ample faixa central queocupa a Europa. És així que hom sol distingir entre el paisatge atlàntic, els paisatgesmedioeuropeus i els paisatges submediterranis, l´àmbit dels quals és, en línies generals, elque es desprèn de llur nom.La regió mediterrània, finalment, completa el panorama per la banda meridional europea.Entorn del mar que li dòna nom, ocupa una faixa relativament estreta, del tot acotada entreels 30 i els 45º de latitud N. És la regió dels boscos i de les bosquines esclerofil·les, verdestot l´any i sempre eixutes. Hom sol distingir-hi una subregió septentrional boscosa, una demeridional, dominada per les bosquines i, encara, una de continental, pròpia dels escassosllocs (península Ibèrica) en què l´àmbit de la regió penetra continent endins.Els Paisos Catalans, efectivament, ofereixen mostres de paisatges mediterranis, de paisatgeseurosiberians i de paisatges boreo-alpins. Hi dominen, és clar, els mediterranis, mentre queels pròpiament alpins són ben escassos; també raregen fortament els subalpins. 34
  35. 35. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipDomini, zona i estatgeEl domini ens entronca amb unitats palpables i de significació amplament popular itradicional: les diferents fagedes i rouredes, els alzinars, l´avetosa, etc., són comunitats quetipifiquen dominis concrets. Un país pertany al domini de l´avetosa quan s´hi fa l´avetosa o,si hom l´ha destruïda, alguna de les comunitats que tendeixen a refer-la. Ja hem emprat elconcepte de domini, de domini climàcic, per a designar el territori ocupat per una clímaxdeterminada.Hom sol recórrer també al concepte d´estatge, que és equiparat jeràrquicament al de zona.Estatge i zona són conceptes força correlatius. Els estatge responen a l´aparició de zonesestratificades altitudinalment. Si el país fos pla, disposaríem d´unes grans zones que sesucceirien en latitud, a mesura que el clima canviés. Com que el país ofereix un relleuaccentuat, tenim a més uns estatges que, en altitud, reprodueixen les zones altitudinals. Seràcorrent, atès tot plegat, que en referir-nos a una muntanya parlem de la zonació quepresenta, és a dir de la disposició dels diferents estatges que ens hi reprodueixenaltitudinalment distintes zones de vegetació. Ben entès, doncs: el concepte d´estatge valligat a la zonació altitudinal i reflecteix una preocupació per posar de manifest la successióde zones diferents en funció de l´altitud.Disposició relativa dels diversos estatges de vegetació a Catalunya, com a exemple delfenomen de zonació que sol aparèixer a les muntanyes prou altes. 35
  36. 36. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipCorrelacions altitudinals: l´exposicióPer raons d´eficàcia pràctica hom ha assajat d´establir una correlació entre les zones i elsestatges de vegetació oferts pel nostre país, i les locucions geogràfiques terra baixa,muntanya mitjana i alta muntanya.D´acord amb això, hom ha establert, a efectes biogeogràfics i per al nostre país, els següent acotamentd´altituds:Terra baixa: fins a 800 (1000) mMuntanya mitjana 800 (1000)-1600 (1800) mAlta muntanya per sobre de 1600 (1800) mD´una manera molt general hom pot dir que la nostra terra baixa porta una vegetaciómediterrània típica; per això és corrent d´associar conceptes i parlar de terra baixamediterrània. També en línies generals sol ésser veritat que a la muntanya mitjana esconcentra la nostra vegetació eurosiberiana (i més concretament la foresta caducifoliacentroeuropea) i per això és corrent de parlar de la muntanya mitjana atlàntica, o de lamuntanya mitjana medioeuropea, o de la muntanya mitjana submediterrània. I també,encara, és cert que només l´alta muntanya hostatja al nostre país vegetació boreo-alpina,ultra boscs de coníferes eurosiberians; també aquí és corrent d´associar conceptes i parlard´alta muntanya alpina o d´alta muntanya subalpina.Emprem termes biogeogràfics de manera que les altituds poden quedar relativitzades. Pertant, no és rar trobar paisatges plenament mediterranis a 900-1000 m d´altitud i més amunt itot; tampoc no és extraordinari de localitzar penetracions eurosiberianes a 300 o 400 m ifins més avall.La qüestió de l´exposició, efectivament, és de la màxima importànica en aquests casos. Elsvessants encarats al S, tradicionalment anomenats solells o solanes, reben una insolació mésintensa que no pas els encarats al N, els bacs, bagues o obacs.L´obac d´una muntanya és sempre molt més humit i fresc que el seu corresponent solell.Això fa que, en els solells, la vegetació mediterrània tendeixi a enfilar-se rostos amunt persobre de les cotes mitjanes on fóra esperable, mentre que, en els obacs, la vegetacióeurosiberiana davalli molt per sota del límit inferior que hom podria atribuir-li, i qui diuvegetació eurosiberiana i vegetació mediterrània, diu vegetació boreo-alpina i vegetacióeurosiberiana en zones més enlairades. 36
  37. 37. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipPodriem afegir que, si en l´obac considerat s´escola un rierol, les penetracionseurosiberianes aniran, arran del curs d´aigua, més avall encara i, si molt convé, hitravessaran tota la hipotètica zona mediterrània. Podriem parlar, encara, del fenomen de lainversió tèrmica, propi de valls tancades i cubetes, que capgira l´ordre de la zonació.Davant d´aquests fenomens hom s´adona de la relativitat de les correlacions abansindicades.Als Paisos Catalans, ultra la vegetació mediterrània esperable, apareixen elements eurosiberians i àrtico-alpins que hi fan un paper comparable al dels boscos caducifolis humits, de la tundra i de la taigà centro i nord-europees.Ambients azonalsEls ambients azonals apareixen, tant a la terra baixa, com a la muntanya mitjana, com al´alta muntanya, lligats per definició a la presència de fenòmens del substrat que s´imposenals fenòmens purament climàtics. Distingirem cinc grups d´ambients azonals: els rupestres,vinculats als roquissars aflorants; els litorals, estretament lligats a la salabror ambientalprovinent del mar; els aigualosos, en íntima relació amb els sòls amarats o assentats sobrecapes freàtiques fàcilment accessibles per a la vegetació, ambients aquests que, a l´emparade rius i aigües estanyades, es troben molt difosos, els més extensos dels azonals naturals(quasi un 2% del territori); els agrícoles, en oberta dependència de les condicions creades isostingudes per l´activitat agrària; i els ruderals, fills dels processos de nitrificació icalcigament subsegüents a la presència sostinguda per l´home en determinades àrees. 37
  38. 38. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. Felip Les unitats de vegetació als Països catalans La terra baixa mediterràniaAls Països Catalans, la denominació de terra baixa mediterrània és aplicada a una amplíssima àrea (80 % de lasuperficie total) que comprèn totes les terres litorals i interiors en què imperen condicions climàtiques de tipusmediterrani i on, en conseqüència, prospera una vegetació basicament perennifòlica i esclerofil·la qualificabletambé de mediterrània.Aquestes circumstàncies solen dar-se, d´una manera general, des del nivell del mar fins als 800-1000 md´altitud, bé que a les zones més eixutes (porció meridional del país) el domini mediterrani ateny els 1200-1300 m i més, mentre que en certes zones humides del nord hom pot trobar condicions extramediterrànies(submediterrànies, medioeuropeees, etc.) a altituds de l´ordre dels 500-800 m. 38
  39. 39. IES HORTICULTURA I JARDINERIA. REUS Seminari de Medi Natural. J. FelipClimaLes pluges, no gaire abundants, es concentren a la tardor i també a la primavera; l´hivern ésmés aviat eixut i l´estiu coneix un període d´autèntica ariditat. Aquest cicle anual, tan típicdel clima mediterrani, esdevé un dels factors determinants del nostre paisatge vegetal méscaracterístic. 39

×