Perez jperezgonzale activitat_4__estudi_empiric_10-05-2013_19_30_40

371 views
285 views

Published on

Pérez-González, Jesús (2013). "La Primera Revolució Tecnològica a Catalunya. Els factors que van impulsar el creixement econòmic al segle XIX." Barcelona: FUOC (Activitat 4 del TFG 2012-13-2 de la menció d'Anàlisi Econòmica del grau d'ADE de la UOC).

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
371
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
31
Actions
Shares
0
Downloads
0
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Perez jperezgonzale activitat_4__estudi_empiric_10-05-2013_19_30_40

  1. 1. 1.- EL MÓN“El Producte Interior Brut (PIB) ho mesura tot,excepte aquelles coses per les quals val la pena viure”.Robert Kennedy (1925-1968).Imatge 1 – Mapamundi segons la projecció de Gall-Peters.Font de les dades: Google Imatges1.1.- LA DIVERGÈNCIAS’entèn per Divergència Econòmica, el:“procés pel qual, a mesura que passa el temps, els països que tenen nivells d’ingrés percapita més baixos creixen de manera més lenta que els que tenen nivells d’ingrés més elevats.Això porta que, al final del període, la diferència entre els nivells d’ingrés sigui més gran que
  2. 2. al principi.” (Martínez Galarraga, 2012 : 9(3))1.Segons la següent gràfica, a l’any 2001 existia una Gran Divergència econòmicamundial d’Europa Occidental, les «Noves Europes»2i el Japó respecte de la resta del món.Gràfica 1 – Nivells de renda per capita al món durant el període 1820-2001,expressats en dòlars internacionals de 1990.Font de les dades: (Maddison, 2004)3.De les dades de la taula i de la gràfica es pot observar que, el Japó inicia la divergèncial’any 1950 [1.921 USD de 1990] assolint en només 23 anys el mateix nivell de renda percapita que l’Europa Occidental [11.416 USD de 1990]: una espectacular taxa lineal decreixement anual respecte de l’any anterior de promig del 8,05%. Tanmateix, la gràfica ensindica que, les «Noves Europes» i l’Europa Occidental inicien la divergència l’any 1820.Amb una ràpida conclusió es podria afirmar que la Revolució Industrial (a l’any 1820) ésl’inici de l’actual Gran Divergència, però…1Martínez Galarraga, Julio (2012). "La Gran Divergència". A: E. Tello Agaray, J. Martínez Galarraga, R.Ramon Muñoz, L. Garay Tamajón, & et. al. Com hem arribat fins aquí. Una introducció a la història econòmicaglobal. Barcelona: FUOC - Fundació Universitat Oberta de Catalunya.2Els «Western Offshoots» són: els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Països colonitzats peremigrants de l’Europa nord-occidental.3Maddison, Angus (2004). Contours of the World Economy and the Art of Macro-measurement 1500-2001.IARIW 28th General Conference: Ruggles Lecture. Cork: Ireland August 2004.1820 1870 1913 1950 1973 2001Western Europe 1.204 1.960 3.458 4.579 11.416 19.256Western Offshoots 1.202 2.419 5.233 9.268 16.179 26.943Japan 669 737 1.387 1.921 11.434 20.638Asia (excluding Japan) 577 550 658 634 1.226 3.256Latin America 692 681 1.481 2.506 4.504 5.811Eastern Europe & f. USSR 686 941 1.558 2.602 5.731 5.038Africa 420 500 637 894 1.410 1.489Western EuropeWestern Offshoots Japan05.00010.00015.00020.00025.00030.000Levels of Per Capita GDP : World and Major Regions, 1820-2001(1990 international dollars)
  3. 3. Si s’analitzen les dades del període anterior a l’any 1820 a nivell microscopic s’observaque, les «Noves Europes» inicien la divergència entre l’any 1700 i el 1830 i, l’EuropaOccidental, entre l’any 1000 i el 1500.Gràfica 2 – Nivells de renda per capita al món durant el període 0-1820,expressats en dòlars internacionals de 1990.Font de les dades: (Maddison, 2010)4.Segons aquesta gràfica, abans de l’any 1820 ja existia una Petita Divergènciaeconòmica mundial d’Europa Occidental i les «Noves Europes» respecte de la resta del món.En conseqüència:“D’acord amb les dades disponibles, va ser la Gran Divergència la que va generar laRevolució Industrial i per tant, indirectament, el creixement econòmic modern. No al’inrevés.” (Martínez Galarraga, 2012 : 14)5.Durant el període 1000-1500 van succeïr dos esdeveniments que van canviar la històriaeconòmica del món:• l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica l’any 1492 i de Vasco de Gama a l’Índia4Maddison, Angus. (2010). Appendix B. Growth of World Population, GDP and GDP Per Capita before 1820.Original Maddison Homepage. <http://www.ggdc.net/MADDISON/oriindex.htm> [data de consulta: 23 desetembre de 2012].5[Íbid.].0 1000 1500 1600 1700 1820Western Europe 450 400 774 894 1.024 1.232Western Offshoots 400 400 400 400 473 1.201Japan 400 425 500 520 570 669Asia (excluding Japan) 450 450 572 575 571 575Latin America 400 400 416 437 529 665Eastern Europe 400 400 462 516 566 636Former USSR 400 400 500 553 611 689Africa 425 416 400 400 400 418Western EuropeWestern Offshoots04008001.200Levels of Per Capita GDP : World and Major Regions, 0-1820(1990 international dollars)
  4. 4. l’any 1498, i• la pesta negra de 1348.1.2.- EL MODEL IS-LM: INVESTMENT SAVING – LIQUIDITY MONEY“Si la «Teoria General» de Keynes data de 1936, va ser el 1937 quan John Hicks vapublicar el famós article «Mr. Keynes i els clàssics» en què —pretenent oferir una síntesientre els plantejaments keynesians i els clàssics, que inicialment es consideravencontraposats— presentava una formulació en què les interaccions entre els equilibris en elsector real de l’economia (mercats de béns i serveis) i els equilibris en el sector monetarifinancer (mercats de diner i altres actius financers) determinaven variables com la renda i eltipus d’interés. Aviat el model presentat per Hicks —anomenat IS-LM per les condicionsd’equilibri en el sector real (inversió=estalvi, «saving» en anglès) i en el sector monetari (Lde preferència per la liquiditat, l’expressió keynesiana per a referir-se a la demanda dediners i M de money, o oferta de diners)— es va convertir ràpidament en el primer granmodel de síntesi, ja que permetia avaluar el paper i l’efectivitat comparativa de les polítiquesfiscals i monetàries en termes de la forma i pendent de les dues corbes representatives delsrespectius equilibris als mercats de béns i monetaris, i les seves interaccions per a assolir unequilibri simultani.És cert que hi ha hagut crítiques al model IS-LM, des de la fidelitat de la interpretacióde Keynes a la seva utilitat en èpoques d’inflació, passant per acusacions d’incosistèncieslògiques (la part d’equilibri IS compara variables-fluxos, mentre que el vessant LM comparavariables-estoc).Però probablement continua essent veritat l’afirmació de Krugman: si no l’haguésaportat Hicks el 1937, ens l’hauríem d’haver inventat en tot cas en algun moment posterior.”(Tugores, 2010: 5-6)6.L’expoliació de la plata, i en menor mesura de l’or, de les mines azteques cap a Europa,per part dels espanyols, va suposar l’aplicació d’una política monetària expansiva amb uncreixement especulatiu i un augment de la inflació a l’economia europea als segles XVI-XVII.6Tugores Ques, Joan (2010). “Interaccions entre mercats de béns i mercats financers”. A: Macroeconomia.Barcelona: FUOC – Fundació Universitat Oberta de Catalunya.
  5. 5. Per a respondre a la pregunta, per què van pujar el preus?, Martín Aceña (1989)7fa ús de lateoria macroeconòmica.“Con objeto de llegar a una comprensión más fácil de [las] relaciones [entre losincrementos de la cantidad de dinero, los aumentos de la población y las variaciones de lademanda de dinero en términos reales] hacemos uso del modelo de análisis macroeconómicoIS-LM.Comenzamos por suponer que estamos en equilibrio tal y como señala el punto E1 delgràfico [de la següent pàgina]. Examinemos cuál es el efecto sobre el nivel de precios de unaumento de la oferta monetaria (M S). Como consecuencia del aumento de la cantidad dedinero (de ࡹ૙ࡿa ࡹ૚ࡿ) la curva LM experimenta un desplazamiento hacia la derecha (de LM1a LM2), lo que determina que la curva de demanda agregada ࢅ૚ࡰtambién experimente undesplazamiento hacia ࢅ૛ࡰ. A corto plazo y al nivel de precios inicial P0, hará su aparición unexceso de demanda. Esto último estimulará, a su vez, una expansión del volumen deproducción y también probablemente un aumento en el nivel de precios. En el nuevo punto deequilibrio E2, el output corriente excede al nivel de producción potencial o de pleno empleode los recursos. A menos que la economía experimente un aumento en el volumen de recursosdisponibles o se registre un incremento en la productividad de los factores, el punto E2 essólo un punto de equilibrio temporal. A largo plazo, el incremento en el coste de los factoreshará que la curva de demanda agregada se desplace hacia arriba y ello irá acompañado deun aumento en el nivel de precios. Este aumento disminuirá el volumen total de saldosmonetarios en términos reales a disposición de la economía, lo que hará que aumenten lostipos de interés y, en última instancia, se reduzca la demanda agregada. En ࡱ૛૚, la economíaalcanza su punto final de equilibrio.En toda esta descripción, la macromagnitud que ha quedado relegada a un segundoplano es la demanda de dinero. Es evidente, sin embargo, que el incremento en el nivel derenta ha traído consigo un aumento de la demanda de dinero, y ha servido además paraestablecer un límite superior a los incrementos que pudieran producirse en el nivel deprecios. En nuestro gráfico, el aumento de la demanda de dinero derivado del aumento deloutput está ya incorporado en la naturaleza de la curva LM, cuya pendiente es positiva.Empero, existe un aumento del volumen de saldos reales demandados por las unidades7Martín Aceña, Pablo (1989). Los precios en Europa durante los siglos XVI y XVII: Estudio comparativo.Alicante: IV Congreso de la Asociación de Historia Económica (diciembre de 1989).
  6. 6. económicas diferente del que se genera a consecuencia del incremento del nivel de renta, yque va a originar que la curva LM se desplace hacia la izquierda, hasta LM3. Este aumentode la demanda de dinero está asociado a lo que en la literatura económica se conoce como«efecto riqueza». Para entender su importancia y poder incorporarlo a nuestro análisis espreciso definir una demanda de dinero que no sea únicamente función de la renta corrientedel período, sino que entre sus argumentos estén todas las fuentes posibles de ingreso. Talfunción debería incluir al menos cuatro de las varias formas en que una economía puedemantener riqueza: dinero, deuda pública y privada; capital y bienes físicos, y capitalhumano. Un incremento en cualquiera de estos componentes determina un aumento de lademanda de dinero, lo cual se traduce, en nuestro modelo, en un desplazamiento hacia laizquierda de la curva LM. Lo que el análisis tradicional sobre la revolución de los precios delsiglo XVI ha relegado es precisamente el efecto autónomo que se produjo en la cantidad dedinero demandada, como consecuencia del incremento en capital humano y en activosfinancieros registrado entre 1500 y 1600.Con objeto de comprender lo primero, el incremento del capital humano, es necesarioconsiderar el aumento de la población no sólo por el lado del consumo, es decir, como unafuente de demanda de nuevos bienes y servicios, sino también por el lado de la oferta, esdecir, como incremento neto al volumen total de bienes de capital intermedio disponibles.Por lo que se refiere al incremento de los activos financieros de la comunidad económica delsiglo XVI, sabemos que fue el resultado directo del aumento de la deuda pública, ya que sialgún acontecimiento caracterizaba la vida financiera del siglo XVI era precisamente elcreciente endeudamiento de las Coronas europeas y demás instituciones públicas.Si se aceptan nuestros argumentos, parece necesario, por tanto, tener en cuenta elaumento paralelo experimentado por los saldos reales demandados como consecuencia del«efecto riqueza», al analizar el impacto que tuvo la llegada del Tesoro americano sobre losprecios europeos. El gráfico muestra que en la posición final de la curva LM, en LM3, el nivelde precios de equilibrio final P3 está por debajo de P2, punto que se hubiese alcanzado de nohaber existido un incremento adicional de la demanda de dinero. La inflación en lugar de serP0P2 ha quedado reducida a P0P3.” (Martín Aceña, 1989: 372-375)8.8[Íbid.].
  7. 7. Gràfica 3 – Política fiscal expansiva a Europa als segles XVI-XVIIsegons el model IS-LM.Font de les dades: Martín Aceña (1989)9.9[Íbid.].1r. Desplaçament cap a la dreta de la corba MS(Money Supply = Oferta monetària) de ‫ܯ‬଴ௌa ‫ܯ‬ଵௌper un augment de la quantitat de diners.2n. Desplaçament cap avall i a la dreta de la corba LM (Liquidity Money) de LM1 a LM2.3r. Desplaçament cap amunt i a la dreta de la corbaYD(Demand Aggregat = Demanda agregada)d’ܻଵ஽a ܻଶ஽i del punt d’equilibri E1 al punt E2.4rt. Excès dedemandaagregada.Producciósuperior a Yp.5è.Augmentde preus deP0 a P2.6è.«Efecte riquesa».Augment de lademanda de dinersa la corba LD(LiquidityDemand).7è.Desplaçamentcap amunt i ala esquerra dela corba LMde LM2 aLM3.8è. Desplaçament cap avall i a l’esquerra de la corba YDd’ܻଶ஽a ܻଷ஽.10è.Reduccióde lainflació.Disminucióde preus deP2 a P3.9è. Reducció de la demanda agregada.(Supply Aggregat = Oferta agregada).(Renda potencial o de plena ocupació).
  8. 8. En conclusió, l’abundància de metalls preciosos d’Amèrica a Europa va suposar unaalteració dels valors fonamentals monetaris, és a dir, un creixement econòmic especulatiu peruna política monetària expansiva. Com tota bombolla especulativa arriba un moment queesclata, per tant, no es pot parlar d’un creixement econòmic sostingut en el temps què és undels supòsits de la definició del creixement econòmic modern.1.3.- L’EQUILIBRI ECONÒMIC1.4.- UNA REVOLUCIÓ EN EL CONSUMA banda de l’arribada dels metalls preciosos americans, el descobriment d’Amèrica vasuposar l’arribada de nous béns de consum «utlramarins» o groceries a Europa. La rutaoceànica a les Índies no va minvar el subministre de productes asiàtics a través de la Ruta dela Seda.Segons alguns autors, la patata, el sucre, el xocolata, el té, el cafè, el tabac, les pipes defumar, les «calicós» o teles de cotó estampades, la porcellana, el rom o el pebre van provocarun augment massiu del consum dels europeus. No obstant, cal tenir en compte que enaquestes dates persistia una economia de subsistència a Europa. Per tant, només, una minòriaprivilegiada amb una elevada capacitat adquisitiva va poder accedir al consum d’aquestescares novetats ultramàrines, ja que els salaris reals dels treballadors es dedicava en bona part ala compra de productes d’alimentació. En conseqüència, a excepció del tabac, el termerevolució no seria el més adequat per fer referència a aquest augment del consum de nousbéns «utlramarins» per part d’una classe minoritària. En conclusió, “resulta difícil hablar deun crecimiento del consumo derivado del de la renta” (Barquín Gil, 2002: 4)10.“De acuerdo a los datos obtenidos por Shammas (1990: 121-148)11de los inventariospost-mortem, el gasto en alimentación venía a representar la mitad del gasto total de unafamilia trabajadora común (y, por cierto, no el 70, 80 o 90%, como a menudo se supone). En1787-96, poco más del 11% del mismo iba dirigido a las «groceries»; en consecuencia,10Barquín Gil, Rafael. Algunos aspectos relatives a la Revolución del Consumo en Gran Bretaña. Madrid:AEHE – Asociación Española de Historia Económica (documento de Trabajo nº 0202).11Obra citada a Barquín Gil (2002: 14). Shammas, C. (1990). The Pre-Industrial Consumer in England andAmerica. Clarendon Press.
  9. 9. alrededor del 5,5% del gasto total de una familia media se dirigía al consumo de esosproductos.” (Barquín Gil, 2002: 14)12.A excepció del tabac, les «groceries» van ser considerades béns de luxe. Per tant, hi haun atractiu social en el consum d’aquests nous béns «utlramarins». “La difusión del consumode cada nuevo producto se habría producido desde las clases superiores hacia las inferiores,por medio de la emulación: entiéndase, la envidia.” (McKendrick, 1982)13.“[…] Inglaterra era distinta de Europa. […] La ética puritana descrita por Max Weber(1930)14era tanto una exaltación del trabajo diario y de la honestidad en los negocios, comode la vida frugal. […] Una sociedad de estas características no podía desarrollar unaRevolución del Consumo. Y menos aún si ésta se apoyaba en el consumo de bienes novedosose innecesarios, como el té, el tabaco o los estampados indios; lujos de dudosa utilidad,cuando no malsanos.” (Campbell, 1989)15.El que es va donar a la societat industriosa anglesa, des del punt de vista de lamicroeconomia, va ser una maximització de la funció d’utilitat de les decisions familiars(Becker, 1965)16, ja que en la societat pre industrial el lleure era un bé inferior (LladósMasllorens, Oliva Furés i ét al., 2009)17.‫ .ݔܽܯ‬ ⊔ ሺ‫ݔ‬ଵ, … , ‫ݔ‬௡, ‫ݐ‬ଵ, … , ‫ݐ‬௡, ‫ݐ‬௪ሻs.a. Restricció pressupostària: ∑ ‫݌‬௜‫ݔ‬௜ = ‫ݓ‬ ∙ ‫ݐ‬௪ + ܻ଴ ⇒ ߣRestricció del temps: ∑ ‫ݐ‬௜+‫ݐ‬௪ = ܶ ⇒ ߤRestricció tecnològica: ‫ݐ‬௜ > ܽ௜ − ‫ݔ‬௜ ⇒ ߶On:12[Íbid.].13McKendrick (1982). “Commercialization and the Economy”. A: McKendrick, N.; Brewer, J. i Plumb, J. H.(eds.). The Birth of a Consumer Society. Europa Publications Limited.14Obra citada a Barquín Gil (2002: 10). Weber, M. (1930). The Protestant Ethic and the Spirit of Protestantism.Unwin University Books.15Obra citada a Barquín Gil (2002: 10). Campbell, C. (1989). The Romantic Ethic and the Spirit of ModernConsumerism. Ideas.16Obra citada a De Vries (1994: 257). Becker, Gary (1965). “A Theory of the Allocation of Time”. TheEconomic Journal, 75, pp. 493-517.17Lladós Masllorens, Josep; Oliva Furés, Martí (coords.) i ét al. (2003). “Mercats de factors”. A: Mercats iconducta. Barcelona: FUOC – Fundació Universitat Oberta de Catalunya. Pàg. 18.
  10. 10. • ⊔: és la funció d’utilitat de l’unitat familiar.• ‫ݔ‬௜, per a i=1,…,n: és el consum d’una cistella d’activitats.• ‫ݐ‬௜, per a i=1,…,n: és el temps destinat a cada activitat.• ‫ݐ‬௪: és el temps destinat a treballar.• T: és el temps total.• ‫݌‬௜‫ݔ‬௜: és la despesa total de la cistella on ‫݌‬௜ són els preus dels productes ‫ݔ‬௜.• ‫:ݓ‬ és el salari.• ‫ݐ‬௪: són les hores treballades.• ܻ଴: és la renda exògena.• ܽ௜: és el temps mínim de consum de l’activitat i.• ߣ: és l’utilitat marginal de la renda.• ߤ: és l’utilitat marginal del temps disponible.• ߶: és l’utilitat marginal de l’estalvi de temps.El multiplicador ߣ associat a una restricció ens indica quant augmenta l’utilitat si larenda augmenta marginalment (un 1% en termes discrets). Com més baix és el nivell derenda, major és l’utilitat marginal de la renda.El multiplicador ߤ associat a una restricció ens indica quant augmenta l’utilitat si eltemps augmenta marginalment. Com més baix és el temps disponible, major és l’utilitatmarginal de la renda.El multiplicador ߶ associat a una restricció ens indica quant augmenta l’utilitat siaconseguim reduir el temps mínim d’una activitat. Com més baix és el temps mínim d’unaactivitat, major és l’utilitat marginal de la renda.Matemàticament, la resolució d’aquest problema requereix construir el següentlagrangià:ℓሺ‫,ݔ‬ ‫,ݐ‬ ߣ, ߤ, ߶ሻ = ⊔ ሺ‫,ݔ‬ ‫ݐ‬ሻ − ߣ ൭෍ ‫݌‬௜‫ݔ‬௜௡௜ୀଵ− ‫ݓ‬ ∙ ‫ݐ‬௪ − ܻ଴൱ − ߤ ൭෍ ‫ݐ‬௜+‫ݐ‬௪௡௜ୀଵ− ܶ൱ + ෍ ߶௜ሺ‫ݐ‬௜ − ܽ௜‫ݔ‬௜ሻ௡௜ୀଵOn les condicions de primer ordre són (De Rus, Campos i Nombela, 2003: 155-157)18:ߜℓߜ‫ݔ‬௜=ߜ ⊔ߜ‫ݔ‬௜− ߣ‫݌‬௜ − ߶௜ܽ௜ = 018De Rus, Ginés; Campos, Javier i Nombela, Gustavo (2003). Economía del transporte. Barcelona: AntoniBosch editor.
  11. 11. ߜℓߜ‫ݐ‬௪=ߜ ⊔ߜ‫ݐ‬௪− ߣ‫ݓ‬ − ߤ = 0ߜℓߜ‫ݐ‬௜=ߜ ⊔ߜ‫ݐ‬௜− ߤ + ߶௜ = 0Dividint ambdós costats de les igualtats entre ߣ i reordenant els membres de les equacions,s’obtenen les següents condicions d’equilibri:௣೔ఒ=ఋ⊔ఋ௫೔ൗఒ−థ೔௔೔ఒ௪ఒ=ఋ⊔ఋ௧ೢൗఒ−ఓఒఓఒ=ఋ⊔ఋ௧೔ൗఒ+థ೔ఒPer tant, des de la vessant de la microeconomia, es va produir una reducció del’elasticitat del temps d’oci respecte de la renda.En conclusió, des de la vessant de la macroeconomia, es té que:• Des del punt de vista de la demanda; d’una banda es va produir un augment delsbéns disponibles i, d’altra banda les noves pautes de consum van generar unaredistribució dels recursos productius.• Des del punt de vista de l’oferta, es van incrementar les hores treballades i va haveruna incorporació de la mà d’obra femenina i infantil al mercat de treball.1.5.- ELS INDICADORSEl fet que Europa Occidental i les «Noves Europes» divergissin de la resta del món alsegle XIV per un augment dels seus nivells de renda per capita, no significa que hi haguès unaequitat econòmica mundial o una equitat econòmica nacional. Segons el Banc Mundial(Worldwatch Institute, 2005)19, l’any 2000 el 20% més ric de la població mundial acumulavael 86% de la renda generada al món, mentre que el 20% més pobre només accedia a l’1,3%.“La distribució de la riquesa neta personal, és a dir, el valor dels béns mobles i immoblesposseïts un cop deduïts els deutes, encara és més desigual: l’1% més ric posseeix un 35%, el2% més ric prop de la meitat, i el 10% més ric un 71%; per contra, el 20% més pobre només19Obra citada a Martínez Galarraga (2012: 7). Worldwatch Institute (2005). La situación del mundo, 2005.Barcelona: Icària.
  12. 12. posseeix un 0,4% d’aquesta riquesa global” (Davies i altres, 2006)20.• L’ÍNDEX THEILSegons l’índex de Theil, indicador de desigualtat que permet fer unadescomposició de la desigualtat observada per a analitzar quina partcorrespon a diferències en renda entre països i quina a la desigualtat entreles persones dins de cada país, la desigualtat interpersonal global vaaugmentar significativament durant el segle XIX passant d’un valor de0,52 al 1820, moment en què la Primera Revolució Industrial s’anavaconsolidant, a un valor de 0,80 l’any 1910 (Martínez Galarraga, 2012:8(1))21.“Si atenem aquests dos components, el 1820 una gran part de ladesigualtat interpersonal del món es podia explicar per les diferències quees produïen dins de cada país, és a dir, per les diferències de classe social.Tanmateix, l’augment de la desigualtat enregistrat a llarg termini hauriaestat resultat cada cop més de l’increment en les diferències entre països(que haurien passat de representar l’11% de la desigualtat total el 1820 al58% el 1992).” (Martínez Galarraga, 2012: 9)22.• L’ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀLa qualitat de vida al.ludeix a la percepció que un individu té del seulloc en l’existència, en el context de la cultura i del sistema de valors en elsque viu i en relació als seus objectius i expectatives, les seves normes iinquietuds. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament(PNUD)23calcula l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), basat en els20Obra citada a Martínez Galarraga (2012: 7). Davies, J.B.; Sandstrim, S.; Shorrocks, A. i Wolff, E.N. (2006).“The World Distribution of Household Wealth”. UNU-WIDER project on Personal Assets from a GlobalPerspective. Hèlsinki: World Institute for Development Economics Research of the United States University.21[Íbid.].22[Íbid.].23Segons la Declaració del Mil.leni (www.undp.org), aprovada per 189 països i signada per147 caps d’Estat i de Govern en la Cimera del Mil.leni de les Nacions Unides realitzada almes de setembre de l’any 2000, es van establir els 8 Objectius de Desenvolupament delMil.leni (ODM) per assolir l’any 2015, que són: 1). Eradicar la pobresa extrema i la fam.2). Aconseguir l’ensenyança primària universal. 3). Promoure la igualtat entre gèneres il’autonomia de la dona. 4). Reduir la mortalitat infantil. 5). Millorar la salut maternal. 6).
  13. 13. treballs de Sen24, segons les variables que s’han revelat com a essencials: renda, educació isalut.Ara bé, hem de diferenciar dos matissos en la definició de qualitat de vida:• la presència de les condicions considerades necessàries per a una bona vida, i• la pràctica del viure, com a tal.La qualitat de vida a escala social només s’entén com dur una bona vida. En canvi, aescala individual es pot entendre en les dues accepcions, gaudir de les condicions adequadesen una vida realitzada. Això ens duu directament a les valoracions individuals sobre lescondicions personals de vida com indicador social, aixó és, el problema del benestar subjectiui la felicitat.• L’ÍNDEX VIURE MILLOR O “BETTER LIFE”L’últim Congrés Nacional Xinès va aprovar com objectiu que augmentar la felicitat dela població era més important que incrementar la productivitat. Els primers ministres deFrança i el Regne Unit, Nicolas Sarkozy i David Cameron, tenien a les seves agendespolítiques la mesura i millora del benestar de la població. L’augment de la productivitatreflectit als índex del producte interior brut ha deixat de ser per un nombre creixent degovernants l’única dada de referència per mesurar el progrés d’un país. Si bé l’interés delseconomistes per mesurar el benestar, la qualitat de vida i la felicitat no és nou, en els últimsanys ha guanyat pes, tot i que n’hi ha que ho consideren una matèria poc ortodoxa.La primera proposta de pes en aquest camp va ser presentada el 24 de maig de 2011 perl’OCDE, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, amb l’índexViure Millor o «Better Life» que mesura els components del benestar: l’habitatge, el salari, eltreball, la comunitat i relacions socials, l’educació, el medi ambient, el Govern, la salut, lasatisfacció amb la vida, la seguretat i l’equilibri entre treball i vida privada. Actualmentagrupa a 34 països desenvolupats. És, també, la primera proposta concreta que reflecteix lespropostes del premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz25.Combatre el sida, el paludisme i altres malalties. 7). Garantir un media ambient sostenible.8). Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.24Sen, A. K. (1999). Desarrollo y Libertad. Barcelona: Editorial Planeta. 2000, pàg. 440.25Stiglitz, Joseph E.; Sen, Amartya i Fitoussi, Jean-Paul (2010). Mis-Measuring Our Lives. Why GDP Doesn’tAdd Up [en línia]. New York: The New Press.
  14. 14. Una de les peculiaritats de l’índex és ser interactiu. “És un tema molt nou, especialmenten organitzacions internacionals, perquè volem fer partícips a la població en aquest debat, ique donin la seva opinió i contribució al tema”, explica Romina Boarini, responsable de lasecció de Measuring Progress, de la direcció d’estadística de l’OCDE. L’internauta potestablir les seves pròpies prioritat i veure la comparativa entre països d’àcord amb les sevesponderacions i, si ho desitja, facilitar el resultat als creadors de l’índex.De moment, la pròxima actualització està prevista per d’aquí a un any i es preveuincloure més països, més detall geogràfic per regions i adaptar progressivament els conceptesi components, donant més pes al medi ambient. A l’índex i els seus components no s’inclou laparaula felicitat. “No parlem de felicitat perquè és un concepte molt estret, que depèn del’estat d’ànim i humor del moment en què es pregunta, i el nostre concepte de satisfacció dela vida reflexa una major diversitat de temes”, afirma l’economista de l’OCDE.Estudiar l’impacte que té en les persones l’entorn que les envolta i registrar com sesenten en un espai i moment determinat és l’objectiu de l’aplicació «mappiness» per a«iPhone», creada per l’economista George MacKerron, de la London School of Economics.Els participants accepten rebre «bips» al telèfon mòbil per respondre mitjançant un gràfic elseu estat d’ànim del moment. L’aplicació també capta el soroll ambiental i una imatge delmoment, si el participant ho permet. Posteriorment, a través de la pàgina web26, els enquestatspoden accedir a les dades generals recollides en temps real i a una gràfica personal del’evolució del seu propi estat d’ànim, com a compensació del fet d’haver-s’hi involucrat. “Esva estrenar el mes d’agost passat i les primeres conclusions ja apunten clarament que la gentse sent més feli al medi rural que a la ciutat”, afirma George MacKerron. De moment, lamajoria es declara feliç amb una mitjana d’entre el 7 i el 8 sobre 10 (Furriol, 2011)27.• L´ÍNDEX DE GINI“Un dels indicadors més utilitzats per a conèixer la distribució de la renda és la corbade Lorenz. Es tracta d’una representació gràfica en la qual es mostra, a partir de la divisióde la población per trams de renda (habitualment per quintils o decils), com es distribueix<http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=w5g1YbKEtwsC&oi=fnd&pg=PR5&dq=Why+GDP+Doesn%27t+Add+Up&ots=38oRDenCr-&sig=1hvwfedAeCBKuRicviQyFla7hX4> [data de consulta: 3 de maig de 2013].26mappiness.org.uk27Furriol, Eulàlia (2011). “Calcular el valor econòmic del benestar”. Barcelona: Diari La Vanguardia.Suplement Diners. (diumenge, 22 de maig de 2011).
  15. 15. aquesta renda entre ells.A la pràctica, la corba de Lorenz mostra en quina mesura la distribució de la rendareal s’allunya de la que seria estrictament equitativa (que vindria representada per la rectade 45 graus ja que cada grup de población hi concentraría el mateix percentatge de la rendanacional). Com més separada estigui la corba del país respecte de la bisectriu, més gran és ladesigualtat de l’ingrés (més gran és l’àrea que queda entre la recta de 45 graus i la corba deLorenz).El càlcul matemàtic de l’àrea entre la corba de Lorenz i la bisectriu de 45 graus enspermet saber la distribució de la renda amb un indicador numèric també molt utilitzat, elcoeficient de Gini. Com més a prop d’1 és el coeficient de Gini, més gran és l’àrea mesuradai, per tant, més desigual és la distribució de la renda; com més a prop de 0 és el coeficient,més petita és l’àrea i, per tant, més igualitària és la distribució de la renda.” (HintzmannColominas, Puig Gómez i Sala Rios, 2009: 45-46)28.• L’ÍNDEX DEL PIB PER CAPITAL’indicador econòmic utilitzat més freqüentment per a conèixer la diferència de rendaentre països és el producte interior brut (PIB) per habitant o ingrés per capita. No obstant lesdebilitats i les mancances d’aquest indicador són:“1. El PIB per capita és incapaç de reflectir la distribució de la renda del país oterritori. A més a més, un creixement de la renda mitjana no significa necessàriament unaugment de la renda de la major part de la població, ja que aquest augment es pot concentraren una part de la població molt petita.2. El PIB per capita no ens informa sobre el poder adquisitiu dels ingressos. Quans’efectuen comparacions internacionals es pot donar el cas que ingressos iguals, tinguin, endiferents països, diferents poders de compra.3. No ens informa sobre el grau de satisfacció de les necessitats bàsiques del habitantsd’un territori (alimentació, salut, enseyament, etc.).4. El PIB no considera els efectes externs [externalitats] negatius de produccionsespecífiques (armament, per exemple) o de la producció en general (destrucció i esgotament28Hintzmann Colominas, Carolina; Puig Gómez, Albert i Sala Rios, Mercè (2009). “Objectiusmacroeconòmics”. A: Comportament dels agregats econòmics. Barcelona: FUOC – Fundació Universitat Obertade Catalunya.
  16. 16. de determinats recursos naturals, contaminació mediambiental, etc.).” (HintzmannColominas, Puig Gómez i Sala Rios, 2009: 45)29.• LA RÀTIO DE SUBSISTÈNCIAUn dels grans problemes al que s’enfronten els historiadors econòmics és la manca dedades quantitatives a mesura que la història s’allunya en el temps. La manca de valorshistòrics del PIB per capita a la majoria de països ha obligat als investigadors a buscar unindicador equivalent que reflecteixi el desenvolupament econòmic de les societats. D’aquestamanera, s’ha utilitzat la ràtio de subsistència com a indicador sustitutiu del PIB per capita.“Els salaris reals ofereixen informació de la quantitat de béns que pot adquirir la poblacióque rep aquest ingrés i, per tant, són una mesura adient per a aproximar el nivell de rendaassolit a diferents economies. […] Com que aquest salaris estan expressats en les unitatsmonetàries de cada país, s’han de convertir a una unitat comuna que permeti establir lacomparació entre les diverses monedes. La unitat triada més habitual és la quantitat de plataque es podia adquirir amb cada salari, atès que era el material més comú de les monedes encirculació durant l’època estudiada.Així doncs, i en primer lloc, els salaris estan expressats en grams de plata [“Lossalarios y los precios del trigo se expresan aquí en gramos de plata, ya que el contenido deplata de las monedas iba disminuyendo cada vez más a causa de las devaluaciones” (Slichervan Barth, 1974: 203)30]. Ara bé, salaris nominals més elevats no garanteixen forçosament unmillor nivell de vida, ja que també cal tenir en compte el cost de la vida: és a dir, els preusdels béns que s’han d’adquirir amb aquests salaris i que també poden diferir de maneraimportant entre països. Per tant, per a considerar els salaris reals, que són els queproporcionen una informació més rellevant, és necessari conèixer els preus dels béns deconsum a les ciutats considerades. Un índex de preus s’elabora a partir d’un cistell de bénsrepresentatiu dels hàbits de consum dels habitants, en què han d’estar representats elsproductes principals.Aquí el problema rau en el fet de triar els productes d’aquest cistell representatiu, atèsque la comparació s’estableix entre Europa i Àsia, on les pautes de consum eren diferents en29[Íbid.].30Slicher van Bath, B. H. (1974). Historia agrària de Europa Occidental (500-1850). Barcelona: Edicions 62,s|a. [edició original en holandès] (1959). De agrarische geschiedenis van West-Europa (500-1850). PaïsosBaixos: Uitgeverij Het Spectrum de De Meern.
  17. 17. molts aspectes, i encara ho són. Si es divideix el salari nominal pel cost d’adquirir els bénsnecessaris per a la subsistència inclosos en aquest cistell representatiu, s’obté una ràtio desubsistència, que serveix com un indicador dels salaris reals. Un valor d’aquesta ràtio desubsistència igual a 1 ens indica que el salari obtingut per un treballador li permet comprarúnicament els béns bàsics per a la seva subsistència.” (Martínez Galarraga, 2012: 12)31.Gràfica 4 – Ràtios de subsistència des de la Pesta Negra fins a la Revolució IndustrialFont de les dades: Allen (2009a).De la gràfica anterior dels salaris reals a Europa i Àsia del període 1325-1857 es podendiferenciar les següents quatre fases:1.- Un increment des del 1325 fins al 1475. En 150 anys Anglaterra i Florència pugenels salaris reals en més de 2 punts bàsics.2.- Un decrement des del 1475 fins al 1625. En 150 anys Amsterdam baixa els salarisreals menys d’1 punt bàsic, Anglaterra i Florència més d’1 punt bàsic i Viena 2 puntsbàsics.3.- A excepció d’Anglaterra, tota la resta de països pateixen un decrement des del 162531[Íbid.].1348.La Pesta Negra1825.Revolució Industrial
  18. 18. fins al 1825. En 200 anys d’una banda, Anglaterra puja 1 punt bàsic; d’altra banda,Amsterdam baixa 1 punt bàsic, Delhi quasi 2 punts bàsics, Viena quasi 1 punt bàsic,Florència 1 punt bàsic i Pequín no arriba a mig punt bàsic.4.- Un increment espectacular d’Anglaterra amb un estancament de la resta de països apartir del 1825 fins al 1857. En 52 anys Anglaterra puja 2 punts bàsics, el mateixincrement que va assolir en 150 anys durant el període 1325-1475.De l’anàlisi d’aquestes 4 fases es podria determinar que els salaris reals segueixen eldesenvolupament d’un cicle econòmic d’una amplitud de 150 anys.A continuació, analitzem què significa un increment o un decrement dels salaris reals.Un increment dels salaris reals significa que, o bé augmenta el numerador(∆‫,)ܽݐ݈ܽ݌ ݁݀ ݏ݉ܽݎ݃ ݊݁ ݈ܽ݊݅݉݋݊ ݅ݎ݈ܽܽݏ‬ o bé es disminueix el denominador(∇ܿ‫ݐݏ݅ݏܾݑݏ ݁݀ ݈݈݁ݐݏ݅ܿ ݈݁݀ ݐݏ݋‬è݊ܿ݅ܽ). El factor explicatiu de l’increment dels salaris realsdurant el període 1325-1475 pot ser la reducció demogràfica arran de la Pesta Negra. Lamanca de mà d’obra per l’elevada mortalitat de l’epidèmia redueix el treball com factor deproducció i incrementa els salaris nominals, és a dir, es produeix un augment del numerador.Un decrement dels salaris reals significa que, o bé disminueix el numerador(∇‫,)ܽݐ݈ܽ݌ ݁݀ ݏ݉ܽݎ݃ ݊݁ ݈ܽ݊݅݉݋݊ ݅ݎ݈ܽܽݏ‬ o bé es augmenta el denominador(∆ܿ‫ݐݏ݅ݏܾݑݏ ݁݀ ݈݈݁ݐݏ݅ܿ ݈݁݀ ݐݏ݋‬è݊ܿ݅ܽ). El factor explicatiu del decrement dels salaris realsdurant el període 1475-1625 pot ser l’augment de la inflació arran de l’arribada dels metallspreciosos d’Amèrica o pel restabliment dels nivells poblacionals anteriors a la Pesta Negra.L’augment de la quantitat de diners disponibles incrementa el preus segons el model IS-LM,és a dir, es produeix un augment del denominador. O, l’excès de mà d’obra per la reducció dela mortalitat disminueix els salaris nominals, és a dir, es produeix una disminució delnumerador.El canvi de pendent positiu d’Anglaterra des de l’any 1625 fins a l’any 1857, envers latendència negativa de la resta del món, es pot explicar per un augment de la productivitatarran de la implantació en aquest país de millores tecnològiques en la producció.1.6.- EL CREIXEMENT ECONÒMIC
  19. 19. Segons Simon Kuznets (1966)32, el Creixement Econòmic Modern es defineix com elprocés caracteritzat per l’assoliment d’unes taxes de creixement de l’ingrés per capitaelevades, molt superiors a les d’etapes històriques anteriors i mantingudes en el temps, quehan estat acompanyades sovint d’un canvi en l’estructura productiva dels països vinculat al’avenç de la industrialització.A continuació amb les dades d’Angus Maddison, dels nivells de renda per capita ൫ܰ௥௣௖൯al món, es calculen les corresponents taxes de creixement ∆ܶ஼ ൌ൫ேೝ೛೎൯೔శభି൫ேೝ೛೎൯೔൫ேೝ೛೎൯೔∗ 100, quees poden observar en la següent gràfica, per a determinar el creixement econòmic modern aquè fa referència en Simon Kuznets.Gràfica 5 – Taxes de creixement de renda per capita al món durant el període 0-1820Font de les dades: Elaboració pròpia a partir de les dades d’Angus Maddison.De la interpretació de les dades representades en aquesta gràfica es poden extreure lessegüents conclusions:• No hi ha l’assoliment d’unes taxes de creixement de l’ingrés per capita mantenides al32Kuznets, Simon (1966). Modern economic growth: rate, structure and spread. New Haven (CT): YaleUniversity Press.1000 1500 1600 1700 1820 1870 1913 1950 1973 1998 20011. Japan 6% 18% 4% 10% 17% 10% 88% 39% 495% 78% 1%2. Western Europe -11% 93% 16% 15% 20% 63% 76% 32% 149% 55% 7%3. Asia (excluding Japan) 0% 27% 1% -1% 1% -5% 20% -4% 93% 139% 11%4. Western Offshoots 0% 0% 0% 18% 154% 101% 116% 77% 75% 62% 3%5. Latin America 0% 4% 5% 21% 26% -2% 117% 69% 80% 28% 0%6. Eastern Europe & f. USSR 0% 25% 12% 10% 12% 37% 66% 67% 120% 10% -8%7. Africa -2% -3% 0% 0% 5% 19% 27% 40% 58% 0% 9%24135 67-100%0%100%200%300%400%500%Growth Taxes of Per Capita GDP: World and Major Regions, 0-2001
  20. 20. llarg del temps.• Hi ha diferents «explosions» regionals, en diferents períodes, que dupliquen, com amínim, les taxes de creixement de l’ingrés per capita respecte del període anterior: a l’EuropaOccidental al període 1000-1500 [un 93%]; a les «Noves Europes» al període 1700-1820 [un154%]; a Amèrica Llatina al període 1870-1913 [un 117%]; al període 1950-1973, el Japó [un495%], l’Europa Occidental [un 149%] i l’Europa Oriental i l’URSS [un 120%]; i, a l’Àsia –excloent el Japó– al període 1973-1998 [un 139%].• L’explosió de la taxa de creixement de l’ingrés per capita d’una regió ha permès ladivergència de la resta del món, només en aquells països «factibles». L’Amèrica Llatina va«explosionar» al període 1870-1913, però no va convergir amb els països divergits.Tanmateix amb l’Europa Oriental i l’URSS al període 1950-1973.• El creixement econòmic modern s’hauria d’entendre com l’«explosió» de la taxa decreixement de l’ingrés per capita d’una regió «factible» en un moment determinat, que lipermet assolir un nivell de PIB per capita –a PPA33– sostingut al llarg del temps i, enconseqüència, divergir de la resta de regions.Per la dificultat d’obtenir dades fiables d’aquests períodes tan llunyans, s’acceptal’estimació realitzada per Angus Maddison i s’estableix que, entre els anys 1000 i 1500 vasucceir quelcom esdeveniment a l’Europa Occidental que va trencar l’economia desubsistència que, fins aleshores, imperava a les societats mundials.L’any 1348 és l’inici de la Gran Divergència d’Europa Occidental respecte de la restadel món arran de la «Pesta Negra». Per què, en aquesta època, en aquesta regió es va superarla barrera del sostre malthusià, i a la resta de regions del món, no?1.7.- EL SOSTRE MALTHUSIÀThomas Robert Malthus (Rookery, 1766 – Haileybury 1834) es forma en Filosofia iTeologia a l’Universitat de Cambridge. Durant algun temps acomplí de reverend anglicà rural33PPA: Paritat del Poder Adquisitiu. Segons Hintzmann, Puig i Sala (2009: 36), la PPA o PPP (PurchasingParity Power) és el mètode utilitzat per a convertir les magnituds econòmiques expressades en moneda nacionala un tipus de canvi que determini igualtats en el poder de compra a nivell internacional, de manera que expressinsimilars capacitats adquisitives entre els països objecte de comparació.Hintzmann Colominas, C., Puig Gómez, A., i Sala Rios, M. (2009). "Magnituds macroeconòmiques". A:Comportament dels agregats econòmics. Barcelona: FUOC - Fundació Universitat Oberta de Catalunya.
  21. 21. i exercí la docència universitària i d’Economia Política al col.legi de la Companyia de lesÍndies Orientals a la seva localitat natal, Haileybury. Després de conèixer diversos païsoseuropeus, té accès a realitats socials diferents, llur coneixement li serveix de base per als seusestudis sobre població. A les seves dues obres principals (“Assaig sobre els principis de lapoblació”, de 1798 i “Principis d’Economia Política”, de 1820), exposa les seves teoríes alvoltant de les relacions entre població i economia (ArteHistoria)34.Segons la teoria malthusiana:“La població creixia més ràpid (en progressió geomètrica) que la capacitat de produiraliments amb la terra disponible (que augmentaven en progressió aritmètica). Davantaquesta constatació, s’arribava a un punt en què, forçosament, la disponibilitat d’aliments noera suficient per a alimentar una població creixent. Aquest límit és el que es coneix com a«sostre malthusià».” (Martínez Galarraga, 2012: 18)35.Quan una regió s’apropava al sostre malthusià, els preus dels aliments s’incrementaven,ja que les terres de cultiu tenien rendiments decreixents36i, caeteris paribus37els salaris reals,els més pobres veien amenaça la seva subsistència apareixent, segons Malthus, dos tipusd’obstacles: els privatius i els destructius (Malthus, 1846: 9)38. Aquest dos mecanismesd’ajust, els frens preventius –o obstacles privatius– i els frens repressius –o obstaclesdestrictius– permetien restablir l’equilibri entre població i disponibilitat d’aliments.D’una banda, els frens preventius en una situació de sostre malthusià esdevenen perfactors voluntaris com controlar la natalitat, retardar la nupcialitat o reduir la fecunditat.D’altra banda, els frens repressius esdevenen per factors involuntaris com l’empitjorament dela nutrició i la propagació de malalties.34Malthus, Robert [en línia]. ArteHistoria: Junta de Castilla y León.<http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/personajes/6426.htm> [data de consulta: 26 de gener de 2013].35[Íbid.].36«Per rendiments decreixents en l’agricultura entenem el procés que es dóna quan ampliem la superfícieagrícola treballada, suposant que les unitats de terra addicionals seran de pitjor qualitat, o bé tindran costos detransport més elevats.» (Martínez Galarraga, 2012: 18(5)).37Caeteris paribus. «Expresión latina, muy utilizada en la economía marginalista para hacer referencia a unfenómeno en el que intervienen dos o más variables, y respecto del cual se adoptan la hipótesis de trabajo deque las demás circumstancias del entorno permanecen constantes y, por tanto, sin influencia en el mismo.».Tamames, R. (1988). Diccionario de Economía. Segunda edición (revisada): septiembre, 1988. Madrid: AlianzaEditorial, S.A. (Alianza Diccionarios).38Malthus, T. R. (1846). Ensayo sobre el principio de la población. Madrid: Obra propiedad de los traductoresD. José Maria Noguera y D. Joaquin Miquel bajo la dirección del Dr. D. Eusebio María del Valle.
  22. 22. La història econòmica ens mostra que no cal arribar a una situació nociva de non cibus39per a que actuin «estabilitzadors voluntaris». La pauta europea de matrimoni (Hajnal, 1965:101-143)40que es va conformar a l’Edat Moderna, la incorporació de la dona al mercatlaboral a causa d’un nou conjunt de Z commodities41, la protoindustria o out-putting system overlagsystem, el factor d’atracció o pull factor d’uns salaris més elevats, una millor nutrició,una major salubriditat, una millor higiene, una millor educació, els mètodes anticonceptius,els descubriments científics i els avanços tecnològics, entre d’altres, que van afavorir laRevolució Industriosa (De Vries, 1994)42als països Nord-Occidentals d’Europa; van permetresuperar el «sostre malthusià» a les economies de subsistència occidentals.La distribució desigual dels recursos alimentaris dins de les unitats familiars (Martínez-Carrión, 2011: 8)43, les condicions ambientals de treball, l’extrema pobresa, la mala nutriciódels fills, la manca de salubriditat a les grans poblacions, les enfermetats i epidemies, lesguerres, la fam i la pesta (Malthus, 1846: 11)44han estat «estabilitzadors automàtics» que hanfet augmentar la mortandat infantil i adulta al món.39Non cibus és una expressió llatina que significa manca d’aliments.40Hajnal, J. (1965). "European marriage patterns in perspective". A: Glass i Eversley (eds.). Population inHistory. Essays in Historical Demography. Londres: Edward Arnold.41“Becker introduced Z [commodities] to stand for «the more basic commodities that directly enter [household]utility functions” (Becker, 1965: 495). “Z goods are treated as home-produced goods intended for home use.They are regarded as a substitute for market-purchased goods”. (Hymer and Resnick, 1969 i De Vries, 1974).“Z goods are introduced as home-produced goods intended for sale; they are synonymous with«protoindustrial» activity”. (Mokyr, 1976).Obres citades a (De Vries, 1994). Becker, Gary (1965). “A Theory of the Allocation of Time”. The EconomicJournal, 75, pp. 493-517. Hymer, Stephen and Resnick, Stephen (1969). “A Model of an Agrarian Economywith Nonagricultural Activities”. American Economic Review, 59, pp. 493-506. De Vries, Jan (1974). The DutchRural Economy in the Golden Age, 1500-1700. New Haven.42De Vries, Jan (1994). “The Industrial Revolution and the Industrious Revolution”. Tucson: The Journal ofEconomic History. (Vol. 54, No. 2). Papers Presented at the Fifty-Third Annual Meeting of the EconomicHistory Association. (Jun, 1994), pp. 249-270.43Martínez-Carrión, J. M. (2011). "La talla de los europeos desde 1850: Tendencias, ciclos y desigualdad".Madrid: Sociedad Española de Historia Agraria. Documentos de Trabajo. DT-SEHA n. 11-06.44[Íbid.].
  23. 23. Gràfica 6 – Taxes estimades de creixement poblacional als diferents continents del móndurant el període 1000-1500.Font de les dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de Biraben (1979)45.Com es pot observar del gràfic, el continent asiàtic i Rússia van ser els continents quemés van patir la caiguda del creixement poblacional arran de la Pesta Negra. Segons la teoriade Malthus, aquest fet s’explica per l’acció dels estabilitzadors automàtics.La Pesta Negra de 1348 que va afectar, sobretot, al continent euro-asiàtic va eradicar,segons els cronistes de l’època, entre una quarta part, la meïtat o, fins i tot, un 90% de lapoblació mundial.1.8.- EL CREIXEMENT DEMOGRÀFICLa peste, según el autor árabe Ibn al-Wardi, pudo tener origen en el «País de laOscuridad», el kanato de la Horda de Oro, en territorio del actual Uzbekistán. Desde lospuertos a las zonas interiores, la terrible plaga procedente de Asia se extendió por toda Europaen poco tiempo, ayudada por las pésimas condiciones higiénicas, la mala alimentación y loselementales conocimientos médicos (Virgili).46“El nombre de víctimes durant els primers deu anys (els més adversos) ha estat calculat45Biraben, J. R. (1979). “Essai sur l’evolution du nombre des homes”. Population (núm. 34, vol. 1, pp. 13-25).46Virgili, Antoni. La peste negra, la epidemia más mortífera i La procedencia de la epidèmia [en línia].National Geographic España (Historia NG: nº 103).<http://www.nationalgeographic.com.es/articulo/historia/grandes_reportajes/7280/peste_negra_epidemia_mas_mortifera.html>.1200 1400 1500Àsia 69,74% -22,09% 21,89%Europa 63,33% 6,12% 28,85%Àfrica 23,08% 41,67% 27,94%Amèrica 44,44% 50,00% 7,69%Rússia 30,77% -23,53% 30,77%-40%-20%0%20%40%60%80%Estimated Aggregate Growth Taxes ofPopulation: World and Major Regions,1000-1500
  24. 24. aproximadament en 48 milions (25 per a Europa i 23 per a Àsia)” (Gran EnciclopèdiaCatalana).47“El gran número de víctimes de las epidèmies en los siglos XIV y XV fue unaconsecuencia del intenso crecimiento demográfico que había tenido lugar entre 1150 y 1300.[...] la extensión de la producción agrícola no se había acompasado al ritmo del crecimientode la población. Se produjo una relativa superpoblación.[...] El gran número de víctimes dela Peste Negra y de las demàs epidèmies en el siglo XIV se explica como consecuencia de unadesnutrición muy prolongada.” (Slicher van Barth, 1974: 128-129)48.Com es pot observar de la següent gràfica, l’Índia i el Japó no van patir un descensdemogràfic arran de l’epidemia de la Pesta Negra. Holanda va ser la primera potenciaeuropea, entre el 1400 i el 1500, a recuperar el seu nivell poblacional anterior a la PestaNegra. Portugal (a l’any 1550), Itàlia (a l’any 1600), el Regne Unit i Irlanda (a l’any 1650)van ser les últimes nacions en assolir el mateix nivell poblacional que tenien abans de la PestaNegra. Com es veu de forma clara al gràfic, Anglaterra va ser la darrera nació del món enrecuperar-se de la caiguda demográfica soferta per la Pesta Negra. Va trigar 350 anys enassolir el mateix nivell poblacional que tenia l’any 1300.47Gran Enciclopèdia Catalana. La Pesta Negra [en línia].<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0050564>.48[Íbid.].
  25. 25. Gràfica 7 – Període de recuperació dels nivells poblacionals anteriors a la Pesta Negra.Font de les dades: Elaboració pròpia a partir de les dades de Biraben (1979)49.“En casi la totalidad de Europa se aprecia en los siglos XVIII y XIX un importanteincremento demográfico” (Slicher van Bath, 1974: 131)50. L’augment del creixementdemogràfic a Europa s’explica, sobretot, per la dràstica reducció de la mortalitat infantil i49[Íbid.].50[Íbid.].1300 1400 1500 1550 1600 1650Anglaterra 100,0 40,4 44,2 57,7 78,8 100,0Regne Unit i Irlanda 100,0 47,7 60,0 73,8 93,8 115,4Bèlgica 100,0 61,5 100,0Holanda 100,0 75,0 125,0Alemanya 100,0 54,2 100,0França 100,0 68,8 102,5Itàlia 100,0 64,0 72,0 92,0 106,4Espanya 100,0 74,5 107,8Portugal 100,0 69,2 76,9 107,7Xina 100,0 72,0 103,0Índia 100,0 106,6Japó 100,0 121,0Món 100,0 97,2 121,8AnglaterraRegne Unit iIrlandaHolandaItàliaPortugalÍndiaJapóMón020406080100120140Estimated Desagreggate Population Evolution(Based Year 1300 = 100)
  26. 26. juvenil més que per un augment de la natalitat. S’ha de tenir present que, “era frecuente queun quinto de los nacidos vivos [un 20% de la natalitat] muriese antes de complir un año y queapenas la mitad [un 40% de la natalitat] lograse complir los veinte.” (Sebastián, 2004: 3i)51.Entre els principals factors que van propiciar aquest canvi en el model de creixementdemogràfic, cal destacar:1. la millora en el domini de l’alimentació,2. l’indumentària,3. la vivenda, i4. l’higiene (Slicher van Bath, 1974: 133)52.1.9.- LA XINA“El ejemplo de China contradice la teoría de Boserup y Simon, según la cual la presiónde la población desencadena progreso tecnológico.” (Mokyr, 1993: 275)53.La teoria de Malthus permet explicar el lent creixement de la població a les societats desubsistència, ja que: “a Orient i a altres parts del món, labsència de frens preventius,lelevada fertilitat i el consegüent creixement continu de la població acostaren les societatsals límits de subsistència marcats pel sostre malthusià. Les crisis de mortalitat (els frensrepressius en la terminologia de Malthus) han sovintejat, fins a temps recents, en societatscom les del sud-est asiàtic (lÍndia, la Xina o Bangla Desh) i Àfrica (Etiòpia) sotmeses aterribles episodis de fam recurrents.” (Martínez Galarraga, 2012: 20)54.El crecimiento de la China fue “principalmente, de tipo smithiano, basado en eldesarrollo del comercio interior, la monetarización y la colonización de las provincias delsur” (Mokyr, 1993: 274)55.51Sebastián Amarilla, José Antonio (2004). “La Edad Media (c.1000-c.1450): Configuración y primer despeguede la economía europea”. Capítulo 1 (pp. 15-66). A: Comín Comín, Francisco; Hernández Benítez, Mauro iLlopis Agelán, Enrique (2005) [eds.]. Historia económica mundial: Siglos X-XX. Barcelona: Editorial Crítica,S.A.52[Íbid.].53[Íbid.].54[Íbid.].55[Íbid.].
  27. 27. “Durante muchos siglos China decidió ignorar [a Occidente]. Desde el comienzo de ladinastía Ming en 1368, hasta finales del siglo XIX, la economía china creció gracias alincremento de la población, la deforestación, la expansión comercial y una mayorintensificación de la agricultura, mientras la tecnología se estancaba.” (Mokyr, 1993: 275)56.“El mayor enigma de la historia de la tecnología es la incapacidad de China demantener su supremacía tecnológica:1. mejoras en el cultivo del arroz,2. arado chino de hierro,3. máquinas, nuevos fertilizantes y folletos y manuales agrícolas,4. uso de altos hornos,5. perfeccionamiento más rápido del torno de hilar,6. antiguas máquinas hidráulicas,7. medición del tiempo,8. tecnología marítima,9. la invención del papel,10. la porcelana, la industria química, las ruedas a las parihuelas, la excavación deprofundos pozos para extraer salmuera, las cometas, la ballesta, la catapulta, lamoderna collera, la acupuntura, las cerillas, el paraguas, el cepillo de dientes, losnaipes, etc.” (Mokyr, 1993: 263-273)57.“Entre la Edad Media y la Moderna algo ser perdió en China.” (Mokyr, 1993: 276)58.1.10.- HISTÒRIA ECONÒMICA DEL PROGRÉS TECNOLÒGIC“Los economistas han reconocido desde hace tiempo que las herramientastradicionales de la teoría económica, que giran en torno al concepto de equilibrio, no sonapropiadas para el análisis del cambio tecnológico.” (Mokyr, 1993: 339)59.56[Íbid.].57[Íbid.].58[Íbid.].59Mokyr, Joel (1993). La palanca de la riqueza. Creatividad tecnològica y progreso económico. Madrid:Alianza Editorial, S.A. [edició original en anglès]. (1990). The Lever of Riches. Technological Creativity andEconomic Progress. Oxford University Press, Inc.
  28. 28. Els factors impulsors cap a la propensió inventiva d’un individu són:1. l’esperança de vida,2. la nutrició, i3. la disposició a acceptar riscos.Els factors col.lectius que contribueixen a determinar la propensió d’un membre d’unasocietat a inventar i que afavoreixen que d’altres vulguin adoptar les seves invencions són:1. el medi ambient geogràfic,2. la dependència de la trajectòria,3. els costos de la mà d’obra,4. la ciència i la tecnologia,5. la religió,6. els valors,7. les institucions i els drets de propietat,8. la resistència a la innovació,9. la política i l’Estat,10. la guerra,11. l’obertura a noves informacions, i12. els factors demogràfics (Mokyr, 1993: 196-242)60.Els principals obstacles pel desenvolupament de la innovació han estat:1. l’influència del statu quo,2. la tradició,3. el costum,4. la rutina, i5. l’adhesió al passat.L’èxit innovador de la ciència i la tecnologia depenen de factors com:• l’ingeni,• la sort, i• la perseverància.“[…] el cambio tecnológico ha sido uno de los principales factores determinantes de la60[Íbid.].
  29. 29. renta.” (Mokyr, 1993: 193)61.1.11.- LA REVOLUCIÓ AGRÀRIA“L’enfocament antimalthusià planteja que la societat humana sempre ha resolt elsproblemes de subsistència i proveïment de la població gràcies a l’avenç tecnològic aplicat ala producció d’aliments” (Vidal Villa & Vilaseca Requena, 2010: 14).62Efectivament, “en muchas partes del mundo los sistemas alimentarios [actuales] fueronconfigurados en buena medida por la denominada revolución verde de los decenios de 1960 y1970, la cual impulsó el rendimiento agrícola mediante una utilización mucho más intensivadel agua de riego y de abonos químicos y plaguicidas perjudiciales para el medio ambiente,así como mediante la introducción de nuevas variedades de semillas” (NU, 2011).63Més temps enrera, la introducció de les màquines en la producció agrícola va permetreincrementar la productivitat, abastint les necessitats del mercat mundial mitjançant l’avençdels mitjans de transport i les telecomunicacions.En conclusió, la industrialització de l’agricultura mitjançant la innovació tecnológicaporta a un augment de la productivitat. El comerç exterior equilibra la inequitat entre països iporta al proveïment «quasi» generalitzat dels aliments de subsistència a la població. Aquestsdos esdeveniments, permeten a una societat allunyar-se del soste malthusià i, enconseqüència, retarden l’aparició dels frens repressius i incrementen el creixementpoblacional.61[Íbid.].62Vidal Villa, J. M., i Vilaseca Requena, J. (2010). Base Material del Sistema. A: J. Vilaseca Requena, J. LladósMasllorens, J. Torrent Sellens, & e. ál, Estructura Econòmica. Barcelona: FUOC - Fundació Oberta deCatalunya.63NU (2011). La gran transformación basada en tecnologías ecológicas. Sinopsis. New York: ONU -Organizació de les Nacions Unides, Departament d’Assumptes Econòmics i Socials.
  30. 30. 1.12.- LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL“Es coneix com a revolució industrial el procés de creixement econòmic que, entre lesúltimes dècades del segle XVIII i mitjans del XIX, van experimentar primer Gran Bretanya idesprés França, Bèlgica i Alemanya” (Escudero Gutiérrez, 2005 - pàg. 155).La Revolució Industrial britànica es pot datar entre 1760 i 1830, tot i que, algunshistoriadors datan l’inici abans, d’altres el retrasen a 1780 i d’altres posterguen la finalitzacióa l’any 1840 (Escudero Gutiérrez, 2005 - pàg. 160).•••• Per què primer a Gran Bretanya ?La Revolució Industrial comença a Gran Bretanya degut als incentius dels alts salaris il’energia barata (Martínez Galarraga, La Revolució Industrial, 2012 – pàg. 7).Si es donen per vàlides les dades dela figura 2; Amsterdam, a l’any 1575, iLondres, a l’any 1625, inicien la petitadivergència pel nivell de renda assolit perles seves economies. Si l’argument del’inici de la Revolució Industrial són elsalts salaris, per què no es va iniciar aAmsterdam enlloc de a Londres ?Una explicació perquè la RevolucióIndustrial no es va iniciar a Holanda enlloc de Gran Bretanya podria ser, la considerable idurarera depressió que va patir l’economia holandesa l’any 1637 arran del que es coneix coma «tulipamania» (Galbraith, 2011 - pp. 51-57). Els salaris reals holandesos van iniciar unadevallada l’any 1675 que es va mantenir durant 150 anys i, pot ser, a l’any 1760 no hi havia al’economia nacional holandesa les expectatives futures d’uns alts salaris que incentivessin uncanvi de paradigma. O pot ser, l’argument d’alts salaris, similars a Amsterdam i Londres l’any1760, no és suficient per a explicar l’inici de la Revolució Industrial a la Gran Bretanya ?S’ha de tenir en compte que a mitjans del segle XVIII, Holanda i Gran Bretanya, peraquest ordre, eren les potències europees, tant a nivell dels rendiments de l’agricultura, comd’industrialització del país (Escudero Gutiérrez, 2005 - pàg. 165).Font de les dades : (Allen, 2006)
  31. 31. Com que existeix una correlació entredesenvolupament i consum energetic, es pot relacionar elconsum d’energia bruta d’un país amb el seu creixementeconòmic (Román L., 2006). Si una regió disposa derecursos naturals que suposen una avantatge comparatiurespecte d’altres zones, això suposarà un incentiu per aobtenir un creixement econòmic ja que, el preu del’energia bruta de la regió serà més econòmic que a laresta de regions.Si es donen per válides les dades de la figura 5; novament, no hi ha diferència entreAmsterdam i Londres respecte del preu de l’energia. Tot i existir al territori de Gran Bretanyaenergia barata a la regió de Newcastle degut a la proximitat de la ciutat a les mines de carbósituades als comtats de Northumberland i Durham (Martínez Galarraga, La RevolucióIndustrial, 2012 – pàg. 9), els costos de transport interior fan que quan aquesta energia arriba ala ciutat de Londres sigui igual de cara que el preu de l’energia a Amsterdam. És a dir,l’argument d’energia barata, tanmateix com els alts salaris, no són suficients per a explicarl’inici de la Revolució Industrial a Londres enlloc d’Amsterdam.S’ha de tenir en compte que l’expansió comercial britànica lligada a l’aparició de la«nova draperia» és una de les causes que provoca la concentració a l’urbe de Londres, pelcreixement del seu port, mantenint els salaris dels londinencs elevats. En conseqüència, elcreixement de Londres va implicar un augment substancial de la demanda d’energia fortamentconcentrada a l’espai (Martínez Galarraga, La Revolució Industrial, 2012 - pàg. 10 i 12).Si els alts salaris i l’energia barata no són un avantatge comparatiu entre Amsterdam iLondres, quin element diferenciador entre Amsterdam i Londres provoca l’inici de laRevolució Industrial a Gran Bretanya? Sens dubte, des del meu punt de vista, la RevolucióCientífica i la Il.lustració Industrial.“Cuando los europeos descubrieron lo útil que era el carbón mineral para calentarse,comenzaron a buscarlo rápidamente, y de hecho, lo encontraron por todas partes. Hacia1660, en Inglaterra, el carbón mineral se había convertido en un negocio floreciente y seexportaba a todo el mundo.Los ingleses aceptaron que sus ciudades quedaran muy contaminadas por lacombustión de carbón, ya que necesitaban reservar la madera para hacer carbón vegetal yFont de les dades : (Allen,2006)
  32. 32. para construir barcos de guerra. A su vez, el carbón vegetal se usaba en grandes cantidadespara fundir el hierro y para la fabricación de otros metales.La primera crisis energética de la historia empezó en 1630 cuando el carbón vegetal(que se obtiene a partir de la madera) empezó a agotarse. El carbón mineral no servía parala fundición de metales ya que contiene demasiada agua y demasiado azufre. La presencia deagua en el carbón hace que arda a temperatura más baja, y el azufre hace que el hierro seafrágil. Para resolver el problema de la escasez, se talaron grandes zonas de los bosques deSuecia y Rusia para producir carbón de leña. En 1709, el metalúrgico Abraham Darby (deCoalbrookdale, Inglaterra) descubrió un método para quitar el azufre del carbón fósil apartir de su transformación en coque. Fue el primero en producir con éxito hierro fundidousando carbón.Para entonces, la mayoría de los países de Europa, y, especialmente Inglaterra, habíantalado la mayor parte de sus bosques. En cuanto se empezó a contar solamente con el carbónmineral como combustible la demanda creció vertiginosamente. Otra razón para el aumentode la demanda fue la invención en 1712, por Thomas Newcomen, de la máquina de vapor,que se usó para achicar el agua del fondo de las minas de carbón. Hasta entonces el agua delas minas tenía que ser extraída por caballos, usando un cubo atado a una cuerda. JamesWatt mejoró la máquina de vapor en 1765, de modo que no sólo sirviera para sacar agua,sino también para impulsar otras máquinas.La importancia de la máquina de vapor radicaba en que, por primera vez, la energíaliberada al quemar un combustible (llamada energía térmica) se podía convertir en otraforma de energía : energía mecánica. Con este nuevo invento, las máquinas podían seralimentadas con carbón, mientras que antes era necesario construir un molino de viento otener cerca un salto de agua. Como el carbón mineral era abundante, se hizo mucho másfácil alimentar un gran número de máquinas” (EFDA, 2007).S’ha de tenir en compte que en el context de l’època la transmissió del coneixement noes realitzava a les velocitats que es realitza avui dia. La inexistència en aquella època delsactuals mitjans de comunicació, ralentitzava la transmissió de nous coneixements científics oaplicacions tècniques a nivell global. Per tant, el descobridor d’una ciència o tecnologiagaudia d’un avantatge competitiu respecte de la resta. Aquest fet lligat a les característiquesgeogràfiques de Gran Bretanya, aïllaven encara més la transmissió de nous coneixements a laresta de països.
  33. 33. Aquesta conclusió porta a un altre gran dilema, què va ser primer l’ou o la gallina ? És adir, què va ser primer la demanda o l’oferta de tecnologia ? Des del meu punt de vista, enaquest cas, s’acompleix l’«enfocament anti-malthusià» on, “la societat humana sempre haresolt els problemes de subsistència i proveïment de la població gràcies a l’avenç tecnològicaplicat a la producció d’aliments” (Vidal Villa & Vilaseca Requena, 2010). És a dir,l’escassetat de fusta i l’escletxa de preus respecte del carbó mineral van incentivar a la GranBretanya l’explotació dels abundants recursos fòssils carborífers del país i eldesenvolupament d’una nova tècnica aplicada a aquest material. Mentre que a Holanda,l’abundància de torba juntament amb més disponibilitat de llenya o carbó vegetal importats del’Europa nòrdica implicaren un incentiu menor a consumir carbó mineral (MartínezGalarraga, La Revolució Industrial, 2012 - pàg. 13).“La Revolució Industrial va posar les bases pel creixement econòmic modern, amb untransvasament de recursos des de l’agricultura cap a les activitats industrials, on laproductivitat, un dels motors principals del creixement econòmic, ha esdevingut méselevada.” (Martínez Galarraga, 2012: 8)64.“[…] la Revolució Industrial no solament va contribuir a un augment del nivell de vidade la població a llarg termini en una part del món, sinó que també va originar l’ampliació dela desigualtat en la distribució de la renda a escala global.” (Martínez Gallaraga, 2012: 8)65.“Al preguntarse por qué la revolución industrial se produjo precisamente enInglaterra, los investigadores buscaban algún factor o combinación de factores (lascondiciones previas) que se dieran en Inglaterra y no en otros sitios, y por tanto permitieranresponder a esta pregunta.Esas condiciones previas se buscaron en los recursos naturales, como el carbón o losminerales o cualquier otra materia prima..., pero había países excelentemente dotados por la64[Íbid.].65[Íbid.].És l’esgotament dels recursos energètics emprats l’incentiu que esdevé enl’inici de la Revolució Industrial a Gran Bretanya.
  34. 34. naturaleza que se desarrollaron más tarde y otros de inexplicable atraso como Argentina oRusia. Y entre los que presentan enormes carencias en cuanto a recursos naturalesencontramos a Japón. También se habla de acumulación de capitales provenientes delcomercio (pero Holanda y Francia también contaban con ellos), un marco institucional másfavorable, la existencia de tradiciones manufactureras o de una ciencia aplicada a latecnología. Para cada argumento, hay ejemplos de países que demuestran que no eran tanimprescindibles.Así pues, si hoy la mayoría de los autores están de acuerdo en algo es en que no hubocondiciones «sine qua non», es decir imprescindibles para la industrialización.” (UNED)66.Per tant, es poden enumerar els següents factors claus que van impulsar la RevolucióIndustrial:• EL CANVI TÈCNIC“Los cambios [técnicos] permitieron incrementar enormemente la energía disponible,lo que está en la base de la mejora de productividad en la industria. El cambio técnicopermitió:1.- Reducir los costes de producción, con lo que se pudo bajar el precio de lasmanufacturas con el consiguiente aumento de la demanda.2.- Mejorar la productividad del trabajo, lo que hizo posible pagar salarios máselevados.3.- Aprovechar la ampliación de los mercados para adoptar tecnologías más eficientesy entrar así en un bucle de desarrollo.” (UNED)67.• L’AGRICULTURA“[...], la agricultura desempeñó una serie de funciones clave en los procesos deindustrialización [...]:1.- Producir suficientes alimentos para una población en rápido crecimiento.66UNED. Revolución Industrial [en línia]. <http://www.uned.es/iued/Tema_Intro/rev_indsutrial.htm> [consultatel 5 de gener de 2013].67[Íbid.].
  35. 35. 2.- Liberar mano de obra en favor del sector industrial.3.- Actuar como demandante de productos manufacturados a fin de estimular eldesarrollo de la industrial.4.- Proporcionar capitales para la inversión industrial.5.- Producir cultivos de exportación que permitieran financiar la importación de«inputs» Industriales (materias primes, energía, técnicas).6.- Evitar importaciones de alimentos para hacer posible la importación de materiasprimas, fuentes de energía y maquinaria para la industria.” (UNED)68.• ELS TRANSPORTS“De la eficacia (capacidad, rapidez y precio) del sistema de transportes dependió enbuena parte la expansión de los mercados que permitió la producción en masa (y por tantolas economías de escala) que están en la base de la industrialización.El desarrollo de la red de transportes (antes y después del ferrocarril) permitió:1.- Agilizar los intercambios.2.- Alimentar a los habitantes de los nuevos núcleos industriales.3.- Llevar los productos de la industria a los mercados nacionales y exteriores a menorcoste.4.- Reducir los costes del almacenaje de materias primas en la industria.5.- Transportar el carbón, que constituyó una de las fuentes de energía básicas de laindustria moderna.” (UNED)69.• EL SISTEMA FINANCER“La contribución del sistema financiero a la industrialización se centra en lascuestiones monetarias y de capital. Desde el primer punto de vista, la banca debe generar68[Íbid.].69[Íbid.].
  36. 36. medios de pago en cantidad y de calidad suficientes para permitir agilizar los intercambiostanto interiores como exteriores. De ahí el interés por la cuestión de la emisión de moneda enlos distintos países.En cuanto al capital, la cuestión que se debate es la contribución del sistema financieroofreciendo capitales abundantes, baratos y en buenas condiciones (a largo plazo, a serposible) para las enormes inversiones que requerían las nuevas instalaciones industriales y elmantenimiento de la producción en marcha.” (UNED)70.• EL COMERÇ INTERNACIONAL“El comercio internacional permitió a los diferentes países aprovisionarse de losbienes que no podían producir. La teoría de la ventaja comparativa de David Ricardo explicalas ventajas que para todos los países participantes en el comercio se derivan de laespecialización que propició la división internacional del trabajo. Por otra parte, son lasmismas que, a escala nacional, se derivan de esa misma división del trabajo.En las primeras etapas de la industrialización el comercio exterior hizo posiblecolocar en los mercados exteriores una parte de la producción, y financiar así lasadquisiciones de fuentes de energía, maquinaria o materias primas necesarias. Los paísesmás adelantados penetraron más fácilmente en los mercados exteriores con sus productos;cuando los más rezagados intentaron incorporarse, se encontraron con unos mercados muycompetitivos e incluso con que ni siquiera pudieran dirigirse a su mercado nacional,«invadido» por las importaciones.Esto hizo que cobrara popularidad la doctrina del proteccionismo (la protecciónmediante aranceles u otras medidas de la industria nacional), como forma de permitir que lasnacientes industrias pudieran crecer al abrigo de la competencia. Pero, por distintas razones,el proteccionismo fue en muchos países bastante más allá de eso.” (UNED)71.• L’ESTAT“La teoría económica clásica apenas reconocía el papel del Estado en relación con laactividad económica. Para los economistas clásicos del siglo XVIII como A. Smith o D.70[Íbid.].71[Íbid.].
  37. 37. Ricardo, padres del liberalismo económico, lo mejor que podía hacer el estado para fomentarel desarrollo económico era no intervenir, dejar que las fuerzas del mercado actuasenlibremente. La historia económica ha tendido a identificar los procesos de industrializacióncon más éxito con aquellos de menor intervención estatal. Sin embargo, casos como los deJapón, Alemania o incluso Rusia (tanto antes como después de la revolución de 1917) avalanla tesis de Gerschenkron sobre la actuación del Estado como sustituto de la iniciativaempresarial en los países más atrasados. En todo caso, los ámbitos de actuación del Estadoson muchos, y ejercieron su influencia en la industrialización:a.- Configuración del marco institucional. En concreto del Estado dependíandirectamente:1.- La especificación de los derechos de propiedad ya fuera sobre la tierra osobre el desarrollo intelectual, que influyó directamente en la asignación derecursos.2.- La legislación sobre asociaciones de empresarios y trabajadores.b.- La política comercial: la tensión entre proteccionismo y librecambio y su influenciasobre el desarrollo industrial ha sido uno de los temas que más debates ha suscitadoentre los investigadores.c.- La política fiscal y hacendística y su influencia en el mercado de capitales.d.- La promoción directa de las industrias. A menudo el Estado también intervino en laindustrialización para suplir o complementar a la iniciativa privada. En este terrenoencontramos experiencias concretas muy diversas con resultados también diversos.Quizás el terreno en el que fue más decisiva la iniciativa estatal fue en el impulso dela construcción de infraestructuras de transporte.e.- Las políticas sociales y educativas. El efecto sobre el desarrollo de las políticassociales (pensiones, seguridad en el trabajo, sindicatos) es otro debate abierto, puesdefinió las condiciones en que se desenvolvió el mercado del trabajo.
  38. 38. Lo mismo puede decirse sobre las inversiones en el sistema educativo y su influenciaen la formación de capital humano.” (UNED)72.1.13.- LA REVOLUCIÓ SOCIALD’una banda, en el pla teòric no sempre és evident la direcció de causalitat entredemocràcia i creixement econòmic. Per exemple, l’URSS va esdevenir potència mundial,malgrat, tot i no tenir un aprofundiment democràtic. Això mateix es pot observar actualmentamb la Xina continental, la primera potència mundial en termes de creixement econòmic isense cap garantia democràtica interna.D’altra banda, les revolucions i protestes de les noves classes socials obrera i urbana feienpalés el malestar general d’aquest segment de la població per les pèssimes condicions de vidaque patien. És a dir, tot i produir-se un creixement del PIB per capita, no es produia unaredistribució de les rendes entre les diferents classes socials d’un país. Els estudis constatenque a l’Europa de finals del segle XIX i principis del XX, com més elevat era el percentatgede població amb dret a vot més alt era el grau de protecció social aconseguit, especialment enl’àmbit de les assegurances socials.Els drets aconseguits en la millora dels nivells de vida de la població d’un país erencontagiats o imitats per altres països europeus, per tal de no perdre competitivitat exportadoraper l’augment dels costos de producció. D’aquesta forma, al Vell Continent es va crear unaestructura quasi generalitzada d’estats amb benestar social.Per tant, hi ha evidències històriques que l’aprofundiment democràtic va afavorirl’augment dels nivells de vida mitjançant l’augment de la despesa social dels estats.72[Íbid.].

×