• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
El món islàmic
 

El món islàmic

on

  • 1,630 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,630
Views on SlideShare
1,629
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
3
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as OpenOffice

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    El món islàmic El món islàmic Document Transcript

    • El Món Islàmic Autora: Jenniffer Barcelos Pando Nom del tutor: Alfredo Nom del centre: C.E Dolmen Curs: 2B Any: 2009-2010
    • Índex1.Introducció2. Metodologia3. Cos del treball 3.1. Història de l’Islam 3.1.1. Mahoma 3.1.2. La seva revelació 3.1.3. L’Hègira 3.1.4. Jihad (Guerra Santa) 3.1.5. Els matrimonis de Mahoma 3.1.6. La mort de Mahoma 3.1.7. Els successors de Mahoma 3.1.7.1. Abu Bakr (632-634) 3.1.7.2. Úmar ibn Al Jattab (634-644) 3.1.7.3. Uthman ibn Affan (644-656) 3.1.7.4. Alí ibn Abi-Tàlib (656-661) 3.1.7.5. Dinastia Omeia (661-750) 3.1.7.6. Dinastia Abbàssida (750-1258) 3.1.8. La Fitna 3.1.8.1. Àrabs contra amirites (1008-1009) 3.1.8.2. Amirites contra berbers (1009-1013) 3.1.9. Segona Fitna 3.1.9.1. La batalla del Karbala 3.1.9.2. La batalla d’al-Harra 3.1.9.3. El califat d’al-Zubayr 3.1.9.4. Setge de la Meca del 691-692
    • 3.2. Preceptes bàsics 3.2.1. Etimologia i significat de la paraula ‘’Islam’’ 3.2.2. Què és l’Islam? 3.2.3. Els Pilars de l’Islam 3.2.3.1. La professió de fe (Xahada) 3.2.3.2. La pregària ritual (Salat) 3.2.3.3. L’almoina (Zakat) 3.2.3.4. El dejuni durant el mes de Ramadà (Sawm) 3.2.3.5. El peregrinatge 3.2.4. Aqida 3.2.5. Xara 3.2.6. Llibres Sagrats Islàmics 3.2.6.1. L’Alcorà 3.2.6.1.1. Estructura 3.2.6.1.2. Doctrines 3.2.6.1.2.1. Déu 3.2.6.1.2.2. L’univers 3.2.6.1.2.3. L’home 3.2.6.1.2.4. Satanàs, el pecat i el penediment 3.2.6.1.2.5. Els Profetes 3.2.6.1.2.6. Escatologia 3.2.6.1.2.7. L’ajuda als necessitats 3.2.6.1.2.8. Els no-creients 3.2.6.1.2.9. Les dones 3.2.6.1.3. L’Alcorà i la vida religiosa dels musulmans 3.2.6.1.3.1. El significat 3.2.6.1.3.2. La recitació 3.2.6.1.3.3. L’Alcorà i la vida social i política
    • 3.2.6.1.4. Les traduccions de l’Alcorà 3.2.6.2. Hadit 3.2.6.2.1. Classificació dels hadits 3.2.6.3. Fiqh 3.2.7. El calendari musulmà 3.3. Les diferents branques de l’Islam 3.3.1. Sunnisme 3.3.2. Xiisme 3.3.2.1. L’Imamat 3.3.2.2. L’esoterisme 3.3.2.3. El clergat 3.3.3. Sufisme 3.3.4. Kharigisme 3.3.5. Ahmadiyya 3.4. El criticisme a L’Islam 3.4.1. Islamofòbia4.Conclusió
    • 1. IntroduccióEl tema escollit és l’Islam. La religió monoteista amb més fidels del món. Triat perquè volíeminformar-nos sobre aquesta doctrina, contrastant la seva cultura i creences amb les religions icultures occidentals , i així verificant si la discriminació generalitzada que pateix per part del païsosoccidentals ,tant per part de gent religiosa com gent no-religioses, són certes o falses. Peraconseguir això ens hem fixat en les diferents branques de l’Islam , optant com a hipòtesil’observació de les diferents maneres de practicar la seva fe.Primerament comencem explicant l’història de la religió, quan va sorgir, les seves conseqüències iles seves pràctiques bàsiques.Més concretament , aquest treball es fixa en les diferents tipus d’adoració del seu únic Déumusulmà. Explicant les diferencies de pràctiques, d’hàbits, de creences, de llibres sagrats, etc...entre aquestes divisions religioses.A continuació ens centrem en el criticisme que rep aquesta doctrina religiosa, aportant finalment lanostra opinió personal.2. MetodologiaPer comprovar la nostra hipòtesi hem seguir una sèrie de passos: per començar hem fet una recercad’informació a Internet.El primer contacte que vam tenir amb aquesta doctrina islàmica va ser amb una visita que vam fer aun centre islàmic , anomenat Centre Islàmic Català , que es troba en Clot. Aquesta visita va ser demolt profit quant a l’apropament i l’enteniment de l’Islam. Ens van rebre amb molta amabilitat,compartint la seva creença, responent les nostres preguntes, aclarint les nostres dubtes, fins i tot enshan donat llibres per més informació i finalment una traducció de l’Alcorà.Amb tota aquesta informació ens hem centrat més en la demostració de nostra hipòtesi, escollintl’informació més important, significativa i rellevant quant a la demostració d’aquesta. Això a travésde fonts informàtiques i llibres aconseguits.En relació a l’elaboració del treball ens hem reunit varies vegades a casa d’alguna de nosaltres o ales biblioteques.I seguint aquest mètode hem aconseguit realitzar aquesta recerca sobre el món islàmic.
    • 3. Cos del treball3.1. L’historia del IslamAl segle VI, la Península Aràbiga estava habitada per beduins nòmades dedicats a la ramaderia i peràrabs que vivien del comerç en les ciutats.Per altra banda, la ciutat mes important era la Meca, on es trobava una pedra negra anomenadaKaaba. La religió d’aquests habitants era politeista, es a dir, adoraven nombroses divinitats i altresobjectes.Al segle VII va sorgir una nova doctrina anomenada Islam,concretament es va originar a Hidjaz,unaregió nord occidental de la península i particularment en la Meca y Yathrib, posteriorment conegudacom la Meca. Al començament d’aquest segle Mahoma va rebre diverses revelacions de Deu,entreels anys 610-632, amb l’encàrrec de predicar a la humanitat aquest nova religió.3.1.1. MahomaMahoma va néixer a la Meca, a la província d’Hagaz (Aràbia), vers l’any 570.La Meca se’ns descriu com una ciutat mercantil formada al voltant d’un santuari anomenat laKaaba. Era un ciutat pròspera on, tanmateix, la riquesa la monopolitzaven els membres del’oligarquia mercantil.El seu pare, Abd Al·lah ja havia mort quan ell va néixer, mentre que la seva mare, Amina, membredel clan de Zura, va morir quan Mahoma només tenia sis anys; aleshores se’n va fer càrrec el seuavi Abd al-Muttàlib el qual, però, va morir al cap de dos anys. Finalment, va quedar sota la tuteladel seu oncle Abu Tàlib, a qui va acompanyar en viatges comercials cap a Síria.L’avi de Mahoma era el cap del prestigiós clan dels hàxim, molt influent a la Meca, membre de latribu dels quraix; ara bé, com que segons els costums dels àrabs, els menors d’edat no tenien dret aheretar, Mahoma no va poder rebre res del patrimoni dels seus pares i dels seus avis; per això, foupobre i per poder guanyar-se la vida va haver d’anar fent diferents oficis , entre els quals el depastor encara que la seva situació social no va millorar fins que, va començar a treballar al serveid’una vídua rica anomenada Khadija bint Khuwàylid, pertanyent al clan d’Assad, que es dedicavaals negocis. Mahoma va treballar per a ella com a viatjant comercial, fins que va acabar casant-s’hiel 595; en aquell moment ell tenia vint-i-quatre anys i ella trenta-nou. Del matrimoni de Mahomaamb Khadija van néixer dos fills, que moriren joves, i quatre filles, de les quals la més coneguda ésFàtima az-Zahra.Per últim, cal destacar que, durant tots els anys que va estar casat amb Khadija, morta el 619,Mahoma va mantenir-se monògam.3.1.2. La seva revelació
    • Aproximadament als 24 anys, Mahoma va conèixer les doctrines cristianes i jueves i va arribar a laconclusió de que l’idolatria era una cosa absurda.L’any 612, quan ja tenia quaranta anys, al mont Hira, prop de la Meca, Mahoma va experimentarl’aparició sobrenatural d’una veu que afirmava parlar-li en nom de Déu; aquesta veu era la del’arcàngel Gabriel.Mahoma es va sentir aterroritzat arran d’aquesta experiència i trobà consol en Khadija. Com que nova rebre cap més revelació Mahoma va creure que potser estava posseït pels dimonis.Però, tres anys més tard, l’arcàngel Gabriel va aparèixer-se de nou a Mahoma i li va dir que ell erael darrer profeta de Déu. Atemorit, Mahoma va demanar-li a Khadija que li tapés el cap per així nopatir visions terrorífiques, aleshores, la veu li va dir que havia de fugir del politeisme que, finsaleshores, practicaven els àrabs.Les experiències d’aquest tipus van continuar repetint-se; les veus celestials sempre insistien enl’existència d’un únic Déu i en la missió de Mahoma com a profeta.Finalment, Mahoma va convèncer-se d’assumir la condició d’enviat de Déu, i es considerà ellmateix com al successor dels profetes enviats anteriorment als jueus (Abraham, Moisès, Jesús).A partir del 613, Mahoma va començar a predicar públicament el contingut d’aquestes revelacions.Els seus seguidors en conservaren el record oralment fins que, vers l’any 650, ja mort Mahoma, lesposaren per escrit en el llibre que denominaren l’Alcorà.Aviat, Mahoma va reunir un grup de seguidors que el reconeixien com a profeta i que s’uniren enles seves pregàries, les quals culminaren en un acte de prostració en què els fidels tocaren a terraamb el front en senyal de reconeixement de la Majestat de Déu, fet que esdevingué un acte centralen l’adoració musulmana.Entre els molts deus que adoraven a la Meca, és a dir, els santuari de la Kaaba, Al·là era la divinitatsuperior.Mahoma afirmava que Al·là era l’únic déu existent i, a més, identificava Al·là amb el déu únic de latradició jueva i cristiana.Mahoma atribuïa la prosperitat de la Meca a la voluntat d’Al·là, per tant els habitants de la Mecahavien de demostrar-se agraïts, sent generosos en la seva riquesa i defugint l’avarícia.Molts dels seus seguidors eren fills i germans dels homes més rics de la Meca, però exclosos delsnegocis lucratius.A la Meca aviat va sorgir un moviment d’oposició; per una banda, els politeistes consideraven unablasfèmia afirmar que l’únic déu és Al·là; per altra en la seva predicà, Mahoma criticava la manerade viure dels rics comerciants, els quals intentaren atraure’l tot oferint-li una part dels seus negociso la possibilitat de contraure matrimoni dins dels clans de l’oligarquia mercantil, ofertes queMahoma va rebutjar.Vers el 615, es va posar en marxa un moviment d’oposició dirigit per Abu Jahl, que sospitava queMahoma usés el seu missatge religiós per prendre el poder a la Meca, i va començar la persecució
    • contra els musulmans.El 616, Abu Jahl va decretar el boicot contra el clan de Hasim, perquè aquests protegien a Mahomai els seus seguidors, aquest boicot es va mantenir-se durant 3 anys. El 619, van morir tant Khadijacom Abu Tàlib, l’oncle de Mahona, i aleshores, Abu Lahab, el nou cap dels clans de Hasim, varetirar la protecció del clan a Mahoma, el qual va intentar refugiar-se a al-Taïf, un poble a la rodaliade la Meca, però hi va ser rebutjat. Després d’haver aconseguit la protecció d’un altre clan,Mahoma va tornar a la Meca.3.1.3 L’HègiraMahoma va demanar als seus seguidors de la Meca que es dirigissin a Medina en petits grups;segons s’explica, a la Meca van conspirar per assassinar Mahoma abans que pogués fugir, peròaquest va aconseguir esmunyir-se secretament i arribà a Medina el setembre del 622.Aquesta fugida, a la ciutat rival de la Meca, és allò que la tradició musulmana anomena l’Hègira,paraula que es tradueix per emigració tot i que el seu significat principal és el de trencament dellaços de parentiu. Aquest fet marca l’inici del calendari musulmà. En l’Islam , es compten els anysa partir del primer dia de l’any àrab en què s’esdevingué l’Hègira, que, en el còmput cristià,correspon al 16 de juliol del 622.L’Hègira va ser feta amb l’acompanyament de 150 fidels amb l’esperança de trobar un lloc onaquesta nova religió fos acceptada.A Medina Mahoma va seguir predicant i va comptar amb un for suport popular. Alli va formar unanova comunitat,anomenada umma, amb els fidels de la seva religió basada en els principis defraternitat, igualtat, ajuda mútua i solidaritat. Els habitants van reconèixer a Mahoma com a profetai legislador, amb això va obtenir autoritat espiritual, política i militar.A Medina, a Mahoma li van donar un camp, on va construir una casa, lloc on els musulmansacudien a pregar-hi; després de la mort de Mahoma, aquesta casa es va convertir en la mesquita deMedina.Entre els seguidors de Mahoma, alguns es van dedicar al comerç al mercat local, dirigit per clansjueus, i altres amb l’aprovació de Mahoma, es van dedicar a assaltar caravanes de mercaders de laMeca que es dirigien cap a Síria; Mahoma va dirigir tres d’aquests assalts el 623, però fracassavenper un traïdor que avisava als mercaders de la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamotva ser enviat cap a l’est, amb ordres de dirigir-se a Nakhlah, a atac, dut a terme contrariant elscostums religiosos sobre seguretat, va fer que a la Meca s’adonessin del perill que representavaMahoma.Moltes tribus beduïnes s’uniren a Mahoma només pel botí resultant dels atacs a les caravanes delsmercaders.Malgrat tots els intents que feu per aconseguir-ho, els jueus no volgueren acceptar la doctrina deMahoma.Després de la victòria de Nakhlah, Mahoma va canviar la seva política respecte als jueus; va deixarde fer-los concessions per intentar que li reconeguessin com a profeta i va prendre mesures com araordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, i que comencessin a
    • pregar en direcció a la Meca, com desde llavors a estat el ritu musulmà.Pel març del 624, Mahoma va dirigir un escamot de tres-cents quinze homes per assaltar un altrerica caravana de la Meca; dirigida per Abu Sufian, el cap del clan dels Umaiah; provocant que AbuJahl, el cap del clan Makhzum, volgués posar fi al bandidatge de Mahoma i la seva banda, reunintvuit-cents homens per atacant-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624).Com que en aquesta batalla només vam morir catorze musulmans entre els quaranta cinc que vahaver, Mahoma ho va interpretar com una confirmació divina de la seva condició de profeta.Després d’aquesta victòria, a Medina van haver una sèrie de assessinats de persones que havienexpressat el seu desacord amb Mahoma; va ser aleshores quan Mahoma va expulsar de la ciutat elclan jueu que controlava el mercat de Medina.Els anys 630 es va presentar a la Meca amb 10.000 homes amb qui va derivar i destruir el ídols queenvoltava la Kaaba, creant la anomenada ‘’Guerra Santa’’.D’aquesta manera es va apoderar de la ciutat i va aconseguir que totes les tribus aràbiguesadoptessin l’ islamisme, com a religió oficial.Una vegada conquerida la Meca i sotmesa al domini de l’Islam Mahoma aconsegueix ampliar laseva base militar cosa que permet unificar políticament els àrabs. Aquesta unificació marca l’inicide l’expansionisme aràbic.3.1.4. Jihad (Guerra Santa)La Jihad és la realització duna lluita en favor del Bé. Aquesta lluita pot ser interior (Gran jihad) oexterior (Petit jihad), és a dir, que pot anar des de la superació personal de totes les temptacions finsal martiri, passant per altres formes, violentes o no, deradicar el "mal" de la societat.El fet que aquest "esforç" arribi a incloure la violència fa que sovint es tradueixi gihad com aGuerra Santa. Aquesta traducció només és correcta dins de contextos propagandístics, on el governo grup armat vulgui emprar la religió com a mètode de mobilització. Els 1interpreten, que enlactual context político-religiós del món, lIslam ha de lluitar violentament contra les forces del"mal", i prendre el poder de la societat, per a regir-la segons els seus principis fonamentals.Altres grups, en general, rebutgen aquesta anàlisi i es limiten a les seves variants pacífiques:predicant el bé i lluitant contra les temptacions.La mort en la Guerra Santa suponía el paradis, i qui sobrevivía, riquesas.Certs corrents religiosos inclouen el jihad en els pilars daquesta doctrina, les obligacions que totmusulmà ha de seguir si vol obtenir la salvació.3.1.5. Els matrimonis de MahomaEnfortit en la seva condició d’autòcrata per la victòria de Badr, Mahoma va afirmar la seva posiciómitjançant una política matrimonial: va casar les seves filles Fàtima amb Alí Ibn Abi-Tàlib ( futurcalifa) i Umm-Kulthum amb Uthman ibn Affan, que en el futur també esdevindria califa. Mahomamateix va casar-se amb Hafsa bint Úmar, filla d’Úmar, l’anterior marit de la qual havia estat un delssoldats musulmans morts a Badr, i amb Àïxa bint Abi-Bakr, filla d’Abu-Bakr, qui a la mort deMahoma, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni, Àïxa només tenia sis anys i
    • el matrimoni va ser consumat tres anys més tard, quan ella tenia nou anys; aquesta edat infantild’Àïxa en el moment de consumar el seu matrimoni amb Mahoma, qui ja deuria tenir cinquanta-tresanys, ens ve demostrada per alguns hadits.Al llarg de la seva vida Mahoma va arribar a tenir fins a setze esposes. L’Islam només permet alshomes tenir quatre dones però Mahoma va explicar que en les seves revelacions Déu l’autoritzava aell especialment superar el nombre de quatre esposes; a més de les seves setze esposes, Mahoma vatenir dues concubines-esclaves i va gaudir dels favor de quatre dones que se li lliuraren en acte dedevoció.La setena esposa de Mahoma va ser Zaynab, que en un principi estava casada amb Zaïd, fill adoptiudel profeta; però com Mahoma se’n va enamorar i després d’aconseguir que se’n divorciés, ell s’hiva casar; aquest fet va causar escàndol entre els àrabs; Mahoma va resoldre la situació revelant unmissatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zaynab.Maria la Copta fou un regal que el governador d’Egipte va fer a Mahoma; ara bé, Maria va refusarconvertir-se a l’Islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Mahoma no s’hiva casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.En diferents ocasions, Mahoma aconsejava als homes musulmans casar-se amb dones atractives jafos per la seva riquesa, bellesa o per la possibilitat de convertir-se a l’Islam.D’ençà de l’Hègira, la Meca havia estat el principal nucli dels enemics de Mahoma; ara bé,l’objectiu del Profeta no era pas anihilar aquesta ciutat sinó guanyar-la per a l’Islam; ell compreniaque els mercaders de la Meca podien proporcionar-li l’estructura administrativa necessària per al’estat musulmà que estava bastint; a més, l’existència del santuari de la Kaaba donava a la Meca lacondició de ciutat santa, capital religiosa dels àrabs.Pel març del 628, Mahoma va tenir el somni d’acudir al pelegrinatge anual a la Meca; a la Meca novolien permetre de cap manera que Mahoma hi entrés; per això, el Profeta va aturar-se a al-Hudaybiyah, al límit del territori sagrat de la Meca, on després d’uns dies de negociacions, vaacordar-se permetre als musulmans fer el pelegrinatge a la Meca el 629.Segons sembla, el creixement de l’Islam anava afirmant el poder de Mahoma; a la Meca, cadavegada més gent emigrava a Medina per fer-se musulmans; per altra banda, malgrat que l’acord aquè s’havia arribat amb Mahoma havia aminorat els seus atacs contra caravanes comercials de laMeca, aquesta ciutat continuava en declivi; poc després del tractat d’ al-Hudaybiyah, Mahoma vacasar-se amb Umm Habibiah, una filla d’Abu Sufian i amb la vídua d’un musulmà mort a Etiòpia;segurament, aleshores Abu Sufian va començar a negociar una rendició pacífica de la Meca;possiblement durant la peregrinació del març del 629, Mahoma va reconciliar-se amb el seu oncleal-Abbas, un dels dirigents de la Meca, i va casar-se amb Maimunah, cunyada d’al-Abbas.Pel novembre del 629, aliats de la Meca van atacar aliats de Mahoma, per la qual cosa el Profeta vaconsiderar trencat el pacte d’ al-Hudaybiyah. Pel gener del 630, Mahoma va marxar sobre la Mecaamb un exèrcit de deu mil homes.La ciutat va rendir-se sense resistència, Mahoma va entrar-hi en triomf i a la Meca molta gent es vaconvertir a l’Islam. Mentre Mahoma era a la Meca resolent qüestions polítiques i administratives,van ser destruïts tots els ídols de la Kaaba, la qual cosa, deixava de ser un santuari pagà per
    • esdevenir el centre mundial del culte musulmà. Per tal d’afavorir els més pobres dels seusseguidors, Mahoma va exigir diners als rics comerciants de la Meca.D’ença de l’ Hègira, Mahoma havia fet tractes amb tribus nòmades d’Aràbia; seguramente, alprincipi aquests tractes eren simplemente pactes de no agressió; ara bé, segons va anar creixent elpoder militar de Mahoma, el Profeta va posar la conversió a l’Islam com a condició a aquelles tribusque volguessin establir-hi acords d’aliança per obtener-ne protecció contre d’altres tribus.Mentre encara era a la Meca, Mahoma a avisar de l’atac d’una sèrie de tributs hostils i va sortir dela ciutat per combatre-les. La batalla va tenir lloc a Hunayn; els enemics foren vençuts i les sevespropietats capturades i repartides com a botí; Mahoma autoritzà els seus soldats a demanar rescatper les dones i les criaturas dels vençuts.Després de la batalla d’Hunayn, Mahoma era el cabdill militar més fort d’Aràbia; per això, moltestribus enviaren representants a Medina per demanar l’aliança amb Mahoma. Després de la derrotade l’Imperi Persa en la guerra que enfrontava amb l’Imperi Bizantí, esdevinguda durant els anys627 i 628, al Iemen i en alguns llocs del Golf Pèrsic, grups que havien demanat ajuda als persescontra els romans cercaren l’ajuda de Mahoma.3.1.6.La mort de MahomaDesprés duna curta malaltia, Mahoma va morir el 88 de 632 en la ciutat de Medina a ledat de 63anys. A la data de la mort de Mahoma, havia unificat tota la Península Arábica i expandit la religióislàmica en aquesta regió.Després de la seva mort, es fixà el text definitiu de lAlcorà. El llibre, venerat com a còpia terrenaldel Llibre Etern, consta de 114 sures o capítols; el seu contingut és molt més que inspirat: fou dictata Mahoma, paraula a paraula, per làngel Gabriel.Els àrabs que escoltaven lAlcorà, destinat a ser recitat més que llegit individualment (la paraulaàrab alcorà significa precisament recitació), quedaven fascinats per la intensa espiritualitat i labellesa literària que desprenien les seves sures. Els experts afirmen que és un llibre de difíciltraducció ja que en aquestes no es pot apreciar la riquesa extraordinària i la força seductora daquesttext àrab.També després de la mort de Mahoma es féu la redacció de la Sunna (que vol dir comportamenttradicional), una recopilació de dites, pautes de conducta i altres ensenyaments del profeta. LAlcorài la Sunna constitueixen la llei islàmica o Xara, paraula que significa camí, via: és la norma que shade seguir per aconseguir la salvació.3.1.7. Els succesors de Mahoma3.1.7.1 Abu BakrAbu- Bakr ibn Abi Quhata ibn ‘Amir, del clan dels Taym del tribu de Quraysh era conegut com as-Siddiq, va néixer en la Meca l’any 570 i va morir el 23 d’Agost l’any 634.Era fill dAbu Kuhafa ben Amir del clan taym de la tribu kuraix, i dUmm al-Khayr bint Sakhr. Vatenir quatre esposes: Kutayla bint Abd al-Uzza dels amir; Umm Rumnan bint Amir dels kinana(mare d1); Asma bint Umays dels khatam; Habiba bint Kharidja dels harith. Els dos primersmatrimonis van ser probablement simultanis i els altres dos polítics. Era un petit comerciant i selconsiderava expert en genealogies de les tribus àrabs.Va ser un dels primers conversos a l’Islam i un dels principals seguidors de Mahoma. Tenia uncaràcter recte, energètic i era independent del món, per aquest motiu el món ho detestava. Lesdesgracies li van perseguir en tot moment i van posar a prova la seva sinceritat.Durant la vida del Profeta va actuar com el seu amic i confident, esdevenint el seu gendre, pared’Aysha. Va ser escollit per Mahoma per acompanyar-lo a la seva emigració a Medina. Va participaren totes les expedicions iniciades per Mahoma.Quan el profeta va caure malalt va designar a Abū Bakr perquè dirigís loració en el seu lloc, la qualcosa va ser interpretat a la mort de Mahoma com desig que Abū Bakr fos el seu successor. Així, en632 es va convertir en la primera persona que va portar el títol de califa musulmà establint el califat
    • Raixidun (els quatre califes ortodoxos), això ve de "successor del Missatger de Déu" ,consideratpels sunnites progenitor legitim de Mahoma. La seva elecció va ser contestada per Ali ibn Abi Talib,primer cunyat de Mahoma, qui va reclamar per a si la successió. Ali va acatar finalment lelecciódAbū Bakr, però aquesta divergència donaria lloc anys més tard a la divisió dels musulmans en tresbranques: sunnites, xiïtes i jariyíes.El seu califat, que va durar dos anys i tres mesos (632-634), que va significar la consolidació il’expansió de l’Islam cap a Síria i Iraq. La seva vida personal consistia en la renuncia a tota lariquesa i pompa.3.1.7.2.Umar Ibn Al-KhattabÚmar ibn al-Khattab va viure cap als anys 634-644. En la seva joventut, Úmar socupava de cuidarels camells del seu pare a les planes properes a la Meca. El seu pare era un mercader de la classemitjana, respectat per la seva intel·ligència dins la seva tribu, tenia un caràcter dur i un convençutpoliteista i solia maltractar a Úmar. Però quan el seu pare va morir, ell es va convertir en elresponsable darbitrar entre els conflictes de les diferents tribus. Úmar va ser designat orador,gràcies a la seva intel·ligència i la seva personalitat sobresortint.Lany 610 Mahoma va començar a predicar el missatge d’Allà. Com altra gent de la Meca Úmartambé soposà a l’Islam, defensant la religió tradicional politeista, destacant la seva ferma oposició aMahoma i tenint un paper prominent en la persecució dels musulmans. Úmar va ser el primer enindicar que Mahoma havia de morir per tal dacabar amb l’Islam. Ell creia fermament en la unitatdel Quraix i veié en la nova creença islamista com una causa de divisió i discòrdia entre els Quraix.Malgrat d’això es converteix a l’Islam l’any 616. Segons a la tradició sunnita, recollida en la Sīrah,Úmar es dirigia a assassinar Mahoma, en el camí es va troba amb un musulmà, qui lexplica que laseva germana i el seu cunyat shavien convertit a l’Islam. Úmar retorna a casa seva i es troba amb laseva germana i el seu cunyat recitant. Aquest comença a golpejar salvatgement al seu cunyat i laseva germana; tot veient el que havia fet, demana a la seva germana que li donés el que estavarecitant. Ella li donà el paper en el qual hi eren escrits el versos de la sura Ta-Ha. Úmar es quedatant impressionat per dits versos que acceptà l’Islam, aquest dia es dirigí a trobar-se amb Mahoma.Dacord amb la tradició, Úmar començà a pregar obertament a la Kaaba fet que feu que els capsQuraix, el reprovessin amb ira. Aquest fet, segon la mateixa tradició, permeté als musulmansguanyar la confiança suficient per practicar la seva religió obertament. La conversió dÚmar assentàla posició de poder de l’Islam a la Meca, va ser després dell, que els musulmans pogueren pregarper primer cop obertament.Tots aquests fet atorgaren a Úmar el títol de Farooq, és aquell qui marca la diferència. Lacceptacióde l’Islam per part dÚmar va provocar una gran diferència per l’Islam i els musulmans.Lany 622 donada la gran acceptació que té l’Islam a la ciutat de Medina, Mahoma va ordenar alsseus seguidors emigrar cap a la ciutat, fet que aquesta ciutat sigui el nou centre de l’Islam.A Medina, Úmar es va convertir en un dels dos principals assessors de Mahoma, sent-ne laltre AbuBakr. Úmar acompanyava al profeta en tota ocasió i Mahoma solia tenir en compte els seusconsells.Degut la seva estricta i autocràtica naturalesa, Úmar no era una figura popular entre els notables deMedina, la decisió de nomenar-lo successor, per part dAbu Bakr va ser posada en entredit perdiferents persones dalt rang. No obstant això el nominà com a successor.Úmar era conegut per la seva extraordinària força de voluntat, intel·ligència, astúcia política,imparcialitat, justícia i de latenció que dispensava a persones pobres i a desafavorits.Va ser el segon califa de l’Islam, i primer califa en dur el títol d Amīr al-mumīnīn (Emir delscreients).Va ser un expert jurista, reconegut pel seu tractament com a iguals entre musulmans i no-musulmans, fet que li va valer el títol d Al-Faruq (Aquell que distingeix entre el Bé i el Mal) i a laseva casa com Dar-al-Adal (Casa de la Justícia).L’Úmar va permetre, per primer cop en 500 anys des de lexpulsió dels jueus de Terra santa, queaquests poguessin practicar la seva religió lliurement i viure a Jerusalem.
    • 3.1.7.3. Uthman ibn AffanUthmān ibn Affān va ser el tercer dels anomenats califas ortodoxos, la primera sèrie de califas queva governar lImperi 31 entre la mort de Mahoma i la divisió que va donar lloc alcalifato omeya. Vasucceir a 95 i a Omar i va governar entre els anys 644644 i 656656.Segons la tradició, va anar el primer habitant de la Meca a convertir-se a lIslam , després deMahoma i els seus familiars directes. Les seves relacions amb el profeta eren excel·lents, ja que esva casar successivament amb dos de les seves filles, Rukayya i Umm Kulthum. Va ser triat califa enlany 644, a la mort dOmar, i va haver de competir amb la candidatura dAli , primer i yerno deMahoma. El seu mandat va ser polèmic: va confiscar en favor del seu clan bona part del botí portatde les conquestes a 313, 33 i Persia. També va fixar per escrit el text del 31, que fins a llavors estransmetia com33, ordenant al mateix temps destruir qualsevol edició escrita feta amb anterioritat.Això li va implicar lenemistad de molts dels antics companys de Mahoma i sobretot de la terceraesposa daquest,3, filla dAbu Bakr. Va ser assassinat per un germà dAisha lany 656656. li vasucceir el seu rival Ali.3.1.7.4. Alí ibn Abi-TàlibAbu-l-Hàssan Alí ibn Abi-Tàlib al-Haiximí (La Meca 23 doctuber del 598 – Kufa 27 HYPERLINK"http://ca.wikipedia.org/wiki/27_de_gener"de gener del 661) va ser un dels primersmusulmans quan només tenia deu o onze anys i va ser el quart califa de lIslam (656-659). Elsmusulmans xiïtes el consideren el primer i únic legítimimam. Fou fill dAbu-Tàlib i cosí del profetaMuhàmmad, qui el va educar i adoptar com a fill i el va casar amb la seva filla 3030. Quan l38, Alíhauria ocupat el lloc del Profeta al seu llit, quan els que pretenien assassinar el Profeta van entrar acasa seva per matar-lo.Va néixer cap a lany 598. Quan tenia sis anys va deixar la casa del seu pare i es va posar sota laprotecció de Mahoma. El seu parentiu amb el Profeta incloïa la condició de cosí, fill adoptiu igendre, pel seu casament lany 622 amb 3030, filla de Mahoma i la seva primera muller 30).Va participar a totes les expedicions del Profeta, com a portaestendard i dues vegades com ageneral, a Fadak el 627/628 i al Iemen el 632. Va lluitar a la Batalla de Badr (625), a Khaybar i ala batalla dHunayn (630) de manera destacada. Després de la mort del Profeta ja no va tornar alluitar, fins a lesbatalles del Camell i 1 (656 i 657).En ser elegit com a califa Abu-Bakr, va refusar reconèixer-lo com a califa durant sis mesos.Tanmateix, després en fou conseller, així com també ho fou dUmar ibn al-Khattab sense tenir capcàrrec excepte el de lloctinent a Medina durant el viatge dUmar a 3 i Palestina.La revolta d33, 1 i 1 el va obligar a combatre. Els tres caps rebels amb uns centenars dhomes vanmarxar cap a Iraq on esperaven trobar suports i diners. Van ocupar 30, però Alí va reunir tropesa Kufa i va avançar cap a Bàssora; hi va haver negociacions però finalment va esclatar la batallaconeguda per batalla del Camell (9 del 656) durant la que Talha i Az-Zubayr van ser morts i Àïxaobligada a residir en endavant a Medina.Va intentar fer entrar en raó a Muàwiya, que encara no shavia declarat obertament en rebel·lió, peròno el reconeixia. El governador de Síria va exigir el lliurament dels assassins dUthman per taldexercir la venjança establerta a favor dels parents propers per lAlcorà sobre aquells que maten aalgú injustament, però Alí va declarar que la mort dUthman havia estat justa per les sevesarbitrarietats. Això va produir el trencament, de forma que els dos grups, amb llurs exèrcits, es vanconcentrar a la plana de 1 i es van produir lluites parcials però el juny o juliol del 657 es va acordaruna treva; finalment el combat es va produir el 28 HYPERLINK"http://ca.wikipedia.org/wiki/28_de_juliol"de juliol del 657. Muàwiya portava la pitjor part, i jahavien mort uns setanta mil homes, quan fou aconsellat perAmr ibn al-As de penjar fulls de lAlcoràa les llances dels seus soldats, la qual cosa fou considerada com una invitació a resoldre el conflicteconsultant el llibre sant; la qüestió fou sotmesa a arbitratge.El nomenament dàrbitres va recaure en 3 per part dAlí i en Amr ibn al-As per part de Muàwiya(agost del 657). Es jutjava si els actes dUthman podien ser considerats arbitraris i per tant la sevamort justa, o no. Un arbitratge encarregat a persones tenia molta oposició perquè alguns versos de
    • lAlcorà encarreguen aquesta amena de decisions a Déu. Els que es van oposar a larbitratge en elbàndol dAlí es van dir harurites perquè es van quedar a Harura, prop de Kufa. Alí en va convènceruna part però la resta, units a altres opositors de30, es van reagrupar a 1 i forenanomenats khawàrij (kharigites).El febrer del 658 shavia danunciar el resultat de larbitratge a un lloc incert entre Iraq i Síria.Sembla que en realitat hi va haver dues reunions, una a 31 (moderna 1) el febrer del 658 i unaposterior a Adhruh, entre 1 i Petra, el gener del 659. El veredicte a la primera trobada no fou fetpúblic encara que sí que fou comunicat a les dues parts i, pels que sabem dels esdevenimentsposteriors, fou evidentment desfavorable a Alí.Aquest va reunir tropes. Va arribar a Al-Anbar i es va dirigir a 1 per tal de destruir primer el focusde rebel·lia dels kharigites. Mentre Alí feia això Muàwiya es va apoderar dEgipte (juliol del 658).Els kharigites exigien a Alí que reconegués haver fet un acte dimpietat (kufr) en haver acceptatlarbitratge, però Alí va refusar fer-ho; va prometre laman (perdó) a aquells que es rendissin i el 17HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/17_de_juliol"de juliol del 658 es va lliurar la batallaque en realitat —per la disparitat de les forces en combat— fou una massacre, de la que Alí despréses va penedir. Entre els kharigites morts hi havia molts creients sincers. Aquest fet va fer augmentarles defeccions que ja shavien iniciat, fins al punt que Alí va haver de tornar a Kufa renunciant a lacampanya.A la reunió dAdhruh, el gener del 659, es va fer públic el veredicte: Uthman havia estat assassinatinjustament. Es suggeria lelecció dun nou califa sense plantejar ni tant sols la continuïtat dAlí.Aleshores els àrbitres van proposar descartar per al califat Alí i Muàwiya i deixar lelecció a unacomissió, ara bé, a la pràctica, es va donar suport a Muàwiya. Aquest va enviar expedicionsa Khurasan i la part oriental de conquestes àrabs islàmiques, però foren rebutjades; una revolta proomeia, és a dir a favor de Muàwiya, a Fars, fou reprimida pel governador, 1, que era fidel a Alí(659). El 660 Medina i la Meca foren ocupades pel general omeia 1, que va seguir avançant capal Iemen.Un kharigita de nom 33, en venjança per la matança de Nahrawan, va ferir Alí amb una espasaenverinada a la porta duna mesquita a Kufa, residència del califa, el 25 HYPERLINK"http://ca.wikipedia.org/wiki/25_de_gener"de gener del 661. Alí va sobreviure a latac dos dies mési va morir als 62 o 63 anys. Fou enterrat en un lloc secret que, en temps dHarun ar-Raixid, fouidentificat com un llogaret proper a Kufa on va sorgir un santuari que va donar origen a la ciutatde Najaf o An-Najaf.Alí gaudeix de gran popularitat en el món musulmà, especialment entre els xiïtes, que el considerenel primer imam. El seu mausoleu, objecte de gran veneració en els pelegrinatges xiïtes, es troba a laciutat de Najaf.3.1.7.5. Dinastia OmeiaVan ser un llinatge 3que va exercir el poder califal primer a Orient, amb capital a Damasc, i desprésa 3, amb capital a 32.Els quatre primers califes no van seguir una línia successòria predefinida, i aquesta etapa ésconeguda com lèpoca dels primers califes. Es caracteritza per una ràpida expansió de signeanàrquic, i dels primers intents de centralització. La victòria de Muawiya, del clan dels omeies,suposa la seva aclamació com a califa i fundador de la dinastia omeia, que suposa la total pèrdua depoder par part de les elits de Medina i la Meca, i el canvi de capital de limperi, que passa a Damasc.Lexèrcit de 3 passa a ser el responsable del control de limperi.Es trenca la línia de califes 1 i lestricta observació de l30, per la qual cosa els omeies són rebutjatscom a califes legítims per una part del sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix a 330. Lafidelitat religiosa és substituïda per lobediència monàrquica (mulk).Amb lajut de les tropes síries, 30 acabà amb lanarquia inherent als sistemes dorganització tribal,posant les bases dun autèntic Estat musulmà. Per aconseguir això, shaguè denfrontar a nombrosesrevoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps d330. Una vegada superada, es reprenguélexpansió de limperi, arribant a assetjar Constantinoble lany 668. Es conquereixen Rodes (672)i Creta (674), al temps que es crea una base naval a la 30, des don entre 674 i 680, any en què va
    • morir Muàwiya, es llençaren atacs anuals contra la capital de limperi bizantí.Però el seu règim encara era precari, i larribada al poder del seu fill Yazid I va desencadenar novesrevoltes. La xiïta, liderada per3, fill menor dAlí, fou reprimida fàcilment, i Hussayn morta Karbala per loctubre de 680. Més gran fou la revolta quraixita, liderada per 27, nét dAbu-Bakras-Siddiq, i de caire tradicionalista. Aquesta coincidí amb la mort de Yazid (683) i, quaranta diesdesprés, del seu successor 30 (684), cosa que convertí la revolta en una autèntica amenaça pel règimomeia.La pau obtinguda per la família marwaní després de la segona guerra civil fóu molt fràgil. Tot i lasolidesa de laparell administratiu creat, les revoltes eren constants. Ja no per governadors que esvolguessin independitzar, i cada vegada menys pels afers dels immigrants àrabs, sinó més aviatsobre qüestions com lexpansionisme i el militarisme del règim.Lestabilitat de limperi depenia de lexèrcit de Síria, vist per les altres províncies com a una forçahostil, mentre que els ingressos del31 ho feien dun insostenible expansionisme, ja que licorresponia una cinquena part del botí. Aquest 1 era utilitzat, a més, com a una eina per reduirlamenaça de revoltes militars, ja que els mantenia ocupats, reduïa la seva quantitat i suposava unafont dingressos extraordinària per a ells.Però a mesura que passaven els anys les conquestes es feien més difícils i inestables. A més,començà a aparèixer un fort procés d331 i 331 entre els cossos militars àrabs i la població indígena.Els militars sentien així un creixent interès per lagricultura i el 37, també un cert sentimentnacionalista i lestabliment de famílies. Per aquest motiu, les campanyes de conquesta cada vegadaeren menys populars, tot i que necessàries per mantenir el sistema econòmic establert.El creixement de la població a les ciutats fou àmpliament superior al del comerç i la 3, i els sistemesde 381 que alleugerien la situació temporalment tornaren insostenibles. Si a això se li suma unadisminució dingressos per la reducció dels botins de guerra, la situació torna explosiva.El fet que els càrrecs dimportància es reservessin a la família marwaní i als seus protegits vasuposar laparició duna classe privilegiada, que defensava els seus interessos de forma agressiva.Tant això com el procés dassimilació i oposició a la guerra, foren especialment importantsal Khurasan, des don partí la 33301.Conscients daquests problemes, sota els regnats de 30 i 31, sinicià un procés de reforma. Primer designe moderat, i després de caràcter radical, sorprenentment similar a les grans revolucionseuropees dels darrers dos segles, amb la diferència que aquesta fou dirigida des de dalt, i per tant notingué continuïtat.Sota el govern de Sulayman, es canvien a ladministració els elements conservadors per altres dereformistes. Les campanyes militars es centraren en consolidar els seus dominis, obrint-se a militarsno-àrabs, amb lexcepció de les importants campanyes contra l3, arribant aassetjar Constantinoble (716), campanya durant la qual morí lany 717. Això suposà un fort cop pera lexercit de 3, del qual depenia lestabilitat de limperi.Larribada al poder dÚmar II suposa una radicalització extrema de les polítiques de reforma. Elnomenament daquest com a successor, per part de Sulayman, anava en contra de les preferènciesmostrades pel seu pare Abd-al-Màlik i la major part de la família 30. Per això, només sacceptàlexecució del testament sota condició que Yazid II fos el següent successor. Els partidaris dÚmar IIacceptaren, amb lesperança dun llarg govern per part daquest.Però el fet és que Úmar II morí lany 720, deixant darrera seu un legat de reformes a mig executar.Aturà totes les polítiques expansionistes, gran part dels privilegis de la família omeia i establí laigualtat entre tots els musulmans, fossin o no àrabs. Pretenia establir el seu poder sota una ideologiaislamista, en comptes de fer-ho sobre el poder militar arabo-sirià. Es restablia, per tant, el conceptedumma. El seu govern es caracteritza per un major centralisme, però alhora per la reducció de laimportància del poder militar.Yazid II, durant el seu breu regnat (720–724), anul·là totes les directives dÚmar II.Lexpansionisme i el domini àrab tornaren a ser moneda comú. El succeí el seu germà 30, quegràcies a la seva habilitat política aconseguí la continuïtat de limperi duran dues dècades. La sevamort lany 743 suposà pràcticament el final de la dinastia omeia. Els esforços dAl-Walid II (743–
    • 744), Yazid III (744), Ibrahim (744) i Marwan II (744–750), arribant a acceptar algunes polítiquesdÚmar II, no aconseguiren aturar la revolució.3.1.7.6. Dinastia 33301.Foren una dinastia de califes que governava políticament i religiosament el 33301 des del 750 finsal 1258, amb un prolongament a Egipte fins al 1517, quan el seu paper va ser assumitpel 30 30 de Turquia.El llinatge Abbàssida te un origen comú amb els omeies: Qurayx Abd-Manaf, pare dAbd-Xams(ancestre dels omeies) i d 30, que fou pare d330, que a la seva vegada va tenir tresfills: 303, 2731 i 303. Abd-Al·lah fou el pare de Mahoma.Els omeies, que només descendien indirectament del profeta, trobaren gran dificultat en fer-serespectar pels àrabs de la península aràbiga i de les regions orientals; fou necessària la ferotgeenergia d’Al-Hadjdjadj per assegurar la supremacia dels usurpadors i impedir que els descendentsd330 arribessin al poder aprofitant la simpatia general de què era objecte. Cap a la fi de lèpocaomeia el poder sel disputaven dos grups 3: el moderat dirigit pels descendents dAlí i la seva fillaFatima, i lextreàmista, dirigit pels descendents del mateix Alí i Hanafiyya, que reberen el nomd’haiximites en al·lusió a Hàixim ibn Abd-Manaf, vesabi de Mahoma. Els descendents d’Al-Abbàses declararen decidits protectors dels alides i desprès prengueren peu en la divisió d’aquest partitper a presentar en lloc secundari un dels seus membres com hereu del califat.El fundador del llinatge és 303, oncle de Mahoma, el fill del qual fou 27301, que va tenir un fillanomenat 3271, que sintitulà imam i que va deixar quatre fills (Muhàmmad, Abd-Al·lah, Issa iSulayman). El fill gran, 31, secretament reconegut com imam a la mort d’1 passà a ser el cap delpartit dels haiximites o 1 a la mort del seu pare el 716 i començà immediatament un proselitismeque tingué especial ressò entre les classes humils, proletàries, i heterodoxes de l’imperi i, molt enconcret, entre les minories religioses de la zona oriental de Pèrsia, al 30, onels mazdaistes i budistes es convertiren a l’Islam per donar suport, armes en mà, la predicació d’undels principals activistes haiximites: el persa Abu Muslim. Muhammad ibn Alí ibn Abd Allah foupare d301, i dAs-Saffah i 30, els dos primers califes abbàssides.Els abbàssides, que havien adoptat el color negre per barrets vestits, i enarborant l’estendard negreque les profecies escatològiques de l’època atribuïen al Messies, s’aixecaren, i les seves forces,sortint de 30, venceren a l’exèrcit omeia i creuaren l’3 el 749. L’avanç victoriós dels revoltats nofou tallat ni per l’empresonament ni la mort d’301 pel califa Marwan II. Immediatament es posà enfront de llurs partidaris el seu germà 30, i les tropes governamentals manades pel califa en personaforen vençudes definitivament en la 1 el 750, prop de la ciutat de Mosul i Abu-l-Abbàs,anomenat Saffâh o Essafah (el sanguinari) fou reconegut com califa a Kufa el 750, apoderant-se delcalifat. Marwan fugí a Egipte, però allà fou empresonat i executat, i es condemnà a una mortignominiosa a més de 60 individus de la família reial. Aconseguí escapolir-se daquesta persecucióun nét d30 anomenat 30 (servidor del pietós), el qual, desprès de portar una vida errantper Ifriquiya, desembarcà al 3, llavors província de limperi àrab, on fou molt ben acollit i proclamatemir, continuant en aquest país la dinastia omniada, que regnà prop de tres segles (756-1031).La victòria dels abbàssides sobre els omeia es va fonamentar en el descontenament entre elsciutadans musulmans no àrabs, que eren tractats com a ciutadans de segona. La instauració de ladinastia es va fonametar en el principi que tots els musulmans son iguals davant la llei. Els no àrabsque accediren a alts càrrecs de l’administració, però privilegis dels àrabs es mantinguerenintangibles, absents d’impostos, i la política seguí les directrius de la dinastia anterior.Els 37 califes abbàssides regnaren fins el 1258. Els seus dominiss restaren reduïts als d3, desprès dela emancipació dels musulmans d’Espanya sota els omniades, i d’Àfrica sota els aghabites, poctemps desprès. Fomentaren la civilització en aquest continent, sent l’època de major esplendor elregnat dHarun al-Rashid, nét de l’anomenat Al-Mansur, al qual les llegendes presenten com unsobirà model, molt amant de la literatura i de les arts. Fou just i benigne, salvat en alguns casos,restant el seu regnat en la memòria de les nacions mahometanes com l’edat d’or de llur dominació.As-Saffah fou succeït pel seu germà Abu-Jàfar, anomenat pels occidentals 30 el Victoriós, desdel 753 a 774 en referència a què, per evitar que es revoltéssin i acabar ràpidament amb els omeies,
    • convidà a tots ells a un gran tiberi i els feu degollar, servint desprès la taula per a celebrar la festa.Al-Mansur fou un dels sobirans més cruels, però també un dels més grans que han existit. Consolidàla dinastia, perseguint llurs enemics, especialment els àlides, agreujats per lapartament en què elstenia, i fomentant entre els perses i els àrabs les tendències nacionalistes extremes, procurà unir elsmoderats, traslladant la capital de Kufa a Bagdad, fundada el 762 i situada en la zona frontererad’ambdós pobles, des de la qual època fou la seu dels califes. Aquesta tendència del seu governs’encarnà també en la intel·ligent família de ministres 30 oriünda de la 38 oriental. Portà l’Imperi aun alt grau de floriment, el qual, una mica pertorbat per les freqüents rebel·lions dels seus enemics,persistí encara sota el regnat del seu fill 330 (775-785) i de llurs néts 30 (785-786) i Harun ar-Raixid (786-809).Durant el govern d’Harun es notaren algunes senyals de decadència, qui, des que el 803, mogut sensdubte per la gelosia, ensorrà als poderosos barmàquides. No va ser un sobirà intel·ligent des delmoment que no pogué reprimir sinó de manera incompleta les rebel·lions, cada vegada majors, i ladivisió testamentaria de l’imperi entre llurs fills 330 (809-813), en qualitat de califa i sobirà del’Occident, i 30, en la de governador de les províncies de l’Orient, fou el germen de la guerra civil,en la qual sucumbí Al-Amín, derrotat per 301, generalíssim dAl-Mamun.Al-Mamun restablí l’ordre i contribuí en gran manera al floriment de les ciències, per la qual raó elsàrabs (o millor dit els musulmans de totes les nacions que escriuen en àrab) han estat elsintermediaris entre la civilització grega i l’occidental.El regnat d’al-Mamun marca el principi del gran segle d’or de les ciències i de les lletres àrabs.Segons conten les cròniques, una nit se li aparegué en somnis 32 i laconsellà que es preocupes del’estudi de la ciència grega. Al despertar, el califa volgué fer realitat el somni i començà a cercarmanuscrits dels savis de l’antiguitat, que pagà a preu d’or, i despatxà ambaixades a Bizanci amb lafi d’adquirir les obres mestres de 33, Aristòtil, Arquimedes i tots els savis que coneixia d’oïda. Perimpulsar aquests estudis fundà dar al-hikma(casa dels savis), una espècie de bibliotecai scriptorium, en la qual treballaren quasi tots científics de nota de l’època i on el grec, el siríac il’àrab eren llengües freqüentment utilitzades.Únic amo de l’imperi, Al-Mamun va saber mantenir bones relacions amb els 3 i dolentes sunnites iaixò es troba en la base de les discussions teologico-filosofiques que han escindit l’Islam. Per elssunnites era qüestió de principis admetre que l’30, que conté la paraula de Déu, és etern i increat, esdir, el Verb de Déu existia amb Aquest. Però Al-Mamun, basant-se en el propi Alcorà, en l’assora43, verset 2/3: “Ens hem donat (chaalna- hu) un Alcorà àrab”, sostenia, recolzant així els 1,partidaris del lliure albir, tot el contrari. I com que estava disposat a fer compartir llurs idees pelsfuncionaris de l’administració, decidí que aquests fossin interrogats vers aquest extrem per la 1, quehavia actuat abans perseguint als heretges i relapses, alliberant al govern d’heterodoxes i elsfuncionaris es defensaren jurant en fals (l’Islam admet la taqyya o abjuració, en el cas de què la vidadels seus fidels estigui en perill) o resistint-se i anant a parar amb llurs ossos a la presó i al turment,com va ocórrer amb el gran jurista Ibn Hanbal. La mort d’Al-Mamun marca el principi de la fi del’època dorada de la dinastiaAl-Mútassim, a causa dels constants aldarulls de Bagdad, traslladà la seva residència a 1, a la voradel Tigris, i fundà els mamelucs, una nombrosa guàrdia d’esclaus. El seu fill 3030 (842-847) feucréixer l’odi que per totes parts li tenien a causa de llur gasiveria i de la persecució dels ortodoxes.al-Mutawàkkil (847-861), elevat per la guàrdia a la dignitat de califa, tractà d’assegurar-se elrecolzament de l’ortodòxia, que influïa molt sobre el poble, mitjançant l’aboliment del dogma deMamún i la persecució dels teòlegs liberals; però com a sobirà fou luxuriós i cruel. Intentà ampliarles bases del seu poder, però e penes tingué èxit malgrat haver derogat el decret d30 sobre lacreació de l’30, posà la 1 al servei del que tradicionalment s’havia vingut entenent per ortodòxia ireforçà les mesures discriminatòries respecte de cristians i jueus. Llur propi fill 330 es conjuràcontra ell, i amb l’auxili de la guàrdia turca, el feu assassinar, però morí el 862, probablement peremmetzinament. A la seva mort, la més espantosa anarquia feu osca en l’Iraq, on un segle de bongovern havia permès que s’estructurés una societat capitalista molt evolucionadaA causa de les guerres civils l’imperi es va anar disgregant. Els esclaus negres zanj es revoltaren
    • el 868 i controlant l’Iraq meridional, bona part de Pèrsia i posaren en perill la mateixa capital. Elscàrmates, basant-se en les doctrines d’31 intentaren el 894 crear un estat en la Badiyat al-Sam, acavall de 3, 30 i el 1. Un impost progressiu sobre la renda tenia d’acabar amb d’igualtat econòmicade tots els ciutadans. A l’extrem occidental, triomfaven les doctrines 3, que donarien origen al’anticalifat fatimitai al 32; a Pèrsia era la pròpia xiïta, en la seva expressió més original, la que feiaimpossible el govern des de Bagdad.Els califes que foren succeint-se, elevats, quasi tots ells, al tron per la guàrdia: 330 finsel 866, 330 fins el 869, 330 fins el 870, 330 fins el 892, 330 fins el 902, 330 fins el 908, 330 finsel 932, 3030 fins el 934, 30 fins el 940, 330 fins el 944.El procés de disgregació i descomposició conegué un breu parèntesi durant el regnat d’Al-Mútamid,que implantà l’ordre a Bagdad i va contenir els càrmates i els zanch. Al-Mutadid restablí lautoritata 38 i Egipte però sls seus successors veieren com es restringia la seva zona d’influència id’autoritat, havent de delegar el poder reial en un Amir al-umara (Príncep dels prínceps), calc deltítol califal de Príncep dels Creients.Sorgiren arreu governadors que es feren independents, entregats a una vida de cràpules: els 30 al’Àfrica occidental; els 31 a Egipte; els 30 al nord de 3; els30 a Pèrsia; els 30 a 30; els alides, en lesimmediacions del mar Caspi, mentre que grans porcions de l’imperi foren per les sectes delsismaelites, kàrmates i fatimites. En pujar al tron el califa 330, el 944, quedà reduït el seu govern a laciutat de Bagdad.El cap dels 30, 1, s’aprofità, el 946, de la feblesa d330 per apoderar-se de Bagdad. El califa foucegat i 330 nomenat com a successor. S’estableix la necessitat de l’existència del califa per lasupervivència de l’Islam i es fa d’aquest postulat la peça clau de la doctrina política de l’Estat. Elcàrrec de califa, ombra de Déu en la terra, posseïdor dels poders temporal i espiritual, de conductasempre recta dintre dels límits de la xaira restà reduït a una simple funció decorativa, destinat alegitimar el poder temporal dels que l’assolissin, el sol·licitessin i sempre i quan llurs interessos nocontraposessin als dels Amir al-umara.El califat abbàssida, degué seva la salvació a la tutela que exerciren els seus propis enemics mentrecontribuí a escindir el xiisme i a treure impuls al seu sector extremista representat pels fatimites,que un cop ocuparen Egipte constituint un perill per al Proper Orient veieren neutralitzats llursesforços per les prediques dels xiïtes duodecimams, que creien que el califat pertanyia a 3031, eldotzè descendent d330, que havia desaparegut un segle abans, passant a ser l’imam ocult. Elsfatimites foren incapaços d’apoderar-se de les costes del 38, que controlaven des de tempsimmemorial el comerç amb 38 i la Xina i procuraren desviar el tràfic marítim envers el mar Roig,en el seu poder, i aprofitaren l’avinentesa de què el terratrèmol de 977 havia destruït el gran portde 1, deixant en la ruïna als armadors que en ell residien.La decadència Buwàyhida semblava que anava a deixar caure a la dinastia abbàssida en mans delsfatimites i durant uns quants anys l’oració es realitzà en el mateix Bagdad, ocupada pel generalturc al-Basasiri, en nom de l’anticalifa d’El Caire. Però fou per poc temps.Les tribus turques de l’Àsia Central havien començat llur emigració vers Occident i els 3 menatsper 1, ocuparen Bagdad, restituïren en la seva funció legitimadora al califa i feren que s’atorgués alseu cap el títol honorífic de 30. Aquest mot, que apareix per primera vegada en aquesta època ambvalor polític, implica la idea dostentador efectiu del poder.Els 3, sunnites, ortodoxes, i sense vel·leïtats envers el xiisme, al que combateren materialment iesperitualment, salvaren durant més d’un segle la vella dinastia àrab, per a la qual ésser dòcil alsnous amos degué ser relativament fàcil. La creació de les madrasses, embrió de les futuresuniversitats, permeté formar ideològicament els quadres de l’administració i als 3. El xiisme, moltafeblit per l’anquilosament del califat fatimita i escindit en infinitat de grups, intentà sobreposar-sea la seva desaparició mitjançant la secta dels assassins, assassinar a traïció a les més altes dignitatsde l’estat seljúcida.A finals del segle XII, 3030 aconseguí que se’ls restituís el territori de Bagdad com a principatindependent aprofitant les circumstancies internes i externes que se li presentaven: el perill mongolobligava als Jwarizm-Shah perses a preocupar-se de la seva frontera oriental, i els croats atreien les
    • forces dels 3, mentre les querelles internes anul·laven el poder dels últims seljucides, i així, a partirde 1194, aprofitant el buit de poder creat a l’Iraq, exercí de fet llurs atribucions temporals.Ocupada Pèrsia pels mongols, 33, nét de Genguis Khan, amb llurs hosts 1 el 10 HYPERLINK"http://ca.wikipedia.org/wiki/10_de_febrer"de febrer de 1258, i el califa 330, fou executat. Larendició de Bagdad representa un fort cop per l’Islam, tant fort com fou per la cristiandat la caigudade Bizanci en mans dels turcs otomans un parell de segles desprès.La liquidació dels omeies en un tiberi en època d30 donà origen a la primera escissió territorialimportant sorgida en els dominis de l’Islam, car 30, aconseguí arribar a Espanya i crear l32 el 756.En les pròpies províncies orientals naixia un sentiment nacionalista que contribuí fer més difícil laconvivència entre àrabs i indígenes. Moltes províncies estaven en revolució constant en mans delsxiïtes o jarixites i en lloc de ser una font d’ingressos ho eren de despeses, donat l’elevat cost de lesforces que havien d’assegurar una ficció d’autoritat. A partir de l’instauració de la dinastiaabbàssida, els intents per sotmetre les províncies rebels es van espaiant i adquireixen consciència dequè poden organitzar-se al marge de Bagdad, tallant el vincles administratius sempre quemantinguin una ficció unitària i respectin la menció del nom del califa en les pregaries religioses.La independència de les primeres províncies, constituí un fet greu però no irreparable.Els esclaus negres zanch es revoltaren el 868 controlant l’Iraq meridional, bona part de Pèrsia i elscàrmates intentaren crear un estat a cavall de 3, 30 i el 1, però al-Mutamid implantà l’ordre aBagdad i va contenir els càrmates i els zanch i aconseguí restablir la seva autoritat a Pèrsia i Egipte.Amb el decliu del govern califal sorgiren per tots cantons, governadors entregats quasi tots a unavida de cràpules, que es feren independents: els 30 a l’Àfrica occidental; els31 a Egipte; els 30 alnord de 3; els 30 a Pèrsia; els 30 a 30; els alides, en les immediacions del mar Caspi, mentre quegrans porcions de l’imperi foren per les sectes dels ismaelites, càrmates i fatimites. En els casos enquè priven les tendències heterodoxes la separació política és més radical, però sense unaextraordinària virulència, car els seus actors no adopten un títol califal.Durant la 3 els mamelucs es van anar integrant progressivament en lestructura de poder i vanacabar formant part de les intrigues de la cort. El juny de 1249, quan la Setena Croada lideradaper 337 va atacar Egipte i el sultà As-Salih Ayyub va morir, el mamelucs van prendre el poder i vancontraatacar. Van derrotar els croats i van fer presoner al rei Lluís, pel que van obtenir unarecompensa de 250.000 lliures. El comandant mameluc Aybak va ser assassinat pel vice-regentQutuz, que seria el fundador formal del primer soldanat mameluc dEgipte i de la dinastia Bahri.El 1285, quan les tropes mongoles dHülegü van saquejar Bagdad i Damasc, van exigir la rendicióde El Caire. Qutuz va fer matar els enviats dHulegu i va aconseguir derrotar els mongols a laBatalla de Ain Jalut. Quan el victoriós Qutuz va tornar al Caire va ser assassinat pel generalBaibars, que es feu amb el poder.Aquesta dinàmica continuaria en els següents segles, ja que el règim mameluc afavoria les intriguesi els complots: cada sultà que obtenia el poder expulsava tots els homes de confiança del seupredecessor i ocupava els càrrecs amb gent del seu propi clan, creant constants lluites de poder iànsies de venjança. Dels quaranta-cinc soldans mamelucs a Egipte, vint-i-dos van accedir al poderper mètodes violents. La durada mitjana del regne dels soldans era de set anys. El soldanat mamelucva continuar fins el 1517, en què Egipte va ser conquerit per limperi Otomà. La institució delsmamelucs continuaria sota el poder turc, però ja no governaven el soldanat.Al-Mansur pot ser considerat el verdader assentador de la dinastia desprès de desfer-se dels massaidealistes, com Abu Muslim, que no entenia els sacrificis particulars en llor de la majoria, i delsmassa servils que intentaven adorar-lo com encarnació de Déu. Aconsellat per l’exbudista Jalid benMarmak, reorganitzà l’administració, fundà Bagdad i intentà consolidar la seva autoritat reforçantels vincles religiosos amb preferència als racials. En aquest aspecte, la política abbàssida seràconstant i tendirà a desfer la situació establerta en favor dels àrabs per Umar, assolit finalmentper Al-Mútassim un segle desprès.L’àrab continuà sent la llengua oficial de l’administració, i l’estructura administrativa va respondrea la utilitzada pels sassànides en substituició de lesquema llatí utilitzat pels governs omeia.Conseqüències menys greus va tenir la seva entrada en l’ortodòxia: era impossible governar a tants
    • milions de súbdits que no compartien les idees extremistes en nom de les quals s’havia fet larevolució, i la domesticació posterior dels xiïtes, a base d’omplir-los de prebendes o de liquidar-losa traïció.Tots aquests canvis foren introduïts mitjançant una hàbil propaganda. El califa es preocupàd’atraure als intel·lectuals, especialment als poetes, que amb llurs versos de circumstànciesrepresentaren en la societat medieval un paper semblant al dels actuals periodistes; ensemsprocurava que circulessin anècdotes i dites capaces d’impressionar al poble en el sentit queconvenia als seus interessos particulars. Aquesta propaganda, continuada pels seus successors, servíper a pintar als amos del poder com un cistell de virtuts quan, més d’una vegada, eren uns hipòcritesi llibertins.Al-Mahdí acabà d’estructurar els diferents ministeris: el d’Hisenda, que per subvenir llursnecessitats tingué de recórrer a gavelles extraordinàries no previstes en l’Alcorà i que tendí aaugmentar desmesuradament els drets de duana: en certa forma, i en connexió amb aquestdepartament, es trobaven les oficines de les cases civils i militar del califa, que funcionarenesporàdicament, i les del tribunal de Comtes; a part estaven els ministeris de Comunicacions(correu, coloms missatgers i el telègraf òptic a base de focs, que era capaç de transmetre una noticiades d’Alexandria a Gibraltar en una nit serena); de l’Exèrcit, d’Interior, i un tribunal de Cassacióquè, trasplantat a Espanya, tal vegada constituí el model del Justícia dAragó. Igualment se li deul’organització d’una oficina destinada a vetllar per la puresa de la fe, que si inicialment es dedicà aperseguir als mazdaistes, acabà, ja es veurà, volent implantar l’ortodòxia tal i com l’entenia elgovern i, en aquest aspecte, fou una espècie d’Inquisició estatal.Harun ar-Raixid, el seu fill i successor (785-809), marca el màxim apogeu de la dinastia: va vèncertotes les insurreccions que contra ell s’alçaren i al final del seu regnat es lliurà de la influència delsvisirs barmekíes, que des de feia 50 anys administraven l’imperi. Pel contrari, va haver de suportaro reconèixer que les províncies més llunyanes escapessin de llurs regnes: Marroc, amb Idris I (788),i Tunísia (800), amb Ibrahim I ben al-Aghlab. Si en algun cas, l’últim per exemple, laindependència restava dissimulada mitjançant l’aparença d’una delegació de funcions (i entre ellesl’encunyació, cobrament d’impostos, nomenaments de funcionaris, etcètera), no per això era menysefectiva.Limatge que Orient sha format de lIslam es bassa, fonamentalment, en les noticies què, més omenys deformades, ha anat coneixent en el transcórrer dels segles vers limperi abbàssida, de la quelapogeu de lIslam coincidí amb lèpoca inicial.Segons la historiografia tradicional, el seu partit guanyandor reivindicava la superioritat delsindoeuropeus sobre els semites: els perses havien vençut als àrabs, consagrant així, una volta més,la supremacia ària. Aquesta tesi, grata als seguidors de 1, és insostenible.L’enfrontament amb lImperi Bizantí tingué, si cal, encara major virulència. La liquidació delsomeies en un tiberi donà origen a la primera escissió territorial important sorgida en els dominis del’Islam, ja que un d’aquests, Abd al- Rahman l’Immigrant, aconseguí arribar a Espanya i crear-neun feu independent (756).La política exterior d’Harun ar-Raixid no conegué grans èxits malgrat la tossudesa que en ella iposà el sobirà: el statu quo amb Bizanci no s’alterà i llurs fanfarronades no passaren de ser meresamenaces. Així, quan Nicèforo li negà el tribut, li escriví: En el nom de Déu, de part d’Harún, Emirdels Creients, a 381, gos romà. He llegit la teva missiva, fill de mare infidel. La resposta no laescoltaran llurs oïdes: la veuran els teus ulls”. Però si la varen veure no va tenir majorsconseqüències, ja que la frontera entre ambdós estats es va mantindre pràcticament inalterada.Llur successor al- Mutasim (833-342), que havia descobert el valor militar dels turcs de l’ÀsiaCentral, feu d’aquests uns nous pretorians que aviat jugaren a fer i desfer califes, d’acord amb elsseus interessos particulars; la fundació d’una nova ciutat, 1, capital de l’imperi entre 836 i 892,
    • marcà l’allunyament del sobirà respecte al poble de Bagdad: en el successiu, califa i súbdits restaranmés i més allunyats i les prediques extremistes dels xiïtes, en especial de la branca ismaelita,trobaran una gran audiència entre els plebeus.3.1.8. La FitnaÉs una paraula àrab que pot traduir-se com divisió i guerra civil en l’àmbit de l’Islam. La fitna fouuna guerra civil pel tron del 32 que es desencadenat a principis del Segle XI entre els 3, partidarisdel califa Hixem II, els berbers que donaven suport a Sulaiman al-Mustain, i els successorsdAlmansor, que donaven suport al fill daquest, 303.Aquest fet va tenir lloc amb la caiguda del Raixidun i durant lluites de poder en el Califat deDamasc, aixi com a la greu crisi política i la guerra cívil que provocaria la caiguda del Califat deCòrdova i la creació dels anomenats taifes. Els taifes van ser fins a trenta-nou petits regnes en quèes va dividir el Califat de Còrdova després del destronament del califa Hixam III de la dinastia delsomeies en 1031.3.1.8.1. Àrabs contra amirites (1008-1009)Abd al-Rahman ben Muhammad Sanxuelo, hadjib del califa Hixem II, estava poc dotat pelcomandament però va obligar al califa a nomenar-lo com hereu a la corona el novembre del 1008,guanyant-se loposició popular per les seves tendències berberòfiles. A lhivern, contra tota lògica,va decidir sortir en expedició contra el 33, i loposició instigada per Muhammad ben Hisham al-Mahdi, oncle del califa, va organitzar una revolta amb suport del grup conegut com els meruanesoso marwanesos mentre el partit dels esclavons donava suport a Sanxuelo. Els rebels van obligar aHixem II a abdicar proclamant califa a Muhammad ben Hisham al-Mahdi i es van apoderar de 1 afinals del 1008 o principis del 1009.Sanxuelo encara disposava de lexèrcit i finalment va decidir retornar a la capital per recuperar elpoder, però de camí les seves forces el van abandonar i fou capturat prop de la ciutat per emissarisdel nou califa, que el van matar el 337 del 1009.3.1.8.2. Amirites contra berbers (1009-1013)Els berbers liderats per 3 es van oposar a 303 i els dos pretendents al califat es van dirigira Burgos per demanar suport a 37, que finalment es va decidir per Sulayman a canvi de de la cessióimmediata de territoris a la frontera del Duero (San Esteban, Clunia, Osma i Gorma), i la promesade noves cessions (Castrobon, Meconia i Berlanga) i passant per Madina Salim van derrotar alexèrcit de Wadih, governador dAl-Tagr Al-Awsat (marca mitja) a la 1, per continuar en camía Qurtuba. Muhammad va reforçar les defenses de la capital i va dirigir-se a lencontre amb unexèrcit heterogeni amb molts reclutes sense formació militar, sent derrotat a la batalla deQantish el 5 del 1009, i els berbers liderats per 3 van entrar a Qurtuba deposant a Muhàmmad II al-Mahdí, que va fugir a Tulaytula, on va seguir actuant com a Califa.El 1010, Muhàmmad II al-Mahdí va rebre el suport de Wadih, que va anar a Tulaytula amb unexèrcit cristià de deu mil homes reclutat per Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ermengol I,comtedUrgell, i 3. La coalició va derrotar a Sulaiman a la batalla dAqbat al-Bakr i Muhammad II varecuperar Còrdova, tot i que Sulaiman al-Mustain va contraatacar a la1, on va morir Ermengol I.Muhammad II fou finalment assassinat pels homes de Wadih, que va reposar a Hixem II, i la ciutatés saquejada perquè Hixem no pot pagar als mercenaris catalans. Per evitar que Sanç I Garciarefermés la seva aliança amb Sulaiman, Wadih li va concedir importants places fortes, que es vanunir als territoris que el Comtat de Castella havia pres al 33durant la minoria dedad d33.Els amazighs, després de sotmetre Jayyan, Malaqa i 4 finalment arriben a Qurtuba i la bloquejen elnovembre de 1010, i Wadih acaba fugint però és interceptat i mort el 1011. La guerra va acabarquan Sulaiman al-Mustain va fer asassinar Hixem II el 1013 al capitular Qurtuba, i va repartir les
    • províncies d3 i el Magrib entre els seus fidels, origen de les futures taifes. Oficialment el califatseguí existint fins a lany 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de lestatomeia.3.1.9. Segona FitnaFou un període de desordre polític i militar amb una sèrie de conflictes que aparentment no estavenconnectats directament entre si que van envoltar al món islàmic durant lel govern dels Omeia arrande la mort del califa Muawiyah I. La segona fitna va ser un moment de complexitat en el mónislàmic.La revolta va ser vista per molts com un intent de tornar als primers valors de la comunitat islàmica,i fou ser ben acollida pels descontents amb lEstat Omeia. Diferents historiadors daten la segonafitna diferent, doncs alguns veuen el final del regnat de Muawiyah I lany 680 com el començament,mentre que el 683, després de la mort del califa Yazid I és citat per altres. El final és data a partirel 685 amb lascensió dAbd al-Malik ibn Marwan o el 692, després de la mort dAbd Allah ibn al-Zubayr i el final de la 1. Les dates 683-685 son les més comunament emprades.3.1.9.1. La batalla del KarbalaLa Batalla de Karbala, lluitada del 9 al 10 HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/10_d%27octubre"doctubre del 680 formà part de la 30.El 680 Muawiya I mor a Damasc, amb el que queda oberta la qüestió de la successió al califat,doncs encara no shavia establert que la dignitat de califa hauria de ser hereditària, i tantels omeies com els alides ho buscaven, i de fet, Muawiya abans de morir va proclamar hereu al seufill Yazid.Al-Hàssan ibn Alí, fill major d330, havia mort uns anys abans, deixant a 3 com a cap dels alides iprobable candidat al títol de califa per la dignitat que li conferia ser fill de califa i nét de Mahoma.En ser nomenat Yazid com a nou califa a Damasc, això és contestat en bona part de limperi islàmic,especialment pels alides, qui conviden al-Hussayn, que es troba a La Meca, a acudir a Kufa paraliderar una rebel·lió contra Yazid, al que accedeix. Yazid, assabentat de la rebel·lió, demanà a 1,governador de 30 que menés un exèrcit a la trobada dal-Hussayn.Al-Hussayn ibn Alí i els 72 guerrers que lacompanyaven foren sorpresos a dos dies de camíde Kufa per lavantguarda de lexèrcit de 1, duns 1.000 homes comandats per 1, que després dunaconversa no els va permetre tornar a Medina, i van haver dacampar a Karbala, sense accés a aigua, iaprop dal-Riyahi.Ubayd-Allah ibn Ziyad va ordenar 1 que tallés tot laccés a laigua, i que ataqués immediatament,cosa que va succeïr el 9 al vespre, però es va donar una treva fins lendemà perquè els seguidorsdal-Hussayn poguéssin resar tota la nit. Al-Hussayn, durant la nit, va donar permís als seusseguidors per marxar en la foscor, però tots es van quedar, a més dunir-sels Hurr ibn Yazid i el seufill, penedits, per defensar la família de Mahoma, entaulant-se pel matí una batalla desigual que vaacabar el 10 HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/10_d%27octubre"doctubre, i en la que elssupervivents, entre ells al-Hussayn, van ser torturats i assassinats.Es va perdonar la vida al fill menor d3, 1, i a les dones de la 1, que van ser conduïdes a Damasc pera ser venudes com esclaves. El cos de Hussayn va ser enterrat a Karbala, i el seu cap dut també aDamasc per a lliurar-se-la al califa.Aquesta batalla és sovint esmentada com la ruptura definitiva entre els 3 i sunnites, les sectes delIslam, i fins aquest dia sha commemorat cada any pels musulmans xiïtes en el dia de lAixura.3.1.9.2. La batalla d’al-HarraLa batalla dal-Harra formà part de la 30, i és va lliurar en un desert prop de Medina el 683. Enendavant aquest lloc fou conegut com la Harra per excelència.Durant el govern de 30, algun alides van refusar de prestar jurament al presumpte hereu Yazid I, i ala mort del califa, el 680, van ratificar la no acceptació de Yazid, encapçalats per 3. Per escapar deles persecucions omeies els alides van fugir a la Meca. Després de la mort dal-Hussayn a la batalla
    • de Karbala, Abd-Al·lah ibn az-Zubayr va començar a reclutar partidaris, i una tropa encapçaladaper 1 fou enviada a Medina per posar fi a lactivitat rebel. Abd-Al·lah llavors va proclamar ladeposició de Yazid, i el van secundar els Ansar de Medina que van agafar com a capa 2730 deposant al governador omeia, i els quraixites de la ciutat que van agafar com a cap a AbdAllah ben Muti.Yazid I va enviar contra els rebels a 1 amb un exèrcit 3 de dotze-mil homes que va derrotar elsmedinesos a la Harra el 27 HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/27_d%27agost"dagost del 683, saquejant la ciutat durant tres dies.Muslim ibn Uqba al-Murbi va morir poc després quan es dirigia a assetjar 27 que era a la Meca.El 24 HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/24_de_setembre"de setembre del 683, el noucomandant, 1 va iniciar el setge però als 64 dies els assetjants es van assabentar de la mort de YazidI i van aixecar-lo.3.1.9.3. El califat d’al-ZubayrDesprés de la sobtada mort de Yazid I i 30 va esclatar una guerra civil a Síria, i Abd Allah ibn al-Zubayr va aprofitar per proclamar-se Amir al-Muminín el 683, sent reconegut pels opositors alsomeies de Síria, Egipte, Iraq i Aràbia. Estava aïllat a la regió dHedjaz quan els rebels kharigites vanestablir un estat independent al centre dAràbia a 684, mentre es van produir altres aixecamentskharigites a lIraq i lIran i els xiïtes es revoltaren a Kufa per venjar la mort d3 i promoure un altredels fills dAli com a candidat a califa.La victòria de Marwan I a la batalla de Mardj Rahit, derrotant els rebels qaysites el juliol del 684 ila revolta de 1 a Kufa (685) van posar els partidaris dAbd-Al·lah ibn az-Zubayr a ladefensiva. 301 es va posar al servei de 1 a 30 i van poder derrotar a Mukhtar a Kufa (687), però defet Mussab a Bàssora i a lIraq va actuar com a independent dAbd-Al·lah. Mentreels kharigites 1 shavien separat dIbn az-Zubayr a la mort de Yazid i shavien establert al 1 oriental isota la direcció de 1 van ocupar la província de Bahrein i el 687-688 van passara Hadramaut i Iemen ocupant 3 el 688/689, i el 691 els omeies van recuperar Iraq.3.1.9.4. Setge de la Meca del 691-692Després de la victòria a la 1, a la riba del 1 el 691, 3 va rebre orde dAbd al-Malik ben Marwan desortir de Kufa i marxar contra Abd Allah ibn al-Zubayr a la Meca per negociar la seva rendició acanvi del perdó. Al-Hajjaj va obeir i va avançar sense lluita fins a 1 on va entrar sense oposició,però Ibn al-Zubayr no es va voler rendir i fou assetjat. Ibn Yússuf no volia fer córrer la sang a laciutat santa, però com que el setge sallargava, va demanar permís al califa per conquerir la ciutat iel va obtenir; va rebre reforços i va iniciar un bombardeig de pedres amb catapultes situades a lamuntanya dAbu Kubays, en el qual fins i tot fou bombardejada la Kaba quan els peregrins estrobaven assetjats. Després de set mesos de setge la gent dAbd Allah ibn al-Zubayr, uns deu milhomes, fins i tots dos dels seus fills van passar al camp dIbn Yusuf, i ibn al-Zubayr va morir en elscombats a lentorn de la Kaba junt als seus partidaris més fidels i el seu fill petit loctubre del 692.3.2. Preceptes bàsics3.2.1. Etimologia i significat de la paraula ‘’Islam’’La paraula islam, de larrel s-l-m, deriva del verb àrab aslam, que significa literalment, "acceptar,rendir-se o sotmetres". Així, lislam representa lacceptació i submissió davant Déu. Els fidels hande demostrar la seva submissió venerant-lo, seguint estrictament les seves ordres i abolint elpoliteisme.En lAlcorà, la paraula té diversos significats: en alguns versicles (aleia) semfatitza la qualitat delislam com una convicció interna: "Tot aquell a qui Déu vulgui guiar, Li eixamplarà el pit alislam". Altres versos relacionen la paraula islam i din (traduït normalment com "religió" o "fe"):
    • "Avui He perfeccionat la vostra religió (Din) per a vosaltres, He completat la Meva benedicciósobre vosaltres, He aprovat lislam per a la vostra religió". Encara daltres descriuen lislam com unaacció de tornar a Déu, més que només una afirmació verbal de fe.3.2.2. Què és l’Islam?És una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en lAlcorà. Els musulmanscreuen que Déu (altrament dit Al•là) va revelar lAlcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel.Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el textsagrat en paper. Lislam considera Muhàmmad lúltim profeta, que complementa els ensenyamentsde Jesús i Moisès.Lislam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religiósocial que condiciona la persona duna manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb totala diversitat de relacions socials.La xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla unadivisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient puguiformular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si se segueix, garantirà la pròpia salvació.Sovint es representa lislam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquestsímbol té lorigen a lImperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans, sovintal costat duna estrella Igualment, el color verd sassocia a aquesta religió.3.2.3. Els Pilars de l’IslamEls pilars de lislam són els deures ineludibles que tots els musulmans han daplicar si volen obtenirla salvació. Nhi ha cinc que són els més notables i respectats, anomenats els cinc pilars.3.2.3.1. La professió de fe (Xahada)La xahada (en àrab ‫ الشهادة‬aš-šahāda, derivat de šahida, "testificar") és una frase queconstitueix la professió de fe de lislam i és el primer dels anomenats "cinc pilars" en què esfonamenta aquesta religió. Els musulmans la diuen cada dia en les seves oracions i és igualment lafórmula que hom ha de recitar per a convertir-se a lislam.La frase diu:En àrab: ‫أشهد أن ل إله إل ال وأشهد أن محمد رسول ال‬Transliteració: Lā ilāha illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi.Traducció: "No hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu".La xahada fa així referència a la noció de base de lislam: la unitat i unicitat de Déu (tawhid). Pelcreient, doncs, pronunciar-la constitueix un acte de fe essencial: lafirmació que només hi ha unasola divinitat implica que tots els actes de la vida li estan sotmesos, i lafirmació que Muhàmmad éslúnic missatger daquesta divinitat implica la importància del Profeta en tant que exemple a seguir.Aquesta fórmula acompanya els musulmans durant tota llur vida, murmurant-se a lorella dels
    • nounats i ajudant a dir-la als moribunds.La creença sincera en la xahada és suficient per ser considerat musulmà. La seva pronunciació enveu alta i clara davant de dos testimonis, després duna ablució, constitueix lúnic ritual necessari pera convertir-se a lislam. Tanmateix, dacord amb la doctrina islàmica, ella sola no conduirà el creienta la salvació; per a això és necessari complir amb les obligacions dels altres quatre pilars.Diversos països inscriuen la xahada en la seva bandera, com per exemple lAràbia Saudita.3.2.3.2. La pregària ritual (Salat)És la pregària o oració canònica de la religió islàmica, i constitueix el segon dels cinc pilars delislam. En principi es feia tres vegades al dia, però es va augmentar a cinc, a unes hores fixesdeterminades per la posició del sol: a laurora, al migdia, a mitja tarda, després de la caiguda del soli a la matinada.Les hores de pregària sanuncien de forma pública per un muetzí des del minaret de la mesquita.La pregària es pot fer a qualsevol lloc que no sigui impur, que se sacralitza simbòlicament amb eltraçat duna línia, normalment amb una catifa.Durant loració el que resa ha destar orientat cap a la Meca.Després de la neteja ritual, anomenada ablucions, el musulmà realitza un seguit de movimentscorporals i recita diverses oracions.Els moviments corporals són un conjunt de quatre postures: drets, inclinats, postrats i asseguts.Aquestes postures es porten a terme en un cicle regular que cada musulmà aprèn des de nen.Loració acaba cada vegada de la mateixa manera. Girant-se a la dreta i a lesquerra, cada fideldesitja a la persona que està al seu costat, pau i la benedicció de Déu. Aquesta és una manera per laqual els musulmans afirmen que tots són membres duna mateixa comunitat, i que comparteixen lamateixa fe en un sol Déu.3.2.3.3. L’almoina (Zakat)És una almoina legal estipulada per lislam que es recapta amb finalitats de beneficència i de culte;cada musulmà ha de calcular anualment aquesta suma i donar-la a la gent més pobra de la sevacomunitat, començant per la seva família (excepte els que ja són a la seva càrrega) i els seus veïns.Consisteix en un impost que grava els productes agrícoles, ramaders i del comerç, sense tenir encompte els béns immobles i es tracta del tercer dels cinc pilars de lislam.Històricament, als països musulmans, era lEstat qui recaptava el zakat i qui el redistribuïa. Els no-musulmans havien de pagar llavors un altre impost anomenat jizya, una taxa per capita variableimposada a totes les comunitats sotmeses a canvi poder de poder mantenir llur dret de culte idexempció de combatre per als musulmans.
    • 3.2.3.4. El dejuni durant el mes de Ramadà (Sawm)És un dejuni que realitzen els musulmans durant tot el mes de ramadà. Es tracta dun dels cinc pilarsde lislam i és obligatori per a tots els fidels púbers (excepte si posa en perill la salut o en certs altrescasos específics).El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de lAlcorà.Des de lalba a la posta del sol, el fidel sha dabstenir de menjar i beure, de fumar i de tenirrelacions sexuals.Aquest dejuni és citat a la segona sura de lAlcorà (II, 183-185 i 187), on shi especifica que ha estatinstaurat per a que els creients cultivin la seva pietat. Així, el sawm sentén com un exerciciespiritual que permet condicionar el qui el practica a una reflexió interior i una devoció envers Déu.3.2.3.5. El peregrinatge (Hajj)És el pelegrinatge que realitzen els musulmans als llocs sants la Meca i al seu terme sagrat (al-baladal-haram) durant el mes de dhu-l-hijja. Es tracta del cinquè pilar de lislam i sha defectuar almenysun cop a la vida, tot i que només és preceptiu per a aquells fidels capacitats que disposin de mitjansper a poder-lo fer.La visita estricta als llocs sants de la Meca sanomena pelegrinatge menor o umra, i té lobjectiuessencial de la visita al temple de la Kaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, és el centre delmón. El hajj, o gran pelegrinatge, consisteix en complir els rituals en relació a la Kaba i, a més,també visitar els tres espais sagrats situats a la rodalia de la Meca: Mina, Muzdàfila i Arafat, durantels dies que van del 8 al 13 del darrer mes del calendari islàmic.Els pelegrins que arriben a la Meca han de complir el ritus del tawaf, és a dir, donar set voltes alvoltant de la Kaba i tocar, finalment, la Pedra Negra situada al seu interior. La Kaba, que estàmajestuosament coberta de vels de seda negra amb or brodat, es troba al centre duna permanentmultitud de fidels que gira al voltant seu i que recita la fórmula ritual de la talbijja.També, en aquest mateix indret, lislam hi situa tant lescenari del sacrifici dAbraham com el lloc onAgar, lesposa dAbraham, i el seu fill Ismael van ser repudiats per Abraham i gairebé van morir deset enmig del rigorós clima del desert. Aquest fet donà lloc a un altre dels ritus més importants delumra: el say, que consisteix a fer quatre cops les anades i tornades entre dos punts de la ciutat, elMont al-Safa i el Mont al-Marwah, rememorant les corredisses que va fer Agar responent als precsdaigua del seu fill agonitzant, fins que, finalment, quan va tornar on lesperava Ismael, va trobarque un àngel havia fet brollar una font, la mítica font de Zamzam, que els va salvar la vida.Per tal de complir amb totes aquestes obligacions rituals, el pelegrí ha de vestir lihram, un hàbitblanc especial, sense plecs ni costures, que el santifica i lobliga a abstenir-se de relacions sexuals,afaitar-se o empolainar-se, mirar-se al mirall, dur cap tipus darma, discutir, mentir o blasfemar,cobrir-se el cap (els homes) o el rostre (les dones), fer-se sang, cercar una ombra, matar cap animalo arrencar cap planta, a fi de respectar al màxim el caràcter sagrat de lespai que està visitant.3.2.4. Aqida
    • És un terme utilitzat en lislam equivalent a "credo" o "acte de fe". Tot i que qualsevol sistema devalors religiós pot ser considerat un exemple daqida, aquest mot ha adquirit una connotació precisaa través de la història i la teologia musulmanes, referint-se a aquells temes en què creuenpràcticament tots els musulmans.Així doncs, els articles comuns que constitueixen laqida dels musulmans, coneguts com arkan al-iman o "pilars de la fe", són:La creença en Déu Únic.La creença en els Seus àngels.La creença en les Seves Escriptures enviades per Déu i particularment en lAlcorà.La creença en els Seus profetes i missatgers enviats per Déu sense excepcions.La creença en el Dia del Judici i en la Resurrecció.La creença en el Fat o Destí Diví.3.2.5. XaraA més dels pilars bàsics d’aquesta doctrina, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i,al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d’animals que no hagin estat sacrificatsd’una manera determinada.Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d0homes id’éssers vius. Déu és l’únic creador d’imatges, fer-ne és voler imitar Déu.És la llei canònica de lislam que regula el conjunt dactivitats públiques i privades de tot fidelmusulmà.En el món islàmic, el concepte de "llei" abasta un àmbit molt més ampli que en lOccident modern,ja que implica no solament els aspectes legals, sinó també els religiosos i morals. La visió islàmicade la societat és teocràtica, en el sentit en què lobjectiu dels musulmans és seguir "la Llei de Déu enla Terra". Lideal social musulmà es basa en la noció dinterpenetració de totes les esferes de la vida(espiritual, ritual, política i econòmica) que formen una unitat indivisible. Així, el concepte de "lleiislàmica" pretén ser una ajuda pels fidels en aquest sentit, tot definint els objectius morals de lacomunitat.La xara es fonamenta en les dues fonts documentals musulmanes, lAlcorà i la sunna (basada en elshadits). Com que moltes de les directives presents en aquests texts no són prou específiques, per talde convertir-les en una legislació aplicable lislam utilitza dos mètodes dinterpretació basats enlesforç de comprensió personal (ijtihad): el consens de la comunitat (ijmà) i lanalogia (qiyàs).Aquestes quatre fonts destudi sanomenen les "arrels de la llei" (ussul al-fiqh) i constitueixen la
    • base de la jurisprudència islàmica (fiqh).Degut als diversos punts de vista engendrats per les diferents interpretacions, durant els dos primerssegles dexistència de lislam es van desenvolupar nombroses escoles (màdhhabs) de jurisprudència,de les quals actualment solament en resten actives quatre dins del sunnisme (les escoles xafiïta,hanafita, malikita i hanbalita, que malgrat llurs diferències es reconeixen totes com a legítimes) iuna dins del xiisme (la jafarita).3.2.6. Llibres Sagrats Islàmics3.2.6.1. L’AlcoràÉs el llibre sagrat de lislam. Per als musulmans, aquest llibre conté la paraula de Déu (Al·là),revelada al profeta Mahoma (Muhàmmad) per mitjà de làngel Gabriel (Jibril). Es tracta igualmentdel primer llibre escrit en àrab.Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fullesde palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del Profeta, lany 632, es van començar a reunir elstextos fins a quedar fixats, durant el califat dUthman (644-655), amb la forma que avui presenten:114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (aleies).lAlcorà també és anomenat, entre altres denominacions, furqān (discriminació entre el bé i elmal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).Tota lobra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de lexistència, que quedacondensat en la fórmula Lā ilāha illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", i fins i tot Lāilāha illāhu, "No hi ha més divinitat que Ell". Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica,del que es desprèn una concepció holística de lexistència com a un tot integrat.3.2.6.1.1. EstructuraLextensió de lAlcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant elmes sagrat de ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzà), un per a cada dia.Tanmateix, la divisió principal de lAlcorà és en cent catorze capítols anomenats sures. Amblexcepció de la primera, una breu pregària que fa dobertura del llibre, totes les altres estanordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les suresmés llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són lesque es troben al final del llibre i les més noves, al principi.En la versió actual de lAlcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:un títol, derivat dalguna paraula important a la sura (La vaca, Els poetes), però que no és pas unaindicació del contingut del capítolla bàsmala, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula,però, no apareix pas a la novena surauna indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus
    • versicles, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sisen alguns casos, unes lletres assenyalades, el significat de les quals no sha esbrinat del tot; podriaser que es tractés dabreviatures indicant una determinada col•lecció de sures o bé podria ser quetinguessin un significat esotèric.Els versicles de lAlcorà sanomenen aleies (en àrab aya, plural ayat, que vol dir ell canta) i varienmolt en la seva longitud. Els versicles més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on lestilde la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs alsegle VII. A mesura que els versicles es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hiha també un important canvi destil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frasescurtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes,complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rimamarca la fi dun vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entreles edicions usades al món occidental i ledició dEgipte considerada oficial.Generalment, lAlcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en pluralmajestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativadigues, per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. A vegades, hi apareixen diàlegsen què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratiussón breus, sovint es fa al•lusió a narracions i personatges dorigen bíblic. Lèmfasi es posa no pas enla narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a undeterminat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respectedel relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. Per altra banda, les sures més llargueses divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com aratanmateix, Déu és misericordiós i compassiu; Déu és omniscient i savi; molts dells no saben resapareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que sembleninserides només per intentar aconseguir la rima desitjada. Per tot això, lAlcorà no fa pas lefecteduna obra planificada sistemàticament.3.2.6.1.2. Doctrines3.2.6.1.2.1. DéuLAlcorà presenta una doctrina rigorosament monoteista: Déu és únic, no té cap company ni capigual. El dogma trinitari, és a dir, la idea cristiana que Déu és tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant)però una única substància, és rebutjada duna manera radical perquè, per als musulmans, la creençaen la Santíssima Trinitat és una forma de politeisme. Per altra banda, lAlcorà també condemna laidolatria.No hi ha cap intermediari entre Déu i la Creació, que Ell dugué a terme amb el seu absolutimperatiu Sigui. Malgrat ser omnipresent, Déu no resideix en res; és lúnic Creador i mantenidor delUnivers, on cada criatura testimonia la seva unicitat i la seva senyoria. Déu també és just imisericordiós, la seva justícia assegura lordre dins de la Creació, en la qual no hi ha res fora de lloc;la seva compassió és il·limitada i ho abasta tot.
    • Lacte de la Creació i de lordenació de lUnivers és la primera acció de la misericòrdia de Déu, perla qual, totes les coses canten la Seva glòria.En lAlcorà, Déu hi és descrit com a majestàtic i sobirà, però també és un ésser proper a lhome; allàon algú en necessitat El crida, Ell respon. Per damunt de tot, Déu és el guia que ensenya el camícorrecte.La concepció de Déu exposada a lAlcorà es pot interpretar com una síntesi delements de la tradiciójueva i cristiana amb elements de lantic paganisme àrab. Els àrabs pagans creien en un destí cec iinexorable sobre el qual lhome no tenia cap control; lAlcorà substitueix aquesta força del destí perun Déu misericordiós.3.2.6.1.2.2. L’universPer tal de demostrar la unicitat de Déu, lAlcorà acostuma a insistir en el designi i lordre delUnivers; no hi ha desordre en la Natura. Lordre sexplica pel fet que tota cosa creada ha estatdotada amb una naturalesa ben definida per la qual encaixa en un model. Aquesta naturalesa, tot ipermetre a tota cosa creada funcionar com un tot, estableix límits; aquesta idea dels límits de totesles coses és un dels punts bàsics en la cosmologia i la teologia de lAlcorà. Així doncs, lUnivers ésautònom en el sentit que totes les coses hi tenen les seves lleis de comportament, però aquestes lleisde comportament les ha donades Déu i són estrictament limitades Tot ha estat creat per Nós segonsuna mesura. Com que tota criatura és limitada i depèn de Déu, només Déu, que regna sense rival alCel i a la Terra, és il·limitat, independent i autosuficient.3.2.6.1.2.3. L’homeSegons lAlcorà, Déu va crear dues menes paral·leles de criatures: els djinn i els homes; aquells delfoc, i aquests de largil·la. Sobre els djinn, lAlcorà no en parla gaire, tot i que shagi desobreentendre que estan dotats de raó i de responsabilitat, però es troben molt més inclinats cap almal que lhome. LAlcorà, que es presenta com una guia per a la raça humana, socupaprincipalment dels homes.LAlcorà explica el mite bíblic de la caiguda dAdam (el primer home); ara bé, Déu va perdonar alhome la seva desobediència, que lAlcorà no considera pas com un pecat original.Segons el mite alcorànic, uns àngels que protestaren davant Déu contra la creació de lhome perquèportaria la discòrdia a la terra foren vençuts en una competició de coneixement amb Adam. Peraixò, lAlcorà defineix lhome com la més noble de totes les creacions de Déu, la que acceptà laresponsabilitat que totes les altres criatures refusaren. LAlcorà afirma repetidament que tota laCreació ha estat posada per Déu al servei de lhome; res no ha estat creat sense tenir un propòsitassignat, la missió de lhome és obeir la voluntat de Déu.Malgrat tot, mentre que totes les altres criatures reconeixen les seves limitacions, lhome sempre ésorgullós i rebel. Lorgull és el principal pecat de lhome, perquè el porta a no reconèixer les seveslimitacions com a criatura creada i a pretendre, doncs, igualar-se a Déu violant-Ne la unitat. La fevertadera consisteix a creure en la Unitat Divina i lIslam és la submissió a la Voluntat de Déu.Per tal de comunicar la veritat de la Unitat Divina, Déu ha enviat missatgers (profetes) als homes, lafeblesa dels quals els porta sovint a oblidar o, fins i tot, rebutjar la Unitat Divina, seguint així les
    • temptacions de Satanàs, el Dimoni.3.2.6.1.2.4. Satanàs, el pecat i el penedimentSegons lAlcorà, Satanàs havia ocupat un lloc molt alt en la Creació, però caigué en desgràcia quanva rebutjar obeir lordre de Déu dhonorar Adam. Des daleshores, la tasca de Satanàs i el grupdàngels que el seguiren no shan dedicat a res més que a intentar dur lhome cap a lerror i el pecat;les maquinacions de Satanàs no sacabaran fins al Darrer Dia.LUnivers sencer és ple de senyals de Déu, lànima humana mateixa és testimoni de la Unitat deDéu. Els missatgers (profetes) shan dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix haestat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria lhan rebutjat i han esdevingut nocreients.Quan un home esdevé tan obstinat en rebutjar la veritat, Déu li segella el cor. Aquest és anomenatkãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, alguns musulmans designen elsno musulmans amb la paraula kãffir, tot i que principalment saplica a casos extrems.Al contrari que els kuffar, un pecador sempre pot penedir-se i redimir-se mitjançant una genuïnaconversió a la veritat; Déu sempre està disposat a perdonar; un penediment sincer esborra tots elspecats i restitueix a la persona lestat de gràcia amb què havia començat la seva vida.3.2.6.1.2.5. Els ProfetesEls profetes són homes especialment elegits per Déu per ser els seus missatgers; lAlcorà exigeix alsmusulmans reconèixer tots els profetes per igual. Dentre els profetes en destaquen Abraham, Noè,Moisès i Jesús; com que la seva tasca és la reivindicació de la veritat, Déu els assenyala ambmiracles: Abraham fou salvat del foc, Noè ho fou del Diluvi i Moisès, del faraó; Jesús no solsnasqué de la Verge Maria sinó que Déu evità que fos crucificat pels jueus. La idea que els profetessempre són finalment vindicats i salvats forma part de la doctrina alcorànica.Tots els profetes són humans i no tenen cap mena de naturalesa divina; no són més que receptors dela revelació de Déu. Déu mai no parla directament a una persona sinó que li envia un àngel li fasentir la seva veu o linspira.Mahoma és el darrer i el més gran dels profetes ja que en ell tots els missatges dels profetesanteriors shi han manifestat. El seu principal miracle és lAlcorà, aquella obra que cap humà no potcrear. Larcàngel Gabriel dugué lAlcorà al cor de Mahoma; quan rebia les revelacions per mitjà deGabriel, Mahoma entrava en un estat de trànsit en què perdia el coneixement i suava molt. Algunsinvestigadors relacionen aquests símptomes amb lepilèpsia.LAlcorà és, segons els musulmans, la transcripció dun Llibre celestial escrit en unes taulesconservades per Déu.3.2.6.1.2.6. EscatologiaAl Darrer Dia, quan el món arribi a la seva fi, els morts ressuscitaran i es pronunciarà un judicisobre cada persona segons les seves obres. Tot i que lAlcorà parla principalment dun judiciindividual, alguns versicles mencionen la resurrecció dalgunes comunitats que seran jutjadessegons el seu llibre. Tanmateix, lautèntica avaluació serà la individual.
    • LAlcorà basa la doctrina de la resurrecció i del Darrer Dia en un argument moral -la justíciacomplerta no sassoleix mai en aquest món- i en un altre de teològic: en la seva omnipotència, Déuté la capacitat de destruir i fer tornar a la vida totes les seves criatures, que, a causa de la sevalimitació, estan subjectes al Seu infinit poder.En el judici, els condemnats es rostiran al foc de lInfern i els salvats gaudiran dels plaers eterns delParadís. A lInfern, els condemnats, a més de patir un foc físic, en patiran un altre despiritual en elseu cor; al Paradís, els benaurats hi experimentaran tota mena de plaers.3.2.6.1.2.7. L’ajuda als necessitatsCom que el propòsit de lexistència de lhome, igual com el de qualsevol altra criatura, és lasubmissió a la voluntat divina, la relació de Déu amb lhome és la de comandament.Mentre que la naturalesa obeeix Déu automàticament, lhome és lúnic que té lopció dobeir o dedesobeir; admesa lexistència de Satanàs, lexistència de lhome esdevé una lluita moral. Reconèixerla unitat de Déu no es limita pas a làmbit intel·lectual sinó que també té conseqüències en la lluitamoral que és lexistència humana, que consisteix principalment a alliberar-se un mateix de lestretormental i de la duresa de cor. Hom ha danar més enllà de si mateix i dedicar els seus béns al profitdaltri.El deure dalleujar el sofriment dels altres i de socórrer els necessitats constitueix una part essencialde la doctrina islàmica. Dur a terme les pregàries i postrar-se davant Déu no serveix per a res si nosés caritatiu.El Dimoni sempre tempta els homes dient-los que si practiquen la caritat perdran els seus béns isarruïnaran mentre que Déu promet la prosperitat a canvi dajudar el proïsme; amb la caritatsobtindran uns beneficis molt més substanciosos que amb els diners invertits en la usura.Acumular riqueses sense preocupar-se de les necessitats dels pobres és castigat amb els suplicis mésdurs a laltra vida; lambició per lenriquiment personal es considera una de les principals causes dedecadència de les societats al món. La usura, és a dir el préstec de diners a qualsevol tipus dinterèsper baix que sigui, està completament prohibida.Aquesta doctrina social, que esdevé un dels punts bàsics de la fe, dona origen a la idea de l umma,és a dir, del conjunt dels creients com una comunitat sòlidament unida en què tots són germans elsuns dels altres; així, els musulmans es descriuen com la comunitat que dóna exemple a la humanitat,l umma és la millor comunitat de totes les del món que té com a funció fomentar el Bé i prohibir elMal. Aquell qui perjudiqui la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; aquells que, des dins,soposin als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força militar si el problema no potresoldres per la persuasió o per larbitratge.Els deures de caritat es tenen només envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.3.2.6.1.2.8. Els no-creientsLUnivers sencer és ple de senyals de Déu, lànima humana mateixa és testimoni de la Unitat deDéu. Els missatgers (profetes) shan dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix haestat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria lhan rebutjat i han esdevingut nocreients, és a dir, kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, molts
    • musulmans encara designen els no musulmans amb la paraula kãffir.La relació dels musulmans amb els no creients sempre té un caire negatiu i violent. LAlcoràprescriu que el musulmà sempre ha de lluitar contra els no creients (els infidels) i que mai no hadintentar fer-hi amistat perquè són enemics i, per tant,cal terroritzar-los fins que se sotmetin ipaguin el tribut imposat pels musulmans, acceptant, doncs, la condició de dhimnins. Un musulmàha de trencar tota relació amb infidels encara que aquests siguin els seus pares o germans.Elsinfidels són impurs; per això no sels ha de permetre entrar en una mesquitaÒbviament, en laltra vida, tots els infidels aniran a lInfern ja que Déu no els estima; per això no valla pena pregar pels Infidels o intentar ajudar-los. Un musulmà mai no ha dobeir les ordres duninfidel.Als creients daltres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sotael règim de dhimmins. Això suposa acceptar lautoritat musulmana i el pagament dun tribut especifc"en compensació per la protecció oferida".El motiu daquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessionsmonoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de lIslam. Per tant, se suposa que hanacceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.Lactitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixennombrosos versicles incitant al total extermini daquestes confessions, ja sigui via genocidi o viaconversió. Però cal destacar la presència daltres que relativitzen aquest ús de la violència, ja que esrecomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitar contra lIslam.3.2.6.1.2.9. Les donesLAlcorà estableix clarament que els homes shan de fer càrrec de les dones perquè, jeràrquicament,els homes estan per sobre de les dones. Les bones musulmanes són aquelles dones submisses iobedients, si mostren cap mena de rebel·lia contra els seus marits, aquests tenen dret a castigar-lesfent-les dormir soles o, fins i tot, estomacant-les.La majoria de les dones acabaran a lInfern; una dona que refusi accedir a les peticions sexuals delseu marit serà maleïda pels àngels; una dona ingrata amb el seu marit anirà a lInfern. Una dona noés pas una bona musulmana si emprèn un viatge de tres o més dies de durada sense la companyiadel seu marit, fill, pare o germà.Una dona té prohibit ser vista per altres homes apart del seu marit quan va maquillada o benarreglada. Una dona ha de cobrir-se amb vels fins i tot en presència del seu sogre, cunyat o daltresparents masculinsEn un judici, el testimoni dun home val igual que el de dues dones; en qüestions dherència, unadona sempre hereta la meitat del que li correspondria a un home.Una dona no pot gastar diners sense permís del seu marit, fins i tot si es tracta de fer caritat alsnecessitats o dorganitzar una festa amb els amics. També necessita el permís del marit per dur aterme pregàries extra o per practicar dejunis a part del del Ramadan. Fins i tot la llet maternapertany al marit de la dona.
    • Si fos legítim postrar-se davant dalgú altre que no sigui Déu; les dones shaurien de postrar davantdels seus marits.A diferència de en textos com en la Bíblia es restringeix el límit de dones amb què un home potcontraure matrinomi i la protegeix del seu desemparament en el cas de divorci. Tanmateix recull totun seguit de lleis semítiques tradicionals anteriors a lelaboració del text amb les sevescorresponents condemnes que redueixen la dona a una servent de lhome i que des del punt de vistaoccidental contemporani són considerades clarament masclistes. Com en la Bíblia pot fins i totdonar-se el cas que per tal de salvar el seu honor lhome es vegi obligat a matar a la seva muller. Unpunt conflictiu és de la indumentària. Segons la interpretació que es fa dels textos es diu que lesdones han danar tapades per no despertar el desig de lhome. Però linnexactitud en què pot sertraduït hi ha qui simplement entengui el text com a una crida a les dones del profeta de no serostentoses.3.2.6.1.3. L’Alcorà i la vida religiosa dels musulmans3.2.6.1.3.1. El significatSegons els musulmans, lAlcorà és un llibre que cal venerar perquè és dorigen diví. Conté unesnormes que regeixen tots els aspectes de la vida personal i social.En lIslam, el centre fonamental de la fe és Déu i el seu missatge, contingut en lAlcorà. El ProfetaMahoma només actuà com a transmissor daquest missatge; per això, si comparem lIslam amb elcristianisme, lAlcorà és lequivalent no pas de la Bíblia sinó de Jesucrist.En la teologia musulmana, lautoritat de lAlcorà ho domina tot ja que aquest text sagrat selconsidera etern i miraculosament inimitable.Els musulmans atribueixen al text de lAlcorà la capacitat de poder guarir malalties; per això, homrecitarà lAlcorà al costat del llit del malalt3.2.6.1.3.2. La recitacióLAlcorà és, principalment, un text oral, una recitació, ja que fou oralment com el va transmetreMahoma, qui, segons ho admet la tradició musulmana mateixa, era analfabet. Per a un musulmà, eltext escrit de lAlcorà no és més que el suport material dels textos que ell té memoritzats des de lainfantesa. Per això, avui dia, en molts països musulmans a lescola es considera més importantensenyar els nens a recitar lAlcorà de memòria que laprenentatge daltres matèries.La recitació de lAlcorà va generalment precedida de dues fórmules tretes del mateix text alcorànic:Jo prego refugi a Déu contra el dimoni lapidatDéu ha confirmat sempre la Seva veritatAls països musulmans hi ha els qurrà, recitadors professionals de lAlcorà que, generalment, sóncecs que shan après el text de memòria perquè no el poden llegir i perquè la seva deficiència visualels ha estimulat la capacitat de memoritzar textos doïda. Els qurrà acostumen a actuar enenterraments, circumcisions de nens i en la mesquita on sovint també fan la crida a loració, que pot
    • anar precedida o seguida del cant o recitació de lAlcorà. També poden fer recitacions domèstiques ien reunions de devoció.A tot arreu de lIslam i allà on hi existeixin comunitats musulmanes organitzades, hi ha associacionsper a la lectura de lAlcorà, dedicades a promoure laprenentatge, la lectura i lestudi del text sagratmusulmà, amb premis i sessions religioses especials.Gràcies als progressos tècnics esdevinguts durant la segona meitat del segle XX al món occidental,als països islàmics hi proliferen discos, vídeos, cd, etc amb recitacions de lAlcorà. Algunesemissores de ràdio difonen la recitació de lAlcorà moltes hores al dia, fins i tot els vint-i-quatrehores. Els altaveus dels minarets de les mesquites també difonen entre les ciutats i pobles larecitació de lAlcorà.La recitació de lAlcorà cal fer-la amb una actitud de respecte: descalç i en estat de purificacióritual, sense fumar, menjar o beure. Els qui lescolten shan de mantenir en silenci.3.2.6.1.3.3. L’Alcorà i la vida social i políticaLumma, és a dir, la comunitat formada pels musulmans de tot arreu del món, és una comunitatpolítica i no pas una simple organització internacional de confraternitat religiosa com pugui ser-holEsglésia Catòlica o qualsevol altra església cristiana. Lumma pren el seu model de la comunitatque Mahoma creà a Medina després dhaver fugit de la Meca, la qual posseeix tots els atributs dunestat islàmic.El versicle has de manar que es faci el bé i prohibir que es faci el mal susa per justificar el controlpolític i moral de la societat. Per altra banda, lAlcorà regula també moltes activitats socials dins lavida familiar o domèstica, com ara la intimitat de la cambra en els matrimonis i el permís que caldemanar per entrar-hi a certes hores del dia.Al Discurs de ladéu, que va dirigir Mahoma als seus companys poc abans de morir, shi expressa lasuperioritat de lIslam com a revelació divina i la superioritat dels seus preceptes socials i és unincentiu per obtenir una societat millor, perfecta, en tots els nivells. Aquest discurs és la basedinsatisfacció social permanent entre els musulmans arran de les deficiències socials i econòmiquesdels països islàmics, que legitima la crítica a les autoritats de no seguir els preceptes divins, la qualcosa provoca les disfuncions socials.Ara bé, daltres versicles exigeixen el respecte i lobediència a lautoritat, en molts àmbits: domèstic,familiar, clànic o tribal, municipal, fiscal, administratiu, etc.3.2.6.1.4. Les traduccions de l’AlcoràQue lAlcorà és inimitable i únic és una de les creences més importants dels musulmans sobre eltext sagrat de lIslam, el llibre sant revelat per Déu als homes per mitjà del seu profeta i missatgerMahoma.Així doncs, el text de lAlcorà no pot ser mai igualat per qualsevol altre text ni en àrab ni en capaltra llengua. Ara bé, si lAlcorà conté una revelació divina adreçada a tota la Humanitat, cal quetothom el pugui entendre en la seva llengua. Per això, els teòlegs musulmans es troben entre dos
    • extrems: lAlcorà en àrab és el text únic de la revelació divina a través de Mahoma, però lestraduccions i els estudis són útils per a aquelles persones que no entenen làrab. Dací que moltsmusulmans titulin les traduccions de lAlcorà explicació, comentari o traducció dels sentits perdeixar clar la traducció no és pas lAlcorà mateix i, per tant, no pot substituir loriginal àrab.Per als musulmans, el text àrab de lAlcorà fou revelat per Déu mentre que les traduccions les fanels homes. Per això, lAlcorà autèntic és àrab i en àrab; el culte, la legislació i la recerca teològicanomés poden fer-se a partir del text en àrab.En conseqüència, si cal aprendres lAlcorà de memòria per poder-lo recitar, allò que calmemoritzar-se és el text en àrab. Ara bé, aquesta és una llengua que la majoria dels musulmansdesconeixen perquè en molts països musulmans es parlen unes llengües com ara el turc, el persa, elxinès, lurdú, lamazigh, el francès, etc que no tenen cap parentiu amb làrab, mentre que, als païsosàrabs, és a dir, en aquells països on làrab hi és reconegut com a llengua oficial, hi ha una diferènciaentre làrab clàssic (la llengua de lAlcorà) i làrab vulgar (lidioma que hom parla); la diferènciaentre làrab clàssic i làrab vulgar és semblant a la que existeix entre el llatí i el català.Així doncs, en una madrassa (escola alcorànica) on sobliga els nens a memoritzar-se tot el text delAlcorà, les criatures reciten i estudien en una llengua (làrab clàssic) que, en realitat, no entenen;dací que lesforç memorístic hagi de ser molt gran.3.2.6.2. HaditÉs, dins de lislam, un relat que explica una dita, feta o capteniment atribuït al profeta Muhàmmad.El conjunt dels hadits constitueixen el fonament de la sunna o pautes de comportament acceptadesper la majoria dels musulmans.Sels considera com una de les fonts més importants de la fe i de la pràctica islàmiques,immediatament desprès de lAlcorà: especifiquen lleis, exposen discussions sobre temes teològics,com ara els mètodes de dejuni i de pregària, així com codis de conducta personal, social i comercial.Els hadits foren transmesos oralment pels contemporanis del Profeta i els seus descendents, fins a laseva fixació per escrit. Aquesta cadena de transmissió sanomena isnad i nexisteixen diversesrecopilacions oficials (fetes cap al segle IX). Lisnad consta duna introducció i duna llistacronològica dautoritats (muhàddith, transmissor del hadit) que avalen la legitimat del hadit; això faque, segons les escoles o els diferents corrents, certs hadits siguin considerats més vàlids quedaltres.3.2.6.2.1. Classificació dels haditsQuan la ciència dels hadits es va desenvolupar al final de la dinastia omeia, els muhhàddiths vananalitzar-los de manera molt rigorosa per tal de triar les tradicions entre falses o acceptables,atorgant-los-hi els graus següents:Admissibles (‫ - َقْبول‬maqbūl - acceptable; admès; plausible) ‫م‬
    • Sagrats (ّ ِ ْ‫ - ُد‬qudsī - sagrat). Es consideren portadors de la paraula divina i no de la del ‫ق سي‬Profeta.Autèntics (‫ - َحيح‬ṣaḥīḥ - autèntic). ‫ص‬Notables (‫ - ُ َوا ِر‬mutawātir - recurrent; repetit). ‫مت ت‬Bons (‫ - َ َن‬ḥasan - bonic; bo) ‫حس‬Inadmissibles (‫ - َردود‬mardūd - refusat; descartat) ‫م‬Febles (‫ - َعيف‬ḍaʿīf - feble; fràgil) Sovint són apòcrifs. ‫ض‬Inventats (‫ - موضوع‬mawḍūʿ - inventat) Considerats falsos, sense cap cadena de transmissió.3.2.6.3. FiqhÉs la jurisprudència dins de lislam i representa un complement de la xara (llei islàmica). Es tractadinterpretacions fetes per juristes islàmics (anomenats alfaquins) de casos que no queden clars enlAlcorà i en la sunna (basada en els hadits) . El fiqh es preocupa de lobservança dels rituals i de lalegislació social, tractant-se doncs duna comprensió del missatge de lislam des dun punt de vistajurídic. Les escoles que estudien i desenvolupen aquesta jurisprudència sanomenen màdhhab.Per les seves característiques de revelació religiosa, la majoria de normes edictades en lAlcorà i lasunna no poden regular directament la vida dels homes; segons les directrius del propi Mahoma,hom ha daplicar una anàlisi crítica a les normes religioses per a determinar la seva utilitat i sentit encada moment i indret determinats. Així, el fiqh consisteix en una metodologia per a convertiraquestes normes en una legislació aplicable, capaç de regular la relació del musulmà amb Déu iamb els seus semblants (abastant temes com leconomia, la política, les relacions maritals, lacriminologia, letiqueta, la teologia, la higiene o lètica militar).Lhistoriador Ibn Khaldun (1332 - 1406) va definir el fiqh com " el coneixement de les regles deDéu referents a les accions de persones decidides a obeir la llei que respecta el que sexigeix (fardh),el que està prohibit (haram), recomanat (mostahab), desaprovat (makrú) o merament permès (mubà)".Per a obtenir aquest coneixement, el fiqh es basa en lestudi de les anomenades "arrels de la llei"(ussul al-fiqh) de lislam: les dues documentals, lAlcorà i la sunna, i dues que depenen de lainterpretació (ijtihad), obtinguda pel consens de la comunitat (ijmà) o per analogia (qiyàs).Així, el fiqh serveix per especificar, de forma detallada, com sha daplicar la xara. Com que lesconclusions obtingudes depenen de la interpretació, shan desenvolupat diferents corrents legislatiusdins de lislam, tant pel que fa al sunnisme com al xiisme. Tot i així, ja que llurs diferències nomésafecten qüestions daplicació i no de fe, els diferents corrents o escoles (màdhhab) és consideren engeneral totes com a legítimes, i seguir-ne una o laltra és un afer de sensibilitat personal.
    • Les quatre escoles que encara perduren dins del sunnisme són la hanafita, la malikita, la xafiïta i lahanbalita, que comparteixen la majoria de llurs lleis i es reconeixen com a compreses dins el marcde lislam ortodox. Lescola principal del xiisme és la jafarita, influent sobretot a lIran i a lIraq.3.2.7. El calendari musulmàÉs el calendari utilitzat en el món musulmà (a vegades en paral·lel amb el calendari gregorià) quedetermina les dates assenyalades de la religió islàmica. Es va iniciar arran de lesdevenimentanomenat Hègira, la fugida del profeta Muhàmmad cap a Medina on es va crear la primeracomunitat de creients (umma) de la nova religió, i que tingué lloc lany 622 de la era cristiana.És tracta dun calendari lunar. Es basa en cicles lunars de 30 anys (360 llunacions, de tradiciósumèria). Els 30 anys del cicle es divideixen en 19 anys de 354 dies i 11 anys de 355 dies. Els anysde 354 dies sanomenen anys simples i es divideixen en sis mesos de 30 dies i altres sis mesos de 29dies. Els anys de 355 dies sanomenen intercalars i es divideixen en set mesos de 30 dies i altrescinc de 29 dies. Anys i mesos van alternant-se. És a dir, cada 33 anys musulmans equivalen a 32anys cristians. Les intercalacions es fan afegint un dia al final del mes de dhu-l-hijja en els anys 2n,5è, 7è, 10è, 13è, 16è, 18è, 21è, 24è, 26è i 29è de cada cicle de 30 anys.3.3. Les diferents branques de l’Islam3.3.1. SunnismeEl sunnisme és la branca principal de lislam. Són els seguidors de la sunna, "recte camí o costum", ila seva doctrina es basa en lexemple personal del profeta Mahoma. Representen un 90% delsmusulmans.Els sunnites van patir al llarg dels segles diverses escissions, referides a polèmiques sobre lideratgei teologia. Tots tenen en comú, però, el paper central que atorguen a la voluntat divina, a la qual shade sotmetre la llibertat de lésser humà. Les diferents escoles interpretatives dels texts sagrats(màdhhabs) es reconeixen les unes a les altres (cosa que no passa amb altres branques islàmiques);és cada persona la que tria la que millor sadapta a la seva visió de la religió.3.3.2. Xiismeés la segona variant més important de la fe islàmica després de la sunnita, tot i que nomésrepresenta entre un 10% i un 15% dels musulmans. Si bé els xiïtes segueixen els ensenyaments deMahoma, només accepten com a guies religiosos els qui consideren com els descendents de lafamília del Profeta (Ahl al-Bayt), a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib, considerant els tres primers califes com una simple coincidència històrica.3.3.2.1. Particularitats doctrinalsEn tant que musulmans, els xiïtes reconeixen els cinc pilars de lislam, lAlcorà, la sunna (quesegueixen a través de la família de Mahoma), i en general l culte no es diferencia externament
    • daltres branques de lislam.Les particularitats doctrinals més importants són: limamat, lesoterisme i el clergat.3.3.2.1.1. L’imamatLa figura de limam, en aquest cas, es refereix al cap suprem de la comunitat (equivalent al califa) ino al sentit habitual de guia o director de pregària duna mesquita.Per als xiïtes, Déu no pot admetre que lhome camini cap a la seva perdició, per això va enviar alsprofetes per guiar. La mort de Mahoma, però, va posar fi al cicle profètic segons la creença generalde lislam. Ja que no hi ha profetes, és necessari un garant espiritual de la conducta humana, quesigui al mateix temps prova de la veracitat de la religió i guia de la comunitat: aquesta figura ésencarnada, segons els xiïtes, per limam. Aquest ha de reunir una sèrie de característiques que elfacin ser lhome més perfecte del seu temps: versat en la religió, just, desproveït de defectes. A més,té certes qualitats sobrenaturals atorgades pel Profeta i per limam precedent. Limam és consideratcom a infal·lible.Limam ha de ser igualment descendent directe de Mahoma (Hussayn, el primer imam, era fill dAlíi duna de les filles del Profeta, Fàtima). Aquesta reivindicació, que en el seu origen tenia uncaràcter polític, va adquirir amb el temps una important dimensió teològica: limamat encarna a lavegada els poders espiritual i terrenal. No obstant això, atès que limam està ocult, els membres dela comunitat són lliures dadoptar lactitud que desitgin respecte al poder terrenal existent.3.3.2.1.2. L’esoterismeEl xiisme considera que lAlcorà té un missatge literal, interpretable per qualsevol musulmà, que ésvàlid. Tanmateix, aquest missatge exotèric és, alhora, un missatge xifrat o esotèric que ocultaconeixements que només poden interpretar certs iniciats. Hi ha faccions xiïtes que sostenen queaquest missatge esotèric és alhora metàfora dun tercer missatge, més ocult encara, i així fins a setnivells de significat. El missatge últim en qualsevol cas és conegut només per limam.Lesoterisme (especialment present en el cas dels ismaïlites) no té com a tal repercussionspràctiques per a la majoria dels fidels, que es limiten a seguir el missatge literal de lAlcorà, peròestà molt relacionat amb la institució de limamat i amb lexistència del clergat, i marca distànciesamb lislam majoritari, que considera que qualsevol creient ha de ser el seu propi intèrpret delmissatge diví.Lorigen de lesoterisme xiïta cal buscar-lo en lexpansió inicial daquest corrent per lIran i la regióde Sham, on hauria adquirit característiques de les creences preexistents, en concret de la filosofianeoplatònica i del mazdeisme, on els suposats missatges ocults estudiats pels iniciats tenen moltescaracterístiques comunes amb aquestes creences.3.3.2.1.3. El clergatEstà molt relacionat amb lesoterisme i limamat. Atès que existeix un missatge invisible i que qui elconeix segueix viu però està ocult, és necessari un cos dintèrprets capaços de copçar els signesenviats per limam des de la seva ocultació. Daltra banda, com que el guia espiritual segueix viu, la
    • doctrina no està completament tancada. Els intèrprets són els ulemes, més freqüentment anomenatsmul·làs, organitzats jeràrquicament segons el seu grau diniciació.3.3.3. SufismeÉs una tradició mística islàmica practicada per musulmans i també per no musulmans, que abastauna gran amplitud de creences i pràctiques dedicades a lAmor diví i al cultiu del cor.Lislam oficial no ha encoratjat mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat últimaaccedir a la "presència" i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes iformulismes establerts per la llei islàmica.El sufisme, a partir de lIraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, sestengué pertot el món islàmic, des de lIran fins al Màgrib i lÀndalus, i des dAnatòlia fins a lÍndia i lÀsiaCentral.Per exemple, el sufisme sarrelaria amb molt èxit a la Transoxiana quan lImperi Kara-khitai,dorigen mongol sinitzat, sannexionà aquesta zona. Sha atribuït aquesta adopció del sufisme a duesraons: duna banda, el Kara-khitai fou el primer imperi no musulmà en conquerir la Transoxiana desde la seva islamització, generant una possible sensació dhostilitat. Daltra banda, el misticisme sufí,"amb components panteistes", és molt més compatible amb el substrat xamànic dels pobles dorigennòmada estepari que ja shavien integrat a la regió.3.3.4. KharigismeÉs una de les tres branques en què es va dividir lislam arran dels problemes successoris del califatpels volts de lany 661: ortodoxos (o sunnites), xiïtes i kharigites.Té els seus orígens en el conflicte generat arran de la successió del califa Uthman. Un corrent (elsfuturs "kharigites") va propugnar lelecció del dirigent de la Umma (la comunitat de creients) entreaquelles persones religiosament més aptes, negligint per tant el principi dinàstic defensat per alguns(els futurs "xiïtes"), que creien que la successió shavia de buscar entre els descendents del profetaMuhàmmad (concretament entre els descendents de la seva filla Fàtima i del seu nebot Alí ibn Abi-Tàlib), i negligint també lopció defensada per daltres (els futurs "sunnites"), que acabaren cercantla successió califal.Les desavinences sorgides per decidir qui succeiria Uthman van acabar originant la primera guerracivil islàmica, o primera fitna (656-661). Els futurs kharigites són els qui es van oposar a larbitratgeen el conflicte entre Muàwiya i Alí, i que van sortir de lexèrcit tot elegint com a cap Abd-Al·lah ibnWahb ar-Rassibí; aquests primers dissidents es van anomenar al-Haruriyya o al-Mukakkima. Aquestgrup es va incrementar el 658, quan larbitratge fou advers a Alí, i molts van "sortir" de Kufa, onlexèrcit havia retornat, per unir-se a lexèrcit dAbd-Al·lah ibn Wahb ar-Rassibí establert a Jukha,prop de la futura Bagdad. Aquesta sortida els va donar el nom (kharaja, "sortida" > kharigites o "elsque surten"). La proclamació de la igualtat de les races que proclamaven aquests dissidents vaatreure a més molts elements no-àrabs.
    • Atacats per Alí ibn Abi-Tàlib, van ser derrotats en la batalla dan-Nahrawan de 17 de juliol de 658en què va morir Abd-Al·lah ar-Rassibí. La derrota fou nefasta per a Alí, que no va poder dominardel tot els kharigites, fraccionats en petites revoltes locals, i a més va acabar sent assassinat per unkharigita anomenat Ibn Múljam.Les revoltes kharigites van prosseguir a Kufa i Bàssora durant el regnat de Muàwiya ibn Abi-Sufyan, esdevingut Muàwiya I (660-680). La de Bàssora, sota el govern de Ziyad ibn Abid i el delseu fill Ubayd Al·lah, fou dirigida per Mirdas ibn Udayya at-Tamimí Abu-Bilal; fent incursionssobtades i molt ràpides amb la cavalleria (els cavalls kharigites van adquirir molta fama) i retirant-se ràpidament fora de labast de les forces del govern, cap a la Batiha, prop de Bàssora o la regió deJukha a la riba esquerra del Tigris. Van dificultar el control del territori per part dAbd-Al·lah ibn az-Zubayr; després foren els governadors omeies els que hi van lluitar.A la mort de Yazid I el kharigisme es va fraccionar successivament en diferents grups i corrents, avoltes oposats entre ells (azraqites, najdites, ajradites, sufrites i ibadites). Tot i les derrotes, elkharigisme va estar força estès a nivell popular, sobretot com a reacció al poder oficial sunnita, enzones com el sud de lIraq (regions de Bàssora i Kufa) o el Màgrib, on va protagonitzar nombrosesrevoltes durant els segles VII i VIII. Els azraquites van dominar temporalment el Kirman, Fars,Khuzestan i altres regions veïnes i van amenaçar Bàssora.Una revolta destacada fou la de Xahib ibn Yazid aix-Xaybaní (696-697) que no en fou liniciadorsinó el cap més important, centrada a lalt Tigris entre Mardin i Nisibin i van assolar tot lIraq finsque finalment foren derrotats per un cos escollit de soldats omeies sirians, morint Xahib (ofegat alDudjayl). A lAràbia es van revoltar (684-692) dirigits pels caps Abu-Talut a Hadramaut, Naja ibnAmir a la Yamama, i Abu-Fudayk al Iemen. Van ocupar Taïf i no van entrar a Medina i la Meca perqüestions religioses i no militars; finalment foren derrotats pel governador de lIraq Al-Hajjaj ibnYússuf.Vers la fi del govern omeia (vers 730-750) va tenir lloc la gran revolta kharigita dAd-Dahhak ibnQays al-Fihrí a Al-Jazira i lIraq, i la dAbd-Al·lah ibn Yahya àlies Tàlib al-Hakk, i Abu-Hamza aAràbia, quan Medina fou ocupada. Amb això les revoltes a Iraq i Medopotàmia es van acabar i sotaels abbàssides els kharigites foren un perill poc rellevant.En el Màgrib, on va comptar amb un ampli recolzament per part de la població autòctona amaziga,sarribaren a fundar diversos principats dinspiració kharigita. Una comunitat sufrita del sud deTunísia va prendre la ciutat dAl-Qayrawan el 755 al preu de terribles massacres. Els ibadites delJebel Nafusa, ofesos pels excessos de la secta rival, van prendre la ciutat i en van expulsar lapoblació sufrita. Cap al 757 van proclamar un imamat, fundant un estat que cobria parts de lantigaTripolitània i dIfríqiya, fins que aquest territori fou conquerit pels abbàssides el 761. Entre elslíders daquesta comunitat va destacar Abd-ar-Rahman ibn Rustam, un persa convertit al kharigismeque el mateix any fundaria la ciutat de Tahart, a lactual Algèria, des de la qual crearia un imamatregit per ell i els seus descendents, els rustamites.A la mateixa època es va fundar un regne sufrita a Tremissèn; berbers sufrites de la tribu delsMiknassa van establir lestat midrarita a Sijilmassa, al vessant oriental de lAtles marroquí, mentreAbu-Qurra, un sufrita de la tribu dels Ifran de Tremissèn, va reconquerir Ifriqiya als àrabs el 771.La regió es va estabilitzar el 778, quan Ibn Rustam va establir un acord de pau amb el governador
    • abbàssida dal-Qayrawan. Estabilitat que perdurarà fins a ladveniment dels fatimites el 909, quantots els principats kharigites van desaparèixer, engolits pel fatimites i per lenfrontament entreaquests i els omeies andalusins.Actualment, dels nombrosos grups en què es va fraccionar el kharigisme, solament es mantenen elsibadites, els quals, per altra part, rebutgen ser anomenats kharigites. Els ibadites formen actualmentuna part significativa de la població dOman (on es van establir per primer cop el 686), des don vanestendres a Zanzíbar, i nexisteixen petites comunitats al Mzab (Algèria), a Jerba (Tunísia) i al JebelNafusa (Líbia), totes tres amazigòfones.3.3.5. AhmadiyyaÉs un moviment missioner musulmà fundat lany 1889 al Punjab, a lÍndia britànica, seguint elsensenyaments de Mirza Ghulam Ahmad (1835-1908) i que preconitza una renaixença de lislam i laseva propagació pacífica. Actualment es calcula que té uns 10 milions de seguidors arreu del món.Ghulam Ahmad va ser una figura religiosa important que deia haver acomplert les profecies sobre lareforma del món a la fi dels temps, tal com pronosticaven les tradicions de les diverses religions, ihaver instaurat el triomf final dislam. Va proclamar-se el mujaddid (reformista diví que apareixccada cent anys) del catorzè segle islàmic, el messies promès i el mahdí.Lahmadisme proposa una revisió de lislam, reflexionant sobre el seu sentit profund i destacant-neels aspectes pacífics i de tolerància. La visió del moviment pel que fa a certes creences i dogmesislàmics van crear controvèrsia des del moment del seu naixement, fins al punt que un bon nombreddautoritats religioses no consideren els ahmadites com a musulmans. Tanmateix, ells mateixos shiconsideren i reivindiquen practicar lislam tal com el van ensenyar i practicar Muhàmmad i laprimera comunitat musulmana.Després de la mort del seu fundador, el moviment es va dividir en dues branques: la majoritària,batejada Comunitat musulmana ahmadita (Ahmadiyya Muslim Community) i una de minoritària, elMoviment ahmadita de Lahore per a la propagació de lislam (Ahmadiyya Anjuman Ishaat-i-Islam).La primera està implantada en més de 190 països en els quals efectua diverses obres de caritat.3.4. El criticisme a L’Islam3.4.1. IslamofòbiaÉs un mot controvertit que defineix, segons qui autors, o bé una manifestació de xenofòbia queconsisteix en un temor irracional o prejudici envers els musulmans, o bé cap a la religió de lislam ique es produeix als països occidentals i cristians.Freqüentment té lorigen en generalitzar a la totalitat del creients i per extensió a tots els habitantsdels països dits musulmans els comportaments dels islamistes religiosos més radicals que defensenun concepte violent del jihad per combatre els no-creients.
    • La islamofòbia parteix duna concepció de lIslam com una realitat estàtica i uniforme. Estàtic ja quesatribueixen a lislam, i per extensió els seus practicants, tot un seguit de característiquesintrínseques, normalment negatives (fanatisme, endarreriment, masclisme, violència) que, en tantque constitutives de la seva essència, han romàs, romanen i romandran inalterades, al marge de lahistòria, i que serien incompatibles amb els valors de la civilització occidental com la democràcia,la llibertat o el pluralisme. I uniforme perquè satribueixen aquestes característiques a una entitatdins la qual no es perceben diferències, ni lingüístiques, ni culturals, ni socials.Critica a lAlcoràSegons els islamòfobs, lAlcorà, considerat pels musulmans com la paraula exacta de Déu, contédoctrines que converteixen lIslam en un religió inacceptable segons les normes de tolerància iconvivència del món occidental. Aquestes doctrines serien:El JihadCom que la missió de lumma és fomentar el Bé i prohibir el Mal perquè ja no hi hagi més maldat nicorrupció al món, sarriba a la idea del Jihad. Literalment, significa esforç, la realització dun esforçper lIslam. Aquest abarcaria des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri.El Jihad, assenyalen els islamòfobs, és una lluita activa usant els mitjans de la força i la violènciasempre que calgui; el Jihad no es proposa pas de convertir les persones individualment a lIslam,sinó prendre el poder en una societat per regir-la segons els principis de lIslam, la qual cosa porta,com a conseqüència lògica, a les conversions individuals.Segons els islamòfobs, aquell musulmà que refusi anar al combat en la Guerra Santa (Jihad) seràcondemnat per Déu.Els musulmans consideren que el terme Jihad també té un significat pacífic: vèncer les temptacionsi mantenir-se fidels a la llei de Déu per ser així uns bons musulmans. Ara bé, aquest significatpacífic no exclou pas el significat de Jihad com a guerra santa.En temps de guerra, el Jihad ha estat utilitzat com a element propagandístic, per la qual cosa avui endia es tradueix majoritàriament per Guerra Santa.Els no creientsLUnivers sencer és ple de senyals de Déu, lànima humana mateixa és testimoni de la Unitat deDéu. Els missatgers (profetes) shan dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix haestat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria lhan rebutjat i han esdevingut nocreients, és a dir, kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, moltsmusulmans encara designen els no musulmans amb la paraula kãffir.Els islamòfobs afirmen que la relació dels musulmans amb els no creients sempre té un cairenegatiu i violent. LAlcorà prescriu que el musulmà sempre ha de lluitar contra els no creients (elsinfidels) i que mai no ha dintentar fer-hi amistat perquè són enemics i, per tant,cal terroritzar-los
    • fins que se sotmetin i paguin el tribut imposat pels musulmans, acceptant, doncs, la condició dedhimnins. Un musulmà ha de trencar tota relació amb infidels encara que aquests siguin els seuspares o germans.Els infidels són impurs; per això no sels ha de permetre entrar en una mesquitaÒbviament, en laltra vida, tots els infidels aniran a lInfern ja que Déu no els estima; per això no valla pena pregar pels Infidels o intentar ajudar-los. Un musulmà mai no ha dobeir les ordres duninfidel.Als creients daltres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sotael règim de dhimmins. Això suposa acceptar lautoritat musulmana i el pagament dun tribut especifc"en compensació per la protecció oferida".El motiu daquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessionsmonoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de lIslam. Per tant, se suposa que hanacceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.Lactitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel•ligerant i hostil. Existeixennombrosos versicles alcorànics incitant al total extermini daquestes confessions, ja sigui viagenocidi o via conversió. Però cal destacar la presència daltres que relativitzen aquest ús de laviolència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitarcontra lIslam.Les DonesUna de les crítiques islamòfobes a lAlcorà és el de considerar que estableix clarament que elshomes shan de fer càrrec de les dones perquè, jeràrquicament, els homes estan per sobre de lesdones. Les bones musulmanes són aquelles dones submisses i obedients, si mostren cap mena derebel•lia contra els seus marits, aquests tenen dret a castigar-les fent-les dormir soles o, fins i tot,estomacant-les.La majoria de les dones acabaran a lInfern; una dona que refusi accedir a les peticions sexuals delseu marit serà maleïda pels àngels; una dona ingrata amb el seu marit anirà a lInfern. Una dona noés pas una bona musulmana si emprèn un viatge de tres o més dies de durada sense la companyiadel seu marit, fill, pare o germà.Una dona té prohibit ser vista per altres homes apart del seu marit quan va maquillada o benarreglada. Una dona ha de cobrir-se amb vels fins i tot en presència del seu sogre, cunyat o daltresparents masculinsEn un judici, el testimoni dun home val igual que el de dues dones; en qüestions dherència, unadona sempre hereta la meitat del que li correspondria a un home.Una dona no pot gastar diners sense permís del seu marit, fins i tot si es tracta de fer caritat alsnecessitats o dorganitzar una festa amb els amics. També necessita el permís del marit per dur aterme pregàries extra o per practicar dejunis a part del del Ramadan. Fins i tot la llet maternapertany al marit de la dona.Si fos legítim postrar-se davant dalgú altre que no sigui Déu; les dones shaurien de postrar davantdels seus marits.
    • A diferència de en textos com en la Bíblia es restringeix el límit de dones amb què un home potcontraure matrimoni i la protegeix del seu desemparament en el cas de divorci. Tanmateix recull totun seguit de lleis semítiques tradicionals anteriors a lelaboració del text amb les sevescorresponents condemnes que redueixen la dona a una servent de lhome i que des del punt de vistaoccidental contemporani són considerades clarament masclistes. Com en la Bíblia pot fins i totdonar-se el cas que per tal de salvar el seu honor lhome es vegi obligat a matar a la seva muller. Unpunt conflictiu és de la indumentària. Segons la interpretació que es fa dels textos es diu que lesdones han danar tapades per no despertar el desig de lhome. Però linnexactitud en què pot sertraduït hi ha qui simplement entengui el text com a una crida a les dones del profeta de no serostentoses.LabrogacióEls islamòfobs assenyalen com un element clau per comprendre el punt de vista de molts estudiososde lAlcorà la doctrina de labrogació, segons la qual hi ha versicles de lAlcorà que són abrogats, ésa dir, anul•lats, per daltres; així sexplica que en el text de lAlcorà shi puguin trobar versicles queen contradiuen daltres; en molts casos, això indica que un daquests dos versicles està abrogat;generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és labrogat, cal saber quin dels dos éscronològicament anterior ja que el posterior sempre abroga lanterior. Aquest fet, admès per algunsteòlegs musulmans, significa que, durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma varebre les revelacions de lAlcorà, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de larevelació també. Per tant, per comprendre lIslam cal saber quins versicles de lAlcorà estanabrogats i quins no. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans ja quenomés es guien pels versicles no abrogats.Segons ho admeten aquests teòlegs musulmans, de les cent catorze sures, només nhi ha quaranta-tres de no afectades per labrogació.Un exemple dabrogació és el que afecta els cent vint-i-cinc versicles que podem trobar a lAlcoràdemanant paciència i tolerància amb els no creients; tots aquests versicles han estat abrogats.Normalment, assenyalen els islamòfobs, quan sadrecen a un públic occidental, els apologistes delIslam oculten la doctrina de labrogació i presenten els passatges primerencs de lAlcorà com aprova que lIslam és una religió pacífica, mentre que amaguen els passatges de lAlcorà que inciten ala violència i lodi contra els no creients. Així per exemple, citaran el versicleNo ha dhaver-hi compulsió en matèria religiosaamagant sempre el fet que aquest és un dels versicles abrogats. Òbviament, si aquest versicle noestigués abrogat, els musulmans de tot arreu del món haurien de ser els campions de la llibertat decultes i no és aquest el cas.Tal com assenyala un islamòfob com ho és Ibn Warraq, generalment, els versicles tolerants delAlcorà pertanyen a les primeres sures, revelades per Mahoma quan era a la Meca, mentre que elsversicles intolerants foren revelats per Mahoma a Medina. A la Meca, Mahoma no sols no disposavade cap poder sinó que, a més, havia denfrontar-se a loposició dun sector important de la ciutat a lesseves prèdiques; per això, finalment, Mahoma va haver dacabar fugint de la Meca. A Medina, però,Mahoma va aconseguir establir-hi una posició de poder; per això, a la Meca Mahoma predicava latolerància i a Medina, la imposició de la fe mitjançant la guerra i la violència.
    • Qüestions ètiquesSegons els islamòfobs, com a religió i sistema legal per governar una societat, lIslam noproporciona pas de cap manera uns valors èticament acceptables segons els criteris vigents al mónoccidental. Aquesta crítica la basen en els següents punts:Manca de reciprocitat Segons Ali Sina, la Regla dOr Allò que no vulguis per a tu no ho vulguis pera ningú no apareix pas en lAlcorà. Hi ha una mostra daquesta norma a la col•lecció de quarantahadiths de Nawawi però aquesta és una norma considerada vàlida només entre germans. Elsmusulmans només consideren germans els altres musulmans. Així doncs, per a un musulmà, elproïsme no és pas qualsevol altra persona sinó qualsevol altre musulmà.Prioritats ètiques injustes Segons argumenten els islamòfobs, en opinió de les cinc escoles de laXària, matar un infidel no és pas un crim que shagi de castigar amb la mort però una relació sexualil•lícita sí que mereix la mort. Els islamòfobs també esmenten que lAlcorà (Alcorà 4:48)consideraadorar daltres déus apart dAl•là com el pitjor pecat de tots.Glorificació de la guerra i de la violència Islamòfobs com ara Robert Spencer creuen que no solssón els extremistes islàmics els que prediquen la violència sinó que és lIslam mateix el que ésviolent, ja que la violència ve implícita en el text de lAlcorà . Spencer argumenta que, malgrat quelIslam no predica pas explícitament la Jihad violenta, és falsa la idea dels musulmans moderats quela violència dels integristes no té base en lAlcorà . Segons Spencer, evolucionar cap als dretshumans i a lassimilació pacífica al món occidental porta als musulmans moderats a rebutjar algunsaspectes tradicionals de lIslam com ara el Jihad, dhimmitud i la xària. Els musulmans moderatsafirmen que el Jihad violent no és més que una de les moltes formes de Jihad.Manca de tolerànciaEl càstig als apòstates; totes les cinc escoles de la Xària consideren que els apòstates, és a dir,aquells musulmans que hagin abandonat lIslam mereixen la pena de mort si no es penedeixen de laseva apostasia en tres dies. Per la seva banda, la Universitat dAl Azhar ha proposat estendre aquestperíode de penediment a tota la vida de lapòstata, anul•lant així la pena de mortEl càstig als blasfems . En èpoques recents, shan promulgat fàtues contra Salman Rushdie i TaslimaNasreen. A Pakistan i a lAràbia Saudita encara està vigent la severa legislació contra la blasfèmiaestablerta per la Xària. Tant la fàtua com la legislació contra la blasfèmia han estat objecte decrítica.Problemes amb els Drets HumansUns islamòfobs com ara Ayaan Hirsi Ali, Robert Spencer, Ali Sina i els seguidors del movimentlAlcorà tot sol assenyalen els preceptes islàmics que contradiuen els Drets HumansLapidació dadúlters. Establerta com a obligatòria per les cinc escoles de la Xària i duta a la pràcticaavui dia a Iran, Aràbia Saudita i Nigèria Els crítics consideren la lapidació com una pràctica cruel ibàrbara.
    • Amputació de les mans als lladres. Segons la branca principal de lIslam, aquest càstig està previst ala sura 5:38 de lAlcorà, mentre que els seguidors del moviment lAlcorà tot solho neguen . Elscrítics consideren lamputació com a cruel i bàrbara.Pena de mort per als qui practiquin lhomsexualitat. Segons la tradició islàmica, els homes, i atambé les dones, que practiquin lhomosexualitat han de ser morts .Discrepàncies assenyalades entre lIslam i la Declaració Universal de Drets Humans Segons AyaanHirsi Ali, Robert Spencer i daltres islamòfobs, hi ha serioses discrepàncies entre la Xària i laDeclaració Universal dels Drets Humans promulgada per lONU el 1948. Molts musulmansadmeten aquesta discrepància; per això, països majoritàriament musulmans com ara Malàisia ilAràbia Saudita shan negat a ratificar la Declaració de Drets Humans. Per resoldre aquestproblema, el 1990 la Conferència Islàmica publicaren una declaració alternativa La Declaració deDrets Humans de El Caire que sí que resulta compatible amb la xàriaDiscriminació contra les dones i els no creients Els crítics assenyalen que, en lIslam, les donestenen menys drets que els homes i els infidels (=els no creients) que els musulmans. Els musulmansargumenten que els homes són els protectors de les dones (Alcorà 4:34) i que els infidels handagrair el favor de la protecció que els proporciona lestat islàmic.Violacions dels drets humans perpetrades per musulmans. Vegis larticle Persecucions religiosesmusulmanes.La crítica interna de lIslam tradicional ha dut a laparició de moviments de reforma dins de lIslamcom ara lIslam liberal i el moviment lAlcorà tot sol.
    • 4. ConclusióDesprés de realitzar aquest treball he pogut verificar la meva hipòtesi, és a dir, he comprovatl’existència de diferents branques desenvolupades a partir de la mort del profeta.L’Islam no es tracta d’una religió unificada, entre altres religions. L’existència d’aquestes diferentsbranques crea un conflicte entre els fidels.He arribat a la conclusió de que es tracta d’una religió que com tal, proclama una pau entre tots,justícia, llibertat... però no ho aconsegueix del tot, ja que alhora d’aplicar aquestes pautes creaconflictes entre els diferents fidels, i també no fidels. Els islamistes radicals han malinterpretat elseu llibre sagrat i tenen una creença, que des del punt de vista Occidental és errònea. Han arribat aun punt tan extrem que han creat grups islàmics terroristes que tenen com a base la destrucció, és adir : lhomicidi dels no musulmans. Justificant els assassinats amb a seva interpretació alcorànica.Aqueste grups crean odi entre els musulmans i els occidentals, creant una generalització de l’Islam iun estereotip dels seus fidels.En conclusió, basant-me en la visió generalitzada occidental d’aquesta doctrina he arribat a concluïrque aquesta discriminació que pateix és majoritariament errònea, ja que no tots els musulmans sóniguals, tot depén de l’interpretació de l’Alcorà que ha rebut.