Pluja de neomasclisme.

165 views

Published on

La gent neomasclista és estranya. Com les taques d’humitat als sostres, apareixen de sobte als grups de treball de les organitzacions, als Whatsapp o a les xarxes socials, amb els seus correus anònims i nicks falsos. La gotera es fa cada vegada més gran, i els correus i missatges privats amb “informació” matxirula es transformen en bombardeig, els comentaris troll en bateries interminables.
Últimament, he llegit un parell de textos que envien aquests “agents”...

Published in: News & Politics
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
165
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
4
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Pluja de neomasclisme.

  1. 1. Pluja de neomasclisme. No renten les dones, renten les rentadores. Masculinista compungit en defensa de la doctrina de l’espermatozou furtat. D’un debat de tants sobre la custòdia compartida. La gent neomasclista és estranya. Com les taques d’humitat als sostres, apareixen de sobte als grups de treball de les organitzacions, als Whatsapp o a les xarxes socials, amb els seus correus anònims i nicks falsos. La gotera es fa cada vegada més gran, i els correus i missatges privats amb “informació” matxirula es transformen en bombardeig, els comentaris troll en bateries interminables. Últimament, he llegit un parell de textos que envien aquests “agents”. El primer volia que un sindicat deixara de banda el llenguatge inclusiu que utilitza, per a tornar a la “correcció” del masculí inclusiu. Els grans esforços del seu autor per a que es convertira en una ponència de congrés de l’organització no tingueren èxit. L’altre és una breu declaració de principis del “masculinisme antisexista”, una espècie de resistència mundial a l’estil de la sèrie V, en lluita contra les hosts de la malvada Diana feminazi. Ho sé, sóc vell i els meus referents són així: V és una sèrie dels 1980 sobre una invasió extraterrestre d’horribles rèptils traïdors perquè es disfressaven de persones normals, amb molta mala llet i que menjaven rates vives. Òbviament, estaven liderats per femelles. El masculinisme és l’alternativa a una cosa que anomenen “feminisme d’estat”, del poder i les subvencions que, amb els seu maniqueisme doctrinari (també anomenat femellisme) fomenta la persecució dels homes. Diu que el patriarcat no és real, que és un sistema patriarcat/matriarcat que també ha provocat injustícies contra els homes perquè genera àmbits de poder femení com… la reproducció i la família. Pobrets ells, que s’han apoltronat a taula i s’han hagut de menjar el que els han preparat, sense que els preguntaren ni res. I volen la camisa preferida i encara no està planxada, quin lamentable abús de poder domèstic. “No renten les dones, renten les rentadores”, i em ve al cap allò que la meua àvia, de Puertollano, anomenava palominos. I l’altra va i diu que qui ha de parir és ella, quina injustícia!!!! Supose que allò del poder de la família es resumeix en la queixa d’un masculinista superprogre, membre de l’estructura d’un partit d’esquerres, que era al mateix debat on parlà el geni de les rentadores. Es casà amb una senyora, tingué una filla amb ella i, finalment, es divorciaren. A la senyora “li donaren la custòdia” perquè era dona, com si la cosa fora un sorteig amanyat per a que el premi gros sempre li tocara a la mateixa. Recordem: p a r l e m d ’ a s s u m i r l a responsabilitat de criar fills i filles com si no hi haguera altra opció, de l’esforç permanent que això suposa. La senyora canviava les activitats de la filla, de piscina a taekwondo, sense ni tan sol de1 3 El feminazisme?  No, V. Saragossa, 1978.
  2. 2. consultar el masculinista superprogre. Supose que li consultaria a la xiqueta, que potser preferira el taekwondo a la piscina, però no tenia l’autorització explícita del propietari de l’espermatozou furtat. Ara, la senyora volia anar-se’n a Madrid, perquè havia trobat un bon treball allí, i marxaria amb la filla dels dos sense que ell tinguera dret a revertir la custòdia. Que n’hi ha de mitjans de transport, però fa mandra: o la xiqueta o les dos s’han de quedar ací, sota el control del pater familias. Cavallers: el divorci és precisament per a que les dones puguen ser lliures, per a que puguen rescindir un matrimoni amb tanta lletra petita i tantes clàusules patriarcals no escrites. El text masculinista es queixa d’això, un dels “perillosos cul-de-sacs que destrueixen progressivament el teixit familiar i social de les societats occidentals” (pel que fa a les orientals, deu ser que o bé no tenen divorci i son bones, o bé que tenen divorci i no importen el més mínim al masculinisme). El matrimoni ja no és un contracte vitalici, sinó indefinit. Quan decideixes tindre fills i filles, has d’assumir aquesta “nova” realitat, que a l’estat espanyol va fer les bodes de plata amb molt de retard, el 2005. Després del divorci, si no n’hi ha d’acord, es presenten “candidatures” a la custòdia i les dels homes solen ser pitjors que les de Madrid a les olimpíades. És una responsabilitat que, generalment, assumeixen les dones. Els homes, torne a repetir que generalment, les “ajuden” en major o menor grau i sempre que no hi haja futbol, cerveseta al bar, cap de setmana de cacera, eixida amb les bicicletes, trobada a la penya taurina, quedada amb la colla per a recordar vells temps, adoració nocturna… És el model Homer Simpson que arriba tard des del bar de Moe, apurant l’últim glop de cervesa perquè el partit de la Champions ha fet pròrroga, i que no recorda el nom de Maggie. Quan es concedeixen custòdies, la major part dels homes candidats són d’aquest tipus: l’argument amb més pes que tenen és aquell espermatozou que un dia regalaren generosament i del que s’han recordat de sobte, quan han sentit la paraula “divorci”. És com un exercici mnemotècnic. Per això necessiten lleis de custòdia compartida, per a guanyar el dret a seguir controlant la vida de les dones que no poden revertir el fet d’haver tingut fills i filles amb ells. Per això hi ha casos com el de l’home que, després de guanyar la custòdia compartida, li “concedí” la custòdia completa a la mare de forma oficiosa, sempre que es portara bé. O la d’aquell que envià la seua nova companya a recollir el seu fill a casa de sa mare, que ell estava esquiant al Pirineu. Justícia masculinista de tota la vida. El document sobre el llenguatge inclusiu també és bo del tot. És un text “científic” que denuncia la “imprudència d’indocumentats que proposen experiments d’enginyeria lingüística”, a qui disculpen perquè són “indulgents amb les debilitats humanes”. Després, insisteix que la gent perdonada és “analfabeta funcional”. Diu que les comunitats de parlants fan el llenguatge i els idiomes, i que les comunitat de parlants conformen societats patriarcals. Abolir el patriarcat/matriarcat és una cosa molt noble i bona, sempre que siga sota el paràmetres del masculinisme igualitarista. Ah, però proposar un llenguatge inclusiu és enginyeria indocumentada. Si penses que abolir el patriarcat és abolir tot el patriarcat, t’equivoques: “la gent que sap” diu que, pel que fa al llenguatge patriarcal, has d’esperar que s’abolisca a soles. A la “descripció del funcionament”, el document ve a dir que les coses són així i punt. Les llengües romàniques tenen gèneres gramaticals que no tenen res a veure amb el sexe biològic. Tenen a més el masculí genèric, tan magnífic i funcional, tan bona solució per a tot, que és masculí i genèric a la vegada. No és un oxímoron, ni molt menys. I fins i tot, en la seua generositat, és “l’element no marcat” perquè és l’únic que es veu. Assumeix la dura càrrega que fa del femení desaparegut l’”element marcat”. de2 3 http://www.mujerpalabra.net/lenguajemp.htm 
  3. 3. Vaja, que el té com una reina. M’agrada molt una explicació tècnica en particular. Parla del mal ús per part del llenguatge inclusiu de conceptes “abstractes” com la redacció en lloc dels redactors, el professorat en lloc dels professors… Això malmet la funció d’aquestes paraules, fetes per a un càrrec (exercir el ministeri) un espai (treballar a la redacció) un territori (Viure al marquesat) o una situació (està en concubinat). I es posa genial: “els rics no són la la riquesa, els catòlics no són el catolicisme i els simpàtics no són la simpatia”. Els simpàtics no són la simpatia, però unes indocumentades si que poden ser indocumentats? Tot allò que siga femení si que pot ser masculí perquè així està establert? No, el seu masculí genèric no serveix pel 50% de la població. Una part important d’aquest 50% i una part més o menys rellevant de l’altre 50% formem una comunitat de parlants que fan evolucionar el llenguatge, que fan nous usos que serveixen. Tenim metonímies, homonímies, polisèmies, desdoblaments en masculí i femení i mil recursos més, els fem servir, el que diem s’entén i és fàcil de dir i escriure. Aleshores, apareix la RAE(1), l’IEC(2) i aquest exèrcit d’acadèmics i lletraferits d’anar per casa, que intenten impedir la evolució normal de la llengua. El masclisme és una pluja que mai s’atura. Com que la gent que fa circular aquestes coses sembla que no dorm, li acabes dedicant un temps important a marcar correus com a brossa i a bloquejar i eliminar contactes. Molt del que fas, però, es sembla a posar poals sota les goteres i anar, cada vegada que estan plens, a buidar-los a l’aigüera. I, de vegades, perds encara més temps mirant l’aigua bruta que vas a llançar. I encara més temps explicant la teua experiència. ——— (1) Real Academia Española, RAE (i ja està). http://www.rae.es (2) Institut d’Estudis Catalans. http://www.iec.cat/activitats/entrada.asp de3 3

×