Your SlideShare is downloading. ×
0
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

10. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

12,438

Published on

EL TEMA DE LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ.

EL TEMA DE LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ.

Published in: Education
0 Comments
3 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total Views
12,438
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
14
Actions
Shares
0
Downloads
268
Comments
0
Likes
3
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1.  
  • 2. 10.1. El reformisme dinàstic 10.2. Les forces de l’oposició 10.3. Catalanisme i republicanisme 10.4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) 10.5. La crisi del 1917 10.6. La descomposició del sistema 10.7. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) QUÈ ESTUDIAREM?
  • 3. LA CRONOLOGIA
  • 4. LA CRONOLOGIA
  • 5. LA CRONOLOGIA
  • 6. • El desastre del 98 va mostrar les deficiències del Règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC • El primer govern regeneracionista (Silvela, 1899) va fracassar arran de la repressió de la protesta dels comerciants barcelonins per la pujada d’impostos, el Tancament de caixes. Silvela
  • 7. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC
  • 8. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC • El 1901 es va reprendre el torn dinàstic, i el 1902 es va entronitzar Alfons XIII rei d’Espanya amb la majoria d’edat de 16 anys. • Alfons XIII sempre va recolzar les opcions polítiques més conservadores, culminant amb el seu recolzament al cop d’estat i la Dictadura de Primo de Rivera. • Els capricis de canvis de govern i president s del rei es van conèixer com a CRISIS ORIENTALES ja que arribaven directament del Palau d’Orient, la seva residència. • La participació directa d’Alfons XIII en la vida política, va ser un element més de desestabilització, ja que el rei va abandonar el tradicional paper d’àrbitre que la monarquia va exercir en l’època del seus pares.
  • 9. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC • Després de la desaparició de Cànovas i Sagasta, els dos partits dinàstics van tenir dificultats per mantenir-se units. • Inestabilitat dels governs: entre 1901 i 1916 hi va haver 18 executius i 12 caps de govern diferents. • Els nous líders dels partits dinàstics van estar influïts pel regeneracionisme .
  • 10. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC Maura
  • 11. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC *Va intentar una reforma “des de dalt”; un intent de reformar/regenerar el sistema polític i l’administració amb una nova classe política que havia de ser recolzada per les “masses neutres”. Amb això pretenia:  Governar de forma eficaç.  Desbancar els cacics.  Impedir el protagonisme a les classes populars (amb mà dura). *Va fer una nova Llei Electoral (1907) que feia més difícil el frau electoral (obligatorietat de votar) i permetia la participació de més partits al Parlament. *Va impulsar una política social amb la creació de l’Instituto Nacional de Previsión o la Llei del Descans Dominical. *Va exigir major independència de l’Executiu davant les ingerències de la Corona. Va intentar donar més autonomia als ajuntaments i a les Diputacions.
  • 12. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC Canalejas
  • 13. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC <ul><li>Aprofundiment en la política de reformes socials, com a intent d’acostament a les classes menys afavorides. </li></ul><ul><li>Llimitació de la vinculació entre Església i Estat. Llei del “Candau” (1910). </li></ul><ul><li>Política tributària: nous impostos progressius sobre la renda en lloc de l’impost de Consums. </li></ul><ul><li>Política exterior: Conferència d’Algesires (1906); Protectorat del Marroc (1912). </li></ul><ul><li>Llei de Lleves i abolició de les “quotes” de redempció. </li></ul><ul><li>1912 – Assassinat de Canalejas i crisi del reformisme dinàstic. </li></ul><ul><li>Llei de Mancomunitats (1914). </li></ul>
  • 14. 10.1. EL REFORMISME DINÀSTIC
  • 15. 10.2. LES FORCES D’OPOSICIÓ AL SISTEMA
  • 16. 10.2.1. Carlisme i tradicionalisme Les diferents tendències no es van reunificar fins a la creació de la Comunió Tradicionalista el 1931.
  • 17. 10.2. LES FORCES D’OPOSICIÓ AL SISTEMA 10.2.2. Republicanisme i lerrouxisme • El republicanisme va ser la principal força d’oposició parlamentària, però estava dividit. La Unió Republicana (1903) de Nicolás Salmerón va ser un intent d’unir els diferents grups republicans • A Barcelona el republicanisme el liderava Alejandro Lerroux, un advocat laboralista sevillà que va tenir força èxit en les eleccions de 1901, 1903 i 1905. El seu discurs demagògic va ser molt ben acollit per les classes populars. Reivindicava l’anticlericalisme i l’anticatalanisme (català = patró explotador). LLEGIR TEXT PÀG. 218
  • 18. 10.2. LES FORCES D’OPOSICIÓ AL SISTEMA 10.2.2. Republicanisme i lerrouxisme • Així, mentre que Unió Republicana el 1907 s’acostava al catalanisme integrant-se a Solidaritat Catalana, alguns dels seus dirigents, com Alejandro Lerroux o Vicent Blasco Ibáñez (València), es despenjaven. • El 1908 Lerroux es va presentar a tot l’Estat encapçalant el seu propi partit, el Partit Republicà Radical (PRR). Després de la Setmana Tràgica Lerroux va perdre el suport popular, va moderar el seu discurs (va ser molt conservador) i es va traslladar a Madrid.
  • 19. 10.2.2. Republicanisme i lerrouxisme Alejandro Lerroux
  • 20.  
  • 21. 10.2.3. Les forces obreres  Recordar el procés d’industrialització a Catalunya , amb l’augment del nombre de treballadors en el sector industrial i del seu pes en el conjunt de l’economia catalana i espanyola.  Paral·lelament s’incrementà la conflictivitat laboral en la dialèctica patronal /obrers per la jornada laboral, la qüestió salarial i la precarietat i condicions dels llocs de treball...  Gran vaga obrera del 1902 a Barcelona, que no té recolzament de l’UGT, i perd la seva esca influència a Catalunya  El 1907 va néixer la Solidaritat Obrera, formada pels grups anarquistes i de diverses forces del moviment obrer català, com a resposta a la Solidaritat Catalana (burgesa).
  • 22. 10.2.3. Les forces obreres: socialisme • El PSOE va créixer en militància i va aconseguir el seu primer diputat el 1910, Pablo Iglesias. • El sindicat socialista UGT va arribar gairebé a un quart de milió d’afiliats el 1920. • Un sector més radical (revolucionaris) del PSOE, i simpatitzant del bolxevisme soviètic, va fundar el Partit Comunista d’Espanya (PCE) l’any 1921.
  • 23. 10.2.3. Les forces obreres: anarquisme • L’anarcosindicalisme es va aplegar a l’entorn de Solidaritat Obrera (1907). • El 1910 es va crear la creació de la secció espanyola de la CGT (Confederació General del Treball), que es va convertir en la CNT (Confederació Nacional del Treball), d’ideologia anarquista i revolucionària. • Defensava la promoció d’una vaga general revolucionària que acabés amb l’Estat i el capitalisme. • El 1915 era el primer sindicat a Catalunya, València, Saragossa, Andalusia i localitats del nord peninsular. El 1919 ja tenia 700.000 afiliats.
  • 24.  IDEOLOGIA Es fonamentà en l’ apoliticisme , que l’allunyava de l’acció política dels partits de l’esquerra socialista, i enfront de la UGT. Forta implantació a Andalusia, al País Valencià, i sobretot a Catalunya , on fou la força sindical hegemònica. Preconitzava l’acció revolucionària per mitjà de la vaga, l’eliminació de la propietat privada i de l’Estat i la destrucció del capitalisme. Els seus principals líders foren Àngel Pestaña, Salvador Seguí (“El Noi del Sucre”) i Joan Peiró. 10.2.3. Les forces obreres: anarquisme
  • 25. 10.2.3. Les forces obreres
  • 26. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909)
  • 27. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909. 10.3.1. La consolidació de la Lliga Regionalista • El partit hegemònic al si del catalanisme de l’època era la Lliga Regionalista, amb Prat de la Riba com a ideòleg ( La nacionalitat catalana ) i Francesc Cambó com a portaveu al Congrés. Bona part dels dirigents eren possibilistes , partidaris d’acords amb el govern en benefici de les corporacions econòmiques i d’avenços autonomistes. • Els intransigents van abandonar el partit el 1904, arran d’una visita del rei que no va ser boicotejada pels regidors barcelonins. Escindits com Jaume Carner o Lluís Domènech i Montaner van crear el 1906 el Centre Nacionalista Republicà .
  • 28. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.2. La coalició Solidaritat Catalana • El 1905, arran de la publicació d’un acudit irònic, els militars van assaltar i destruir impunement les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya . • El govern, a més, va elaborar la Llei de Jurisdiccions (1906), atorgant a la justícia militar les competències per jutjar els casos considerats d’ofensa contra la pàtria. • La pressió anticatalanista va esperonar les forces catalanes (excepte els partits liberal, conservador i lerrouxista) a presentar-se coaligades a les eleccions generals del 1907, amb el nom de Solidaritat Catalana i amb el “ programa del Tívoli ” (per derogar la Llei de Jurisdiccions i demanar òrgans d’autogovern per Catalunya, obtenint 41 diputats de 44 possibles. • Però el projecte no va trigar a dividir-se a causa de l’heterogeneïtat dels grups i del dirigisme de la Lliga. Els fets de la Setmana Tràgica van provocar la seva dissolució definitiva.
  • 29. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.2. La coalició Solidaritat Catalana
  • 30. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.3. El catalanisme d’esquerres Es distingeixen dos grups:
  • 31. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona • El 1906 va tenir lloc la Conferència d'Algeciras, segons la qual els Estats espanyol i francès es repartien el Marroc com a un Protectorat. • La població marroquina es va revoltar, iniciant-se la Guerra del Riff, molt impopular a Espanya, i que es va allargar fins el 1926. • Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost del 1909 es va viure a Barcelona la Setmana Tràgica, una revolta originada pel descontentament amb la guerra al Marroc i per la mobilització dels reservistes. • La prohibició governativa de les protestes va exacerbar els ànims i es va convocar una vaga general que va derivar en una insurrecció generalitzada amb la crema d’edificis religiosos (irresponsabilitat d’alguns extremistes que van manipular els prejudicis anticlericals populars) i barricades als carrers.
  • 32. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909). 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 33. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 34. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona 99 (1906)
  • 35. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona Recollida de cadàvers al Barranco del Lobo, 1909.
  • 36. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 37. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 38. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 39. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 40. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 41. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona
  • 42. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) 10.3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona • Només una brutal repressió militar indiscriminada va poder aturar el conflicte, amb morts, detencions i afusellaments com el de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna, acusat falsament de ser l’instigador. . • El govern de Maura va caure amb la crisi, i tots els partits van quedar desprestigiats.
  • 43. 10.3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909) Francesc Ferrer i Guàrdia executat ( L’Esquella de la Torratxa , 1932)
  • 44. 10.4. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) • La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer ens administratiu català d’ençà el 1714, però només unificava i gestionava les atribucions que ja tenien les diputacions provincials. Es va aconseguir després d’un llarg procés, l’abril del 1914, sota la presidència de Prat de la Riba, sempre amb majoria de la Lliga Regionalista. • La seva obra va ser destacada en els camps de l’ensenyament (renovació pedagògica, escoles tècniques, etc.), la cultura (Biblioteques Populars, normalització lingüística, promoció museística, etc.), i les obres públiques (millora de les xarxes viària, postal i telefònica; pla d’acció agrària; etc.). Fins a la seva dissolució el 1925, va potenciar la modernització de Catalunya en el context d’endarreriment generalitzat de l’Estat espanyol.
  • 45. 10.4.1. La Mancomunitat de Catalunya: Orígens La Diputació de Barcelona , presidida per Enric Prat de la Riba , sol·licità al Govern la possibilitat de “mancomunar” les quatre Diputacions catalanes per unir les seves competències (1911). Llei de Mancomunitats (1914). La petició, recolzada per les altres Diputacions, fou recollida pel cap del Govern, José Canalejas , però aquest va ser assassinat l’any 1912, i el procés es paralitzà. Forta oposició del Partit Conservador, de parts dels liberals i de la premsa de Madrid, que titllaren el projecte de “ separatista ” Bloqueig parlamentari al projecte de Mancomunitat fins el 1914, quan el Govern presidit pel conservador Eduardo Dato va decretar la Ley de Mancomunidades , que obria el camí a aquesta aspiració catalanista. Es va crear la Mancomunitat de Catalunya , presidida per Enric Prat de la Riba, a partir de la comunitat de les Diputacions de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. 6 d’abril de 1914
  • 46. La Mancomunitat comptava amb una Assemblea de 96 diputats (36 per Barcelona i 20 més per cada una de les altres províncies), i un Consell Permanent de 8 membres, 2 per cada província. L’Assemblea va ser dominada majoritàriament per la Lliga , si bé amb presència important de diputats d’altres formacions. La Mancomunitat es creava com a un organisme purament administratiu , que sumava de fet les atribucions que ja tenien les quatre Diputacions. No va rebre cap transferència de competències polítiques des del Govern de Madrid. No va veure incrementats els seus pressupostos (per part de l’Estat) de cap manera, per fer front a les seves atribucions. 10.4.2. La Mancomunitat de Catalunya: Constitució
  • 47. 10.4.3. L’obra de govern de la Mancomunitat La seva actuació política va anar dirigida a la idea de “ crear país ”, de modernitzar Catalunya i de dotar-la dels mecanismes per posar-la a nivell de l’Europa més avançada . ELS GRANS EIXOS En l’àmbit de les infraestructures i dels serveis públics Millora de la xarxa viària i ferroviària (i també telefònica) principal i secundària pel conjunt del territori català (idea de cohesió territorial) Pla de modernització agrària, amb la creació d’Escoles de capacitació, foment de les cooperatives, impuls a la modernització tecnològica... Creació de l’Escola de l’Administració Pública, per millorar la funció pública i la idea de servei públic a Catalunya.
  • 48. 10.4.3. L’obra de govern de la Mancomunitat ELS GRANS EIXOS En l’àmbit de la cultura i de l’educació Gran suport i impuls a la cultura catalana: Institut d’Estudis Catalans , Biblioteca de Catalunya , xarxa de biblioteques populars, etc. Consolidació del català: Impuls a la normalització de l’ús de la llengua catalana: projecte d’unitat ortogràfica encarregada a Pompeu Fabra . Protecció del patrimoni cultural i monumental català: monuments, museus, catalogació d’edificis d’interès... Impuls a la renovació i modernització pedagògiques: Escoles del Treball i Industrials, Escoles de Mestres (impuls a la “renovació pedagògica”, Escoles Experimentals...
  • 49. 10.4.4. La Mancomunitat: funcionament
  • 50. 10.5. La crisi del 1917 • Espanya, va quedar al marge del sistema d’aliances europeu previ a la Primera Guerra Mundial, i es va mantenir neutral durant el conflicte (govern presidit per E. Dato). *Cambó: “ Espanya havia de ser neutral perquè no podia ésser altra cosa. Ni posseïa un exèrcit eficient, ni tenia un ideal internacional” 10.5.1. La crisi del 1917: l’impacte de la Gran Guerra Eduardo Dato • La neutralitat va afavorir l’economia, fent-se grans negocis a costa dels dos bàndols. En canvi, es va desencadenar un greu procés inflacionari i una forta tensió social.
  • 51. 10.5. La crisi del 1917 10.5.1. La crisi del 1917: l’impacte de la Gran Guerra
  • 52. 10.5. La crisi del 1917 a) Crisi Militar : grups de militars van formar les Juntes de Defensa ( peninsulares ), reclamant millores salarials i regular els ascensos per criteris d’antiguitat (en contra dels africanistes , que ho feien per mèrits de guerra); al juny van elaborar un manifest en que culpaven al govern de no resoldre els problemes ( intervencionisme? ) b) Crisi política : durant una suspensió de Corts (caiguda del govern de Romanones), el 5 de juliol de 1917 es va reunir a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris (republicans, socialistes, lligaires...) per reivindicar la transformació de l’Estat centralista en un d’autonomista i convocar eleccions a Corts Constituents (corrupció, supressió constant de garanties constitucionals, estats d’excepció...) El moviment, no va tenir continuïtat, ja que requeria l’entesa entre regionalistes i antimonàrquics d’esquerra i just esclatava una vaga general convocada per la CNT i la UGT (durament reprimida). 10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?
  • 53. 10.5. La crisi del 1917 c) Crisi social : des del 1916 es mantingué un moviment vaguístic creixent, tot i que desigual geogràficament i sectorialment. El ressò de la Revolució Russa de febrer va esperonar les expectatives revolucionàries entre les forces obreristes. La vaga general d’agost del 1917 es va reprimir sense contemplacions per part de l'exèrcit i amb el suport de les classes benestants. 10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?
  • 54. 10.5. La crisi del 1917
  • 55. 10.5.2. La crisi del 1917: una crisi o tres crisis?
  • 56. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • Entre el 1918 i el 1923, la incapacitat dels governs per reformar el sistema polític, la forta conflictivitat social i les tensions derivades de la guerra del Marroc van suposar la crisi definitiva del règim de la Restauració. • El fracàs dels governs de coalició van propiciar el retorn al sistema dinàstic (10 governs durant aquest període). Es va tornar a la tupinada, però cap partit va aconseguir majoria al Parlament i així es van fer habituals, les mesures d'excepció, la suspensió de les garanties constitucionals, tancament de les Corts… i cada vegada amb més pes de l’exèrcit: protagonista de la repressió.
  • 57. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El govern d’Eduardo Dato va caure arran de “la crisi” -1917- (Dato va ser assassinat pels anarquistes el 1921). • Es succeïren deu governs en cinc anys (veure cronologia del tema), dos d’ells de concentració (dinàstics i catalanistes), amb períodes de supressió de les garanties constitucionals. Uns governs que no van poder redreçar la situació (econòmica i social) per les moltes divergències partidistes
  • 58. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El 1922, desencisats amb el possibilisme de la Lliga i amb la incomprensió de les campanyes per l’autonomia a la resta de l’Estat, a Catalunya aparegueren grups nacionalistes més radicals com Acció Catalana i Estat Català. • El catalanisme progressista havia començat a revifar poc abans, el 1917, amb el Partit Republicà Català de Francesc Layret i Lluís Companys.
  • 59. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El 1919 esclata la vaga de La Canadenca, que desencadenà una forta repressió (estat d’excepció, locaut) i la resposta violenta d’activistes com Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso ( Los Solidarios ). Buenaventura Durruti
  • 60. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • La Federació Patronal va organitzar bandes de pistolers per assassinar els dirigents sindicals en conxorxa amb les autoritats policials (Martínez Anido), i uns Sindicats Lliures (grocs). El pistolerisme va deixar un rastre de més de 800 atemptats entre 1917 i 1923.
  • 61. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • L’anarcosindicalisme propugnava les vagues generals com a instrument revolucionari que destruís el sistema (la CNT va editar el diari Solidaridad Obrera). El camp andalús va esdevenir la punta de llança de l’agitació anarquista (trienni bolxevic). • A Catalunya sorgí el sindicat Unió de Rabassaires el 1922 (enfrontat a l’Institutc Agrícola Català de St. Isidre –IACSI- de dretes).
  • 62. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) CONFLICTIVITAT AL CAMP • Trienni bolxevic (1918-21) a Andalusia. • Conflicte Rabassaire, a Catalunya. Unió de Rabassaires (1822), sindicat pagès (explotació familiar) enfrontat a l’ IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) CONFLICTIVITAT OBRERA • Vaga de la Canadenca (1919). • Pistolerisme: Enfrontament entre els sindicats i la patronal: Sindicat Lliure//Los Solidarios. • Repressió. Aplicació Llei de Fugues. La fi de la Guerra Mundial va produir un canvi brusc de les condicions econòmiques: disminució de la producció, alça de preus, augment de l’atur, que juntament amb el triomf de la Revolució a Rússia, va provocar una molt gran la mobilització social i l’augment del sindicalisme.
  • 63. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) • El 1921, un atac marroquí va sorprendre la guarnició espanyola a Annual*. El desastre va esquitxar l'exèrcit, el govern i la monarquia. http://www.youtube.com/watch?v=zdgAitG5y-Q&feature=related http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_d%27Annual Abd-el-Krim
  • 64. 10.6. La descomposició del sistema (1917-1923) http://es.wikipedia.org/wiki/Expediente_Picasso Ya llega a los coroneles Ya sube hasta los generales ¿Ve usted si está alto? ¡Pues no alcanza a los políticos!
  • 65. 10.7. La dictadura de Primo de Rivera • El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’estat <ul><li>• JUSTIFICACIÓ : posar fi a la crisi política, la conflictivitat social i el perill del trencament de la unitat d’España. </li></ul><ul><li>• SUPORTS : monarquia, militars i part de les classes dirigents. </li></ul><ul><li>• OBJECTIUS : </li></ul><ul><li>Acabar amb la conflictivitat social </li></ul><ul><li>Frenar les aspiracions nacionalistes </li></ul><ul><li>Evitar responsabilitats per Annual </li></ul><ul><li>Evitar un canvi en les elits polítiques que portessin a la democratització del règim </li></ul>
  • 66. 10.7. La dictadura de Primo: Reorganització de l’estat • Va crear un Directori militar, per a arreglar els problemes més importants, que va suspendre el règim constitucional (cambres legislatives, ajuntaments, etc.), i va perseguir anarquistes i comunistes. DIRECTORI MILITAR (1923-1925) • Suspensió règim constitucional. • Dissolució cambres legislatives. • Cessament de les autoritats civils i ajuntaments. • Prohibició dels partits polítics i sindicats. • Militarització de l’ordre públic. • Repressió obrera • Solució del conflicte del Marroc: Desembarcament d’Alhucemas (1925) http://www.youtube.com/watch?v=aOWNKCPh9Rk&feature=related
  • 67. 10.7. La dictadura de Primo: Reorganització de l’estat Desembarcament a la badia de Alhucemas, nord d’Àfrica (1925) http://www.youtube.com/watch?v=W-qX_oVbNPY
  • 68. • A partir de l’any 1925 va governar amb un Directori civil • Va crear un partit a l’estil de Mussolini, la Unión Patriótica, que li donés suport social. • Va actuar conjuntament amb França al Marroc (desembarcament d’Alhucemas,1925), amb èxit. • L’Organització Corporativa Nacional va agrupar patrons i líders sindicals moderats per eliminar els conflictes laborals. La UGT hi va col·laborar. DIRECTORI CIVIL (1925-1930) • Perpetuar el Règim a l’estil feixista italià.  Partit únic: Unión Patriòtica  Estat Corporatiu: Assemblea Nacional Consultiva. 10.7. La dictadura de Primo: Reorganització de l’estat
  • 69. 10.7. La dictadura de Primo: Reorganització de l’estat
  • 70. 10.7. La dictadura de Primo: Política econòmica i social Va crear milers de llocs de treball amb la realització d’obres públiques que haurien de servir per modernitzar les infraestructures. En aquest mateix sentit potencià les exposicions universals de Barcelona i Sevilla del 1929. Tot plegat, va provocar un greu dèficit pressupostari, camuflat per la bona conjuntura econòmica dels anys ‘20.
  • 71. 10.7. La dictadura de Primo: Política econòmica i social REFORMES : • Intervencionisme estatal per afavorir les empreses espanyoles • Foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, etc...) • Proteccionisme • Concessió de monopolis: CAMPSA, Telefònica... EXPOSICIÓ INTERNACIONAL 1929 a Barcelona* i Sevilla. * Objectiu: atreure la burgesia catalana cap al règim. Sindicalisme Vertical : Organització Corporativa Nacional. (agrupava patrons i obrers en comitès paritaris per regular els conflictes laborals,salaris, condicions de treball…)
  • 72. 10.7. La dictadura de Primo: Política econòmica i social
  • 73. 10.7. La dictadura de Primo: Política econòmica i social
  • 74. 10.7. La dictadura de Primo de Rivera: Oposició al règim • Malgrat el suport inicial de la Lliga, aviat va mostrar-se l’anticatalanisme del règim: supressió de la Mancomunitat el 1925, prohibició dels Jocs Florals, censura, etc. • L’oposició al règim fou exercida per alguns monàrquics i militars conspiradors; però, sobretot, per republicans, anarquistes, comunistes, catalanistes radicals, i bona part de la intel·lectualitat. • Francesc Macià, dirigent d’Estat Català i exiliat a França, organitzà un projecte d’invasió armada de Catalunya per instaurar un Estat independent. El novembre de 1926 va concentrar-se a Prats de Molló per passar la frontera amb un grup d’expedicionaris. Malgrat que va ser detinguts van aconseguir un gran ressò mediàtic.
  • 75. 10.7. La dictadura de Primo de Rivera: Oposició al règim Apartats del poder Alianza Republicana (1926) Sanjuanada (intent fallit de cop d’estat contra Primo, 24/06/1926, protagonitzat pels generals Weyler i Aguilera. Van ser descoberts i arrestats ). <ul><li>Partits dinàstics </li></ul><ul><li>Republicans </li></ul><ul><li>Comunistes </li></ul><ul><li>Sectors militars </li></ul><ul><li>Intel·lectuals: Unamuno, Blasco Ibáñez... </li></ul><ul><li>Estudiants universitaris, organitzats a la FUE (Fed. Universitària Escolar) </li></ul><ul><li>CNT </li></ul><ul><li>PSOE y UGT </li></ul><ul><li>Nacionalismes: Catalanistes i Bascos </li></ul>
  • 76. 10.7. La dictadura de Primo: Caiguda de Primo de Rivera <ul><li>Incapacitat de donar una sortida política a la nova situació </li></ul><ul><li>Desprestigi de la monarquia </li></ul><ul><li>Oposició cada vegada més forta </li></ul>DICTABLANDA:  Davant d’aquesta situació, Primo dimiteix i Alfons XIII nomena al General Berenguer. Aquest va governar per decrets i va intentar apaivagar els ànims després de la situació creada pel crac de la Borsa de 1929 i per les revoltes socials. Va derogar moltes de la mesures imposades i impulsades per Primo. Intenta organitzar unes eleccions generals sense èxit: partits dinàstics es neguen, forta oposició política (Pacte de San Sebastián), força moviment obrer, aixecament de Jaca… Va presentar la dimissió al febrer del 1931.  L’Almirall Juan B. Aznar va intentar gradualment arribar a la situació anterior al 1923 i va organitzar unes eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931.
  • 77.  
  • 78.  

×