Aristòtil

ARISTÒTIL (384-322)
“ El filòsof”

Importància d ’ Aristòtil
Es podria dir que Aristòtil és l ’ autèntic creador de la filosofia, ja que va crear el vocabulari tècnic que la filosofia ha emprat posteriorment: “ substància ” , “ causa ” , “ subjecte ” , “ matèria i forma ” , “ potència i acte ” ; i ha donat nom a les diverses especialitzacions en que s ’ ha dividit la filosofia: “ física ” , “ metafísica ” , “ lògica ” , “ ètica ” , “ política ” , etc.
A Aristòtil se ’ l va conèixer durant molts segles com “ el filòsof ” , sobretot a l ’ edat mitjana que, amb Tomàs d ’ Aquino va adquirir preeminència absoluta damunt els altres filòsofs coneguts.

Biografia
Neix a Estagira, Macedònia, i se'l coneix com “el estagirita”.
El seu pare era el metge del rei de Macedònia.
Als 17 anys va a Atenes per estudiar a l'Acadèmia platònica on hi romandrà 20 anys -fins a la mort de Plató (347 aC).
Aristòtil serà el preceptor d'Alexandre el Gran.
Fundarà la seva pròpia escola a Atenes: el Liceu.
Ha de fugir d'Atenes i morirà a Calcídia.

Context històric
Crisi de la polis. Aparició de l'individu privat. El seu interès ja no és polític com el de Plató- sinó científic (practica la biologia, l’anatomia, l’astronomia, la física, etc.)
Realitza investigacions empíriques sobre la naturalesa, els animals, les plantes... donant rellevància a la informació que entra pels sentits.
Rep influències de Plató, però també dels presocràtics i de la ciència natural que practicava.
Al Liceu s'hi feien les classes passejant, per això, els anomenaven els peripatètics .
Va escriure diàlegs com Plató, però la majoria s'han perdut. Es conserven, però, tots els escrits que preparava per a les seves classes, tradicionalment anomenats tractats.

Obres més destacades
Analítics (lògica)
Física (filosofia natural)
De anima (psicologia)
Història dels animals (biologia)
De caelo (astronomia)
Metafísica
Ètica nicomaquea
Gran moral
Política
Retòrica
Poètica (inacabada)

Crítica a la teoria de les idees de Plató
L’essència d’una cosa no pot estar separada d’aquesta cosa. La duplicació del món provoca dues coses a explicar. Una cosa no es pot explicar per quelcom que no és en ella.
Per Aristòtil l’essència de les coses és en les coses mateixes: hem de fer ciència d’aquestes essències, d’allò que és universal i necessari en cada cosa.

FÍSICA O FILOSOFIA SEGONA
CONSIDERACIONS GENERALS
Aristòtil tracta de la phýsis (tot el que existeix a l’univers) al llibre que ha quedat amb el nom de Física .
La naturalesa és la totalitat dels objectes que són materials i que tenen moviment, tant els terrestres com els de l’espai.
També és el principi i causa del moviment o repòs de les coses naturals: la naturalesa de x .
Per Aristòtil « Tot el que es mou és mogut per una altra cosa », és a dir, tot té una causa del seu moviment.
Segons Aristòtil « La naturalesa no fa res en va », és teleològica, tendeix cap a un fi: tot el que passa té una causa i un objectiu. Cada element de la natura té tendència a arribar a la seva màxima perfecció que li correspon per tal de ser aquest element (éssers naturals).
Estableix una diferència entre les coses naturals i les coses artificials. Les primeres són per altres causes.

Física. Potència i acte (1)
Crítica a Parmènides. Aquest deia que el canvi és impossible perquè suposa el pas del ser al no-ser o del no-ser al ser, cosa que no es pot donar.
Aristòtil propugna dues maneres de no-ser:
no-ser absolut (impossibilitat del canvi)
no-ser relatiu (possibilitat del canvi)
No és ni ho pot ser
No és però pot ser-ho

Física. Potència i acte (2)
El que és quelcom ARA, en aquest moment, és en ACTE : el que una cosa és ara, aquí.
El que és quelcom però pot arribar a ser una altra cosa es troba en POTÈNCIA : pot ser una altra cosa.
Passar de potència a acte és canviar, i canviar és moviment. El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.
La matèria és en potència, la forma és l’acte, actualitza la matèria.
En acte: ametlla. En potència: ametller, torró, llet d’ametlla, etc.
En acte: ametller. En potència: taula, llenya, bastó, etc.
El canvi és el camí que fa allò que està en potència a passar a ser en acte.

Física.Tipus de canvis
Canvi substancial : generació i corrupció de la substància (passa de ser una cosa a ser-ne una altra)
Canvi accidental : dividit en:
canvi quantitatiu: creixement i disminució
canvi qualitatiu: alteració
moviment local: translació
Quan hi ha un canvi substancial canvia, obviament, la substància; però ¿què és el que queda? El que permaneix és la matèria primera : és indeterminada, no és cap ésser en acte, però ho pot ser en potència; si agafa una forma serà alguna cosa.
Subjecte, forma i privació: en tot canvi queda un subjecte que passa de la privació a la possessió d’una forma.

Exemples
Canvi substancial
Canvi quantitatiu
Canvi qualitatiu
Canvi local, moviment

La teoria hilemòrfica (1)
Les coses o substàncies (primeres) són un compost de matèria (element físic) i forma (essència, principi), la forma és la substància segona.
No és possible trobar-les separades, tota matèria té una forma i tota forma una matèria.
És més important la forma; preexisteix a l’individu, que és finit.
Només sobre l’essència, la forma, es pot fer ciència.
+
=
Una substància, un ésser, una taula
Matèria: fusta
Forma: essència de taula

La teoria hilemòrfica (2)
L’ésser són els individus concrets, són les substàncies. Cada individu és una substància primera (l’individu concret, en Sòcrates, aquesta taula) i té en ell mateix la substància segona (l’espècie i el gènere, home i animal).
Les essències (les idees de Plató) no són separades de les coses; la substància segona és l’essència , i està dins cada individu. Per tant, aquest és el món real i el moviment i el canvi són reals (solució a Parmènides i Plató).
Substància primera
Substància segona
ésser
essència

PER CONÈIXER ALGUNA COSA EL PRIMER QUE NECESSITAM ÉS UN ÉSSER PARTICULAR QUE DESPERTI ELS NOSTRE SENTITS
PRIMER VEIM AQUEST ÉSSER, AQUESTA PERSONA CONCRETA (SENTITS) I DESPRÉS PODEM ENTENDRE (ENTENIMENT) QUE AQUEST ÉSSER CONTÉ LA FORMA D ’ HOME UNIVERSAL
2
1
Dóna igual si sabem qui és o no: veim un ésser
No podríem entendre, pensar aquesta forma universal si no haguéssim vist primer un ésser particular, una substància primera.

BRUCE WILLIS (un ésser únic, particular): SUBSTÀNCIA PRIMERA
JONNY DEEP (un altre ésser únic, particular): SUBSTÀNCIA PRIMERA
QUÈ ELS FA DIFERENTS? LA FORMA “HOME” ÉS LA MATEIXA, EL QUE ELS DISTINGEIX ÉS LA MATÈRIA: AQUESTA ÉS EL PRINCIPI D’INDIVIDUACIÓ, EL QUE ELS CONVERTEIX EN INDIVIDUS DIFERENTS
MATÈRIA: AQUESTA CARN, OSSOS, PELS... diferent a tots els altres
MATÈRIA: AQUESTA CARN, OSSOS, PELS... diferent a tots els altres
FORMA: HOME (igual en els dos) (UNIVERSAL, SUBSTÀNCIA SEGONA)

Física. Les quatre causes
Apareixen a la Física : són la resposta al “per què”.
Causa material (el substrat)
Causa formal (la substància o essència)
Causa eficient (la font del moviment)
Causa final (l’objectiu o finalitat)
En els éssers vius la causa formal, eficient i final coincideixen.
A la recerca de causes finals és necessari que existeixi un Primer Motor Immòbil que sigui l’originador de tot el moviment, és a dir, que sigui la causa final, la causa incausada de tot (teleologia).

METAFISICA O FILOSOFIA PRIMERA
La metafísica és la ciència dels “principis i les causes supremes”, la “ciència del més universal”:
Totes les coses del món són éssers, però a la metafísica no li interessa el què són, sinó només que són .
Una poma és , una taula és , una pedra és , la lluna és … què podem dir de tot allò que és tenint en compte només que és, sense importar-nos si és una poma, una taula, una pedra o la lluna?
l’ ” ésser ” , “ tot allò que és quant a que és”,
éssers

Metafísica. La substància
Cada ésser és una substància: una poma té la substància de poma, una pedra la substància de pedra, etc.
En els éssers podem distingir la substància dels accidents : substància és allò que si canvia deixa de ser el mateix ésser, accident només és una forma de ser que no canvia la substància.
Una poma vermella i una poma verda tenen la mateixa substància, només varia un accident.
Dos éssers, mateixa substància, diferent accident de color
Dos éssers, diferent substància

Metafísica. Les categories
L’ésser (o l’ens) es diu de moltes maneres, es manifesta o es presenta de 10 maneres diferents.
Aquestes maneres de presentar-se l’ésser Aristòtil els anomena categories .
Però aquestes categories necessiten, pressuposen, una unitat, una sola determinació, la substància, que és la categoria necessària.
De les substàncies ha de conèixer el filòsof els seus principis i les seves causes.
Substància (home, cavall)
Quantitat (dos, tres mesures)
Qualitat (blanc, fort)
Relació (doble, mig)
Lloc (a on)
Temps (ahir, demà)
Posició o situació o postura (dret, assegut)
Estat o condició (armat, vestit)
Acció (parla, talla, crema)
Passió (estimat, tallat, cremat)

Els primers principis i la causa última de l ’ ésser
Aquesta ciència busca principis i causes universals. Les altres ciències tracten aspectes particulars de l’ésser, per tant són sabers secundaris.
Primers principis de l’ésser:
Principi d’identitat (A=A)
Principi de no contradicció ¬(A i ¬A)
Principi del tercer exclòs (A v ¬A)
La causa última de tots els éssers, l'ésser suprem és el primer motor . És acte pur. És pensament pur que es pensa a si mateix.

Cosmologia (1)
Món sublunar: imperfecte, moviment rectilini irregular, corrompible, esfera de la mort i la generació, del canvi.
Món supralunar: perfecte, moviment circular, esfera de lo etern.
Concepció de l’univers com a esferes concèntriques, cada una mou l’anterior, però hi ha un final, el primer motor immòbil, que no és una esfera en si mateix i és la causa del moviment de tot l’univers. Les coses es mouen per atracció cap a aquest motor. És l’eterna font del moviment etern. No és un déu creador.
El primer motor és acte pur , no té mescla de potència. És immaterial

Cosmologia (2)

Cosmologia (3)
Font: Concepción Pérez García

Teoria de l’ànima
Un ésser viu és una substància composta inevitablement de cos i ànima.
El cos és la matèria i l’ànima és la forma . El cos és en potència i l’ànima és la forma d’aquest cos . L’ànima actualitza el cos. No es poden trobar per separat.
És el principi de vida . L’ànima no és immortal, sinó que pereix amb el cos.
L’ànima és indivisible, és a dir, unitària, però li trobam tres funcions:
FUNCIONS
REGNES
Nutritiva
Vegetals
Sensitiva
Animals, que també tenen la primera
Pensant
L’home les té a les tres

Funcions de l’ànima
Éssers humans
Nutritiva
Sensitiva
Pensant
Animals
Nutritiva
Sensitiva
Plantes
Nutritiva

Teoria del coneixement (1)
Aristòtil creu que els sentits ens proporcionen coneixement, és el punt de partida per conèixer qualsevol ésser o substància, ja que l’essència d’aquests es troba en ells mateixos: primer hi arribam amb la sensació i després amb el pensament .
La sensació : els sentits ens permeten conèixer les coses individuals. Els sentits són en potència que s’actualitza en presència d’algun cos; ens apropiam d’ell però sense la seva matèria (Sòcrates).
La imaginació : crea imatges de les coses individuals que l’enteniment podrà fer servir.
L’ enteniment : l ’ enteniment pensa allò universal, les “ formes ” de les substàncies concretes; però cal començar per la percepció d ’ elles, per la sensació; a base d ’ acumular experiències individuals arribarem per inducció a l ’ essència universal comuna (home), a les formes.

Sensació (aísthesis)
Imaginació (phantasia)
Enteniment (nous)
Capta aquesta taula
Crea l’imatge (sensació sense matèria)
Pensa l’essència de taula

Teoria del coneixement: Inducció
TAULA

Aristòtil distingeix, a més, dos tipus d’enteniment: l’enteniment pacient i l’enteniment agent ; però l’obscuritat d’aquesta teoria és tan gran que es donen vàries interpretacions possibles.
L’enteniment pacient estaria en potència per rebre i conèixer els intel·ligibles (les formes universals).
L’enteniment agent seria capaç de produir-los tots, com la llum “que fa en certa manera que els colors en potència siguin en acte”.
Aquest enteniment agent és per Aristòtil separable, immortal i etern (?)

Ètica
El principal llibre és Ètica nicomaquea , amb l’excusa de dirigir-se al seu fill.
Per Aristòtil el fi de la vida humana és el bé, i el bé suprem és la felicitat, per tant, el fi suprem de l’home és la felicitat (ètica eudemonista).
La felicitat s’obté si es du una vida virtuosa i sobretot si es realitza allò que és propi dels homes, la vida contemplativa, el pensar.
La virtut és una disposició de l’ànima de comportar-se d’una determinada manera. Com? Seguint un terme mig , el que és just enmig dels excessos i els defectes.
Existeixen dos tipus de virtuts:
les virtuts ètiques (justícia, generositat, veracitat, temprança, valor...)
i les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (prudència i saviesa).

Virtut: El terme mig
Virtut
Felicitat
Defecte Terme mig Excés
Covardia
Valor
Temeritat

Terme mig virtuts ètiques
VICI PER DEFECTE
TERME MIG
VICI PER EXCÈS
Covardia
Valor
Temeritat
Insensibles
Temprança
Incontinència Intemperància
Avaricia
Generositat
Prodigalitat
Dissimular
Veracitat
Fanfarroneria Vanitat
Excèntric
Amistat
Adulador

La justícia
Per Aristòtil la justícia és una espècie de virtut diferent de les altres virtuts generals.
Hi ha dues espècies de justícia:
Justícia distributiva, política i social (en referència a la distribució dels recursos comuns): just és allò igual en una proporció geomètrica en funció dels mèrits, i l’injust és el contrari, sigui per més o per menys.
Justícia legal i reparadora (en referència a administrar justícia pels delictes): just és allò igual en una proporció aritmètica on el que sofert un mal es recompensa llevant-li el profit al qui l’ha produït.
Aristòtil rebutja la justícia del talió (reciprocitat, ull per ull…) que defensaven, per exemple, els pitagòrics.

La prudència
La virtut intel·lectual de la prudència no és delimitada per la teoria del terme mig.
Aristòtil diu que la prudència no pertany ni a la ciència ni a l ’ art.
“ L ’ home prudent és, en general, el que sap deliberar bé. ”
“ Resta, doncs, que la prudència sigui una facultat que, descobrint allò vertader, obri amb l ’ ajuda de la raó en totes les coses que siguin bones o dolentes per a l ’ home […]
“ És necessari reconèixer que la prudència és aquesta qualitat que, guiada per la veritat i la raó, determina la nostra conducta respecte de les coses que puguin ser bones per a l ’ home. En l ’ art pot haver-hi graus de virtut, però no n ’ hi ha a la prudència. ”
“ La prudència no es perd ni s ’ oblida mai. ”
( Ètica nicomaquea, L. VI, IV )

La saviesa
La virtut més elevada és la pròpia i única dels humans: l’enteniment o saviesa.
“ Si la felicitat només consisteix en l’acte que és conforme amb la virtut, és natural que aquest acte sigui conforme amb la virtut més elevada, és a dir, la virtut de la millor part del nostre ésser. I ja sigui aquesta l’enteniment o alguna altre part, que segons les lleis de la naturalesa sembli feta per manar i dirigir i per tenir coneixement de les coses veritablement belles i divines; o ja sigui quelcom diví que hi ha en nosaltres, o com a mínim el que hi hagi de més diví en tot el que existeix en l’interior de l’home, sempre resulta que l’acte d’aquesta part conforme a la seva virtut pròpia ha de ser la felicitat perfecta, i ja hem dit que aquest acte és el del pensament i el de la contemplació.”
“ El més propi de l’home és la vida de l’enteniment, donat que l’enteniment és vertaderament tot l’home ; i, per tant, la vida de l’enteniment és també la vida més feliç a la que l’home pot aspirar.” ( Ètica nicomaquea, L. X, VII )

Política
Al final de l ’ Ètica nicomaquea Aristòtil comenta que la política és la continuació de l ’ ètica i anuncia el tractat anomenat Política .
L’home, per Aristòtil, és un zoon politikón, un “ animal comunitari/social ” . L ’ home ha de viure en comunitat necessàriament, li és consubstancial. Les raons són perquè l ’ home està dotat de paraula i de moral, i com que la naturalesa no fa res en va, l ’ ésser humà té aquests trets per viure en ciutats/comunitats.
L’Estat (la polis) és anterior a l’individu i a la família, i no es pot arribar a la felicitat sinó és en un Estat. Per això, ètica i política van juntes per Aristòtil.
Hi ha tres formes de govern: la monarquia, l’aristocràcia i la república. Degeneren en tirania, oligarquia i democràcia.
Aristòtil, encara que accepta les tres formes de govern, aplicant la teoria del terme mig, es decantava per una república de les classes mitjanes.
Formes de govern positives (persegueixen el bé comú)
Formes corruptes (persegueixen el bé propi)
Monarquia
Tirania
Aristocràcia
Oligarquia
República (politeia)
Democràcia o Demagògia

http://classedefilosofia.blogspot.com	1049
http://www.classedefilosofia.blogspot.com.es	662
http://classedefilosofia.blogspot.com.es	544
http://iessarenal.net	61
http://www.classedefilosofia.blogspot.com	50
http://historiadelafilosofialabanyera.blogspot.com	44
http://www.classedefilosofia.blogspot.mx	2
http://historiadelafilosofialabanyera.blogspot.com.es	1

Aristòtil

by jcalzamora on Jun 09, 2011

Accessibility

Tags

Upload Details

Usage Rights

8 Embeds 2,413

Statistics

Aristòtil — Presentation Transcript