La Guitarra De Jazz

LA GUITARRA DE JAZZ PASSEIG PER LA HISTÒRIA DELS GUITARRISTES MÉS IMPORTANTS

Els precedents del Jazz
Johnny St. Cyr i Lonnie Johnson són els dos màxims representants dels avantpassats del jazz.
Tots dos pertanyen a estils folclòrics i populars afroamericans. El primer destaca per la seua vitalitat rítmica i el segón per la seua capacitat melòdica.

LES PRIMERES GUITARRES DE JAZZ
Freddie Green , continuant a St. Cyr, va crear la forma d’acompanyament “Chunc Chunc” que va ser emprada durant tota l’època Swing de les grans Bandes.
Eddie Lang , en canvi, va seguir la línia de Johnson amb l’intent de tocar línies melòdiques, però entre les grans bandes no es podia tocar, per la senzilla qüestió de la potència sonora.

LA GUITARRA DE JAZZ
Charlie Christian va nàixer el 1916 a Texas i va morir el 1942, amb tan sols 25 anys, per causa de la tuberculosi.
A pesar de la seva fugaç trajectoria és un dels músics de jazz més influents.

CHARLIE CHRISTIAN
Charlie Christian desitjava, de menut, tocar el saxofó tenor, per influència de Lester Young, que tenía un gran èxit musical i social.
Després, va coneixer a Eddie Durham, el primer guitarrista que va emprar la pastilla magneto-fónica, i acabá dedicantse a l’instrument que millor coneixia (el seu pare era un reconegut guitarrista).

CHARLIE CHRISTIAN
Va ser reconegut el 1939 per John Hammond, famós productor i caçatalents. Aquest va influenciar Benny Goodman per a que l’admetés a la seua banda.

CHARLIE CHRISTIAN
Charlie Christian va asombrar amb les seues capacitats i la versalitat del nou instrument que era la guitarra amplificada.
Gracies a la guitarra electrificada, presentava un estil melòdic en la línia d’instruments monofònics. Va fusionar la forma de tocar de St. Cyr i Geeen als acompañaments, i va fer solos millorant l’estil Johnson-Lang.
Degut a açò, podem dir que, Charlie és el pare i la mare de la guitarra de jazz. Va convertir un instrument de la secció rítmica en un instrument solista. I va influenciar moltissims guitarristes i altres músics.

CHARLIE CHRISTIAN
Charlie va col.laborar a la formació d’un nou estil, més tard anomenat “Be Bop” per Dizzy y Byrd, amb els cuals va coincidir a les jams nocturnes que s’organitzaven al famós club de Harlem anomenat “Mynton’s Playhouse”.
Al seu disc “Swing to Bop” s’observa la mixtura entre el Swing més desenvolupat i el Bebop incipient.
I fins ahí arriba l’existència del personatge més influent de la guitarra moderna, va morir, com ja hem dit, el 1942 als 26 anys d’edat. I a pesar d’això, ja havia revolucionat completament el món de la música.

LA GUITARRA DE JAZZ
Django Reinhardt v a nàixer a Liberchies (Bèlgica) el 1910 i va morir a Fontainebleu el 1953.
D’ètnia gitana, posseïa una cultura musical molt poderosa, amb ascendències de la música gitana d’europa de l’est.
Va sofrir un accident de menut i va quedar parcialment imposibilitat a la mà esquerre. A pesar d’això és un dels guitarristes més ràpids, capaç de tocar corcheres a tempos astronòmics.

DJANGO REINHARDT
Malgrat ser un músic europeu, va tenir una influència als EEUU importantísima.
Django toca una guitarra acustica molt característica, disenyada per Macaferry y fabricada per Selmer. S’anomena “Petit Bouche”. I fa destacar el sò solista de l’instrument, front a les guitarres amb resonador metàlic i boca amb forma de “D” per les que es feia acompanyar.
L’estil en el que s’enmarca tota la seva música és el Swing. Però resulta molt característic degut a la formació de cuartet o quintet de cordes (sense percusionistes) que solía emplear.

DJANGO REINHARDT
Amb “Le Hot Club de France” va competir continuament amb Stephan Grapelli per ostentar el lideratge del grup, lluitant per fer millor la melodia, fer millor els solos, tocar més, esser més protagonista. Aquesta relació de competència va ser molt incòmoda, però va elevar ambdós músics a nivells altísims de qualitat i de profesionalitat.

DJANGO REINHARDT
Va viatjar als EEUU on va ser rebut com un monarca del jazz y va realitzar grabacións amb els millors músics del moment.
A la tornada a europa va esclatar la 2ª Guerra Mundial i es va disoldre el grup, encara que més tard es tornaría a formar. El jazz va jugar un paper molt important a la “Resistance” francessa a la invasió alemana.
Finalment, el 1953, amb 43 anys, Django va morir d’una embòlia cerebral.

LA GUITARRA DE JAZZ ALS ‘40
Tiny Grimes , Oscar Moore , Irving Ashby , Les Paul , Bill de Arango , Chuck Wayne y Barney Kessel li ho deuen tot a Charlie Christian.

Als anys cincuanta es va produír l’aparició d’un nou jazz modern, més relaxat ritmicament, i més dedicat a les cuestions timbriques i harmòniques, buscant certa “sofisticació”. L’anomenat “Cool Jazz”. Molts ho atribueixen al final de la guerra.
L’escola de Lennie Tristano (pianista), va proporcionar una molt bona cantera de músics, entre ells el guitarrista Billy Bauer.

Bill Bauer fou un gran precursor de la tècnica de “Comping”, adecuant la seua manera de tocar a la manera en la que ho feia Lenny Tristano. Deixen de banda l’apartat rítmic i es fixen més en l’harmonía, en la intensitat i en la sonoritat. Creen linies abstractes i extenses. Són companys d’escola Lee Konitz (saxo alt) i Warne Marsh (saxo tenor), entre d’altres.

Jimmy Raney va succeir a Bauer en la línia cool i va augmentar la qualitat harmònica dels compings i els solos.
Johny Smith successor també de Bauer, va evolucionar la qualitat del sò.

El trio d’astres format per Bauer, Raney i Smith, desemboca en la figura de Tal Farlow .
Tots cuatre músics feren anades i tornades a l’escenari i tingueren prou d’èxit, però el fet de no tenir continuitat va obrir la porta a d’altres que tècnicament y teòricament no hi estaven tan capacitats.

Jim Hall , “l’americà tranquil” segons la famosa revista “Melody Maker”. Es va fer un lloc en desapareixer de l’escena els predecessors.
Tècnicament nó és un virtuós, però te un gran coneixement de la tradició jazzistica y un gran coneixement teòric i va aconseguir fer del seu estil un estil intemporal. La seva carrera ha segut molt extensa, va naixer l’any 30 i encara esta viu.
Ha sigut un professor per a tots aquells que volien rescatar la guitarra acustica de jazz després de la debacle dels 60 70.

Herb Ellis i Grant Green , dos hereus més de l’estil dels anys cincuanta.
Herb posseeix un frasseig intens.
Grant té un marcat estil Bluessy, donats els seus avantpassats ètnics.

Kenny Burrell , un altre dels hereus de l’estil dels 50, però que el va desenvolupar cap al Hard Bop, compartint lideratge amb Coltrane en una grabació clàsica de la història del jazz.
Més tard és va diversificar i va investigar estils molt variats, treballant amb la guitarra clàssica inclusive.

Wes Montgomery
Naix a Indianapolis el 1925 i va morir el 1968 d’un atac al còr, també a Indianápolis.
És el successor natural de Charlie Christian. I com a tal, reprén la tasca del seu antecessor on l’havia deixada i la transporta més enllá.
Transporta la guitarra del “be bop” al “hard bop” i al “Funk”, donant-li sempre un carácter personal molt proper al “Soul” i al “Pop”.

WES MONTGOMERY
Es va penjar una guitarra al muscle l’any 1943 (amb 18 anys), i cinc anys més tard, el 1948, es trobava realiatzant una gira amb la banda de Lionel Hampton.
Com el seu antecessor, va trobar en els saxofonistes la seua inspiració. Aquesta vegada per el cel·lebre Cannonball Adderley.
Va aconseguir la fama amb formacions reduides, trios, cuartets… i més tard va ser convidat per John Coltrane a tocar amb ell formant un sextet en el que també participava Eric Dolphi.
Entre aquests músics és menejava la vanguardia. Després de Coltrane van apareixer un nuvol d’estils i de noves maneres de fer música.

WES MONTGOMERY
Wes es va crear una tècnica molt personal y això li donava el seu sò característic. És molt coneguda la tècnica que usa fent sonar les notes amb octava simultània prement el dit polze de la mà dreta, l’unic dit que emprava, no usava púa. Això li proporcionava un tò molt intens (octava) i alhora poc percusiu (polze), permetent així una semblança major amb els saxofons.

WES MONTGOMERY
A més a més, el seu fraseig i la complexitat d’aquest també evolucionaren cap a l’estil dels saxofonistes, amb arpegis de dues o tres octaves a velocitat de vertigen.
És característica inequívoca de l’estil “Hard Bop” aquest recarregament de les melodies i els frasseigs, inspirats per la tècnica que va proporcionar Charlie Parker i que més tard va evolucionar i superar John Coltrane (en la línia de complexitat).
Wes també va rebre la inluència de la música i la tècnica dels guitarristes del anys 50 i va treballar l’estil d’acompanyament amb arranjaments. L’anomenat “Comping”. Wes va ser un músic excepcional, era capaç d’improvisar amb acords, i ho feia com si de la guitarra sorgira una xicoteta big band.

WES MONTGOMERY
Va sumar la tècnica comping, l’estil de saxo, el blues i la tradició, i va generar una música d’elevada sofisticació i complexitat.
Va treballar molt fent arranjaments de música popular, per a grans orquestres de cordes i vents, i ressultà un gran èxit comercial.
També aquest personatge va desapareixer de forma tràgica als 44 anys, acurtant així les grans possibilitats de revolució de la música móderna que posseïa. Malgrat tot, no hi ha músic de jazz que no conega Wes Montgomery.

Pat Martino va ser l’hereu de Wes en la vessant harmònica, tècnica. I va ser un gran innovador musical.
Com Wes es va dedicar a la vessant Hard Bop i al Soul.
Als 80 va sofrir un aneurisma al cervell i va ser operat. Va perdre la memoria i les habilitats, però aixina i tot va tornar a aprendre escoltant-se a sí mateix i va tornar a grabar discos.
Román viu i es dedica a la docència a la universitat de Philadelphia.

George Benson també va ser hereu de Wes, però sobretot de la vessant més Pop, la més comercial.
Cantava i tocava, i de vegades les dues coses alhora, cantant els solos que “improvisava”.
Es va convertir en tot un fenomen de masses. De fet, és el músic de jazz modern més comercial junt amb Herbie Hancoock.
Les seues capacitats musicals no són menyspreables, però no va produir cap innovació estilistica ni musical.

LA GUITARRA ALS ‘60
BB King , no és un guitarra de jazz, però va aconseguir el somni de Charlie Christian consistent en allargar les notes. Amb el seu Vibrato característic y la evolució tècnica dels pick-up’s aconseguia expandir el sustain de les notes que executava.

Jimmy Hendrix , també va allargar el sò de la guitarra, com dessitjava Christian, i com va fer BB King. Peró el va transportar més enllà i va fer de l’electrònica un instrument musical.
Va ser el guitarrista més influent del segle XX i això es va fer sentir a través de tots els estils musicals i de tots els instrumentistes. Ara els guitarristes no volien sonar com els saxos, eren els saxos i la resta d’instruments els que volien aconseguir els sons desgarradors de les guitarres elèctriques.
Berendt, de 30 págines dedicades a la guitarra de jazz en dedica dues a Jimmy Hendrix.

John McLaughlin, es va donar a coneixer amb el grup de Miles Davis que es va passar els 60 i els 70 triomfant als festivals de rock psicodèl.lic que es donven en aquell moment.
John ho va engolir tot, tocava tot de Django i el Swing clàssic, el Blues, Farlow, Montgomery, el rock de Hendrix, inclús tocà la Cítara India. Era un talentós que treballà de valent.
Es va passejar per tots els estils de música que van sorgir als ’70, música india, fusió, va fer duets amb el francés Cristian Escoudé i inclús va fer un concert de trio de guitarres amb Paco de Lucia i Al Di Meola.

EXPLOSIÓ DE LA GUITARRA ALS ANYS ‘70
Arràn els èxits comercials de Wes, passant per BB King i culminant en Hendrix, els percentatges de venda d’instruments van cambiar bruscament. Abans de l’any seixanta l’instrument preferit havia estat el saxofó (sobretot el tenor) amb la seua simbologia viril. A partir de finals dels seixanta la venda de guitarres va superar la de saxofóns. La guitarra, en canvi, s’associa a la figura femenina, la qual cosa obri un debat psico-sociològic molt important.

Per el costat oposat a l’ambient generat per la cultura del Rock continuà treballant-se l’àmbit de la guitarra de jazz en la línia en la que ho havien deixat Farlow, Wes, Pat Martino i que estava continuant Jim Hall. Aquest últim arribà a afirmar que ell encara intentava aconseguir el sò del saxofó de Lester Young.
Pertanyen a aquesta època i estil Atila Zoller, Howard Roberts, Ed Bickert, Doug Raney i Jack Wilkins.

Attila Zoller malgrat tenir ja una certa edat és va fer un lloc en l’escena.
No va ser per absencia d’altres figures, els dies d’èxit dels músics de jazz va acabar quan començaren a triomfar els guitarristes i aquests es passaren a la versió comercial.
Attila va ser dels primers que van tocar free jazz a la guitarra.

Ed Bickert es va fer famós acompanyant a l’aclamat poeta del saxofó Paul Desmond.
Jack Wilkins es va donar a coneixer amb el trombonista Bob Brookmeyer.

LA GUITARRA DE JAZZ ROCK ‘70
De la branca de Jimmy Hendrix i Mc Laughlin hi surten un grapat de guitarristes tecnicament molt poderosos com Joe Beck , Larry Coryell , Al Di Meola , Lee Ritenour , Allan Holdsworth i Jan Akkerman .

De la influència de BB King i Jimmy Hendrix apareixen: Eric Clapton, Carlos Santana, Jeff Beck, Prince, y el més individualista de tots, Frank Zappa .
Zappa fou un experimentador incansable i va manipular tot tipus d’aparells electrònics.
Venía del Rock i el Jazz Rock i es va expandir cap a la música concreta, no sense passar per la música clàssica.

Aquesta branca de virtuosisme la continuarán Stanley Jordan , Kevin Eubanks , Scott Henderson , Frank Gambale , Bireli Lagreene y Michael Sagmeister , fent d’aquest estil un altre de perenne, arribant fins l’actualitat on ja coneguem les figures del Rock i del Metal que veiem huí en l’escalafó.
En el mateix estil, però sense tanta tèncica hi destacaren Larry Carlton i Steve Khan .

Mike Stern també es va donar a coneixer tocant amb Miles Davis en la seva època Jazz Rock.
Ja en els ’80 va començar a grabar com a líder, tinguent a la secció rítmica figures de la talla del famós baixista Jaco Pastorius.
Es va dedicar al Jazz Modern aconsegint una magnífica formació i en el ‘93 va arribar a ser nomenat millor guitarrista del moment en la revista Guitar Player.

Pat Metheny prové també de la tradició Jazz Rock que tantes influències va generar, sobretot en els guitarristes.
Pat tenia un desenvolupament melòdic i una narrativitat molt equilibrada en comparació a la resta de guitarristes de l’estil.
Harmònicament també era el més sofisticat de tota la tendència Jazz Rock.

Emprava un “Chorus” per a obtindre de forma artificial les octaves que Wes tocava de forma manual. Va dominar la tecnologia i la va emprar de forma naturalísima alhora de crear música.
Va ser el primer guitarrista a emprar el sintetitzador de guitarra aconseguint en certa manera el somni de Charlie Christian de poder prolongar de forma determinada el sò amb la maleabilitat que això implica.
És va crear un estil molt personal. El va mantindre i el va desenvolupar, exercint una enorme influència en un bon grapat de músics.

John Scofield també va fer la seva aparició en el món del Jazz Rock, però el que va fer va ser transportar la fúria del bebop a aquesta música.
Va treballar amb Miles Davis de la manera que ho havia fet Wayne Shorter, composant i mantinguent papers importants en la vessant creativa.

Fusiona el legato de Jim Hall y Wes Montgomery amb el Blues mordaç i la "funkiness" de BB King.
Scofield va aprofundir en el Hard Bop en la línia que havia obert Wes Montgomery amb el trio format per Steve Swallow al baix elèctric y Adam Nussbaum a la batería.

Un dels primers que es van penjar la guitarra a l’hora de fer música “Free” va ser Sonny Sharrock allà per els 60, inspirat per Ornette Coleman.
El Free Jazz va ser una música conceptualment molt carregada. La música es va fer ressò de la situació social i es va veure embarcada en la protèsta contra tot allò establert. En música s’aboliren les mètriques, les tonalitats, totes les convencións estilístiques, etc, etc…
Va tocar amb tots els grans del Free Jazz i inclús amb Miles Davis i Don Cherry en la curta experiència de Miles amb el Free Jazz.

Després de Sharrock es van donar a coneixer guitarristes de l’estil Free, probablement el més radical siga l’anglés Derek Bailey .
El seu estil es difumina entre el Free Jazz i la música de John Cage, Stochausen, Xenakis, i la música Contemporània. Hi apliquen fòrmules matemàtiques de combinatòria casuística, jugant a aproximarse a l’atzar, ademés de fer-ho amb els sorolls més inverossimils que pot produir l’instrument.

James Blood Ulmer va ser el guitarra oficial del grup de Ornette Coleman, insignia del Free Jazz.
Després és va passar al Funk i al Punk Jazz.
Actualment està tornant als origens, al Blues i altres estils arcaics.

Una altra vegada, diametralment oposats a tot el moviment revolucionari, ja siga Rock, Free o Punk, apareixen un gran nombre de guitarristes defensant els estils clàsics de Jazz.
George Barnes , Bucky Pizzarelli , Cal Collins i Chris Flory , són il.lustres representants d’aquest moviment neoclàssic pro-Swing.

Joe Pass , mestre de la balada i de les sesions de swinging jamm, és el més ilustre representant de la tornada del swing.
Però no torna a la simplicitat, no obvia en cap moment tot el que s’ha tocat entre aquella època i l’actual, aplicant així un enorme coneixement harmònic i pràctic.

En el Neobop destaquen el ja mencionat Scofield, Bruce Forman , Joe Diorio , Joshua Breakstone , Peter Leitch , Henry Johnson i Rory Stuart .

Emily Remler també forma part del moviment neobop.
S’ha de destacar que es tracta de la primera dona guitarrista que aconsgueix fama mundial interpretant jazz.
És molt palesa la influència del Hard Bop de Wes Montgomery en tota la seua música.
Malauradament va morir el 1990, amb 33 anys, d’una sobredòsi d’heroína. Lacra que causría la mort de molts artistes dels 70 i 80.

Martin Taylor va començar la seva carrera actuant i grabant amb el violinista Stéphane Grappelli durant 11 anys. Al llarg dels ’90 haurá col·laborat en més de 100 discos.
Ha sigut considerat per la crítica com el millor guitarra solitari. Ha superat la qualitat de la interpretació de Joe Pass, o almenys ha aportat novetats que l’han fet destacar per damunt de la resta.

Ben Monder va començar tocant Rhytm & Blues a le bodes i practicant jazz a casa, fins el ‘86 que va coneixer Jack McDuff, famós organista de Hard Bop amb una llarga trajectòria i el va agafar per a fer gires amb ell.
Des d’aleshores ha participat en gran nombre de grabacións als 90 i continua fent-ho.

Peter Bernstein es va donar a coneixer l’any ‘90 per la seva col·laboració en una grabació de guitarristes a la que el va convidar Jim Hall i hi van participar figures de la talla de Pat Metheny i John Scofield.
Des d’aleshores ha aconseguit tot el respecte dels seus mentors i s’ha construit una manera de tocar distintiva i personal.

LA GUITARRA DE JAZZ AL SEGLE XXI
Kurt Rosenwinkel. “En un ambient com l’actual, en el que les guitarres sobreïxen en la preferència de músics de totes les edats, Rosenwinkel s’ha acoseguit destacar amb un delicat i atractiu sentit melòdic, una sonoritat cálida, un swing poderós que de vegades recorda als executants d’instruments de vent, i una tècnica fenomenal que li permitix resoldre senzillament cualsevol passatge espinos i fa fàcil el virtuosisme més complicat.”

LA GUITARRA DE JAZZ EN ESPANYA
Kiko Aguado s’ha fet famós acompanyant a Celia Mur i altres cantants, així com dirigint la fenomenal Big Band de Granada.
Joaquín Chacón va estudiar amb mestres de gràn renóm com per exemple John Abercrombie o Bruce Forman. Ha realitzat grans treballs propis i ha treballat de sideman de méstres de l’escena espanyola i internacional.

LA GUITARRA DE JAZZ A VALÈNCIA
Ximo Tebar .

LA GUITARRA DE JAZZ A VALÈNCIA
Joan Soler . Amb un trajectòria de més de dues dècades en els escenaris valencians s’ha convertit en una icona del jazz valencià. Amb el seu projecte de música de cine adaptada amb estil jazzístic ha donat a coneixer la seva qualitat musical a audiencies profanes en el món del jazz.

LA GUITARRA DE JAZZ A SUECA
Dani Flors. Daniel Flors es un músico polifacético e innovador. Guitarrista y compositor con una trayectoria profesional que va desde el jazz más contemporáneo hasta la composición sinfónica, recibe una sólida formación musical que incluye el Conservatorio Superior de Música y el Berklee College of Music donde acaba los estudios de Composición de Jazz.
Ha sido músico de sesión y arreglista en numerosos CD’s y sus composiciones aparecen en álbumes como “Per Altra Banda” (Ramón Cardo Big Band) con su pieza “Out Of Print”, “Nuevas Músicas Para Big Band” con “About The Wisdom And The Sense Of Urgency” por mencionar unos cuantos; destacando su primer trabajo como líder “When Least Expected” y su reciente proyecto “Atonally Yours” muy bien aclamado por la crítica.
Finalista en el Concurso de Composición de Jazz de SGAE con su pieza “Duckaddiction” y nominado como mejor Composición Musical por los espectáculos de danza “Rotondas” y “Reme-Dios”.
Guitarra solista con La Orquesta Sinfónica del Mediterráneo dirigida por Gabriel Yared, compositor de música para Teatro (“Sed”) y Danza (“Aut Improv”, “Rotondas” (co-escrita con Jesús Salvador “Chapi”) y “Reme-Dios”).
Ha participado en las giras de las cantantes Astrid Crone y Ester Andújar, así como con el bailarín Toni Aparisi.
Sus conocimientos abarcan el campo entero de la armonía y la composición, y su papel como maestro ha sido muy bien valorado. El es también un arreglista muy respetado en todos los ámbitos de la música moderna.
Profesor solicitado en numerosos cursos y seminarios (Jazz en el Palau de la Música, SGAE (junto al prestigioso saxofonista Perico Sambeat), etc.) Ha impartido cursos de guitarra y armonía en diferentes instituciones internacionales destacando University of New Mexico (Albuquerque NM, USA), Inverness (Scotland), Liverpool (England) y Bata (Guinea Ecuatorial).

DANIEL FLORS GROUP [THERAPY] es una propuesta, particularmente innovadora, de una música de Fusión con unas composiciones llenas de originalidad, sin duda, muy personales.
El compositor altera el concepto tradicional de forma para adecuarse de una forma más libre a las diferentes concepciones de la composición musical. Además pretende decir algo nuevo en el pensamiento que expresa basándose en determinados tipos de estructuras como son la utilización de acordes no funcionales, métricas irregulares y una evidente renuncia a la tonalidad como concepto fundamental de creación para adentrarse en esta aventura que supone el placer indescifrable de la exploración sonora. En definitiva, los temas son situaciones, historias y sensaciones cotidianas que no sólo reflejan un estado de ánimo sino que, además, también ofrecen una visión, a menudo compleja, de todo aquello que nos rodea.

Víctor Llombart.
Victor Llombart Quartet naix a principis de l'any 2006, per la iniciativa de Victor de fer el seu propi grup amb les seues composicions. Encara que és una formació recent ja ofereix música de alta qualitat que de segur agrada al públic interesat amb la música jazz-fusio. Amb una formació de cuatre components, el espectacle sonor es de gran potencia i cualitat musical.
Actualment estàn aconseguint un gran reconeixement en concursos de jazz de les universitats valencianes com la de Valencia o la de Castelló.

Angel Guillem Cherp
Llicenciat en Filosofía, melòman i guitarrista incipient, li encanta xarrar i parlar de música fins que no quede saliva.
Actualment forma part del grup de funk-soul Rabluptus Yau i comença a participar en concerts i jam sessions de jazz.
I s’ha encarregat de realitzar aquesta xarrada. Gracies a tots per l’atenció!

Com un amant, el guitarrista deu agassajar el cos de la seua amada, tocarlo i acaronarlo, de manera que no sols reba amor, sinó que el torne.
Joaquim E. Berendt

La Guitarra De Jazz

by jazztabe

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

2 Embeds 14

Statistics

La Guitarra De Jazz Presentation Transcript

http://www.slideshare.net	9
http://eatjazz.blogspot.com.es	5