• Save
Le diatop ecatala
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Le diatop ecatala

on

  • 738 views

 

Statistics

Views

Total Views
738
Views on SlideShare
331
Embed Views
407

Actions

Likes
0
Downloads
0
Comments
0

10 Embeds 407

http://jaumecoscollarcatala.blogspot.com.es 245
http://jaumecoscollarcastellano.blogspot.com.es 44
http://jaumecoscollarenglish.blogspot.com.es 31
http://jaumecoscollarfrances.blogspot.com.es 24
http://jaumecoscollarfrances.blogspot.com 22
http://jaumecoscollarcatala.blogspot.com 20
http://jaumecoscollarcastellano.blogspot.com 10
http://jaumecoscollarenglish.blogspot.com 8
http://jaumecoscollarfrances.blogspot.fr 2
http://jaumecoscollarcastellano.blogspot.fr 1
More...

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Le diatop ecatala Le diatop ecatala Presentation Transcript

  • IANNIS XENAKIS1978 Compositor, arquitecte i també enginyer civil i matemàtic. Iannis Xenakis (1922-2001) es va consagrar sense descans a la creació. El resultat és una obra proteica que es caracteritza per un compromís personal innegable. Nascut a Rumania, va acabar els seus estudis a Grècia i durant la Segona Guerra Mundial es va incorporar a la Resistència. Fou greument ferit i, posteriorment, condemnat a mort al seu país. Des de 1947 fou refugiat polític a França, on va iniciar la seva carrera com a arquitecte amb Le Corbusier.A propòsit de la discussió mantinguda durant el curs al respecte del bi e l’encàrrec era celebrar la inauguració del centre i consistia en la creació d’unprojecte lluminós i sonor destinat a animar la plaça i el centre del Plateau Beaubourg(6). Xenakis va acceptar l’encàrrec i va proposar la construcció d’un Politope, és adir, un espai capaç d’allotjar un espectacle alhora visual, musical y material(1). Xenakis ja havia tingut l’oportunitat d’assajar propostes similars on musica, llum i arquitectura fonien els seus límits.Tot i així, aquest encàrrec oferia una condició diferent a tots els anteriors: en aquesta ocasió Xenakis tenia la oportunitat de projectar i construir l’embolcall de l’espectacle. Els Politopes anteriorsa l’any 1978 s’havien acollit a espais preexistents o a espais exteriors i Xenakis tant sols s’havia fet càrrec de l’espectacle lumínic i sonor. Aquests van ser els casos del Politope de Montreal, alpavelló de França de l’Exposició Universal de 1967, el Politope de Persépolis de 1971, a les runes de l’antiga capital Persa, el Politope de Cluny de 1972-74, a les termes romanes de Cluny i elPolitope de Micenes de 1978, a les runes de l’antiga Micenes. En el cas que ens ocupa Xenakis tenia la oportunitat de satisfer una inquietud que el perseguia de temps enrere. Podria plantejar unaresposta personal i arquitectònica a l’envolvent del Politope. Podria construir la volta celeste sota la qual tindria lloc l’espectacle; la “closca”, embolcall i part de l’experiència artística de la modernitat.Si he cregut convenient reflexionar sobre aquest autor i, concretament, sobre aquest projecte és perquè el considero un cas paradigmàtic d’equilibripoètic entre art i tècnica. Pocs creadors com Xenakis han aconseguit crear sistemes on la relació entre tècnica i art és tan fructífera i simbiòtica. Dels textos i testimonis orals que conformenel llegat del discurs teòric de Xenakis se’n desprèn la següent idea: la tècnica i la tecnologia son epifenòmens del temps present: eines canviants que s’ofereixen a l’artista i que aquest té el deured’aprofitar. En l’entrevista amb Volker Banfield i Heinz-Otto Peitgen(2) s’esforça en recalcar els grans avenços que ha patit la ciència (i en conseqüència la tècnica i la tecnologia) en la modernitati argumenta que l’art no pot viure al marge dels nous descobriments. D’altra banda, en molts altres testimonis, Xenakis argumenta que els progressos en els camps de l’art i la ciència han anatsempre íntimament lligats. L’autor explica el progrés com un fenomen global i els avenços en les diferents disciplines com a conseqüències locals. Aquesta correspondència entre els avenirs d’arti ciència els fa indissociables i complementaris per necessitat. Per Xenakis la creació al marge d’aquesta realitat representa una renuncia al potencial real de l’art, més que mai, en l’actualitat.Notes sobre Le diatope:[LLUM_la música pels ulls i l’espai]:L’espectacle lumínic es mostra com una simfonia visual de l’espai. Una simfonia abstracta reduïda als conceptes primordials i als elements compositius bàsics, que són, per Xenakis, el punt i lalínia. Els 1680 flashos il·luminen el punt i els quatre rajos làser la línia. Són els colors, verd i vermell en aquest cas, els encarregats d’aportar els matisos tímbrics i tonals. Un espectacle còsmic pera tots el homes i dones que vulguin compartiruna nova volta celeste.No és d’estranyar que els elements que Xenakis escull per engendrar l’espai abstracte evoquin les reflexions del pare de l’abstracció pictòrica. Xenakis no va teoritzar en profunditat sobre aquestsaspectes, tal vegada no era necessari ja que comptava amb el llegat de Kandinsky...[SO_filosofia, estocàstica i espai]:L’espectacle musical acaba per convertir-se en un manifest teòric que mostra al mon les noves estratègies amb les que Xenakis afronta la composició(3). Recull el testimoni del dodecafonisme,el serialisme i la música concreta per fer un pas de gegant cap a l’abstracció total en la música. Malgrat ser la música, a priori, la més abstracta de les arts(4), Xenakis formalitza un avenç notorii evident que acosta la música a les idees abstractes contemporànies vinculant definitivament música i ciència. No em correspon a mi fer un anàlisi acurat de La legende D’Eer(5), l’obra musicalcomposada per Xenakis per Le Diatope, així com tampoc és aquest el propòsit del text. Malgrat tot, voldria destacar una de les principals novetats introduïdes per Xenakis en el procés de composiciómusical: la disciplina matemàtica de la probabilística i, més concretament, de l’estocàstica. La complexitat d’aquestes idees matemàtiques aplicades a la música és considerable. Tot i això, crecnecessari explicar el perquè de la necessitat del compositor d’aplicar aquests nous mètodes. Xenakis sent que el mètode de composició de la música abstracta contemporània ha d’incorporar lamatemàtica probabilística. Defensa que les matemàtiques han estat una presència constant en la història de la música i creu que els avenços actuals en aquest camp requereixen ser atesos pelcompositor. Creu que l’aplicació de la probabilística no determinista (es a dir, l’estocàstica) al camp de la composició pot dotar l’obra d’un l’esperit similar al de les obres de la naturalesa. Pot dotarl’obra de la no predictibilitat, la aleatorietat, la coexistència de diferents plans de realitat, es a dir, de la màgia dels fenòmens naturals. Creu que l’artista ha d’utilitzar aquesta nova eina per crearobres, o cosmos, amb llum pròpia i amb la capacitat d’emocionar i fascinar així com ho fa el mar o els estels. Obres que no busquen la reproducció dels objectes o fenòmens que ens envoltensinó la creació de noves d’experiències “naturals”.Tanmateix l’espectacle explota les tecnologies més recents en el camp de la reproducció de sons. Onze altaveus distribuïts en cercle reprodueixen, mitjanant un sistema au-tomatitzat, les set pistes de l’enregistrament musical. El so, així com la llum, utilitza el recurs de la posició de les fonts per dotar a la música de les tres dimensions de l’espai.[MATERIA_el paraboloide hiperbòlic i el glissandi]:Com he dit anteriorment, Le diatope va oferir a Xenakis la primera i única oportunitat de construir l’embolcall arquitectònic d’un dels seus Politopes. Tot i això, sembla evident que el Pavelló Philips(encarregat a l’estudi de Le Corbusier per l’Exposició Universal de Brussel·les de l’any 1958), l’arquitectura del qual va ser projectada per Xenakis, fou una experiència prèvia molt influent. Lestesis exposades en l’arquitectura del pavelló Philips mostren l’origen de les inquietuds artístiques de Xenakis. I són aquestes mateixes tesis les que van trobar en Le diatope el vehicle idoni per aatansar-se al gran públic. Cal recordar aquí que la instal·lació va mantindre un gran èxit de convocatòria durant els mesos en que va restar en funcionament (sis mesos a parís amb 10000 espec-tadors i sis mesos a Bonn amb 25000 espectadors).La proposta volumètrica i formal de Xenakis resulta de la juxtaposició de tres paraboloides hiperbòlics. I més enllà de respondre tant a les necessitats espacials i acústiques del programa com ales necessitats volumètriques del mateix, la volumetria i la forma de la closca responen a la voluntat de formalitzar els principis que regeixen Le diatope. El paraboloide hiperbòlic en particular i lesformes hiperbòliques en general representen per Xenakis dues idees clau. D’una banda l’expressió formal d’un procés matemàtic de molta actualitat: les superfícies reglades. I, d’altra banda, lacontinuïtat en la forma que Xenakis persegueix. No tant sols en l’arquitectura sinó també en la música, com així ho demostra la debilitat del compositor pels glissandi (moviment continu i direccionald’un so al llarg de la gamma tonal). Aquesta recurs compositiu es fa evident, també per les oïdes inexpertes, a l’obertura de l’obra Metastasis del mateix compositor. Obra que, tanmateix, va resultaruna font d’inspiració per a la formalització del Pavelló Philips. El qual, com he dit anteriorment, va ser un precedent imprescindible a l’hora de projectar Le diatope (així ho explica el mateix autor enl’entrevista amb Volker Banfield i Heinz-Otto Peitgen anteriorment citada). Aquests encadenaments causals no resulten d’un recurs literari per donar ritme al text ni d’una interpretació personal. Ésel joc sintètic i interdisciplinari que va carregar de força i eficàcia les obres de Xenakis i que fa evident la coherència amb la que l’autor va treballar les seves conviccionsEn quant a la construcció voldria destacar la sensibilitat i coherència de l’autor a l’hora d’escollir les tècniques constructives i els materials. Le diatope es construeix mitjançant dos arcs d’acer quesuporten tres paraboloides hiperbòlics, definits aquests per una malla de cables d’acer i recoberts d’una lona vermella translúcida. L’abstracció conceptual de l’estructura i la conseqüent assignacióde materials, malgrat no ser una proesa, respon a un coneixement seriós dels mètodes i materials de la construcció arquitectònica.[Louis Kalff]: -“Kalff, directeur artistique des Etablissements Philips a Eindhoven, Hollande. Je viens vous demander de faire le pavillon Philips à l’Exposition universelle de Bruxelles. Nousn’exposerons aucun produit commercial. Vous serez libre de faire la façada que vous vouldrez...”
  • [Le Corbusier]:- “Je ne ferai pas de façade Philips, je vous ferai un poème électronique. Tout se passera à l’interieus: son, lumière, couleur, rythme. Peut-etre un échafaudage sera-t-il le seulaspect extérieur de pavillon”(6)[MATERIA_el paraboloide hiperbòlic i el glissandi]:Com he dit anteriorment, Le diatope va oferir a Xenakis la primera i única oportunitat de construir l’embolcall arquitectònic d’un dels seus Politopes. Tot i això, sembla evident que el Pavelló Philips(encarregat a l’estudi de Le Corbusier per l’Exposició Universal de Brussel·les de l’any 1958), l’arquitectura del qual va ser projectada per Xenakis, fou una experiència prèvia molt influent. Lestesis exposades en l’arquitectura del pavelló Philips mostren l’origen de les inquietuds artístiques de Xenakis. I són aquestes mateixes tesis les que van trobar en Le diatope el vehicle idoni pera atansar-se al gran públic. Cal recordar aquí que la instal·lació va mantindre un gran èxit de convocatòria durant els mesos en que va restar en funcionament (sis mesos a parís amb 10000espectadors i sis mesos a Bonn amb 25000 espectadors).La proposta volumètrica i formal de Xenakis resulta de la juxtaposició de tres paraboloides hiperbòlics. I més enllà de respondre tant a les necessitats espacials i acústiques del programa com ales necessitats volumètriques del mateix, la volumetria i la forma de la closca responen a la voluntat de formalitzar els principis que regeixen Le diatope. El paraboloide hiperbòlic en particular i lesformes hiperbòliques en general representen per Xenakis dues idees clau. D’una banda l’expressió formal d’un procés matemàtic de molta actualitat: les superfícies reglades. I, d’altra banda, lacontinuïtat en la forma que Xenakis persegueix. No tant sols en l’arquitectura sinó també en la música, com així ho demostra la debilitat del compositor pels glissandi (moviment continu i direccio-nal d’un so al llarg de la gamma tonal). Aquesta recurs compositiu es fa evident, també per les oïdes inexpertes, a l’obertura de l’obra Metastasis del mateix compositor. Obra que, tanmateix, varesultar una font d’inspiració per a la formalització del Pavelló Philips. El qual, com he dit anteriorment, va ser un precedent imprescindible a l’hora de projectar Le diatope (així ho explica el mateixautor en l’entrevista amb Volker Banfield i Heinz-Otto Peitgen anteriorment citada). Aquests encadenaments causals no resulten d’un recurs literari per donar ritme al text ni d’una interpretaciópersonal. És el joc sintètic i interdisciplinari que va carregar de força i eficàcia les obres de Xenakis i que fa evident la coherència amb la que l’autor va treballar les seves conviccionsEn quant a la construcció voldria destacar la sensibilitat i coherència de l’autor a l’hora d’escollir les tècniques constructives i els materials. Le diatope es construeix mitjançant dos arcs d’acerque suporten tres paraboloides hiperbòlics, definits aquests per una malla de cables d’acer i recoberts d’una lona vermella translúcida. L’abstracció conceptual de l’estructura i la conseqüentassignació de materials, malgrat no ser una proesa, respon a un coneixement seriós dels mètodes i materials de la construcció arquitectònica.[Louis Kalff]: -“Kalff, directeur artistique des Etablissements Philips a Eindhoven, Hollande. Je viens vous demander de faire le pavillon Philips à l’Exposition universelle de Bruxelles. Nousn’exposerons aucun produit commercial. Vous serez libre de faire la façada que vous vouldrez...”[Le Corbusier]:- “Je ne ferai pas de façade Philips, je vous ferai un poème électronique. Tout se passera à l’interieus: son,lumière, couleur, rythme. Peut-etre un échafaudage sera-t-il le seul aspect extérieur de pavillon”(6)Així varen començar les correspondències entre Louis Kalff i Le Corbusier. Era febrer de 1958 i Iannis Xenakis ja treballava al 35 del carrer de Sèvres de París, on l’arquitecte francès tenia l’estudi.“-je vous ferai un poème électronique”. Deia Le Corbusier.Es curiós observar com la perspectiva del temps matisa i replanteja els esdeveniments passats. Aquesta sentència genial correspon a Le Corbusier, no hi ha dubte (així ho dicten els documents).Malgrat tot, no resulta gens difícil imaginar-la en boca de Xenakis (qui sap, tal vegada no correspon a cap dels dos visionaris). En tot cas, havent llegit la petita publicació que va acompanyarel projecte del Pavelló Philips, és a dir, le poeme electronique de Le Corbusier i considerant-la un precedent, crec convenient recalcar la poesia que roman, al meuentendre, rere les qüestions tractades durant el curs i rere les qüestions exposades en aquest text. Si considerem la poesiacom un equilibri harmònic entre fons i forma, es fàcil imaginar de quina manera pot trobar-se aquesta en l’arquitectura (o potserhauria de dir en les arquitectures). L’arquitectura de l’habitatge. L’arquitectura del monument. L’arquitectura de l’obra civil.L’arquitectura de la ciutat. Totes elles poden tendir a aquest equilibri si treballen a consciència el binomi tècnica_arquitectura.Cal recordar, tanmateix, que inclús satisfent la norma algorítmica que s’amaga darrere la definició acceptada unes línies enre-re, la poesia sempre resta de l’altre costat de la equació.L’escriptor Argentí Júlio Cortazar va dir en l’entrevista amb Joaquín Soler Serrano al programa a fondo de TVE a l’any 1977: “-si tienes alguna cosa que decir y no la dices conel exacto y preciso lenguage con que tiene que ser dicha pues de alguna manera no la dices o la dices mal”. Entre tant, Xenakis començava a treballa r en elprojecte de Le diatope. Reconec oportunista el fet de citar aquí aquest punt de vista. Malgrat això i deixant de banda la coincidència cronològica, potser anecdòtica, em sembla una afirmaciómolt suggerent.Arquitectura i tècnica? Mai fins ara ha estat possible quelcom així. Avui és a les nostres mans. IANNISXENAKIS Jaume Coscollar Casamayor(1) XENAKIS, I. (2009). M’usica de la arquitectura, trad. Miguel Angel Ruiz Larrea. Madrid. Akal.(2) entrevista a la televisi’o alemanya amb Volker Banfield (pianista alemanny 1944) Heinz-Otto Peitgen (matematic alemany, Nümbrecht, 1945)(3) XENAKIS, Iannis. 2001. Formalized Music: Thought and Mathematics in Composition (Harmonologia Series No.6). Hillsdale, NY: Pendragon Press(4) KANDINSKY, W. (1996). Punto y l’inea sobre el plano, trad. Roberto Echavarren. Barcelona. Paidos estetica 25(5) El nom de l-obra fa referencia a l-ultima part de La rep’ublica de Plat’o(6) Le poeme electronique. Le Corbusier.Artícle presentat a l’assignatura de tècnica i arquitectura del màster de Teoria i Història de l’Arquitectura de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.