MARIA AURÈLIA CAPMANY            ILA REPRESA DE LA NOVEL·LA           AUN LLOC ENTRE ELS MORTS
BIOGRAFIAMaria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora deteatre i assagista. És una de les escriptores...
OBRANovel·la! Necessitem morir. Barcelona: Aymà, 1952 / Barcelona: Proa, 1977.! Laltra ciutat. Barcelona: Selecta, 1955.! ...
! Ca, barret! o varietats de varietat i tot és varietat [amb Jaume Vidal Alcover].Palma: Moll, 1984.Infantil i juvenil! An...
APUNTS CRÍTICS"Tots els personatges són singulars, però nhi ha que són estrictament irrepetibles.Ho era lAurèlia Capmany p...
lector tancar el lliber amb lesperit en pau, persuadit que tot sacaba com cal. No,confronta el lector amb un món dur i ins...
ENTREVISTES—Des de la vostra experiència en el món de la política cultural municipal, ¿comvaloreu aquesta distinció de les...
—Sí, sí. Un de molt concret. El que passa és que el teatre no és com el poema o lanovel·la que lescrius perquè una cosa mo...
Upcoming SlideShare
Loading in …5
×

Maria aurèlia Capmany

351 views
284 views

Published on

Published in: Education
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
351
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
2
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Maria aurèlia Capmany

  1. 1. MARIA AURÈLIA CAPMANY ILA REPRESA DE LA NOVEL·LA AUN LLOC ENTRE ELS MORTS
  2. 2. BIOGRAFIAMaria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora deteatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques.Estudia a lInstitut-Escola i es llicencia en Filosofia. Treballa com agravadora de vidre i com a mestra a lensenyament secundari. El 1947queda finalista del premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitemmorir i el guanya lany següent amb El cel no és transparent. El seu prestigicom a narradora li arribarà, però, el 1956 amb lobra Betúlia.El 1959 funda amb Ricard Salvat lEscola dArt Dramàtic Adrià Gual, onexerceix de professora, fa dactriu, de directora i de traductora. També hiestrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixendues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gustde la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista,dedica nombrosos articles als temes al voltant de la dona i també sobrediversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. Es dedica també alguionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora iresponsable de les àrees de Cultura i dEdicions de lAjuntament deBarcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a laseva mort.Va ser membre de lAssociació dEscriptors en Llengua Catalana.
  3. 3. OBRANovel·la! Necessitem morir. Barcelona: Aymà, 1952 / Barcelona: Proa, 1977.! Laltra ciutat. Barcelona: Selecta, 1955.! Betúlia. Barcelona: Selecta, 1956.! Tana o la felicitat. Palma: Moll, 1956.! Ara. Barcelona: Albertí, 1958 / Barcelona: Plaza & Janés, 1988.! Traduït de lamericà. Barcelona: Albertí, 1958.! El gust de la pols. Barcelona: Destino, 1962 / Barcelona: Edicions 62, 1986.! La pluja als vidres. Barcelona: Club Editor, 1963.! El desert dels dies. Barcelona: Occitània, 1966.! Un lloc entre els morts. Barcelona: Nova Terra, 1967 / Barcelona: Laia, 1979 /Barcelona: Edicions 62, 1984 / Barcelona: Proa, 1999.! Feliçment, jo sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1969 / Barcelona: Laia, 1983 /Barcelona: Barcanova, 1994.! Vitrines dAmsterdam. Barcelona: Club editor, 1970.! Quim-Quima. Barcelona: Estela, 1971 / Barcelona: Laia, 1977 / Barcelona: Planeta,1991.! El jaqué de la democràcia. Barcelona: Nova Terra, 1972 / Barcelona: La Magrana,1987.! Vés-ten ianqui. Barcelona: Laia, 1980 / Barcelona: Barcanova, 2006.! Lo color més blau. Barcelona: Planeta, 1983.! El cap de Sant Jordi. Barcelona: Planeta, 1988.! La rialla del mirall. Barcelona: Empúries, 1989.Narrativa breu! Com una mà. Palma de Mallorca: Moll, 1952.! Cita de narradors [amb altres autors]. Barcelona: Selecta, 1958.! Cartes impertinents de dona a dona. Palma de Mallorca: Moll, 1971.! Numnius Dexter Optatur, Papa de Roma. Barcelona: Tarot, 1971.! Coses i noses. Barcelona: La Magrana, 1980.! Fumar o no fumar [amb Pere Calders]. Barcelona: Destino, 1988.! Aquelles dames daltres temps. Barcelona: Planeta, 1990.Teatre! Tu i lhipòcrita. Palma: Moll, 1960.! Vent de garbí i una mica de por. Palma: Moll, 1967.! Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat delsobrers de Catalunya [amb Xavier Romeu i Jover]. París: Edicions Catalanes de París,1970 / Madrid: Moisés Pérez Coterillo, 1976 / Barcelona: Institut del Teatre-Diputació deBarcelona, 1992.! Lombra de lescorpí. València: Gorg, 1974.! Tirant lo Blanc. València: Gorg, 1974 / València: Eliseu Climent, 1980.! El cavaller Tirant. Barcelona: Edebé, 1977.
  4. 4. ! Ca, barret! o varietats de varietat i tot és varietat [amb Jaume Vidal Alcover].Palma: Moll, 1984.Infantil i juvenil! Anna, Bel i Carles. Barcelona: Lumen, 1971.! Ni teu, ni meu. Barcelona: La Galera, 1972.! Lalt rei en Jaume. Barcelona: Aymà, 1977.! Àngela i els vuit mil policies. Barcelona: Laia, 1981.! El malefici de la reina dHongria o les aventures dels tres patrons denau.Barcelona: Barcanova, 1982.! Contes. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1993.! De veu a veu: contes i narracions. [amb Montserrat Roig]. Barcelona: Cercle deLectors, 2001.Crítica literària o assaig! La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona: Edicions 62, 1966.! Dia sí, dia no: apunts sobre la nostra societat actual. Barcelona: Llibres de Sinera,1968.! La dona catalana. Barcelona: Mateu, 1968.! Els vells. Barcelona: Mateu, 1968.! La joventut és una nova classe? Barcelona: Edicions 62, 1969.! Pedra de toc. Barcelona: Nova Terra, 2 vols., 1970-1974.! Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa, 1972.! El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1973.! Poema i vers o El cor salvatge de Carles Riba. Barcelona: Institut dEstudis Hel·lènics- Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1973.! Subirachs o el retrat de lartista com a escultor adult. Barcelona: Pòrtic, 1975.! Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia. Barcelona: Dopesa, 1976.! La dona i la Segona República. Barcelona: Edicions 62, 1977.! Dies i hores de la nova cançó. Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat,1978.! Temps passat, notícia davui: una història de Catalunya. Barcelona: Vicens-Vives,1978.! Fem memòria. El port de Barcelona. Barcelona: Lundwerg Editors-Port Autònom deBarcelona, 1990.! Barcelona entre mar i muntanya. Barcelona: Polígrafa, 1992.
  5. 5. APUNTS CRÍTICS"Tots els personatges són singulars, però nhi ha que són estrictament irrepetibles.Ho era lAurèlia Capmany per múltiples raons. Tenia les arrels plantades en un mónperdut per sempre més: el de la cultura intel·lectual dabans de la guerra. Baixavaduna soca familiar que feia entroncar lavi Franés amb el pare Capmany i querecalaven el paradís sempre recurrent, quasi obsessiu, dels seus anys dinstitut. Eraun paradís de llibertat de pensament, al qual lAurèlia no va renunciar mai: va ser,anys després, una dona lliure quan les dones portaven més duna cotilla. Aquestallibertat essencial, aquesta reverència envers la idea ben organitzada, va establir enella una personalitat forta, a estones dura, a estones impertinent, desconfiada peròcuriosa, que sempre podia ser localitzada a través duna conversa. LAurèlia eradona de conversa malgrat la seva verbositat excessiva, el doll didees i anècdotes icomentaris i cites que li afloraven cada cop que un interlocutor se li posava alabast. Era, també en això, un producte dun altre temps: valorava la cultura oral,llaurada mot a mot, en temps dels monosílabs i de les imatges. Quasi Noucentista,lAurèlia somiava una obra ben feta. I la millor obra va ser el seu personatge, ellamateixa."(Patrícia Gabancho: "Lobra ben feta", Diari de Barcelona, 3 doctubre de 1991)"Maria Aurèlia Capmany va ser per a mi, en primer lloc, una novel·lista, i crec quelobra de ficció és el lloc on convergeixen lautor, la seva filosofia, la seva sensualitati el món on li ha tocat viure. [...] Va provar gairebé totes les formes narrativespossibles: la novel·la psicològica, la simbòlica, la picaresca, la dintriga policíaca, lanovel·la històrica, lepistolar, el pastitx, etc. De les obres de la primera època (quesacaba amb la publicació, lany 1963, de La pluja als vidres) es poden destacardiverses característiques:1. Són novel·les dofegament. Transcòrren en un món fosc, gris i fred, devidentsignificació simbòlica, com ho és la sensació que el temps sha aturat, que no hi hacap esperança de futur. Lart de Maria Aurèlia Capmany consisteix a crearfísicament en el lector, per la mateixa forma de la narració, la sensaciódofegament.2. Són novel·les del malestar existencial, però més que langoixa davant labsurd,com ho definia Camus, expressen un malestar provocat per unes circumstàncieshistòriques ben precises. Duna banda, la majoria dels seus protagonistes sónsempre vençuts perquè no volen ser des salauds, com deia Sartre. Duna altra, lanarració neix de la tensió del protagonista entre el desig dacceptar la realitatabsurda i el desig de fugir. [...]3. El lector no té mai una visió unilateral, única i coherent, sino plurilateral, diversai ambigua dels personatges, que conserven una gran opacitat. Deixar al lector unmarge de llibertat en lopinió que es fa dels personatges implica una doble voluntatper part de la autora: no donar-se com a portadora de la veritat i exigir laparticipació dun lector actiu. Aquest desig es manifesta en una quartacaracterística: la narració el·líptica, que consisteix a suggerir més que a explicar.Aquesta manera de fer es manifesta, en particular, quan la novel·lista proposa unmisteri, un enigma, sigui o no sigui el tema essencial de lobra. [...]Molt abans que el gènere policíac es posés de moda en la literatura escrita encastellà, Maria Aurèlia Capmany havia reflexionat sobre els mecanismes queimplicava i la seva validesa per a enfocar la realitat espanyola. ¿Què pot significarla investigació sobre un crim en una societat en la qual lordre establert ésinqüestionable, la veritat el que més convé i el silenci la resposta als interrogants?En cap de les "novel·les policíaques", com en cap dels misteris proposats en unanovel·la, no es pot establir públicament la veritat, perquè la veritat no interessa aningú, més aviat molesta. A més, la Veritat sembla sempre molt relativa. MariaAurèlia Capmany no proposa una lectura còmoda i reconfortant que permeti al
  6. 6. lector tancar el lliber amb lesperit en pau, persuadit que tot sacaba com cal. No,confronta el lector amb un món dur i insatisfactori. [...]En les novel·les de la primera època, es manifesta ja un interès per el passat, quellavors tenia la forma duna casa. Preservar la casa pairal significava, per als qui shientestaven, preservar els records duna forma de vida i duns valors que haurienvolgut eterns. M. A. Capmany sadona que, contant la història duna casa i de lesgeneracions que hi van viure, pot contar la Història de la seva terra.Aquest interés, que significa buscar o analitzar tot el que fa referència a la identitatcatalana, és constant en la seva obra, com ho és la reflexió sobre la condiciófemenina que no enfoca mai des de la perspectiva de la dona víctima. [...]A partir de Feliçment sóc una dona, i cada vegada més, Maria Aurèlia Capmanyaconsegueix donar a la seva paraula escrita lescalf, lalegria, la força i la vitalitat dela seva paraula oral. Això, conjugat amb la seva capacitat devocació sensorial, fade la lectura de les seves novel·les un plaer tan físic com intel·lectual. [...](Anne Charlon: "Escalf, vitalitat i evocació sensorial", La Vanguardia, 20 doctubredel 1992)
  7. 7. ENTREVISTES—Des de la vostra experiència en el món de la política cultural municipal, ¿comvaloreu aquesta distinció de lescriptor de mes?—Bé. Em temo que no té res a veure una cosa amb laltra. La meva gestió culturala lAjuntament de Barcelona i la meva obra literària, només tenen dues coses encomú: que totes dues són obra meva. Ara bé, el fet que hagi acceptat aquestadesignació vol dir que crec en leficàcia daquesta promoció de la Institució de leslletres Catalanes. Els autors catalans sempre ens hem queixat de la manca depromoció de la nostra obra. En el moment en què la Institució de les LletresCatalanes es proposa promoure aquesta obra, crec que és una cosa bona i, en fi, hoelogio i hi trobo molt bé.—En alguna ocasió heu dit que aquest és el país que tracta amb menysconsideració els escriptors.—Sí. I tant, i tant. Continuo pensant-ho. I per tant que la Institució de las LletresCatalanes vulgui rectificar-ho i vulgui fer conèixer en el propi país les obres delsescriptors catalans crec que és una cosa molt bona.—Aquelles dames daltres temps és el vostre últim llibre publicat. Què us ha portata parlar dunes dones anònimes de finals del segle passat?—La idea del llibre va sorgir dunes tertùlies que hi havia a casa meva. Vivíem a laRambla en una botiga i llavors a la rebotiga la gent es reunia i parlava. Pensant enaquesta tertúlia men vaig adonar que moltes vegades el coneixement de lespersones i les coses es té només per les xafarderies que es fan en una tertúlia. Emva semblar que era una cosa bonica el fer sorgir dunes tertúlies de la mevainfantesa el record dunes dames de final de segle. La gent gran que jo mescoltavaanaven parlant daquestes senyores que havien tingut una certa excelència i unacerta influència en lambient en què vivien. I es tractava de confeccionar un retratde cada una delles. Va ser una cosa que em va atraure i em vaig decidir a fer-ho. Isembla que pot ser de molt bona lectura.—On comença la ficció i on la realitat dqauests retrats de dames del segle passat?—Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor és lexperiència. Tot allòque imagina, ho imagina a través de les seves vivències i els seus records. Ara, apartir daquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.—Parlant de records i vivències: vós vau escriure, quan estàveu a punt de deixar elcàrrec de regidora de cultura, les vostres memòries. Què us va decidir a fer-ho?—És una cosa molt extraordinària. Jo havia dit moltes vegades que no les escriuriales memòries. Fins i tot havia sostingut que lescriptor es revela més en la sevaobra literària, que no pas quan es disposa a parlar dell mateix. En lobra literària esdeixen anar molts elements de la pròpia personalitat, que com que un no és aprimera fila, ho posa tranquil·lament. Tot això ho havia dit, però vet aquí que quanvaig fer de regidora de cultura em va absorbir tant que sem feia impossible defeina organitzada i vaig dhaver daparcar tots els projecte que tenia. No tenia ni laconcentració ni la continuïtat que mexigia una obra literària. I un estiu com quetenia ganes descriure vaig comprar-me una llibreta i em vaig possar a escriure.Així va anar sortint, de manera molt espontània el Mala memòria. Cal dir tambéque hi va haver tota una sèrie de circumstàncies que van fer que estiguésespecialment sensible a parlar, no tant del meu passar, com de perquè el meupassat mhavia conduït allà on estava.—Pel que fa el teatre, vós vau ser una autora teatral molt prolífica i moltrepresentada. Lany 82 vau portar una obra als escenaris per darrer cop. Teniuprevist algun projecte per tornar-hi?
  8. 8. —Sí, sí. Un de molt concret. El que passa és que el teatre no és com el poema o lanovel·la que lescrius perquè una cosa molt interior timpulsa. El teatre per a misempre ha estat un compromís amb algú altre, que mha demanat fer una obra aixíi així i jo mhe possat a fer-la. I és quan mha donat més bon resultat. Perexemple, Tu i lhipòcrita va sorgir duna proposta den Jordi Sarsanedes; Vent degarbí i una mica de por va ser una proposta de Ricard Salvat per celebrar als cincanys de lAdrià Gual; o quan vaig fer Teatre de cabaret va ser per la insistència deJosep Anton Codina. Sempre ha estat una relació de col·laboració amb algú i sobreun projecte immediat.—En el segon volum de Això era i no era dediqueu tot un capítol a Salvador Espriu idieu que ell us va ensenyar a escriure. Fins a quin punt reconeixeu la influènciadEspriu?—Totalment. Potser no una influència literària, que és molt difícil destablir, tot i queevidentment hi és en un sector molt concret de la meva obra. Però lEspriu era unescritor tan, tan diferent del que sóc jo... Fins i tot ell de vegades em deia: "fas unús del llenguatge que està a les antípodes de lús que jo faig. Però per a mi larelació amb Espriu va ser un mestratge al qual em vaig adherir i del qual em vaighaver de defensar, perquè la meva admiració per lEspriu era tan enorme que fins itot de vegades jo madonava que la seva influència anava més enllà del meutemperament, de la meva tasca com escriptora. I en aquest sentit me nhavia dedefensar per no sotmetrem duna manera absoluta a les seves coordenadesestètiques. Ara, això jo crec que és una de les característiques de lautènticmestratge. Si fem un seguiment de la història de la filosofia, ens nadonarem queals grans deixebles són aquells que shan rebel·lat contra la teoria del mestre.(Xavier Caraltó. "Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó", Avui, 17 març1990)

×