Your SlideShare is downloading. ×
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Laaa bogeria paula, eva
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Laaa bogeria paula, eva

672

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
672
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. // 2010 2n de Batxillerat C Paula Clarà Torroglosa Eva Torrent Fàbrega [LA CRÍTICA] Llibre la Bogeria, llengua Catalana.
  • 2. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 Índex 1. Presentació...................................................................................................................... 2. Crítiques: • Sergi Beser............................................................................................................2 • Maurici Serrahima............................................................................................................3 • Oriol Pi de Cabanyes...................................................................................................4-5 • F. Ripoll.............................................................................................................................6-7 • Benito Pérez Galdós....................................................................................................8-9 • J. Roca y Roca.............................................................................................................10-11 3. Conclusió ........................................................................................................................12 4. Bibliografia......................................................................................................................13 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 2
  • 3. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 1. PRESENTACIÓ Aquest treball consta d’algunes crítiques fetes per escriptors importants, i que examinen o informen sobre el llibre La bogeria, de Narcís Oller. Per altra banda, alguns d’aquests escriptors han aprofitat per jutjar el novel·lista. Les crítiques escollides són dels autors següents: • Sergi Beser: pròleg a Narcís Oller, La bogeria en el llibre «La bogeria dintre el món narratiu de Narcís Oller» • Maurici Serrahima: comentari fet dins Dotze mestres. • Oriol Pi de Cabanyes: comentari fet dins dels Apunts d’història de la Renaixença. • F. Ripoll: article publicat a La Veu de Catalunya, el 20 de gener de 1899. • Benito Pérez Galdós: cartes entre Galdós i Oller. • J. Roca y Roca: article publicat a La Vanguardia el 22 de gener de 1899. Aquest treball l’hem fet a partir de les crítiques extretes del pròleg del llibre La bogeria de Narcís Oller, de diferents autors, i tot seguit hem tret conclusions de cada crítica. Ho hem fet d’aquesta manera perquè ens ha semblat un bon mètode per portar a terme el treball. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 3
  • 4. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 2. CRÍTIQUES SERGI BESER, «La bogeria dins el món narratiu de Narcís Oller», pròleg a Narcís Oller: La bogeria. Barcelona: Laia, 1980 (Les Eines de Butxaca, 3), p. 13-14. La bogeria apareixia en un moment clau per la novel·la europea, quan com ja hem assenyalat, s’estava lluitant per establir uns nous models narratius. Aquesta obra d’Oller representava, indubtablement, una experiència enriquidora de la tècnica narrativa que, per desgràcia, havia de quedar aïllada dintre del seu context cultural. L’estructura de l’obra, l’ús fet del punt de vista narratiu i la temàtica conceptual eren la resposta personal i original de Narcís Oller a la crisi de la novel·la realista decimonònica. Per aquests motius, La bogeria semblava iniciar una nova època en la novel·lística d’Oller; però, d’una altra banda, una sèrie d’elements narratius la relacionava amb la seva producció anterior. Ha estat dit que Oller, amb La febre d’or, s’adhereix al concepte de novel·la global creat per Balzac. Aquest tipus de novel·la convertia els diferents relats independents en parts d’un únic i gran relat i tenia, com a matèria i com a tema, la societat coetània a què pertanyia l’autor. La reaparició de personatges és el procediment narratiu més ostensible utilitzat per a aconseguir aquesta relació o comunicació entre les diferents novel·les. Conclusió: Sergi Beser explica l’obra d’Oller a partir de tres limitacions: 1. La inexistència d’una tradició lingüística sòlida capaç d’adaptar-se al realisme 2. La manca d’una crítica literària que serveixi de guia a l’autor. 3. Els prejudicis o flaques que l’afectaven a l’hora de crear, ja que estava en contra del concepte d’”impassibilitat” naturalista davant del drama humà. Beser no crítica Oller, sinó que en fa una valoració positiva. Ens situa l’obra en el seu context històric i literari. Ens comunica que amb La bogeria la novel·la d’Oller semblava que iniciés una nova etapa, però continuava mostrant trets narratius de les seves obres anteriors. En aquest comentari, Sergi Beser fa referència a La febre d’or, que és considerada una novel·la global. Una altra de les raons del per què les novel·les d’Oller tenen relació entre elles, és que els personatges que apareixen són d’obres anteriors. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 4
  • 5. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 MAURICI SERRAHIMA, «Narcís Oller», dins Dotze mestres. Barcelona Destino, 1972, p. 80-81. A La bogeria, Narcís Oller es proposa essencialment la pintura- per cert, molt ben aconseguida- d’un caràcter masculí. Daniel Serrallonga és un descentrat i, en definitiva, un boig. Per única vegada, el narrador parla en primera persona d’un simple espectador del drama. Així, en la narració, desconeix el que passa en l’interior del protagonista, del qual només sap allò que ell veu i el que li’n conten uns amics comuns. A més, deixa passar sense saber-ne ni dir-ne res, períodes molt llargs- de quatre i fins a sis anys- que li permeten, quan retroba Serrallonga o en torna a tenir notícies, precisar per contrast- tal com ja va fer després Proust- els canvis que el pas del temps ha introduït en el personatge central. Desapareixen així els comentaris «d‘autor» i l’ús dels «privilegis» convencionals del novel·lista. I també hi guanya la visió dels personatges femenins, tots ells una mica marginals, però entre els quals hi ha l’extraordinària figura de l’Adela, germana del protagonista, un monument d’estupidesa i de maligna animalitat, que, posada al costat de la Tuies de L’escanyapobres, permet adonar-se de l’extensió de la gamma creadora de figures de dona que aconsegueix Narcís Oller. Com diu Joaquim Molas, La bogeria és la típicament «naturalista» de les novel·les d’Oller, i la que més bé respon als postulats de Zola; més i tot que moltes novel·les del mateix Zola. Diria que la tècnica narrativa de La bogeria el sobrepassa en les possibilitats d’acostament a la vida real. I encara que la figura de l’Adela no passi d’ésser un esbós, en els moments que la tenim al davant dels ulls aconsegueix una vitalitat i una realitat tan extraordinàries que gairebé ens fa oblidar que l’hem trobada en un món de novel·la. Conclusió: Serrahima fa una crítica positiva envers els personatges de La bogeria. Ens vol explicar que tots els protagonistes d’aquesta obra són masculins, i l’únic que en sabem d’ells són les coses que veu el narrador, ell no sap cap pensament ni cap sentiment de Serrallonga. El que ens vol dir és que es tracta d’un narrador testimoni. També ens comunica que els personatges femenins estan una mica marginats, tot i que cal destacar l’Adela, la germana del protagonista, la qual és descrita com una persona estúpida i de maligna animalitat. Aquest personatge, el compara amb la Tuies, de l’escanyapobres, i això ens permet veure quina idealització té Oller de la dona. El text de Maurici Serrahima fa referència als gran salts temporals que transcorren a la novel·la, i això li permet fer canvis en el caràcter del personatges principal. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 5
  • 6. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 ORIOL PI DE CABANYES, «La bogeria», dins Apunts d’història de la Renaixença. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1984, p. 237-238. Fa de mal dir com cada nou atemptat a l’estabilitat d’un sistema basat justament en la destrucció de la fraternitat posa en evidència, amb el desconcert i la por, el simplisme i la ingenuïtat dels qui haurien d’interrogar-se’n sobre les raons profundes. Aquesta mateixa sensació que plana avui en un món convuls, inexplicat, devia també trobar-se en la consciència del Narcís Oller que enllestí apressadament La bogeria (1899) quan ja la crisi en els esperits de la fi de segle havia tingut a Catalunya la sempre provisional solució repressiva en el procés de Montjuïc (1896) que castigava exemplarment uns certs intel·lectuals, irresponsablement connivents amb l’activisme àcrata. La bogeria, escrita a la Barcelona sotraguejada de les bombes, ens explica la història d’un «tipu raro» (el costumisme, en canvi, presentava tipus poc conflictius): Daniel de Serrallonga, de nom de bandoler, que havent estat revolucionari el 68, i diputat a Corts, para boig entre la riota i el menyspreu del poble que havia volgut redimir. Tot i que la novel·la ha passat per ser considerada l’exponent d’un «primer» naturalisme català, els elements deterministes de l’obra, i això en general per tota l’obra d’Oller, no aconsegueixen de distreure’ns d’una «idea» central ara també del tot idealista: la mala fi, malaguanyada, del revoltat. La bogeria, així, ens presenta, ara des del punt de vista del qui es troba integrat en el sistema, el conflicte central del Modernisme entre un individu inadaptat i la societat establerta. El punt de vista mateix ho corrobora: la substitució del relat omniscient en tercera persona per les converses enter narrador i interlocutors que expliquen una evolució patològica és, més que una «modernitat», una regressió que facilita de no comprometre’s directament en la moralitat de la feta. La figura de Serrallonga fa pensar massa en l’Almirall derrotat de darrera hora: l’irascible Almirall del moment que, havent influït en els primers modernistes, veu com els Jocs Florals de 1888 marquen el refús del seu projecte particularista, que fou elaborat des del positivisme, per part de Guimerà i els de La Renaixensa que crearen la primera Lliga (1887) per trobar-se amb el Torras i Bages que respon al seu Lo Catalanisme (1886) amb La Tradició Catalana (1892). Sense èxit polític, cansat, esdevé Valentí Almirall un misantrop irascible. Mentrestant, a la ciutat, hi ha agitació social, terrorisme... la llàstima que Oller manifesta pels qui s’han desviat del camí dreturer se sintetitza en un dissortat Serrallonga. Almirall, Serrallonga i també Bobby Sands són, per als qui com el novel·lista es planyen farisaicament d’una realitat desagradable, uns «boigs» que només són boigs perquè la lògica que els mou no entra en els esquemes fets de la lògica del sistema. El maniqueisme de bons i dolents dels «realistes» que tenen escrúpols a ser «naturalistes» emmascara, cent anys després, la realitat més profunda d’un món creixentment en tensió. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 6
  • 7. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 Conclusió: Oriol Pi de Cabanyes, a diferència dels crítics anteriors, fa una comparació entre el context històric del s. XIX i la novel·la ambientada en aquest mateix segle. És a dir, analitza la societat d’aquest segle i els fets que van succeir. Explica que les persones que es revoltaven contra el sistema que hi havia en aquell moment tenien la seva fi, de la mateixa manera que el protagonista de La bogeria. Aquest, com que està boig, no està integrat a la societat i va a contra corrent, igual que els revolucionaris de l’època. Tots tenien el mateix final. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 7
  • 8. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 F.RIPOLL, «Una novel·la d’En Narcís Oller. La bogeria». La Veu de Catalunya, 20 de gener de 1899. [...] La bogeria és una novel·la humana i fins ens atreviríem a dir sociològica. Dessota del que hem denominat argument extern, s’hi veu una idea, un argument intern, que explica el títol de la novel·la. L’Oller ens presenta el poble, que riu de les estranyeses del boig, sense conèixer que aquell home és un ésser malat que demana compassió. No admeten o no comprenen que allò sigui bogeria, ni fins quan el tanquen, ni quan saben que ha mort dintre del manicomi. En Bendereta no pateix d’un mal que sagni, i la multitud no es creu obligada a practicar cap virtut en aquell infeliç que no obra com els altre, per cap motiu físic, visible a tothom que justifiqui. La bogeria, així vista, apareix als nostres ulls com una doble desgràcia: la del sofriment i la d’ésser una llaga, que lluny de trobar mans caritatives que li posin cataplasmes, només hi ha ungles disposades a enverinar-la. Tan sols la ciència representada per En Giberga, metge il·lustrat i pretensiós, es fa càrrec del que signifiquen i on van les exaltacions ridícules d’aquest fill del miquelet-notari. Potser aquesta idea que, com a Deus absconditius, creiem poder remarcar en la novel·la de l’Oller, semblarà als buscatesis massa aspra i excessivament pessimista. ¡Qui sap si algú, deduint conseqüències del fet novel·lat, s’esborronarà de l’execució de «la sentència feta» que porta al món en Serrallonga! Algú dirà, tal vegada, que és una novel·la determinista emperò tothom haurà de reconèixer que La bogeria no és una abstracció, i en Bandereta, simplement un símbol; que és humana la ficció, lògic el desenllaç i reals els personatges. Que és la novel·la un quadre de la vida i per tant, culpi’s la vida mateixa i no l’Oller del fanatisme i determinisme que puguin trobar en l’obra. Cerquin i frueixin l’art, per comptes de discutir conclusions de La bogeria, que trobaran puríssim en tot el llibre. En les figures de segon terme, riques de color i ajustades al quadre: l’Armengol, l’amic de l’autor, en Giberga metge, el que explica el procés fisiològic del cas Serrallonga. Les desfregades, germanes del protagonista, a la vegada sorgint com el germà l’herència i exaltant la follia del mateix; la dona i el fill d’En Bandereta, passant ràpidament per davant del lector, mes produint tan intensa emoció que gairebé fa plorar. Busquin l’art del capítol segon, en la conversa que sostenen l’Armengol, en Giberga i l’autor, narrada com sap fer-ho l’Oller. En l’escena íntima dels nuvis, del capítol sisè, deslligada de l’obra però tendra i sentida com un idil·li. En aquella en què Bandereta es presenta a casa de l’advocat tenint ja a mitja llum sa intel·ligència, afàsic, explicant amb dificultat grossa les seves trifulgues. En el capítol últim de la novel·la, enterrament en els jardins freds i tristos del manicomi del protagonista, interromput sobtadament per la presència de les desfregades, que van no a plorar el germà sinó a maleir la vídua i escopir-li a la cara, per assassina del seu marit. Busqui’s l’art arreu, que a mans plenes ens el dóna en Narcís oller escampat per La bogeria. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 8
  • 9. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 Conclusió: Francesc Ripoll primerament ens presenta el comportament del poble envers Serrallonga al llarg de tota la novel·la. Segons Ripoll, Oller ens presenta una vila que se’n riu, no admet i no comprèn la bogeria del personatge. Més endavant, ens planteja la bogeria com una doble desgràcia; en primer lloc se’ns presenta com un sofriment i, per altra banda, com una llaga, és a dir, que no rep ajuda de la gent sinó que aquesta s’aprofita d’ ell. L’escriptor també ens proposa considerar la novel·la realista i no determinista, ja que els personatges són reals, la ficció és humana i té un desenllaç lògic. A més a més, la novel·la ens mostra escenes de la vida quotidiana d’un boig. Finalment, Ripoll en fa una crítica positiva en què ens parla d’algunes de les escenes més destacades de l’obra i ens explica que la novel·la en general és art. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 9
  • 10. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 Benito Pérez Galdós- Narcís Oller: Correspondència. Carta de Benito Pérez Galdós a Narcís Oller. […] Yo no quiero aburrir a V. más con la longitud de mi epístola. Lo que sí le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya que se irán Vds. curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía, y véngase con nosotros. Le recibiremos a V., en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos. Madrid, 8 de desembre de 1884 Carta de Narcís Oller a Benito Pérez Galdós. […] Y entremos ya en la cuestión batallona del lenguaje que vengo sosteniendo con cuantos compañeros de allade el Ebro me dispensan la estimación que Vd. Llevados de un cariño que nunca agradeceré bastante, todos Vds. me dicen lo mismo. Debo, sin embargo, confesar que en nadie me ha sorprendido tanto como en Vd., que profesa francamente las ideas de la escuela realista, que ha visto Vd. como vivimos y hablamos en Barcelona. No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo que pueda inventar algún vecino de la corte tratando de los platónicos poetas del Playo que él no conoce pero Vd. sí, lo que me hace escribir en catalán. Es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán mostrar el orbe mis preferencias por Cataluña que niego, pero que podría tener del mismo modo y aun alardear de ellas escribiendo en romance. Escribo la novela en catalán por que vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. Imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mí hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto, los colores que me son familiares de la catalana. Suponga Vd. por un momento, siquiera conozca Vd. el inglés mejor que yo el castellano, que se le hubiese ocurrido a Vd. hacer hablar como Byron al bueno de Bringas o a su esposa la Pipaón. ¿Dónde quedarían la verdad, la frescura, el nervio y hermosura del lenguaje de aquellos madrileños de carne y hueso, tan felizmente pintado porque ha podido Vd. copiarlos al natural, usando del mismo instrumento que ellos para imitar su estilo, sus giros, sus exclamaciones, su misma voz, rasgos determinativos del carácter, del temperamento, de la educación, de todo lo que constituye un tipo? ¿No cree Vd. que el lenguaje es una concreción del 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 10
  • 11. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 espíritu? ¿Cómo divorciarlo pues de esa fusión que existe de realidad y observación en toda obra realista? […] Barcelona, 14 de desembre de 1884 Conclusió: Carta de Benito Pérez Galdós a Narcís Oller Aquesta carta està escrita per Benito Pérez Galdós, l’any 1884, a Narcís Oller. En aquesta Galdós li demana a Oller que escrigui en castellà, ja que la novel·la s’ha d’escriure amb el llenguatge que pugui ser entès pel major nombre de persones. Per tant, es podria dir que en aquesta carta Galdós aprofita per criticar la cultura, la literatura i la llengua catalanes. Carta de Narcís Oller a Benito Pérez Galdós Narcís Oller, en primer lloc, fa referència a la sorpresa que li ha causat que Galdós l’hagi convidat a escriure en castellà. Tot seguit, li explica que el motiu pel qual ell escriu en català no és ni l’exclusivisme, ni el provincialisme, ni el separatisme, sinó que escriu en català perquè viu a Catalunya i copia i descriu paisatges catalans. Ja que si ho fes en castellà tot seria una farsa. Li posa com a exemple que ell faci el mateix amb les seves obres passant del castellà a l’anglès. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 11
  • 12. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 J. Roca y Roca, «Comentari de La bogeria». La Vanguardia, 22 de Gener de 1899. […] La bogeria es un libro de tendencia. Tiene por objeto la presentación de un curioso caso frenopático relación con el medio ambiente social, dentro del cual no siempre se comprende la razón de existencia de los desequilibrios mentales, ni cuando los advierten saben las gentes considerarlos debidamente. En el terreno científico y social, el estudio del señor Oller ofrece ancho campo a la discusión y al estudio. Para nosotros resulta digno de encomio que la novela aborde cuestiones trascendentales, aspirando a picar alto, para ponerse siquiera en consonancia con la tendencia de los primeros novelistas extranjeros modernos. Deleitar es algo; deleitar e instruir es más. La imaginación y la inteligencia son elementos que entran de lleno en el dominio del novelista. En La bogeria se nos presenta Oller bajo un doble aspecto de pensador y de literato, y es justo consignar que la tesis no ha entorpecido, ni desviado lo más mínimo las facultades características del artista. Tiene la novela una acción bien conducida, y aun cuando el autor ha hecho como otras veces una obra impersonal, sino que él mismo y otras personas intervienen con frecuencia para contarnos las sucesivas evoluciones de la locura de Daniel Serrallonga, este medio le sirve admirablemente, no sólo para matizar y dar mayor variedad a la páginas del libro, sino también para quitar la crudeza y la monotonía que forzosamente había de resultar de haberse ceñido exclusivamente a pintar el proceso de una enfermedad mental con todos sus pelos y señales. El novelista, con su procedimiento perfectamente adecuado al asunto de la novela, presenta los rasgos culminantes de la acción y de los personajes, sin que se eche de menos el más insignificante pormenor. Páginas hermosas de la vida catalana, alguna de ellas, como el episodio del café de las Delicias del primer capítol, rigurosamente histórica; pinturas excelentes del modo de ser de uno de esos pueblos secundarios de nuestra región, que el autor bautizó ya antes con el nombre Vilaniu, con sus miserias y sus oídos, retratos vivos de tipos, que se imponen por el vigor y la seguridad de los trazos, y en toda la extensión de la obra una drama de familia punzante y patético, con algún episodio tan poemático como la terrible escena del manicomio, en el momento de efectuarse el entierro del pobre loco: he ahí, en términos generales, algo de lo mucho que atesora el asunto de La bogeria. Valiéndos de una metáfora, diremos que el último libro de Oller es una novela al aguafuerte. Acusan sus páginas un arte admirable en el manejo de nuestro firme y vigoroso idioma materno, precioso instrumento puesto al servicio de un espíritu serio finamente observador, que percibe muy bien los cuadros y las imágenes para traducirlos con una fidelidad sorprendente, con un gran relieve y con un poderoso calor de vida. Fiel a la sana escuela naturalista, no todo es realidad externa en sus obras, y en La bogeria menos aún que en algunas de las anteriores. Por eso, quizás, ha sacrificado el afán de descripción nimia a que suelen pagar tributo preferente ciertas sumidades del género, a riesgo alguna vez de que el fondo del cuadro absorba las figuras. Éstas y la vida que integran, forman, por el contrario, el elemento preponderante en la última producción del novelista catalán más juntamente considerado aquí y en el extranjero. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 12
  • 13. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 Conclusió: En aquest article es fa referència, com ho ha fet anteriorment Francesc Ripoll en la seva crítica, a la relació de la societat amb el boig. Ens informa que en totes les novel·les d’Oller hi apareix una part de seducció, però en aquesta també ensenya. Alguns dels elements més destacats són la imaginació i la intel·ligència. Remarca que Oller és pensador i literari. Pel que fa al narrador ens explica que en aquest cas és diferent de totes les altres novel·les, ja que és un narrador testimoni. Roca y Roca ens cita alguns dels aspectes més catalans que apareixen a l’obra, com per exemple l’episodi del Cafè de les Delícies, que forma part del primer capítol. I finalment ens parla sobre com utilitza el llenguatge Oller en la novel·la. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 13
  • 14. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 CONCLUSIÓ Gràcies a aquest treball hem pogut conèixer tot el que pensen molts grans i importants autors sobre l’obra. També hem après moltes coses que possiblement anteriorment no sabíem. Hem sabut que, per exemple, Benito Pérez Galdós va enviar una carta a Oller demanant-li o convidant-lo que escrigués en castellà, que es van publicar dos articles en els diaris La Veu de Catalunya i La Vanguardia. També hem après coses molt més concretes de l’obra; que és una obra més aviat realista i no pas determinista, que té elements que moltes novel·les anteriors a aquesta no tenien En definitiva, hem après moltes coses que possiblement sense fer aquest treball no ho sabríem. 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 14
  • 15. [LA CRÍTICA] 9 de noviembre de 2010 BIBLIOGRAFIA • http://xtec.cat/~jpallas/bogeria.htm • http://lletra.uoc.edu/ca/autor/narcis-oller • La bogeria, Narcís Oller, Ed. Castellnou. Col·lecció Narrativa Clàssics Catalans. Edició de Domènec Marzà. • www.google.com • www.google.com/imatges 2n de Batxillerat C | Llengua Catalana 15

×