Tirant Lo Blanc
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

Tirant Lo Blanc

on

  • 38,508 views

 

Statistics

Views

Total Views
38,508
Views on SlideShare
32,927
Embed Views
5,581

Actions

Likes
4
Downloads
406
Comments
0

17 Embeds 5,581

http://agora.educat1x1.cat 4300
http://agora.xtec.cat 487
http://literatura1batpedreguer.blogspot.com.es 300
http://literatura1batpedreguer.blogspot.com 237
http://laxerinola.blogspot.com.es 126
http://classgrup14.wordpress.com 92
http://www.literatura1batpedreguer.blogspot.com 10
http://www.literatura1batpedreguer.blogspot.com.es 9
http://monicaherruz.blogspot.com 8
http://laxerinola.blogspot.com 4
http://www.laxerinola.blogspot.com.es 2
http://laxerinola.blogspot.de 1
http://laxerinola.blogspot.co.uk 1
http://www.slideshare.net 1
http://wildfire.gigya.com 1
http://www.monicaherruz.blogspot.com 1
http://laxerinola.blogspot.com.br 1
More...

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft Word

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

Tirant Lo Blanc Tirant Lo Blanc Document Transcript

  • IES Vallvera 1r de batxillerat Llengua catalana i literatura curs 2009-2010 ______________________________________________________________________ LA NOVEL·LA CAVALLERESCA (SEGLE XV) 1. Orígens de la novel·la medieval Les primeres novel·les (romans) medievals neixen a França al s.XII. Estan escrites en vers i en una llengua romànica. Chrétien de Troyes (un clergue francès) elabora l’esquema bàsic d’aquest tipus de novel·la. N’inventa els dos elements capitals: la figura del cavaller errant (el mot errant prové del francès antic erre, que significa “viatge amb etapes”), el protagonista de la història, i el concepte d’aventura. La novel·la pren forma d’un itinerari del cavaller i narra les etapes de l’aventura que viu aquest protagonista. Els romans francesos recullen la llegenda del rei Artús (la matèria de Bretanya) i els cavallers de la taula rodona (Lancelot, Perceval...). La matèria de Bretanya explica els ideals de l’heroi de l’època, del cavaller, que consisteixen a salvar una noble dama que estima, presonera dels seus enemics. 2. Diferències entre els llibres de cavalleries i les novel·les cavalleresques 2.1. Els llibres de cavalleries Moltes novel·les en llengua castellana són llibres de cavalleria. ▪ Presència d’elements meravellosos i inversemblants (gegants, dracs...). ▪ Els protagonistes tenen una força desmesurada. ▪ Situen l’acció en terres llunyanes i exòtiques. ▪ L’acció se situa en un temps remot. 2.2. Les novel·les cavalleresques En català, tenim dues novel·les cavalleresques importants: Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa (novel·la anònima), que són alhora novel·les d’amor i de guerra (novel·les sentimentals i històriques), novel·les d’aventures i novel·les psicològiques, amb descripcions detallades dels costums de l’època. A més... ▪ No hi figuren elements meravellosos. ▪ Els protagonistes són forts i valents, però dins d’una mesura humana (amb qualitats i defectes). ▪ Els llocs són localitzables (Anglaterra, Nord d’Àfrica...). ▪ Els fets se situen en una època immediata al temps d’escriptura de la novel·la.
  • En definitiva, per entendre la novel·la cavalleresca cal tenir present el funcionament de la societat medieval: la cavalleria, un orde paramilitar que sorgeix al s.XI a Europa, amb una reglamentació rígida respectada pel cavaller, que s’exercita en les armes; participa en torneigs i combats; promet fidelitat al rei; defensa la religió cristiana; imparteix justícia; menysprea el dolor i la mort; protegeix els dèbils i persegueix l’honor i la glòria. La cavalleria és, doncs, un model de comportament, una pràctica de viure.
  • IES Vallvera 1r de batxillerat Llengua catalana i literatura curs 2009-2010 ______________________________________________________________________ JOANOT MARTORELL, AUTOR DE TIRANT LO BLANC (S.XV) 1. Biografia Joanot Martorell, autor de la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, va néixer a València (?) entre el 1405 i el 1411 i va morir entre el 1465 i el 1468 (va romandre solter tota la seva vida i no va deixar descendència legítima). Fill de Francesc Martorell i de Damiata Abelló, un matrimoni noble amb vuit fills. S’enfrontà a molts cavallers, entre els quals destacà el seu cosí Joan de Montpalau, que deshonrà Damiata, germana de l’escriptor. Joanot Martorell volia defensar a ultrança la seva germana, per això se’n va anar a Anglaterra amb la intenció de demanar al rei (Enric VI) que presidís la batalla entre ell i el seu cosí, però finalment el combat no es portà a terme, i Joan de Montpalau pagà uns quatre mil florins a Damiata, quantitat pactada per tancar l’afer. 2. Redacció de Tirant lo Blanc Joanot Martorell va escriure Tirant lo Blanc entre el 1460 i el 1464, però la redacció definitiva la va enllestir el seu amic Martí Joan de Galba i es va imprimir a València el 1490. Per a la redacció d’aquesta novel·la, l’autor va aprofitar una obra escrita anteriorment, Guillem de Varoic (inacabada), un tractat d’orde de cavalleria inspirat en el relat anglonormand Guy de Warwick, pel que fa al personatge comte-ermità, i en el Llibre de cavalleria de Ramon Llull, pel que fa a la trobada de Tirant amb ell i els consells que li dóna. Aquesta obra inacabada té dues parts. La primera, més novel·lesca, explica que el vell comte Guillem de Varoic, després d’un pelegrinatge per Jerusalem, es reclou en una ermita prop de Varoic (Warwick). Paral·lelament, Anglaterra és envaïda pels sarraïns. El rei anglès té un somni: ha de fer capità dels seus exèrcits el primer home que li demani caritat si vol aconseguir la victòria contra els sarraïns. L’endemà es troba Guillem de Varoic, vestit d’ermità, que li demana almoina. I així, malgrat les protestes del vell Guillem, el monarca el fa vestir de cavaller i li encarrega el comandament de la guerra contra els sarraïns, i ell aconsegueix expulsar-los d’Anglaterra. La segona part, més doctrinal que novel·lesca, explica que un dia un jove bretó, un escuder (Tirant) que vol rebre l’orde de cavalleria, arriba a l’ermita on es troba Guillem de Varoic, un vell ermità que li dóna nombrosos consells sobre els principis de la cavalleria. Tirant lo Blanc comença amb una lletra (carta) adreçada al rei expectant Ferran de Portugal (cavaller errant en les campanyes contra els musulmans al nord d’Àfrica), on Joanot Martorell afirma que, en realitat, aquesta obra és una traducció d’una novel·la anglesa al portuguès i, més tard, al valencià, a petició de l’infant Ferran (de fet, hem d’interpretar aquesta afirmació com una ficció literària). A continuació, trobem el pròleg, que és una exaltació de l’orde de cavalleria i on es presenta Tirant com a model de
  • cavaller, les aventures del qual s’expliquen tot seguit. La novel·la és, en definitiva, una biografia del protagonista, Tirant. Tirant lo Blanc és una novel·la escrita en tercera persona (a part, s’interposen alguns narradors en alguns episodis), lineal i tancada, amb una trama de temàtica diversa (amorosa i bèl·lica). És una obra de gran riquesa: escenes d’estratègia militar, fets històrics, episodis cortesans, escenes eròtiques, parlaments desvergonyits i tocs d’humor i de sensualitat. 3. Estructura / argument de Tirant lo Blanc La novel·la consta de 487 capítols, i la podem dividir en cinc parts, que corresponen als diferents indrets on té lloc la trama. I totes aquestes parts presenten una doble línia argumental: armes i amor, unides per una trama única: la vida del protagonista. A la novel·la, hi figuren dues grans mentides: l’alliberament de l’imperi grec i la cristianitzacio de tot el nord d’Àfrica. 3.1. Primera part (capítols 1-97) Comença amb la història del comte Guillem de Varoic (inspirada en el relat anglonormand Guy de Warwick i en el Llibre d’orde de cavalleria de Ramon Llull). És la part dedicada a la formació, primer teòrica, de la mà de l’ermità i els seus consells, i després, pràctica, amb la narració dels combats individuals que Tirant realitza a Anglaterra. Tirant i els seus companys es dirigeixen cap a Anglaterra per assistir al casament del rei. Ell, cansat, s’adorm damunt del cavall i, sense adonar-se’n, es queda sol. El cavall deixa el camí i arriba en un prat on hi ha l’ermità, el comte Guillem de Varoic, que està llegint l’Arbre de batalles d’Honoré de Bouvet. El comte dóna lliçons a Tirant sobre l’orde de cavalleria mentre llegeix aquesta obra. En marxar, l’ermità li regala el llibre. Tot seguit, ell i els seus companys arriben a Londres, on participen en diferents torneigs. Quan tornen cap a Bretanya, va a veure una altra vegada l’ermità amb l’objectiu d’explicar-li les festes, tal com li havia promès. Ara, Tirant es converteix en narrador davant de l’ermità. Li explica la riquesa del casament, la pompa de la cort anglesa... Per acabar, el seu cosí i company d’armes, Diafebus, narra que Tirant ha estat proclamat el millor cavaller de les festes de Londres. Després s’acomiaden del vell ermità i tornen a Bretanya. Tirant arriba a la seva terra, armat cavaller, lloat, amb experiència, i famós. 3.2. Segona part: Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes (capítols 98-114) Tirant és a la cort del duc de Bretanya. Arriba un missatger del Mestre de Rodes amb la nova que el Soldà del Caire, ajudat pels genovesos, ha envaït l’illa, i demana col·laboració. Tirant salpa. A la mateixa nau viatja l’infant Felip de França, un jove mig beneit. Durant el viatge lluiten contra naus enemigues a l’estret de Gibraltar. Arriben a Sicília amb la intenció de proveir-se d’aliments. El rei sicilià descobreix la identitat dels qui van a la nau, i es veuen obligats a quedar-se un temps a l’illa.
  • Mentrestant, el príncep Felip i la princesa de Sicília, Ricomana, s’enamoren. Tirant fa tots els possibles per afavorir el matrimoni de la parella. Ricomana, però, dubta de la personalitat del príncep. Creu que és groller, avar i mal educat, i per això el posa constantment a prova. Tirant, però, és sempre a prop seu per salvar les situacions i evita que la beneiteria del príncep s’evidenciï. La princesa Ricomana, de tota manera, ajorna el casament fins que tornin de l’expedició a Rodes, que és un èxit (gràcies a l’astúcia d’un mariner, les tropes de Tirant fan fugir els enemics). A continuació, realitzen un pelegrinatge a Terra Santa i tornen a Sicília. Ricomana prepara un parany al príncep, que aconsegueix superar per casualitat, i la princesa, finalment, accepta casar-s’hi. 3.3. Tercera part: Tirant a Constantinoble (capítols 115-296) El rei de Sicília rep una carta de l’emperador de Constantinoble en la qual li fa saber que els turcs han envaït l’imperi grec, i demana ajuda a Tirant. Aquest, nomenat capità, s’embarca amb la seva gent. A Constantinoble és rebut amb molts d’honors. Coneix la princesa Carmesina i se n’enamora de seguida. Tirant li fa saber el seu amor amb un enginyós joc del mirall, sense articular paraula. La Viuda Reposada (la dida de la princesa) també s’enamora del protagonista i a partir d’aquest moment farà els possibles per separar els dos enamorats. Tot seguit, Tirant parteix de Constantinoble, lluita contra els turcs i aconsegueix èxit. Els turcs, vençuts, es rendeixen a Tirant, que envia Diafebus a Constantinoble per portar-hi els presoners. Diafebus afavoreix Tirant davant Carmesina i declara el seu amor a Estefania, filla del veritable duc de Macedònia, amb qui es casa en secret. Tirant guanya en l’última batalla contra els turcs, en presència de l’emperador, de Carmesina i d’Estefania. Aconsegueixen la gran victòria gràcies al valor, a l’astúcia i als coneixements militars de Tirant, però aquest és ferit. Mentre, Tirant i Diafebus es veuen secretament amb Carmesina i Estefania, a la cambra de la princesa. Aquesta trobada és espiada per Plaerdemavida (una donzella), que l’endemà explica el que ha vist a Carmesina i a Estefania, fent veure que ho ha somiat. A partir d’aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper molt important en els amors de Tirant i Carmesina. Tirant venç les tropes del Gran Caramany, que ajuda els turcs, i es dirigeix a Constantinoble. Aquí, mentre l’emperador delibera les propostes de pau que li han fet el Soldà i el Gran Caramany, Tirant intenta avançar en el terreny amorós. Al cap d’un temps, l’emperador organitza unes festes en honor dels ambaixadors dels turcs. I abans que els cavallers tornin al camp de batalla, Diafebus i Estefania es casen de debò. Tirant està trist perquè no pot aconseguir els seus propòsits amorosos (Carmesina s’hi resisteix) i, a més, la Viuda Reposada constantment predisposa Carmesina en contra de Tirant. Abans d’anar al camp de batalla, però, Tirant, ajudat per Plaerdemavida, entra a l’habitació de la princesa i intenta fer-la seva amb engany. Aquesta és una de les
  • escenes més plaents, més divertides i atrevides de la novel·la. Aquí se’ns presenta un Tirant temerós, poruc, tímid, indecís, que no va més enllà dels jocs amatoris. De resultes d’aquesta trobada, Tirant acaba al jardí, amb una cama trencada. Mentre, a la cambra de la princesa Carmesina, l’emperador, amb l’espasa a la mà, intenta trobar una rata inexistent. L’exèrcit torna al camp de batalla, però Tirant s’ha de quedar a la cort, immòbil. El seu escuder Hipòlit cada dia va al palau per portar cartes de Tirant a la princesa Carmesina. Un d’aquests dies, Hipòlit, enamorat de l’emperadriu, és temptat per ella, i al final, amb prou valor, li confessa el seu amor, que és correspost. Mentrestant, Tirant es recupera lentament i veu regularment Carmesina. Es casen en secret, tot i que la princesa li deixa ben clar fins on ha d’arribar aquest matrimoni mentre no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, gelosa, prepara un terrible engany: fa creure a Tirant que Carmesina manté relacions amb el jardiner de la princesa (negre i musulmà). Tirant, que creu veure-ho amb els seus propis ulls, mata el jardiner i perd les ganes de viure. Decideix embarcar-se per tornar a la guerra. Carmesina no entén el seu comportament i demana a Plaerdemavida que vagi a la nau de Tirant, que és a punt de sortir del port, amb la intenció de saber el motiu del canvi d’actitud de Tirant. Aquí Plaerdemavida li descobreix l’engany de la Viuda Reposada, i ell la maleeix. Però, abans que pugui fer res, una tempesta s’emporta la galera del port, la condueix a la deriva i naufraga davant les costes del nord d’Àfrica. Tirant i Plaerdemavida arriben a la platja. (El naugrafi servirà per expiar la culpa de Tirant.) 3.4. Quarta part: Tirant al nord d’Àfrica (capítols 297-407) Tirant és recollit pel Cabdillo de los Cabdillos, un noble del regne de Tremissèn, que sospita la noblesa de Tirant i l’envia cap a un castell seu. El fill del Cabdillo ignora la voluntat del seu pare i el tracta com a captiu. D’aquesta situació, en surt gràcies al Cabdillo. Tirant, com a recompensa, ajuda el Cabdillo per lluitar contra el rei Escariano, que desitja la filla del rei de Tremissèn i li ha posat setge. Tirant allibera el rei i la princesa i els condueix a la ciutat de Tremissèn, que fortifica, i marxa a una altra ciutat del regne. Escariano pren Tremissèn, gràcies a la traïció d’un jueu; mata el rei i rapta la princesa. Tirant posa setge al castell d’Escariano, que amb la traïció d’un albanès, l’enganya, allibera la princesa i fa presoner Escariano. La princesa, atreta per la bellesa de Tirant (i com a agraïment), li proposa matrimoni. Tirant, però, rebutja la proposta cortesament i es manté fidel a l’amor que sent per Carmesina. Aconsegueix que la princesa es faci cristiana, bateja Escariano (també milers dels seus homes es converteixen a la fe catòlica). Els altres reis musulmans es revolten contra Escariano, que renega de la fe musulmana. Tirant, però, després de moltes batalles, aconsegueix conquerir totes les terres del nord d’Àfrica.
  • Un dia, mentre assetja una ciutat, rep una ambaixada formada per la senyora de la vila. Entre les donzelles hi ha Plaerdemavida, que comunica a Tirant que l’imperi grec torna a estar assetjat pels turcs, i li demana, repetides vegades, que torni a Constantinoble. Tirant tramet un ambaixador amb aliments a l’emperador i es prepara per tornar. Abans, però, casa Plaerdemavida amb el senyor d’Agramunt, a qui nomena rei de Fes. 3.5. Cinquena part: Tirant torna a l’imperi grec (capítols 408-487) Abans de fer veles cap a l’imperi grec, Tirant envia el cavaller Espèrcius a Sicília per informar el rei dels seus propòsits. Espèrcius torna al nord d’Àfrica, però, quan hi arriba, Tirant ja no hi és. El segueix, però pateix un naufragi davant d’una illa despoblada, en la qual desencanta una donzella en forma de drac (únic passatge fantàstic de la novel·la). Mentre, Tirant arriba a Constantinoble i ataca per sorpresa les naus dels turcs. Per la seva part, la Viuda Reposada es mata, per por a la venjança de Tirant. Els turcs estan assetjats. Tirant envia Plaerdemavida a Constantinoble per tal de negociar la rendició. I a continuació, ell es dirigeix al palau amb l’esperança secreta d’entrevistar-se amb la princesa Carmesina. La mateixa nit, Plaerdemavida torna a enganyar Carmesina i fa entrar Tirant a la seva habitació. Aquesta vegada, però, aconsegueix els seus propòsits, malgrat els precs i la resistència de la princesa. Per la seva banda, l’emperador accepta les propostes del Soldà. Tirant recupera l’imperi grec i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels turcs. I l’emperador, en agraïment als serveis de Tirant, accepta que aquest es casi amb la seva filla Carmesina, i a més el fa cèsar i hereu de l’imperi. Tirant prepara el retorn triomfal a Constantinoble, però emmalalteix i mor al cap d’uns dies (la seva mort simbolitza el final del món cavalleresc) a la ciutat d’Andrinòpolis, després de fer testament i d’escriure una carta de comiat a la seva estimada. La trista notícia arriba ben aviat a Constantinoble. Tothom plora sense consol, sobretot Carmesina i l’emperador. Mentre es preparen les exèquies de Tirant, també mor l’emperador, trasbalsat per la mort de Tirant i pel desconsol de la seva filla. Carmesina, per la seva banda, vençuda pel dolor, fa testament, rep els sagraments i mor ajaguda en un llit, entre els cossos de Tirant i del seu pare. Hipòlit, hereu de Tirant, es casa amb la infidel emperadriu i es converteix en el nou emperador. [...] 4. La llengua en Tirant lo Blanc En Tirant lo Blanc alternen dos estils: a) un llenguatge culte, seriós, refinat... dels llargs parlaments, de les lamentacions, dels passatges narratius sobre batalles i torneigs. Aquesta llengua es correspon a la “valenciana prosa” (retòrica culta, llenguatge artificiós, recargolat), influència de la prosa llatina. Hi predominen, doncs, els cultismes; els llatinismes; les estructures llargues amb verb al final de la frase; els trencaments d’estructures (amb hipèrbatons forçats, anteposició de l’adjectiu al nom); les perífrasis verbals artificioses; l’ús del pretèrit perfet simple...
  • b) un llenguatge col·loquial, en els diàlegs, plens d’expressions casolanes, d’exclamacions i interjeccions, de refranys, de jocs de paraules fets amb gràcia i enginy. En definitiva, un llenguatge planer, viu, acostat a la parla popular. Joanot Martorell alterna els episodis narratius i descriptius amb diàlegs per tal de mantenir l’atenció del lector i crear, a la vegada, una atmosfera versemblant, creïble, amb l’ús de la ironia. A part, la llengua reflecteix la influència del valencià (ús de la desinència –e a la primera persona del present d’indicatiu, substantius amb sufix –ea...). També hi són presents els arabismes, els castellanismes i els italianismes. 5. Valoració de Tirant lo Blanc Tirant lo Blanc es considera la precursora de la novel·la moderna perquè Joanot Martorell ajusta aquesta obra a la realitat de la societat valenciana, als ideals burgesos, amb personatges reals. És una societat amant de l’humor, de la ironia, dels plaers de la vida; s’acosta, doncs, als ideals de l’home del Renaixement. En definitiva, està a cavall de la tradició artúrica i de la novel·la moderna. Ens presenta una societat desgavellada que lluita per escapar-se dels lligams medievals i s’afanya a participar de la nova vida que li ofereix l’ideari burgès. Cervantes, per altra banda, en el sisè capítol del Quixot reconeix Tirant lo Blanc com la millor novel·la del món; en destaca la versemblança i el fet que sigui divertida i atrevida. Al segle XVI Tirant lo Blanc es tradueix al castellà, al francès, a l’italià, a l’anglès... Té, doncs, un gran ressò a Europa. Més endavant, al segle XX se’n fan còmics. 6. Conclusió Tirant lo Blanc reflecteix fidelment la realitat de l’època (novel·la realista). El mateix Joanot Martorell, més d’una vegada, va viure l’ambient en què se situen alguns capítols de la seva novel·la. Recordem, per exemple, que ell sovint va enviar lletres de batalla als seus enemics (com els personatges de la novel·la). S’hi insinuen, doncs, alguns trets biogràfics de l’autor. L’obra alterna la descripció detallada de batalles campals, setges... amb els passatges amorosos, les escenes eròtiques (corredisses pels palaus, a tall d’exemple), que són, sens dubte, les pàgines més atractives per a un lector modern.
  • BIBLIOGRAFIA COMAS, Antoni i altres. Història de la literatura catalana. Volum 3. Barcelona: Ariel, 1984 (4a edició). MARTORELL, Joanot. Tirant lo Blanc. [Introducció, edició i notes a cura d’Isabel Grifoll]. Barcelona: Castellnou, 1998.
  • IES Vallvera 1r de batxillerat Llengua catalana i literatura curs 2009-2010 ______________________________________________________________________ Unes quantes activitats proposades sobre la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (Biblioteca Hermes; Castellnou, 1998; edició d’Isabel Grifoll)... Propostes individuals 1. L’humor és present en moltes pàgines de Tirant lo Blanc. Selecciona dos passatges d’aquesta novel·la que corroborin aquesta afirmació. I després explica, segons el teu parer, amb quina intenció Joanot Martorell fa ús d’aquest recurs. Sigues convincent! 2. Molts dels grans personatges de la novel·la (reis, prínceps...) són presentats amb un perfil poc ennoblit. Selecciona dues escenes dels capítols llegits que demostrin la validesa d’aquesta afirmació. 3. A partir de la lectura, et deus haver adonat que Plaerdemavida i la Viuda Reposada (donzella i dida de la princesa Carmesina, respectivament) són dos personatges antagònics. Descriu la personalitat, el tarannà de cadascuna. 4. Situa’t al capítol 436 (“Com Tirant vencé la batalla i per força d’armes entrà al castell”). Un cop l’hagis rellegit, redacta un comentari detallat d’aquest passatge seguint el model facilitat a classe. Propostes en grup (exposicions orals) 5. L’escriptor i crític literari Mario Vargas Llosa, a propòsit de Tirant, afirma a Lletra de batalla per Tirant (Edicions 62):” Tirant és una novel·la total: novel·la històrica, realista, eròtica, psicològica, de costums...” Desenvolupeu aquesta idea en una breu exposició que vagi acompanyada d’una lectura de breus fragments seleccionats dels capítols llegits de l’obra que justifiquin els arguments exposats.
  • 6. Ara ens centrem en els capítols desenvolupats a l’imperi grec. En aquesta part (la tercera) la relació amorosa entre Tirant i Carmesina pren protagonisme. Tirant arriba a l’imperi grec, requerit per l’emperador, amb l’objectiu de lluitar contra els turcs, que han posat setge a Constantinoble. El nostre heroi és rebut amb tots els honors per la cort reial: l’emperador, l’emperadriu, la seva filla Carmesina, les donzelles... Tirant de seguida se sent atret per la bellesa de la princesa. Tot seguit l’escena es desplaça en una cambra decorada amb tapissos que recreen amors de *parelles il·lustres de la literatura antiga i medieval (els de *Floris i Blancafor, els d’*Eneas i Dido...). Informeu-vos (a través de pàgines d’Internet) de les històries amoroses que protagonitzen aquests *personatges i feu-ne una breu exposició tot relacionant-les amb l’aventura amorosa de Tirant i Carmesina. 7. Tirant és un personatge amb una conducta que evoluciona al llarg de la novel·la. En definitiva, és un personatge de gran riquesa psicològica: és valent, coratjós, amb grans dots d’estratega en el terreny bèl·lic, i tímid, temerós, en el terreny amorós. Desenvolupeu aquesta idea en una breu exposició oral que vagi acompanyada d’una lectura de breus fragments seleccionats dels capítols llegits de l’obra que justifiquin els arguments exposats
  • IES Vallvera 1r de batxillerat Llengua catalana i literatura curs 2009-2010 ______________________________________________________________________ Capítols de la novel·la Tirant lo Blanc (Edicions Castellnou) que no s’han de llegir: Capítols 33 i 34 (pàgines 107-113) Capítols 101 / 102 / 105 / 106 / 110 (pàgines 156-170) Capítol 119 (pàgines 181-182) *Capítol 127 (*Només s’ha de llegir fins als dos primers paràgrafs de la pàgina 185.) Capítols 133 i 134 (pàgines 191-204) Capítols 202 / 203 / 207 / 218 / 219 / 220 (pàgines 254-262) Capítol 234 (pàgines 270-273) *Capítol 283 (*Només cal llegir fins al principi de la pàgina 287: [...] “féu el joc a la malícia de la Viuda.”) Tots els capítols de Tirant al nord d’Àfrica (pàgines 291-310) Activitats seleccionades per a comentar a classe: Activitat 1 (pàgina 325) Activitat 3 (pàgina 326) Activitat 4 (pàgina 328) Activitat 7 (pàgina 332) Activitat 1 (“Felip i els dos llits”, pàgina 335); Activitat 1 (“Tirant s’enamora de Carmesina”, pàgina 335) Activitats 2 i 6 (pàgina 337) Activitat 5 (pàgina 339) Activitat 2 (pàgina 345) Activitat 1 (pàgina 353) Activitat 7 (pàgina 355) Activitats 1 i 2 (pàgina 359)
  • IES Vallvera 1r de batxillerat Llengua catalana i literatura curs 2009-2010 _____________________________________________________________________ Comentari literari d’un fragment del capítol 127 de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (“Com la princesa conjurà Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava”) -“Digueu-me, Tirant –digué la princesa-, per Déu, que us deixi obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en res, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho. Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l’espill, i digué: -Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mani-li vostra altesa que em tingui pietat. La princesa prengué de seguida l’espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s’admirà molt que hom pogués requerir d’amors una dama sense parlar. I estant ella en aquest plaer, pel que havia vist fer a Tirant, vingueren la Viuda Reposada i Estefania i trobaren la princesa molt alegre amb l’espill a la mà, i elles li digueren: -Senyora, d’on haveu obtingut un tan galant espill? I la princesa els relatà la requesta d’amor que Tirant li havia fet i digué que mai no ho havia sentit dir a ningú: -Ni en tots els llibres d’històries que he llegit no he trobat mai una requesta tan graciosa. Quanta és la glòria del saber que tenen els estrangers! Jo em pensava que tot el saber, la virtut, l’honor i la gentilesa es trobava en la nostra nació grega, però ara m’adono que n’hi ha molt més en les altres nacions.” El text objecte de comentari correspon al primer fragment del capítol 127 de la tercera part de Tirant lo Blanc (Tirant a Constantinoble), una novel·la cavalleresca del segle XV de l’escriptor valencià Joanot Martorell. Aquesta obra (que podem estructurar en cinc parts) està escrita en tercera persona, tot i que s’interposen alguns narradors en diversos episodis (per exemple, els passatges en què Diafebus, el company d’armes de Tirant, explica al vell ermità Guillem de Varoic els torneigs en els quals participa Tirant durant la seva estada a Anglaterra, amb motiu de la celebració de les noces del rei). A banda, és una novel·la lineal, és a dir, la història narrada, el viatge amb etapes del cavaller protagonista, segueix l’odre lògic del temps, i tancada (recordem que la novel·la s’acaba amb la mort de Tirant, que simbolitza el final de l’època medieval, moment en què la cavalleria ha entrat en crisi, malgrat que en resten les formes: els torneigs). Per altra banda, l’acció, a diferència del llibres de cavalleries, s’emmarca en llocs reals i propers, no hi són presents els elements meravellosos (éssers fantàstics: dragons, nans...) i els personatges són forts i valents, però dins d’una mesura humana.
  • Tirant (que ja ha esdevingut capità) i els seus companys acaben d’arribar a Constantinoble, des de Sicília, requerits per l’emperador, amb l’objectiu d’alliberar l’imperi grec del setge dels turcs. El nostre protagonista és ja un cavaller que ha aconseguit fama i honor com a cavaller individual en els episodis de les festes d’Anglaterra (primera part de la novel·la) i com a militar en l’alliberament de l’illa de Rodes assetjada pel Soldà del Caire (segona part). L’escena se situa a la cambra de Carmesina. Tirant, a través d’un delicat joc (prou enginyós) amb un mirall que dóna a la jove princesa, culta però un xic arrogant, pedant (“Jo em pensava que tot el saber, la virtut, l’honor i la gentilesa es trobava en la nostra nació grega...”), li declara el seu amor amb l’elegant i delicada cortesia pròpia d’un cavaller. Aquesta requesta d’amor (tema central del text), però, ben aviat originarà la gelosia i l’actitud hostil de l’astuta i maliciosa Viuda Reposada (la dida de la princesa Carmesina) que, des d’aquest moment, lluitarà per separar els dos enamorats. Recordem, per exemple, l’escena brillant de l’engany amb una careta del jardiner Lauseta per tal de fer creure a Tirant que aquest hortolà ha posseït Carmesina. La parella, per altra banda, s’ha sentit atreta des del moment que es coneixen al palau (capítol 118: Tirant entra a la cort grega, que està de dol per la mort del fill de l’emperador, i es fixa en els pits de Carmesina, que són com “dues pomes del paradís”, i se n’enamora a l’instant.) La declaració d’amor que presenta el text és sòbria i directa; està construïda sobre un diàleg breu dels dos protagonistes, que es mostren insegurs. Observem en aquest passatge (i en molts altres) la personalitat ben complexa de Tirant. És hàbil, valent, coratjós en els combats bèl·lics però tímid i temerós en el combat amorós (declara el seu amor a la princesa sense articular paraula). I és a partir d’aquesta escena que els episodis bèl·lics i els amorosos que protagonitzen amb diferent sort Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania i Hipòlit i l’emperadriu (esposa de l’empredor grec, pare de Carmesina) transcorren de forma paral·lela. El text, en síntesi, és una mostra de les aventures amoroses (delicades, cortesanes) de Tirant i la princesa Carmesina que caracteritzen molts capítols de la novel·la, en les quals jugaran un paper important Estefania (la confident de la princesa) i la Viuda Reposada, dona perversa, malèvola.