1. LA NOVEL·LA CAVALLERESCA: Curial i Güelfa
1. CONTEXT LINGÜÍSTIC I LITERARI: L’ESPLENDOR VALENCIANA
El segle XV fou un moment de màxim esplendor de la nostra literatura, especialment
per a la ciutat de València. Gràcies a l’ascens pròsper i ambiciós de la burgesia, una
nova classe social emergent, València va viure un impuls comercial i econòmic molt
important, i al llarg del segle XV, es convertí en centre de la corona catalanoaragonesa i
en una de les principals ciutats d’Europa.
València, per la seva riquesa, esdevingué un focus d’atracció de la cultura. Els millors
escriptors del nostre segle foren valencians, o bé s’instal·laren durant molt de temps
aquí. A més, l’expansió dels territoris de la corona al llarg del Mediterrani, condicionà
que els nostres intel·lectuals gaudiren d’una estreta relació amb els grans mestres i
artistes italians. Hi havia gran vitalitat cultural. Per això, fou a València on s’instal·là
la primera impremta de la Península Ibèrica.
Tots aquestos factors afavoriren la difusió del català. La nostra llengua, durant el segle
XV, arribà a un estadi de normalització molt important, ja que era una llengua parlada
per tothom i en tots els àmbits d’ús. I encara que no hi havia gramàtiques, els nostres
autors i la Cancelleria Reial actuaren com a fixadors del model de la llengua a seguir.
També, la nostra poesia aconseguí la culminació del procés de catalanització amb
Ausiàs March i el català arribà a la seva màxima plenitud convertint-se, per primera
vegada, en una llengua culta.
A aquest període de la nostra literatura se li anomena Segle d’Or. I és precisament en el
context sociocultural d’aquest segle on apareixen dues novel·les de gran
transcendència Curial i Güelfa i Tirant lo Blanch, considerades com a precursores del
naixement de la novel·la moderna.
2. EL FEUDALISME I EL MÓN CAVALLERESC
Durant l’Edat Mitjana, el feudalisme va ser el sistema econòmic i social predominant.
Cada estament tenia assignada la seua funció i el seu lloc jeràrquic amb uns deures i uns
privilegis concrets. Al cim de la piràmide social, trobem l’estament nobiliari, format
pels senyors feudals i els cavallers (anomenats petita noblesa).
Els cavallers eren un híbrid de classe social privilegiada i d’institució paramilitar.
Aquestos, després d’un aprenentatge en el domini de les armes i del cavall, es
convertien en professionals que tenien com a obligació primordial defendre el seu
senyor, així com també participar en guerres i batalles. Els senyors, per la seua banda,
havien de donar-los ajuda i suport econòmic per a adquirir prestigi social. D’aquesta
forma es com s’establien les relacions feudovasallàtiques entre ells.
Al segle XV el sistema feudal encara era vigent a Europa, però ja cap a finals de segle,
el renaixement de les ciutats paral·lelament al desenvolupament de l’activitat
comercial, provocà l’aparició d’un nou grup social, la burgesia, que tenia interessos i
actituds molt diferents als de la noblesa.
1

2. La característica més destacable dels cavallers era la seva bel·licositat. La seva activitat
natural era la lluita i la guerra, bé defensant els drets de la reialesa o els interessos dels
seus senyors, o bé resolent els conflictes personals amb altres cavallers.
Els cavallers es requerien personalment mitjançant les anomenades ‘lletres de batalla’
on es desafiaven. I moltes vegades aquestos desafiaments acabaven en enfrontaments
físics on un dels dos cavallers moria.
En els períodes en què no hi havia guerra ni tenien conflictes personals entre ells, els
cavallers es dedicaven a la caça o a altres activitats marcials de caràcter més esportiu,
d’entrenament o d’exhibició, com són per exemple les justes, els tornejos, els passos
d’armes...
3. ELS LLIBRES DE CAVALLERIES
3.1. ORIGEN DE LA LITERATURA DE CAVALLERIES
Com a conseqüència d’aquest tipus de vida, començà a elaborar-se tota una cultura
entorn del món cavalleresc, impulsada per la pròpia classe nobiliària, i que tenia com a
principal objectiu reflectir la mentalitat cavalleresca defensant i lloant les actuacions
heroiques dels cavallers.
Aquesta nova literatura anomenada ‘Narrativa de cavalleries’ nasqué al nord de França
cap a la segona meitat del segle XII, i prové dels antics mites cèltics coneguts com a
‘Matèria de Bretanya’. El francés Chrétien de Troyes (1135-1190) fou el primer autor
en escriure sobre totes aquestes llegendes de la mitologia celta referides al rei Artús i a
la reina Ginebra, a Merlí, a Morgana i als cavallers de la Taula Redona; llegendes que
fins aleshores, només havien estat transmeses de forma oral i es trobaven en fase de
desintegració. La ‘Matèria de Bretanya’ es convertirà en model per a tota la posterior
literatura de cavalleries que aviat s’estendrà per tot Europa.
3.2. CARACTERÍSTIQUES
La ‘Narrativa de cavalleries’ es caracteritza per la presència d’elements meravellosos i
inversemblants (monstres, dracs, gegants, fades, castells encantats...) i per situar l’acció
en escenaris fantàstics, terres llunyanes i exòtiques, i en èpoques remotes i mítiques.
Els cavallers dels llibres de cavalleria corresponien a un prototip d’heroi amb unes
qualitats sobrehumanes: tenien una força desmesurada i eren invencibles. Aquesta
literatura intentava reflectir quin era el model de cavaller-heroi que tots havien d’imitar,
les virtuts que havien de posseir per a ser cavallers, quin comportament havien de
seguir... tal i com s’explica en alguns manuals com per exemple el Llibre de l’Orde de
Cavalleria de Ramon Llull o el Tractat de Cavalleria de Pere el Cerimoniós.
2

3. 4. UN CANVI DE MENTALITAT
Encara que les característiques d’aquest prototip de cavaller estaven completament
definides al segle XIII, aquestes qualitats encara perviuran fins al segle XVI.
Ara bé, entre aquests segles, es produeix una profunda transformació social i
econòmica. A partir del segle XIV, el món, dominat pel renaixement de les ciutats i per
l’augment de l’activitat comercial, s’allunyarà cada vegada més del codi cavalleresc. La
burgesia, com a nova classe social emergent, crearà les bases per a unes noves relacions
socials i s’anirà conformant així una nova ideologia molt diferent a la mentalitat dels
antics cavallers que també culminarà en un canvi de gust literari.
Els cavallers, per la seva banda, perden la seua funció militar en ser substituïts per
exèrcits professionals; i la cavalleria queda únicament restringida a l’àmbit de l’oci i la
diversió. Els tornejos esdevenen un espectacle que imita el luxe i la fastuositat
novel·lesca i es converteixen en una exhibició de l’habilitat dels cavallers. Aquests,
ociosos a falta d’una funció concreta a realitzar en la nova societat, esdevenen cavallers
errants que volen imitar els herois de les seves lectures preferides i viatgen a la recerca
d’aventures.
Estem en un moment de màxima interrelació entre la literatura i la vida: per una banda,
les novel·les intenten reproduir les gestes documentades de cavallers autèntics, i per
altra, els cavallers convertits en motiu d’enyorança comencen a imitar els models
literaris.
5. LA NARRATIVA CAVALLERESCA
D’aquesta manera aparegué una nova literatura de cavallers anomenada ‘Narrativa
cavalleresca’ per oposició als primitius llibres de cavalleries. Tot i que està
caracteritzada per la nostàlgia de l’esperit cavalleresc, al mateix temps, també
s’adequarà als nous gustos literaris burgesos i qüestionarà l’ideal dels antics cavallers,
allunyant-se cada vegada més d’aquest model.
La característica principal de les novel·les cavalleresques és la versemblança.
Aquestes narracions no contenen elements fantàstics, els fets ocorren en llocs reals i
coneguts i en un temps recent pròxim al de l’autor. A més, els protagonistes, a
diferència del que passava en els llibres de cavalleries, no són mai personatges
desmesurats ni invencibles, sinó que realitzen gestes versemblants i vencen pel seu
enginy, valor o intel·ligència.
També l’amor que era un dels temes secundaris passa a ser el centre de tota la trama
novel·lesca. Les escenes bèl·liques són substituïdes per escenes sentimentals. Pel
que fa a l’aspecte formal, el vers de les narracions anteriors queda en desús i s’escriu en
prosa, la qual cosa li donarà un impuls més realista i farà que cada vegada sigui més
difícil diferenciar aquesta narrativa cavalleresca de les cròniques històriques.
Dues obres representatives de la nostra narrativa cavalleresca del segle XV són Curial i
Güelfa d’autor desconegut, i Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.
3

4. 6. CURIAL I GÜELFA
6.1. AUTORIA
Curial i Güelfa és una novel·la cavalleresca del segle XV, d’autor anònim. Fou escrita
probablement entre els anys 1435 i 1462, en ple període humanista. Però no fou fins
segles després, al 1901, quan Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primera vegada;
encara que, prèviament, fou Manuel Milà i Fontanals qui va descobrir l’obra en un
manuscrit, al 1876, en el qual no apareixia l’autor ni el títol, i la va batejar amb el nom
dels dos protagonistes. Posteriorment, fou editada en llengua catalana per altres autors, i
també traduïda al castellà i a l’anglès.
L’anonimat de l’autor ha suscitat una sèrie d’estudis lingüístics que han pogut concretar
que l’obra es va escriure a mitjan del segle XV, però per falta d’informació encara no
se sap qui fou l’autor ni quina era la seua procedència.
Tampoc se sap si l’anonimat era volgut, ja que tots els manuscrits de novel·les
cavalleresques medievals contenien un primer quadern on hi havia el títol, l’autor de
l’obra, un índex de capítols, la data d’escriptura i a qui anava dirigida l’obra en qüestió.
Però en el manuscrit trobat del Curial i Güelfa tot açò no apareixia, cosa que
semblava contradir l’esperit individualista de l’humanisme, un moment en què els
autors de les obres literàries volien mostrar-se orgullosos de les seues creacions.
Els estudis duts a terme sobre l’autoria del text, ha donat lloc a diverses hipòtesis que
situen l’autor en diferents regions de Catalunya, València, Nàpols i inclús Borgonya, la
qual cosa demostra que les diferències dialectals del català literari en aquella època
eren mínimes i que la llengua presentava una gran uniformitat en tot el territori de la
Corona d’Aragó.
A la conclusió que sí s’ha arribat és que l’autor era una persona bastant culta que
dominava l’art d’escriure i coneixia les novetats literàries del moment, així com també,
que era un personatge del nostre domini lingüístic vinculat a la cort reial perquè
apareixen constants elogis tant al rei Pere com a alguns dels seus cavallers, i nombroses
referències a espais geogràfics reals de la Corona.
6.2. ARGUMENT
L’obra dividida en tres llibres, ens conta les aventures d’armes i d’amor d’un jove que
fugí de casa, pobre i sense cap títol de noblesa, per entrar al servei del marqués de
Montferrat, i així poder convertir-se en bon cavaller. Allí s’educà i va ser protegit per
Güelfa, germana del marqués, una viuda de 15 anys que prompte s’enamorà d’ell.
Per culpa d’alguns envejosos de la cort i per aconseguir la fama i l’honor requerits per
poder estar amb Güelfa, Curial hagué d’anar-se’n lluny d’allí per iniciar-se en el món
cavalleresc. Després de moltes aventures i d’infortunis, aconseguí el guardó dels seus
treballs: arribar a ser el millor cavaller del món i casar-se amb Güelfa, de la qual obté
tota la seua fortuna.
4

5. 6.3. LA NARRACIÓ
Els llocs geogràfics que l’autor utilitza en l’itinerari de viatges que Curial fa a través
d’Itàlia, Alemanya, França, Grècia, Nord d’Àfrica... li serviran com a recurs literari per
desenvolupar les aventures d’armes i d’amor del protagonista. No hem d’oblidar que en
el Curial, la narració gira a l’entorn dels fets amorosos. Així els fets d’armes seran els
que originaran els conflictes sentimentals i remarcaran la progressió del personatge.
6.4. AMOR CORTÈS
El concepte d’amor medieval de l’obra s’inspira en l’amor cortès, propi de la lírica
trobadoresca. Així Güelfa és la domina/senyora i Curial és el vassall/trobador. Aquesta
relació de vassallatge es manté al llarg de tota la novel·la, ja que per molt que Curial se
sent més atret per altres dames com Laquesis i Càmar que intenten seduir-lo, aquest
manté el compromís de vassallatge amb la seua senyora fins al final.
6.5. LA VERSEMBLANÇA
Com hem dit abans, el Curial i Güelfa tracta d’una forma diferent els elements més
representatius de les novel·les medievals, ja que el protagonista encara que posseeix les
qualitats de força i heroïcitat dels cavallers artúrics, actua dins dels límits humans i
també té febleses com les de la timidesa, la ingenuïtat o la gelosia. Tots els personatges
de la novel·la mostren una psicologia molt complexa i contradictòria perquè viuen
molt intensament els seus sentiments, cosa que contrasta amb els personatges de les
novel·les anteriors que semblaven caricatures de la societat medieval.
Aquesta novel·la també se separa molt dels llibres de cavalleries perquè les accions
transcorren en una època concreta i en una geografia coneguda. El marc històric en
què l’autor situa la novel·la és al segle XIII, en temps de Pere II el Gran (1276-85), un
segle i mig abans de que l’obra fóra escrita. I reforça el verisme de les escenes
localitzant les accions en espais reals entre Europa i la Mediterrània, i utilitzant noms
autèntics de personatges històrics que han existit o noms molt semblants als dels
cavallers de l’època. Les descripcions físiques tan detallades que fa dels protagonistes
és un altre factor que aporta versemblança.
6.6. LLENGUA I ESTIL
Les fonts literàries que l’autor utilitza són múltiples i variades. Observem tota una
barreja de tradicions medievals d’arrel cèltica com la ‘Matèria de Bretanya’, i de
referències a les tradicions clàssiques provinents de la mitologia grecollatina, amb
elements de cultura moderna seguint els gustos de l’humanisme que anava introduint-se.
També utilitza diversitat de tècniques estilístiques i lingüístiques, com li pertoca a un
escriptor culte com ell. La llengua emprada correspon al llenguatge del segle XV, tot i
ser una llengua molt elaborada i elegant, no predominen els recargolaments estilístics,
5

6. sinó més aviat un to popular amb expressions senzilles i planeres, i amb diàlegs plens
de proverbis i frases fetes de l’època.
6.7. MODERNITZACIÓ DE L’OBRA
En alguns moments hi apareixen mostres de la presència de l’autor al text prenent part
amb alguns judicis com un intent d’acostament al lector, aspecte que és completament
innovador.
Altre element que destaca en la novel·la per ser novedós és la ironia. L’autor tendeix a
barrejar un to greu amb la paròdia, sobretot en escenes protagonitzades per personatges
femenins, on apareixen diàlegs molt picants i intencionats. Aquestes escenes envoltades
per l’erotisme i una atmosfera sensual sempre apareixen sobreenteses, i l’autor les
explica adoptant una actitud irònica i humorista. Ben al contrari de la novel·lística
medieval on l’amor es tractat de manera més refinada, espiritual i idealitzada.
6.8. CARÀCTER COMPLEX
Podria dir-se que Curial i Güelfa és una història d’amor i d’armes, però no només es
tracta d’una història d’aventures cavalleresques emmarcada per la trama amorosa de
dos personatges, sinó que va més enllà. En realitat, el caràcter d’aquesta novel·la és
difícil de definir. S’ha dit que l’obra és una narració sentimental i militar, però també
que és realista, històrica, psicològica, burgesa... s’ha qualificat en concepte de
‘novel·la total’.
- Perquè és també la història d’una ascensió social, l’ascens a la classe nobiliària per
mèrits propis, mitjançant la cavalleria.
- És el relat del progrés econòmic d’un jove gràcies a l’ajuda de la seua senyora
Güelfa.
- És la narració d’una evolució psicològica, d’un personatge humil i ingenu que amb
ambició i astúcia es converteix en el cavaller més honorable i virtuós de la cort.
- És una crònica històrica que reflecteix l’ambient noble de l’època, els costums, els
rituals de cavalleria, els tornejos, les festes, els menjars...
- És un llibre amb una visió humanista, en el sentit que l’obra vol ser un instrument
d’educació moral dels joves cavallers.
- És una obra que tracta temes morals, fins aleshores desconeguts, com l’enveja, la
gelosia, el perdó, el sacrifici...
- És una novel·la que s’endinsa en la ment dels personatges, els analitza interiorment i
ens deixa entreveure què és el que senten en tot moment, el que pensen, les seues
contradiccions.
En definitiva, Curial i Güelfa són totes aquestes coses i cap en exclusiva. És la
convergència de diversos gèneres que es convertirà en el precedent de la novel·la
moderna, com també ho és el Tirant. És el reflex de la debilitació del sistema feudal i
la profunda crisi en què es troba immersa la societat del segle XV, que en literatura es
tradueix en una desintegració dels diferents gèneres novel·lístics, sobretot dels llibres
de cavalleries.
6

7. 7. CONCLUSIÓ
Curial i Güelfa i Tirant lo Blanch són dues obres representatives de la nostra narrativa
medieval catalana considerades com una de les aportacions més importants a la
literatura europea. Amb aquestes novel·les cavalleresques s’obrirà el camí cap a la
novel·la moderna, i el món de la ficció narrativa començarà a guanyar la seua
vertadera batalla: la d’establir una realitat fictícia basada en la noció de versemblança.
Els seus autors ens narren, de la manera més versemblant possible, l’apassionant
història d’amor que els seus protagonistes han de viure, les dificultats que han
d’afrontar per alliberar donzelles i lluitar contra cavallers de fama reconeguda,
endinsant-nos en el fascinant món de l’Edat Mitjana. Tot el que envolta la narració, els
fets, les accions, els personatges se’ns presenten com si pogueren existir en la realitat.
Per això, nosaltres com a lectors, tot i que som conscients que són històries inventades
i que aquestos cavallers són ficticis, ens ho creiem, perquè, al cap i a la fi, l’únic que
importa és que hi haja una coherència i la situació que es narra sembla possible.
Però malgrat l’esforç de versemblança satisfactòriament aconseguit per part dels seus
autors, cada vegada serà més gran l’evident desconnexió que hi ha entre l’ideal que
defensen aquestes novel·les i els nous ideal propagats per l’humanisme. I prompte la
cavalleria entrarà en crisi i aquest tipus de gènere s’enfonsarà ràpidament, deixant-nos
a l’abast de tots dues de les obres més extraordinàries de la nostra literatura.
8. BIBLIOGRAFIA
- Ballester, J.; Barberà, J.; Beltran, J.; Lluís Senon, J. i Vendrell, S. El·lipsi (Literatura
3r). La Ribera, 1990.
- Vendrell, Salvador. ÇIntroduccióÈ en el Curial i Güelfa. Edicions Bromera; Alzira,
1993.
7