jacint verdaguer / sara i sandra

656 views

Published on

Published in: Travel
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total views
656
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
6
Actions
Shares
0
Downloads
5
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

jacint verdaguer / sara i sandra

  1. 1. Sandra Pérez i Sara Vidal<br />Jacint Verdaguer<br />“Los dos campanars”, de Canigó (1885 ) <br />Lectura i comprensió<br />Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,A<br />Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,B<br />i tu, decrèpit Sant Martí, que ompliesA<br />aqueixes valls de salms i melodiesA<br />la terra d'àngels i de sants lo cel?B<br />Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,C<br />escola de l'amor de Jesucrist?<br />On és, oh soledat!, lo teu salteri?<br />On tos rengles de monjos, presbiteri,<br />que, com un cos sens ànima, estàs trist?<br />D'Ursèol a on és lo Dormitori?<br />La celda abacial del gran Garí?<br />On és de Romualdo l'oratori,<br />los palis i retaules, l'ori evori<br />que entretallà ha mil anys cisell diví?<br />Los càntics i les llums s'esmortuïren;<br />los himnes sants en l'arpa s'adormiren,<br />la rosa s'esfullà com lo roser;<br />com verderoles que en llur niu moriren<br />quan lo bosc les oïa més a pler.<br />Dels romàntics altars no en queda rastre,<br />del claustre bizantí no en queda res:<br />caigueren les imatges d'alabastre<br />i s'apagà sa llàntia, com un astre<br />que en Canigó no s'encendrà mai més.<br />Com dos gegants d'una legió sagrada<br />sols encara hi ha drets dos campanars:<br />són los monjos darrers de l'encontrada,<br />que ans de partir, per última vegada,<br />contemplen l'enderroc de sos altars.<br />Són dues formidables sentinelles<br />que en lo Conflent posà l'eternitat;<br />semblen garrics los roures al peu d'elles;<br />les masies del pla semblen ovelles<br />al peu de llur pastor agegantat.<br />Una nit fosca al seu germà parlava<br />lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?<br />Alguna hora a ton cant me desvetllava<br />i ma veu a la teva entrelligava<br />cada matí per beneir a Déu.<br />-Campanes ja no tinc- li responia<br />lo ferreny campanar de Sant Martí-.<br />Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!<br />Per tocar a morts pels monjos les voldria;<br />per tocar a morts pels monjos i per mi.<br />Que tristos, ai, que tristos me deixaren!<br />Tota una tarda los vegí plorar;<br />set vegades per veure'm se giraren;<br />jo aguaito fa cent anys per on baixaren;<br />tu que vius més avall, no els veus tornar?<br />-No! Pel camí de Codalet i Prada<br />sols minaires i llauradors:<br />diu que torna a son arbre la niuada,<br />mes ai!, la que deixà nostra brancada<br />no hi cantarà mai més dolces amors.<br />Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;<br />nosaltres damunt seu anam caient;<br />lo segle que ens deu tant ara ens aterra,<br />en son oblit nostra grandor enterra<br />i ossos i glòries i records se'ns ven.<br />-Ai!, ell ventà les cendres venerables<br />del comte de Rià, mon fundador;<br />convertí mes capelles en estables,<br />i desniuats los àngels pels diables<br />en eixos cims ploraren de tristor.<br />I jo plorava amb ells i encara ploro,<br />mes ai!, sens esperança de conhort,<br />puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,<br />i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,<br />rusc on l'abell murmuriós s'és mort.<br />-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-<br />Jo altre cloquer tenia al meu costat;<br />rival dels puigs, alçava l'ampla testa,<br />i amb sa sonora veu, dolça o feresta,<br />estrafeia el clarí o la tempestat.<br />Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,<br />mes, nou Matusalem, també morí;<br />com Goliat al rebre la ferida,<br />caigué tot llarg, i ara a son llit me crida<br />son insepult cadavre gegantí.<br />Abans de gaire ma deforme ossada<br />blanquejarà en la vall de Codalet;<br />lo front me pesa més i a la vesprada,<br />quan visita la lluna l'encontrada,<br />tota s'estranya de trobar-m'hi dret.<br />Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures<br />tu baixaràs a reposar amb mi,<br />i ai!, qui llaure les nostres sepultures<br />on foren Sant Miquel i Sant Martí-.<br />Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;<br />mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,<br />recomençant los càntics que ells acaben,<br />los tudons amb l'heurera conversaven,<br />amb l'estrella del dia el rossinyol.<br />Somrigué la muntanya engallardida<br />com si estrenàs son verdejant mantell;<br />mostrà's com núvia de joiells guarnida;<br />i de ses mil congestes la florida<br />blanca esbandí com taronger novell.<br />Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra<br />mes resta sempre el monument de Déu;<br />i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra<br />al Canigó no el tiraran a terra,<br />no esbrancaran l'altívol Pirineu.<br />1.Després de llegar aquest fragment de l’epíleg (conclusió o part final) del poema èpic Canigó, consulta en el diccionari el significat d’aquestes paraules: superba, abadia, salm, presbiteri, cel.la (celda), oratori, cistell, albastre, garric.<br />Superba: D’una magnificència, d’una bellesa que imposa.<br />Abadia: Comunitat monàstica o canònica, autònoma, governada per un abat o per una abadessa. /Edifici o conjunt d’edificis que formen un monestir o una col·legiata. / Rectoria o casa destinada a habitatge del rector de la parròquia.<br />Salm: Himne religiós./Càntic hebreu dels cent cinquanta que constitueixen un dels llibres de l’Antic Testament, emprat com a pregària i cant religiós en les litúrgies jueva i cristiana.<br />Presbiteri: Reunió dels preveres amb el bisbe. (Part de l’església al fons de la nau central on hi ha l’altar major, més elevada d’un o més graons que la resta de l’església, que és reservada als clergues)<br />Cel.la (celda): Apartament petit destinat a un religiós en un convent, a un pres en una presó. / Part del temple clàssic destinada a guardar-hi la imatge de la divinitat.<br />Oratori: Lloc destinat a fer-hi oració. /Apartament d’una casa on pot dir-se missa. /(Composició dramàtica i musical sobre assumpte religiós, que avui s’executa sense acció escènica.)<br />Cisell: Eina de metall llarga i plana amb tall a la vora extrema de la fulla, que serveix per a treballar pedra, metall, fusta, os, etc., ordinàriament a cops de martell.<br />Alabastre: Roca composta de guix microcristal·lí, compacta, generalment blanca i translúcida, de la qual es fan vasos, ornaments, etc./ Calcita dura, compacta, d’una blancor lletosa, sovint amb bandes de colors.<br />Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, lluents i espinoses, i fruit en gla, que es fa a la regió mediterrània, sovint formant extenses garrigues (Quercus coccifera).<br />http://dlc.iec.cat/results.asp<br />Estructura i tema<br />5. Fes un resum del text a partir d’aquestes preguntes: <br /> -Què està evocant el poeta amb un seguit d’interrogacions retoriques?<br />Remarcar la nostalgia del passat amb l’ubi sunt.<br /> -Quina visió té davant dels ulls que contrasta amb l’evocació anterior?<br />Un paisatge trist.<br /> -Quins són els únics elements arquitectònics que resten drets?<br />Els campanars<br />6. Enuncia les idees del poema tenint en compte el que has respost a les preguntes anteriors. Indica les estrofes que ocupa cada idea.<br />Les tres primeres: a la nostalgia del antic paisatge.<br />Les dos seguents a la antiga visió del paisatge. <br />Y les dues darreres a l’unic que queda, els dos altars, amb la visió actual del paisatge.<br />(segons la versió del llibre pag:160)<br />7. Formula el tema d’aquest fragment de Canigó.<br />L’enyorança del antic paisatge català, centrat en l’antiga esglèsia de Sant Martí que comenta la seva tristó amb la de Cuixà.<br />Recursos<br />8. Analitza la mètrica i la rima del poema (tingues en compte que es tracta d’un tipus de vers d’origen italià). Quin nom reben aquestes estrofes?<br />Aquest poema consta de 21 estrofes de 5 estrofes cada un, la seva rima ABAAB, es consonant. Es diuen quintet.<br />9. Senyala quin tòpic literari és emprat en les tres primeres estrofes.<br />-Ubi sunt? (recorda l’antiga esplendor i la bellesa d’una cosa humana desapareguda).<br />10. Explica les comparacions que Verdaguer empra per a descriure aquests fets i elements del paisatge: la desaparició dels cants dels monjos; la pervivència dels dos campanars; els roures i les masies.<br />Utilitza la naturalesa per a fer comparacions, les plantes, arbres, animals, els humans...<br />la desaparició dels cants dels monjos: <br />Los càntics i les llums s'esmortuïren;<br />los himnes sants en l'arpa s'adormiren,<br />la rosa s'esfullà com lo roser;<br />com verderoles que en llur niu moriren<br />quan lo bosc les oïa més a pler.<br />la pervivència dels dos campanars: <br />Són dues formidables sentinelles<br />que en lo Conflent posà l'eternitat;<br />els roures: <br />semblen garrics los roures al peu d'elles;<br /> les masies:<br />les masies del pla semblen ovelles<br />al peu de llur pastor agegantat.<br />11. Comenta les dues metàfores que parlen de les ruïnes dels campanars. <br />Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,<br />mes, nou Matusalem, també morí;<br />com Goliat al rebre la ferida,<br />caigué tot llarg, i ara a son llit me crida<br />son insepult cadavre gegantí.<br />En aquesta estrofa, Verfaguer, compara els monestirs amb dos personatges destacats, Matusalem, que va viure molts anys, y Goliat, un gegant molt fort. Aquests personatges també tenen la seva fi: Matusalem mor, i Goliat cau ferit (metàfora que vol dir que els monestirs son enderrocats).<br />Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;<br />nosaltres damunt seu anam caient;<br />lo segle que ens deu tant ara ens aterra,<br />en son oblit nostra grandor enterra<br />i ossos i glòries i records se'ns ven.<br />Ells es refereix als campanars, no jauen, sinó, que han sigut enderrocats, i ara les ruïnes estan per terra escampades. <br />12. Esmenta dos exemples d’hipèrbaton i analitza’ls.<br />en son oblit nostra grandor enterra<br />Seria: nostra grandor en son oblit enterra<br />Alguna hora a ton cant me desvetllava<br />Seria: Ton cant me desvetllava a alguna hora<br />Judici crític i opinió personal<br />14. Quina de les cinc característiques de la poesía de Verdaguer creus que té més rellevància en aquest fragment de “Los dos campanars” ?<br />Els sentiments de nostàlgia i enyorança inspiren moltes de les composicions poètiques d’aquest autor. Encara que també es veu bastant clar el nacionalisme manifestat en l’amor de la seva terra propia i l’exaltaciò del pasat de Catalunya.<br />

×