jacint verdaguer / sara i sandra

Sandra Pérez i Sara Vidal
Jacint Verdaguer
“Los dos campanars”, de Canigó (1885 )
Lectura i comprensió
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,A
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,B
i tu, decrèpit Sant Martí, que ompliesA
aqueixes valls de salms i melodiesA
la terra d'àngels i de sants lo cel?B
Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,C
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
1.Després de llegar aquest fragment de l’epíleg (conclusió o part final) del poema èpic Canigó, consulta en el diccionari el significat d’aquestes paraules: superba, abadia, salm, presbiteri, cel.la (celda), oratori, cistell, albastre, garric.
Superba: D’una magnificència, d’una bellesa que imposa.
Abadia: Comunitat monàstica o canònica, autònoma, governada per un abat o per una abadessa. /Edifici o conjunt d’edificis que formen un monestir o una col·legiata. / Rectoria o casa destinada a habitatge del rector de la parròquia.
Salm: Himne religiós./Càntic hebreu dels cent cinquanta que constitueixen un dels llibres de l’Antic Testament, emprat com a pregària i cant religiós en les litúrgies jueva i cristiana.
Presbiteri: Reunió dels preveres amb el bisbe. (Part de l’església al fons de la nau central on hi ha l’altar major, més elevada d’un o més graons que la resta de l’església, que és reservada als clergues)
Cel.la (celda): Apartament petit destinat a un religiós en un convent, a un pres en una presó. / Part del temple clàssic destinada a guardar-hi la imatge de la divinitat.
Oratori: Lloc destinat a fer-hi oració. /Apartament d’una casa on pot dir-se missa. /(Composició dramàtica i musical sobre assumpte religiós, que avui s’executa sense acció escènica.)
Cisell: Eina de metall llarga i plana amb tall a la vora extrema de la fulla, que serveix per a treballar pedra, metall, fusta, os, etc., ordinàriament a cops de martell.
Alabastre: Roca composta de guix microcristal·lí, compacta, generalment blanca i translúcida, de la qual es fan vasos, ornaments, etc./ Calcita dura, compacta, d’una blancor lletosa, sovint amb bandes de colors.
Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, lluents i espinoses, i fruit en gla, que es fa a la regió mediterrània, sovint formant extenses garrigues (Quercus coccifera).
http://dlc.iec.cat/results.asp
Estructura i tema
5. Fes un resum del text a partir d’aquestes preguntes:
-Què està evocant el poeta amb un seguit d’interrogacions retoriques?
Remarcar la nostalgia del passat amb l’ubi sunt.
-Quina visió té davant dels ulls que contrasta amb l’evocació anterior?
Un paisatge trist.
-Quins són els únics elements arquitectònics que resten drets?
Els campanars
6. Enuncia les idees del poema tenint en compte el que has respost a les preguntes anteriors. Indica les estrofes que ocupa cada idea.
Les tres primeres: a la nostalgia del antic paisatge.
Les dos seguents a la antiga visió del paisatge.
Y les dues darreres a l’unic que queda, els dos altars, amb la visió actual del paisatge.
(segons la versió del llibre pag:160)
7. Formula el tema d’aquest fragment de Canigó.
L’enyorança del antic paisatge català, centrat en l’antiga esglèsia de Sant Martí que comenta la seva tristó amb la de Cuixà.
Recursos
8. Analitza la mètrica i la rima del poema (tingues en compte que es tracta d’un tipus de vers d’origen italià). Quin nom reben aquestes estrofes?
Aquest poema consta de 21 estrofes de 5 estrofes cada un, la seva rima ABAAB, es consonant. Es diuen quintet.
9. Senyala quin tòpic literari és emprat en les tres primeres estrofes.
-Ubi sunt? (recorda l’antiga esplendor i la bellesa d’una cosa humana desapareguda).
10. Explica les comparacions que Verdaguer empra per a descriure aquests fets i elements del paisatge: la desaparició dels cants dels monjos; la pervivència dels dos campanars; els roures i les masies.
Utilitza la naturalesa per a fer comparacions, les plantes, arbres, animals, els humans...
la desaparició dels cants dels monjos:
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
la pervivència dels dos campanars:
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
els roures:
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies:
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
11. Comenta les dues metàfores que parlen de les ruïnes dels campanars.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
En aquesta estrofa, Verfaguer, compara els monestirs amb dos personatges destacats, Matusalem, que va viure molts anys, y Goliat, un gegant molt fort. Aquests personatges també tenen la seva fi: Matusalem mor, i Goliat cau ferit (metàfora que vol dir que els monestirs son enderrocats).
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
i ossos i glòries i records se'ns ven.
Ells es refereix als campanars, no jauen, sinó, que han sigut enderrocats, i ara les ruïnes estan per terra escampades.
12. Esmenta dos exemples d’hipèrbaton i analitza’ls.
Seria: nostra grandor en son oblit enterra
Alguna hora a ton cant me desvetllava
Seria: Ton cant me desvetllava a alguna hora
Judici crític i opinió personal
14. Quina de les cinc característiques de la poesía de Verdaguer creus que té més rellevància en aquest fragment de “Los dos campanars” ?
Els sentiments de nostàlgia i enyorança inspiren moltes de les composicions poètiques d’aquest autor. Encara que també es veu bastant clar el nacionalisme manifestat en l’amor de la seva terra propia i l’exaltaciò del pasat de Catalunya.

jacint verdaguer / sara i sandra

by gueste2dbd48 on Jan 18, 2010

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

1 Embed 3

Statistics

jacint verdaguer / sara i sandra — Document Transcript