• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Modulo 2 Acabado
 

Modulo 2 Acabado

on

  • 2,865 views

sagwe

sagwe

Statistics

Views

Total Views
2,865
Views on SlideShare
2,865
Embed Views
0

Actions

Likes
1
Downloads
25
Comments
0

0 Embeds 0

No embeds

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Microsoft Word

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Modulo 2 Acabado Modulo 2 Acabado Document Transcript

    • Psicologia Evolutiva Mòdul 2: Els dos primer anys de vida Grup 10 Mòdul 2 Professora: Maria Carme Cirera Amores Alumnes: Álvaro Ramírez 1218406 Marc Ramoneda 1217559
    • Psicologia Evolutiva...........................................................................................................1 Tema 1: Desenvolupament prenatal i neonatal................................................................4 Introducció.....................................................................................................................4 L’etapa prenatal.............................................................................................................4 Què és ser mare?.........................................................................................................10 L’etapa neonatal..........................................................................................................10 Conclusions..................................................................................................................14 Tema 2: Desenvolupament perceptiu.............................................................................15 Introducció...................................................................................................................15 Evolució cronològica....................................................................................................15 Teories.........................................................................................................................16 Els sentits.....................................................................................................................17 Nivells de la organització perceptiva ..........................................................................21 Conclusions..................................................................................................................23 Tema 3: Els dos primers anys de vida. El desenvolupament psicomotor.......................24 Introducció...................................................................................................................24 Les escoles d’estudi del desenvolupament del moviment..........................................24 Desenvolupament sensoriopsicomotor......................................................................27 L’adquisició d’esquema corporal.................................................................................30 L’autocontrol...............................................................................................................32 Conclusions..................................................................................................................32 Tema 4: Desenvolupament cognitiu................................................................................34 Introducció...................................................................................................................34 Estadis universals de Piaget sobre desenvolupament del nadó.................................34 Conceptes bàsics.........................................................................................................35
    • Estadis del desenvolupament intel·lectual..................................................................36 Crítica a la teoria de Piaget..........................................................................................38 Representació mental..................................................................................................38 Conclusions..................................................................................................................39 Tema 5: L’adquisició del llenguatge................................................................................41 Introducció...................................................................................................................41 El llenguatge com una habilitat apresa: el conductisme de Skinner...........................41 El llenguatge com una habilitat innata: el nativisme de Chomsky..............................42 Les noves orientacions................................................................................................46 Conceptes, categories i paraules.................................................................................46 Diàleg i conversa..........................................................................................................47 El nínxol ecologicosocial de la primera infància..........................................................47 La socialització: marcs de socialització........................................................................48 Els conceptes que permeten entendre l’origen comunicació.....................................48 Conclusions..................................................................................................................49 Tema 6: Vincle afectiu.....................................................................................................51 Introducció...................................................................................................................51 Vincle emocional.........................................................................................................51 Necessitats de la infància............................................................................................52 Resiliència....................................................................................................................53 Conclusions..................................................................................................................54 Glossari............................................................................................................................56 Bibliografia.......................................................................................................................57
    • Tema 1: Desenvolupament prenatal i neonatal Introducció La creació d’una nova vida desitjada i de manera natural, és fruit del fort vincle afectiu que hi ha entre un home i una dona. En algun moment de les seves vides, l’home dipositarà els seus espermatozous dins de la seva parella. El material genètic contingut en els espermatozous de l’home viatjarà fins a trobar-se amb l’òvul de la dóna fins i que entrin en contacte. Entre aquestes dues cèl·lules (espermatozou i òvul) hi haurà una fusió de material genètic que generarà un nou ésser que viurà, durant un cert període de temps, dintre de l’úter matern. Això haurà estat gràcies a una sèrie de processos biològics que hauran tingut lloc a l’úter matern. Totes aquestes fets queden continguts en un gran període al que anomenem etapa prenatal. Posteriorment, neix el nou ésser i, d’aquesta manera, la parella tindrà el seu propi nadó de manera directa: una nova vida a les seves mans. Aquest període, que s’anomena etapa prenatal, és important, ja que representa una etapa molt curta de la vida del nounat, en la que hi succeeixen canvis molt ràpids que poden derivar en conseqüències molt importants per la resta de la seva vida. L’etapa prenatal Implantació de l’embrió Després que l’òvul fos fecundat per un dels milers d’espermatozous que va introduir l’home, els moviments peristàltics de la trompa de Fal·lopi i dels cilis de l’epiteli que la revesteixen interiorment empenyen l’òvul fecundat (també anomenat zigot) des de la trompa de Fal·lopi fins a l’úter. Durant aquest desplaçament, que és d’uns 7 dies, el zigot comença a dividir-se amb rapidesa(procés de mitosis), de manera que quan arriba a l’úter, ja està format per cents de cèl·lules, col·locades en una esfera buida (gàstrula) la qual ja rep el nom d’embrió. Aquest embrió es posa en contacte amb la paret de l’úter, l’endometri, el qual prèviament ha estat preparat per alimentar-lo, gràcies a l’acció de la progesterona que segrega el cos luti de l’ovari. Aquest fet és el que coneixem amb el nom d’implantació de l’embrió. La implantació de l’embrió, normalment té lloc a la paret superior de l’úter, però també pot ocórrer en les altres parets. A mesura que l’embrió creix, se li desenvolupen unes vellositats que s’introdueixen en la paret uterina, en digereixen l’epiteli i Pàgina 4 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • n’absorbeixen aliments. Aquestes vellositats no formen part de l’embrió, però més tard contribuiran a formar un òrgan especial: la placenta. La placenta serà l’estructura encarregada de subministrar aliments i oxigen a l’embrió a partir de la sang de la mare. Aquest òrgan ja està constituït a la tercera setmana de gestació. Desenvolupament abans del naixement: la gestació Inicialment, l’edat d’un embrió que s’està desenvolupant s’hauria de calcular des del moment de la fecundació, però això és molt difícil perquè no sempre és possible conèixer amb exactitud aquell moment. Normalment el que es fa és calcular l’edat de l’embrió en desenvolupament des del primer dia de l’última menstruació de la mare, ja que aquesta dada sí que s’acostuma a conèixer. Amb aquest sistema se sap l’edat menstrual del fetus, que més o menys és de dues setmanes més que l’edat real; la durada normal d’una gestació o embaràs és d’uns 280 dies o 40 setmanes, però hi ha variacions individuals. El primer signe d’embaràs és l’absència de menstruació, encara que aquest fet pot ser degut a altres causes. Les proves més definitives per detectar precoçment un embaràs es basen en el fet que la placenta produeix grans quantitats de gonadotropines que s’excreten per l’orina. Les gonadotropines són una sèrie d’hormones secretades per la hipòfisi, però concretament es tracta de l’hormona. Concretament n’hi ha tres tipus i creiem que són molt interessants les seves respectives funcions: la hormona luteïnitzant (HL o LH), la hormona estimulant del fol·licle (HFE o FSH) y la gonadotropina coriònica humana (GCH o HCG). En la dona, l'hormona luteïnitzant (LH) és la responsable que s'iniciï la ovulació. L'hormona estimulant del fol·licle (FSH) estimula el creixement del fol·licle ovàric que conté l'òvul. La concentració de FSH és màxima en la primera part del cicle menstrual, durant les primeres etapes de desenvolupament del fol·licle. En el baró, la FSH és essencial per a l'espermatogènesi (formació d'espermatozoides). Una de les funcions principals de la gonadotropina coriònica humana (HCG) (químicament una glucoproteïna) és administrar els factors nutricionals i estimular la producció de quantitats necessàries d'altres hormones per a l'embrió. La HCG és produïda per cèl·lules trofoblàstiques de la placenta de la dona durant l'embaràs; augmenta la seva concentració en la sang i en l'orina de la dona poc temps després de la implantació de l'embrió, i la seva presència serveix per a realitzar proves de diagnòstic d'embaràs. La prova de HCG és la base històrica i actual del diagnòstic d'embarassos. També s'utilitza per a diferenciar falsos embarassos que poden constituir-se en tumors, així com per a diagnosticar el càncer de pròstata. Pàgina 5 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • En la dona, la HCG estimula la maduració de l'òvul, i en els barons la producció de testosterona dintre dels testicles. Una de les funcions més importants és la de prevenir la involució normal del cos luti al final del cicle sexual femení. El cos luti, a més de secretar aquesta hormona, secreta progesterona i estrògens. Els mecanismes fisiològics del cos de la dona sofreixen alteracions al llarg de l’embaràs. El canvi més evident de l’aspecte extern és que l’abdomen augmenta molt de volum, i també les mames, en què els mugrons es pigmenten més i creixen. La glàndula tiroide es torna més activa per la qual cosa el metabolisme s’accelera, especialment durant els últims mesos de l’embaràs (és típic i lògic que, una dóna que estigui embarassada, mengi bastant més que no pas abans). Les glàndules paratiroides també es tornen hiperactives i així l’embrió disposa de més calci per al seu desenvolupament. També passa el mateix amb el metabolisme d’altres minerals, com el fòsfor, el ferro i el nitrogen, motiu pel qual la dieta de l’embarassada ha de ser més rica en aquests elements (com a fet curiós, en el llibre Amor y Pedagogía (1902) de Miguel de Unamuno, sobre aquest fet de l’alimentació rica en ferro, etc. un futur pare obsessionat per l’ intel·ligència del ésser humà, obliga a la seva dóna embarassada a ingerir quantitats exagerades i irracionals d’aliments rics en ferro, per tal de crear un ésser, el seu fill, ultra intel·ligent). El ritme circulatori augmenta i trobem una quantitat de leucòcits més gran en la sang que circula. La pressió venosa de les cames acostuma a augmentar i es poden produir edemes a causa de la compressió que exerceix el pes del fetus sobre les venes abdominals. Fins i tot, algunes dones poden notar dificultats respiratòries cap al final de l’embaràs perquè el fetus pressiona el diafragma. Al llarg de l’embaràs es produeix un augment de pes, que normalment no ha de ser més d’11 kg, distribuït de la manera següent aproximadament (important): - Fetus → 3,5 kg. - Líquids i membranes fetals → 1,8 kg. - Hipertròfia de l’úter → 0,9 kg. - Hipertròfia de les mames → 1,3 kg (en algunes dones els hi pot produir dolor d’esquena) - Augment de líquids materns → 3,5 kg. El desenvolupament embrionari Tot el desenvolupament embrionari es realitza a l’interior d’una bossa, l’amni, que es troba plena de líquid amniòtic i que es forma molt aviat. Fins al final del segon mes d’embaràs parlem d’embrió, i des d’aleshores ja l’anomenem fetus. Al llarg dels nou Pàgina 6 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • mesos d’embaràs se succeeixen grans canvis a l’embrió, alguns dels quals que mencionarem ara són: - A la 3ª setmana l’embrió ja fa 2 mm de llargada, s’hi observen el cervell en desenvolupament, les futures oïdes, l’esbós del cor i la columna vertebral. - Entre la 4ª i la 5ª setmana l’embrió fa més de 5 mm de longitud. A la part anterior té un bony que aviat constituirà el cap (en ell es troba replegant-se la part anterior del tub neural, estructura que donarà lloc al cervell). En ell podem observar el cervell, els ulls i les oïdes a mig formar. Un cor molt simple bomba la sang a través de la placenta, encara petita. L’embrió posseeix una cua llarga i petits sortints laterals que són els esbossos dels braços i de les cames. - Entre la 6ª i la 7ª setmana l’embrió arriba als 14 mm. Hi són visibles les extremitats, el nas i els llavis. Comença el desenvolupament dels pulmons, el fetge i els ronyons. - Entre la 8ª i la 9ª setmana ja fa 35 mm i rep el nom de fetus. El seu aspecte ja és ben humà. El cos està gairebé format i segueix en creixement fins l’hora de néixer. S’hi aprecien les extremitats amb els dits ben diferenciats, i ja té una cara bastant definida. Per aquestes alçades, la majoria d’òrgans interns ja estan formats. - A la setmana 20ª el fetus arriba als 25 sm de llargada. La mare de vegades pot notar els seus moviments a l’interior de l’úter i amb l’ajuda d’un estetoscopi que s’aplica sobre el ventre de la mare podem sentir els batecs del cor. Els òrgans sexuals estan desenvolupats, de manera que es pot diferenciar si es tracta d’un nen o d’una nena. - A la setmana 28ª el fetus arriba a fer entre 35 i 38 cm de longitud. El seu cos està recobert d’una pelussa fina i té els pèls al cap i pestanyes. Pot obrir i tancar els ulls. Els dits dels peus i de les mans estan formats del tot i les dents de llet es troben ja localitzades als ossos de les mandíbules. El cos està recobert d’una espècie de greix, denominat vèrnix, que impedeix que el líquid amniòtic faci malbé la pell. Els òrgans del fetus s’han desenvolupat tant que seria capaç de sobreviure amb cures especials (una incubadora), si per qualsevol causa la mare expulsés a l’exterior (part i bebè prematurs). - A la setmana 40ª l’embaràs ha arribat a terme. El fetus està a punt per al moment del naixement. Observem una sèrie de signes de maduresa i mencionem alguns requisits aproximats: o Un pes de 3200 g, les nenes; i de 3500 g, els nens, amb un mínim de 2500 g. Pàgina 7 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • o Una llargada, que des del vèrtex del cap fins al taló, ha de ser de 19 – 51 cm, amb un mínim de 48 cm. o Les ungles ultrapassen els palpissos dels dits i ja no hi ha vellositat corporal o lanugen. o Mitjançant una radiografia s’observa que existeix un nucli d’ossificació a l’extrem inferior del fèmur, a nivell de l’articulació. Per tal de resumir això gràficament, proposem aquest esquema amb imatges reals dels diferents moments temporals de l’embriogènesi: Cal dir que durant l’embriogènesi existeix el risc de la teratogènia, és a dir, la possible incidència de substàncies nocives per al bon desenvolupament de l’embrió. Tots hem sentit a parlar que les dones no han de beure alcohol, fumar i ingerir altres substàncies durant el seu embaràs. Això és pel simple fet que certs aliments o drogues contenen components o elements que són nocius per a la criatura i que fins i tot poden desembocar a un avortament espontani. Nens prematurs El naixement prematur, com ja diu la paraula, és un naixement abans d’hora. Concretament es sol produir abans de 35 setmanes de gestació (la majoria dels embarassos duren més de 37 setmanes). Un nen prematur, és una criatura que ha nascut abans d’hora i, per tant, això implica que els seus òrgans no estiguin del tot madurs. Després de néixer, el bebè prematur és dut a la Unitat Neonatològica de Vigilància intensiva. Allí els bebès són posats en incubadores, un bressol tancat en plàstic amb ambient controlat dissenyada per a mantenir els bebès tebis i limitar la seva exposició Pàgina 8 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • a gèrmens. En alguns casos s'usa una atmosfera enriquida d'oxigen, encara que es tracta d'evitar ja que pot causar efectes secundaris nocius. Els bebès prematurs poden ser donats d'alta de l'hospital quan ja no necessiten la vigilància intensiva constant que l'hospital proveeix. Hi ha diversos factors que condicionen el part prematur: l’estrès, el consum de drogues durant l’embaràs, avortaments anteriors, tindre un baix nivell econòmic, ser mare soltera, ser major de 35 anys o inferior de 18, entre d’altres. Per tant, quant a l’entorn matern, s’hauria de controlar totes aquestes possibles variables que condicionen (amb un risc elevat) a tenir un part prematur. S’ha comprovat que els pares de nens prematurs, no aconsegueixen desenvolupar el rol de pare i mare amb fluïdesa degut a la forta transició que hi ha des de la Unitat Neonatològica de Vigilància intensiva fins als propis pares. Evidentment hi ha altres factors, però destaquem aquest ja que molts pares no saben com actuar o es veuen altament incapacitats. Els canals de percepció del bebè intrauterí Encara que la criatura es trobi estancada en el ventre de la mare, aquesta ja comença a tenir sensacions. Comença a percebre estímuls, però, per quins canals rep la informació? Nosaltres plantegem tres possibles canals, dels quals, l’últim n’és el més espectacular. - Uns serien aquells que són inherents als òrgans de percepció que es van desenvolupant al llarg de la gestació: oïda, tacte, gust, olfacte. - Un altre (i potser el més conegut) és a través de la sang materna que el bebè rep mitjançant el cordó umbilical, que conté substàncies com neurotransmissors o hormones, que produeixen en el bebè les mateixes reaccions que en la mare. Per exemple una de les hormones de l'estrès, l'adrenalina, que en la mare produeix augment del ritme cardíac, de la pressió arterial, tensió, ansietat, etc. produeix exactament el mateix en el bebè. O per contra les endorfines, que en la mare produeixen tranquil·litat, benestar, pau, etc. i que actuaran de la mateixa manera en el bebè. - I finalment, el més subtil dels canals, el qual permet que el bebè percebi el que pensa, el que sent la seva mare, és el canal denominat “Percepció Extrasensorial”, perquè està fora dels canals de percepció que atorguen els òrgans dels sentits o la fisiologia. També podríem anomenar-lo, des de la perspectiva de la visió de les diferents energies que conformen el cos humà, “Percepció Energètica” ja que és capaç de percebre les energies de pensaments i sentiments. La criatura pot sentir les veus dels seus pares, percep la llum a Pàgina 9 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • través del ventre, perceben ritmes contingents a la música que puguin sentir, entre altres. Què és ser mare? Aquesta pregunta només hauria de ser contestada per dones que realment han tingut fills. És cert que ens poden descriure les sensacions (físiques, emocionals...), però és un moment de la vida que, si es vol saber què és, cal viure-ho. Tot això denota sentiments positius (en principi), però l’altra cara de la moneda denota, clarament, negativitat, una gran dificultat per moure’s en la nostre societat. No cal anar gaire lluny: moltes vegades hem llegit en els diaris casos de dones embarassades a les que els hi preparen l’acomiadament laboral o hem vist documentals en els que hi ha dones que parlen cara al públic denunciant situacions d’aquest estil. Estem immersos en una societat capitalista, en el que es vetlla per un alt i continu rendiment productiu i econòmic. Moltes empreses despatxen a treballadores que es troben embarassades per tal d’evitar de mantenir una baixa i reocupar ràpidament la plaça vacant. Mica en mica, això s’està resolent, però encara queda molt camí per eliminar aquesta discriminació. Potser, l’impacte laboral és el que poden notar més les dones embarassades, però n’hi ha un altre i que és més propi un cop a nascut la criatura i aquesta creix: la gran majoria de casos, la mare és qui porta al nen o la nena al col·legi, qui els hi prepara el menjar, a part de treballar, etc. La distribució de tasques entre dona i home, encara no és equitativa. Aquesta escissió de tasques domèstiques i dedicades als fills, per sort, s’està “modernitzant”, s’està tornant més equilibrat i just mica en mica, però, un cop més, encara hi ha en la nostra societat una mentalitat masclista i molt arcaica (molt pròpia del franquisme). L’etapa neonatal La majoria d’autors consideren que el nounat (el recent nascut) té 4 setmanes o menys des del seu naixement. Aquesta etapa en la que es troba ara, és molt curta (compren el primer mes de vida de la criatura) però que és molt intensa i important, ja que rebrà un bombardeig d’estímuls. Això en el fons no ens hauria d’impactar: cal pensar que el nen/a acaba de sortir al món exterior i hi ha milers d’estímuls que el rodegen, els quals, faran que activin els seus mecanismes sensorials de manera adaptativa que ha desenvolupat durant l’embriogènesi. Pàgina 10 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • És una etapa en la que succeeixen canvis molt ràpids i alguns d’ells poden repercutir per la resta de la vida, per tant, caldrà intervenir i estimular a la criatura de manera adequada. El part Els mesos abans del naixement, les parets musculars de l’úter (miometri) es desenvolupen bastant, ja que caldran unes fortes contraccions en el moment del part. Aquest comença quan l’hormona oxitocina materna provoca les contraccions rítmiques del múscul uterí. Al principi aquestes contraccions són dèbils i molt espaiades entre si, però gradualment es fan més fortes i freqüents, fins que al final són doloroses a causa de la seva intensitat, ja que han d’expulsar el fetus fora del cos de la mare. Resumidament, direm que, en principi, tot part hauria de ser sense intervenció quirúrgica, no obstant, a vegades el nadó es pot trobar en posició transversal i això impossibilita el naixement (caldria realitzar una operació de cesària i extreure el fetus a través d’una incisió en el ventre de la mare). El part queda marcat per tres etapes: - Període de dilatació (finalitza amb el trencament d’aigües) - Període d’expulsió - Període d’infantament Fins ara hem parlat en termes fisiològics, però creiem que és interessant parlar, d’entre altres coses, el paper que té la parella. El suport de la parella és fonamental per tal que el part transcorri amb normalitat. Molts estudis científics ho demostren. El paper de la parella no és passiu, ha de ser actiu proporcionant suport emocional: - És molt important que el pare confií en si mateix i que ell dongui confiança a la capacitat de la seva dona. L’ha de fer sentir que és capaç de dur al món el seu fill. L’ha de recolzar en tot moment, l’ha d’animar. - El pare no ha de dir-li frases negatives a la seva dona, és a dir, no ha de dir què és el que no ha de fer per tal que tot surti a la perfecció. Tot al contrari, l’actitud a de ser totalment positiva. - El pare ha d’estar a les ordres de la seva dona durant el part: qualsevol cosa que necessiti, ell ha d’estar allà pel que faci falta, per molt ínfim que pugui Pàgina 11 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • semblar el seu desig. En aquests moments, ella i el nen és el més important que hi ha. La relació entre la mare i el nounat A partir d’aquesta etapa, els vincle entre fill i mare serà, mica en mica, molt fort. Aquest vincle que es construeix, no és només a partir de factors biològics ni tampoc purament psicològics. Més aviat es tracte d’un vincle en el que conflueixen aquests dos factors, per tant, seria més apropiat parlar d’un vincle psicobiològic. Per tal d’entendre-ho, podríem posar un exemple: l’alletament. Indiscutiblement, l’alletament del nadó és una de les imatges que potser ens pot vindre més al cap quan algú ens parla d’una criatura que ha nascut fa pocs dies. L’alletament és una acció instintiva tan per part de la mare (les mames augmenten de grandària i segreguen llet) com del nen (instintivament, al apropar-se el mugró del pit de la mare, el xucla i es nodreix). A més a més, la llet materna natural conté defenses importants que li seran transmeses al nadó i que faran enfortir el seu sistema immunològic. En realitat hi ha molts més factors biològics que intervenen en aquest vincle entre mare i nounat. En principi ens pot semblar una acció purament biològica, però no és exactament així. K. Jayle (1982) ha mostrat que el fet que les criatures humanes interrompin la xuclada quan mamen fa que les mares els dirigeixin paraules amoroses o que els facin ballotejar per tal que acabi de “passar” la llet. Això seria un exemple de com la biologia no pot abordar tot el tema. Amb això volem dir que, en aquest vincle, que sembla purament biològic, hi ha de manera contingent factors psicològics (les mirades entre mare i fill, la veu dolça de la mare cap al nen, sorolls vocàlics de la mare que transmetin una sensació sedant al nen, el contacte pell a pell que transmet calor corporal i que provoca relaxació i son, etc.). Valorant l’estat del nounat Quan neix un nou ésser humà, en la nostra societat, se l’examina de dalt a baix per tal de comprovar si el seu estat maduratiu és adequat (si es troba dins d’uns intervals establerts) i si les seves capacitats bàsiques (les que li permetran sobreviure) i funcions vitals responen adequadament. Així doncs cada cop que neix un nen, es pretén valorar la seva correcta adaptació al nou món. Però, com es fa aquesta valoració? Per a això, es realitzen diferents accions: - Se’l examina per tal de trobar possibles malformacions i altres anomalies. Pàgina 12 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • - Se li aplica el test d’APGAR: mitjançant senzills paràmetres cardiovasculars i neurològics puntua de 0 a 10 l'estat del nounat. Es considera un nounat sa al que puntua per sobre de 8, encara que una puntuació de 10 no és molt freqüent. És habitual realitzar aquesta prova al minut i després als cinc— ocasionalment es repeteix als deu minuts—de néixer, especificant el temps en el report. - Valoració de l'edat gestacional: tracta de comprovar si s'ajusta a la proporcionada pel obstetra sobre la base de la data d'última regla i les ecografies gestacionals. Per a això, s'utilitzen habitualment dues eines: o Test de Usher: és un examen que valora els plecs plantessis, el pavelló auricular, el pèl, el nòdul mamari i els genitals.%[8] Mitjançant l'ús de puntuacions, establix tres grups de nounats: aquells nascuts amb menys de 36 setmanes de gestació; de 36 a 38 setmanes; i més de 38 setmanes de gestació. o New Ballard Score: és un examen complet que avalua nombrosos paràmetres de la maduresa física i neuromuscular. La puntuació augmenta de 5 en 5 desenes des de 10 fins a 50, amb equivalències d'edat gestacional de 20 a 44 setmanes en grups de dos. Per maduresa física i neuromuscular (fent referència al New Ballard Score), entenem sobretot, reflexes innats, inconsistents, no apresos: - el de succió → succió rítmica que compleix una funció de nutrició. - el de Moro → acció de voler adherir-se a la mare. És una acció prènsil amb els braços. - el de marxa → si s’agafa al nen per les aixelles i si els seus peus acaricien el terra, ell aixeca un peu rere l’altre (són indicis de la marxa, de l’acció de caminar). - el de Babinski → si s’acaricia la planta del peu, el nen estén els dits del peu en forma de vano i després els contrau. - el de parpelleig → en cas d’haver un estímul sobtat o intens, el nen tanca els ulls per tal de protegir-se. - El de tònic – cervical → si se li gira el cap del nen, quan esta estirat, cap a una banda, ell estendrà el braç que queda mirant i, l’altre, el flexiona. - El de prensió → si se li col·loca un objecte a la mà, el nen la tancarà contra el seu palmell. Pàgina 13 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • o Protocol de Brazeltone: valora el control que té el nounat sobre els seus estats d’excitació (els cicles de vigília i son, els estats d’alerta, els plors, etc.). Conclusions Hem vist progressivament l’evolució d’un nou ésser humà al llarg del tema: hem atès a l’etapa prenatal, en la que té lloc tot el desenvolupament previ al naixement, és a dir, tot allò que succeeix en l’úter matern; i també l’etapa neonatal, tot els successos que tenen lloc després del part. Evidentment, és una temàtica molt biològica i fa que estigui altament impregnat de termes del camp de la medicina i la biologia. Tot i així, hem vist que hi h vincles psicològics entre mare i fill (sobretot quan aquest ja ha nascut): la demostració de K. Jayle per exemple, entre molts altres que s’han exposat. Hem aprés coses noves, com ara que no només hi ha l’aplicació del test APGAR, sinó que en realitat hi ha molt més control. Ens ha sorprès molt fins a quin punt s’arriba a controlar i avaluar el nounat (pràcticament ens donava la sensació de com si arribés a ser un producte comercial que seria llençat pròximament a la societat). Amb això ens hem adonat que, contra l’ésser humà descobreix més, més intenta controlar i adequar tot el possible a les seves necessitats. És, doncs, molt normal que l’esperança de vida en la nostra societat sigui cada cop millor. Això si, si hem de concloure quina és la part que més ens ha impactat, degut a la seva importància, al desconeixement de certs elements, etc. és el part. Això ho hem notat parlant amb mares, tietes, etc. dones que han estat mare i, encara que no puguem saber realment què representa tot això i quin significat emocional implica, ens ho han fet “assaborir” per sobre: el paper del pare, tot és un complet ritual, l’absència de por sabent que hi ha un ésser dins seu que es mou i que pot notar les seves parts, què sentien després del part... un cúmul d’emocions i sensacions inexplicables. Realment ens ha sorprès aquest apartat. Pàgina 14 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tema 2: Desenvolupament perceptiu Introducció A percepció es l’habilitat que tenim, entre d’altres, els éssers humans per a comprendre el món. Aquesta comprensió en subjectiva, ja que passa la informació per tot un seguit de processos fisiològics que la descodifiquen de forma intel·ligible per a l’humà. Veurem com al llarg del temps un nadó, des del ventre matern fins als dos anys, desenvolupa les seves capacitats perceptives, ja que aquestes són una de les bases fonamentals a través de les quals recollim informació i, amb això, aprenem a moure’ns en la nostra pròpia realitat. Si mes no, la forma en la que els humans descodifiquem la informació ve donada per a la supervivència, perquè tot allò que necessitem per viure ho percebem, i tot allò que podria d’ésser un entrebanc o que no es necessari veure, no ho veiem pas (per exemple les ones de ràdio). Evolució cronològica Dins la mare Les cèl·lules mare que en l'etapa embrionària es van dividir en 3 capes, comencen el procés de creació de la massa encefàlica, el cor i els pulmons. També es van formant les cavitats auditives, per a finalment formar les extremitats i els músculs i òrgans restants. Encara que el fetus no està completament format ja comença a percebre el món que l’envolta. Fetus es el nom que passa a rebre l’embrió humà a partir de tres mesos de desenvolupament a l’espai intrauterí, i amb aquesta edat ja es capaç de detectar estímuls. No obstant al voltant del sisè mes es quan podrà escoltar amb claredat i podrà fins i tot reconèixer la veu de la seva mare i recordar sons. Això fa que es pugui comunicar amb sa mare d’alguna forma i que tingui algun indici d’allò que li espera al món exterior. Pàgina 15 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • A partir del setè mes es quan podem parlar de fetus viable, ja que en aquest moment tots els òrgans i estructures internes ja estan formats, i ara passa a enfortir-los fins a arribar al novè mes, moment en el qual naixerà. Teories Hi ha diverses teories que pretenen estudiar el comportament dels nadons i la seva forma de percebre i d’aprendre. Ambientalistes La teoria de l’aprenentatge són aquelles que hipotetitzen sobre les formes en que un nadó rep informació, l’emmagatzema i, posteriorment, l’emet. El simple fet de rebre informació i emmagatzemar-la es denominada aprenentatge latent, ja que no ha sigut utilitzat amb cap finalitat. Aquest aprenentatge genera un desenvolupament perceptiu a base de la millora de les connexions neuronals, procés anomenat plasticitat sinàptica. De la mateixa manera el nen comença a associar estímuls provinents de diferents modalitats sensorials, per exemple en espetegar els dits relaciona el so amb el moviment. L’experiència acumulada amb el temps és allò que ajuda a millorar al nadó, i la repetició d’estímuls variats fa que aquest comenci a realitzar associacions entre elements diferents, tal la teoria conductista explica. Com a exemple podríem posar un fet ja explicat a classe: quan el nen somriu i els pares es posen contents, el nen es veu reforçat a fer-ho altre cop; d’igual manera quan un nen defeca i el pares el reforcen, aprèn a tornar-ho a fer. Etòlegs La etologia (del grec ethos, que significa quot;costumquot;) és la branca de la biologia i de la psicologia experimental que estudia el comportament dels animals en llibertat o en condicions de laboratori. De tota manera els experiments se solen realitzar amb estudis de camp ja que és l’ambient on conviuen, encara que els estudis a un laboratori controlen major quantitat de variables estranyes i poden extreure conclusions mol fiables, encara que per a unes condicions massa concretes. En l’àmbit del creixement destaquen que naixem amb unes dotacions innates, com per exemple el reflex de succionar la mamella materna i el de mirar cap als cantons dels objectes, ja que fent-ho, en el primer cas sobrevivim i en el segon les neurones que formen la via visual. També afirmen que naixem amb capacitat de recollir informació de l’entorn. Pàgina 16 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Aquests mateixos psicòlegs proposen la teoria de la diferenciació, que afirma que les persones tenen una tendència innata a buscar ordre i estabilitat, i amb això va realitzant distincions cada com més precises dels estímuls. Sens cap dubte l’ésser humà desitja classificar tot allò que està al seu abast tant amb noms (elefant, fulla, roba...) com amb categories que englobin altres substantius (joguines, treball...). Aquest fet es dona perquè no podem conviure amb el caos, i li tenim por. Si veiéssim alguna cosa que no hem vist pas mai, d’immediat o la classificaríem o ens convenceríem de que no la hem pas vist, perquè necessitem harmonia. De la mateixa manera sabem que cada fulla d’un arbre es diferent, però no li donem a cadascuna, per separat, un nom diferent. Senzillament les classifiquem. Teories cognitives S'encarrega de l’enteniment dels processos mentals implicats en el coneixement. Té com objecte d'estudi els mecanismes bàsics i profunds pels quals s'elabora el coneixement, des de la percepció, la memòria i l'aprenentatge, fins a la formació de conceptes i raonament lògic. Per cognitiu entenem l'acte de coneixement, en les seves accions d'emmagatzemar, recuperar, reconèixer, comprendre, organitzar i utilitzar la informació rebuda a través dels sentits. El nostre cervell ha d’interpretar allò que percebem. Llavors el món que rebem es torna un element totalment subjectiu, ja que el nostre coneixement previ pot afectar a la interpretació, a més del nostre estat d’ànim, el context en el que estem, etc. (si et trobes a una classe de matemàtiques a l’escola i sense cap motiu un elefant rosa passa per davant teu i traspassa una paret no ho creuràs, ja que el lloc, el context i el teu coneixement previ et condicionen a no creure-ho) de tal forma que fins i tot podem no percebre estímuls. Per exemple pots estar fent els deures molt concentrat i ta mare cridar-te per a dinar, i no escoltar-la, encara que es troba a prop i el so ha arribat. El context en el qual s’ha enviat el missatge ha fet que la teva oïda l’elideixi. Això succeeix també perquè el cervell rep una gran quantitat d’informació, però només processa la que considera important i congruent. Amb la informació de l’últim punt també podem dir que atorguem a objectes facultats que no posseeixen en realitat, com per exemple en el cas de la sinestèsia. Els sentits Som posseïdors de certes capacitats que ens aporten informació externa al nostre cos, aquestes són els sentits. Pàgina 17 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tacte El tacte es el primer sentit que es desenvolupa. Permet als organismes percebre qualitats dels objectes i medis com la pressió, temperatura, suavitat, duresa, etc. El sentit del tacte es troba principalment a la pell, òrgan en el qual es troben diferents classes de receptors nerviosos que s'encarreguen de transformar els diferents tipus d'estímuls de l'exterior en informació susceptible de ser interpretada pel cervell. El fet de entrar en contacte físic amb un bebè, sens dubte, genera un increment del vincle afectiu a més del desenvolupament correcte de les connexions neuronals, ja que s’estimula el sentit. Durant els primer quatre mesos el nadó s’emporta coses a la boca per a conèixer-les; al voltant del quart mes ho fa amb les mans i als deu mesos ja reconeix els objectes amb les mans. Aquesta habilitat es perd, malauradament, amb desenvolupament de la vista. Olfacte Com hem dit abans, el desenvolupament de la vista genera una pèrdua de funcionalitats del tacte i, de la mateixa manera, la potència humana de l’audició no es desenvolupa del tot a causa de la utilització dels altres sentits. És l’encarregat de detectar i processar les olors. És un sentit químic, en el qual actuen com estimulants les partícules aromàtiques despreses dels cossos volàtils, que ingressen per l'epiteli olfactiu, situat al nas, i són processades pel sistema olfactiu. El nas humà distingeix entre més de 10.000 aromes diferents i es el sentit més desenvolupat al néixer. D’aquesta manera es com un bebè reconeix a sa mare, aquest fet ve donat perquè la llet materna es un compost que conté vasopressina, un principi actiu que genera una sensació de reforç; llavors tota substància amb un olor que s’hi assembli (dolça) la preferirà. A més, mentre es alletat olora a sa mare, per tant aquest olor lo agrada. Als dotze dies després de néixer el nen ja reacciona davant olors desagradables amb ganyotes i expulsió de saliva. Pàgina 18 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Gust Consisteix en l’enregistrament del sabor i la identificació de determinades substàncies solubles en la saliva per mitjà d'algunes de les seves qualitats químiques. Està unit a l'olfacte, que completa la seva funció gràcies a les papil·les olfactives. Això, es dona perquè l'olor dels aliments que ingerim ascendeix per la bifurcació aerodigestiva cap a la mucosa olfactiva, per això tastem els aliments abans amb el nas. Una demostració d'això, és el que ens passa quan tenim el nas tapat a causa d'un refredat: trobem el menjar insípid. Els nens reaccionen davant les coses dolces amb una relaxació facial i calma. Davant l’àcid o salat tanquen els llavis, arronsen el nas i tanquen els ulls partir dels quatre mesos, que es quan s’accepta el gust de les coses salades. Amb l’amarg obren la boca i l’arquegen. Sensibilitat vestibular La sensibilitat vestibular es la capacitat per a percebre el moviment del nostre cos i la força de la gravetat. Més que això es podria dir que es la capacitat necessària per a mantenir l’equilibri. A l’interior de l’oïda hi romanen uns canals (canals semicirculars) que contenen un líquid. Aquest líquid, en un estat de calma, produeix una sensació de normalitat, però si ens trobem de cap per avall, encara que no veiem ni notem el pes, sabem que ho estem. En els nens, entre d’altres, podem veure com el fet de balancejar- los entre els braços els calmen. Aquesta sensibilitat es innatament rebuda a conseqüència del moviment als tres eixos de coordenades, alçada, amplada i profunditat. Oïda L'oïda conforma els òrgans d'equilibri i audició. També se li denomina òrgan vestibulo- coclear dins l'estudi de les ciències mèdiques. Un nen que acaba de néixer reacciona als estímuls auditius i discrimina el aspectes qualitatius del so: la intensitat, el to, el timbre i el volum. Es pot veure com mostren preferències a aquests estímuls. Els bebès són més sensibles a freqüències baixes que a altes, a aguts que a greus. Als sis mesos ja escolta bé els aguts. Els sons curts el sobresalten i els llargs el tranquil·litzen, i als nou mesos ja reconeixen melodies. També es pot dir que prefereixen el sons complexes abans que els sons simples, com per exemple la veu de Pàgina 19 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • la mare, que ja distingeixen als pocs dies de néixer d’altres veus, i fins i tot saben discernir entre una persona que parla i una altre que no. Vista La vista és un sentit que consisteix en l'habilitat de detectar la llum i d'interpretar-la (veure-hi). La agudesa visual es la habilitat per a detectar els detalls d’un objecte un cop enfocat aquest. Als dos anys de vida, l’agudesa visual de l’humà ja es semblant a la de un adult. L’acomodació es la capacitat per a alternar la mirada entre objectes independentment de la distancia a la que estiguin de qui mira. Al moment de néixer el cristal·lí no esta prou desenvolupat per a realitzar aquesta acció. El rang visual es la quantitat d’espai visual que el subjecte es capaç de veure pels laterals quan esta enfocant algun objecte. La visió perifèrica es la part del món que no estem enfocant quan mirem. Amb aquesta no podem percebre els detalls del objectes ni tampoc massa bé els colors, però podem detectar moviment, i això es necessari per a la supervivència, donat que en veure moviment girem el cap però seria massa informació obtenir els detalls de tot l’espai visual. De fet, a la part perifèrica hi ha més receptors d’estímuls visuals per cada nervi, i a la part central de l’ull hi ha un o dos receptors per cada nervi. Aquest exemple serveix per a veure l’especificitat de la visió al seu centre. Aquest es el desenvolupament de la visió de nadó per etapes, cal dir que això és només una aproximació: De 0 a 4 dies - Segueix un objecte amb la mirada. Amb l’edat va millorant. - Convergència binocular: moure dos ulls mateixa direcció. - Pupila reacciona diferents graus lluminositat - Diferencien color vermell i verd. Prefereixen el vermell al verd. - Prefereixen mirar objecte color que gris. - Preferència estímuls de varies dimensions que plans. Als 2 mesos - Preferència per la brillantor, el moviment, una major grandària, agrupacions de quantitat gran d’objectes i els nous. - Distingeixen cares - Visió borrosa d’objectes a mes de 24cm de distancia - Prefereixen mirar els contorns (límit objectes, profunditat...) Als 3 mesos - Diferencien color blau - Examinen tan interior com perifèria. - Visió binocular Pàgina 20 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Als 4 mesos - Diferencien color groc Als 6 mesos - Millora molt visió central i perifèrica. - Discriminen colors com els adults. Als 3 anys: segueix be moviment horitzontal però li costa el vertical. Procediments per a estudiar les capacitats sensorials L’estudi per a conèixer les capacitat sensorials d’un nadó es pot realitzar de moltes maneres, per exemple, utilitzant aparells infrarojos que registrin el recorregut visual, prendre mesures electrofisiològiques de l’activitat cerebral, respiració, ritme cardíac, reacció elèctrica de la pell, etc. Sens dubte quan estem amb el nostre nadó no podrem prendre aquestes mesures, perquè no tindrem els aparells adequats a prop. Es per aquesta raó que el procediments més útils seran l’observació del temps en que el nadó s’està fixant en els estímuls per a saber si els crida l’atenció o no i del nombre de somriures, moviments oculars, mans i expressions facials i vocals. Per últim podem utilitzar tècniques d’habituació i deshabituació, que consisteixen em mostrar un estímul repetidament fins que l’atenció decau i llavors es presenta un altre estímul per a veure si l’atenció ja ha decaigut del tot. Aquesta es una tècnica basada en la teoria conductista. Nivells de la organització perceptiva La organització perceptiva es com l’ésser humà tracta el contingut de les imatges que rep pels ulls al cervell. Es la forma en que organitza el conceptes visuals a la seva ment. Aquesta organització no es pas un procés seqüencial, sinó mes bé un procés paral·lel, ja que la informació ha d’arribar a un mateix temps al cervell per a poder cohesionar-la i formar una imatge. Primer nivell Aquest nivell es basa en la interacció dels diferents elements fins a formar un conjunt. El nen capta la relació entre els elements d’un mateix objecte fins a arribar a formar la totalitat d’aquest (per exemple, tija, fulles, espines i pètals per a formar rosa). Als dos mesos te interès per l’interior dels objectes, al tercer mira les línies no alineades d’un dibuix, al cinquè distingeix el moviment organitzat del desorganitzat i al setè te tendència a completar les figues incomplertes. Pàgina 21 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Cal destacar que al quart mes encara no esta completada la integració del context quan plantegem per exemple objectes de diferents grandàries, no sap distingir quin és més gran. Segon nivell El segon nivell tracta la detecció de les propietats dels objectes (si són durs, suaus, flexibles, etc.) i la relació del nadó amb l’espai, concretament la profunditat. Aquesta es la distància que separa dos objectes entre sí respecte qui observa. Entre un i tres mesos, els nadons capten el moviment dels objectes, entre quatre i cinc capten objectes estàtics en tres dimensions, a conseqüència de la suma de la visió de ambdós ulls alhora. I ja entre els sis i set mesos suposen la tridimensionalitat dels objectes captats amb un sol ull i poden distingir així la distància entre objectes. Hem de tenir amb compte que mirar amb ambdós ulls genera la concepció de tres dimensions, i mirar-ne amb un no, per tant la suposem. Si ens tapem un ull i mirem una superfície unicolor amb concavitats i convexitats, no distingirem a quina distància de nosaltres es troba. Fins als 11 mesos encara es pren a sí mateix com a punt de referència espaial, és a dir, si li posen un objecte a la dreta i el giren, sense que vegi on queda aquest, el continuarà buscant a la dreta. A partir dels 11 prendrà com a referència espaial els elements externs. El fenomen de la continuïtat es el de la comprensió de que tot i que un objecte s’interposi amb un altre al davant, això no vol dir que el de darrere s’hagi partit. Als quatre mesos encara no es percep la continuïtat i als cinc distingim visualment quins objectes poden ser rígids i quins flexibles. Tercer nivell El tercer nivell és el de la detecció de l’estabilitat i el canvi de les propietat dels objectes . És el fet d’entendre que un objecte Román estable encara que canviï la lluminositat de la sala o la persona canviï el seu punt de vista. Cap als tres mesos que es pot començar a denotar l’assoliment d’aquest nivell. Aquest nivell està composat per dos fenòmens: La constància, que és donar-se compte que determinades característiques d’un objecte no varien amb condicions ambientals i la invariància que és la comprensió de que els objectes romanen estables encara que canviem els punts de vista i la detecció de les característiques més comuns de certs objectes per a poder formar categories. Pàgina 22 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Quart nivell L’últim nivell parla sobre la integració sensorial, que és la combinació de algunes modalitats sensorials per a explorar els objectes. Ja des del naixement es pot veure com el nen combina la vista i l’oïda, per exemple per a reaccionar a un espeteg dels dits; el tacte, la vista i la succió per a descobrir un objecte que sosté; o l’olfacte i la visió per a conèixer característiques d’una flor. Un altre exemple seria dels quatre als cinc mesos la combinació de la visió i la prensió (veure una cosa que li interessa i agafar-la) Conclusions És molt important, per tant, que en l’etapa en que el nadó es forma dins l’úter matern, sobre tot a partir del tercer mes, se li estimuli constantment amb música, parlar-li, apropar parts del cos a la panxa, etc. per a afavorir el seu desenvolupament, ja que amb el temps les seves connexions neuronals milloraran les seves connexions sinàptiques gràcies a això. Aquest fenomen es anomenat plasticitat sinàptica. Segons les teories esmentades abans podem extreure tant el fet de que algunes de les nostres capacitats són innates i d’altres apreses, com el coneixement de que classifiquem i ordenem el món que ens envolta per fer-lo més intel·ligible i ordenat i d’aquesta maner poder interactuar amb ell amb rapidesa. D’aquesta manera veiem com les percepcions del món extern són subjectives en el moment que les processem per a entendre-les. És necessari conèixer en quin estat evolutiu es troba el nadó per a poder fer les correccions necessàries, i per això necessitem prestar atenció a les seves capacitats sensorials, i més que això, portar-lo a un especialista per a que determini si el seu desenvolupament es correcte Un cop sabut que la percepció funciona correctament hem d’estar atents per a veure com evoluciona poc a poc el nen en el camp de la integració dels seus sentits per a explorar i aprendre perquè durant tota la vida aprenem, ja sigui per assaig i error o per aprenentatge modelat Pàgina 23 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tema 3: Els dos primers anys de vida. El desenvolupament psicomotor Introducció Per què ens movem? Per què els éssers vius, no només els humans, es mouen? El moviment es una de les facultats més intrínseques al ésser animat, de fet, la capacitat de moure’s és potser una de les accions més primitives que hi ha. L’evolució ha proporcionat aquesta capacitat per tal de sobreviure: amb la facultat per poder desplaçar-se permet als ésser vius buscar aliment, escapar dels depredadors, buscar parella, relacionar-se, explorar, conèixer... en resum, ens permet viure. Però aquesta facultat és més complexa si ens centrem en els éssers humans: no només existeix el moviment locomotriu, sinó també el de les motivacions i emocions (expressions facials), les quals són bàsiques per poder establir relacions socials. Veiem doncs que el moviment és una de les facultats més importants (avui dia, màquines i altres enginys han permès a l’home desplaçar-se sense haver de moure’s, tan en éssers sans, com en éssers discapacitats, amb fins tecnològics, de salut i/o socials). Per tant, el moviment també ha estat objecte d’estudi durant molts anys (qui ocupa més espai d’estudi d’aquest tema és, evidentment, el camp de la medicina i la biologia). Les escoles d’estudi del desenvolupament del moviment L’escola americana: Arnold Gesell Arnold Gesell era un psicòleg i pediatra que va ser pioner en el camp del desenvolupament infantil. Gesell era una de les forces opositores al conductisme i a l’excés de valoració que se li feia a l’aprenentatge durant els anys 40, 50 i 60 (l’època que predominava la disciplina conductista). Segons els seus ideals, l’estudi de la motricitat infantil no podia ser enfocable des d’una perspectiva conductista, sinó que la lent més apropiada per tal d’observar els fets i d’extreure explicacions i conclusions racionals, calia veure-ho tot a partir de la biologia. Aquest autor estava molt influït pels avenços d’embriologia que revelaven com la forma i el moviment emergien en els animals a la vegada que estenien les seves ramificacions nervioses. Per aquest motiu Gesell sostenia que en el fetus humà hi ha una conducta des del moment en què hi ha to, postura i moviment per tènue que sigui. Pàgina 24 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Gesell va fer una descripció de les configuracions posturals del nen a mesura que creix i va establir unes metes del desenvolupament que s’havien d’assolir (en principi): - voltejar - arrossegar - gatejar - bipedestacionar Aquesta progressió cap a les metes establertes és, segons ell, fruit de la maduració neuromuscular exclusivament. A partir d’aquí, Gesell va dividir la observació del seguiment del desenvolupament motor en dos eixos perpendiculars entre si: - eix vertical (cefalocaudal: del cap als peus) - eix horitzontal (proximadistal: de braç a braç, passant per la columna) Atenint-se a aquestes dues condicions per tal d’estudiar el desenvolupament motor, Gesell va concloure (després dels seus estudis) un seguit de conclusions. La primera meta que assolirà un nadó, serà la de aguantar-se per si mateix estant assegut en una superfície plana. Això no s’assoleix fins que no es reforça l’estructura de la columna vertebral i la l’estructura pèlvica, ja que són el suport principal per a l’estructura inestable més gran del cos i de major pes que hi ha en aquestes edats: el cap. Simultàniament, el nen ja pot arrossegar-se i gatejar. El cap és la part del cos que causa la gran majoria de dificultats al nen per poder desplaçar-se i mantenir l’equilibri. Mica en mica es reforçaran les cames, agafarà cada cop més força i serà capaç d’aixecar-se i mantindre l’equilibri en posició bípeda (a partir d’aquí, el nen intentarà i experimentarà la capacitat per poder desplaçar-se amb dues cames). A part del desenvolupament motor gruixut, també tindrà lloc, de manera simultània, el desenvolupament motor fi: acció de pinça del polze i índex i altres moviments (sobretot aquells que ens permeten manipular objectes físicament) que requereixen d’una alta precisió oculo-manual. Tot i que Gesell va deixar moltes conclusions i resultats a partir dels seus estudis, cal dir que són obsolets, degut a que la seva perspectiva era purament biològica (atribuïa Pàgina 25 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • tota variació del desenvolupament motor a causes de maduració neuromuscular com hem vist anteriorment). L’escola francesa És la postura que avui dia encara es manté. El neuròleg francès E. Dupré és considerat el pare del concepte psicomotricitat. Amb aquest concepte mostra la indisociabilitat de la intel·ligència, l’afectivitat i el moviment; tres factors que es troben ja en un nadó. Dupré, a l'observar les característiques de nens febles mentals, posa en relleu les relacions entre les anomalies neurològiques i psíquiques. Descriu així el primer quadre clínic específic: la debilitat motriu, segons la qual tot feble mental posseeix igualment alteracions i retard en la seva motricitat. Després Henry Wallon i els seus aportis adonen de la importància del desenvolupament emocional del nen, basant-se en la unitat psicobiològica de l'individu, on psiquisme i motricitat representen l'expressió de les relacions del subjecte amb l'entorn. Posteriorment, planteja la importància del moviment per al desenvolupament del psiquisme del nen i per a la construcció del seu esquema i imatge corporal. Aprofundeix en la relació del to muscular com teló de fons de l'emoció, essencial per a la relació amb l'entorn. Així doncs, a partir de la psicomotricitat (idea base de l’escola francesa), el desenvolupament psicomotor es concep com a una especificació dels seus tres factors bàsics que la composen (intel·ligència, afectivitat i moviment). Koupernik i Dailly (dues figures de la psicologia del desenvolupament) van proposar 3 plans d’evolució diferents: - desenvolupament motor → es preocupa pel to muscular del nen. Observa i valora les capacitats d’arrossegar-se, gatejar, caminar i córrer. - desenvolupament de la praxi → es centra en la coordinació de moviments del nen per tal d’assolir objectius. - desenvolupament de l’esquema corporal → s’ocupa d’observar i valorar l’esquema mental del propi cos que es fa el nen. Pàgina 26 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Desenvolupament sensoriopsicomotor Aquesta visió del desenvolupament psicomotor, es basa en les dues escoles anteriors comentades: Gesell i la psicomotricitat de Dupré. Tal com diu la paraula, el desenvolupament sensoriopsicomotor, integra els elements sensorials i motrius, dos elements que són inseparables a tota acció que pugui fer el nadó. Amb aquesta perspectiva, aquests dos elements esmentats esdevenen com a nucli essencial del psiquisme infantil. Els principis que condicionen aquesta exposició del desenvolupament de l’acció infantil són: - les configuracions posturals i de moviment que emergeixen en el nen impliquen fites de maduració nerviosa - l’estudi de cada una d’aquestes etapes és essencial considerar la “cooperació” entre l’aparell motor i el perceptiu amb la finalitat de constituir el sistema d’acció. - el funcionament (el nen és actiu: activa circuits nerviosos que creen la funció motora. En el desenvolupament del sistema d’acció es consideren 4 etapes presents: - l’homolateral - la bilateral - la contralateral - la lateralitat A continuació s’explicaran cada una d’aquestes etapes detalladament. La fase homolateral És una fase en la que la coordinació entre percepció i moviment es comença a dur a terme de manera lateralitzada i independent, és a dir, a cada costat del cos de manera autònoma. Així doncs, el nen, en aquesta etapa, realitza moviments alternats entre lateral esquerre i lateral dret. No és capaç d’efectuar moviments simultanis entre ambdós laterals. Pàgina 27 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Fins els quatre mesos de vida, hi ha un fet molt curiós: la presència d’estímuls en els camps visuals drets i/o esquerres, provoquen el moviment de membres que pertanyen a la mateixa lateralitat del camp visual estimulat. Per exemple: li acostem unes claus pel camp visual dret del nen. Aquest respon movent el braç dret i no pas l’esquerra ni tampoc mou ambdós braços de manera simultània. Resulta que el nen obeeix a estímuls que es troben en els camps visuals laterals i no pas en els camps visuals centrals (els estímuls en aquesta zona tenen un efecte molt escàs). Veiem doncs que l’estimulació bilateral durant aquesta fase és molt important. Per exemple: durant l’alletament del nen, seria molt adequat que la mare variés la direcció en la que amamanta el seu fill. Un altre exemple seria estimular-lo també amb sons i fent-los variar en la lateralització de la seva procedència. Tot això es fa amb l’objectiu d’evitar l’elaboració de connexions preferencials a un sol costat, és a dir, s’ha d’evitar que el nen tingui una tendència o preferència a reaccionar front estímuls que provinguin d’un sol costat. La fase bilateral En aquesta fase ja hi ha coordinació bilateral, gràcies a la construcció mental de la línia mitja corporal, un eix vertical de referència que és part constitutiva de l’esquema corporal. Recordem que en la monolateralitat alternant (fase homolateral), el costat actiu no interferia en l’acció del nen. No obstant, establir ara coordinacions bilaterals exigirà, com a condició prèvia, que el costat no actiu perdi la seva “neutralitat”. Per tant, cada acció d’un costat ha d’anar acompanyada per alguna activitat cooperativa de l’altre; el bloqueig (la inactivitat) ja introdueix distorsions en l’acció de l’altre. Així, si el nen estén una mà per tal d’agafar alguna cosa, es recolzarà amb l’altre braç al terra, per exemple. Aquesta coordinació també té lloc amb el sistema visual motor: tot i que hi ha coordinació bilateral a l’hora de fer l’escombrada visual d’estímuls (la visió passa de ser monocular alternada a ser bilateral simultània), l’enfocament no està gaire desenvolupat, ja que superposa imatges de cada ull per separat (no actuen de manera conjunta per tal d’elaborar una sola imatge totalment en tres dimensions). Per tant, la seva coordinació oculo-manual no és prou precisa encara (cal major Pàgina 28 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • desenvolupament), de manera que, si el nen vol agafar un objecte, és molt possible que aquest falli en el seu intent d’agafar-lo correctament. Per tal d’estimular aquesta coordinació i l’activitat motriu d’arrossegament, es pot col·locar al nen sobre un terra pla i llis i, al voltant seu, diversos estímuls (objectes) una mica allunyats de la seva situació. Si el nen mostra interès per algun d’ells (dirigeix la mirada a un dels estímuls), aquest s’arrossegarà per tal d’agafar-lo i, en tot cas, manipular-lo grollerament (amb els palmells de la mà, amb la boca...). La fase contralateral Ja amb l’activitat motriu d’arrossegament, es veu acció motora que segueixi un moviment contralateral: quan el nen avança el braç esquerre, per exemple, avança la cama dreta de manera simultània i, després d’avançar, repeteix el moviment però amb el braç dret i la cama esquerra aquest cop, i així successivament. La coordinació de moviments contralaterals és gràcies a la maduració de les vies piramidals i té lloc entre els 8 mesos i els 4 anys aproximadament: el moviment es integrat en un sistema superior i això fa que els moviments siguin ara conscients i voluntaris (a diferència dels anteriors que es podien dur a terme en les fases prèvies). Gràcies al creuament de les vies piramidals i a la seva maduració, el nen ja és capaç de coordinar membres que pertanyen a costats diferents del cos. Aquesta maduració de connexions cerebrals també dóna lloc a la perfecció binocular: a diferència de l’etapa anterior, el cervell del nen ja és capaç d’elaborar una sola imatge i situar-la en l’espai que ja és totalment tridimensional. Gràcies a aquesta perfecció, la capacitat i la precisió oculo-manual del nen millora. Per tal de practicar la coordinació contralateral, es proposa que el nen realitzi la mateixa activitat esmentada anteriorment, però aquesta vegada gatejant i no pas arrossegant-se. Amb aquesta activitat es segueix treballant la coordinació contralateral però afegint-hi una mica més de dificultat (força, equilibri, resistència...). Més endavant ja arribarà el moment de fer els primers intents de caminar. Evidentment, durant l’aprenentatge, necessitarà punts de recolzament per tal d’avançar. S’aconsella que els punts de recolzament no siguin les mans d’acompanyants, sinó les mateixes parets de casa, els mobles, etc. per tal d’entrenar els moviments contralaterals. Si el nen camina sempre agafat a una de les mans d’un adult, aquest no estarà practicant la coordinació de moviment contralateral al 100%. Es tracta de que el nen traspassi aquesta coordinació contralateral que havia aprés durant l’arrossegament i el gateig, a la capacitat de caminar. Pàgina 29 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • La fase de lateralitat Aquesta és la última fase del desenvolupament sensoriomotor i, per aquestes alçades, ens trobem amb que el nen hauria de tenir entre 3 i 6 anys. Hem de tenir en compte que hi ha moltes activitats en l’entorn humà que requereixen només del moviment d’un sol lateral del cos. Per exemple: escriure requereix l’acció motriu d’una sola mà (ningú escriu amb dues mans). Què és el que fa que tinguem la tendència a optar sempre pel mateix costat del cos en moviments motors d’aquest estil? Aquesta lateralitat guarda relació amb la lateralització cerebral. La lateralització implica una divisió vertical de l’espai i del propi cos i és bàsic en l’ésser humà (de fet és contingent a la condició humana). La lateralització és molt important sobretot en l’etapa cultural: seguint amb l’exemple anterior, l’escriptura no és possible fins que no s’assoleixen capacitats motrius fines i una alta lateralització. El fet que la gran majoria sigui dretana, és bàsicament per motius d’ensenyament i de societat. En el nostre cas, la majoria de persones són dretanes i això és més que res per què la nostra societat està configurada d’aquesta manera: l’escriptura va de dreta a esquerra, la palanca de canvis d’un cotxe es troba a la dreta, conduïm per la dreta d’una via... Ser esquerrà no és dolent, en absolut, però si que se li presenten diverses dificultats adaptatives al llarg de la vida que, mica en mica, anirà atenuant. Quan les capacitats motores i perceptives es troben situades al mateix costat, tenim una bona lateralització (lateralització homogènia). No obstant, és possible que hi hagi encreuaments que desemboquin en una mala lateralització i que causin dificultats en l’adaptació (lateralització creuada). L’adquisició d’esquema corporal L’adquisició d’aquesta facultat, requereix una maduració d’àrees de l’hemisferi dret. En aquest hemisferi es troba la majoria d’escorça que processa informació espaial i d’orientació. L’esquema corporal (la representació mental que construeix l’individu del seu propi cos) és una facultat cognitiva que requereix de facultats motrius i de percepció. Pàgina 30 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Quan el nen experimenta, comença pel que s’anomena motricitat gruixuda: moviments generals, grollers i poc específics (moviment de braços, cames, girar el cap...). Amb aquesta primera percepció de moviments grollers, el nen començarà mica en mica a adonar-se que aquests membres els controla ell (sobretot quan els moviments ja són voluntaris i totalment conscients) i que de fet són d’ell. Més endavant entra en joc la motricitat fina: moviments precisos, acurats i sobretot amb una intenció molt motivada i conscient (agafar objectes amb el moviment de pinça índex-polze o agafar amb la mà un objecte adaptant-hi de manera ergonòmica la part interior dels dits a la superfície de l’objecte). Un cop més, hi ha múltiples exercicis per tal de practicar aquestes dues motricitats: - Motricitat gruixuda: gatejar (als 9 mesos), caminar (als 15 mesos), pujar i baixar escales, xutar una pilota (als 18 mesos), controlar esfínters a la nit (als 38 mesos), saltar (als 6 anys), , fer un llançament d’un objecte (als 8 anys)... - Motricitat fina: reflex de prensió (els primers dies del naixement o fins al primer mes de vida), manipular plastilina (12 mesos), agafar llapis i intentar “dibuixar” (15 mesos), passar pàgines d’un llibre (24 mesos), encaixar peces d’un puzle (als 36 mesos)... Quan el nen ja comença a ser hàbil en les coordinacions motores de gairebé tot tipus (encara que a vegades es pugui “entrebancar”), el nen començar a adquirir la capacitat de no dedicar tanta atenció la reproducció de certs processos motors (sobretot aquells que acabaran sent totalment automatitzats, és a dir, aquells assolits per la memòria procedimental). Un exemple d’això menys complex, és quan el nen està assegut i és capaç de focalitzar més l’atenció cap un estímul si la el seu to muscular està relaxat de manera òptima. Si hi ha un excés de tensió muscular (hipertonia) o si hi ha un excés de relaxació (hipotonia) pot causar dificultats antencionals i d’aprenentatge. Això cal controlar-ho molt ja des de les primeres fases educatives: per exemple, els nens hiperactius o nens amb falta d’estimulació. Cal que trobin un equilibri, una condició o nivell òptim. El control del to muscular no només repercuteix en processos atencionals i d’aprenentatge, sinó que fins i tot condicionen a la capacitat de respirar: una pulsió nerviosa excessiva i continua pot produir hiperventilacions (característic de les Pàgina 31 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • ansietats) i altres complicacions respiratòries (a més d’una disminució de l’atenció), per exemple. L’autocontrol Per autocontrol (en aquest punt) entenem el control propi dels esfínters que té l’individu. El control d’esfínters no té lloc fins dels 18 mesos als 3 anys aproximadament. És per aquest motiu l’ús de bolquers en nens de menor edat. Normalment, el nen comença a controlar primer l’esfínter anal i després l’esfínter uretral i sol ser primerament en el moment diürn abans que el nocturn (en les etapes nocturnes és més difícil el control). Avui dia es dóna molta importància a l’educació infantil en aquests temes a través d’artefactes atractius per a la seva vista (per exemple un orinal amb una imatge dels seus dibuixos animats preferits), dibuixos animats educatius emesos per televisió (els nens aprenen molt per aprenentatge vicari), entre altres. Finalment, per acabar el tema, inclourem un quadre cronològic amb activitats que pot reproduir el nen. Conclusions Personalment, el tema del desenvolupament psicomotor és, potser, un dels que més ens fascina. Perquè? Possiblement per l’enorme quantitat de canvis i progressos motrius que durà a terme el nen/a. I és que el “simple” fet de veure a un nen que no pot mantenir ni l’equilibri en cap dels aspectes, passa a ser capaç de córrer, pujar i baixar escales, és una de les coses que ens ha impactat més. Hem de dir que, gràcies a les pràctiques de psicologia evolutiva, hem pogut veure de primera mà, com és d’arrasant (en sentit positiu) la plasticitat sinàptica dels nens. Realment és l’etapa en la que hi ha més adaptació i auto superació. És curiós, però el simple fet de veure com un nen aprenia coses noves en qüestions de segons a través d’aprenentatge vicari, ens deixava amb la boca oberta. De fet, en el nostre cas de pràctiques, hem tingut a una nena (com a subjecte per observar el seu desenvolupament) que ens ha demostrat una enorme potencialitat i el més increïble de tot és que només amb 2 anys acabats de fer, era capaç de pujar i baixar escales, Pàgina 32 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • córrer, llençar objectes, xutar-los, agafar correctament un llapis, saltar i imitar les accions motrius de models adults a un nivell avançadíssim. Amb tot això, volem dir que, tot i aprendre etapes en el desenvolupament psicomotor (ja siguin de motricitat fina i gruixuda), no hem d’oblidar que no deixen de ser uns marges flexibles i que ens podem trobar casos com aquest que acabem d’explicar. Aquesta és la gràcia de treballar amb nens: sempre t’acabaran sorprenent per molt ínfim que ens pugui semblar el seu petit gran èxit. Pàgina 33 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tema 4: Desenvolupament cognitiu Introducció Hi ha diverses teories sobre el desenvolupament cognitiu dels nadons, depenent de la perspectiva i allò en el que estigui basat el contingut: La perspectiva psicomètrica va sorgir a meitat del segle XX, i tracta sobre l’anàlisi de components a través de test, per tant no pot tenir en compte l’evolució. La teoria del processament del a informació, que considera que unes poques operacions simbòliques, relativament bàsiques, tals com codificar, comparar, localitzar, emmagatzemar, poden adonar de la intel·ligència humana i la capacitat per a crear coneixement, innovacions i tal vegada expectatives respecte al futur. La redescripció representacional diu que la forma d'obtenir coneixement és que la ment exploti internament la informació que ja té emmagatzemada mitjançant el procés de torni a descriure les seves representacions. És a dir, tornant a representar en formats diferents els conceptes del món que ja són a la nostra ment. La teoria de Piaget, que és en la que ens centrarem, veu la intel·ligència com una tendència progressiva a l’equilibració entre assimilació i acomodació. Es donen canvis qualitatius seguint un ordre preestablert, estadis, cadascun amb les seves característiques pròpies. Els treballs de Piaget a psicologia genètica i d’epistemologia busquen una resposta a la pregunta fonamental de la construcció del coneixement. La seva contribució essencial va ser la demostració de que el nen té maneres de pensar específiques que el diferencien de l’adult. Estadis universals de Piaget sobre desenvolupament del nadó Un adult te capacitat per a realitzar operacions lògiques, que són a base de la deducció i el discurs científic i la cima a assolir en el procés cap a la intel·ligència. Hi ha tot un seguit de processos que realitza la nostra ment per a arribar a la lògica i la abstracció. Per a arribar-hi, Piaget estableix varis nivells que són universals, invariables i qualitativament diferents: La maduració biològica del sistema nerviós central, que és necessària però no suficient. L’experiència del mon físic, que és l’extracció d’informació del medi amb objectes inanimats. Pàgina 34 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • La influencia del medi social en el desenvolupament cognitiu es molt important, per exemple l’ambient cultural i educatiu. L’equilibració és l’organització i coordinació a totes les coses noves, lligant-les amb el coneixement que té. Conceptes bàsics. La ment és l’enteniment i la capacitat de crear pensaments, que són la combinació de capacitats com el raciocini, la percepció, l'emoció, la memòria, la imaginació i la voluntat. La ment té dos tipus de processos, els conscients i els inconscients. També abasta funcions no intel·lectuals, les funcions afectives. Amb aquesta ens podem adaptar a l’entorn en el que vivim. Té una tendència a la organització, agrupació i classificació de processos de pensament en estructures; i a l’adaptació als canvis de l’entorn a través d’un procés actiu que cerca l’equilibri entre el subjecte i l’entorn. D’aquí prové el concepte d’assimilació i el concepte d’adaptació. Una forma d’adaptació molt generalitzada es el que en diem la socialització secundària, de la qual parlarem al mòdul 3, tema 4. Els esquemes són la unitat bàsica de la vida intel·lectual. Són una conjunt d’accions o cadenes d’esdeveniments que culminen amb un o varis fins. Posem per exemple el fet de seguir un valor, com ara donar ajut a tothom que es pugi, perquè això genera una recció de felicitat i bondat envers tu i això t’agrada i, llavors, ho tornes a fer. La representació d’un esquema es la interiorització d’aquest de forma que arriba un punt que la persona fa accions de forma automàtica, sense plantejar-se perquè, però sap que allò li comportarà beneficis, encara que tampoc pensa quins. La assimilació es la incorporació de nova informació apresa a la nostra ment, i aquesta ha de quadrar amb els nostres esquemes ja preestablerts. Ja que per a l’aprenentatge es necessita la percepció, i la percepció és un procés subjectiu, el fet de modificar sense adonar-nos la informació per a que quadri ens és, moltes vegades senzill. Tinguem en compte que és molt més complicat canviar un conjunt d’informacions lligades entre elles i incorporades en la nostra ment que no pas “una sola” informació. La acomodació es la modificació dels esquemes o creació de nous, i aquesta es dona quan trobem una informació, o mes bé un bombardeig d’aquestes, que no podem fer quadrar amb els nostres esquemes. La nostra forma de veure el món canvia. L’equilibri es la unitat d’organització en tothom que pensa. Es la forma en que les persones introdueixen la informació exterior construint un cúmul d’informacions lògiques i entrellaçades entre elles. No podem assimilar que els gats volen. L’equilibri Pàgina 35 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • també fa de marc assimilador mitjançant el qual la informació és incorporada a la persona. Estadis del desenvolupament intel·lectual Jean Piaget va generar un seguit d’estadis del desenvolupament intel·lectual que van des de el moment en que es neix fins als 15 anys. Aquests són aproximats perquè no som iguals, i uns poden assolir habilitats dels segon estadis sense haver adquirit abans algunes del primer. Els estadis són: L’estadi Sensomotor o sensoriomotor, que va des que es neix fins als dos anys, és a dir, l’adient a aquest mòdul. És l’estadi en que predomina la intel·ligència pràctica, la de la resolució de problemes d’acció. Utilitza els seus sentits en desenvolupament i les habilitats motrius per a conèixer allò que l’envolta, confiant inicialment en els seus reflexos i, més endavant, en la combinatòria de les seves capacitats sensorials i motrius. L’estadi preoperacional va dels dos als sis anys i es caracteritza pel pensament egocèntric. L’estadi operacional concret va dels sis als dotze anys i, en ell, apareix el pensament lògic. Les seves accions son interioritzades gràcies a la representació mental en imatges i conceptes, i la seva organització en sistemes dona lloc a les operacions lògiques. L’estadi de les operacions formals va dels dotze als quinze anys i l’adolescent assoleix l’abstracció sobre coneixements concrets observats que li permeten utilitzar el raonament lògic inductiu i deductiu. Desenvolupa sentiments idealistes i forma contínuament la seva personalitat. A més desenvolupa els conceptes morals. Estadi sensoriomotor L’objectiu d’aquest estadi es, com hem dit abans, l’organització de les seves capacitats sensorials i motrius per a començar a actuar conscientment i no tant a través de reflexes. Piaget va dividir aquest estadi en sis subestadis: El primer va de zero a un mesos, i és l’exercici dels reflexes. Aquests reflexes són adaptacions innates que serveixen per a la supervivència. Per exemple un reflexe es que quan noten pressió a la galta giren la boca i succionen, per Pàgina 36 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • si allò fos una mamella. El nadó té dificultats motrius però amb la pràctica va controlant-los. En aquest no hi ha pas cap tipus de conducta imitativa, intencionada ni la capacitat de percebre la permanència d’un objecte, ja que si no els percep, no existeixen. El segon va des d’un a quatre mesos de vida. És el de les reaccions circulars primàries, en el qual incorpora experiències als seus esquemes reflexes adquirint uns esquemes simples, s’adapta. En aquesta el nen aprèn a repetir accions plaents (reaccions circulars) o descobertes per casualitat, centrades en el seu propi cos (primàries). També te capacitat d’anticipar alguns esdeveniments de forma limitada com per exemple que el fet de plorar fa que li donin de menjar. Fa alguns intents d’imitació copiant les accions que els altres copien d’ell. Per últim comença a coordinar informació dels diferents sentits. El tercer sub-estadi va dels quatre als vuit mesos, i es el de les reaccions circulars secundàries, durant la qual el nen té el seu interès centrat en la manipulació d’objectes i descobrir les seves propietats, manipula objectes del medi extern per que causen un reacció satisfactòria (moure el sonall). Coordina esquemes simples, busca objectes que desapareixen si son parcialment visibles o si es ell qui els ha amagat i imita les conductes que pot observar o que ja sap que les pot fer. També fa conductes semi-intencionals (es comença a adonar que els seus actes comporten efectes), és a dir, té una tènue consciència de connexió entre causes i efectes. El quart va dels vuit als dotze mesos i es la coordinació dels esquemes secundaris i generalització per a aplicar-los a situacions noves, etapa que assoleix el seu punt culminant quan els esquemes es poden combinar de manera flexible. Ja té una conducta intencional i distingeix entre mitjans i fins en les seves accions perquè aprèn a anticipar els esdeveniments. Progressa en la imitació i fa accions que fan altres. També cerca activament els objectes que perd de vista, però veiem que si amaguem l’objecte varies vegades al mateix lloc i després en un altre, veient-ho el nen, tendirà a buscar-lo en el primer lloc. Per últim, veurem que té capacitat per a reconstruir les relacions espaials. El penúltim d’aquests estadis es el de les reaccions circulars terciàries, durant el qual el nen experimenta de forma activa, és a dir, fa coses per a veure que passa. Construeix nous esquemes d’acció impulsat per una motivació a experimentar (ens agrada descobrir allò desconegut i experimentar per a veure què és més òptim). Constantment es denota com assimila els conceptes, hi ha un aprenentatge. Adquireix habilitat instrumental i amb aquests toca altres superfícies per a experimentar noves percepcions. Per últim, dir que reconstrueix itineraris i entén i descobreix que existeixen diferents llocs, cosa que genera la noció d’espai. Pàgina 37 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • El sisè i últim estadi va dels divuit als vint-i-quatre mesos. Durant aquesta etapa ja pot elidir alguns aprenentatges a través d’assaig i error, ja que pot construir representacions mentals del que succeirà a través d’objectes absents i accions passades. Apareixen els primer símbols o signes en la comunicació; es coneix l’existència de l’objecte encara que no se sàpiga on és; pot representar mentalment els desplaçaments d’objectes i té capacitat per a observar una acció i imitar-la temps després. Crítica a la teoria de Piaget Diversos autors critiquen el seu treball de diverses formes. En quant a la seva metodologia s’ha criticar que ha realitzat observacions naturalistes, sense experimentació, i per tant no pot ser replicat. A més les seves entrevistes no eren estructurades i la mostra de subjectes era molt reduïda. Subestima la competència cognitiva dels bebès. Els nens comprenen l’entorn abans de ser capaços de desenvolupar conductes motores que l’autor exigia per a demostrar el seu grau de comprensió; i a més manquen les tasques i els instruments adequats. Un dels exemples més destacats són: que entre els tres i quatre mesos la permanència dels objectes ja existeix, i Piaget va assenyalar entre els vuit i dotze. En estudis posteriors canvia d’eines i mètodes d’estudi de les capacitats dels bebès: en algun cas observa les conductes perceptives senzilles, en altres fa un estudi per habituació i deshabituació i en d’altres pren mesures electrofisiològiques. El fet que es descobreixi en estudis posteriors que la representació mental apareix abans del sisè estadi obliga a reconsiderar els mecanismes que hi intervenen. Als anys seixanta els estudis afirmen que els nens amb quatres mesos mostren sorpresa davant l’aparició i la desaparició dels objectes i als anys vuitanta Baillaregon afirma que els nens de entre quatre i sis mesos tenen idea que els objectes segueixen existint en el temps entre que desapareixen i desapareixen, que un objecte no pot ocupar el lloc d’un altre. Així mateix afirma que la dificultat que tenen per a recuperar objectes amagats es deu a la incapacitat que tenen per a organitzar seqüencialment els esquemes necessaris per a aconseguir-ho, cosa que serà possible a partir dels nou o deu mesos. Representació mental El concepte i les implicacions de el que és la representació mental ha anat variant al llarg del temps. Per a Piaget es un derivat de la capacitat d’imitació i afirma que la imitació diferida es la representació d’un model no present amb un model intern al nadó que el representa. La imatge mental, diu, és el fruit de la interiorització de la Pàgina 38 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • imitació. Explica que la primera forma de representació mental és la imatge mental, producte de la interiorització de la imitació. Per tant conclou que la imitació es un paus clau per a la representació mental. Durant els anys setanta diverses les teories enfoquen que la imitació no es la millor explicació de l’assoliment de la representació mental. Es distingeix entre els procediments d’execució i el concepte o la idea. Els primers es defineixen en el “com es realitza alguna cosa”, són coneixements de procediments i són inaccessibles i indescriptibles. Els segons es defineixen com el “conèixer que es allò”, són coneixements expressables o declaratius, conscients que es poden explicar mitjançant el llenguatge. En aquesta època Jean Mandler va realitzar estudis sobre l’origen de la representació mental en nens i va descobrir aspectes d’accessibilitat i inaccessibilitat a la consciència de les representacions que alberga la ment. Va veure que son capaços de crear primeres representacions abans de l’edat que fixa Piaget i que els nens de nou mesos recorden on queden els objectes amagats. Per acabar, a la psicologia actual se sap que cap als tres mesos el nen adquireix la categorització perceptiva (capacitat per classificar), als quatre o cinc mesos la visió binocular en profunditat i les capacitats de reconeixement discriminatori. Conclusions El bon desenvolupament del nadó necessita un bon desenvolupament biològic, la recepció d’experiència del món físic, la influència d’un medi social i l’equilibri de tot allò nou que es presenta. Per a integrar en nosaltres la informació que rebem necessitem organitzar-la en esquemes, assimilar-la incloent-la en els esquemes i, en cas que això no funcioni, hem d’acomodar els esquemes a la informació nova i a la que ja posseïm. Això ho fem perquè no cóm capaços de viure en el caos, no podem viure pesant que el ferro es sòlid i el podem traspassar sense notar-lo; o un exemple més mundà, estem intranquils sabent que un déu existeix i vela per la nostra protecció alhora que moltes persones moren devastades per catàstrofes climàtiques, i hem d’adaptar la nostra ment pensant que va ser perquè eren infidels, o mereixien o simplement que Déu creia que era convenient. Necessitem d’un equilibri en la informació rebuda amb, per tant, un punt de suport fort (perquè Déu ho vol). Sense cap dubte som subjectius en la Pàgina 39 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • captació d’informació del món exterior, així que el nostre coneixement, és coneixement personal o, com a molt, coneixement humà. Tot nadó genera coneixement actuant sobre els objectes amb el simple fet de recaptar informació, d’aquí ve que en la construcció dels processos intel·ligents hi ha una primacia de l’acció. Piaget generà un seguit d’estadis de desenvolupament intel·lectual que van des que es neix fins als quinze anys. Començant pel actes reflexes que fem per a sobreviure, instints implementats per la natura per a assegurar la perpetuació de l’espècie. Aquests, de mica en mica, es van substituint per actes complexes fins a arribar a la consciència de la major part dels nostres actes. El estudis de Jean tenen com a centre les reaccions circulars, que són les repeticions d’actes ja que generen una resposta plaentera. La representació mental es clau per a poder començar a fer operacions lògiques, perquè sense poder tenir una forma de “veure els objectes sense que siguin presents”, no els podríem combinar i tenir inventiva, per exemple, un cavall alat es la representació mental d’un cavall combinada amb la representació mental d’unes ales. Així doncs la òptima recopilació d’experiència per part d’un nen necessita de l’assoliment de representacions mentals per així no haver de aprendre-ho tot per aprenentatge i error. Per exemple sabem que tot cos cau per efecte de la gravetat, i això ens genera el suficient coneixement per saber que si no tenim res sota els peus caiem, i si es des de una gran alçada el coneixement previ fa que formem les conseqüències que pot tenir l’acte. Pàgina 40 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tema 5: L’adquisició del llenguatge Introducció Mare, quina va ser la meva primera paraula? Quan vaig començar a parlar? Segurament, entre els familiars, s’han relatat anècdotes sobre els fills grans de quan eren petits. Entre altres temes, moltes vegades sorgeix el de l’adquisició del llenguatge. Com adquireixen els nens el llenguatge? És innat? O potser és qüestió d’aprenentatge? Aquestes preguntes, van motivar el seu estudi ja des de la Grècia antiga. Més recentment, però, aquestes preguntes han originat enfocaments molt diferents amb les seves respectives teories per tal de donar una resposta congruent a les preguntes plantejades. Resumidament, podríem dir que els dos corrents ideològics que es van enfrontar en el camp de l’adquisició del llenguatge va ser el conductisme (tenint com a màxim exponent a Burrhus F. Skinner) i l’enfocament nativista (sent Noam Chomsky defensor d’aquest corrent). El llenguatge com una habilitat apresa: el conductisme de Skinner Durant els anys 30 i 40, les gramàtiques tradicionals estudiaven l’estructura de les oracions, tenint en compte sobretot, a la posició recíproca dels elements dins d’aquesta. Els primers intents per explicar l’adquisició del llenguatge, van ser enfocats amb una lent molt conductista, dels quals, Brurrhus Friederich Skinner va ser el seu exponent més radical. Els conductistes proposaven el següent: - En primer lloc els nens aprenien a frasejar deduint mica en mica les regles sintàctiques. - En segon lloc, intervenia un mecanisme d’inducció i de generalització, guiat exclusivament per un conjunt de reforços. Skinner va elaborar un llibre, anomenat Verbal behavior (conducta verbal) i és en aquesta obra, on el psicòleg conductista va analitzar la conducta humana, “tapant” el que tradicionalment anomenat llenguatge, lingüística o parla. I és que, per Skinner, la conducta verbal (la parla) no era res més que una conducta que estava subjecta a les Pàgina 41 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • mateixes variables controlades que l’altre conducta operant. Tot era tractat exclusivament en termes d’aprenentatge a través de reforços i condicionaments. El llenguatge com una habilitat innata: el nativisme de Chomsky La lingüística va experimentar una revolució teòrica amb les idees de Noam Chomsky i la seva gramàtica generativa. Les seves idees constitueixen el rerefons de les aproximacions actuals de com els nens adquireixen el llenguatge. A partir dels anys 60, va començar a sorgir aquesta transició teòrica respecte cóm adquireixen el llenguatge els nens. D’aquesta manera, el legat de Skinner comença a caure lentament fins que, a partir dels anys 70 sobretot, el cognitivisme va començar a ser un dels nuclis centrals de la Psicologia, quedant el conductisme força obsolet i imparcial quant a coneixements. Chomsky va canviar la simple descripció de l’estructura de les frases d’un llenguatge, en un procediment susceptible de generar qualsevol frase correcta gramaticalment. Noam, es recolzava en la creativitat del llenguatge i la intuïció del parlant. A més a més, afirmava que l’adquisició no podia ser purament de manera inductiva, sinó que l’organisme ja disposa d’uns patrons genètics que li predisposen la potencialitat d’adquirir el llenguatge; en altres paraules: l’adquisició de llenguatge és innat. Les portes del llenguatge: la sintaxi o la gramàtica En la dècada dels 60, es va tenir com a premisses que l’adquisició del llenguatge passava un primer estadi: la gramàtica o la sintaxi. Però, com domina les regles sintàctiques el nen? Segons Chomsky y la seva teoria de la gramàtica generativa (la que va tombar el legat de Skinner), estableix que la gramàtica de qualsevol idioma és un conjunt de regles capaç de crear un nombre infinit d’oracions. Això és el que Noam anomenava creativitat del llenguatge i és una de les bases en que es recolza la seva ideologia (ja s’ha comentat anteriorment). Per tant, aquesta teoria, pretén ser universal en la seva aplicació, és a dir, pretén demostrar que això passa en totes les llengües. Chomsky era conscient que cada llengua tenia les seves peculiaritats gramaticals, però, segons ell, totes les llengües compartien una carcassa (un conjunt de característiques) que les englobava. Però, sembla ser que encara estiguem en les mateixes condicions: com aprenem aquesta matriu universal de la gramàtica? Segons Noam Chomsky, aquest coneixement no s’aprèn, sinó que es neix amb ell. I és que el legat de Skinner va fer “molt mal”, ja que era absolutament radical: tot era Pàgina 42 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • explicable exclusivament en termes conductistes durant tres dècades aproximadament. Així doncs, Chomsky afirmava que l’adquisició d’aquest coneixement era simplement innat, proporcionat per patrons genètics que ens predisposen a parlar. A aquesta capacitat la va anomenar competència lingüística. El tipus de llenguatge que duguem a terme (Català, Anglès, Japonès, Xinès, Zulú, Thailandès, Māorí...) dependrà dels paràmetres interns que són contingents a la zona geogràfica en la que et puguis trobar. En resum, tot ésser humà té la potencialitat per nombrar objectes, per tant, això es dóna amb totes les llengües, ara bé, les distincions en com estructurar o resoldre una oració depenen de les condicions (les estratègies que ha desenvolupat cada llengua) internes de cada llengua. L’avinguda de la significació Durant la dècada dels 70, la psicolingüista Lois Bloom es va recolzar en les teories de Chomsky. No obstant, va fer un afegit molt important: per tal d’explicar les construccions gramaticals dels nens, necessitava interpretar el que aquests volien dir. Ja que els nens no utilitzaven encara pronoms, preposicions, articles, possessius, conjuncions, etc. (per motius normals del desenvolupament), Lois Bloom va remarcar que per tal d’interpretar les construccions gramaticals dels nens, calia tenir molt en compte el context. Per exemple: si el nen diu “mama aigua” a casa, podem interpretar que té set i la oració correcte seria “mare, tinc set”. En canvi, si mare i fill estiguessin en el carrer i el nen veiés un basal d’aigua, l’assenyalés i digués “mama aigua”, aquest cop, el més plausible seria interpretar la seva construcció gramatical com a “mare, hi ha un basal d’aigua”. D’aquesta manera, Bloo va concloure que la intenció significativa tenia la clau no només del que el nen volia expressar, sinó també de la possible estructura gramatical de l’enunciat. És molt important, doncs, tenir en compte el context, ja que el nen no menciona elements connectors entre paraules (preposicions, articles, conjuncions...). A partir d’aquí, altres autors van enfortir aquesta perspectiva. Veiem doncs que Chomsky es desentenia del significat (no el va tenir en compte durant l’elaboració de la seva teoria. De fet, pressuposava que el significat sorgia a partir de l’elaboració d’una estructura sintàctica), mentre que Lois Bloo i la Pàgina 43 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • psicolingüística infantil va arribar a concloure que la significació és anterior a la seva expressió lingüística. Així doncs, cada cop es va fent més estret el camí que ens porta a cóm adquireixen els nens el llenguatge. Per tant, caldrà centrar-se també en la semàntica a part de la sintaxi i també en els aspectes contextuals en els que es troba el nen. Si ens fixem, el que estava succeint era que començava a originar-se vincles explicatius teòrics entre el cognitivisme (recordem que s’ha dit anteriorment que es va fer molt notori en la dècada dels 70) i la psicolingüística infantil. Per tant, el problema de l’adquisició del llenguatge va passar a ser tractat pràcticament en la seva totalitat per el camp del cognitivisme. L’avinguda de la comunicació Fins ara ja sabem que l’adquisició del llenguatge és en el fons, una capacitat innata i que es construeix mica en mica amb la semàntica i la sintaxi, tot immers en un context determinat. Només? No. A mitjans de la dècada dels 70, un sector dels psicolingüistes infantils van introduir un nou factor: la comunicació. Els psicolingüistes que donen rellevància a la comunicació sostenen que el coneixement de les persones i els procediments (prelingüístics) per a transmetre’ls un cert missatge ha d’influir necessàriament en la construcció lingüística. Si ens fixem, tot enunciat pronunciat tracte de persuadir a l’interlocutor. Això és “l’acte de parla”, és a dir, és el què el nen tracta de fer quan es comunica i no pas el que vol dir. En la mesura que el nen aconsegueixi l’objectiu pel qual ha parlat, li atorguem una bona competència comunicativa. A partir d’aquí, es va estudiar com s’ho fa el nen per expressar-se cap al seu interlocutor, com sap manejar el diàleg, en altres paraules, es va investigar els fonaments de la competència comunicativa (per aquest motiu es van remuntar a la comunicació preverbal). Dintre del paral·lelisme entre acció i llenguatge, Bruner va estudiar expressament com el nen, quan “fa coses” en companyia de l’adult, es marca un objectiu i passa a desenvolupar aquest nucli d’acció. Si ho traslladem al domini lingüístic, això equivaldrà a “fixar el tema” de conversa i elaborar seguidament els “comentaris”. A mesura que el nen poleix la seva gramàtica, els pares els hi fan correccions si les seves errares són molt distorsionades. Tampoc es tracta de corregir constantment al nen, ja que encara no pot assolir cognitivament tot un registre de vocabulari complex. Pàgina 44 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Per aquest motiu, molts pares mantenen un diàleg amb els seus nens petits adequat al seu nivell (l’anomenat baby talk). Pàgina 45 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Les noves orientacions Les conclusions de les noves orientacions en la psicolingüística infantil, afirmen que els nens han de discriminar entre els sons de l’entorn i els sons de la parla i, a partir d’aquí, poder segmentar les unitats sonores com a paraules. Aquesta discriminació sonora de l’entorn respecte els sons de la parla, es va descobrir que té lloc a les poques hores de néixer. Fins i tot, als 4 dies ja són capaços de distingir dues llengües a partir dels seus respectius ritmes i entonacions. Posteriorment, els nens intueixen que aquestes unitats es refereixen a coses o successos (noció de referència). Per tal que el nen aprengui les associacions, cal un intercanvi social (nen – adult). Tornant amb Lois Bloo, va acabant afirmant que tot significat precedeix a l’estructura i a que té lloc, en primer terme, a la ment. És a dir, les coses estan primer a la ment i després es traslladen al llenguatge. Mentre el nen aprèn a parlar, aquest ha de descobrir gradualment un conjunt de regles lingüístiques: les sintàctiques (l’estructures de les oracions) i les semàntiques (els significats). Conceptes, categories i paraules El nen ja neix amb unes capacitats cognitives que li permetran elaborar la seva realitat. Un nen no està capacitat per assolir de cop i volta un vocabulari ric i minuciós. El nen disposa de mecanismes cognitius “grollers” però que li són altament útils per poder moure’s en el seu entorn. Aquests mecanismes permeten agrupar diferents elements que comparteixen certa característica, és a dir, disposa d’un sistema perceptiu, el qual, li permetrà categoritzar termes. La generalització que fa el nen és molt gran. Evidentment, el nen no es quedarà amb el mateix registre de paraules per designar objectes, és a dir, el nen anirà adquirint mica en mica més vocabulari i, per tant, aquesta categorització esdevindrà cada cop menys generalitzada. Però, com utilitza les noves paraules apreses recentment? Resulta que si el nen escolta una paraula nova, aquest la relacionarà amb l’objecte que tingui a davant. Això és força lògic: el nen desconeix del tot quin significat conté la nova paraula, per tant, no sap a quin element de la vida real li correspon, és a dir, si li mencionem una nova paraula sense cap estímul al seu davant, li costarà molt fer algun tipus de relació. Així doncs, si el nen menciona la nova paraula cada cop que veu només aquell objecte amb el qual l’havia relacionat, significa que encara no ha assolit el concepte de la paraula nova. Això és a així, ja que la pròpia paraula concepte conté el significat ideal Pàgina 46 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • d’un objecte. Per tant, si el nen sap dir la nova paraula sense que estigui present l’objecte amb el qual va establir la referència, ens mostra que ha assolit i ha interioritzat el concepte de la nova paraula apresa. En el cas que es digués una altre nova paraula (encara que fos un sinònim de la paraula nova anterior), el nen relacionaria la nova paraula amb un altre objecte, no amb el mateix d’abans. Diàleg i conversa Poder mantenir una conversa implica conèixer com funciona mentalment l’individu amb el qual estàs dialogant. Això és així, ja que, d’altre banda, no seriem capaços d’adequar el diàleg segons la situació en que ens trobem i l’individu que tinguem al davant, per tal d’assolir un objectiu determinat. Per tant, dialogar és una capacitat que requereix d’uns certs requisits psicològics. Un d’aquests requisits és el coneixement de l’individu amb el qual mantindràs la conversa. Si recordem en apartats anteriors, s’ha comentat que l’acta de la parla persegueix un objectiu. Aquest objectiu no depèn només del llenguatge, sinó del llenguatge que es basa en un coneixement de les persones. Els nens saben que les persones tenen la seva pròpia identitat (la seva manera de ser) i que pot variar segons el context. Aquest coneixement es considera com a intuïtiu, perquè els nens no saben que el tenen tot i, no obstant, sí que el saben fer servir (no hi ha un aprenentatge explícit). En resum, els nens tenen un coneixement intuïtiu de certs estats mentals dels altres, en el sentit que són inferibles per les seves expressions o per la seva disposició a l’acció (motivacions). A tot això, és a dir, a aquest gran requisit per poder mantindre converses, se l’ha anomenat teoria de la ment. El nínxol ecologicosocial de la primera infància El desenvolupament psicològic és possible (a part dels requisits individuals) gràcies a les relacions socials, a través dels quals cada nen construeix el seu nínxol ecologicosocial. Això seria el famós nucli de la tesi de Lev Semenovich Vigotsky, psicòleg, filòsof i literari. Les seves idees han deixat un fort impacte en l’educació i la pedagogia. Això, de fet, ja es podia veure en aspectes més biològics: una criatura humana depèn totalment dels adults. Els adults li proporcionen l’aliment, la protecció, etc. Veiem que Pàgina 47 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • l’ésser humà és l’animal que depèn més d’una comunitat o societat (es considera que un ésser humà no pot viure sense trobar-se en una societat, ja que sempre depèn d’alguna cosa o altre. Mai és del tot independent o autosuficient). Els intercanvis comunicatius que hi ha en una família, en principi, desprenen afectivitat, tendresa, amor. Gràcies a aquest ambient, les relacions s’estableixen (hi ha la confiança necessària). Aquestes relacions s’estenen gràcies a mitjans expressius: la comunicació preverbal. A partir d’aquí, els nens comencen a adquirir el llenguatge i el perfeccionen cada cop més, de manera que, els adults els entenen cada vegada millor fins a entendre’s perfectament. La socialització: marcs de socialització Tot nen que neix, ja comença a ser un ésser social. No obstant, la seva socialització passa per graus diferents: - Socialització primària → té lloc dins del nucli familiar: els vincles que hi haurà seran amb els pares, avis i altres parents pròxims. Es generarà el seu món social en el que hi hauran unes normes. - Socialització secundària → és el món “de fora”: s’establiran múltiples vincles socials (amb amics, professors, companys de treball, treballadors, etc.). Hi ha una adaptació progressiva per part de l’individu (l’escola prepara al nen per a la societat, el fan adaptar), ja que hi ha un seguit de normes que s’han estipulat socialment i amb anys d’història. Depenent de l’edat que tingui el nen, hi predominaran uns marcs de socialització o uns altres, ja que el nen es trobarà en etapes diferents de la seva vida (marcs de criança, de protecció, instrumental, de modelat, relacional-afectiu, etc.). Els conceptes que permeten entendre l’origen comunicació Quins són els elements que ens permeten entendre i interioritzar l’origen de la comunicació? Ara per ara, considerem 3 punts que ens ha permès assolir dita fita: - Els prerequisits biològics Pàgina 48 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • o La sensibilitat cinestèsica: la capacitat per a tenir sensacions o percepcions del moviment. Són les sensacions que es transmeten contínuament des de tots els punts del cos al centre nerviós de les aferències sensorials. Abasta dos tipus de sensibilitat: la sensibilitat pròpiament visceral (quot;interoceptivaquot;) i la sensibilitat quot;propioceptivaquot; o postural. o La capacitat receptiva i expressiva infantil: la capacitat per detectar expressions d’altres persones. Això permet tindre percepcions de les persones. o Ritmes neonatals: temporalitzacions de ritmes varis dels nens. - La intersubjectivitat (el mutu enteniment o compartició de significats) o Primària: als 3 mesos aproximadament. Fa referència a l’acomodació que fan els bebès del seu control subjectiu a la subjectivitat dels altres. o Secundària: entre els 9 i 10 mesos aproximadament. Fa referència a la comunicació entre bebè i adult que està en funció dels objectes i les situacions externes i no pas al voltant de la relació entre ells dos. - La intencionalitat de la comunicació (primeres manifestacions expressives del bebè que no tenen significat, tot i que els adults n’hi atribueixin). o Protodiàleg: als 2/3 mesos. L’adult acomoda la seva conducta a les pautes innates infantils i sincronitza els seus moviments, i vocalitzacions en una mena de diàleg. o Protoimperatius: als 6/7 mesos. Fa referència a l’acció que s’ha de dur a terme sobre una persona per a que aquesta actuï. o Protodeclaratiu: entre els 10 i 12 mesos. El nen dema a l’adult la seva atenció cap a un objecte que li resulta atractiu (molt típica l’acció d’assenyalar). Conclusions Les primeres teories de l’adquisició del llenguatge, ja les vam començar a descobrir fa dos anys aproximadament, de manera que, ja sabíem que ens trobaríem amb un dels temes més complexos. Tot i així, hem descobert les noves orientacions, de les quals no ens van parlar o comentar mínimament en el seu moment. En un primer instant, les idees de Chomsky són molt atractives: una teoria que té un rerefons biològic. Pàgina 49 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Realment, com a éssers humans que som, creiem que en el nostre ADN s’hi troba les instruccions que proporcionen el desenvolupament d’estructures musculars, òssies, glandulars, etc. que ens proporcionen la potencialitat de la parla. Atenció, no ens asseguren que adquirirem el llenguatge, sinó que, simplement, ens proporciona els mínims per poder adquirir un llenguatge. Creieu realment que la història de Mowgli seria possible a la vida real? Creieu que arribaria a parlar estant envoltat només per animals que no fossin de la seva espècie? Segurament ni sobreviuria. D’aquí fem un salt cap a la importància que té la societat alhora d’ajudar als nens amb l’adquisició del llenguatge, i és que la nostre espècie, en principi, és la més social de totes. Tornant a un punt anterior, hem dit que hem descobert les noves orientacions, les quals, una d’elles és representada per Lois Bloo. Sincerament, ens ha convençut els seus arguments (ara per ara). L’argumentació de Chomsky que feia posteriorment (en la que es desentenia de la semàntica) no ens convencia del tot, i és que, els exemples que posa Lois Bloo sobre com el significat precedeix a l’estructura, ens ha fet recordar casos experimentats per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, tot i que l’argumentació de Lois Bloo es basa amb la teoria de Chomsky, aquesta darrera aportació creiem que ha estat importantíssima. De fet, això passa amb qualsevol disciplina: a vegades creiem que hem trobat una teoria definitiva, però en “realitat”, si és que es pot dir, només hem aportat una petitíssima part del puzle (cosa que reflecteix molt fidelment el cas del conductisme radical de Skinner, del qual s’ha parlat a l’inici d’aquest tema). Pàgina 50 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Tema 6: Vincle afectiu Introducció Veurem en aquest últim tema del mòdul què es un vincle afectiu i quina funció té. Les persones solem establir vincles afectius entre nosaltres, vincles que ens uneixen. El vincle afectiu es la atracció física que sentim per altres persones y el plaer de tenir-les a prop, cosa que genera motivació a l’hora de realitzar accions. Els nadons tenen necessitats afectives que necessiten ser cobertes per a tenir un desenvolupament propici, a més de les necessitats biològiques i cognitives. Per acabar veurem quina es la importància de saber afrontar els problemes i els aspectes negatius de la nostra vida, i quina utilitat té el fet d’estar trist. Vincle emocional <<La afecció es el procés que es desenvolupa al llarg de la vida, com a conseqüència del intercanvis comunicatius entre els pares i els fill o entre persones en general. L’essència de la maternitat no és el què es fa per el nen, sinó l’intercanvi, l’eco molt gratificant que es pot instaurar entre el nen i els seus pares>> (Zulueta, 1988). Aquesta definició és subjectiva ja que en ella es denota “...eco molt gratificant...”. D’això podem deduir que els mecanismes de l’ésser humà condueixen sentimentalment cap a l’afecte amb els nadons, llavors des de aquesta perspectiva podem dir que el vincle afectiu entre pares i nadó es molt important per al nen i molt reconfortant per a l’adult. Bowbly (1969) afirmà que els nens creen un llaç afectiu sòlid amb una persona concreta o varies persones dels sistema familiar i es manifesta en un conjunt de conductes que tendeixen a mantenir un proximitat espaial relativa. L’objectiu d’això es la regulació de la distància entre la criatura i la persona vinculant. Es pot veure clarament que això es una funció adaptativa. Aquesta relació de proximitat necessària genera, quan s’està molt pròxim, un sentiment càlid i relaxant en el nadó i en la persona amb la que manté el vincle, en cas que sigui mutu. Aquesta està donada, segons Bowbly per la necessitat de supervivència, per l’adaptació, per instint innat. Hi ha molts factors que influeixen el la vinculació del nen amb la mare. Per exemple l’alarma del nen davant el perill i que la mare el protegeixi, l’alletament per part de la mare, etc. Ainsworth (1978) afirma que les diferencies en la sensibilitat que les mares donaven als seus fills repercuteixen en la qualitat de la relació. Pàgina 51 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • L’afecte segur es aquell en el que el vincle emocional es recíproc entre mare i fill i ambdós experimenten una emoció positiva L’afecte d’inseguretat, evasiu o ambivalent és aquell en que el fill té aquest vincle emocional i la mare, sentimentalment, no ho té, encara que fa veure que sí. Això genera una situació de confusió en el nen, ja que per una part rep informació de que se l’estimen i per l’altre rep la contrària, perquè aquesta emoció es nota. L’afecte desorganitzat es quan es denota que el cuidador no estima el nadó i es demostra per ambdós canals de comunicació. Els aspectes que influeixen en el tipus de vincle són la interacció entre la forma de relació que estableixi el cuidador, el temperament del bebè i les expectatives i pràctiques culturals. Necessitats de la infància Tot nadó necessita tenir cobertes un conjunt de necessitats per a tenir un òptim desenvolupament. Quantes menys d’aquestes necessitats estiguin cobertes pitjor serà. Emocionals i social - Seguretat emocional: Saber que hi ha persones que t’estimen i t’aporten sentiments positius - Xarxa de relacions social: Tenir un conjunt de persones constant a prop. - Participació i autonomia progressiva: Prendre part d’activitats i fer-les per un mateix de mica en mica. - Sexuals: curiositat, imitació i contacte: Descobrir les propietats del seu propi cos. - Amb l’entorn físic i social - protecció de risc imaginari: Tenir seguretat que si li succeeix alguna cosa hi haurà persones que vetllin per ell. - Amb l’entorn físic i social - interacció lúdica: Divertir-se realitzant accions amb allò que l’envolta i les persones properes. De caràcter físic – biològic - Alimentació - Temperatura - Higiene - Son - Activitat física: exercici i joc - Protecció de riscs Pàgina 52 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • - Salut Cognitives - Estimulació sensorial: Rebre estímuls de l’exterior a través dels òrgans perceptius. - Exploració física i social: Realitzar proves amb els objectes i les persones per a adquirir coneixement. - Comprensió de la realitat física i social: Adquisició de coneixement del context físic i de les interaccions socials extret de l’exploració. Resiliència La resiliència es la capacitat de l’ésser humà de recuperar-se de la adversitat i, més encara, de transformar factors adversos en un element d’estímul i desenvolupament, segons Rutter (1992). Es la capacitat del ésser humans sotmesos als efectes d’una adversitat, de superar-la i inclús sortir-ne enfortit de la situació. Aquesta capacitat ens ajuda a suportar les emocions i experiències negatives de la nostra vida i transformar-les en esdeveniments dels quals en podem treure un bé, una experiència de la qual en podem aprendre per no errar altre cop en el futur. Això denota que aquest es un mecanisme adaptatiu i de supervivència. Així doncs si descobrim que un amic traeix la relació que tenim, en sentim negativament i no desitgem estar al seu costat, així evitem un mal futur. La resiliència fa que siguem menys susceptibles a l’estrès i que disminueixi la potencialitat de veure’s afectat per successos negatius, inclús a alguns danys. Es reflexa en el fet que en moments diferents de la vida les persones mostren una menor capacitat per a enfrontar, resistir i recuperar-se de factors que poden ser destructius per a sí mateixos. Hi ha tot un conjunt de factors per a que la resiliència sigui més positiva en una persona i se n’ensurti millor de les situacions negatives. Aquests factors venen explicats en la imatge següent: Pàgina 53 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Conclusions Un nadó necessita tenir a prop a persones que li proporcionin un sentiment de protecció i afecte. Amb això es genera un desenvolupament òptim d’aquest, ja que aquest sentiment genera felicitat, i la felicitat genera un millor execució de les tasques i una millor base amb la que començar. Està demostrat que més afecte genera una Pàgina 54 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • major autoestima i confiança en un mateix en ser adult. La relació entre cuidador i fill, doncs, és summament important que sigui d’afecte segur, però això només es controlable per variables externes, i la primera es sí la persona que té el fill desitja o no cuidar-lo, després es presenta el “com la cultura diu” que has de cuidar un nadó, i d’altres variables. En cas que desitgem que el nostre fill tingui un bon desenvolupament, hem de demostrar-li afecte, no pas a través de bens materials, sinó emocionals. Hem de procurar que el nen estigui saciat de totes les necessitats per al seu òptim desenvolupament social, biològic i cognitiu. Cap d’aquests tres aspectes ha de fallar o el nen tindrà cada cop pitjor futur, ja sigui en relacions socials, en aspectes cognitius o en biològics. Encara així una infància perfecta en aquestes necessitats no significa una vida fructífera ni feliç, es necessari tenir una gran capacitat per a superar les experiències negatives i aprendre’n d’elles, per aquesta raó hem d’entrenar la resiliència del nadó en tots els seus aspectes. Pàgina 55 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Glossari Adaptació: Conjunt i resultat de les reaccions per mitjà de les quals un individu respon harmònicament a les diferents condicions que li planteja un determinat ambient. Aprenentatge latent: Es dona quan la informació es rep, s’emmagatzema, però no es denota la seva possessió. Es per exemple observar com es fa un avió de paper, saber- ho fer, però no fer-lo mai. Aprenentatge modelat: És la recaptació d’informació del món a través de l’observació o l’oralitat. Bifurcació aerodigestiva: És la divisió que hi ha rere la cavitat bucal, on cap a la part superior del cos es troba la cavitat nasal i cap al la part inferior es troba l’epiglotis. Cinestèsia: Sensació per la qual hom percep el moviment muscular, el pes, la posició, etc., dels membres del cos. Embrió: Organisme viu des de l'estat d'òvul fecundat, o bé activat durant un període determinat arbitràriament, que mena una vida reclosa i que és alimentat per l'organisme maternal que l'ha format o per les reserves nutritives que l'envolten, fins que el nou ésser ja manifesta una estructura bàsica semblant a l'adulta (desenvolupament directe) o és capaç de portar una vida independent, ni que sigui sota l'aspecte d'una larva (desenvolupament indirecte). Endomentri: Paret interna mucosa de la matriu. Esfínter: Múscul en forma d'anell que és al voltant de l'orifici d'entrada o de sortida de certes cavitats naturals i que, en contreure's, el tanca. Estadi: Etapa o fase d’un procés, desenvolupament o transformació. Fetus: Embrió dels vivípars des que ja s'hi manifesten les característiques que en configuren el desenvolupament posterior fins al naixement Habituació i deshabituació: L’habituació es l’acció de generar normalitat que enfront a un estímul es genera una resposta concreta, exposant-ho repetides vegades. La deshabituació és l’eliminació del pensament que un estímul genera una resposta concreta, exposant l’estímul repetides vegades sense exposar la resposta després. Innat: Allò que és connatural a un ésser, que no és adquirit mitjançant l'experiència. Intrauterí: Relatiu o pertanyent a l'interior de l'úter, que és situat a l'interior de l'úter. Lingüística: Ciència que estudia el llenguatge humà, d'una manera absoluta o tal com apareix de fet, cristal·litzat en les llengües concretes. Placenta: Òrgan matern dels mamífers teris a través del qual s'estableix, durant la gestació, el bescanvi d'oxigen i de substàncies nutritives de la mare a l'embrió i de diòxid de carboni i de productes del metabolisme de l'embrió a la mare. Pàgina 56 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida
    • Plasticitat sinàptica: És el procés mitjançant el qual es recombinen i optimitzen les connexions sinàptiques del cervell. Aquest procés es dona durant tota la vida, però amb molta més intensitat durant els sis primers anys de vida. Praxi: Acció humana, sovint entesa en sentit moral, pràctic, etc. Socialització secundària: És un procés d’adaptació a la societat que es comença a donar des del moment que s’entra en contacte amb persones alienes a l’espai habitual de convivència. Bibliografia - Adolfo Perinat, Desenvolupament psicobiològic. UOC (Universitat Oberta de Catalunya). - Apunts de Motivació i Emoció del segon semestre del 1r curs. - Diapositives de Psicologia Evolutiva del segon semestre del 1r curs. - Apunts de Psicologia Social del primer semestre de 1r curs. - Enciclopèdia VOX (1996), Ciències naturals. Editorial: Bibliograf. - Memòries de mares durant el part i el postpart. - Miguel de Unamuno (1902), Amor y pedagogía. Editorial: Alianza. - Nova enciclopèdia temàtica planeta (1989), Ciències de la vida I. Editorial: Planeta. - www.educadormarista.com/ARTICULOS/Resiliencia_en_la_escuela-c2.htm - www.med.unc.edu - www.monografias.com - www.visembryo.com - www.wikipèdia.com - www.youtube.com Pàgina 57 de 57 UAB Mòdul 2: Els dos primers anys de vida