Your SlideShare is downloading. ×
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Doc  Par Reformes I Rabassaires
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

Doc Par Reformes I Rabassaires

490

Published on

Published in: Education, News & Politics
0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
490
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
2
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. 5.2. i 5.3. La paralització de les reformes El conflicte rabassaire a Catalunya IES Serra de Marina Història d'Espanya Fernanda Arigón i Tomàs García 2010
  • 2. Fotografia: El primer govern d'Alejandro Lerroux (setembre de 1933) Aquesta font primària està extreta del llibre del text Història, ed. Claret (pàg. 168). Aquesta fotografia presenta els vuit membres que componien el govern d'Alejandro Lerroux, el setembre del 1933. Les eleccions generals del 18 de novembre de 1933 van suposar un canvi ideològic en quant al govern de la II República. En aquestes eleccions, l'esquerra s'hi presentà desunida, mentre que la dreta es va presentar unida i organitzada. Com a conseqüència la victòria fou de la dreta, que van governar durant dos anys (l'anomenat Bienni Negre per les esquerres). Alcalá Zamora va confiar la formació del govern al Partit Radical de Lerroux, el qual va formar govern amb ministres del seu partit que havien guanyat les eleccions. Lerroux va començar el seu govern amb la paralització de les reformes empreses per l'anterior govern d'esquerres. En primer lloc, paralitzà la reforma agrària (devolució de terres a la noblesa, anul·lació de la cessió de propietats mal conreades i l'atorgament de llibertats totals de contractació). D'una altra banda, va aprovar un nou pressupost de culte i clero per tal d'iniciar negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu. També va aprovar l'amnistia per als amotinats junt amb Sanjurjo (1932) i per als que van col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera. En l'àmbit de l'educació, es reduí el pressupost però es van respectar els canvis del govern d'esquerres. Finalment es tancà el projecte d'estatut basc a les Corts. Tot això, va tenir com a conseqüència la radicalització del PSOE i de la UGT, la qual va comportar un augment de vagues i conflictes, especialment durant l'any 1934. Els personatges que hi podem veure són el ministre de governació, Diego Martínez Barrio, a l'extrem superior dreta; el ministre de la guerra, Juan José Rocha García, a la part centre dreta; el ministre d'indústria i comerç, Laureano Gómez Paratcha, situat a la zona inferior dreta; el ministre de comunicacions, el Sr. Santaló, a la part inferior centre; el ministre de justícia, Juan Botella Asensi, a l'extrem inferior esquerra; el ministre de marina, Vicente Iranzo Enguita, a la part centre esquerra; el ministre d'obres públiques, Rafael Guerra del Rio, situat a la zona superior esquerra; i finalment, el President del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux García a la part central. La seva fotofrafia és més gran que les altres i ocupa el lloc central, per tant es presenta com el personatge més important. El 8 d'octubre del 1933, Diego Martínez Barrio fou triat President de Govern, per a organitzar les eleccions, també va permetre la creació de la Falange Espanyola l'any 1933. Juan José Rocha García ocupà diversos càrrecs ministerials durant els successius governs republicans: Ministre de Guerra, Ministre de Marina, Ministre d'Estat i Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts.
  • 3. Laureano Gómez Paratcha fou membre de l'Organització Republicana Gallega Autònoma i escollit diputat a Corts per la circumscripció de Pontevedra a les eleccions del 31. Juan Botella Asensi fundà el Partit Radical juntament amb Diego Martínez Barrio i Alejandro Lerroux. Vicente Iranzo Enguita va ser escollit diputat de les Corts en la circumscripció de Teruel en les eleccions es presentà com independent dins de l'Agrupación al Servicio de la República. Rafael Guerra del Río fou escollit tres vegades, amb la proclamació de la República, per la circumscripció de Las Palmas. Al mig del document es troba la fotografia d'Alejandro Lerroux, com era el cap de govern, el tamany de la seva fotografia és major a la dels seus ministres. Mapa: La Unió de Rabassaires Mapa extret del llibre de text L'horitzó, ed. Vicens Vives (pàg. 289) que alhora, extreu aquesta font de Hurtado, V., Gatell, C. I Molinero, F.: Atles històric de Catalunya, 1998. Aquest mapa és una font primària que es pot emmarcar durant la presidència de Lerroux de la República Espanyola. A Catalunya, el govern de la Generalitat va continuar en mans dels republicans d'esquerra i aquesta no trigà en enfrontar-se amb el nou govern central, ja que les contrareformes decidides pel govern de Lerroux no eren acceptades per la Generalitat. A més aquesta veia perillar el traspàs de competències i els recursos econòmics necessaris. El conflicte va arribar a causa de la qüestió rabassaire. Arran el 1931, pagesos i rabassaires (pagesos arrendataris de vinyes) es van agrupar formant la Unió de Rabassaires (recolzada per ERC). L'abril de 1934 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de contractes de conreu mitjançant la qual es reduí en un 50% les rendes que havien de pagar els rabassaires als propietaris. Els propietaris, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que comptava amb el suport de la Lliga Catalana, es van mostrar en contra de la nova llei i per tal d'anul·lar-la van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual determinà que la llei era inconstitucional i per tant, que calia anul·lar-la. El govern de la Generalitat però, no acceptà l'anul·lació de la llei i el setembre de 1934 aprovà una llei semblant a l'anul·lada. Aquest enfrontament va posar en manifest les diferències polítiques entre Esquerra Republicana i la Lliga Catalana, com entre el govern de la Generalitat i el govern central. Aquest mapa ens mostra el nombre de seccions locals de la Unió de Rabassaires a Catalunya. A la llegenda trobem cinc gammes de colors, que mostren el nombre de seccions de la Unió de Rabassaires a les diferents comarques catalanes. Un altre element de la llegenda ens marca l'expansió dels sindicats els anys 1937-38 igualant o superant
  • 4. els existents, mitjançant línies diagonals. D'una banda, trobem que hi havia més de 30 seccions a l'Alt Penedès i al Bages; seguidament, a les comarques del Vallès Occidental, Baix Llobregat i Anoia, hi havia entre 21 i 30 seccions; entre 11 i 20 seccions, trobem les comarques d'Osona, el Berguedà, el Vallès Oriental, el Baix Penedès, l'Alt Camp i el Tarragonès; a les comarques de l'Alt Empordà, la Selva, el Maresme, el Barcelonès, el Solsonès, la Conca de Barberà, el Baix Camp, la Terra Alta i la Segarra, trobem entre 2 i 10 seccions; i finalment trobem només 1 secció a les comarques de la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell, el Ripollès, la Garrotxa, el Pla de l'Estany, el Priorat i el Baix Ebre. Cal destacar que les comarques on la proliferació dels sindicats durant els anys 1937-38 va igualar o superar els existents són l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, la Noguera, el Segrià, el Pla d'Urgell, les Garrigues, l'Urgell, la Ribera d'Ebre, el Montsià, el Baix Empordà, el Gironès, la Cerdanya (totes les anteriors comarques amb només una secció local de la Unió de Rabassaires) i finalment, a la Segarra. Per concloure, podem observar que les zones de Catalunya amb més tradició vinícola (destaquen el Bages i l'Alt Penedès) són les corresponents al centre del territori català i, per tant, aquelles on trobem més seccions locals de la Unió de Rabassaires. A mesura que ens anem allunyant d'aquestes comarques, trobem una disminució del nombre de les seccions de la Unió de Rabassaires. Tot i això, podem afirmar que la Unió de Rabassaires era present a tota Catalunya, tot i que, com és obvi els territoris que es dediquen menys a la vinicultura són els que estan menys lligats a aquesta organització.
  • 5. Document: La Llei de Contractes de Conreu Aquesta font primària està extreta del llibre de text Història, ed. Teide (pàg. 325). Aquest text legal fa referència als set articles més destacats de la Llei de Contractes de Conreu. Aquesta font es pot emmarcar en l'any 1934, precisament, l'abril d'aquell any, és quan el govern de Lluís Companys empren la reforma en l'àmbit dels contractes de conreu per posar fi l'antic contracte de la rabassa morta per tal de protegir als camperols. La rabassa morta era un contracte a través del qual s'establia un conreu emfitèutic semblant a un arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats, anomenat també establiment a primers ceps. El Parlament de Catalunya, amb la Llei de Contractes de Conreu, el 1934, havia de permetre als rabassaires, mitjançant prèvia indemnització als terratinents fer-se els amos de la terra, però aquesta llei fou abolida per l'arribada de la CEDA, i la Guerra Civil. El primer article elimina qualsevol contracte previ a aquesta Llei (la rabassa morta, l'arrendament de terres, la parceria, la masoveria,...), també fa referència a que qualsevol persona, diferent al propietari, té dret a aprofitar i a disposar d'una finca, la condició sine qua non és que l'objectiu d'aquesta explotació ha d'ésser de naturalesa agrícola. El segon article estipula que es permetrà qualsevol contracte de conreu i qualsevol pacte, fins i tot els ja existents, sempre i quan, es compleixin els preceptes de la Llei de Contractes de Conreu. L'article desè diu que qualsevol arrendament té una durada mínima de sis anys, és a dir, que l'arrendament de la terra no podia ser menor a sis anys. Durant els sis mesos previs al venciment del contracte, l'arrendat ha d'escriure a l'arrendador si vol posar fi al període d'arrendament quan venci el contracte. Però, si l'arrendat no es posa en contacte amb l'arrendador, s'entendrà que l'arrendador vol prorrogar l'arrendament durant sis anys més. El catorzè article diu que una vegada acabat el contracte d'arrendament, el propietari pot continuar amb l'explotació de la terra si és obligat ell mateix o qualsevol dels seus fills que visquin amb ell. L'article vint-i-dos diu que es pot expulsar judicialment l'arrendat si: l'arrendat fa ús del dret de reserva, si no paga la quota establerta, si sotsarrendava la terra a un tercer i
  • 6. que això no complís amb l'article 19 (només es permet el sotsarrendament relatiu per tal d'aprofitar parcialment els productes obtinguts i que per obtenir més beneficis suposava l'intervenció d'aquesta tercera persona) i finalment per no conrear-la durant més d'un any o per no donar-li l'ús adient. L'article quaranta-tres diu que l'arrendat tindrà el dret d'adquisició si abandona el valor a l'arrendador i, clar està, que compleixi amb la normativa del capítol al qual aquest article forma part. L'article quaranta-quatre diu que el dret d'adquisició només es podrà practicar si es compleixen dues condicions: primera, que sigui una explotació agrícola amb un contracte que segueixi la normativa de la Llei de Contractes de Conreu i segon, si els contractes s'han mantingut durant més de divuit anys. El pagès tenia dret a adquirir la terra com a propietari quan es complien un seguit de requisits estipulats a l'article 44 de la Llei, dos dels requisits es troben en el document a analitzar però hi ha tres requisits més que es troben a la llei original: En el quart el que es diu és que el pagès o conreador te el dret a saber el pagament del preu quan duu a terme el dret d'adquisició. En el cinquè es diu que les terres de les quals se'n té el dret d'adquisició, no poden superar l'extensió (de totes les terres de les quals en sigui propietari) prescrita a l'article 7 de la Llei (el nombre de terra en propietat no pot superar l'extensió suficient requerida per al treball dels ascendents, descendents directes, germans o afillats de dret). En el sisè requisit diu que les terres a adquirir a prop de poblacions no es poden considerar com a solars urbans i no poden tenir un sobrepreu del 50% del preu que tindrien si fossin terres exclusivament de conreu. En síntesi, es pot veure que la Llei de Contractes de Conreu, era una llei més liberal en comparació a les anteriors lleis, com la rabassa morta. Fotografia: Manifestació de rabassaires Aquest document és una font primària extreta del llibre de text Història de l'editorial Vicens Vives (pàg. 260). Es tracta d'una fotografia de la manifestació dels rabassaires el 1934. El marc històric d'aquesta fotografia és la revocació de la Llei de contractes de conreu pel Tribunal de Garanties Constitucionals, el 1934, després de la seva aprovació, l'abril del mateix any, pel Parlament de Catalunya. Aquesta llei garantia una sèrie d'avantatges pels rabassaires sobre les terres
  • 7. on treballaven, com ara l'accés a la propietat d'aquesta pels rabassaires que les portessin treballant més de 18 anys mitjançant el pagament als propietaris d'un preus taxats pel govern. Els propietaris, que no acceptaven aquesta nova llei i que comptaven amb la majoria conservadora a les Corts de l'Estat espanyol, van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals que finalment l'anul·laren. Aquest fet va enfrontar de manera directa La Lliga de Catalana (que recolzava els propietaris) i Esquerra Republicana (que donava suport als rabassaires) i, a més, el govern de la Generalitat (en mans dels republicans d'esquerres) i el govern de la República (en mans de Lerroux i de dretes, que es van posicionar en contra de la Llei de contractes de conreu). Davant d'aquesta situació, els rabassaires de diferents indrets de Catalunya es varen manifestar contra el govern de dretes, en general i revocació de la llei, en particular. En aquesta fotografia veiem dos plans: en el primer pla, hi ha una gran multitud de persones manifestant-se i aixecant un gran cartell on podem llegir: “Proclamació de la República Catalana. Abaix els traïdors de nostra terra. Lluitem i lluitarem fins la mort!”. En el segon pla observem un conjunt arquitectònic propi d'una ciutat envoltat d'arbres. Els rabassaires, com mostren al cartell que aixequen, exigeixen la proclamació de la República Catalana ja que, com hem vist, el govern central recolzava els propietaris mentre que el govern català era favorable a la nova llei. Es refereix, doncs, al govern de la República com els traïdors de la seva terra, Catalunya. A més, proclamen la seva lluita “fins la mort”. La finalitat del fotògraf amb la fotografia que ens ocupa és plasmar un moment històric i deixar constància de la lluita dels rabassaires contra la revocació de la Llei de contractes de conreu. Acudit contrari a la nova llei de contractes de conreu Aquesta font primària és una vinyeta humorística extreta del llibre de text Història, de l'editorial Vicens Vives (pàg. 260). La vinyeta, anomenada “La propietat és de qui se l'apropia”, va ser publicada al diari La Veu de Catalunya, l'abril del 1934. L'any de publicació de la font la pagesia catalana, en concret el sector rabassaire, va obrir pas a una lluita amb l'objectiu d'aplicar la Llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Aquesta llei els permetria una durada mínima de contracte de sis anys renovable automàticament, així com passar de manera directa les terres als rabassaires que les portessin treballant més de divuit anys a canvi d'una quantitat de diners reglamentat per quinze anualitats. Aquesta nova llei seria clarament desfavorable pels propietaris agrícoles, els quals van pressionar el Tribunal de Garanties Constitucionals, que l'anul·là posteriorment. El conflicte rabassaire estava vinculat amb l'autonomia, per la qual cosa es va aprofitar
  • 8. per atacar-la. El juny del 1934 el Parlament català va tornar a aprovar una nova llei similar a l'anterior. Els propietaris catalans, davant d'aquesta situació, van decidir anar a Madrid a protestar (comptant amb l'ajuda de la dreta). Tot i això el govern de la República acabà considerant que la llei s'ajustava a l'Estatut i a la Constitució. El panorama fou favorable als rabassaires fins als Fets d'Octubre del 1934, ja que la llei va ser anul·lada. Quan el president Companys tornà al poder, el febrer del 1936, va implantar la llei novament. Finalment, la derrota republicana el 1939 comportà la tornada a la situació anterior al 1931. El tema d'aquesta font és la repercussió que tindria l'aprovació de la Llei de contractes de conreu en els propietaris i en els rabassaires des d'un punt de vista irònic i satíric. En un primer terme, podem distingir dos personatges principals a la font: un de classe alta (cosa que queda demostrada per la seva vestimenta) però sense diners i molt prim; i un altre d'una complexió força més gran i d'una classe més baixa portant tres cistelles que transporten una gran abundància de productes agrícoles (destaca el raïm, el qual és transportat sobre el cap d'aquest personatge), acompanyat d'un gos (que també porta un cistell). En un segon terme veiem un llibre d'unes grans dimensions en comparació a la mida de les persones, en el que si pot llegir: “Llei de Contactes de Conreus Electorals”, i darrera del qual hi ha tres homes. A la part inferior de la vinyeta observem aquestes paraules procedents d'un dels personatges: “- I si proveu de reclamar, direm que sabotegeu l'Estatut.” El personatge esmentat en primer lloc representa un propietari agrícola que ha perdut les seves propietats agrícoles i, per tant, el seu capital, a causa de la Llei de contractes de conreu, suposadament. L'home de més complexió que carrega una gran quantitat d'aliments representa un rabassaire que, gràcies a la nova llei, ha aconseguit treure beneficis propis de les terres de l'antic propietari que resta sense diners mentre que ell s'emporta gran part de la collita. El fet que destaqui el raïm corrobora que el pagès sigui un rabassaire. Aquest es passeja davant el propietari, el qual es presenta indefens i amb una actitud d'innocència davant la situació, mentre que el rabassaire presenta un gest desafiant. D'aquesta manera, l'autor de la vinyeta pretén fer una sàtira de la situació, ja que es burla del fet que els pagesos puguin arribar a treure tants beneficis, mentre que els propietaris arribin a la misèria. A més, el pagès es dirigeix al propietari i li diu: “I si proveu de reclamar, direm que sabotegeu l'Estatut”, fent referència a l'aprovació de la llei pel Parlament català i recollida a l'Estatut. Els personatges que es situen darrera el llibre són polítics, claramant relacionats amb la situació ja que aquests mateixos van aprovar la Llei de contractes de conreu, precursora de la situació que és il·lustrada. En conclusió podem afirmar que la vinyeta pretenia ironitzar, de manera clarament subjectiva i plena de simbolismes, el que comportaria la Llei de contractes de conreu. D'aquesta manera, l'autor de la font en qüestió vol exagerar, de manera evident, el que els sectors de dretes afirmaven que comportaria la nova llei: els rabassaires obtindrien molt beneficis mentre que els propietaris serien els gran perjudicats. Cal destacar que la font d'aquesta vinyeta, la Veu de Catalunya, va ser un diari català de caire catalanista i catòlic vinculat amb la Lliga Regionalista.
  • 9. Document: L'oposició a la llei Aquest text està extret del llibre de text Història, ed. Teide (pàg. 324) que alhora ha extret la font del llibre del militant d'Acció Catalana Republicana, Joaquim Camps i Arboix: Història de la Llei de Contractes de Conreu (1971). Aquest text és una font primària, ja que l'autor va viure el període i va escriure sobre ell, a demés cita una dada que dona el Diario de Barcelona, que podem considerar com una font primària. És una historiografia amb certs trets polítics, ja que fa referència a una disputa política per un tema com és la Llei de Contractes de Conreu. En el text, es parla de l'acte del dia 29 de maig en el que membres del IACSI (el president del qual era Santiago de Riba, afiliat a la Lliga), de la CEDA Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà) i Pere Ragull, de Vilafranca del Penedès; es van reunir a la Monumental de Barcelona. Adolfo Rodríguez Jurado (diputat cedista) digué que el problema agrari era a tota Espanya, pel que qualsevol decisió o mesura que es prengués per solucionar-la s'havia de fer a nivell de l'Estat i va dir que la llei havia de ser recorreguda per anticonstitucional. Aquest document es situa el 29 de maig de 1934, després de l'aprovació de la Llei de Contractes de Conreu (aprovada pel Parlament de Catalunya l'abril d'aquell mateix any). El IACSI i la Lliga Catalana van mostrar-se contraris a aquesta llei, pel que van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals per tal de poder-la anul·lar. El Tribunal va considerar anticonstitucional la Llei de Contractes de Conreu, així que la va revocar. En conseqüència, a Catalunya hi van haver enfrontaments i diferències entre la Lliga i ERC i entre el govern català i espanyol. Les diferències entre ERC i la Lliga eren de caire ideològic i polític: La Lliga era de dretes i ERC d'esquerres, la Lliga era partidària del conservadorisme i ERC del republicanisme i el socialisme, totes dues faccions polítiques eren partidàries del nacionalisme català i ERC, també de la independència catalana, la Lliga era partidària de la democràcia cristiana i ERC partidària del catalanisme. Per concloure, s'ha de remarcar el caràcter espanyolista d'organitzacions com el IACSI i la CEDA que no acceptaren que el govern català fes el primer pas per a acabar amb el problema dels contractes agraris i que volien, davant de tot, que la fi d'aquest problema es fes a nivell estatal i de manera uniforme.
  • 10. El IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) era una agrupació de propietaris agraris catalans que pretenia salvaguardar els seus interessos i fomentar l'estudi de les tècniques agrícoles. Aquesta organització tractà d'allunyar-se de la ideologia, sense gaire èxit, de la direcció de la Lliga per adherir-se a la CEDA. Durant la II República va ésser dirigit per dos personalitats a nivell català i estatal: del 1931 al 1934, per Santiago de Riba (aquest text, fa referència al 1934, quan Santiago de Riba dirigia el IACSI) i del 1934-1936 va ser dirigit per Josep Cirera i Voltà. La Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) era una associació que unia els partits de dretes, catòlics i conservadors. Fundada amb el nom inicial d'Acción Católica (Herrera Oria), posteriorment es digué Acción Nacional i dues setmanes després de la proclamació de la II República, passà a anomenar-se Acción Popular a la que se li adheriren disset organitzacions de dretes, catòliques, conservadores,... que formaren, totes juntes una coalició anomenada CEDA. Els líders a nivell estatal i català eren Ángel Herrera Oria i José María Gil-Robles. Amb la revocació de la Llei de Contractes de Conreu el que es volia era aconseguir una reforma de l'àmbit agrari a nivell estatal i evitar que cada territori fes una reforma individual sense comptar amb la resta de l'Estat espanyol. Document: La posició del president Lluís Companys Aquest comunicat està extret del llibre de text Història, ed. Teide (pàg. 324) que s'ha extret d'una font primària, La Vanguàrdia del 18 de juny de l'any 1934. El text fa referència al discurs que va fer el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys en el Congrés dels Diputats el dia 18 de juny del 1934, presentant la seva posició en front la Llei de Contractes de Conreu i atacant contra les forces polítiques que van intervindre en l'anul·lació de la Llei de Contractes. En aquell moment a Catalunya el màxim dirigent era Lluís Companys i Jover, a
  • 11. Espanya, la plaça de President de la República es trobava a mans de Niceto Alcalá Zamora. La llei es va aprovar el 1934, però el que va succeir és que la Lliga Catalana i el IACSI van presentar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals que van prendre la decisió de que era una llei anticonstitucional i anul·là la llei. La Generalitat catalana aprovà el mateix text íntegrament en oposició i per a desafiar a un tribunal format per autoritats no catalanes. Després de la revocació de la Llei de Contractes de Conreu duta a terme pel Tribunal de Garanties Constitucionals, es va iniciar una onada de revoltes socials, obreres i agràries en contra de l'acció del Tribunal. Llavors el President de la Generalitat, Lluís Companys feu un comunicat a les Corts donant els arguments a favor de la la Llei de Contractes de Conreu, sobre el conflicte rabassaire i sobre els postulats del 14 d'abril (els postulats del 14 d'abril eren els articles que articulaven la Llei de Contractes de Conreu). Les influències monàrquiques, clarament conservadores, i nomenades en el discurs, tingueren un paper important en l'anul·lació d'aquesta llei; cal destacar que les diferències i els conflictes entre govern de la República i el govern de la Generalitat tenien molt a veure amb el color del gabinet polític: a Catalunya governaven les esquerres (ERC) i a Espanya hi governaven els conservadors amb Lerroux. El govern espanyol intentava frenar l'acceleració en la presa de decisions del govern català en relació amb les mesures preses a Espanya, i comptant que amb Lerroux, es van paralitzar les reformes empreses per les esquerres, i aquí es pot destacar la reforma agrària, doncs al govern espanyol no li interessava que Catalunya reformés l'àmbit agrícola mentre l'espanyol tractava d'evitar les reformes agrícoles, entre altres. Abans de començar amb l'anàlisi de la font cal saber qui era Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933) i President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola i President d'ERC (1933-1934). El primer paràgraf d'aquesta font fa referència a la necessitat pel camp català d'aquesta llei i de la no revenja dels propietaris, també diu que cal una conciliació entre pagès i propietari, o bé entre el govern català i el govern de la República (dirigit per Lerroux. Dirigent del Partit Radical) En el segon paràgraf, diu que les repercussions de la llei a Catalunya són la causa de les relacions convulses entre el govern català i el govern de la República. Segons el que ell afirma, les llibertats dels catalans han estat atemptades per les influències monàrquiques de l'Estat. En conclusió, el President de la Generalitat , Lluís Companys es mostra a favor de la nova reforma i ataca de manera directe el govern de la República i l'acusa de crear aquell clima de tensió política entre el govern català i espanyol i ademés d'afavorir les possibles revolucions de la població catalana (tensions socials) i d'atacar contra les llibertats dels catalans de poder avançar i millorar les condicions de vida i laborals, en aquest cas les de l'àmbit agrícola,i a més, cal destacar que el president Companys ataca a la monarquia dient que té una gran influència en el govern lerrouxista.
  • 12. Personatge: Alejandro Lerroux García Alejandro Lerroux García (Còrdova, 1864 - Madrid, 1949), va ser un polític espanyol i President del govern espanyol durant la Segona República. Es va llicenciar en dret. Fou seguidor de Ruiz Zorrilla i va militar des de jove en el republicanisme radical. Va dirigir diverses publicacions com ara El País, El Progreso, La Publicidad , El Intransigente i El Radical. Es mudà a Barcelona el 1901 on va ser nomenat director del diari La Publicidad. Les campanyes del seu diari van produir disturbis de caràcter antimilitarista i anticatalanista, contrarestats per fortes reaccions d'altres sectors oposats. El seu discurs populista i anticlerical i la intervenció en diverses campanyes contra els governs de la Restauració, el van fer guanyar el sobrenom de "l'Emperador del Paral·lel" per la popularitat i influència que tenia en els medis obrers de Barcelona. Va ser triat diputat per primera vegada el 1901 i, posteriorment, el 1903 i 1905, en les candidatures de la Unión Republicana que havia format amb Nicolás Salmerón. El 1906 aquest s'adherí a la coalició Solidaritat Catalana, la qual cosa comportà que Lerroux es separés d'Unión Republicana i que formés el Partido Republicano Radical (1908) i, així, esdevingué l'encapçalador principal de la lluita contra la llengua i cultura catalanes. Va haver d'exiliar-se per a escapar-se de la condemna dictada per un dels seus articles (1907). Més tard, va fugir de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). De tornada a Espanya, va acceptar entrar en la Conjunció Republicà- Socialista, amb la qual va tornar a ser diputat en 1910. Des de llavors es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní, fins al punt que va haver de canviar de districte i presentar-se per Còrdova el 1914. Sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), el seu partit es va veure afeblit però Lerroux va continuar en la política activa i participà en el Pacte de Sant Sebastià. Sota el règim republicà va formar part de la coalició d'esquerres que va sostenir les reformes del govern de Manuel Azaña durant el primer bienni, en el qual va participar personalment com a ministre d'Estat (1931). Però va anar derivant cap a postures de dretes que el van acostar a l'oposició. El 1933-1936 passà a formar part de la majoria conservadora que va accedir al poder; va ser tres vegades president del govern entre 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935). Després de destacar-se en la repressió de l'intent de revolució obrera de 1934, va quedar de nou desacreditat davant l'opinió pública per l'escàndol de l'estraperlo. En les eleccions de 1936 ni tan sols va sortir escollit diputat i, quan aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va fugir a Portugal. Va retornar a Espanya el 1947 on morí al 1949.

×