Your SlideShare is downloading. ×
Supcult
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×

Saving this for later?

Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime - even offline.

Text the download link to your phone

Standard text messaging rates apply

Supcult

3,202
views

Published on

Published in: Travel

1 Comment
0 Likes
Statistics
Notes
  • I had been arguing about caixa terrassa with my wife since last Wednesday but since I found: Tens plans? (Caixa Terrassa), I do find your point of view quite interesting and, in this case specifically, quite useful.
       Reply 
    Are you sure you want to  Yes  No
    Your message goes here
  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
3,202
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
4
Actions
Shares
0
Downloads
29
Comments
1
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. Cultura AV U I Dijous, 28 d’abril del 2005 100 anys de ‘Solitud’ A propòsit del centenari de la cèlebre novel·la de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert, Carme Arnau ens introdueix algunes de les claus i de la recepció de ‘Solitud’, una obra que cal rellegir i que Edicions 62 ha presentat en una edició especial, al costat de l’obra inèdita ‘Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari’ CASA-MUSEU EL CLOS DEL PASTOR / INSTITUT CATALÀ DE LA DONA Caterina Albert va ser la primera dona (1923) que va ingressar a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres SUMARI Entrevista a Els nous poemes ‘Les passions’ IV X de Bill Viola a Madrid XVIII. Dennis Lehane de Jordi Sarsanedas . .................................................... . .................................................... . . .................................................... . Shutter Island és la novel·la que el Proa ha publicat Silenci, respostes, Les passions és el títol de nord-americà Dennis Lehane variacions, el nou llibre de poemes l’exposició que podem visitar a (1964) ha publicat a RBA. Dos de Jordi Sarsanedas, que també és Madrid fins al 15 de maig a la agents de l’FBI tenen un cas en autor de Cor meu, el món (1999), Sala d’Exposicions de la Fundació una illa que és un centre penal L’enlluernament, al cap del carrer La Caixa. Es tracta de tretze peces psiquiàtric. Lehane és autor de (2001) i Com una tornada, sí (2003). videogràfiques que Bill Viola Mystic River, que Clint Eastwood Sarsanedas fa una tria severa dels (Nova York, 1951) va crear entre va convertir en pel·lícula. mots que utilitza. el 2000 i el 2002.
  • 2. AVUI CULTURA II ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 100 ANYS DE ‘SOLITUD’ El centenari d’una aquell cel d’un blau puríssim d’ulls de verge, el turó matisat de verds primaverencs, curull de castes rosses i cenyit per la novel·la universal banda de glassa del to rosat, tenia més aparença de fantasia màgica de pintor luminista que de cosa real i veritable”. A més, el lligam amb la pin- CARME ARNAU tura és ben visible, també, en la importància de la llum, que separa clarament els dos espais quest any en fa cent centrals de l’obra, l’interior i A de la publicació de l’exterior de l’ermita, que es Solitud, de Víctor Ca- troba al cim de la muntanya on talà, una de les no- arriben Mila i el seu marit per vel·les més destacades fer-se’n càrrec, per ser-ne els er- de la literatura catalana, una mitans: fosc i malèfic el primer, obra clàssica i, per tant, que val lluminós i amable el segon. De la pena llegir i, també, rellegir. fet, a l’ermita, on entra aquest Perquè Víctor Català, malgrat personatge a la nit, al segon les seves protestes d’amateuris- capítol, amb una il·luminació me, un recurs retòric sense cap escassa, hi ha molts racons en mena de dubte, és una gran penombra i per això la dona hi creadora, una artista conscient experimenta una impressió del deure de sinceritat amb si desagradable, que s’incrementa mateixa, i amb un lector deter- per la fredor característica del minat, no qualsevol; destaca, lloc, que relaciona amb la de les doncs, com si ens donés ja una tombes –com un drap humit clau per a la lectura, que la seva se’ns diu per demostrar la con- obra no l’adreça a “la damisel·la vincent evocació tàctil–; i, per ciutadana”, perquè els seus insistir en aquest aspecte, Mila “colors són massa crusos, les s’hi sentirà com una enterrada ratlles massa negres: hi man- viva, i tot plegat ens fa pensar quen mitges tintes, matisos es- en les novel·les gòtiques, tant blaimats i corbes gracioses com pel que fa a l’espai descrit, com espirals de fum d’un pebeter”, als sentiments evocats, unes per dir-ho amb paraules seves. novel·les que van assolir una SP Per tant, aconsella a aquesta gran difusió i èxit. Però, a l’er- Una imatge antiga de l’ermita lectora que deixi de banda el mita, Mila hi troba el pastor, de la Santa Reparada de llibre i que somniï. De fet, Víc- amb un paper positiu, que es- Cinclaus, a Girona, i, a sota, un tor Català, s’acara i presenta al borra la seva soledat i la de poema inèdit i manuscrit que lector la vida, tal com ella la l’indret, i així ho exposa amb Caterina Albert li va dedicar veu, evidentment, una vida du- aquesta mena de discurs indi- quan l’ermita va ser cremada ra, cruel, plena de patiments de recte lliure tan actual i eficaç: el 1936, a l’inici de la Guerra tot tipus, al centre de la qual hi “¿Com s’ho hauria fet, la pri- Civil Espanyola ha la mort. I el mal, temes mera nit, si s’hagués de cuidar universals i, per tant, de plena de tot, soleta?”. actualitat. RADICALMENT DIFERENT Quant a la figura del pastor, és atreta per les flors que no pas CREADORA LLIURE I VALENTA D’una banda, doncs, tenim fonamental a la novel·la, per- pel menjar, la mirada de la qual Víctor Català, una creadora què ell aportarà una mirada sembla, sovint, la d’un pintor lliure i valenta que, amb una radicalment diferent de la de luminista, per la delicadesa de gran decisió escriu una obra Mila, tant pel que fa al paisatge les descripcions i, sobretot, pel personal, que defineix com uns com al concepte de la vida, de relleu que hi assoleix la llum; “cants aturmentats i plens”. De resignada i sàvia acceptació, en de fet, els luministes són l’altra, Caterina Albert i Para- el seu cas, com la de Job; i és aquells pintors atrets pels efec- dís, la dona cultivada i de múl- que ell, amb la seva visió és ca- tes de llum, que pot difuminar tiples interessos, que es guarda paç de copsar el que és invisible els contorns dels paisatges, com com d’escaldar-se de parlar i aporta, així, un fons atàvic els aquarel·listes anglesos, Tur- amb amics i amigues barcelo- –l’exemple més destacat del ner i Whistler. En aquest sentit, SP nins i estiuejants de res que faci qual són les rondalles–, que la muntanya, que presideix la pensar en una “persona que permet el neologisme. Solitud és Solitud, no només els senti- enriquirà la novel·la, amb un novel·la i el paisatge que l’en- escriu”. També ens diu, en un clar exemple del que apun- lèxic que s’oposa al més planer ments en un personatge definit volta, se situa sovint en una lí- aquesta mateixa línia, que mai to. D’aquesta obra de gran dominant i amb figures fantàs- com una ànima calda, sinó so- nia nòrdica, per denominar-la no hauria signat res amb nom complexitat, tan rica i suggeri- tiques: les encantades, els focs bretot el cos, un cos sacsejat per d’alguna manera, decidida- de dona. Separa, doncs, clara- dora com original, destacaré follets... mil i una sensacions, un cos ment allunyada en tot cas de ment la dona privada, de l’es- dos aspectes que em semblen I retornant a la llum, com a voluptuós, carnal i sensual, l’Empordà en el qual va viure criptora pública, amb una me- particularment aconseguits i demostració de l’oposició, el amb uns sentits a flor de pell, l’autora; de fet, la muntanya és na de màscara amb nom propi tercer capítol, Claror, s’allunya que demostren que es tracta literalment: gust, olfacte, tacte, el cànon del paisatgisme euro- i masculí –cal tenir present que d’una gran creadora. El primer de la nocturnitat i de la foscor oïda, a més de la vista, anteri- peu modern –lligat a la valo- màscara vol dir persona–, se- és que ens trobem amb una de l’anterior, i té per escenari orment esmentada. Dos aspec- ració del que és sublim–, com guint tantes autores cèlebres novel·la d’un marcat perspecti- l’exterior de l’ermita, quan ja tes que, deixant de banda lec- ho és, també, el viatge a la del segle XIX, com és el cas de visme, des d’una mirada que té s’ha fet de dia, i tot sembla més tures ben pertinents, com la muntanya, sinònim d’iniciació George Eliot i de George Sand. nombrosos punts de contacte agradable, més benèvol, sobre- modernista de Jordi Castella- –que és la trama de l’obra–, un Tanmateix, a través de les seves amb la pintura, que va atreure tot, quan hi apareix el sol, l’ú- nos, i la freudiana de Gabriel paisatge que Turner convertí en obres, Víctor Català ens acostu- molt Víctor Català, que també nic que escoltarà la crida d’a- Ferrater, assenyalen la plena una mirada estètica. Pel que fa ma a donar una visió del món pintà i esculpí i que, de fet, fecte de Mila i la besarà. I actualitat de l’obra. al corrent luminista, la mateixa i una experiència de la vida des sembla buscar un espai de lli- aquesta oposició exterior/inte- En efecte, pel que fa al pri- autora l’esmenta i, per tant, d’un punt de vista femení, en bertat, d’expressió i de catarsi rior, que n’arrossega d’altres, mer aspecte, Mila és la prota- demostra que el va seguir a un escenari que, a més, acostu- en la creació. El segon aspecte sobretot, mal/bé, inaugura la gonista absoluta de l’obra, una l’hora de descriure els paisatges ➤➤➤ ma a ser ginomòrfic, si se’m és el paper central que tenen a dona de gran sensibilitat, més de Solitud: “En efecte, sota .................................................................................................................... . .................................................................................................................... . Amb el suport de Generalitat de Catalunya
  • 3. AVUI CULTURA III ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 100 ANYS DE ‘SOLITUD’ Una ‘Solitud’ en pantalla TONI VALL olitud és una de les del 1990 a la Seu d’Urgell, però distorsionada per un entorn S novel·les essencials i el film no es va poder estrenar que li és hostil i que amplifica més emblemàtiques comercialment fins al març molt les seves reaccions als de la literatura cata- del 1996. Guardiet no era un estímuls que li provoca. La lana. Força generaci- neòfit respecte a l’obra de Víc- fantàstica tasca de Tomàs Pla- ons d’estudiants catalans hi tor Català quan es va proposar devall –un dels millors direc- han entrat en contacte per portar Solitud al cinema. L’any tors de fotografia del cinema obligació, ja que durant molts 1983 va dirigir un curtmetrat- estatal– és un element bàsic anys ha estat lectura obligatò- ge, Idil·li xorc, sobre l’obra ho- per assolir aquests propòsits. ria dels cicles d’ensenyament mònima de Català. Solitud ja CASA-MUSEU EL CLOS DEL PASTOR / INSTITUT CATALÀ DE LA DONA superior. Encara avui no re- havia tingut una primera EL PUNT DE VISTA DE LA MILA Entre dues amigues, a la cisterna de la casa pairal sulta estrany sentir respondre Sobre el segon aspecte es- adaptació al cinema l’any 1944 ➤➤➤ canvien d’una manera abrupta a un univeristari que un dels mentat, el subjectivisme del amb el títol d’Adversidad, diri- novel·la, i hi regnarà fins al fi- i van d’un extrem a l’altre, o llibres que més l’han impres- punt de vista narratiu, calia gida pel cineasta català Miquel nal, quan es resoldrà, en un sionat és Solitud. Aquest any se neixen sense que res els pugui que l’espectador se sentís ha- Iglesias. Aquest film no va sa- únic capítol, el penúltim, La justificar. celebra el centenari de la seva bitat per la mirada de la Mila, tisfer gens Víctor Català, ja que nit aquella, en el qual, ja mort Pel que fa als sentits, si he aparició. La seva autora, Cate- per la seva manera de veure el va considerar que l’esperit de el pastor, Mila serà violada per apuntat la penetració de la vis- rina Albert i Paradís (l’Escala món i per la sensació d’opres- la seva obra havia estat traït. l’Ànima, una figura més pro- ta, també podem dir el mateix 1873 - 1966), coneguda amb el sió i ofec que viu a la munta- Per aquest motiu, és evident pera a les bèsties que no pas pel que fa al tacte, l’oïda i so- pseudònim de Víctor Català, nya. Sobre aquest aspecte, que un dels interessos fona- als homes, a l’interior de l’er- bretot l’olfacte, perquè les olors va publicar-la per capítols a la Guardiet considera que, mal- mentals de Guardiet a l’hora mita i davant dels ulls indife- revista Joventut entre el maig i les pudors tenen un paper grat que ni la novel·la ni la d’enfrontar-se a la dura tasca rents de sant Ponç, un sant destacat l’obra i són tan diver- del 1904 i l’abril del 1905. pel·lícula recorren a la prime- de transformació de les parau- d’aspecte amenaçador, hostil ses com penetrants. I tot plegat Una lectura primerenca de ra persona per emfasitzar el les de Català a les imatges en a la protagonista, en tot cas. I Solitud fascina per la contun- aconsegueix crear un ambient protagonisme de la Mila, era pantalla va ser la fidelitat a després de la violació, marca- i, sobretot, un personatge ple dent intensitat dels esdeveni- molt necessari vehicular tot l’esperit de la novel·la, sense da per sempre més en carn de vida, com si fos realment de ments que s’hi narren, pel allò que passa en pantalla a frenar, però, la seva llibertat viva –una ferida que s’ha fet carn i ossos, de carn de manera torrent de sensacions i senti- través dels ulls de la Mila, de creativa. Així ho explicava el amb un pern de ferro, en especial, la marca dels grans ments contradictoris que ha- caure, clara imatge d’una vio- novel·listes, de fet. Es tracta, a biten dins els seus personat- lació que no s’explica–, Mila més, d’una intimitat que s’ha ges i sobretot pel retrat de la surt a fora, amb el cel proper convertit en el centre de la no- seva protagonista, la Mila, un i la muntanya llunyana, i ja vel·la contemporània, amb un dels personatges femenins no hi voldrà tornar a entrar gran relleu no només de la més rics de la literatura cata- “mai més”, destaca; allà espe- sensualitat sinó també de la se- lana. En aquesta primera rarà el marit, amb el qual xualitat, d’ençà dels autors aproximació, el lector detecta tampoc no vol tornar “mai russos, de manera especial, que també entre línies unes enor- més”, repeteix. En canvi, van atreure molt Víctor Català. mes possibilitats cinemato- l’Ànima es quedarà “per sem- I així l’autora demostra la seva gràfiques en el curs de la his- pre més”, notem-ho bé, lliure perspicàcia com a creadora. tòria. El director català Romà per la muntanya, fins que Guardiet també les va veure i trobi un altre pastor i una al- per això va dirigir-ne una UN QUADRE DE COROT De fet, hi ha un quadre de Ba- tra ermitana, se’ns diu. Des de adaptació al cinema protago- tiste-Camille Corot (1796 - 1875) la meva perspectiva, l’Ànima nitzada per Núria Cano, Ome- que es titula La Solitude, Souvenir –de la muntanya/món–, re- ro Antonutti, Albert Vidal i de Vigen, en el qual veiem una presenta el mal etern, contra el Pep Tosar. Recordem una mi- dona, tota sola enmig d’un qual l’home/dona no pot llui- ca la història de Solitud... paisatge esplèndid, “cel i mun- tar; així, finalment la novel·la ARXIU tanya, muntanya i cel”, com a se centra en aquest tema que, LA HISTÒRIA DE L’OBRA Omero Antonutti en la versió cinematogràfica de ‘Solitud’ Solitud, amb grans arbres, un cel La Mila (Núria Cano) s’acaba des de l’antiguitat clàssica, ha ennuvolat, amb una ullada de de casar amb en Maties (Pep preocupat la humanitat. De les seves percepcions, sensaci- director amb motiu de l’estre- sol que es reflecteix en l’aigua, Tosar). La parella es trasllada a fet, per Víctor Català el mal, ons i sentiments. na del film: “Parteixo de la que no sabem si és d’un riu o una ermita perduda al mig juntament amb la mort, sem- Els actors del film formen base que una adaptació és una d’un llac. Imatge simbòlica i d’una muntanya on ell ha bla regnar al món i representa, un elenc d’allò més curiós. recreació que parteix d’una poètica de la solitud. Els crítics trobat feina. La Mila no es a més del que l’home no és L’interès fonamental del di- història donada però que pot d’art, que inicialment no havi- trobarà gens còmoda en capaç de comprendre, allò que rector era trobar un grup ho- evolucionar cap a altres llocs. en comprès el nou paisatgisme aquest nou entorn vital, la so- fa terrible la vida humana. mogeni d’actors que fossin Coses que en el primer im- de Corot, van trobar finalment litud de la muntanya li pro- capaços de transmetre tot el pacte semblen absolutament la fórmula adient per definir-lo, voca un neguit i un malestar ventall d’emocions per les fidels, pot ser que després no SENTIMENTS I SENSACIONS Però si la mirada de Mila, do- nature rêvée, és dir la naturalesa constants. L’actitud passiva i quals transiten a través de la ho siguin tant. M’agrada molt minant a l’obra, és tan rica com somniada. I em sembla que absolutament asexual d’en mirada. Per donar vida a la quan algú em diu que hem personal, també ho és la seva aquest pot ser també el paisat- Maties fa que la Mila es trobi sabut trobar el feeling que Mila el director volia un rostre intimitat, que vol dir no només ge reflectit a la novel·la. I tota la no només insatisfeta sinó poc conegut que pogués re- transmet l’obra”. sentiments, sinó també sensa- novel·la en si, un somni imagi- també frustrada amb una vida sultar alhora sorprenent i Dos aspectes bàsics caracte- cions; així, només iniciar-se So- natiu per expressar una expe- imposada. Aquesta sensació de versàtil. Després d’un exhaus- ritzen l’aproximació cinema- litud, se’ns presenta un perso- riència de la vida, de la qual en desassossec es veurà incre- tiu procés de càsting, l’escolli- togràfica a la novel·la de Cata- natge femení inquiet i sexual- resulta l’assumpció de la sole- mentada per la presència d’un da va ser l’actriu Núria Cano. là. D’una banda la molt ne- ment frustrat, i d’aquí la perti- dat, expressada per la sensibili- misteriós personatge anome- L’actor mallorquí Pep Tosar cessària importància del pai- nència de la lectura freudiana tat d’una notable creadora. En nat Ànima (Albert Vidal), un encarna amb encert tota la satge i l’entorn natural i de de Gabriel Ferrater, que es po- tot cas Víctor Català ha mirat la caçador furtiu amb qui en Ma- passivitat i desmenjament l’altra el punt de vista subjec- dria ampliar molt més perquè vida cara a cara i ha descobert, ties té tractes i que acabarà as- existencial d’en Maties. L’ita- tiu de la protagonista, eix l’obra és un ampli camp per a com destaca Hélène Cixous, setjant-la sexualment. Els lià Omero Antonutti, recordat vertebrador de la novel·la, que aquest tipus d’enfocament: de- que “La vida és terrible. Terri- únics moments de satisfacció per les seves creacions en en la pel·lícula es va potenciar pressió, histèria, sublimació, blement bella, terriblement els hi proporcionarà en Gaietà, films com ara El sur, de Víctor encara més. En relació amb el somnis...; ens trobem ja, doncs, cruel, per a qui mira les coses un pastor plàcid i ple de savie- Erice, i Padre padrone, dels ger- primer aspecte, el film emfa- en plena novel·la psicològica, com són”. O per dir-ho amb sa de qui ella acabarà enamo- mans Taviani, és l’encarregat sitza al màxim la convivència aquella que analitza senti- paraules molt semblants de la rant-se. La situació entre la Mi- de dotar de versemblança i de la Mila amb l’entorn natu- ments, estats d’ànim, que par- nostra autora: “Jo estimo la vi- la, en Maties i l’Ànima esde- humanitat el pastor Gaietà, i ral que l’envolta. L’expressivi- teix d’un personatge en una si- da tal com és: dolça i amarga, vindrà insostenible i la Mila Albert Vidal –recentment als tat del paisatge es fa tan pa- tuació determinada. Es tracta clara i ombrívola”. Val la pena haurà d’enfrontar-se a ella nostres escenaris amb El prín- tent que, com el mateix di- d’uns sentiments de gran com- tenir molt present Solitud i ara mateixa i prendre una dràstica cep– desplega tota la seva rector reconeix, esdevé un plexitat, de vegades ignorats, justament Edicions 62 n’ha decisió que canviï la seva vida. gamma de recursos facials per personatge cabdal de la pel·lí- “malèfiques sensacions desco- Romà Guardiet va rodar So- publicat una edició per com- omplir d’animalitat i desig cula. Calia que la realitat vital negudes”, mentre que d’altres litud els mesos de maig i juny memorar-ne el centenari. sexual l’Ànima. de la Mila es veiés visualment
  • 4. AVUI CULTURA IV ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 ENTREVISTA Dennis Lehane Novel·lista nord-americà “Escriure un llibre és un descobriment” FRANCESC BOMBÍ-VILASECA Després de l’èxit de ‘Mystic River’, Dennis Lehane presenta ‘Shutter Island’ (RBA), una novel·la en què dos agents de l’FBI tenen un cas en una illa convertida en un obscur centre penal psiquiàtric. En aquesta entrevista parla del llibre i de la seva manera d’entendre la literatura Sense l’ajuda de Frank Sina- tra, i per això he escrit Shutter F.B.V. tra no hauria pogut escriure Island, i m’he tret de sobre aquesta novel·la... tota la pressió que tenia al D.L. Jo estava molt encallat en damunt. Amb aquest llibre el llibre, després d’un mes em vaig dir: “Vagi on vagi, XAVIER CARRION escrivint, i la meva agent, Mystic River no canviarà el ti- Ann Rittenberg, em va enviar pus d’escriptor que sóc, no de pressa, llavors vaig tenir tema? Passa sempre. No sé mai Vaig treballar amb nens D.L. un disc de Frank Sinatra, que puc escriure el mateix llibre un somni estrany, i la major exactament què estic dient amb problemes psicològics, i no és exactament el tipus de un altre cop”. part del llibre em va venir, quan escric, seria molt dolent va començar a interessar-me. F.B.V. D’on sorgeix l’univers de música que escolto, però hi em vaig llevar i vaig escriu- per a un escriptor ser massa En moltes ocasions és relati- ‘Shutter Island’? ha totes aquestes cançons re-ho... I quatre mesos des- conscient del que està inten- vament fàcil curar el mal del doloroses sobre l’amor per- D.L. Quan era un nen, el meu prés el llibre estava acabat. Va tant dir, però sí que qüestiono cos, però és molt més difícil dut, que em van ajudar a en- oncle em va portar a una illa ser força ràpid. el concepte de realitat, crec que curar el mal de la ment, que F.B.V. ‘Shutter Island’ qüestiona els trar en el protagonista. Vaig on hi havia una institució és fascinant. Mentre escrius és un engranatge molt com- conceptes de veritat i mentida, estar escoltant el disc una psiquiàtrica, que feia temps saps cap a on vas, què passarà a plex. Vaig treballar com a realitat i ficció... vegada i una altra, sobretot que ja era tancada. És una la història, però no el que vol conseller d’aquests nens, no una cançó que es diu Bewit experiència que no he oblidat D.L. Absolutament. Diuen que la dir sobre, per exemple, la soci- exactament com a terapeuta. ched, i em va ajudar a trobar mai, perquè em va fer desen- història l’escriuen els guanya- etat o la psiquiatria, o la Guerra Eren nens dels quals havien el caràcter del personatge. volupar molt la imaginació. dors, i el concepte de realitat té Freda... Això són coses que no abusat físicament, sexual- Normalment no és fins que Vint-i-cinc anys més tard jo molt a veure amb la teva pers- saps fins que acabes el llibre i ment o psíquicament i que tinc unes quantes caracterís- estava caminant per la platja pectiva, igual que passa amb tornes a començar per rees- vivien en una residència on tiques d’un personatges que de Massachusetts, vaig aixe- tot. Com pot ser que dues per- criure’l. Escriure un llibre és un els tractàvem les 24 hores del puc escriure’n, no abans. Hi car el cap i vaig veure les illes, sones experimentin exacta- descobriment. dia. Hi vaig durar dos anys, F.B.V. Quin interès té en la ha moltes cançons sobre els i vaig tenir una idea, i tot va ment el mateix i tinguin dos però no podia escriure i ho psiquiatria? diferents aspectes de l’amor començar. Tot va passar molt sentiments diferents sobre el vaig deixar. És l’únic període perdut, que per a mi és del de la meva vida en què no he que va el llibre, però Sinatra pogut escriure. F.B.V. Els problemes d’aquells nens va ser el desllorigador. Fugint de la realitat F.B.V. Com se sent amb l’etiqueta el devien afectar molt... de ser “el que va escriure la no- D.L. Va tenir un efecte molt vel·la en què es basa la pel·lícula profund, m’ha fet mirar el ‘Mystic River’”? món d’una manera molt dife- ➤ A Shutter Island (RBA), Dennis Lehane (Dor- D.L. Molt bé, sincerament. El rent i ha fet que moltes coses negra. Negra i urbana, diria ell. La seva pri- que està molt bé és que la chester, Massachusetts, 1964) envia dos mera novel·la, A Drink Before the War, ja va agafessin per a mi una forma gent sempre em pregunta agents de l’FBI, l’any 1954, a treballar en un determinada. Per exemple, guanyar el premi Shamus a la millor primera quan saben que sóc escriptor: cas en una illa ocupada només per un centre novel·la. A més d’aquesta i de Mystic River, RBA potser una persona de cada “Què has escrit?”, i abans deia psiquiàtric penitenciari. Allà, el pacients re- també ha publicat Plegarias en la noche i Desa- deu milions neix dolenta, pe- els meus llibres i ningú sabia clusos són tractats amb mètodes inhumans, i pareció una noche –dues novel·les protagonit- rò els dolents es creen, els fan quins eren, mentre que ara el que havia de ser una simple fuga del centre els pares, l’ambient o el que zades per la parella de detectius Patrick Ken- dic Mystic River i ja saben qui es converteix en una trama complexa en què sigui, però no es pot néixer zie i Angela Gennaro–, que van tenir una sóc, m’ajuda a identificar-me. les motivacions dels uns i dels altres, la reali- dolent, n’estic convençut, gran acceptació als EUA. No en tinc cap queixa. tat, la natura i la ficció es confonen i juguen amb només una excepció cada Junt amb altres escriptors, Lehane va for- F.B.V. No li afegeix pressió? a portar el lector d’un lloc a un altre. En dar- deu milions. Tenim aquest mar part del grup Escriptors contra la Guerra, D.L. No. Haig d’admetre que la rera instància, és el lector qui haurà de decidir concepte de la mala llavor, i a més de treballar de conseller amb adoles- vaig sentir, però sobretot què passa, on i per què. però no crec que sigui real. El cents problemàtics també ha treballat de xo- abans de la pel·lícula, ja amb Tot i que molts l’identifiquen per la pel·lí- que vam veure una vegada i fer, aparcacotxes, cambrer, llibreter, conduc- el llibre, que als Estats Units cula Mystic River, que va dirigir Clint Eastwood una altra en els nens amb qui tor de tràilers..., feines que no hi ha cap dubte va ser un fenomen de ple i que va guanyar dos Oscars, Lehane ja tenia treballàvem és que no hi havia que també han contribuït a donar perspectiva dret. L’única manera d’eludir tota una reputació com a autor de novel·la cap misteri: sempre podíem als seus llibres. ➤➤➤ la pressió és anar-hi en con-
  • 5. AVUI CULTURA V ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 ENTREVISTA Dennis Lehane Novel·lista nord-americà ➤➤➤ que la novel·la és morta, o que que el lector trobi les soluci- ballar una mica? Si vols que Brönte, Patrick traçar els problemes fins a ca- la literatura ho és, algú, sigui ons. Una de les lleis més anti- t’ho expliquin tot i que tot McGrath... F.B.V. Un dels sentiments més forts sa, sempre. Hi havia nens re- jove o gran, home o dona, gues de l’escriptura és el mos- t’ho facin com si fossis un nen de la novel·la és aquesta soledat tra-ho, no ho diguis. No puc alment violents, i tinc una ci- vindrà i canviarà la direcció malalt al llit... mira la tele. gairebé còsmica... F.B.V. Què el va portar a escriure catriu pera tota la vida d’un de la literatura. Sóc optimista, dir-te com t’has de sentir ni D.L. Va ser dur, hi havia mo- sobre policies? d’ells, però m’agradaven, per- normalment. com has de pensar, només ments que eren molt difícils F.B.V. Encara que en aquest llibre D.L. Crec que és perquè sempre què eren nens, no eren culpa- t’ho puc mostrar perquè tu en d’escriure, perquè em sentia hagi deixat de banda la part més treguis les teves pròpies con- he estat interessat en la vio- bles de res. En canvi, els molt malament amb l’aïlla- urbana, es defineix com a autor lència, i m’era catàrtic. No adults... No ho passava gaire clusions. Jo he volgut por- ment del meu personatge, de novel·la negra. ¿S’hi sent cò- bé amb els seus pares. Això té tar-ho fins a l’extrem, de ma- puc respondre... ¿Primer va però al final resulta que d’al- mode, amb l’etiqueta? ¿Podria es- nera que el lector ha de deci- ser l’ou o la gallina? Em va a veure amb la literatura, guna manera tots anem sols criure un altre tipus de novel·la? dir exactament què ha llegit venir de manera natural. perquè estic obsessivament D.L. És el que estic fent en el F.B.V. També parla dels efectes de la per la vida, i hem inventat les interessat en els éssers hu- que passa, al final del llibre. meu nou llibre, de manera Segona Guerra Mundial en els distraccions per ama- mans, i treballar amb els nens Molts lectors em diuen que que quan l’acabi ho sabrem... soldats nord-americans que en gar-nos-ho. La novel·la exami- era aprendre amb ells; en volen parlar sobre aquest fi- van tornar... na aquest home amb el cor Necessito plantejar-me nous canvi, ara exploro i explico la nal, i jo els dic que no, que no trencat... que intenta apro- reptes; si no, no tindria sentit realitat des d’una altra pers- tinc res a dir-los, ells són els D.L. El mite diu que eren joves par-se a la gent, i al final del llevar-me cada dia. Ara he fet sans i forts, però molts van pectiva. A més, escriure pot que han de trobar les respos- llibre s’adona de fins a quin un llibre gòtic. On toca anar, ser un tipus de teràpia, hi ha tes. A mi m’encanta que m’ho morir d’atac de cor abans extrem ho intenta. Vaig dels seixanta anys. Als un alleujament. És molt ca- treballar amb un nen Estats Units es diu que tàrtic. F.B.V. Per a molta gent la novel·la esquizofrènic, i això és el mai no han volgut par- negra és molt poc literària. Què en que veus, una habilitat lar d’aquella guerra, i pensa? per, gairebé, tocar el jo dic que, en realitat, D.L. Crec que això està canvi- món, un intent que molta gent no els va ant. Hi té molt a veure un sempre hi és però que és voler escoltar. Hi ha to- grup d’escriptors, entre els molt trist perquè sem- ta una generació d’ho- quals m’incloc tot i que no pre està sol. Els mitjans mes que van tornar me’n vanaglorio pas, que ens són inadequats. d’una de les pitjors ex- F.B.V. També hi ha la soledat vam donar a conèixer als periències de la història de l’escriptor... anys 90. Vam fer un esforç i com que vam guanyar conscient per canviar aquella D.L. Tots els escriptors es- els van demanar que no idea. Jo estic llicenciat en li- tan o han estat insatis- en parlessin, que ja es- teratura i escriptura, vull dir fets, en un moment o tava bé, i s’ho van que- que tinc una base de conei- altre, amb el nivell de dar a dins. Havíem de xements, igual que James Lee comunicació que tenen fer aquella guerra, no Burke i James Crumley, que a la seva vida, i per això hi ha discussió possible, va anar a la Universitat d’Io- escriuen, és un nivell en això, però no signi- wa i tots dos vénen de famí- més de comunicació. Tot fica que la gent que va lies amb força pedigrí litera- el que es necessita per anar-hi i en va tornar ri. La novel·la literària s’havia convertir-se en escriptor se’n pugui anar a dor- tornat vulgar als anys 80, i hi és un parell d’anys de mir cada nit tranquil- va haver un moviment per sentir-se com un estrany lament perquè saben tornar a l’argument, a les i no sentir-se totalment que eren al costat dels històries, i això és el que va connectat al món. Ho bons, també van fer portar molta gent cap a la dubto. Crec que en el moltes coses dolentes, i novel·la negra. La novel·la ne- fons tothom sent d’al- només cal preguntar gra també era el destí natural guna manera que no per saber-ho. F.B.V. ¿S’imagina escrivint de molta gent que estava han acabat d’entendre el un altre gènere, com ara preocupada per les classes que passa, i aquest és el teatre o poesia...? baixes, i molta gent escrivia dolor en l’existència hu- sobre això. Estic molt orgu- mana, perquè ningú pot D.L. He escrit una obra de llós de formar part d’aquesta ser tu per saber exacta- teatre que segurament tradició tan enorme. ment com et sents. És s’estrenarà a Nova York F.B.V. Hi ha alguna cosa més que alhora la bellesa i la al desembre, i també he policies i criminals... tristesa de la condició escrit poesia, però no la D.L. Depèn, també. Si només humana. publicaré pas, perquè escrius llibres que siguin ca- F.B.V. Abans ha dit que la conec grans poetes i jo sos policials amb la persecu- novel·la li va venir en un tinc clar que no ho sóc. ció d’un assassí en sèrie, lla- somni... Tinc un gran respecte vors ets un novel·lista de gè- D.L. De fet, em sembla que per la forma. N’escric nere, però el que va passar als una novel·la és un som- per modelar la meva 90, que ja havia començat als ni... No és la vida real, o llengua, però no m’a- 80, és que la gent va començar sí, i és ficció... S’hi usen gradaria comprometre a utilitzar els gèneres com a símbols, metàfores, ar- el meu nom donant-la a vehicle per introduir-se en te- quetips en els personat- conèixer. No vull ser un mes socials, i van començar a ges... Per fer una repre- diletant i dir: “Ai, mira, aplicar l’art de la gran litera- sentació del món, però avui sóc poeta!”... XAVIER CARRION F.B.V. Bastants novel·listes tura a la prosa. Aquesta és la no és el món, igual que escriuen poesia per a ells... tradició a la qual m’interessa en els somnis. Trobo fasci- després? facin: m’encanta que quan F.B.V. I on està anant? estar, no necessàriament a la nants els somnis, i els utilitzo, llegeixo un llibre o miro una D.L. Perquè ajuda a trobar la de Mickey Spillane, que era i són una part molt important D.L. Escric una novel·la que pel·lícula no m’ho donin tot música de les paraules i mi- un escriptor horrible: em del llibre, i pots rellegir-los i passa el 1919 a Nova York, una fet i hagi de pensar què he vist llora la prosa. D’altra banda, considero tan a prop d’ell com veure que tot el que passa a la novel·la històrica que sorgeix o llegit... sempre dic als meus estudi- F.B.V. Però a molts lectors es veu que de Jane Austen, per dir alguna novel·la hi és, aplicant les de la vaga de policies que va ants que si volen ser novel- no els agrada la dificultat, o això listes han d’estudiar les cosa. Alhora, personalment, jo metàfores del que passa... De haver-hi. Té a veure també diuen... també em trobo immers en tota manera, jo no escric els amb el naixement del movi- obres de teatre, perquè aju- una altra tradició que és la meus somnis, i no em sento ment sindicalista nord-ameri- D.L. No crec que ho hagi d’ex- den molt en l’estructura, i la novel·la urbana, al costat còmode escrivint amb molta cà, la postguerra de la Primera plicar tot. Si els agrada el que poesia els ajudarà amb la d’escriptors com ara Hubert consciència, necessito que Guerra Mundial als Estats faig, bé, i si no, és el risc que llengua. La poesia, com a mí- Selby, Richard Price i William flueixi el subconscient i que Units, el desenvolupament haig de prendre. És millor ai- nim als Estats Units, és molt Kennedy. Les meves novel·les faci la seva feina. M’hi he en- dels drets civils... Un entorn xò que escriure per al mínim menyspreada, fins al punt que, tenen molt a veure amb les trenat, vaig estar deu anys totalment diferent. comú denominador, ja hem si pregunta al nord-americà F.B.V. A ‘Shutter Island’ hi ha un experiències urbanes, amb aprenent-ne abans de publi- abaixat prou el nivell, a la mitjà si coneix cap poeta, és desenvolupament lineal dels fets... l’excepció precisament de car res. nostra societat. probable que no en sàpiga F.B.V. Quin creu que és el futur de Fins que alguna cosa es trenca i el F.B.V. Això sembla el contrari de Shutter Island, que és més aviat anomenar cap del segle XX; l’escriptura? lector no sap ben bé on es troba... parlar de les classes baixes... novel·la gòtica i és el meu ho- potser Seamus Heaney, perquè D.L. Cada vegada que algú digui D.L. És molt més interessant D.L. Per què no haurien de tre- menatge a les germanes va guanyar el Nobel.
  • 6. AVUI CULTURA VI ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 ILLES PERDUDES TAL COM RAJA Què ens ha d’agradar D’excursió al Xino LLUÍS LLORT scultura@avui.com MIQUEL DE PALOL l poeta Sebastià Sánchez Juan, a més de Joan Sal- E vat-Papasseit, admirava un barri de Barcelona: el ecordo la conversa en Xino. Durant el primer terç del segle XX, el Distrito R una vetllada de fa uns quinto, el Barri Xino, l’actual Raval, era un formi- anys amb dos amics, i guer humà amb una energia tan intensa que obria malgrat això col·le- de bat a bat les finestres de la inspiració de tota mena de li- gues del gremi, en terats i artistes. L’aire creatiu corria per dins dels caps dels què sense un grau d’alcohol intel·lectuals molt més que l’aire fresc pels carrers d’un barri excessiu per no reconèixer-nos laberíntic i sobrepoblat. Avui dia la sobrepoblació perdura en les opinions ens vam con- amb una immigració arribada de més enllà de les fronteres fessar mútuament que ens de l’Estat espanyol, el laberint de carrers s’enderroca a cops complaïa més la lectura de So- de reorganització urbanística municipal i la font d’inspira- merset Maugham que la de ció, el nucli de festa i passió, potser també s’hi pot trobar Joyce. Tenint en compte que però amagat, molt amagat i diluït en un pou de problemes parlàvem de complaença i que, i conflictes, cosa que en bona part ja passava fa 80 anys. a més, un dels tres era –és– Sánchez Juan va decidir i va aconseguir publicar una qualificat i reconegut professor multitudinària (amb un total de 107 autors) antologia poè- universitari de literatura, la tica en què va reunir tota mena de poetes que havien dedicat cosa adquiria una dimensió de algunes lletres, si no al barri, a un univers vital paral·lel al secret més que estimulant, fins que es vivia en aquella època a Barcelona. Antología poética del i tot provocativa. barrio Chino, impresa a la impremta Badía, va sortir al carrer L’acadèmia no dicta el gust, el 21 de desembre del 1948, en ple franquisme. Ara, gairebé sinó que jerarquitza nobleses 60 anys després, l’editorial Parsifal ha reeditat aquest volum intel·lectuals i ordena gens his- afegint-hi un pròleg magnífic de l’historiador, i també poeta, tòrics, amb encert o no, això Ferran Aisa. L’historiador ens explica els possibles orígens igualment ja és cosa de cadas- del terme Barri Xino i contextualitza l’època, l’ambient polí- cú. De manera conscient o no, tic, social i, en especial, el moment literari, amb una riquesa la qüestió ve de les relacions de de dades admirable. dependència entre una cosa i Molts dels poemes estan escrits en castellà, però també l’altra. ¿El fet que Joyce sigui n’hi ha de catalans, tot un mèrit a l’època, i en francès, com més important per a la història ara els de Baudelaire, Verlaine i Éluard. Entre els molts poe- de la literatura, i encara per a la tes presents hi trobareu clàssics catalans i internacionals, de la cultura occidental, obliga autors més avantguardistes i noms que mai no han estat a preferir-lo com a lectura, si no gaire coneguts o que fa anys que ningú llegeix. Hi trobareu volem quedar malament dins poemes de Salvat-Papasseit, Carner, Maragall, Sagarra, i del gremi? també de Rubén Darío, Joan Perucho, Nadia Sokolova i Tris- tan Tzara, i també de Juan Eduardo Cirlot, Guerau de Liost, Pedro Salinas i Stephen Spender (l’únic anglosaxó), i també UNA DERIVACIÓ MUSICAL La discussió duia a la vella idea de Jacint Verdaguer, que, a més de poeta, era un gran ex- SP de formació –la paideia dels cursionista, com ens explica Joan Cervera a Clergues excursio- El músic nord-americà Woody Guthrie grecs–, en l’aspecte de guia i nistes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). correcció del gust, però es va amb Joyce, emparats per la fal- periment, com a aventura in- complicar en una derivació ta de responsabilitat diguem-ne tel·lectual, com a operació de EXCURSIONISTA, PATRIOTA CATALÀ I CRISTIÀ musical a propòsit del que es- gremial. Vistes des de fora les Joan Cervera (Barcelona, 1926) sempre ha estat un excursi- risc, s’han destruït per sempre, coltàvem: com tantes altres co- coses no semblen tan greus, i onista, un patriota català i un cristià que des de l’any 1950 perquè no hi ha res més irre- ses, la música moderna popular ens agradi o no la tendència és ha canalitzat les seves passions al Club Excursionista de cuperable que una tradició de ha caigut en la mediatització a la doble moral. Gràcia. Cantant de coral amb una llarga experiència, també gust, adquirida per transmissió ha publicat molts articles a l’AVUI, Serra d’Or, Excursionisme, comercial soterradora dels au- La qüestió no seria preocu- directa, encara que sigui dins Cordada, Vèrtex... El 1991 va publicar La màgia de la muntanya, tèntics artistes innovadors. Po- pant si no fos per la creixent d’una secta d’iniciats. el 1998 Soliloquis muntanyencs, i ara ens arriba aquest llibre sant-hi noms, i des de l’eclecti- inversió de valors (de la con- Per ideologia, és l’hora de la cisme forçós de l’aficionat, di- versa que els he parlat ja deu en què reuneix 15 biografies de clergues delimitades pel hipocresia. Havent d’escollir ríem que Leonard Cohen, Bob fer uns set o vuit anys). Ara el tema de la muntanya. Amb pròleg d’Albert Manent, en entre la ingenuïtat i la ruleta Dylan, Billy Joel, Tom Waits i món acadèmic comença a dir aquest interessant assaig Cervera ens mostra el perquè de la russa, podem pensar si sempre Mark Knopfler no haurien de que el nervi central de la cul- simbiosi entre excursionisme i religió, relacionada amb la ha estat així, si aquells vells passar mai al davant de Woody tura passa per Somerset Maug- repressió que fa tants i tants anys pateix el poble català. Per dogmàtics encarcarats que tant Guthrie, quan la immensa ma- ham, autor del tot respectable, ordre cronològic, quinze mossens caminen amb pas ferm havíem combatut –o cregut joria de consumidors dels qua- per cert, però no tant els actu- per aquestes pàgines, entren a coves, escalen parets de roca, combatre– quan érem joves, de tre esmentats primer –en po- als equivalents. Si la indústria baixen tarteres i coronen cims, de Jacint Verdaguer a Joan qui tant ens havíem burlat, dríem dir quatre més, i qua- editorial es fortifica en la idea Torrent, passant per Antoni Batlle, Ricard Maria Carles, creien de debò allò que preco- ranta– no han sentit ni a parlar que la literatura no és una dis- Ramon Vidal i Joan Botam. nitzaven. de Guthrie. ciplina artística sinó una in- Com en el cas del Barri Xino, hi ha força espais naturals Creien els inquisidors en els La nit ens va dur per d’altres dústria i prou, i l’acadèmia que ja no són el que eren. Amb tot, la muntanya també ha valors en nom dels quals envi- viaranys, i l’endemà em vaig concedeix que l’entreteniment inspirat i inspira poemes. Esclar que, en tot cas, més que aven ciutadans a la foguera? adonar que potser havíem fet és el valor suprem, els últims inspiració el que cal és tenir ulls de poeta, llengua rica i Potser val més que no els ho amb Guthrie el mateix que refugis de la cultura com a ex- bona lletra. poguem preguntar. E L S LL I BRES M ÉS VENUTS Del 21 al 27 d’abril. Amb la col·laboració de les llibreries FNAC, Documenta, Proa-Espais, Ona, Laie, Llibreria 22, Catalonia, Casa del Llibre, Robafaves, Tres i Quatre, La Central i Alexandria Llibres. FICCIÓ NO FICCIÓ El gran engany Cuina per solters. Cuina de mercat Dan Brown. Empúries Ismael Prados. La Magrana — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— La ciutat invisible Prohibit als pares Emili Rosales. Proa Josep Lobato. La Magrana — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— Per un sac d’ossos Busco senyor per amistat i... Lluís-Anton Baulenas. Planeta Empar Moliner. Quaderns Crema — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— La pell i la princesa Minoria absoluta al país del tripartit Sebastià Alzamora. Destino M. Lucas. Q. Novell i T. Soler. Columna — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— La dona justa Fot-li, que som catalans Sándor Márai. Edicions 62 Bru, Jòdar i Palol. L’Esfera dels Llibres — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— El fusell del meu pare A peu per Mallorca sense veure el mar Saleem Hiner. La Campana Josep Maria Espinàs. La Campana RUTH MARIGOT RUTH MARIGOT — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— — — — — — — — — — — — — — — — — — — —— Emili Rosales Ismael Prados
  • 7. AVUI CULTURA VII ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 JOC NOU Molts llibres, alcen veus d’alar- o persuasors ocults dels seus S’ ma a molts paï- companys. ¿Hauríem acceptat sos, darrerament als començaments de la televi- a França i als Es- sió que els infants i els joves es tats Units, sobre passarien el temps que es pas- pocs lectors el descens de la lectura entre la sen davant de la pantalla? En població. El National Endow- un llibre titulat Nascut per com- ment for the Arts americà, en prar, subtitulat L’infant comerci- un estudi del febrer d’aquest alitzat i la nova cultura consumis- any, compara els indicadors ta, l’autora, Juliet B. Schor, ens EMILI TEIXIDOR educatius de vuit països, i adverteix que la cultura co- conclou que abans dels 10 anys mercial és dolenta per als in- els petits nord-americans lle- fants, però també per als geixen més i millor que els adults, i que protegint els pe- russos, els francesos i els esco- tits també ens protegim i ens cesos, però que els joves entre alliberem nosaltres. L’exposi- els 18 i els 24 anys llegeixen ció dels joves a la cultura co- cada cop menys. Tot i això, la mercial en els nivells actuals quantitat de llibres publicats rebaixa la seva autoestima i als EUA ha augmentat en afegeix ànsia i neguit a la seva aquests deu darrers anys un 50 vida, perquè mai no podran per cent, en totes les especiali- tenir tot el que la publicitat els tats, des de la poesia fins a la ofereix. història. L’estudi es titula La lectura en perill, i els francesos el SENSE ESFORÇ PERSONAL titulen La lectura s’enfonsa. Es fàcil manipular amb la pu- A França han passat dels blicitat un públic que no lle- 50.000 títols publicats cada geix, que no participa en cap any als 52.231, però els lectors esforç personal, diuen els soci- no han augmentat en la ma- òlegs. Una societat que es dis- teixa proporció. I si es manté tancia de l’escriptura i de la en una línia de dignitat és lectura es fa més manipulable i gràcies a les lectores, a les do- més inhumana. La lectura és la nes i les nenes a l’escola, que condició imprescindible per a llegeixen més que els homes i la competència dels mitjans i la els nens, en tots els gèneres, capacitat de judici. H.M. En- fins i tot els considerats fins fa zensberger ha definit l’analfa- poc masculins, com ara la no- bet secundari, que és aquell que vel·la policíaca i els volums ha estat escolaritzat per poder d’economia. Els homes només llegir, però que després depèn SABASTIAN WILNOW / AFP es mantenen al davant en els de la televisió per informar-se. Estudis recents demostren que cada cop s’edita més però es llegeix menys llibres de ciència i en els d’es- Aquests dies ha mort un ports. Tots els editors manifes- gran escriptor, Saul Bellow, cietat d’avui, els joves d’avui, a Barcelona i en el seu llibre publicitat de tota mena al que ten que si bé la quantitat de Divertim-nos fins a morir, editat que ens deia que la literatura, no disposen ni a casa ni a l’es- un sociòleg en diu “el baix llibres publicats augmenta, la la lectura, ens dóna armes per cola d’aquest temps contem- per Llibres de l’Índex. Així ventre tou de les classes con- mitjana de tiratge ha baixat. lluitar entre les dues forces que platiu per submergir-se en la doncs la culpa del baix nivell sumistes”, els més desprotegits En un llibre publicat el amenacen la humanitat en el lectura. És impossible aconse- de lectura entre els joves no i àvids de novetats, que són els 2004, Les elegies de Gutemberg, de món actual, “la immersió en guir un temps profund en una seria només del sistema d’en- infants i els adolescents, ja te- Sven Birkets, subtitulat El destí l’infern d’estupidesa de la so- societat regida per “l’excitació senyament, sinó de la tecnolo- nim la batalla perduda. ¿Qui de la lectura en l’era electrònica, cietat moderna i la retirada en electrònica, que condiciona el gia que ha sacsejat la societat i hauria imaginat no fa gaire l’autor parla del deep time, o si- el regne original d’un mateix; cervell per treballar només de la pedagogia que no ha sa- que en els instituts i escoles hi gui, del temps profund, o si el primer té els perills de la amb impulsos electrònics”. El but com respondre-hi. hauria màquines de venda de voleu del temps contemplatiu, superficialitat i la distracció, el pedagog Neil Postman deia el Si a aquesta vulnerabilitat begudes i profilàctics? S’ha ar- o del temps de silenci que exi- segon els perills del solipsisme mateix i encara era més crític, adolescent hi afegim altres so- ribat fins a contractar alumnes geix un llibre, i de com la so- i l’isolament”. en la conferència que va donar tracs forts, com els afalacs de la per fer de venedors disfressats PARLEM-NE Coromines, gran mestre a segona conferència Aquest ordit és ara objecte de L del cicle Coromines tractament científic a base de de l’IEC (“Joan Coro- buidar en fitxes “hasta la saci- mines y la construc- edad” absolutament totes les de filòlegs ción del Diccionario revistes del ram (de la roma- crítico etimológico de la lengua nística, del llatí i grec, de les castellana”) va anar a càrrec de llengües indoeuropees, de la José Antonio Pascual, col·labo- germanística, l’arabística o el JOAN SOLÀ rador de l’homenatjat en la basquisme) i uns 500 llibres segona edició del diccionari més. I finalment un altre ele- castellà. Pascual treballa actu- ment essencial: el buidatge de alment en el diccionari histò- cionari de Coromines és essen- de la ciència i l’estímul de “u- 1061, avui aclarida amb una textos, en una època que n’hi ric d’aquesta llengua, un pro- cial per als aspectes històrics i no de los hitos de la filología altra “soga trecna” o soga tre- havia pocs de fiables. En aquest jecte antic començat i aban- filològics del castellà, que els hispánica”, que, com els Oríge- nada d’arrossegar; o “el cristal últim punt, explica Pascual, donat diverses vegades, i diu filòlegs no tenen cap altra obra nes de Menéndez Pidal, marca de su viril”, és a dir veril o ‘calze’ Coromines s’orienta amb el explícitament que només es més útil per endinsar-se en la un abans i un després. Els d’un text de Calderón que un seu experimentat olfacte de fi- fixarà en l’aspecte històric i complexa problemàtica dels exemples són paraules més o editor recent del dramaturg no lòleg: de cada època i de cada filològic de l’obra corominia- textos del passat, que és gràcies menys difícils com rebojo ‘pe- pot aclarir perquè inexplica- text tria aquells termes o for- na, no pas en l’etimològic. Si a aquesta obra que molts filò- dazo de pan’; la misteriosa je- blement no ha consultat mes que han de ser essencials ho recorden, Colón afirmava legs han pogut fer tesis docto- rigonza del Lazarillo de Tormes, aquest diccionari. per aclarir el fil conductor de l’altre dia que Coromines era rals amb profit, i que Coromi- una pedra preciosa que consta Potser l’aspecte més interes- l’etimologia i de l’evolució de més bon lingüista que no pas nes va renovar i capgirar les també com a jargonza o jirgonza sant de la conferència va ser la la llengua; no ho buida pas tot, filòleg, és a dir que tenia un condicions de la investigació i que la professora Rosa Na- minuciosa descripció de la me- doncs, tinguem-ho clar: però gran domini dels sistemes lin- filològica espanyola. Com que varro ha pogut aclarir gràcies todologia seguida per Coromi- l’atent filòleg modern ha po- güístics (de les lleis fonètiques i l’obra de Coromines no tenia, al Coromines; els camellos del nes. El nostre lingüista i filòleg gut valorar la intel·ligent, de- morfològiques, etc. de qualse- però, aquesta finalitat, “és evi- Quixot (II.70), que resulten ser va establir una xarxa de termes cisiva aportació de Coromines vol de les llengües que mane- dent” que hi podem fer recti- camelos; les arotelas o terrenys a base de les edicions del dic- també en aquest camp. Cente- ja), però que ara i adés li fal- ficacions: però és així que es fa artigats d’un document lleo- cionari de l’Academia, que al- nars de milers de fitxes, una tava o li fallava l’aspecte textu- la ciència, a partir d’una obra nès del segle XII; paliza, paraula menys li donaven una pista operació increïble, pròpia d’un al (un text que no coneix o no metodològicament modèlica. I “extrañísima” que avui ja s’ha cronològica. La xarxa es va en- gran equip però feta per una ha buidat, una datació). la resta de la conferència són pogut desentranyar; la “soga riquir i espesseir amb el bui- sola persona durant 18 anys, Doncs bé: Pascual afirma exemples concrets que mos- treca”, potser mala grafia d’un datge dels altres diccionaris de fins al límit de les seves forces amb contundència que el dic- tren la metodologia, els límits document de Sahagún de tota mena des del segle XV. i lluny de la seva terra.
  • 8. AVUI CULTURA VIII ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 ARA COM ARA L’APARADOR lectura de cada lector. I el no-sentit de poema és un dels seus sentits possibles. I si l’autor, Lluís Calvo, ens expliqués el sentit, o els sen- tits, que per ell té el poema, les seves explicacions, per molt brillants, intel·ligents i inspirades que fossin, no tin- drien cap valor especial pel que fa al sentit del poema, se- rien igual d’aclaridores o d’embolicadores que les de qualsevol altre lector. Els ver- sos ja són independents del seu autor. Fernando Cobo Calderón, Viajes por la historia. Planeta. EL POEMA ÉS EL QUE ÉS Barcelona, 2005. El poema que ens ocupa, Du- plicació, és el que és, en la seva materialitat (els seus mots, els arreja de llibre d’història B seus versos, les seves estrofes, i ficció en què un home les seves rimes, la seva eufonia descobreix casualment o antieufonia) i en els signifi- una fórmula per viatjar pel cats que els seus significants temps i d’aquesta manera co- poden suggerir, amb el be- incideix amb personatges com JOSEP LOSADA nentès que aquesta significa- ara Sòcrates, Shakespeare, Na- El poeta i narrador Lluís Calvo, autor d’‘Andròmeda espiral’ ció pot ser i pot no ser impor- poleó, Leonardo Da Vinci i tant per a segons qui el lle- Quevedo, entre d’altres. L’opacitat de Lluís Calvo geixi. I, sobretot, el poema no és pas cap enigma (si volem que no ho sigui, perquè també ho CARLES HAC MOR pot ser, un enigma, si així ho volem), no és un trencaclos- ques que el lector ha de des- luís Calvo escriu al la primera e del vers “el ble”, ja és com una boca (o una boca xifrar. El lector simplement L seu darrer llibre de que les dues vocals (a i e) són que és com una finestra) que llegeix, i a partir de la seva poemes, Andròmeda en dos versos diferents, en de- aboca alè. lectura, pot fer ben bé el que espiral (Emboscall): duïm que la màscara és ocul- I passem a la segona estrofa vulgui, amb el poema. I si li “Màscara de / oculta / ta, més que no pas que el ble del poema, perquè potser ens resulta inintel·ligible, la di- el ble / com / finestra / de boca és ocultat per la màscara. Ara podrà aclarir el sentit de la guem-ne culpa de la incom- / aboca / alè”. És la primera bé, igualment podria ser que primera estrofa. Fa així: “Mi- prensió és del lector mateix, estrofa del poema Duplicació, la màscara fos oculta i que al- rall / que mira / expira / Al·le- que ha volgut entendre el po- que hem agafat a la babalà per hora ocultés el ble. goria en / pell / i torna a fer”. ema des d’una racionalitat fer-ne el comentari analític El cas, però, és que la “Màs- La troca s’ha embolicat. Anem que no té. Albert Canadell, següent. cara de / oculta / el ble”, tal a la tercera i darrera estrofa: La poesia de Lluís Calvo té Els camins del mandala. El primer vers, “Màscara qual; i ho fa “com / finestra / “Per fe / d’alçar-se / en re / una lògica, o una no-lògica, Emboscall. Vic, 2005. de”, sembla que demani una de boca / aboca / alè”, és a dir, t’invoca”. lírica que en cada poema continuació. La preposició de com una finestra de boca (la El sentit que cercàvem al s’expandeix diferentment, ens desorienta i ens suggereix lbert Canadell (Tona, boca com a finestra?) que poema no l’hem trobat, no hi d’acord amb el que cada po- A alguna cosa del tot indefinida. 1963) ens presenta la se- aboca alè. Per tant, amb el re- és. I tanmateix això no vol dir ema demana per a la seva “Màscara de què?”, ens podem va primera novel·la, un duccionisme de la recerca pas que el poema no tingui escriptura. Aquesta lírica, demanar. I “oculta”, el segon recorregut autobiogràfic i ple d’un sol sentit a l’estrofa, po- sentit, sinó que té el sentit del ben personal i que no s’adiu vers, no sabem si vol dir que la d’aventures per Menorca, Lis- dríem entendre que una màs- que diu, del que és; té el sentit amb els esquemes poètics màscara és oculta o bé que boa, Fes, la Toscana i la selva cara, de no sabem què, és que li dóna la manera com ha dominants, és d’allò més bo, oculta “el ble” del tercer vers. amazònica. Anteriorment ha oculta i oculta el ble (un ble, estat escrit. I aquest sentit és interessant, colpidor i inqui- De tota manera, com que no publicat llibres de poesia i re- un floc de cabells que pengen) plural, o no és pas unívoc, va- etant que avui s’escriu en hi ha elisió entre la a d’oculta i culls de relats. a la manera d’una finestra que riarà segons cada lector i cada poesia. DÒXIES La ‘imparablefòbia’ com a símptoma n aquests darrers E anys, dues noves ca- tegories han entrat en joc en l’àmbit de ÀLEX BROCH definició de present de la literatura catalana: la im- parablefília i la imparablefòbia. El gú– que algú truca a la porta símptoma que les lleis del sis- ment en el terreny dels valors i dir n’hi ha. Jo que vinc d’una primer format per tots aquells per reclamar una posició dins tema literari funcionen al mar- les idees literàries. Altres consi- generació amb un sentit de que veuen amb simpatia l’e- l’espai comú i el dret de reco- ge de les voluntats dels que en deracions com les del camí solidaritat horizontal i no mergència d’una nova genera- neixement tan legítim, el seu, formen part. I funcionen sem- d’accés que hagin pogut seguir vertical, quan sento parlar de ció d’escriptors per tot allò que com qualsevol altre. pre. Una generació s’ha sentit són anecdòtiques, però, malau- “l’aristocràcia de l’esperit” em té de renovador, revitalitzador i He de dir que l’agressivitat intel·lectualment agredida per radament, s’han utilitzat i han poso a tremolar. Però també d’enllaç amb la tradició histò- verbal d’alguns –autors i crí- la força provocadora d’aquells servit per negar la legitimitat vull descobrir la distància que rica. A nous temps, noves re- tics– instal·lats a la imparablefò- que, biogràficament i cronolò- literària que hi pot haver en hi ha entre l’afirmació teòrica presentacions, siguin quines si- bia m’ha sorprès desfavorable- gicament, estan cridats a suc- l’obra d’aquests joves escrip- –el manifest– i la realització guin i a l’espera, encara, de ment i m’ha tornat a finals dels ceir-los, però no a excloure’ls si tors. El recurs és fàcil i conegut: pràctica. veure els resultats definitus. El 80 per recordar el llenguatge i les obres, d’uns i altres, així ho negant unes maneres es ne- Els imparables, com qualsevol segon format per tots aquells a les formes que molts d’ells uti- justifiquen. Només és això i guen unes obres i uns autors i, nova generació o procés de re- qui, inesperadament, la pre- litzaven per desbrossar el seu davant d’això és pot reaccionar per elevació, tot el que repre- novació literari, han creat ex- sència d’una nova generació els camí d’accés a la literatura del de moltes maneres. No és la senten, és a dir, la renovació, pectativa, han sabut crear ex- ha agafat amb el pas canviat. moment. Els mateixos que ara, imparablefòbia, literàriament, la amb la qual cosa s’intenta atu- pectativa. Ara tots els camins Aquells que creien tenir tot el quan s’han sentit qüestionats, més adequada ni, humana- rar allò que no és possible atu- estan oberts per a les possibles temps davant seu i quan el seu han reaccionat d’una manera ment, la més generosa. És una rar: el temps. Però les maneres confirmacions. I tenen un projecte d’afirmació està en tan irada que semblen haver reacció nerviosa i precipitada i les formes passaran i queda- temps per fer-ho. I nosaltres, procés i que, per edat, lògica- oblidat el llenguatge que van que –com el suflé– esperem ran les obres, i aleshores què entretant i atès que són impa- ment, no pot estar encara tan- utilitzar aleshores. que torni, ha de tornar, a unes caldrà fer, si no és anar als tex- rables, mirem què diuen però, cat, descobreixen, amb sorpre- Però, sobretot, la imparablefò- posicions més eqüànimes per tos i als principis estètics que d’entrada, no regategem cap sa –el temps no perdona nin- bia és un símptoma, un clar centrar tot el debat estricta- els orienten? Perquè de coses a possibilitat. Seria un greu error.
  • 9. AVUI CULTURA IX ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 ENIGMÍSTICA EL QUIOSC Acrobàcies PEPO TAMARIT MÀRIUS SERRA MariusSerra@verbalia.com l valencià Amadeu Viana exer- plis i mirada irònica decideix conversar cación de lo cómico) i especialment amb el E ceix de catedràtic de filologia amb els pensadors més importants que mateix Koestler, sense oblidar les refle- catalana a la Facultat de Lletres s’han ocupat de reflexionar sobre una xions d’Attardo, Bateson i Douglas, entre de Lleida. S’ha dedicat fona- qüestió tan summament estantissa com molts altres. L’assaig de Viana és com un mentalment a la sociolingüísti- l’humor. bosc ple de pinassa. Les traces dels ca- ca, però els lectors més contumaços el Assistim, doncs, als ressons de les mins van quedant esborrades però tan- coneixem (i reconeixem) per les seves converses que Viana manté amb Freud mateix és perfectament transitable. Vi- magnífiques traduccions catalanes dels (Der Witz und sein Beziehung zum Unbewus- brem amb bisociacions –el que en altres llibres més complexos de Lewis Carroll: sten, 1905; traducció castellana a Alianza: àmbits retòrics coneixem amb els noms Through the Looking Glass (A través de l’espill El chiste y su relación con lo inconsciente), de dissociació o fins i tot dilogia– com ara ; Quaderns Crema, 1985) i The Hunting of Bergson (Le rire: essai sur la signification du la que conté el rètol “S’admeten talons” 33 RPM. Número 0. the Snark (La caça del Merma; Pagès Editors, comique, 1940; traducció castellana a Es- situat en una sabateria (“I ara, una Societat Catalana de 1999). Ara Viana acaba de publicar un pasa-Calpe: La risa: ensayo sobre la signifi- sabateria on no admetessin talons!”). Música i Cultura Pop. assaig molt recomanable Compartim el seu diagnòs- Barcelona, abril, 2005. que du per títol Acròbates de tic sobre el fenomen: “Bis- l’emoció (Arola Editors, ociar, si ho entenc bé, és 2005). Unes acrobàcies, rimer número d’aquesta associar discursivament i P aquestes, que Viana extreu revista mensual de músi- dissociar implícitament”. de les reflexions sobre ca i cultura pop. A més de Topem també amb llargs l’humor que Arthur Koest- novetats discogràfiques, in- fragments de conversa ler va establir a The Act of clou reportatges de diferents quotidiana estesos a la Creation (1967). En aquest disciplines artístiques, entre- taula de dissecció del doc- context l’acrobàcia de l’e- vistes i articles de Miqui Puig, tor en pragmàtica que Via- moció és un curtcircuit. El Víctor Alexandre i Jordi Carbé. na porta dins. L’imaginem que els verbívors en podrí- amb la bata verda dels ci- em dir un xoc de mots. Ko- rurgians, buscant els me- estler va arribar a inventar canismes de l’humor en tota una terminologia que textos emblemàtics de no ha prosperat gaire, però l’absurd. Tornem a Beckett que Viana tanmateix re- de la seva mà, igual com cull. Són tres neologismes abans vam rellegir Carroll. parònims amb què l’autor Ens adherim a la seva fan- hongarès es refereix a la tàstica pregunta: “¿Seria unitat del sentit còmic –b- possible organitzar un atema–, la unitat d’emoció discurs completament co- –patema– i la unitat d’a- herent amb preguntes?”. prenentatge –matema–, Ens fixem en la seva res- amb el benentès que Koes- posta: “És possible”. Relle- tler considera l’humor com gim l’opinió de Manuel la regió central que separa Rivas sobre que l’himne el descobriment científic gallec no conté afirmaci- Enciclopèdic. Número 30. de la creació artística. És a ons sinó preguntes, de AEP- CDHS. dir, que el pallasso seria la manera que quan algú el Barcelona, gener, 2005. frontissa entre l’artista i el canta sembla Hamlet, i científic. El suggerent as- encara gosem afegir-hi un evista semestral del saig de Viana sintonitza oi? R Centre de Documentació amb aquesta visió de Koes- No cal fer acrobàcies per Històrico Social de l’Ate- tler. L’autor valencià ja ens llegir Viana. El seu assaig neu Enciclopèdic Popular. En el presenta amb un subtítol d’assaig és plenament re- prou il·lustratiu: Exploraci- aquesta ocasió està dedicada a eixit, i això sol ja és notí- ons sobre conversa, humor i Kropotkin (1842 - 1921), l’a- cia. No m’estranya que nomenat príncep anarquista. sentit. És obvi que la vida és una de les principals artè- Alguns dels col·laboradors són conversa. Què, si no? Per ries urbanes de la ciutat de J. Lizano, J. Alcalde i M. Aisa. això aquest catedràtic he- Lleida estigui dedicada al EPA terodox d’interessos am- Príncep de Viana. L’autor britànic Lewis Carroll L’INFERN DE L’ARMILLA Teatre d’amants que s’hauria de convertir en el Mercat de la Carn i la dansa, els nous formats, el multimèdia i el teatre experimental, res- to a l’extrem de la frontera, border line, enquistat amb la faldilla de Masu, tulipa terrestre. GERARD ALTAIÓ L’estratificació dels pans i els peixos, en gerard@teklamedia.com el desordre del moviment espars de la A l’Ovidi Montllor ordre del desig –mental– que du la im- quotidianitat, reprodueix la il·laritat per iumenge. Passejo la tarda a les possibilitat en el seu nucli intern de se- generació espontània. Els signes, despu- D Rambles amb Sätie africat, fri- màntica. Un segon ordre –material– llats de tota clofolla, mostren els cossos catiu i amb tambors del Sene- provoca el motor primari del moviment, en tota la seva esplendor més pura. Nombra. Número 2. gal, i amb un cert materialis- l’accent de la satisfacció. L’empresa tàctil dels peus i mans i ca- Nombra. Sabadell me en dansa: un vestit groc de De nou, amb vuits, amb set, amb uns i mes i ventres i malucs, foraviats, estipula i Vitòria, març, 2005. passes llargues dorm estirat a l’horitzó de altres, Carmelo Salazar ha passejat el ball el moviment i el gest dels llenguatges. La l’ull mentre em passa pel costat un àngel de xifres i metàfores tot just per dibuixar dansa, fent l’alçaprem dels conceptes, amb jersei a la cintura. l’índex dels cossos. Amb ets i uts, grocs, evista dedicada a les arts gestualitza les idees amb un batall sonor R Escudello la sopa de niu d’oreneta amb blaus i fúscies, tornasola la bandera repu- plàstiques i la literatura. d’artèries, músculs i pulmons. Com un vel·leïtats afrodisíaques perquè és ciència blicana en un autèntic arc de Sant Martí. En aquesta ocasió po- Canigó: en braille i nevat. certa que quan xisclen les orenetes es Funicular de les idees, els lípids, prote- Cigarreta i fila índia, ce ça la dansa, un dem llegir textos de Pere produeixen alteracions significatives en ïnes i carbohidrats accelerats i el teatre de Moix, David Castillo i Roberto motor primari de la velocitat. Obro el lli- els comportaments dels amateurs. És la les mans divideixen en dos el paradís. Lastre i contemplar il·lustraci- bre a la tauleta de nit, dessota el mar de primavera, de ben bon tros, que encami- Pepa, napoleònica o a la contra, sap que ons de Simonides, Josep Vilal- llibres del Barceló, i anoto amb cara de na els personatges cap al seu recer d’ora- els lluïsos tenen poca vàlua ara que els ta i Ángel Mari Miguel, entre circumstàncies que lluny d’aquí les pon- tòria. Com al Decameró, hi ha un primer rals i els ases no valen ni un euro. En el d’altres temes i autors. celles ja han florit.
  • 10. Crítica Aire, que no vol dir vent JORDI LLAVINA ons em sembla un llibre més lleuger en POESIA comparació amb els seus llibres més recents, els que formen part d’aquesta segona gran etapa de la trajectòria de Jordi Sarsanedas, Silenci, respostes, Sarsanedas –que arrencava del final de variacions. Proa. Barcelona, 2005. Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), però que sobretot cal fixar amb la publica- és aire que desigs”, ció de Cor meu, el món–. Hi predomina “M reclama Sarsanedas el poema curt, concís i contingut, amb en el poema inau- joies com ara Un sol dia: “Grill rere grill gural d’aquest lli- / entre l’índex i el polze, / em nodreixo bre. Aire que batega de la seva llum / pausada, inacabable, a la pell, una certificació de la vida. El / fins a la fi del món”. vent, pel “tall de cada fulla”, hi passa Aquest és un poema molt valuós i “bonhomiosament” (es tracta, doncs, molt representatiu en, com a mínim, d’un vent sense malícia, a la mesura dos aspectes. Estilísticament, diria que humana; d’un vent civilitzat, i, en el resumeix molt bé la manera de fer de millor sentit de la paraula, bo). Un vent Sarsanedas: cura severa en la tria dels que fa sentir “als cabells, a la pell” tot mots, ús habitual del polimetrisme i just una “carícia somiosa”. Tot plegat, sentit del ritme ben acomplert. Quant a una delicada manera de començar un l’actitud, els versos citats –i els cinc que llibre en què la vida es mostra molt n’he escamotejat– s’adiuen perfecta- rica d’interiors, però a la vegada girada ment amb aquest aferrament a la vida; de portes i finestres enfora. Delibera- però un aferrament sense desesperació, dament abocada enfora. Hi ha, en tot sense cap gest agònic. És com aquell qui moment i en tot vers, un desig asse- escura la copa, que ja no conté sinó es- degat de vida, de retenir l’instant, de casses gotes de vi. I troba que el licor que compartir amb el lector allò que Fer- guarden aquelles poques gotes és més rater en va dir l’“escata de llum” –que dolç i saborós que mai. em sembla recordar que vibrava a l’extrem d’una ungla de noia. Sarsa- AUSCULTACIÓ DEL MÓN nedas, per contra, es refereix a l’“esca- En un altre bell poema, s’hi expressa “la ta d’argent ferida” de la mirada–. Aire, fidelitat a cada batallada”. Un poema doncs. No pas un vent malcarat, que que al·ludeix a vells trens, en què “la escombra, sinó tot al contrari. Airet fusta, rossa, / hi gemega i es plany, / lla- lleu, de la naturalesa del que prescrivia grimeja vernissos”. Esplèndid. En un de un perspicaç “home del temps” com més enllà, el poeta referma la seva Carner. Cap alè d’aire que pugui esca- aposta per “viure amb la finestra ober- bellar o fer cloure els ulls. Els ulls, ta”. Ulls i mans, hi surten pertot. Ulls: “el aquí, com en els darrers llibres del somni de fitar / als mirallets clarors d’e- ternitat”. Més ulls: “com si diguéssim ulls poeta, es mantenen persistentment, tossudament oberts. Als terrats –es- / al vèrtex mateix de tu mateix”. Un criu una mica més avall– “el vent vèrtex molt sensible, que ho registra tot. desplega glòria, / glorieta de fira, no- I mans. Les mans que han arrugat paper (en el magnífic Ningú no viu de més”. Fora vanitat del món, també. franc). Les mans que creen, les dels ho- Aquí hi llegirem, hi sentirem, hi co- neixerem una encesa declaració d’a- mes que se’n serveixen amb plenitud (en un altre poema molt destacat, Ho- ferrament a la vida. Aquest Sarsanedas mes d’ofici, que pot dur a la memòria de gran potència creadora dels últims quinze anys –d’ençà de la certa represa l’inoblidable L’ofici que més m’agrada, de M. ÀNGELS TORRES que va constituir el llibre Cor meu, el Salvat-Papasseit). La mà del poema Cinc: Jordi Sarsanedas ha publicat un nou llibre de poemes món (1999); una etapa d’escriptura fe- “Tota la mà s’ensenyoreix / del món És més, penso que sovint en el títol bril, que ha tingut dues altres fites me). De moment, la guineu no les pot sencer”. La mà que abasta, o que di- notables en L’enlluernament, al cap del s’exhauria la poesia d’un llibre seu). heure (per tant, deu proclamar que són buixa els límits. La mà que acaricia o carrer (2001) i Com una tornada, sí Ara bé, també cal reconèixer que verdes). Se n’endevina, però, el pas se- estreny. aquesta enumeració titular pot donar (2003)– mostra, salvades les distàncies, cret. No hi ha, en aquest nou llibre de I, tot i aquest ús de sentits tan actius una idea prou justa de la substància de una actitud que pot recordar la dels Sarsanedas, gaires referències a la com el del tacte o fins el de la vista, no l’obra. vitalistes sense fissures Pere Quart i, mort. Al pas del temps, sí. Però a la podem passar per alt el de l’oïda. El si- En aquell poema inicial que deia, fins i tot, Blai Bonet. Pel que fa a l’estil mort, no. lenci del títol, que serveix al poeta per sota l’expressió d’un desig, hi havia un mateix, però, Sarsanedas manté més I, en canvi, sí que hi ha un desig deglutir tanta experiència, també, vin- avís: “Suposo, endevino / el pas menut, afinitats amb Pere Quart que no pas confiat de permanència més enllà de la guda de fora. Per fer-ne record amb for- secret, de la guineu”. Bé, val més una ma de vers. Les veus de darrere la cortina amb el de Santanyí. mort. Un desig, gairebé un convenci- guineu que no pas un llop. La guineu ment, que proporciona un sentit reli- estableix una suggestiva distinció entre és un animal infinitament més sim- giós –llegiu-ho en el sentit etimològic, els verbs escoltar i entendre, però, tant com EL PAS MENUT DE LA GUINEU Silenci, respostes, variacions: una vegada pàtic i, de totes totes, menys sangui- recte– a la nostra existència. “Tot per això, advoca per la missió creadora del més, el títol no em convenç gens ni nari que el llop (els llops, en la litera- sempre perdura / sota la cendra” (tot silenci del poeta. “El meu silenci escolta, mica. Trobo que fa poca justícia a la tura i en les muntanyes, tenen de allò, fundat –com volia Hölderlin– / s’exhaureix en la feina d’escoltar”. La poesia que conté el llibre. Si se’m per- sempre molt més mala premsa –con- pels poetes, o no: tot allò simplement vida és a l’altra banda de la cortina, però met la gosadia, Sarsanedas no acaba de sidereu-ne els ullals i, encara més, la viscut, que no es consumeix en l’intent també part dedins de la finestra. Que per sortir-se’n, en això dels títols (Brossa, gola–. Les guineus es fan un fart de ni en l’experiència). “A l’aigua, / la molts anys el poeta pugui continuar es- en canvi, que per mi no és un poeta carn de gallina, d’acord, però amb persistència s’hi emmiralla”. coltant, i nosaltres entendre la seva gaire digne d’esment, titulava molt bé. prou feines podrien fer mal a un ho- Formalment, Silenci, respostes, variaci- pausada auscultació del món.
  • 11. AVUI CULTURA XI ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 Lienas la raó està en l’ús de ASSAIG Fora el patriarcat! l’adjectiu radical. L’usa des del representant del Vaticà que continua defensant que les Gemma Lienas, qualitats més escaients d’una Rebels, ni putes ni submises. dona son la humilitat i la dis- Empúries. Barcelona, 2005. ANNA TOMÀS posició per acollir i escoltar, fins a la noia jove que encara no i Putes ni Soumisses ha topat amb les dificultats la- N és el nom d’una or- borals que suposa, per exem- ganització mixta ple, voler tenir un fill. nascuda el 2002 als barris perifèrics EXEMPLES DE DISCRIMINACIÓ francesos per lluitar pels drets La violència domèstica, les mí- de les dones –generalment seres pensions que reben les immigrants–, que, sovint vídues, el dret a adoptar per mitjançant la violència, són part de gais i lesbianes, l’ano- obligades pels nois de la bar- rèxia i la bulímia, i el desgast riada a sotmetre’s a normes sistemàtic de l’autoestima que culturals que els impedeixen han patit des de sempre les el creixement com a persones. dones, vehiculat a través dels En definitiva, són obligades a refranys, ensenyaments dels fi- acceptar el principi de perti- lòsofs, metges i pares de l’Es- nença a una d’aquestes dues glésia, són els temes d’algunes classes: noies respectables ver- de les cròniques que ens brinda sus noies no respectables. l’autora. A més, sovint destapa Gemma Lienas (Barcelona, situacions de misogínia que 1951) ha volgut, però, anar més passen molt més desapercebu- enllà i advertir-nos que “justa- des, com el fet que les investi- ment la rebel·lió és l’única ma- gacions mèdiques i els assajos nera que tenen les dones de clínics estudien patologies en el negar-se a ser encasellades”. sexe masculí i n’extrapolen els Moltes dones no són submises, resultats al femení. Per això és a dir, refusen sotmetre’s al massa sovint les dones afecta- judici dels homes, dels barons, des d’una malaltia o un efecte MARIA ÀNGELS TORRES i es rebel·len contra totes aque- secundari no es veuen reflecti- Gemma Lienas ha publicat l’assaig ‘Rebels, ni putes ni submises’ lles tradicions –vinguin d’on des en els prospectes mèdics. vinguin– contràries als seus ser protegida pel marit, Lienas afecten exclusivament...– li són “Se’ns ha atribuït un cos fe- prendre part en la lluita per drets i a la seva dignitat. remarca, amb la intel·ligència imputables”. Qui no coneix do- ble, tou i passiu, incapacitat assolir la paritat, ni que sigui Del setembre al desembre del argumentativa que la caracte- nes que fan la mateixa feina moralment o intel·lectualment, per escombrar cap a casa seva: 2004 Gemma Lienas va radiar, ritza, els prejudicis que conti- que un home i cobren menys? excés de libido i, contrària- si les dones tenen indepen- una cada dia, les cròniques nuen minant la nostra societat. Qui no s’ha sentit mai pressio- ment, també manca de libido... dència econòmica gràcies a un aplegades en el present títol a Amb un estil fresc, fina ironia i nada a fer règim després de Com va denunciar Cristina de sistema laboral equitatiu, en l’espai Amb ulls de dona, de Ca- dades contrastades, els lectors veure, en tanques publicitàries, Pizán al segle XIV en el seu lli- cas de divorci, no sortiran bre La ciutat de les dames, el talunya Cultura. Ara apareixen podran visualitzar molt més revistes i programes televisius, perjudicats. Ni elles tampoc. publicades en un sol volum per clarament els canvis urgents dones de proporcions impossi- menyspreu cap a les dones és tal que puguem revisar-les amb que han de tenir lloc en la so- bles? Qui no s’exclama una ve- tan unànime que arriba a crear NOTÍCIES D’ACTUALITAT Prenent com a punt de partida més deteniment i, així, reflexi- cietat, canvis que sovint poden gada i una altra en veure que hi la impressió que té raó de ser”. fets que eren notícia en aquell onar com cal sobre les conse- comportar la fi de certes pràc- ha jutges que són capaços No podem deixar passar moment, com ara la visita de la qüències del sistema patriarcal, tiques culturals. Fora la cultura d’absoldre maltractadors per- més temps. Cal tenir present Consellera d’Interior, Montser- que, vigent encara avui, no és quan és opressió! Què és si no què el dia del judici la víctima que com més es redueix l’es- rat Tura, a alguns prostíbuls de sinó una màquina extraordinà- un atemptat contra els drets de anava vestida a la moda i, per tima de l’altre, més control l’Empordà per interessar-se per pot exercir l’abusador. Rebels riament perversa: “Qualsevol la dona “forçar-la a romandre al tant, no s’ajustava a la imatge la higiene dels locals i les con- de les xacres que perjudiquen marge de la vida pública o co- del que seria una dona a qui és, doncs, un llibre molt ne- dicions de treball de les noies, i les dones –violència de gènere, brir-se amb un vel que la con- apallissen cada dos per tres? cessari tant per a lectores com les infames declaracions de Ro- distribució injusta de la rique- verteix en un objecte sexual?”. Acabar amb situacions com per a lectors que no combre- berto Butiglioni, que va asse- sa, poca presència pública, ine- El feminisme té mala premsa aquestes no és una lluita que guen amb les rodes de molí de gurar que la família existeix per xistent capacitat per decidir i la pregunta a fer-se no és per només crida a files a les dones. les nostres jerarquies, laiques permetre a la dona tenir fills i respecte a qüestions que ens què?, sinó com? Per Gemma Els homes també han de o sagrades. ges, els uns més intrigants que NARRATIVA Amb sotana i pistola els altres, com si ningú no fos allò que aparenta ser a simple vista. L’amor també jugarà el Thomas Gifford, Assassini. seu paper en la història. Ben Traducció de Jaume s’enamorarà d’una religiosa, Aubareda i Mònica Abad. JOAN AGUT sor Elisabeth, una catòlica Columna. Barcelona, 2005. convençuda al servei de l’Es- glésia. Finalment, i per aca- homas Gifford (EUA, lupa en el món de les altes fi- bar de complicar les coses, Però sor Valentine no arri- cruentes lluites pel poder en T 1937 - 2000) és un nances o l’espionatge interna- Ben no solament s’enfrontarà barà a lligar caps, perquè la el si de l’Església, de la fosca autor de best sellers amb l’enigma dels assassini, cional, sinó que els assassins mateixa nit de la seva arribada història dels assassini d’ençà poc conegut en les són clergues catòlics i l’acció sinó que haurà d’encarar-se a Princenton, és assassinada a del papa Borja. nostres latituds. Es gira entorn del Vaticà. amb un drama molt més la capella de la casa del seu El nucli del conflicte es re- va graduar a Harvard i el 1975 Sor Valentine és una reli- proper, que afecta els seus pare. Unes hores després mo- munta a París en els temps de va debutar com a escriptor giosa especial, historiadora pares, especialment la seva ren assassinats dos homes la Segona Guerra Mundial, amb la novel·la Un vent gelat, de l’Església catòlica que té mare, que es va suïcidar quan més, monsenyor Heferman, quan els homes de Pius XII que va guanyar el prestigiós un amant. El seu pare és un ell era un nen. col·laborador íntim de l’ar- contemporitzaven amb els premi Putman. El 1977 va pu- poderós home de negocis No cal dir que tota la intriga quebisbe de Nova York, i l’ho- nazis. En aquell moment ha- blicar L’home de Lisboa, que va nord-americà amb estretes serà descoberta i que els cul- me de negocis i amant de la vien tornat a aparèixer els as- esdevenir un èxit mundial. relacions amb el papa de Ro- pables pagaran els seus crims, religiosa, Curtis Lockhardt. sassini, comandats per un tal Assassini, editada l’any 1990, és ma. La noia torna als Estats així com l’amor, a la fi corres- Aquests, però, no són els únics Simon i dirigits a distància una extensa obra de gairebé Units disposada a concloure post, retribuirà els esforços de morts de la història. per un misteriós arxiduc. Qui vuit-centes pàgines, a la qual l’heroi de la novel·la. Assassini és una investigació que l’ha El germà de la noia, Ben, són els uns i els altres? Què l’autor hi va dedicar nou anys duta a París, Roma i el Caire, una obra densa i molt ben es- exseminarista dels jesuïtes, amaguen aquells homes des- entre documentar-se i escriu- els resultats de la qual poden crita. L’Església catòlica no en troba una fotografia misterio- prés de quaranta anys? re-la. Els editors afirmen que ser determinants per a l’e- surt gaire ben parada, per bé sa, que li donarà peu per ini- se n’han venut més de tres lecció del nou papa, ara que que les lluites secretes del Va- ciar una llarga investigació, AVANÇAR A ZIGA-ZAGUES milions de còpies. Thomas Gifford mena el lector l’hereu de sant Pere, Calixt ticà són perfectament versem- que culminarà, finalment, Assassini és un thriller de amb mà ferma. El fa avançar a IV, és a les portes de la mort. blants. “El cor de l’Església és el amb el descobriment de la qualitat. La singularitat de la ziga-zagues, descobrint-li de Els candidats més ferms a centre de la foscor”, diu un trama que mou els criminals novel·la està en el fet que els mica en mica els subtils fils de substituir-lo són els carde- dels personatges. La traducció eclesiàstics. Al llarg del llibre criminals no pertanyen a la la trama. No hi falten misteris nals Giacomo d’Ambrizzi i de Jaume Aubareda i Mònica el lector s’assabentarà de les màfia i la trama es desenvo- ni descripcions de personat- Manfredi Indelicato. Abad està molt ben feta. intimitats del Vaticà, de les
  • 12. AVUI CULTURA XII ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 Tendre i astut GEMMA CASAMAJÓ de l’article s’hi edifiquen altres ASSAIG gèneres i diversos registres. I així, el llibre té cèl·lules –i òr- gans– de la crònica, del quadre Ignasi Riera, La revolta de costums, del conte i de dels avis. Edicions 62. l’autobiografia. El resultat és Barcelona, 2005. un assaig divulgatiu format per un ramal de 22 branques gnasi Riera ja és una emancipades –que el lector I mica com els avis als podrà llegir de manera autò- ROBERT RAMOS quals la vida els ha noma–, la branca mestra del Ignasi Riera ha escrit un assaig centrat en el món dels avis marcat itineraris sovint qual són les relacions avis-néts. costeruts. Ho fa amb Alhora, les ramificacions de dels avis a través d’un registre El títol d’un llibre és sempre ticament tendeix a associar-se una justa combinació de ten- la vida del mestre Riera són irònic. «Avui dia el destí dels la portella i l’accés al seu inte- a savis. I en definitiva per de- dresa, ironia, astúcia i mà es- abundants i fecundes. S’ha de- avis, després d’haver treballat rior: té, per tant, un cabalós mostrar que ni els avis són tan querra en un recull d’articles dicat a la política de manera tota la vida, és viure doblement poder per atreure i condicio- savis –de fet, enderroca, en breus que porta per títol La professional; s’ha consagrat en segrestats. D’una banda, pels nar l’atenció del lector. Però tal l’obra, el tòpic de la saviesa de revolta dels avis, en el qual fixa el camp del periodisme català més grans: els besavis, per en- vegada els títols sempre signi- la senectut– ni els joves són la vista, primer, i desmunta, en qualitat d’articulista i ter- tendre’ns, que s’han quedat a fiquen alguna cosa més per als sempre aquells que fan la re- després, dos grans mites: la tulià; també s’ha aplicat a la casa perquè ningú no els pot autors que no pas per als lec- volta. saviesa dels vells i la bondat cuina en tant que gurmet amb pagar una residència digna. I de tors –que, com diu David Lod- dels infants. Riera és un hàbil criteri, que li ha permès pu- l’altra pels néts i nétes: “Qui se ge, sovint els acostumen a CANVI DE ROL DELS AVIS narrador d’anècdotes que sap blicar, entre d’altres, el Diccio- La condició de neoavi d’Ignasi n’haurà de fer càrrec si els pa- confondre–. Tanmateix, en soldar amb bona disposició. nari de la cuina catalana i el Llibre Riera és segurament la cir- aquesta La revolta dels avis el tí- res treballem i, a més, amb la Té aptituds per agermanar d’hores del ben menjar. Però ha cumstància i l’antecedent que situació de casa, ens queda tan tol serà, sens dubte, significa- màximes de la saviesa popular determina la tria d’aquesta te- estat el camp de la literatura poc marge de moviment?»”. tiu també per al lector. Ignasi amb referències als clàssics, màtica per a aquest nou llibre. –que ha cultivat des d’angles Amb tots aquests elements, Riera juga amb una frase sen- així com per harmonitzar i L’anàlisi que fa sobre el canvi molt diversos– el que més re- Ignasi Riera basteix i eleva una zilla però a la qual sap treure fondre un llarg anecdotari de rol dels avis en l’actualitat coneixement li ha donat. És obra modesta, senzilla i humil partit i profit. Associa, per co- personal amb experiències abasta i allarga facetes diver- autor de novel·les, narrativa, però de gran contundència. Ho mençar, un substantiu amb un generals i comunes. Això ma- ses. Fa una denúncia de l’ex- biografies i llibres de no-ficció. fa a través d’una prosa mesu- complement del nom que, teix indica que té dots d’ob- plotació descarada dels avis D’entre totes les seves obres rada i raonable: una prosa re- d’entrada, el caracteritza poc: servador: demostra en La re- destaquen Un patriota exemplar, per part de pares i néts, tira per posada alhora que excitable i la revolta, que és l’acció d’al- volta dels avis, i en altres obres Els catalans de Franco, Viatgers de terra el tòpic de la bondat dels emocional en alguns dels seus çar-se contra l’autoritat esta- i en els seus articles, que no és Barcelona, Jordi Pujol. Llums i om- infants i critica la cuina de l’à- vèrtexs. El resultat és una obra blerta, la fan normalment els miop ni daltònic. Mirada afi- bres i Un català a Madrid. Ha es- via i les tronades històries que que per la seva afabilitat i per joves i no els vells. L’autor, pa- lada que afina després a l’hora expliquen els avis i que no in- tat guardonat amb els premis la seva extensió, el lector podrà radoxalment, la posa en rela- de traduir-la en paraules. teressen a ningú. Desaprova, Octubre, Ramon Llull i Pere llegir en poques hores. El llibre ció amb ells, que no anomena La revolta dels avis segueix un en general, tòpics de tot tipus Quart d’humor i sàtira, entre ancians o padrins sinó avis, ter- agradarà, això segur. Sobretot itinerari híbrid: sobre la base amb què s’ha envoltat el món d’altres. als avis. me que sonorament i semàn- que Bach participa del que TEATRE En les aigües revoltades del joc Brossa en deia poesia escènica, és evident que aquesta visió en- tre tendra i grotesca d’un món Josep-Ramon Bach, vagament infantil, fantasiós i, Almanac intermitent. JOSEP MARIA RIPOLL en el fons, melancònic resulta Associació d’Actors enormement personal; o que i Directors Professionals tant els tocs esperpèntics d’al- de Catalunya. mement personal, nascut a Sa- Les disset peces teatrals gunes peces com el llenguatge tit a la manera d’Errol Flynn”, Barcelona, 2004. badell l’any 1946, que va pu- breus que componen Almanac popular del monòleg La xumba i la de Cinto, personatge rea- blicar un primer llibre el 1972 intermitent estan escrites entre dels instants ens remetrien, po- lista, arrelat al món quotidià, a molt temps que la –Emilie Kraufort, alumna de pri- el 1975 i el 1980; pertanyen, sats a trobar antecedents, que està convençut que ell i F revista Entreacte pu- mària, reeditat per Columna el doncs, a una primera època en abans a Espriu que no pas a Robin estan en un teatre i, blica textos teatrals 1998– i que estaria, en els seus l’obra de Bach en què, molt a Brossa. No cal encaparrar-s’hi, doncs, en la ficció. El desen- dels nostres autors i inicis, vinculat a Llibres del grans trets, es podria consta- però; en paraules de Formosa: llaç, en canvi, dóna la raó a que ha passat de do- Mall: allà hi publicaria De rems i tar una certa tensió entre el “Josep-Ramon Bach no té res Robin, per a qui les aventures nar-los un format de separata hores (1974), Diorames (1975) i món interior i l’exterior. D’a- de mimètic; és ben bé ell”. viscudes –imaginades?– són a atorgar-los el de llibrets, per Trànsfuga de la llum (1985), llibre quí poden provenir, en part, Remarquem, finalment, l’única realitat possible. dir-ho en els seus mateixos que inaugura, de fet, un nou alguns diàlegs amb aparença una característica d’aquests termes. En el cas que ens ocu- període en la seva obra, traduït de nonsense i una visió entre textos tan difícil de portar a AUTOCONSCIÈNCIA TEATRAL pa, se’ns ofereixen les peces D’altra banda, aquest grau en una obertura progressiva tendra i volgudament grotes- escena com és la bellesa de teatrals del poeta Josep-Ra- d’autoconsciència teatral por- cap al món extern. És a partir, ca d’un univers sovint relaci- moltes de les indicacions es- mon Bach que van conformar però, de L’ocell imperfecte (Co- ta també a fer participar l’es- onat amb la infantesa: el món cèniques: des de “la llum, l’espectacle Almanac intermi- pectador del joc i a trencar les lumna, 1996) que l’obra de del circ, els ciclistes, un cavall com si hagués estat sorpresa tent, dut a l’escenari per l’Aca- fronteres entre teatre i reali- Bach adopta el seu vessant més de cartró, l’home amb el nas en flagrant delicte, fuig de dèmia de Belles Arts de Saba- tat. Per això, i pels diàlegs conegut: el de les recreacions d’aixeta, personatges anome- cop i volta sense fer cas a dell, amb direcció de Francesc d’aparença absurda abans es- de poesia africana o asiàtica, nats Sepuede o Filomena i, en ningú” fins a “sota els acords Ventura, l’any 1980, i que mentats, es va parlar al seu que si, per una banda, lliguen general, un univers que “sura musicals de l’acrobàcia, tot va –després d’haver estat selec- moment de la influència de amb la voluntat de síntesi que en les aigües revoltades del desapareixent mentre avança cionat en la Segona Campa- Joan Brossa, que Feliu Formo- sempre ha caracteritzat la seva joc”. D’aquí en prové, també, la memòria”. Aquestes indi- nya de Teatre de La Caixa– va sa relativitza en els dos textos obra, per l’altra confirmen una de les millors peces del cacions ens recorden, per si ser presentat al Teatre Regina finals, l’un extret del progra- l’harmonia amb el món extern, recull: l’anomenada Més enllà calgués, que l’home que les de Barcelona. Cal tenir en ma de mà repartit a l’estrena representat per la natura, ja de Robin, en què es trenca una ha escrites no tan sols prové compte que els disset textos insinuada a Trànsfuga de la llum, de l’obra l’any 1980 i l’altre frontera ambigua entre dues del camp de la poesia sinó breus que ara s’apleguen aquí escrit ara mateix. De fet, i si bé un llibre que es tancava amb concepcions oposades de la que mai, escrigui el que es- constitueixen la producció en part, i en un sentit molt un vers significatiu: “Accepto la realitat: la de Robin, “aventu- crigui, no pot deixar de ser dramàtica d’un poeta enor- ampli, es podria considerar daga del temps”. rer irresistible i farsant”, “ves- poeta.
  • 13. AVUI CULTURA XIII ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 POESIA El llenguatge obrint-se pas CONCHA GARCÍA Juan Sánchez Peláez, Obra poética. Editorial Lumen. Barcelona, 2004. i comparéssim la grandesa d’alguns S poetes llatinoamerians amb la me- diocritat de molts poetes que aquí considerem mestres, ens adonaríem que la llengua espanyola porta en- grandint-se més de cent anys gràcies, sobretot, a alguns d’aquests poetes de l’altra banda de l’Atlàntic. L’obra poètica del veneçolà Juan Sánchez SP Peláez (1922 - 2003) s’edita per primer cop en el W.H. Hudson (Buenos Aires, 1841 - Londres, 1922), entre companys d’armes nostre país (ja coneixíem una breu selecció de la seva obra a Las ínsulas extrañas, Galaxia Gu- menys interessant pel que fa a Lluny de Troia l’Uruguai. Aquest novel·la, a més, temberg - Círculo de Lectores, 2002). Massa tard portava en la seva primera edició, potser per a l’autor. No estic d’acord amb el que 1885, un títol més llarg i més eloqü- va escriure la poeta russa Marina Tsvietàieva, ent: La terra porpra que Anglaterra va que el més important en la segona meitat de la perdre. I és que l’Uruguai va ser envaït vida d’un escriptor era escriure. No tenir èxit pel Regne Unit a les primeries del sinó tenir temps. Afirmació més que revisable, ANDREU GOMILA segle XIX i retornat immediatament perquè a qualsevol autor que hagi construït “per un parell de milers de soldats una obra valuosa, se li hauria de reconèixer britànics que havien estat fets preso- mentre encara és viu. Ana Nuño, que era gran ners a Buenos Aires”, assetjada tam- amiga del poeta, ha deixat escrit que si “hagués NARRATIVA bé per les tropes de Sa Majestat. Un nascut i publicat a Mèxic, l’Argentina, Xile, fet que Hudson reprova, sobretot Colòmbia o Perú, avui estaria cobert de premis després d’haver trepitjat la seva terra internacionals de poesia i almenys tres dels W.H. Hudson, La terra porpra. seus llibres –Animal de costumbre (1959), Rasgos i haver conviscut amb la seva gent. Traducció de Xavier Pàmies. comunes (1965) i Aire sobre el aire (1989)– haurien Ell hauria volgut que la bella Monte- Quaderns Crema. video, la reina del Plata, hagués pas- estat editats també a altres països llatinoame- Barcelona, 2005. sat a formar part de l’Imperi. Potser, ricans, però néixer i editar a Veneçuela avui des de la perspectiva històrica, molts comporta la indiferència més absoluta”. a felicitat, literàriament uruguaians ara pensen com ell. Aquest volum recull tota l’obra poètica de L parlant, és un element ben Juan Sánchez Peláez, en total set llibres pu- difícil de reflectir, de copsar. blicats entre el 1951 i el 1989, juntament a UNA POÈTICA EXCEPCIONAL I més en aquest món ple de Hudson, però, fa que el seu prota- altres poemes inèdits que l’autor va revisar i tristor, de lletjor creixent. gonista surti de Montevideo i s’en- corregir abans de morir. Sánchez Peláez va ser Rainer Maria Rilke, als Sonets a Orfeu, dinsi en l’interior del país, tot do- agregat cultural de l’ambaixada del seu país a ho aconsegueix de manera esplèndi- nant entrada a unes descripcions Bogotà i posteriorment a Madrid. També va da al catorzè poema de la segona gens ampul·loses i d’una poètica viure a París i a Nova York. Com a poeta es va part, quan parla de les flors, que “a- excepcional. “La llunyana Troia no fer conèixer als 30 anys amb Elena y los ele- men la terra que les fa créixer”, tot m’ha fet mai cap mal”, assegura mentos (1951), un llibre ple d’imatges singulars contraposant-les als homes, que “fe- Richard Lamb, com va fer Aquil·les que, en contra del que li han assignat alguns rim les coses”. Jorge Amado és un a la ciutat assetjada. El protagonis- crítics, no és en absolut surrealista; més aviat SP ta, tanmateix, com l’heroi de la Ilí- altre dels pocs escollits, gràcies a la sembla imaginista, si se li ha de posar una El novel·lista W.H. Hudson ada, prendrà part en la batalla, tot i història del barri Periperí de San etiqueta. En aquest llibre ja es capten les claus Salvador de Bahia i el comandant d’amagatotis. Van a la recerca d’un que la seva intervenció en la conte- que han de ser una constant en la seva es- Vasco Moscoso de Aragão, explicada refugi per al seu amor prohibit. Un sa no serà determinant ni per a la criptura: la naturalesa revestida de màgia, el a Els vells mariners. Un altre dels clàs- punt de partida que guiarà totes les lluita de blancos i colorados ni per a la caràcter incomplet de l’ésser humà i la cons- sics és W.H. Hudson (Buenos Aires, etapes del protagonista de l’obra, Ri- narració. El que sí que marcarà la tatació d’un doble gènere per a la humanitat: 1841 - Londres, 1922) i la seva pri- chard Lamb, per les terres de la Ban- vida de Lamb són les dones que home/dona, separats i junts, complementaris mera novel·la, La terra porpra, que ara da Oriental (nom antic de l’Uruguai) s’anirà trobant en el seu viatge. Pa- i diferents: “Tiempo inhóspito: soy tu enemigo te- ens arriba en català gràcies a Qua- i que recorrerà a la recerca d’una quita, la seva esposa, quedarà naz, tu rival sin / brillo, tu bajorrelieve en la alta derns Crema, segell que s’ha propo- feina. Durant el seu viatge d’anada i eclipsada per moments davant Do- noche / consumida claridad”. Veiem, a mesura sat descobrir-nos –sobretot en caste- tornada a la capital uruguaiana, lores, Candelaria, Demetria o Cleta. que llegim la seva poesia, que el llenguatge, llà a través d’El Acantilado– el món aquest anglès descregut i romàntic Elles ens mostaran com és ell, les porós i enigmàtic, comprimit i desinhibit, és d’un narrador força desconegut aquí, escoltarà, principalment, però també seves virtuts i febleses. Seran les que un vehicle que serveix al poeta per trobar la però força important nord enllà. s’embolicarà en la història del país, ens aportaran alguns dels millors seva memòria i sorprendre-la: “Me arrulla mi Jorge Luis Borges ja deia que La en les lluites sagnants entre els dos bocins de l’obra i la faran avançar. melodía pueril”. En aquest viatge reconeixem terra porpra era una de les poques partits, Blanco i Colorado, que do- L’escriptor anglo-argentí intro- una gran dosi de tendresa, com si en el que és narracions felices de la història de la minaven –i han dominat fins fa pocs dueix moltes referències literàries nimi hi hagués les qüestions fonamentals literatura universal. I és que Hudson, mesos– la vida política del país velades –l’anterior d’Homer n’és d’una existència. I és que aquest llenguatge no naturalista de vocació, era un ena- sud-americà i que van convertir només un exemple–, que el tra- és grandiloqüent, és ple de trucs de màgia, i morat de la vida. En el seu primer Montevideo en la Troia moderna, fa- ductor anota amb efectivitat. Això amb ell n’hi ha prou per reflectir els ressons volum literari, a la primera pàgina, mosa pels repetits setges que va patir ens acosta al cànon de l’autor: del temps: “Lo asible y cotidiano que nos trasciende, ja ens avança el seu punt de vista: a mitjans del segle XIX. Shakespeare, Homer, Lucreci, Co- nos ata / a un ritmo diverso”. El que emociona “¿Qui se’n vol anar abans dels no- Hudson, com molts britànics vic- leridge, Milton... I assoleix allò que d’aquesta poesia és aquesta reiteració eròtica ranta, ben mirat, d’aquest món di- torians i postvictorians, va ser un per a Walter Benjamin és el quid de que ens transmet a l’atribuir als elements na- vers i meravellós? Fan que me l’esti- perspicaç observador del món, que la novel·la: proclamar la profunda turals l’hàlit de vida necessari perquè sigui mi tant la foscor com la llum, tant les va intentar evitar la visió colonialista perplexitat de l’ésser viu. Hudson desvelada la inquietud de viure. El poeta seves dolçors com les seves amargu- de molts dels seus compatriotes. Per va a la recerca de la felicitat i el transita entre el llenguatge com si s’hagués res”, escriu. això els seus llibres són imprescindi- seus personatges saben gaudir de d’estavellar, però plana sobre la superfície i bles no només per la seva qualitat tot allò que veuen i escolten, amb aterra amb suavitat. Un llenguatge que acull literària, sinó també per comprendre les flors, els ocells, els arbres, els la vida i els seus moviments més subtils i re- UN LLIBRE D’AVENTURES La terra porpra és, simplificant molt, la història dels països per on trans- prats, els homes i les dones. Aquest vela, com va dir el seu paisà Juan Liscano, la un llibre d’aventures. Una novel·la corren. Si a Far away and long ago i a La terra porpra n’és només un tast, consciència de clandestinitat de l’ésser humà que explica el periple d’un anglès El Ombú fa una boníssima descripció que el naturalista esdevingut nar- en el món i la seva certesa angoixada d’haver resident temporalment a l’Argentina de l’Argentina del segle XIX i a Green rador va arrodonir més tard amb El estat foragitat alhora, com un estranger, sense que viatja a Montevideo fugint amb mansions s’atansa amb avidesa sobre Ombú, Green mansions i Far away and el seu consentiment: “De nadie es mi luz: se en- la seva estimada, que acaba d’esposar Veneçuela, La terra porpra no és long ago. corva en mis bolsillos como una sombra más”.
  • 14. AVUI CULTURA XIV ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 trolar els recursos en un mo- ASSAIG Dies de poeta viment que saps del cert que es pot desenvolupar sense mi- rar el rellotge, oblidant-se dels Leo Strauss, dictats del calendari i dels ¿Progreso o retorno? instants accelerats. Introducció de Josep M. JORDI CERVERA I és curiós, llegits en format Esquirol. Traducció de de llibre, que els articles de Francisco de la Torre. Diari sense dies acon- Paidós. Barcelona, 2004. segueixen agafar en- POESIA cara més una di- mensió especial i eo Strauss (1899 - 1973) és L fer-se més atempo- un autor controvertit i Pere Rovira, rals i així, fora de la enigmàtic que torna a la Diari sense dies 1998-2003. tinta efímera de la actualitat pel destacat paper Proa. Barcelona, 2005. premsa de cada dia, que tenen alguns dels seus se- semblen estar con- guidors a l’administració iari sense dies és la tents de tancar el ci- Bush. Nascut a Alemanya en D constatació pràcti- cle en què van ser una família jueva ortodoxa, va ca d’un autèntic concebuts i mos- haver d’emigrar a finals dels luxe, d’un d’a- trar-se plenament anys 30 als Estats Units, on va quests plaers esca- com a llibre on cap- ensenyar en diverses universi- dussers i gratificants que so- bussar-se, on poder tats. Del seu pensament –que vint demanen esforços previs parar, començar, Josep M. Esquirol revisa amb a l’hora d’aconseguir-los. No llegir i rellegir, assa- exactitud en el volum que resulta gens habitual que els borint-los tots com si presentem– destaca un inte- temps que vivim, abocats a la es tractés d’un llibre rès constant per la filosofia pressa, a les reflexions d’ur- de poemes, un a un i clàssica, perquè, al seu parer, gència, als dictats imperiosos en conjunt, amb cal- hi ha problemes perennes que d’aquest passar voraç de les ma, resseguint ca- tan sols els clàssics van saber necessitats, de les vivències, dascuna de les opci- examinar amb profunditat. de les informacions i dels ne- ons que Rovira di- Precisament, en un dels guits que ens trasbalsen, afa- buixa i sentint que, textos inclosos en aquest lli- voreixin la presència a les efectivamnet, la cal- bre, Strauss expressa la seva pàgines d’un diari d’un pro- ma acaba resultant admiració per la figura de Sò- jecte com el que Pere Rovira una bona aliada, crates i proclama la prioritat basteix a l’AVUI i que ara s’ha una companya que de la filosofia. vist convertit en llibre, tot i permet veure que la En el segon dels textos que més aviat és tracta d’un vida va molt més d’aquest volum, l’autor dis- ideari que primer va ser pen- enllà d’un grapat cuteix l’oposició entre pro- sat com un tot, com un con- d’obligacions pun- gressista i reaccionari, dues cepte i que més endavant es tuals que cal com- figures que en la modernitat, va anar fragmentant en arti- plir a data fixa i que ens diu, ocupen la diferència cles individuals que beuen de sempre hi ha la pos- entre el bo i el dolent. El fi- les bases que lliguen tota la sibilitat d’esgarra- lòsof també reflexiona a bas- feina feta fins ara. par minuts per als tament sobre les dues arrels petits viatges, per que, en tenaç tensió, fona- beure un got de vi o menten Occident: Atenes i PROSA DE POETA Diari sense dies és precisament per buscar un llibre Jerusalem o, en altres parau- això, fugir de la pressa, abdi- en una biblioteca les, la indagació filosòfica i la revelació bíblica. X.F. car d’aquesta obligatorietat de desordenada, la qual lligar-ho tot a una data, a un cosa ens permetrà fet concret, a un present efí- recórrer altres lli- mer que ens fuig dels dits a la bres que crèiem Diversos autors, El despertar mateixa velocitat que ens oblidats i recordar dels Països Catalans. CRISTINA CALDERER sobta o ens captiva. Els escrits moments impaga- Pere Rovira ha publicat un recull d’articles publicats a l’AVUI La Busca. Barcelona, 2004. de Rovira són prosa de poeta o bles. Petites rutes de poesia aplicada a les pàgines crutadora, de vegades enyora- aquell gir que només permet i l’esperit en les quals només l despertar dels Països Cata- d’un diari. L’observació de la dissa, però sempre pausada i autoritza el fet de saber-se do- podem tenir de guia un poeta E lans aplega les ponències vida es fa amb una mirada es- viva, cercant precisament minador del temps, de con- com Pere Rovira. de la jornada sobre psi- cologia i identitat nacional D’altra banda, l’obra rastreja la influèn- que ara fa un any es va cele- L’ètica de Bush brar a Sueca amb el títol Recu- cia cristiana, i específicament evangèlica, peració de l’autoestima i normali- en els plantejaments d’un president que tat nacional. L’obra desplega un comença les reunions del gabinet amb una pregària i que ha parlat amb insistència del discurs crític i desacomplexat bé i del mal. Tanmateix, més enllà d’a- al voltant dels fenòmens XAVIER FILELLA questa indubtable base religiosa que sus- identitaris de la nostra col·lec- tenta el discurs del president dels EUA, el tivitat. Obre el volum el psi- que l’autor ressalta en Bush és una ètica còleg Quim Gibert, que exposa no era justificable ni per les armes de des- intuïtiva que, potser per això, no s’ajusta a les relacions entre autoestima ASSAIG trucció massiva que Saddam no tenia (Bush un marc ètic coherent. i identitat nacional. A conti- mentia i els seus informes eren falsos), ni Singer –un assagista que no defuig mai nuació, la lingüista Carme Ju- per la voluntat d’alliberar el poble iraquià la polèmica– no deixa d’aprofundir en el nyent descriu el paper de la Peter Singer, El president del bé i el mal. (la major part de les víctimes de Saddam que hi ha darrere de l’actitud de Bush i fi- llengua com a instrument de L’ètica de George W. Bush. feia anys que eren mortes), sinó per una nalitza la seva argumentació presentant recuperació de la dignitat dels Traducció d’Imma Estany. voluntat prèvia d’envair l’Iraq i així garan- una crua disjuntiva al lector. La primera pobles. Per la seva banda, Pagès Editors. Lleida, 2004. tir el subministrament de petroli (que els opció (“jo no la trobo gaire plausible”, afir- l’eurodiputat i sociolingüista neoconservadors, recorda Singer, havien ma) és que al Bush real no li importa en Bernat Joan examina les con- l filòsof australià Peter Singer, plantejat l’any 1997 en el seu Projecte per a absolut portar una vida moralment cor- seqüències psicosocials de la E expert en bioètica i professor un nou segle americà). recta, només el motiva l’ambició personal i minorització lingüística i re- d’aquesta matèria a la Universitat el desig d’ajudar els seus amics rics. flexiona sobre l’autoestima i de Princeton, ofereix a El president La segona possibilitat –que ens submer- l’autoreconeixement com a UNS ARGUMENTS IMPLACABLES del bé i el mal un perfil de les pos- L’autor recorre a arguments no menys im- geix en les turbulentes aigües de la cons- elements indispensables per tures ètiques que ha adoptat George W. placables per valorar la posició de Bush en piració– és més intrigant i suggereix que revertir la minorització. Fi- Bush al llarg de la seva presidència. L’obra altres matèries que van des de la recerca Bush tan sols seria utilitzat per l’entorn nalment els psicòlegs Ferran examina l’ètica del president dels Estats amb cèl·lules mare i la reducció d’impostos neoconservador (els straussians Wolfowitz, Suay i Gemma Sanginés ofe- Units després de revisar no tan sols els seus fins al particular concepte de llibertat que Kristol i Kass, entre d’altres) per acomplir reixen un model d’anàlisi de discursos i escrits, sinó també l’abast de les té el president dels EUA. Hi ha una notable els seus obscurs propòsits polítics. En la conducta lingüística i valo- decisions que ha pres en l’exercici del seu diferència, explica en definitiva Singer, en- qualsevol cas, i sigui quina sigui la realitat ren la utilitat dels tallers d’es- càrrec. tre la retòrica grandiloqüent de Bush, del veritable Bush, la conclusió de Singer és pai lingüístic personal per Entre altres qüestions, Singer explica, sempre tan plena d’apel·lacions a la fe i demolidora: si el que es necessita d’un afrontar la submissió lingüís- amb l’ajuda d’una acurada documentació, afirmacions morals, i la sòrdida realitat de president és un missatge coherent, llavors tica i facilitar un ús normal del català. X.F. que la intervenció nord-americana a l’Iraq la seva presidència. George W. Bush és un fracàs rotund.
  • 15. AVUI CULTURA XV ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 o de l’artista, com a descriptor ASSAIG El bigoti de Bismarck del fur intern d’aquells que tracten de trobar el seu lloc entre els més grans de la histò- Friedrich Nietzsche, ria, Nietzsche no només és in- L’Anticrist. Edició d’Antonio comparable, sinó que és el bàl- Morillas. Llibres de l’Índex. PAU DITO TUBAU sam perfecte per a qui, com ell, Barcelona, 2004. vol i dol. Nietzsche sabia i proclamava que Wagner havia desaparegut possibilitat que se l’interpretés mes no va anar més enllà de la que la recerca de tot allò que és David Picó Sentelles, i la possibilitat d’un diàleg en- com un darwinista estricte que capacitat d’anàlisi dels anome- excel·lent implica unes condici- Filosofía de la escucha. riquidor ja no podia produir-se? menyspreava amb gestos aris- nats moralistes francesos, La ons potser naturals i un esforç Crítica. Barcelona, 2005. Com a aprenent d’hel·lenista tocràtics tot intent de lligam Rochefoucauld i La Bruyère, estrany que vitalment només Nietzsche no va passar de ser cooperant amb les col·lectivitats que queden ben per sota de està permès a uns pocs, i que, n un passatge de l’es- un alemany del seu segle que va mentre avalava moralment el Montaigne en l’estratègia de en el procés de creixement cap E plèndida introducció projectar les dèries cap a l’anti- predomini dels més forts i pre- resolució de certes contradicci- a aquesta mena de fites, s’han d’Antonio Morillas a guitat sense preocupar-se gaire sentava els febles com a res- ons malaltisses; però com a re- de superar de dolor a dolor di- la pionera edició de per conèixer a fons l’antiguitat; sentits; com a pensador de la tratista de les misèries i gran- versos obstacles fins a obtenir L’Anticrist en català com a filòsof va permetre la individualitat i els seus egois- deses de la figura del pensador plaers cada vegada més inten- s’esmenta una carta de Franz sos; però, vés a saber per què, Overbeck del 1889: “Veig Ni- pretenia fer el cim eliminant el etzsche en un racó del sofà, tot rastre dels seus mestres, con- encongit i llegint –com després tradient-los i revocant-los. En se sabria, les últimes proves de comptes d’acumular voraç el Nietzsche contra Wagner–, oferint bo i millor de cadascú, i agrair un aspecte tremendament de- allò rebut, i perseverar amb allò teriorat, ell que em veu i es il·limitat, en comptes de ser la llança cap a mi. Tot reconei- gran xucladora i esponja de tot, xent-me m’abraça amb força, a la manera de Goethe, s’enca- fet un mar de llàgrimes, i des- llava en batalles destructives prés, entre espasmes, torna a amb mestres menors o feia de desplomar-se al sofà”. L’escena rebentaire sense aconseguir passava a Torí i el filòsof s’aco- alliberar-se d’allò que denigra- miadava per sempre de la vida va. I esclar, volia tenir el bigoti intel·lectual. L’amic Overbeck desbocat, de foll follet, però el se’n va fer càrrec i el va dur a tenia ordenat i tofut. Basilea per tal que rebés una I no es relaxava, tenia vòmits, bona atenció mèdica. mals de cap, sempre havia d’a- No cal ser gaire agosarat per nar en contra d’alguna cosa o inferir d’aquesta trista escena emmirallar-se en aquells que que el pobre Nietzsche, ell ma- havien assolit coses extraordi- teix compositor de peces musi- nàries però potser no arribaven cals molt menors, se sentia a ser els millors mestres de la culpable davant del músic en història. I certament era un què havia vist realitzades les gran retratista de les mancan- seves idees de joventut, una ces, les insuficiències –aquella mena de mestre ideal en aque- tonada elèctrica i dolorosa de la lla esfera de l’existència que seva prosa, genial en tants as- més idealitzava –tal com ex- pectes–, però massa sovint no plica David Picó en el seu as- podia callar i s’havia de dedicar saig–. ¿Eren necessàries, les re- a escopir. Ignorava que la feli- voltes públiques? ¿Era necessari citat no necessita les paraules, i aquell contra, o el mateix Ni- que el silenci, quan passa, tot etzsche, humà, massa humà, va ho tensa calmat al seu pas. adonar-se de la magnitud de Després, a vegades, fins i tot ARXIU l’error quan ja feia uns anys comença a sonar. El filòsof alemany Friedrich Nietzsche tols que analitzen i fan refe- ASSAIG El naixement del rència a les guerres carlistes, que van assolar el nostre país durant tres etapes del segle Pere Anguera, Vers una XIX. Anguera es pregunta: Catalunya nacional. Fundació sentiment catalanista “Per què no podien ser fora- Josep Recasens. Reus, 2005. listes els primers carlins ca- talans?”. ere Anguera ha reco- La tercera part del llibre es- P llit en aquest volum tà centrada a donar una res- FERRAN AISA diversos textos, escrits posta sobre el camí que es va entre el 1994 i el 2003, prendre en les darreres dèca- de procedència diver- des del segle XIX per construir sa, però que tenen la finalitat L’autor ha estructurat el lli- la idea de la nació catalana. Pere Anguera, en el primer Corona d’Aragó. Víctor Bala- comuna d’analitzar la forma- bre en tres parts. En la prime- Pere Anguera ha fet un bon dels temes tractats, es pre- guer va dirigir un periòdic ció del catalanisme polític. Són ra centra l’interès a posar de treball per aclarir o aportar gunta sobre les dues possibili- que s’anomenà La Corona de escrits que han format part de manifest l’origen progressista noves dades a la reflexió i al tats de Catalunya: “Espanyols Aragón, i els autors renaixen- conferències, ponències i arti- i liberal del catalanisme. An- debat sobre Catalunya, i ho fa o catalans?”. Capbussant-se en tistes van posar tota la seva cles de premsa. Tots estan ver- guera posa de manifest en des de la seva condició d’his- la història, des de finals del intel·ligència en aquesta tasca tebrats per una idea que dóna aquesta primera part que l’o- toriador. En les darreres pàgi- segle XVIII fins a l’època de difusora de la Catalunya per- nom al llibre Vers una Catalunya rigen del catalanisme polític nes del llibre hi ha uns apunts Ferran VII i la seva filla Isabel duda. En la presentació del nacional i que esdevé el fil con- va ser socialment d’esquerres. sobre la missió de la història i II, l’autor considera que el diari es deia: “El título de este ductor de tot l’assaig. Pere An- En la segona part repassa la els historiadors: “L’historiador sentit de la personalitat cata- periódico es un abrazo que en guera manifesta que vol sinte- relació i el punts de contacte ha de restablir la veritat i per lana està marcat pel liberalis- nombre de la tradición y de la titzar la proposta informativa i entre el catalanisme i el car- tant ha de contribuir a es- me. Però precisament els en- història damos a los cuatro reinos, interpretativa: “El procés lisme. Finalment, planteja di- combrar tots aquells elements frontaments civils contra es el guante que arrojamos a los seguit per la societat catalana versos aspectes lligats amb la deturpadors que entenebrei- aquests monarques espanyols, despótas y a los tiranos, ya sea des del sentiment de saber-se consolidació del catalanisme xen o distorsionen el correcte per una banda els allunyaria desde un trono o una silla minis- una comunitat diferenciada, polític al final del segle XIX i coneixement del passat”. de participar en la construcció terial, pretendan de nuevo esclavi- per la història i la cultura, dins començaments del XX. L’assaig d’Anguera té la de l’Estat nacional espanyol i zarnos y someternos”. l’Estat espanyol, fins a trans- L’assaig inclou una crono- marca precisament, de la fei- per l’altra va servir, als libe- formar aquest sentiment en logia històrica que fa molt na ben feta. Es podrà estar rals, per emparar-se en la his- ELS QUATRE REGNES una reclamació política de vo- Naturalment, els quatre reg- més fàcil la lectura i la com- d’acord amb ell o no en alguns tòria de Catalunya. Aquesta luntat nacional que comporta- nes a què fa referència l’es- prensió de les diferents situa- plantejaments, però ofereix nostàlgia pel passat es veuria va l’exigència d’una mena o crit son: Catalunya, València, cions per les quals va passar una bona eina per reflexionar aviat materialitzada amb l’a- altra d’autogovern més o Aragó i les Balears. Són molt Catalunya a través de la seva en uns moments que ens fan parició d’un sentiment de llo- menys estable”. interessants, també, els capí- història contemporània. falta tantes llums. ança per l’Edat Mitjana i per la
  • 16. AVUI CULTURA XVI ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 NARRATIVA L’educació en humanitat Daniel O’Hara, El dia del client. Finalista del 24è premi Just Manuel Casero. Empúries. Barcelona, 2005. ANNA TOMÀS illuns i dimecres: dies del client a la D sauna Condal de Barcelona. Allà, junta- aquí és on radica l’esplendor del importància. Per a l’humanista les ASSAIG ment amb diversos urinaris públics i un llibre, Bilbeny ens assenyala les ca- coses presents no són només les co- sex shop homoeròtic, transcorre l’acció d’a- pacitats requerides per dedicar-se a ses de l’ara, sinó també les del pas- questa comèdia negra sobre els afers d’un ho- les humanitats. Per damunt de tot, sat i les del futur. Lou Reed no re- Norbert Bilbeny, mosexual promiscu a la recerca de l’estabilitat la intuïció del temps i de la seva presenta un moment més culmi- Carta a un estudiant d’humanitats. emocional. Pateix un important buit afectiu. nant que les Ara Llibres. Barcelona, 2005. Fa deu anys que va tenir l’ultima relació amb cançons dels tro- cara i ulls: mig any de flirteig i dos de convi- badors, o la ca- vència. Des d’aleshores només ha protagonit- pella Sixtina que Francesc Torralba, zat capítols pilot de sèries que no han acabat el temple de Cartes al fill que encara no té nom. rodant-se. “Tot plegat s’ha traduït en un trotar Ramsès II. Això Planeta. Barcelona, 2005. de llit en llit; això quan hi ha hagut sort i no no és possible en ha acabat en parcs i jardins, saunes o –li dol les altres ciènci- scriure cartes permet re- reconèixer-ho– quartos foscos. Es diu que, es. Hi ha un E flexionar. Tant si el desti- evidentment, alguna cosa hi té a veure la seva abans i un des- natari llegirà la carta avui, manera de ser, perquè són massa casualitats prés de la pólvo- en un futur proper o mai, juntes. Aquesta persona vol ser autocrítica ra, la penicil·lina escriure-li ens obliga a po- amb ella mateixa”. i la fibra òptica. sar en ordre els nostres sentiments Amb un llenguatge fresc i dinàmic, i lluny Reflexionar és més profunds i comprendre l’es- d’apologies gais, Daniel O’Hara (Barcelona, també una fa- sencial de l’argument en qüestió. 1968), obre una nova via dins la literatura ca- cultat clau del Per això, molt sovint, les obres talana: la de l’univers homosexual desacom- coneixement hu- d’assaig empren aquesta forma di- plexat i autocrític. A part de viure experiències manístic i l’es- recta per adreçar-se al seu públic. És sexuals amb joves i homes casats, el protago- forç de com- un diàleg de tu a tu. L’autor exposa nista, que ni tan sols té nom i al qual el nar- prendre és el les seves idees, interpel·la el lector, rador es refereix com “aquesta persona”, re- moment inten- que, al seu torn, se sent captivat pel flexiona sobre la seva condició i la vida que du. siu de la reflexió. discurs que li arriba com si fossin S’exaspera per no arribar a ser l’actor que ha- Les humanitats els consells d’un familiar o un bon via somiat, sent la necessitat imperiosa de representen el amic. cobrar un sou cada mes, ha de conviure amb la valor oposat a la seva condició d’homosexual feble i amb l’amor comoditat d’ins- incestuós que sent cap al seu pare, i es qües- tal·lar-se fàcil- FINALITAT DE LES HUMANITATS A través de Carta a un estudiant d’hu- tiona si vol una parella estable o una conjun- ment en l’expe- manitats, el catedràtic d’ètica a la tura novel·lesca que agermani sexe i mort. Fi- riència insubs- Universitat de Barcelona i autor nalista del premi Just Manuel Casero, aquest tancial i fugaç. d’una extensa obra sobre temes de relat cínic i xop de cruesa hauria de servir per No són diverti- filosofia moral i política, Norbert comprendre millor el col·lectiu gai, deixant de des, però tracten Bilbeny (Barcelona, 1953), respon a banda, per sempre, les crítiques i menyspreus tot just d’evitar un hipotètic estudiant que es qües- que provenen de la ignorància i molts cops, a la tristor que ir- més, de l’homofòbia. A.T. tiona la finalitat, els requisits i el romp a la vida destí de les humanitats. En un mo- quan la diversió ment marcat per la dispersió de la toca a la fi. Martí Gironell, La ciutat dels somriures. cultura, el filòsof fa en aquest llibre Saber escoltar Cossetània Edicions. Valls, 2005. una defensa apassionada i un retrat i parlar, i dedicar ROBERT RAMOS lúcid de les ciències humanes: “Els Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’ètica temps a la lectu- a ciutat dels somriures és, per damunt de tot, beneficis de les ra són fites a les L humanitats, per una amalgama de sensacions i històries quals no només ha d’aspirar l’hu- a cadascú com a plenes de dignitat i d’esperança de vida. manista, sinó qualsevol persona. persona, són Fruit de dos viatges a Bombai, en el transcurs L’educació en humanitat és la defi- molt grans, du- dels quals va involucrar-se en el teixit més ín- nició per excel·lència del saber hu- ren tota la vida, i tim de personatges anònims que pateixen manístic, però, al mateix temps, és costen, material- marginacions i malalties, l’autor retrata, amb la fita que s’ha de marcar qualsevol ment, molt poc. ulls de cooperant occidental i un estil directe, pare quan li posen un nadó als Només són com- la realitat d’una ciutat plena de contrastos i en braços. Així ho pensa el doctor en parables als béns la qual els nens i les dones lluiten cada dia per filosofia per la Universitat de Bar- de la salut i de gestionar un present que els permeti esperar celona i en teologia per la Facultat l’amor, o de l’a- un futur més digne. Martí Gironell (Besalú, de Teologia de Catalunya, Francesc mistat, i de ve- 1971), llicenciat en periodisme per la Universi- Torralba (Barcelona, 1967). L’autor gades duren més tat Pompeu Fabra i en filologia anglesa per la ho tenia tot a punt per viatjar a que aquests i tot Universitat de Barcelona, va començar la seva Ucraïna a adoptar una criatura, pe- [...]. Si per alguna carrera periodística quan tenia 14 anys a Ràdio rò el viatge es va retardar. Durant raó han sobre- Besalú. Després vindrien col·laboracions amb l’espera, el futur pare va dedicar-se viscut les huma- d’altres emissores i en diverses publicacions. En a escriure una sèrie de cartes al nen televisió va presentar el programa En directe i els nitats, i molts les que esperava ser adoptat: “A través continuem esti- informatius del canal 3/24. Actualment treballa d’aquest conjunt de cartes intento com a conductor del Telenotícies cap de setmana de mant, és per què dir-te, amb poques paraules, el que ens ajuden no Televisió de Catalunya. crec que és essencial, allò que fa que sols a descobrir Les dinàmiques polítiques, econòmiques, so- la vida mereixi ser viscuda”. Aques- allò humà, sinó cials i culturals de Bombai són diferents de les tes coses primordials són una cons- sobretot a valo- que nosaltres coneixem i, per més bona volun- tel·lació de verbs que expressen ac- rar-ho i a fer-ho tat que hi posem, sovint costa comprendre-les, tivitats: estimar, creure, esperar, es- part de la nostra però el que és igual aquí que a l’Índia són els coltar, contemplar, pensar, tenir felicitat”. sentiments: la frustració, el neguit, l’alegria i cura, festejar, perdonar i existir. L’autor aborda els anhels. qüestions típi- Amb el seu primer llibre, Gironell demostra LA INCERTESA DE PENSAR Per Torralba, com per a Bilbeny, ques com la di- un gran talent per despertar l’empatia del lector parar l’orella és una màxima que no cotomia entre envers un seguit de personatges que demostren s’ha de descuidar ni un sol moment. ciències i lletres, una tenacitat envejable en la seva batalla perso- Així mateix, els dos filòsofs recor- el sentit del sa- nal per sobreviure a la malaltia i a la misèria. La den que l’acte de pensar no sempre ber humanístic vida al camp, el treball que porten a terme les ens salva de la incertesa, però sí que després d’Inter- ONGs, els atemptats dels moviments islamistes i ens immunitza de la frivolitat. Sin- net, la classifica- un seguit d’històries més intimistes com l’esforç ceres i educatives, aquestes dues ció de les huma- d’un jovenet de 24 anys per posar en marxa el cartes desprenen la màxima huma- nitats i les sorti- seu negoci i la mort d’una prostituta s’apleguen nística recuperada per Kant: “Sapere des professio- en aquest títol que desprèn honestedat del pri- CRISTINA CALDERER mer a l’últim full. A.T. aude” o “Pensa per tu mateix”. nals. A més, i Francesc Torralba (Barcelona, 1967) és filòsof i teòleg
  • 17. AVUI CULTURA XVII ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 LITERATURA INFANTIL I JUVENIL Amb la muntanya de Montjuïc de fons ANDREU SOTORRA www.andreusotorra.com barri del Carmel dels inicis. I Isabel Olesti, La muntanya dels tampoc hi falten unes pinze- secrets. Col·lecció Columna Jove llades de sentiments entre XXL. Columna. Barcelona, germans i pares del que ara 2005. A partir de 16 anys. anomenaríem una família desestructurada. I, com a refi- ló, un alè poètic, amb una Manuel Valls, Eva, què fas David Melling, La biblioteca Jules Verne, La volta al món en Lin Sutherland, Terratrèmols i troballa d’un llibreter de vell aquesta nit? Col·lecció Columna fantasma. Adaptació i 80 dies. Versió de Miquel volcans. Traducció de Josep que lliga amb la infància del Jove. Columna. Barcelona, traducció d’Antoni Cossimo. Desclot. Il·lustracions de Escarré. Il·lustracions de protagonista i la propietat 2005. A partir de 14 anys. Il·lustracions de l’autor. Javier Andrada. Col·lecció Richard Bonson, Chris d’un llibre rescatat de l’abo- Petits Universals. Forsey, Ray Grinaway, James Beascoa -Random House cador i que és el que canvia la Mondadori. Barcelona, La Galera. Barcelona, 2005. McKinnon, Stuart McVicar i es èpoques en les seva atzarosa vida. Parlar de L 2005. A partir de 6 anys. A partir de 7 anys. John Richards. Col·lecció Els quals s’ambienten les circumstàncies de misèria és Exploradors de National dues novel·les són di- sempre un recurs literari de Geographic. La Magrana - ferents. Anys 60 del bon resultat. I el cas de La istòria de l’amistat en- na nova introducció a H U RBA. Barcelona, 2005. segle passat i primeri- muntanya dels secrets no n’és tre la protagonista i un dels clàssics d’aven- A partir de 10 anys. es d’aquest segle. Però la mun- una excepció. una sèrie de fantasmes tures, aquesta vegada en tanya de Montjuïc hi és de fons Manuel Valls (Barcelona, d’allò més sociables i amants versió reduïda esquemàtica- en totes dues. En la d’Isabel 1952) s’ha dedicat, després de la lectura que es veuen ment a escenes o preses de èrie de coneixements S Olesti, com a territori gairebé d’una trajectòria dins el món obligats a agafar en préstec els pel·lícula, que configuren una amb llibres de format protagonista, al costat de l’he- del cinema i la televisió, a la llibres dels infants. L’àlbum, completa sinopsi del recorre- gran que contenen textos roi. En la de Manuel Valls, com literatura per a joves amb una amb pàgines desplegables, re- gut de Phileas Fogg per gua- divulgatius, experiments, voca- a referent màgic dels seus per- sèrie, la d’Eva, de la qual ja cull una aventura estrambòti- nyar la seva aposta. Una làmi- bulari tècnic, fets sorprenents i sonatges, amb poders sobrena- porta quatre novel·les: Eva, enllaços. Altres títols: L’espai, ca i original en un món sense na a color acompanya cada turals. Dues novel·les, a més, busca un bon psicòleg, Eva, ja tens Roques i minerals, El cos humà... llibres i sense contes. breu capítol. amb una forta arrel a la Bar- quinze anys i..., Eva, no vagis a celona en creixement de la Berlín amb limousine i, aquesta, primera gran immigració i a la Eva, què fas aquesta nit?, gua- Barcelona tradicional de Grà- nyadora del premi Ramon cia, respectivament. Muntaner. El personatge, com Isabel Olesti (Reus, 1957) ha s’intueix, és una noia que no fet un retrat de la Barcelona de les barraques, centrat a L’Eva és Montjuïc, a partir d’un perso- natge jove que hauria pogut una noia que ser un més dels que apareixen encara no ha a la pel·lícula Los chicos del coro. L’autora diu que la informació fet 16 anys, de la trama de la novel·la la deu a les converses mantin- però que es gudes amb un cap de cuina d’una pizzeria. El cas és que la comporta amb impressió de La muntanya dels secrets és més la d’un docu- la maduresa ment que no pas d’una no- EDICIONS DE PONENT vel·la, tot i que segurament dels 18 –tornem al cinema– costa Miralls de l’horror actualment de diferenciar entre ficció i realitat. Olesti ha estructurat la novel·la en cinc parts, de les quals només n’ha fet encara setze, però que JOSEP GÁLVEZ la quarta abusa d’un ritme es comporta amb la maduresa truculent amb aventures de de la majoria d’edat. Veïna de risc al volant, i ha respectat Gràcia, on l’autor ambienta d’explosions va trencar, que ons que volen, i aconsegueixen, un recorregut personal del l’acció, el personatge passa CÒMIC reflecteixen impressions parci- representar gran part de les seu protagonista que retrata com pot la maroma de l’edat i un substrat urbà rescatat de el dia a dia d’uns pares sepa- als del terror. causes i les conseqüències d’a- quella tragèdia. La descripció l’oblit. rats i dos germans petits. Felipe Hernández Cava, gui- Diversos autors, 11-M: Once del marc global de la infàmia Descobrir coves i passadis- Novel·la amb tendència a onista de la majoria de les his- miradas. Edicions de Ponent. torietes, coordina i ordena els conviu amb l’aproximació més sos a la roca de Montjuïc –una l’aventura urbana adolescent, Alacant, 2005. té una guspira d’originalitat treballs gràfics d’autors tan di- intimista a les figures dels bot- aventura amb espelmes que s’apaguen recorda Les aventures –que l’autor explota poc–, versos com ara Bartolomé Se- xins i de les víctimes, als motius de Tom Sawyer– i entrar en els i ha certes manifes- amb l’aparició d’un movi- guí, Enrique Flores, Keko, Lau- d’uns i a la innocència d’altres. H tacions de l’horror, col·legis religiosos de l’època ment cívic –o incívic, depèn ra, Micharmut, Raúl, Santiago La referència filosòfica o de l’atemptat de Sequeiros, Silvestre i Victoria context polític va acompanya- –més orfenats d’acollida que de com es miri– que es dedica l’11-M n’és una, que da i es complementa amb el no pas escoles– posa el testi- a buidar els jardins dels nans Martos, als quals s’afegeix la com el sol en els recuperació d’El Cubri, equip retrat costumista de la vida moni dels anys 50 i 60 d’aquí de pedra de decoració per eclipsis no es poden, no podem quotidiana, amb el tall dels al costat de testimonis simi- tornar-los al seu hàbitat, que format per Felipe Hernández mirar-les directament sense lars d’autors francesos o ir- és el bosc. Cava i el dibuixant Pedro Ar- minuts precedents a la mort i córrer el perill de quedar cecs o jona, que va tenir un gran que no tenen sentit si no estan landesos que han han tractat Cada novel·la té un final ser arrossegats pel vertigen de precedits i seguits per la vida. I també el tema amb cruesa. tancat, però les relacions per- protagonisme amb les seves la barbàrie. Potser per això les historietes crítiques en la his- l’absència d’aquest després ens sonals que s’hi van establint es onze mirades del subtítol d’a- tòria cultural de la Transició. colpeja en el punt feble de la mantenen dins la sèrie. L’Eva PASSATGES HISTÒRICS Dins de La muntanya dels secrets quest llibre són en realitat on- incertesa i ens pertorba no no- és un personatge que fa el ca- no hi falten referències geo- ze conjunts d’imatges que so- més per l’amenaça de la nostra mí d’altres, com és ara en Fla- CAUSES DE LA TRAGÈDIA gràfiques o d’institucions, i les –la portada d’Ana Juan– o L’intent d’alliberar la cerca de probable i sobtada caducitat, nagan, hereus d’una tradició passatges històrics: l’Asil Du- per la relació establerta pels la responsabilitat de l’acte sinó especialment per la preca- literària que es va refermant a ran, per exemple –un terror guions es converteixen en on- d’interpretacions esbiaixades rietat dels valors sobre els quals mesura que els lectors agafen de l’època–, el barri del Po- ze miralls, o en onze trossos pel partidisme o per la confu- hem establert l’equilibri de la confiança amb el seu o, en ble-sec, sota Montjuïc, i el del mirall que aquella sèrie sió obra una sèrie de narraci- nostra convivència. aquest cas, la seva heroïna.
  • 18. gradual que podem observar Art Viola tradueix matisos que gairebé no veu- ríem en temps real. en imatges en El procés de Les Passions va moviment la sorgir arran de la participació a l’exposició Trobades: art nou complexitat de de l’antic que l’any 2000 la National Gallery de Londres les inquietuds va organitzar i on va presen- tar El quintet dels atònits, inspi- humanes rat en el Crist coronat d’espines Bill Viola: quadres del Bosco, en el qual un grup de cinc actors expressen sen- sacions extremes. Viola vol Segons Bill Viola, el gran escorcollar la lluita interior i descobriment de l’art con- el dolor humà a partir de la temporani és el temps que representació dels estats in- permet treballar amb quatre en moviment trospectius en l’art medieval i dimensions en afegir el renaixentista, i va donar vida temps vital a l’espai, intro- als protagonistes, habi- duir el moviment que és ca- tant-los i encarnant la seva racterístic de la vida; un magnitud i transcendència temps que gràcies a les noves espiritual, encara que amb tecnologies es pot retenir i CONXITA OLIVER persones reals del nostre donar forma. temps. Però aquesta mirada La sèrie de Les passions in- cap als mestres antics es va clou obres clau, entre les exploració de les que, amb direcció escènica de ment il·luminades, però l’ob- iniciar ja fa temps en un dels quals destaca Emergence L’ emocions huma- Peter Sellars, s’acaba d’estre- servació posterior ens va de- vídeos que va presentar en el (Aparició), basada en el fresc nes i l’estudi dels nar recentment a l’Òpera de mostrant que, en realitat, els pavelló dels Estats Units a la de La Pietat, de l’artista italià estats elementals París. rostres que aparentaven re- Biennal de Venècia del 1995, del segle XV Masolino que del sentiment es- La imatgeria de la pintura trats immòbils estan patint una versió en càmera lenta de representa Crist sense vida devé el fil conductor de les devota de l’Edat Mitjana i del forts trànsits interiors. Les l’Anunciació, de Jacopo Pon- sortint d’un sarcòfag, agafat instal·lacions en vídeo que Renaixement li permeten en- expressions i els gestos es tormo, pintor manierista ita- per la seva mare i una altra presenta Bill Viola (Nova llaçar amb un dels temes més transformen de manera tan lià de principis del segle XVI. figura femenina. Altres obres York, 1951), un dels més des- recurrents de la història de són Silent Mountain (Muntanya tacats pioners del videoart l’art: la dimensió mística i la silenciosa), un informe visual des dels anys 70. Organitzada intensitat espiritual. Viola sobre la capacitat per resistir pel J. Paul Getty Museum de s’enfronta a la difícil tasca de l’autodestrucció, Six Heads Los Àngeles i comissariada traduir en imatges en movi- (Sis caps) que examina sis es- per John Walsh, amb el títol ment la complexitat i els di- tats emocionals diferents i Les passions, la mostra aplega ferents nivells de les inquie- Catherine’s Room (L’habitació de tretze peces fetes entre el tuds humanes com ara la Caterina), una seqüència de 2000 i el 2002 que tenen el tristesa, la ira, el dolor, l’an- cinc accions que evoquen les seu punt de partida en la goixa, el patiment, la incer- predel·les del segle XV que pintura clàssica de temàtica tesa i la sorpresa. El resultat narraven la vida d’un sant. religiosa. L’estiu passat va és un conjunt de videocreaci- La mostra de Bill Viola a Ma- presentar, al Museu Guggen- ons –gravades en alta defini- drid es completa amb l’obra heim de Bilbao, quatre vide- ció i mostrades sobre panta- The Crossing (L’encreuament), oinstal·lacions centrades –a lles digitals planes col·locades del 1996, una instal·lació diferència d’aquestes que fan a les parets com si fossin d’àudio i vídeo a gran escala referència a la sensibilitat in- quadres dinàmics– que re- que mostra la desaparició dividual– en l’agitació col- presenten les expressions d’un personatge per l’acció lectiva i en l’escala social. canviants d’uns sentiments de dues forces oposades: l’ai- Aquesta relectura dels valors reflectits en la cara i el cos gua i el foc. del passat, aquesta immersió dels personatges; una simbi- en la memòria per compren- osi entre la pintura religiosa Bill Viola, Les passions. dre la naturalesa de la pròpia dels segles XV i XVI i la cul- Sala d’Exposicions expressió emocional també tura digital. En un primer es- de la Fundació La Caixa. ha estat la base de les imatges tadi, sembla que estiguem Serrano, 60. Madrid. que ha fet per a l’escenografia veient una exposició de pin- Fins al 15 de maig. SP de Tristany i Isolda, de Wagner, tures tradicionals intensa- ‘Aparició’, una de les obres de Bill Viola sublim preconitzat per Ed- ART & CO Vídeo versus pintura mund Burke. Les emocions: La sèrie de PILAR PARCERISAS Les passions, que ara es pot veure extraordinàriament a La Caixa, a Madrid, és un re- ova York, anys 70: aportacions cabdals, com les Bill Viola és pintura, no només la: “El que és a la pantalla pot cull iconogràfic de les emoci- N Si en algun país la de Vito Acconci i Bruce Nau- perquè els seus models d’ins- passar a formar part del pro- ons que han estat expressades tecnologia del ví- man en el camp de les accions piració són pictòrics, especial- cés vital, pot filtrar-se al teu a la pintura des del Renaixe- deo es va integrar i la intervenció que havia dut ment la pintura medieval tar- cos, i pots prendre aquestes ment, una mena d’història ràpidament a la a terme Nam June Paik en el dana i la del primer Renaixe- coses i usar-les”. Una trans- facial de l’art, però amb per- pràctica de les arts, aquest va suport hard, Viola va actuar ment, sinó perquè els resul- formació d’aquestes caracte- sonatges reals del món d’avui. ser sens dubte els EUA. La com a tècnic en vídeo a l’E- tats són també pictòrics, en rístiques tampoc no es pro- marededéus afligides, la Visi- cinta de vídeo era barata i as- verson Museum de Siracusa, tant que el píxel esdevé pin- dueix d’un dia per l’altre i Bill tació, la Nativitat, la Passió de sequible, els equips eren lleu- primera institució museística zell, que matisa amb el movi- Viola arribà a aquesta trans- Crist, el culte als sants, la gers i el vídeo es dibuixava compromesa amb aquest ment controlat de la imatge, formació a partir d’un procés compassió, el plor, la visió, com l’eina perfecta per docu- mitjà, que contractà com a tant en el procés d’inici amb personal resultat de múlti- etcètera, són les temàtiques mentar l’art efímer i concep- conservador David A. Ross, la càmera, com en el procés ples lectures literàries i mís- que Bill Viola recull en acu- tual que arribava amb les no- que esdevindria un dels grans final, amb el muntatge. tiques, des de les antigues rades imatges de vídeo, que L’art com a forma d’auto- ves actituds i llenguatges entesos en aquesta matèria. escriptures hindús i l’ideal de mou amb la mateixa parsi- Vídeo o pintura?: Curiosa- coneixement: Si el vídeo és desmaterialitzats dels anys perfecció de què es fan ressò, mònia i lentitud que ens re- 70, sobretot les accions. La ment, els artistes del vídeo un mitjà objectiu, un pur en- transmès pel mestratge di- clama una mirada atenta a immediatesa de transmissió nord-americans han estat registrament de la realitat, recte de la filosofia zen de una pintura de Pontormo o del mitjà videogràfic i el seu més reconeguts a Europa que Bill Viola ha aconseguit fer el D.T. Suzuki, tan influent a Bronzino. Estats psicològics, efecte comunicatiu li van al seu país i Bill Viola és traspàs de l’objectivitat a la Nova York els anys 60 i 70, propers al dolor o a l’èxtasi en proporcionar molts adeptes. pràcticament l’únic artista subjectivitat, i ha convertit el fins a tractats com L’art de la què mai no apareix el plaer o Bill Viola es va formar en del vídeo que ha entrat amb mitjà en un espai per als seus devoció, de Henk van Os, l’obra la voluptat. És, doncs, un art aquest clima, ja que des de normalitat als grans museus somnis i pors, ha establert un literària dels místics caste- de conflicte, que neix de la l’adolescència havia fet pel·lí- dels EUA. País realista per ex- diàleg amb el vídeo com a llans i les experiències visio- crisi personal, i que retorna a cules i vídeos domèstics. En cel·lència, aprecia amb gran instrument per a l’autoconei- nàries que V. Stoichita detec- les qüestions de sempre, al aquest cultiu propici dels 70, fervor la fotografia i la pintu- xement amb una finalitat te- ta a la pintura espanyola, naixement, a la mort, i al via que ja comptava amb algunes ra, i el treball videogràfic de rapèutica o curativa. Diu Vio- sense oblidar el concepte de crucis de la vida.
  • 19. AVUI CULTURA XIX ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 A partir de modificacions en les La crítica de la geometria ideal proporcions, superposició o variació del tema dels habitacles, Halley juga amb una diversitat de recursos for- mals i cromàtics, gràcies a la CONXITA OLIVER sentació d’un tipus d’espai utilització d’uns revesti- molt bàsic –l’espai dins del ments sintètics de caràcter qual l’artista creia estar– i de industrial i d’uns colors flu- l’experiència d’aquest espai orescents vius i brillants –a GALERIES –aïllat o comunicat– ha estat voltes metal·litzats– que ens el vocabulari fonamental que transporten a la llum claus- ha anat desenvolupant. Amb trofòbica de les metròpolis i Peter Halley. Galeria Senda. un plantejament repetitiu i als anuncis de productes co- Consell de Cent, 337. Barcelona. obsessiu, s’adonà que podia mercials que exalten i agiten Galeria dels Àngels. incloure una àmplia gamma qualsevol mirada. Carrer dels Àngels, 16. Barcelona. de reaccions afectives a la si- Fins al 7 de maig. tuació espacial que estava EL TEMA DE LES CEL·LES Les obres, explosives i imme- descrivint. eter Halley (Nova York, 1953) diates, que presenta en La seva pintura geomètrica, P torna a exposar simultània- aquesta doble exposició, mos- des de sempre, ha volgut fugir ment a la Galeria Senda i a la tren variacions sobre el tema del simple esteticisme forma- Galeria dels Àngels de Barce- de les cel·les que Peter Halley lista per connectar amb l’en- lona, com ho va fer ara fa tres va començar a treballar a torn, vincular-se a la societat anys. Es va donar a conèixer a mitjans principis dels anys 80 i que ja actual i introduir-se al sistema dels anys 80 com a impulsor del de- formen part del seu codi ico- de les xarxes de comunicació. nominat moviment Neo-Geo; un cor- nogràfic. Mentre les estructu- Quadrats, rectangles, barres i rent que reacciona davant l’emotivitat res que exhibeix a la Galeria segments en diverses combi- del neoexpressionisme per introduir a Senda estan sempre enllaça- nacions configuren uns en- l’abstracció geomètrica la referència al des, les que es mostren a la reixats plasticocromàtics re- món exterior. Va partir de la revisió del Galeria Dels Àngels són més gits per un ordre ortogonal SP quadrat de Màlevitx al qual va afegir minimalistes i repetitives de verticals i horitzontals que Una de les obres que Peter Halley exposa a Barcelona línies verticals fins a relacionar-lo amb amb els barrots disposats de tant ens poden evocar el el concepte de finestra o presó, per més complex paisatge urbà il·luminat per gics, a les formes socials de control i, manera horitzontal com el descans endavant arribar a les cel·les unides les una llum artificial, feridora i estri- fins i tot, evocar l’ordre tancat en què dels morts que –segons declaracions unes amb les altres, a través del que ell dent, com al·ludir a les interconnexi- vivim producte de les pors i de les in- del mateix artista– són una resposta a mateix denomina canonades. La repre- la situació dels EUA després de l’11-S. ons virtuals, als mecanismes tecnolò- seguretats. Revulsiu positiu El laberint d’Antón Patiño SÍLVIA MUÑOZ D’IMBERT A les parets, Francesc Ruiz presenta per primer cop a Barcelona Rave en Costa Verde, una peça feta a Lima durant una festa rave, en què conviuen conceptes d’oci extrem amb la GALERIES seva estètica propera al còmic, un món en blanc i negre, immers en la dualitat pla- er/dolor. Zak Smith també treballa amb el Feeling Strangely Fine. dibuix per després escanejar-lo i tractar-lo Galeria Estrany de la Mota. Passatge digitalment, tot reflectint el món de la cul- Mercader, 18. Barcelona. Fins al 30 d’abril. tura punk, el còmic i el grafit. José Antonio Hernández-Diez fa fotografies d’unes escul- om a punt de partida, una cita del crítictures-monòlits fetes a partir de sabatilles es- C Dave Hickey a Air Guitar. Essays on Art &portives superposades en què combina lletres Democracy, en què fa una crida a una amb noms de filòsofs i pensadors. Marx i Jung “crítica constructiva que negui que l’artqueden inscrits irreverentment en una torre posseeix un valor intrínsec, i en conse- feta per sabatilles esportives de moda. Gabriel qüència, que apel·la a coses rellevants i du a ter- Kuri es dedica a concebre l’acció artística com me reflexions pertinents amb independència del una acció compulsiva i enganxa publicitat de SP context en què es crea, produeix i interpreta”. fruita i peles de fruita sobre les planes d’eco- Pintura d’Antón Patiño Així comença el text que presenta l’exposició nomia dels diaris. Les fotografies de Wolf- CONXITA OLIVER Feeling Strangely Fine, comissariada per Maribel La pintura actual de Patiño gang Tillmans, properes, íntimes, parlen López, en què llibertat personal i individualisme conserva la tendència de tot d’un mateix tot creant una autèntica estètica es barregen amb conceptes que pretenen provo- allò emblemàtic i de la memò- de la quotidianitat. Finalment, Christian car un efecte “revulsivament positiu”, a partir Jankowski presenta el seu vídeo Puppet Confe- ria de la seva terra, encara que GALERIES d’un omnipresent sentit de l’humor o la ironia, rence, una conferència de titelles en què els la seva primitivista figuració exemplificat en “estètiques de l’accident, de l’er- protagonistes discuteixen sobre La marioneto- –ara gairebé totalment diluï- ror i de la broma” caracteritzades per l’addicció cràcia i els media. da– reduïda a uns signes di- Antón Patiño, a la pràctica artística. buixístics es barreja amb una Itinerari del laberint. Obre la mostra el vídeo de Luis Be- peculiar abstracció. Aquest Galeria Miguel Marcos. zeta My Mate Paul, que mostra un pas- magma que flueix constant- Jonqueres, 10. Barcelona. seig rutinari pels voltants de casa seva ment crea tensions entre unes Fins al 15 de maig. a través del vidre d’un cotxe i el so imatges ingràvides i la fluïdesa d’una música techno que ens remet a d’unes xarxes que s’entrecre- tinerari del laberint és el tí- uns paisatges i uns sons que formen uen i que semblen voler atrapar I part d’unes experiències personals. tol de l’exposició que les formes que suren i es desfan Un cop a la sala, les màximes irrelle- presenta Antón Patiño en la superfície. Un inestable i vants de Martin Creed ens donen la (Monforte de Lemos, turbulent laberint fet d’em- benvinguda (“the whole world + the work 1957) i que aplega obres premtes, germinacions i signes = the whole world”) o potser no (“fuck fetes en els darrers tres anys. que coexisteixen en intrincades off”). Enmig de la sala hi regna un tu- Membre fundador del grup superposicions i en enfronta- ronet de terra, obra de David Bestué i gallec Atlántica amb Menchu ments visuals ens remeten al Marc Vives; es tracta d’un fals land art, Lamas, Anton Lamazares i trànsit del recorregut per un d’acord amb aquest dos joves artistes Francisco Leiro –entre d’al- laberint que no sempre té sor- que treballen fent accions mínimes, tres– que el 1980 va treure de tida. Cal subratllar que els te- desmitificadores, amb gran sentit de l’estancament l’escena gallega, mes sobre la marea negra i la l’humor. Prop del turonet, un televi- Patiño –igual que els altres catàstrofe ecològica que ja ini- sor ens permet visionar el mític vídeo membres d’aquella platafor- cialment li havien preocupat, Der lauf der dinge, de Peter Fischli & ma– partia d’una concepció continuen en plena vigència David Weiss, en què l’accident conti- expressionista àcida d’arrel mí- com ho demostra Endexamáis nu permet un moviment sense pausa, tica i d’un cromatisme exaltat (2004), un díptic de gran format en què el joc i la medició exacta no que, progressivament, s’ha anat que al·ludeix a les conseqüènci- SP deixen lloc a l’atzar. refredant. es del naufragi del Prestige. Una de les sales de la mostra ‘Feeling Strangely Fine’
  • 20. AVUI CULTURA XX ◆ ◆ dijous 28 d’abril del 2005 NOMÉS JAZZ Mannà caigut del cel n un país –Catalu- Al marge d’aquesta man- E nya– on les veus cança mínima i de fer notar a mediàtiques es re- l’autor que el zel del seu rigor corden del centenari historicista no l’obliga a man- PERE PONS de Glenn Miller tenir la castellanització patro- mentre ignoren la mateixa nímica imposada a l’època (Ta- celebració de Count Basie, i en rrassa per Terrassa, José Monfort una ciutat –Barcelona– sense per Josep Monfort i Ricardo Roda cap miserable placa que re- per Ricard Roda, entre molts cordi l’existència de Tete altres), com també hauria estat Montoliu malgrat haver pas- interessant l’actualització del sejat arreu del món el nom de nomenclàtor urbà (Diagonal i la seva terra associada al jazz, no Avenida Generalísimo, per es pot determinar que un lli- exemple), aquest llibre s’eri- bre com el que acaba de pu- geix com la més important, blicar el melòman i productor bàsica i cabdal obra de refe- discogràfic Jordi Pujol Baule- rència del jazz al nostre país. nas, Jazz en Barcelona 1920-1965 Una eina essencial de consulta (Almendra Music), és tan im- i estudi que permet salvar la prescindible com innecessari. memòria d’un dels sectors de Imprescindible perquè da- l’escena artística del país que vant la migrada, imprecisa i porta més de vuit dècades ac- esquarterada bibliografia que tiu i que en l’actualitat està en existeix sobre la història musi- un dels seus moments més cal de l’escena jazzística cata- dolços i fructífers. lana, un treball com el seu és autèntic. Innecessari perquè la AMB UN CERT AVANTATGE indeferència que tant en l’àm- Tot descobrint els fonaments bit institucional com en el pe- que han assentat la tradició del riodístic i l’editorial ha sofert, jazz a Barcelona i per extensió fa que, des d’un recurrent es- a Catalunya, el magnífic tre- SP cepticisme, s’activi allò tan ball de Jordi Pujol ens fa en- Una de les moltes fotografies del llibre, en aquest cas de l’orquestra de Luis Rovira nostre del tant-se-me’n-dóna, tendre per què avui dia, en ple Poindexter, Booker Ervin, Ornette fins a arribar a questionar si hi gonistes específics en primera segle XXI, l’escena jazzística particulars entre les quals cal Coleman, Dexter Gordon y Art Far- ha algú a qui realment li inte- persona. Cal entendre que va- catalana porta uns cossos d’a- incloure la de l’autor, Jordi mer, constaten que l’interès del ressi que es facin estudis his- loracions crítiques i descripci- vantatge al que es fa a la resta Pujol ha confegit un proverbial llibre no és tan sols tenir do- toricistes sobre aquest tema. ons d’ambient d’actuacions i de la Península. Com afirma abocador d’informació al de- cumentats els principals mú- Retrets que no són tòpics, espais dels anys 30 i 40, l’autor l’autor, però, aquesta ja és una tall –tant escrita com gràfica– sics catalans que van encendre sinó fets demostrables com ara –nascut l’any 1953– només se altra història. I de raó no n’hi de l’evolució del jazz a Barce- i han mantingut viva la flama la desestimació de l’adminis- les pot permetre si el fons falta, perquè ell mateix es jut- lona des del 1920 fins al 1965. del jazz durant aquest temps, tració pública per donar su- d’hemeroteca o el testimoni ge i part com a responsable Prop de mig segle en què, pas sinó fer convergir els diferents port a la traducció en català d’algun present així li ho per- d’un segell discogràfic, Fresh a pas, formació a formació, or- estrats d’una escena artística d’aquest llibre, el mínim ressò met. Per aquest motiu, hauria Sound, que ha tingut molt a questra a orquestra i del pro- on tan importants han estat –si no inexistent– que han fet estat oportú que en el generós veure amb l’enllaç jazzístic tagonisme solista a l’estructu- els creadors nadius com els d’aquesta publicació els grans espai que dedica a les anota- Barcelona-Nova York dels dar- ració de l’escena, el jazz s’ins- aficionats i uns programadors mitjans i l’escàs interès del cions a peu de pàgina al final rers temps. tal·la a la capital catalana fins a que, tot i les restriccions que sector editorial que ha acabat de cada capítol, també es- El meu desig és que quan en convertir-la en epicentre del suposa viure en una dictadura abocant al seu autor a la pràc- mentés la font o el testimoni un nou llibre Pujol parli de gènere al conjunt de l’Estat i en la duresa de la postguerra, tica de l’autoedició. que li permet escriure afir- l’actualitat, el periodista, ter- espanyol. Aquest és l’argument van aconseguir, amb més o És per això, i per alguns macions com ara: “El público tulià o intel·lectual de torn de l’autor, i bé que ho demos- menys assiduïtat, proporcio- greuges més que val més obvi- que llenaba por completo el Tívoli consideri igual de greu atri- tra quan al llarg de les prop de nar la visita d’algunes de les ar per no prendre més espai al le dedicó a Durán Alemany pro- buir l’autoria de Cien años de sis-centes pàgines es pot seguir figures més consagrades del soledad a Mario Vargas Llosa comentari del llibre, que l’e- longadas y calurosas ovaciones”, any rere any la introducció, el gènere: des de Duke Ellington que assignar Nuages a Thelo- xistència d’una obra d’aques- referint-se a un concert de desenvolupament i l’assenta- fins a Miles Davis, passant per nius Monk, Misterioso a Django tes característiques té un valor l’any 1942, i quan narra amb ment d’una tradició cultural Louis Armstrong. afegit a causa de les implícites tot detall l’actuació de Lionel Reinhardt o tenir en conside- jazzística amb una certa deno- Publicacions de l’època com dificultats logístiques, empíri- Hampton l’any 1955 al Wind- ració Carles Benavent única- minació d’origen. la revista Ritmo y Melodia, re- ques i vitals que comporta la sor Palace: “Hampton se prodigó ment per haver estat el baixis- talls de premsa i documents seva elaboració. al máximo, logrando cada vez que ta de Paco de Lucía i Chick CAPÍTOLS DESTACATS Capítols com ara La fiebre del que l’autor ha anat localit- Com a resultat de vuit anys se lo proponía exaltar al público, Corea. Encara queda molta charlestón, la invasión de los negros zant, són les principals fonts –com a mínim– d’intensa i un público que gritó, silbó y obligó feina, però és clar que llibres y el triunfo del jazz hot, El Salón en les quals s’ha abeurat Pujol persistent recerca a partir con sus contínuas ovaciones a pro- com aquest permeten que el Amaya y los gitanos del swing i Las i on trobem a faltar, però, la d’entitats i col·lectius de l’èpo- longar en más de media hora el camí de pujada sigui menys noches mágicas del Jamboree: Pony memòria oral d’alguns prota- ca, mercats de vell i col·leccions segundo concierto”. inclinat. ARTFÒBIA GUILLEM CIFRÉ