Antologiapoeticacat

Antologia de la poesia Catalana Germán Nogueras Victor Martínez Aleix Sánchez 1r Batx HS2

Índex
Biografia de Joan Maragall.
Poema: Oda a Espanya.
Biografia de Francesc Matheu.
Poema: Pobre Pàtria!
Biografia de Francesc Matheu.
Poema: La Pàtria!
Relació entre els poemes.

Joan Maragall
Va n èixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1860 i va morir al 20 de desembre de 1911.
Va estudiar dret i es gradua en 1884.
Va tenir fortes tensions amb la seva familia a causa de no volguer seguir amb la fàbrica familiar per dedicar-se a la literatura.
Es va casar amb Clara Noble i va tenir 13 fills.
El seus principals estils van ser el vitalisme i el decadentisme.
Tematica: amor, natura, nacionalisme, llegenda i elements espirituals.
Etapes: 1r Vitalista (1888-1893)  Poemes amb vitalitat i molta energia.
1r Decadentista (1894-1895)  Ho fa per seguir el corrent emergent.
2n Vitalista (1896-1905)  Nou catalanisme, diferent al de la renaixença.
2n Decadentista (1906-1909)  Depressió a causa d’incomprensió i l’avanç del noucentisme.
3r Vitalista (1909-1911)  Recuperació de l’individualisme i vitalisme de les primeres èpoques.

Oda a Espanya
Escolta, Espanya , – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’q uesta llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa . T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta . Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills , te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin : somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla . On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya , – retorna en tu,
arrenca el plor de mare! Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva ; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? – no et veig enlloc . No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!
Autor: Joan Maragall (1898)
Metrica : Versos irregulars, de 12, 8 i 4 síl·labes. Versos lliures i rima consonant.
Figures literaries: Personificació, Interrogació i exclamació retórica , anàfora, comparació, enumeració i epitet, paradoxa
Tòpics Literaris: Ubi Sunt
Resum : Parla de la perdua de les últimes colónies espanyoles a America. Veu a Espanya com una mare ferida, trista, desolada, cruel i pobre. Maragall es pregunta per l’honor passat i les actuals morts dels soldats, que representen els fills del país.
Maragall vol que Espanya torní a ser la de abans. I reivindica el Català com a nova llengua de l’esperança (primers versos).

Francesc Matheu
Va nèixer a Barcelona en 1851 i va morir en Sant Antonio de Vilamayor en 1938.
Va estar fortament lligat al moviment catalanista i fundà la societat La jove Catalunya.
Va intervenir en els jocs Florals en 1871.
Va guanyar el segon accessit en 1873.
Va ser membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i la Unió Catalanista.
Com editor: s’encarrega de la Gramalla i el 1884 funda l’Editorial Catalana.
Se’l a identificar com a típic representant de la Renaixença.
Les seves principals obres van ser: - Cançons alegres d’un fadrí festejador (1878)
- El reliquiari (1878)
- La copa. Brindis i cançons (1883)
- Poesies (1899)

Pobre Pàtria!
Nostra pàtria endogalada i escarnida i sabrejada, catalans, avui veiem; i la llengua ha de ser muda, i la mà no pot dar ajuda, i ab la ràbia continguda nostres cors assadollem.
Beguem, beguem, no ha sonat l’hora encara; beguem, beguem, que prou la sentirem.
Com un roure que l’esbranquen, de la pàtria ens en arranquen tot lo noble i fort i gran; ni els tresors d’antiga herència, ni els esplets de nova ciència, ni el treball, ni la consciència, res per viure ens deixaran .
Beguem, beguem, no ha sonat l’hora encara; beguem, beguem, que prou la sentirem.
Nostres naus arraconades, empobrides i corcades , van podrint-se dintre el port; nostra indústria feinadora , l’han ferida ab mà traïdora; lo Dret vell espera l’hora com un condemnat a mort...
Beguem, beguem , no ha sonat l’hora encara; beguem, beguem, que prou la sentirem.
Pobra pàtria malferida! Pobra mare adolorida! On hi ha mal com lo teu mal! En ta sort desesperada, què espera ara ta fillada? Quina sang li has enconada, que no et sap trencar el dogal!
Beguem, beguem, no ha sonat l’hora encara; beguem, beguem, que prou la sentirem. Oh , vindrà, vindrà el gran dia que es desperte qui dormia, i els més sords hi sentiran! Ah, llavors, tothom alhora, quin esclat de «via fora»! Fins los morts, en sonar l’hora, de la tomba s’alçaran! Beguem, beguem , no ha sonat l’hora encara; beguem, beguem, que prou la sentirem.
Autor : Francesc Matheu
Métrica : Predominen versos heptasílabs, amb rima lligada consonant.
Recursos literaris : Paral·lelisme i Anàfora, exclamació retòrica, epitet, metàfora, personificació, hiperbaton, exclamació retórica, al·literació de la E, polisíndeton.
Resum : Ens parla de la perduda pàtria catalana, de la grandositat anterior. Demana el despertar de la llengua catalana, que està malferida, diu que mentres el temps passa el català va desapareixent, la veu com una mare malferida, trista i que es va empobrint i que els seus fills no la ajuden el suficient.
Demana desperta la cultura catalana i sobretot la llengua.

Bonaventura Carles Aribau
Va néixer en Barcelona en 1798 i va morir en 1862.
Va ser escriptor, economista, polític i taquígraf.
Va estudiar: retórica, poètica, hidrostàtica, estàtica i física experimental.
Funda la societat filosòfica.
Participa en la revolució liberal del 1820
Va ser secretari de la diputació de Lleida
Va fundar en Madrid la Biblioteca de Autores Españoles
Resident a Madrid des de 1826
En 1833 apareix “La Pàtria” la seva obra més important, es l’inici del romanticisme i també de la renaixença.

La Pàtria!
A Déu siau, turons , per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la patria mia Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repos etrern, per lo color mes blau. Adéu tú, vell Montseny , que dés ton alt palau, Com guarda vigilant cubert de boyra é neu , Guaytats per un forat la tomba del Jueu, E al mitg del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors , Com coneixer pogués lo front de mos parents; Coneixia també lo só de los torrents Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors. Mes arrancat després per fals perseguidors Ja no conech ni sent com en millors vegadas: Axi dárbre migrat á terras apartadas Son gust perden los fruits, é son perfum las flors. ¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort A veurer de mes prop las torres de Castella, Si lćant dels trovadors no sent la mia orella, Ni desperta en mon pit un generos recort
En va á mon dels pais en als jo m´trasport, E veig del Llobregat la platja serpentina ; Que fora de cantar en llengua llemosina No m´queda mes plaher, no tinch altre conort. Pláume encara parlar la llengua dáquells sabis Que ompliren lúnivers de llurs costums é lleys, La llengua dáquells forts que acatáren los Reys, Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis. Muyra, muyra língrat que al sonar en sos llabis Per estranya regió láccent natiu, no plora; Que al pensar en sos llars no sćonsum ni sányora, Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis. En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit. Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit, En llemosi li parl, que llengua altra no sent, E ma boca llavors no sap mentir, ni ment, Puix surten mas rahons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar láfecte més sagrat que puga d´home en cor gravar la mà del cel , oh llengua a mos sentits més dolça que la mel , que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel mon que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat .
Autor: Bonaventura Carles Aribau (1832)
Metrica : Són 6 octaves de versos alexandrins d’art major
Figures literaries: Anafora, Paral·lelisme, Personificació, hiperbatón, Epitet, hipérbole,
interrogació retòrica, Antítesi, enumeració, metàfora.
Resum : El poema parla de la seva estança a Madrid i la seva engonyarança del paisatge català, el qual idealitza tant platja, muntanya, rius, els compara amb el de castella, també troba faltar l’accent i costums catalans . Troba a faltar el Llemosí.

Trets en comú
Tots tenen un càracter patriòtic propis de la Renaixença catalana.
El nacionalisme català està molt present en la majoria d’ells la majoria d’ells.
Cadascun la defensa la patria la seva manera: Joan Maragall veu la pàtria (Espanya) com una mare i està decevut amb ella, i recolza el català com a nova llengua potent; Francesc Matheu, demana la tornada del català en tots els aspectes, ja que la veu molt degradada, mentres que Bonaventura parla del moviment patriotic general i la natura idealitzada, i també d’enyorança a la seva terra. nohacefaltadecirnadamás

Antologiapoeticacat

by guest209a07 on Feb 11, 2009

Accessibility

Categories

Upload Details

Usage Rights

1 Embed 18

Statistics

Antologiapoeticacat — Presentation Transcript