Plato Timeu

1,263 views

Published on

El text de Timoteu de Plató

0 Comments
1 Like
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

No Downloads
Views
Total views
1,263
On SlideShare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
28
Actions
Shares
0
Downloads
4
Comments
0
Likes
1
Embeds 0
No embeds

No notes for slide

Plato Timeu

  1. 1. Una de les més cèlebres troballes de la filosofia platònica és l’anomenada “teoria de les idees”. S’ha parlat molt sobre aquesta teoria, fins al punt de discutir si es pot considerar pròpiamente una teoria. No entrarem pas aquí en aquestes qüestions. El que ens interessa ara és veure com Plató va anar a parar a la cosmologia a partir d’un problema molt seriós que li planteja la seva teoria de les idees. Plató, amb els anys, va anar modificant alguns aspectes d’aquesta teoria, afegint elements nous i treient-ne d’altres. Gairebé des del començament, la teoria va anar associada a un greu problema: la connexió entre les idees i les coses. Hi ha un món (l’ideal) que no neix ni mor, és a dir, que no té origen ni tindrà final, que no ha estat creat ni desapareixerà mai. Però el nostre món (el sensible) sí que neix i mor i, en conseqüència, té un origen i possiblement un final. Però quin és el seu origen? de quina manera ha estat creat el nostre món? i per qui (si és que l’ha fet algú)? i quin paper juga en tot això el món de les idees? Aquestes qüestions, com diem, estan latents al llarg dels diferents plantejaments de la teoria fins que, gairebé a les acaballes, Plató va intentar donar-hi una solució en un diàleg anomenat Timeu. En aquest diàleg s’hi troba la cosmologia platònica i, per tant, les respostes a totes aquestes preguntes. 1. EL MODEL ARTESANAL. Podem comparar els trets fonamentals de l’explicació que dóna Plató de la generació de l’univers amb la feina d’un artesà. De fet Plató utilitza expressament la paraula “artesà” per referir-se a l’autor de l’univers. Posem per cas un esculptor de figures de bronze. Per fabricar una figura -posem per cas un Hermes-, el nostre esculptor necessita, per un costat, un motlle de guix amb la figura que vol representar; i per un altre, bronze líquid preparat per omplit el motlle. Com tots sabem, un cop el bronze s’ha refredat dins del motlle, només resta treure aquest últim i ja tenim la figura desitjada. Si no ens agrada el resultat podem tornar a fondre el bronze i reiniciar el procediment amb un altre motlle. Una imatge semblant té Plató en la seva ment quan ens explica l’origen de l’univers. En primer lloc, tenim un creador o, millor dit, un productor de l’univers. Plató s’hi refereix amb el nom de demiourgós, que vol dir, en termes generals, “artesà”. El món ha estat produït per un artesà tot i que, és clar, no tan humil com el nostre esculptor o un anònim fuster, sinó de caràcter diví. Tanmateix, està lluny Plató de voler tornar a les explicacions mitològiques a l’estil d’Hesíode. D’acord que l’artesà és un déu, però la seva feina i les seves limitacions són les pròpies d’un artesà. El demiürg no es treu res de sota la màniga, és a dir, no crea l’uniers a partir del no-res, sinó que, en el moment de posar-se mans a l’obra, compta ja amb un material i un model que no han estat creats, sinó que són preexistents al món. 2. LA MATÉRIA I LES FORMES Què són aquest material i aquest model dels quals s’ajuda el demiürg per produir l’univers? El model són les idees eternes i el material consisteix en una mena de matèria sense forma, concepte difícil de definir i del qual ens ocuparem més endavant. El demiürg produeix el món tot reproduint en la matèria les idees del món intel·ligible. Igual que el nostre esculptor, així el demiürg, a partir dels motlles, fabrica els exemplars que basteixen el món d’aquí abaix. Tots els exemplars d’un mateix motlle s’assemblen però al mateix temps són diferents. No és pas culpa del motlle (que en veritat és inalterable), ni de la imperícia de l’artesà, sinó del material utilitzat que, al cap i a la fi, és el que dóna cos a les coses i el que marca la diferència. Les coses són, per tant, expressions de les idees, imatges com diu Plató -eikones, que en grec, curiòsament, vol dir també “estàtua”. Sovint fem servir la paraula creació per referir-nos a la feina del artistes o artesans. Parlem, p.e., de les últimes creacions de Christian Dior o dels creatius de publicitat o d’un pintor magníific creador de formes. La paraula en si mateixa no estaria malament emprada (de fet traduiria el mot grec poiesis, que significa alguna cosa així com “factura”), si no fos perquè també s’ha fet servir en referència a la tasca d’un déu molt posterior, el déu dels cristians, autor ni més ni menys que de la creació del món a partir del no-res (el que tècnicament es coneix per creatio ex nihilo). Del déu
  2. 2. cristià no se’n pot dir precisament un artesà; si ho fos, mai s’hauria aconseguit tan gran economia de mitjans. El demiürg de Plató més que creador és un “endreçador”. El demiürg produeix el món donant forma a la matèria sense forma i, d’aquesta manera, aconsegueix posar ordre en allò que no en té. L’activitat del demiürg és la d’una suprema intel·ligència ordinadora. No produeix el món a partir del no-res, sinó a partir del desordre. Els grecs tenien una paraula per designar el desordre que ha romàs fins als nostres dies: cháos, caos. I una altra per designar l’endreçament i la bellesa que es deprén d’aquest endreçament: kósmos, cosmos. El demiürg recorre el camí del cháos al kósmos. 3. LA MATÈRIA El nostre esculptor ha escollir el bronze per fabricar les seves figures, però perfectament podria haver fet servir el ferro, el marbre o el plàstic. N’hi ha un munt de materials a la seva disposició. En canvi, la matèria amb la qual el demiürg fabrica l’univers no ofereix tanta varietat o, millor dit, no ofereix varietat en absolut. La matèria universal no és ni ferro, ni bronze, ni terra, ni aigua, ni res en concret. La matèria no és res. Ja sabem que els filòsofs s’atreveixen gairebé a tot, però sembla una mica exagerat gosar parlar d’una cosa que per definició no és res. Tanmateix, és més necessària del que pensem per entendre l’univers. Ja hem dit que es tracta d’un assumpte difícil i el mateix Plató n’era conscient perquè sempre que parla de la matèria ho fa com qui trepitja ous; i és que no n’hi ha per menys. En primer lloc, Plató diu que la matèria, exactament igual que les idees, no ha estat generada i és indestructible. Es tracta, doncs, d’un gènere etern: sempre hi ha hagut matèria i sempre n’hi haurà. Plató defineix la matèria com el “receptacle de tota la generació”. La naturalesa de la matèria és passiva perquè la seva única funció consisteix en rebre les formes eternes i immutables. Per això Plató compara la matèria amb l’úter matern en una clara referència a la parella de contraris pitagòrica, on el semen és l’element actiu i conformador i l’úter l’element passiu i conformat. La matèria rep totes les formes però ella mateixa no té cap forma pròpia. Si la matèria tingués des d’un principi una forma determinada, llavors seria impossible reproduir-hi res. Suposem que vull gravar figures de mussol en el fris d’un temple. Però en posar-me a treballar descobreixo que tot el fris està ja ple de déus i deesses bevent i cantant. Per gravar els mussols necessito que la superfície torni a estar llisa i neta. Doncs bé, el mateix passa amb la matèria de l’univers: és com una massa informe que resulta canviada i conformada per allò que rep. Aquesta matèria sempre s’hi troba en disposició d’assolir noves formes perquè en cap moment les formes que rep s’hi instal·len definitivament. Això últim significaria que la matèria hauria adoptat una forma pròpia i no és pas aquesta la seva condició. Com diu Plató, la matèria és una mena de substrat de totes les coses que formen l’univers. És ben bé com el bronze del nostre esculptor que, amb la simple operació de tornar-lo a fondre, pot servir per fabricar múltiples figures diferents. Amb tot, l’enigma que la matèria representa subsisteix, perquè el bronze de l’esculptor, p.e., el podem veure, el podem transportar i fins i tot el podem elaborar. Però la matèria que treballa el demiürg és invisible, intangible i abstrusa. El mateix Plató confesa que “participa de la manera més paradoxal i difícil de comprendre de l’intel·ligible”. En efecte, com es pot parlar d’una cosa l’essencia de la qual és precisament no ser res? L’únic manera d’entendre la matèria, diu Plató, és per mitjà d’un raonament indirecta (“bastard”, diu exactament, no legítim): és necessari postular l’existència de la matèria, del no-ser, per poder entendre la raó de que les coses del nostre món canviïn i siguin individuals (és a dir: siguin coses del nostre món). Tinc a casa os mussols, es diuen Fernando i Tomàs. En Fernando va arribar per primera vegada a casa estava esquifit i en un estat lamentable. En pocs dies, però va començar a guanyar pes i el seu aspecte va millorar considerablement. Tot i així, no ha canviat tant com per deixar de ser un mussol. Però si no ha canviat la seva idea, llavors ha d’haver canviat la matèria que el composa, el seu cos. Sense cos és impossible que en les coses es produeixi canvi. Per aixó les idees, en estar desencarnades, no canvien mai. El demiürg volia crear un món amb moviment i per això necessita de la matèria com a complement de les idees. Però el cos no només és la condició del canvi, sinó la condició de que les coses siguin individuals. Jo puc perfectament diferenciar cada un del meus mussols: Fernando és el negre i Tomás és blanc.
  3. 3. Si els puc diferenciar és pel color, i el color és una característica que tenen gràcies al cos. Els dos animalons que tinc a casa són mussols per la idea, però Fernando i Tomás pel cos, per la matèria. La idea és l’universal i la matèria el principi d’individualitat; sense matèria només hi hauria essencies. Ara bé, què passaria si els meus mussols fossin del mateix color? I no només aixó, sinó que tinguessin idèntiques característiques, que fossin dos mussols genèticament idèntics? Encara així esls podria diferenciar pel lloc que ocupen: Fernando hi és al jardí i Tomás a les golfes. Tot això té a veure amb la identificació que fa Plató entre matèria i espai. En el món físic la diferència última entre les coses és el lloc que coupen. Si el demiürg s’hagués tornar boig i hagués fabricat un món ple de mussols blancs clònics, podríem continuar parlant de mussols, en plural, perquè, tot i que fossin idèntics, almenys no es converteixen en un de sol. El que fa individuals les coses en últim terme és tenir lloc de forma independent, ocupar un espai. Si recordeu, una cosa semblant és el que deien els pitagòrics quan parlaven del buit que progressivament és engolit pel foc originari i permet la varietat i la multiplicitat de l’univers. Queden, però, preguntes per respondre: què significa exactament ocupar un espai? Si totes les coses ocupen un espai, llavors queda espai buit? La dificultat d’aquestes preguntes rau en la dificultat del concepte d’espai en si mateix. Tot el que existeix ocupa un espai, però l’espai no és res en si mateix; l’espai no ocupa un espai, de manera que només es pot descobrir de forma indirecta. 4. GENERACIÓ I CORRUPCIÓ D’acord amb el que hem vist fins ara, resulta clar que per Plató l’univers és un ésser generat. El seu naixement té lloc, en línies generals, de la manera que hem explicat: el demiürg, fent servir com a model les idees, les reprodueix en la matèria generant així l’univers visible que tots coneixem. Ara bé, aquesta tesi es complementa amb una de les afirmacions més curioses de la cosmologia platònica: el cosmos és un ésser viu que ha estat generat però que, en canvi, mai morirà. L’univers sembla ser, doncs, un estrany ésser viu. Però les raons que dóna Plató resulten encara més polèmiques. Ens diu Plató que el cosmos en si mateix és destructible, però que de fet no resulta destruït ni ho serà mai perquè aquesta és la voluntat del seu productor. No es tracta, però, de la voluntat capriciosa d’un déu que sosté sobre el món l’espassa anihiladora. El demiürg pot destruir o deixar que el món es destrueixi, però no ho fa perquè fóra l’acció d’un ésser malvat destruir allò que de forma tan perfecta s’ha generat. El demiürg conseva l’unviers perquè és un ésser essencialment bo. Sobre la bondat del demiürg i el seu significat tornarem més endavant. Abans, però, m’interessaria aclarir un assumpte. Crec personalment que Plató no pensa en la possibilitat que el demiürg pugui destruir el món de la seva pròpia mà. El demiürg conseva el món en el sentit que no permet que aquest s’autodestrueixi. El perill de l’unviers s’ho troba en què aquest té, per dir-ho així, certa tendència a l’autodestrucció, tendència que el demiürg, conduït per un enorme sentit comú, manté dins d’uns límits prudencials. Sobre aquest assumpte Plató ens explica una curiosa història en un diàleg titulat Polític: quan el demiürg va crear l’univers va deixar, con un bon pare, que aquest marxés lliurement sense la tutela del seu creador. No era pas el demiürg un déu provident que hi estigués a sobre de la seva criatura. Però l’unives, com a criatura viva que és i, per tant, irremediablement imperfecta, amb el temps va començar a desendreçar-se. El caos va començar a guanyar terreny al cosmos, la qual cosa es traduïa en tota mena de catàstofes naturals. Davant d’aquesta situació el demiürg va haver d’intervenir de forma urgent y restablir l’ordre original en l’uniers. Ens diu Plató que això ha passat diferents cops en la història de l’univers y que continuarà passant. 5. APROXIMACIÓ A LA PERFECCIÓ. El cosmos és un ésser irremediablement imperfecte ja que la suprema perfecció, que correspon al món de les idees, li resulta inassolible. Tot i així, dintre de la seva imperfecció, el cosmos és la còpia más perfecta de totes les còpies que es puguin fer del món de les idees. Fent servir l’expressió
  4. 4. leibniziana, aquest és “el millor dels móns possibles”, El demiürg podia haver creat l’univers diferent a com de fet és, però no ho va fer; en canvi, va intentar fer la imatge viva més semblant de l’etern món de les idees. I tot això perquè el demiürg té bona voluntat. No hem de pensar, però, en el demiürg com una mena de “bon home” carregat d’esplèndides intencions. La semàntica popular ha fet del “bon home” sinònim de “individu curt de gambals”. El demiürg és bo perquè és savi, és a dir, perquè porta una vida exclussivament intel·lectual tot contemplant les idees. A nosaltres potser ens resulti una mica difícil d’entendre la bondad d’aquesta manera. Creiem que la bondat és una qualitat moral que no depén en absolut de l’expediente intel·lectual; i adduïm com a prova l’existència de persones amb elevat nivell intel·lectual que no destaquen perecisament pel seu “bon cor”, i viceversa,, individus sense una gran QI que tots assenyalem com a “bones persones” (tipus com ara Forrest Gump). Però Plató potser no estaria d’acord amb els nostres conceptes d’intel·ligència i bondat. Per Plató, savi és aquell que té la mirada posada no en aquest món sinó en el món de les idees. I ningú més savi que el demiürg, la vida del qual consisteix fonamentalment en mantenir fixa la visió en el món de les formes. El savi és naturalmente bo, i el bo fa naturalment el millor. Si aquest món és el més semblant possible al de les idees, això s’ha de notar en alguna cosa. Plató ens parla de tres característiques de l’univers que són conseqüència directa de l’intent del demiürg de produir una còpia gairebé perfecta. l’univers és únic, finit i esfèric. 5.1. UNICITAT. Només hi ha un univers i no múltiples o infinits com pensaven Anaximandre o Demòcrit. Donat que el món de les idees és únic, llavors, si es vol que la seva imatge sigui el més semblant possible, aquesta ha de ser igualment única. 5.2. ESFERICITAT I FINITUD. La mateixa raó fa que el demiúrg hagi creat un univers finit, limitat i en forma d’esfera. Com veiem, l’atracció de l’esfera torna a fer-se present en la cosmologia grega. L’esfera és la figura més perfecta de totes per l’equidistància del centre de tots els seus punts. El demiürg se n’adonà i va atorgar aquesta forma a l’univers. L’univers, per tant, té una figura precisa, la qual cosa vol dir que té límits i no és infinit com alguns van pensar. Quan es parla de la finitud de l’univers de seguida surt la pregunta sobre si existeix alguna cosa (i què) “fora de l’univers”. El matemàtic pitagòric i amic de Plató, Arquites de Tarent, defensor de la infinitud de l’univers, formula aquesta qüestió de forma prou eloquent: “Si jo estigués en l’extrem del cel, just al límit de les estrelles fixes, podria estirar el braç o el meu bastó, o bé no podria?” Plató dóna una resposta molt clara fent servir una interessant imatge: un cop el demiürg va acabar de produir l’univers, va donar-li l’últim retoc aplanant tota la seva superfície externa. La raó? L’univers no necessitava ulls, ni oïdes, ni òrgans per respirar o alimentar-se, perquè fora de l’univers no existeix res visible, ni audible i no hi ha ni aire, ni matèria ni res en definitiva. Algú prodria dir que fora de l’univers s’hi troba l’espai buit, però tampoc és correcte; la noció d’espai és intrínseca a l’univers. Així l’univers està tancat sobre si mateix. És independent i autosuficient perquè res de fora li és necessari per viure. Ens diu Plató que l’univers s’alimenta de la seva pròpia corrupció. La matèria del cosmos es recicla amb una efectivitat del 100 %, de manera que no hi ha ni la més petita quantitat de matèria universal que sigui residual (perquè això significaria que s’ha d’acumular i expulsar-la). Tampoc res de fora pot vernir a destorbar el seu ordre intern. Molt sovint quan enmalaltim és a conseqüència de la infecció que ens produeix un objecte extern al nostre cos, p.e. un virus. L’univers està previngut contra tota mena de “malaltia infecciosa”. En qualsevol cas, l’únic
  5. 5. tipus de malaltia que pot desenvolupar l’univers és de caire genètic, és a dir, una malaltia que vingui de l’interior del mateix univers. 6. EL COS DE L’UNIVERS. 6.1. ELS ELEMENTS I ELS SÒLIDS REGULARS. Com hem vist, el demiürg es va proposar crear l’univers com si fos un ésser viu. Això significa que l’univers havia de tenir cos i ànima, donat que aquests dos principis són els que defineixen la naturalesa de tot ésser viu -tenir un cos animat. Per crear el cos de l’univers, el demiürg va començar amb la fabricació dels quatre elements: aire, aigua, terra i foc. En aquest punt Plató se separa de la tradició cosmològica jònica -que considera els elements com a principis sense generació- i s’apropa més a les tesis pitagòriques. Molt més si tenim en compte que Plató, com els pitagòrics, ens ofereix una gènesi matemàtica dels elements naturals. El sistema que fa servir Plató per explicar la generació de les quatre sustàncies elementals resulta força interessant i, com hem dit, l’apropa a les tesis del pitagorisme. La diferència amb el pitagorisme, però, és que mentre els primers deriven els elements a partir de la unitat originària (el punt), Plató ho fa des de la figura plana elemental: el triangle. Per a Plató està clar que els quatre elements són cossos, és a dir, figures tridimensionals; que tot cos es genera a partir de figures planes; i que tota figura plana es genea a partir del triangle. Doncs bé, per a Plató tot triangle es construeix a partir de dos triangles bàsics: a b un triangle rectangle isòsceles (a) i un triangle rectangle escalé (b). Cada un d’aquests triangles participa de forma desigual en la generació dels elements. El triangle (a) només produirà un element, que serà la terra, mentre que a partir del triangle (b) se’n produirà la resta. El foc és genera de la següent manera; prenent com a base el triangle escalé, es construeix un triangle equilàter format per 6 d’escalens: Amb 4 triangles equilàters units per les seves arestes es genera una piràmide de quatre cares:
  6. 6. Aquesta piràmide és l’element foc. A partir de 8 triangles equilàters com el que hem vist abans es pot construir un cos amb 6 vertex: Aquesta figura correspon a l’element aire. El tercer cos es genera a partir de 20 triangles equilàters aue formen una figura amb 12 vèrtex: Aquesta figura correspon a l’aigua. Finalment hem d’explicar el neixement de l’element terra. Com hem dit abans, la terra té una composició especial ja que es genera a partir del triangle isòsceles. Amb 4 d’aquests triangles es forma un quadrat equilàter: i amb 6 d’aquests quadrats composem un cub: Tenim ja, doncs, els quatre elements definits cadascun per una figura geomètrica diferent: el foc és el tetraedre; la terra és l’hexaedre; l’aire és l’octaedre; i l’aigua és l’icosaedre.
  7. 7. Aquests quatre cossos geomètrics als quals fa referència Plató (deixem pendent de moment la qüestió de si Plató es refereix a algun més) es coneixen com a “sòlids regulars”. Però en realitat els sólids regulars són cinc. El primer a estudiar aquests cinc cossos geomètrics regulars va ser Euclides (s. IV a.C.), en la secció XIII dels Elements de geometria. Segons Euclides, els cinc sòlids regulars són el tetraedre, l’hexaedre, l’octaedre, l’icosaedre i el dodecaedre (compost per pentàgons regulars). Un comentarista de l’obra d’Euclides diu que tres d’aquests cossos van ser descoberts pels pitagòrics, i els altres dos per Teetet, un matemàtic contemporani de Plató (i que dóna nom a un dels més importants diàlegs seus). Plató només esmenta de forma clara quatre dels cinc sòlids regulars, però deixa anar una referència a un cinqué element. Amb el to de misteri que envolta alguns passatges del Timeu, Plató no ens diu quin és ni quina és la seva forma geomètrica. És possible que es tracti de l’èter, que és l’element que serveix de mitjà per al moviment dels planetes, i la figura del qual correspondria al cinqué element euclidià, el dodecaedre. Per què Plató no l’esmenta directament? Possiblement perquè el dodecaedre és un sólid regular especial, ja que els pentàgons que el formen no poden fragmentar-se en triangles rectangles, i això destarota el model plantejat per Plató. 6.2. LA QUALITAT A TRAVÉS DE LA QUANTITAT. Com es pot veure del fins ara exposat, Plató rep l’herència del pitagorisme i l’atomisme. Dels primers, recull Plató la construcció de la naturalesa a partir d’una unitat geomètrica bàsica (el triangle). Respecte de l’atomisme, Plató dóna a entendre que concep els quatre sòlids regulars a la manera d’àtoms que, aïlladament, resulten invisibles de tan petits que són, però la massa dels quals es por percebre quan es troben units. Però el que més destaca de la seva filiació atomística és la reducció de les qualitats sensibles a magnitud extensa. “La qualitat segueix la magnitud”, és a dir, les qualitats sensibles dels elements (fred, calor, humitat, sequedat) es dedueixen de les seves propietats quantitatives. Aquesta serà la crítica que Aristòtil farà de la geometrització platònica dels elements: com pot ser que el foc sigui una piràmide, si les figures geomètriques en si mateixes no són calentes ni fredes? Però això ho veurem més endavant. Abans, però, hem d’explicar els motius que Plató doni a cada element una figura determinada i no una altra. Cal dir que Plató no segueix un criteri únic, sinó diferents. Un dels criteris emprats és el de la mobilitat/estabilitat de les figures. Entre les figures, unes són més mòbils que d’altres. Dels dos tipus de triangles, el més estable és l’isòsceles; i encara més estable que la superfície triangular ho és la quadrada. Per aquesta raó, la figura més estable y menys mòbil de totes és el cub, que representa la terra. La terra, efectivament, és un element que tendeix a l’estabilitat. Si llencem una pedra enlaire, de seguida cau cap a terra i queda aturada; com s’acostuma a dir, del terra no passa. Per això la terra (ens referim al planera, tot i que per a la majoria dels grecs no fos un planeta), pensa Plató, no es desplaça. La terra és, doncs, l’element més estable en termes absoluts. A la terra segueixen, pel que a estabilitat es refereix, l’aigua, l’aire i, finalment, el foc; el foc és, entre tots els elements, el més mòbil. Però, per què precisament aquest ordre? Pel que fa a aquest assumpte, ja no és possible referir-se al tipus de superfície (donat que aquests tres elements estan formats per cares triangulars), sinó que hem de pensar en un altre criteri. Plató assenyala un: el nombre de cares de cada cos: a major nombre de cares, major és l’estabilitat d’un element. Per això és el foc, que té el menor nombre de cares (4) l’element més mòbil de tots, i és seguit per l’aire i l’aigua. Això es pot comprovar simplement observant l’aspecte de les flames d’una foguera que s’estiren cap a dalt com volent fugir de la feixuga terra. Un altre criteri utilitzat és el de l’agudesa dels vèrtex i les arestes de les figures. La més aguda de totes les figures és la piràmide i aquesta ha de correspndre per força al foc. En efecte, quina és l’explicació de que el foc tingui la capacitat de cremar-ho tot i reduir-ho a cendres? Doncs l’agudesa dels seus angles que, com petits ganivets, tallen i destrueixen tot el que troben. Les propietats qualitatives dels elements es dedueixen, com veiem, de la seva estructura geomètrica. I no només pel que fa als quatre elements, sinó també a les seves diferents espècies.
  8. 8. Així, p.e., hi ha dos tipus d’aire: el que s’anomena “boira” (tèrbol) i l’èter (brillant i transparent), que es diferencien per la magnitud del triangles que el formen. Així, doncs, com passava amb l’atomisme de Demòcrit, les partícules elementals de la matèria no només es diferencien per la forma, sinó també pel tamany. 6.3. L’ORGANITZACIÓ DELS ELEMENTS. Tornem ara al moment en què el demiürg es diposa a fabricar el cos de l’univers. En un principi, els elements estaven dispersos en la matèria, de manera que tots els elements s’hi trobaven a tot arreu, sense ordre ni organització. Aquesta situació de desequilibri feia que la matèria es trobés en un estat de constant agitació i es mogués, movent alhora els elements que contenia. Aquest moviment va encetar la separació entre els elements i la fi de la confusió i el desordre. La matèria va funcionar exactament com un cedaç per destriar el gra de la palla: tot sacsejant-se, els corpuscles elementals es van anar reunint per separat amb els de les seves característiques, de manera que cada element va acabar ocupant la seva regió pròpia en l’univers. La disposició dels elements va seguir el criteri del pes. L’element més pesant, la terra, va ocupar el centre de la matèria i la resta d’elements es van ordenar al voltant de la terra seguint un ordre de major a menor pes: aigua, aire i foc. Segurament algú ja se n’ha recordat de l’apeiron d’Anaximandre i del remolí de Demòcrit, als quals Plató, efectivament, deu molt. De tota manera, la comparació amb les teories d’aquests pensadors ens serveix per matissar una mica més el caràcter diví del demiürg. Le cosmologies d’Anaximandre i Demòcrit no tenen déu. El procés còsmic és en elles autònom i automàtic. La cosmologia platònica si té déu, i un déu productiu a més. Tanmateix, procesos com ara l’estructuració de la matèria tenen lloc sense la intervenció del demiürg. No és el demiürg qui assigna la posició dels elements, sinó que són els mateixos elements els que prenen aquesta posició de forma natural. 6.4. L’ARITMÈTICA DE LES TRANSFORMACIONS. Cal dir, per últim, una cosa més sobre la composició del cos de l’univers. Podria semblar que, un cop distribuïts els elements en les seves respectives regions, el cosmos ha assolit un estat d’immobilitat perpètua. Res més lluny, però, del que en realitat passa. Entre els elements, ens diu Plató, hi ha un canvi continu; constantment masses d’un elements es transformen en d’altres i canvien el seu lloc. El model geomètric proposat per Plató dóna força joc per explicar les transformacions entre els elements. D’entrada cal fer un aclariment que es dedueix de les condicions que el mateix model geomètric imposa: no és possible que es produeixin transformacions de l’element terra en altres elements (i viceversa); i sí és possible, en canvi, transformacións dels elements aigua, aire i foc entre sí. Com s’explica això? Perquè la terra està formada per triangles isòsceles i la resta d’elements per triangles escalens. De manera que, quan un cub de terra es destrueix, només pot transformarse en un altre cub. Però amb la resta d’elements no passa el mateix. Sobre aquest assumpte, Plató ens exposa una curiosa aritmètica de les transformacions que sembla gairebé una anticipació de la química moderna. P.e. quan el foc escalfa l’aigua, aquesta es transforma en aire (vapor d’aigua) i foc (calor). La transformació segueix una justa proporció artimètica: quan el tetraedre de foc, amb les seves agudes arestes, trenca l’icosaedre (20 triangles) de l’aigua, aquesta es transforma en dos cossos d’aire (8+8=16) i un de foc (4). Però què passa si apaguem el foc amb l’aigua? Que els cossos de foc s’agrupen i es transformen en aire, de manera que de dos cossos de foc (4+4) sorgeix un d’aire (8). El mateix passa quan l’aire es condensa: dos cossos i mig d’aire (8+8+4) es transformen en un d’aigua (20). Això serveix, en principi, per a qualsevol mena de transformació.
  9. 9. 7. L’ÀNIMA DE L’UNIVERS 7.1. ÀNIMA I ORDRE MATEMÀTIC. Un cop el demiürg ha creat el cos de l’univers, és el moment de dotar-lo de moviment. En certa manera, l’univers ja té moviment perquè els elements del seu cos, com hem vist, es transformen entre si. Ara es tracta de permetre que l’univers canviï de lloc, o sigui, del moviment com a desplaçament. Abans, però, el demiürg va meditar molt seriosament quin tipus de moviment donaria a l’univers, perquè de desplaçaments n’hi ha molts: cap a dalt, cap abaix, a la dreta, a l’esquerra, endavant i endarrera. N’hi ha un, però, que és el moviment més perfecte de tots, perquè, ben mirat, és l’únic moviment que ni comença ni acaba o, millor dit, que on comença és on acaba. Es tracta del moviment circular. El demiürg va decidir, doncs, dotar a l’univers d’aquest curiós moviment que no mena enlloc (perquè, tot sigui dit, on hauria d’anar l’univers si res necessita?), de tots el més semblant a la immobilitat. I com fer-ho? El demiürg va decidir dividir l’esfera de l’univers en una sèrie d’esferes concèntriques; donà a aquestes esferes un moviment circular i implantà en cada una un cos perquè se’n tingués constància del moviment. És a dir, el moviment circular de l’univers no és altre que el moviment dels cossos celestes. Ara bé, construir el cel i dotar-lo de moviment no és tan fàcil com sembla, encara que es tracti d’un demiürg de condició divina. Cal una ment matemàtica, a més de divina, per donar ordre, proporció i harmonia a aquest complicat sistema. És aquí on entra en joc l’ànima de l’univers. Per moure l’univers amb un moviment circular i per donar ordre i proporció a aquest moviment, el demiürg produeix un ànima i la instal·la en el cos de l’univers. L’ànima és un component invisible, no corpori i de naturalesa purament racional: és la llei que governa amb mesura el moviment del cel. Si avui dia preguntèssim a un astrofísic per l’ànima de l’univers (i en el cas que aquesta pregunta no provoqués en ell una sonora rialla), segurament ens respondria que són les lleis de la mecànica celeste i, a continuació, ens mostraria tot un seguit d’equacions, càlculs, etc. en els quals s’expressaria aquesta ànima universal. Alguna cosa d’aquesta mena passà també pel cap de Plató. És clar que les lleis de qué ens parlarà no seran, ni de bon tros, tan complexes com les de Newton, però l’ordre que expressen és clarament matemàtic. Un altre cop, doncs, es fa pales la influència del matematicisme pitagòric en el pensament de Plató. Tanmateix, la manera com Plató incorpora l’ordre matemàtic a l’univers resulta, a primer cop d’ull, una mica estranya. La història de com el demiürg va crear l’ànima, la va dividir seguint un estricte ordre numèric i finalment la va instal·lar en el cos de l’univers, no sembla als nostres ulls la manera més idònia per referir-se a l’estructura matemàtica de l’univers. Potser ens agradaria més tenir el davant columnes i columnes de xifres inintel·ligibles. Però, com sabem que aquest procediment és correcte i el que conta Plató és una insensatesa o, si més no, una historiera per matar el temps (i la curiositat)? 7.2. LES ESFERES. La història de l’ànima de l’univers comença amb la seva creació. Un cop creada, el demiürg va dividir l’ànima en part porporcionals. No hem d’imaginar-nos l’ànima com una mena de pastís del qual el demiürg en va extreient porcions, perquè l’ànima no té una naturalesa corpòria i, per tant, no és divisible d’aquesta manera. Hem de pensar en una altra mena de divisió, p.e. la que realitza el músic quan divideix els sons i crea una escala tonal o la que correspon a la feina del poeta quan diem que mesura els versos. Els dos exemples no estan triats a l’atzar, sinó que es corresponen força amb la finalitat de la divisió que fa el demiürg: proporcionar a l’univers un ordre harmònic comparable, com pensaven els pitagòrics, amb l’ordre musical. Per dividir l’ànima, el demiürg utilitza dues sèries numèriques: una progressió geomètrica de 2 (1,2,4,8) i una progressió geomètrica de 3 (1,3,9,27). Aquestes dues sèries, combinades, donen lloc a la sèrie següent: 1,2,3,4,8,9,27. Doncs bé, amb aquesta sèrie numèrica, el demiürg ha establert, ni més ni menys, que la proporció
  10. 10. entre les distàncies planetàries: les esferes (òrbites) planetàries estan situades a intèrvals dobles i triples entre sí, mantenint així una precisa harmonia. Ja veurem més endavant quin planeta correspon a cada una de les esferes. De fet, els planetes i tots els cossos celestes són creats posteriorment a la creació de les esferes i “instal·lats” en elles, de manera que pròpiament no és el cos celeste el que es mou sinó l’esfera que el transporta. A continuació de les set esferes planetàries, el demiürg en va crear una altra que envoltava tot el conjunt. Es tractarà de l’esfera de les estrelles fixes, el límit últim de l’univers. Un cop creada i dividida proporcionalment l’ànima, el demiürg la va instal·lar en el centre del cos de l’univers i des d’aquí la va extendre per tota la seva superfície, de manera que en tots els racons de l’univers estigués present l’ordre i l’harmonia. Fet això, l’ànima es va a posar a girar sobre ella mateixa i “encetà el govers diví d’una vida inextingible i intel·ligent que durarà eternament”. La revolució de l’anima sobre si mateixa s’identifica amb el moviment circular de les esferes i de tot l’univers. Cada esfera, però, té un moviment diferent. L’esfera de les estrelles fixes, la més externa de totes, té un moviment lateral cap a la dreta (d’est a oest); la resta d’esferes giren cap a l’esquerra (d’oest a est) tallant en diagonal l’esfera de les fixes. L’esfera de les fixes està dotada d’un moviment perfectament regular i sense cap mena d’alteració. La resta d’esferes, però, tenen cada una velocitats i direccions diferents; a més, el seu curs, almenys tal com nosaltres el veiem des de la terra, no és regular sinó que presenta alteracions que el converteixen, en alguns casos, en un moviment erràtic. Amb aquesta darrera afirmació, Plató està anant més enllà de la simple història de una divinitat productora de l’univers, per a ocupar-se de qüestions pròximes a l’ull humà. De fet, ens podem preguntar per quina raó el demiürg ha de complicar tant el sistema de revolució de les esferes i si no seria més fàcil i més adient per al caràcter diví de l’univers, instaurar una regularitat que es fes extensiva a tots els cossos celestes i no només a una part. Què vol dir que algunes esferes presenten un moviment irregular? Està realment Plató entrant en contradicció amb els seus propis pressupòsits? La resposta la trobarem més endavant. 7.3 ELS COSSOS CELESTES. Tornem a l’activitat productora del demiürg. Si mirèssim al cel tal i com fins ara el tenim no veuríam absolutament res i ni tan sols podríem identificar si les esferes es mouen o no. De fet, les esferes -per molt que s’hagi parlat d’esferes de cristall- no tenen una composició material sinó que la seva entitat és purament racional, geomètrica, intangible. Així, per poder tenir constància de la presència de les esferes i del seu moviment cal que hi hagi alguna cosa visible que es mogui juntament amb les esferes: els cossos celestes. Vet aquí, doncs, que el demiürg es va veure en l’obligació de crear els planetes i les estrelles per tal que la meravellosa harmonia racional de l’univers fos visible en certa manera als ulls dels homes. Sense les lluminàries del cel, hagués estat impossible que els homes entenguessin l’ordre i la mesura del moviment del cosmos. Hem dit, parlant dels cossos celestes, que aquests es mouen de forma conjunta amb les esferes. Això resulta una mica difícil d’entendre. Per a Plató (i ja veurem que també en el cas d’Aristòtil), els planetes i les estrelles no tenen un moviment autònom sinó que el seu és el resultat del desplaçament de l’esfera en què s’hi troben instal·lats. La cosa funciona més o menys com les cistelles d’una sínia. Ara bé, hem dit que les esferes no són cossos i, per tant, no es pot entendre el moviment celeste en el sentit d’un cos que arrossega un altre. Com ho hem d’entrendre llavors? Crec que Plató vol donar a entendre que el cos del planeta o estrella se sotmet a una mena de lleis del moviment, fent així impossible el moviment autònom. El nostre cos, p.e., el podem moure com volguem dintre, és clar, de certs límits. Puc, si vull, començar a còrrer, aturar-me de sobte i tornar a iniciar la carrera a una velocitat diferent. Tot a voluntat. Els cossos celestes, en canvi, no tenen voluntat. La seva cursa celeste, per molt complicada que ens sembli, és conseqüència de l’ordre imposat en darrera instància pel demiürg quan va crear l’ànima de l’univers, amb aquesta, els circuits dels astres i la seva mesura pròpia. Resta encara una altra qüestió: com se sosté un planeta o una estrella en la seva esfera? Aquesta és
  11. 11. una pregunta que cap dels cosmòlegs de l’antiguitat va solucionar de forma clara. Tampoc Plató. Aquest es limita a dir que el demiürg va “subjectar els seus cossos amb vincles animals”. Què significa això? Doncs que el demiürg els va subjectar perquè no caiguessin, sense poder dir ben bé com... Quan el demiürg va crear els cossos celestes, va colocar-los un per un en la seva esfera respectiva. Recordem que les esferes estaven separades per intervals dobles i triples; el resultat final és el següent: terra lluna - sol -- venus --- mercuri ------- jupíter mart -------------------------- saturn 1 2 3 4 8 9 27 La velocitat del sol, la lluna i els planetes, ens diu Plató, està en funció de la seva distància respecte de la terra: a major distància, menor velocitat. El Sol, Venus i Mercuri marxen amb una velocitat semblant, i la resta amb velocitats diferents però proporcionals. A més, el moviment d’aquests cossos celestes mostra diferents irregularitats (o, al menys, això és el que nosaltres veiem des de la terra). Les estrelles fixes són una altra història. Se’n diuen “fixes” per diferència amb els planetes, ja que la seva trajectòria és perfectament regular. Estan fetes de foc i això també les diferencia dels planetes -dels que, per cert, se sap que no estan fets de foc, però no sabem quina és la seva composició perquè Plató no ens ho diu. El sol, la lluna, els planetes i les estrelles són déus. Això, com sabem, també ho pensaven els pitagòrics. De fet, gairebé tot és diví en la cosmologia de Plató, perquè, per un costat, tenim el productor que és un déu; tenim, a més el que Plató anomena “divinitats invisibles” que són els déus clàssics de la mitologia (que també són creats pel demiürg i en els quals, sigui dit de passada, Plató no hi creu gaire); i finalment estan els “déus visibles” que són els cossos celestes. Entre aquests, els que millor represetnen la divinitat són les estrelles fixes, ja que la seva regularitat els aproxima a la identitat i estabilitat del món de les idees en major grau que els planetes. De fet, l’esfera de les fixes és la “frontera” entre aquest món nostre i el món de les idees. Per últim ens queda la terra que, com sempre, rep un tractament especial. No en va és la nostra llar. Plató se situa en la línia geocentrista predominant al llarg de la cosmologia antiga. La terra ocupa el centre de l’univers, però no està immòbil, sinó que té un moviment de rotació sobre el seu eix que, al mateix temps, és l’eix de l’unviers. Aquest moviment de rotació li ve a Plató com anell al dit. Per una banda, permet de mantenir la immobilitat de la terra (l’element més estable de tots), ja que, ben mirat, la rotació no és exactament un moviment donat que la terra no canvia de lloc, no es desplaça. A més, permet explicar els fenòmens del dia i la nit que, amb una terra immòbil, resultarien difícils d’explicar. 8. EL TEMPS M’agradaria plantejar de nou la pregunta de què passaria si no hi hagués planetes i estrelles en el cel. Abans he dit que no tindríem la més mínima idea d’un cel que es mou segons un ordre, una llei. Però potser no cal anar tan lluny... D’entrada el que passaria és que mai seria de dia i viuríem en una mena de nit perpètua. Però en realitat tampoc es podria parlar de nit, perquè, si no hi ha dia no pot haver nit. De fet, no hi hauria ni dia ni nit. Ni mesos. Ni anys. Ni estacions. Sense els planetes i les estrelles, no tindríem els mitjans per mesurar el temps. Ara bé, el temps ja existia abans del naixement dels cossos celestes. Al demiürg no li feia falta les lluminàries del cel per copsar l’ordre de la revolució de les esferes. Seria com mirar l’hora en un rellotge sense busques. Nosaltres, els homes, necessitem uns senyals que ens indiquin a cada moment l’avanç regular de la maquinària. Aquests senyals són les busques del rellotge que marxen conjuntament amb les rodes de la maquinària. El demiürg, en canvi, mira l’hora tot contemplant
  12. 12. únicament el funcionament dels engranatges. El temps, per tant, neix simultàniament amb l’univers. Quan el demiürg crea l’ànima del món, crea alhora el temps. Això presenta una dificultat: vol dir que no existia el temps quan el demiürg va crear el cos de l’univers? Aquest és un altre assumpte difícil. Realment, el demiürg no va crear primer el cos i després l’ànima (tot i que aquest sigui l’ordre en què ho explica Plató), sinó a l’inrevés, primer l’ànima i després el cos. Així el temps existeix desde l’inici de l’univers. El que neix posteriorment és la mesura i la divisió del temps en unitats. 9. UN PROBLEMA PER A L’ASTRONOMIA En pàgines anteriors vam plantejar una pregunta que es va deixar sense resposta. Feia referència a la complicació, suposadament innecessària, amb la qual el demiürg fabricà el sistema de les esferes. Dèiem llavors que s’hagués contribuït en major grau a la perfecció de l’univers si el demiürg hagués dotat a totes les esferes d’un mateix moviment circular regular, evitant així els moviments irregulars dels planetes. En canvi, el demiürg va decidir complicar-se la vida, almenys aparentment. Per què? Resulta evident que el que en última instància pretén Plató amb tota la seva història del demiürg és donar raó de la presència del món: per què hi ha un món i per què aquestà món està fet d’aquesta manera. El món que Plató pretén explicar és el que se’ns presenta davant nostre cada dia, l’aspecte que de forma natural el mòn ofereix a la nostra mirada. Això és el que els grecs deien “fenòmens” (allò que es manifesta). Ara bé, el que la nostra mirada copsa quan es dirigeix al cel és que hi ha determinats cossos celestes -el sol, la lluna i els planetes- que tenen, en diferent grau, un moviment irregular: el sol i la lluna, p.e., tenen al llarg de l’any una trajectòria variable, de manera que no sempre surten pel mateix punt de l’horitzó ni es ponen pel mateix punt; amb els planetes passa el mateix que amb el sol i la lluna i, a més, al llarg de la seva trajectòria anual succeeix que s’aturen en un determinat punt, retrocedeixen i tornen a iniciar el moviment; a més d’això, varien la seva brillantor i dimensió aparents, etc. Tot això és el que cal explicar. I es pot fer de dues maneres: podem simplement acceptar que aquest és el moviment que tenen realment els cossos que veiem. Però això presenta una sèrie de dificultats ja que, llavors, es desfà la imatge de regularitat, perfecció i divinitat que s’atribueix al cel. Resta una altra possibilitat. Podem pensar que els moviments planetaris irregulars que de fet veiem són completament diferents als autèntics, que sí compleixen amb el requisit de la regularitat. Això és el que efectivament pensa Plató: una cosa són els fenòmens i una altra el vertader moviment dels astres. I ens ho diu d’una forma molt clara: “Tots nosaltres, els grecs, mentim sobre aquests grans déus, el sol, la lluna... En diem d’ells i d’altres astres que no mantenen la mateixa trajectòria, i els anomenem planetes o errants. Però cada un d’ells es mou per la mateixa trajectòria; no per diferents, sinó per una sola que es circular, sent purament aparents les desviacions”. Així doncs, quan Plató afirma que el demiürg instal·la els planetes en trajectòries irregulars no s’està referint a les autèntiques trajectòries dels planetes -que són perfectament regulars-, sinó a la percepció que els nostres ulls tenen d’aquestes trajectòries. No es trenca així el pressuposit de la divinitat de l’univers. Aquest punt de vista planteja tot un seguit de qüestions: com pot ser que els planetes tinguin un moviment regular però que nosaltres el veiem irregular? O sigui, com explicar la irregularitat des de la regularitat? Plató pensa que els autèntics moviments dels cossos celestes no es poden conéixer per mitjà de l’exclussiva observació del cel, perquè la naturalesa d’aquests moviments és racional i és copsa mitjançant del pensament. Els moviments visibles ens han de servir únicament d’exemple per conéixer els vertaders. En què es concreta tot això? Evidentment, Plató està definint quin ha de ser el procediment de l’astronomia. L’astronomia no pot consistir únicament en observació (astronomia empírica) sinó, en tot cas, en una observació dirigida i condicionada per un model astronòmic previ
  13. 13. de caràcter matemàtic. L’astronomia ha de consistir en explicar el moviment aparent -i en ocasions irregular- dels astres per mitjà d’un model astronòmic de naturalesa geomètrica conformat per moviments circulars i uniformes. Ara bé, com un model astronòmic fet de moviments circulars uniformes pot produir l’efecte de ser un moviment irregular? Doncs fent que sigui un model força complexe, o sigui, combinant tot un seguit de moviments regulars per donar la impressió d’irregularitat. Amb tot això estem assistint al naixement d’una nova manera d’entendre l’astronomia: l’astronomia matemàtica. Plató no es va dedicar a l’astronomia, però sí va deixar clar als seus deixebles quin era el problema i quin havia de ser el procediment per resoldre’l. D’aquesta manera, a l’Acadèmia van aparéixer importants astrònoms que van donar contingut al programa de Plató.

×