AdrianKevinOriolantologia
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×
 

AdrianKevinOriolantologia

on

  • 1,039 views

 

Statistics

Views

Total Views
1,039
Slideshare-icon Views on SlideShare
1,038
Embed Views
1

Actions

Likes
1
Downloads
0
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Categories

Upload Details

Uploaded via as Microsoft PowerPoint

Usage Rights

© All Rights Reserved

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    AdrianKevinOriolantologia AdrianKevinOriolantologia Presentation Transcript

    • Oriol Aixandri Adrián González Kevin Martínez Salvador Espriu Bonaventura Carles Aribau
    • 1.- Portada 2.- Índex 3.- Cançó popular 4.- Anàlisis de la cançó popular 5.- La pàtria 6.- Anàlisis de la pàtria 7.- Anàlisis de la pàtria (2) 8.-Cançó del matí encalmat 9.- Anàlisis del matí encalmat 10.- Temes relacionats amb els poemes 11.- Temes relacionats amb els poemes (2) 12.- Conclusió
    • A la voreta del mar n'hi ha una donzella que en brodava un mocador, la flor més bella. Com ne fou a mig brodar li manca seda. Gira els ulls envers la mar: veu una vela; veu venir un galió tot vora terra; ne veu venir un mariner que una nau mena. -Mariner, bon mariner, que en porteu seda?- -De quin color la voleu, blanca o vermella?- -Vermelleta la vull jo, que és millor seda. Vermelleta la vull jo, que és per la reina.- -Pugeu a dalt de la nau, triareu d'ella.- -Ai no!, no hi puc pujar, no tinc moneda. Lo meu pare té les claus de l'arquimesa.- -No quedeu per diners, no, prou fio d'ella.- La donzella entra a la nau, tria al seda. Mentre va mercadejant, la nau pren vela. Mariner es posa a cantar cançons novelles. Amb lo cant del mariner s'ha dormideta, i amb el soroll de la mar ella es desperta. Quan ella s'ha despertat ja no en veu terra: la nau és en alta mar, pel mar navega. -Mariner, bon mariner, torneu-ne en terra, que los aires de la mar me'n donen pena.- -Això sí que no ho faré, que heu de ser meva. Set anys ha que vaig pel mar per vós donzella; cent llegües dins de la mar, lluny de la terra.- -De tres germanes que som, só la més bella: l'una porta vestit d'or, l'altra de seda i jo, pobreta de mi, de sargil negre. L'una és casada amb un duc, l'altra és princesa i jo, pobreta de mi, só marinera.- -No sou marinera, no, que en sereu reina, que jo só lo fill del rei de l'Anglaterra.
    • Aquest poema d’autor anònim combina una mètrica d’alternació de 7 i 4 versos. És d’art menor (perquè té menys de 6 síl·labes) i la seva rima és consonant. L’alternació de la qual parlàvem és degut a que el poema està escrit en forma de diàleg. Aquesta cançó popular parla sobre una dona, a la qual li falta seda per cosir, puja a un vaixell i un mariner d’aquell vaixell, tot enamorat, s’emporta la dona amb ell mar endins. Ella es sent desgraciada per anar-se’n amb un simple mariner, però al final resulta que aquest simple mariner és fill del rei d’Anglaterra. El poema va ser publicat l’any 1833 en el diari de vapor. És un cant d’enyorança a Catalunya i d’exaltació de la llengua considerat com l’iniciador del Romanticisme català i del fenomen de la Renaixença.
      • Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
      • o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
      • dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
      • per lo repòs etern, per lo color més blau.
      • Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
      • com guarda vigilant cobert de boira e neu,
      • guaites per un forat la tomba del Jueu,
      • i al mig del mar immens, la mallorquina nau Jo ton superbe front coneixia llavors,
      • com conèixer
      •  
      pogués lo front de mos parents; coneixia també lo so de tos torrents, com la veu de ma mare o de mon fill los plors. Més arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades: així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la   mia orella, ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport i veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina, no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis, que ompliren l’univers de llurs costums i lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora, que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia, e càntics llemosins somiava cada nit. Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent, i ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocent edat. Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat, cessarà de cantar mon patró la glòria i passe per ta veu son nom i sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat.
    • La pàtria, escrit Bonaventura Carles Aribau, és el poema amb el qual es considera que s’inicià la Renaixença. Se li ha donat un valor històric molt gran a causa del sentiment patriòtic i dels trets propis del Romanticisme que conté. L’estructura del poema és precisa i uniforme: sis estrofes de vuit versos alexandrins cadascuna. Cada quatre versos hi ha una unitat de sentit i la rima és creuada (abba) i la rima consonant. La primera estrofa mostra l’enyorança que l’autor té per la pàtria, exactament del paisatge català: s’acomiada dels turons, les serres desiguals i del cel blau. Esmenta també el Montseny, com un palau que vigila entre mig de la boira. A la segona estrofa s’enyora de la família, de no poder escoltar la veu de la seva mare o el plor del seu fill. Es la referència a ell mateix com un arbre desarrelat de la seva terra que perd els fruits i el perfum de les flors. A la tercera estrofa ens vol dir que no té prou amb els pocs records que li queden de la pàtria, i demana consol. A la quarta estrofa parla del passat històric. Diu que li plau parlar de la llengua d’aquesta terra, dels savis que van imposar costums i lleis, i que van defensar els seus drets. També parla dels integrats que no recorden les seves llars i no s’emocionen en fer-ho.
    • A la cinquena estrofa ressalta la llengua llemosina, que era una forma d’anomenar a la llengua catalana el seu parentiu amb l’occità. Diu que la seva primera paraula va ser en llemosí, que al Senyor pregava en aquesta llengua, que somiava en càntics llemosins i que no podia mentir amb aquesta llengua. A l’última estrofa explica el motiu del poema, i explica que el seu cor ingrat mai deixarà de cantar al seu patró la glòria.
    • El | sol | ha a|nat| dau|rant 6a El| llarg| som|ni| de l’ai|gua. 6b A|quests| ulls| tan| can|sats 6a del| qui ar|riba a| la| cal|ma 6b Han| mi|rat|, han| com|près, 6c O|bli|da|ven. 3c Lluny|, en|llà| de| la| mar, 6a se’n| va a|nar| la| me|va| bar|ca. 8 De| ter|ra en|dins|, un| cant 6a Amb| l’ai|re| l’a|com|pa|nya: 6b “ Et| per|dràs| pel| ca|mí 6 v.ll Que| no| té| mai| tor|na|da.” 6b So|ta| la| llum| cle|ment 6 v.b Del| ma|ti|, a| la| ca|sa 6 v.b Dels| morts| del| meu| vell| nom|, 6 v.b Dic| a|vui|: “Sóc| en|ca|ra.” 6 v.b M’a|dor|mi|ré| de|mà 6 v.b Sen|se| por| ni| re|can|ça. 6 v.b I| be|sa|rà| l’or| nou| 6 v.b La| se|re|nor| del| mar|bre. 6 v.b So|li|ta|ri, en| la| pau| 6a Del| jar|dí| dels| cinc| ar|bres, 6b He| co|llit| ja el| meu| temps|, 6 La| ra|ra| ro|sa| blan|ca. 6 Cri|dat|, a|ra| entra|ré 6 En| les| fos|ques| es|tan|ces. 6
    • El poema de Salvador Espriu, és una cançó amb versos hexasíl·labs i de rima consonant, els versos de la tercera estrofa són versos blancs, ja que no rimen entre si, en canvi la resta són de rima consonant. Aquest poema forma part del tema del matí en el qual Espriu descriu el matí tal i com el veu ell. En la primera estrofa diu que el sol, es reflexa en l’aigua, i que els ulls del que es va morint mica en mica han vist moltes coses i van oblidant aquestes coses. En la segona estrofa diu que el temps passa, i que en la vida s’ha de prendre un camí (quan et mors) que no te camí de retorn. En la tercera, diu que encara està viu i que es dorm sense por a tornar-se a despertar mai I en la quarta i última, diu que està sol i que el seu temps ja s’ha acabat, i diu que ara entrarà en les fosques estances (suposem que es refereix al infern)
    • LA GUERRA D’ESPANYA AMB CUBA , LA LLUITA PER LA INDEPENÈNCIA     Hem escollit alguns fragments poètics que representen la tensió viscuda per l’autor en el moments de conflicte amb Cuba per la lluita de la independència:   J.Maragall “Oda a Espanya” de Visions i cants” (1900)   1) Escolta Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m'ha donat la terra aspra: en aquesta llengua – pocs t'han parlat; en l'altra, massa.       2) T'han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista.   3) Jo he vist barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l'atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla.    
    • Oda a Espanya, es el títol del poema de Joan Maragall. El tema principal del poema tracta la guerra que en aquells moments mantenia Espanya amb Cuba per la seva independència. En el primer vers es parla d’un home qualsevol que li parla a Espanya en la llengua catalana, una llengua que poca gent utilitza. En el segon vers diu que hi a massa gent que mor per la seva pàtria i l’ autor es pregunta perquè es derrama tanta sang inútilment. Diu que molta gent se’n va en vaixell cap a la guerra, somrient al seu atzar, que acostuma a ser la mort. Però en l’altre vers l’autor es pregunta on estan els vaixells amb els nois que s’havien anat, i que hi ha moltes mares que ploren a causa d’això. I per acabar parla d’una Espanya que esta en perill que es te que salvar i que es troba sola. Això reflecteix el sentiment del poble espanyol, i l’autor finalitza el poema acomiadant-se d’Espanya.
    • Creiem que el treball de la antologia poètica, ha estat un bon treball hem pogut comparar temes de les antologies i en el grup hi havia un bon ambient de treball. En el treball hem pogut aplicar el que hem treballat a classe, com per exemple fer un anàlisis del poema (rima, mètrica, etc..). També hem pogut saber una mica més de la vida dels autors, que no deixa de ser interesant. Durant de l’elaboració del treball tots hem fet la mateixa feina, és a dir, que no ens la hem repartit, sinó que hem quedat varis dies i hem fet els treball tots junts. No hi ha hagut cap mena de problema alhora de fer el treball, perquè el grup era molt compacte i ningú s’ha despenjat.