Your SlideShare is downloading. ×
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria
Upcoming SlideShare
Loading in...5
×

Thanks for flagging this SlideShare!

Oops! An error has occurred.

×
Saving this for later? Get the SlideShare app to save on your phone or tablet. Read anywhere, anytime – even offline.
Text the download link to your phone
Standard text messaging rates apply

B exploracio-basica-ocular-en-atencio-primaria

36

Published on

0 Comments
0 Likes
Statistics
Notes
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

No Downloads
Views
Total Views
36
On Slideshare
0
From Embeds
0
Number of Embeds
0
Actions
Shares
0
Downloads
1
Comments
0
Likes
0
Embeds 0
No embeds

Report content
Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
No notes for slide

Transcript

  • 1. OFTALMOLOGIA
  • 2. B - Exploració bàsica ocular a l'atenció primària Introducció. Com tots sabem a oftalmologia es necessiten nombrosos aparells per poder fer un diagnòstic correcta, però això no vol dir que en atenció primària no es pugui fer res més que derivar els malats amb problemes oculars a l’oftalmòleg. ¿Quin tipus d’examen es pot fer a atenció primària amb els recursos que es tenen actualment?, això és el que intentarem descriure a continuació. Examen de l’agudesa visual. Vídeo Exploració AP agudesa Visual (AV) Com hem vist una de les raons que presentant els malats és la pèrdua de visió o bé les alteracions visuals (visió borrosa, visió de mosques volants), ¿com podem determinar l’agudesa visual?. L’agudesa visual ve donada per la imatge retiniana més petita que es pot apreciar i es mesura per l’objecte més petit que pot observar de lluny. Per distingir la forma d’un objecte s’ha de poder diferenciar les seves diferents parts, i perquè la retina pugui distingir dos punts separats, cal que s’estimulin dos cons diferents. Com més lluny està un objecte de l’ull més petita serà la seva imatge projectada a la retina, per tant la combinació de la mida de l’objecte i la distància a que es troba de l’ull, fa que l’estàndard més adequat per determinar l’agudesa visual és l’amplitud de l’angle visual, és a dir l’angle que formen dos línies dibuixades des de l’extrem de l’objecte fins al punt nodal de l’ull. Per produir una imatge de mida mínima de 0,004 mm (distància existent
  • 3. entre dos cons retinians) l’objecte ha de formar un angle visual de 1 minut d’arc, aquest valor es pren com estàndard d’agudesa visual. En oftalmologia l’avaluació de l’agudesa visual es fa amb la utilització dels optotips, aquests estan presents en els despatxos de pediatria en les ABS, però no en els dels metges de Família, d’aquesta manera es fa difícil avaluar la visió dels malats, de totes maneres tenim mitjans subjectius per fer ho. Es poden agafar els optotips de visió del ETDRS (figura 1) i presentar ho a 20 centímetres, en aquests al costat esquerre, hi ha una escala decimal que ens permet saber l’equivalent de visió. Si un malalt té una bona visió de prop, amb la correcció òptica que precisin correcta (o sigui amb les ulleres posades), ja que difícilment la seva visió llunyana serà defectuosa (excepció feta dels miops alts, però inclòs en aquests pacients la visió a 20 centímetres serà defectuosa, ja que per veure de prop, s’apropen els optotips a quasi 5 centímetres de l’ull que fan servir, preferint sempre veure amb un ull i no amb els dos). Els requisits per determinar la visió de lluny amb optotips, en cas que es disposin, o bé per determina la visió de prop, es sempre que el malat es posi les seves ulleres, es freqüent que veure que el primer que fan després de seure per examinar la visió, es treure’s les ulleres (sense ulleres ja sabem que no hi veuen, no fa falta determinar la visió sense ulleres).
  • 4. Figura 1. Optotips del ETDRS (Early treatment diabetic retinopathy study research group) En cas de disposar d’optotips en la consulta (habitual en pediatria), hem de tenir en compte una sèrie de recomanacions: 1. S’han de col·locar a la distancia que recomana el fabricant 2. La llum de l’ambient s’ha de baixar, per evitar reflexes (habitualment aquests optotips tenen llum pròpia) 3. La determinació de la visió s’ha de fer amb les ulleres de la persona a explorar posades 4. S’ha de començar per l’ull dret, tapant l’esquerre, després es procedeix a explorar l’altre ull 5. S’ha d’anotar el màxim de visió assolida per cada ull, d’acord a l’escala decimal 6. Si no s’arriba la visió de l’última fila (visió 1 en escala decimal), pot ser normal i no ser conseqüència de cap defecte, per exemple les persones
  • 5. que tenen astigmatisme, inclòs amb la correcció correcta, quan s’examina la visió de cada ull de forma separada, es habitual que hi vegin menys, però amb els dos ulls oberts la visió augmenta i pot ser de 1 7. Una diferencia de una línia entre el màxim de visió assolida per cada ull, no es determinant, s’ha de tenir en compte a partir de una diferencia de dos línies, en aquest cas si que es pot pensar que estem davant d’un problema ocular. Examen de la visió dels colors. La determinació de la visió de colors es important en l’exploració dels malats amb problemes de neuroftalmologia, en especial les lesions del nervi òptic, bé isquèmiques o inflamatòries. La presencia de neuritis òptica o bé de neuropatia òptica isquèmica produeixen edema de papil·la, i per tant entrant en el diagnòstic diferencial del mateix, un dels signes que ens permeten diferencia un edema de papil.la de estasis (edema secundari a hipertensió intracraniana) es recorre a la visió dels colors. Els malalts amb neuritis o neuropatia del nervi òptic, presenten una visió alterada dels colors, en el que es coneix com eix vermell- verd, així el color vermell el veuen més rosat, menys vermell en l’ull afectat. Si disposem de cartes de visió de colors tipus Ishihara perfecte, però no és el més habitual, per això podem recorre a ensenyar una botelleta de col·liri de tropicamida o cicloplègic, que tenen el tap vermell, l’ensenyem de forma separada per cada ull tapant el contra lateral a l’explorat, d’aquesta manera podrem observar que l’ull afectat tindrà una visió més rosada del color vermell, segons ens dirà el malalt. Podem fer aquesta exploració també amb un bolígraf vermell. En cas de recorre a aquest tipus d’exploració cal tenir en compte el següent: 1. S’ha de saber si existeix daltonisme o no del malalt, per això es bé conèixer que un 10% dels homes i un 0,01% de les dones pateixen daltonisme (és un defecte que es transmet per el cromosoma X) 2. L’exploració s’ha de fer per cada ull de forma separada, primer tapem l’ull esquerre i explorem el dret, i després a la inversa.
  • 6. 3. Si l’afectació es bilateral la diferencia entre un ull i l’altre no ens permetrà posar en evidència el fenomen de visió alterada del color amb aquesta exploració, fet poc freqüent en la neuropatia òptica isquèmica, però més freqüent en la neuritis òptica (en cas de bilateralitat de la neuritis i davant d’una dona de edat mitjana, pensar sempre una possible esclerosi en plaques) Vídeo Exploració AP test dels colors Exploració dels reflexes pupil·lars. En tot malalt oftalmològic l’exploració dels reflexes pupil·lars (o exploració de la motilitat ocular interna), és molt important, per exemple pot posar en evidencia una neuritis o neuropatia òptica isquèmica, en un malat amb edema de papil.la, però també pot demostrar l’existència de no reflexa en cas d’un glaucoma agut, o d’una iritis (uveïtis anterior) en la que el reflexa estarà probablement present però hi haurà una disminució en la resposta a la llum, que farà que sembli que no hi ha reflexa. En primer lloc hem de estar en una habitació amb poca llum, ja que sinó els reflexes pot ser que no els veiem per miosi per excés de llum, en segon lloc hem de il·luminar amb una llanterna un ull, i veure si es tanca la nineta (reflexa pupil·lar directe), després veiem que passa en l’ull contra lateral, si la llum aplicada al primer ull produeix també miosi (reflexa pupil·lar indirecte), podem aleshores passar la llum del primer ull explorat al segon ull, en aquest cas veurem que la miosis es manté en la mateixa mida aguantant el reflexa contralateral que havíem provocat abans. Finalitzada l’exploració amb una llanterna, passarem a fer que el malat es fixi amb un objecte que acostarem en direcció al nas del malalt, mantenint-lo a uns 10 centímetres del mateix, en aquest cas estem provocant que els ulls facin tres coses: els dos ulls es dirigeixen cap el nas (moviment medial) trencant el paral·lelisme, es produeix una acomodació (que nosaltres no veiem, però que fa que el malalt vegi nítidament a 10 centímetres) i finalment veurem una miosis bilateral, és el que s’anomena reflexa d’acomodació. Quan s’alteren els reflexes pupil·lars: 1. Neuritis òptica
  • 7. 2. Neuropatia òptica isquèmica 3. Pupil·la tònica de Addie (és un trastorn poc freqüent que afecta més a dones, en les que després d’una malaltia vírica, apareix una pupil·la dilatada i poc reactiva, que s’acompanya de defecte d’acomodació, els malalts refereixen mala visió de prop, habitualment és unilateral però pot ser bilateral, cosa que dificulta el diagnòstic. Es produeix per lesió del gangli ciliar que es troba darrera l’ull i és nucli del sistema parasimpàtic que regula la miosis) 4. Enolisme, aquests malats presenten una pupil·la miòtica poc sensible a la llum de forma bilateral (pupil·la d’Argill – Robertson) 5. Diabetis mellitus de llarga evolució, igual que en el cas anterior, presenten una pupil·la miòtica poc sensible a la llum de forma bilateral 6. Lesió intracranial que produeix hipertensió intracranial amb enclavament de les amígdales, és un signe important de progressió en els malalts amb traumatisme crani encefàlic. 7. Instil·lació accidental de col·liri midriàtic, es més freqüent del que sembla 8. Utilització de inhaladors nasals amb simpaticomimètics, es produeix una midriasis no reactiva per què la substància simpàtic mimètica arriba a l’ull per via retrograda a partir del conducte naso-llagrimall. Que s’ha de tenir en compte però quan explorem els reflexes pupil·lars: 1. Els malalts operats de cataractes , glaucoma o retina podem presentar un defecte pupil·lar per defecte de l’estroma de l’iris conseqüència del traumatisme quirúrgic 2. Els malats que porten col·liris per tractament del glaucoma crònic, molts d’ells tenen efectes simpàtic mimètics o parasimpàtic mimètics, i alteren els reflexes 3. Malalts amb malalties de l’iris com és els que tenen glaucoma seudoexfoliatiu, o aquells que han patit crisi de iritis, com resultat d’aquestes malalties tenen una atròfia de l’iris i s’alteren els reflexes pupil·lars.
  • 8. Figura 2. Reflexes pupil·lars, exploració. Figura 3. Reflexa pupil·lar a l’acomodació.
  • 9. Figura 4. Pupil·la dilatada no reactiva, per instil·lació d’un midriàtic. 1. Vídeo exploració AP reflexe pupil·lar 2. Vídeo de reflexe pupil·lar consensuat Exploració de la motilitat ocular extrínseca. Vídeo Exploració AP motilitat S’ha d’ explorar els moviments del globus ocular coordinats d’un ull amb l’altre. Primer he de tenir en compte que els ulls sempre es mouen coordinadament mantenint el paral·lelisme (només quan es produeix la convergència ocular per veure un objecte de prop, es trenca aquest paral·lelisme). L’exploració dels diferents músculs oculars (músculs extrínsecs, els intrínsecs son els que permeten l’acomodació que és el múscul ciliar, o la miosis o midriasis, que son els músculs de l’iris), s’ha de fer estant assentats davant el
  • 10. malat i els nostres ulls han d’estar a la mateixa alçada dels del malalt, veiem primer els reflexes de la llum que fem servir a les ninetes dels dos ulls en el seu centra; a continuació desplaçarem la llum a l’esquerra veien com es desplacen els ulls en sentit horitzontal i després ho farem desplaçant la llum a la dret. Seguidament desplaçarem la llum en sentit horitzontal a l esquerra nostra i en vertical en direcció superior, per després fer el mateix en direcció inferior. Finalitzarem fent el mateix moviment però en el canto dret nostra. L’esquema dels músculs que explorem el podem veure en les figures 2 i 3. Figura 5. Esquema dels músculs explorats en el desplaçament horitzontal, en la figura superior la mirada a la dret explora el recte lateral (RL) de l’ull dret i el medial (RM) de l’ull esquerre, en la inferior, s’exploren els rectes medial de l’ull dret i el lateral de l’esquerre.
  • 11. Figura 6. Exploració dels músculs verticals. RL recte lateral, RM recte medial, RS recte superior, RI recte inferior, OS obliquo superior, OI obliquo inferior. ¿Quina semiologia s’associa a l’exploració de la motilitat ocular?. La pèrdua del paral·lelisme en els moviments oculars apareix per paràlisi o parèsia d’algun dels nervis motors oculars, de manera que al moure l’ull en cada una de les posicions esmentades abans, el malat pateix visió doblada dels objectes que veu, que s’anomena diplopia. Parells cranials oculars i innervació: 1. III parell cranial innerva: - Recte mig - Recte superior - Recte inferior - Obliquo superior 2. IV parell cranial innerva: - Obliquo inferior 3. –VI parell cranial innerva: - Recte lateral
  • 12. Exploració de la diplopia. En primer lloc s’ha de saber si la diplopia és monocular o binocular, o sigui si la visió doble es produeix al mirar amb els dos ulls o bé només amb un ull. ¿Que vol dir això?: El primer que s’ha de fer es que el malalt miri un objecte a uns 50 centímetres davant seu a la alçada dels ulls, en aquest moment es queixarà probablement de diplopia, seguidament s’ha de tapar un ull seguint fixant l’objecte que hem presentat, i després s’ha de tapar l’altre ull; si la diplopia desapareix és que estem davant una diplopia binocular, en la que el malalt i veu doble per una parèsia o paràlisis de algun dels nervis oculomotors, si per contra al tenir un ull tapat, el malalt segueix queixant-se de diplopia és que estem davant d ‘una diplopia monocular. Causes de diplopia monocular: - cataracta - cicatrius a la còrnia - cicatrius retinianes Causes de diplopia binocular: - parèsia o paràlisis dels nervis motors oculars La diplopia binocular pot ser: - Horitzontal , en aquest cas la causa és la parèsia o paràlisis del nervi motor ocular extern d’un ull amb la subseqüent dificultat de mobilitat horitzontal per part d’un dels músculs rectes lateral. - Vertical, el malalt es queixa de visió doblada, en la que veu una imatge desplaçada verticalment respecte a l’altre, pot ser per parèsia o paràlisis del III parell cranial o del IV parell cranial. Diplopia horitzontal, per parèsia o paràlisis del nervi motor ocular extern, el malalt es queixa de visió doblada en sentit horitzontal, en aquest cas la diplopia augmenta si en lloc de fixar un objecte a 50 centímetres ho fem a 3 metres, aquesta és una maniobra molt recomanable, i explica que a vegades el malalt es queixi només de diplopia en la visió llunyana com per exemple al conduir.
  • 13. La diplopia vertical, és més freqüent en cas de parèsia o paràlisis del IV parell cranial (nervi patètic), amb la subseqüent dificultat de mobilitat del obliquo inferior d’un ull, l’exploració s’ha de fer dirigint la mirada en sentit inferior i desplaçant l’objecte fixat cap els dos extrems laterals de la mirada (inferior – extern), de tal manera que la diplopia augmentarà en la posició del múscul obliquo afectat (el de l’ull dret o el del esquerre). Exploració del camp visual. Si bé per una determinació del camp visual necessitem un campímetre, en atenció primària podem recorre a un sistema menys acurat, que ens pot permetre posar en evidència defectes de camp visual importants del tipus hemianòpsia, en malats neurològics. La exploració del camp visual per confrontació es basa en compara el camp visual de l’explorador amb el del malalt, per això s’ha de fer el següent: - Fer asseure el malalt davant de l’explorador, de tal manera que els ulls del malalt estiguin a la mateixa alçada que els ulls de l’explorador - Fer fixar l’ull del malalt en l’ull de l’explorador de tal manera que, l’ull dret del malalt té que fixar l’ull esquerre de l’explorador i a l’invers l’ull esquerre del malalt l’ull dret de l’explorador - Tancar un ull el malalt, per exemple el dret, i el mateix farà l’explorador però en aquest cas ha de ser l’ull equivalent per tant l’esquerre - Presentar un objecte situat a mig camí de la distancia que separa l’ull del malalt de l’ull de l’explorador, aquest t objecte s’ha de situar per fora del camp visual de l’explorador - Traslladar l’objecte de manera progressiva des de la perifèria al centre de visió l’objecte, avisant al malalt que quan vegi l’objecte avisi D’aquesta manera podem posar de manifest defectes molt importants del camp visual del tipus hemianòpsia, no podem observar defectes menys importants del camp visual, però per malalts neurològics si que es interessant aquesta exploració. Altres formes de valorar el camp visual son preguntant acuradament al malalt el tipus de pèrdua de visió que ha patit, per exemple:
  • 14. - Pèrdua de camp visual central, en un malalt amb neuritis òptica, el malalt es queixarà que no veu el centre de l’objecte que fixa, per exemple no veu la fisonomia de la cara, però si que veu la perifèria - Pèrdua de visió altitudinal, típica de la neuropatia òptica isquèmica, aquests malalts refereixen que han perdut la visió de la meitat superior o inferior del camp visual, quan et mirant directament, diuen que no veuen per exemple les mans de l’explorador situades damunt la taula (defecte inferior), o bé que no veuen la part superior del cap o el sostre de l’habitació (defecte superior) Figura 7 Examen del camp visual per confrontació. Vídeo exploració Camp visual
  • 15. Exploració de la tensió ocular. Si bé per una determinació la tensió ocular, el tonòmetre de tipus Goldman incorporat a les llums de fenedura, és l’únic sistema acceptat per diagnosticar un augment de tensió ocular i per tant un possible glaucoma, el cert es que els tonòmetres d’aire son prou acurats en la determinació de les tensions oculars si aquestes estant en els límits entre 18 i 26 mm de Hg, per tant son útils per fer un cribratge de glaucoma, com els tonòmetres d’aire estant amb molta freqüència en les unitats de càmeres no midriàtiques, es poden utilitzar aquests equipaments per part d’atenció primària en cas de dubtes sobre la tensió ocular, crec que es recomanable establir criteris i circuits de derivació dins de les Àrees Bàsiques de salut a aquestes unitats de càmeres no midriàtiques, per poder mesurar la tensió ocular de forma correcta; tota altre tipus de mesura de la tensió ocular, com pot ser valorar la duresa de l’ull aplicant certa pressió amb els dits, no es d’utilitat i pot portar a confusions. ¿Quin és el límit de tensió normal?: La tensió ocular normal es situa per sota de 21 mm Hg, de tal manera que una tensió de 22 mm Hg és elevada, de totes maneres hem de corregir qualsevol tensió ocular superior, segons el gruix de la còrnia, de tal manera que si tenim un malalt amb una tensió de 24 mm Hg aquesta pot ser normal si el gruix de la còrnia es més gran del normal situat al voltant de 580 micres. De totes maneres davant un malalt amb tensió superior a 21 mm Hg s’ha de derivar a un especialista en oftalmologia, per això pot ser molt útil establir circuits de cribratge de glaucoma en les mateixes unitats de càmera no midriàtica, on es puguin obtenir les dades de tensió ocular, paquimetria, retinografia del nervi òptic i camp visual.
  • 16. Exploració del segment anterior. La visualització del segment anterior, és difícil en atenció primària, ja que no es disposen de llums de fenedura, però el metge d’ atenció primària si pot fer alguns diagnòstics que no necessitin l’ampliació del segment anterior. ¿Que es pot fer en atenció primària a nivell de segment anterior?: Vídeo Exploració AP segment anterior 1. Exploració de les parpelles, podem observar i diagnosticar patologies com: - Infeccioses: Blefaritis, mussol, calazi - Alteracions de les parpelles: entropion, o ectropion - Alteracions de les pestanyes: triquiasis - Tumors de parpelles: angiomes, papil·lomes, carcinomes basocel·lulars, o espinocel·lulars - Cos estrany a les parpelles. Vídeo eversió palpebral 2. Exploració de les vies llagrimalls. - Obstrucció de via llagrimal que es pot sospitar al veure un excés de llàgrima en la parpella inferior que pot sortir de l’ull pel canto extern (epífora) - Infeccions de la via llagrimal o dacriocistitis 3. Exploració de la conjuntiva: - Ull vermell. La presencia de conjuntivitis, vírica, bacteriana o al·lèrgica, és pot fer a atenció primària
  • 17. - Presencia de lesions cròniques com pingüècules o pterígions 4. Exploració de la còrnia, podem observar: - Ferides com l’erosió cornial, que posarem de manifest instil·lant una gota de fluoresceïna sòdica en el fons de sac conjuntival - Presencia de cos estrany enclavat en còrnia - Cicatrius cornials - Úlceres infeccioses - És possible diagnosticar o sospitar la presencia de herpes cornial, sobre tot amb l’ajuda de la fluoresceïna. 5. Exploració de l’iris, especialment els reflexes pupil·lars ja explicats. Figura 8. Segment anterior de l’ull, s’aprecien les parpelles, la conjuntiva, la còrnia, l’iris i darrera l’iris el cristal·lí. Imatge obtinguda a una llum de fenedura.
  • 18. Figura9. Úlcera herpètica, es veu clarament la dendrita amb la tinció amb col·liri de fluoresceïna sòdica.
  • 19. Exploració del segment posterior. - La visualització del segment posterior, en atenció primària es pot fer amb l’oftalmoscopi directe, que ja hem descrit en l’apartat de instrumentació general, el problema es que per poder utilitzar un oftalmoscopi directe el millor es dilatar la nineta amb col·liri de tropicamida, sinó difícilment veurem res, de totes maneres d’utilització d’aquest aparell limita molt la visió del fons d’ull, només 10 0 15º de retina son visibles, per tant es més recomanable utilitzar les càmeres no midriàtiques, i davant la necessitat d’explorar un fons d’ull es recomanable enviar el malalt a fer una retinografia d’aquesta manera tindrem una constància digital de l’aspecte del fons d’ull amb un camp de 45 a 50º, el que ens pot facilitar molt el diagnòstic de qualsevol patologia retiniana, sobre tot si afecta l’àrea central. Vídeo exploració AP segment posterior - Diferencia entre retinògraf i càmera no midriàtica: Un retinògraf digital disposa de sistemes de fotografia de retina de 30 a 50 graus, amb la possibilitat de desplaçar se per tot el fons d’ull, sense les rigideses de fotografiar camps determinats, per altre costa, disposa de filtres especials per observar el fons d’ull amb altres tècniques, i la possibilitat de realitzar angiografies fluoresceíniques i fotografies amb autofluoresecencia. La seva finalitat és el diagnòstic de malalties de retina i no el cribratge, el problema més important és que no es poden realitzar radiografies sense dilatar la pupil·la de tots els malalts sotmesos a exploració fotogràfica del fons d’ull. Per contra les càmeres no midriàtiques permeten fotografiar el fons d’ull sense dilatar la pupil·la al menys en més d’un 80% de malalts, per contra només disposen de poder fotografiar el fons d’ull en 9 camps de 45 graus cada un, sense poder variar ni el diàmetre del camp fotografiat ni interposar filtres especials.
  • 20. - Reixeta de Amsler En pacients de risc per a desenvolupar una DMAE exudativa, se’ls hi administra la reixeta d’Amsler a mode de despistatge (figura ). Aquesta reixeta consta d’un punt central i unes línies horitzontals i verticals equidistants entres sí. Serveix per explorar cada ull per separat. El pacient, a una distància de 25 cm de l’ull, fixarà la vista en el punt central i anotarà si la percepció que té de les línies verticals i horitzontals que hi passen aprop és recte o corbada. En aquest últim cas, haurà d’acudir a la consulta de l’oftalmòleg per a estudi fundoscòpic. Normal Metamorfòpsia

×